La nova frontera

   Com que vivim en un país molt diferent dels EUA i en el que, fins i tot la democràcia s’entén d’una manera extranya -una dictadura rere l’altre pesen molt-, a Catalunya que se suposa hauríem de donar exemple, ni un cara a cara electoral s’ha sapigut o volgut fer. Desde la censura i destrossa de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i a instàncies del “Partido Popular”, ens estan impel.lint cap a la independència de la nació catalana. Masses interferències d’una Espanya que es posa en els assumptes d’una Catalunya que vol progressar i ens frenen a cada moment. No veuen que a Espanya encara romanen al segle XIX i que ens faran fora de la Comunitat Europea. Ens censuren i destrossen l’Estatut, s’enporten 22 mil milions d’euros que ja no tornen -un 10% del PIB català-, persegueixen la nostra llengua i encara els hem d’ajudar. Això es té que aclarir el proper 28-N i sinó és que la nació catalana ja no és res, res i res. La perifèria.

   En el debat cara a cara entre Kennedy i Nixon davant uns setanta milions de nord-americans, gairebé dos terços de la població adulta del país, Kennedy va obtenir una clara avantatja al dirigir les seva intervenció inicial directament al poble nord-americà. Va fer el mateix en la seva intervenció de clausura. En canvi, Nixon va aprofitar les seves intervencions d’introducció i de conclusió per remarcar les diferències entre ell i Kennedy. La diferència va esdevenir reveladora: Kennedy va quedar com un líder que es proposava abordar els grans temes de la nació; Nixon va quedar davant dels electors com algú que tracta de guanyar avantatge sobre un adversari. El llenguatge de Nixon era moderat, però en comparació amb el de Kennedy resultava indigne d’un estadista, amb lo qual confirmava la impressió negativa que molts tenien d’ell de les anteriors campanyes al Congrés, el Senat i la vicepresidència. 

   Kennedy, com tothom va reconèixer, va superar Nixon perquè semblava més relaxat, amb superior control, o, com va escriure  el periodista Theodore White: <<Tranquil i sense nervis. El vicepresident, en canvi, estava tens, gairebé espantat, en ocasions com enutjat i alguna vegada demacrat, fins semblar malalt>>. La càmera mostrava a Nixon <<mig encorbat, amb l’espès maquillatge que cobria la seva barba moll per la suor, amb les conques dels ulls molt negres, i amb la mandíbula, les galtes i la cara desencaixades per la tensió>>. A més, el fons del plató era d’un color gris clar i Nixon portava un vestit del mateix color, <<difuminat en una silueta confusa, mentre que Kennedy, amb vestit fosc, tenia un aspecte retallat i ferm, molt constrastat>>. Al final del debat, quan tots dos es van apropar per intercanviar unes bromes, Nixon, vigilant de reüll als fotògrafs, “va posar una expressió seria i va començar a senyalar-me amb el dit perquè així semblés que m’estava donant lliçons a prop de la política exterior i del comunisme>>, va dir Kennedy. Una vegada més, la imatge no era de domini, sinó la d’un pinxo d’escola. Tot i que els sondejos i una multitud  de seguidors més gran feien creure que Kennedy havia guanyat el primer debat, ell sabia que donar per segura la seva avantatge seria un disbarat. I a diferència dels televidents, l’audiència de la ràdio creia que Nixon havia derrotat Kennedy, demostrant la importància que té el contrast de les imatges davant les càmeres. Kennedy veia la carrera encara massa disputada, i li semblava necessari cridar l’atenció dels electors cap a les equivocacions passades i presents dels republicans. El programa de Kennedy podia resumir-se -cosa indispensable per arribar al poble- . El de Nixon, no, perquè, com en totes les seves campanyes, no el tenia. Nixon volia, per motius subconscients, que l’acceptin pel ell mateix, no per les seves promeses o les seves idees, i que a més, vol arribar al poder amb les mans lliures i no lligades per cap programa. Per això no en té cap. Parla, en general, de llargues posicions -les tradicionals del partit republicà- i trata d’alimentar, fomentar, avivar les pors que nien sempre en la gent. Sota el lema “Fem que aquest país es mogui novament” recordant el New Deal de Roosevelt, Kennedy el va criticar de manera més eficaç durant les darreres setmanes de la campanya. Tot i que John F. Kennedy va aconseguir 303 vots electorals davant els 219 de Nixon, el seu marge popular va ser de només 118.574 vots sobre un total de 68.837.000. Certament, Nixon i ell vàren saber generar el suficient interès com per portar a un 64,5 per 100 de l’electorat a les urnes, un dels porcentatges més elevats de la història recent. Però Kennedy va guanyar la presidència amb només un 49,72 per 100 del vot popular. Totes les prediccions apuntaven a que Kennedy obtindria un 52 o un 53 per 100 del vot, però, més tard es va comprovar que va haber-hi una por persistent a tenir un catòlic a la Casa Blanca. Tot i que un 46 per 100 dels protestants van votar per Kennedy, milions d’ells a Ohio, Wisconsin i a tot el Sur vàren deixar que la seva religió fos una consideració decisiva. Era la primera vegada que un candidat guanyava la presidència amb una minoria de votants protestants. Era la primera vegada, també, que dos candidats a la presidència dels Estats Units de Nord-Amèrica, feien un cara cara (4 debats) mitjançant la televisió i davant 70 milions de nord-americans. Ho vàren fer per guanyar la presidència, però, també, per la democràcia, la llibertat de premsa i el seu país.

   El 28-N pensem tots amb el nostre país, aquesta gran nació catalana, la nostra llengua i, per damunt de tot, la democràcia, la llibertat i el nostre Estatut. Pensem, també, amb la gran manifestació del 10-J i amb les aspiracions dels gairebé 2 milions de catalans que hi vàren participar com a representants del poble català. No baixarem mai el cap i a fe de Déu que a les urnes ho tenim que demostrar. Visca Catalunya!

