La nova frontera

   Ultraconservadors, la radical i extrema dreta nord-americana, no s’ha fet esperar. Empenyits per a centenars d’organitzacions radicals molt ben finançades, ja han sortit al carrer a grunyir contra el president negre que ells no van votar i la qual elecció els hi va fer ennuegar el sopar. Van arribar amb autocars des de diferents punts dels EUA i es varen situar prop de la Casa Blanca. Els eslògans que cridaven ja els hi havien fet aprendre de memòria: Obama, nazi; Obama, socialista; Obama, comunista; Obama, dictador; Obama, traïdor. Més o menys el mateix que cridaven als presidents Roosevelt i Kennedy, demòcrates, quan varen lluitar per a millorar l’injust i miserable sistema de sanitat i seguretat social públics dels EUA. Una vergonya americana. Cridaven i aixecaven pancartes amb els mateixos lemes de fa seixanta anys. És clar ells ja tenen les seves costoses assegurances que els permeten gaudir de la medicina privada. S’ho poden pagar. Milions de nord-americans s’en refien de les assegurances que contracten les empreses per els seus treballadors, però, molt de “cuidado” perquè hi han molts tractaments i intervencions quirúrgiques que no queden cobertes i desprès venen problemes molt greus per a les famílies. Fins i tot, tenir que hipotecar la vivenda per poder costejar altíssimes despeses per malalties. Un xantatge endemoniat.—————————————————–Desprès, hi han els milions de nord-americans que no tenen res de res. Com que la sanitat pública universal no existeix als EUA, tenen que anar a centres d’acollida, de caritat o, per exemple, de l’Església catòlica. Que Déu els agafi confessats. Es pot trobar que un metge que hagi practicat vint-i-cinc intervencions a la privada, en un dia, esgotat, desprès hagi d’assistir, posem per cas, un part difícil en un centre hospitalari d’acolliment o públic. I no es pensin que les multimillonàries i totpoderoses companyies d’assegurances i alguns despreciables representants de l’Associació Mèdica Americana, tinguin cap tipus de compassió cap a els seus compatriotes. Abans són els seus escandalosos beneficis que la dignitat de les persones, encara que aquestes siguin ciutadans nord-americans. La seguretat social dels EUA és únicament un sistema de pensions de retir o jubilació. Pel que fa la sanitat s’encarreguen les empreses, mitjançant sistemes privats d’assegurances, obligades per els contractes col.lectius que signen amb els sindicats. No existeix un sistema nacional, complet, de financiació de les atencions mèdiques. En aquest aspecte, els EUA romanen molt més enderrarits que els països d’Europa i alguns de l’Amèrica Llatina.—————————————————————–L’èxercit nord-americà té els seus propis establiments hospitalaris. Durant el desastrós mandat del president George W. Bush -milions de nord-americans i ciutadans del món no el volen ni recordar- va sortir a la llum pública el deplorable estat d’aquests establiments així com el pèssim servei metge i sanitari. Un escàndol. Milers de soldats nord-americans donen les seves vides per el seu país; altres, tornen ferits, mutilats de guerra o desiquilibrats psíquics i el Govern del seu país és incapaç de garantir-los una sanitat digna com tampoc ho fa per a la gran majoria del poble nord-americà. Això sí, malversa bilions de dòlars en guerres duradores, cruels i injustes per a complaure la voracitat del complexe militar-industrial que, fins i tot, l’ex-general i president dels EUA, Eisenhower, va alertar del seu creixent abús desestabilitzador de la pau mundial i de la pròpia societat nord-americana.—————————————En el proper capítol (II), donarem a conèixer dades aterridores sobre l’extrema dreta nord-americana i el motiu de que el president Kennedy va estar a punt de portar a terme una reforma de la seguretat social dels EUA i que el seu assassinat ho va impedir.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’estàtua que desde el Federal Hall observa la columnata de la façana de la Borsa de Nova York, és la del president George Washington.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any va ser inaugurat l’Empire State Building, de Nova York i quans milions de dòlars va costar la seva construcció?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “El primer pas per aprendre és reconèixer la pròpia ignorància”. Francesc Castanyer.

