La nova frontera

   watch?v=z3EIoBdfMoc  Si tenen a bé puntejar l’anterior adreça de vídeo veuran les causes i conseqüències de l’enfrontament del president John F. Kennedy amb els jerarques del Pentàgon i la CIA. Un catau de feixistes els anys seixanta. El president, amb el suport del secretari de Defensa Robert McNamara, van posar en marxa un pla d’estalvi i de reforma de les forçes armades dels EUA. En aquells moments hi havia un “stock” de 40.000 armes nuclears de 30 classes diferents, el qual manteniment era molt car i els militars encara demanaven més i més. El programa de l’Administració Kennedy consistia en un desarmament limitat i progressiu i que les reduccions es compensarien en part per els usos civils de l’àtom i per els programes espacials de la NASA. Es tractava de lluitar contra les conseqüències d’una conversió massa ràpida de l’economia, reforçant l’assegurança d’atur, increment de la informació a prop de noves oportunitats de treball, reorganització de programes d’ensenyament d’oficis, establiment de noves indústries i dirigint els programes d’investigació cap a la química, l’exploració de l’espai, la medicina, el transport urbà, la construcció, l’educació, la purificació de l’aigua, el control de la població, les malaties tropicals i l’explotació dels recursos de l’oceà. Però ni els industrials ni els militars estaven disposats el 1963 a doblegar-se davant decisions polítiques o, sencillament, raonables. Els generals van veure que el Tractat de Prohibició de Proves nuclears portat a terme per l’Administració Kennedy i, signat per Moscú, portaria cap a el desarmament generalitzat.——————————————————-En un dels editorials d’EL PUNT (24-6-10), es qualifica al general nord-americà Stanley McCrystal -cap militar a l’Afganistan- com a militar bocamoll que cal afegir a la llista de militars dels EUA que, amb les seves declaracions, han posat en evidència el seu <<menyspreu per l’autoritat civil>>. Posen per exemple als generals Patton i MacArthur. Jo hi afegiria que, fins i tot, n’hi han que han menyspreat i avergonyit la democràcia i la presidència. El general Curtis LeMay, cap d’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire, va preguntar en to de queixa quan el secretari de Defensa de JFK, McNamara, es va oposar a algunes de les seves exigències amb relació a ampliar les Forçes Aèries, <<Serien molt pitjors les coses si Jruschov fos el nostre secretari de Defensa?>>. LeMay era brusc, mastegava tabac, pretenia bombardejar els “enemics” fins a fer-los tornar a l’Edat de Pedra i es queixava de la fòbia dels nord-americans per les armes nuclears. Cada vegada que el president Kennedy es reunia amb LeMay, gairebé li donava un atac. El general no escoltava, no feia cas a allò que el president deia i plantejava propostes que Kennedy considerava aberracions, que no tenien res a veure amb la situació existent els anys seixanta.————————————El president Kennedy va sacsejar el Pentàgon que havia estat el seu propi amo durant vint anys: en el període que va seguir a la segona guerra mundial; durant el conflicte de Corea i, finalment, sota la benèvola Administració del general Ike. Els guerrers es varen adonar compte que els bons temps s’havien acabat. No només tenien por de perdre els seus privilegis, sinó que consideraven com el seu deure intentar <<salvar la nació>>. Així ho explicava “Newsweek” :”Amb cervell de computadora i voluntat martellejadora, Kennedy i McNamara varen modelar novament la màquina de guerra dels EUA, passant de la rigidesa espasmòdica de la represàlia massiva nuclear al calibratge exquisit de la resposta flexible. Van reduir despeses, sacsejar els peixos grossos, posar energicament al seu lloc els aliats, atemoritzar als sàtrapas del Senat i guanyar-se enemics en tots els llocs.>> Enfrentats amb ordres superiors, generals i almiralls van cedir primer, desprès rebel.lar-se. Una guerra de guerrilles esclatà entre els 7 mil despatxos, les 18 milles de passadissos i les 150 escales del Pentàgon.————-El general Edwin Walker declarà: <<Hem de fer fora als traidors i, si això no és possible, organitzar la resistència>>. Li van donar suport el general Del Valle i l’almirall Arthur Radford. <<Alguns dels consellers del president tenen una idea sobre els assumptes estrangers que ferien tremolar a l’americà de classe mitja>>, declarà l’almirall Chester Ward. << La tercera guerra mundial ja ha començat i hi estem ficats profundament>>, va dir l’almirall Felix B. Stunny. El general White declarava: <<Miro amb gran aprensió a aquests anomenats intel.lectuals de la defensa, que fumen en pipa, a qui s’ha portat a la capital de la nació. No crec que molts d’aquests joves confiats en si mateixos i amb freqüència arrogants, professors, matemàtics i teòrics tinguin suficient món o motivacions com per fer front a la classe d’enemic amb el que ens enfrontem>>. L’almirall Ward va acusar als consellers de la Casa Blanca de donar prioritat, no a la llibertat, sinó a la pau i afegia: <<La veritable seguretat està en la superioritat nuclear sense límit>>. L’almirall Lewis Strauss, declarà: <<No sé si és bona idea reduir les tensions>>. El “New York Times”  va escriure: “El Pentàgon està tenint problemes amb els dretans amb uniforme. Gran nombre d’oficials de mitjà i alt grau estàn adoctrinant als seus homes i a la població civil propera a les seves bases amb teories semblants a la de la <<John Birch Society>>. També critiquen i posen en ridícul part de la política oficial del govern dels EUA. L’exemple més desaforat d’aquests oficials és el Major General Edwin A. Walker…>>.—————–Per primera vegada a la història dels EUA, un President gosava atacar el mite de la infal.libilitat nacional. Aquesta va ser la resposta del president Kennedy: <<Hem de fer front al fet cert de que els Estats Units no són ni omnipotents ni omniscients, de que no podem imposar la nostra voluntat sobre el 94 per cent restant de la humanitat i de que no hi pot haver una solució americana per cada problema mundial. Procurem més en tenir allunyants de les nostres costes els bombarders i els míssils de l’enemic, i menys en tenir allunyats dels nostres refugis els nostres veïns. Dediquem més energia a organitzar relacions lliures i amistoses amb les nacions del món… i menys a organitzar bandes armades de guerrilles civils -<<John Birch Society>>, els <<Minutemen>>i el <<Ku Klux Klan>>-  que és més probable que proporcionin <<vigilants>> locals i no nacionals>>.——————————————————————————–Aquesta va ser una de les més brillants ocasions de l’Administració Kennedy: la signatura del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears. El dia 22 de setembre de 1963, els qui s’oposaven varen ser derrotats de manera amplia per una votació de 80 vots a favor per 19 en contra. Els país estava amb el president Kennedy i amb la seva apel.lació al <<valor>> i la <<comprensió>>. Li quedaven dos mesos de vida.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En arribar els atacs aeris nazis contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: <<Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.>>

   LA PREGUNTA de la setmana.- Les històries dels herois com <<El Guerrero del Antifaz>> o bé les intrèpides aventures de <<Roberto Alcázar y Pedrín>>, han esdevingut el símbol d’aquells anys foscos, nodrits per una literatura censurada per la dictadura franquista i  que trobava en els còmics el reflex de llurs interessos. Qui van ser els seus dibuixants?

   EL LEMA de la setmana.- “El mal de ser cubà es que, quan un parla seriosament, sona a la lletra d’un bolero conegut.” Guillermo Cabrera Infante.