     Si tenen a bé poden puntejar el vídeo següent:watch?v=C6Xn4ipHiwE 

————————————————————————————————————————

    LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-  La política de bon veïnatge practicada per el sobirà Berenguer Ramon  el Fratricida (1076-1097) amb els regnes musulmans veïns, comportà una aturada del procés d’expansió territorial ; la colonització, però, avançà lentament a través de les terres despoblades situades entre els catalans i els sarraïns. Aquest fou el cas del Camp de Tarragona, d’0n l’antiga població musulmana havia emigrat ja en temps de Ramon Berenguer el Vell (1035-1o76). (Ulisses 11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins vàren ser els pobladors més antics del país que més endavant seria Catalunya?

   EL LEMA de la setmana.- “No m’he fet vegetarià per motius de salut, sinó per la salut dels pollastres” Isaac Bashevis Singer.

————————————————————————————————————————- 

   <<És possible enganyar a alguns tot el temps, és possible enganyar a tots per un temps, però no és possible enganyar a tots tot el temps.>> Abraham Lincoln.

   Què tenen por d’enfrontar-se davant les càmeres de televisió, les preguntes de la premsa i que milions d’espectadors els permetin l’entrada a les seves llars? La gent del carrer està convençuda que els paga uns bons sous perquè treballin, doncs, no els fa vergonya no donar la cara davant les cambres i que tot el poble escolti el que diuen? Es pensen que són vostès els qui fan un favor als ciutadans? Són ells els qui els exigeixen que surtin a dir la veritat i que si no ho compleixen, els mateixos ciutadans els enviaran cap a casa a les properes eleccions. Tant tenen que fer esperar per el cara a cara davant la premsa i el poble? Si són precisament els ciutadans els qui els han posat en els llocs que ocupen perquè facin tot allò que el país necessita per anar cap a endavant. Doncs, no tinguin tanta por de donar la cara… Que si aquesta setmana o sinó l’altra; que si aquest dia o sinó l’altra; que si ara això, que si ara allò… Au, home ja està bé. Ah, i encara no saben si ho faran en directe. Escoltin, és que si no ho fan en directe, no val la pena que facin res. Posin una antiga filmació de “La Casa de la pradera” .

   Per les preguntes de la premsa no es preocupin, ja se les saben com les tables de multiplicar. Però, si em permeten, els puc oferir unes notes, uns esborranys. A veure si tenim sort.

   ——————————————————–

   1.- Pensen tirar endevant una valenta reforma fiscal que necessita la nació catalana, davant el miserable frau que ofega el país? 2.- Pensen fer públiques les declaracions de la renda de totes aquelles professions lliberals que no són objecte de control mitjançant la nòmina? 3.- Pensen publicar els seus patrimonis (de les professions lliberals) i dels quals  n’hi han que fan gran ostentació? 4.- Què és la justícia social per els polítics, una quimera o una presa de pèl? 5.- Què pensen fer, d’una vegada, perquè el món empresarial, formació professional, recerca i investigació tinguin la força i el respecte que es mereixen – els qui axí s’ho mereixin- amb relació al món funcionarial sempre per damunt de tot i de tot-hom? 6.- Fins quan els polítics d’aquest país es pensen baixar els pantalons davant algunes maneres d’actuar i de prendre decisions de les grans corporacions industrials i financeres? 7.- Perquè la sanitat catalana -que ja funciona bé- funcioni millor sense aquesta gegantina despesa econòmica, que pensen fer? 8.- No els cau la cara de vergonya de que l’evasió fiscal a Catalunya hagi arribat al 22,3% del PIB i la bossa de diner negre  augmentés en 4,4 punts percentuals entre 2000 i 2009, lo qual va suposar un augment de 8.667 milions d’euros? 9.- I a sobre els pensionistes hauran de pagar tot aquest lladronici? 10.- No veuen que moltes famílies ja no poden pagar els rebuts de llum i gas, mentre els preus augmenten? 11.- Com han pogut consentir i acatar una sentència d’un Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra la nostra primera llei, l’Estatut de Catalunya? 12.- Són conscients de l’humiliació, menyspreu contra el poble català, al qual se li  vol negar la lliure expressió del seu idioma? 13.-  Saben que a tot això a Espanya en diuen covardia? 14.- Pensen deixar tirats al carrer als 2 milions de catalans que es vàren manifestar a Barcelona el passat 10-J,  per donar suport a la seva pàtria i als seus conciutadans? 15.- Als milions de catalans que volen la independència de Catalunya els pensen arraconar d’alguna manera? 16.- Es pensen que al poble de la nació catalana el podran enredar? 17.- Porten els seus fills a l’Escola Pública? 18.- Què els hi diu la frase “Divide ad vencere”? 19.- Catalunya, platja i discoteca d’Europa? 20.- Es pot resumir el seu programa electoral, o no en tenen de programa electoral?

   Dilluns, 22-11-2010, 22:07, el cara a cara encara pendent. 

   La llibertat de premsa, amb tots els seus hipotètics riscs, és absolutament indispensable si es vol que els ciutadans es trobin protegits davant el poder.

         Cara a cara entre Nixon i Kennedy – Presidencials dels EUA, any 1960

————————————————————————————————————————-                                                               

   Els de l’Espanya del “atado y bien atado“, els de l’Espanya sense Franco i de que tot romandrà igual tenen por davant les eleccions catalanes del proper 28-N i com sempre l’han tinguda de tot el que representa la nació catalana: la llibertat i la nostra llengua. Cal mantenir l’autonomia encartonada i tutelada i si s’ha de tornar a les persecucions i prohibicions del general Primo de Rivera, ja ho faran de manera encoberta i mitjançant les ordres del govern paral.lel que existeix a les democràcies tolerades: per el poble però sense el poble. Ni molt menys el poble català, ” el de la perifèria”, aquell poble que de manera democràtica no s’ha  deixat subjugar i enjovar per l’anomenada “fiesta nacional”. “Si es nacional es de todos”, “Si eres español, habla español“. No poden acceptar de cap manera ni una Espanya que funcioni com a una nació de nacions, ni una Espanya federal, ni una Espanya plural, ni una Catalunya que es pugui governar per les seves pròpies lleis, és a dir, una veritable autonomia. Per això els del Partido Popular , el Defensor del pueblo “español” i tot un seguici nacionalista ens vàren llançar el nostre Estatut al Tribunal Constitucional español, caducat. La resposta va ser, com altres vegades ho ha manifestat Catalunya, un crit fort i unànime del poble català -tot aquell que viu i treballa a Catalunya- a favor de l’Estatut d’Autonomia, no censurat, i a favor de la nació catalana i de les aspiracions del nostre poble. Dos milions de persones es vàren manifestar el passat 10-J a Barcelona, a Euskadi i a altres ciutats del món, fins i tot Nova York. Representa el crit permanent de Catalunya i que cada cop és més fort, cap a una Espanya intolerant, autoritària, endarrerida, poc europeista, potència econòmica zero i amb greus injustícies socials a favor dels poderosos i dels grans capitals que l’ han portat a ser un problema per l’avenç d’una Europa moderna i progressista.

