Les coses socials, la igualdad de todos los españoles, el bienestar de todos los españoles que pregona el president espanyol en funciones eternas, Mariano Rajoy, (Partido Popular) les veurien d’una altra manera si el president, representants, dirigents, assessors, gabinet, altíssims càrrecs del Partido Popular, els seus fills i néts, haguessin anat o fan escola en barracons prefabricats un curs, un altre curs… També, el representant Albert Rivera, Ciudadanos, i els seus dirigents, ho veurien d’una manera més justa si els seus fills i néts haguessin anat a escola o fan escola en mòduls prefabricats un curs, un altre curs…
És allò de la justícia social, igualtat d’oportunitats, un finançament autonòmic just i una veritable autonomia amb un Estatut -Llei Orgànica de obligado cumplimiento- referendat, íntegre i no esquarterat, que demanen milions de ciutadans de la nació catalana. Però, que des de la nació castellana el govern central, centralista, nacionalista espanyol, amb majoria absoluta i poder absolut del Partido Popular es fan oídos sordos. Immobilisme total, impropi d’una democràcia i política europea del segle XXI. ¡Quieren romper España! crida i pregona una i altra vegada el representant Albert Rivera. No, no trenquen Espanya tothom que des de l’any 2010 està treballant per trobar diàleg i camí dignes, per a desenvolupar les justes aspiracions dels ciutadans de la nació catalana. Ciutadans que amb el seu esforç i els seus impostos aporten cada any 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, i que no tenen retorn des de l’Estat central. Espoli fiscal. L’espremedora, la llimona i els inefables separadors que són els que sí trenquen Espanya. Igualdad de todos los españoles, el bienestar de todos los españoles, !romper España! Només estratègia electoral per aconseguir per part de la dreta radical -que mai ha sabut governar a Espanya-, el poder absolut. Ja ho veuen, nou mesos de govern en funcions del ‘Partido Popular’ i sense la necessària i urgent activitat parlamentària i de progrés econòmic i social. Enrere, enrere i més enrere cap als anys seixanta del franquisme. Recordat Adolfo Suárez! gran president i menyspreador de l’immobilisme carpetovetònic.
A finals del 2011, 20.000 nens i nenes estudiaven en barracons a Catalunya. Actualment hi ha 996 mòduls -1010 el curs que ve. Els barracons, malgrat la connotació negativa de la paraula, són unes instal.lacions que degudament condicionades poden ser dignes, encara que de manera temporal. La Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) de les comarques de Barcelona va demanar en el seu dia, que les escoles barracons tinguin una vida màxima de tres cursos. Des del govern de la Generalitat, es va senyalar que continuarà treballant per substituir les escoles ubicades en barracons, i s’ha afirmat que Ensenyament donarà prioritat als centres educatius que porten més anys en mòduls prefabricats. Ensenyament assegura que continuarà reduint barracons.
La Federació va demanar que no es freni <<indiscriminadament ni s’ajorni sense justificació>>, la construcció d’escoles en edificis definitius i que es constituís una taula de seguiment formada pel departament d’Ensenyament i representants de la Fapac per vetllar pel compliment d’un calendari de construccions, amb informació <<transparent i fluida>>. La Federació va demanar també, en el seu dia, que s’asseguri la qualitat de l’ensenyament com a premisa principal i que, a la vegada, s’articulin sistemes de participació dels pares i mares. <<La despesa en educació és inversió i la joventut d’avui és el futur de demà>>.
Igualdad entre todos los españoles, però a Catalunya 996 mòduls -1010 el curs que ve- que junt amb el País Valencià, donen acollida al 79% del total. Segueix amb molta distància Andalusia (317) mòduls, Castella-la Manxa (161), Illes Balears (93), Aragó (39), Múrcia (35), Astúries (30), Galícia (12), Castella i Lleó (11), La Rioja (4) i Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla, que no tienen ninguno. No es coneixen les dades de les nacions Basca i Canàries. Les Comunitats Autònomes -molt poc autònomes-, que més aporten -pagadores- són les que més barracons escolars tenen i mantenen. Las Cuentas del Gran Capitán.
Què fan el president en funciones Rajoy i el representant Rivera, quan es reuneixen una i altra vegada a La Moncloa? De què parlen? Quins són els seus objectius? Només aconseguir governar amb poder absolut? Escoltin, no perdin més el temps ni el facin perdre als altres. Mirin que cobren un sou molt elevat puntualment cada mes. Taxa d’atur a Espanya, 22,1%, taxa d’atur a la zona euro, 10,9%, taxa d’atur a la Unió Europea, 9,4%. Doncs presentin al Congrés del Diputats i al Senat, una preposició de llei justa i urgentd’aportació econòmica a les Comunitats Autònomesque aporten més del que reben -pagadores-, per tal de reduir l’elevat nombre de barracons escolars que tenen i mantenen, atès que les altres Comunitats que reben molt més del que aporten en tenen molt pocs, 4 Comunitats no en tenen cap i, fins i tot, tenen superàvit. Vegem aquesta solidaritat!
Nueva York: Escuelas deberán aceptar inmigrantes indocumentados
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<Avui dia estem obstinats en una lluita a escala mundial per promoure i protegir els drets de tots els que desitgen ser lliures, i quan els nord-americans són enviats a Vietnam o a Berlín no demanen que ho facin només els blancs. Per tant, ha de ser possible que tots els estudiants nord-americans, qualsevol que sigui el seu color, assisteixin als cursos d’ensenyament donats per qualsevol institució pública sense necessitat de que els donin suport tropes>>.(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Ha de ser possible que tots els consumidors nord-americans, sigui quin sigui el seu color, rebin igual tracte i servei en llocs públics tals con restaurants, teatres i establiments, sense que se’ls obligui a manifestar-se pels carrers, i així mateix deu ser possible que els nord-americans de qualsevol color es registrin i votin en unes eleccions lliures sense por a interferències o represàlies>>.
<<Ha de ser possible, en definitiva, que tot nord-americà disfruti dels privilegis de ser-ho sense distinció de raça o color. Cada nord-americà ha de tenir dret a ser tractat com voldria ser tractat, com un desitjaria que els seus fills fossin tractats…>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
Miles de personas salieron hoy a la calle en varias ciudades de Estados Unidospara protestar por la violencia policial, tras la polémica suscitada por las muertes en los últimos meses de varios afroamericanos desarmados a manos de las fuerzas de seguridad.
En Washington, varios miles de personas marcharon bajo el lema “Justicia para todos” desde el centro de la ciudad al Capitolio.
El 7 de marzo de 1965 el puente de Edmund Pettus se tiñó de sangre cuando la policía reprimió a centenares de personas que marcharon desde Selma a Montgomery, en el sureño estado de Alabama, para exigir el derecho al voto de los negros en Estados Unidos.
Inspirados en Martin Luther King, los manifestantes no lograron finalmente su cometido, ya que la policía los reprimió con palos y gases lacrimógenos, pero las imágenes fueron difundidas por la televisión estadounidense en un episodio que se conoció con el nombre de “domingo sangriento”.
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:
La progressiva sobirania dels descendents de Guifré el Pelós en els propis dominis patrimonials i llur hegemonia creixent sobre els altres comtats carolingis de l’Alta Catalunya, que els permeteren d’establir relacions sempre més lliures no sols amb els francs sinó amb els veïns meridionals, els musulmans cordovesos, i àdhuc amb Roma, tot en una època de treball i prosperitat, eren indestriables d’un moviment d’integració cultural, de pregona elaboració autòctona i que tingué son esclat vers la segona meitat del segle X. La importància d’aquesta <<primarenca cultural catalana>> prové de la seva relació fonamental amb el fet mateix de la ciència europea. (Ulisses 11)
La llinda de Sant Genís de Fontanes (Vallespir), a l’antic comtat del Rosselló, és una obra de 1019-1020, segons la inscripció que conté. És de marbre i fa 2,20 m de llarg. Vorejada per una franja decorada amb motius vegetals, presenta en el centre un Crist en Majestat dins una doble màndorla sostinguda per dos àngels simètrics, de mans enormes, col.locats de tal manera que s’adapten a l’espai disponible. Els sis Apòstols s’adapten també a l’arquitectura que els envolta: sis arcs de ferradura sobre columnetes amb ornament de fulles i boletes, tema aquest darrer que apareix també en la indumentària de les figures. Els Apòstols tenen unes proporcions molt particulars: caps i mans enormes respecte al cos i peus diminuts. La simetria, la frontalitat, la proporció que subratlla la jerarquia, el sentit del ritme, la submissió al marc, o la importància donada a caps i mans (que hom ha relacionat amb el valor donat pels monjos al treball manual i a l’intel.lectual o espiritual), són tots aspectes que es poden apreciar en aquest relleu, tallat a bisell, que apareix com un dels primers intents d’escultura monumental aplicada a una portada. (Ulisses 11)
I aquestes Comunitats Autònomes -nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya-, i que no tenen mòduls prefabricats de barracons escolars, reben més del que aporten i mira per on tenen superàvit.La mal anomenada solidaritat, ja que en realitat es tracta de subvencions permanents, l’haurien de tenir aquestes Comunitats -molt poc autònomes- amb les que reben molt menys del que aporten, com és el cas de Catalunya que és víctima d’un nefast i injust finançament autonòmic. El País Valencià amb 1700 mòduls instal.lats i les Illes Balears amb 93, són un exemple de Comunitats amb barracons escolars i que reben molt menys del que aporten.