—————————————————————————-

watch?v=adBrfoxj5OE  (si tenen a bé,poden puntejar aquesta adreça de vídeo).  

   No es pot acatar, de cap manera, ni acceptar, escoltar, sentir, conformar-se ni, res de res, que vingui d’un país dirigit per una dictadura encoberta que tolera el vergonyós fet de que l’Estatut de Catalunya hagi estat trossejat davant el poble d’una gran nació que el va refrendar. Hi ho va fer desprès de ser revisat per el Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat per majoria en el Parlament de Catalunya; el Congrés de Diputats; el Senat i signat pel rei d’Espanya com a Llei Orgànica. Això no passaria a cap país democràtic desenvolupat en la vida social i política. És una aberració pròpia d’un país amb una dictadura encoberta i que ha quedat ancorat en els anys de la guerra incivil espanyola on, la dreta conservadora i radical i l’ultradreta, només poden aconseguir el poder a base de cops d’estat i fer de l’atac constant contra la nació catalana, la seva anormal manera de fer política. Només contra Catalunya s’ha fet un atac i menyspreu com aquest. No ho haguéssin fet contra cap altra región espanyola. Sempre contra Catalunya que és un país progressista, democràtic i europeu que, per part del nacionalisme espanyol, cal ofegar. Hi ho fan perquè -i d’això s’han aprofitat- consideren Catalunya com un país de badocs on l’esclavitud i el conformisme formen part de l’herència del terror imposat per les maleïdes dictadures espanyoles. La sentència d’un Tribunal Constitucional espanyol caducat, contra l’Estatut de Catalunya, ha estat una injustícia i un error amb danys incalculables per una Espanya que  és una nació de nacions i  que, sense Catalunya, tot li serà molt més difícil malgrat la seva supèrbia imperialista. Desprès de que el Partido Popular hagués llançat l’Estatut de Catalunya al TC i d’aquesta sentència que ofega la nació catalana, mai Espanya haurà quedat tant trossejada com ara. Veig molt difícil que el poble català vulgui saber res d’Espanya. Tot el que està succeint és molt greu. És indignant constatar a on ens ha portat aquesta retrògada manera de fer la seva particular política el Partido Popular, i sempre contra Catalunya. No ho oblidarem mai. Cap català ho oblidarà en les futures eleccions. Com tampoc oblidem que fou el general i dictador Miguel Primo de Rivera -havia estat capità general de Catalunya– qui va prohibir la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques; remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars -decret de Repressió del Separatisme-; prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI); dissolució de la Mancomunitat de Catalunya; tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona; destitució i desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres, de la junta del Col.legi d’Advocats de Barcelona per la negació a redactar el seu anuari en castellà; destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona; destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc….Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans. Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc. Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general de Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. Uns anys més tard, quan la nació catalana havia començat a respirar novament, el cop d’estat d’un altre general i dictador -Franco- va fer tot el que va pogué per anul.lar Catalunya. Això si, uns i altres, desprès i ara, la seva gran afició: espoliar Catalunya. Els sous d’un país de funcionaris en extrem com és Espanya -gairebé i com a exemple, a Extremadura un 32 per cent dels ciutadans cobren de l’Estat-, provenen dels impostos que paguen els treballadors de la nació catalana a qui el TC nega, mitjançant aquesta segona retallada de l’Estatut, un desenvolupament en llibertat i confiança. Ens volen agafar per les orelles i, amb la força sense raó d’una dictadura encoberta, empènyer Catalunya cap a els residus d’Europa. Això és, també, fer molt de mal a Espanya.——————–Ara, són el Partido Popular  i el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, il.legitimat per dictar aquesta sentència contra l’Estatut que és la primera llei de Catalunya, els qui ens han portat a aquesta situació que, de cap manera, afavoreix Espanya. Al contrari, s’ha perdut una gran oportunitat per acollir i acceptar Catalunya tal com és i tal com desitja ser i que, d’ençà ara, no ens queda cap més remei que treballar per sortir d’Espanya i aconseguir formar part d’Europa com una nació amb Estat propi. El vergonyós comportament de l’oposició liderada per Mariano Rajoy, explica perquè -entre altres circumstàncies- Espanya és un país endarrerit dintre el context europeu. A Espanya, on l’europeïtzació és zero, es fan les coses molt malament i això ho demostra aquest suspens davant una Europa que ens observa de reüll i no s’aguanta el riure: l’Espanya de les corregudes i matança de toros com a espectacle nacional; futbol a milions d’euros la pilotada; economia desordenada i submergida a nivells d’explotació humana com a Las uvas de la ira, de John Steinbeck, sobre la Nord-Amèrica profunda, injusta i cruel a nivells de país incivilitzat; una corrupció malaltissa que fa vessar llàgrimes de sang les imatges de Setmana Santa de l’Espanya profunda, funcionarial, canonical i que ens ha portat al “paradís” de l’atur. Aquesta Espanya que fa possible que el Partido Popular i el Tribunal Constitucional -com en una dictadura encoberta- Catalunya no pugui treballar amb l’Estatut que el poble va referendar. Escoltin, l’Estatut de Catalunya no és anticonstitucional, no va en contra de la Constitució Espanyola, això sí, és una obra d’enginyeria social i política, és un dels millors Estatuts dels països europeus, és un Estatut progressista i amb sentit de futur. I, precisament, per tot això, ha estat menyspreat i trossejat. Això només pot passar en una dictadura encoberta.

   —————-D’ençà ara i més que mai, no deixem de parlar el nostre sagrat idioma de la nació catalana. Tothom qui ha vingut a Catalunya el té que saber parlar i és absolutament indispensable que així sigui si volen signar un contracte de treball a la nació catalana. Ja en el mateix contracte hi té que haver-hi una clàusula conforme la treballadora i el treballador es compromet a aprendre i parlar el nostre idioma. És molt important, més del que tots ens pensem, que no deixem de parlar mai la nostra llengua davant de res i per a ningú. Així es fa en tot país que vol ser respectat com a una gran nació, i així ho fan als EUA.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar <<la via del mar>> amb objecte de reduïr la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, els lupi del cielo o <<llops del cel>> -com eren anomenats els aviadors legionàris italians- bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- En arribar els atacs aeris nazis contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, un líder polític anglès encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: <<Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.>> Quin és el nom d’aquest polític?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “He vist intervenir les democràcies contra tot, excepte contra els feixismes.” André Malraux.

