<<Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.>> (Declaració Universal de Drets Humans).
<<A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión…(Constitución Española).
Benet Salellas, advocat del regidor de l’ajuntament de Vic (Catalunya), Joan Coma, denuncia que “la justícia espanyola aplica el codi penal franquista a Coma per expressar la seva opinió”
Benet Salellas, the councilman’s lawyer of the town hall of Vic (Catalonia), Joan Coma, denounces that “the spanish fair apply de criminal code of Francoism to Coma for expressing your opinion”
Mentre aquests fets incomprensibles passen i ens fan dubtar que vivim a l’Espanya -nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades-, del segle XXI, de la democràcia, les llibertats i les autonomies -facultat de governar-se per les pròpies lleis-, mentre això passa, la xifra de 16.000 milions d’Euros -8,5% del PIB català- surten, cada any, dels impostos dels ciutadans de Catalunya -immemorial nació catalana fundada l’any 985- i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Govern que pot governar mitjançant el suport del Partido Socialista Obrero Español, escindit en dos grups, i Ciudadanos. Els ciutadans de la nació catalana es deixen la pell perquèamb els seus impostos, les deu Comunitats autònomes -autònomes?- que reben més del que aporten, puguin continuar rebent subvencions permanents i, mentre això passa, el govern central del Partido Popular segueix llançant com pedres, recursos contra lleis populars, demanades per la societat civil, -com la dels desnonaments i de la pobresa energètica- al Tribunal Constitucional espanyol -el de l’Estatut d’Autonomia legal i llei orgànica, sentenciat en el seu dia- i altres acords d’expressió d’opinió que els representants elegits del Parlament de Catalunya, acorden en defensa d’una veritable autonomia. Ara, després de deu anys de defensar-ho a la Generalitat i davant el govern de Madrid, de la nació castellana, que no vol escoltar res, ara, ja es tracta d’autonomia i d’independència. Ara, aquesta defensa i el dret humà d’expressió per part dels representants de la nació catalana ja ha arribat al Parlament d’Europa.
La tasca política que hauria de portar a bon terme el govern del president Rajoy -governar per tots els ciutadans- amb relació a les aspiracions, necessitats y demandes dels ciutadans de la nació catalana, s’ha traspassat als tribunals mitjançant recursos, denúncies, procediments penals, judicis, prohibicions, amenaces, humiliacions, en lloc de posar una taula de treball per arribar a uns objectius clars, justos, positius i democràtics. El govern de la Generalitat de Catalunya ja fa deu anys que ho demana i, així, els seus presidents han anat i viatjat una i altra vegada a Madrid (nació castellana), per exposar tot allò que és just i que Catalunya necessita i es mereix. Treballant, treballant i treballant. Això si. I no, cobrar per no fer res. No traspassar la papereta als tribunals que, altrafeina tenen. El rellotge del senyor Rajoy, li ha quedat parat al segle XIX. Mentre, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, recorda, explica, confirma, apunta l’orígen de tota aquesta qüestió política: “El principal problema es diu espoli fiscal”. “El principal problema se llama expolio fiscal”. “The main problem is called tax expolio”.
Dèficit fiscal a causa d’un finançament injust, per garantir el superàvit d’altres
<<Tot i que és cert que si només parléssim dels recursos distribuïts entre Comunitats Autònomes està clar que el dèficit fiscal dels Països Catalans serveix per garantir el superàvit d’Extremadura, Ceuta, Melilla, etcètera, això amaga que és l’Estat qui s’emporta la part del lleó del pastís, que dedica a aparell burocràtic i de control i no a serveis als ciutadans.>> (Josep Huguet, Enginyer industrial i llicenciat en història).
Extremadura gasta el triple que Catalunya en salaris públics i el doble que País Valencià o Balears
El problema espanyol amb Catalunya: Un problema de no voler treballar-ho, no voler dedicarli l’atenció i l’esforç necessaris, un tema de pèssimes notes, suspesos, carabasses, mediocritat supina, moltíssims assessors molt poc assessors…i que cobren puntualment sous elevadíssims
“En Joan reivindicarà el seu dret a expressar les opinions en un context de llibertat d’expressió i de procés polític i reivindicarà el dret a utilitzar la desobediència com a instrument de canvi per assolir la independència de Catalunya” (Advocat de Joan Coma, regidor de l’Ajuntament de Vic).
ACN-Madrid
<<L’advocat de Joan Coma, Benet Salellas, ha denunciat aquest dimecres al matí a les portes de l’Audiència Nacional que la justícia espanyola ha aplicat al regidor de la CUP el codi penal franquista de l’any 72 en comptes del codi penal vigent del 1995. Salellas considera que no és propi d’un estat de dret privar de llibertat una persona per expressar la seva opinió en un ple municipal. “L’extrema dreta de l’Ajuntament de Vic l’ha portat aquí de la mà de la Fiscalia i amb un jutge que utilitza conceptes propis del règim franquista del 73 per privar-lo de llibertat”, ha lamentat.>>
L’advocat de Joan Coma i regidor de la CUP, Benet Salellas, ha atès els mitjans de comunicació poc abans d’entrar a les dependències judicials per acompanyar el seu representant en la compareixença davant el jutge Ismael Moreno. Salellas ha explicat que el regidor “posarà de manifest l’excepcionalitat de la pròpia detenció per unes manifestacions en un ple de suport a una declaració del 9 de novembre del Parlament”. És per això que el lletrat ha expressat la seva sorpresa pel fet que “algú acabi privat de llibertat i amb un delicte que preveu penes de fins a 15 anys de presó” per aquests fets.
“En Joan reivindicarà el seu dret a expressar les opinions en un context de llibertat d’expressió i de procés polític i reivindicarà el dret a utilitzar la desobediència com a instrument de canvi per assolir la independència de Catalunya”, ha assegurat, per insistir que “l’extrema dreta de l’ajuntament de Vic de la mà del franquisme jurídic” són els que han portat Coma davant el tribunal, fent referència a la denúncia presentada pel regidor de Plataforma Viguetana, Josep Anglada, que va ser l’origen de la investigació que ha portat Coma davant l’Audiència Nacional.>>(ACN – Madrid).
El jutge deixa Joan Comas en llibertat amb càrrecs
Joan Coma: “M’han retirat el passaport però en tindré un de nou d’aquí a un any”
Catalonia, d’Europa a Europa amb la força del treball, democràcia, pau, referèndum i responsabilitat d’Estat, i ara s’explica als representants europeus que queden estranyants davant el conflicte entre Espanya i Catalunya amb aplicació d’actuacions judicials penals en lloc de polítiques i després de gairebé trenta-nou anys de la reinstauració de la democràcia
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<No podem dir al deu per cent de la població que no tenen aquest dret; no podem dir a aquest tant per cent que els seus fills no tenen cap dret, i que, si volen aconseguir tals drets, han de posar-se als carrers per aconseguir-los per la violència. Crec que els devem a ells i a nosaltres mateixos una nació, un país una mica millor que tot això.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Per tant, els demano a tots vostès ajuda perquè ens sigui més fàcil avançar pel camí que ens hem traçat i concedir a aquest deu per cent dels nostres ciutadans la igualtat de tracte que a nosaltres ens agradaria posseir de trovar-nos en la seva situació; una ajuda; demano una ajuda perquè cada nen d’aquest país tingui oportunitat de ser educat fins al límit que ho permeti la seva intel.ligència…(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
———————————————————–
El naixement d’una nació. Que és Catalunya
Avui sabem que les primeres traduccions científiques de la llengua àrab a la llengua llatina -i, per tant, els primers intercanvis científics entre els àrabs i Europa- tingueren efecte a les escoles i escriptoris catalans del segle X, centúria no pas tan obscura, doncs -en expressió d’Anscari M.Mundó-, com ens féu pensar una falsa creença escolar.
…el món es conserven 45 d’aquestes joies. Els més apreciats són els anteriors a l’any 1.100. Des de mitjans del segle X San Millán va ser una gran escola …
Ripoll, Vic, Girona, Barcelona, Urgell, Sant Miquel de Cuixà, probablement Sant Pere de Roda, etc., excel.liren com a centres monàstics o episcopals de cultura. Llurs biblioteques i escriptoris posseïen tractats filosòfics, d’astronomia, geometria, matemàtica, medicina; glossaris grecs, hebreus, d’autors clàssics, cristians i àrabs. Els traductors catalans introduïren en la ciència europea elements de gran importància, com ara l’astrolabi i els coneixements astronòmics que el seu ús implicava; estudiaren el sistema de numeració posicional indo-àrab, d’on idearen les xifres aràbigues occidentals, antecessores immediates dels guarismes que coneixem.
L’astrolau o astrolabi de Barcelona, atribuït a Sunifred Llobet a l’any 980, és l’astrolau amb caràcters carolingis més antic de l’Occident Cristià.
N’han arribat a nosaltres alguns noms, entre els quals Sunifred Llobet, astrònom i ardiaca de Barcelona, on treballà vers al darrer quart del segle X; Josep el Savi, matemàtic, autor d’un tractat de Multiplicació i divisió dels nombres. En el camp de les lletres, Llobí d’Arles, entès en ciència literària; Miró Bonfill (928-984), comte de Besalú i bisbe de Girona, lletraferit insigne, hel.lenitzant, que rebé del pontífex de Roma, el 981, l’encàrrec d’escriure una epístola universal contra la simonia. (Ulisses 11).
<<La presidència no és només un treball administratiu. Això és el de menys. És quelcom més que un treball d’enginyeria, eficient o poc eficient. És, sobretot, un lloc de lideratge moral. Tots els nostres grans presidents van ser líders de pensament en uns temps en que certes idees històriques en la vida de la nació havien d’aclarir.>> (President Franklin D. Roosevelt).
<<No commemorem avui la victòria d’un partit, sinó una festa de la llibertat, que simbolitza de comú acord un final i un principi, una renovació i un canvi. Perquè acabo de pronunciar davant vosaltres, davant Déu Totpoderós, el mateix jurament solemne que els nostres avantpassats van prescriure fa un segle i tres quarts d’un altre.
