El ciutadà gironí Josep Maria Sagrera, de 72 anys, va presentar una queixa a Renfe perquè, segons va explicar, una revisora del tren els va fer baixar, a ell i al seu nét de quatre anys, mentre els deia en castellà: “Tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”.

(Imatge: www.elpuntavui.cat)

 

De vegades, el títol del ‘post’ o del text s’ha d’escriure una mica més llarg perquè es comprengui més bé. Abreviació, curtedat, “com més curt millor”, et diuen, però, tot i així, es creen situacions que ni amb l’abreviació, el raciocini i l’enteniment es poden comprendre. Ni amb la necessària voluntat d’estalviar paper, cada vegada més car. Ens hauríem de traslladar -túnel del temps- a èpoques passades. Terribles, fosques i amb un menyspreu altíssim cap a la dignitat de la persona humana. “Tú com que ets negre, com que has nascut amb la pell obscura, t’has d’assentar en els seients de rere l’autobús”. “Com que no hi ha cap seient lliure i tú ets negre, m’has de deixar el teu lloc i baixar”. No fa pas tants i tants anys que això passava als Estats del Sud dels Estats Units d’Amèrica, i altres coses molt pitjors. Però, avui, els par-lo de l’autobús i del tren.

Del tren perquè m’hi han fet pensar els fets, penosos, increïbles que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, ocorreguts en un tren Talgo a Montcada i Reixach. No és estrany perquè, ja fa temps, que passen fets semblants en el territoris del Països Catalans -història, llengua i cultura. Sobretot des que el ‘Partido Popular’, dreta radical, centralista, nacionalista espanyol, governa Espanya nació de nacions constretes i amargades, amb poder absolut. Es comença canviant el nom de la llengua catalana pel de ‘Lapao’ -com han fet molt malament el ‘Partido Popular’ d’Aragó- i s’acaba en una dictadura.Funcionaris castellans que, bandejant la Constitució, menyspreen la llengua catalana i humilien als ciutadans que parlen aquesta llengua que també és oficial. 

Aquests dies que s’ha parlat tant de Sud-àfrica, degut a la defunció de Nelson Mandela, convindria recordar al Govern del ‘Partido Popular’, Congrés i Senat espanyols, que en aquell país hi han reconeguts 11 idiomes oficials. No perd res el lector saben quins són, i amb el nom utilitzat per cada idioma pels habitants de les llengües respectives, entre parèntesi: AfriKáans (Afrikaans), anglès (English), ndebele (isiNdebele), sotho del nord (Sesotho sa Leboa), sotho (Sesotho), suazi (siSwati), tsonga (Xitsonga), tswana (Setswana), venda (Tshivenda), xhosa (isiXhosa), zulú (isiZulu). Només per posar dos exemples mundials. A Suïssa els idiomes oficials en tot el territori són: l’alemany, el francès, l’italià i el retoromànic.

A cap funcionari de Sud-àfrica o de Suïssa, per posar dos exemples del món, se li passaria pel cap obligar a un ciutadà de 72 anys -contribuent- i el seu nét, de 4, a baixar del tren després de dir-los que “tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”. No es tracta només de tenir mania als catalans, es tracta d’un problema d’educació i d’urbanitat. Es tracta, també, d’un problema d’autoritarisme que ens recorda els funcionaris del règim dictatorial. De totes maneres, amb una democràcia de baixa qualitat, no es estrany que passin aquests fets que mereixen la reprovació dels viatjers del tren i dels ciutadans.

Tren Talgo

(Imatge: es.paperblog.com)

 

Talgo Sufliner. Southern California Wizard

(Imatges: www.socalwizard.com)

L’il.lusió frustrada de viatjar en Talgo d’un nen de 4 anys. Com que molts de vostès hauran quedat parats, aquests és el relat dels fets que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’ de la ploma  de M. Vicente i L. Artigas. <<En Josep Maria Sagrera, de 72 anys i veí del barri de Sant Narcís, de Girona volia portar el seu nét amb un tren Talgo perquè al nen li agraden molt els trens. Dijous passat va decidir anar a buscar-lo a Barcelona, on viu amb els seus pares, i tornar amb ell a Girona amb el Talgo que sortia a les 16.42 h de Barcelona Sants “per complir el somni del nen”. Però a l’altura de la parada de passeig de Gràcia va passar la revisora i li va demanar els bitllets. Quan ell li va preguntar en català si el nen de quatre anys també havia de pagar, la treballadora de Renfe li va respondre que a partir d’aquest any tots els nens paguen, amb “molt males maneres” i “molt enfadada”.

El viatger, que no volia que el seu nét es posés nerviós, va decidir pagar. I va preguntar si ho podia fer amb targeta. Com que la resposta va ser negativa, en Josep Maria Sagrera va buscar canvi per mirar de pagar en efectiu. “Fins i tot una senyora del vagó es va oferir a pagar-lo i em va venir a tranqui-litzar perquè m’estava posant nerviós”, explica. Però en aquell moment la revisora li va etzibar en castellà: “Doncs ara no em dóna la gana. Tinc mania als catalans i pels meus collons que baixareu” Va fer aturar el tren Talgo a l’estació de Montcada i Reixach i els va fer baixar. L’usuari explica que fins i tot la revisora “va agafar el nen i el va treure a fora deixant-lo sol a l’andana, mentre jo encara recollia les coses del tren”. “Va acabar plorant”, diu. Sagrera afirma que es va atabalar tant que es va deixar els catorze euros que li volia pagar a la treballadora pel bitllet del nen”. 

“L’afectat diu que sempre ha parlat en català però que en veure que ella s’enfadava es va adreçar a ella en castellà. Creu que el van fer baixar del tren només perquè s’hi havia dirigit en la seva llengua i diu que no entén l’actitud de la treballadora”. “Per aquests fets, el client ha reclamat a Renfe que li tornin els diners -el 12,70 euros del seu bitllet més els 14 euros que va donar a la dona pel tren- i també danys i perjudicis per haver-se hagut d’esperar una llarga estona en “un vespre fred” a l’estació de Montcada i Reixach. Dijous passaven menys combois perquè hi havia vaga a Renfe i van haver de fer dos transbords per arribar a Girona. Segons l’afectat, havia d’arribar a Girona a les 17.46 h i no va arribar-hi fins a les 20.00 h tocades”.

“Es prendran les decisions que toquin”. “Fons de Renfe van explicar ahir que, un cop rebuda la queixa, s’ha obert un expedient informatiu per aquest cas que “derivarà, segons el resultat, en les responsabilitats que siguin i es prendran les decisions que toquin”. La companyia va voler remarcar que “agraeix que aquests fets, si passen, es comuniquin”, ja que “de cap manera formen part de la cultura de l’empresa”.

Es comença canviant per la força del poder absolut, el nom de la llengua catalana per ‘Lapao’ -‘Partido Popular’ de Aragón-, es persegueix l’ensenyament d’aquesta llengua a València i les Illes Balears -Països Catalans, per llengua, història i cultura-; es fa baixar d’un tren Talgo a un ciutada de 72 anys i el seu nét de 4 -“tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”; el ‘Partido Popular’ torna, sense cap necessitat ni clam social, a les lleis del post-franquisme…es comença així i s’acaba en una dictadura. Un 90% dels ciutadans de Catalunya demanen i volen fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir per anar a votar el novembre del 2014. Tot i així, els ciutadans de la nació catalana, no volen rompre amb España demanen, això sí, la comprensió i el suport dels ciutadans espanyols. 

No sé si tant el nen de 4 anys, amb l’il.lusió de viatjar en Talgo, com la seva actual família i la futura -clients i contribuents-, els hi han quedat ganes de tornar a pujar en un tren. Potser en un d’aquells “del dimoni” o “de la bruixa” que hi han a les Festes Majors, tot i que ens venten algun cop d’escombreta, però, amb molt d’afecte.

Només, una qüestió:

Al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, quan torni a viatjar una altra vegada -i ja en van…- cap a la capital de Castella, Madrid, el faran baixar del tren quan digui alguna paraula en llengua catalana, idioma constitucional i oficial?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 

http://youtu.be/7_Vz0mPGGCE

 

*****************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<La vergonyosa violència que va esclatar, però que no va impedir la fi de la segregació a la Universitat de Mississipí, va ser una excepció. Les universitats estatals de Georgia i Carolina del Sud vàren passar per aquesta mateixa proba en els recents anys i es van agafar les coses en calma, demostrant posseir plena maduresa de judici, allò mateix que va succeir a les universitats de Virginia, Carolina del Nord, Florida, Texas, Louisiana, Tennessee, Arkansas i Kentucky en els darrers anys. Per afegidura, el progrés cap a la integració de l’educació en tots els seus nivells ha fet notables avenços>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

James Meredith va ser rebutjat dues vegades en el seus intents d’ingressar a la Universitat de Mississipí. El primer d’octubre del 1962 es va convertir en el primer estudiant negre d’aquesta Universitat. El governador segregacionista Ross Barnet es va oposar de forma tenaç al seu ingrés, i va promoure manifestacions que van requerir la intervenció de l’exèrcit i varis agents federals, enviats pel president Kennedy. Tot i que JFK va parlar per telèfon vàries vegades amb el governador, hi va haver-hi disturbis violents, dos morts (incloent un periodista francès, Paul Guihard), 48 soldats ferits i 30 agents federals amb ferida de bala. Això va marcar un punt decisiu en la història dels drets civils als Estats Units. James Meredith es va graduar en ciències polítiques el 18 d’agost del 1963. (Imatge: blogs.rosemont78.org).

 (Imatge: www.eluniversal.com)

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/fBIuKJtNVDU

*****************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En la mesura en què del segle XIV al XVIII hi ha qui veu una continuïtat cultural articulable sobre la línia humanisme-renaixement, podem parlar d’un humanisme català present en aquells segles. La major o menor proximitat del nostre humanisme amb l’internacional serà també la pedra de toc per valorar-lo, com també ho serà la relació que mantindrà amb l’humanisme castellà -esdevingut espanyol precisament al bell mig de l’època que ens ocupa i ens mans d’humanistes. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA.- És fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d’humanisme?