—————————————————————————-

En un dels darrers escrits d’aquest BLOG demanavem la traducció, per part d’un amable lector, de les paraules de l’arquitecte de l’edifici de 52 plantes del “The New York Times”, de Nova York. Són aquestes: “I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see through the whole building. Nothing is hidden. “The story of this building is one of lightness and transparency.” (Renzo Piano, Architect). L’atent lector, Jerry Macguirre, ens ho tradueix i estem satisfets de poguer transcriure, unes paraules tant acertades per el seu noble significat entre el que vol expressar l’edifici i el que vol ser el diari “The New York Times”. Diuen així: “Estimo la ciutat i he cercat que aquest edifici  sigui un reflex d’aquesta. He cercat una transparència de relació entre el carrer i l’edifici. Des del carrer, podreu veure a través de les parets de l’edifici. No hi ha res per amagar. “La història d’aquest edifici és de claretat i transparència.” És a dir, la mateixa claretat i transparència que tant Arthur Sulzberger. Jr., l’editor com tots els treballadors de “The New York Times”, volen que sigui la realitat del seu diari. Però no només ells, sinó el públic nord-americà que vol que la premsa sigui la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i escepticisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots el diaris responen a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir a la veritat no consisteix només en que allò que s’imprimeix sigui veritat, sinó que tot allò que succeeix d’importància sigui publicat, per molt que pugui molestar a uns o als altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Escriu el periodista polític Víctor Alba, professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent: “Sempre han existit diaris i setmanaris (una bona dotzena dels primers, una vintena dels segons), la qual simple existència era suficient per donar a qualsevol reporter l’orgull de ser periodista. El “Washington Post”, el “New York Times”, el “Christian Science Monitor” de Boston, el “Times” de Los Angeles, el “Post-Dispatch” de Saint Louis, el “Wall Street Journal”, el “Baltimore Sun”, per exemple, entre els diaris, o “The New Republic”, “The New Leader”, “The Texas Times”, “The Progressive”, “Ramparts”, “The National Review”, “The National Observer”, “Time”, “Newsweek” , els uns de dretes i altres d’esquerres, entre les revistes.” 

————————————————————————————-

LA RESPOSTA de la setmana figura en un comentari del tema anterior del BLOG.

—————————————————————————-

LA PREGUNTA de la setmana.- Des del seu pedestal, l’estàtua de ………………..del Federal Hall observa la columnata de la façana de la Borsa de Nova York. De quin personatge ens referim?

—————————————————————————-

EL LEMA de la setmana.- “El matrimoni és la causa principal de divorci”. Groucho Marx.

—————————————————————————-

NOTA.- Gràcies, al lector Jerry Macguirre per a la seva participació en el espai de comentaris de la setmana anterior. Em plaurà fer-li a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. (http://blogs.elpunt.cat/enricfigueras).

—————————————————————————-

A la nació catalana, encara que cada vegada menys, venen milions de turistes un parell de mesos l’any, tots de cop. Ja se sap, sol i platja, ben poca cosa més. Als països europeus és normal una afluència de turistes tot l’any. No és que no tinguem, durant tot l’any, coses boniques per a visitar, però, com que aquí tot es fa de cara a la platja i sol -com a Cuba- el turisme va pel camí de ser només un fenòmen de masses, sense cap més sentit. Ja gairebé ni s’en parla de la “indústria” turística. La veritable indústria s’ha menyspreat i ho pagarem car. Tot i així el turisme necessita d’un paisatge encantador; platges meravelloses però no només “sol i platja”; qualitat, bon tracte; preus suficients; transport públic eficaç i, per damunt de tot, ser un país endreçat, net i polit. La imatge del “doble objectiu” -en la més important avinguda de Platja d’Aro- no és pas exemple del civisme que,també, escasseja a altres llocs.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————- EL LEMA DEL DÍA.- “La llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol sentir”.George Orwell.