El món és avui molt diferent, doncs l’home té a les seves mans mortals poder per abolir qualsevol tipus de pobresa entre els humans, el mateix que les diferents forma de vida. I malgrat això, la mateixa revolucionària creença per la qual la gent gran van lluitar, es discuteix ara en el planeta sencer: la idea de que els drets de l’home no s’originen a la generositat de l’Estat, sinó a la mà de Déu.
No hem d’oblidar avui que som els hereus legítims d’aquella primera revolució. Sàpiguen tots a partir d’aquest punt i hora, amics i adversaris, que s’ha lliurat la torxa a una nova generació de nord-americans, nascuts en aquest segle, endurits per la guerra, disciplinats per una amarga i precària pau, orgullosos de les nostres tradicions, i res disposats a ser testimonis, a permetre el lent desfer d’aquests drets de l’home davant els quals aquest país sempre va estar compromès, i respecte dels que ens comprometem en el temps present, a la pàtria com a la resta del món.
Sàpiguen les nacions, aquelles que ens volen bé com aquelles que ens volen mal, que estem disposats a pagar qualsevol preu, suportar tota dificultat, resistir qualsevol càrrega, donar suport a qualsevol amic o enfrontar-nos a tot enemic, a fi d’assegurar la supervivència i el triomf de la llibertat.
A això ens comprometem. I a més encara. A aquells vells aliats els orígens espirituals i culturals els quals compartim, oferim la llealtat d’uns fidels amics. Units, poc és allò que no podrem fer en una multitud d’empreses comunes. Dividits, tot just resultarem capaços de res, perquè no ens atrevirem llavors a enfrontar-nos, desunits i en dubte, a un potent desafiament.
A aquests nous estats als quals donem la benvinguda a les files de la llibertat, oferim la nostra paraula de que no ha desaparegut la forma colonial de control per donar pas, simplement, a una més fèrria tirania. No esperem que sempre comparteixin els nostres punts de vista, però sí que aconsegueixin defensar la seva pròpia independència. Volem que recordin com en altres èpoques, qui estúpidament van buscar el poder amparant-se en els més puixants, van acabar sent engolits per aquests.
El presidente de Estados Unidos John Fitzgerald Kennedy y el presidente de Colombia Alberto Llera Camargo en Colombia, 1961. En la placa se exalta la Alianza para el Progreso.
A aquests pobles que albargant-se en barraques i llogarets a la meitat del Globus, lluiten per trencar els lligams de la misèria massiva, els oferim els nostres millors esforços per ajudar-los i ajudar-se a si mateixos, durant tant de temps com sigui necessari, no perquè d’una altra manera podrien auxiliar-se als comunistes, no per buscar cap vot, sinó perquè és el just. Si una societat lliure no pot ajudar als molts que són pobres, mal aconseguirà salvar als pocs que viuen en la riquesa.
A les nostres repúbliques germanes del sud de la frontera els oferim alguna cosa especial: convertir les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova aliança pel progrés, per asistir als homes i als governs lliures en els seus intents de treure les cadenes de la pobresa. Ara bé, aquesta pacífica revolució caracteritzada per l’esperança no ha de ser presa de les potències hostils. Sàpiguen tots els nostres veïns que ens unirem a ells per oposar-nos a l’agressió o la subversió on sigui apareguin a les Amèriques. I sàpiguen tots els altres països que aquest hemisferi vol seguir sent amo dels seus propis destins.
El presidente Kennedy en la Casa Blanca el 15 de febrero de 1962, con miembros de la OEA encargados de la Alianza para el Progreso.
A aquesta assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra última i millor esperança en una era en que els instruments bèlics han superat als de la pau, li renovem el nostre compromís de suport: per impedir que es converteixi en una àgora de mútues injúries, per reforçar la seva protecció cap als novells i els febles, per ampliar l’àrea en que el seu mandat té influència.
Finalment, a aquestes nacions que es constitueixen per pròpia voluntat en adversaris, a elles no oferim sinó una petició: que tots dos bàndols puguin començar de nou la recerca de la pau, abans de que les fosques forces de la destrucció, desencadenades per la ciència, facin desaparèixer a tota la humanitat en una autodestrucció planejada o accidental.
No les temptem oferint-los la debilitat, perquè només quan les nostres armes siguin suficients més enllà de tot dubte podrem estar certs, sense génere de disputes, de que mai serà necessari emprar-les. D’altra banda, no podran dos grans i poderosos grups de nacions sentir alleujament davant el present rumb, trobant-se ambdós bàndols sobregarregats pel cost de l’armament modern, justament alarmats per la contínua expansió de l’àtom mortífer, i tot i així competint per alterar l’incert equilibri del terror que governa la possibilitat d’una guerra última per la humanitat.
Comencem, doncs, de nou recordant uns i altres que cortesia no és sinònim de debilitat, i la sinceritat sempre s’ha de provar. Negociem; no moguts pel temor, però sense témer mai negociar.
Explorem ambdós bàndols quals són els temes que ens uneixen, en comptes d’obsessionar-nos pels problemes que ens divideixen.
Formulem els d’aquí i els d’allà, per primera vegada, propostes serioses i precises per la inspecció i control d’armaments, i col.loquem aquest poder absolut per destruir als altres sota el control de totes les nacions.
Invoquem banda i banda les meravelles de la ciència en lloc dels seus horrors. Llancem-nos junts a explorar les estrelles, a conquerir els deserts, a destruir les malalties, a aprofitar les profunditats marines, a encoratjar les arts i el comerç.
A la Ronda Kennedy siguió la Ronda Tokio, celebrada en la ciudad de Ginebra entre los años 1973 y 1978. Se denominó Ronda Tokio (inicialmente se había denominado Ronda Nixon) por haber tenido su origen en una declaración suscrita por los representantes de los países negociadores en dicha ciudad.
Nombre que recibe una de las reuniones del GATT, celebrada en Ginebra en 1964 a iniciativa del presidente Kennedy que, en 1963, había obtenido la autorización del Congreso para reducir los derechos de importación hasta el 50 por 100, lo que dio pie a que otros países lo imitaran. Kennedy Round.
(segueix més abaix…)
Unim-nos per encapçalar a tots els racons de la Terra el compliment del mandat d’Isaïes de <<desfer-nos de les càrregues pesades i alliberar els oprimits.>>
I si un principi de col.laboració pot fer retrocedir aquest món de sospites, fem que tots dos bàndols s’uneixin per un nou esforç; no un nou equilibri de poder, sinó una nova llei per a tots, a l’abric de la qual els forts resultin justos, rebin seguretat els dèbils, i sigui preservada la pau.
Tot això no s’acabarà en els primers cent dies. No s’aconseguirà en els primers mil; ni tan sols s’aconseguirà durant la vida pública d’aquesta administració. Potser tampoc durant la nostra existència humana, o en la del planeta sobre el qual vivim. Però, al menys, intentem’ho.
October 7, 1963, President Kennedy signs the Limited Nuclear Test Ban Treaty. Fisher is fourth from top left. White House, Treaty Room. Photograph by Robert Knudsen, White House Photographer
A les vostres mans, conciutadans meus, més que en les meves, residirà l’èxit o el fracàs del nostre futur. Des de la fundació de la nostra pàtria, cada generació d’americans ha estat cridada a donar testimoni de la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que van respondre a aquesta crida jalonen el Globus.
Ara les trompetes ens criden de nou. No és una invocació per portar armes, tot i que certament les necessitem; no és una crida al combat, si bé en la batalla estem ja. És una crida a compartir la càrrega d’una lluita llarga, que no cessa, major un any, disminuïda altre, en tant <<ens alegrem en l’esperança, mantenim la nostra paciència en les tribulacions>>. Un combat contra els enemics comuns del gènere humà: la tirania, la pobresa, la malaltia, la guerra mateixa.
Después del asesinato de Kennedy, el nuevo Presidente, Lyndon B. Johnson, anuló inmediatamente la orden de Kennedy de retirar de Vietnam del Sur un total de 1.000 militares para finales de 1963, con su orden NSAM #273 del 26 de noviembre de 1963. (Quatre dies després de l’assassinat del president).
… guerra civil amb conseqüències insuportables i dramàtiques. 200.000 morts, 11 milions de siris necessiten avui ajuda humanitària (la meitat d’ells nens) …
¿No podem forjar contra ells una gran aliança i extensa units el Nord i el Sud, l’Est i l’Oest, susceptible d’assegurar una vida més plena per tota la humanitat? ¿Voleu unir-vos en aquesta obstinació històrica?
En la llarga història del món tot just un grapat de generacions ha obtingut el privilegi de defensar la llibertat en la seva hora de major perill. No pretenc eludir aquesta responsabilitat, abans bé, li dono la benvinguda. I no crec que ningú entre nosaltres voldria canviar-se amb qualsevol altre poble, amb passades generacions. L’energia, la fe, la devoció que portem a aquesta comesa, il.luminarà al nostre país i als que el serveixen, i tant de bo que el resplendor d’aquest foc interior il.lumini veritablement el Globus.
Què va fer vostè pel seu pais, senyor Kennedy? “El deure, romandre en tot moment al costat dels meus compatriotes i dels més necessitats, la glòria i donar la meva vida pel meu país i la pau en el món”.
Per acabar, sigueu ciutadans d’Amèrica o del món, exigiu-nos el mateix nivell de fortalesa i sacrifici que us demanem. Amb una conciència tranquila per tota recompensa, amb la Història com últim jutge dels nostres actes, avancem al capdavant de la terra que estimem, demanant-li la seva ajuda i la seva benedicció, però sabent que en aquest món l’obra de Déu ha de ser, auténticament, la nostra pròpia.>>(Discurs del president John F.Kennedy en la seva presa de possessió).
JFK pleads for universal health care in Madison Square Garden in 1962.
