Manuel Pizarro, l’expresident d’Endesa, y Mariano Rajoy, en un acto en 2008. (EM)
“Mai seré empleat de la Caixa”. Amb aquesta proclama es va defensar Manuel Pizarro, que era el president d’ Endesa quan el 5 de setembre del 2005, tot just fa deu anys, Gas Natural va llançar una oferta pública d’adquisició (opa) per comprar la primera elèctrica d’Espanya. Era un dilluns al matí després de la tornada de les vacances d’estiu. La companyia de gas va convocar amb urgència els mitjans per anunciar l’operació més important al mercat espanyol, oferint 22.000 milions d’euros per l’elèctrica. El que era una simple operació empresarial es va convertir en el tret de sortida d’un serial polític i econòmic.Salvador Gabarró, president de Gas Natural aleshores i encara ara, va dir que l’operació es tancaria en nou mesos, el que dura un embaràs. Manuel Pizarro va contestar que era una relació no consentida i que hi havia la possibilitat d’un avortament… (segueix). (ara.cat).
Sede de Endesa, després la més gran empresa energètica española eléctrica, ara, pertany a la italiana Enhel. ‘Antes italiana que catalana’
ara.cat
<<catalanofòbia empresarial>>
Així ho va manifestar el després president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira, quan l’any 2006 va opinar que la opa llançada per l’empresa alemanya E.ON sobre Endesa compte amb el <<beneplàcit>> de l’espanyola amb l’objectiu de contrarrestar la de Gas Natural, el que va considerar com <<un exemple de catalanofòbia empresarial>>. El líder d’ERC va assegurar que quan es va anunciar l’opa de Gas Natural per comprar Endesa -la gran majoria de clients són de Catalunya-, <<hubo alguna autoridad del Partido Popular que dijo que la dirección de la empresa no podía estar fuera del ‘territorio nacional’ y alguno afirmó que (si fuera) una empresa francesa o americana, de acuerdo, no una catalana>>. Els un si, els altres no. Els independentistes són visibles, els separadors invisibles.
Josep Lluis Carod-Rovira, con el Rey en Zarzuela. (EFE)
<<A veure si s’aclareixen, si Catalunya forma part de l’Estat espanyol, haurien d’estar contents perquè tot entra dins la mateixa unitat de mercat>>, va opinar Carod, qui va apuntar: <<si resulta que som una altra cosa, que ho reconeguin d’una vegada>>. Carod- Rovira es va preguntar si una empresa alemanya llança una opa sobre Endesa <<això romp o no la unitat de mercat?>>.
“Que vingui una empresa de fora de l’Estat espanyol a fer-se càrrec d’una porció amb gran pes econòmic del sector de l’energia…això no és rompre la unitat de mercat que tant prediquen el ‘Partido Popular’ i alguns dirigents del ‘Partido Socialista Obrero Español’?, va advertir el dirigent d’Esquerra.
El resultat: després d’una altra campanya que va portar a terme el ‘Partido Popular’ contra la compra d’Endesa -provinent de l’antiga Fecsa, de Catalunya-, cinc anys de processos judicials i, fins i tot, intervenció de la Comissió Europea, ara, Endesa és propietat de la italiana Enhel amb el 95% de participació.
Ja ho veuen, antes italiana que catalana. Els efectes d’aquest fet injust, erroni i contrari a la lliure empresa i de mercat, han estat clarament separadors. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, tot va així. Sempre contra Catalunya per aconseguir més i més vots.
Sempre contra Catalunya per aconseguir més vots. Sempre contra la nació catalanaper aconseguir majories absolutes i poder absolut. Sempre contra la llengua catalana que comparteix l’ensenyament amb la castellana i que tant bé s’ensenya a Catalunya. La dreta radical, centralista i nacionalista espanyola mai ha sabut governar a Espanya. Res de diàleg ni entesa. La Catalunya pagadora, pagar i callar, 16.000 milions cada any que no tenen retorn. Ara, però, la finestra de l’independentisme ja és oberta.
Amb la situació d’immobilisme del govern del ‘Partido Popular’ davant el problema espanyol amb la nació catalana, davant del bilió d’euros del deute espanyol, davant dels 16.ooo milions d’euros que , cada any, marxen de Catalunya i no tornen, davant de les 5.149.000 persones a l’atur a Espanya segons l’EPA i la taxa del 22,37% de desocupació segons l’Institut Nacional d’Estadística, davant de la baixada estrepitosa dels salaris a nivells dels anys seixanta i de les pensions, davant del referèndum prohibit que en nom de la llibertat i de la democràcia demanen els ciutadans de la nació catalana, davant l’immobilisme del president Rajoy i del seu govern, cal un canvi polític urgent via eleccions generals.
(següent ‘post’: La por, encara, a la llengua catalana)
————————————————————————————————————————————————
Els colors del món
Voluntaris amb l’estrella
Palamós Gent Gran – Hospital Comarcal de Palamós
(Foto: Laura García)
Es tracta dels voluntaris de la Caixa de Pensions. Jubilats i empleats en actiu que són el més gran potencial d’aquesta Institució catalana de 111 anys. A ‘la Caixa’, saben molt de números i de tants per cent; de gràfiques i d’inversions; d’innovacions i de caixers automàtics que funcionen millor que els dels Estats Units d’Amèrica; d’estalvi i previsió, valors i assegurances; d’oficines d’última generació i de recursos humans; d’operacions creditícies i d’estranger; de serveis a les empreses i de tota classe de pensions pel poble. Per això són la Caixa de Pensions. Aquest va ser, l’any 1904, el més important objectiu de la seva fundació: les pensions per a un poble i uns obrers maltractats brutalment, que havien d’anar a la vaga i que en aquells anys patien greus conflictes d’injustícia social i vagues.
I de mà de les pensions, l’Obra Social que ha estat una constant des de la seva fundació. Primers en activitats d’estalvi i financeres, primers per l’obra social amb 500 milions d’euros de destinació. Ho confirma el gran reconeixement a Espanya -nació de nacions- i l’internacional, d’aquesta extraordinària institució catalana. La primera fundació privada espanyola, la segona europea i la tercera del món.
Una vintena de voluntaris han participat a la iniciativa, organitzada pel Departament d’Agricultura i l’Obra Social ‘la Caixa’
En l’actualitat són més de 6.800 les persones -empleats i jubilats de l’entitat, així com els seus familiars i amics- que desinteressadament formen part dels voluntaris de ‘la Caixa’, totes elles pertanyen a alguna de les 40 associacions de voluntaris en les diverses províncies espanyoles que constitueixen el programa.
En la imatge dels ‘colors del món’ un grup de voluntaris del Baix Empordà, acompanyen a un grup de persones amb edats entre els 90 i 100 anys residents al centre sociosanitari Palamós Gent Gran-Hospital Comarcal de Palamós i que, enguany, compleix 10 anys de la posada en funcionament d’aquest centre.
El complex Palamós Gent Gran fa deu anys
Han lliurat al Banc d’Aliments 2.230 euros recaptats amb un calendari solidari
El lliurament del taló de 2.230 euros recaptats amb el calendari solidari, que van al banc d’aliments Foto: EL PUNT AVUI.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones no tenen oportunitats i altres obliden les seves obligacions>> (JFK)
<<Malgrat l’enormitat d’aquests problemes i de la nostra pesada responsabilitat, el poble dels Estats Units ha de sacrificar-se relativament poc. Menys de l’u per cent del nostre pressupost federal està destinat a ajudar a mig hemisferi. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha de dur a terme l’angoixant procés de reformar institucions i no nosaltres. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha d’establir programes de desenvolupament i mobilitzar les seves totals fonts de riquesa per finançar tals programes i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina les quals ciutats i camps, llars i cercles governamentals hauran de suportar l’ona de xoc del ràpid canvi i del progrés i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina el que tindrà que modificar les tradicions de segles i no el poble dels Estats Units. I, certament, nosaltres, als Estats Units, no podríem fer menys quan és tant el que es juga per tantes persones>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
Només pregonen el sermó per a uns, pels d’un costat, i no pels altres. Els del bàndol que ja han estat condemnats. És com la paradoxa que utilitzen els dirigents del ‘Partido Popular’ i els de ‘Ciudadanos’. El nacionalisme de la nació castellana és el ‘bó’, els altres -per les paraules que diuen els centralistes i unionistes en els seus discursos dóna la sensació que només els altres nacionalistes són els dolents. Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents. Els nacionalismes de les nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, són molt mal vistos, criticats i atacats. Es veu que el nacionalisme castellà si que és el genial. Els altres, no.
Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents
Així, el nacionalisme castellà és el genial com la seva representació a la Plaça de Colom, de Madrid. La <<bandera más grande de Espanya>> (nació de nacions), 294 metres quadrats -21×14- de longitud i 35 quilos de pes. Nacionalismes exorbitants, autonomies de pandereta. Com la de la nació catalana que, ara, ‘¡Por el gran batracio verde!, ha esdevingut super independentista. Per alguna raó serà! I els separadors són lliures de qualsevol actuació? Uns són visibles i els altres invisibles?
El nacionalisme castellà és el genial; els altres, com el català, són els anti genials
Així, els bisbes de les altres nacions d’Espanya que formen la Conferència Episcopal Espanyola, estan preocupats per la “greu situació” creada pels independentistes qui “al marge i en contra de la llei, pretenen trencar la unitat d’Espanya” i va advertir, Ricardo Blázquez, president de la Conferència, del perill de “caos” i “divisió de la societat”.