Fragment de ‘l’Atlas català’ (1375) de Cresques Abraham. Aquest cartògraf  jueu de Mallorca realitzà, amb la protecció dels reis de Catalunya-Aragó, una sèrie de cartes nàutiques que s’han perdut. A ell i al seu fill s’atribueix ‘l’Atlas Català’ que en sis fulls recull la representació de tot el món conegut en el seu temps i que es troba actualment a la Bibliothèque Nationale de París. Es considera l’obra mestra de la cartografía medieval. (Imatge: vimeo.com).

* LA CITACIÓ.- “Fes el que et dic, però no facis el que faig. Aquesta és la veritable saviesa”. James T. Farrell.

 

(Imatge: www.Keywordpicture.com)

*****************************************************************************

Els colors del món

Detall de l’Adoració dels Pastors, el Greco, Museu del Patriarca de València.

(Imatge: pl.wikipedia.org)

Feliç Nadal i Any Nou 2014 curull de pau, salut, treball i pensió dignes.

 

Feliz Navidad y Año Nuevo 2014 repleto de paz, salud, trabajo y pensión dignos.

 

Happy Christmas and New Year 2014, full of peace, health , decent work and pension.

 

Moltes gràcies, muchas gracias, thank you very much.

 

Blog ‘La Nova Frontera’

www.elpuntavui.cat

*****************************************************************************

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Alfonso XIII amb el general Primo de Rivera i el general Berenguer. Anys 30. (Col.lecció Merletti/IEFC).

Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions ‘todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo’, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…

Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració de fets. Apropant-nos-hi més, es pot obsevar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fuit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català; al costat d’una censura -certament aclaparadora, però no pas anul.ladora- sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals; posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. 

I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col.legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la ‘Història Nacional de Catalunya’, de Rovira i Virgili. Es va suprimir ‘La Mainada’, publicació periòdica jovenívola i va autorizar-se la ‘Revista de Catalunya’. La llista, anecdòtica o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmintirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afegir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se.  (Ulisses 11 – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta – Els Països Catalans).

Aquesta repressió cultural i lingüística, història, contra Catalunya va continuar, però, després a sang i foc.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/XhDNKCeJBKc

 

=============================================================

  

El Deure i la Glòria

 

<<Per tant, els hi demano a tots vostès ajuda per que ens sigui més fàcil avençar pel camí que ens hem marcat i concedir a aquest deu per cent dels nostres ciutadans la igualtat de tracte que a nosaltres ens agradaria posseir de trobar-nos en la seva situació; una ajuda; demano una ajuda per que cada nen d’aquest país tingui oportunitat de ser educat fins el límit que ho permeti la seva intel.ligència…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Escoltar, escoltar, escoltar…i actuar

(Imatge: sicnoticies.sapo.pt/mundo)

Progressos del Sud en la integració escolar

 

<<M’agradaria dir quelcom quant a allò que ha esdevingut en les escoles durant els darrers dies. En les passades dues setmanes, s’ha portat a terme la integració en cent cinquanta escoles entre tantes ciutats del Sud. Evidentment, va haver-hi algunes dificultats; però, en honor a la veritat, és precís confessar que l’esmentada integració es deu a la majoria dels ciutadans i funcionaris públics d’aquestes comunitats, ja que la transició d’una situació a una altra es va realitzar amb absoluta comprensió i gran respecte cap a la Llei. La tasca no va ser fàcil>>. (President John F. Kennedy, Conferència de premsa, 12 setembre 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/G6_INK8hEvc  

Davant la premsa, davant el poble, donar explicacions de manera continuada. Explicar i enfrontar-se als problemes del país, donar-lis solucions…No fugir, donar la cara…Enfortir la democràcia. 

 

=============================================================

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’humanisme s’expressa i es difon en llatí: cada nucli afectat pel fenomen és responsable que aquest es tradueixi al vulgar o no. Hi ha un criteri que pot solucionar provisionalment  el problema -sobretot si tenim l’obligació de trobar-ne un- i que en realitat va ésser una justificació de tall cronològic que proposa la tradició historiogràfica catalana. Es tracta de fer ús del terme humanisme per referir-nos a la versió catalana o catalano-aragonesa de l’evolució de les grans línies de la cultura europea. (Ulisses 11).

 La construcció del Castellet de Perpinyà s’inicià el 1368 per ordre de l’infant Joan, governador general de Catalunya-Aragó. (Imatge: www.actuacity.com).

* LA PREGUNTA.- Podem parlar d’un humanisme català present en els segles XIV al XVIII?

* LA CITACIÓ.- “Innocent és qui no necessita explicar-se”. Albert Camus.

(Imatge: lejosdetiempo.wordpress.com)

*****************************************************************************

 

Els colors del món

 

 

 

Nelson Mandela – Jacqueline Kennedy

Del sentiment de repulsió profunda per 27 anys de privació de llibertat i un magnicidi brutal que van horroritzar el món, a un somni de llibertat i esperança que ha arribat i s’ha fet possible a molts pobles de la Terra. El somni segueix més viu que mai. La unió i la lluita de tots els homes i les dones que estimen la llibertat i la democràcia, el fan i el faran encara més possible, més real. Mitjançant el treball constant, la paraula, el coratge de l’home i la dona lliures, de tots els ciutadans que volen fer ús del seu sagrat dret a decidir i votar en pau.

(Imatge: lukemusicfactory.blogspot.com)

La nació catalana una gran nació d’emigrants que estimen Catalunya; la nació dels Estats Units d’Amèrica una gran nació d’emigrants que estimen els Estats Units. Catalunya demana, ara, el suport de tots.

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo:  http://youtu.be/XyZk85ANTMA

*******************************************************************

 

 

 

 

 

Oriol -acorralat- i Alícia, les cares de l’empipament constant. Segons Sánchez Camacho, Oriol “mana molt”. (Imatge: www.lavozdigital.es).

 (segueix del ‘post’ anterior)

Per la dirigent del ‘Partido Popular’ fer esment del govern tripartit és com parlar de l’avern. A l’Europa democràtica i progressista han existit i existeixen governs tripartits. Són els anomenats de coalició. Una aliança temporal  de persones, partits, estats, a un fi comú. Uns exemples: ‘Els dos partits polítics han format una coalició per presentar-se a les properes eleccions’, ‘Aquests dos països es coalitzaren per lluitar a favor dels drets lingüístics’, o bé, els obrers s’han coalitzat contra els burgesos’…És clar que, tot això, és difícil d’entendre per una dirigent d’un partit, abans denominat Aliança Popular, que només sap governar mitjançant el poder absolut. Poder que, ni tant sols pot suportar l’Estat de les Autonomies, Llei Orgànica dintre la Constitució, i que això l’ha portat a un gravíssim enfrontament amb Catalunya que, com a gran nació que ha estat i és, no vol governar-se mitjançant una pantomima, sinó, a través d’una veritable autonomia.

Això vol dir ‘facultat de governar-se per les seves pròpies lleis’. Aquelles Comunitats Autònomes que, amb tots els respectes, vulguin ser ‘regiones’ governades des de Madrid i així hi estiguin d’acord la majoria dels seus ciutadans, doncs, endavant, que ho puguin ser. Aquelles Comunitats Autònomes que vulguin governar-se per les seves pròpies lleis -autonomia- segons estableix la Constitució i els seus respectius Estatuts d’Autonomia, que ho puguin fer en nom de la llibertat i la democràcia. Malauradament, des que governa el ‘Partido Popular’ i ja abans quan estava a l’oposició -la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, sancionat i ‘refrendat’, al Tribunal Constitucional, no renovat, les coses van de mal en pitxor. Un retrocés greu.

Com és possible que un Tribunal Constitucional, ‘no renovat’ pugui modificar una Llei Orgànica, ‘refrendada’ pels ciutadans, com la de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? 

(Imatge: bitcoladopini.blogspot.com)

La presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, en declaracions als mitjans durant una visita a Granollers (Vallès Oriental), va considerar que si el soci de govern de CiU “continua manant tant”, -Esquerra Republicana de Catalunya- el que estan fent els convergents és seguir les polítiques del tripartit “que ha enfonsat Catalunya”. Escoltin, qui mana és el Parlament, tot i que penso que els representants del poble, mitjançant els partits, haurien de votar d’acord amb la seva consciència i disposar de llibertat de vot.

Pel que fa a ‘l’enfonsament de Catalunya’ que diu la senyora Sánchez Camacho, això ho hauria de parlar amb el president Mariano Rajoy, en el sentit de que la nació catalana pateix un espoli fiscal a l’Europa del segle XXI. La representant del Partit Popular de Catalunya, ja ho sap això. El testimoni aclaparador nacional i internacional de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des del Govern central. Ofec aclaparador. Mentre, 12 de les 17 Comunitats Autònomes d’Espanya, reben més diners dels que aporten. Sí, 12. Només 5 Comunitats, entre elles la Catalunya ‘pagadora’, aporten més del que reben. Desequilibri econòmic funest i aclaparador. Ja no es tracta d’una justa solidaritat, sinó de subvencions permanents. Quin és el full de ruta dels governs autonòmics o ‘regionales’ del ‘Partido Popular’ i del Govern central per corregir aquest desequilibri?

La senyora Alícia Sánchez Camacho es va referir al líder d’ERC, Oriol Junqueras, per les seves paraules a Europa. Camacho, segons que informa l’ACN, va dir que Junqueras “ha donat la pitjor imatge de Catalunya”. Mirin, el representant Oriol Junqueras, -tothom ho sap- és un historiador i polític molt respectat, admirat i amb una conducta política irreprotxable. Si hem de fer esment de paraules i de fer el “ridícul’, ho hauriem de fer de les que contínuament pronuncien alguns polítics espanyols com Alejo Vidal-Quadras (‘Partido Popular’), Vicepresident del Parlament Europeu, des de l’any 2004; Jaime Mayor Oreja (‘Partido Popular’), Diputat del Parlament Europeu, des de l’any 2004 o l’expresident del Govern Espanyol, José María Aznar. Pel que fa als dos primers esmentats i a jutjar pels disbarats que diuen amb relació a Catalunya, en nou anys de permanència al Parlament Europeu no han après res de res?

Així estem. La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola que només sap governar amb poder absolut i que no reconeix ni accepta els altres nacionalismes de les nacions d’Espanya, constretes i amargades.

Alejo Vidal-Quadras (Partido Popular) (Imatge: www.ara.cat). Les altres paraules.

Jaime Mayor Oreja (Partido Popular) (Imatge: www.cuatro.com). Les altres paraules.

