La nova frontera

   Hem dedicat quatre capítols a explicar les circumstàncies per les quals el vicepresident dels EUA, Lyndon B. Johnson, no va prendre part en el cop d’estat contra el Govern del president John F. Kennedy i en el magnicidi d’aquest. La personalitat, prestigi polític i entrega al servei públic, així, com la seva admiració cap a Kennedy i coincidencia política amb els continguts del programa de la New Frontier, l’aparten d’aquest desastre americà que va ser l’assassinat del president Kennedy. Durant més de quaranta anys el poble americà, va partir les conseqüències d’aquell covard atemptat orquestat per la maleïda CIA i que encara esperem que demanin perdó davant els ciutadans, la llibertat, la democràcia i la justícia. La llarga i cruel guerra del Vietnam -Kennedy ja havia ordenat la progressiva sortida dels militars allà estacionats-; l’assassinat del senador i candidat a la presidència dels EUA, Robert F. Kennedy i del pastor premi Nobel de la Pau, Martin Luther King; la mofa al poble nord-americà i la vergonya per a la presidència que va significar el Watergate del caòtic Richard Nixon; les barbaritats de l’Administració Bush entre altres fets que varen ser causats com a conseqüència d’uns grups imfames i molt poderosos que, amb l’assassinat de Kennedy, varen voler decapitar la dignitat, la fortalesa i la grandesa de la presidència nord-americana. És just que el poble dels EUA vegi en Barack Obama i desde el record a Kennedy, el retorn d’una vida i presidència inacabades.———–Amb aquest capítol acabem els dedicats al vicepresident Johnson, tot atenen a un comentari d’en Dani, lector dels BLOGS d’EL PUNT digital. Hi ho fem al recordar i transcriure un emotiu missatge que el 22 de gener del 1964 -dos mesos desprès de la mort de Kennedy- va escriure i emetre el ja president Lyndon B. Johnson on es veu l’afecte i admiració cap al seu antecessor assassinat.  Diu així: “Avui fa dos mesos que va morir…i amb ell una part d’Amèrica. Era tant efectuós i tant estimat per tot el món; tant prudent i tant valent; tant bo i tant gran com a home, que nosaltres, els qui tenim que finalitzar la missió que ell havia iniciat, el trobarem a faltar molt més del que haguéssim imaginat. “Cap nació -va dir el president Kennedy al Congrés fa dos anys- ha estat tant disposada com la nostra a carregar amb el deure i la glòria de la llibertat”… I, certament, cap altre home de la nostra època ha estat tant ben dotat per acceptar el deure i la glòria de la presidència. Als complexos problemes de la política -ja sigues aquesta fiscal, exterior o domèstica-, ell els donà noves perspectives i un agut discerniment. Davant els explosius problemes de la pau i de la guerra, ell adoptà un posat de paciència constant i un valor exemplar. I davant la moral d’aquesta nació i les seves crisis constitucionals amb referència als drets humans, va demostrar posseir un cor que vessava compassió i una serenitat a tota prova. Per damunt de tot, el president Kennedy era un veritable impulsor d’esperançes…; noves esperançes de pau i llibertat per els nostres semblants; noves esperançes per a la nostra nació i per el món sencer.———-“Les exigències de la vida no sempre les podem elegir”, va dir. I també podria haver afegit que tampoc es pot elegir els atzars de la mort. Però, tant viu com mort, John Kennedy va saber fer bategar els cors de tota la Humanitat…, i amb les seves paraules i obres que tenen que guiar-nos i encoratjar-nos, la seva curta vida no haurà estat inútil.————————————————————————————————President——————————————————-Lyndon B. Johnson————-La Casa Blanca——————————————————–22 de gener del 1964———————————————-—————————————————————

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Lluís Millet i Pagès (1867-1941) l’any 1890, quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, tocava el piano en el quartet del Cafè Pelai que hi havia a la Rambla de Canaletes, cantonada al carrer Pelai.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- La New York Public Library és una de les grans institucions culturals del món. Dos lleons la custodien coneguts, cadascún d’ells, per un nom. Quin és aquest nom? Quin artista hi va esculpir aquests dos lleons?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “La vida no és més que una contínua successió d’oportunitats per sobreviure”.- Gabriel García Márquez.

—————————————————————————

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que tinguin l’amabilitat de contestar a la pregunta de la setmana, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Els enviarem un bolígraf de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   Hi han efemèrides que mai podem oblidar. L’Orfeó Català va ser fundat el 8 de Setembre de 1891 per Lluís Millet i Pagès (El Masnou, Maresme 1867-Barcelona 1941), secundat per Amadeu Vives. Tenia 24 anys. Estava composat per setanta cantaires i el seu objectiu era el de ser una societat coral i centre de cultura musical, amb biblioteca especialitzada i revista musical, al voltant d’aquesta, intentà organitzar la vida musical a Catalunya i crear una música catalana. En aquest aspecte, Enric Morera, (Barcelona 1865-1942), fundador del cor Catalunya Nova realitzà una obra esplèndida. L’Orfeó Català arrelà immediatament i va encapçalar el moviment orfeonista català, gràcies al talent i a la dedicació de Millet, en qui concorrien excepcionals dots de músic i de director, artístiques i humanes. Cadascún d’ells -em refereixo a personatges d’aquells anys- dintre les seves vocacions i especialitats de treball, varen ser forjadors de la nació catalana.———————————————————————-La col.locació de la primera pedra del nou estatge social de l’Orfeó Català, el Palau de la Música Catalana, tingué lloc el 23 d’Abril de 1905. Dintre seu, en una capsa metàl.lica, hom diposità unes medalles de la Unió Catalanista, uns exemplars de “La Renaixensa”, “La Veu de Catalunya” i “Revista Musical” així com l’acta fundacional firmada pels directius de la societat. L’acta diu: <<En la ciutat de Barcelona, avui, diada de Pasqua Florida i del gloriós Sant Jordi, patró de la nostra estimada Catalunya, constituïda en aquest lloc la Junta Directiva de l’Orfeó Català, institució coral fundada l’any 1891, composta al present de 85 socis coristes i de 1.358 socis protectors, ha dipositat aquesta pedra -un cop beneïda- en els fonaments de l’edifici, per arxivar-hi junt amb altres records, aquesta acta en la que es consignen les dates memorables del dia 13 d’octubre de 1904, data en què fou adquirida per l’Orfeó Català la propietat d’aquest terreny, el dia 13 de febrer d’enguany en què començaren les excavacions per a sentar-hi els fonaments, i la del dia 10 d’abril, també d’enguany, en què s’inauguraren les obres d’aquest edifici que, ajudant Déu, i per enaltiment de l’Art i de Catalunya, s’ha de veure coronat per la gloriosa bandera de la terra. Barcelona 23 d’abril de l’any 1905.>> El Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser inaugurat el 15 de febrer del 1908. Per costejar les obres va ser emessa una emissió de d’obligacions que va ser coberta de seguida, i amb escreix, pels amics de l’Orfeó.—————————–Allò que les bombes del feixisme no van aconseguir, ho està fent aquesta espècie de “Watergate” a la catalana que, al voltant del Palau de la Música, s’ha anat telant com en la penombra d’una gran teranyina. L’altre Millet i tothom qui, d’una manera o una altra – la justícia ho haurà d’aclarir, esperem que aviat- ha remat en direcció oposada a la que desitja la majoria del poble de la nació catalana. Una gran nació forjada per homes i dones que, en el transcórrer de la història, han treballat i patit considerablement perquè totes les institucions socials i polítiques catalanes funcionin amb claretat, sense màcula. Exigència del pudor, la decència, les bones costums i l’integritat. Més que més, de la veritable democràcia. I és precisament aquesta que té que funcionar com una màquina aplanadora per a defensar un poble enganyat, estafat i que, de cap manera, pot tolerar que s’en facin mofa. Resulta difícil d’acceptar que, en qüestió tant greu com la del Palau, el Parlament no hagi encara format comissió parlamentària -amb elecció dels seus components- per tal d’iniciar audiències públiques televisades i radiades, en col.laboració amb la justícia, perquè al poble commocionat no se li amagui res.————Escoltin, els mitjans d’informació no paren d’expressar i fer-ne ressó que l’actual manera de portar el cas per part del jutge encarregat, és molt criticat per l’opinió pública. Hi ha un descontent generalizat cap a la justícia. I això no és gens bo tant per la democràcia com per a la mateixa justícia. Potser ens hauria de portar cap a un canvi radical en la manera de portar aquest cas. Això, ens recorda també, la situació de la primera llei de Catalunya: L’Estatut de la nació catalana llançat al TC per el PP i set “regiones” espanyoles més, desprès de ser refrendat per el poble català. Desde l’any 2006 que Catalunya és martiritzada amb l’amenaça d’una sentència que anul.larà la ja escasa fortalesa d’una autonomia que no permet que el poble català es governi segons les seves pròpies lleis, és a dir, una autonomia de pandereta; una autonomia de per riure. Com tot el que Espanya és capaç de fer davant d’Europa: fer riure desde la triste i penosa cua. Els darrers, els últims. Per això no poden tolerar l’Estatut, perquè és europeu. Pel que fa a la Justícia d’aquesta nació de nacions, potser ha arribat el moment de que els fiscals i els jutges siguin elegits per el poble. 