   Les eleccions catalanes del proper 28-N, representen proclamar un no rotund a tot això mitjançant anar a votar en massa a favor de la nació catalana,del nostre Estatut d’Autonomia i d’un altre forma d’organització política de l’Estat espanyol. No al centralisme del PP i a fer-nos tornar cap a enrere. No a l’abstenció i al vot en blanc perquè això representa donar més força a aquells partits espanyolistes i centralistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ells ni s’abstenen ni voten en blanc. Són fidels i per això reclamen als seus seguidors aconseguir més vots que mai. Són molt conscients de que Espanya sempre ha fet el que ha volgut a Catalunya a causa de la manca d’unió de les forçes socials i polítiques catalanes. Molt cridar i queixar-se però a l’hora de la veritat, la fulla queda en blanc o nul.la. I això és un cop dur contra la democràcia i  la llibertat, però, per damunt de tot, contra Catalunya que romandrà sense ales per poder volar cap a la direcció d’aconseguir un país lliure.

   No es tracta només de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Es tracta de fer possible una veritable justícia social amb igualtat d’oportunitats per els joves; de que les empreses tinguin com a prioritat la dignitat dels treballadors mitjançant un sou digne, formació, recerca i investigació i situar-se a nivell europeu; de que les grans corporacions financeres romanin al costat dels clients i no pas en contra d’ells degut a un afany desmesurat de beneficis; les grans companyies de serveis no poden continuar ofegant als usuaris particulars amb uns preus cada vegada més difícils d’assumir per les famílies; per una política fiscal més justa ja que és immoral que només paguin els treballadors públics i privats i el pensionistes als quals Hisenda controla les nòmines. I els de les professions lliberals que es gasten fortunes en sumptuoses mansions i automòbils de luxe? Qui més té, també té que pagar més. La sanitat i l’ensenyament públics tenen que ser els millors i més ben dotats. No veuen que estem en els índex més baixos d’Europa? En un gran país que valora la dignitat humana dels seus ciutadans la millor educació té que ser per a tothom segons el seu propi esforç i capacitat, no per la quantitat de bitllets que hom pot tenir a les butxaques. No veuen que ens enfonsem com el “Titànic”? …Cal anar a votar en massa el proper 28-N, i res d’abstencionimse ni vots en blanc. Romandre durant tota la legislatura sobre els servidors públics elegits i que tothom els vagi a reclamar en els seus despatxos, sense contemplacions, per això cobren. Si no compleixen, al final dels quatre anys al carrer…Escoltin, és la democràcia i l’hem de saber utilitzar. O és que en aquest país només és el futbol que està per sobre de totes les coses que hi han i per haver-hi?

————————————————————————————————————————-

   La imatge

   El general Prim.- Tot estava preparat a Espanya davant l’imminent arribada del nou rey, Amadeu I. En el Parlament, el general Joan Prim i Prats, de 56 anys, president del Consell de Ministres i ministre de la Guerra, capità general dels exèrcits, marquès de Castillejos i compte de Reus, acabava d’aconseguir l’aprovació de les darreres propostes relacionades amb la Casa Reial. Res més li quedava per fer en el palau de les Corts, i tenia que preparar el viatge a Cartagena, el dia següent, per rebre al monarca. Liberal i progressista estava convençut de que la forma de l’Estat tenia que seguir sent la monarquia però contrari a la continuïtat dels Borbons en el tro d’Espanya, es va ocupar de manera afanyosa en cercar un rei que donés inici a una nova dinastia. Des del principi es va mostrar partidari d’Amadeo de Saboya, fill de Víctor Manuel, rey d’Itàlia. L’empeny del general va aixecar guspires al seu voltant. Nombrosos grups de poder mostren el seu enuig. Li proposen altres candidats i li creixen  enemics implacables, fins i tot, entre els seus companys revolucionaris. Va morir el dia 30 de desembre de 1860, desprès d’una llarga agonia, com a conseqüència d’un atemptat que va patir el 27 de desembre al carrer del Turco, a Madrid just el dia abans d’anar cap a Cartagena a rebre el nou rei d’Espanya.

————————————————————————————————————————- 

   “Serà una campanya positiva i constructiva. Vull deixar totalment clar que no pretenc atacar al meu adversari demòcrata, criticar la seva trajectòria ni entrar en discussió o en debat amb ell. Em proposo parlar bé d’ell cada vegada que esmenti el seu nom. A més, demano a tothom qui en aquest Estat treballi en nom meu que segueixin aquests principis. No es tracta d’una campanya contra algú, sinó per la presidència”. (John F. Kennedy, ciutat de Madison, Estat de Wisconsin, eleccions primàries, roda de premsa preliminar, 16 de febrer de 1960.)