—————————————————————————-

   El lector Dani, en el seu interessant comentari del dia 10-08-09, esmenta en forma de pregunta la possible participació del vicepresident Lyndon B. Johnson en el complot i cop d’estat que va costar la vida al president dels EUA, John F. Kennedy. Pot estar ben segur de que Johnson no en sabia res. És més, el vicepresident era un ferm opositor del viatge de Kennedy a Texas. Durant aquest viatge, el president esperava aconseguir fons per la propera campanya electoral (1964), així, com millorar les seves relacions polítiques en un Estat molt difícil per ell. Feia mesos que, Kennedy, demanava al governador de Texas, John Connally, l’organització d’un sopar amb donants rics de Texas. Però, Connally, que volia presentar-se a la reelecció el 1964, no estava molt interessat en identificar-se amb un president el qual historial en matèria de drets civils havia allunyat a molts votants de Texas. Tampoc Johnson estava molt content amb el viatge. No creia que Kennedy pogués fer gran cosa per tancar el forat que hi havia en el Partit Demòcrata entre els conservadors de Connally i els lliberals dirigits per el senador Ralph Yarborough. Johnson tenia por que la visita només aconseguís incrementar les tensions i posar de relleu la seva pròpia ineficàcia en el control del partit de l’estat. Malgrat això, cap de les corrents polítiques de Texas, va parar Kennedy. Volia fer-lis veure als líders del partit a Texas que necessitava millorar el marge de 46.000 vots obtinguts el 1960, si pretenien una més gran generositat federal per aconseguir millores de cara a un segón mandat. El president Kennedy estava fent el que més li agradava,fins i tot més que ser president, allunyar-se de Washington i començar la seva campanya per a la reelecció en un estat difícil i important, amb 25 vots electorals, on estava segur que podia guanyar-se la gent, malgrat la majoria dels cacics i molta gent adinerada estava a la seva contra. Era un desafiament polític dur, però, Kennedy, si trovava molt més bé que entre els seus deures executius de la Casa Blanca.El vicepresident Johnson, admirava Kennedy que el va escollir per el càrrec i li va encarregar importants responsabilitats que, en cap altra administració, havia tingut un vicepresident. Kennedy va formar un Comitè d’Igualtat d’Oportunitats de Treball per eliminar la descriminació a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i negar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Kennedy va demanar Johnson que presidís el comitè. Johnson, en principi, no li va agradar acceptar un nomenament que el podia posar en contra dels congressistes i senadors del sud i tirar terra sobre les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada per president. Però Kennedy, que creia que Johnson podia ajudar a tranquilitzar l’oposició del sud devant els avenços en matèria de drets civils, va insistir, i Johnson, que havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el Congrés i creia sincerament en la igualtat racial, va acceptar el repte. Va ser molt sonat el viatge de Johnson a l’Àfrica. Kennedy, que volia contrarrestar les iniciatives soviètiques, hi va enviar el seu vicepresident. Johnson va deixar una forta impressió a tots aquells llocs que el van conèixer a Senegal, en el camp de batalla entre Occident i el bloc comunista. Va insistir que l’acompanyessin fins a Dakar un llit de dos metres de llarg, una dutxa especial que ametia uns regalims finíssims, unes caixes de Cutty Sark i varis paquets de bolígrafs i encenedors amb les lletres LBJ gravades. Contra l’opinió del seu embaixador, que li va aconsellar evitar contactes amb els nadius, als quals descrivia com a bruts i plens de malalties, Johnson va visitar un poble de pescadors, on va regalar bolígrafs i encenedors, va encaixar la mà a tothom, fins i tot, a alguns leprosos sense dits, i va animar als nadius, que no entenien res, a ser com els texans, que havien multiplicat per deu els seus ingressos anyals en quaranta anys. Aquella actuació, tant diferent d’allò que Johnson anomenava “diplomàcia de Cadillac” (la dels representants dels EUA, incapaços de baixar de les seves limusines i apropar-se a la gent), era, per molt que els funcionaris professionals d’assumptes exteriors veien els seus actes com a populistes, justament allò que volia Kennedy del seu vicepresident.———————————————————–Escriurem més, a prop del vicepresident Lyndon B.Johnson. En parlarem més. Ho tenim que fer per deixar clar que, un polític de les seves característiques, no hagués participat mai en un cop d’estat contra el Govern dels EUA ni, molt menys, en l’assassinat del seu president. Parlarem del Servei Secret i del perquè no van saber ni poguer protegir al president Kennedy. Són qüestions que ens va plantejar el lector dels BLOGS del diari EL PUNT, Dani. No perdin el fil.—————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.L’edifici del diari “The New York Times” a Nova York, consta de 52 plantes. The Times Company es propietària de les plantes 2 fins a la 27. De la 28 a la 51 ho són conjuntament Times Company i Forest Ratner Companies. L’edifici és, també, la seu de Covington & Burling, Legg Mason and Goodwin Procter, així com de Muji i Dean&DeLuca Café. L’arquitecte va ser Renzo Piano.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. Més que una pregunta, els demanarem si algún lector dels BLOGS té l’amabilitat de traduir a l’idioma de la nació catalana, el següent text en anglès escrit per Renzo Piano, arquitecte de l’edifici del diari nord-americà “The New York Times”. Diu així: ” I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see throug the whole building. Nothing is hidden. “The story of this building is one of lightness and transparency.” Renzo Piano, Architect.