   NOTA.- Els lectors que desitjin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————- 

————————————————————————————-

 watch?v=HI2iV6kbWBs

   Si tenen a bé puntejar sobre l’anterior adreça de vídeo, veuran el president John F. Kennedy en el Madison Square Garden de Nova York, el 20 de maig de 1962, demanant suport al poble nord-americà per la reforma de la Seguretat Social proposada per la seva Administració i que el senador i candidat Kennedy, ja havia anunciat durant la campanya electoral per a la presidència. A l’acte multitudinari hi van assistir-hi milers d’ancians procedents de diferents llocs dels EUA i el va retransmetre la cadena de televisió CBS. Així, podran escoltar el prestigiós periodista Walter Cronkite. La intervenció del president Kennedy va ser agressiva, pronunciada en tons molt vius i llargament aplaudida per els assistents al Madison Square Garden, ple de gom a gom.———————–L’Administració del president Kennedy va ser un repte d’il.lusions i realitats. El programa anunciat i explicat en el decurs de la campanya electoral, va seguir el seu curs amb seriosos problemes i dificultats, però, a un any abans de finalitzar el seu primer mandat (1960-1964) -tot i tinguent gran part del Congrés en contra seva- va aconseguir complir la major part del programa electoral en representació de la plataforma del partit demòcrata que li va donar suport, així com els representants dels estats que a la Convenció del partit, li varen donar els seus vots. Això mateix faria el poble nord-americà quan 68.837.000 dels seus conciutadans el van votar. Durant els seus tres anys de mandat (1961-1963) i segons les enquestes periòdiques de Lou Harris i Gallup, l’índex d’aprovació del president Kennedy, entre el poble nord-americà, era entre el 92 i el 72 per cent. Xifres impressionants. Una Administració activa, disposada a fer coses, havia substituit una Administració passiva -la del president Eisenhower- en la que no es feia res. El mateix Kennedy creia que les seves rodes de premsa setmanals, retransmeses en directe per la televisió i per la ràdio per primera vegada en la història dels EUA, representaven una gran diferència. Kennedy va comprendre que allò que estava generant la bona voluntat pública era quelcom més que les mesures econòmiques i les esperances. Ja abans de la seva investidura, el columnista Joe Alsop pensava que Kennedy havia canviat l’actitud pública. <<No crec que hagi donat un sol pas en fals desde la diada de les eleccions. Ha estat un aconseguiment extraordinari. No puc evitar veure els meus amics, inclús un sorprenent nombre de republicans, respirant amb una nova esperança, i disposats a moure’s cap a andavant en els durs temps que s’acostaven>>.———————————————————————–Pel que fa a la defensa de Kennedy de les assegurances sanitàries per els més grans i sota la Seguretat Social, va provocar la resposta contrària: advertències en contra dels plans de l’Administració d’imitar els països comunistes socialitzant la sanitat. Kennedy va decidir passar a l’atac. Va anunciar el projecte “Atencions Mèdiques per els Ancians pel 1962” i va iniciar un assalt frontal a la AMA (American Medical Association), un lobby obstructiu que impedia el progrés; un moviment de base, per part de la gent gran, que convertís la llei  Kennedy en el seu punt d’unió i una crida directa a l’audiència nacional mitjançant tres emissions diferents a la televisió. L’acte celebrat en el Madison Square Garden de Nova York, n’és un exemple. Ho vegin vostès mateixos a l’adreça del vídeo que figura al principi.——————————————————–El Medicare, pla llargament esperat que hauria de permetre a les treballadores i treballadors americans, contribuir a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de, com succeïa fins el moment, veure’s obligats, una vegada gastats els seus estalvis de la jubilació, anar a la recerca de la caritat pública o privada. El president Kennedy havia fet d’aquesta llei futura un dels punts clau de la seva campanya electoral. Com a resultat de l’informe que va sol.licitar desprès d’haver estat elegit, va modificar propostes anteriors per a facilitar la seva aprovació a la Cambra. El cost de l’hospitalització de la malaltia del seu pare, va dir Kennedy als líders legislatius mentre esmorzaven junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no tenien la fortuna dels Kennedy, suportar aquestes càrregues financeres. En el transcurs de tres anys va tractar de guanyar un o dos vots, de manera que el seu projecte de llei pogués salvar l’obstacle del Comitè de Procediments de la Cambra. Durant aquests tres anys, Kennedy, va seguir la pista al diputat Wilbur Mills, president de l’esmentat comitè.———————————————(En el capítol següent -II- veurem que va passar amb el projecte de llei sobre el Medicare, reforma de la Seguretat Social proposada per l’Administració del president Kennedy).————————————————-Kennedy i Johnson amb Jack Shelley’s, polític del New Deal i defensor de la Civil Rights Act, presentada per l’Administració Kennedy al Congrés i que va ser aprovada desprès de l’assassinat del president.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ens referim a l’experiència socialista del Principat de Catalunya de 1936-1938, la segona experiència socialista amb un mínim de durada -trenta mesos- de la història del món. La primera havia estat la soviètica, en una formació pre-capitalista.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar <<la via del mar>> amb objecte de reduir la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans. Com eren anomenats els aviadors legionaris italians que causaven aquests atacs feixistes?

   EL LEMA de la setmana.- “Els homes moguts per ideals deixen d’interessar-se per la política.” Eduardo Punset.

—————————————————————————-

   Tot just tres mesos enrere. Tres estacions: hivern, primavera, estiu, són les que han transcorregut. Tres melodies diferents i, Vivaldi, entre la visió i el paisatge fa notar la grandesa i realitat d’una estació amb veu pròpia. A l’escriure, no podem transmetre la força del so d’unes notes musicals que volen expressar allò que contemplem i allò que no veiem. En el primer cas, la veritat s’imposa davant tot i hem d’acceptar, volguem o no, que tot just fa tres mesos ens envoltava un paisatge d’una cruditat extraordinària. Fred i neu sense pietat, sense presura. Com la venjança d’una naturalesa menyspreada. En el segón cas, allò que no veiem, però, que, Antonio Vivaldi (1678-1741)* ens ho fa imaginar tot. Les quatre estacions, de la tardor gairebé no ens en recordem. La imatge d’avui, ens mostra una cara més de Palamós o una molt mala cara perquè, aquesta vegada, varem patir considerablement. Però el paisatge hi és, amb tota la seva majestuositat, encara que, amb l’angoixa d’una buidor imponent. Tot el contrari d’ara en que el sol i els primers banyistes, donen vida a un mateix paisatge tocat per les estacions. En aquest cas, de l’hivern a l’estiu. Tres mesos que ens marquen una manera de viure i que, afortunadament, res no hi podem fer. Som esclaus del temps o, millor dit, de les quatre estacions que Vivaldi va musicar per els segles dels segles. Una música que no morirà mai per mai, però que és companya d’un paisatge que ja fa anys que va començar a morir. Crèiem ingènuament que, amb l’arribada de la democràcia, el paisatge seria venerat i respectat. Va ser i és destrossat de manera irreversible. Una palmera solitària n’és testimoni d’excepció.———————————————————*Antonio Vivaldi, (Venècia 1678-Viena 1741), anomenat “il Prete rosso”, compositor italià. Va estudiar música amb el seu pare i, posteriorment, amb G.Legrenzi. El 1703 va ser ordenat sacerdot. Tot i que va renunciar del seu ministeri per raons de salut, va exercir com a professor de violí en el seminari musical de l’Hospital de la Pietat de Venècia. Va realitzar experiments amb tota classe de formacions musicals. Es conserven 554 obres de música instrumental. (IL cimento dell’armonia, c. 1725), conté els concerts de Les quatre estacions.      

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El 1937 Joan Miró realitzà un gravat del qual se’n féu un segell (d’un franc) i un cartell, per a contribuir a la causa republicana. Utilitzant només vermell, groc, blanc i negre, sobre fons blau, un text molt simple, que és un crit d’ajut, i la imatge molt expressiva d’un únic iconogràfic: un home amb un puny alçat de grans proporcions que s’aixeca com un símbol del lluitador per la llibertat.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser la segona república socialista  amb un mínim de durada de trenta mesos, de la història del món?

   EL LEMA de la setmana.- “La literatura és l’art d’escriure allò que serà rellegit; el periodisme, el que serà fullejat un cop”. Cyril Connolly.