Els uns si i els altres no. Els independentistes <<a causa de…>>, <<per motius de…>>, <<per les raons de…>>, <<per la culpa de…>>, <<per l’asfixia de…>>, <<pel menyspreu de…>>, <<per les humiliacions de…>>, <<per l’intervencionisme autonòmic de…>>, <<per l’intervencionisme econòmic de…>> se’ls vol picar i que callin. Els separadors promouen l’independentisme a marxes forçades, però, als uns si i als altres no. Es comença canviant per lleis promogudes pel ‘Partido Popular’, -llei de llengües d’Aragó- el nom de la immemorial llengua catalana pel de l’acrònim Lapao i es pot arribar a una dictadura. Els uns si, els altres no.
En el discurs inaugural de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el seu president, Ricardo Blázquez, Arquebisbe de Valladolid, es va referir així a la situació a Catalunya, i va avisar que posar en qüestió, “de manera unilateral” la transició al règim democràtic introdueix “inseguretat, inquietud, incertesa, risc de caos i divisió de la societat”.
Res d’inseguretat, res d’inquietud, res d’incertesa, res de risc de caos i res de la divisió de la societat. Catalunya és una nació immemorial i vol ser un Estat lliure i governar-se per les seves pròpies lleis. Tant costa això d’entendre! Catalunya sempre ha estat i és una nació responsable. Els uns si, els altres no. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no acceptades ni reconegudes, els independentistes culpabilitzats de tot, cop de regla, amenaçats, castigats, intervinguts…mentre els separadors ho maneguen tot des del poder absolut.
<<Així, doncs, torneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu>>
(Jesús de Natzaret)
“firmar contra Catalunya”
Una campanya de recollida de signatures arreu de les nacions d’Espanya, per part dels dirigents del ‘Partido Popular’, de 4 milions de firmes -any 2006- contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Firmar contra Catalunya”, declaraven molts signants. Els efectes d’aquesta campanya han esdevingut clarament ‘separadors’.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
<<contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, llei orgànica i ‘referendat’ pel poble>>
Portar la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, –‘ de obligado cumplimiento’-, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i, el qual text, havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Els efectes d’aquest fet injust i d’error històric d’envergadura, han estat clarament ‘separadors’. Davant de les properes eleccions generals del 20-D, el problema espanyol amb la Catalunya pagadora, segueix latent, permanent, descoratjador i amb un cert avergonyiment democràtic.
Catalunya, la nació catalana, expressa de manera democràtica i pacífica els seus anhels de llibertat per governar-se mitjançant les seves pròpies lleis i, ara ja, el referèndum
El vídeo
(En el pròxim capítol: <<catalanofòbia empresarial>>)
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
“Les dures realitats de la pobresa i injustícia social no cediran devant les promeses i els bons desitjos” (JFK)
November 18, 1963 – President Kennedy in Miami Before the Inter-American Press Association
Pau, Paz, Peace
<<…i el poble nor-damericà s’adonarà de les enormes dimensions de la tasca pel fet de que desenes de milions dels seus veïns del sud viuen en la més absoluta pobresa, amb ingressos inferiors als cent dòlars anuals; que en la majoria d’aquests països llatinoamericans l’índex de vida no sobrepassa els cinquanta anys d’edat; que la meitat dels nens no tenen escoles; que gairebé la meitat dels adults no saben llegir ni escriure; que desenes de milions d’habitants de les ciutats viuen en condicions realment intolerables; que més milions d’éssers humans que viuen en zones rurals pateixen malalties fàcilment curables sense esperança de rebre adequat tractament mèdic; que en vastes zones, homes i dones pateixen fam mentre nosaltres posseïm les necessàries eines científiques per procurar-nos tots els aliments que necessitem…>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
En una galeria de París s’hainaugurat una mostra consagrada íntegrament a la pintura de Vincent van Gogh, mort fa uns deu anys. En vida, no va aconseguir vendre un sol quadre. (Crònica del s. XX)
De restauració. Com la democràcia. Perquè, a quin país demòcrata es porta a un Tribunal Constitucional, pendent de renovació, un Estatut d’Autonomia referendat pel poble? No es fa cap cas de les institucions civils i polítiques que el van treballar i promoure? Existeix en el món democràtic algun territori autonòmic que no disposi del seu propi Estatut d’Autonomia? I molt més quan aquest territori té la categoria i la responsabilitat de ser una nació immemorial. Només lleis procedents de les dictadures pretenen negar a una nació el dret de ser-ho i d’existir. De quina classe de democràcia parlem? D’un mitjó al revés o a l’inrevés?
Per més eleccions generales que hagin -ara la del mes de Nadal- no tindran cap valor real i positiu mentre la nació catalana no tingui restaurat el seu Estatut d’Autonomia referendat pel poble. El problema espanyol amb Catalunya sense solucionar. Rajoy, el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, l’han fet molt més gros. Enorme.
Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC), Carod Rovira (ERC)
Grans defensors de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya convertit per la democràcia, en Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento-‘. De obligado cumplimiento? I encara Rajoy, des de l’any 2006, segueix utilitzant el problema espanyol amb Catalunya com estratègia electoral? No veuen tot el que han ocasionat?
S’ha perdut molt temps des de la desaprofitada majoria absoluta del ‘Partido Popular’. Oportunitats, diàleg i ganes de treballar.
Allò que ja preveia la llei orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Llei orgànica que, l’any 2006, Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional no renovat. Quatre anys per redactar sentències i emetre la pitjor. Mai més ningú no ho podrà oblidar.
Si dirigents del ‘Partido Popular’ com García Albiol, van pregonar durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques catalanes, que es farien inversions espectaculars a Catalunya -que ningú no ho ha cregut mai-, reafirmen, constaten i posen de manifest el seu injust, pèssim i desastrós finançament autonòmic. La xifra de 16 mil milions d’euros que surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya -un 8,5% del PIB català- i no tenen retorn, ho confirmen, ho testifiquen, ho denuncien. I ‘Ciudadanos’, xiulen al vent?
El tancament del centralisme intervencionista i endarrerit. L’Estat central només hauria de tenir dues competències: relacions exteriors i defensa. Totes les altres, portades, treballades, responsabilitzades i amb llibertat per les Comunitats Autònomes i nacions que formen Espanya i amb una solidaritat justa
El expresidente del Gobierno, José María Aznar junto al actual jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy
Un clam per la democràcia, la llibertat, el dret a decidir i a votar i que Catalunya pugui ser Estat europeu
Tossudament Alçats – Camp Nou 29/06/13 – Duration: 6:54. by Su Bcn 2,103 views
Barcelona – Catalonia
El vídeo
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<Basem la nostra comuna esperança en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés>>.
<<Aquesta esperança rau en que existeixi un hemisferi on cada dona i home tingui prou per menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobar un refugi decent. Tenim esperança d’assolir un hemisferi en el que tots els homes i dones, des de el negre americà fins l’indi de la planura, pugui alliberar-se dels llaços de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos triïn, lliures per participar en els fruits del progrés>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
A beaming Kennedy pledges U.S. might at the Inter American Press Association address at Miami Beach
A beaming Kennedy pledges U.S. might at the Inter American Press Association address at Miami Beach Nov 18, 1963, the week before his assassination. MIAMI HERALD FILE PHOTO
<<És una esperança d’aconseguir un hemisferi de nacions en el que cada poble pugui confiar en la força de la seva pròpia independència; en el que cada nació es dediqui completament a la llibertat dels seus ciutadans i s’uneixi amb totes les altres nacions de l’Oest en una associació basada en la força nacional i en la comuna dedicació a la llibertat. Doncs tots compartim una herència comuna. I si la idea de la comunitat atlàntica ha de tenir algun significat, ha d’incloure també a les nacions d’Amèrica Llatina>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
De Catalunya. De la mil.lenària nació catalana (any 986). Dels impostos dels seus ciutadans. Per la seva aportació, cada any, de 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català i que hauria de ser del 4%- i que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Cas únic a Europa. Cas únic en l’hemisferi occidental. Per la seva aportació d’un 20% al PIB espanyol. Per la seva aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, que és de més del 29 per cent.
Pel nou context demogràfic de Catalunya: l’emigració ha crescut per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, entre el 8% i el 9% anual. En concret, el 2014, l’emigració ha augmentat respecte al 2013 en 8,95% (18.194 nous registres), amb un total de 221.444 persones registrades. Aquest increment de població en termes absoluts és el més alt de l’Estat, després de Madrid.
Catalunya reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. La nació catalana -pagadora- demana justícia fiscal, dignitat, llibertat i, com en tota veritable autonomia, posseir la facultat negada de governar-se per les seves pròpies lleis. El mateix per les altres autonomies de les nacions d’Espanya -nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- que volen progressar i ser productives mitjançant l’autonomia, la llibertat i no dependre sempre de l’Estat central i centralista.
