La nova frontera

   El Palamós de les mil cares s’explica en el contexte d’un paisatge meravellós que, ho hem de reconèixer, encara ho era molt més, però, la penosa especulació del sòl, ens ha portat per camins d’un retorn irreversible. Ens ho han destrossat tot. Inevitablement, no podem mirar enrere sense ira. Pensar el que seria avui Palamós amb cases emblemàtiques com la de “Villa Júlia”; la finca de Miquel Matas, coneguda com el “Parque”; la Casa Montaner; el “xalet del Pedro”; la casa Ribera; la “Villa Toneta”; la Cooperativa La Equitativa; el teatre Carme…tant ben explicat i recordat en el llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”, del qual n’és autor, Pere Trijueque, editor del setmanari “El Blet i el Blat”.———————Escoltin, per poc que puguin vagin un dia a Terrassa i facin el recorregut del Modernisme; el món de la revolució industrial (vapors, xemeneies, museus…); i el seu conjunt medieval, quedaran meravellats. Edificis, cases, fàbriques, xemeneie com la Casa Alegre de Sagrera, avui Museu de Terrassa(1911); la fàbrica Izard (1921), actual sala d’exposicions Muncunill; el magatzem Joaquim Alegre (1904), actualment seu de l’Arxiu Tobella; el Gran Casino (1920); el magatzem Pasqual Sala (1893); el Teatre Principal (1911); les cases de cal Mauri (1859-1873); l’Escola Industrial (1901); la Societat General d’Electricitat (1908); el vapor Aymerich, Amat i Jover (1907); la Masia Freixa (1907-1910); la Confiteria Vídua Carné (1908); l’edifici de l’Ajuntament (1900-1902); la Casa Josep M.Coll i Bacardí (1913)…cal remarcar també l’espectacular xemeneia de la bòbila Almirall (1956) amb els seus 63 metres d’alçada, els 234 graons i l’escala de cargol que l’envolta, l’han fet figurar des de l’any 1991 en el llibre Guinness. Milers de visitants gaudeixen, dia a dia, d’aquest gran patrimoni modernista i amb les seves arrels de caràcter industrial que la ciutat de Terrassa ha sabut conservar com a foment de la cultura i del patrimoni històric i turístic.——————————A Palamós ja no roman res de tot el seu gran patrimoni modernista. En el llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”, queda ben explicada la trista fi d’aquelles cases emblemàtiques que avui podrien acollir museus, sales d’exposicions, arxius, centres d’estudis…i, a la vegada, ser motiu d’orgull per els palamosins i d’admiració per a milers de visitants durant tot l’any. Sort ens queda de la platja i d’un paisatge -les mil cares de Palamós- que Déu n’hi do! el mal tracte a que ha estat sotmès.——————————————–  

    De les tretze cases emblemàtiques de Palamós i Sant Joan, actualment només tres romanen en peu. Dues són les que mostrem a les fotos: Casa Gubert-Costart (Vincke),  i Fàbrica Remigi Tauler , l’altre, és l’edifici de l’antiga Banca Ribera. Aquesta és la classificació que es mostra al llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”.

   Naixement i mort de les cases emblemàtiques de Palamós i Sant Joan

Casa                                        Construcció                Desaparició

Cine-teatre Carmen                                  1912                                1978-79

Cine Ideal                                                  1913                                1938 (bombardeix)

Cooperativa La Equitativa                           1900-1905                     1977 i 1993

Casa Gubert-Costart (Vincke)                    1906-1907                      Encara és en peu

Villa Júlia                                                   1886                                 1966

Parc de Miquel Matas                                 1897-1898                       1959

Casa-torre Montaner                                  1893                                 1961

Casa Pau Matas (Vincke)                             1891                                 1937 (bombardeix)

Xalet del Pedró (Santiago Camós)               1914                                  1970

Banca Ribera                                               1893-1896                        Encara és en peu

Casa Roger-Ribera                                     1908-1909                        1973-74

Fàbrica Remigi Tauler                                 1893                                  Encara és en peu

Villa Toneta                                                1903-1904                        1972

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana anterior.- El doctor Josep Trueta va escriure The Spirit of Catalonia, a Gran Bretanya.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Durant tota la guerra “incivil” espanyola, la costa peninsular dels Països Catalans i l’illa de Menorca va ser bombardejada per una aviació feixista que tenia la seba base a Mallorca, quin era el nom d’aquesta aviació?     

   EL LEMA de la setmana.- “Les dones no porten el que els agrada. Els agrada el que porten.” Christian Dior.

—————————————————————————-        

   ( watch?v=reXOuq2a4Vs) Si tenen a bé fer un clic sobre aquesta adreça de vídeo, veuran el encara senador i candidat a la presidència dels EUA per el partit demòcrata, John F.Kennedy, en el seu darrer discurs de tancament de la campanya electoral de 1960, en el Boston Garden.Però tinc que dir-lis que aquest no és el vídeo que volia mostrar. El vídeo que mostra la roda de premsa en la qual el president Kennedy denúncia l’engany i traïcio dels magnats de l’acer, 11 d’abril de 1962, tot i que existeix a Youtube, els comentaris romanen desconectats i quan intentem cercar-lo posant l’adreça (http://www.youtube.com/watch?v=x-sIYI5C4mY) diuen que no existeix. Penso que és un vídeo censurat per els magnats de l’acer, el Govern dels EUA i la CIA. Si no és així que Youtube expliqui que passa. Que quedi constància que ja l’any 1962 el president Kennedy va denunciar als magnats de l’acer, els del petroli i els de les altes finances.———————————————————————————————————————–