—————————————————————————

  Personatges que ni els seus noms no voldria recordar. Tres dictadors, tres dictadures tiràniques que varen pretendre anul.lar l’home -llibertat, intel.ligència, voluntat- creat a imatge i semblança de Déu i convertir-lo autòmat. La societat va quedar-ne afectada per tants anys de dictadures. A Espanya, la del general Primo de Rivera -que havia estat capità general de Catalunya- i, més tard, el cop d’estat del general Franco i una dictadura que va durar 40 anys. Encara, avui, gairebé tot funciona com en el temps de la dictadura franquista. Fer les coses sota la por; sense il.lusió ni motivació. Només amb l’afany de guanyar diners de manera fàcil i ràpida. Especulació, corrupció i baixa productivitat en tots els sectors econòmics i empresarials. Una democràcia de molt baixa qualitat i política econòmica que no és solament dolenta, és pèssima! Pobles arruïnats on els rics ho són cada vegada més, i els pobres més pobres. Lema de les dictadures: procurar només pels interessos individuals i trepitjar els de la col.lectivitat. Catalunya que és una nació, vol sortir de tot aquest maremàgnum espanyol i fer les coses diferent. Per això el poble català va referendar l’Estatut, la primera llei de Catalunya, i que el Partido Popular ens el va llançar a un Tribunal Constitucional ja caducat. No volen que Catalunya gaudeixi d’una veritable autonomia i romani sotmesa a les lleis de Castella. No és estrany, doncs, que ja hagi començat el procés perquè Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació i la mesa del Parlament accepti a tràmit una iniciativa del poble perquè es convoqui un referèndum sobre la independència.——————-El president Kennedy solia dir que “les dictadures són incapaces de fer fructificar el gra de la terra.” Grècia, Portugal i Espanya en són un exemple. Ostentem la mediocritat de ser els darrers d’Europa i aquesta és l’herència de les dictadures i els dictadors. Ells no hi són, però, encara romanen molts dels seus valedors, alumnes aplicats que ens han portat a la situació actual. I en el cas d’Espanya encara és molt pitjor quan veiem el que són capaços de fer contra Catalunya, el Partido Popular, un Tribunal Constitucional caducat i la premsa de Madrid: el més clar exemple de la fòbia contra la nació catalana.——— Salazar va exercir -1932-1969- com a primer ministre de Portugal. Va institucionalitzar la dictadura que va durar fins el 1974. El 1933 va ser promulgada una nova Constitució com a estructura del Estado Novo. Règim anti-liberal, anti-democràtic, contra-revolucionari, catòlic, corporatiu i colonialista, inspirat en directrius socials del catolicisme conservador portuguès. El govern era responsable, no davant el Parlament -amb escassa competència- sinó davant el president. Els partits varen ser prohibits a excepció de la Unió Nacional. Dictadura severa, paternalista a mans d’un home superat per la dinàmica capitalista de la postguerra, no ho va passar gens fàcil a la industrialització i va mantenir la preponderància dels sectors agraris. Només una petita indústria va romandre lucrativa degut al miserable nivell salarial, sostenible a causa del fort atur, subcontractació i a la repressió de qualsevol procés reivindicatiu per part de la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat) i a legions d’informadors que durant anys van fitxar als seus conciutadans. Tot el poble era sospitós davant la totpoderosa policia política. Fastigosa dictadura i una absurda guerra colonial que va durar fins l’anomenada Guerra dels clavells -clavells en els canons dels fusells- i que, encara avui, Portugal està pagant molt car.————————————————————————   Desprès de la fugida del rei Constantí (1967), el general Zoitakis va ser designat regent, tot i que, Papadopoulos era l’home fort. Suspensió de les garanties sobre els drets humans i opositors, detinguts, torturats i acomiadats de tots els càrrecs públics. La premsa sotmesa. El país va entrar en el terror i revolució constant. Atemptat fallit contra Papadopoulos. Limitació de l’autonomia judicial (1969). Deportació d’advocats i procuradors. Desde Suècia, campanya internacional contra el règim militar. Judici i comdemna contra Amalia Fleming (1971), vidua del científic britànic. Moció de censura per part del Consell d’Europa. Expulsió i aïllament de Grècia. Suport dels EUA i de la CIA, a canvi de bases. Grans corporacions nord-americanes ho van dominar tot. Papadopoulos assumeix la regència (1972) i es converteix en el gran dictador. Davant un règim tirànic, intent de cop de la Marina (1973) a favor del rei Constantí. Papadopoulos proclama la república. La inflació es desboca i l’economia cau a nivells de país subdesenvolupat. Rebelió dels estudiants amb el suport dels treballadors de la construcció. Els tancs entren al campus: 30 morts i més de 1000 ferits. Cop d’estat del general Ghizikis, cau Papadopoulos. Més repressió. Crisi de Xipre (1974). Els militars, cruels i inútils reintegren el poder als civils. Depuració de l’exèrcit i la policia. Eleccions generals. Karamanlís, liberal-conservador, obté majoria absoluta. Grècia no s’ha recuperat.————————————-Franco. Cop d’estat, tres anys de guerra incivil, més d’un milió de morts, 40 anys de dictadura i repressió ferotge. Esclafar Catalunya. Forma d’estat i de govern imposada per la força militar d’un sector de l’exèrcit contra el règim democràtic republicà. La dreta contra l’esquerra i des del centre castellanitzador contra tot el que representa la nació catalana. Imposició d’unes clases socials sobre d’altres i forta explotació econòmica de les classes populars i d’una negació permanent de la llibertat política. Posar fi a l’autonomia catalana i a les pretensions polítiques de la classe obrera. Misèria econòmica i moral del país, fomentada per l’aïllament internacional aguditzada per la dispersió obligada de mitja Espanya a causa de l’exili. El franquisme tingué també a Catalunya grups socials que el van sostenir o consentir. S’havia ofegat el liberalisme i l’empresariat s’havia acostumat a la seguretat, al benefici fàcil i a l’absència absoluta de risc. El treballador, una peça més d’un engranatge capitalista i amb un únic destí: l’atur. Pel que fa a Catalunya encara avui aurem de sortir al carrer per a defensar la dignitat de la nació catalana. Espanya no ha superat el franquisme.——————————————————————Si tenen l’amabilitat de puntejar sobre les adreçes que tot seguit detallem, veuran els dictadors Salazar, Papadopulos, Franco que, com veiem, encara avui paguem les conseqüències de la manera de fer d’aquells maleïts anys i maleïdes dictadures. Què espera aquesta Espanya endarrerida per sortir de l’estigma del franquisme? Quina vergonya!———————————

watch?v=drCXCpE93G8 (dictador Salazar – Portugal)———————————————watch?v=qyhwhfDph1I (dictador Papadopoulos – Grècia)—————————————–

watch?v=wAYgpMQTHKY (dictador Franco – España. Només fa 35 anys, poca cosa ha canviat).————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Es tracta de l’aviació legionària italiana -que tenia la seva base a Mallorca- bombardejà, durant tota la guerra, la costa peninsular dels Països Catalans i l’illa de Menorca. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- El 1937 Joan Miró realitzà un gravat del qual se’n féu un segell (d’un franc) i un cartell, per a contribuir a la causa republicana. Utilitzant només vermell, groc, blanc i negre, sobre fons blau, un text molt simple, que és un crit d’ajut, i la imatge molt expressiva d’un únic motiu iconogràfic. Quin és el dibuix de la imatge i qué representa?