José María Aznar (Partido Popular) (Imatge: www.cadenaser.com). Les altres paraules.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/DhEIWLYHuK8

=============================================================

 El Deure i la Glòria

“Suprimir la segregació en l’educació pública”

 

<<També demano al Congrés que autoritzi al Govern federal perquè participi més directament en aquells mandats judicials encaminats a suprimir la segregació en l’educació pública. Hem tingut èxit en persuadir a molts districtes perquè realitzin la integració de forma voluntària. Dotzenes d’ells han admès als negres sense la menor violència. Avui en dia un negre està assistint a una institució subvencionada estatalment en cada un dels nostres cinquanta Estats; però l’avançament en aquest sentit és molt lent>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

(Imatges: estilos.prodigy.msn.com)

<<Demano una ajuda perquè cada nen d’aquest país tingui una oportunitat de ser educat fins el límit que ho permeti la seva intel.ligència>>. (JFK)

 

<<Americans, amics meus tots, aquest és un problema amb el que haurem d’enfrontar-nos en cada ciutat del Nord i del Sud. Avui hi ha negres que no treballen, que estan aturats en nombre que supera en dos o tres vegades al dels blancs; hi ha negres que els hi manca la més elemental educació, negres que emigren a les grans ciutats, negres que no poden trobar on guanyar-se de manera decent un tros de pa, negres joves, sense esperances, sense drets, sense poder entrar a menjar en un restaurant o assentar-se davant el mostrador d’una cafeteria, ni entrar en un cinema o en un teatre; negres als que els hi són negats així mateix els drets a una educació decent o a ingressar en una Universitat de l’Estat per molt ben preparats que estiguin. Em sembla, amics meus, que aquest és un problema que ens afecta a tots, no només a presidents, diputats o governadors, sinó a cada ciutadà dels Estats Units>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).  

 (Imatge: es.paperblog.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/hd7IpYj1GtI

*****************************************************************************

 

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Però és que tampoc no ens en sortiríem amb un criteri lingüístic. Proposar-se d’estudiar l’humanisme en vulgar, per exemple, és gairebé una ‘contradictio in terminis’; tanmateix, tradicionalment s’ha fet: el punt de referència obligat, Bernat Metge (Barcelona, 1340/46-1413), no era altra cosa que un excel.lent prosista català. Tothom sap a hores d’ara, però, que no podem dissociar l’humanisme català del llatí. Ja fa molts anys que ho va ensenyar Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982). (Ulisses 11).

 

Pati de la Generalitat de Barcelona. A principis del segle XV hom decidí adoptar com a residència definitiva de la Diputació o Comissió Permanent l’actual edifici de la plaça de Sant Jaume, avui Palau de la Generalitat de Catalunya (Països Catalans). (Imatge: lamevabcn.blogspot.com).

 

* LA PREGUNTA.- Com s’expressa i es difon l’humanisme?

*LA CITACIÓ.- “Si vols fer alguna cosa aquesta nit de què puguis penedir-te’n demà, dorm fins tard”. Henny  Youngman.

(Imatge: www.purpleclover.com)

*****************************************************************************

Els colors del món

 

 

(Imatge: www.actibva.com)

Hitler i Franco

 

Un cop d’estat, sollevament contra el Govern de la República Espanyola, alçament militar contra l’autoritat establerta  en unes eleccions del poble i portat a terme de forma violenta pel general Franco; tres anys d’una cruelíssima guerra ‘incivil’, un milió de morts, quaranta anys de dictadura i persecució implacables, una nació de nacions destrossada sense llibertat, sense democràcia…

I encara avui en paguem les conseqüències. Endarreriment de mig segle respecte Europa pel que fa a la qualitat democràtica, educació, ensenyament, enderrariment en tots els sectors econòmics i financers a exepció de Catalunya que ofegada cada vegada més pel govern centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, fa el que pot. Per testimoni, la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern Central. Ara, 7.563.603 ciutadans de la nació catalana, demanen fer ús del seu democràtic dret a decidir i poder anar a votar a favor de l’Estat de Catalunya.

Tot i el pas dels anys -36- en el cas d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, les dictadures pesen com lloses sepulcrals.

***************************************************

 

(Imatge: www.tarragona 21.com)

Alícia Sánchez Camacho, presidenta del ‘Partido Popular’ de Catalunya.

Solucions, solucions, solucions, quines solucions? Això és un esclat de complicacions que confirma, una vegada més, que la dreta conservadora i radical no sap governar a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Una economia enfonsada i no per manca de ganes de treballar. Obrers desenganyats, mal pagats, menyspreats i sense cap estímul empresarial. L’experiència a les escombraries. Els joves marxen, cames ajudeu-me, a treballar a l’estranger i diuen que no volen tornar mai més. Solucions? Un 25% d’atur, el major d’Europa i amb unes condiciones cruels i de roïndat -‘o lo tomas o lo dejas’-, en cas de trobar una feina. Els sous i les pensions més baixos d’Europa. Solucions? Una reforma laboral imposada. Una Llei d’Educació imposada. Quin mal pot arribar a fer el poder absolut! Solucions? Una agressivitat mai vista contra la llengua catalana i contra els Països Catalans, per història, llengua i cultura. Una agressivitat mai vista contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Solucions? De les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten, només 5 ,’pagadores’, aporten més del que reben: intolerable. Un 90% de ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu democràtic dret a decidir, volen anar a votar. Solucions? El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va anar a Madrid a parlar sobre el pacte fiscal. Porta tancada. Ha demanat que els ciutadans de la nació catalana puguin expressar les seves aspiracions, en pau, i mitjançant les urnes. Porta tancada. Manifest ofec econòmic de Catalunya. Porta tancada. Solucions? La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d’Espanya, congelada. Un conflicte rere l’altre…Solucions?

 

La senyora Alícia Sánchez Camacho, presidenta del Partit Popular de Catalunya, encara no ha après que Catalunya és una nació. I mirin que això fa molts i molts anys, segles, que és així. L’esforç, a sang i a foc, de les continuades dictadures espanyoles per esborrar aquest esperit immemorial de nació, ha estat en va. No ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai per mai. Milions de ciutadans de Catalunya es manifesten cada any sota el lema i recordança de que Catalunya és una nació. Vet aquí, doncs, que no és tant i tant difícil saber el que sempre ha estat i és Catalunya: una nació.

Què és una nació? diu la pregunta de l’examen de política. I per treure un deu, s’ha de contestar en aquests termes: <<Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política>>.

En declaracions als mitjans durant una visita a Granollers (Vallès Oriental), va recomanar al PSC i a CiU “a que reflexionin i rectifiquin perquè Catalunya no necessita un dret inventat com és el dret a decidir”. Els va voler recordar també que “fora de la Constitució i la democràcia no es poden inventar drets i no hi ha sortides ni solucions, només la llei de la selva”.

El dret a decidir no és un dret inventat, es troba dintre els sagrats postulats de la democràcia. És inherent a ella. Els ciutadans voten per viure dintre una gran, ampla i veritable democràcia. Sense entrebancs. Els milions de ciutadans de Catalunya -ara som 7.563.603- que cada any surten en pau al carrer en una demostració col.lectiva en què les persones que hi concorren fan paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació. Això no és inventat. La democràcia protegeix la llibertat. La Constitució ha de protegir la democràcia, la llibertat i les aspiracions del poble, mitjançant les esmenes necessàries que els canvis socials demanen en el decurs del temps. El progrés exigeix canvis i la Constitució no pot ser un mausoleu, sinó, romandre al servei de la societat. En tot cas, “la llei de la selva” de que parla la senyora Sánchez Camacho, és la de les dictadures.

Segons informació de l’ACN, la presidenta del Partit Popular de Catalunya, va considerar que el PSC va afrontar recentment “el seu moment més crític” i va afegir que s’ha ficat “en un embolic del qual no sap com sortir”. Per això, li va recomanar que “abandoni els seus complexos nacionalistes” i aposti pel “dret a seguir sent catalans i espanyols”. Escoltin, permetin d’una vegada que els socialistes, tant en el Parlament com fent ús del seu democràtic dret a decidir, votin d’acord amb la seva consciència.

(Imatge: www.venamimundo.com)

La sabata de Nikita Kruschev

També, Alícia Sánchez Camacho, va fer extensiva aquesta recomanació a CiU, ja que creu que els convergents han portat els catalans “a un procés independentista del qual no sap com sortir”. Arribats a aquest moment, és quan el ciutadà emprenyat es treu una sabata i amb el seu taló, colpeja vàries vegades sobre la taula, tot dient: aquest procés independentista no va ser iniciat per CiU. Va començar durant el segon mandat del govern Aznar i va ananat agafant cada cop més gruix des que el ‘Partido Popular’ va fer campanya -electoral- a tot Espanya, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -boicot contra els productes catalans-, i posteriorment, va portar -no se sap qui va donar l’ordre- la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional, no renovat.

 La primera Llei de la nació catalana el qual projecte va ser revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei i ‘refrendat’ pels ciutadans de Catalunya. Un fet innecessàri, injust i d’una immensa buidor democràtica.

Manifestació per l’Estatut de Catalunya, any 1932

(Imatge: www.todocoleccion.net)

Quatre anys per emetre una sentència entre vàries, i la pitjor (2006-2010). Menyspreu i humiliació pels ciutadans de Catalunya que ja havien refrendat l’Estatut. Penso que és aquest partit conservador, centralista i nacionalista espanyol, que ens ha dut a la situació actual declarada entre Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. És més, penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ legislen -amb poder absolut- mitjançant el continuat canvi de lleis, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia i la llengua catalana que protegeix la Constitució. Cras error, irresponsabilitat política d’envergadura que ens ha dut a la situació actual.

Manifestacions d’avui dia, segle XXI. Diada Nacional de Catalunya. Per què la nació catalana no pot esperar més?

(Imatge: www.duranilleida.org.)

Nota.- El tema d’aquest ‘post’ dóna per parlar-ne en el següent.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/oJG8dYY4a0U – Perseverància i coratge fins al final.