Que quedi clar de perquè milions de ciutadans de la nació catalana, demanen la independència. Està vist que amb el govern del ‘Partido Popular’ -vuit mesos en funcions, rècord mundial a l’hemisferi occidental- centralista, nacionalista espanyol, antiautonòmic i que només pretén governar amb majoria absoluta i poder absolut amb el suport de ‘Ciudadanos’, Catalunya no hi pot tenir cap tracte. Fa més de 121 anys que el poble de Cuba va sentir en la seva pròpia carn, que amb Espanya no es podia parlar ni d’autonomia ni de llibertat. Veritable autonomia, no una de pantomima. El 20 de maig de 1902 naixeria la República de Cuba amb la presa de possessió del seu primer president, Tomás Estrada Palma.
I no es tracta només de l’educació com és el cas dels barracons escolars, es tracta de la sanitat pública, dels serveis socials, dels diners que, mitjançant la declaració de la renda, els ciutadans de la nació catalana aporten a les ajudes socials i que tornen menys dels aportats, del dèficit en infraestructures, del desastre dels trens estatals de rodalies, del subdesenvolupament del Corredor Mediterrani que és causa de la pèrdua de grans inversions empresarials, del greu intervencionisme autonòmic per part de l’ineficaç centralisme estatal, de la inestabilitat política a causa de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble i sentenciat per un Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i tot a causa del recurs injust, innecessari presentat pel ‘Partido Popular’. I més, més i més…sempre contra Catalunya, sempre contra la nació catalana. Això sí, esprémer com una llimona.
Mentre, milions de ciutadans de Catalunya demanen -de forma democràtica- la independència. La celebració d’un referèndum per aconseguir la independència, la llibertat i el progrés econòmic i social. No l’immobilisme i más de lo mismo del ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’. Deixin respirar i ser elles mateixes a les nacions immemorials que formen Espanya. Sense el centralisme retrògrada les coses anirien molt millor.
Mentre deu Comunitats Autònomes reben més del que aporten i, fins i tot, -màgia!- tenen superàvit, Catalunya espremuda com una llimona, intervinguda i ofegada. Sembla que seguir amb aquesta injustícia social i econòmica aporta molts vots al ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, però, no al prestigi i progrés de l’Estat espanyol per incompliment del dèficit fixat per la Comissió Europea
———————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets pels ciutadans de qualsevol color
<<Espero que tot ciutadà nord-americà, visqui on visqui, s’aturi un moment a fer examen de consciència sobre aquest i altres semblants incidents. Aquesta nació va ser fundada per homes de moltes nacions i de diferent formació. I es va fundar en el principi de que tots els homes han estats creats iguals i que els drets de cada dona i home disminueixen cada vegada que els drets d’un altre estan amenaçats>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
June 11, 1963: George Wallace, the Democratic Governor of Alabama, stands in the doorway of the University of Alabama in Tuscaloosa in order to prevent two African-American students from entering
<<Han transcorregut cent anys des de que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara …
The landmark Civil Rights Act of 1964 was a kind of “labor of love” for Kennedy. The Act, which outlawed racial discrimination in voting, employment, and public facilities, was carefully constructed by both brothers and former PresidentLyndon B. Johnson.
In 1965, Kennedy embarked upon a political journey as a N.Y. senator, continuing to crusade for the downtrodden. Kennedy also made journeys to places where poverty reigned supreme, such as the Mississippi Delta, migrant worker’s camps, and urban ghettos, so that he could study the effects of poverty and come up with possible solutions. He even traveled across the globe to South Africa, where apartheid was in full effect to advocate for human rights in the country.
Minnesota. – Un hombre murió en Minnesota tras ser baleado por un agente de policía cuando estaba dentro de un auto con una mujer y un menor, según un oficial de policía, y las autoridades investigaban si los momentos posteriores al tiroteo fueron retransmitidas en vivo a través de un video en Facebook, que mostraba a una mujer en un vehículo junto a un hombre que parece tener la camiseta manchada de sangre. En el video, la mujer dice a la cámara que “la policía acaba de disparar a mi novio sin motivo aparente”.
“¿Hubiera pasado esto si el conductor y los pasajeros (en el vehículo) eran blancos? No creo que hubiera pasado”, dijo Dayton en una conferencia de prensa en Saint Paul, el jueves.
“Este tipo de racismo existe y nos involucra a todos prometer y asegurarnos de que no siga ocurriendo”, señaló. Dayton dijo que cree que la respuesta del policía que disparó a Philando Castile, la víctima, fue “exagerada”.
Castile fue disparado varias veces en el pecho por un policía que lo detuvo por tener una luz trasera dañada en su vehículo.
“…dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres…”(JFK)
<<Aquesta tarda, després d’una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, s’ha requerit la presència de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat per complir la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nord d’Alabama. Aquesta ordre exigia l’admissió a les aules de la Universitat de dos joves residents d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres>>.
<<El fet de que fossin admesos pacíficament en els terrenys de la Universitat es deu en bona part a la conducta dels estudiants de la Universitat d’Alabama, que van sapiguer fer front a les seves responsabilitats de manera realment constructiva>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
L’obsessió de Rajoy. Els seus passos respecte a Catalunya, sempre erronis. Obsessió. El qualificatiu de ‘lapao’ -Llei de Llengües d’Aragó, ‘Partido Popular’- com a denominació de la immemorial llengua catalana, a la qual es pot maltractar de qualsevol manera. És una moda pròpia de la intolerància i la incultura. No conec ni un sol català que no sàpiga parlar la llengua castellana, que s’aprèn a les escoles. No conec ningú a Catalunya que falti el respecte a la llengua castellana. ‘Catalán de mierda’ el nom posat a un cavall a Ciudad Real (Castilla-La Mancha). Xenofòbia i incitació a l’odi ho va considerar, Rafel Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya. I així podriem seguir en molt més casos durant els anys de govern del ‘Partido Popular’. Sí, sí, és clar que la nació catalana -pagadora- va directa cap a la independència. Un viatge de mil milles comença amb el primer pas.
Ara, com a etern president en funciones, els seus passos respecte a Catalunya, sempre erronis. Quan Rajoy va iniciar el seu mandat el 2011 -tempestuós mandat-, l’independentisme a la nació catalana era del 42,9%, ara, més del 60%. Ja havia anat creixent des que l’any 2006, un Rajoy a l’oposició -mai s’havia d’haver mogut d’allà-, va capitanejar el fet injust, innecessari i de buit esperit democràtic d’empènyer la Llei Orgànica -de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i referendat pels ciutadans de la nació catalana, al Tribunal Constitucional espanyol, no renovat.
Sabut era que la majoria radical conservadora del Tribunal Constitucional -sempre contra Catalunya-, trituraria l’Estatut d’Autonomia referendat pel poble. I com s’ha vist en els darrers quatre anys de govern del ‘Partido Popular’, una autonomia intervinguda per totes bandes. Una autonomia de fireta, una autonomia de la fiesta del pueblo, una autonomia de ja, ji, ja, ja!.
A les subvencions permanents i eternes, se li diu solidaritat? S’espavilin d’una vegada caram! A on van a parar els 16 mil milions, cada any, -un 8,5% del PIB català- procedents dels impostos que paguen els ciutadans de la nació catalana? La xifra de 996 barracons a Catalunya on nenes, nens, mestres… conviuen en la seva tasca, davant les set Comunitats Autònomes -part de les nacions que formen Espanya- que no han d’utilitzar cap barracó, això és solidaritat? Ja ho tenen tot i a més a més superàvit, quan reben més del que aporten. Això és “igualdadde todos los españoles” o una manera d’aconseguir més i més vots d’una part dels espanyols? La nació catalana se sent perjudicada i vexada per part de l’Estat espanyol i del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No en va la manifestació de milions de ciutadans de la nació catalana davant la sentència -quatre anys més tard, 2010- del Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’ i que va ser la unísona i grandiosa expressió democràtica: Som una nació. Nosaltres decidim. Ara, clam, treball, esforç constant per la independència. Fe.
Des del Xúquer fins al Roine tothom se li treu la boina. Cauen Xàtiva i Alzira com aquell que va a la fira.