The Democrats still couldn’t pass a health-care entitlement on the scale of Social Security. The politics they threw into the effort was massive. They put 20,000 elderly in Madison Square Garden to hear JFK’s oratory. Rallies were held in 45 cities. Organized labor ran campaigns against members of the Ways and Means Committee in their home districts. For all this, in July 1962 the Senate voted 52-48 against Medicare. JFK denounced the vote on TV.
Contra els preus inflacionistes, abusius i injustos de la indústria de l’acer
“Al pueblo Americano le resultará difícil de aceptar, al igual que a mí, una situación en la que un pequeño puñado de ejecutivos del acero, que buscan poder privado y ganancias que exceden su sentido de responsabilidad pública, pueden mostrar semejante desdén por los intereses de 185 millones de americanos”. – John F. Kennedy, Abril 11, 1962
L’ordre executiva número u del president John F.Kennedy
Incrementar la varietat i doblar la quantitat d’aliments gratuïts, extrets dels excedents agrícoles del país, per a quatre milions de ciutadans nord-americans oficialment reconeguts com menesterosos. L’ordre en qüestió es va signar a dos quarts d’onze del matí i es publicava mitja hora després
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les própies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres. (Declaració Universal dels Drets Humans).
A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquiera otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión…(Constitució Espanyola, 1978).
Cascada de suports a Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga, i a la llibertat d’expressió
Cascade of suports to the mayor of Berga (Catalonia), and freedom of expression
“Judicialitzar la política no és una bona recepta. Una justícia polititzada, per definició, no és justa” (Oriol Junqueras, vicepresident del govern de la Generalitat de Catalunya).
“Aquesta ofensiva va dirigida als partits del procés participatiu del 9-N, però és també un atac a la resta de demòcrates” (Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Catalonia).
“El que és rellevant no són els Mossos, sinó qui ha iniciat aquestes actuacions per la via penal” (Carles Mundó, conseller de justícia del govern de la Generalitat de Catalunya).
“Mi detención ha sido contra todo el pueblo catalán” (Alcaldessa de Berga, Catalonia).
<<L’Estat ha entrat en un camí de repressió dels càrrecs electes catalans…>> (Rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
Catalunya, la immemorial nació catalana fundada l’any 986, bull. La comissió de treball govern espanyol (Partido Popular) i govern de la Generalitat de Catalunya, ni s’ha plantejat. Immobilisme total. Intervencionisme autonòmic. El finançament autonòmic caducat des de l’any 2014 i no renovat. Inestabilitat espanyola -nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- in crescendo.La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, any 2006, encara pendent. El Partido Popular, ara li donen suport el Partido Socialista Obrero Español, escindit en dos blocs, i Ciudadanos, va portar la Llei Orgànica -de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pels ciutadans de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat i amb una majoria a favor del Partido Popular. Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, ratificat pel rei i pels ciutadans de Catalunya. Una llei orgànica sentenciada quatre anys després pel Tribunal Constitucional no renovat i encara pendent per ratificar si Catalunya és una veritable autonomia o de pandereta. El fracàs territorial de l’Estat centralista promogut pel Partido Popular, és rotund.Mentre, la tasa d’aturats a Espanya: 4.321.000 persones.
<<L’Estat ha entrat en un camí de repressió dels càrrecs electes catalans…>> (Rotatiu ‘EL PUNT AVUI).
Opinió (Rotatiu EL PUNT AVUI)
<<En una trista coincidència, només poques hores de conèixer-se la composició del nou govern espanyol, el jutjat va fer detenir ahir al matí (4-11-2016) l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, de la CUP, en un pas més en el procés de judicialització de la política catalana arran del procés cap a la independència de Catalunya. Venturós, cal dir-ho clar, va ser cridada al jutjat per un gest totalment polític, el d’haver mantingut la bandera estalada a l’edifici de l’ajuntament en dues dates electorals de l’any passat. És a dir, per haver fet ús del dret a la llibertat d’expressió, bàsic en qualsevol estat de dret democràtic. L’alcaldessa complia un mandat del consistori de Berga, un dels molts municipis catalans que l’Estat ha perseguit per haver penjat l’estalada a la façana de l’ajuntament. Precisament per això cal tenir present que el cas de Berga només serà el primer d’una llarga llista d’actuacions judicials repressives amb l’objectiu clar d’aturar un procés que, justament arran d’això, el que farà és agafar encara més força.>>
Una estelada penjada a la façana de l’ajuntament de Berga
<<L’Estat ha entrat en un camí de repressió dels càrrecs electes catalans en el qual demostra que no li importen gens els drets democràtics, en una actitud més pròpia d’un govern que ha perdut els papers que no pas d’un que està disposat al diàleg i a escoltar l’adversari. Un govern espanyol que prefereix utilitzar de manera maldestra el poder judicial amb els conflictes polítics abans que negociar, cosa pròpia de qualsevol democràcia avançada. L’últim pas ha estat permetre que el TribunalConstitucional pugui actuar contra els polítics que el desobeexin. Una decisió que ens recula als anys foscos del franquisme i ens fa pensar en el temible Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Espanya és cada cop menys democràtica.>> (Opinió, rotatiu EL PUNT AVUI).
277 denúncies contra ajuntaments o càrrecs electes municipals relacionats amb el procés són als jutjats
I mentre el Govern espanyol del Partido Popular amb el suport del Partido Socialista Obrero Español (escindit en dos blocs) i Ciudadanos, no posa els seients en una taula de treball -milions de catalans creien en això-, per iniciar les converses pròpies de la política representativa i votada en el segle XXI, entre Espanya i Catalunya, la nació catalana treballa cap a la independència mitjançant un referèndum democràtic a nivell dels Estats Units d’Amèrica, Europa, Canadà i Escòcia.
Es comença per canviar el nom de la immemorial llengua catalana pel de ‘Lapao’ -Llei de Llengües d’Aragó-(Partido Popular), i, s’acaba en una dictadura.
<<Americans, amics meus tots, aquest és un problema amb el que haurem d’enfrontar-nos a cada ciutat del Nord i del Sud. Avui hi ha negres que no treballen, que estan aturats en nombre que supera en dos o tres vegades al dels blancs; hi ha negres que no tenen la més elemental educació, negres que emigren a les grans ciutats, negres que no poden trobar on guanyar-se decentment un troç de pa, negres joves, sense esperances, sense drets, sense poder entrar a menjar en un restaurant o seure davant del taulell d’una cafeteria, ni entrar en un cinema o un teatre; negres als que se’els nega així mateix el dret a una decent educació o a ingressar en una Universitat de l’Estat per molt preparats que estiguin. Em sembla, amics meus, que aquest és un problema que ens concerneix a tots, no solament a presidents, diputats o governadors, sinó a cada ciutadà dels Estats Units…>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, la Casa Blanca, Washington, D.C., 11 de juny de 1963).
<<Aquesta és una nació. Ha arribat a ser una nació perquè tots nosaltres i tots els que han vingut aquí van tenir les mateixes oportunitats de desenvolupar els seus talents…>> (President John F.Kennedy).
————————————————————-
Blog ‘La Nova Frontera’
Feliç Nadal i Any Nou 2017 ple de salut, pau, ocupació i llibertat
Feliz Navidad y Año Nuevo 2017 repleto de salud, paz, trabajo y libertad
Merry Christmas and Happy New Year 2017 full of health, peace, work and freedom
No hi ha dubte que cal borrón y cuenta nueva. ‘Creu i ratlla’ com es diu en la llengua de la nació catalana. Molt antiga nació nascuda l’any 986 i, que encara avui dia, segle XXI, ha de lluitar per la seva supervivència. Això no li passa a la nació castellana, per això no ho volen comprendre.Mirin les actitudsconstants del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, gràcies al Partido Socialista Obrero Español o a una part d’ell i, a Ciudadanos. Però, quins ciudadanos, aquells que creuen en una història real que determina que Espanya és una nació de nacions immemorials avui constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades? O als 7.508.106 habitants de la nació catalana que ara ja si que veuen que sense la independència,Catalunya mai podrà gaudir d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleisi no continuar fent el ridícul davant els dos grans hemisferis. Tanta por els fa que els ciutadans de la nació catalana vagin a votar pel seu futur polític i de progrés?
La cotilla ofega Catalunya, que ja no pot esperar més. Cal una reforma de la Constitució
Abans de la ecatombe del recurs del Partido Popular, davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, de la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificada pels seus ciutadans, i sentenciada quatre anys després pel Tribunal Constitucional. Abans dels quatre anys del govern intervencionista -en extrem -del Partido Popular tot aixòno passava. Tant menyspreu i, fins i tot, de vegades dóna la sensació d’odi, que senten per la immemorial nació catalana i la seva llengua? Tant mensypreu senten perquè aquesta antiga i progressista nació d’Europa, desitja una veritable autonomia? Tant menyspreu perquè aquesta antiga nació d’Europa aspira a formar part d’una nació de nacions federals, i ser ella mateixa Estat federal com a els Estats Units d’Amèrica? No veuen que les nacions immemorials que formen Espanya, són bressol del federalisme? Tanta por els fa dialogar i treballar sobre les aspiracions democràtiques d’una nació que aporta el 19% al PIB espanyol i la xifra de 16.000 milions d’euros, cada any, -un 8,5% del PIB català- procedents dels impostos dels ciutadans de Catalunya, i que no tenen retorn per part del govern central del Partido Popular, amb el suport del Partido Socialista Obrero Español i de Ciudadanos? El principal problema és <<l’espoli fiscal>>, ha dit el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
“El principal problema és l’espoli fiscal. Hem de gestionar els recursos i no les engrunes d’un impost autonòmic”
( President Carles Puigdemont)
“L’Estat espanyol és responsable d’un forat de més del doble del que representen les Comunitats” (Carles Puigdemont)
“El ‘Partido Popular’ no ha complert amb la reforma del sistema de finançament, que s’havia de revisar el 2014” (Pere Aragonès, secretari d’Economia)
“Els territoris només poden registrar un 16% del dèficit quan, en canvi, representen el 30% de la despesa” (Pere Aragonès)
“Llepar els impostos dels catalans i centrifugar la despesa” (Carles Puigdemont)
“Si els molesta com gestiona Catalunya, que ens doni la capacitat de recaptar tots els impostos” (Carles Puigdemont)
“Cataluña, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” (Artur Mas).