   L’actual desenvolupament de la campanya electoral a Catalunya per a la presidència de la Generalitat, m’ha fet pensar en aquest compromís del senador J.F. Kennedy, quan es va presentar a les eleccions primàries per tal de ser escollit candidat per el partit demòcrata a les eleccions per a la presidència dels EUA. És una manera d’expressar els sentiments i la ferma voluntat d’una vocació política al servei públic, al servei del país, al servei dels Estats Units de Nord-Amèrica. Aquí, a casa nostra, és molt difícil, avui per avui, comprendre això. Una nació com Catalunya menyspreada i no acceptada per l’Estat espanyol; amb una autonomia tutelada i entesa per part d’Espanya com de pandereta; amb el llançament, per part del Partido Popular, del nostre Estatut d’Autonomia a un Tribunal Constitucional, caducat; la persecució de la llengua catalana i en conseqüència de la nostra manera de ser i pensar; la campanya permanent contra Catalunya per part del nacionalisme espanyol, la dreta i  ultra-dreta, fa que Espanya sigui el cul de sac d’Europa i amb una democràcia de baixa qualitat. Es tracta de que a les properes eleccions del 28-N el poble de la nació catalana s’aparti de l’abstenció. Es comprenen les raons de molts ciutadans per fer-ho, però, cal que els ciutadans de Catalunya siguem valents, tinguem coratge i donem una oportunitat a la democràcia i a la política: Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. Que també és poden equivocar i fer les coses no tant bé com els ciutadans voldríem, però, per això hi han les eleccions cada quatre anys per canviar a tots aquells que la majoria considera que no van per el bon camí i que el poble en pateix les conseqüències dels seus desencerts i males actuacions. L’abstenció dóna força als qui el sentit de la seva política és el de la campanya permanent contra la nació catalana i la nostra llengua; els del atado y bien atado, els que tracten a Catalunya com la perifèria. Cal anar a votar en massa el proper 28-N i aconseguir que la nació catalana sigui el quart Estat europeu, mitjançant la indepedència o el federalisme. Cal donar suport i continuar la fe i valentia dels 2 milions de catalanas que el 10-J vàren manifestar de manere democràtica les seves aspiracions, i una nació justa que creu en el progrés i la llibertat no pot deixar de banda les aspiracions dels seus ciutadans. Anar a votar en massa el 28-N voldrà dir plantar cara a una Espanya que menysprea Catalunya i en fa de l’espoli una vergonya permanent – 22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10% del PIB català-. La veritable força d’un poble radica en les urnes, no acatar tot allò que va contra el progrés i la llibertat de la nació catalana i continuar, amb voluntat d’acer, lluitant sense defallir per tot allò que han aconseguit les generacions anteriors i tot allò que esperen de nosaltres les futures generacions. Que no es puguin avergonyir de qui els vàren precedir.

   “No conec res més esplèndid, un exercici millor, una digestió millor, una proba més positiva del passat i el resultat triomfant de la fe en la raça humana, que unes eleccions nacionals nord-americanes ben disputades.” Walt Whitman, <<Democratic Vistas>>.

   (El proper capítol tractarà sobre la campanya electoral de JFK a Virginia Occidental, una de les més punyents de les primàries per a la presidència dels EUA.)

   Si tenen a bé poden veure el vídeo següent: watch?v=wJyb9R_TL8M

 ————————————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La pacificació interior, aconseguida arran de la submissió (1059) de Mir Geribert i dels altres barons revoltats, també resulta del succés de les campanyes militars contra els sarraïns iniciades el 1044. Els nous èxits militars comportaren un trencament amb el vell sistema dels regnats de Ramon Borrell I i Berenguer Ramon I basat únicament en l’obteniment de l’or musulmà en pac dels ajuts de caire mercenari; Ramon Berenguer el Vell instituí el sistema de les paries, això és, de tributs imposats a les sobiranies veïnes com a reconeixement de domini. Les renumeracions de base mercenària foren, així, substituïdes per les exaccions tributàries, més expeditives i basades en una política d’imperi.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin nom va rebre la política practicada pel sobirà Berenguer Ramon el Fratricida (1076-1097)?

   EL LEMA de la setmana.- “Com  menys es creu en Déu, més es comprèn que els altres hi creguin”. Jean Rostand.