   En el capítol I ho expliquem de manera exhaustiva. La preocupació número u del president Kennedy era que l’economia nord-americana es desenvolupés de manera justa i correcte; sense abusos i augmentar la legislació per lluitar contra el frau fiscal i evitar tant l’explotació dels treballadors com l’engany als consumidors. Kennedy estava convençut que si l’economia anava per el bon camí, tot aniria millor per l’avenç dels programes de la seva Administració i aconseguir ser reelegit per un segón mandat. Ara bé, una cosa fonamental perquè l’economia funcioni de manera justa i correcte és contenir la inflació. És a dir, impedir l’increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis.———————————————————————-Per el president era imprescindible que les grans indústries de l’acer -sempre havien fet el que havien volgut- no augmentessin els preus de l’acer. Entre 1947 i 1958, un 40 per cent de l’augment de l’índex dels preus a l’engrós era degut a que els de l’acer augmentaven més que la mitjana de tots els altres preus. Kennedy va començar a pressionar a la indústria de l’acer perquè no pugessin els preus. El mes de setembre va enviar cartes als directors generals de les dotze empreses de l’acer més importants i el Sindicat de Treballadors de l’Acer, demanat-lis accions responsables amb relació als preus i els salaris. Malgrat les resistències en el món dels negocis i els sindicats, Kennedy no va voler donar-se per vençut. Si els treballadors de l’acer anaven a la vaga, mig milió de treballadors romandrien de braços creuats, i milers d’obrers més a la mineria i el transport. Kennedy creia que podia negociar de manera efectiva fins arribar a un acord. Al mateix temps, el president va parlar a Miami davant la convenció anual de la AFL-CIO (Federació Americana del Treball i el Congrés d’Organitzacions Industrials). Deixant a un costat el text que havia preparat i parlant amb major informalitat i passió, va fer notar la greu responsabilitat que assumien els treballadors per el benestar del país en aquests moments crítics de canvis globals. La seva lloança a prop del moviment sindical lliure dels Estats Units va obtenir una franca resposta. <<Estem satisfets de tenir a un president a la Casa Blanca que comprengui els ideals i les aspiracions de la nostra gent i no tingui cap por: no cal que es preocupi per nosaltres. Col.laborarem en un 1000 per 100>>.—————————————————————-El gener de 1962, Kennedy es va reunir a la Casa Blanca amb Roger Blough,  president del consell d’administració de l’U.S.Steel, Dave McDonald, cap dels treballadors de l’acer i Arthur Goldberg, secretari de Treball. Va convèncer a totes les parts de que entressin en negociacions per arribar a un acord no inflacionàri. Les discussions, celebrades entre mitjans de febrer i primers d’abril, van donar per resultat un contracte amb un incentiu de deu centaus per hora en contribucions per a les pensions i una sèrie d’accions per a reduir l’atur entre els treballadors de l’acer, però cap augment de salaris. Kennedy estava satisfet i va felicitar als negociadors per <<l’acord ràpit i responsable>>, i va afirmar que el contracte era <<un document industrial de gran habilitat política>>. Havien justificat la seva convicció de que posarien l’interès nacional per damunt de qualsevol interès egoista. També va dir el president que l’acord era <<no inflacionista, i que hauria de proporcionar una sòlida base per a una constant estabilitat dels preus>>. Però, el 10 d’abril, va esclatar la gran tempesta provocada per els magnats de l’acer. Aquests van trair la confiança del president Kennedy anunciant una pujada de preus d’un 3,5 per 100. En el capítol I sobre aquest tema, 27-3-2010, (“Déu meu com odio a aquests fills de puta” (JFK), expliquem la comprensible reacció del president i les seves dures paraules en la roda de premsa que va tenir lloc el 14 d’abril de 1962. Roda de premsa que existeix a Youtube, però, de cap manera, he pogut mostrar-lis tot i disposar de l’adreça: http://www.youtube.com/watch?v=x-sIYI5C4my.———————–

        Roda de premsa del president dels EUA, John F.Kennedy, denunciant la traïció de la seva confiança per part del magnats de l’acer. Va tenir lloc a la Casa Blanca el dia 11 d’abril de 1962 i tot i que he conseguit trobar-la en els vídeos de Youtube (You Tube – JFK vs. Big Steel), no he pogut donar-lis a conèixer.

—————————————————————————-

    LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Amb l’entrada a València, el 30 de març de 1939, de les tropes franquistes, dirigides pel general Aranda, s’iniciava també al País Valencià una etapa de forta repressió, amb milers d’empresonats i àdhuc condemnats a mort, com fou el cas de Joan Baptiste Peset, rector de la universitat de València, afusellat el 1941.

   LA PREGUNTA de la setmana.- “The Spirit of Catalonia” va ser escrit a Gran Bretanya per un doctor català. Quin era el seu nom? Què hi feia en aquell país?

   EL LEMA de la setmana.- “Per tenir èxit s’han de tenir amics, però per tenir molt d’èxit s’han de tenir molts enemics“. Frank Sinatra.

—————————————————————————-      

   Vaig néixer el 1949 a Sant Joan de Palamós, municipi independent fins poc desprès d’acabada la guerra incivil espanyola. Amb la victòria del cop d’estat feixista contra la República lliure i democràtica, esdevinguéren quaranta anys de barbaritats dictatorials que encara avui paguem i ens arraconen als darrers llocs d’una Europa progressista i democràtica. Encara avui sentim les veus del Pamano, perquè, el jou i les fletxes del nacionalisme espanyol segueixen menyspreant i esclavitzant Catalunya. Sí, vaig viure vint-i-cinc anys al barri de Sant Joan de Palamós; a l’Avenida de la Victoria, anomenada així per imposició franquista i, avui, afortunadament, Avinguda de la Llibertat. Entre les hòsties dels mestres nacionales del Movimiento -alguns forçats a ser-ho-; les de les forçes de seguretat franquistes i, més tard, els tractats de submissió de la Formación del Espíritu Nacional per ser, per damunt de tot, buenos patriotas. La manca de llibertat d’expressió de la dictadura franquista, va fomentar la corrupció en tots els camps a extrems inusitats i que encara avui patim, no em vàren permetre diferenciar entre la victòria -Avenida de la Victoria- de només uns -els nacionales- sobre els republicans –rojillos- i el que significa la llibertat -Avinguda de la Llibertat- fins molts anys desprès.————————————La sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, sobre l’Estatut de Catalunya, ja retallat, és, una altra vegada, la miserable victòria d’un nacionalisme espanyol –Avenida de la Victoria- sobre Catalunya i les aspiracions del seu poble. No es tracta de que surti una sentència, sinó, de fer sortir, com a joc de daus, la que més perjudiqui i humiliï al poble català que ja va referendar l’Estatut. I mai en una veritable democràcia i en un règim monàrquic parlamentari, sigui el tribunal que sigui, pot canviar allò que el poble ha referendat. També, de passada, fer palès el menyspreu cap a el Congrés, el Parlament, el Senat i l’Estat de les Autonomies que vàren aprovar aquesta Llei Orgànica. Difícilment el poble sobirà acceptarà aquesta classe d’automonia, així, com una democràcia espanyola de baixa qualitat que limita les aspiracions dels pobles que actualment configuren l’Estat espanyol. Espanya és i sempre ha estat una nació de nacions.————-Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de la seva extraordinària contribució al desenvolupament econòmic i social d’Espanya. Aquesta mal anomenada solidaritat sense límit que fa que els recursos econòmics que genera Catalunya, siguin administrats des de Madrid. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès del seu acolliment a milions de ciutadans espanyols, considerats catalans en tots els aspectes i tractats com a tals. Aquest és el tracte que rep Catalunya per el seu exemple de coratge i valor democràtics en dos fets claus: que un emigrant andalús sigui l’actual i Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya -veuríem que passaria si ni tant sols un català intentés optar a la presidència d’una comunitat espanyola- i que l’actual Govern de Catalunya sigui de coalició com passa, per exemple, als més progressistes i democràtics països europeus. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de les hòsties rebudes per part de les maleïdes dictadures espanyoles i, del desde el recuerdo a Franco, amb el atado y bien atado que impedeix encara avui, el ple desenvolupament de les aspiracions del poble català.———————————Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès d’haver patit les cruels conseqüències i repressió per part de les dictadures espanyoles. Desprès de ser nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capitán general de Cataluña prohibeix la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques, decret de Repressió del Separatisme, tribunals militars, prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, substitució de Josep Puig i Cadafalch per Alfons Sala i Argemí, de la Unión Monárquica Nacional, en la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, que fou definitivament dissolta el juliol de 1925, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona -xiulada, juny de 1925, que rebé l’himne reial en un partit contra un equip anglès-, negació de la junta del Col.legi d’Advocats de Barcelona a redactar el seu anuari en castellà (març de 1926) i el desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Heus ací alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s´hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.————————————————————————–Amb l’actual situació de la nació catalana davant els fets de l’Estatut de Catalunya, llançat al TC espanyol per part del Partido Popular, cal que el president Montilla seguit per tot el poble català que estima la nostra gran nació, no accepti de cap manera una altra agressió contra l’autonomia, la llibertat i la democràcia representats per la primera llei de Catalunya referendada per el poble català. Mai cap tribunal pot retallar ni modificar allò que els ciutadans han votat i referendat. (Continuarà en un següent capítol ).—————————–

   L’avi apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana. Francesc Macià i Lluçà (1859-1933), esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit. La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava. L’Esquerra Republicana de Catalunya, que obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans -en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931-, quan encara no tenia un mes d’existència. (Ulisses-Els Països Catalans).

   Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el president Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa. Van ser detinguts Companys, Comorera, Martí Esteva, Ventura Gassol, Barrera, Mestres i Lluhí Vallescà. El 15 d’octubre de 1940, el president Lluis Companys va ser afusellat en el castell de Montjuïc, després d’un consell de guerra sumaríssim.(Ulisses-Els Països Catalans).

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana.- La lluita de guerrilles aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. Eren coneguts amb el nom de maquis.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Amb l’entrada a València, el 30 de març de 1939, de les tropes franquistes, dirigides per el general Aranda, s’iniciava també al País Valencià una etapa de forta repressió, amb milers d’empresonats i àdhuc condemnats a mort, com fou el cas del rector de la universitat de València, afusellat el 1941. Quin era el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “Prefereixo fer cues a Moscou que ser un aturat a Amèrica”. Rafael Albertí.

  ————————————————————————————————————————————————————————-

   És una imatge del port de Palamós des de la neu. El que és freqüent al port de Reykjavik (Islàndia), per exemple, no ho és aquí. Per aquest motiu i molt de tant en tant, -i si amb el canvi climàtic no es fa més present- ho podem observar des de la neu. Però, tant se val com ho mirem, la zona portuària de Palamós és la mateixa realitat que veiem a la pintura d’un paisatge extraordinàri: de mar, per suposat. Des de primeres hores del matí, si poden passar hores badant, observant els moviments del port. Tots dintre el seu color i activitat marinera. La sortida de les embarcacions de pesca que, preparades, atenen la senyal de sortida a les set en punt del matí. Antany sortien més aviat, a les sis de la matinada i el xivarri era tant gros que a l’escriptor Truman Capote -en aquells anys, inicis dels 60, vivia a la casa de la Catifa- li recordava Rip Van Vinkle, el protagonista d’un conte de Washington Irving, que es desperta desprès d’haver estat dormint durant vint anys. <<Aquest xafarranjo hauria despertat abans d’hora el pobre Rip>>, va pensar mentre anava a fer-se un te a la cuina. Les barques s’obren pas davant unes ones d’apariència pacífica que convida a córrer la mar. De vegades, però, una mar llarguera les pot fer tornar a port ans d’hora.——————————-A la tarda van arribant al moll pesquer, envoltades d’un núvol blanc de gavines que esperen endur-se un peix al bec. És la foto preferida de molts visitants que deambulen encuriosits per els molls de Palamós, quan d’ells no han vist mai el mar? I qui no es pot deixar emportar pels records i sentiments davant d’un mar tant grandiós? Ja es diu que el mar és un horitzó sense fi. Com el rebombori de l’arribada de les barques al moll pesquer. És l’hora dels pescadors. Tot sincronitzat, matemàtic i, ara, modernitzat. Badar davant de tot aquest tràfec, forma part d’un espectacle mariner tradicional i gratuït. Les caixes plenes de peix formen un rosari de colors brillants i d’un aspecte d’admirar. Les esperen a la llotja on la subhasta ja no és a veu cantant. Ara tot és informatitzat. I de la llotja a les pescateries…El peix del mar Mediterrani és el més exquisit del món.——–Però, atenció molt de “cuidado” ja que per gaudir d’uns estocs pesquers sans calen hàbitats marins ben conservats, perquè, cal recuperar els recursos pesquers, però, també, preservar els hàbitats marins. És a dir tirar endavant la creació de noves reserves i de nous plans de gestió marins tal com s’està fent a la majoria de països desenvolupats. Hi un acord generalitzat d’àmbit internacional que cal crear noves reserves marines i que aquestes tinguin plans de gestió eficaços per regular més estrictament els usos, amb l’objectiu de conservar els recursos naturals i el patrimoni marítim, al mateix temps que garantir la sostenibilitat de la pesca i el turisme. Escoltin, una reserva marina no és simplement un lloc de prohibicions com sovint es malentén, sinó una zona on s’aplica una millor gestió per preservar un patrimoni valuós que no és de cap col.lectiu en particular, sinó que pertany a tots. Per tot això, cal desenvolupar el projecte de reserva marina de les Formigues per permetre’n la recuperació de la biodiversitat marina. Tots els col.lectius implicats es fan els defensors de la natura i el solidaris, però en el fons els importa ben poc les futures generacions i el futur del medi ambient, tant maltractat.

  << En la majoria de les reserves s’estan dissenyant  estratègies de gestió semblants per protegir la integritat dels ecosistemes marins, especialment les espècies i els hàbitats més vulnerables. De la mateixa manera que a terra hi ha una sèrie d’ocells que no es poden caçar per plaer, a mar cada cop arrela més la idea de regular la pesca de determinats peixos vulnerables com el mero (tal com ja passa a França) o el corball. En el mateix sentit, la preocupant destrucció dels boscos de mar (praderies de posidònia i algues Cystoseira) per les àncores de les embarcacions està comportant la creixent dels fondeigs dins les reserves. La protecció del coral.ligen fa necessària la regulació de les immersions amb escafandre, mentre que la preservació dels recursos pesquers implica una regulació més estricta de la pesca.>> (De l’escrit a càrrec de J.Lloret, M.Casadevall, M.Muñoz, J.M. Gili i M. Demestre, publicat al diari EL PUNT).

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana.- El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. JOSEP IRLA (Sant Feliu de Guíxols), detentà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954 en què va delegar-ne les funcions a Josep Tarradellas, el qual va exercir-les així mateix simbòlicament -a França- fins a la seva tornada a terres catalanes, el 1977.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La lluita de guerrilles aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. A Astúries, per exemple, fou nodrida per restes d’unitats militars. En terra catalana, des del final de la guerra, retornen de l’Estat francès grups armats, que es van estendre, sobretot, per les zones pirinenques del nord empordanès. Com s’anomenaven a aquests grups de lluitadors contra el feixisme?

   EL LEMA de la setmana.- “Més que la tragèdia grega, el que em preocupa és la tragèdia del poble grec.” Melina Mercouri.