 

******************************************************************** 

El Deure i la Glòria

 

<<No podem dir al deu per cent de la població que no tenen les mateixes oportunitats per a desenvolupar els seus talents; no podem dir a aquest tant per cent que els seus fills no tenen cap dret, i que, si volen aconseguir tals drets, han de llançar-se als carrers per aconseguir-los mitjançant la violència. Crec que els devem a ells i a nosaltres mateixos una nació, un país quelcom millor que tot això>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

(Imatge: noticias.br.msn.com)

 

<<Recentment m’he reunit amb cert nombre de dirigents industrials, encoratjant-los a que, voluntariament, adoptin les mesures necessàries per acabar amb la discriminació, i la seva resposta m’ha satisfet profundament.En les darreres dues setmanes setanta cinc ciutats han estat testimonis del progrés aconseguit en suprimir la segregació en aquests llocs que acabo de mencionar. Però hi ha molta gent que no desitja actuar sola, aïlladament, i per aquesta raó es requereix una legislació d’abast nacional si hem de portar aquest problema des dels carrers als tribunals>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

“Jo tinc els mateixos drets que tu”

Ruby Bridges va ser un dels primers estudiants afroamericans que va assistir a una escola primària exclusiva per blancs de Nova Orleans. Això si, ho va haver de fer escortada per algutzirs federals que la van acompanyar des de la seva casa fins a l’escola primària William Frantz. Una multitud de segregacionistes indignats l’esperaven a les portes del col.legi mostrant a crits la seva oposició. (AP Images).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/kuHvCJ1JiNM

 

^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^

 El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Així, doncs, els epítets <<humanístic>>, <<humanista>> i el corresponent abstracte <<humanisme>> poden designar tant un apassionat de la prosa <<retoricada>>, capaç de fer autèntics jocs malabars amb la llengua, sense cap propòsit que no sigui de plaure -tipus Joan Roís de Corella (Gandia?, 1433/43-València, 1497)-, com un pensador molt preocupat per l’home, que escriu en un llatí d’allò més escolàstic- tipus Ramon Sibiuda (Països Catalans, ?-1436). (Ulisses 11).

Bernat Martorell: ‘Retaule de la Transfiguració’, catedral de Barcelona, pintat entre 1449 i 1452. (Imatge: ca.wikipedia.org).

* LA PREGUNTA.- Bernat Metge (Barcelona, 1340/46-1413), era un humanista o no era altra cosa que un excel.lent prosista català?

* LA CITACIÓ.- “El que crea una estrella, crea un monstre”. Laurence Olivier.

(Imatge: artemazeh.blogspot.com)

‘Hamlet’ Laurence Olivier

***************************************************************************

 

Els colors del món

(Imatge: www.elnuevoherald.com)

 A les dictadures no existeix el raciocini, l’enteniment, la política ni el respecte cap a els ciutadans, que voten allò que els hi diuen que han de votar. El poder absolut esclafa l’oposició. És com allò que deia el general i dictador Franco, “la oposición…quién la ha nombrado? Les demostracions col.lectives molesten al poder absolut. Ja m’entenen, les manifestacions en què <<les persones que hi concorren fan paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació>>. La democràcia és com un caldo, brou o carn d’olla compost de carn, pilota, verdures, llegums, embotits i altres ingredients, bullits a l’olla. Del món, els millors ingredients, sinó, ja no és carn d’olla. I una veritable democràcia està composta per els millors ingredients del món. Un d’ells és el dret del poble a manifestar-se. Com en aquesta imatge davant mateix de La Casa Blanca, a Washington, D.C. Cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, milers de ciutadans nord-americans es manifesten davant la llar del President dels Estats Units d’Amèrica. Ell, si és un gran president i estadista, s’ho mira des del seu despatx amb un gran respecte i consideració. És com en aquella situació gèlida en un dia d’hivern: JFK, l’any 1962, va fer passar a les cuines de La Casa Blanca a un grup de manifestants -gairebé congelats- per oferir-lis cafè. I és que els ciutadans nord-americans desborden passió per la seva democràcia. Sense imposar res.

****************************************

1. 

No és impossible, no és impossible, no és impossible. És possible, és possible, és possible. Els ciutadans de Catalunya ho avalen. És la força imparable de la democràcia i de les aspiracions d’un poble. (Imatge: www.lavanguardia.com). 

En el decurs de la roda de premsa prèvia a l’entrega del Premi Planeta, l’editor José Manuel Lara Bosch, va insistir advertint que el debat sobiranista “genera enfrontament” i que “hi ha famílies que no es reuneixen per això”. “Catalunya en sortirà malament, una societat dividida mai serà una societat potent”, va manifestar.

José Manuel Lara Bosch

(www.illadelsllibres.com)

Mirin, dintre la meva família hi ha qui simpatitza amb el ‘Partido Popular’. Jo no, de cap manera. Penso que és aquest partit el qui ens ha dut a la situació actual declarada entre Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. És més, penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ legislen mitjançant el continuat canvi de lleis, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la llengua catalana que protegeix la Constitució. Cras error. Irresponsabilitat política d’envergadura que ens fa endarrerir trenta anys. Hi ha qui diu més enrere, encara. Això ho confirma el fet de que els més alts organismes europeus i internacionals, no paren d’amonestar Espanya governada, amb poder absolut, pel ‘Partido Popular’.

Sí, hi ha algú de la meva família que creu en la política del partit que governa Espanya, però, no per això ni pel debat sobiranista que ens ha portat aquesta política, hi ha enfrontaments a la nostra família ni hem deixat de reunir-nos. Els meus néts porten el cognom Rodríguez i els meus nebots Díaz. Ens hem barrejat i aquesta és la grandesa de Catalunya. <<Vinguis d’on vinguis, siguis qui siguis, pensis com pensis, aquest poble és casa teva>>. És la grandesa de la nació catalana que sempre ha cregut amb la llibertat, la democràcia i el dret a decidir mitjançant el dret a votar. Tal com el mateix José Manuel Lara Bosch va dir: “el malestar del 90% de la població catalana dins del sistema polític i econòmic espanyol”. Aquesta gent demana poder anar a votar, vol anar a votar. Només és a les dictadures on les urnes són menyspreades.

El president del Grup Planeta també va assegurar que “la independència és impossible i tots ho saben”. Escoltin, es tracta de fer possible allò que és necessari i que reclama la majoria del país mitjançant la política com a ciència i art de governar, el raciocini, l’enteniment i les urnes. Ja no estem pas en el segle XVIII. Permetim una mica de somriure per allò de la distensió i relaxació. L’editor Lara coneix abastament la història d’un viatge a la Lluna escrita per Jules Verne i publicada el 1865 -any de l’assassinat del president Abraham Lincoln-, en dues parts: ‘De la Terra a la Lluna’ i ‘A l’entorn de la Lluna’. Qui ho havia de dir!

 

‘De la Terra a la Lluna’ i ‘A l’entorn de la Lluna’. Qui ho havia de dir! Fer possible allò que tothom deia que era impossible. Gairebé tot el que va escriure Jules Verne es va fer realitat. (Imatge: www.todocoleccion.net).

Existeixen vàries semblances amb el primer veritable viatge a la Lluna, l’Apolo 8, l’any 1968: en la nau hi viatjen tres astronautes, els Estats Units d’Amèrica són els promotors i productors de la proesa, s’enlairen des de l’Estat de Florida, escapen de la gravetat terrestre a 11 quilòmetres per segon, requereixen de 150 hores de viatge per arribar a la Lluna, no aterren allà sinó que donen vàries òrbites a l’entorn i tornen a la Terra. Gairebé tot el que va escriure Jules Verne es va fer realitat. El submarí ‘Nautilus’ a ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, publicada a Espanya l’any 1869, i, va ser impossible la construcció del submarí? “La independència de Catalunya és impossible i tots ho saben”. És el que volen fer creure a milions de ciutadans de la nació catalana i europea.

 El submarí ‘Nautilus’ a ‘Vint mil llegües de viatge submarí”, publicada a Espanya l’any 1869. Fer possible allò que tothom deia que era impossible. Va ser impossible la construcció del submarí? (Imatge: hbtl.wordpress.com).

L’empresari català i president de ‘Planeta’ sosté que sigui quina sigui la resolució, “Catalunya en sortirà malament”. Encara més? Mirin, actualment, cada dia 45 milions d’euros en imposts se’n van de Catalunya i no tornen. La xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que els ciutadans de Catalunya paguen en imposts i que no tenen retorn per part del Govern central. Costa de dir, però, encara existeix l’espoli fiscal a l’Europa del segle XXI? Mentre, 12 de les 17 Comunitats Autònomes, reben més diners dels que aporten. Només 5 aporten més del que reben i entre aquestes Catalunya que, per aquesta causa i altres d’origen polític, pateix un greu ofec econòmic. Això és intolerable i produeix un desequilibri econòmic que ja ha estat denunciat per la Comissió Europea. El marge de dèficit imposat pel Govern central a Catalunya per aquest 2013 és del 1,58%, com és possible que el del Govern central que hauria de ser el primer en donar exemple, sigui del 6%?

Desequilibri fiscal inadmissible

(Imatge: ibrigou.wordpress.com)

La xifra de 7.563.603 ciutadans de Catalunya demanen, mitjançant les urnes, fer ús del seu democràtic dret a decidir. Volen anar a votar i així ho han demanat al Govern central, el Parlament, el Govern de la Generalitat i el president Artur Mas. “En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar”. (President John F. Kennedy). 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://youtu.be/2bRjK8ojxr8

*****************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un altre dels grans problemes de l’humanisme és que una definició del terme tampoc no ens ajuda a centrar-nos històricament. L’afecció per la forma literària que comporta el mot -l’estil de dir i de raonar controlat, perfecte i llimat que és propi dels clàssics llatins i grecs- va indestriablement lligada a la impregnació dels continguts que aquesta forma vehicula -la poesia de Virgili o d’Ovidi, el discurs moral o filosòfic de Ciceró o de Sèneca, l’històric de Livi, etc.-; per aquest camí, la presència en un determinat text de qualsevol dada cultural relacionable amb el que acabem d’esmentar pot fer-lo cabre dintre l’àrea conceptual d’humanisme. (Ulisses, 11).

En el segle XIV Manises pren una indiscutida preeminència en la producció de ceràmica que s’estén per bona part del món occidental.  

* LA PREGUNTA.- Així, doncs, els epítets <<humanístic>>, <<humanista>> i el corresponent abstracte <<humanisme>> a qui, de veritat, poden designar?

* LA CITACIÓ.- “Espiar és una professió estranya”. Graham Greene.