La xifra de 126 incidències pendents de reparació per part d’Adif causen els retards crònics de Renfe a Catalunya. Ho va explicar TV3 que va tenir accés als punts amb limitació de velocitat temporals, els efectes de les quals milers d’usuaris pateixen diàriament. El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Josep Rull, reclama el “traspàs” dels trens, vies i estacions. “Volem ser responsables de les nostres decisions, no ostatges de les decisions dels altres”.
La Plataforma Trens Dignes Ebre-Priorat es va manifestar ahir a l’estació de L’Aldea-Amposta per protestar contra el mal servei de Renfe i Adif a la …
Trenta lleis catalanes empantanegades al Tribunal Constitucional espanyol. Les 23 demandes per ajudar al creixement econòmic i de justícia social que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va fer entrega a la Moncloa al president Rajoy fa més d’un any i deu mesos. Encara no se sap res?
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va presentar al president Rajoy -fa 8 mesos-, un altre document amb 46 demandes al govern espanyol i un llistat del que el govern català considera que són incompliments per part de l’executiu espanyol. Encara no se sap res?
La senyora Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol, ministra d’Administracions Territorials i que en l’actualitat estrena despatx a la seu de la delegació del Govern espanyol a Barcelona, capital de la nació catalana, podria explicar als ciutadans de la Catalunya pagadora, l’evolució de les demandes presentades per dos presidents de la Generalitat al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Diàleg, sessions de treball, solucionar els problemes polítics és una manera de guanyar-se el cobrament de sous molt elevats i puntuals. Ah! i el referèndum per la independència.
Federico Trillo (centro) y Soraya Sáenz de Santamaría presentan el recurso en el Constitucional. CLAUDIO ALVAREZ
L’Estatut d’Autonomia, encara pendent
Sempre contra Catalunya. Any 2006. Recurs contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pel poble (nació catalana), davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Aquí va començar tot. Aquí empezó todo. La senyora Soraya Sáenz de Santamaría està preparada per solucionar el conflicte iniciat l’any 2006?
És evident, públic i notori que cal un president espanyol disposat, preparat, dialogant, innovador, progressista, dels temps actuals i amb coratge per saber comprendre i atendre les aspiracions de 7.508.106 habitants de la nació catalana, fundada l’any 986.
Quina classe de unidad de España és aquesta que es reclama cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, en una prèdica constant i més pròpia d’una estratègia electoral? Quina classe d’unitat és aquesta que en ple segle XXI es vol mantenir per la força? Es vol perseguir i castigar als independentistes demòcrates, però, i als separadors contumaços que no cessen en la seva fustigació?
“Afrontar el problema amb política i democràcia”
————————————————————
El Deure i la Glòria
El passat és el present
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<Però hi han altres mesures necessàries que només el Congrés pot proporcionar i que han de ser proporcionades en aquesta sessió. El vell còdi de llei equitativa sota el qual vivim exigeix posar remei a tot mal; però, en massa comunitats, en massa lloc del país, s’infligeixen ofenses als negres que la llei no pot remeiar. Llevat que el Congrés actuï, el seu únic remei està al carrer.>>(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<També demano al Congrés que autoritzi al Govern federal per participar més directament en aquells mandats judicials encaminats a suprimir la segregació en l’educació pública. Hem tingut èxit en persuadir a molts districtes perquè realitzin la integració voluntariament. Dotzenes d’ells han admès als negres sense la menor violència. Avui dia un negre està assistint a una institució subvencionada estatalment en cada un dels nostres cinquanta Estats; però l’avanç en aquest sentit és molt lent.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
Emigrants: Responsables de la grandesa dels Estats Units d’Amèrica
Emigrants: Responsible for the greatness of the United States of America
———————————————————–
ART*******7
Execrable persecució, violació, racisme i violència. Menys armes i més educació
Una dona índia torna al seu poble amb el seu fill, blanc, després de passar uns dies amb la seva família, en el camí es troben amb dos texans que els molesten. Després d’uns forcejaments i després de marcar la cara d’un dels agressors amb el seu fuet s’inicia una persecució. Finalment el carro bolca i mare i fill queden a mercè dels seus perseguidors, el noi aconsegueix fugir en el cavall d’un dels texans però la seva mare no.
El noi arriba al poble en el que el seu pare (Kirk Douglas) és xèrif i el condueix a on s’ha produït l’atac. Matt Morgan arriba només a temps de recollir el cadàver violat a la seva dona. Quan torna a casa descobreix que la cadira de muntar del cavall que va agafar el seu fill li és coneguda. La cadira pertany a Craig Belden un home que va ser el seu millor amic en el passat i al qual, fins i tot, li deu la vida.
Morgan viatja a Gun Hill on viu Belden per preguntar per què un dels assassins de la seva dona tenia la seva cadira de muntar. En arribar a la ciutat descobreix que Belden és el cacic local i controla tot el que passa a Gun Hill i també descobreix que un dels assassins de la seva dona és el fill del seu antic amic.
Morgan vol portar els criminals davant la justícia però té tota una ciutat en contra, malgrat tot aconsegueix capturar Rick Belden. Ara només ha d’aguantar sis hores al lloc fins a l’arribada de l’últim tren, si l’agafen abans morirà si perd el tren també morirà. (De Viquipèdia).
El film es pot catalogar amb l’etiqueta que va posar de moda molts anys després Sense perdó: <<Western crepuscular>>. Els protagonistes han deixat enrere el temps de l’aventura i tenen la vida establerta, llavors arriba la tragèdia i ho posa tot cap per avall. Morgan veu com li arrabassen la seva dona i no un desconegut sinó el fill del seu millor amic. Belden, que va perdre la seva dona anys enrere i va criar el seu fill sol, veu com li volen prendre l’únic que li queda.
El personatge d’Anthony Quinn es veu obligat a triar entre la vida del seu fill o la del seu millor, i únic, amic. Belden se sent culpable, sap que no ha educat bé al seu fill perquè mai ha aconseguit connectar amb ell i ara ha comès una atrocitat, malgrat tot, no té altra opció que protegir-lo.
Durant tota la pel.lícula, l’espectador es debat entre els dos protagonistes per comprendre els motius de tots dos i sabent que, acabi com acabi, la solució no serà feliç. (De Viquipèdia).
Direcció: John Sturges
Protagonistes: Kirk Douglas, Anthony Quinn, Carolyn Jones, Earl Holliman…
Producció: Hal B. Wallis
Guió: James Poe, basat en una història Les Crutchfield
S’han complert quatre anys d’aquest fet, revelador d’una desastrosa situació política actual -no hauria de ser judicial- que, desgraciadament, encara perdura i a pitjor. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, podria haver aprofitat per girar cap a un canvi de rumb, però, va deixar enrere el far de l’avís de roques perilloses i ha anat, després i ara, al bell mig de les roques. És una bona manera per la gran política, saber canviar de rumb i governar també per les minories. Malament, molt malament. I més quan l’advertència o l’avís provenia del més alt representant de la monarquia parlamentaria. El cap de l’estat d’Espanya i el titular de la Corona d’Espanya. Tot i que la història ofereix testimoni que està formada per nacions immemorials, avui dia constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades la qual cosa provoca que la unidad de España sigui una entelèquia.
Nació federal de nacions i d’Estats federal, l’únic camí cap a una veritable unidad
El rei Joan Carles aprofitant la desfilada militar amb motiu del Dia de la Hispanidad, any 2012, -la d’enguany ha costat 800 mil euros- amb un to enfadat, preocupat i no exempt de desengany, li va demanar explicacions sobre la intenció “d’espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy va respondre encongint-se d’espatlles (explicat per la premsa). Encongint-se d’espatlles respecte al greu problema espanyol amb la nació catalana. Després i ara, immobilisme. El que passa és que, ara, -tants anys sense fer res, res i res per part de Rajoy, el seu govern i el Partido Popular-, serà necessària la mediació del Papa de Roma, el rei Felip VI, la Comissió Europea i el Consell d’Europa, l’ONU, i els mandataris d’Anglaterra, Canadà i Escòcia.
El papa se interesa por la pobreza en Cataluña en una audiencia con el cardenal Sistach. Si el problema espanyol amb la nació catalana segueix creixent i sense diàleg ni treball polític, el Papa Francesc haurà de fer de mediador
Si el problema espanyol amb la nació catalana segueix en augment i a pitjor, el rei haurà de mediar en aquest conflicte polític que va començar l’any 2006 quan Mariano Rajoy, Partido Popular, van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificada pel poble, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat
Els ciutadans de la Catalunya super pagadora, demanden la celebració d’un referèndum per la independència. L’any 2012 -govern de Rajoy- l’independentisme era del 44%, en l’actualitat és gairebé del 70% i va en augment. Mentre, diàleg zero per part del Govern espanyol i sense una comissió de treball amb la Generalitat de Catalunya que ja ho ha demanat nombroses vegades. Sous desaprofitats i judialitzar tot allò que correspon a una tasca política i parlamentària. Tanta por els fa treballar per solucionar una situació política que han creat els separadors?
“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”
S’albira una política molt desencertada amb Catalunya, que ha portat cap a un creixent independentisme i a la demanda d’un referèndum
Seguim amb la qüestió trascendental. La conversa entre el rei Joan Carles i Rajoy encara va continuar diversos minuts. Ni tan sols l’arribada de la reina va tallar l’apart entre el cap d’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip va relaxar la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy la van captar les càmeres. Alguns mitjans, com ‘El País’, van anar més enllà i van afirmar, de la conversa, que el rei Joan Carles va etzibar a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”.