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris i els farem a les mans dos bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————

http://www.youtube.com/watch?v=ouRbkBAOGEw ———————————Si fan un “clic” sobre aquesta adreça veuran unes imatges i escoltaran les paraules del president John F. Kennedy, en un dels seus parlaments més encoratjadors de la seva presidència. Corresponen al capítol IV d’un escrit d’aquest BLOC de data 18-12-2009 i  que en aquell moment no en vàrem poder disposar. És un discurs històric pronunciat a la Universitat de Rice, Houston (Texas), el 12 de setembre de 1962 i que vostès podran escoltar en la seva totalitat. Heus ací un resum: “Hem elegit arribar a la Lluna. Elegim arribar a la Lluna en aquesta dècada i fer altres coses més, no perquè siguin fàcils, sinó perquè són difícils; perquè la nostra meta servirà per organitzar i mesurar les millors possibilitats que ens ofereixen la nostra habilitat i energies; perquè és un repte que estem desitjan acceptar, un repte la qual resposta no volem demorar, i un combat en el que intentem guanyar…i els altres també…”. Mai cap gran mitjà de comunicació comercial ha explicat la veritat a prop de l’esforç de l’Administració Kennedy per accelerar la conquesta de l’espai: “El progrés de la nostra ciència i educació s’enriquirà mitjançant nous coneixements del nostre univers i ambient, per noves tècniques d’aprenentatge i traçat de plànols, mapes i observació; per nous instruments i computadores per a la indústria, la medicina, i al mateix temps per a la llar tant com per a l’escola. Les institucions tècniques, com la de Rice, recolliran les collites del que aconseguirem. I, finalment, l’esforç espacial en si mateix, tot i que ens trobem en els inicis, ja ha possibilitat un gran nombre de noves companyies i milers de nous llocs de treball. L’espai i les indústries relacionades estàn generant noves demandes en inversions i personal especialitzat, i aquesta ciutat, aquest Estat i aquesta regió compartiran en gran part tal desenvolupament. Allò que en altres temps va ser el lloc més avançat de la vella frontera de l’oest, serà ara el més avançat en la nova frontera de la ciència i de l’espai. Houston, la vostra ciutat, amb el centre espacial, es convertirà en el cor d’una comunitat eminentment científica. En el decurs dels propers cinc anys, l’Administració espacial i la de l’aeronàutica nacional espera duplicar el nombre de científics i enginyers que hi ha a aquesta zona, augmentar les seves consignacions per a salaris i despeses generals fins els seixanta milions anuals, invertir uns dos-cents milions de dòlars en mitjans de laboratori i construcció de plantes, i dirigir o contractar per portar a terme nous esforços espacials per un valor de mil milions de dòlars en aquest centre i en aquesta ciutat”. Per el president Kennedy, ple d’il.lussió i optimisme, el camí cap a l’espai i la Lluna, era una aventura a vessar d’oportunitats per el progrés econòmic i social no només dels EUA, sinó, de molts altres països que van voler treballar plegats. Kennedy parlava d’investigació, de científics, enginyers, treball… Encara avui hi han empreses catalanes que treballen per els centres espacials dels EUA. Per el jove president aconseguir arribar a la Lluna volia dir aconseguir moltes altres coses per el bé dels ciutadans del món. “Si aconseguim arribar a la Lluna, perquè no podem aconseguir acabar amb les guerres, la fam, les malalties…”————————————————————–Aquestes són les paraules del president Kennedy que es poden escoltar en el vídeo: “Per suposat, tot això ens costa a tots una gran quantitat de diners. El pressupost d’aquest any destinat a l’espai és tres vegades superior al presentat l’any 1961, i inclús superior al pressupost del vuit anys anterior junts. Aquest pressupost puja ara a cinc mil milions quatre-cents mil dòlars a l’any…, suma extraordinària, encara que sigui menor del que gastem en cigarretes i cigars cada any. Les despeses espacials aviat pujaràn més, des de quaranta centaus per persona i setmana a més de cinquanta centaus a la setmana per cada home, dona i nen dels EUA, ja hem concedit a aquest programa absoluta prioritat nacional…,tot i que em dono compte de que, en certa mesura, aquest és un acte de fe i esperances, doncs ignorem quins beneficis obtindrem”.————————El president Kennedy, com vostès poden veure en el vídeo, es dirigeix als ciutadans de Houston i de Texas explicant amb uns grans coneixements tot el que significarà arribar a l’espai i a la Lluna. Ja, abans, ho havia explicat al Congrés i a tot el poble nord-americà. En el seu discurs a la Universitat de Rice, Houston (Texas) es veu l’entusiasme i coneixements de JFK així com la fe en un projecte per a desenvolupar part de l’economia dels EUA. Heus ací, el final del seu parlament i que es pot veure i escoltar en el vídeo: “Però si haig de dir, ciutadans amics meus, que enviarem a la Lluna, a dues-centes quaranta mil milles de distància de l’estació de control de Houston, un gegantesc “rocket” amb més de tres-cents peus d’alçada, amb la llargada d’aquest camp de “foot-ball”, construït mitjançant nous aliatges metàl.lics, alguns dels quals encara no han estat inventats, capaços de resistir el calor i les pressions vàries vegades més que tots els “rockets” que fins el moments han estat provats; que anirà equipat amb aparells de precisió que farien sentir enveja al rellotge més exacte del món; que transportarà l’equip necessari per a la propulsió, guia, control, comunicacions, aliments per a sobreviure en una encara inèdita missió a portar a terme en un planeta, i que desprès tornarà a la Terra amb tota seguretat, i entrarà novament a l’atmosfera a velocitats superiors a les vint-i-quatre mil milles per hora, produint una temperatura equivalent a la mitat de la del sol, i si tenim que fer tot això, fer-ho bé i abans de que acabi aquesta dècada, doncs hem de ser valents…”——————————————————————–Efectivament, tal com va afirmar el president Kennedy, abans de que acabés la dècada un gegantesc rocket va aterrar a la Lluna i l’ésser humà va trepitjar, per primera vegada, la seva superfície. Totes les avantatges d’aquest fet s’han vist en les investigacions que s’han fet en tots els camps del progrés econòmic i social, durant més de 40 anys. Kennedy va tenir fe amb el seu país i la nació es va moure. Ell no ho va poguer veure. Un miserable i traïdor cop d’estat orquestat per la CIA va fer que John F.Kennedy, el president més recordat i estimat per el poble nord-americà, fos assassinat a Dallas (Texas) el 22 de Novembre de 1963, per un grup de mercenaris desequilibrats i de la més mala estofa. Poden estar ben segurs que si ara hi hagués un president com JFK les maleïdes guerres de l’Iraq i Afganistàn, ja fa temps que haurien acabat. Així com gran part de la injustícia social que tanta fam provoca en el món.“ L’Aliança per el Progrés” i “El cos de la Pau”, entre altres programes internacionals, en són una prova evident. Amb un president com JFK a Espanya, per exemple, que tenia una gran preocupació per la marxa de l’economia -com ja expliquem en anteriors capítols-, de cap manera, hi hauria el vergonyós atur actual. Un 20 per cent de la població. Això sí, Espanya campiona de la corrupció i amb els corruptes de la pitxor estofa corrent pel carrer i essent invitats a programes de la televisió escombraria espanyola. Quina vergonya!———————————————-Com va dir el president Kennedy: “…doncs hem de ser valents…” Siguem-ho! per acabar amb tanta injustícia i millorar una democràcia de tant baixa qualitat com la que tenim.———————————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El setmanari que començà amb una ideologia falangista -defensora de la <<Política de Unidad>>, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia; sempre, però, es publicà en castellà. Es tracta del setmanari “Destino“.

   LA PREGUNTA de la setmana.- El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. Quin polític detentà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954?

   EL LEMA de la setmana.- “Un bon menjar fa sentir més amor pel món que qualsevol sermó.”  Arthur  Pendenys.