 (Imatge: markpowellwired.blogspot.com)

***************************************************************************

El Deure i la

Glòria

 

Kennedy contra la segregació racial

<<La propera setmana demanaré al Congrés dels Estats Units que actuï perquè faci una declaració; una declaració que encara no s’ha fet plenament en aquest segle, en el sentit de que la raça o el color de la pell és cosa que no distingeix ni la llei ni la vida nord-americana. La judicatura federal ha enarborat aquesta mateixa preposició en varis casos. El poder executiu ha adoptat aquesta mateixa positura en el curs dels seus assumptes, incloent l’ocupació de personal federal, l’ús de mitjans federals i la venda de vivendes federalment finançades>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963). 

 

Contundència davant el problema racial. Kennedy va obrir la porta de bat a bat. (Imatge: abcnews.go.com).

 

<<Però hi ha altres mesures necessàries que només el Congrés pot proporcionar i que deuen ser proporcionades en aquesta sessió. L’antic còdi de llei equitativa sota el qual vivim exigeix posar remei a tot mal; però, en massa comunitats, en massa lloc del país, s’infligeixen ofenses als negres que la llei no pot remeiar. A menys que el Congrés actuï, el seu únic remei es troba al carrer>>.

<<Per tant, demano al Congrés que promulgui una legislació concedint a tots els nord-americans el dret a ser servits per igual en llocs que estiguin oberts al públic: hotels, restaurants, teatres, establiments i altres llocs similars>>.

<<Això, em sembla a mi, es tracta d’un dret absolutament elemental. La seva negativa és una arbitrària indignitat que cap nord-americà, a l’any 1963, deuria soportar; però alguns ho fan>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963). 

El vídeo

       Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/VXUJErr_vfo

***************************************************************************

Els colors del món

 A few questions for Edward Snowden, WikiLeaks and The Washington Post:

 

* La gran mayoría de los testigos de la plaza Dealey, en Dallas, oyó varios disparos de rifle que venían del montículo de hierba situado frente a Kennedy. En la persecución que siguió al atentado, la policía de Dallas detuvo a tres hombres y se los llevó arrestados a punta de pistola. Sin embargo, muchas fotos de prensa de esta detención jamás se publicaron y no queda constancia de sus caras, de sus huellas dactilares o de sus nombres. Per què? (Jim Garrison, Fiscal de Districte de Nueva Orleans).

* Cinco días antes del asesinato, la oficina del FBI de Nueva Orleans recibió un télex advirtiendo que se preparaba un atentado contra el presidente durante el fin de semana en Dallas. El FBI no transmitió esta advertencia al Servicio Secreto ni a otras autoridades. Poco después del asesinato, el mensaje de télex desapareció del archivo del FBI de Nueva Orleans. Per què? (Jim Garrison, Fiscal de Districte de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

Llàgrimes o somriures? Qui mira i somriu a Lyndon B. Johnson? 

(Imatge: www.spartacus.schoolnet.co)

**************************************************

 

<<Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què? Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

-¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Donc aral’hi diré: me’n vaig a dormir…>>. (Josep Pla, El quadern gris, Un dietari, Editorial Destino, Mas Pla (Palafrugell), octubre 1965). 

(Imatge: borraelhumodetufrente.blogspot.com)

El periodista i escriptor Josep Pla amb el president Josep Tarradellas

(Imatge: benvinguts.wordpress.com)

“15 de novembre.- Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers tenen lluïssors vives. Se senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses als branquillons sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: “Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida…!”

El poeta italià Gabriele D’Anunzio s’ha convertit en la gran ‘vedette’ de la política internacional. S’ha instal.lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitats: ‘La fiamma è bella…la fiamma è bella…Perfectament.

Tinc una escassa capacitat per a comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel.ligible excepte per als qui la fan- i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col.lectius m’exasperen.

La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les “Converses” de Goethe i Eckermann. Eckermann: “Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes se li col.locaven immediatament al costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell”. Goethe: “Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix a un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient”.

(Imatge: blocs.lescorts.cc)

Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: “Religió que raona, religió morta”. Política de crits, política morta. La darrera il.lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il.lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.

A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarra de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.

Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.

Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims- com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.

-Ja està bé- diu -. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!

Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i muls. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.

Ens separem tardíssim, irreconciliats fatalment”.

(Josep Pla, El quadern gris, Un dietari, Editorial Destino, Mas Pla (Palafrugell), octubre 1965).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/RKb2pweA-js

********************************************************************************** 

El Deure i la Glòria

<<Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat de les lligadures de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

(Imatge: www.theatlantic.com)

<<Prediquem la llibertat per tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a casa nostra; però, serem capaços de dir al món o dir-nos els uns als altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, serem capaços de dir al món que manquem de ciutadans de segona classe excepte els negres?, podrem fer ostentació de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ‘ghettos’, ni raça dominant amb relació als negres?>>.

<<No és suficient donar  la culpa a altres i dir sempre que aquest és un problema d’un sector del país, o simplement deplorar el fets que succeeixen. S’acosta un gran canvi, i la nostra tasca, la nostra obligació consisteix en aconseguir que aquest canvi o revolució sigui pacífic i constructiu per a tots>>. 

<<Aquells que no fan res conviden tant a la violència com a la vergonya. Aquells que actuen amb valentia són els que reconeixen la realitat d’uns drets>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 (Imatge: revcom.us)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/WIgUaYGTjYk

*****************************************************************************************

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Si prenem l’humanisme com una constant cultural, la seva descripció pot començar amb els orígens mateixos de la cultura a les terres de parla catalana i acabar als nostres dies. Antoni Rubió i Lluch, (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937) ja parlava, en efecte, de ‘la sombra augusta de Roma’ i de ‘l’espíritu latino’ en terra catalana, des de sant Pacià a Jaume I passant per l’abat Oliba. I, saltant els segles XIV-XVII, que són els que pròpiament hom descriu en parlar d’humanisme, també, també podríem descobrir-ne indicis darrera l’erudició dels il.lustrats del segle XVIII o dels neoclàssics i encara més d’alguns sectors de la Renaixensa. De la Reinaxença, s’enllaçaria amb els precursors dels noucentistes i per aquest camí arribaríem fins abans d’ahir. I és que l’estudi de l’humanisme també pot portar com a títol <<la permanència dels clàssics de la cultura catalana>>. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Un altre dels grans problemes de l’humanisme és que una definició del terme tampoc no ens ajuda a centrar-nos històricament, per què?

* LA CITACIÓ.- “Tot és droga per a qui escull viure a l’altre costat”. Henri Michaux. 

(imatge: schabrieres.wordpress.com)

*****************************************************************************************

Els colors del món

 (Imatge: www.teinteresa.es)

 La devastació i crucifixió humana -la naturalesa contra la humanitat- causada pel tifó de Filipines, posa en evidència la descaradura i la roïndad dels grans poders governamentals que amb vergoyant submissió als faraònics poders econòmics, fan cas omís de les actuals conseqüències del canvi climàtic, permanent destructor de la Terra i dels seus habitants. Molta verborrea i compromisos sense complir, mentre milers d’éssers humans i les seves famílies són esborrats de la capa de la Terra a causa de les terribles envestides del canvi climàtic. Ja no fa falta que vinguin malvats i cruels extraterrestres a envair i destruir la Terra, la seva aniquilació la fem possible i la consentim tots plegats. Avui, Filipines, demà…

El vídeo

 Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/nbX-0-LQrrk

 

***********************************************

 

Cameron i Salmond signen l’acord sobre el referèndum de la independència d’Escòcia, que es celebrarà el 18 de setembre del 2014. Guanyar-se el sou cada mes treballant amb raciocini, enteniment, intel.ligència i cultura polítiques, a favor de la llibertat, la democràcia i les aspiracions pel dret a decidir de milions dels seus ciutadans. (Imatge: es.mashpedia.com).

Catorze mesos després de l’anunci solemne a Edimburg d’un referèndum d’independència per Escòcia, la consulta impulsada pel govern nacionalista tenia des d’octubre la carta de naturalesa legal (transferència temporal per part del Parlament britànic). Es coneixia ja la redacció de la pregunta (degudament esmenada per la Comissió Electoral britànica), així com els arguments en favor i en contra d’ambdós blocs polítics. (Imatge: factorinternacional.com).

 

Un exemple de llibertat, democràcia responsabilitat política i respecte cap a les aspiracions del dret a decidir dels ciutadans escocesos i europeus. Tot un exemple per Espanya. (Imatge: eldiariodecaracas.com).

Com sempre, la secretària general del ‘Partido Popular’, Maria Dolores de Cospedal, intenta fer posar el mitjó a l’inrevés. Però, per a tots els mitjons, siguin del color que siguin, i que porten estampada la ‘D’ de demòcrata i democràcia, als seus usuaris ja els hi està bé portar-los ben posats.

Les seves paraules després de la recent reunió del comitè executiu del ‘Partido Popular’, fan referència a que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va posar de manifest que tant l’executiu com el seu partit “estan disposats a parlar” i a “dialogar d’allò que s’hagi de dialogar però sempre respectant la Constitució i les lleis”.”Són altres els que no volen parlar. Volen imposar el seu criteri i els seus eslògans sense cap mena de diàleg”, va subrallar de Cospedal.

Ja ho crec que ho fan ràpid quan els interessa canviar la Constitució i les lleis! El poder absolut és la senda que porta cap a una dictadura constitucional. “Respectant sempre la Constitució i les lleis”. Ja es va veure de quina manera el ‘Partido Popular’, va respectar la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la nació catalana. Així, amb un menyspreu absolut cap a les aspiracions d’aquests ciutadans i la representivitat democràctica tant del Parlament i la Generalitat, com del Congrés i el Senat que van aprovar l’esmentada Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la van portar d’una manera injusta i innecessària davant el Tribunal Constitucional, no renovat. I tot, després d’una vasta campanya nacionalista espanyola de recollida de signatures i eslògans en contra de l’Estatut, però, que en realitat, es va transformar en una vasta campanya contra Catalunya i els seus productes comercials. Augmentar i convertir en continuada i sempre permanent, l’aversió apassionada, angoixosa i obsessiva del nacionalisme espanyol contra Catalunya. Tot al contrari del que, des de sempre, la nació catalana havia demostrat cap a Espanya, nació de nacions. Ara, això ha canviat des de l’arribada al poder de la dreta radical, conservadora, centralista i nacionalista espanyola representada pel ‘Partido Popular’. A més fòbia contra Catalunya, més vots per aquest partit. Ja veuen el resultat: un 80% dels ciutadans de Catalunya demanen poder anar a votar per fer ús democràtic i europeu del seu dret a decidir. Ja han dit prou. La dreta que mai ha sabut governar a Espanya, només aporta una successió de conflictes i creixent malestar. El tracte rebut per la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és respectar les lleis?