Ara, a la Catalunya -pagadora- se li retenen els seus propis diners procedents dels impostos dels ciutadans de la nació catalana. Ara, Catalunya, no rep i li retenen per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’ els diners que li corresponen per la seva productivitat i per justícia. Aquesta retenció dels recursos dineraris que corresponen i són propis de Catalunya, l’han aprovada el Congrés dels Diputats i el Senat? Ara, la nació catalana, ajuda a les 12 de les 17 comunitats autònomes que reben més del que aporten. Resulta increïble que de les 17 comunitats autònomes, només 5 aporten més del que reben. El president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’, discursejen sobre la igualtat i els drets de tots els espanyols, però, i les obligacions? I els deures? La Catalunya pagadora que sempre ha ajudat, ajudat i ajudat i ajuda, ajuda i ajuda, ara, ningú la vol escoltar, sense diàleg i amb totes les portes tancades. Això si, amenaces i més amenaces. La nació catalana ja ha suportat prou. Ara demana ser escoltada i un canvi. És d’esperar i desitjar que es produeixi a les eleccions generals del proper desembre. Que Déu guardi a la immemorial nació catalana i a les nacions que formen Espanya.
<<Les Nacions Unides no poden sobreviure com organització estàtica. Les seves obligacions estan augmentant al ritme del seu creixement. La seva Carta ha de ser canviada igual que els seus hàbits. Els autors d’aquesta Carta no van pensar ni intentar que es congelés a perpetuïtat. La ciència de les armes i de la guerra ens han fet a tots ser, molt més que fa divuit anys a San Francisco, un sol món i una sola raça humana amb un destí comú. En tal món, la sobirania absoluta ja no ens garanteix una absoluta seguretat. Les convencions de pau han d’anar en tot moment per davant de les invencions de guerra. Les Nacions Unides, edificant sobre els fonaments dels seus èxits i aprofitant les lliçons dels seus fracassos, han de desenvolupar-se fins arribar a constituir un autèntic sistema de seguretat mundial>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
<<Però l’home no només viu de pa, i els membres d’aquesta Organització, les Nacions Unides, estan obligats per la seva Carta a promoure i respectar els drets humans. Aquests drets no són respectats quan un monjo budista és expulsat de la seva pagoda; quan es tanca una sinagoga; quan una església protestant no pot obrir una missió; quan un cardenal es veu obligat a ocultar-se, o quan es bombardeja una església plena de fidels. Els Estats Units d’Amèrica s’oposen a la discriminació i persecució per motius de religió i raça, i així mateix s’oposen les gents en tots els racons del món, fins i tot, a la nostra pròpia nació. Estem treballant per corregir els errors existents a la nostra pròpia pàtria. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————————-
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”.(rei Juan Carlos I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista PRESÈNCIA – rotatiu ‘El Punt Avui’).
1771
(Des de l’any 1715)
La reial provisió
El mes de juliol de 1771 el comte d’Aranda signa una reial provisió que ordena que els mestres siguin examinats “sobre la pericia del arte de leer, escribir y contar” abans d’obtenir el títol, que lliurarà el Consejo de Castilla i serà imprescindible per poder exercir l’art de les primeres lletres. Amb aquesta norma es posava la primera pedra per controlar el professorat, i, com és natural, l’Estat, a partir de 1771, va poder dirigir a través dels mestres escollits les ensenyances de les primeres lletres, en les quals -recordem-ho- des del 1768, de facto, s’havia prohibit el català.
1773
Prohibició d’imprimir llibres en català
El 20 de març de 1773 el Consejo de Castilla va denegar l’autorització d’imprimir llibres en català a la Universitat de Cervera: “Carta por la cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relación que a presentado y va inserta: entendiendose la impresión solamente en Castellano y Latin, pero no en Cathalan, y que nadie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad.” Amb tot, es van poder continuar editant catacismes i altres llibres de caràcter religiós en català, amb la sola llicència dels bisbes. (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
Com sempre, la llengua de la immemorial nació catalana (any 986) i la immersió lingüística no trigaran a utilitzar-se com a tirador de batalla electoral. No és la primera vegada, ja s’ha utilitzat en altres ocasions. També, els 4 milions de signatures recollides l’any 2006 pel després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, i dirigents del ‘Partido Popular’ arreu de les nacions d’Espanya -constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- per fer desaparèixer, esborrar el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va presentar per la seva aprovació davant el Congrés dels Diputats. Molts signants deien “para ir contra Cataluña”. Nou anys després ja veuen els resultats. Els ciutadans de la nació catalana, la Catalunya pagadora, mai han signat contra cap Estatut d’Autonomia d’aquestes nacions d’Espanya.
Però el més greu i mostra d’una irresponsable actitud política és que una vegada l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es va convertir en Llei Orgànica –‘de obligado cumplimiento’-, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble, Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ el van portar davant el Tribunal Constitucional i sentenciat quatre anys després pel mateix Tribunal Constitucional no renovat. Ja veuen el resultat. Res no ha estat invisible. El que és visible és que els ciutadans de la nació catalana, els d’aquí i els de països estrangers, el govern de la Generalitat de Catalunya defensen l’existència d’una veritable autonomia: ‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’. No, no i no que aquestes lleis siguin portades de forma constant davant del Tribunal Constitucional per part de Rajoy i del govern del ‘Partido Popular’. Ja veuen els resultats.
Utilitzar la Catalunya pagadora, la nació catalana com a armes d’estratègia electoral, és un greu error. Utilitzar i estirar la llengua catalana com a arma d’estratègia electoral, és un greu error. Els ciutadans de les nacions d’Espanya, no reconegudes ni acceptades, es creuen tot el que diu el ‘Partido Popular’ amb relació al problema de les estructures de l’Estat espanyol amb Catalunya? Quan Catalunya defensa per a tothom i aferrissadament la seva autonomia, està defensant un veritable autonomisme i no un de pandereta.
‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, viatge enlloc. Els mateixos errors, un sender equivocat i d’endarreriment centralista en una Espanya que és una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que no les deixen enlairar-se cap a un progrés i modernitat amb llibertat i veritable autonomia
Utilitzar el problema espanyol amb Catalunya i la llengua de la nació catalana com a estratègia electoral -ja es va fer amb l’Estatut d’Autonomia-, se’ns presenta com manca d’ètica política i de baixesa electoral. Elsrepresentants Xavier García Albiol (‘Partido Popular’) i Albert Rivera (‘Ciudadanos’), com tots els catalans, parlen la llengua castellana millor que en altres nacions d’Espanya. Bravo! Per la immersió lingüística.
S’ha vist que, de cara als votants espanyols, aquest el de la llengua catalana, és un tema molt atractiu per aconseguir més i més vots. Ja ho va dir l’exministre José Ignacio Wert en afirmar que el govern espanyol vol “espanyolitzar els nens i estudiants catalans”. Es veu que tot s’hi val per aconseguir majories absolutes. Fins i tot, en certa ocasió, el després príncep Felip va reflexionar sobre la velocitat que prenien els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel-ligerància que entenia, va dir, per les estratègies electorals.
Aznar firma, acompañado de Acebes y Aguirre, en la campaña del PP contra el Estatuto de Cataluña
Mariano Rajoy presenta en el Congreso las firmas contra el Estatut, acompañado de Josep Piqué, Alicia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Díaz y Jorge Moragas. EFE
El PP, ‘irreconocible’, admite que la campaña contra el Estatut fue un error
García-Albiol dice que “fue entendida como una agresión” y que “esa acción fue muy poco afortunada”
(EL PLURAL.COM)
www.elmundo.es
Mariano Rajoy, junto a Javier Arenas (dcha.), en el inicio de la recogida de firmas en Cádiz. (Foto: EFE)
…i més, més, més i més signatures, més, més i més vots, tothom rient, “firmar contra Catalunya” anaven dient… ja veuen el resultat. Però, serà possible que amb el que cobren puntualment cada mes, no treballin per una solució política positiva per tots?
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal Constitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
A més signatures, més vots
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, des de l’any 2006 -després a l’oposició- recollint signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i un cop aprovat, retallat, tornat a aprovar, ratificat i ‘referendat’ portar la Llei Orgànica ‘-de obligado cumplimiento-‘ al Tribunal Constitucional pendent de renovació. Des de l’any 2011 -govern de majoria absoluta del ‘Partido Popular’- un intervencionisme constant i sotsobrador sobre l’autonomia de la Catalunya pagadora. Un error rere un altre. Una equivocació rere una altre. No escoltar a ningú del Parlament i del govern de la Generalitat de Catalunya. Cap diàleg, cap sessió de treball entre tots dos governs. Immobilisme total. Sempre, sempre i sempre portar qüestions de resolució política al Tribunal Constitucional. Això sí, des de Madrid, lleis i més lleis de càstigs aprovades només amb els vots del ‘Partido Popular’,i, amenaces, amenaces i més amenaces. Un ridícul i desastre sense parangó des de la restauració de la democràcia fa 38 anys.
I el president Rajoy diu que ell no té la culpa de res, pel que fa referència al problema espanyol amb Catalunya. Ni el seu govern, ni les institucions, ni els seus assessors, ni els seus caps de gabinet…Ningú del ‘Partido Popular’ té cap culpa de l’enorme creixement de l’independentisme a la nació catalana, des de l’inici del govern del president Rajoy. Moltíssims ciutadans de les nacions d’Espanya i de Catalunya mantenen l’esperança, de que les eleccions generals del 20 de desembre puguin canviar aquest panorama tant i tant desolador.