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana: “Els homes no poden ser si no són lliures”. Salvador Espriu.

—————————————————————————-

   NOTA.- Tant les opinions com les respostes a “la pregunta de la setmana” per part dels lectors dels BLOGS d’EL PUNT, les poden escriure en l’apartat de “comentaris”. Gràcies.

—————————————————————————-

    No són les devastadores i assassines formigues de “Cuando ruge la marabunta”, aquella inoblidable pel.lícula -1954- interpretada per Charlton Heston (Leiningen) i Eleanor Parquer (Joanna) sota la direcció de Byron Haskin (La guerra de los mundos). No ho són, però, davant els interessos indescriptibles per a la variació de les espècies mitjançant experiments genètics, qui sap si, algún dia, en les trobem a la cantonada. De moment, romanen ben quietes en un parc infantil de Platja d’Aro. Ara, el mes d’agost, la “marabunta” és humana, pacífica, però, d’una pesadesa extraordinària.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————-

   Capítol anterior: Veurem fins a quin punt, Barack Obama, es baixa els pantalons davant la CIA.

—————————————————————————-

   (Segueix del capítol anterior). Durant el mandat de Nixon -el president sí coneixia tots els antecedents de Hunt- aquest va dirigir el grup de cubans de l’escàndol Watergate. Hunt es va declarar culpable i va ser comdemnat a una pena de 30 mesos a 8 anys de presó i 10.000 dòlars de multa, per Watergate. Només va complir 33 mesos de presó. En el fragor de l’escàndal del Watergate, la seva esposa Dorothy va perdre la vida a Chicago en un misteriós accident d’aviació. Entre les restes de l’avió es va trobar un moneder, a l’interior del qual hi havien 10.000 dòlars en bitllets de 100. Dorothy Hunt havia estat servint d’enllaç entre Kalmbach, l’advocat de Nixon, i els acusats del Watergate que es trobavem en llibertat sota fiança. Havia succeït allò que era llògic d’individus disposats a realitzar aquesta classe de treballs: demanar diners a canvi de silenci. Howard Hunt va ser el més exigent. Va rebre en total 275.000 dòlars i la promesa de que, si era sentenciat, el president l’indultaria. Actualment viu a North Miami, al final d’un carrer sense sortida, entre pals i rètols que diuen “no traspasar, está invadiendo propiedad privada”. Té 86 anys, pateix d’un linfoma (tumor maligne) a la boca, camina en cadira de rodes perquè li varen amputar una cama a causa de l’arteriosclarosis, està sord i quasi cec. També figura en el seu criminal i escabrós currículum haber subministrat informació d’intel.ligència a l’exèrcit bolivià per a la localització i captura del comandant Ernesto Che Guevara. Mentre Howard Hunt i algún altre assassí a sou de la CIA -la majoria foren assassinats en el transcurs dels anys i de les investigacions- que varen col.laborar en els cops d’estat i assassinat dels presidents Kennedy, Allende i altres caps d’Estat, polítics i milers de ciutadans, es podreixen en un femer d’infàmia, els instigadors i els seus descendents  viuen en exorbitants mansions amb aixetes d’or i plata edificades amb piles de diners tacats de sang. La dels pobles oprimits i treballadors explotats que han gosat plantar cara a les grans multinacionals nord-americanes i als seus sicaris: la CIA, refugi de nazis. Són coneguts els noms de destacats membres del partit nazi alemany que, finalitzada la Segona Guerra Mundial, varen ser fitxats per la CIA. Nixon va tenir que dimitir per deixar que la Casa Blanca es convertís en un niu de corrupció i d’elements de la CIA. Bush ha quedat arraconat a les runes de la història, per consentir que la CIA -el seu pare en va ser-ne dirigent- tornés a la bogeria de la Guerra Freda. Veurem fins a quin punt, Barack Obama, -en lloc de clausurar-la- es baixa els pantalons.