 Lluís Millet i Pagès, fundador de l’Orfeó Català

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com a resultat de l’accident Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d’Arabia, va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de Maig del 1935. D’aquesta manera es va apagar una de les figures militars més controvertides, complexes i interessants que han aparegut a la història anglesa. Va rebre sepultura en el cementiri de Moreton, i a la Església de St. Martin, a Wareham, va ser erigida una estàtua, obra d’Eric Kennington, en la que Lawrence està representat amb robes àrabs. En el lloc on va patir l’accident si va posar una placa commemorativa.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Lluís Millet i Pagès (1867-1941) l’any 1890, quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, tocava el piano en un quartet. Quin era el nom d’aquest grup?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “El que estima massa és més ric del que es pensa.” Camille Goemans.

—————————————————————————-

   Així ho escriu i és un plaer llegir-ho, Narcís-Jordi Aragó, -tota una vida dedicada a la comunicació periodística-, en el seu llibre “L’Empordà d’anar i tornar” (Edicions Baix Empordà): “Recordo com si fos ara mateix el dia que vaig descobrir l’Empordà. Des de petit, hi havia estat moltes vegades però mai no se m’havia revelat com en aquella ocasió. Eren les cinc de la tarda d’un onze de febrer. Havia sortit de Girona en taxi amb una  missió radiofònica impossible: gravar unes entrevistes amb els intèrprets de la pel.lícula The sea fury que, quan jo vaig arribar a l’Estartit, ja havien alçat el vol. Abans, però, d’aquesta frustació professional es produiria el miracle que donaria a aquell dia singular la categoria de memorable. A l’alçada del poble de la Pera, de la carretera de Girona a Palamós, el taxi va trencar a mà esquerra per enfilar la ruta que baixa, en línia recta, fins a Torroella. I allà, de sobte, com una aparició, s’em va oferir, rutilant, el paisatge de la plana que s’estén com una enorme catifa des de Rupià fins a la ratlla de mar. Feia vent, i tot el panorama, obert com un decorat màgic, era il.luminat per una claror nítida que retallava les fulles dels arbres, les herbes dels conreus, les siluetes de les cases i dels campanars. Al fons, sobre la tensa volta del cel, s’alçava poderós el massís del Montgrí amb el dau quadrat del seu castell. L’horitzó era una franja de plata solcada pels immòbils vaixells de les Medes. Aquella plana immensa, brodada amb tots els colors del món, era un prodigi de proporció i de perfecció, de cohesió i d’harmonia. I el cotxe, que s’esmunyia entre els camps, em submergia en el fons del paisatge i m’integrava cada vegada més en el seu si esplendorós.”——————-Qui ho explica i descriu d’aquesta manera no és només un mestre de la comunicació periodística i literària, és un amant de la Terra, la naturalesa, el paisatge, la terres fèrtils pel conrreu engolides per la voracitat de carreteres i més carreteres. Així ho ha escrit i defensat en Narcís-Jordi Aragó en molts dels seus escrits i en els que ha fet palesa la progressiva destrucció de la Costa Brava. Ho llegeixo a “75 anys entre la creació i la destrucció”, “El dia que el paisatge s’hagués pogut salvar”, “El ser o no ser de la costa”, “L’ultimàtum de la reconversió” entre els vuitanta escrits de que es compon un dels seus llibres, “L’Empordà d’anar i tornar”. Defensar el paisatge és defensar la Terra i defensar aquesta és defensar la vida, precisament, en uns moments en els que el Baix Empordà està patint la més gran devastació de la seva història.———————Podria escriure blogs sencers a prop de l’ofici periodístic i literàri d’en Narcís-Jordi Aragó, així, com el seu activisme social al servei de la comunitat en uns inicis -any 1965- marcats per ser un dels fundadors de la revista <<Presència>>, plataforma catalana d’oposició a la dictadura, que va dirigir durant tretze anys. Aquesta oposició que es va anant formant i que el propi dictador Franco va dir una vegada amb el seu acostumat menyspreu cap a la democràcia: “Oposición, pero quién la ha nombrado? D’énçà aquests moments tota la tasca d’en Narcís-Jordi Aragó, mestre de periodistes, ha anat baixant com la corrent d’un riu que, al final, arriba a formar un gran salt d’aigua i on aquesta segueix fluint cap avall i, desitgem que així sigui per molts anys.————————El vaig tenir com a professor en uns cursos sobre tècnicques d’expressió escrita organitzats a Girona per la Caixa de Pensions i dirigits als seus empleats; vàrem compartir estones de feina en la tasca de corresponsals informatius; en algun acte cultural, també organitzat per “la Caixa”, i en el qual ell hi participà com a conferenciant; vàrem coincidir com a membres del jurat del recordat Festival de la Cançó Marinera de Palamós. Mai podré oblidar un dia en el que ens vàrem trobar al Teatre Municipal de Girona i, aprofitant l’entreacte, en Narcís va anar a buscar a casa seva un exemplar del seu llibre “Papers de butxaca” i el va dedicar al meu fill.