————————————————————————————————————————-

—————————————   El corresponsal de guerra, periodista, escriptor i polític, Carles Sentís, que el proper 9 de desembre complirà 99 anys, explica en el seu llibre “Memòries d’un espectador”, un fet del que va ser-ne protagonista durant la Guerra Civil al desplaçar-se des de Sant Sebastià a Irun amb motiu d’un primer permís quan era caporal: <<En tornar en autobús, va seure a la meva vora una família que evidenciaven ser de Reus. Vaig preguntar-los per coneguts i familiars, i van fer joioses exclamacions en descobrir que jo era fill d’en Papitu. De sobte, vaig sentir una veu que cridava: “Cabo!, cabo!, cabo!…Dígale a estos señores que està prohibido hablar en catalán”. Ens vàrem quedar muts i a la gàbia. Ells i jo. No vàrem parlar més en tot el trajecte. A l’arribada, vàrem acomiadar-nos lacònicament. Ells, que venien de la zona roja, no sabien que hi havia gent amb aquesta mentalitat a l’altre bàndol.>>—————————————————————Ara, transcorreguts 73 anys, dels quals 33 en democràcia i, com veiem, d’una baixa qualitat vergonyosa, la mentalitat de partits com el PP i Ciutadans, per exemple, segueix igual. I molts espanyols enganyats i desorientats per la caverna mediàtica nacionalista espanyola, van al pas d’aquest pensament totalitàri que no vol acceptar la pluralitat lingüística i les mesures per protegir les llengües que es parlen a l’Estat, tal com estableix la Constitució. I en el cas de Catalunya molt pitjor, perquè voldrien separar els nens i joves catalans en dos guetos: catalans i castellans. Tot al contrari del treball i esforç de la Generalitat de Catalunya: que els nens i joves de la nació catalana, aprenguin tres idiomes a la perfecció, català, castellà i anglès. Així ho han evidenciat les darreres proves de Selectivitat i reconegut i alabat la Comunitat Europea.——————————-Qui no s’enteren de la realitat de Catalunya és Mariano Rajoy i Alícia Sánchez-Camacho que utilitzen la nostra martiritzada llengua, per instigar debats electoralistes. El català no s’imposa, s’ensenya a tothom per igual. El que si ens volen imposar és l’espanyol mitjançant una brutal castellanització a través de -totes- les televisions i emissores de ràdio que només emeten en castellà; tots els diaris i revistes i, per damunt de tot, els cinemes els quals una raó tant justa i lògica com és programar meitat en català i meitat en castellà, no ho volen aplicar. El que es tracta és enfonsar el català i, per evitar-ho, el Parlament legisla per protegir-lo no per imposar-lo. Tot i que el líder del PP creu “que Catalunya té la seva identitat, però dins d’Espanya” no és menys cert que Espanya, sense les nacions i autonomies que la formen, no tindria cap identitat. “Les llengües tenen dos enemics: els que les prohibeixen i els que les imposen” repeteix Rajoy com un disc ratllat. Escolti, el poble català sap i recorda molt bé als qui durant tota l’amarga i penosa història d’Espanya, han prohibit parlar i ensenyar el català –“si eres español, habla español”- i imposar el castellà. Els del PP, ja ho saben que el català no s’imposa a ningú, però per tal de recollir vots fan servir la carta de l’espanyolisme. Amb aquest desencert, el que de veritat han aconseguit, és de que el “burro català” s’hagi transformat en el “toro català”. El de la independència, és clar.—————————————————– Tots en castellà.——————-———————–———————Tots en castellà—————————-————————————————————-Tots en castellà————————-——————————–——–Tots en castellà———–-El cinema, en castellà———————————–-Tots a les urnes! per Catalunya!————————————La brutal pressió mediàtica dels mitjans de comunicació en castellà i altres factors socials i polítics, fan que Catalunya pateixi un veritable assetjament contra la llengua catalana. No és ja només l’espoli econòmic per part de l’Estat espanyol -22 mil milions d’euros que surten de Catalunya per a no tornar, un 10% del PIB català- és ara, amb una democràcia en retrocés, un atac covard i vergonyant contra la llengua catalana. El Tribunal Constitucional espanyol, caducat, a instàncies del Partido Popular, Ciutadans, el Defensor del Pueblo “español” i altres “regiones” que mai havien demanat l’autonomia i no tenen ni idea del que representa, també s’han afegit al carro del PP. Tots contra la nació catalana, els catalans i el nostre idioma tant despreciat per un l’Estat espanyol que ocupa el vergonyant darrer lloc d’Europa. Catalunya podria ser el quart Estat europeu i per culpa d’un Estat espanyol endarrerit, envejós i espoliador, ens fan anar molt malament i frenats en tot. Ja n’hi ha prou!. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya el poble català té que anar a votar en massa a favor d’una veritable autonomia -governar-se per les nostres pròpies lleis-; el federalisme o la independència; a favor de la martiritzada llengua catalana i, per damunt de tot, per evitar que els qui ens vàren llençar els nostre Estatut al TC, caducat, i tots els qui els fan costat en contra de la nació catalana, obtinguin a les urnes la més gran carabassada electoral del segle XX. Si veritablement estimem Catalunya,  la nació catalana i la democràcia, ens hem de fer respectar a les properes eleccions del 28-N.———————————————–Imatges d’alguns mitjans de comunicació -només són un petit exemple- de la gran pressió del castellà sobre la llengua catalana. Segons la UNESCO gairebé 400 milions de persones parlen l’idioma espanyol a tot el món, cal afegir-hi el 22,5 milions que utilitzen el castellà als EUA. L’idioma català amb prou feines el parlen 10 milions de persones als Països Catalans. No els hi cau la cara de vergonya a l’Estat espanyol, al Tribunal Constitucional, al Defensor del Pueblo “español”, al PP, Ciutadans i altres representants del nacionalisme espanyol més intolerant, agressiu i totalitari, anar en contra d’una llengua que protegeix la Constitució espanyola? Ja veuen el resultat: mai l’independentisme havia estat tant fort com ara.

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “L’estupidesa insisteix sempre”. Albert Camus.

—————————————————————————-

   En el món existeixen un sense fi de postes de sol, però, no cal que cerquem igualtat en el nucli d’un dels espectacles més potents per la visió humana. Cada acomiadament de la corona solar no té res a veure amb l’anterior, l’actual o posterior. La diferència de colors entre núvols, terra, resplandor i foc, fa que cada imatge sigui diferent. Cada obra pictòrica o fotogràfica reflexa una visió distinta a cada segon, minut, hora dia… Així, el pintor que aposenta la seva tela davant un paisatge, i va pintant el mateix durant tota la jornada, al final de dia veurà que cap és igual. Per això el sol colgant o sol ponent -posta de sol-; el sol post o sol colgat -immediatament després de pondre’s el sol- no té res a veure amb un lloc o un altre del planeta Terra en el qual reflecteixi la potentíssima força del seu foc coronat. La diferència entre una posta de sol rere les muntanyes d’una planura africana; rere les de la tundra àrtica o rere les de la Costa Brava, és increïble. Les modernes tècniques cinematogràfiques -a pantalla gran- ens ho mostren, de tant en tant, de la mà d’un bon reportatge. Qui ho ha vist en directe, no ho oblidarà mai i difícilment ho pot expressar.—————————————————–Qui no es va cansar de contemplar-ho, va ser el palafrugellenc, periodista i escriptor Josep Pla: <<La badia de Palamós és un dels fenòmens més extraordinaris del nostre litoral. És d’una bellesa, d’una elegància, incomparables. De la terrassa que hi ha davant del Casino dels senyors –a diferència de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols que ho vàren saber conservar, a Palamós ja no queda res-   es veu el mateix esplèndid panorama de la badia, que, diguin el que vulguin, no té pas comparació possible. A sobre, hi teniu el campanar. A baix, el port i la platja. Més enllà, la costa i la mar. És delicat.>>———————I dic “Sol colgant, en català” perquè des de la injusta i equivocada sentència del Tribunal Constitucional, caducat, nacionalista espanyol i sempre en contra de la nació catalana, cal que estimem i respectem amb coratge la nostra llengua altra vegada prohibida i perseguida per la dreta, ultradreta i el nacionalisme espanyol intolerant, totalitari i dictatorial. Mai per mai, Catalunya, la nació catalana podrà oblidar l’actuació del Partido Popular que va llançar el nostre Estatut d’autonomia al TC i que segueix amb el ball de patacada contra la nostra llengua i, en conseqüència, contra la nostra manera de ser, de pensar, de viure i la llibertat a favor de la qual de manera tant dura vàren lluitar els nostres antecessors. El proper 28-N cal anar a votar en massa per defensar la nostra llengua, la llibertat i una veritable autonomia. Si no és així, la independència de la nació catalana en el si d’Europa i com a quart Estat europeu. No podem esperar més. Visca la llengua catalana!, parlada per tots els catalans -tothom que treballa i viu a Catalunya-, visca Catalunya! des del record als presidents Macià, Companys i del president dels EUA, John F. Kennedy, tant amic del mestre Pau Casals, músic de la llibertat i en contra del colpista general Franco.——————————————-Si els plau poden veure el vídeo següent: watch?v=fVOVxaGP6Js —————————–

