L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, va deixar clar, després de la seva declaració davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la querella del procés participatiu del 9N, -el referèndum pendent propi d’una veritable democràcia i que el govern espanyol vol impedir la seva celebració-, va dir Mas: “per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal”, i es va preguntar si “comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent”.
La manca de diàleg i d’una veritable autonomia, només porta cap a un camí
Davant d’una autonomia de pandereta que porta cap a una asfixia econòmica i legislativa, només queda seguir el camí de la independència. Davant d’una manca de resposta al diàleg que el president Mas ha proposat en múltiples ocasions al president Rajoy i al govern espanyol, només queda seguir el camí de la independència. Davant d’una autonomia de pandereta que nega el dret autonòmic a la facultat de governar-se per les pròpies lleis, només queda seguir el camí de la independència. Davant els 16.ooo milions que surten cada any dels impostos dels ciutadans de la nació catalana -un 8,5% del PIB català-, i que no tenen retorn per part del govern central espanyol, que demostra un finançament de Catalunya injust i desastrós, només queda seguir el camí de la independència.
Només 4 de les 17 Comunitats Autònomes, aporten més del que reben. Les altres 13 Comunitats reben més del que aporten. Com és això senyors? Quin pla de ruta han traçat? Quins estudis han realitzat? Aquest vergonyós desequilibri econòmic i social, així com un finançament injust i desastrós provoca que els territoris pagadors hagin d’endeutar-se enormement. Tampoc poden recaptar els impostos possibles i necessaris, fins i tot, els pactats amb els sectors econòmics. Catalunya -sempre al Tribunal Constitucional- paga cada any 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn del govern central espanyol. Amb un dèficit mai vist en infraestructures que dificulten el seu creixement i progrés empresarial, manca de fons per atendre degudament les necessitats socials de més de 7.500.000 ciutadans -“la igualdad de todos los españoles”, diuen des de la nació castellana, i un intervencionisme constant per part del funcionariat -més expansionisme empresarial i menys expansionisme funcionarial- per part del govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut del ‘Partido Popular’, Catalunya ja ha dit prou. La Catalunya pagadora i sense diàleg per part del govern central, ‘paga i calla’.
Ara, el president espanyol ‘en funciones’ Mariano Rajoy, demana diàleg per formar el nou govern que ell vol formar, aquest diàleg i treball en equip que durant quatre anys no ha volgut exercir amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Ja veuen els resultats.
El presidente en funciones del Gobierno, Mariano Rajoy, está compartiendo un almuerzo en las dependencias del Congreso con los presidentes del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, y del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, así como con los presidentes de las Cámaras Baja, Jesús Posada, y Alta, Pío García Escudero. Madrid, 22 Dic. (EUROPA PRESS) –
Així, tallar més i més cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ davant el Tribunal Constitucional. Ara, contra el nou impost sobre dipòsits bancaris que la Generalitat i el Parlament havien aprovat. Un impost de tres tipus diferents, del 0,3%, el 0,4% i el 0,5% per a diferents gradacions. I que recauria sobre les entitats bancàries, i no sobre els clients. Això hauria de permetre a la Generalitat d’ingressar 500 milions d’euros. Es nega, una altra vegada, el progrés de la justícia social, com va passar amb el decret llei de pobresa energètica. A Catalunya, a la nació catalana se la vol ofegar i no hi ha dubte que haurà de caminar sola. Ja ha començat.
A la mà del poble que no oblida
———————————————————————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
“No pot haver progrés si la gent no té fe en el dia de demà”
(JFK)
“El segón front és el front del benestar econòmic: el principi de que tot americà té dret a una vida decent per ell i a una millor vida pels seus fills. Això vol dir que hem de continuar perfeccionant els plans de desenvolupament nacional, millorar les institucions i la maquinària financera. Vol dir que cada nació ha d’estar disposada a realitzar sacrificis i a mobilitzar les seves pròpies fonts de riquesa en benefici del seu desenvolupament. També vol dir que els Estats Units han de fer honor a la seva paraula de continuar amb la seva ajuda. He promès que es posaran en moviment totes les energies del meu Govern per complir aquesta promesa”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
“Al perseguir un benestar econòmic, l’Aliança pel Progrés no dicta a cada nació com ha d’organitzar la seva vida econòmica. Cada país és lliure de donar forma a les seves pròpies institucions econòmiques d’acord amb les seves necessitats nacionals i desitjos. Però, així com cap nació pot dir a una altra com ha d’ordenar la seva economía, tampoc cap nació ha d’actuar dintre les seves pròpies fronteres en forma que violi els drets dels demés sota els principis acceptats per la llei internacional”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
<<Quan un Poder Legislatiu i el Poder Executiu es reuneixen a la mateixa persona o en el mateix cos, no hi ha llibertat; falta la confiança, perquè pot témer-se que el monarca o el Senat facin lleis tiràniques i les executin ells mateixos tirànicament>>.
<<No hi ha llibertat si el poder de jutjar no està ben partionat del Poder Legislatiu i del Poder Executiu. Si no està separat del Poder Legislatiu, es podria disposar arbitràriament de la llibertat i la vida dels ciutadans; com que el jutge seria legislador. Si no està separat del Poder Executiu, el jutge podria tenir la força d’un opressor>>.
<<Tot s’hauria perdut si el mateix home, la mateixa corporació de prócers, la mateixa assemblea del poble, exercissin els tres poders: el de dictar lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o els plets entre particulars>>. Montesquieu.
Després de quatre anys del govern central, centralista, nacionalista espanyol amb majoria absoluta del ‘Partido Popular’, i dels resultats de les darreres eleccions legislatives: el trencament, el desbordament. Des de l’any 2006 -llei orgànica de l’Estatut –referendat- d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovado’, per part del ‘Partido Popular’- i del govern -des de l’any 2012- d’aquest partit, l’augment de l’independentisme a la nació catalana i de la demanda d’un referèndum propi de les grans democràcies, ha augmentat de manera enorme
Diuen els grifons de l’alta política que la situació, després dels resultats de les eleccions legislatives del 20 de desembre, ha esdevingut un trencament dels dics de contenció. L’aigua i la tempesta comencen a guanyar terreny a l’estabilitat de la terra. Doncs, que es creien vostès? No ho veien tot això? Cada vegada que la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, governa a Espanya, el trencament és patètic.
Des de l’any 2006 amb la campanya del ‘Partido Popular’, arreu de les nacions d’Espanya constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, en contra de l’Estatut d’Autonomia de la nació catalana -sempre contra Catalunya-; portar la llei orgànica, ‘de obligado cumplimiento’, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional ‘no renovado’. Cas únic en l’hemisferi de les democràcies occidentals ja que el projecte d’Estatut havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat -passar el raspall de fuster, van dir els que manen a la nació castellana- i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat -el Senat és lo més important de la nació federal i d’Estats federals que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica i de les grans democràcies que ocupen els primers llocs del món avançat i progressista-, ratificat pel rei i ‘referendat’, ‘referendado’ pels ciutadans de Catalunya. No és poca cosa pels pobles que creuen i volen viure en democràcia i en una veritable autonomia del segle XXI i no del XIX, o del temps de ‘María Castaña’, ‘Maricastaña’, 0 ‘María Castiñeira’. Sempre contra Catalunya.
El Senat és lo més important de la nació federal i d’Estats federals que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica i de les grans democràcies que ocupen els primers llocs del món avançat i progressista. No, a una democràcia de baixa qualitat que porta cap a l’endarreriment i al no reconeixement de les nacions que formen Espanya
I els ‘Hispanic Affairs’ no acaben aquí. El de <<catalanofòfia empresarial>> tal com així ho va manifestar el després president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira, quan l’any 2006 va opinar que la opa llançada per l’empresa alemanya E.ON sobre Endesa va comptar amb el <<beneplàcit>> de l’espanyola amb l’objectiu de contrarestar la de Gas Natural. “Antes alemana que catalana”. Ara, Endesa, provinent de l’antiga catalana Fecsa, és propietat de la italiana Enel amb el 95% de participació. “Antes italiana que catalana”. Sempre contra Catalunya. A la curta o a la llarga, hi ha errors que es paguen cars, com el fet injust, erroni i innecessari de portar la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -referendat pel poble de la nació catalana- al Tribunal Constitucional espanyol, “no renovado”.