———————————————-Als premis i guardons obtinguts en el decurs de la seva vida professional si afegeix, ara, el recent guardó per una funció que ha complert amb escreix: el de l’Ofici de Periodista, atorgat per el Col.legi de Periodistes de Catalunya i que vol “reconèixer-li la trajectòria periodística que sigui una referència per el conjunt de la professió i per els estudiants que es preparen per accedir-hi.”  Hem de tenir present que la premsa té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i escepticisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els diaris han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot allò que s’imprimeix sigui veritat, sinó que tot allò que succeeix d’importància sigui imprès, per molt que pugui molestar a uns o els altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, escriu: “No hem de creure, malgrat tot, que els periodistes siguin cavallers errants de la veritat. Són homes com tots, amb les seves debilitats i els seus vicis. No senten per la veritat una veneració d’índole moral, no diuen la veritat perquè la consciència els hi mani -car hi ha casos que és així-, sinó que són professionals la qual matèria primera és, justament, la veritat, els fets, i que, per tant, consideren la veritat com el sabater considera el cuir o el panader la farina, l’element fonamental en el seu ofici. Sense la veritat, el periodista no seria periodista, sinó sintetitzador de butlletins oficials i lloro de personatges. A un periodista nordamericà no li passaria pel cap fer una entrevista i no formular les preguntes que li semblen més conflictives per a l’entrevistat, i això no per agressivitat, sinó perquè són justament les coses conflictives per els homes públics aquelles que el públic té dret a saber.”  Escoltin, sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar. La premsa és, doncs, fonamental en una democràcia, i la llibertat de premsa és fonamental perquè els diaris siguin considerats com a tals.———————————————————-He començat aquest escrit amb un paràgraf del llibre de Narcís-Jordi Aragó, “L’Empordà d’anar i tornar”, em permetran que acabi, també, amb un paràgraf del mateix llibre que es refereix a “el ser o no ser de la costa” i que diu així: “Amb aquest teló de fons, la Demarcació de Girona del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya organitza un Debat urbanístic sobre la Costa Brava en el qual es vol fer <<un replanteig global d’on som i on anem en la transformació del territori>>, amb  l’objectiu confessat d’arribar a <<l’ajust o la rectificació, si cal, de la política turística i edificatòria actual>>. No es pot negar que aquest plantejament és suggestiu i que podria provocar repercussions importants. Els arquitectes han tingut i tenen -per a bé i per a mal- una quota notable de responsabilitat en la transformació del paisatge costaner. I la tindran -per a mal o per a bé- en les actuacions que es produeixin a partir d’ara. El paisatge es transforma perquè canvia la societat; ell és l’expressió plàstica més fidel de la gent que l’habita. Així, el paisatge ferit de la Costa Brava actual és el reflex d’una època, d’una manera de fer i d’una manera de ser. Si, sobre els errors irreversibles i els estralls irreparables de les últimes dècades, fóssim capaços de refer un nou paisatge equilibrat i harmònic, això voldria dir que tornàven a enllaçar amb el bo i millor de la història i que érem més assenyats, més racionals, més civilitzats i més cultes que els nostres antecessors immediats. Aquest és el repte, i caldria que ens en sortíssim. Primer de tot, per salvar la nostra pròpia reputació. I després, perquè en un país com aquest, que s’ha acostumat a necessitar als forasters, l’atractiu del paisatge va íntimament lligat a la seva supervivència. És per això que ens hi juguem, en aquest doble sentit, el ser o no ser de la Costa Brava.” (“L’Empordà d’anar i tornar”, Edicions Baix Empordà).————-Narcís-Jordi Aragó ho va escriure l’any 1989. Més clar no pot ser. Qui no ho entengui que s’ho faci mirar,tot i que, ja serà una greu crisi del turisme la que posarà les coses al seu lloc.

                                                “L’Empordà d’anar i tornar”, si us plau, no el martiritzin més.

——————- ——————————————————————      LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El 13 de maig de 1935 Lawrence va anar cap a l’oficina de correus de Bovington per enviar un telegrama. A la tornada, prop ja de la seva casa de Clouds Hill, es va veure obligat a realitzar una brusca maniobra amb la seva moto Brough al creuar-se amb dos nens en bicicleta. Lawrence va sortir expulsat i es va colpejar al cap. A causa de l’accident va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de maig de 1935.

—————————————————————————-

     LA PREGUNTA de la setmana.- Les paraules “Existeixen dues classes d’homes: aquells que dormen i somien de nit i aquells que somien desperts i de dia…aquests són perillosos, perquè no cediran fins veure els seus somnis fets realitat.”, vàren ser escrites per Thomas Edward Lawrence (Lawrence d’Aràbia) i figuren en una placa commemorativa. A quin lloc és troba aquesta placa?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Tot home de negocis ha d’estar preparat per anar a la presó.” Giancarlo Parretti.