<<…Jaume I va desenfudar la seva espasa, la va enlairar i va cridar “Vergonya, cavallers, vergonya”mentre atiava el seu cavall i es llançava contra l’enemic…>>
ARGENTINA. FRONDIZI Y CÁRCANO VISITAN A KENNEDY EN 1961
“Els Estats Units reconeixen que fa falta temps per a desenvolupar curosos programes de progrés nacional, així com la capacitat administrativa adequada per emprendre tals programes; que així mateix es necessita temps per anar més enllà de la promulgació de mesures de reforma agrària i realment transferir la terra i emprar-la productivament, i que també costa temps promulgar noves lleis sobre impostos i després aconseguir la seva acceptació i compliment. Per tant, és encoratjador el fet de que els canvis que exigeix l’Aliança per el Progrés hagin estat i siguin el tema central en diverses eleccions celebrades a l’Amèrica Llatina, demostrant així que els seus efectes seran reals i profunds. Sota l’Organització d’Estats Americans hi ha nou economistes i consellers econòmics de renom que han començat a ajudar a alguns països a revisar els seus plans. Tres països llatinoamericans ja han completat i sotmès a examen els seus projectes per una eficaç mobilització de les seves riqueses naturals en benefici del desenvolupament nacional. Els altres estan ara creant i reforçant els seus mecanismes per els plans de desenvolupament. Cert nombre de països llatinoamericans ja han començat també mesures d’importància encaminades a reformar el problema agrari o el dels impostos; i a tota la regió existeix un nou ferment d’activitat que se centra en millores de l’educació, en el progrés rural, en l’administració pública i en altres mesures essencials institucionals necessàries per proporcionar una forta base al desenvolupament econòmic”. (President John F.Kennedy, missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 12 de març de 1962).
El Bismarck respondió en la medida que permitía su estado. A las 9:00 am, los barcos británicos alcanzaron al acorazado alemán. Un proyectil alcanzó el castillo de proa del Bismarck; otro produjo un incendio en la superestructura; y otro más, del Norfolk, destruyó el control de tiro de proa. El Rodney, acercándose peligrosamente a 6 km y medio, empezó a destruir metódicamente la superestructura del Bismarck, acertando entre tres y cuatro tiros por andanada.
La parte trasera de una de las torretas fue destruida, matando a los hombres en posiciones comprometidas en el puente de mando. Los proyectiles atravesaron las cubiertas acorazadas y entraron hasta la sala de máquinas, y pronto la mitad delantera del navío ardía de manera descontrolada. Cuando las torteas de popa y la estación de control de tiro fueron destruidas, el Bismarck quedó indefenso. Los supervivientes se movían desesperados por corredores y escaleras. Alcanzando la cubierta, dos hombres corrieron a popa en medio de la humareda, pero no vieron un enorme boqueteabierto por un proyectil y cayeron al horno de abajo. Muchos de los heridos permanecían sentados en la cubierta, desangrándose y esperando a que otro proyectil acabara con ellos.
A las 10:16 am, luego de 40 minutos de fuego a quemarropa, los británicos cesaron los disparos. El Bismarck era un infierno, alcanzado por 300 proyectiles o más. Pero seguía a flote; el grueso blindaje del centro del navío había aguantado hasta el final. Pero aún quedaba una acción por realizar. El almirante Lütjens ya había muerto. Sin embargo, el capitán Lindemann seguía vivo. Ordenó que inundaran el barco y el Bismarck se fue a pique. Mientras el buque se sumergía, los hombres en el agua vieron a su capitán de pie sobre el castillo de proa. Se llevó la mano a la gorra blanca en saludo naval y se hundió con su barco. (GEHM)
Al maig de 1941 el capità de navili Jonathan Shepard (Kenneth More) assumeix el comandament de les Operacions Navals britàniques a Londres. En ingressar imposa un règim marcial als seus subordinats degut a la relaxació de les normes que han de predominar en tant important servei d’intel.ligència. Se li assigna a la tinent Anne Davis Dana Wynter com la seva ajudant.
Shepard és posat al corrent de que l’acoirassat Bismarck ha salpat de Gydnia i col.loca al seu agent a Noruega per que aquest alerti al pas de les unitats alemanyes. Tant el Bismarck com el creuer pesat Prinz Eugen són detectats a Christianssen, Noruega i l’agent envia la informació just abans de ser eliminat pels alemanys.
Shepard en saber que l’almirall de l’esquadra enemiga és Günther Lütjens, pren l’operació com una cosa personal degut a que aquest va enfonsar el seu vaixell durant el transcurs de l’Operació Berlín. A més Shepard té un fill que és pilot de Swordfish en el portaavions HMS Ark Royal (91).
A l’esquadra alemanya, Günther Lujens (Karel Stepanek), inicia l’operació sortint a l’Atlàntic per l’estret de Dinamarca on s’enfronta al Hood, enfonsant-se. Shepard organitza la persecució del Bismarck mobilitzant la major quantitat possible de navilis britànics, mentre paral.lelament s’inicia un acostament personal entre Shepard i la tinent Davis. El Bismarck és aconseguit i destruït. Shepard llavors realitza una obertura en la seva vida sentimentals convidant a Davis a un sopar. (De Viquipèdia).
Direcció: Lewis Gilbert. Guió: Edmund H.North, C.S Forester (novel.la). Fotografia: Christopher Challis. Efectes especials: Richard B.Goodwin. Protagonistes: Kenneth More, DanaWynter, Carl Möhner, Laurence Naismith, Karel Stepanck, Robert Rietty.
Gairebé un miler de barracons ofereixen acollida a les nenes i nens que viuen a la nació catalana. Allà realitzen les classes acompanyats pels seus mestres. Nou-cents noranta-sis barracons (996), per allò de filar prim.
Cada vegada, i són nombroses i constants, les ocasions en què el president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, (‘Partido Popular’) fa esment de la igualdad de todos los españoles -no deixa de ser un concepte ideològic-, no ofereix cap dada. És molt estrany que els seus nombrosos assessors que cobren elevats emoluments, no li apuntin dades socials tan i tan importants com és el cas d’allò que afecta a l’educació. El nombre de barracons escolars on s’imparteixen les classes i a on mengen milers d’alumnes de les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya.
Igualdad entre todos los españoles, però a Catalunya 996 mòduls que, junt amb el País Valencià, donen acollida al 79% del total. Segueix amb molta distància Andalusia (317 mòduls) -sembla que reben els diners a cabassos-, Castella-la Manxa (161), Illes Balears (93), Aragó (39), Múrcia (35), Astúries (30), Galícia (12), Castella i Lleó (11), La Rioja (4) i Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla, que no tienen ninguno. No es coneixen les dades de les nacions Basca i Canàries.
¿Igualdad entre todos los españoles? Ha de ser una expressió ideològica electoralista i d’ignorància premeditada. Perquè, mentre la nació catalana representa entre el 19% i el 20% del PIB espanyol i, cada any, la Catalunya pagadora contribueix en termes nets a les arques estatals amb uns recursos -16.000 milions d’euros- que representen al voltant del 8% del PIB català, pateix un injust i desequilibrat dèficit fiscal amb l’administració pública central. Entre moltes altres desigualtats, el major nombre de barracons escolars existents a les nacions que formen Espanya. Recordem que hi ha les que no en tenen cap i, encara, reben més del que aporten.
Cal governar amb més coherència i posar més atenció, entesa i diàleg quan Catalunya demana ser escoltada i no només espremuda com una llimona. Hi ha temps per repetir eleccions generals, i no hi ha temps per a rehabilitar la Llei Orgànica -de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble? No hi ha temps per afegir un text a la Constitució?
¿Igualdad entre todos los españoles? Vinguin a Catalunya i pugin a un tren de rodalies o del Corredor Ferroviari Mediterrani. Serà un viatge ‘agradable’ als anys quaranta.
<<Així, l’Aliança per el Progrés és un programa revolucionari en les seves dimensions. Precisa evidentment de tremends esforços per part de tots nosaltres; eleva les aspiracions, i a la vegada demanda sacrificis difícils de realitzar. I tot i que ja hem fet molt en curt temps, encara hem de fer molt més i actuar molt més ràpidament durant els mesos venidors. Doncs de l’èxit de l’Aliança, del nostre éxit en aquest hemisferi, depèn el futur de la dignitat humana i la independència nacional per les quals van lluitar els nostres avantpassats a cada país d’aquest hemisferi.>> (President John F.Kennedy, Palacio de San Carlos, Bogotá (Colombia), 17 de desembre de 1961).
Trabajadores de Defensa Civil Siria llevan el cuerpo de un niño el 1 de febrero de 2015, después de un ataque aéreo realizado por las fuerzas del gobierno sirio en la ciudad
Uma mulher acompanha crianças que aguardam atendimento em uma clínica improvisada na região de Douma, na Síria, após ataques aéreos das forças do governo, no domingo (15) (Foto: AFP Photo/Abd Doumany)
El Comité Nobel Noruego del Parlamento de ese país solicitará que se le retire al presidente de Estados Unidos, Barack Obama, el Premio Nobel de la Paz 2009, debido a su intención de llevar adelante una intervención militar en Siria.
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”. (Rei Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001)
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (Revista PRESÈNCIA del rotatiu EL PUNT AVUI)
1 7 8 9
(Aixafament de la llengua catalana des del 1715)
Un mestre castellanitzador
Joan-Lluís Marfany, en el seu llibre ‘La llengua maltractada’, explica que a la Garriga els comptes municipals van començar a ser duts en castellà el 1789, quan el mestre va passar a encarregar-se’n, però els altres llibres municipals, amb alguna excepcional anotació de tant en tant, van continuar en català fins al 1828, com a mínim.