Ara, l’espanyola Endesa -provinent de l’antiga catalana Fecsa- és propietat de la italiana Enel, amb el 95% de participació. “Antes italiana que catalana”
Fets separadors
I els fets clarament separadors, segueixen produint-se. Des de l’any 2006 i encara més des del 2012, el govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, no para amb la seva fustigació cap a Catalunya. Intervenció de l’autonomia constitucional i sempre al Tribunal Constitucional. Un menyspreu constant al Parlament de la nació catalana i a les seves lleis, de les quals emana una veritable autonomia que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis i no una autonomia de fer riure, una autonomia de pandereta, una autonomia en una nació de nacions amb una democràcia de baixa qualitat. Després de quatre anys de govern del ‘Partido Popular’ amb majoria absoluta, ara, després de les darreres eleccions legislatives, assistim al vergonyós espectacle de la incapacitat per formar un govern de coalició, com succeeix als països més avançats d’Europa.
La nació catalana: nou president i “anem cap endavant” amb democràcia, coratge, progrés, treball i sense trencar res
Investit el 130 President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. El successor d’Artur Mas va ser elegit amb els 62 vots de ‘Junts pel sí’ i 8 dels 10 de la ‘Candidatura d’Unitat Popular’ (CUP), 63 vots en contra de ‘Ciudadanos’, PSC, CSQEP i PP. Puigdemont serà l’encarregat de pilotar una legislatura de 18 mesos en què els independentistes es proposen acabar de construir les estructures d’estat i iniciar la desconexió amb l’Estat. La nació catalana mira cap a la nació federal i d’Estats que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica amb llibertat i treball.
A la nació catalana, després de la manca de diàleg per part del govern espanyol del ‘Partido Popular’, de tensar totes les cordes i enfonsar ponts, l’independentisme pacífic i democràtic és ja una força d’envergadura. La reacció a la sembra dels separadors, dóna els seus fruits. Els que han provocat tot això, han de ser acomiadats segons els resultats de les darreres eleccions legislatives pels ciutadans de les nacions d’Espanya. Els que els donen suport, també.
Davant d’aquesta actuació constant i destructiva dels separadors, fomentadors de l’independentisme, no hi ha actuació per part de la fiscalia?
El vídeo
Diàleg, diàleg, diàleg i diàleg per davant de les constants amenaces
En el desert i sense direcció. Situats en un lloc desconegut i allunyats del món dels ciutadans que dialoguen, parlen, expliquen, parlamenten, solucionen problemes i no romanen immobilistes amb excuses pròpies dels anys trenta. Tant a Espanya nació de nacions no reconegudes ni acceptades, com a la nació catalana, es viuen els recents resultats electorals i les conseqüències dels quatre anys de govern amb majoria absoluta i poder absolut del ‘Partido Popular’.La dreta radical, nacionalista espanyola, centralista -sempre contra Catalunya, la seva autonomia i la seva llengua- mai ha sabut governar a Espanya. El centralisme i l’intervencionisme imposats des de la nació castellana, sempre ha estat un gran error. A l’Estat de les Autonomies aquestes també han de ser Estat, i, gaudir de la facultat democràtica de governar-se per les seves pròpies lleis. Voler dependre sempre del ‘pare’ Estat, és un error i porta a un greu desequilibri econòmic i social. Que de les 17 autonomies només 5 aportin més del que reben, és inadmissible. Cal espavilar i no perjudicar més a les autonomies pagadores que pateixen un finançament injust i encara ho és més quan, aquestes, no poden recaptar els seus propis impostos i, fins i tot, els pactats amb el món dels grans negocis. Com en el cas de Catalunya, sempre al Tribunal Constitucional. L’intervencionisme econòmic, social i autonòmic del ‘Partido Popular’, posa pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya, ha portat cap a un independentisme gegantí i que la nació catalana, després de 10 anys de la seva aprovació, encara no disposi de les eines democràtiques del seu Estatut d’Autonomia. De la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia, any 2006, el qual text va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. La nació catalana -Espanya haurà de reconèixer i acceptar les nacions que la formen-, no disposa de l’Estatut d’Autonomia sentenciat l’any 2010 pel Tribunal Constitucional -pendent de renovació- i que el poble havia ‘referendat’. Per manca de diàleg i per manca de la feina de parlamentar, s’ha arribat a la situació actual.
El després candidat Mariano Rajoy flanquejat per Alícia Sánchez Camacho i Josep Enric Millo (‘Partido Popular’) en el pont de les Peixateries Velles de Girona.
Hi ha una imatge en la qual es veu al després candidat Mariano Rajoy, ‘Partido Popular’, acompanyat d’Alícia Sánchez Camacho, travessant el pont vermell de Girona. Pont de les Peixateries Velles. L’estructura de ferro de Gustave Eiffel sobre l’Onyar comunica el nucli antic de la ciutat amb la zona més moderna. D’això fa cinc anys, abril 2010. El candidat feia campanya pel ‘Partido Popular’ a les presidencials i legislatives d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes i acceptades- i amb la llei orgànica –‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i de sentències i sentència contra la primera llei de la nació catalana.
Tot això li va anar molt bé a Rajoy. Els seus assessors de campanya van utilitzar el tema de l’Estatut d’Autonomia i de la Catalunya pagadora, per aconseguir majoria absoluta i, per més endavant, fer moure la maquinària del poder absolut a favor del nacionalisme espanyol, el centralisme, la recentralitzaciói l’intervencionisme sobre les autonomies per deixar-les sense competències, competitivitat, personalitat pròpia i sense la força del progrés i la llibertat. En definitiva, la seva anul.lació. I en el cas de Catalunya, molt més greu ja que es tracta d’una nació mil.lenària (any 988) i d’una autonomia històrica. Per això estem a on estem.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<En primer lloc figura el front de la justícia social. En el meu propi país hem promulgat legislació i mobilitzat al govern per assegurar als negres nord-americans i a altres sectors minoritaris l’accés als beneficis de la societat nord-americana>>. (JFK)
<<Altres països han de fer el mateix pel pagès que no té terres, pel miserable habitant dels barris baixos de la ciutat, per l’indi oprimit. No és cosa fàcil desprende’s dels privilegis. Però fins que els interessos d’uns pocs cedeixin el pas a les necessitats de la nació, la promesa de progrés i modernització no serà més que una frase buida, una frase de burla per milions dels nostres ciutadans>>. (President John F.Kennedy, Asociació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
La batalla de Poitiers, del 732, amb la derrota de l’exèrcit musulmà davant els francs de Carles Martell, marcà el sostre de la penetració àrabo-musulmana cap al nord, en terres de francs. A partir d’aquell moment, els francs iniciaren un procés d’expansió devers les terres ocupades pels musulmans. En una primera fase, entre 737 i 768, van ocupar tota la Septimània, és a dir, l’extensió compresa entre l’Albera i el Roine, que corresponia, eclesiàsticament, a la Narbonense i que els francs anomenaren Gàl.lia gòtica o Gòtia.
La segona ofensiva franca, dirigida per Carlemany, intentà de situar la <<frontera>> a la vall de l’Ebre. Arrencà amb una fracassada expedició a Saragossa, el 778; posteriorment, guanyà Girona (785) i efectuà l’annexió de les terres de Besalú, Vallespir, Peralada, Empúries, Alt Urgell, Cerdanya (785-789) i Osona (798). La penetració continuà amb la presa de Barcelona, l’any 801, i les temptatives de conquesta de Tortosa, del 801 i del 809, sense èxit. En resultà l’establiment de la <<frontera>> a la vall del Llobregat i la creació, per la seva defensa, d’un sistema de comtats tributaris de l’Imperi carolingi, és a dir, dels futurs comtats catalans. (Ulisses 11).
Diu la tradició que cinc mil andorrans sota les ordres de Marc Almugàver, van ajudar als exèrcits de l’Emperador Carlemany a lluitar contra els àrabs.