—————————————————————————-

   Ells no vàren tripular la nau, però, van donar l’empenta que, finalment, portaria a l’home a aterrar a la Lluna. La iniciativa va sortir del president Kennedy davant allò que estaven d’acord la majoria dels nord-americans: un 58 per cent dels ciutadans pensava que no era una bona idea gastar uns 40.000 milions de dòlars (aproximadament 225$ per persona) en una gran empresa en la qual els podien guanyar els soviètics. Kennedy va reconèixer que els soviètics tenien avantatge sobre els EUA i que ningú podia garantitzar que un dia serem els primers i que cap fracàs a l’hora de fer aquest esforç ens posarà a la cua. Aquest era l’esperit de la “Nova Frontera”. Per el jove president, aquesta era una de les grans aventures de la història humana moderna. Així ho va explicar als seus compatriotes: Però perquè la Lluna?, diuen alguns. I també podrien preguntar-se: perquè escalar la muntanya més alta? Perquè volar a través de l’Atlàntic? Volem anar a la Lluna en aquesta dècada, i fer totes les altres coses, no perquè siguin fàcils, sinó perquè són difícils; perquè l’objectiu servirà per organitzar i mesurar les nostres millors energies i capacitats. —————————————-Però, siguem sincers, i això molts articulistes i crítics amb el programa espacial de l’Administració Kennedy, no ho han explicat. Hi havien altres consideracions com, per exemple, que una missió tripulada aportaria avantatges tecnològiques, econòmiques i polítiques. Els 40.000 milions de dòlars que el govern probablement es gastaria en el projecte ferien possible millorar la capacitat dels EUA per a predir el temps i aconseguir comunicacions electròniques d’alta velocitat amb els satèl.lits. També crearia llocs de treball, i les avantatges polítiques en el Sud i l’Oest, on la NASA gastaria, principalment, els diners, no es perdria amb polítics capaços com Kennedy i Johnson.—————-Fidel al seu desitg -mai vist en una presidència nord-americana- de que el vicepresident tingués un pes important en la seva Administració, Kennedy va proposar Johnson com a president del Consell Nacional Espacial. Així, desprès de que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin hagués orbitat al voltant de la Terra, Kennedy li va demanar a Johnson que realitzés una investigació general sobre la situació que tenim a l’espai. Tenim alguna oportunitat de derrotar als soviètics instal.lant un laboratori en l’espai, o realitzant un viatge al voltant de la Lluna, o aterrant mitjançant un coet a la Lluna, o anant i vinguent a la Lluna amb un coet i un tripulant? Existeix cap altre programa espacial que prometi resultats espectaculars, en el que nosaltres podem guanyar? El vicepresident Johnson va confirmar a Kennedy de que era necessàri realitzar un gran esforç d’immediat, no només per atrapar als soviètics, sinó, passar-lis al davant: portar un home a la Lluna tindria gran valor propagandístic. La competició real en l’espai exterior, era entre el sistema social comunista i el dels EUA. El control de l’espai determinarà quin sistema de societat i govern dominarà el futur. Als ulls del món, el primer en l’espai voldrà dir el primer i punt; el segón en l’espai és el segón en tot. Davant els costs de la missió cap a la Lluna, Johnson replicava: Doncs, que prefereixen? Què siguem una nació de segona classe o que ens gastem uns quants diners? El Congrés del EUA va donar via lliure al projecte defensat per Kennedy i Johnson.———————————————————-El 12 de Setembre de 1962, a la Universitat de Rice, Houston (Texas), el president John F. Kennedy va afirmar: “Aquells que vàren venir ans que nosaltres van fer el possible perquè aquest país fos el que produís les primeres ones de la revolució industrial, les primeres ones de la invenció moderna i les primeres ones de l’energia nuclear, i aquesta generació no vol romandre endarrerida en la futura edat de l’espai. Volem formar part d’aquesta. Volem caminar al davant, doncs els ulls del món miren cap a l’espai, a la Lluna i als planetes més llunyans; i ens hem compromés a que l’espai no sigui governat per una hostil bandera de conquesta, sinó per una bandera de pau i llibertat. Ens hem compromés a que l’espai no s’empleni amb armes de destrucció massiva, sinó amb instruments de coneixement i comprensió.” —————————————————Cap altre president ha estat tant clar i encoratjador com el president Kennedy. Cap altre ha marcat el camí a seguir amb tanta empenta i valentia i, el jove president, no era dels qui diuen una cosa i desprès en fan una altra. Les seves paraules, pel que fa a la conquesta de l’espai, ho diuen amb tota claretat: “Ens hem compromés a que l’espai no s’empleni amb armes de destrucció massiva, sinó amb instruments de coneixement i comprensió.”                            

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les paraules, “…Com jo no era un perfecte estúpid vaig poguer veure que les promeses als àrabs eren buides”, les va escriure Lawrence d’Aràbia en el seu llibre “Los Siete Pilares de la Sabiduria”.

—————————————————————————

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què li va succeir a Lawrence d’Aràbia, el 13 de Maig del 1935? 

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “N’hi ha prou que un home n’odïi un altre perquè l’odi vagi corrent fins a la humanitat sencera.” Jean-Paul Sartre.

—————————————————————————-   

   El mar és el nostre lloc de procedència. Venim del mar, fins i tot, portem aletes -els braços, les cames- i el 90 per cent del nostre cos és aigua. El mar, també és vida. No només ens la proporciona a nosaltres, sinó, als animals que hi viuen i que, aquests, ens la donen als humans, a tots els éssers que habiten en un planeta anomenat Terra i que, junt amb el mar, són molt mal tractats. No podem parlar només del blau del mar, sinó, de la vida en el mar. Cal sortir en la seva defensa perquè, en definitiva, sobre els seus fons existeixen gran nombre d’espècies de peixos, plantes i mamífers marins a dos passos de l’extinció. També moltes aus en depenen. Segons l’ONU, les tres quartes parts dels bancs de peixos del món romanen sota amenaça per culpa de la pesca excessiva. Els mars i oceans són vasts, però no il.limitats. Ofereixen aliment a milions de persones. Malgrat tot això, es troba només protegida de l’activitat destructiva de l’èsser humà: el 0,01 per cent. D’aquí la necessitat de cercar una solució a la destrucció dels oceans i dels mars: les reserves marines.——————-Les reserves marines són àrees del mar totalment protegides de tota activitat humana: parcs nacionals per els oceans i els mars. Algunes àrees de les zones costaneres poden obrir-se a activitats pesqueres no destructives i a petita escala, sempre que siguin sostingudes i dintre dels límits ecològics. Amb les reserves marines s’ha aconseguit que floreixin les poblacions marines, la seva diversitat i productivitat. Malgrat de que la pesca no és permesa dintre les reserves marines, la creació d’una xarxa d’aquests parcs pot resultar molt beneficiosa per a la pesca, ja que permet la recuperació de pesqueres excessivament explotades i hàbitats perjudicats en aquestes zones, així, com la recuperació de pesqueries properes. Un exemple: recentment, la Royal Commission on Environmental Pollution anglesa ha fet una crida urgent perquè el 30 per cent de les aigües de la zona econòmica exclusiva del Regne Unit es converteixin en una xarxa a gran escala de reserves de no tocar, sobre la base d’una sèrie de criteris, i se n’exclogui la pràctica de qualsevol tipus de pesca comercial. Les reserves marines sovint són implantades amb una aproximació menys decidida, però cada cop més estesa arreu de la Mediterrània. Com a tot el món, perquè tenen nombroses avantatges. ————————————-A Palamós un grup de veïns de sectors ben diferents han creat una plataforma a favor de la reserva marina de les illes Formigues. El seu objectiu és “contrarestar la demagògia d’alguns sectors contra la reserva i fer front a les seves pressions”. Ja n’hi ha prou de tanta destrucció de la Terra i del Mar. És que ho volen devastar tot fins que no quedi res? Uns es volen carregar el territori del Baix Empordà amb unes obres faraòniques de carreteres duplicades i innecessàries. Uns altres es volen carregar el nostre Mar per els seus interessos particulars. Prou! no veuen que som la cua i la vergonya d’Europa. A Palamós ja estem escarmentats amb aquests dos gratacels del Passeig del Mar -buits gairebé tot l’any- i que representen tot el contrari del que hauria de ser la Costa Brava. No veuen que ho han devastat tot? No veuen que han derivat cap a una dosi massiva de turisme de només un mes l’any? No veuen que aviat no ens quedarà ni paissatge? Ni amb el turisme ens podem europeïtzar?—————————–Què esperen els de GREENPEACE per venir a Palamós i explicar el que és una reserva marina i tal com es té que fer? És que les coses es tenen que arrenjar quan el mal ja està fet? Desprès si, grans reportatges i cròniques sobre situacions d’actuació irresponsable ensenyant el desastre. És que Palamós i la Costa Brava volen fer cas omís del que estableix i demana l’ONU a prop de les urgents i ineludibles reserves marines?