La Constitució en el seu article tercer, ampara i protegeix les llengües que, endemés del castellà, es parlen a Espanya: català, gallec i basc. El continuat mal tracte i canvi de lleis contra la protecció i supervivència de la llengua catalana a les Comunitats Autònomes governades, amb poder absolut, pel ‘Partido Popular’, vol dir respectar la Constitució? El català està en el punt de mira del PP. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, -es comença per canviar el nom d’una llengua i s’acaba en una dictadura- sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que elimina el català com a requisit per treballar a l’administració -<<nada se opone a que los poderes públicos prescriban, en el ámbito de sus respectivas competencias, el conocimiento de ambas lenguas para acceder a determinadas plazas de funcionario o que, en general, se considere como un mérito entre otros el nivel de conocimiento de las mismas>> (Constitució), i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que pretén posar fi a la immersió lingüística a les illes. Tot en contra del que, en el seu article tercer, estableix la Constitució. Això és respectar-la?

“Són altres els que no volen parlar. Volen imposar el seu criteri i els seus eslògans sense cap mena de diàleg”, va subrallar de Cospedal. Qui és que vol imposar, entre altres normes i lleis centralistes, la LOQME, norma estatal més coneguda com la llei Wert, per damunt de tothom? Tot Espanya hi està en contra. Per posar un exemple, la Llei d’Educació aprovada pel Parlament de Finlàndia, la millor d’Europa, van estar 6 anys per la seva discussió i elaboració. És de caràcter permanent i es va aconseguir mitjançant les aportacions i el beneplàcit de tothom. Només es pot modificar per qüestions d’introducció a l’ensenyament de les noves tecnologies. Un bon exemple de democràcia europea.

I pel que fa a “voler imposar criteris i eslògans” en tenim un que demostra el gran desconeixement de la realitat de l’ensenyament a Catalunya. Ho va dir el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Mai hi havia hagut a Catalunya cap problema en aquest aspecte, fins que, l’any 2006, el ‘Partido Popular’ va portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya davant el Tribunal Constitucional, no renovat, i des que aquest partit va començar a governar amb poder absolut i sempre amb normes estatals fetes i aprovades amb un ull mirant a Catalunya. Sempre en contra de la seva autonomia constitucional i estatuària, i amb un permanent ofec econòmic. És això respectar la Constitució de les autonomies?

L’article 20 de la Constitució Espanyola que fa referència als drets d’expressió: <<A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión…>>. Es respecta a València -País Valencià- la Constitució pel que fa referència als drets d’expressió, davant la prohibició de les emissions de TV3 i, fins i tot, ara, voler tancar la RTVV? On és això que diu la senyora de Cospedal de que tant l’executiu com el seu partit “estan disposats a parlar i a dialogar”?

El permanent discurs de l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar, -qui l’ha votat?- discursejat des del nacionalisme espanyol més ranci, agressiu, amenaçador i totalitari -el nacionalisme espanyol és el bo i els altres són malvats i perversos perquè defensen els seus drets mitjançant el diàleg, el respecte, la pau, la llibertat i la democràcia-, és un exemple de que tant l’executiu com el ‘Partido Popular’ “estan disposats a parlar i a dialogar”? Qui són els que volen imposar el seu criteri i els seus eslògans sense cap mena de diàleg? Per cert, qui va donar l’ordre de portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, aprovat, sancionat i ‘referendat’ davant el Tribunal Constitucional, no renovat? Qui ha tancat tantes vegades la porta del diàleg al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas?  

*****************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Això no és un problema que únicament es limiti a un sector del país. Les dificultats inherents a la segregació existeixen a cada ciutat i a cada Estat de la Unió, provocant a moltes ciutats una corrent de descontent que amenaça a la seguretat pública. Ni tampoc aquest problema ha de ser forçosament tema de discussió partidista en una època de crisi domèstica. Els homes i dones de bona voluntat, els homes i dones generosos sabran unir-se malgrat les diferències o de partit. I tampoc es tracta aqui d’un problema legal o legislatiu. És molt millor solucionar aquests assumptes davant els tribunals que en els carrers, i és cert que es necessiten lleis per aquest i molts altres problemes. Però també és evident que les lleis no poden fer que l’home vegi les coses correctament>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Imatge: www.art.com)

 

<<En primer lloc, ens enfrontem amb un tema o problema profundament moral. És tant antic com les Escriptures i tant clar com la Constitució americana>>.

<<El problema radica en si tots els nord-americans han de gaudir de drets i oportunitats iguals, i en si anem a tractar als nostres conciutadans nord-americans com ens agradaria a nosaltres ser tractats. Si un nord-americà, perquè la seva pell és obscura, no pot esmorzar en un restaurant obert al públic; si no pot enviar als seus fills a la millor escola pública; si no pot votar a favor de funcionaris públics que representin els seus interessos; si no pot gaudir de la vida lliure i agradable que tots volem, ¿ A qui de nosaltres agradaria canviar de color de la pell i posar-se en el seu lloc? ¿ A qui d’entre tots nosaltres s’acontentaria amb rebre només recomanacions de paciència? (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Imatge: o5racismo.blogs…)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/zZwmoVYEwV4

*******************************************************************************

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els conceptes generals d’humanisme i Renaixement volen dir a hores d’ara una cosa ben diferent per a cada branca de la investigació històrica i gairebé una cosa ben diferent per a cada historiador de la cultura: en qualsevol cas, aquell bell i lluminós renaixement que sorgia de les boires confuses i tèrboles dels segles mitjans, tal com el van teoritzar Burckhardt i l’escola historicista alemanya, s’ha esborrat com el rostre humà dibuixat a la sorra de foucaultiana memòria. Ara bé, si hem de parlar d’aquests temes, el més sensat és refugiar-nos en un concepte ample i còmode d’humanisme i Renaixement; un que proposi, per exemple, uns motius i unes constants dintre una mena de continuïtat cultural que podria anar del segle XIV al segle XVII; de Petrarca a Goethe, del Cisma d’Occident a la Revolució Industrial -amb el benentès que es tracta d’un recer provisional i no d’una veritat establerta. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Quins són els criteris generals operatius que ens han de permetre parlar d’humanisme en la cultura catalana?

* LA CITACIÓ.- “L’art, quan és bo, és sempre entreteniment”. Bertold Brecht.

 

(Imatge: anidabar.wordpress.com)

*****************************************************************************************

Els colors del món

 

 

 

 

 

 

 John F. Kennedy, president dels EUA; el cap de l’FBI, Edgar Hoover i el fiscal general, Robert F. Kennedy en el decurs d’un acte a La Casa Blanca. (Imatge: elespejodelaargentina.com).

Qüestions per Edward Snowden, WikiLeaks i The Washington Post.

 

* Cinc dies abans de l’assassinat del president Kennedy, l’oficina de l’FBI de Nova Orleans, va rebre un tèlex avisant que es preparava un atemptat contra el president durant el cap de setmana a Dallas (Texas). L’FBI no va transmetre aquesta advertència al Servei Secret ni a altres autoritats. Poc després de l’assassinat, el missatge de tèlex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina de l’FBI de Nova Orleans. (Jim Garrison, Fiscal de Districte de Nova Orleans).

Quina explicació hi donen Edward Snowden, WikiLeaks i The Washington Post? Thank you very much.

***********************************************

 

Al Excmo. Sr. D. Mariano Rajoy Brey, Presidente, Gobierno de España, Palacio de la Moncloa, Madrid.

Apreciado Presidente:

Es conocida la voluntad de autogobierno del pueblo catalán, reiteradamente ejercida o reclamada a lo largo de los siglos. En el último periodo democrático, iniciado a finales del siglo pasado, dicha voluntad de autogobierno fue canalizada inicialmente a través del Estatuto de Autonomía de 1979.

El Parlamento catalán aprobó en 2005 una nueva propuesta de Estatuto de Autonomía, que fue posteriormente asumida en 2006 primero por las Cortes Generales i finalmente en referéndum por el pueblo de Catalunya. Mi implicación personal, aún sin responsabilidades de gobierno en ese momento, para facilitar un nuevo encaje de Catalunya en España, durante la negociación, es de sobras conocida.

La sentencia posterior del Tribunal Constitucional diluyó y en gran parte anuló la voluntad democrática de los catalanes expresada en las urnas, y evidenció la imposibilidad de continuar desarrollando la capacidad de autogobierno de Catalunya por la vía transitada hasta ese momento.

Más recientemente, durante la pasada legislatura, la negativa a cualquier tipo de negociación en referencia a la propuesta de Pacto Fiscal, promovida por el Govern de la Generalitat y aprobada por una muy amplia mayoría del Parlament de Catalunya, evidenció, una vez más, la incapacidad de dar respuesta por parte de las instituciones del Estado a las propuestas presentadas desde Catalunya.

Esta situación de bloqueo y la manifestación más numerosa de la historia llevada a cabo en Catalunya el pasado 11 de septiembre, me llevaron a la conclusión de la convocatoria de elecciones anticipadas para que el pueblo de Catalunya decidiera libremente y democráticamente su futuro político.

Las últimas elecciones al Parlament de Catalunya dieron como resultado un amplio apoyo popular, con una muy elevada participación, la más elevada de la historia en este tipo de elecciones, a aquellas distintas fuerzas políticas que presentaban en su programa electoral la necesidad de ejercer el derecho a decidir.

El Parlament de Catalunya ha manifestado en diversas ocasiones durante la presente legislatura, y a través de mayorías cualificadas, el apoyo al derecho a decidir de los catalanes, y ha establecido el mandato del diálogo y la negociación con el Gobierno de España con el fin de llevarlo a cabo mediante una consulta democrática. La reciente constitución del Pacte Nacional pel Dret a Decidir evidenció, asimismo, el amplio apoyo del que también goza este planteamiento entre instituciones, agentes económicos y sociales, y sociedad civil en toda Catalunya.