Respecte a la nació catalana, tot estava mal fet i tot segueix estan mal fet respecte a l’actuació del govern central del Partido Popular. El president Rajoy i el seu govern haurien de practicar un profund examen de consciència i una profunda reflexió a prop del seu intervencionisme econòmic, social i separador sobre Catalunya. Sense oblidar el començament de tot. Portar la llei orgànica ‘de obligado cumplimiento’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional no renovat i gens amic de les aspiracions democràtiques de la nació catalana. Ni desprès, ni ara.
Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Any 2006. Convertit en llei orgànica ‘de obligado cumplimiento’. Portat al Tribunal Constitucional per part del Partido Popular. Anys 2006-2010: una sentència rere una altra per, al cap de 4 anys emetre la pitjor. Quatre anys de menyspreu cap a un poble que havia referendat el seu Estatut d’Autonomia i que forma part d’una nació immemorial que va néixer l’any 985. Ara, la restauració de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, segueix pendent.
La llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pel poble, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat. Greu error polític i d’escàs valor democràtic, que ens ha portat a la situació actual del greu problema espanyol amb la immemorial nació catalana
El després hereu de la Corona, príncep Felip, va demanar a <<totes les institucions>> que ajudin a rebaixar les tensions. <<La Corona seguirà fent el paper que hem fet sempre>>.
“Lo que está ocurriendo en Cataluña lo pueden “arreglar” los políticos si actúan con “responsabilidad”
El Príncep, al contrari que el rei, sí que va voler parlar de l’ofensiva sobiranista. En un clar repartiment de papers entre el pare i l’Hereu, Felip -avui rei- va reflexionar sobre la velocitat que han pres els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel.ligerància que entén, va dir, per les estratègies electorals.
Però han transcorregut deu anys des del fet de l’Estatut i quatre des de que el cap de l’Estat d’Espanya i el titular de la Corona d’Espanya, rei Joan Carles I, ferm impulsor de la restauració de la democràcia després de quaranta anys de dictadura, va demanar explicacions al president Rajoy respecte a un fet molt greu de l’intervencionisme del govern central sobre l’autonomia Catalunya. Els fets intervencionistes han continuat i posen en evidència internacional que a Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, l’autonomisme és una entelèquia. Mentre, 16.000 milions d’euros, un 8,5% del PIB català, surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Ja ho ha dit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont: “El principal problema es diu espoli fiscal”. I, podem afergir-hi, la manca de diàleg polític per part del govern de Rajoy. No és estrany, doncs, que tants milions de ciutadans de la nació catalana, demanin la independència. El rei Joan Carles ja va avisar. I no era només la qüestió del ministre Wert. Des de l’any 2006, 10 anys per solucionar una qüestió política que els ciutadans votants esperen un resultat just, democràtic i generós cap a una Catalunya pagadora que els seus ciutadans es deixen la pell per aportar -liderar- el 19% al PIB espanyol.
<<Per tant, demano al Congrés que promulgui una legislació concedint a tots els nord-americans el dret a ser servits per igual en llocs que estiguin oberts al públic: hotels, restaurants, teatres, establiments i altres llocs similars.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963)
<<Recentment m’he reunit amb cert nombre de dirigents industrials, animant-los a que, voluntariament, adoptin les mesures necessàries per acabar amb la discriminació, i la seva resposta m’ha satisfet profundament. En les darreres dues setmanes setanta cinc ciutats han estat testimonis del progrés aconseguit en suprimir la segregació en aquests llocs que acabo d’esmentar. Però hi ha molta gent que no desitja actuar sola, aïlladament, i per aquesta raó es precisa una legislació d’abast nacional si hem de portar aquest problema des dels carrers als tribunals.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
El passat és el present
The past is the present
<<No podem dir al deu per cent de la població que no tenen aquest dret; no podem dir a aquest tant per cent que els seus fills no tenen cap dret, i que, si volen aconseguir tals drets, han de fer-se als carrers per aconseguir-los per la violència. Crec que els devem a ells i a nosaltres mateixos una nació, un país una mica millor que tot això.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
————————————————————
La frase
“L’èxit és sobreviure: aquesta és una definició prou bona per a mi”
<<La commoció de Kennedy davant el sofriment que va veure a Virginia Occidental era tan recent -pensava Teddy White- que es comunicava amb l’emoció d’un descobriment original>>. Ted Sorensen recordava el molt impressionat que es va mostrar Kennedy <<per les penoses condicions que va veure, per la pobresa dels nens, per les famílies que vivien a força de restes de mantega i farina de blat de moro, per la pèrdua de recursos humans>>. Va aconseguir comprendre molt millor als treballadors aturats, els pensionistes i els receptors d’ajudes socials, desmoralitzats per la seva pobresa, però desitjosos de tenir una oportunitat per millorar les seves vides.
<<Els asseguro que després de cinc setmanes vivint entre vostès aquí, a Virginia Occidental -va dir Kennedy- mai oblidaré tot allò que he vist. He vist a homes, homes orgullosos, buscant un treball que no troben. He vist a persones de més de quaranta anys a les que se’ls diu que ja no necessiten els seus serveis… perquè són massa vells. He vist a joves que volen viure a l’estat però es veuen obligats a anar-se’n per buscar oportunitats en altres llocs…He vist a persones velles que necessiten cures mèdiques massa cars per poder permetre. He vist a miners aturats i les seves famílies menjar una dieta basada en racions militars>>.
25 de abril de 1960. Subido a una silla, John Fitzgerald Kennedy se dirige a una improvisada concurrencia en el condado de Logan, en Virginia Occidental. HANK WALKERTIME LIFE / GETTY
Atacant la indiferència de l’Administració Eisenhower, Kennedy va exposar un programa de deu punts per alleujar el sofriment i ampliar les oportunitats econòmiques. Va prometre incrementar les prestacions per atur, modernitzar la Seguretat Social, augmentar la distribució d’aliments, crear un programa nacional de carburants, estimular la indústria del carbó i augmentar les despeses de defensa a l’estat. <<Es pot i s’ha de fer molt més>>, va anunciar en una carta als seus companys demòcrates. <<Per això Virginia Occidental estarà la primera en la llista quan arribi a la Casa Blanca>>.
April 1960: JFK campaigning in the tiny hamlet of Ona, West Virginia prior to that state’s May 10th primary.
El 12 d’abril de 1960, el quinzè aniversari de la mort de Franklin Roosevelt, Kennedy va recordar al seu públic que Roosevelt havia aconseguit més en cent dies que Eisenhower i Nixon en vuit anys. <<I ara és el moment adequat per un altre New Deal…, un New Deal per a Virginia Occidental>> va dir Kennedy.
July 15, 1960: JFK at the Los Angeles Coliseum speaking before some 52,000 and another 35 million on television. “Today our concern must be with [the] future…. The old era is ending. The old ways will not do…. We stand today on the edge of a New Frontier… ”
25 July 1960: Life magazine features happy convention delegates on its cover, with tagline, “The Demonstration for Jack Kennedy.”
El menyspreu i, fins i tot, l’insult provinent d’alguns destacats ex dirigents del PSOE -ara, sembla que hi ha dos PSOE, el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular-Socialista Obrero Español-, així com del Partido Popular que només venen a Catalunya en el gran desembarc de les campanyes electorals, -governar amb poder absolut només per les majories- il.lustra la impunitat dels separadors. Ara diuen que intenten “ajudar” als catalans. Això sí, un dèficit fiscal que pateix la nació catalana, cada any, degut als 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten anualment cap a Madrid (nació castellana), dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, treball i diàleg polític zero. Catalunya, paga i calla i, sinó, recursos i més recursos al Tribunal Constitucional espanyol. I ara ja es demana castigar als representants elegits pel poble. Molt lluny d’Europa i de l’europeisme.
“Estos protagonistas son la presidenta andaluza y líder del PSOE en la región, Susana Díaz, en el ojo del huracán tras el golpe orquestado contra Pedro Sánchez dentro del partido, el presidente del Gobierno en funciones, Mariano Rajoy, a la expectativa de una abstención de los socialistas que le permita formar Gobierno y Albert Rivera, líder de Ciudadanos, a día de hoy el único partido que se ha prestado a dar el ‘sí’ a Rajoy en la investidura.” (EcoDiario.es)
La presidenta de la nació andalusa té temps per posar més llenya al foc en el problema espanyol i del govern Rajoy, Partido Popular, -cinc anys substituint el diàleg polític pels recursos que judicialitzen la política als tribunals contra els representants la nació catalana. Té temps, la representant Susana Díaz, -una parte del Partido Socialista Obrero Español- per muntar el tinglado històric contra Pedro Sánchez. Té temps per acudir a desfilades militars a Madrid (nació castellana) i facilitar la investidura de Rajoy, gairebé un any en funcions, té temps…Però, no disposa de temps per treballar perquè la nació Andalusa deixi de rebre més del que aporta, com les altres 10 Comunitats Autònomes (autònomes?) que reben molt més del que aporten. Això produeix un greu ofec econòmic, social i dèficit fiscal a les altres Comunitats i nacions que aporten molt més del que reben. És el cas de la nació catalana que fa deu anys -Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, ratificat pel poble, massacrada pel recurs de Rajoy, del Partido Popular i del Tribunal Constitucional espanyol no renovado i durant els cinc anys de govern del Partido Popular, que demana un nou sistema de finançament autonòmic més just, equilibrat i que sense deixar de ser solidari no sigui només un sistema de repartiment de subvencions. Calen més estudis, treball, esforç, tenacitat, planificació econòmica i més expansió empresarial en lloc d’una expansió funcionarial. Si no hi ha reforma cultural i econòmica, no hi haurà més oportunitats d’ocupació, hi haurà més atur, sous i pensions miserables.
Sense un veritable desenvolupament autonòmic i no un intervencionisme constant, del temps de María Castiñeira, sense una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis-, amb només recursos al Tribunal Constitucional i processos judicials com a substitució del diàleg polític i les necessàries comissions de treball, el fracàs espanyol és rotund. Davant la democràcia, les nacions immemorials que formen Espanya, i, les institucions europees.