    ———————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La temporada de vaixells al port de Palamós, ha suposat l’atracament de 32 creuers amb 33.554 passatgers i ha tingut un impacte econòmic estimat de 1.888.465 Euros, segons va explicar el senyor Manel Nadal, president de Ports de la Generalitat de Catalunya.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- “Com jo no era un perfecte estúpid, vaig poder veure que les promeses als àrabs eren buides” paraules escrites per Thomas Edward Lawrence, més conegut amb el nom de Lawrence d’Arabia. A on les va escriure? 

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Les mateixes forces naturals que ens possibiliten acostar-nos als estels, ens posen en situació de destruir el nostre estel”. Wernher von Braun.

————————————————————————————-

   Obama i Medvédev -EUA i Rússia- han promès signar un acord de reducció d’armes nuclears. Es deixin de bromes si us plau: volem tractats no promeses. O es pensen que estem d’acord en que el món es converteixi en un immens taüt? Escoltin, l’any 1963 el president John F. Kennedy, desprès d’una lluita extraordinària que li va costar molts d’enemics, va aconseguir fer signar als soviètics, no un tractat de reducció d’armes nuclears, sinó, de prohibició de proves nuclears. <<Si hem d’obrir noves portes a la pau, si tenim que aprofitar aquesta oportunitat de progrés; si hem de ser tant audaços i intel.ligents en el nostre control d’armaments com ho hem sigut en la seva invenció, demostrem a tot el món situat a aquest costat de la muralla i al que viu a l’altre costat de la mateixa, que els Estats Units, que una Amèrica forta també desitja ferventment la pau.>> va afirmar Kennedy. L’acord de prohibició de les proves no era cap panacea, això Kennedy ho admetia, però era un pas que els allunyava de la guerra: reduïa les tensions mundials, limitava els perills de la pluja radioactiva, augmentava les possibilitats de que no es produís una proliferació nuclear i prometia posar fre a la carrera d’armaments entre el bloc comunista i Occident. El tractat era un pas tant clar cap a unes millors relacions entre els soviètics i els nord-americans, i s’allunyava tant de la política suïcida de la crisi cubana dels míssils, que resulta difícil imaginar que el públic i el Senat li hagués donat l’esquena. <<Tal vegada ens podem estalviar una guerra total amb aquest tractat”, segons li va comentar l’expresident Truman a Kennedy. Una enquesta Harris mostrava un índex d’aprovació del tractat d’un 81 per cent. El 24 de setembre del 1963, la Cambra Alta, per gran majoria, va referendar l’acord per 80 vots a favor i 19 en contra. Aquest tractat no va fer desdir-se a Xina, França, Índia, Israel o Pakistan de desenvolupar armes nuclears. Ni tampoc va evitar la fabricació de més bombes nuclears, més devastadores encara, i nous sistemes de llançament. Però Kennedy, Macmillan i Jruschov varen tenir una gran satisfacció amb el tractat que, com vàren veure milions de persones, va iniciar un impuls contra la guerra freda que, a principis dels seixanta, es creia en un proper conflicte global. Pensem que el març del 1963, el 60 per cent dels enquestats esperava que els soviètics ferien servir una bomba d’hidrogen contra els EUA en una guerra. El mes de juny, quatre mesos abans del tractat de prohibició de les proves nuclears, el 37 per cent dels nord-americans creia <<impossible arribar a una solució pacífica de les diferències amb Rússia>>. El mes de setembre, desprès de les negociacions per a la prohibició, només el 25 per cent dels enquestats creia que l’amenaça de guerra fos el principal problema amb el que s’enfrontava el país. El tractat, tal com va reconèixer Kennedy públicament, <<no resoldrà tots els conflictes, ni farà que els comunistes cedeixin en les seves ambicions, ni eliminarà els perills de la guerra. No reduirà la nostra necessitat d’armes ni la dels aliats…Però és un primer pas important, un pas cap a la pau, un pas cap a la raó, un pas més allunyat de la guerra>>. Tenia raó. El tractat de prohibició de proves nuclears que ha durat més de 45 anys i amb éxit, per evitar que la Guerra Freda es convertís en un conflicte global cap a la devastació del planeta. I va donar esperança a milions de persones que creien, com Kennedy, que la humanitat tenia que eliminar la guerra nuclear, o la guerra nuclear eliminaria a tota la humanitat. El tractat, que va ser universalment reconegut com obra personal de Kennedy, va crear la convicció de que el president dels EUA podia portar la Guerra Freda cap a la seva fi.—————————–En un acte a la Casa Blanca, l’editor del diari Morning Dallas News, va dir en públic al president que volien que deixés de “muntar la bicicleta de la seva filla Caroline”. És a dir, un president agressiu. Kennedy va contestar que “és molt més fàcil fer una guerra que evitar-la.” Al president li va saber greu la referència a la seva filla petita Caroline. Més tard, JFK, va dir que no volia “una pau imposada al món amb les armes nord-americanes, ni la pau de la tomba ni de l’esclau, sinó, una pau per sempre i per a tots els ciutadans del món.” El tractat va ser signat a Washington D.C. a primers d’octubre del 1963. El món s’havia escapat de convertir-se en un “immens taüt.” Al president John F.Kennedy li quedaven dos mesos de vida.

————————————————————————————-

  LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El retrat de George Washington de Gilbert Stuart (1755-1828), es pot contemplar al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, el museu més gran de l’hemisferi occidental.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin ha estat el nombre de vaixells de creuer i el de passatgers que durant el 2009 han fet escala al port de Palamós? El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital que tingui l’amabilitat de participar, li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”.

————————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “La història pertany als que la prolonguen, no als que la segresten.” Manuel Vázquez Montalbán.