La immemorial llengua de la nació catalana (any 986), no és el Lapao com la va mal situar a instàncies del PP i del PAR la llei de llengües d’Aragó. És la llengua d’un poble que vol viure en llibertat i gaudir de la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Com la nació d’Estats federals i que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica. Com l’Estat de Massachusetts, per exemple.
Seria molt bo per tothom, pels ciutadans de les nacions d’Espanya i de Catalunya, que a les properes eleccions generals del 20 de desembre s’obrís un sender perquè la nació catalana pogués ser Estat, dintre d’un Estat federal progressista, modern, fort i amb una democràcia exemplar.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
Quina classe de pau desitgem?
<<Existeixen molt poques coses sobre la Terra tan belles com una Universitat>>, va dir John Mansfield en el seu tribut a les universitats angleses i cal aplicar aquí les seves paraules perquè són justes. No es referia a l’arquitectura de les seves torres ni al verd de la seva gespa, o als seus murs coberts per l’heura. Admirava l’esplèndida bellesa de la Universitat, va dir, perquè era <<un lloc on aquells que odiaven la ignorància podien esforçar-se en aprendre, i aquells que percebien la veritat podien aconseguir que altres també la coneguessin>>.
Per tant, he escollit aquest moment i aquest lloc per discutir un tòpic sobre el qual la ignorància abunda excessivamenti la veritat rarament arriba a ser percebuda, tot i que és el més important tòpic de tota la Terra: la pau mundial.(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
File:Kennedy greeting Peace Corps volunteers, 1961.jpg
Pau, Paz, Peace
<<De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de l’autèntica pau, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperances i a construir una vida millor pels seus fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per tots els homes i les dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora>>.
<<Parlo de pau perquè davant nosaltres s’alça el perill d’una nova guerra. La guerra total manca de sentit en una època a la que les grans potències poden mantenir grans i relativament invulnerables forces nuclears i negar-se a capitular sense recórrer a tals forces. No té sentit en una època en que una sola explosió nuclear conté gairebé deu vegades més la força explosiva emprada per totes les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. No té sentit en una època en què els mortals verins produïts per un intercanvi nuclear serien transportats pel vent, l’aigua i la terra fins els darrers racons del globus per perjudicar fins i tot a generacions que encara no han nascut>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————————–
No matarás! No mataràs! Thou shalt not kill!
Enough of attacks!
———————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Comentaris tancats a Tiradors de batalla electoral, immobilisme i sender cap al foment de l’independentisme
Més de 385.000 catalans no poden mantenir la llar a una temperatura adequada. El decret llei de pobresa energètica encara al Tribunal Constitucional
Es parla molt d’humanitat. És columna vertebral de la civilització. Sense aquesta, no cal que la Terra tardi un dia a fer una volta completa sobre si mateixa. Pot quedar parada ara mateix, si vol. Es parla molt d’humanitat. És assumpte europeu i internacional. Però, també, molt de la immemorial nació catalana. Espanya és una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Les conseqüències de l’intervencionisme autonòmic del ‘Partido Popular’-centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut- es fan notar en molts aspectes de la vida dels ciutadans de Catalunya i, de retruc, també afecta a moltíssims ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya que, per vocació, llibertat, característiques històriques, econòmiques, culturals, d’institucions i de llengua, li correspon ser federal molt abans que els Estats Units d’Amèrica.
www.advaldepenas.com
Nación de naciones/Nació de nacions
<<El enfoque que se le dio al Estado de las Autonomías en el momento de salir de una dictadura, no puede ser el mismo que 35 años después. <<La Constitución, en ese sentido, como en otros muchos, requiere una revisión periódica, si no queremos que los problemas se anquilosen y se hagan indigestibles.
La fórmula de un Estado Federal, ¿es la solución? No lo sé. Habrá que estudiarla. Habrá que dialogarla. Los estados federales funcionan muy bien, sin ningún problema de convivencia. Aunque todos los regímenes federalistas no son iguales. ¿Sería ese el modelo más deseable para España? Es muy posible que sí. Lo tienen muchos países y no ha pasado nada. No se ha roto el país que lo ha establecido>>.
Un d’aquests fets -n’hi ha molts d’altres- és que el govern del president Rajoy va portar el decret llei de la Generalitat de Catalunya sobre pobresa energètica al Tribunal Constitucional -sempre al Tribunal Constitucional!, Catalunya ja hi fa vida des de fa 10 anys- segons el qual prohibeix tallar el subministrament de gas i electricitat durant els mesos de novembre a març, per impagament, a la gent sense recursos i el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment -ja fa un any- el decret i, per tant, roman sense efecte.
Sí, Catalunya fa vida al Tribunal Constitucional des que, l’any 2006, els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar de manera innecessària i injusta la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat. El projecte del qual havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i referendat pel poble. L’autonomia de Catalunya fa vida al Tribunal Constitucional espanyol degut a que aquesta autonomia que afecta a la immemorial nació catalana (any 986), no es pot desenvolupar amb llibertat, democràcia, progrés perquè no pugui ser una veritable autonomia: la facultat democràtica dels drets humans de governar-se per les seves pròpies lleis. Totes les lleis aprovades pel democràtic Parlament de Catalunya, són portades davant el Tribunal Constitucional espanyol, de Madrid, per part del govern del Partido Popular’. Per això, la gran majoria del poble, dels ciutadans de la nació catalana, volen votar en un veritable, democràtic i lliure referèndum per decidir el seu futur polític. Referèndum propi de països democràtics, lliures i avançats com Escòcia i Canadà.
En un país amb un atur de més del 22 per cent i un milió de llars sense ingressos, costa molt d’entendre i acceptar que s’hagués suspès un decret humanitari justament davant els mesos més freds i de consum energètic imprescindible.
El govern de Catalunya va demanar fa un any al Tribunal Constitucional, l’aixecamentimmediat de la suspensió del decret de pobresa energètica
(EUROPA PRESS) –
Artur Mas censura que el Gobierno llevará al TC el decreto catalán contra la pobreza energética
El govern de Catalunya va acordar fa un any sol.licitar al Tribunal Constitucional l’aixecament “immediat” de la suspensió cautelar del decret llei contra la pobresa energètica, per garantir que les famílies en situació de vulnerabilitat estiguin protegides dels talls del subministrament de gas i electricitat els hiverns. És un acte de respecte i ajuda cap a la dignitat humana.
Protegir els ciutadans i les competències de Catalunya
El portaveu del govern català, Francesc Homs, ja va explicar que formalitzarien les al.legacions pertinents contra el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol del ‘Partido Popular’ contra la norma, amb l’objectiu de protegir els ciutadans i les competències de Catalunya. El govern català va aprovar al desembre el decret per impedir que les companyies interrompessin el subministrament d’electricitat i gas a famílies en situació de vulnerabilitat econòmica, però l’executiu de Rajoy va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional en entendre que vulnerava la unitat del mercat espanyol. Pregunta: És que les altres nacions d’Espanya i autonomies no tenen necessitat d’ajudar a les persones que pateixen pobresa energètica? No tenen necessitat els Parlaments de les altres nacions i autonomies d’aprobar decrets llei de pobresa energètica?
alcaldes.eu
Francesc Homs, portaveu del govern de Catalunya
“No deixarem d’actuar”
“No deixarem d’actuar, en el marc de les nostres possibilitats, per combatre la pobresa energètica, i de manera més superlativa ara tenint en compte les dates en les quals entrem”, va manifestar el portaveu del govern català Francesc Homs.
redaccion3uab.wordpress.com
Las propuestas de Cruz Roja para combatir la creciente pobreza energética en Catalunya / Cruz Roja Catalunya
Davant de la suspensió del decret, el Govern de la Generalitat de Catalunya va plantejar al ministeri d’Hisenda que apliqui una exempció de l’IVA en el terreny del consum energètic, va demanar al Govern espanyol que traslladi a la directiva de la UE aquesta qüestió. Pel que fa al ‘Partido Socialista Obrero Español’ i a ‘Ciudadanos’, que si fa no fa és el mateix que el ‘Partido Popular’, no hi tenen res a dir?
Pablo Iglesias, possibilitats d’inici d’un nou camí
Proposa que Catalunya -que és una nació des de temps immemorials (any 986)- sigui reconeguda com a nació a la Constitució
Pablo Iglesias se reúne con Rajoy en La Moncloa: Deu anys des de l’any 2006 -Lley Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat i sentenciat- que el foc crema i ara depressa i corrent Rajoy pretén apagar-lo
El candidat a la presidència del govern espanyol va acusar al ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Espanyol’ i ‘Ciudadanos’ d’estar “bunqueritzats” i de ser aliats de l’immobilisme. Iglesias va retreure Rajoy que el ‘Partido Popular’ haguès recollit signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També l’ha acusat de ser el responsable d’una hipotètica ruptura d’Espanya.
Sembla que podria començar un nou camí i bastant acertat. Pablo Iglesias podria donar un primer pas.
Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
“És més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles”.