—————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ramon Berenguer I, pare de l’estat feudal. La trascendència històrica de la figura de Ramon Berenguer I (1023-1076), comte de Barcelona (1035-1076), és clau a l’hora d’analitzar la fase d’institucionalització feudal. Ho intuïa ja Santiago Sobrequés, que parlà de <<la gran obra política>> del nou sobirà. D’aquesta magna tasca en l’estructuració d’un nou estat de caràcter feudal, jugà un paper destacat la seva tercera esposa, l’occitana Almodis de la Marca. (Ulisses-11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera va aconseguir Ramon Berenguer I, la pacificació interior del país?

   EL LEMA de la setmana.- “Quan no hi ha humilitat, les persones es degraden“. Agatha Christie.   

——————————————————————–          

   En la recent trobada informativa organitzada a Madrid per el Fòrum Europa, la líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho, assegurà que les eleccions catalanes “són trascendentals per Catalunya i per Espanya, perquè amb aquestes començen els canvis a Catalunya i a Espanya”. Efectivament, el 28-N representarà per la nació catalana la resposta del poble que va referendar l’Estatut a una autonomia tutelada que no té res a veure amb la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, segons una veritable autonomia pròpia d’un Estat de dret democràtic. Per tot el que estem veient, els jerarques de la dreta nacionalista i autoritària espanyola no han entès res del que vol dir ser l’Estat autonòmic que la Constitució espanyola estableix. Si el referèndum -trascendental per l’Estatut de Catalunya i pel poble català- no va significar res per el PP que ens va llençar el nostre Estatut d’autonomia a un Tribunal Constitucional caducat i nacionalista espanyol, poca significació els deu merèixer la Constitució espanyola. Si aquesta va ser i és respectada, més ho té que ser-ho l’Estatut que el poble de Catalunya vol, aprovat per el Parlament, el Congrés, el Senat i signada la llei per el rei. Sense cap més retallada. Escoltin, abans de les eleccions del 28-N, Catalunya ha de recuperar la totalitat del seu Estatut. Si no és així, les eleccions sí que seran l’inici d’un camí trascendental per Catalunya: la independència. Una nació catalana espoliada -22 mi milions d’euros surten per a no tornar, el 10 per cent del PIB català- i tant maltractada. Ja no es pot esperar més.——————————-La senyora Sánchez-Camacho diu que “el PP és l’únic que pot limitar el nacionalisme independentista”. Tant si es tracta de pregunta, resposta o afirmació el suspès és evident. Carabasa pel juny i doble carabassa pel setembre. No saben que Catalunya ja era una nació independent i que ens va ser robada per la força de les armes? De veritat creuen que el poble que estima la seva terra i la llibertat, ho oblidarà mai? Es pensen que el poble català, malgrat les tones de bombes que el feixisme ha llançat damunt de les nostres famílies – la història per testimoni-, té cap classe de por per lluitar de manera democràtica en la recuperació de la independència? Mirin, d’ençà el dia que Aznar i Rajoy en representació del PP vàren demanar signatures en contra de l’Estatut -hi havia molta gent que creia que era contra Catalunya-; el boicot contra productes catalans; la primera retallada de l’Estatut; el PP el porta davant el TC tot i refrendat pel poble; el Defensor del Pueblo “espanyol” i altres comunitats autònomes s’afegeigen al carro del PP; quatre anys d’espera per part d’un TC amb recusacions per part del PP i caducat; no atendre la petició de la Generalitat al PP, perquè retirés el recurs contra l’Estatut; varis intents de sentència que fracassen fins a fer sortir la que pugui fer més mal a la dignitat de Catalunya; més llenya al foc per part del Defensor del Pueblo “espanyol”, PP i Ciutadans i, finalment, dos milions de catalans es manifesten el 10-J per defensar un Estatut sencer i proclamar que Catalunya és una nació i que, com a tal, no descansarà per aconseguir -ara ja és un clam fort i continuat- la independència.——-—————————De 1893 a 1914 va romandre a Àfrica del Sud, dedicat a la defensa dels 150.000 indis allà residents, va fundar la Transvaal British India association i el diari Indian opinion. D’ençà 1906 va aplicar la seva doctrina lluitant contra la llei anti-asiàtica del Transvaal, i va finalitzar el seu Hind Svaraj (Home Rule indi). De retorn a l’India, es va mostrar lleial als britànics durant la primera guerra mundial. Però s’hi va enfrentar de manera decidida després dels sagnants fets d’Amritsar(Abril 1919), i va cridar a l’India a una campanya general de no violència i de no cooperació. Gandhi es va convertir en l’ànima del moviment de protesta, que va practicar la doble tàctica de no participar en els emprèstits, desconeixement de l’existència dels tribunals, boicot a les escoles del govern, no acceptació de cap càrrec civil ni militar, al mateix temps difusió del “svadesi”, reivindicació de la independència nacional. Una i altra vegada va ser empresonat. A Londres va reclamar la independència de l’India, al no aconseguir-la va continuar la seva campanya de desobediència: va tornar a ser empresonat per tres vegades (1932-1933), i va fer vaga de fam per cridar l’atenció sobre la situació dels pàries. Al ser alliberat per darrera vegada (1944), després de dos anys de presó i una duradora vaga de fam, va participar en les negociacions que vàren portar a la independència de l’India, però també -contra la seva voluntat- en la separació del Pakistàn (1947). El 30 de gener de 1948, un “ brahmán” fanàtic va assassinar Gandhi, amb gran dolor de l’India entera.—————————————-Si els hi plau, poden puntejar el vídeo següent: watch?v=IwGIztKWpAo

——————————————————————–   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un encert de Guifré el Pelós va ser la formació del nucli Barcelona-Osona-Girona; que fou intencionada ho demostra el fet que el destinés a l’indivís entre els dos germans Guifré i Sunyer en lloc de partir-lo en lots individuals com els dels altres germans. És possible que la formació d’aquest lot obeís a un desitg de major fortitud, per raons estratègiques; originàriament, cent anys enrera, Osona semblava destinada a l’expansió del comtat de Cerdanya. (Ramon d’Abadal – Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Perquè es qualifica de trascendència històrica la figura de Ramon Berenguer I?