El Consejo Asesor para la Transición Nacional, organismo del que se ha dotado el Gobierno de la Generalitat y del que forman parte destacadas personalidades, argumenta en su primer informe la existencia de vías legales que posibilitan llevar a cabo la consulta. En la medida que se trata de un informe que juzgo de alta calidad y de contenido muy interesante, creo oportuno hacérselo llegar dentro de unos pocos días.

Es por todo lo expuesto que entiendo que se dan las condiciones favorables para plantear la celebración de una consulta en Catalunya: amplio apoyo ciudadano y parlamentario, voluntad de diálogo y negociación y existencia de vías legales para llevarla a cabo.

Entiendo que cuando se dan todas estas circunstancias, fruto seguramente de toda la trayectoria histórica que le describia al principio de este escrito, es deber de los responsables públicos y gubernamentales forjar la voluntad política que permita dar respuesta a la legítima, pacífica, democrática y mayoritaria aspiración de la sociedad, en nuestro caso, la catalana.

En nuestro último encuentro le planteé la necesidad de una respuesta política a la demanda de democracia del pueblo de Catalunya. Hoy se la reitero por escrito, con el mismo espíritu de diálogo y negociación de nuestro último encuentro.

Soy consciente de su posición contraria a la celebración de la consulta, tal como me la manifestó en aquel encuentro. Sin embargo, entiendo que de la misma forma que otros países -también de la UE- encuentran vías para solucionar democráticamente y legalmente este tipo de retos y de realidades, España no debería ser la excepción en sentido contrario.

En consecuencia, le planteo nuevamente la necesidad de abortar el diálogo y la negociación, que permitan de forma pactada la celebración de una consulta al pueblo catalán, en el plazo más breve posible, con los marcos legales que establezcamos.

Cordialmente,

Artur Mas

Barcelona, 26 de julio de 2013

(Imatge: www.abc.es)

Pèrdua de temps

Tot el que sigui intentar dialogar amb el Govern central de Madrid , centralista, nacionalista espanyol i amb una malaguanyada majoria absoluta, és perdre el temps. Romanen en un altre segle, però, encara més enrere. El seu concepte de democrácia no és el que avui impera a Europa. Tampoc el de nació i el d’autonomia. Tot el que el ‘Partido Popular’, des de l’any 2006, està provocant a Catalunya i als ciutadans de Catalunya, no ho podran oblidar mai per mai. Escoltin bé, un 80 per cent d’aquests ciutadans demanen, ara, poder anar a votar perquè comptar vots és més fàcil, normal i de raciocini que comptar manifestants. I perquè votar és propi d’una veritable democràcia. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. 

No poden suportar l’autonomia constitucional i estatuària de Catalunya, i, que una veritable autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.

Barcelona, capital de la nació catalana. Diada Nacional de Catalunya. Les justes aspiracions dels ciutadans de Catalunya són expressades una vegade més mitjançant la presència pacífica i el testimoni de la democràcia. Els 7.500.000 ciutadans de Catalunya -el dret a votar de les nacions lliures, tard o aviat, o podran manifestar- estàn indignats amb el tracte que reben per part del Govern central espanyol del ‘Partido Popular’. No només és l’espoli fiscal, amb la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern central, és la ingerència continuada en contra de la protecció de la llengua catalana i de les lleis que emanen del Parlament de Catalunya, provinents del desenvolupament de l’Estatut d’Autonomia. La radicalitat del nacionalisme espanyol que es creu  únic i veritable, està prestant un pèssim servei a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. L’enderrariment del país és una constant de cada dia.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/nI_zyZ2A1YE

 

*****************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Deu ser possible que tots els consumidors nord-americans, sigui quin sigui el seu color, rebin igual tracte i servei en llocs públics tals com restaurants, teatres i establiments, sense que s’els obligui a manifestar-se als carrers, i així mateix deu ser possible que els nord-americans de qualsevol color es registrin i votin en unes eleccions lliures sense por a interferències i represàlies>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Octubre 1963. L’última llei signada pel president Kennedy. Novembre 1963. Assassinat, magnicidi, complot a Dallas (Texas). 

FILE – In this Oct. 31. 1963 file photo, President Jonh F. Kennedy signs a bill authorizing $329 milion for mental health programs at the White House in Washington. The Community Mental Health Act, the last legislation that Kennedy signed, aimed to build 1,500 mental health centers so those with mental ilínesses could be treated while living at home, rather than being kept in state institutions. It brouhgt positive changes, but was never fully funded. Former U.S. Rep. Patrick Kennedy will host a conference on Oct. 24, 2013 in Boston, to mark the 50th anniversary of the act, and formulate an agenda to continue improving mental health care. (AP Photo/Bill Allen, File). (www.knoxnews.com).

<<Deu ser possible, en resum, que tot nord-americà disfruti dels privilegis de ser-ho sense distinció de raça o color. Cada nord-americà deu tenir dret a ser tractat com desitjaria ser tractat, com hom desitjaria que els seus fills fossin tractats. Però aquest no és el cas>>.

<<El nodrissó negre nascut avui a Nord-Amèrica, fent cas omís del sector nacional d’on neixi, disposa d’un cinquanta per cent de probabilitats de finalitzar la segona ensenyança si el comparem amb un nen blanc nascut en el mateix lloc i el mateix dia; una tercera part de probabilitats de finalitzar l’ensenyament superior; una tercera part de convertir-se en un veritable professional; dues vegades més les probabilitats de convertir-se en un individu sense treball; set vegades més les oportunitats en contra d’arribar a guanyar algun dia deu mil dòlars a l’any; una vida que serà set anys més curta, i la perspectiva de guanyar durant tota aquesta vida la meitat d’allò que pot guanyar l’home blanc>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 <<Cada vegada que una persona defensa un ideal, actúa per millorar la sort d’altres; o lluita contra una injustícia, transmet una ona d’esperança>>. (Robert F. Kennedy, va ser Fiscal General, després Senador per Nova York  i candidat demòcrata a la presidència dels EUA).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/JN3DgiE95Qs

*******************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El comerç mediterrani, que havia fet la riquesa dels catalans medievals, era en perillosa ruïna. Hi eren en regressió no tan sols els catalans. D’ençà del 1504, la pirateria turco-berber hi espaordia els cristians. Gènova i Venècia s’hi mantenien, com fos. Però els catalans no tenien iniciativa per defensar-se ni defensar llur comerç. L’any 1535, mentre esperaven passivament, i en va, la protecció de les galeres imperials -de llur emperador, Carles I-, féu arribada a Barcelona el primer vaixell anglès, dada demostrativa que Anglaterra, també com fos, gosava introduir-se a la Mediterrània. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Els conceptes generals d’humanisme i Renaixement volen dir a hores d’ara una cosa ben diferent per a cada branca de la investigació?

* LA CITACIÓ.- “Penso en la música com un menú. No puc menjar el mateix cada dia”. Carlos Santana.   (Imatge: hitpredictor.wordpress.com)

*******************************************************************************************

Els colors del món

 

(Imatges: www.JFK-online.com)

Qüestions per Edward Snowden, WikiLeaks i The Washington Post:

Aproximadament una hora abans de l’arribada de la comitiva del president Kennedy, Jack Ruby, l’home que després va matar a Lee H. Oswald, va ser vist en el monticle d’herba acompanyant a un home que portava un rifle en una maleta. La declaració de Julia Ann Mercer, testimoni d’aquests fets, va ser alterada per l’FBI perquè semblés que ella no va poguer identificar Ruby com a l’home en qüestió. La manipulació fraudulenta no ha estat jamai corroborada o desmentida pel Govern ferderal. Per què?

(Imatge: siberstudios.tv)

************************************************************* 

 

 

El país dels “cromos” i on de les subvencions permanents en diuen solidaritat.

(Imatge: todocoleccion.net)

No pensa canviar “cromos” amb Catalunya. Ho va dir el president Rajoy. No, no i no. No és això, president del Govern espanyol i del ‘Partido Popular’. La nació catalana no vol “cromos”, ja té totes les col.leccions fetes. Si el senyor Rajoy es refereix al desastrós finançament que pateix Catalunya, cal fer avinent que el seu veritable qualificatiu és el d’espoli fiscal. No es tracta d’una col.lecció de “cromos”, tot i que, en català, -llengua molt i molt difícil que a Espanya no es comprèn-, també s’en diuen “cromos” igual que en castellà. Sí, espoliar fiscalment Catalunya perquè difícilment es pot anomenar d’una altra manera, el fet de que, cada any, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surtin dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tinguin retorn per part del Govern central. Parlant clar i català, això es tradueix en un ofec per Catalunya que ja ha demanat, una i altra vegada, un nou model de finançament. No, la Generalitat de Catalunya mai ha dit que no vulgui ser solidària.

Els Deu Manaments, USA 1956, Director i Productor: Cecil B. De Mille. També, col.lecció de “cromos”. Cap allà tornem.

Però, aquestes aspiracions, entren per una orella i surten per l’altra. Es fan el desentès. Tot al contrari d’escoltar amb totes les seves orelles, que és el que si fa el Govern del ‘Partido Popular’ quan les demandes provenen d’altres ‘regiones’. Millor no parlar d’autonomia, perquè, que vol dir ‘autonomia’ a Espanya, nació de nacions constretes i amargades? Escoltin, la nació catalana -ja ho veiem des de l’any 2006- ja s’ha cansat d’explicar, parlar i parlamentar. Ara, el que demanen milions de ciutadans de Catalunya, com a en tota veritable democràcia, és poder fer ús del seu sagrat dret a decidir. Poder anar a votar com a ciutadans, membres d’una Europa unida i formada per Estats lliures.

Per a tots els benvolguts demòcrates la qüestió és molt clara. Es tracta de la ciència política, de la llibertat, de la democràcia, del raciocini i enteniment dintre la fàbrica de l’obrerisme de la política que no té vagues, atur i amb uns “convenis” molt favorables. Una qüestió molt clara davant la gran evidència de que en una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar.

Segons que informa l’ACN, mitjançant el rotatiu ‘El Punt Avui’, el president del Govern espanyol i del PP, Mariano Rajoy, va voler tranquilitzar els barons del seu partit -per damunt de tot, vots són vots- i els va garantir que no pensa canviar “cromos” amb Catalunya. Segons va explicar a la sortida de la reunió el vicepresident del Senat, Juan José Lucas, Rajoy ho ha assegurat durant la seva intervenció en el Comitè Executiu Nacional, en el qual també va garantir que “no té acords amb ningú”.