————————————————————————————- 

   És molt cert. Això és un exemple i podriem parlar de molts altres llocs. De cap manera el Barri Vell, de Palamós pot patir tanta agressió per part del sector motoritzat. Camions, furgonetes, cotxes, motos, amunt i avall destrossant i embrutint el paviment que va ser pagat mitjançant els tributs que paguen els contribuents -els veïns del barri van pagar-ne la seva part proporcional- i, també, amb fons estructurals provinents de la Comunitat Europea amb una condició establerta: zones només per a ús de vianants, veïns i amb un trànsit limitat. Els pilons tindrien que romandre tancats, per això hi són, i disposar-ne de claus els veïns i autoritzats. Cap vehicle hauria d’entrar al Barri Vell. ——————Estem d’acord amb l’editorial de la revista “El Blet i el Blat” (nº 19) -espai d’opinió del municipi de Palamós- quan afirma: <<Els camions de “reparto” només poden entrar des de les 8 a les 11 del matí. Així ho diuen ben clar uns cartells a les entrades del Barri Vell. Llavors, com és que cada tarda hi ha una bona quantitat de camions i furgonetes aturades dins l’esmentat barri, descarregant, i la major part de les vegades impedint el pas d’altres vehicles mentre realitzen aquesta operació. És que tenen “butlla”? …>>————————Lògicament vostès em preguntaran per el transport als establiments comercials. Doncs, bé, es té que fer com en els països europeus. Allà tenen una atenció especial i gran apreci per els seus barris antics. Són una atracció de primer ordre per els visitants i reflexe de com una comunitat sap valorar el seu patrimoni històric. Cal habilitar una zona al Pedró, la més propera a la zona comercial que podria ser molt bé a la part nord de les Pites -no molt gran- on els vehicles de transport puguéssin estacionar a la seva conveniència i comoditat. El repartiment es fa amb un petit vehicle motoritzat -cada camió porta el seu- acondicionat per aquest tipus de transport i, d’aquesta manera, camions i furgonetes no tenen que entrar al Barri Vell. Així ho fan els països d’una Europa moderna i progressista. S’evitaria el caos circulatori i fer malbé el paviment en una zona que només és per a vianants. També una millor comoditat per els transportistes i atenció per a la seva salut.——————————————Les vivències històriques del Barri Vell, de Palamós són extraordinàries. A la Baixa Edat Mitjana, Palamós va ser un lloc fortificat. Segons documentació històrica, la població empordanesa no es va establir a la costa durant l’Edat Mitjana, sinó en punts especialment protegits. Un d’aquests fou Palamós, i així al vell palau o fortalesa, no essent suficient en un principi per a assegurar la costa ni essent fort per a resistir, se li agregaren habitatges, i hi acudiren gairebé a acampar, més que a establir-s’hi, habitants de les muntanyes circumveïnes atrets pels privilegis i les llibertats. Vingueren de Vall-llobrega, de Vila-romà i sobretot de les muntanyes de les Gavarres. La fundació de Palamós fou una emanació de la voluntat reial. Palamós va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve de Mar, va permetre al rei posar els peus lliurement a la costa. La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. El seu primer alcalde fou Arnau de Bruguera. Un altre famós personatge, Astruc Ravaya, jueu que firmava en àrab, va ser banquer dels comtes d’Empúries. La causa de la fundació de Palamós, va ser la raó econòmica del port. El desenvolupament va ésser molt lent. Malgrat els privilegis de perdó dels deutes i de certs delictes per a la gent que poblés Palamós i concessió de mercats i fires, van passar molts anys des de la fundació oficial sense que els navegants que aquí tocaven per obtenir queviures o aigua camí de França o Itàlia veiessin cap altra forma urbana que no fos un modest barri mal ordenat al voltant del vell casalot palau-fortalesa que hi havia al costat del port. Una ordenació del 1334 va convertir Palamós en el barri marítim de Girona. En realitat, però, Palamós continuà essent una platja oberta. Va ésser el 1455 que va prendre cos la idea de construir un moll.————————————————————–El Barri Vell podria gaudir d’una gran atracció durant tot l’any. Un lloc molt visitat, principalment, per els nombrosos passatgers dels creuers que fan escala al port palamosí i que, enguany, fondejaran 38 vaixells. El turisme de només sol i platja és, avui dia, un error econòmic i empresarial que perjudica les aspiracions d’una economia moderna i progressista. Però, l’estètica actual del Barri Vell és deplorable. Pel que fa a les façanes de les vivendes, tothom ha fet el que ha volgut. No existeix una harmonia de conjunt vers a un gran patrimoni històric. Què seria, per exemple, la ciutat de Girona sense el seu admirat Barri Vell? Es pensen que actualment ni ha prou amb el sol i la platja per a sostenir un efectiu desenvolupament del turisme? Els habitants de Palamós, no tenim dret a aspirar a viure en una vila modèlica?———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Feliu Formosa (Sabadell, 1934), conegut també com a director escènic; havia publicat, en 1967, -A la paret, escrit amb guix- una antologia de poesia alemanya de combat, en col.laboració amb Artur Quintana; guardonat amb el premi Carles Riba 1977, per -Llibre de viatges- la seva poesia entronca compromís civil i expressió íntima, de vegades estremidora: “Darrera el blat madur corre la vida. Darrera la pared corre la mort.”

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un setmanari que començà amb una ideologia falangista -defensora de la <<Política de Unidad>>-, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia; sempre, però, es publicà en castellà. Quin és el nom d’aquest setmanari?

   EL LEMA de la setmana.- “L’afany de perfecció fa algunes persones totalment insuportables”. Pearl Sydenstricker Buck.