———————————————————————-
La frase
“Els catalans estan demanat un dret a ser consultats, a poder opinar, i, francament, em sembla absolutament demencial que això no se’ls concedeixi.” (Jorge Verstrynge).
Manuel Pizarro, l’expresident d’Endesa, y Mariano Rajoy, en un acto en 2008. (EM)
“Mai seré empleat de la Caixa”. Amb aquesta proclama es va defensar Manuel Pizarro, que era el president d’ Endesa quan el 5 de setembre del 2005, tot just fa deu anys, Gas Natural va llançar una oferta pública d’adquisició (opa) per comprar la primera elèctrica d’Espanya. Era un dilluns al matí després de la tornada de les vacances d’estiu. La companyia de gas va convocar amb urgència els mitjans per anunciar l’operació més important al mercat espanyol, oferint 22.000 milions d’euros per l’elèctrica. El que era una simple operació empresarial es va convertir en el tret de sortida d’un serial polític i econòmic.Salvador Gabarró, president de Gas Natural aleshores i encara ara, va dir que l’operació es tancaria en nou mesos, el que dura un embaràs. Manuel Pizarro va contestar que era una relació no consentida i que hi havia la possibilitat d’un avortament… (segueix). (ara.cat).
Sede de Endesa, després la més gran empresa energètica española eléctrica, ara, pertany a la italiana Enhel. ‘Antes italiana que catalana’
ara.cat
<<catalanofòbia empresarial>>
Així ho va manifestar el després president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira, quan l’any 2006 va opinar que la opa llançada per l’empresa alemanya E.ON sobre Endesa compte amb el <<beneplàcit>> de l’espanyola amb l’objectiu de contrarrestar la de Gas Natural, el que va considerar com <<un exemple de catalanofòbia empresarial>>. El líder d’ERC va assegurar que quan es va anunciar l’opa de Gas Natural per comprar Endesa -la gran majoria de clients són de Catalunya-, <<hubo alguna autoridad del Partido Popular que dijo que la dirección de la empresa no podía estar fuera del ‘territorio nacional’ y alguno afirmó que (si fuera) una empresa francesa o americana, de acuerdo, no una catalana>>. Els un si, els altres no. Els independentistes són visibles, els separadors invisibles.
Josep Lluis Carod-Rovira, con el Rey en Zarzuela. (EFE)
<<A veure si s’aclareixen, si Catalunya forma part de l’Estat espanyol, haurien d’estar contents perquè tot entra dins la mateixa unitat de mercat>>, va opinar Carod, qui va apuntar: <<si resulta que som una altra cosa, que ho reconeguin d’una vegada>>. Carod- Rovira es va preguntar si una empresa alemanya llança una opa sobre Endesa <<això romp o no la unitat de mercat?>>.
“Que vingui una empresa de fora de l’Estat espanyol a fer-se càrrec d’una porció amb gran pes econòmic del sector de l’energia…això no és rompre la unitat de mercat que tant prediquen el ‘Partido Popular’ i alguns dirigents del ‘Partido Socialista Obrero Español’?, va advertir el dirigent d’Esquerra.
El resultat: després d’una altra campanya que va portar a terme el ‘Partido Popular’ contra la compra d’Endesa -provinent de l’antiga Fecsa, de Catalunya-, cinc anys de processos judicials i, fins i tot, intervenció de la Comissió Europea, ara, Endesa és propietat de la italiana Enhel amb el 95% de participació.
Ja ho veuen, antes italiana que catalana. Els efectes d’aquest fet injust, erroni i contrari a la lliure empresa i de mercat, han estat clarament separadors. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, tot va així. Sempre contra Catalunya per aconseguir més i més vots.
Sempre contra Catalunya per aconseguir més vots. Sempre contra la nació catalanaper aconseguir majories absolutes i poder absolut. Sempre contra la llengua catalana que comparteix l’ensenyament amb la castellana i que tant bé s’ensenya a Catalunya. La dreta radical, centralista i nacionalista espanyola mai ha sabut governar a Espanya. Res de diàleg ni entesa. La Catalunya pagadora, pagar i callar, 16.000 milions cada any que no tenen retorn. Ara, però, la finestra de l’independentisme ja és oberta.
Amb la situació d’immobilisme del govern del ‘Partido Popular’ davant el problema espanyol amb la nació catalana, davant del bilió d’euros del deute espanyol, davant dels 16.ooo milions d’euros que , cada any, marxen de Catalunya i no tornen, davant de les 5.149.000 persones a l’atur a Espanya segons l’EPA i la taxa del 22,37% de desocupació segons l’Institut Nacional d’Estadística, davant de la baixada estrepitosa dels salaris a nivells dels anys seixanta i de les pensions, davant del referèndum prohibit que en nom de la llibertat i de la democràcia demanen els ciutadans de la nació catalana, davant l’immobilisme del president Rajoy i del seu govern, cal un canvi polític urgent via eleccions generals.
(següent ‘post’: La por, encara, a la llengua catalana)
————————————————————————————————————————————————
Els colors del món
Voluntaris amb l’estrella
Palamós Gent Gran – Hospital Comarcal de Palamós
(Foto: Laura García)
Es tracta dels voluntaris de la Caixa de Pensions. Jubilats i empleats en actiu que són el més gran potencial d’aquesta Institució catalana de 111 anys. A ‘la Caixa’, saben molt de números i de tants per cent; de gràfiques i d’inversions; d’innovacions i de caixers automàtics que funcionen millor que els dels Estats Units d’Amèrica; d’estalvi i previsió, valors i assegurances; d’oficines d’última generació i de recursos humans; d’operacions creditícies i d’estranger; de serveis a les empreses i de tota classe de pensions pel poble. Per això són la Caixa de Pensions. Aquest va ser, l’any 1904, el més important objectiu de la seva fundació: les pensions per a un poble i uns obrers maltractats brutalment, que havien d’anar a la vaga i que en aquells anys patien greus conflictes d’injustícia social i vagues.
I de mà de les pensions, l’Obra Social que ha estat una constant des de la seva fundació. Primers en activitats d’estalvi i financeres, primers per l’obra social amb 500 milions d’euros de destinació. Ho confirma el gran reconeixement a Espanya -nació de nacions- i l’internacional, d’aquesta extraordinària institució catalana. La primera fundació privada espanyola, la segona europea i la tercera del món.
Una vintena de voluntaris han participat a la iniciativa, organitzada pel Departament d’Agricultura i l’Obra Social ‘la Caixa’
En l’actualitat són més de 6.800 les persones -empleats i jubilats de l’entitat, així com els seus familiars i amics- que desinteressadament formen part dels voluntaris de ‘la Caixa’, totes elles pertanyen a alguna de les 40 associacions de voluntaris en les diverses províncies espanyoles que constitueixen el programa.
En la imatge dels ‘colors del món’ un grup de voluntaris del Baix Empordà, acompanyen a un grup de persones amb edats entre els 90 i 100 anys residents al centre sociosanitari Palamós Gent Gran-Hospital Comarcal de Palamós i que, enguany, compleix 10 anys de la posada en funcionament d’aquest centre.
El complex Palamós Gent Gran fa deu anys
Han lliurat al Banc d’Aliments 2.230 euros recaptats amb un calendari solidari
El lliurament del taló de 2.230 euros recaptats amb el calendari solidari, que van al banc d’aliments Foto: EL PUNT AVUI.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones no tenen oportunitats i altres obliden les seves obligacions>> (JFK)
<<Malgrat l’enormitat d’aquests problemes i de la nostra pesada responsabilitat, el poble dels Estats Units ha de sacrificar-se relativament poc. Menys de l’u per cent del nostre pressupost federal està destinat a ajudar a mig hemisferi. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha de dur a terme l’angoixant procés de reformar institucions i no nosaltres. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha d’establir programes de desenvolupament i mobilitzar les seves totals fonts de riquesa per finançar tals programes i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina les quals ciutats i camps, llars i cercles governamentals hauran de suportar l’ona de xoc del ràpid canvi i del progrés i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina el que tindrà que modificar les tradicions de segles i no el poble dels Estats Units. I, certament, nosaltres, als Estats Units, no podríem fer menys quan és tant el que es juga per tantes persones>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
Només pregonen el sermó per a uns, pels d’un costat, i no pels altres. Els del bàndol que ja han estat condemnats. És com la paradoxa que utilitzen els dirigents del ‘Partido Popular’ i els de ‘Ciudadanos’. El nacionalisme de la nació castellana és el ‘bó’, els altres -per les paraules que diuen els centralistes i unionistes en els seus discursos dóna la sensació que només els altres nacionalistes són els dolents. Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents. Els nacionalismes de les nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, són molt mal vistos, criticats i atacats. Es veu que el nacionalisme castellà si que és el genial. Els altres, no.
Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents
Així, el nacionalisme castellà és el genial com la seva representació a la Plaça de Colom, de Madrid. La <<bandera más grande de Espanya>> (nació de nacions), 294 metres quadrats -21×14- de longitud i 35 quilos de pes. Nacionalismes exorbitants, autonomies de pandereta. Com la de la nació catalana que, ara, ‘¡Por el gran batracio verde!, ha esdevingut super independentista. Per alguna raó serà! I els separadors són lliures de qualsevol actuació? Uns són visibles i els altres invisibles?
El nacionalisme castellà és el genial; els altres, com el català, són els anti genials
Així, els bisbes de les altres nacions d’Espanya que formen la Conferència Episcopal Espanyola, estan preocupats per la “greu situació” creada pels independentistes qui “al marge i en contra de la llei, pretenen trencar la unitat d’Espanya” i va advertir, Ricardo Blázquez, president de la Conferència, del perill de “caos” i “divisió de la societat”.
Els uns si i els altres no. Els independentistes <<a causa de…>>, <<per motius de…>>, <<per les raons de…>>, <<per la culpa de…>>, <<per l’asfixia de…>>, <<pel menyspreu de…>>, <<per les humiliacions de…>>, <<per l’intervencionisme autonòmic de…>>, <<per l’intervencionisme econòmic de…>> se’ls vol picar i que callin. Els separadors promouen l’independentisme a marxes forçades, però, als uns si i als altres no. Es comença canviant per lleis promogudes pel ‘Partido Popular’, -llei de llengües d’Aragó- el nom de la immemorial llengua catalana pel de l’acrònim Lapao i es pot arribar a una dictadura. Els uns si, els altres no.
En el discurs inaugural de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el seu president, Ricardo Blázquez, Arquebisbe de Valladolid, es va referir així a la situació a Catalunya, i va avisar que posar en qüestió, “de manera unilateral” la transició al règim democràtic introdueix “inseguretat, inquietud, incertesa, risc de caos i divisió de la societat”.
Res d’inseguretat, res d’inquietud, res d’incertesa, res de risc de caos i res de la divisió de la societat. Catalunya és una nació immemorial i vol ser un Estat lliure i governar-se per les seves pròpies lleis. Tant costa això d’entendre! Catalunya sempre ha estat i és una nació responsable. Els uns si, els altres no. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no acceptades ni reconegudes, els independentistes culpabilitzats de tot, cop de regla, amenaçats, castigats, intervinguts…mentre els separadors ho maneguen tot des del poder absolut.
<<Així, doncs, torneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu>>
(Jesús de Natzaret)
“firmar contra Catalunya”
Una campanya de recollida de signatures arreu de les nacions d’Espanya, per part dels dirigents del ‘Partido Popular’, de 4 milions de firmes -any 2006- contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Firmar contra Catalunya”, declaraven molts signants. Els efectes d’aquesta campanya han esdevingut clarament ‘separadors’.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
<<contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, llei orgànica i ‘referendat’ pel poble>>
Portar la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, –‘ de obligado cumplimiento’-, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i, el qual text, havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Els efectes d’aquest fet injust i d’error històric d’envergadura, han estat clarament ‘separadors’. Davant de les properes eleccions generals del 20-D, el problema espanyol amb la Catalunya pagadora, segueix latent, permanent, descoratjador i amb un cert avergonyiment democràtic.
Catalunya, la nació catalana, expressa de manera democràtica i pacífica els seus anhels de llibertat per governar-se mitjançant les seves pròpies lleis i, ara ja, el referèndum
El vídeo
(En el pròxim capítol: <<catalanofòbia empresarial>>)
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
“Les dures realitats de la pobresa i injustícia social no cediran devant les promeses i els bons desitjos” (JFK)
November 18, 1963 – President Kennedy in Miami Before the Inter-American Press Association
Pau, Paz, Peace
<<…i el poble nor-damericà s’adonarà de les enormes dimensions de la tasca pel fet de que desenes de milions dels seus veïns del sud viuen en la més absoluta pobresa, amb ingressos inferiors als cent dòlars anuals; que en la majoria d’aquests països llatinoamericans l’índex de vida no sobrepassa els cinquanta anys d’edat; que la meitat dels nens no tenen escoles; que gairebé la meitat dels adults no saben llegir ni escriure; que desenes de milions d’habitants de les ciutats viuen en condicions realment intolerables; que més milions d’éssers humans que viuen en zones rurals pateixen malalties fàcilment curables sense esperança de rebre adequat tractament mèdic; que en vastes zones, homes i dones pateixen fam mentre nosaltres posseïm les necessàries eines científiques per procurar-nos tots els aliments que necessitem…>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
En una galeria de París s’hainaugurat una mostra consagrada íntegrament a la pintura de Vincent van Gogh, mort fa uns deu anys. En vida, no va aconseguir vendre un sol quadre. (Crònica del s. XX)
De restauració. Com la democràcia. Perquè, a quin país demòcrata es porta a un Tribunal Constitucional, pendent de renovació, un Estatut d’Autonomia referendat pel poble? No es fa cap cas de les institucions civils i polítiques que el van treballar i promoure? Existeix en el món democràtic algun territori autonòmic que no disposi del seu propi Estatut d’Autonomia? I molt més quan aquest territori té la categoria i la responsabilitat de ser una nació immemorial. Només lleis procedents de les dictadures pretenen negar a una nació el dret de ser-ho i d’existir. De quina classe de democràcia parlem? D’un mitjó al revés o a l’inrevés?
Per més eleccions generales que hagin -ara la del mes de Nadal- no tindran cap valor real i positiu mentre la nació catalana no tingui restaurat el seu Estatut d’Autonomia referendat pel poble. El problema espanyol amb Catalunya sense solucionar. Rajoy, el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, l’han fet molt més gros. Enorme.
Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC), Carod Rovira (ERC)
Grans defensors de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya convertit per la democràcia, en Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento-‘. De obligado cumplimiento? I encara Rajoy, des de l’any 2006, segueix utilitzant el problema espanyol amb Catalunya com estratègia electoral? No veuen tot el que han ocasionat?
S’ha perdut molt temps des de la desaprofitada majoria absoluta del ‘Partido Popular’. Oportunitats, diàleg i ganes de treballar.
Allò que ja preveia la llei orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Llei orgànica que, l’any 2006, Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional no renovat. Quatre anys per redactar sentències i emetre la pitjor. Mai més ningú no ho podrà oblidar.
Si dirigents del ‘Partido Popular’ com García Albiol, van pregonar durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques catalanes, que es farien inversions espectaculars a Catalunya -que ningú no ho ha cregut mai-, reafirmen, constaten i posen de manifest el seu injust, pèssim i desastrós finançament autonòmic. La xifra de 16 mil milions d’euros que surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya -un 8,5% del PIB català- i no tenen retorn, ho confirmen, ho testifiquen, ho denuncien. I ‘Ciudadanos’, xiulen al vent?
El tancament del centralisme intervencionista i endarrerit. L’Estat central només hauria de tenir dues competències: relacions exteriors i defensa. Totes les altres, portades, treballades, responsabilitzades i amb llibertat per les Comunitats Autònomes i nacions que formen Espanya i amb una solidaritat justa
El expresidente del Gobierno, José María Aznar junto al actual jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy
Un clam per la democràcia, la llibertat, el dret a decidir i a votar i que Catalunya pugui ser Estat europeu
Tossudament Alçats – Camp Nou 29/06/13 – Duration: 6:54. by Su Bcn 2,103 views
Barcelona – Catalonia
El vídeo
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<Basem la nostra comuna esperança en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés>>.