   EL LEMA de la setmana.- “He après que una vida no val res, però que res no val una vida.” André Malraux.

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat dels COMENTARIS. Els hi farem a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   El Palamós de les mil cares s’explica en el contexte d’un paisatge meravellós que, ho hem de reconèixer, encara ho era molt més, però, la penosa especulació del sòl, ens ha portat per camins d’un retorn irreversible. Ens ho han destrossat tot. Inevitablement, no podem mirar enrere sense ira. Pensar el que seria avui Palamós amb cases emblemàtiques com la de “Villa Júlia”; la finca de Miquel Matas, coneguda com el “Parque”; la Casa Montaner; el “xalet del Pedro”; la casa Ribera; la “Villa Toneta”; la Cooperativa La Equitativa; el teatre Carme…tant ben explicat i recordat en el llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”, del qual n’és autor, Pere Trijueque, editor del setmanari “El Blet i el Blat”.———————Escoltin, per poc que puguin vagin un dia a Terrassa i facin el recorregut del Modernisme; el món de la revolució industrial (vapors, xemeneies, museus…); i el seu conjunt medieval, quedaran meravellats. Edificis, cases, fàbriques, xemeneie com la Casa Alegre de Sagrera, avui Museu de Terrassa(1911); la fàbrica Izard (1921), actual sala d’exposicions Muncunill; el magatzem Joaquim Alegre (1904), actualment seu de l’Arxiu Tobella; el Gran Casino (1920); el magatzem Pasqual Sala (1893); el Teatre Principal (1911); les cases de cal Mauri (1859-1873); l’Escola Industrial (1901); la Societat General d’Electricitat (1908); el vapor Aymerich, Amat i Jover (1907); la Masia Freixa (1907-1910); la Confiteria Vídua Carné (1908); l’edifici de l’Ajuntament (1900-1902); la Casa Josep M.Coll i Bacardí (1913)…cal remarcar també l’espectacular xemeneia de la bòbila Almirall (1956) amb els seus 63 metres d’alçada, els 234 graons i l’escala de cargol que l’envolta, l’han fet figurar des de l’any 1991 en el llibre Guinness. Milers de visitants gaudeixen, dia a dia, d’aquest gran patrimoni modernista i amb les seves arrels de caràcter industrial que la ciutat de Terrassa ha sabut conservar com a foment de la cultura i del patrimoni històric i turístic.——————————A Palamós ja no roman res de tot el seu gran patrimoni modernista. En el llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”, queda ben explicada la trista fi d’aquelles cases emblemàtiques que avui podrien acollir museus, sales d’exposicions, arxius, centres d’estudis…i, a la vegada, ser motiu d’orgull per els palamosins i d’admiració per a milers de visitants durant tot l’any. Sort ens queda de la platja i d’un paisatge -les mil cares de Palamós- que Déu n’hi do! el mal tracte a que ha estat sotmès.——————————————–  

    De les tretze cases emblemàtiques de Palamós i Sant Joan, actualment només tres romanen en peu. Dues són les que mostrem a les fotos: Casa Gubert-Costart (Vincke),  i Fàbrica Remigi Tauler , l’altre, és l’edifici de l’antiga Banca Ribera. Aquesta és la classificació que es mostra al llibre “Palamós pedra a pedra, rajol a rajol”.

   Naixement i mort de les cases emblemàtiques de Palamós i Sant Joan

Casa                                        Construcció                Desaparició

Cine-teatre Carmen                                  1912                                1978-79

Cine Ideal                                                  1913                                1938 (bombardeix)

Cooperativa La Equitativa                           1900-1905                     1977 i 1993

Casa Gubert-Costart (Vincke)                    1906-1907                      Encara és en peu

Villa Júlia                                                   1886                                 1966

Parc de Miquel Matas                                 1897-1898                       1959

Casa-torre Montaner                                  1893                                 1961

Casa Pau Matas (Vincke)                             1891                                 1937 (bombardeix)

Xalet del Pedró (Santiago Camós)               1914                                  1970

Banca Ribera                                               1893-1896                        Encara és en peu

Casa Roger-Ribera                                     1908-1909                        1973-74

Fàbrica Remigi Tauler                                 1893                                  Encara és en peu

Villa Toneta                                                1903-1904                        1972

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana anterior.- El doctor Josep Trueta va escriure The Spirit of Catalonia, a Gran Bretanya.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Durant tota la guerra “incivil” espanyola, la costa peninsular dels Països Catalans i l’illa de Menorca va ser bombardejada per una aviació feixista que tenia la seba base a Mallorca, quin era el nom d’aquesta aviació?     

   EL LEMA de la setmana.- “Les dones no porten el que els agrada. Els agrada el que porten.” Christian Dior.

—————————————————————————-        

   ( watch?v=reXOuq2a4Vs) Si tenen a bé fer un clic sobre aquesta adreça de vídeo, veuran el encara senador i candidat a la presidència dels EUA per el partit demòcrata, John F.Kennedy, en el seu darrer discurs de tancament de la campanya electoral de 1960, en el Boston Garden.Però tinc que dir-lis que aquest no és el vídeo que volia mostrar. El vídeo que mostra la roda de premsa en la qual el president Kennedy denúncia l’engany i traïcio dels magnats de l’acer, 11 d’abril de 1962, tot i que existeix a Youtube, els comentaris romanen desconectats i quan intentem cercar-lo posant l’adreça (http://www.youtube.com/watch?v=x-sIYI5C4mY) diuen que no existeix. Penso que és un vídeo censurat per els magnats de l’acer, el Govern dels EUA i la CIA. Si no és així que Youtube expliqui que passa. Que quedi constància que ja l’any 1962 el president Kennedy va denunciar als magnats de l’acer, els del petroli i els de les altes finances.———————————————————————————————————————–