————————————————————————————-

   No correspón al títol d’un llibre d’en Truman Capote, però, ho podria ser. L’anomenada ruta Capote, de Palamós, organitzada per l’editorial Columna, amb motiu de la publicació de L’Home dels pijames de seda, novel.la amb que Marius Carol va guanyar la darrera edició del premi Bertrana és, gairebé, una ruta fantasma. A Palamós ja no en queda res. La casa, situada davant mateix de la platja de la Catifa, ja no hi és; val, si que hi han pisos, buits com a pertot. La platja roman soterrada sota tones de ciment. Les barques que, com un rellotge despertador mobilitzaben a l’autor de A sang freda, no en queden ni la meitat i amb creixent perill d’extinció com els peixos que, encara i afortunadament poden pescar. El senyor Josep Colomer, junt amb la seva estimada esposa, van aconseguir, al peu del canó, que l’Hotel Trias segueixi andavant. És un prestigi per Palamós i, avui, roman obert tot l’any. Actualment, forma part de l’empresa d’hostaleria del senyor Camós. De fet, l’habitació on es va hostatjar Truman Capote a l’Hotel Trias porta, des de llavors, el nom de l’escriptor. ——————-El periodista i escriptor Marius Carol, és home important -diuen que futur pregoner de la Festa Major de Sant Joan, de Palamós-, informador pel diari La Vanguardia dels viatges de la Casa Reial. Hi va haber-hi uns anys que la Costa Brava la visitaven i hi vivien gent destacada mundialment en el camp de la cultura, el cinema, les arts…,però, van fugir esperitats davant la implacable devastació d’aquesta Costa Brava que ja no té res de singular i única. Parlin amb l’alcaldessa que també és molt important i mirin, entre tots, de fundar un Museu a prop de totes aquestes personalitats de fama mundial. No només el senyor Truman Capote, sinó també, el periodista, escriptor i guionista Robert Ruark, de Carolina del Nord (EUA) -autor de divuit llibres- gran coneixedor d’Àfrica i que va voler ser enterrat al cementiri de Palamós. També la gran i recordada actriu, Madeleine Carrol, que tant va lluitar a favor dels nens orfes víctimes de la Guerra Mundial (1939-1945), que va viure a la seva torre del paratge Treumal a Torre Valentina, de Calonge (Baix Empordà) i està enterrada al cementiri d’aquesta vila. També hi han altres persones els quals objectes de treball, personals, llibres…existeix la possibilitat d’anar aconseguint per a la formació d’aquest Museu de Personalitats o, del nom que li vulguin donar. Fins i tot, els ciutadans de Palamós en podrien suggerir el nom. —————————————-Cal reconvertir la Costa Brava i, ara, l’arquitectura del paisatge, la cultura i la democràcia tenen que estar per damunt de l’urbanisme. Les muntanyes de ciment ho han soterrat tot, inclús, la casa dels americanos la d’en Truman Capote i el seu company, una vintena de maletes, un buldog vell, un caniche cec, una gata siamesa i el seu gran èxit mundial: A sang freda. Parlem dels anys 1960 al 1962. L’abril de l’any vinent, amb motiu del 50è aniversari de la seva arribada, recrearan el desembarcament de Capote a Palamós. Tant de bó, l’alcaldessa Maria Teresa Ferrés, anunciés la posta en funcionament d’aquest Museu internacional.

————————-

 Truman Capote, autor de: A sang freda. I l’autor de: L’home dels pijames de seda, Marius Carol (fotografia publicada al diari EL PUNT).

————————————————————————————-

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana pasada.- L’enorme estàtua de bronze d’un brau que hi ha al nord de Bowling Green, és un regal d’un escultor de la ciutat de Nova York: Arturo Di Modica, simbolitza el progrés de la Borsa de Wall Street. Va arribar, de manera inesperada, a la Borsa de Nova York una nit dels anys 80. El seu trasllat a un altre lloc es va fer més tard.El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital, Dani, així ho ha contestat a l’apartat de comentaris. Li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Gràcies per a la seva participació.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- A quin Museu de la ciutat de Nova York es troba el retrat de George Washington de Gilbert Stuart (1755-1828), una de les obres més importants d’aquest Museu considerat el més gran de l’hemisferi occidental?

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana.- “Sóc un idealista que no es fa il.lusions”. John F. Kennedy.

—————————————————————————-

   Cal una reacció perquè el poble de la nació catalana torni a recobrar el mínim de confiança en la possibilitat de que es pugui defensar quan volen burlar-se d’ell. Cal provar que la democràcia -qualsevol que sigui el sistema social i econòmic en el qual funcioni, per detestable que sigui aquest sistema-, pugui defensar-se i protegir els ciutadans contra els abusos del poder. Cal demostrar i alguns mitjans ja ho intenten fer, que la llibertat de premsa -amb tots els seus hipotètics riscs- és del tot indispensable si es vol que els ciutadans es trobin protegits davant del poder. El periodista polític i professor, Víctor Alba, ens recorda que: <<No existeixen llibertats assegurades si la gent -la premsa, els polítics, els electors- no està sempre a l’aguait i que cap democràcia es troba assegurada contra les malifetes dels qui volen retallar-la. L’existència de partits polítics, amb les seves rivalitats, és indispensable per impedir els abusos de poder. Un factor essencial de la democràcia i de la llibertat és la possibilitat per part dels ciutadans d’acomiadar, destituir als qui haurien de servir-los i, en lloc d’això, tracten de servir-se ells.” ————————————————–La inexcusable posició del Parlament d’esquena a una situació trista i preocupant que commou els ciutadans de la nació catalana. No és només l’eterna i implacable sentència sobre l’Estatut -promuguda per l’irracionalista nacionalisme espanyol-, és ara tota una pedregada de corrupció de totes classes, marques i colors que està destrossant la integritat i decència de la política. Fins i tot, embrutint la dignitat de la mateixa democràcia. Un país que camina cap a aquesta direcció davant la impassibilitat del seu Parlament es mereix el pitjor. Anem cap a un Watergate a la catalana i això s’ha d’acabar. El poble sobirà així ho exigeix.——————————————————————Què espera el Parlament de Catalunya per votar la formació d’un comitè especial per investigar tot el referent a les pràctiques electorals, així com tots els casos de corrupció que han aparegut? És que els fets no són prou greus? Es mereixen els ciutadans aquest silenci? Aquest comitè especial elegit pel Parlament hauria de rebre d’aquesta institució poders per citar i emplaçar i interrogar els testimonis sota jurament. Així, qui mentís cometria perjuri. Aquesta mesura és d’una gravetat que no escapa a ningú. TV3 hauria de transmetre les sessions del comitè. Tot això en col.laboració amb els procediments judicials. Els polítics han d’actuar sense dilació. Ells senten -perquè estan o haurien de romandre prop dels votants- que existeix un profund escepticisme en el país respecte a les institucions polítiques. I ells, és clar, són membres d’aquestes institucions; per ells la confiança en el Parlament, en la política, en la presidència, en la justícia, és tan important com la veritat ho és per un periodista. El professor i periodista polític Víctor Alba afirma: <<No es tracta d’herois en defensa de la democràcia, sinó de polítics que veuen amenaçada la base mateixa de la seva professió, o sigui, la confiança del poble en la política. Els ciutadans de països avançats, moderns, lliures i democràtics no han de tolerar, de cap manera, que se’ls amagui el que succeeix a dalt del poder, no accepten que no se’ls digui la veritat i perquè l’escepticisme sobre les institucions pot ser molt profund. Si els polítics i el Parlament no reflecteixen la realitat del carrer, després l’escepticisme públic es transformarà en cinisme i els polítics no tindran res a fer, no gaudiran de cap prestigi, ningú no se’ls prendrà seriosament.>> Cal doncs reaccionar i, en una gran sala del Parlament, haurien de començar les audiències: el comitè, els testimonis i darrere d’ells els periodistes, el públic, les càmeres…i el país sencer.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La frase <<Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa>>, va ser escrita per el senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- A Nova York hi ha el petit Bowling Green, amb bancs i una pintoresca font. El 1733 es va convertir en el primer park públic de la ciutat. Una atracció poc usual al nord de Bowling Green és l’enorme estàtua de bronze que representa un brau. Què simbolitza aquesta estàtua?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.” Winston Churchill.