<<Aquesta esperança rau en que existeixi un hemisferi on cada dona i home tingui prou per menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobar un refugi decent. Tenim esperança d’assolir un hemisferi en el que tots els homes i dones, des de el negre americà fins l’indi de la planura, pugui alliberar-se dels llaços de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos triïn, lliures per participar en els fruits del progrés>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
A beaming Kennedy pledges U.S. might at the Inter American Press Association address at Miami Beach
A beaming Kennedy pledges U.S. might at the Inter American Press Association address at Miami Beach Nov 18, 1963, the week before his assassination. MIAMI HERALD FILE PHOTO
<<És una esperança d’aconseguir un hemisferi de nacions en el que cada poble pugui confiar en la força de la seva pròpia independència; en el que cada nació es dediqui completament a la llibertat dels seus ciutadans i s’uneixi amb totes les altres nacions de l’Oest en una associació basada en la força nacional i en la comuna dedicació a la llibertat. Doncs tots compartim una herència comuna. I si la idea de la comunitat atlàntica ha de tenir algun significat, ha d’incloure també a les nacions d’Amèrica Llatina>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
De Catalunya. De la mil.lenària nació catalana (any 986). Dels impostos dels seus ciutadans. Per la seva aportació, cada any, de 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català i que hauria de ser del 4%- i que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Cas únic a Europa. Cas únic en l’hemisferi occidental. Per la seva aportació d’un 20% al PIB espanyol. Per la seva aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, que és de més del 29 per cent.
Pel nou context demogràfic de Catalunya: l’emigració ha crescut per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, entre el 8% i el 9% anual. En concret, el 2014, l’emigració ha augmentat respecte al 2013 en 8,95% (18.194 nous registres), amb un total de 221.444 persones registrades. Aquest increment de població en termes absoluts és el més alt de l’Estat, després de Madrid.
Catalunya reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. La nació catalana -pagadora- demana justícia fiscal, dignitat, llibertat i, com en tota veritable autonomia, posseir la facultat negada de governar-se per les seves pròpies lleis. El mateix per les altres autonomies de les nacions d’Espanya -nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- que volen progressar i ser productives mitjançant l’autonomia, la llibertat i no dependre sempre de l’Estat central i centralista.
Ara, a la Catalunya -pagadora- se li retenen els seus propis diners procedents dels impostos dels ciutadans de la nació catalana. Ara, Catalunya, no rep i li retenen per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’ els diners que li corresponen per la seva productivitat i per justícia. Aquesta retenció dels recursos dineraris que corresponen i són propis de Catalunya, l’han aprovada el Congrés dels Diputats i el Senat? Ara, la nació catalana, ajuda a les 12 de les 17 comunitats autònomes que reben més del que aporten. Resulta increïble que de les 17 comunitats autònomes, només 5 aporten més del que reben. El president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’, discursejen sobre la igualtat i els drets de tots els espanyols, però, i les obligacions? I els deures? La Catalunya pagadora que sempre ha ajudat, ajudat i ajudat i ajuda, ajuda i ajuda, ara, ningú la vol escoltar, sense diàleg i amb totes les portes tancades. Això si, amenaces i més amenaces. La nació catalana ja ha suportat prou. Ara demana ser escoltada i un canvi. És d’esperar i desitjar que es produeixi a les eleccions generals del proper desembre. Que Déu guardi a la immemorial nació catalana i a les nacions que formen Espanya.
<<Les Nacions Unides no poden sobreviure com organització estàtica. Les seves obligacions estan augmentant al ritme del seu creixement. La seva Carta ha de ser canviada igual que els seus hàbits. Els autors d’aquesta Carta no van pensar ni intentar que es congelés a perpetuïtat. La ciència de les armes i de la guerra ens han fet a tots ser, molt més que fa divuit anys a San Francisco, un sol món i una sola raça humana amb un destí comú. En tal món, la sobirania absoluta ja no ens garanteix una absoluta seguretat. Les convencions de pau han d’anar en tot moment per davant de les invencions de guerra. Les Nacions Unides, edificant sobre els fonaments dels seus èxits i aprofitant les lliçons dels seus fracassos, han de desenvolupar-se fins arribar a constituir un autèntic sistema de seguretat mundial>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
<<Però l’home no només viu de pa, i els membres d’aquesta Organització, les Nacions Unides, estan obligats per la seva Carta a promoure i respectar els drets humans. Aquests drets no són respectats quan un monjo budista és expulsat de la seva pagoda; quan es tanca una sinagoga; quan una església protestant no pot obrir una missió; quan un cardenal es veu obligat a ocultar-se, o quan es bombardeja una església plena de fidels. Els Estats Units d’Amèrica s’oposen a la discriminació i persecució per motius de religió i raça, i així mateix s’oposen les gents en tots els racons del món, fins i tot, a la nostra pròpia nació. Estem treballant per corregir els errors existents a la nostra pròpia pàtria. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————————-
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”.(rei Juan Carlos I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista PRESÈNCIA – rotatiu ‘El Punt Avui’).
1771
(Des de l’any 1715)
La reial provisió
El mes de juliol de 1771 el comte d’Aranda signa una reial provisió que ordena que els mestres siguin examinats “sobre la pericia del arte de leer, escribir y contar” abans d’obtenir el títol, que lliurarà el Consejo de Castilla i serà imprescindible per poder exercir l’art de les primeres lletres. Amb aquesta norma es posava la primera pedra per controlar el professorat, i, com és natural, l’Estat, a partir de 1771, va poder dirigir a través dels mestres escollits les ensenyances de les primeres lletres, en les quals -recordem-ho- des del 1768, de facto, s’havia prohibit el català.
1773
Prohibició d’imprimir llibres en català
El 20 de març de 1773 el Consejo de Castilla va denegar l’autorització d’imprimir llibres en català a la Universitat de Cervera: “Carta por la cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relación que a presentado y va inserta: entendiendose la impresión solamente en Castellano y Latin, pero no en Cathalan, y que nadie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad.” Amb tot, es van poder continuar editant catacismes i altres llibres de caràcter religiós en català, amb la sola llicència dels bisbes. (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
Com sempre, la llengua de la immemorial nació catalana (any 986) i la immersió lingüística no trigaran a utilitzar-se com a tirador de batalla electoral. No és la primera vegada, ja s’ha utilitzat en altres ocasions. També, els 4 milions de signatures recollides l’any 2006 pel després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, i dirigents del ‘Partido Popular’ arreu de les nacions d’Espanya -constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- per fer desaparèixer, esborrar el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va presentar per la seva aprovació davant el Congrés dels Diputats. Molts signants deien “para ir contra Cataluña”. Nou anys després ja veuen els resultats. Els ciutadans de la nació catalana, la Catalunya pagadora, mai han signat contra cap Estatut d’Autonomia d’aquestes nacions d’Espanya.
Però el més greu i mostra d’una irresponsable actitud política és que una vegada l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es va convertir en Llei Orgànica –‘de obligado cumplimiento’-, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble, Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ el van portar davant el Tribunal Constitucional i sentenciat quatre anys després pel mateix Tribunal Constitucional no renovat. Ja veuen el resultat. Res no ha estat invisible. El que és visible és que els ciutadans de la nació catalana, els d’aquí i els de països estrangers, el govern de la Generalitat de Catalunya defensen l’existència d’una veritable autonomia: ‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’. No, no i no que aquestes lleis siguin portades de forma constant davant del Tribunal Constitucional per part de Rajoy i del govern del ‘Partido Popular’. Ja veuen els resultats.
Utilitzar la Catalunya pagadora, la nació catalana com a armes d’estratègia electoral, és un greu error. Utilitzar i estirar la llengua catalana com a arma d’estratègia electoral, és un greu error. Els ciutadans de les nacions d’Espanya, no reconegudes ni acceptades, es creuen tot el que diu el ‘Partido Popular’ amb relació al problema de les estructures de l’Estat espanyol amb Catalunya? Quan Catalunya defensa per a tothom i aferrissadament la seva autonomia, està defensant un veritable autonomisme i no un de pandereta.
‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, viatge enlloc. Els mateixos errors, un sender equivocat i d’endarreriment centralista en una Espanya que és una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que no les deixen enlairar-se cap a un progrés i modernitat amb llibertat i veritable autonomia
Utilitzar el problema espanyol amb Catalunya i la llengua de la nació catalana com a estratègia electoral -ja es va fer amb l’Estatut d’Autonomia-, se’ns presenta com manca d’ètica política i de baixesa electoral. Elsrepresentants Xavier García Albiol (‘Partido Popular’) i Albert Rivera (‘Ciudadanos’), com tots els catalans, parlen la llengua castellana millor que en altres nacions d’Espanya. Bravo! Per la immersió lingüística.
S’ha vist que, de cara als votants espanyols, aquest el de la llengua catalana, és un tema molt atractiu per aconseguir més i més vots. Ja ho va dir l’exministre José Ignacio Wert en afirmar que el govern espanyol vol “espanyolitzar els nens i estudiants catalans”. Es veu que tot s’hi val per aconseguir majories absolutes. Fins i tot, en certa ocasió, el després príncep Felip va reflexionar sobre la velocitat que prenien els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel-ligerància que entenia, va dir, per les estratègies electorals.
Aznar firma, acompañado de Acebes y Aguirre, en la campaña del PP contra el Estatuto de Cataluña
Mariano Rajoy presenta en el Congreso las firmas contra el Estatut, acompañado de Josep Piqué, Alicia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Díaz y Jorge Moragas. EFE
El PP, ‘irreconocible’, admite que la campaña contra el Estatut fue un error
García-Albiol dice que “fue entendida como una agresión” y que “esa acción fue muy poco afortunada”
(EL PLURAL.COM)
www.elmundo.es
Mariano Rajoy, junto a Javier Arenas (dcha.), en el inicio de la recogida de firmas en Cádiz. (Foto: EFE)
…i més, més, més i més signatures, més, més i més vots, tothom rient, “firmar contra Catalunya” anaven dient… ja veuen el resultat. Però, serà possible que amb el que cobren puntualment cada mes, no treballin per una solució política positiva per tots?
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal Constitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
A més signatures, més vots
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, des de l’any 2006 -després a l’oposició- recollint signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i un cop aprovat, retallat, tornat a aprovar, ratificat i ‘referendat’ portar la Llei Orgànica ‘-de obligado cumplimiento-‘ al Tribunal Constitucional pendent de renovació. Des de l’any 2011 -govern de majoria absoluta del ‘Partido Popular’- un intervencionisme constant i sotsobrador sobre l’autonomia de la Catalunya pagadora. Un error rere un altre. Una equivocació rere una altre. No escoltar a ningú del Parlament i del govern de la Generalitat de Catalunya. Cap diàleg, cap sessió de treball entre tots dos governs. Immobilisme total. Sempre, sempre i sempre portar qüestions de resolució política al Tribunal Constitucional. Això sí, des de Madrid, lleis i més lleis de càstigs aprovades només amb els vots del ‘Partido Popular’,i, amenaces, amenaces i més amenaces. Un ridícul i desastre sense parangó des de la restauració de la democràcia fa 38 anys.
I el president Rajoy diu que ell no té la culpa de res, pel que fa referència al problema espanyol amb Catalunya. Ni el seu govern, ni les institucions, ni els seus assessors, ni els seus caps de gabinet…Ningú del ‘Partido Popular’ té cap culpa de l’enorme creixement de l’independentisme a la nació catalana, des de l’inici del govern del president Rajoy. Moltíssims ciutadans de les nacions d’Espanya i de Catalunya mantenen l’esperança, de que les eleccions generals del 20 de desembre puguin canviar aquest panorama tant i tant desolador.
La immemorial llengua de la nació catalana (any 986), no és el Lapao com la va mal situar a instàncies del PP i del PAR la llei de llengües d’Aragó. És la llengua d’un poble que vol viure en llibertat i gaudir de la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Com la nació d’Estats federals i que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica. Com l’Estat de Massachusetts, per exemple.
Seria molt bo per tothom, pels ciutadans de les nacions d’Espanya i de Catalunya, que a les properes eleccions generals del 20 de desembre s’obrís un sender perquè la nació catalana pogués ser Estat, dintre d’un Estat federal progressista, modern, fort i amb una democràcia exemplar.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
Quina classe de pau desitgem?
<<Existeixen molt poques coses sobre la Terra tan belles com una Universitat>>, va dir John Mansfield en el seu tribut a les universitats angleses i cal aplicar aquí les seves paraules perquè són justes. No es referia a l’arquitectura de les seves torres ni al verd de la seva gespa, o als seus murs coberts per l’heura. Admirava l’esplèndida bellesa de la Universitat, va dir, perquè era <<un lloc on aquells que odiaven la ignorància podien esforçar-se en aprendre, i aquells que percebien la veritat podien aconseguir que altres també la coneguessin>>.
Per tant, he escollit aquest moment i aquest lloc per discutir un tòpic sobre el qual la ignorància abunda excessivamenti la veritat rarament arriba a ser percebuda, tot i que és el més important tòpic de tota la Terra: la pau mundial.(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
File:Kennedy greeting Peace Corps volunteers, 1961.jpg
Pau, Paz, Peace
<<De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de l’autèntica pau, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperances i a construir una vida millor pels seus fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per tots els homes i les dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora>>.
<<Parlo de pau perquè davant nosaltres s’alça el perill d’una nova guerra. La guerra total manca de sentit en una època a la que les grans potències poden mantenir grans i relativament invulnerables forces nuclears i negar-se a capitular sense recórrer a tals forces. No té sentit en una època en que una sola explosió nuclear conté gairebé deu vegades més la força explosiva emprada per totes les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. No té sentit en una època en què els mortals verins produïts per un intercanvi nuclear serien transportats pel vent, l’aigua i la terra fins els darrers racons del globus per perjudicar fins i tot a generacions que encara no han nascut>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————————–
No matarás! No mataràs! Thou shalt not kill!
Enough of attacks!
———————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Comentaris tancats a Tiradors de batalla electoral, immobilisme i sender cap al foment de l’independentisme
Més de 385.000 catalans no poden mantenir la llar a una temperatura adequada. El decret llei de pobresa energètica encara al Tribunal Constitucional
Es parla molt d’humanitat. És columna vertebral de la civilització. Sense aquesta, no cal que la Terra tardi un dia a fer una volta completa sobre si mateixa. Pot quedar parada ara mateix, si vol. Es parla molt d’humanitat. És assumpte europeu i internacional. Però, també, molt de la immemorial nació catalana. Espanya és una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Les conseqüències de l’intervencionisme autonòmic del ‘Partido Popular’-centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut- es fan notar en molts aspectes de la vida dels ciutadans de Catalunya i, de retruc, també afecta a moltíssims ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya que, per vocació, llibertat, característiques històriques, econòmiques, culturals, d’institucions i de llengua, li correspon ser federal molt abans que els Estats Units d’Amèrica.
www.advaldepenas.com
Nación de naciones/Nació de nacions
<<El enfoque que se le dio al Estado de las Autonomías en el momento de salir de una dictadura, no puede ser el mismo que 35 años después. <<La Constitución, en ese sentido, como en otros muchos, requiere una revisión periódica, si no queremos que los problemas se anquilosen y se hagan indigestibles.
La fórmula de un Estado Federal, ¿es la solución? No lo sé. Habrá que estudiarla. Habrá que dialogarla. Los estados federales funcionan muy bien, sin ningún problema de convivencia. Aunque todos los regímenes federalistas no son iguales. ¿Sería ese el modelo más deseable para España? Es muy posible que sí. Lo tienen muchos países y no ha pasado nada. No se ha roto el país que lo ha establecido>>.