1797
‘Método uniforme de las Escuelas Pías de Cataluña’
“Queda clar, una vegada més, que la introducció del castellà a l’escola al segle XVIII és fruit, fonamentalment, d’una imposició”
Miquel Puig i Reixach, en l’article “Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII”, cita aquest fragment del Método uniforme de las Escuelas Pías, del 1797, on queda clar, una vegada més, que la introducció del castellà a l’escola al segle XVIII és fruit, fonamentalment, d’una imposició: “Hable a los discipulos á lo menos en la escuela, en lengua española, haciendo estudio de ella, y hablandola correctamente, para con ello cumplir las Ordenes reales, y enseñarla, ya que no con reglas á lo menos con el uso a los jovenes, á quienes obligue o á callar, o á hablar dicho idioma.” (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
<<Veuen en l’accés al poder un mitjà per servir a la ciutadania i no mostren una afecció sospitosa al càrrec>>
<<En tot sistema de govern hi ha els que viuen, com deia Weber, de la política i els que viuen per la política. Els primers s’introdueixen en la vida pública i anhelen els càrrecs polítics com a mitjans per acréixer les seves arques particulars; mentre que aquests últims són els qui es lliuren a la vida política com servidors d’una causa, veuen en l’accés al poder un mitjà per servir a la ciutadania, no mostren afecció sospitosa al càrrec, i expressen amb fets una concepció transitòria de l’activitat política. Una referència per mesurar l’altura moral d’un polític cal trobar-la en aquest esperit servicial del poder. Per contra, una clara mostra de la immoralitat política queda patent en tots aquells que es serveixen del poder per enriquir-se o enriquir als seus>>. (Principi de servicialitat. Ètica Política. DicPC. E.Bonete Perales).
Francesc Macià i Llussà va ser militar -va arribar a assolir el rang de tinent coronel-, polític independentista català i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com l’Avi. Proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.
El 9 de gener de 2016, després d’un acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP, es va anunciar que Mas seria substituït com a president de la Generalitat per Carles Puigdemont i el nou candidat va ser investit l’endemà, amb 70 vots a favor (62 de JxSí i 6 de la CUP), dues abstencions (de la CUP) i la resta de vots en contra. El dia 12 de gener va entrar en vigor el seu cessament.
Robert F. Kennedy Meeting with Some African American Kids During Political Campaign Premium Photographic Print
Situació injusta, inexplicable i del tot innecessària des de la restauració de la democràcia fa 38 anys, i, després de tants cops d’estat, pronunciaments, dictadures i poder absolut que no han parat de sotmetre a les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que, des de temps immemorial, formen Espanya. Trenta- tres (33) lleis aprovades pel Parlament de Catalunya portades pel govern espanyol del ‘Partido Popular’ -mig any ‘en funciones’– al Tribunal Constitucional espanyol que sempre, sempre i sempre les accepta i les suspèn. Això passa des de l’any 2006 en que el ‘Partido Popular’ va portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble de la nació catalana tal com la llei estableix. Lleis necessàries, justes, autonòmiques, d’emergència social, europees, demanades pels ciutadans de Catalunya i d’altres nacions d’Espanya. Greu menyspreu cap al Parlament de Catalunya i una mostra més -una darrere l’altra- de la farsa de l’autonomia. ‘La España de las autonomias’? Quin riure!
Mai per mai el poble català -7.500.000 persones- podran oblidar aquesta intervenció injusta, anti autonòmica i, més encara, davant les eleccions generals ‘repetides’ i costoses del proper 26 de juny. Darrer dia de la Festa Major de Sant Joan, de Palamós (Baix Empordà-Costa Brava), i que finalitza amb un castell de focs. Explotin en una gran victòria electoral per Catalunya i ens portin abraçats amb la democràcia, cap a un grandiós dret a decidir i referèndum que demanen els ciutadans de la nació catalana. És el resultat de l’equivocada, suspesa en les notes, roí estratègia electoral, diàleg zero, pèssima actuació política, i, marxa enrere dels inefables separadors.
La suspensió arriba dos dies després de la marxa unitària en contra dels vetos del TC. / FERRAN FORNÉ
Indignació a Catalunya
El Tribunal Constitucional suspèn la llei antidesnonaments (antidesahucios), recorreguda per Rajoy
Tot just dos dies després que milers de persones es manifestessin a Barcelona per expressar el seu rebuig als vetos del Tribunal Constitucional (TC) a lleis catalanes, l’alt tribunal va anunciar ahir l’enèsima estocada a una norma aprovada pel Parlament. Aquesta vegada, el TC va admetre a tràmit el recurs del govern espanyol contra una part de la llei catalana d’emergència habitacional i pobresa energètica, coneguda com la llei contra els desnonaments. Es tracta d’un pas automàtic que fa el TC davant de qualsevol recurs del govern espanyol, que provoca la suspensió cautelar d’una norma social de rellevància. D’una banda, perquè va ser impulsada per la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica i té el suport de més de 140.000 firmes. I, de l’altra, perquè es va aprovar per substituir la llei de pobresa energètica, ja anul·lada per l’alt tribunal. El TC també va suspendre també la llei que regulava la propietat compartida. (ara.cat).
Una imatge per a la història. Europa i l’hemisferi occidental que tenen la democràcia, la llibertat, l’ètica política, la Declaració Universal dels Drets Humans, l’ONU, la llibertat d’expressió com a guia del coneixement i de la ciència, es posen les mans al cap davant les imatges del President nombre 129 de la Generalitat, Artur Mas, en el seu camí cap a la porta del TSJ, per declarar com encausat per haver escoltat a milions de ciutadans, i posat les urnes per la llibertat d’expressió en el Procés de participació ciutadana. La bola s’engrandeix.
La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut mai ha sabut governar a Espanya, nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Sense aquest reconeixement i la seva sobirania, el fracàs democràtic, territorial, econòmic, social, de progrés i de lideratge, són una constant. Sempre en ‘funcions’; sempre en ‘funciones’. Malament anem. El malestar és enorme.
La política de president espanyol i del president ‘en funciones’, Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’ i dels seus nombrosos assessors respecte a Catalunya, – immemorial nació catalana, any 986-, ha esdevingut en un desastre d’enormes proporcions. Els resultats a la vista estan. ‘Los resultados están a la vista’. ‘The results are visible’. És d’esperar i desitjar que els resultats de les eleccions generals ‘repetides’ i molt cares del proper 26 de juny, ens portaran un gran canvi progressista, de reconeixement de les nacions sobiranes que formen Espanya i de les seves possibilitatas responsables de llibertat i grandesa. Espanya no és només la nació castellana des d’on es pretén dirigir i intervenir a les altres nacions que la formen, principalment la catalana defensora del que ha de ser un veritable autonomisme.
“Nosaltres ho farem per nosaltres. Ho podem aconseguir. Després d’haver-ho intentat tot, farem el nostre propi camí”
Discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, en el míting central de Junts pel Sí per les eleccions del 27S. L’Hospitalet de Llobregat, 19 de setembre de 2015
L’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ i sentenciat, 33 lleis catalanes al Tribunal Constitucional espanyol, el menyspreu per la llengua catalana, l’intervencionisme econòmic i autonòmic…,acceleren la força de l’independentisme a Catalunya
A les grans democràcies -els pobles se la mereixen-, els greus errors polítics es paguen cars. El president ‘en funcions’ Mariano Rajoy ho està experimentant de manera evident. No només és la gravíssima expansió dels casos de corrupció, es fer tot el que es pot fer i més per fer fora la nació catalana de la resta de nacions que formen Espanya. Des de l’any 2006. L’obsessió contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja ho veu tothom. L’hemisferi occidental en va ple. Creien, crèiem que després de gairebé trenta-nou anys de tornar a instaurar la democràcia -anteriors centenars cops d’Estat, pronunciaments i dictadures- les nacions que formen Espanya podrien desenvolupar, amb tota llibertat, la força de la seva grandesa social i econòmica impulsada pels seus ciutadans i mitjançant una veritable autonomia: la facultat democràtica de governar-se per les seves pròpies lleis.
En circunstancias normales, la única realidad nacional posible es, tautológicamente, la de las naciones realmente constituidas.
Parlaments sobirans
El respecte total cap als seus Parlaments sobirans. Són aquests Parlaments els que, cedint part de la seva pròpia sobirania, han de decidir els poders ‘limitats’ que atorguen a l’Estat i govern central. I no aquest govern central, la sobirania que atorga a les nacions que formen Espanya. Nacions -no només Castella- que creuen en la seva pròpia força, independència política, social i econòmica, treball i progrés. En una veritable i exemplar democràcia, es treballa d’aquesta manera.