“Hem de tenir clar com gestionem els impostos dels catalans i les catalanes”
Ja ho va dir el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, durant el recent debat de política general, -a la nació catalana els representants del poble, si que passen comptes davant el Parlament: “El principal problema es diu espoli fiscal”. “Per més que fem equilibris, al final no arribem al cap del carrer. Revertir els milers de milions de dèficit fiscal no s’aconsegueix tocant l’IRPF autonòmic”, va considerar Puigdemont. “El problema és tan gros que cal que hi hagi propostes de la mateixa envergadura. Si volem construir una república, hem de tenir clar no com gestionarem les engrunes d’un tram autonòmic que no dóna més de si, sinó com gestionem els impostos dels catalans i les catalanes”, va resumir el President de la Generalitat de Catalunya.
Carles Puigdemont, al recent debat de política general
“les pensions no es garantiran investint per activa o per passiva Mariano Rajoy”
Puigdemont va insistir que les pensions estan “amenaçades” en cas que Catalunya segueixi formant part de l’Estat. “Si alguna cosa han de témer els jubilats d’avui i els de demà és que hi ha una amenaça sobre les pensions. Les pensions no es garantiran investint per activa o per passiva Mariano Rajoy. No ens hem de quedar resignats ni de braços plegats. La independència és la solució”, va destacar el President de la Generalitat.
Mentrestant, el president en funciones Rajoy, diu que los catalanes pueden estar tranquilos. Com es veu, per posar un exemple entre moltíssims, que el senyor Rajoy no s’ha de desplaçar cada dia mitjançant els trens de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, que ofereixen a Catalunya el pitjor servei de rodalies de tot l’Estat. Com diu una i altra vegada el senyor Rajoy, principalment en campanya electoral: la igualdad de todos los españoles. Que vinguin a Catalunya i veuran on és aquesta igualtat.
L’actual dèficit fiscal està ofegant les infraestructures, els serveis socials, el progrés de l’economia catalana, l’ocupació, les pensions…També perjudica l’economia espanyola. Pobresa política i de diàleg.
El secretari d’Infraestructures del Govern, Ricard Font, ha denunciant que “els índexs de puntualitat de Rodalies a les Terres de l’Ebre estan per sota del 30%” i els usuaris “triguen cinc hores a arribar a Barcelona”. Una situació que “no és digna” i que ha qualificat com a “pròpia del segle XIX”. També han participat en la protesta representants de diferents partits polítics, com ara l’alcalde de Tortosa i candidat de Democràcia i Llibertat, Ferran Bel; Ferran Civit, d’ERC, o el diputat del PSC Carles Castillo.
———————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<Aquells que res fan conviden tant a la violéncia com a la vergonya. Aquells que actuen valentament són els que reconeixen la realitat d’uns drets.>> (JFK).
<<La propera setmana demanaré al Congrés dels Estats Units que actuï perquè faci una declaració; una declaració que encara no s’ha fet plenament en aquest segle, en el sentit de que la raça o el color de la pell és cosa que no distingeix ni la llei ni la vida nord-americana. La judicatura federal ha enarborat aquesta mateixa proposició en diversos casos. El poder executiu ha adoptat aquesta mateixa postura en el curs dels seus assumptes, incloent l’ocupació de personal federal, l’ús de mitjans federals i la venda de vivendes federalment finançades.>>(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
El presidente Barack Obama aseguró el sábado 7 que la lucha contra el racismo en Estados Unidos no ha terminado, durante un discurso en Selma, Alabama, …
Miami, 20 de julio.-“Podría haber sido mi hijo, mi hermano o yo mismo”. La comunidad negra de Estados Unidos está impactada por https://youtu.be/2u7TSPeXUB8la absolución del asesino de …
La immigració és la columna vertebral del progrés de moltes grans nacions. És més que evident als Estats Units d’Amèrica, on els únics que no són immigrants són les tribus índies. La Família de l’Home dels immigrants és la raó de ser de la civilització i de la dignitat humana. Tots ho som, tots ho podem ser. Tots respirem el mateix aire, tots anhelem el millor per les nostres famílies i per els nostres fills.
Immigration is the backbone the progress of many great nations. It is more than evident in the United States of America where the only ones who are not immigrants Indian tribes are. The Family of Man of immigrants it is the raison d’être of civilization and human dignity. We all are, we all can be. We all breathe the saime air, all desire the best for our families and our children.
La progressiva sobirania dels descendents de Guifré el Pelós en els propis dominis patrimonials i llur hegemonia creixent sobre els altres comtats carolingis de l’Alta Catalunya, que els permeteren d’establir relacions sempre més lliures no sols amb els francs sinó amb els veïns meridionals, els musulmans cordovesos, i àdhuc amb Roma, tot en una època de treball i prosperitat, eren indestriables d’un moviment d’integració cultural, de pregona elaboració autòctona i que tingué son esclat vers la segona meitat del segle X. La importància d’aquesta <<primerenca cultural catalana>> prové de la seva relació fonamental amb el fet mateix de la ciència europea.
Espanya està formada per nacions immemorials, avui constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. El centralisme ofega la seva expansió autonòmica, econòmica i social. Fins que aquestes nacions no siguin reconegudes i acceptades, la unitat d’Espanya és una entelèquia
Esvanida la <<renaixença>> carolíngia o reduïda a l’expressió palatina de la dinastia otònida i encara censurada per la regla cluniacenca, que no concebia altre exercici científic que l’aprenentatge de les Sagrades Escriptures, aquesta desclosa catalana, mantenia la seva comesa d’aplegar i transmetre la ciéncia antiga per tal de fer-la viva i associar-la a les recerques noves. Hom n’ha esgrimit com a factor remarcable la seva perseverança llatina -la permanència dels territoris nord-orientals de la Tarraconense dins la cristianitat romana- i Josep M. Millàs i Vallicrosa hi fa ressaltar que, tanmateix, no era limitada a les deus llatines, sinó interessada en les bases gregues i orientals transmeses a través de la cultura aràbiga, amb la qual es trobava en contacte. Sens dubte, aquesta contigüitat amb el món islàmic era un factor primordial de la desclosa catalana, com ho era, igualment, la puixança creixent dels catalans dins un ordre carolingi minvant, del qual reconstituïen, a l’escala de llur territori, les estructures polítiques i eclesiàstiques. (Ulisses 11).
Ponç Pilat, el de la Judea. Qui es renta les mans sobre un infern que ara es troba a tota pressió i a tota màquina? És l’ambició del poder absolut des de la nació castellana. És l’ambició del poder absolut de la dreta radical, centralista i nacionalista espanyola. Lloances al nacionalisme espanyol ,i, mensypreu i cops als altres nacionalismes de les nacions immemorials que formen Espanya. Pretendre ofegar l’autonomia de la nació catalana. Per què aquestes nacions han de romandre constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades? O és que amb democràcia -feble democràcia- han renunciat a ser grans nacions per continuar sent les dependents regionesdel franquisme? Mentre aquestes nacions immemorials no siguin reconegudes i acceptades, la unitat d’Espanya -unitat imposada- seguirà sent una entelèquia.
La dreta radical, centralista i nacionalista espanyola mai ha sabut governar a Espanya. Sempre que governa, hi ha un cataclisme. Repassin la història hi ho veuran. És degut a l’ambició pel poder absolut i a voler governar d’esquena a la nació catalana. Hi ha qui ja s’han cremat. Ja va inclòs en els elevats emoluments que cobren i de manera puntual cada mes. No, no és el mateix per als qui formen part d’aquest atur de més del 23%, un milió de llars sense ingressos a les nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Tres milions de nens a Espanya viuen en risc de pobresa o exclusió. Tretze milions de ciutadans estan en risc de pobresa o exclusió. El 60% dels fills d’immigrants a Espanya estan en risc de pobresa. En cinc anys de govern del Partido Popular amb majoria absoluta,incapaços d’aprovar una llei contra la pobresa. Mentre, més discussions i baralles pel poder absolut en el camí cap a la mediocritat i al desastre.
Remarca que la inversió governamental en famílies és del 0,9% del PIB a Catalunya, mentre que a l’Estat és de l’1,4 i la mitjana europea és del 2,2%. Això sì, 16.000 milions -8,5% del PIB català- surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part de l’Estat central. Un sistema de finançament injust, desigual i caducat constitucionalment.
En cinc anys de govern del Partido Popular amb majoria absoluta, incapaços d’aprovar una llei contra la pobresa, però, si que han portat lleis socials i contra la pobresa energètica, demanades per la societat civil catalana i aprovades pel Parlament de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol
Rajoy almuerza en el Congreso con Posada, García-Escudero, Lesmes y Pérez de los Cobos
És el suspens de l’Estat centralista retrògada que només vol governar amb poder absolut. Més de trenta (30) lleis socials, modernes, europees, consensuades amb la societat civil i aprovades pel Parlament de Catalunya, portades per Rajoy i el Govern espanyol del Partido Popular al Tribunal Constitucional. Sempre contra Catalunya. Pagar i callar.
És la penombra de l’Estat centralista retrògrada i amb poder absolut, que no fa ni deixa fer. Ja ho reciten a la nació castellana: El perro del hortelano no come ni deja comer. <<El gos de l’hortelà no menja ni deixa menjar>>, de Lope de Vega, 1618. Ara, però, estem al 2016 o a l’època de Gaspar de Guzmán y Pimentel comte-duc Olivares? El Partido Popular i Ciudadanos i ara sembla que una part del Partido Socialista Obrero Español hi volen tornar.Altra vegada i amb el govern, i govern en funciones -eternes funcions-, del Partido Popular, la penosa tragèdia de las dos Españas en ple segle XXI. La nació catalana està a anys llum de tot aquest viarany: un referèndum democràtic i treballar i donar feina a la gent mitjançant una expansió empresarial, en lloc d’una expansió funcionarial. Això ho hauran de comprendre i acceptar les 10 Comunitats autònomes -autònomes o regiones?- que reben més del que aporten.