   En el capítol I ho expliquem de manera exhaustiva. La preocupació número u del president Kennedy era que l’economia nord-americana es desenvolupés de manera justa i correcte; sense abusos i augmentar la legislació per lluitar contra el frau fiscal i evitar tant l’explotació dels treballadors com l’engany als consumidors. Kennedy estava convençut que si l’economia anava per el bon camí, tot aniria millor per l’avenç dels programes de la seva Administració i aconseguir ser reelegit per un segón mandat. Ara bé, una cosa fonamental perquè l’economia funcioni de manera justa i correcte és contenir la inflació. És a dir, impedir l’increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis.———————————————————————-Per el president era imprescindible que les grans indústries de l’acer -sempre havien fet el que havien volgut- no augmentessin els preus de l’acer. Entre 1947 i 1958, un 40 per cent de l’augment de l’índex dels preus a l’engrós era degut a que els de l’acer augmentaven més que la mitjana de tots els altres preus. Kennedy va començar a pressionar a la indústria de l’acer perquè no pugessin els preus. El mes de setembre va enviar cartes als directors generals de les dotze empreses de l’acer més importants i el Sindicat de Treballadors de l’Acer, demanat-lis accions responsables amb relació als preus i els salaris. Malgrat les resistències en el món dels negocis i els sindicats, Kennedy no va voler donar-se per vençut. Si els treballadors de l’acer anaven a la vaga, mig milió de treballadors romandrien de braços creuats, i milers d’obrers més a la mineria i el transport. Kennedy creia que podia negociar de manera efectiva fins arribar a un acord. Al mateix temps, el president va parlar a Miami davant la convenció anual de la AFL-CIO (Federació Americana del Treball i el Congrés d’Organitzacions Industrials). Deixant a un costat el text que havia preparat i parlant amb major informalitat i passió, va fer notar la greu responsabilitat que assumien els treballadors per el benestar del país en aquests moments crítics de canvis globals. La seva lloança a prop del moviment sindical lliure dels Estats Units va obtenir una franca resposta. <<Estem satisfets de tenir a un president a la Casa Blanca que comprengui els ideals i les aspiracions de la nostra gent i no tingui cap por: no cal que es preocupi per nosaltres. Col.laborarem en un 1000 per 100>>.—————————————————————-El gener de 1962, Kennedy es va reunir a la Casa Blanca amb Roger Blough,  president del consell d’administració de l’U.S.Steel, Dave McDonald, cap dels treballadors de l’acer i Arthur Goldberg, secretari de Treball. Va convèncer a totes les parts de que entressin en negociacions per arribar a un acord no inflacionàri. Les discussions, celebrades entre mitjans de febrer i primers d’abril, van donar per resultat un contracte amb un incentiu de deu centaus per hora en contribucions per a les pensions i una sèrie d’accions per a reduir l’atur entre els treballadors de l’acer, però cap augment de salaris. Kennedy estava satisfet i va felicitar als negociadors per <<l’acord ràpit i responsable>>, i va afirmar que el contracte era <<un document industrial de gran habilitat política>>. Havien justificat la seva convicció de que posarien l’interès nacional per damunt de qualsevol interès egoista. També va dir el president que l’acord era <<no inflacionista, i que hauria de proporcionar una sòlida base per a una constant estabilitat dels preus>>. Però, el 10 d’abril, va esclatar la gran tempesta provocada per els magnats de l’acer. Aquests van trair la confiança del president Kennedy anunciant una pujada de preus d’un 3,5 per 100. En el capítol I sobre aquest tema, 27-3-2010, (“Déu meu com odio a aquests fills de puta” (JFK), expliquem la comprensible reacció del president i les seves dures paraules en la roda de premsa que va tenir lloc el 14 d’abril de 1962. Roda de premsa que existeix a Youtube, però, de cap manera, he pogut mostrar-lis tot i disposar de l’adreça: http://www.youtube.com/watch?v=x-sIYI5C4my.———————–

        Roda de premsa del president dels EUA, John F.Kennedy, denunciant la traïció de la seva confiança per part del magnats de l’acer. Va tenir lloc a la Casa Blanca el dia 11 d’abril de 1962 i tot i que he conseguit trobar-la en els vídeos de Youtube (You Tube – JFK vs. Big Steel), no he pogut donar-lis a conèixer.

—————————————————————————-

    LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Amb l’entrada a València, el 30 de març de 1939, de les tropes franquistes, dirigides pel general Aranda, s’iniciava també al País Valencià una etapa de forta repressió, amb milers d’empresonats i àdhuc condemnats a mort, com fou el cas de Joan Baptiste Peset, rector de la universitat de València, afusellat el 1941.

   LA PREGUNTA de la setmana.- “The Spirit of Catalonia” va ser escrit a Gran Bretanya per un doctor català. Quin era el seu nom? Què hi feia en aquell país?

   EL LEMA de la setmana.- “Per tenir èxit s’han de tenir amics, però per tenir molt d’èxit s’han de tenir molts enemics“. Frank Sinatra.

—————————————————————————-      

   Vaig néixer el 1949 a Sant Joan de Palamós, municipi independent fins poc desprès d’acabada la guerra incivil espanyola. Amb la victòria del cop d’estat feixista contra la República lliure i democràtica, esdevinguéren quaranta anys de barbaritats dictatorials que encara avui paguem i ens arraconen als darrers llocs d’una Europa progressista i democràtica. Encara avui sentim les veus del Pamano, perquè, el jou i les fletxes del nacionalisme espanyol segueixen menyspreant i esclavitzant Catalunya. Sí, vaig viure vint-i-cinc anys al barri de Sant Joan de Palamós; a l’Avenida de la Victoria, anomenada així per imposició franquista i, avui, afortunadament, Avinguda de la Llibertat. Entre les hòsties dels mestres nacionales del Movimiento -alguns forçats a ser-ho-; les de les forçes de seguretat franquistes i, més tard, els tractats de submissió de la Formación del Espíritu Nacional per ser, per damunt de tot, buenos patriotas. La manca de llibertat d’expressió de la dictadura franquista, va fomentar la corrupció en tots els camps a extrems inusitats i que encara avui patim, no em vàren permetre diferenciar entre la victòria -Avenida de la Victoria- de només uns -els nacionales- sobre els republicans –rojillos- i el que significa la llibertat -Avinguda de la Llibertat- fins molts anys desprès.————————————La sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, sobre l’Estatut de Catalunya, ja retallat, és, una altra vegada, la miserable victòria d’un nacionalisme espanyol –Avenida de la Victoria- sobre Catalunya i les aspiracions del seu poble. No es tracta de que surti una sentència, sinó, de fer sortir, com a joc de daus, la que més perjudiqui i humiliï al poble català que ja va referendar l’Estatut. I mai en una veritable democràcia i en un règim monàrquic parlamentari, sigui el tribunal que sigui, pot canviar allò que el poble ha referendat. També, de passada, fer palès el menyspreu cap a el Congrés, el Parlament, el Senat i l’Estat de les Autonomies que vàren aprovar aquesta Llei Orgànica. Difícilment el poble sobirà acceptarà aquesta classe d’automonia, així, com una democràcia espanyola de baixa qualitat que limita les aspiracions dels pobles que actualment configuren l’Estat espanyol. Espanya és i sempre ha estat una nació de nacions.————-Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de la seva extraordinària contribució al desenvolupament econòmic i social d’Espanya. Aquesta mal anomenada solidaritat sense límit que fa que els recursos econòmics que genera Catalunya, siguin administrats des de Madrid. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès del seu acolliment a milions de ciutadans espanyols, considerats catalans en tots els aspectes i tractats com a tals. Aquest és el tracte que rep Catalunya per el seu exemple de coratge i valor democràtics en dos fets claus: que un emigrant andalús sigui l’actual i Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya -veuríem que passaria si ni tant sols un català intentés optar a la presidència d’una comunitat espanyola- i que l’actual Govern de Catalunya sigui de coalició com passa, per exemple, als més progressistes i democràtics països europeus. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de les hòsties rebudes per part de les maleïdes dictadures espanyoles i, del desde el recuerdo a Franco, amb el atado y bien atado que impedeix encara avui, el ple desenvolupament de les aspiracions del poble català.———————————Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès d’haver patit les cruels conseqüències i repressió per part de les dictadures espanyoles. Desprès de ser nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capitán general de Cataluña prohibeix la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques, decret de Repressió del Separatisme, tribunals militars, prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, substitució de Josep Puig i Cadafalch per Alfons Sala i Argemí, de la Unión Monárquica Nacional, en la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, que fou definitivament dissolta el juliol de 1925, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona -xiulada, juny de 1925, que rebé l’himne reial en un partit contra un equip anglès-, negació de la junta del Col.legi d’Advocats de Barcelona a redactar el seu anuari en castellà (març de 1926) i el desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Heus ací alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s´hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.————————————————————————–Amb l’actual situació de la nació catalana davant els fets de l’Estatut de Catalunya, llançat al TC espanyol per part del Partido Popular, cal que el president Montilla seguit per tot el poble català que estima la nostra gran nació, no accepti de cap manera una altra agressió contra l’autonomia, la llibertat i la democràcia representats per la primera llei de Catalunya referendada per el poble català. Mai cap tribunal pot retallar ni modificar allò que els ciutadans han votat i referendat. (Continuarà en un següent capítol ).—————————–

   L’avi apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana. Francesc Macià i Lluçà (1859-1933), esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit. La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava. L’Esquerra Republicana de Catalunya, que obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans -en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931-, quan encara no tenia un mes d’existència. (Ulisses-Els Països Catalans).

   Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el president Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa. Van ser detinguts Companys, Comorera, Martí Esteva, Ventura Gassol, Barrera, Mestres i Lluhí Vallescà. El 15 d’octubre de 1940, el president Lluis Companys va ser afusellat en el castell de Montjuïc, després d’un consell de guerra sumaríssim.(Ulisses-Els Països Catalans).

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana.- La lluita de guerrilles aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. Eren coneguts amb el nom de maquis.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Amb l’entrada a València, el 30 de març de 1939, de les tropes franquistes, dirigides per el general Aranda, s’iniciava també al País Valencià una etapa de forta repressió, amb milers d’empresonats i àdhuc condemnats a mort, com fou el cas del rector de la universitat de València, afusellat el 1941. Quin era el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “Prefereixo fer cues a Moscou que ser un aturat a Amèrica”. Rafael Albertí.

  ————————————————————————————————————————————————————————-

   És una imatge del port de Palamós des de la neu. El que és freqüent al port de Reykjavik (Islàndia), per exemple, no ho és aquí. Per aquest motiu i molt de tant en tant, -i si amb el canvi climàtic no es fa més present- ho podem observar des de la neu. Però, tant se val com ho mirem, la zona portuària de Palamós és la mateixa realitat que veiem a la pintura d’un paisatge extraordinàri: de mar, per suposat. Des de primeres hores del matí, si poden passar hores badant, observant els moviments del port. Tots dintre el seu color i activitat marinera. La sortida de les embarcacions de pesca que, preparades, atenen la senyal de sortida a les set en punt del matí. Antany sortien més aviat, a les sis de la matinada i el xivarri era tant gros que a l’escriptor Truman Capote -en aquells anys, inicis dels 60, vivia a la casa de la Catifa- li recordava Rip Van Vinkle, el protagonista d’un conte de Washington Irving, que es desperta desprès d’haver estat dormint durant vint anys. <<Aquest xafarranjo hauria despertat abans d’hora el pobre Rip>>, va pensar mentre anava a fer-se un te a la cuina. Les barques s’obren pas davant unes ones d’apariència pacífica que convida a córrer la mar. De vegades, però, una mar llarguera les pot fer tornar a port ans d’hora.——————————-A la tarda van arribant al moll pesquer, envoltades d’un núvol blanc de gavines que esperen endur-se un peix al bec. És la foto preferida de molts visitants que deambulen encuriosits per els molls de Palamós, quan d’ells no han vist mai el mar? I qui no es pot deixar emportar pels records i sentiments davant d’un mar tant grandiós? Ja es diu que el mar és un horitzó sense fi. Com el rebombori de l’arribada de les barques al moll pesquer. És l’hora dels pescadors. Tot sincronitzat, matemàtic i, ara, modernitzat. Badar davant de tot aquest tràfec, forma part d’un espectacle mariner tradicional i gratuït. Les caixes plenes de peix formen un rosari de colors brillants i d’un aspecte d’admirar. Les esperen a la llotja on la subhasta ja no és a veu cantant. Ara tot és informatitzat. I de la llotja a les pescateries…El peix del mar Mediterrani és el més exquisit del món.——–Però, atenció molt de “cuidado” ja que per gaudir d’uns estocs pesquers sans calen hàbitats marins ben conservats, perquè, cal recuperar els recursos pesquers, però, també, preservar els hàbitats marins. És a dir tirar endavant la creació de noves reserves i de nous plans de gestió marins tal com s’està fent a la majoria de països desenvolupats. Hi un acord generalitzat d’àmbit internacional que cal crear noves reserves marines i que aquestes tinguin plans de gestió eficaços per regular més estrictament els usos, amb l’objectiu de conservar els recursos naturals i el patrimoni marítim, al mateix temps que garantir la sostenibilitat de la pesca i el turisme. Escoltin, una reserva marina no és simplement un lloc de prohibicions com sovint es malentén, sinó una zona on s’aplica una millor gestió per preservar un patrimoni valuós que no és de cap col.lectiu en particular, sinó que pertany a tots. Per tot això, cal desenvolupar el projecte de reserva marina de les Formigues per permetre’n la recuperació de la biodiversitat marina. Tots els col.lectius implicats es fan els defensors de la natura i el solidaris, però en el fons els importa ben poc les futures generacions i el futur del medi ambient, tant maltractat.

  << En la majoria de les reserves s’estan dissenyant  estratègies de gestió semblants per protegir la integritat dels ecosistemes marins, especialment les espècies i els hàbitats més vulnerables. De la mateixa manera que a terra hi ha una sèrie d’ocells que no es poden caçar per plaer, a mar cada cop arrela més la idea de regular la pesca de determinats peixos vulnerables com el mero (tal com ja passa a França) o el corball. En el mateix sentit, la preocupant destrucció dels boscos de mar (praderies de posidònia i algues Cystoseira) per les àncores de les embarcacions està comportant la creixent dels fondeigs dins les reserves. La protecció del coral.ligen fa necessària la regulació de les immersions amb escafandre, mentre que la preservació dels recursos pesquers implica una regulació més estricta de la pesca.>> (De l’escrit a càrrec de J.Lloret, M.Casadevall, M.Muñoz, J.M. Gili i M. Demestre, publicat al diari EL PUNT).

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana.- El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. JOSEP IRLA (Sant Feliu de Guíxols), detentà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954 en què va delegar-ne les funcions a Josep Tarradellas, el qual va exercir-les així mateix simbòlicament -a França- fins a la seva tornada a terres catalanes, el 1977.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La lluita de guerrilles aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. A Astúries, per exemple, fou nodrida per restes d’unitats militars. En terra catalana, des del final de la guerra, retornen de l’Estat francès grups armats, que es van estendre, sobretot, per les zones pirinenques del nord empordanès. Com s’anomenaven a aquests grups de lluitadors contra el feixisme?

   EL LEMA de la setmana.- “Més que la tragèdia grega, el que em preocupa és la tragèdia del poble grec.” Melina Mercouri.