(EFE)
Eduardo Galeano
La tasca de les Nacions Unides
<<Així, doncs, no confiem exclusivament en els documents escrits. Lluitem, esforcem-nos per aconseguir la pau, per tenir desitjos de pau, per treballar en benefici de la pau, i que el cor i la ment de tots els nostres pobles vessin voluntat de pau. Crec que ho podem fer. Crec que els problemes del destí humà no estan fora de l’abast dels sers humans>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
President John F. Kennedy announces the first public housing planning grant for an Indian reservation in the Oval Office at the White House in Washington, …
<<Fa dos anys vaig dir en aquesta institució que els Estats Units havien proposat i estaven disposats a signar un tractat de prohibició de proves nuclears. Avui aquest tractat ja ha estat signat. No posarà fi a la guerra. No suprimirá els conflictes bàsics. No assegurarà la llibertat per tot el món. Però pot ser una palanca, i Arquímedes, a l’explicar els principis de la palanca, sembla ser va dir als seus amics: <<Doneu-me un lloc on jo pugui recolzar-me i mouré el món>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei, referendada pel poble i portada al Tribunal Constitucional no renovat, pels dirigents del ‘Partido Popular’. Directes a la glacera. Directes a l’enfonsament. Directes a la catàstrofe. Sempre al Tribunal Constitucional. Nou (9) anys d’intervencionisme de l’autonomia constitucional de Catalunya i una amenaça rere l’altra.
Enfonsament, retrocessió i sense futur
Del ‘Partido Popular’, és clar. No hi ha dubte possible. Ningú ho desconeix. La premsa de l’hemisferi occidental en va ple i, fins i tot, d’altres hemisferis. Cada vegada que a primera plana apareix tot el que està succeint a la nació catalana, com a conseqüència de l’intervencionisme polític i social contra l’autonomisme de Catalunya, per part del govern de la nació castellana, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, des de Madrid, l’enfonsament d’aquest partit governamental és públic i notori. Han perdut milions de vots en les darreres conteses electorals a les nacions d’Espanya, constretes i amargades, existents i no reconegudes i, el que és pitjor, han malgastat una majoria absoluta que podria haver servit per la grandesa en lloc de l’enorme explosió del conflicte arreu, i d’una manera irresponsable sobre la Catalunya pagadora -nació catalana (any 985). Una situació injusta, inexplicable i del tot innecessària des de la instauració de la democràcia fa 38 anys i després de tants cops d’estat i dictadures militars. El prestigi polític d’Espanya des de la instauració d’aquesta democràcia, cau en picat. Tot i que va començar a caure amb força des que els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar davant el Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble.
“per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal”(Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya)
És el gran de quatre germans, dos nois i dues noies. Està casat amb l’Helena Rakosnik des de l’any 1982 i tenen tres fills: la Patrícia, l’Albert i l’Artur.
“l’èxit del 9N de 2014 i el seu ampli ressò internacional és el que va provocar aquestes querelles; no és un tema de dret o de llei, hi ha la ràbia de l’èxit del 9N per part de diferents institucions de l’Estat espanyol que no van acceptar una actitud democràtica normal”. “Mai l’èxit de la democràcia hauria d’acabar als tribunals de justícia” (Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya)
Quatre anys han estat suficients per rompre l’equilibri territorial de les nacions d’Espanya constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, provocant el problema espanyol amb la Catalunya pagadora. Catalunya amb uns ciutadans que aporten amb imposts 16 mil milions cada any -8,5% del seu PIB- i no tenen el just retorn per part del govern central del ‘Partido Popular’, no només serveixen per pagar, pagar i pagar. També volen ser escoltats. Totes les portes tancades. El govern de la Generalitat també vol ser escoltat. El president Artur Mas ha anat diverses vegades a Madrid per demanar diàleg i ser escoltat. Ningú no ho ha fet. Des de l’intervencionisme constant contra l’autonomia de Catalunya i sempre al Tribunal Constitucional, l’independentisme ha crescut fins al 80%. Sempre que la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut governa a Espanya, el desastre polític i social apareix per tots els costats. Els dirigents del ‘Partido Popular’ ja han perdut el tren per anar cap a un altre camí. El ‘Partido Socialista Obrero Español’ no forma part dels viatgers d’aquest tren, i amb ‘Ciudadanos’ el tren ja ni sortirà de l’estació perquè tot quedarà en el mateix lloc o pitjor.
Europa i el món que té a la democràcia, la llibertat, l’ètica política, la Declaració Universal dels Drets Humans, les Nacions Unides, la llibertat d’expressió com a guia del coneixement i de la ciència, es posa les mans al cap davant les imatges del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró, president nombre 129 de la nació catalana, en el seu camí cap a la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per declarar com a encausat per haver escoltat a milions de ciutadans de Catalunya i al Parlament, i posat les urnes per la llibertat d’expressió en el Procés de participació ciutadana. Milions de ciutadans que no només serveixen per pagar més i més imposts, que no tenen el retorn just a Catalunya, sinó per manifestar l’opinió sobre el futur polític de la immemorial nació catalana. El 9N no va ser una consulta de referèndum, sinó fer ús de la llibertat d’expressió que emana de la Constitució i de la Declaració Universal dels Drets Humans. És la base de la democràcia, de la llibertat i de la dignitat de la persona humana.
El que està passant a la política de majoria absoluta i poder absolut del govern central espanyol del ‘Partido Popular’, és un rumb cap a la retrocessió i sense futur. Per això estan perdent totes les conteses electorals i perdran, també, les eleccions generals del proper desembre. Als dirigents del ‘Partido Popular’, com en el rellotge de Harold Lloyd, els seus rellotges romanen parats molts anys enrere.
“Mentre els homes siguin lliures per preguntar allò que han de preguntar; lliures per decidir allò que pensen; lliures per pensar allò que vulguin; la llibertat mai es perdrà i la ciència mai no retrocedirà”
“Però la pau no descansa exclusivament en cartes i convenis. Ha d’estar sempre present en els cors i en el pensament de tot el món. I en aquest món nostre, cap pacte, cap llei, cap tractat, ni cap organització poden esperar mantenir aquesta pau sense l’ajuda i el bon desig de les gents.” (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El Canciller Gromyko en la Casa Blanca: diàleg, diàleg i més diàleg
La amenaza nuclear todavía con nosotros
Irma Argüello, NPSGlobal
Octubre 2012
Un domingo 28 de octubre, pero hace 50 años -durante el período de la Guerra Fría- la posibilidad concreta de un holocausto nuclear fue desestimada, luego de varios días de tensión extrema. Sólo el buen criterio y pragmatismo de dos líderes, John F. Kennedy y Nikita Khrushchev evitó el desastre, que de una forma u otra habían ayudado a crear. Dentro de sus círculos gubernamentales, muchos promovían el uso de la fuerza nuclear como la mejor alternativa para solucionar el conflicto. A ellos se sumó un tercer actor,Fidel Castro , quien desde Cuba presionaba a los soviéticos para llevar adelante un ataque nuclear contra los Estados Unidos.
Sin embargo, el buen juicio prevaleció por sobre las presiones. Ambos jefes de Estado fueron sabios, pero también tuvieron mucha suerte…
Es desalentador tener que decir que tras 50 años, la amenaza nuclear aún está latente . Las expectativas de mayor seguridad global post-Guerra Fría dieron paso, quizás demasiado pronto, a la realidad de un paulatino endurecimiento en las posiciones de algunos de los actores internacionales más relevantes, mientras que nuevos estados se han convertido desde entonces en nuclearmente armados. Por otra parte, el terrorismo nuclear, indisuadible y dispuesto a imponer sus propias reglas, ha pasado a un primer plano como una amenaza tangible.
Hoy podemos decir que el mundo es aún más complejo e inseguro que en la época de la Crisis de los misiles cubanos. Todavía hay arsenales que totalizan 20.000 armas nucleares, muchas en estado de máxima alerta, desplegadas en 14 países . Varios de los propósitos en materia de desarme nuclear de los últimos años distan de haber sido cumplidos, mientras sistemas de cooperación virtuosos (y exitosos), como el Acuerdo entre Estados Unidos y Rusia de Reducción Cooperativa de Amenazas -familiarmente llamado Acuerdo de Nunn-Lugar, que llevó entre otros al desmantelamiento de más de 7.000 ojivas nucleares pertenecientes a la ex Unión Soviética-, corren peligro de ser desactivados.
Todavía hay materiales nucleares aptos para fabricar bombas, uranio grado arma -con enriquecimiento mayor al 90%- y plutonio 239, desparramados por el mundo y no lo suficientemente protegidos de las manos de traficantes y terroristas. Lo más grave es que todavía hay gobiernos irresponsables que creen que la solución de sus problemas nacionales y regionales consiste en la posesión de un arma nuclear e invierten fortunas en ello, mientras sus pueblos caen abatidos en medio de las más elementales carencias.
En este dossier se recrean estos hechos, más que con espíritu histórico, con una visión de futuro. Se re-analizan aquí para tratar de identificar en esta experiencia internacional traumática lecciones que puedan servir para construir un mundo más seguro.
La Crisis de los misiles cubanos sentó un precedente relevante de negociación exitosa (y de cooperación entre actores con intereses contrapuestos) como opción por sobre el uso de la fuerza. El principal objetivo es, entonces, ver hasta qué punto los mensajes desprendidos de aquellos días traumáticos podrían ser útiles en la toma de decisiones actual, para construir un mundo más seguro.