—————————————————————————-

   El senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, escriu en el diari EL PUNT (20-10-09) un article titulat “Encara la C-31”. Em dóna la sensació que el senyor Nadal, tota aquesta qüestió, la contempla i la viu desde un despatx de Barcelona envoltat de plànols, informes, mapes, rutes i traçats, quilòmetres i més quilòmetres d’asfalt, pressupostos…,en fí, una visió molt atapeïda per muntanyes d’àrids i de terres els quals, penso, distorsionen la realitat. Aquella altra realitat que molts ciutadans -el poble-, contemplen desde la verdor bellíssima dels arbres, dels boscos, dels camps, de les valls i les planes fèrtils que, evidentment, no tenen perquè ser esmicolades com ara passa. En molts casos, són un record dels seus avis, pares, famílies… Recordo impressionat la imatge d’aquella dona fortament abraçada i besant amb gran passió un arbre del Central Park, a Nova York. Quans arbres i arbredes han estat arrasades en les obres faraòniques d’aquesta maleïda C-31? Ens podrien, per exemple, ensenyar unes imatges del Puig Xifra, de Palamós?——–El conseller, tot això, ho veu desde una vissió globalitzada cap a un objectiu comú i d’obligat compliment. És com una missió militar. Tot ja està decidit. Però hi han molts ciutadans que ho veuen diferent, i no entenen com no s’els pregunta a prop de com volen el territori en el qual hi viuen i en viuen. Em refereixo a una actitud més exemplar i democràtica per part de l’Administració pel que fa a demanar l’opinió del poble. I més quan es tracta d’unes infraestructures, en molts casos no necessàries, les quals obres faraòniques modifiquen d’una manera fortíssima la Terra, l’aspecte, la vista, el paisatge, en definitiva, d’un paratge natural únic i molt estimat: el Baix Empordà, “l’Empordanet” tant venerat, estimat i recordat pel periodista i escriptor Josep Pla, arreu d’Espanya -nació de nacions- i del món. Llegeigin els seus llibres i donin avantatge a la cultura per davant de l’urbanisme. A l’Europa progressista, moderna i democràtica els governs convoquen referèndums quan es tracta de decisions tant importants i que afecten a tota la col.lectivitat.————Afirma el senyor conseller: “La profusió d’escrits sobre aquesta qüestió ara tan controvertida ha estat extraordinària.” La gent del Baix Empordà que estima la seva terra i la dels seus avantpassats prefereix, de moment, expressar tot el que sent escrivint. És una manera culta i democràtica de fer sentir la seva veu a prop d’allò que no hi està d’acord. “La utilització d’arguments ha estat més aviat escassa.” Efectivament, és difícil trobar-los per justificar la progressiva devastació d’un territori mitjançant quilòmetres i quilòmetres d’asfalt. “S’ha evidenciat d’una banda un gran problema de comprensió i de l’altra una buidor immensa.” És que és del tot incomprensible que això passi en un país que es considera l’avançada cap a Europa. La buidor immensa vindrà desprès, quan ja no hi hagi res a fer i quan el Baix Empordà esdevingui un paisatge sense pena ni glòria. “Una qüestió fa referència a la comparació amb els trams ja construïts de la mateixa carretera. Si per alguns detractors de les obres actuals està bé el tram Figueres-Vilacolum, com és que es fan tants escarafalls del nou tram?” Es tracta de dues comarques molt distintes. La gent de l’Alt Empordà són d’una manera i la del Baix, d’una altra. Ni millors ni pitjors, diferents. Ells conserven el tren, a nosaltres ens el varen treure i arrancar les vies amb tota la mala llet del món. Allà on hi han el dos gratacels més fastigosos de la Costa Brava -facin el favor de retallar-los segons l’alçada que marca la llei- hi havia l’estació, tallers i dependències del ferrocarril que enllaçava amb el tren gros a Flaçà. Josep Pla va fer molt -hi tenia una gran il.lusió- per agermanar l’Alt i el Baix Empordà, però, no va aconseguir gaire cosa. És picar ferro fred. Per anar-hi, la carretera actual és més que suficient. “És veritat que entre la Tallada i Albons, la nova carretera s’endinsa a la plana, tant com que més endevant va justament a buscar, més que no pas la vella, el punt de contacte entre el Terraprim, els Aspres, i la plana fèrtil i regada.” És que no hi té que haver-hi cap carretera que s’endinsi cap a cap plana fèrtil i regada. L’eminent geògraf Pau Vila deia que: <<Les carreteres, amb algunes discontinuïtats, ja hi són. Que les millorin, però sobretot que no facin autopistes, que no fan més que menjar-se les terres aprofitables.>> Afegeix Narcís-Jordi Aragó: <<el paisatge no ha d’estar al servei dels qui hi passen en cotxe, sinó dels qui hi viuen i en viuen.>> (Continuarà en un proper capítol).

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’edifici principal de Battery Park, a Nova York, és el Castle Clinton, l’únic fort que existeix a Manhattan.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- En un recent article del diari EL PUNT (20-10-09), apareix aquesta frase: <<Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa.>>Ens podrien dir el nom del seu autor? ————————————————————————–

   EL LEMA de la setmana.- “Conèixer un home i conèixer el que té a dintre del cap són assumptes diferents.” Ernest Hemingway.

—————————————————————————-

   NOTA.- El lector dels BLOGS del diari EL PUNT digital que tingui l’amabilitat de participar i contestar la pregunta de la setmana, ho pot fer a l’espai destinat a comentaris. Li farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Gràcies.