Catalunya, la immemorial nació catalana (any 986), ha defensat, defensa i defensarà el que és un veritable autonomisme. Tant per a ella, com per la resta de nacions i territoris autonòmics. Els ciutadans que hi viuen, coneixen molt bé quines són les seves emergències socials i aspiracions. No des del centralisme situat a milers de quilòmetres de distància. Quelcom greu passa quan de les 17 Comunitats Autònomes, 10 reben més del que aporten i només 7 aporten més del que reben. El govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, ha de tenir clar que una cosa és la solidaritat i l’altra les subvencions permanents que porten a l’immobilisme, escassa iniciativa emprenedora, baixa productivitat i un perjudici per les altres autonomies que, com Catalunya, reben un finançament injust. En lloc d’una vasta expansió funcionarial, cal una vasta expansió empresarial. Això perjudica a Espanya -nació de nacions-, que roman en els darrers llocs d’Europa junt amb Grècia i Portugal, amb un deute que supera el 100% del PIB i un 21% d’atur. I, encara, encara, encara, amb el govern ‘en funcions’ del ‘Partido Popular’. Cinc mesos amb aquesta situació. Espanya, paralitzada.
És evident que calen reformes urgents, dir la veritat i les coses pel seu nom, fer saltar per la borda els conformismes inútils i més coratge polític i empresarial. No només es tracta de vots, es tracta de prestigi en tots els camps: més i millor productivitat, qualitat i excel.lència en la feina ben feta, empreses de tècnica i tecnologia, automoció, aconseguir una marca de cotxes pròpia i de prestigi mundial, triplicar el pressupost dedicat a recerca i investigació, més exportacions, més premis Nobel…, en definitiva, estudiar més, aplicar-se més i obtenir millors resultats. Valorar més la feina del personal treballador i no només la dels directius que cobren sous desorbitants, premiar l’esforç…
Mirin, a la nació catalana es treballa i lluita per tot això. La Catalunya pagadora no demana subvencions. Demana tot allò que en justícia li correspon. Existeix un esperit de progressisme i renovació constants i, si no, observin als capdavanters de la Caixa de Pensions. Ho són des de la seva fundació fa 112 anys. Formen part de l’esperit d’autosuperació de la nació catalana. I això no ha de ser només patrimoni de Catalunya, Espanya és una nació de nacions que han de ser lliures i no perdre pistonada. Madrid, nació castellana, és molt i molt lluny, massa lluny.
Ja ho veuen. Ho veu tot l’hemisferi occidental. La xifra de 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central espanyol. La contribució de la nació catalana al PIB espanyol és del 20%. Ja ho va dir l’expresident Artur Mas a Mariano Rajoy: “Catalunya, de todos los territorios del Estado espanyol, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento económico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública”. Igualtat de tots els espanyols?
El premi: diàleg zero i portes tancades
La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’ pel poble i sentenciat, 33 lleis catalanes al Tribunal Constitucional espanyol, menyspreu pel Parlament de Catalunya, el menyspreu per la llengua catalana que no es diu ‘lapao’, l’intervencionisme econòmic i autonòmic, la prohibició de l’aspiració democràtica d’un referèndum a la nació catalana…, acceleren la força de l’empenta independentista a Catalunya i, al mateix temps, posen de manifest els greus errors polítics del president espanyol i, ara, president ‘en funcions’ Mariano Rajoy (‘Partido Popular’) que no ha aconseguit formar nou govern en cinc mesos i s’hauran de ‘repetir’ eleccions el 26 de juny.
<<Evidentemente sin la existencia de un déficit fiscal no sería necesario para comunidades como la catalana pedir préstamos a los mercado. Qué opináis ? Es sesgado el planteamiento que se ha hecho en los medios? Debería permitirse el endeudamiento a algunas comunidades ( las más contribuyentes) y a las otras no? Hasta que punto es sostenible la solidaridad entre comunidades o quizás ha llegado el momento que cada palo aguante su vela?>>
És evident que ha arribat el moment de posar els papers sobre la taula, donar la cara i actuar, senyors del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’. El teatre a la política és patètic.
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
<<L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures>>
“Bolívar, en una carta escrita quan estava exiliat i la causa de la llibertat semblava estar perduda, va dir: <<s’han esquinçat els vels. Hem vist la llum i no és el nostre desitg sumir-nos en la foscor>>. A la nostra època s’han esquinçat novament els vels. Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la més desesperant pobresa; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundant per si mateix i per els seus fills. I no tenen la menor intenció de tornar a sumir-se en la més completa foscor”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“L’Aliança per el Progrés està ideada per transformar aquestes esperances en una realitat. Necessita d’un esforç immediat i ampli per part de tots els americans que satisfaci les necessitats bàsiques dels nostres pobles quant es refereix al traball, terres, llars i escoles. S’espera, doncs, que dins dels propers deu anys, la dècada de desenvolupament es trobi en camí de satisfer totalment aquestes necessitats bàsiques”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà, Colòmbia, 17 desembre 1961).
Un treball constant per la justícia social i la pau
“Mentrestant, busquem reforçar a les Nacions Unides, ajudar-los a resoldre els seus problemes finacers, a fer que siguin un instrument eficaç per l’assoliment, i per que siguin un veritable sistema capaç de resoldre les disputes sobre la base de la llei, un instrument que pugui garantir la seguretat dels grans i del petits, i de crear condicions sota les quals, finalment, puguin ser abolits els armaments“
(President John F.Kennedy)
———————————————————————-
El naixement d’una nació.Què és Catalunya
Ultra que en els noms comuns, és palesa l’aportació visigòtica i franca en l’onomàstica personal i, a partir dels noms, en els topònims.
Els primers noms germànics entre els habitants de les nostres terres aparegueren a partir del final del segle VI, després de la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. En els episcopologis, apareixen noms germànics com Laülf a Barcelona, Ataülf a Gifrona, Froïscle a Tortosa, etc. Aqueixos noms alternaven amb els anteriors de tradició romana –Caecilius, Aurelius- i amb els introduïts pel cristianisme, Aeternalis, Felix, Ceprianus, etc.
A partir de la conquesta carolíngia, els noms germànics predominaven sobre els de qualsevol altra procedència. A la Catalunya comtal, assoliren les 2/3 parts del total dels noms personals que apareixen en els documents. (Ulisses, 11).
INVASIONS GERMÀNIQUES PENÍNSULA IBÈRICA ► L’any 414, comandats pel seu rei Ataulf, els visigots entren dins Hispània i aniquilen els alans i els vàndals …
Hispània formada per nacions des de temps immemorials. Avui dia constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades
Estem a on érem. Tornar a començar. I, des del record, a un president amb coratge: Adolfo Suárez. Ara, l’aeroport de Madrid porta el seu nom. Mai millor fet en memòria d’un president que va marcar el rumb per volar alt, molt alt. Ara, hi ha qui s’entesta a volar baix, molt baix. De les 17 Comunitats Autònomes que formen les nacions d’Espanya, 10 reben més del que aporten. Un daltabaix econòmic i social que perjudica greument a altres nacions i autonomies, degut a un injust i retrograda finançament. En el cas de Catalunya, aquest fet i una intervenció ferotge i de menyspreu cap a l’autonomia i el Parlament per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, està provocant que la nació catalana treballi de valent per aconseguir la seva independència i demani la celebració d’un referèndum. Les nacions de l’hemisferi occidental contemplen amb estupor la baixa qualitat de la democràcia en una Espanya formada per nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i paralitzades. El seu autonomisme és una farsa.
Pablo Iglesias: Donar la volta a una Espanya adormida, formada per nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Una Espanya governada sense aspiracions ni grans projectes, endarrerida econòmicament, socialment i amb un agreujant cada vegada més gran cap a la nació catalana que clama pel dret democràtic a decidir i la celebració d’un referèndum
I aquí és on entra el representant Pablo Iglesias, secretari general de ‘Podemos’, ‘Podem’, en la tasca de responsabilitat política i de donar la volta a una Espanya adormida sense aspiracions i grans projectes, endarrerida, situada en els darrers llocs i gairebé sense veu a Europa, amb una elevada taxa d’expansió funcionarial en lloc d’una elevadíssima taxa d’expansió empresarial i industrial, científics que marxen cap a altres països, els milions i milions d’Euros en inversions que s’han perdut i es perden, a causa de no disposar d’una connexió ferroviària amb ample de via europeu, més de 4.200.000 ciutadans a l’atur, quantitats exorbitants de turistes, però, una expansió industrial i tecnològica a ras de terra, costoses línies de trens sense passatgers i aeroports fantasmes. El retrògrad centralista espanyol és una de les causes de la frenada del desenvolupament del Corredor Ferroviari Mediterrani, que és rendible i que el seu embús com a gran infraestructura retarda el creixement econòmic, els premis Nobel són desconeguts per la seva absència a les nacions que formen Espanya.