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets pels ciutadans de qualsevol color
<<Aquells que res fan inviten a la violència com la vergonya. Aquells que actuen valentament són els que reconeixen la realitat d’uns drets>> (JFK)
<<Prediquem la llibertat a tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a la nostra casa; però, ¿serem capaços de dir al món o dir-nos uns al altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, ¿serem capaços de dir al món que ens manca ciutadans de segona classe excepte els negres?, ¿podrem presumir de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ghettos, ni raça que domini amb respecte als negres? (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
El reverendo Jesse Jackson participa en una manifestación en Ferguson, Misuri, en protesta por la muerte del joven afroamericano Michael Brown por supuestos …
<<No és suficient donar la culpa a altres i dir que aquest és un problema d’un sector del país, o simplement deplorar els fets que esdevenen. S’acosta un gran canvi, i la nostra tasca, la nostra obligació consisteix aconseguir que aquest canvi o revolució sigui pacífic i constructiu per a tots>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, 11 juny 1963).
‘Twelve O’Clock High’ és una pel-lícula de guerra estatunidenca dirigida per Henry King, estrenada el 1949. Té com a argument les tripulacions de la 8th USAAF en l’època dels primers bombardejos sobre l’Alemanya nazi a partir d’Anglaterra.
Els bombardeigs sobre territori alemany es van iniciar a partir de 1942 i van se duts a terme, bàsicament, per l’aviació britànica. Ara bé, va ser el 1945 que els aliats van decidir dur a terme un atac aeri masiu per tal de forçar la rendició. El cas més dramàtic va ser el bombaredeig de la ciutat de Dresden. L’atac aeri va tenir lloc els dies 13, 14 i 15 de febrer de 1945 i va ser realitzat per 1.300 bombamders, que van llançar més de 3.500 tones de bombres. La ciutat va quedar totalment cremada i es calcula que hi van morir entre 140.000 i 200.000 persones més que a Hiroshima i Nagasaki plegades.
Argument
El 1949, el procurador americà Harvey Stovall (Dean Jagger) observa a l’aparador d’una botiga a Londres un gerro treballat. El compra, ja que aquest objecte li porta records. Va a la base aèria abandonada (fictícia) d’Archbury on ha servit durant la Segona Guerra Mundial. La pel.lícula fa llavors un flashback el 1942.ocdviewer.comHarvey Stovall (Dean Jagger)
El coronel Keith Davenport (Gary Merrill) era el comandant del 918è Grup de bombardeig de Boeing B-17. Enviat al combat poc després de la seva arribada, el 918è ha sofert fortes baixes, guanyant la reputació de ser un grup ‘gafat’ i, els ànims són per terra. La causa principal d’aquestes pèrdues és l’estratègia americana de bombardeig de precisió de dia per destruir blancs específics, més aviat que de procedir a bombardejos en ‘catifa’. Els B-17 volen a 10 mil metres recolzant-se en la precisió del seu visor de bombardeig Norden.(De Viquipèdia).
Davenport és un home proper als seus homes, preocupat per la taxa de pèrdues. Comprèn la necessitat d’arriscar la vida dels seus homes, però la seva comunió amb ells el posa a prova a cada pèrdua. Quan rep una ordre de bombardeig a baixa altitud (3.000m) per augmentar la precisió, Davenport es precipita al quarter general per demanar aclariments. El seu amic i mentor, el general Frank Savage (Gregory Peck), li indica que aquesta tàctica ha estat escollida per poder finalment destruir refugis de submarins. Davenport s’empassa els seus arguments i torna a Archbury.
Com a continuació d’aquesta visita, el major general Patrick Pritchard (Millard Mitchell), que mana el VIII Bomber Command, va a visitar el 918è per a conèixer la causa de les seves dificultats. Després d’haver entrevistat Davenport i alguns tripulants, Pritchard s’adona que Davenport és el problema, per la seva sobreidentificació amb els seus homes. Relleva Davenport i a la tornada, demana a Savage (que havia dirigit els primers bombardejos americans) que agafi el comandament del 918è. I transfereix Davenport a un lloc d’estat major. Savage pren el seu nou comandament sent molt estricte sobre la disciplina. Tracta tothom tan durament que és detestat. És particularment dur amb el tinent-coronel Ben Gately (Hugh Marlowe), segon del grup. L’acusa de no haver secundat prou Davenport, d’haver-se escapolit i el porta a simple comandant de bord d’un bombarder anomenat La Colònia dels leprosos al que destina els membres menys capaços. Col.loca al seu lloc el major Joe Cobb (John Kellogg). Exasperats pel comandament de Savage, tots els pilots del 918è demanen el canvi de destí. Savage demana al major Stovall (Dean Jagger), de retardar les peticions de trasllat. Situant-se als límits del reglament, Stovall accepta. (De Viquipèdia).
Vegin la pel.lícula ‘Ànimes en la foguera’
Fi a la guerra, fi a les bombes, fi als assassinats de nens i de tantes persones, fi al bombardeig d’hospitals i malalts, fi als armaments. Si a la PAU.
End the war, end the pumps, end the killings of children and so many people, an end to the bombing of hospitales and sick. End arms. Peace, peace, peace.
———————————————————————-
-La frase-
<<La unitat espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició>>.(Mossèn Josep Armengou).
Es reconeixen i protegeixen els drets: A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. A la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica. A la llibertat de càtedra. A comunicar o a rebre lliurament informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regulararà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’excercici d’aquestes llibertats… (Article 20 de la Constitució).
I ara, com estratègia electoral, altre copel tema de la immemorial llengua catalana tan maltractada. Per història, nacionalitats i cultura és la llengua dels Països Catalans. Obsessió del representant Albert Rivera, Ciudadanos i del president en funciones, Mariano Rajoy, del Partido Popular. No hi ha ni un de sol ciutadà català que no sàpiga parlar i escriure la llengua castellana, superior i beneficiada en tot a Catalunya. No poden suportar que la immemorial llengua catalana tan prohibida, perseguida i castigada al llarg de la història d’Espanya, sigui ensenyada a les escoles de Catalunya. Actualment, totes les nenes, nens i estudiants de la nació catalana estudien, aprenen, parlen i escriuen en català i en castellà. Comprovin els exàmens de la Selectivitat i els seus resultats. Comprovin els de l’Informe Pisa.
El santfeliuenc Pau Ariño treu una de les notes més altes de la Selectivitat – Societat – Fet a Sant Feliu
Èxit de la immersió lingüística i de l’escola en català
No sap i no parla en castellà el representant Albert Rivera Díaz (Barcelona, 1979), de Ciudadanos? No sap i no parla en castellà el representant Xavier García Albiol (Badalona, 1967), del Partido Popular? No sap i no parla en castellà la representant Alicia Sánchez -CamachoPérez (Barcelona, 1967), del Partido Popular? No sap i no parla en castellà la representant Andrea Levy Soler (Barcelona, 1984), del Partido Popular? No sap i no parla en castella la representant Dolors Montserrat i Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1973), del Partido Popular?…
Per cert, cap president de Govern espanyol, des de la restauració de la democràcia, ha sabut parlar i escriure en la tan important llengua anglesa. Si que a Catalunya, ho han fet tots els presidents de la Generalitat.
Mestres, famílies i polítics fan pinya per l’escola catalana i demanen la insubmissió. Ara, ja, la independència.
El ‘trilingüisme’, de Ciudadanos i del Partido Popular, una excusa i una manera de fer desaparèixer la immersió lingüística posada com exemple i model per Europa, així com la llengua de la nació catalana, forma part d’una estratègia electoral per aconseguir més vots i que portarà més enfrontaments pels atacs a les competències autonòmiques, més malestar, més inestabilitat política, social i econòmica, més manifestacions dels docents i del poble, vagues a l’escola i, fins i tot, de fam com va succeir a les Illes Balears. L’independentisme com a defensa pròpia. I tot, tot i tot perquè la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut mai ha sabut governar a Espanya.
Només una pregunta. Els ciutadans de les nacions que formen Espanya, coneixen la veritable realitat de tot el que està passant a Catalunya des de l’any 2006? I en major mesura, des de l’any 2012 amb el govern del Partido Popular?
JFK and Eleanor Roosevelt together in New York in October 1960.
<<El problema rau en si tots els nord-americans han de disfrutar de drets i oportunitats iguals, i en si tractarem als nostres conciutadans nord-americans com ens agradaria a nosaltres ser tractats. Si un nord-americà, perquè la seva pell és fosca, no pot dinar en un restaurant obert al públic; si no pot enviar als seus fills a la millor escola pública; si no pot votar en favor de funcionaris públics que representin els seus interessos; si no pot disfrutar de la vida lliure i agradable que tots volem, ¿qui de nosaltres agradarien canviar de color de la pell i posar-se en el seu lloc? ¿Qui d’entre nosaltres estarien d’acorden rebre només recomenacions de paciència?>>(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln va alliberar als esclaus, però, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat dels lligams de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i económica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C, 11 juny 1963).
No, no, no more walls: freedom, justice and progress for all
———————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
Sempre contra Catalunya. Sempre contra la llengua catalana
Des de l’any 1715
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
(Revista PRESÈNCIA – Rotatiu El Punt Avui)
1821
La maquinària estatal no s’atura i la legislació estableix l’ensenyament en castellà i sovint també prohibeix la llengua catalana
El pla Quintana
Durant el primer terç del segle XIX hi ha diversos reglaments que pretenen començar a regular l’ensenyament i, és clar, ho fan en castellà. El pla Quintana –Reglamento General de Instrucción Pública-, aprovat el 29 de juny de 1821, establia, en el seu article 27, que “Todos los ramos comprendidos en la segunda enseñanza se estudiarán en lengua castellana”, i en el seu article 46, que “La enseñanza de la teología, del derecho canónico y del derecho civil romano continuará dándose en lengua latina; pero la de los demás ramos de esta tercera enseñanza se dará en castellano”.