   EL LEMA de la setmana.- “La nostra vida està feta més pels llibres que llegim que per la gent que coneixem“. Graham Greene.

——————————————————————–        

   El correcte desenvolupament d’una potent economia va ser una de les màximes preocupacions de l’Administració Kennedy. No només es va preocupar per el vigor econòmic, sinó que, aquest, anés acompanyat de justícia social i de la protecció cap a les famílies més dèbils econòmicament, així com dels més febles de la societat nord-americana. El president, que des de la seva elecció per a la Cambra de Representants el 1947, sempre feia donació del seu sou i dels drets dels seus llibres a obres de caritat -el seu sou de president era de 100 mil dòlars anuals- no va dubtar a l’hora de defensar als ciutadans dels abusos de la mala actuació empresarial, els grans negocis deshonests i un capitalisme salvatge que denigrava i segueix denigrant la dignitat de la persona humana. Ho hem vist reflexat en els recents disbarats econòmics esdevinguts als EUA i a Espanya. Molts ciutadans nord-americans han recordat i trobat a faltar aquella valentia i exemplar denúncia del president Kennedy, contra els magnats de l’acer per l’abusiu augment de preus que posava en perill tot el seu programa polític i econòmic per combatre la inflació. Mai un president havia gosat atacar als titans i aquell només era el principi: “En aquesta hora greu de la història de la nostra nació, quan ens enfrontem amb greus crisis a Berlín i en el sud-est d’Àssia; quan estem dedicant totes les nostres energies a aconseguir l’estabilitat i recuperació econòmiques; quan estem demanant a les lleves de soldats que abandonin les seves llars i famílies durant mesos; quan demanem als soldats que arrisquin les seves vides (quatre han mort al Vietnam en els últims dos dies) i així mateix demanen als membres dels sindicats que desisteixin a les seves demandes de salaris més alts; en uns moments en els que a cada ciutadà se li demanen sacrificis i restriccions, estic segur de que el poble nord-americà trobarà molt dur,com jo mateix, acceptar una situació en la qual un petit nombre de dirigents de l’acer, les quals ambicions de beneficis i poder privats passa per sobre del seu sentit de responsabilitat pública, puguin mostrar el més absolut menyspreu cap a els interessos de 185 milions de nord-americans. Si aquest augment en el cost de l’acer hagués estat imitat per els altres sectors de la indústria, en lloc de reduir augmentaria el cost de les cases, dels cotxes, utensilis domèstics i multitud d’aparells que consumeixen les famílies nord-americanes. Augmentaria el cost de la maquinària i eines de cada industrial i agricultor nord-americà. Perjudicaria greument els nostres esforços per evitar una espiral inflacionista; perjudicaria així mateix l’elevació de pensions dels nostres ancians, i també perjudicaria als nostres nous avenços en el terreny del poder adquisitiu. El secretari de Defensa, señor McNamara, m’ha informat aquest matí sobre el fet de que tal actitud suposaria l’augment de mil milions de dòlars més al cost de les nostres defenses, en un moment en el que cada dòlar es necessita per a la seguretat nacional i altres propòsits. Faria més difícil que els productes nord-americans poguessin competir en els mercats estrangers; més difícil fer front a la competició de les importacions, i així mateix més difícil millorar la nostra balança de pagaments, així com fer front a l’afluència de l’or…”————————————————————————-Aquesta és una part de l’entrada de la conferència de premsa que el president Kennedy va oferir el dia 11 d’abril de 1962 i que porta per títol “Els preus de l’acer i l’interès públic”. Va tenir lloc com a conseqüència de l’augment de sis dòlars la tona d’acer per part de la United States Steel, sense previ avís. Devant d’aquest fet, altres corporacions destacades en el camp de l’acer van fer el mateix. Ja feia alguns mesos que el president Kennedy havia demanat als industrials de l’acer que no augmentessin els preus per tal d’evitar la caiguda del programa polític i económic en contra de la inflació promogut per l’Administració. El desenvolupament d’aquest procés de desafiament cap a la presidència del EUA el veurem en un proper capítol.——————————–Espanya és un exemple del que pot passar quan les grans corporacions financeres, industrials i de serveis, romanen per sobre de l’interès dels ciutadans, del bé del país, del Parlament i del Govern i només procuren pel seu afany il.limitat de beneficis i de poder. Tant s’els fot si Espanya es troba a la cua dels països europeus i amb 4 milions de treballadors a l’atur. Tant s’els fot si la meitat del pressupost de l’Estat té que sevir per pagar subsidis d’atur, els pensionistes espantats i atormentats pel que passarà amb les seves pensions i el sistema social -un dels pitjors d’Europa- s’acava esfondran. Tant s’els fot si el creixement del PIB estigui per sota o a ras de terra, ¡España va bien!, deia Aznar considerat com a un dels pitjors caps d’estat del món -amb ell va començar el desastre- i el seu successor Rodríguez Zapatero s’ho va creure tant, que no va fer res, res, res, quan era hora, per evitar l’esfondrament econòmic i social d’una Espanya que és una nació de nacions no reconegudes i que s’aparta del federalisme europeu. Única opció d’Estat lliure i democràtic que podria salvar Espanya. Això i la responsabilitat del Govern, dels empresaris i dels treballadors que, avui per avui, és una vergonya europea.————————————————–<<Segons el grau en el que vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis, els nostres interessos són idèntics, ja que, finalment, nosaltres, en el govern federal, disposem de gran part d’aquests mateixos beneficis. Però els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trovaran en perill, d’acord amb el grau en que vostès vulguin pujar els seus preus per aconseguir determinats beneficis>>. (John F.Kennedy, davant la Cambra de Comerç dels EUA, 30 d’abril de 1962)———————————————————

——–Si tenen a bé poden veure els vídeos següents:

watch?v=4yhSzjmNjjI,  watch?v=OFPnB52QqCY,  watch?v=vG6KTtkEO5M

——————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Guifré I el Pelós.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La formació del nucli Barcelona-Osona-Girona per part de Guifré el Pelós, cóm es va desenvolupar?