Quantitats exorbitants de turistes, turisme massiu, però, una expansió industrial i tecnològica a ras de terra. Mentre, el deute espanyol supera el 100% del PIB
Trenta lleis aprovades pel Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol. Unes lleis innovadores, progressistes, justes, europees, a favor de la justícia social i dels ciutadans de les altres nacions ja que també poden ser elaborades i treballades pels respectius Parlaments autonòmics oberts a la llibertat, la democràcia i el bé comú. En el seu nom hem de pregonar que la veritable autonomia en les veritables democràcies, és la facultat de governar-se per les pròpies lleis i les aspiracions i qüestions polítiques s’han de resoldre en els Parlaments de la democràcia per complir amb una veritable separació de poders.
Pablo Iglesias i els representants dels partits polítics que li donen suport, aposten pel canvi progressista en una Espanya que “és un país de països” i pot ser avançada d’Europa
El rei Felipe VI reb a la Zarzuela al líder de ‘Podemos’, Pablo Iglesias, durant el darrer día de la primera ronda de consultas amb partits polítics. (EFE)
Carles Puigdemont, 130 President de la Generalitat de Catalunya, i el representant
Pablo Iglesias a Rajoy: Espanya “és un país de països”, “Catalunya ha de ser reconeguda com a nació a la Constitució” i convocatòria d’un referèndum a Catalunya. És el veritable camí cap a la unitat i allunyar-se dels separadors
I aquí és on es fa escoltar el possible futur president del govern espanyol: Pablo Iglesias, secretari general de ‘Podemos’, ‘Podem’ que ja va proposar amb encert, clarividència política i justícia en una reunió, abans de les eleccions generals del desembre, a la Moncloa, amb el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, que Catalunya sigui reconeguda com a nació a la Constitució. També li va dir que Espanya és “un país multinacional, un país de països”.
Iglesias també va proposar Rajoy la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. A la reunió, el líder de ‘Podemos’ va rebutjar sumar-se al front de l’executiu, el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’ contra la independència de la nació catalana. El candidat a la presidència del govern espanyol va acusar al ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Españo’ i ‘Ciudadanos’ d’estar ‘bunqueritzats’ i de ser aliats de l’immobilisme. Iglesias va retreure Rajoy que el ‘Partido Popular’ hagués recollit signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També el va acusar de ser el responsable d’una hipotètica ruptura d’Espanya.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
El camí per la pau, no és el camí de la guerra
“Ja s’ha fet molt des que es va anunciar el pla per l’Aliança per el Progrés, el dia 13 de març. I avui, a Techo, he vist alguns dels resultats d’aquest esforç. Allà, el president Lleras i jo hem signat un projecte de construcció de vivendes mitjançant el qual més de vuitanta mil persones sabran per primera vegada el que és viure en una llar en el que puguin educar decentment als seus fills. També vam inaugurar la primera de les divuit escoles en les que trenta mil nens, la més preuada riquesa d’aquest hemisferi, tindran oportunitat d’estudiar i crear-se un avenir”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colombia), 17 desembre de 1961).
President John F. Kennedy upon his arrival at the Governor’s mansion (La Fortaleza) in San Juan, Puerto Rico; students from Latin American countries studying in Puerto Rico greeted the President. White House Secret Service agent, Ed Tucker, stands at left in foreground.
“I a la vegada que el progrés social simbolitzat per el projecte de Techo, també serà portat a terme un esforç intensiu per desenvolupar i industrialitzar les economies de l’Amèrica Llatina, reduint la dependència en les primeres matèries, i reduint al mateix temps l’abisme que s’obre entre els rics països industrialitzats i les Repúbliques d’Amèrica Llatina”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
Les Quatre Cents Coups o Les 400 Coups és una pel.lícula francesa dirigida per François Truffaut i estrenada l’any 1959. El títol fa referència a l’expressió francesa “faire les quatre cents coups”: “fer les mil i una”, “passar-se de la ratlla”, en referència a les contínues transgressions del protagonista. (De Viquipèdia).
Als seus dotze anys, Antoine Doinel conviu amb els problemes conjugals que els seus pares no s’atreveixen a afrontar i les exigències d’un sever professor. Per por al seu mestre, ja que no ha complert un càstig que aquest li havia imposat, decideix fer campana al costat del seu amic René. Inesperadament, veu la seva mare en companyia d’un altre home; la culpa i la por el porten a una successió de mentides i baralles que a poc a poc van calant en el seu ànim. Al costat de René, somia conèixer el mar i tracen un pla per aconseguir-ho. (De Viquipèdia).
El 1957 i amb Roberto Rosellini com a padrí de noces, François Truffaut es casa civilment amb Madelaine Morgenstern, filla d’Ignace Morgenstern, propietari d’una important societat de producció, i gràcies al qual podrà rodar el seu primer llargmetratge, Les Quatre Cents Coups, dos anys més tard. El film es va convertir en un dels títols més significatius de la seva filmografia. (De Viquipèdia).
Plantejat en un to d’observació distesa, el seu argument està inspirat en la infància del mateix realitzador, que va viure experiències molt traumàtiques fins que va conèixer el gran crític André Bazin, a qui va dedicar el film, que va despertar la seva vocació. Sense pretendre moralitzar, aconsegueix explicitar un entorn mediocre i un discurs esperançat dins de la tristesa. (De Viquipèdia).
En Les Quatre Cents Coups abunda l’esperit de realització personal que Truffaut havia celebrat com a crític. L’heroi, Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud), és una versió que condueix la ficció del propi auteur, i Truffaut va revelar més tard que alimentava la intensitat de l’actuació de l’actor de quinze anys i s’unia a ell en una conspiració privada contra la resta del repartiment i de l’equip. (De Viquipèdia).
Les Quatre Cents Coups és la pel.lícula més emblemàtica d’aquest nou corrent cinematogràfic, sobretot per l’activitat crítica del seu director. La pel.lícula va aconseguir el Premi al millor director al festival de Cannes de 1959, i va suposar una veritable revolució dins el panorama general del cinema francès i europeu. Truffaut realitza un retrat sentimental de la infància de Doniel, un noi que demostra una clara voluntat d’independència i rebel-lia en consonància perfecta amb l’esperit i la voluntat creadora del director. És d’aquesta unitat d’on neix la bellesa d’aquesta pel.lícula, un retrat senzill i humà de la infància. (De Viquipèdia).
Truffaut i Léaud van continuar les aventures d’Antoine en quatre pel.lícules més, i la sèrie acaba amb L’Amour en fruite el 1978, quatre anys abans de la primarenca mort de Truffaut. Encara que aquestes seqüeles tenen el seu encant, Les Quatre Cents Coups no ha estat superada com a destil.lació dels instints més exhuberants i creatius de la nouvelle vague. (De Viquipèdia).
Guió: François Truffaut, Marcel Moussy. Música: Jean Constantin. Fotografia: Henri Decaë (Blanc i negre). Muntatge: Marie-Josèphe Yoyotte. Protagonistes: Jean-Pierre Léaud, Claire Maurier, Albert Rémy, Guy Decomble.
No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. No, no! És la contribució de la nació catalana -any 986- al PIB espanyol: gairebé del 20%. I ningú vol escoltar la Catalunya pagadora. Esprémer com una llimona, sí. Diàleg, no. Tant els dóna els problemes i aspiracions de milions de ciutadans de Catalunya. Les nacions que formen Espanya han de treballar de valent, parlar i ser escoltades per elles mateixes. Catalunya ja ho fa, però quan parla i demana mitjançant una democràcia exemplar allò que en justícia li correspon, no només no és escoltada és amenaçada i intervinguda. El centralisme imposat des del govern central instal.lat a la nació castellana, és un mur per la llibertat i el progrés de les nacions que formen Espanya. Les subvencions que reben les 10 Comunitats Autònomes que reben més del que aporten, -només 7 de les 17 Comunitats (nacions) aporten més del que reben- és també un mur per la seva llibertat, identitat i progrés. També provoca un desequilibri econòmic i un injust finançament autonòmic. Però, per el ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Español’, ‘Ciudadanos’ i un mar d’assessors que cobren molt, molt i molt, això ja els està bé.
Ja ho va dir Artur Mas a Mariano Rajoy: “Catalunya, de todos los territorios del Estado espanyol, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democrácia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Igualtat de tots els espanyols?
També ho direm en anglès: “Catalonia, in all territories of the Spanish State, it is at this time, more than thirty years later establish democracy, which has less strength provision of public infraestructure. It is the largest contributor to GDP, and therefore economic growth, and having less strength public infrastructure.”
No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. És, també, l’aportació de la nació catalana a la seguretat social espanyola que té greus problemes. Faran falta reformes profundes. No, no es tracta de la unitat d’Espanya, no es tracta de la llei, veritablement es tracta dels 16.000 milions que, cada any, -un 8,5% del PIB català- surten dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Fan falta reformes profundes.
Falsos culpables i, contestin la pregunta!
¿Com és possible que dos dels territoris amb les economies més dinàmiques de l’Estat espanyol tinguin també els dèficits públics més elevats? Si Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda en funcions, dediqués els seus esforços a respondre seriosament aquesta pregunta en comptes de buscar falsos culpables, la meitat de la feina per corregir aquest dèficit ja estaria feta. Però Montoro prefereix mirar cap a una altra banda, obviar que bona part del dèficit global és atribuïble a la Seguretat Social, que el repartiment de les càrregues per reduir el dèficit és injust i que l’arrel de tot plegar és un model de finançament que encara està pendent de correcció…(‘EL PUNT AVUI’).