Un d’aquests fets -n’hi ha molts d’altres- és que el govern del president Rajoy va portar el decret llei de la Generalitat de Catalunya sobre pobresa energètica al Tribunal Constitucional -sempre al Tribunal Constitucional!, Catalunya ja hi fa vida des de fa 10 anys- segons el qual prohibeix tallar el subministrament de gas i electricitat durant els mesos de novembre a març, per impagament, a la gent sense recursos i el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment -ja fa un any- el decret i, per tant, roman sense efecte.
Sí, Catalunya fa vida al Tribunal Constitucional des que, l’any 2006, els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar de manera innecessària i injusta la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat. El projecte del qual havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i referendat pel poble. L’autonomia de Catalunya fa vida al Tribunal Constitucional espanyol degut a que aquesta autonomia que afecta a la immemorial nació catalana (any 986), no es pot desenvolupar amb llibertat, democràcia, progrés perquè no pugui ser una veritable autonomia: la facultat democràtica dels drets humans de governar-se per les seves pròpies lleis. Totes les lleis aprovades pel democràtic Parlament de Catalunya, són portades davant el Tribunal Constitucional espanyol, de Madrid, per part del govern del Partido Popular’. Per això, la gran majoria del poble, dels ciutadans de la nació catalana, volen votar en un veritable, democràtic i lliure referèndum per decidir el seu futur polític. Referèndum propi de països democràtics, lliures i avançats com Escòcia i Canadà.
En un país amb un atur de més del 22 per cent i un milió de llars sense ingressos, costa molt d’entendre i acceptar que s’hagués suspès un decret humanitari justament davant els mesos més freds i de consum energètic imprescindible.
El govern de Catalunya va demanar fa un any al Tribunal Constitucional, l’aixecamentimmediat de la suspensió del decret de pobresa energètica
(EUROPA PRESS) –
Artur Mas censura que el Gobierno llevará al TC el decreto catalán contra la pobreza energética
El govern de Catalunya va acordar fa un any sol.licitar al Tribunal Constitucional l’aixecament “immediat” de la suspensió cautelar del decret llei contra la pobresa energètica, per garantir que les famílies en situació de vulnerabilitat estiguin protegides dels talls del subministrament de gas i electricitat els hiverns. És un acte de respecte i ajuda cap a la dignitat humana.
Protegir els ciutadans i les competències de Catalunya
El portaveu del govern català, Francesc Homs, ja va explicar que formalitzarien les al.legacions pertinents contra el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol del ‘Partido Popular’ contra la norma, amb l’objectiu de protegir els ciutadans i les competències de Catalunya. El govern català va aprovar al desembre el decret per impedir que les companyies interrompessin el subministrament d’electricitat i gas a famílies en situació de vulnerabilitat econòmica, però l’executiu de Rajoy va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional en entendre que vulnerava la unitat del mercat espanyol. Pregunta: És que les altres nacions d’Espanya i autonomies no tenen necessitat d’ajudar a les persones que pateixen pobresa energètica? No tenen necessitat els Parlaments de les altres nacions i autonomies d’aprobar decrets llei de pobresa energètica?
alcaldes.eu
Francesc Homs, portaveu del govern de Catalunya
“No deixarem d’actuar”
“No deixarem d’actuar, en el marc de les nostres possibilitats, per combatre la pobresa energètica, i de manera més superlativa ara tenint en compte les dates en les quals entrem”, va manifestar el portaveu del govern català Francesc Homs.
redaccion3uab.wordpress.com
Las propuestas de Cruz Roja para combatir la creciente pobreza energética en Catalunya / Cruz Roja Catalunya
Davant de la suspensió del decret, el Govern de la Generalitat de Catalunya va plantejar al ministeri d’Hisenda que apliqui una exempció de l’IVA en el terreny del consum energètic, va demanar al Govern espanyol que traslladi a la directiva de la UE aquesta qüestió. Pel que fa al ‘Partido Socialista Obrero Español’ i a ‘Ciudadanos’, que si fa no fa és el mateix que el ‘Partido Popular’, no hi tenen res a dir?
Pablo Iglesias, possibilitats d’inici d’un nou camí
Proposa que Catalunya -que és una nació des de temps immemorials (any 986)- sigui reconeguda com a nació a la Constitució
Pablo Iglesias se reúne con Rajoy en La Moncloa: Deu anys des de l’any 2006 -Lley Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat i sentenciat- que el foc crema i ara depressa i corrent Rajoy pretén apagar-lo
El candidat a la presidència del govern espanyol va acusar al ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Espanyol’ i ‘Ciudadanos’ d’estar “bunqueritzats” i de ser aliats de l’immobilisme. Iglesias va retreure Rajoy que el ‘Partido Popular’ haguès recollit signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També l’ha acusat de ser el responsable d’una hipotètica ruptura d’Espanya.
Sembla que podria començar un nou camí i bastant acertat. Pablo Iglesias podria donar un primer pas.
Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
“És més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles”.
(EFE)
Eduardo Galeano
La tasca de les Nacions Unides
<<Així, doncs, no confiem exclusivament en els documents escrits. Lluitem, esforcem-nos per aconseguir la pau, per tenir desitjos de pau, per treballar en benefici de la pau, i que el cor i la ment de tots els nostres pobles vessin voluntat de pau. Crec que ho podem fer. Crec que els problemes del destí humà no estan fora de l’abast dels sers humans>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
President John F. Kennedy announces the first public housing planning grant for an Indian reservation in the Oval Office at the White House in Washington, …
<<Fa dos anys vaig dir en aquesta institució que els Estats Units havien proposat i estaven disposats a signar un tractat de prohibició de proves nuclears. Avui aquest tractat ja ha estat signat. No posarà fi a la guerra. No suprimirá els conflictes bàsics. No assegurarà la llibertat per tot el món. Però pot ser una palanca, i Arquímedes, a l’explicar els principis de la palanca, sembla ser va dir als seus amics: <<Doneu-me un lloc on jo pugui recolzar-me i mouré el món>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei, referendada pel poble i portada al Tribunal Constitucional no renovat, pels dirigents del ‘Partido Popular’. Directes a la glacera. Directes a l’enfonsament. Directes a la catàstrofe. Sempre al Tribunal Constitucional. Nou (9) anys d’intervencionisme de l’autonomia constitucional de Catalunya i una amenaça rere l’altra.
Enfonsament, retrocessió i sense futur
Del ‘Partido Popular’, és clar. No hi ha dubte possible. Ningú ho desconeix. La premsa de l’hemisferi occidental en va ple i, fins i tot, d’altres hemisferis. Cada vegada que a primera plana apareix tot el que està succeint a la nació catalana, com a conseqüència de l’intervencionisme polític i social contra l’autonomisme de Catalunya, per part del govern de la nació castellana, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, des de Madrid, l’enfonsament d’aquest partit governamental és públic i notori. Han perdut milions de vots en les darreres conteses electorals a les nacions d’Espanya, constretes i amargades, existents i no reconegudes i, el que és pitjor, han malgastat una majoria absoluta que podria haver servit per la grandesa en lloc de l’enorme explosió del conflicte arreu, i d’una manera irresponsable sobre la Catalunya pagadora -nació catalana (any 985). Una situació injusta, inexplicable i del tot innecessària des de la instauració de la democràcia fa 38 anys i després de tants cops d’estat i dictadures militars. El prestigi polític d’Espanya des de la instauració d’aquesta democràcia, cau en picat. Tot i que va començar a caure amb força des que els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar davant el Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble.
“per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal”(Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya)
És el gran de quatre germans, dos nois i dues noies. Està casat amb l’Helena Rakosnik des de l’any 1982 i tenen tres fills: la Patrícia, l’Albert i l’Artur.