—————————————————————————-

   Aquesta és la continuació del primer capítol titulat, Defensar l’interès públic del capitalisme salvatge, i que fa referència a l’enfrontament entre l’Administració Kennedy i els magnats de l’acer que el vàren trair, desprès de negociacions per evitar l’augment de preus que provocaria l’enfonsament del programa econòmic i no inflaccionista presentat per el president. Les discussions vàren donar com a resultat, un contracte incentivat de 10 centaus per hora -estem parlant del 1962- com a millora de les pensions i una sèrie d’accions per a reduir l’atur entre els treballadors de l’acer, però cap augment de salaris. Els sindicats hi van estar d’acord. El president Kennedy i els seus consellers econòmics estaven satisfets, els va felicitar públicament a totes les parts per l’acord obtingut, ràpid i responsable. L’interès nacional per sobre de qualsevol interès egoista. El jove president estava content perquè l’acord era no inflaccionista, i que proporcionaria una sòlida base per a una constant estabilitat del preus.——————-Però les empreses de l’acer vàren trair la confiança del president Kennedy anunciant una pujada de preus d’un 3,5 per 100. El president estava furiós. Ha comés vostè un error terrible -li va dir a Roger Blough, president del consell d’administració de la U.S. Steel-, m’han traït. Ara, el país patiria un procés infalaccionari i una disminució de l’activitat econòmica. A més, els sindicats es van sentir enganyats i traïts i Kennedy va quedar com un president dèbil i ineficient. O´Donnell, primer ajudant del president, recorda la reunió a la Casa Blanca a la qual hi va assistir el fiscal general Robert Kennedy. Al president li bullia la sang. Mai l’havíem vist tant alterat. Estava pàl.lid de ràbia…blanc de fúria.Poc a poc es va calmar balancejant-se de manera quasi frenètica en el seu balancí, passejant-se per l’habitació i exclamant durs comentaris sobre Blough i altres executius de l’acer que es posaven al costat de la U.S. Steel: “m’han fotut. Ens han fotut, i tenim que intentar fotre ara a ells”, va exclamar. A causa de Steel “he fet el ridícul”. “El meu pare em deia que tots els homes de negocis eren uns brètols, però fins ara no creia que tingués raó”. “Déu meu, com odio a aquests fills de puta”. Kennedy sospitava que hi havia una conspiració amb Nixon. La U.S. Steel li havia promés a Nixon “no augmentar els preus fins desprès de les eleccions”, li va comentar a Ben Bradlee, director del Washington Post. “Desprès va tenir lloc la recessió i no van voler pujar els preus”. Així que jo vaig pressionar MacDonald -representant dels sindicats– i ens han donat una bona patada als ous.————————————————————————–Kennedy va començar a preparar una campanya per obligar als magnats de l’acer a fer marxa enrere. Durant una roda de premsa, Kennedy va denunciar a les empreses de l’acer. Estava decidit a posar primer a l’opinió pública al seu favor. Citant estadístiques per demostrar que no hi havia justificació per augmentar els preus. Heus aquí les paraules del president Kennedy: “En aquesta hora tant greu de la història de la nostra nació, quan ens veiem enfrentats a greus crisis a Berlín i en el Sud-est Asiàtic, quan estem dedicant totes les nostres energies a la recuperació econòmica i a l’estabilitat, quan els hi estem demanant als reservistes que deixin les seves llars i famílies durant mesos sense fi i als militars que arrisquen les seves vides (quatre d’ells han mort en els darrers dies a Vietnam) i estem demanant a tots els membres dels sindicats que moderin les seves exigències salarials, en una època en la qual necessitem contenció i sacrifici per part de tots i cadascú dels ciutadans, els nord-americans trobaràn molt difícil, com em passa a mi, acceptar aquesta situació en la que un petit grup d’executius de l’acer, la qual recerca egoista de poder i de beneficis excedeix del seu sentit de responsabilitat pública, poden mostrar aquest menyspreu pels interessos de 185 milions de nord-americans”. El president Kennedy no es va deixar espantar per els magnats de l’acer ni per els del petroli. Va complir amb el seu deure d’un gran president que, en tot moment, va romandre al costat del seu poble. I no només del seu poble, sinó dels pobles del món. I el poble nord-americà va estar al seu costat. Així, un 58 per cent, davant un 22 per cent, vàren aprovar les mesures de pressió del president per obligar a les empreses de l’acer a modificar la seva decisió. Dos terceres parts dels treballadors manuals del país van donar suport a Kennedy. Fins i tot els professionals i homes de negocis es vàren posar al seu costat en un 45 per cent, davant un 34 per cent. El seu índex d’aprovació general era d’un 73 per cent. “No puc fer un discurs com aquest i desprès quedar segut aquí com si res hagués passat”,va dir a Been Bradlee, director del Washington Post. El fiscal general, Robert Kennedy, va manifestar que “cal actuar perquè sinó semblarà que el país està governat per un grup d’industrials, i no crec que mai ens poguéssim recuperar d’una cosa així”. ——————————————————El president Kennedy va decidir actuar de manera contundent per imposar als magnats de l’acer una reducció de preus. No podia tolerar una mofa com aquella al poble nord-americà i a la presidència. Tampoc -com veiem que fan molts polítics a Espanya- buscava, una vegada finalitzat el seu segón mandat, una poltrona per ocupar la presidència d’una gran companyia de l’acer o de qualsevol empresa dels EUA. De ben segur que l’hagués obtinguda. Però, JFK sabia molt bé quin era el seu deure. Un any abans del seu enfrontament amb els magnats de l’acer -el 9 de gener de 1961-, Kennedy es preguntava en un discurs davant el cos legislatiu de Massachusetts: “Vàrem ser veritables homes íntegres, homes que mai per mai es van separar dels principis en els quals creien o del poble que creia en nosaltres; homes a qui ni el lucre monetari ni l’ambició política podrien mai allunyar del compliment de la nostra sagrada obligació?”. Per aquests principis lluitava John F. Kennedy.—————————————–En el proper capítol a prop d’aquest tema, explicarem les mesures adoptades per JFK per tal d’aconseguir que la indústria de l’acer fes marxa enrere. Aquesta informació històrica, però, d’una actualitat manifesta, vol recordar la figura i personalitat d’un president dels EUA recordat i estimat per la gran majoria del poble nord-americà i per milions de ciutadans del món. Volem recordar-lo no només perquè va ser assassinat, sinó per tot el que va fer i que molts mitjans d’informació comercials i conservadors encara han de fer. I ho fem amb un gran respecte a la transparència i a la veritat.——————————-La fotografia ens mostra el president Kennedy,acompanyat de Roger Blough (amb ulleres), president de la U.S. Steel i altres magnats de la indústria de l’acer, convidats a la Casa Blanca desprès de la greu crisi de preus.——————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Yankee Stadium, llar dels New York Yankees va ser el primer camp de “béisbol” al qual s’el va anomenar stadium. El 1972, George Steinbrenner va comprar l’equip i la ciutat de Nova York va comprar el camp.

   LA PREGUNTA de la setmana.-“Darrera el blat madur corre la vida. Darrera la pared corre la mort.” Poesia, de vegades estremidora, d’un escriptor sabadallenc nascut l’any 1934 i conegut també com a director escènic. Quin és el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “D’un home estúpid i ric es diu que és ric, mentre que d’un home estúpid i pobre es diu que és estúpid.” Isidoro Loi.—————————————————————————————————————                                        

   Els “Boroughs” són el nom que reben els barris perifèrics a Nova York. A l’extrem d’un d’ells, el de Staten Island, si troba el Alice Austen Hous, museu dedicat a la vida i obra d’Alice Austen (1866-1952), una de les primeres i millors fotògrafes dels EUA. És coneguda la fotografia de l’any 1896 d’un venedor ambulant d’ous a Hester Street. Actualment, queden de la seva obra uns 4.800 negatius, molts en plaques de vidre.———————————————Alice Austen coneixia molt bé allò de que una imatge val per mil paraules. Així s’ha dit sempre, però, en el fons, tots sabem, també, que hi han imatges que no voldriem haber vist mai: l’explosió, per exemple, de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki o les de l’assassinat del president John F. Kennedy, a Dallas (Texas). Parlant d’imatges jo els voldria mostrar aquestes del Palamós nevat l’any 2010, és a dir, d’ara. Ja sé que, possiblement, moltes persones no les voldrien veure, ni recordar. Es pot dir que, aquestes i altres fotografies que s’han fet, van més enllà de la neu. Certament, rere la seva visió bucòlica hi han les imatges de patiment de milers de ciutadans atrapats per una tempesta de neu -ALERTA 2-, ningú en va fer cas, amb la qual no hi estem acostumats. A les cases, mancats dels més elementals serveis per poguer sobreviue -En busca del fuego-, sentim la nostra debilitat davant d’una naturalesa meravellosa i, a la vegada, extremament cruel. I, també, molt mal tractada.——————————————————————–Tampoc hauriem de tolerar deixar les nostres vides en mans d’uns sectors econòmics, cada vegada amb més ànsies de poder i de beneficis faraònics, per sobre d’un tracte d’acord amb la dignitat de la persona humana. Som massa conformistes. També, penso, que la nostra nació no és com Alicia en el país de les meravelles. Hem de treballar millor si volem recuperar el lloc que ens correspón a Europa. Moltes vegades hauriem de recordar aquelles paraules pronunciades per el president Kennedy, el dia de la seva presa de possessió: I així, compatriotes meus, no pregunteu el que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé el que vosaltres podeu fer per la pàtria i, tots junts, per la llibertat de l’home.——————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Poc desprès del seu trasllat al Bronx el 1846, Edgar Allan Poe va descriure la seva casa com una acollidora caseta de camp. En aquest lloc va escriure Ulalume i The Bells. La casa va ser transformada en museu l’any 1917.  