Rajoy i Montoro: “Don erre que erre” i “Don erre que erre”, sempre contra Catalunya, sempre contra l’autonomisme lliure i progressista. Un panorama desolador per les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya. El desastre del centralisme imposat pel ‘Partido Popular’, un endarreriment sense parangó
Rajoy i Wert: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”. Sempre contra Catalunya i l’autonomisme
El jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy, -ara ‘en funciones’, tres mesos ‘en funciones’- conversa con el presidente del Tribunal Constitucional español, Francisco Pérez de los Cobos
Carles Puigdemont, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: “Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”
Aznar i Rajoy: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”
Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, més de tres mesos de govern en funcions, un endarreriment constant. Espanya, 22,7% d’atur. França, 10,5% d’atur. Alemanya, 4,7% d’atur. Estats Units d’Amèrica, 5,0% d’atur. Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes (formades per nacions immemorials), 10 reben més del que aporten: desequilibri econòmic, injust finançament de les autonomies restants. La nació catalana demanda de forma democràtica i exemplar, un referèndum per la independència
“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet” (Rei Joan Carles I)
Madrid, nació castellana. Any 2012. Desfilada militar amb motiu de la Hispanitat. Després de les salutacions de rigor a l’inici de la desfilada, ha pres pel braç el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li va demanar explicacions sobre la intenció “d’espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy va respondre encongint-se d’espatlles. La conversa encara va continuar durant tres llargs minuts. Ni tan sols l’arribada de la reina va tallar l’apart entre el cap de l’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip va relaxar la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy la van captar les càmeres. Alguns mitjans, com ‘El País’, van anar més enllà i van afirmar, de la conversa, que el rei Joan Carles va etzibar a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”. El fet tremendament equivocat i d’escàs valor democràtic d’anar sempre contra Catalunya, ens ha portat a la situació de desastre polític actual i que és una vergonya europea. El president en funcions, Mariano Rajoy, -eternes funcions-, faria un gran servei a Espanya nació de nacions, plegant.
Mentre només 7 de les 17 Comunitats Autònomes, formades per nacions immemorials, aporten més del que reben i que 13 reben més del que aporten, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surten cada any dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central. Això representa greus perjudicis pels ciutadans de la Catalunya pagadora (Països Catalans) i que en el cas de la nació catalana, demanen la independència.
Sempre contra la Catalunya pagadora. Sempre contra la nació catalana. Sempre contra la llengua catalana. “Erre que erre” dels dirigents i assessors del ‘Partido Popular. “Erre que erre” del govern central, centralista, nacionalista castellà i amb poder absolut del ‘Partido Popular”. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulminava el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posava fi a la immersió lingüística a les illes. Tot per fer desaparèixer la llengua catalana. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa a les Illes. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa en els Països Catalans.
I, a més, lla llei Wert
La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi i Bauzá, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que ha provocat aquest malestar amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que vol eliminar la llengua catalana com a llengua vehicular a l’escola.
La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una enorme estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, l’anterior ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Intel.ligent i agradable manera per aconseguir-ho.
Ara, milions de ciutadans de la nació catalana volen un referèndum per la independència. És una resposta democràtica davant unes formes de governar que ja no tenen sentit en una Espanya formada per nacions que volen governar-se per elles mateixes. I menys a Europa.
Dòna la sensació que el president en funcions -eternes funcions-, Mariano Rajoy, no té cap més argument d’estratègia electoral que ‘la unidad’ d’Espanya. La seva constant repetició ens recorda la cançó enfadosa dels temps de María Castiñeira. També ho fan els del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i, molt especialment, els de ‘Ciudadanos’. No disposen de més arguments -sempre parlen del mateix- per fer avançar a una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que figura en els darrers llocs d’Europa. Mentre cobren puntualment els seus elevats emoluments, la mediocritat d’Espanya -nació de nacions- es va fent notar. Qué és sinó supina mediocritat que, després de més de tres mesos de celebrades les eleccions generals, encara no existeixi un govern central espanyol sempre aposentat a Castella?
A la immemorial nació catalana -any 986-, havent-se celebrat les eleccions autonòmiques a finals de setembre, ja fa mesos que existeix govern de la Generalitat i que els representants del poble es guanyen els sous. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya, han d’anar per davant del govern central i centralista. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya han de desenvolupar totes les competències pròpies d’un Estat, menys aquelles reservades a l’Estat central que podrien ser: assumptes exteriors, defensa i moneda. L’Estat central podria disposar d’unes secretaries per ajudar a les nacions-estats que formen Espanya, però, no, per intervenir-los. Tot el que està passant a la nació catalana, és com a conseqüència de l’intervencionisme nefast per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No és un bon camí és un mal camí el del bosc -com el de la Caputxeta Vermella i el llop- per la tan repetida, repetida i repetida ‘unidad’ de Espanya, tot allò que va representar i representa el fet innecesari, injust i d’una enorme escassetat democràtica com va ser el de portar, per part de Mariano Rajoy, després a l’oposició, i d’altres dirigents del ‘Partido Popular’, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional no renovat i gens amic de les aspiracions de la nació catalana. Ni després, ni ara. Ja ho va dir el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont:
Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Any 2006. Convertit en Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. Portat al Tribunal Constitucional per part del ‘Partido Popular’. Anys 2006-2010: una sentència rere una altra per, al cap de 4 anys emetre la pitjor. Quatre anys de menyspreu cap a un poble que havia ‘referendat’ el seu Estatut d’Autonomia i que forma part d’una nació immemorial que va néixer l’any 986.
Anys 2011-2016: Cinc anys d’intervencionisme constant contra l’autonomia catalana que sempre ha desenvolupat les seves aspiraciones justes i democràtiques, mitjançant l’abraçada a una autonomia veritable -‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’- i no l’autonomia de pandereta i de per riure que pretén imposar el ‘Partido Popular’, per sota del consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i de ‘Ciudadanos’. Trenta (30) lleis catalanes empantanegades en el Tribunal Constitucional espanyol, menyspreant l’autogovern i el Parlament de Catalunya. Les 23 demandes per ajudar al creixement econòmic i de justícia social que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va fer entrega en la Moncloa al president Rajoy fa més d’un any i nou mesos (1 any i 9 mesos), encara no se sap res. Serà aquest el camí del nou president del govern d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes i acceptades: ‘la callada per resposta’?
Perqué és evident, públic i notori, que cal un nou president en el govern espanyol disposat, preparat, dialogant, innovador, progressista, dels temps actuals i amb coratge per saber comprendre i atendre les aspiracions de 7.508.106 habitants de la nació catalana, (any 986 fundació de Catalunya).
Quina classe de ‘unidad de España’ és aquesta que es reclama cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, en una prèdica constant i més pròpia d’una estratègia electoral? Quina classe d’unitat és aquesta que en ple segle XXI es vol mantenir per la força? Es vol perseguir i castigar als independentistes demòcrates, però, i els separadors contumaços que no cessen en la seva fustigació?
No hi ha dubte que cal ‘borrón y cuenta nueva’, ‘creu i ratlla’ pel que fa a l’actual govern d’Espanya. I de manera contundent un ‘referèndum’ que demanen els ciutadans de la nació catalana i com exigència d’una veritable democràcia.
La quema de la seva bandera als Estats Units d’Amèrica, ni és anticonstitucional ni és delicte
A totes les llars dels Estats Units d’Amèrica, nació d’estats federals que també són Estat i que es governen amb les seves pròpies lleis i cada Estat amb el seu propi dret, hi figura en lloc prominentla bandera de les barres i estrelles que tant estimen i respecten. Sempre hi ha lloc per la seva bandera que oneja dalt del màstil amb orgull dels seus ciutadans. És molt infreqüent contemplar a qualsevol manifestació als Estats Units, com algú crema la bandera. Però si un ciutadà o un grup de ciutadans així ho fan, ni és anticonstitucional, ni és delicte, ni és perseguit. En conseqüència, de cap manera el fet és castigat ni penalizat. Segons el Tribunal Suprem la quema de banderes en actes de protesta als Estats Units, està totalment amparada pel ‘dret de llibertat d’expressió’ i violaria la primera esmena de la Constitució que garanteix la llibertat d’expressió i la democràcia. Per això és tan estimada la bandera dels Estats Units d’Amèrica.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Treballar per la pau i no per la guerra
“Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la més desesperant pobresa; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundant per a si mateix i per els seus fills. I no tenen la menor intenció de tornar a sumir-se en la més completa foscor” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“El 1960, el distingit president d’aquest país, doctor Lleras Camargo, va parlar davant el Congrés dels Estats Units del qual llavors jo era membre. Va parlar de la necessitat que tenien els Estats americans de treballar units per derrotar a la pobresa i a la injustícia. Va sol.licitar la participació dels Estats Units en tal tasca. I més tard, en la mateixa visita, va dir textualment: “És necessari fer un suprem esforç a cada país, amb la cooperació de tots els altres, per impedir que la civilització occidental sigui amenaçada dins el mateix reducte que li ha servit de defensa”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“I aquests advertiments del president d’aquest país varen ser escoltats. L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures ha començat. I el reducte de la nostra civilització, la dignitat de l’home lliure ha començat a reforçar els baluards de la llibertat…” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Colòmbia (Bogotà), 17 decembre, 1961).