“l’èxit del 9N de 2014 i el seu ampli ressò internacional és el que va provocar aquestes querelles; no és un tema de dret o de llei, hi ha la ràbia de l’èxit del 9N per part de diferents institucions de l’Estat espanyol que no van acceptar una actitud democràtica normal”. “Mai l’èxit de la democràcia hauria d’acabar als tribunals de justícia” (Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya)
Quatre anys han estat suficients per rompre l’equilibri territorial de les nacions d’Espanya constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, provocant el problema espanyol amb la Catalunya pagadora. Catalunya amb uns ciutadans que aporten amb imposts 16 mil milions cada any -8,5% del seu PIB- i no tenen el just retorn per part del govern central del ‘Partido Popular’, no només serveixen per pagar, pagar i pagar. També volen ser escoltats. Totes les portes tancades. El govern de la Generalitat també vol ser escoltat. El president Artur Mas ha anat diverses vegades a Madrid per demanar diàleg i ser escoltat. Ningú no ho ha fet. Des de l’intervencionisme constant contra l’autonomia de Catalunya i sempre al Tribunal Constitucional, l’independentisme ha crescut fins al 80%. Sempre que la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut governa a Espanya, el desastre polític i social apareix per tots els costats. Els dirigents del ‘Partido Popular’ ja han perdut el tren per anar cap a un altre camí. El ‘Partido Socialista Obrero Español’ no forma part dels viatgers d’aquest tren, i amb ‘Ciudadanos’ el tren ja ni sortirà de l’estació perquè tot quedarà en el mateix lloc o pitjor.
Europa i el món que té a la democràcia, la llibertat, l’ètica política, la Declaració Universal dels Drets Humans, les Nacions Unides, la llibertat d’expressió com a guia del coneixement i de la ciència, es posa les mans al cap davant les imatges del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró, president nombre 129 de la nació catalana, en el seu camí cap a la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per declarar com a encausat per haver escoltat a milions de ciutadans de Catalunya i al Parlament, i posat les urnes per la llibertat d’expressió en el Procés de participació ciutadana. Milions de ciutadans que no només serveixen per pagar més i més imposts, que no tenen el retorn just a Catalunya, sinó per manifestar l’opinió sobre el futur polític de la immemorial nació catalana. El 9N no va ser una consulta de referèndum, sinó fer ús de la llibertat d’expressió que emana de la Constitució i de la Declaració Universal dels Drets Humans. És la base de la democràcia, de la llibertat i de la dignitat de la persona humana.
El que està passant a la política de majoria absoluta i poder absolut del govern central espanyol del ‘Partido Popular’, és un rumb cap a la retrocessió i sense futur. Per això estan perdent totes les conteses electorals i perdran, també, les eleccions generals del proper desembre. Als dirigents del ‘Partido Popular’, com en el rellotge de Harold Lloyd, els seus rellotges romanen parats molts anys enrere.
“Mentre els homes siguin lliures per preguntar allò que han de preguntar; lliures per decidir allò que pensen; lliures per pensar allò que vulguin; la llibertat mai es perdrà i la ciència mai no retrocedirà”
“Però la pau no descansa exclusivament en cartes i convenis. Ha d’estar sempre present en els cors i en el pensament de tot el món. I en aquest món nostre, cap pacte, cap llei, cap tractat, ni cap organització poden esperar mantenir aquesta pau sense l’ajuda i el bon desig de les gents.” (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El Canciller Gromyko en la Casa Blanca: diàleg, diàleg i més diàleg
La amenaza nuclear todavía con nosotros
Irma Argüello, NPSGlobal
Octubre 2012
Un domingo 28 de octubre, pero hace 50 años -durante el período de la Guerra Fría- la posibilidad concreta de un holocausto nuclear fue desestimada, luego de varios días de tensión extrema. Sólo el buen criterio y pragmatismo de dos líderes, John F. Kennedy y Nikita Khrushchev evitó el desastre, que de una forma u otra habían ayudado a crear. Dentro de sus círculos gubernamentales, muchos promovían el uso de la fuerza nuclear como la mejor alternativa para solucionar el conflicto. A ellos se sumó un tercer actor,Fidel Castro , quien desde Cuba presionaba a los soviéticos para llevar adelante un ataque nuclear contra los Estados Unidos.
Sin embargo, el buen juicio prevaleció por sobre las presiones. Ambos jefes de Estado fueron sabios, pero también tuvieron mucha suerte…
Es desalentador tener que decir que tras 50 años, la amenaza nuclear aún está latente . Las expectativas de mayor seguridad global post-Guerra Fría dieron paso, quizás demasiado pronto, a la realidad de un paulatino endurecimiento en las posiciones de algunos de los actores internacionales más relevantes, mientras que nuevos estados se han convertido desde entonces en nuclearmente armados. Por otra parte, el terrorismo nuclear, indisuadible y dispuesto a imponer sus propias reglas, ha pasado a un primer plano como una amenaza tangible.
Hoy podemos decir que el mundo es aún más complejo e inseguro que en la época de la Crisis de los misiles cubanos. Todavía hay arsenales que totalizan 20.000 armas nucleares, muchas en estado de máxima alerta, desplegadas en 14 países . Varios de los propósitos en materia de desarme nuclear de los últimos años distan de haber sido cumplidos, mientras sistemas de cooperación virtuosos (y exitosos), como el Acuerdo entre Estados Unidos y Rusia de Reducción Cooperativa de Amenazas -familiarmente llamado Acuerdo de Nunn-Lugar, que llevó entre otros al desmantelamiento de más de 7.000 ojivas nucleares pertenecientes a la ex Unión Soviética-, corren peligro de ser desactivados.
Todavía hay materiales nucleares aptos para fabricar bombas, uranio grado arma -con enriquecimiento mayor al 90%- y plutonio 239, desparramados por el mundo y no lo suficientemente protegidos de las manos de traficantes y terroristas. Lo más grave es que todavía hay gobiernos irresponsables que creen que la solución de sus problemas nacionales y regionales consiste en la posesión de un arma nuclear e invierten fortunas en ello, mientras sus pueblos caen abatidos en medio de las más elementales carencias.
En este dossier se recrean estos hechos, más que con espíritu histórico, con una visión de futuro. Se re-analizan aquí para tratar de identificar en esta experiencia internacional traumática lecciones que puedan servir para construir un mundo más seguro.
La Crisis de los misiles cubanos sentó un precedente relevante de negociación exitosa (y de cooperación entre actores con intereses contrapuestos) como opción por sobre el uso de la fuerza. El principal objetivo es, entonces, ver hasta qué punto los mensajes desprendidos de aquellos días traumáticos podrían ser útiles en la toma de decisiones actual, para construir un mundo más seguro.
El complejo industrial militar necesita guerras, muchas y sucesivas guerras, para prosperar. El equipamiento militar viejo tiene que ser reparado y …
Pau, Paz, Peace
<<Cal realitzar nous esforços si la declaració de drets humans d’aquesta Assemblea, que va ser aprovat fa quinze anys, ha de tenir algun significat. I serà necessari trobar nous mitjans per promoure la lliure expressió i intercanvi d’idees mitjançant viatjes i comunicacions, i mitjançant intercanvi de persones, llibres i emissions de ràdio. Doncs a mesura que el món vagi renunciant a la competició en el terreny de les armes, ha de florir la competició d’idees, i aquesta competició sí ha de ser tant noble i completa com sigui possible.>> (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Però la primera obra literària escrita en català són les Homilies d’Organyà, el primer document en prosa, escrit entre la fi del segle XII i principis del segle XIII.
Joaquim Molas ha suposat que es tracta d’una adaptació catalana d’algun sermó provençal, a causa de la seva semblança amb els sermonaires provençals, com el de Sant Marçal de Llemotges, i a l’existència de provençalismes en el nostre text d’Organyà. Contràriament, Joan Coromines no hi troba influències lingüístiques occitanes, sinó arcaismes o antics dialectalismes. Hom hi ha vist, altrament, una influència dels corrents albigesos -càtars, valdesos…- que afavorien la difusió de les Sagrades Escriptures en vulgar. El text es compon de sis sermons -fragment d’un recull més ampli que comprenia tot l’any litúrgic- amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, redactats amb estil planer i directe, cosa que fa pensar que el destinatari en fos el poble, tot i que son autor s’adreci al públic amb el terme <<senyora>>.
“Quina possibilitat tenim la població davant d’un govern de majoria absoluta que n’abusa, que està convertint la democràcia en una closca buida amb una realitat dictatorial; quan no tenim oposició perquè l’oposició està en bona mesura d’acord amb el govern. I si no, l’assumpte de l’autodeterminació ho deixarà claríssim.” (Ramón Cotarelo)