LA PREGUNTA de la setmana.- El Yankee Stadium, llar dels New York Yankees i destinat a ser reemplaçat per el nou Yankee Stadium, va ser el primer camp de béisbol anomenat stadium. L’any 1972, un personatge va comprar l’equip i la ciutat de Nova York va comprar el camp. Qui va comprar l’equip?

   EL LEMA de la setmana.- “Compra només el blat que vegis amb els teus ulls, no el que encara està per germinar.” Mika Waltari.

—————————————————————————-

   Estem tant farts d’escoltar opinions prop la incerta situació econòmica de les nacions d’Espanya -Espanya és una nació de nacions- que la marejada és tant fenomenal que ningú -a part dels magnats posseïdors del major nombre de bitllets de 500 Euros, de tot Europa- sap ben bé on es troba. És com una sensació espiritual i física en contraposició constant de la força de la gravetat. Experts i altres que no ho són tant, expressen opinions i comentaris a vessar perquè cobren per fer-ho. Però de tant extraordinàri bagatge de plans i solucions, al final, no en queda res. Només la veu del ministre de torn anunciant allò que ningú voldria sentir: s’ha saltat la barrera dels 4 milions d’aturats i els 600 mil a la nació catalana. I encara és l’hora que el president del Govern espanyol s’ha de dirigir a tots els ciutadans, per explicar-los la situació real del país i acceptar la seva responsabilitat d’aquest desastre empresarial i econòmic. Encara esperem que ho faci el senyor Aznar que va donar via lliure a una especulació salvatge del sòl i que ens ha portat a la situació actual. El president Rodríguez Zapatero estava i segueix encara als llimbs, sense coratge polític per adoptar mesures dràstiques i necessàries. Per sobre del poder del capital i té que haber-hi el poder polític que representa a la sobirania del poble. És clar que tota aquesta situació d’emergència nacional només pot succeir en una Espanya on improvisar és una pandèmia i un recurs de mediocritat supina. No té que ser estrany per ningú. Ni per els experts de Washington -no en va tenen el major nombre de premis Nobel del món- o de la CE que ens veuen com un llast que cal deixar caure per permetre enlairar-se als països avançats, progressistes que tenen a l’europeisme com a vocació.———————————————–El president Kennedy solia recordar un paràgraf d’Ortega: “els crítics taurins ben parapetats en els seus seients van entrant un rere l’altre disposats en files concèntriques, darrere els murs de la plaça, amb els seus vistosos abrics de pell, les seves bufandes, els seus barrets, les seves anells daurades i fumant enormes cigars de l’Havana; tots xiuxiuejen, xiulen, aplaudeixen i fan les seves crítiques, dintre la sorollosa plaça, però, només un se les té que veure amb la fera…” Kennedy va mantenir un dur enfrontament amb els magnats de l’acer, perquè varen aunciar un augment considerable de preus quan li havien assegurat que no ho ferien per no esfondrar el programa d’estabilització econòmica i de la inflació promogut per el president. Els preus no van pujar. A l’Espanya de l’Estat de dret les grans corporacions econòmiques i empresarials han fet sempre el que han volgut. Tant amb dictadures -Espanya és un país de dictadors- com amb una democràcia de baixa qualitat. El poble sempre a cop de bastonades per part d’una miserable ultradreta que encara, avui dia, censura. Com els deia, l’enfrontament del president Kennedy amb alguns irresponsables militars del Pentàgon i la maleïda CIA que volien provocar una guerra mundial i que entorpien la política de pau del president; la seva lluita contra el racisme; l’intent de restablir les relacions amb Cuba… JFK va donar la cara i, en tot moment, ho va explicar al poble nord-americà.————————————————El presidente Rodríguez Zapatero ni és líder, ni passarà a la història com a estadista. Això sí, ostenta el lideratge de la confusió, ambigüitat i de fer volar coloms. Ha actuat tard i amb mesures dèbils forçades per representants de la gran patronal i els sindicats. No disposa de cap pla efectiu per combatre la recessió. Ha demostrat manca de confiança cap a els seus conciutadans perquè ni els ha explicat res ni demanat suport, solidaritat i sacrifici. A Espanya el món TV només serveix per fabricar programació escombraries per a fomentar més analfabetisme. El president Rodríguez Zapatero no sap ni dirigir-se per televisió al país. La majoria del poble hagués comprès el missatge i es posaria al seu costat. No és només amb pregàries que Espanya sortirà d’aquesta dramàtica recessió que ha llançat a la cua d’Europa, és amb coratge polític i aplicant mesures dràstiques les quals un president dèbil com Rodríguez Zapatero és incapaç d’impulsar. Cóm és possible que en una Espanya amb 4 milions de treballadors aturats, hi hagi altres ciutadans que treballin 14 hores cada dia o més i altres no puguin treballar ni una hora? Cóm és possible que hi hagi tanta economia submergida que és el subdesenvolapament d’un país? Cóm és possible que hi hagin treballadors que cobren de l’atur i que treballin en l’economia submergida? Cóm és possible que hi hagin enormes fortunes que paguin mínims impostos? Qui té de tot i molt més, té que ajudar a qui no té res. Cóm és possible que el passat febrer l’augment de la compra de cotxes hagi pujat un 40% i els empresaris no paren d’acomiadar treballadors? És evident que els beneficis empresarials són importants i necessàris, però, no més que la dignitat de la persona humana. És possible que hi hagi tanta injustícia social i insolidaritat? En situacions com aquesta és el Govern qui té que evitar que tot això passi. O és que s’amaguen sota la taula?——————————–

  A diferència de les nacions amb estadistes, a Espanya, l’oposició no fa res per ajudar en una situació econòmica i empresarial que afecta a 4 milions d’aturats. Va ser el Govern del senyor Aznar, del Partido Popular, el qui van portar l’alliberament del sòl provocant una especulació salvatge que ens ha portat a la situació actual. Però, ni el senyor Aznar ni el PP accepten la seva responsabilitat. Tampoc fan res per ajudar. Això demostra que no poden gobernar un país. Ni molt menys a la nació catalana que no poden suportar ni en pintura. Un partit polític com el Partido Popular que és capaç d’organitzar un embolic tant greu en el Tribunal Constitucional i en regiones com València, no pot governar. Però tant el senyor Rodríguez Zapatero com el senyor Rajoy, cobren un bon sou que els paguen els ciutadans. No s’el mereixen.———————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- “Alice Austen House” és un museu únic que es troba situat a l’extrem de Staten Island. Antany, llar d’Alice Austen (1866-1952), està dedicat a la seva vida i obra ,una de les primeres i millors fotògrafes dels EUA.    