El vídeo
——————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
1 7 8 0
(La situació, instruccions i l’obligatorietat del castellà va començar el 1715)
“L’autoritat de Carles III que en la seva Reial Cèdula del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà”
El 6 de juliol del 1780, en un acte públic d’acabament del curs, a les Escoles Pies de Puigcerdà, es llegí un text titulat “Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas”, que ha estat estudiat per Miquel Puig a “Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII”. Puig explica que el “Razonamiento” aporta arguments al voltant de la importància d’aprendre bé el castellà a l’escola: “1. Argument fonamental: l’autoritat de Carles III que en la seva R.C. del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà. 2. Segon argument: donat per indiscutible l’argument fonamental, l’ensenyament del llatí -que s’ha de fer en castellà- es veurà molt dificultat pel desconeixement d’aquest idioma. 3. Tercer argument: l’esplendor i importància del castellà. El català fou certament molt important, però ara es troba en decadència. 4. Quart argument: conèixer bé el castellà és indispensable: a) per l’ús majoritari que es fa d’aquest idioma. b) pel comerç amb els espanyols per part dels catalans. c) per l’ús que se’n fa a l’església. d) perquè es propide la gent cultivada i distingida”.
“Per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal. Comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent”? (Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat de Catalunya).
Deixin la hipocresia aparcada davant l’estàtua del Quixot -són molins de vent i no gegants- i proclamin la veritat que és palpable i no es pot amagar rere les sombres de les dictadures i del poder absolut. La història d’Espanya és un exemple. No és la unitat d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, però, reals i existents des de temps immemorials. El ‘Partido Popular’, el ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ no les reconeixen ni les accepten. No veuen que els territoris que formen Espanya són el bressol del federalisme! Quina pena ser i no voler ser! Quina tristesa existir i ser invisible! Quina desgràcia conformar-se en ser sempre els darrers! Quina desídia oblidar formar part de nacions lliures i poderoses en altres temps, amb els seus furs i responsabilitats! El món avança, les nacions lliures també. Aquestes s’han de governar des dels cors i l’esperit d’elles mateixes, no des del centralisme retrògrada i el poder absolut. Són els ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya, qui les han de defensar i dignificar amb coratge, esforç i fe en el futur.
Cal pasar de llarg de les estacions de la penombra. Les taules i seients dels Premis Nobel, sempre buides. Els joves -força de les nacions- marxen i els investigadors també. Més de 5 milions de ciutadans sense feina. La constant traveta al progrés polític, econòmic i social de la nació catalana (Any 985).
No és la unitat d’Espanya. No és la llei. Són els 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb el consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’. Facin números i que siguin revisats per experts del Consell d’Europa, de les Nacions Unides, del Banc Mundial i de la Caixa de Pensions. No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. Prou crear confusionisme i enredar la troca. Prou utilitzar aquesta ‘unitat’ d’Espanya com a estratègia electoral. Prou invocar des de la nació castellana, una unitat d’Espanya manada, imposada, obligada. La democràcia i la llibertat no va per aquest camí.
El que si va per aquest camí, és que el Consell Europeu, l’organisme creat després de la Segona Guerra Mundial per vetllar pel respecte dels drets humans, acaba de renyar l’Estat espanyol perquè no hi ha prou jutges i fiscals catalanoparlants, un requisit indispensable per garantir que els ciutadans no tenen indefensió. En aquest sentit, la primera recomanació que la institució europea trasllada a les autoritats espanyoles és “que facin el que sigui necessari perquè d’una vegada per totes les comunitats autònomes puguin dur a terme els processos judicials en les llengües cooficials”.
Per quan es podrà començar a parlar de veritat, de la unitat de les nacions immemorials que formen Espanya?
“L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures” (JFK)
“…En l’any 1934, un dels més grans dels meus predecessors, el president Franklin Roosevelt, va ser el primer president en visitar quest país. Va venir aquí en persecució d’una nova política: la política de Bon Veïnatge. Aquesta política basada en les idees de Bolívar, San Martín i Santander, reconeixia els interessos comuns dels Estats americans, proclamant que cap nació d’aquest hemisferi tenia dret a imposar la seva voluntat a qualsevol altra nació veïna; política que alhora demandava un gran esforç cooperatiu per reforçar l’esperit de llibertat humà aquí, en les dues Amèriques”. (President John F.Kennedy, Palau de Sant Carlos, Bogotà(Colòmbia), 17 desembre 1961).
Diciembre de 1961: John F. Kennedy inaugura el proyecto habitacional de “Ciudad Techo” junto al presidente colombiano Alberto Lleras.
“I avui em trobo jo aquí, com el segon president nord-americà que visita Colòmbia, sent portador d’aquest mateix esperit. Doncs la nostra generació també disposa d’una nova política: l’Aliança per el Progrés. Avui, de nou, aquesta política precisa d’un esforç conjunt per protegir i estendre els valors de la nostra civilització, anant molt més enllà de la política de bon veïnatge fins atacar conjuntament els problemes de la nostra època. I avui, de nou, aquestes noves polítiques estan basades sobre la visió i imaginació del gran estadista d’Amèrica Llatina. (President John F.Kennedy, Palau de Sant Carlos, Bogotà (Colòmbia), 27 desembre 1961).
El vídeo
Els Estats Units d’Amèrica és un país d’immigrants. Una gran nació federal formada per Estats federals lliures que també són Estat i que es regeixen per les seves pròpies lleis i dret propi de cada Estat. Una gran nació d’immigrants que no depenen del ‘pare’ Estat, sinó, del seu propi treball, esforç, oportunitats i compassió cap als seus compatriotes.
———————————————————————-
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
La incorporació de totes aquestes terres haviacostat grans esforços a l’Imperi franc i, d’altra banda, la seva pèrdua provocà reaccions enèrgiques per part dels musulmans, com la del 793, protagonitzada per Abd al-Malik, que penetrà amb el seu exèrcit fins a Narbona, la Roergue i Carcassona. Tampoc no és gaire segur, ha remarcat Ramon d’Abadal, que la població indígena se sentís inclinada a sotmetre’s a la nova dominació franca. I per a l’Església, prou afeblida sota el domini polític àrabo-musulmà, perquè no hi gaudia de cap mena de poder civil com amb els visigots, l’ocupació franca degué significar la desaparició quasi completa de tota l’estructura eclesiàstica de la Septimània. En realitat, l’anomenat “conflicte religiós de l’adopcionisme”, que va planejar-se en 784, ultra la controvèrsia religiosa, reflectia un moviment polític desafecte a la dominació franca. Així, l’opció encapçalada pel bisbe Fèlix d’Urgell, tot rebutjant la incardinació en l’Església franca per romandre en l’obediència de Toledo, traduïa la resistència als nous dominadors, molt àmplia a la Septimània. (Ulisses, 11).
Totes aquestes conteses i vicissituds heroiques no impediren que la “frontera” es consolidés en el decurs del segle IX. Aleshores començà a estructurar-se una nova aristocràcia a l’Afranj, fortament jerarquitzada i dotada d’una força militar molt superior a la d’un segle abans, que acabà generant, temps a venir, unes relacions socials de tipus feudal. (Ulisses, 11).
Artur Mas:CATALUNYA “Somos la nación más vieja de Europa”
Artur Mas recuerda a Bruselas que “las raíces de Catalunya han sido siempre europeas”
El president reivindica la vocación europea de la nación catalana y pide a la UE que “amparen la voluntad democrática del pueblo catalán” y “promuevan y defiendan la democracia”
Mas se queja en la UE de que “en España sólo se chilla” en vez de dialogar
Artur Mas expone este miércoles en Bruselas su proyecto soberanista Unió fija su postura: estructuras de estado, consulta y diálogo “Las raíces de Catalunya han sido siempre europeas”. El president de la Generalitat ha reivindicado la vocación europea de la nación catalana y su papel en la modernización de España y en su ingreso en el euro.
Elecciones catalanas | 07/11/2012
Luis B. García Barcelona
———————————————————————-
La frase
“En les condicions de l’any 75 (els nostres representants) van fer el que van poder, perquè la veritat és que estaven terroritzats, perquè el que va aconseguir la dictadura, que va ser ficar la por al cos a la gent, va aflorar a la Constitució (…) i a canvi d’això es van fer unes concessions.” (Ramón Cotarelo)
www.escolavalenciana.com
ca.wikipedia.org
.jpg/350px-Freedom_Rider_plaque_(4653382530).jpg)