Marfany dóna la notícia que aquest any 1821 el capellà Manuel Casamada, fent propaganda de l’escola que havia obert a Barcelona, insistia en la seva competència en l’ensenyament del castellà, la importància del qual no calia ni ponderar: “Basta decir que la lengua castellana es la lengua de la Nación.”
(Espanya està formada per nacions immemorials, actualment constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades)
1824
“Las explicaciones, en castellano…”
El 14 d’octubre de 1824 es va aprovar el Plan literario de estudios y arreglo general de las Universidades del Reino, que va accentuar la centralització i va determinar que “Las explicaciones y las preguntas y respuestas se harán en castellano, pero los argumentos y las respuestas precisamente el latín. Este canon se observarà inviolablemente en todos los ejercicios de academias exámenes para grados y oposiciones, en no siendo preguntas, y en los actos mayores quedando a cargo del que preside el hacer que se observe.” També diu que “Se adoptará por ahora en las aulas de las Universidades la ‘Gramática latina en castellano’, dispuesta por el P.Fr. Josef Carrillo, franciscano, y publicada en Pamplona en 1817.”
Molta xerrameca política però els representants del Partido Popular i Ciudadanos, -dreta radical, centralista i nacionalista espanyola- han estat incapaços d’aprovar en el Senat i en el Congrés dels Diputats, una legislació urgent per disminuir en el territori de les nacions que formen Espanya, anomenades Comunitats Autònomes, autònomes?, els barracons escolars que un curs i un altre donen acollida a les nenes i nens de l’escola pública. Principalment en aquelles Comunitats que són ‘pagadores’ i que reben molt menys del que aporten. En quatre Comunitats no tenen cap barracó. Són Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla.
Barracons escolars: nens i nenes amb inicis escolars inferiors
Sobretot d’una forma justa en el cas de Catalunya -1010 mòduls de barracons escolars el curs que ve- i que els seus ciutadans aporten en impostos 16 mil milions d’euros cada any, un 8,5% del PIB català. Cas únic i insòlit en les democràcies de l’hemisferi occidental. Ja fa 4 anys, el 2012, que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, ja va anar a la capital de la nació castellana per intentar iniciar converses sobre un pacte fiscal just, modern, actualitzat i molt necessari pel desenvolupament econòmic i social de la nació catalana que contribueix amb un 20% al PIB espanyol. Però, a La Moncloa, la porta pels nassos, con la puerta en las narices.
Any 2012. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, intenta iniciar el diàleg polític i sessions de treball per un possible pacte fiscal, davant l’injust, desastrós i ofegador finançament autonòmic de les Comunitats Autònomes que reben molt menys del que aporten. La porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Manca de diàleg territorial. Immobilisme i desastibilització. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanya del s.XXI
Any 2014. Les 23 demandes de Mas a Rajoy. Un altre intent d’actuació política i diàleg territorial. Treballar per solucionar el problema espanyol amb Catalunya. Una altra vegada la porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanyadel s.XXI
També, Artur Mas, i va tornar el juliol de 2014 -que no falti diàleg i ganes de treballar-, amb la presentació de 23 demandes necessàries per Catalunya, però, una altra vegada la porta pels nassos, con la puerta en las narices. Després d’un any, encara és l’hora que Rajoy i el seu govern han de contestar. Immobilisme, menyspreu i moltes poques ganes de treballar. Ara, els ciutadans de la Catalunya pagadora, sense l’Estatut d’Autonomia -Llei Orgànica de obligado cumplimiento – que ja van ratificar l’any 2006 i amb més de 30 lleis empantanegades al Tribunal Constitucional portades per Rajoy i el Partido Popular, demanden un referèndum per la independència, la llibertat i el progrés. Amb les portes del diàleg tancades per l’arrogància i el poder absolut, és normal que passi tot això.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional
El gran error, injustícia i escàs valor democràtic de Rajoy i del Partido Popular,de portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pel ciutadans de la nació catalana, al Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’. Deu anys de l’inici d’una crisi política que encara dura i que només es podrà intentar solucionar mitjançant el treball polític. Mai, mai i mai mitjançant els tribunals
Ja ho va dir, a la cara de Mariano Rajoy, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas: “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Una burla i una injustícia social pels ciutadans de la nació catalana. Els altres partits de l’Estat, callen. Han de recollir més vots. A costa de Catalunya, és clar.
Un desastrós i injust finançament autonòmic, porta a la nació catalana cap a l’ofegament i la independència
Moltes hores, molt temps de converses i negociacions entre Rajoy i Rivera, molta escenografia i autobombo per part del Partido Popular i Ciudadanos, molt de más de lo mismo per aconseguir la majoria absoluta i el poder absolut que porten cap a una inestabilitat permanent. I, durant més de quatre anys, ni un minut de converses, negociacions i sessions de treball amb el Govern de Catalunya. Immobilisme, centralisme i mediocritat. Sempre contra Catalunya, sempre contra la immemorial nació catalana i la seva llengua.
L’ambició desmesurada del poder absolut: anant repetint eleccions i cap al caos
Durant les anunciades negociacions -feia temps que es veien venir- entre Ciudadanos i el Partido Popular, ni una paraula sobre el dèficit de l’autonomisme i llibertat de l’Estat autonòmic, la seva grandesa i el seu enfortiment i progrés econòmic i social mitjançant una nació federal i moderna formada per estats lliures i progressistes. No, a una nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i que, a causa d’un centralisme retrògada, de les 17 anomenades autonomies, 10 rebin més del que aporten a base de subvencions permanents que són causa de la seva baixa productivitat i de que les Comunitats autònomes -quina classe d’autonomia?-, que aporten més del que reben pateixin dèficit fiscal i un injust i perjudicial finançament per part de l’Estat centralista. Fracàs i estratègia electoral per part d’aquest mateix Estat.
Esquerdes a l’Estat autonòmic, esquerdes a la democràcia
“Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen unproblema, enlloc de ser una solució.”
“La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.”
Esa misma nocheestallaron graves disturbios en Misisipi, que se agravaron el día anterior a la llegada de James Meredth a la universidad. Los manifestantes usaron piedras, cócteles molotov e incluso armas de fuego. Hubo dos muertos y más de 200 heridos. Tuvieron que acudir en total 11.000 miembros de la Guardia Nacional y 20.000 soldados para mantener el control ante los ciudadanos blancos descontentos y ante la amenaza de que el gobernador recurriera a la policía estatal contra las tropas federales. Pero finalmente James acudió a clase. Un día tras otro y sin caer en el desánimo, pese a percibir una actitud de hostilidad generalizada por parte de sus compañeros. Finalmente en agosto de 1963 se convirtió en el primer graduado negro de esa universidad. Lo hizo en Ciencias Políticas. Su formación continuó, así como su activismo político contra el orden racista existente. Tres años después, el seis de junio de 1966 encabezó una «Marcha contra el miedo» en la que fue tiroteado. El fotógrafo Jack R. Thornell captaría el momento en el que resultó herido en una imagen que sería ganadora del premio Pulitzer.
Pero no consiguieron matarlo, y tampoco amedrentarlo. Al recuperarse de sus heridas se reunió de nuevo con la marcha, tras la cual 4.000 negros se inscribieron para votar. Para 1970 se había multiplicado por diez el número de ciudadanos negros con derecho a voto con respecto al de hace solo una década. Y una vez que tuvieron la capacidad de influir en el resultado electoral las instituciones públicas ya no pudieron seguir diseñadas para discriminarlos. El sistema segregacionista, en gran parte, se había desmoronado.
<<El nadó negre nascut avui a Nord-Amèrica, fent cas omís del sector nacional on neixi, disposa d’un cinquanta per cent de probabilitats d’acabar el segon ensenyament si se li compara amb un nen blanc nascut en el mateix lloc i en el mateix dia; una tercera part de probabilitats d’acabar l’ensenyament superior; una tercera part de convertir-se en un veritable professional; dues vegades més les probabilitats de convertir-se en un individu sense feina; set vegades més les oportunitats en contra d’arribar a guanyar algun dia deu mil dòlars a l’any; una vida que serà set anys més curta, i la perspectiva de guanyar durant tota aquesta vida la meitat del que pugui guanyar l’home blanc>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Això no és un problema que únicament es limiti a un sector del país. Les dificultats inherents a la segregació existeixen a cada ciutat i a cada Estat de la Unió, produint a moltes ciutats una corrent de descontentament que amenaça a la seguretat pública. Ni tampoc aquest problema ha de ser forçosament tema de discussió partidista en una època de crisi domèstica. Els homes i dones de bona voluntat, els homes i dones generosos sabran unir-se malgrat les diferències o de partit. I tampoc es tracta aquí d’un problema legal o legislatiu. Ni tan sols això. És molt millor solucionar aquests assumptes davant els tribunals que als carrers, i cert es que es necessiten lleis per aquest i altres molts problemes. Però també és evident que les lleis no poden fer que l’home vegi les coses correctament>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
Una parella de necròfils netegen el cadàver d’un ratolí per alimentar la prole
Una altra criatura amb estranya tasca és l’escarabat necròfil, conegut comunament amb el nom de sagristà. Quan mort algun animal de petit tamany, l’olor del cadàver atrau a aquest escarabat de colors ataronjat i negre que immediatament comença el seu treball. El mascle càrrega sobre sí el cos inert i l’enterra en lloc apropiat. Ajudat per la famella, excava un forat on el cadàver se submergeix poc a poc. A la cambra sepulcral practiquen un túnel on construeixen el niu amb la pell de l’extint. Quan s’obren els ous, les larves s’alimenten del cadàver. Una vegada convertides en adults, surten al món exterior per prosseguir el seu ofici d’enterradors de la naturalesa.
![July 15, 1960: JFK at the Los Angeles Coliseum speaking before some 52,000 and another 35 million on television. “Today our concern must be with [the] future.... The old era is ending. The old ways will not do…. We stand today on the edge of a New Frontier… ”](https://i0.wp.com/www.pophistorydig.com/wp-content/uploads/2014/06/DNC-15-July-speech-300.jpg?resize=300%2C222)