   LA PREGUNTA de la setmana.- Poc després del seu trasllat a el Bronx, l’any 1846, Edgar Allan Poe va descriure la seva casa com a “una acollidora caseta de camp” . En aquest lloc va escriure dues de les seves més reconegudes obres. Quin són els seus títols?

   EL LEMA de la setmana.-“Els diners de Hollywood no són diners, són neu congelada que es fon a la mà.” Dorothy Parker.

   LA NOTA de la setmana.- Els lectors d’EL PUNT digital que tinguin a bé participar a la secció “la pregunta de la setmana”, els farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Ho poden escriure a l’apartat de comentaris.

—————————————————————————-

—————————————————————————

 En Dani, lector dels BLOCS d’EL PUNT digital i fent referència a una sèrie de texts dedicats a la vida i presidència inacabades de John F.Kennedy, ens ha demanat -més d’una vegada- les circumstàncies per les quals el Servei Secret nord-americà que té a la seva cura la seguretat i protecció del president dels EUA, no va poguer evitar el seu assassinat a Dallas (Texas), el 22 de Novembre del 1963. També ens demana l’esmentat lector, informació prop la participació de la CIA en el magnicidi. Mirin, a les poques hores de la mort del president Kennedy, una part destacada de nord-americans van intuir el que estava passant. Al cap d’unes setmanes la meitat dels nord-americans s’en van adonar del que havia passat. Al cap d’uns anys -cinc, més o menys- la gran majoria del poble nord-americà ja se n’havia donat compte de tot el que havia passat. Avui, cap ciutadà dels EUA -per més recòndit que sigui el lloc on visqui- que no sàpiga que va ser “la companyia “ qui va portar a terme el cop d’estat i magnicidi del president. Un grup de sicaris fanàtics amb coeficient d’intel.ligència “menys zero” (-0), pertanyents al grup d’operacions encobertes de la CIA, els que vàren executar al president dels EUA, John F. Kennedy. Però, tota aquella fastigosa operació mai s’hagués pogut realitzar sense la complicitat de l’FBI, part de la policia de Dallas i alguns membres de la màfia. L’operació es va començar a preparar quan en una visita realitzada per el president Kennedy a la ciutat d’El Paso (Texas), el mes de juny del 1963, ell mateix va fer públic que la tardor d’aquell mateix any, faria una gira per varies ciutats de Texas i entre elles, Dallas.————————————————————————–Kennedy va ser assassinat fa 46 anys, però, han estat els mateixos grups poderosos contra els quals la seva Administració va lluitar, els qui avui provoquen per els seus faraònics interessos particulars i en contra de l’interès públic, aquest desastre econòmic i d’injustícia social. Milions de persones pateixen considerablement a causa de la manca de responsabilitat de certes activitats del món dels negocis que porten a uns abusos propis de la roïndat.————————————————————–El 13 de Febrer del 1961, davant la Junta de la Conferència Industrial Nacional, va afirmar Kennedy: “No existeix un enfrontament inevitable entre el sector públic i el privat, ni entre la inversió i el consum, ni, com ja he dit, entre el Govern i els negocis. Tots els elements del nostre creixement econòmic nacional són interdependents. Cada sector té el deure de jugar el seu degut paper i aquesta és l’esperança i l’objectiu d’aquesta Administració…——————–“No farem descriminacions a favor ni en contra de cap sector de la nostra comunitat empresarial. Ens oposem de manera decidida a la corrupció , al monopoli i a l’explotació humana, però no als negocis. Sabem que el vostre éxit i el nostre estàn entrelligats, que vosaltres teniu dades i coneixements que nosaltres necessitem. A despit de les diferències que hagin pogut existir, cerquem quelcom més que una actitud de treva, cerquem l’esperit d’una aliança madura”. Els membres del Consell Assessor Comercial eren poc desitjosos de col.laborar amb el govern federal. Van suspendre les seves reunions i vàren decidir rompre les seves relacions amb el Departament de Comerç.———————-A principis del 1962 la indústria de l’automòbil, el termòmetre econòmic de la nació, va predir una xifra de venda anual de 7 milions de cotxes, amb un augment de 1.500.000 per damunt de l’any anterior. Bradford B. Smith, un economista de U.S. Steel (la més important companyia de l’acer), va afirmar devant la Junta de la Conferència Industrial Nacional: “He dit moltes vegades a aquest grup que segons va la nació, així marxa la indústria de l’acer, només que dues vegades més ràpid. Jo diria que la producció d’acer durant la primera meitat del 1962 pot considerar-se bastant bona”. Amb anterioritat el president Kennedy havia enviat una carta als dirigents de la indústria de l’acer, avisant i demanant que no pujessin els preus ja que això suposaria ensorrar tot el programa econòmic de la seva Administració que tenia com a eix central, evitar qualsevol desviació inflacionista. També, l’abril del 1962, el Sindicat de treballadors de l’acer va acordar, a petició del Govern federal, limitar les seves demandes d’augment de salari a 10 centaus l’hora, d’ençà el primer de juliol. Tot semblava anar bé per a tothom quan, per sorpresa i amb actitud de fets consumats, la indústria de l’acer va anunciar una pujada de preus de 6 dòlars la tona posant al president, als consumidors i als sindicats contra la paret. Els magnats de l’acer,com els del petroli, sempre havien fet el que havien volgut. Fotre’s de la presidència i del poble nord-americà és una costum per a ells, però, aquesta vegada, es vàren equivocar de president. El dia següent, en la seva conferència de premsa, el president Kennedy va declarar: “Al poble nord-americà, igual que a mi, li serà difícil acceptar una situació en la qual un petit grup de directius de la indústria de l’acer, les quals ànsies de beneficis i de poder privats excedeix del seu sentit de la responsabilitat pública, pot mostrar un menyspreu tant absolut cap a els interessos de 185 milions d’americans”.————————————Aquesta denúncia dels “titans” va atordir a la nació. Va senyalar el naixement d’una legenda. Els comentaris del president vàren sortir en els titulars de la premsa mundial, i inclús citats per “Pravda” per a la seva sorpresa i satisfacció. Els magnats estaven desorientats per la violència de la seva reacció i per el suport públic que el poble nord-americà va donar a Kennedy. Roger Blough, president de U.S. Steel, va mantenir que la seva decisió s’havia fet “en interès dels accionistes”.———————————————————(En el capítol -II- veurem la contestació de l’Administració Kennedy i com la indústria de l’acer va revocar l’augment de preus).——————–

—

        Roger Blough (amb ulleres), president de la U.S. Steel, l’any 1962,escoltant al president Kennedy

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El llegendari Cyclone, és el nom d’una de les poques muntanyes russes que funcionen per gravetat i sobre vies de fusta, que queden en el món. Construïda l’any 1927, agafa una velocitat de 110 quilòmetres per hora. Es troba en el famós parc d’atraccions de Coney Island, Brooklyn (Nova York).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un museu únic que es troba situat a l’extrem de Staten Island i que porta el nom d’Alice Austen House, a qui va ser dedicat?

   EL LEMA de la setmana.- “A la vida real, el que no es rendeix és tot un valent“.Paul McCartney.

—————————————————————————