El complejo industrial militar necesita guerras, muchas y sucesivas guerras, para prosperar. El equipamiento militar viejo tiene que ser reparado y …
Pau, Paz, Peace
<<Cal realitzar nous esforços si la declaració de drets humans d’aquesta Assemblea, que va ser aprovat fa quinze anys, ha de tenir algun significat. I serà necessari trobar nous mitjans per promoure la lliure expressió i intercanvi d’idees mitjançant viatjes i comunicacions, i mitjançant intercanvi de persones, llibres i emissions de ràdio. Doncs a mesura que el món vagi renunciant a la competició en el terreny de les armes, ha de florir la competició d’idees, i aquesta competició sí ha de ser tant noble i completa com sigui possible.>> (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Però la primera obra literària escrita en català són les Homilies d’Organyà, el primer document en prosa, escrit entre la fi del segle XII i principis del segle XIII.
Joaquim Molas ha suposat que es tracta d’una adaptació catalana d’algun sermó provençal, a causa de la seva semblança amb els sermonaires provençals, com el de Sant Marçal de Llemotges, i a l’existència de provençalismes en el nostre text d’Organyà. Contràriament, Joan Coromines no hi troba influències lingüístiques occitanes, sinó arcaismes o antics dialectalismes. Hom hi ha vist, altrament, una influència dels corrents albigesos -càtars, valdesos…- que afavorien la difusió de les Sagrades Escriptures en vulgar. El text es compon de sis sermons -fragment d’un recull més ampli que comprenia tot l’any litúrgic- amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, redactats amb estil planer i directe, cosa que fa pensar que el destinatari en fos el poble, tot i que son autor s’adreci al públic amb el terme <<senyora>>.
“Quina possibilitat tenim la població davant d’un govern de majoria absoluta que n’abusa, que està convertint la democràcia en una closca buida amb una realitat dictatorial; quan no tenim oposició perquè l’oposició està en bona mesura d’acord amb el govern. I si no, l’assumpte de l’autodeterminació ho deixarà claríssim.” (Ramón Cotarelo)
Anem acabant amb el curt i algunes imatges d’aquest “Fèlix el gat i la oca dels ous d’or”.
“Catalunya pot ser el revulsiu per a la resta d’Espanya, perquè quan les coses ja no són sostenibles… no ho són; per tant, o bé s’arreglen o això es trenca.” (Jorge Verstrynge)
Deixin la hipocresia aparcada davant l’estàtua del Quixot -són molins de vent i no pas gegants- i proclamin la veritat, que tothom ja sap. No són la unitat d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, però, reals i existents des de temps immemorials. El ‘Partido Popular’, el ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ no les reconeixen ni les accepten. No veuen que els territoris que formen Espanya són el bressol del federalisme! Quina pena ser i no voler ser! Quina tristesa existir i ser invisible! Quina desgràcia conformar-se en ser sempre els darrers! Quina desídia oblidar formar part de nacions lliures i poderoses en altres temps, amb els seus furs. Són els ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya mitjançant el federalisme qui les han de defensar i dignificar.
Espanya nació de nacions no reconegudes ni acceptades. Un gran error històric que cal esmenar i ho han de fer possible els ciutadans d’aquestes grans nacions constretes i amargades. Espanya nació de nacions és el bressol del federalisme. Molt i molt abans que els Estats Units d’Amèrica del Nord i a Europa.
Ara, seguir a les últimes amb les dues estacions que queden: Grècia i Portugal. Les taules i seients dels Premis Nobel, sempre buides i els joves -força de les nacions- marxen i els investigadors també. Més de 5 milions de ciutadans sense feina, segons l’EPA, en el segon trimestre de 2015 i 2 milions que avui ja no cobren cap prestació. Mentre, a més de tants altres, el decret llei de Pobresa Energètica, de la Generalitat de Catalunya, continua des de fa 10 mesos al Tribunal Constitucional. El govern espanyol del ‘Partido Popular’, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut, es pensa que guanyarà les eleccions generals del proper desembre?
Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l’estranger
No és la unitat d’Espanya. No és la llei. Són els 16 mil milions -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. Prou crear confusionisme i enredar la troca. És la contribució de la nació catalana al PIB espanyol. Catalunya és i ha estat el màxim dominador de l’aportació de les autonomies al PIB: gairebé del 20%. “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento económico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” (Artur Mas a Mariano Rajoy).
Ho direm també en anglès: “Catalonia, in all territories of the Spanish State, it is at this time, more than thirty years later establish democracy, which has less strength provision of public infrastructure. It is the largest contributor to GDP, and therefore economic growth, and having less strength public infrastructure.” (Artur Mas a Mariano Rajoy).
No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No, no es tracta de la llei. Embolica que fa fort! És l’aportació de la nació catalana a la seguretat social espanyola que té greus problemes. Faran falta reformes profundes i, encara així, les pensions no estan garantides. En el període 1995-2010 l’aportació a la seguretat social ha estat la següent: Catalunya, saldo positiu de +24.774 milions d’euros. Resta d’Espanya, saldo negatiu de -86.332 milions d’euros. La Catalunya pagadora mai no ha deixat de ser solidària. No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No, no es tracta de la llei.
A les demandes d’Artur Mas durant quatre anys per tal d’iniciar un diàleg positiu i constructiu amb Rajoy i el seu govern, la resposta ha estat l’intervencionisme constant contra l’autonomia de la Catalunya pagadora. Pagar, callar i cada divendres al Tribunal Constitucional. Mai havia passat un embolic com aquest durant els 38 anys des de la instauració de la democràcia. Certament, si el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’ guanyen les properes eleccions generals, el problema espanyol amb Catalunya es presenta irresoluble i d’endarreriment democràtic, econòmic i social.
Quan la nació catalana ha necessitat parlar, expressar-se, dialogar i manifestar les seves aspiracions, se li han tancat totes les portes. És més, es va dur a terme per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ una encesa campanya, per tots els territoris de les nacions d’Espanya, en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El recurs del ‘Partido Popular’ -any 2006- contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Llei Orgànica que, l’any 2006, el senyor Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Quatre anys per redactar sentències i emetre sentència l’any 2010. L’any del 10-J. S’acorden?
Gairebé 10 anys d’intervencionisme sobre l’autonomia de Catalunya -péssim servei a la democràcia- i el govern espanyol del ‘Partido Popular’, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut , presidit per Mariano Rajoy, no ha tingut temps per convocar -entra en el sou- una comissió de treball entre Moncloa i Generalitat per analitzar i solucionar la problemàtica existent entre l’Estat espanyol i la nació catalana. La Comissió Europea i altres governs democràtics es fan creus davant la inexisténcia de diàleg zero i després del resultat de les darreres eleccions autonòmiques i plebiscitàries. La unitat d’Espanya -nació de nacions- i la llei són una excusa, un mur, una paret per l’immobilisme i la mediocritat política. El ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ es renten les mans davant aquest mal tracte a la democràcia.
El president democràtic de la Generalitat de Catalunya -nació catalana- Lluís Companys i Jover, és portat a judici el 14 d’octubre de 1940.
Va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!”
El dia de la mort del president, el 15 d’octubre de 1940, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, des de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l’Argentina contra l’Estat espanyol per demanar l’anul·lació del judici. (De viquipèdia).
“El coneixement és la millor inversió que es pot fer”
Abraham Lincoln
Les tasques de les Nacions Unides
“Sé que alguns de vostès han sofert la descriminació en aquest país. Però els suplico que em creguin quan els dic que aquest no és el desig de la majoria dels nord-americans, que compartim el resentiment i amargor de vostès, i que tractem de posar fi a tals pràctiques per sempre, no només en el que es refereix als nostres visitants, sinó també als nostres propis ciutadans”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963.
La reunión de “los 21” en Bogotá terminó con la firma del “Acta de Bogotá”, en la cual se recogen una serie de medidas para el mejoramiento económico de América Latina en el marco de la Operación Panamericana (OPA), ahora sabiendo que existían fondos que muy probablemente iban a ser destinados, desde Estados Unidos, para esos fines. La política proveniente de Norteamérica puede resumirse en “Ayúdense que los Ayudamos” y lo más ejemplificador de este nuevo lema es el establecimiento de un nuevo Organismo Económico-Social destinado a reforzar las relaciones hemisféricas, mejorar la situación económica de los países de América Latina y, como corolario, combatir los embates del comunismo internacional, con Cuba como el ejemplo más cercano.
Este nuevo organismo fue la Alianza para el Progreso, anunciada por el Presidente John Kennedy el 13 de marzo de 1961 en un discurso efectuado en la Casa Blanca, ante el cuerpo diplomático latinoamericano y algunos altos funcionarios del gobierno norteamericano. Los 500 millones de dólares aprobados por el congreso serían destinados a los primeros esfuerzos de la Alianza para el Progreso, creando un Fondo Interamericano de Desarrollo Social. En su discurso, el presidente Kennedy expuso diez puntos centrales que guiarían el accionar de la nueva Alianza para el Progreso en América Latina.
Este blog nace de la necesidad de revisar y actualizar los Derechos Humanos. Aunque muchos nos consideramos portadores y defensores de los derechos humanos básicos lo cierto es que a menudo olvidamos su esencia y, miramos para otro lado o no nos damos cuenta cuando cada día estos Derechos no son respetados. Me gustaría recordarlos con ejemplos y si es posible ayudaros a reflexionar sobre ellos. Os invito a repasarlos juntos y a aportar vuestras sugerencias,experiencias y opiniones.