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior. Richard Nixon va ser anomenat candidat, per el partit republicà, a les eleccions per a la presidència dels EUA, l’any 1960. Nixon va perdre les eleccions davant el demòcrata John F. Kennedy que va obtenir una victòria molt ajustada: va guanyar per 100.000 vots més. Cent anys abans, el 1860, Abraham Lincoln va ser elegit president dels EUA per el partit republicà.

—————————————————————————-

      LA PREGUNTA de la setmana. L’edifici (building) a la ciutat de Nova York del diari “The New York Times”, de quantes plantes està format i qui va ser l’arquitecte que va dirigir la seva construcció?

—————————————————————————-

      EL LEMA de la setmana.- “Quan els pacífics perden tota esperança, els violents troben motius per disparar”. HAROLD WILSON.

—————————————————————————-

La foto.- És un fet que, a Platja d’Aro, no és pas la primera vegada que ho veiem. Nosaltres i les nombroses persones que, a peu i en aquestes dades, circulen per el passeig i els laterals del pont del Ridaura, que desemboca a la platja. És la moda immunda de llançar-hi des d’el pont, carretons de compra utilitzats pels clients dels supermercats. De fet, n’hi han algúns a prop. Algunes vegades hi havia vist un carretó, però l’altre dia n’hi havia set. Els transeünts, la majoria estrangers, tot i que s’ho miren estranyats, ja saben que a Espanya tot és possible i permès. El concepte europeu de que un país net, no és aquell on més es neteja sinó on menys s’embruta, aquí costa d’arrelar. Encara que podria ser un ensenyament bàsic de guarderia infantil.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————- 