—————————————————————————-

   Mentre l’avió presidencial 26000 (Air Force One) volava de Houston cap a Dallas, el president Kennedy fullejava un exemplar del Dallas Morning News. Un anunci amb el marge de color negre i pagat per la Societat John Birch, d’ultradreta, acusava Kennedy de ser tou amb el comunisme i de permetre al Fiscal General dels EUA, Robert Kennedy, processar a nord-americans lleials que criticaven a l’Administració. L’anunci deia que els Kennedy eren pro comunistes. Quan li va ensenyar aquell anunci a la seva esposa, el president va dir: “Avui arribarem a un país de folls. Però, Jackie, si algú vol disparar-me desde una finestra amb un fusell, ningú el podrà parar, així, perquè amoïnar-se? Aquell mateix dia (22-11-1963), aviat, havien aparegut per els carrers de Dallas uns 5.000 paperots amb dues fotografies del president, una frontal i l’altre de perfil. Semblaven fitxes policíaques i aixó era el que se pretenia, ja que el títol deia: “Es busca per traïció”. Aquest home -declaraven els paperots- està reclamat per a les seves traïdores activitats contra els EUA. El Primer Magistrat era acusat, entre altres coses, de traïcionar la Constitució; d’entregar la sobirania dels EUA a les Nacions Unides, controlades per els comunistes; de traïcionar a països amics com Cuba; d’haber-se equivocat en innombrables qüestions, afegint els assumptes de Cuba i del Tractat de Prohibició de Proves nuclears; de fomentar desordres racials; d’invadir “un Estat sobirà amb tropes federals”; de donar suport al Tribunal Suprem en els seus “veredictes anticristians” així com la designació de “persones anticristianes per a càrrecs federals”. En definitiva, els paperots eren una incendiaria amalgama de les invectives difuses per els enemics de Kennedy. Qualsevol dels qui odiaven al president, tant de la dreta com de l’esquerra, podien trovar suficient combustible per empènyer el seu odi. Fomentar l’odi, per part d’una ultradreta ignorant i salvatge, cap a un president demòcrata perquè tenia el coratge de fer complir les lleis federals que protegien els drets humans dels ciutadans nord-americans i, en especial, dels ciutadans de color. Fomentar l’odi cap a un president demòcrata perquè havia enviat al Congrés, una llei de drets civils considerada la més valenta i justa fins el moment i que es va aconseguir la seva aprovació desprès del seu assassinat. Fomentar l’odi perquè JFK havia aconseguit la signatura del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears així com iniciar el camí cap a el desmantellament dels interessos criminals de l’anomenada Guerra Freda; per haber estat el primer president en anomenar ciutadans negres per a càrrecs federals així com la rescissió de contractes governamentals amb les empreses privades que es neguessin a contractar treballadors de color; per haver manat a la Guàrdia Nacional la protecció dels ciutadans nord-americans negres que volien disfrutar dels seus drets, reconeguts per la llei com ara poder estudiar en les universitats dels Estats del sud, entre molts altres drets. I que, per tot això, eren maltractats, apallissats i, fins i tot, assassinats. Per haver enviat al Congrés una llei d’educació que implicava a l’Estat federal en la modernització d’aquesta i afegia una justa igualtat d’oportunitats per a tots els escolars. En aquest sentit, Kennedy, va decidir mantenir les seves promeses de campanya sobre la separació entre l’Església i l’Estat i això va provocar una forta oposició per part dels catòlics, per negar-se, el president, a donar suport a una ajuda directa a les escoles parroquials. Fomentar l’odi contra el president Kennedy perquè, en dues ocasions, es va negar a enviar les tropes dels EUA a atacar i envair Cuba a traïció. Fet que hauria provocat una tercera guerra mundial ja que, la Unió Soviètica, havia pactat defensar Cuba contra qualsevol agressió per part dels EUA. Perquè va posar en marxa el Cos de la Pau, milers de voluntaris que, en tots els camps, anaven a ajudar a la gent dels països més pobres; l’Aliança per el Progrés que com el mateix Kennedy va dir: “No és només un programa d’ajuda exterior, és quelcom més que un esforç de cooperació per a finançar plans de desenvolupament. És una batalla per el progrés i la llibertat de les nacions. És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones romanen mancades d’oportunitats i altres obliden les seves obligacions…”. Fomentar l’odi contra el president Kennedy per haver anomenat Bob Kennedy, Fiscal General dels EUA, i portar cap a endevant una persecució implacable contra els gànsters de la màfia fins a la deportació -allò que menys podien suportar- de molts d’ells. Per haver obligat als magnats de l’acer a fer marxa enrere en l’augment abusiu dels preus i posar en perill, tot el programa econòmic de l’Administració Kennedy per a combatre la inflació. Per voler treure les subvencions federals als magnats del petroli que, amb prou feines, pagaven impostos. Fomentar l’odi contra el president John F. Kennedy per la seva gran declaració de pau, feta pública en el seu discurs del 10 de Juny de 1963 a la Universitat Americana, de Washington, D.C.: “De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat del esclau. Estic parlant d’una pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els nostres fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que sigui només per avui, sinó una pau per sempre, una pau duradera…” Segons el memoràndum 273 de l’Acció de Seguretat Nacional, 16 de novembre de 1963, sis dies abans del seu assassinat, el president Kennedy reiterava els propòsits de fer tornar 1.000 soldats del Vietnam, a finals de 1963, així com la marxa de la resta d’efectius militars a finals de 1965. Si Kennedy no hagués estat apartat, a trets de fusell, de la Casa Blanca, la terrible i inútil Guerra del Vietnam no s’hagués desenvolupat per les maleïdes pressions de la CIA i d’alguns irresponsables polítics d’ultradreta i militars del Pentàgon. El desastre per el després president Johnson i per el poble dels EUA, va ser majúscul. Cinquanta mil soldats nord-americans i tres milions de vietnamites, hi van perdre la vida.

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: L’Ellis Island, National Monument, de Nova York, porta el nom de Samuel Ellis, que la va comprar l’any 1785. En el decurs dels anys, l’illa ha augmentat de manera artificial de 1,2 a més de 11 hectàrees. L’any 1892, el govern federal hi va obrir un centre de recepció d’immigrants. Als EUA, unes 100 milions de persones, tenen avantpassats immigrants que van entrar per Ellis Island. El lector dels BLOGS d’EL PUNT digital, Dani, ha contestat correctament a la pregunta. Gràcies per a la seva participació.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Battery Park, la punta de Manhattan, és una pincellada de verdor de 8,5 hectàrees i un refugi per els nombrosos oficinistes del districte financer. Amb quin nom es conegut l’edifici principal de Battery Park?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “És molt més greu fundar un banc que robar-lo”. Bertold Brecht.

—————————————————————————-