Edward Kennedy was well-known in Chile. His staunch defense of human rights won him the admiration of many here during the Augusto Pinochet dictatorship …
“Espere que no siguem només nosaltres, sinó totes les altres nacions multirracials les que tinguin en compte aquestes normes d’equitat i de justícia. Ens oposem a tota classe de separació i opressió humanes. No advoquem pels drets dels africans negres a fi d’expulsar als africans blancs. La nostra preocupació és el dret de tots els homes a disfrutar de la mateixa protecció sota la llei; i, ja que els drets humans són indivisibles, aquesta Organització no pot romandre apartada a un costat quan s’abusa d’aquests drets i són objecte de negligència per algun Estat membra de la mateixa”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista ‘Presència’ – rotatiu ‘El Punt Avui’).
1768
(Es va iniciar el 1715)
Reial cèdula d’Aranjuez
Durant el regnat de Carles III es va signar la reial cèdula signada a Aranjuez el 23 de juny de 1768 per la qual el castellà s’imposa a les escoles: “VII. Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose tambien por el mi Consejo á los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía, y enlace recíproco.”
Francesc Ferrer i Gironès es pregunta qui va ser el responsable d’aquesta reial cèdula. I diu: “En aquella època no sembla pas que el rei Carles III portés personalment el timó de la governació de l’Estat. Per una banda, sabem que els ministres, cada u en el seu ram, eren amos gairebé absoluts. Per l’altra, sembla que Carles III també tenia d’altres preocupacions que li impossibilitaven el control minuciós del governament de l’Estat. L’exercici de la cacera li absorbia tota l’atenció i li feia oblidar tota altra ocupació.”
Francesc Ferrer, el maig de 1986. Fotografia gentilesa de Montserrat Pumarola
L’home fort era Pedro Pablo Abarca de Bolea, compte d’Aranda, que presidia el Consejo de Castilla. Era el càrrec més preminent després del rei i, a més militar, era dues vegades gran d’Espanya de primera classe.
Retrato del Conde de Aranda por José María Galván. Pedro Pablo Abarca de Bolea …
Entre els signants de la reial cèdula hi havia també un català: Jacint de Tudó i Alemany. Tudó havia nascut a Barcelona el 1717, en el si d’una família benestant. Es va doctorar en lleis i va ser alcalde major de Barcelona, un càrrec que en aquells moments era tecnicojurídic i de designació reial. El 1766 el comte d’Aranda el féu entrar en el Consejo de Castilla com a ministre. La seva filla Josefina era la famosa Pepita Tudó, amistançada amb Manuel de Godoy quan era primer ministre i favorit de la reina Maria Lluïsa.
Francesc Ferrer diu que l’aplicació pràctica de la reial cèdula de 1768 va ser portada a terme per tota mena d’autoritats, i a tots els territoris, fins a imposar-hi el castellà amb força exclusivitat. La resistència dels catalans, però, no va permetre que es consumés aquest terrible genocidi cultural.
Joan-Lluís Marfany explica: “La Reial Cèdula del 1768 i la Reial Provisió del 1771, que li donava força i precisió, van representar un canvi important, en la mesura en què el punt va quedar perfectament aclarit: l’ensenyament de les primeres lletres i de la gramàtica s’havia de fer en castellà. I sabem que, en molts casos, l’efecte va ser-ne fulminant. El Provincial dels escolapis va ordenar que, a partir del 15 de setembre d’aquell mateix any, <<en nuestras escuelas se enseñe desde el abc en lengua castellana>>. I, si hem de creure l’autor del <<Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas>> que va ser recitat per un alumne a l’acadèmia dels escolapis de Puigcerdà el 1780, el canvi de llengua en l’ensenyament de la llatinitat es va produir, en efecte, <<de repente>>. Però aquí també hem d’evitar de caure en l’error. Contra el que se sol dir, la Cèdula no prohibia l’ensenyament del català: prescrivia que l’ensenyament es fes en castellà.” (revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’ – Girona – Catalonia).
Simó de Cirene, ciutat del nord d’Àfrica que avui forma part de l’actual Líbia, va ser, la persona que va ajudar Jesús a portar la creu fins al Gòlgota, on a continuació seria crucificat. Per aquest motiu, el Cirineu, es recordat després de més de 2 mil anys.
L’actual president d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’, serà recordat per excavar el forat més profund entre la nació catalana i les altres que formen Espanya. Forat des d’on la foscor més immensa no és petroli el que surt a dojo, sinó una explosió d’independentisme de Catalunya que s’estén per tots els pobles, viles i ciutats. Mai s’havia vist des de la restauració de la democràcia. No és ni ha estat només el ciutadà Artur Mas, no, no, no ho creguin això, degut a la més petita i escasa informació que s’ofereix als ciutadans i votants d’Espanya. És una enorme qüestió que han fet seva i que cada dia ho és més, milions de ciutadans de la Catalunya pagadora que reben molt menys del que aporten en imposts per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Milions de ciutadans catalans -tots aquells que viuen i treballen a la nació catalana procedents d’altres nacions d’Espanya i del món, que ja han dit prou. Quants i quants serveis públics allà són subvencionats i de franc i a Catalunya s’han de pagar? I encara més línies deficitàries de trens d’alta velocitat?
El menyspreu i fins i tot l’insult provinent d’alguns destacats ex-dirigents del ‘Partido Socialista Obrero Español’ -què han fet per la reinstauració de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble de la nació catalana?-, així com d’actuals del ‘Partido Popular’ que només venen a Catalunya en el gran desembarc de les campanyes electorals. Això sí: un dèficit fiscal, cada any, de 16.ooo milions d’euros -un 8,6% del PIB català- que surten cap a Madrid dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un dèficit fiscal que està ofegant les infraestructures, els serveis socials i l’economia catalana. El més extravagant és que també perjudica seriosament l’economia espanyola ja que Catalunya és un important motor econòmic de les nacions existents i reals d’Espanya -no reconegudes ni acceptades-, a causa de l’endarreriment i mediocritat del centralisme que ofega l’autonomisme i la llibertat.
La llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, al Tribunal Constitucional no renovat -sentenciat- i encara pendent de reinstauració després de 10 anys
El recent viatge del president Rajoy a la nació catalana ha esdevingut, a l’hora de fer un balanç útil i productiu, en un no res. Un viatge a cap lloc. Una pérdua de temps tant pels parladors com pels escoltadors. Ja hi estem acostumats. Des de les seves prèdiques, l’any 2006, per els territoris de les nacions d’Espanya en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i demanat signatures -4 milions i ja veuen pel que han servit-per després portar-la davant el Tribunal Constitucional no renovat. Sempre contra Catalunya! Un Estatut, la primera llei de la nació catalana, retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels seus ciutadans. Quina classe de democràcia és aquesta que permet que un partit a l’oposició porti al Tribunal Constitucional una Llei Orgànica, ‘de obligado cumplimiento’, el qual projecte havia estat referendat pel poble? Com un Tribunal Constitucional no renovat l’admet a tràmit i, quatre anys més tard i, quatre anys més tard, emet una sentència entre vàries fins a sortir la pitjor? Els estranya, doncs, que la taxa d’independentisme a Catalunya sigui el novembre de l’any 2006 del 15’9% mentre que el setembre del 2014 -govern del ‘Partido Popular’ amb majoria absoluta i poder absolut- sigui del 83’8%?. Què esperen per presentar la seva dimissió?
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
Després d’aquest gran desastre històric i vistes, 10 anys després, les seves gravíssimes conseqüències, la senyora María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, encara forma part del govern central espanyol? A Madrid -nació castellana-, hi són per complicar i fer més enredades les qüestions polítiques com el problema espanyol amb Catalunya i perquè no trobin solució? Cal que intervingui el Vaticà? Cal que intervingui la Comissió Europea? Cal que intervinguin els Estats Units d’Amèrica?
El decret llei sobre pobresa energètica, de la Generalitat, al Tribunal Constitucional una altra vegada
En la seva prèdica durant una visita electoral a la nació catalana, el president Rajoy va proclamar que no pensa “deixar els catalans a l’estacada”. Doncs miri que bé! Què els va dir el president espanyol a les 895 famílies que s’havien acollit a les garanties ofertes per la llei catalana que prohibeix tallar la llum, l’aigua i el gas en temps de fred en casos de pobresa energètica? Més clar: El govern espanyol, que presideix Mariano Rajoy, va portar el decret llei sobre pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya al Tribunal Constitucional -una altra vegada!-, segons el qual prohibeix tallar el subministrament de gas, electricitat i aigua durant els mesos de novembre a març, per impagament, a la gent sense recursos. I el Tribunal Constitucional en va suspendre cautelarment -fa nou mesos- i, per tant, de moment, queda sense efecte. En el mateix decret s’estableix com s’ha d’ajornar el deute que les famílies tenen amb les empreses i la possibilitat de satisfacer el deute pendent de manera íntegra o fraccionada entre l’abril i octubre següents.
El Decret de Llei sobre pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya, al Tribunal Constitucional. (Imatge: cerdanyolainforma.com).
Què els va dir Rajoy a les 300.000 famílies catalanes, que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada? Què els diu a les famílies de més de 272.000 llars on tots els seus membres estan a l’atur, de les quals 95.100 no perceben cap ingrés? Què els diu el senyor Rajoy a les famílies dels 16.008 desnonaments que es van produir a Catalunya l’any 2013, un 67% dels quals relacionats amb l’impagament del lloguer? Què els diu als ciutadans de Catalunya que reclamen justícia fiscal i un finançament just? Què els diu el president Rajoy als milions de ciutadans de la nació catalana que creuen en un Estat espanyol democràtic i en conseqüència demanen poder votar en un referèndum per elegir el futur del país que volen? Què els diu als ciutadans de la nació catalana que creuen en una veritable democràcia autonòmica que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis?