   El senyor Rajoy està acabat com a president del PP; com a líder de l’oposició i com a possible futur president del Govern espanyol. Cregui´m plegui i dediqui´s a anar a pescar que, crec, li agrada molt. Si no és així, és que els ciutadans de les nacions d’Espanya -tractats com a ramat de borrecs per part d’alguns mandataris del PP- han perdut la seva dignitat democràtica. O, que s’estimen més viure d’esquenes a la democràcia, és a dir, en una dictadura. Les recents acusacions de Rajoy al president del Govern espanyol, a qui ha qualificat de ser el responsable d’una inquisició contra el PP, són impròpies d’un polític europeu. Els records d’una trista i penosa història
d’Espanya, ens recorden a la maleïda Inquisició portada a sang i foc per l’Església catòlica. I no en
parlem del cop d’estat del general Franco; de la Guerra Incivil espanyola i durant la dictadura
franquista. No ens parli d’inquisicions i no ens recordi aquestes desgràcies, senyor Rajoy.————–
————Ja quan tres anys enrera, Mariano Rajoy i els jerarques del PP varen organitzar una
campanya contra Catalunya i llançar l’Estatut al TC, va quedar clar que no senten cap respecte per a
les autonomies ni, molt menys, per els ciutadans de la nació catalana que l’havien votat en
referèndum. Ara, aquesta manca de respecte davant els nombrosos escàndols de corrupció que
continuen esquitxan el PP, ja és contra la democràcia. Dòna la sensació que molts dirigents d’aquest
partit de dretes, no donen cap valor a la justícia, a la democràcia i a l’Estat autonòmic. Però, també,
contra el pròpi líder del PP a qui, per tot el que estem veient, molts dels seus dirigents arreu d’Espanya
no li tenen cap respecte. A vegades penso que els jerarques del PP encara romanen ancorats en els
anys de “Amar en tiempos revueltos”. Despertin, d’una vegada.—————————————
——————–Les declaracions i acusacions per part de dirigents del PP suposen jugar amb foc i
és també frivolitzar sobre l’Estat de dret. A la formació política que lidera Mariano Rajoy no paren de
sorgir-li trames corruptes que esquitxen els seus càrrecs i és aquesta la qüestió que els hauria de
preocupar, no pas els intents de la justícia i la policia per aclarir els fets. Ni tampoc de la premsa
responsable i valenta que té que ser la servidora de la veritat. Per el públic, servir la veritat no
consisteix només en que allò que s’imprimeix sigui cert, sinó en que allò que succeix d’importància es
publiqui, per molt que molesti a uns o als altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir
mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Sense un públic ben informat, la
democràcia no pot funcionar. La premsa és, doncs, essencial en una democràcia, i la llibertat de la
premsa és essencial perquè els diaris puguin ser considerats com a tals.
—————————————————————————-   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: “L’impeachment” no existeix en el dret constitucional de cap país, només als EUA. Precisament per la separació tant rígida de poders que estableix la Constitució, havien de trobar un mecanisme perquè el president no estigués per sobre la justícia. Aquest mecanisme és “l’impeachment”. Ens ho explica Víctor Alba, periodista polític i professor de ciències polítiques de la Universitat nord-americana de Kent:”Si un president, en un atac de gelosía, mata a un home, posem per cas, no s’el pot processar, però la Cambra el pot declarar “impeached” i desprès el Senat el pot jutjar. Si el president comet un acte d’alta traïció, també. El mecanisme està calcat del procediment judicial comú. En aquest, el sospitós d’un delicte és investigat per la policia i el fiscal. Aquesta és la funció que correspón al Comité Judicial de la Cambra quan es tracta del president. Si el fiscal considera que hi han motius per processar al sospitós, ho somet a un gran jurat, que diu si el processa o no. En el cas de “l’impeachment”, el gran jurat és la Cambra de Representants. Si el gran jurat processa, passa l’assumpte a un jutge i al jurat. Si la Cambra declara al president “impeached”, l’assumpte passa al Senat.”—————————————————————————-   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any es va presentar Nixon com a candidat republicà, per a la presidència dels EUA,  davant del demòcrata John F. Kennedy?—————————————————————————————————   EL LEMA de la setmana.- “Les respiracions del mar són minuts d’eternitat”. Margherita Guidacci.”—————————————————————————-             

    

    