   EL LEMA de la setmana.- “Els impostos són el preu de la civilització. A la selva no n’hi ha“. Robert Wagner.

   NOTA.- Els lectors dels BLOCS d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

——————————————————————–

   Incloure Palamós a la llista de rutes i visites històriques i culturals, seria una gran oportunitat. No només pels palamosins que gaudeixen i els agradaria gaudir molt més de tot el que conformen les passes d’una cultura i història que van marcar un passat de notable prestigi, sinó, també, per a tots aquells visitants espanyols i d’altres països europeus que cerquen encuriosits els murs i les pedres que ens parlen. No tothom pot sentir els sons i les veus que provenen de la nostra pròpia història, dels nostres avantpassats que ens mostren la pervivència de les formes i maneres que els hi va tocar viure i morir. Ens han deixat testimonis gegantins dignes de ser visitats, alguns en un estat deplorable, i que, ara, municipis i Ajuntaments hi posen un acusat interès en mostrar als visitants. Fins i tot, aquells que vàren cometre l’error majúscul d’enterrar edificacions del seu patrimoni històric i cultural. També, com deiem a l’inici, per fer-ho saber als planejadors de rutes i viatges que cerquen activitats i coneixements més enllà de sol i platja. Valors i maneres de viure per a totes les estacions, així ho podriem dir. Pel que fa a Palamós i amb relació a les rutes de visitants, existeix un valor afegit que cal conservar i oferir noves possibilitats: l’escala de vapors de mercaderies i els creuers turístics. ——————————————————–————-La bona nova en aquest sentit, és de que l’Ajuntament de Palamós torna a tramitar el projecte del castell de Sant Esteve per poder aconseguir-ne l’ús públic del monument que apareix documentat en el segle XIII i és origen del municipi, Port Reial de Palamós. El projecte de parcel.lació del sector ja havia estat aprovat per l’Ajuntament el 2001, però el 2005 va ser anul.lat pels tribunals degut a una qüestió de forma ja que no s’havia totalment el pla general del 2002. El regidor d’Urbanisme, Josep Buxeda, va declarar al diari EL PUNT que “en vista de la resolució judicial, hem decidit retrocedir i tornar a tramitar els projectes de reparcel.lació i d’urbanització, i iniciar tots els tràmits, que són els mateixos que van ser tombats pels jutjats. Els paràmetres urbanístics no varien”. El castell i el seu entorn més proper, per on passa el camí de ronda de Palamós a Castell, passarà a ser del Municipi i serà en aquell moment que la Corporació municipal podrà tirar endavant el projecte de rehabilitació del castell, que presenta una degradació important. En l’actualitat hi ha una reixa metàl.lica a tot l’accés del castell degut al seu estat d’abandonament i de progressiva degradació. —————–La fundació de Palamós fou una emanació de la voluntat reial. Palamós va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós.“Repartida la costa empordanesa en diverses jurisdiccions, no hi tenien els reis porta ni embarcador de cap mena. A Roses, i a tota la costa del Pirineu fins a Torroella, dominaven els comptes d’Empúries; a les cales de Begur, els nobles de Cruïlles; a les de Palafrugell, els priors de Santa Anna de Barcelona; a més, l’abat de Sant Feliu va dominar les platges de Guíxols i Vall d’Aro, i l’abat de Ripoll, el port de Tossa. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve del Mar, va permetre al rei posar els peus a la costa de la nostra regió.” La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. La causa de la fundació de Palamós va ésser simplement la raó econòmica del port. “Pel fet d’haver-se poc menys que cegat el grau de Torroella de Montgrí en canviar el llit del Ter el segle XIV (<<La platja de Pals>>, vingué Palamós al seu major desenvolupament perquè aquest succés va coincidir amb les lluites abribades entre l’abat de Sant Feliu i la ciutat de Girona, de les quals estava tan cansat l’infant en Pere, representant del seu pare Alfons III, que suprimí de la relació de ports catalans habilitats per a desembarcar blat el de Sant Feliu. Llavors Palamós va veure’s en aquesta competència afavorit de moltes mercès encaminades a donar-li la importància de port de la ciutat de Girona”. Gràcies a la influència de l’infant i als drets abusius que cobrava l’abat guixolenc, una ordenació del 1334 va convertir pràcticament Palamós en el barri marítim de Girona. ——————————————————–Si tenen a bé poden puntejar aquests vídeos:watch?v=n2b76e6cKkw,  watch?v=9bKeYFb4_Bc ————————————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’autor del treball El futurisme (1904) va ser Gabriel Alomar i Vilallonga (1873-1941) i en l’esmentat treball formulà el seu concepte d’un “catalanisme progressiu”; el catalanisme no va néixer com un retorno una exhumació, sinó en coincidència amb el medi, car “nasqué perquè va ésser actual. El catalanisme triomfarà a condició que sia futurista”. Aquestes paraules, segons Antoni Serra, sintetitzen el pensament de Gabriel Alomar.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Si no fou el “fundador de la nació catalana”, cal adjudicar-li i fer-li justícia d’altres títols reals. Fou el repoblador del Ripollès, de la plana de Vic, del pla de Bages. Fou restaurador del bisbat ausetà, l’organitzador del nou comptat, el fundador dels monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadeses. De quin rei parlem?

   EL LEMA de la setmana.- “La resta de la teva vida és el millor de la teva vida”. David Brown.

—————————————————————————-