“Aquells que neguen la llibertat a altres no la mereixen per a si, i sota un Déu just no poden conservarla molt temps”
Abraham Lincoln
(Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 – Washington DC, 15 d’abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d’Amèrica, …
“L’esforç per millorar les condicions de la persona humana no és tasca d’uns pocs; és tasca de totes les nacions, actuant soles, en grups o a través de les Nacions Unides; doncs les epidèmies i la rapinya, la pol.lució, els perills de la mare Naturalesa i la fam dels nens són els enemics de cada país. La terra, el mar i l’aire han de ser preocupació de tota nació. I la ciència, la tecnologia i l’educació han de ser així mateix els aliats de cada país”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
“Mai com fins ara ha posseït l’home capacitat per controlar tan meravellosament bé les seves pròpies condicions de vida: acabar amb la fam i la set, dominar la pobresa i les malalties, acabar amb l’analfabetisme i suprimir la massiva misèria humana. Tenim l’oportunitat de fer que aquesta sigui la millor generació de tota la Història de la Humanitat, o fer que sigui l’última”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Además de señalar que la actual situación está “directamente relacionada con factores financieros y económicos”, Bergoglio agregó que “es también consecuencia de una crisis de convicciones y valores, incluidos los que son el fundamento de la vida internacional”.
India ha detectado los primeros 12 casos de una variante de tuberculosis presuntamente incurable, lo que ha puesto en alerta a las autoridades sanitarias …
“…portar a terme un altre programa d’amplitud mundial relacionat amb la productivitat agrícola i distribució alimentària, similar al programa del nostre país, anomenat <<Aliments per la Pau>>, podria proporcionar a tots els nens del món sencer els aliments que necessiten…>>(President John F.Kennedy).
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
Who’s Afraid of Virginia Woolf? és una pel.lícula nord-americana de 1966, dirigida per Mike Nichols, basada en l’obra teatral del mateix títol d’Edward Albee. Va guanyar cinc Oscar i nominada a altres vuit. Richard Burton i Elizabeth Taylor van interpretar els papers principals, Georges Segal i Sandy Dennis els secundaris. Amb gran èxit de públic en el moment de la seva estrena, va llançar a la fama a un jove realitzador que en 1967 reeditaria l’èxit de crítica i públic amb un altre clàssic, ‘El Graduado’.
‘George’ (Richard Burton) i ‘Martha’ (Elizabeth Taylor) són un matrimoni que s’odia a mort. Tots dos coneixen perfectament els punts dèbils de l’altre. George és un professor universitari alcohòlic i Martha és una dona frustrada i dominant, amb molt mal caràcter. Un diumenge a la matinada, Martha convida a un professor recentment arribat a la Universitat, Nick (George Segal) i a la seva dona, Honey (Sandy Dennis) a prendre una copa, iniciant-se un joc cruel.
La pel.lícula va ser l’única nominada per els Premis Óscar a cada categoria a la que podia ser elegible (pel.lícula, actor, actriu, actor de repartiment, director, guió, direcció artística/decoració del set (blanc i negre), cinematografia (blanc i negre), so, disseny de vestidors (blanc i negre), (música i muntatge). (De Wikipèdia)
Repartiment
Direcció Mike Nichols, producció Ernest Lehman, Guió Ernest Lehman, Música Alex North, Fotografia Haskell Wexler, protagonistes Elizabeth Taylor, Richard Burton, George Segal, Sandy Dennis.
Richard Burton and Elizabeth Taylor seen here at film awards where Mrs. Taylor received her oscar from Lord Mountbatten. Liz Taylor and Richard Burton with …
• El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per mil.lèsima vegada ha demanat diàleg al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, amb relació al gravíssim problema espanyol amb la nació catalana -tot aquest embolic ja dura des de l’any 2006 i super agreujat des del 2012, en el que va començar el govern del ‘Partido Popular’- i que porta Catalunya cap a l’autodeterminació i la independència. No hi falta el suport de milions de ciutadans que viuen i treballen a Catalunya. Ciutadans catalans, molts d’ells vinguts de les nacions d’Espanya, constretes i amargades, de tot el món ,i, que els seus fills ja han nascut a la nació catalana. Parlen català i castellà; llegeixen en català i en castellà; estudien en català i en castellà i finalitzen els seus estudis sabent aquests dos idiomes, entre altres. Una persona i polític català que viatja per totes les nacions d’Espanya en campanya electoral -Albert Rivera Díaz, president de ‘Ciudadanos’-, és un gran representant de la llengua castellana que també s’ensenya a la nació catalana. No existeix ni un sol català que no sàpiga ‘la lengua de Cervantes’. Hi ha partits polítics que han utilitzat i utilitzen aquests dos idiomes com a tirador en campanyes electorals. Sense cap dubte, fan un flac servei a la democràcia i a la convivència ciutadana. Catalunya és un exemple per la seva immersió lingüística i on l’andalús, natural de Iznájar, Córdoba, José Montilla Aguilera, va ser president de la Generalitat de Catalunya de l’any 2006 al 2010.
2.000.000 de ciutadans es manifesten a Barcelona, per la Diada Nacional de Catalunya i mentre demanen la independència de la nació catalana, el president Artur Mas crida per mil.lèsima vegada al diàleg al govern central del ‘Partido Popular’ i demana poder votar
2,000,000 citizens are manifested in Barcelona for the National Day of Catalonia and while clamoring for the independence of the Catalan nation, President Artur Mas, called for the thousandth time the central government dialogue of ‘People’s Party’ and requests to vote
Des de l’any 2006 -recurs injust, innecessari davant el Tribunal Constitucional pendent de renovació contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya- i des de l’any 2012 començament del govern del ‘Partido Popular’, l’independentisme ha anat creixent de manera extraordinària. Els errors del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, han estat i són enormes. Mai des de la restauració de la democràcia havia passat un fet com aquest.
•Tant difícil era, o és, organitzar un equip de treball Moncloa-Generalitat i tractar d’estudiar els temes per arribar a un acord que fos aprovat per ambdós governs i els respectius Parlaments? Només es té en compte Catalunya a l’hora de portar de manera injusta i innecesària la llei orgànica -“de obligado cumplimiento”- del seu Estatut d’Autonomia retallat, aprovat, ratificat i “referendat” davant el Tribunal Constitucional no renovat? Només es té en compte Catalunya a l’hora de ser pagadora?
•El president espanyol, Mariano Rajoy (PP), té temps per parlar sobre l’arxirepetit tema de la unidad d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades i formades per diferents pobles, institucions, llengües, cultures, història…- però no té temps per al diàleg amb la Generalitat, després de les quatre vegades que el president Mas ha acudit a La Moncloa? Té temps pel desembarcament electoral del ‘Partido Popular’ a Catalunya, i no té temps per al diàleg?
• Certament, el problema espanyol és enorme i navega sense rumb. Les eleccions generals del mes de desembre -després de les del setembre a Catalunya-, poden canviar aquesta actual situació del problema espanyol amb la nació catalana ,i, que tant ha augmentat i augmenta l’intervencionisme autonòmic del ‘Partido Popular’.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
•Entre els segles XI i XIII, trobem una sèrie de versions catalanes de textos jurídics. Els primers textos literaris jurídics escrits en català que coneixem són els fragments d’una traducció del Forum iudicum, de mitjan segle XII. Aquest text jurídic és important perquè suposa l’existència d’un públic que ja no sap utilitzar el llatí i la consegüent necessitat de posseir textos en vulgar. El primer text jurídic conegut escrit directament en català és Costums de Tortosa. Durant el segle XIII, el procés de creació d’una llengua literària i de vulgarització de textos jurídics va precipitar-se. N’esmentem els Usatges de Barcelona, les Commemoracions de Pere Albert i els Furs de València, de 1261.
Però la primera obra literària escrita en català són les Homilies d’Organyà, el primer document en prosa, escrit entre la fi del segle XII i principis del segle XIII. (Ulisses 11).
“Aquells que neguen la llibertat a altres no la mereixen per a si, i sota un Déu just no la poden conservar per molt temps”
Abraham Lincoln
(Hodgenville, Kentucky, 12 de febrero de 1809-Washington D. C., 15 de abril de 1865)
“Creiem que a tot el món -a l’Europa occidental i en l’oriental, a l’Àfrica del Sud i en la del Nord, a les velles nacions i a les noves-, la gent ha de gaudir de llibertat per triar el seu propi futur, sense descriminació o comandament arbitrari, sense coaccions o subversió” (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
“No pot cabre dubte sobre el programa dels nostres futurs passos. Hem de continuar buscant acords sobre mesures que impedeixin la guerra per accident o errors de càlcul. Hem de continuar buscant acords sobre mesures que facin baixar la corva de la carrera de les armes nuclears; controlant la transferència de les armes nuclears; convertint els materials desintegrables en productes útils, i prohibint els assaigs nuclears subterranis mitjançant una inspecció i lleis internacionals adequades. Hem de continuar buscant acords sobre un intercanvi més lliure d’informació i de gent entre l’Est i l’Oest”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