   Ja hem fet notar en els capítols anteriors sobre l’escàndol i corrupció del Watergate que aquest va ser la continuació del complot polític i militar que va provocar el cop d’Estat i magnicidi del president John F. Kennedy. La política de justícia social i de pau -acabament de la guerra freda- portada endevant per el jove president, era una amenaça per els poderosos interessos econòmics i militars que, des dels anys quaranta i mitjançant un govern paral.lel, la dictadura de la CIA ha protegit a través de nombroses operacions encobertes i assassines, entre les quals hi figura l’assassinat del president Kennedy que va amenaçar en clausurar-la. Cap altre president nord-americà ha tingut pebrots per tancar la CIA, una ignomínia per a la democràcia i la llibertat. I que durant la maleïda presidència de George W. Bush va agafar més força ja que Bush pare en va ser-ne un dels seus principals dirigents. Recordem la barbaritat dels anomenats avions espia. ——————————————————-La “New Frontier” de Kennedy va representar el ressorgiment d’una nova Amèrica (justícia social, pau, igualtat d’oportunitats, drets civils, educació, l’Aliança per el Progrés, el Cos de la Pau, la conquesta de l’espai, una reforma del capitalisme i del sistema fiscal…). En canvi, el Watergate de Nixon, va representar l’enfonsament dels ideals de la presidència i democràcia dels EUA. Del Watergate n’hem parlat abastament en capítols anteriors. Hi ha un fet, però, que durant tot el desenvolupament del Watergate no s’en va saber res i que demostra fins a quin punt la corrupció i criminalitat van imperar a la Casa Blanca de Nixon.—–John Ehrlichman, assistent del president Nixon, va contractar a un ex-agent de la CIA, Howard Hunt, com a consultor de la Casa Blanca per 100 dòlars diaris. Hunt era propietari de varis noms falsos. Havia actuat, per la CIA, a Mèxic, París, Viena, Madrid i Montevideo. Va organitzar, l’any 1954, el cop d’Estat contra el president de Guatemala, Jacobo Arbenz, que va pretendre repartir terres entre els pagesos que les conreaven. Col.laboradors de Hunt van ser els oficials de la CIA, David Atlee Philips y David Sánchez Morales. Expert en propaganda, Hunt és el que més mentides ha propagat sobre Cuba, on hi va fer d’espia els anys 1959 i 1960. 

Va formart part, l’any 1963, del grup Alfa 66 que va dur a terme l’atemptat, a Dallas  contra el president Kennedy. També formaven part del grup els ja esmentats oficials de la CIA, David Atlee i David Sánchez. El president Nixon coneixia tots els antecedents de Hunt quan aquest va ser contractat per la Casa Blanca.

————————————————————————————-

    NOTA.- El capítol següent serà el darrer sobre el tema del Watergate i que hem anat publicant amb motiu dels 30 anys dels fets que van portar a la dimissió del President dels EUA, Richard M. Nixon, acusat d’una greu corrupció política. Aquí a l’Espanya que només sap ser la platja d’Europa -com s’en foten de nosaltres- hi ha jutges que arxiven les causes judicials per corrupció, principalment, quan afecten al Partit Popular i que, com veiem, cada vegada són més nombroses. És una vergonya espanyola. No és estrany, doncs, que el país que roman a la cua d’Europa sigui el primer en corrupció.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta del tema anterior: La secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal diu: “Qui tenint coneixement d’haber-se comés un delicte, ho amaga i no informa del mateix tant aviat com pugui a un jutge o a una altra persona amb autoritat civil o militar, serà castigat amb una multa de no més de 500 dòlars o empresonat per a no més de tres anys, o ambdues coses.”

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana: Què significa i que representa als EUA la paraula “impeachment”?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana: “Els dictadors de dretes volen la teva cartera; els d’esquerres, la teva ànima.” José María Carrascal.

—————————————————————————-

 

 

 

 

 

 