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris i els farem a les mans dos bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————

http://www.youtube.com/watch?v=ouRbkBAOGEw ———————————Si fan un “clic” sobre aquesta adreça veuran unes imatges i escoltaran les paraules del president John F. Kennedy, en un dels seus parlaments més encoratjadors de la seva presidència. Corresponen al capítol IV d’un escrit d’aquest BLOC de data 18-12-2009 i  que en aquell moment no en vàrem poder disposar. És un discurs històric pronunciat a la Universitat de Rice, Houston (Texas), el 12 de setembre de 1962 i que vostès podran escoltar en la seva totalitat. Heus ací un resum: “Hem elegit arribar a la Lluna. Elegim arribar a la Lluna en aquesta dècada i fer altres coses més, no perquè siguin fàcils, sinó perquè són difícils; perquè la nostra meta servirà per organitzar i mesurar les millors possibilitats que ens ofereixen la nostra habilitat i energies; perquè és un repte que estem desitjan acceptar, un repte la qual resposta no volem demorar, i un combat en el que intentem guanyar…i els altres també…”. Mai cap gran mitjà de comunicació comercial ha explicat la veritat a prop de l’esforç de l’Administració Kennedy per accelerar la conquesta de l’espai: “El progrés de la nostra ciència i educació s’enriquirà mitjançant nous coneixements del nostre univers i ambient, per noves tècniques d’aprenentatge i traçat de plànols, mapes i observació; per nous instruments i computadores per a la indústria, la medicina, i al mateix temps per a la llar tant com per a l’escola. Les institucions tècniques, com la de Rice, recolliran les collites del que aconseguirem. I, finalment, l’esforç espacial en si mateix, tot i que ens trobem en els inicis, ja ha possibilitat un gran nombre de noves companyies i milers de nous llocs de treball. L’espai i les indústries relacionades estàn generant noves demandes en inversions i personal especialitzat, i aquesta ciutat, aquest Estat i aquesta regió compartiran en gran part tal desenvolupament. Allò que en altres temps va ser el lloc més avançat de la vella frontera de l’oest, serà ara el més avançat en la nova frontera de la ciència i de l’espai. Houston, la vostra ciutat, amb el centre espacial, es convertirà en el cor d’una comunitat eminentment científica. En el decurs dels propers cinc anys, l’Administració espacial i la de l’aeronàutica nacional espera duplicar el nombre de científics i enginyers que hi ha a aquesta zona, augmentar les seves consignacions per a salaris i despeses generals fins els seixanta milions anuals, invertir uns dos-cents milions de dòlars en mitjans de laboratori i construcció de plantes, i dirigir o contractar per portar a terme nous esforços espacials per un valor de mil milions de dòlars en aquest centre i en aquesta ciutat”. Per el president Kennedy, ple d’il.lussió i optimisme, el camí cap a l’espai i la Lluna, era una aventura a vessar d’oportunitats per el progrés econòmic i social no només dels EUA, sinó, de molts altres països que van voler treballar plegats. Kennedy parlava d’investigació, de científics, enginyers, treball… Encara avui hi han empreses catalanes que treballen per els centres espacials dels EUA. Per el jove president aconseguir arribar a la Lluna volia dir aconseguir moltes altres coses per el bé dels ciutadans del món. “Si aconseguim arribar a la Lluna, perquè no podem aconseguir acabar amb les guerres, la fam, les malalties…”————————————————————–Aquestes són les paraules del president Kennedy que es poden escoltar en el vídeo: “Per suposat, tot això ens costa a tots una gran quantitat de diners. El pressupost d’aquest any destinat a l’espai és tres vegades superior al presentat l’any 1961, i inclús superior al pressupost del vuit anys anterior junts. Aquest pressupost puja ara a cinc mil milions quatre-cents mil dòlars a l’any…, suma extraordinària, encara que sigui menor del que gastem en cigarretes i cigars cada any. Les despeses espacials aviat pujaràn més, des de quaranta centaus per persona i setmana a més de cinquanta centaus a la setmana per cada home, dona i nen dels EUA, ja hem concedit a aquest programa absoluta prioritat nacional…,tot i que em dono compte de que, en certa mesura, aquest és un acte de fe i esperances, doncs ignorem quins beneficis obtindrem”.————————El president Kennedy, com vostès poden veure en el vídeo, es dirigeix als ciutadans de Houston i de Texas explicant amb uns grans coneixements tot el que significarà arribar a l’espai i a la Lluna. Ja, abans, ho havia explicat al Congrés i a tot el poble nord-americà. En el seu discurs a la Universitat de Rice, Houston (Texas) es veu l’entusiasme i coneixements de JFK així com la fe en un projecte per a desenvolupar part de l’economia dels EUA. Heus ací, el final del seu parlament i que es pot veure i escoltar en el vídeo: “Però si haig de dir, ciutadans amics meus, que enviarem a la Lluna, a dues-centes quaranta mil milles de distància de l’estació de control de Houston, un gegantesc “rocket” amb més de tres-cents peus d’alçada, amb la llargada d’aquest camp de “foot-ball”, construït mitjançant nous aliatges metàl.lics, alguns dels quals encara no han estat inventats, capaços de resistir el calor i les pressions vàries vegades més que tots els “rockets” que fins el moments han estat provats; que anirà equipat amb aparells de precisió que farien sentir enveja al rellotge més exacte del món; que transportarà l’equip necessari per a la propulsió, guia, control, comunicacions, aliments per a sobreviure en una encara inèdita missió a portar a terme en un planeta, i que desprès tornarà a la Terra amb tota seguretat, i entrarà novament a l’atmosfera a velocitats superiors a les vint-i-quatre mil milles per hora, produint una temperatura equivalent a la mitat de la del sol, i si tenim que fer tot això, fer-ho bé i abans de que acabi aquesta dècada, doncs hem de ser valents…”——————————————————————–Efectivament, tal com va afirmar el president Kennedy, abans de que acabés la dècada un gegantesc rocket va aterrar a la Lluna i l’ésser humà va trepitjar, per primera vegada, la seva superfície. Totes les avantatges d’aquest fet s’han vist en les investigacions que s’han fet en tots els camps del progrés econòmic i social, durant més de 40 anys. Kennedy va tenir fe amb el seu país i la nació es va moure. Ell no ho va poguer veure. Un miserable i traïdor cop d’estat orquestat per la CIA va fer que John F.Kennedy, el president més recordat i estimat per el poble nord-americà, fos assassinat a Dallas (Texas) el 22 de Novembre de 1963, per un grup de mercenaris desequilibrats i de la més mala estofa. Poden estar ben segurs que si ara hi hagués un president com JFK les maleïdes guerres de l’Iraq i Afganistàn, ja fa temps que haurien acabat. Així com gran part de la injustícia social que tanta fam provoca en el món.“ L’Aliança per el Progrés” i “El cos de la Pau”, entre altres programes internacionals, en són una prova evident. Amb un president com JFK a Espanya, per exemple, que tenia una gran preocupació per la marxa de l’economia -com ja expliquem en anteriors capítols-, de cap manera, hi hauria el vergonyós atur actual. Un 20 per cent de la població. Això sí, Espanya campiona de la corrupció i amb els corruptes de la pitxor estofa corrent pel carrer i essent invitats a programes de la televisió escombraria espanyola. Quina vergonya!———————————————-Com va dir el president Kennedy: “…doncs hem de ser valents…” Siguem-ho! per acabar amb tanta injustícia i millorar una democràcia de tant baixa qualitat com la que tenim.———————————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El setmanari que començà amb una ideologia falangista -defensora de la <<Política de Unidad>>, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia; sempre, però, es publicà en castellà. Es tracta del setmanari “Destino“.

   LA PREGUNTA de la setmana.- El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. Quin polític detentà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954?

   EL LEMA de la setmana.- “Un bon menjar fa sentir més amor pel món que qualsevol sermó.”  Arthur  Pendenys.

————————————————————————————-