   El gairebé mig segle d’endarreriment que portem respecte a Europa, d’alguna forma s’havia de notar en les recents eleccions europees. De fet, ja som els darrers en tot el que representa progrés cultural, social, econòmic, polític, és a dir, estem -frase cèlebre per a la seva constant repetició per part de tothom- a la cua d’Europa. Però, sembla, que això tant li fot. No és pas motiu d’orgull haver d’explicar-lis als nostres fills i, s’opta, com sempre, de no explicar gaire cosa. Així, el temps passa i tot segueix igual. Som la reserva turística d’Europa: un país de paletes i cambrers. Professions molt dignes, importants i necessàries amb excel.lents professionals i necessitades d’una millor i constant formació i corretgir, en nombrosos casos, abusos desmesurats en els seus horaris gairebé d’esclavitut. Però, si us plau! treguin més i millor rendiment dels instituts i de les universitats catalanes que costen molts diners.——————————————————————–Escoltin, ara que és quan més necessitem d’Europa, es diu que l’abstenció ha estat la clara guanyadora d’aquestes eleccions europees. El Principat de Catalunya és la segona comunitat autònoma més abstencionista de l’Estat. Participació, 37’54% ; abstenció, 62’96%. Ens guanyen les Illes Balears amb una abstenció del 63,98%. Pel que fa a les comarques gironines, va ser del 65%. Això, no és només una vergonya i una irresponsabilitat cívica i social de primer ordre, és un menyspreu flagrant a la democràcia i a Europa. I l’abstenció amb el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya? Quina vergonya! Què contents els jerarques del PP, per això el van llançar al Tribunal Constitucional.—————————————Els qui varem nèixer l’any 1949 i viure gairebé 30 anys de dictadura -la segona en va durar 40-no vam conèixer la Guerra “Incivil” espanyola (1936-1939) -un milió de morts, pel cap baix- però sí varem viure la “repressió incivil” espanyola (1939-1977) i que no s’haurà acabat mentre romani un sol cos soterrat en fossa comuna -víctima d’aquella miserable guerra com a conseqüència del maleït cop d’estat del dictador espanyol Franco- sense rebre cristiana sepultura i reconegut el seu nom. És a dir, una dictadura que va barrar el pas a la democràcia i a la llibertat i en la qual un gran nombre de ciutadans -molts d’ells polítics- van perdre la vida per a defensar la sobirania a través de l’elecció dels nostres governants i representants polítics. I si no ho fan tan bé com nosaltres voldriem, canviar-los mitjançant el nostre vot. I si hi han casos de corrupció política -com està passant a Espanya- obligar-los a presentar la dimissió. No anar a votar és fer el joc a aquests “polítics” corruptes que s’en foten dels seus conciutadans i de la democràcia que tant costa conseguir i mantenir.———-Vaig quedar astorat quan en el “Matí de Catalunya Ràdio”, poc desprès de les europees,un radiooient va dir que anar a votar “li feia rompre l’esquema del cap de setmana” i que per això no hi va anar-hi. Un altre, perquè “com que feia bon temps vam anar a la platja”. De veritat no disposaven ni de 10 minuts per anar a votar? “Això d’Europa ho veiem molt lluny”, va dir un altre radiooient. No són tant lluny els nombrosos barris remodelats, així, com altres importants obres i ajudes a sectors econòmics amb fons estructurals de la UE. Els plans d’estudis universitaris, la formació, l’homologació d’horaris laborals, empreses i negocis…tot a nivell europeu. Dir que “ho veiem molt lluny” és romandre encara més enrera. Pel que fa a les opcions polítiques en tenim de centre, dretes i esquerres i, dintre d’aquestes, més conservadores o més lliberals. Així, podem votar a una altra opció política més d’acord als nostres ideals i aspiracions, però mai deixar de votar. No com en el bipartidisme nord-americà que només poden votar demòcrata o republicà. La victòria del PP a les europees, ha estat possible gràcies aquesta irresponsable abstenció catalana i, per pròpia experiència, ja sabem cap a quina direcció volen anar.—————————————————–Ser europeu i estimar l’europeïtzació no vol dir agafar cada cap de setmana un vol de Ryanair, vol dir no perdre l’oportunitat de “ser-hi quan més necessitem d’Europa i les seves institucions.” No votar és un menyspreu a Europa i a la democràcia; és com un elogi a les dictadures.———————————————————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta del dia, del tema de la setmana anterior, és: “El president Nixon va tractar d’impedir les publicacions que sobre el WATERGATE feia el “Washington Post”, fent una forta pressió econòmica i va voler retirar-lis les llicències de vàries estacions de ràdio i televisió propietat de la mateixa empresa del “Washington Post”. El “Post” no es va deixar espantar, i avui és un dels diaris més importants del món.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA del dia: Què diu la secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal dels EUA?

————————————————————————————-

   EL LEMA del dia: “Viure és sentir sense amargor totes les edats, fins que arriba la mort”. María Casares.

—————————————————————————-