No calen gaires acords quan, cada any, surten 18 mil milions d’euros dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn des del govern central, per anar cap a les 12 ‘regiones’ -el ‘Partido Popular’ és més regionalista que autonomista- que reben més diners dels que aporten. De les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten. Només, només 5 aporten més del que reben. Què és això, una “costumbre”? Les obligacions, són iguals per a tothom? Tants diners els hi sobren a algunes ‘regiones’ governades pel ‘Partido Popular’, que han rebaixat imposts mentre Catalunya pateix un ofec econòmic? De què parlem, de solidaritat o de subvencions permanents?

(Imatge: esquerracalella)

Catalunya no vol ni demana “cromos”, volia i ha demanat una i altra vegada, un finançament just i raonable. Ara, els ciutadans de Catalunya demanen la independència. No poden esperar més. La democràcia i les urnes ho hauran de demostrar. Milions de ciutadans de Catalunya ho demostren cada dia.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:http://youtu.be/DvNuREcY9m8 – http://youtu.be/SicFn8rqPPE 

Enfonsar la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d’Espanya, nació de nacions, és un acte cruel i d’una roïndad indescriptible. Es pensen que en nom d’aquest maleït poder absolut, poden fer el que vulguin senyors del ‘Partido Popular’? Quin cras error va ser donar-lis la majoria absoluta!

********************************************************************************

 

 

 

Quan a l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar (PP), i als dirigents del ‘Partido Popular’ els hi va interessar i convenir el diàleg, ja ho crec! que es van afanyar a establir una política d’enteniment i raciocini polític amb la Generalitat de Catalunya. Presumir d’estadista només a estones, no és un bon servei a Espanya, nació de nacions. El Parlament i la Generalitat, així com milions de ciutadans de Catalunya, ja han demanat el diàleg. Si no ve del Govern espanyol, haurà de venir per intervenció de la Comissió Europea i del Parlament d’Europa. (Imatge: www.abc.es). 

La fundació FAES que presideix l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, i que rep fons públics del Ministeri de Cultura -competència estatal duplicada, tota vegada que les Comunitats Autònomes ja tenen les competències en cultura, però, sense diners, com és el cas de Catalunya ofegada-, i també fons del Ministeri d’Afers Estrangers i subvencions d’altres Administracions Públiques, ha advertit recentment a la revista que edita que els “desafiaments” a l’ordre constitucional han de ser “resistits” i “vençuts”.

(Imatge: elmundo.es)

Mai a Catalunya, tant per part del president de la Generalitat, el Parlament, partits polítics o altres institucions, s’han manifestat amb aquest llenguatge propi del terrror i de la por. No és un llenguatge procedent de la democràcia ni dels països que formen la Comunitat Europea. Més bé, procedeix d’arrels dictatorials i de retorn al passat. D’abans de la democràcia que tant va costar aconseguir. El senyor Aznar, quan es refereix a la nació catalana -un 80% dels seus ciutadans demanen fer ús del seu dret a decidir i poder anar a votar-, també parla amb aquest to agressiu i amenaçador. Tots els diaris en van plens. 

Després si i ara no? Qui va donar l’ordre, l’any 2006, de portar la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional, no renovat? Una Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya revisada i retallada pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovada pel Parlament de Catalunya; el Congrés de Diputats, que també la va retallar, i el Senat; sancionada pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Anys 2006 – 2010, quatre anys per emetre sentències i la sentència. Tanta humiliació i menyspreu pels ciutadans de Catalunya que van referendar la seva primera Llei? (Imatge: quiron.wordpress). 

A les democràcies europees, no es parla de la forma que ho fa l’expresident del govern espanyol quan es refereix als moments en que viuen Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Entre altres qüestions, perquè cal donar exemple dintre els afers de la política que es desenvolupen a Espanya. Exemple dintre les institucions polítiques. Exemple dintre els partits polítics i, exemple, pel que fa als drets polítics. No en va la política és la ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un Estat en els seus afers interiors i exteriors.

En el cas de Catalunya, ja l’any 2006 va presentar la Reforma del seu Estatut d’Autonomia; més tard, va demanar un pacte fiscal; també ha demanat, com a ‘pagadora’ que és, un nou model més just de finançament; ha demanat, també, poder ser Estat i, finalment, com que a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, la política no és, malauradament, ciència i art de governar, els ciutadans de la nació catalana demanen -ha quedat demostrat que de manera massiva- poder fer ús del seu dret a decidir i poder anar a votar.

(Imatge: www.vebidoo.de)

(Imatge: finestro.wordpress.com)

Parlar, dialogar, reunir-se; tornar a parlar, més diàleg, celebrar sessions de treball; el raciocini, l’enteniment…En els abundants emoluments de final de mes, no hi entra la feina pel do de la parla? 

Quan el senyor Aznar, el Dia de la Hispanitat, va dir en conversa amb els periodistes que havia assistit a l’acte “per defensar la democràcia, la unitat d’Espanya i la monarquia constitucional”, hauria de tenir molt present que el dret a votar en unes eleccions lliures és el dret més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú que així ho demana. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. Això és defensar la democràcia.

Pel que fa a la unitat d’Espanya, no és un camí recomenable ni acceptable, que quan una Autonomia de nacionalitat històrica i nació, com és Catalunya, veu que la Llei Orgànica -aprovada, sancionada i referendada- del seu Estatut d’Autonomia, és duta al Tribunal Constitucional, no renovat, és un fet gravíssim en contra de la mateixa existència i supervivència constitucional de l’autonomia de Catalunya -Mancomunitat, 1914 i primer Estatut, 1932- i que no ve a fomentar, precisament, aquesta ‘unitat d’Espanya’, tot i que Catalunya ha estat sempre la primera pel que fa a la solidaritat i que actualment ha esdevingut injusta i abusiva.

Ja que José María Aznar no ho diu, ho recordarem una altra vegada i amb relació a la ‘defensa de la democràcia’ i la ‘unitat d’Espanya’. Any 2006. Any en el que els dirigents del ‘Partido Popular’, de forma innecessària, injusta i tant poc democràtica, van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya- al Tribunal Constitucional, no renovat. Error polític d’una gravetat extraordinària. Avui, transcorreguts vuit anys, veiem les conseqüències. Qui va donar l’ordre de portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional, no renovat? 

Ara, amb el seu Estatut d’Autonomia -primera Llei de Catalunya- ‘referendat’ i després sentenciat -quatre anys per emetre una sentència, entre vàries (2006-2010)-, ara, després de passar menyspreu i humiliació, els ciutadans de Catalunya demanen -de manera democràtica i exemplar- poder anar a votar. Així ho va demanar al president Mariano Rajoy, el president Artur Mas, en una carta amb data 26 de juliol del 2013.

I no es tracta només del tractament a empentes que es va fer i es fa a l’Estatut d’Autonomia, és també a les lleis aprovades pel Parlament autonòmic de Catalunya i que el ‘Partido Popular’ hi presenta recurs davant el Tribunal Constitucional, on sempre el resultat és desfavorable a Catalunya. Lleis com la d’Educació que ha aconseguit que el fracàs escolar començi a minvar; la del Cinema, que demana una projecció més justa pel que fa al nombre de pel.lícules en llengua catalana i que actualment només és d’un 3%; la Llei d’Horaris Comercials que protegeix al treballador, davant la imposició d’horaris salvatges en contra del treballador, de la vida familiar i de la dignitat de la persona. També protegeix als petits botiguers i comerciants de proximitat, que donen vida als pobles i barris de les ciutats i amb tant d’arrel a Catalunya. La continua empenta contra la protecció de la llengua catalana amparada per la Constitució, així com el gallec i l’euskera.

Els ciutadans de Catalunya demanen poder fer ús del seu democràtic dret a decidir. Poder anar a votar. El Govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, hauria de tenir molt present que el dret a votar en unes eleccions lliures és el dret més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú que així ho demana. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. Això és defensar la democràcia.

Aquestes i altres lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, d’acord amb l’Estatut i el que ha de ser una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. No una autonomia de farsa, de fireta i de per riure. Per això lluita la nació catalana i en contra de la pretensió del ‘Partido Popular’, centralista i nacionalista espanyol i amb poder absolut, de voler suprimir l’Estat de les Autonomies, constitucional. Així ho està fent amb Catalunya a base d’un continuat ofec econòmic que impedeixi el seu creixement i desenvolupament autonòmic. Ho demostra la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que, cada any, surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central del ‘Partido Popular’. Un espoli fiscal que unes democràtiques, transparents i veritables balances fiscals, hauran de demostrar. Unes balances fiscals “no cocinadas”, com va dir el president, Ignacio González, de la Comunitat Autònoma ‘pagadora’ com és la de Madrid.

Pel tractament que des de l’any 2006 -després a l’oposició- i que des de que governa, amb poder absolut, el ‘Partido Popular’ dóna a Catalunya, no és precisament una forma de raciocini i d’enteniment polític per fomentar això que el senyor Aznar anomena “la unitat d’Espanya”.

Si vostès m’ho permeten, només uns paràgrafs de l’article de l’enginyer Joaquim Coello i Brofau, en el rotatiu ‘El Punt Avui’:

<<El projecte nacional plantejat a “l’Espanya invertebrada” d’Ortega és d’arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l’essència del nacionalisme espanyol il.lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l’ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d’ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme>>.

<<La resta del nacionalisme espanyol és conservadorisme ranci per preservar privilegis o voluntat de domini utilitzant el caciquisme i la força de l’Església per controlar les consciències i limitar la llibertat dels individus, pel que fa a principis trascendents que per ser-ho escapen de la racionalitat. El nacionalisme català és proper, real, historicista i pluralista, tal com va ser definit per Jaume Vicens Vives a ‘Notícia de Catalunya’. Són dos nacionalismes, antagònics: l’un des del pessimisme, del passat, i l’altre des de l’optimisme, del futur, de la mateixa manera que les visions d’Espanya d’Unamuno i Maragall són contradictòries, malgrat el respecte mutu que els personatges es professaven>>.

<<El que volen ser els uns i els altres, catalans i espanyols, és diferent i volen fer-ho també de diferent manera. Els uns, a través de l’atracció i la diversitat; Catalunya sempre ha estat terra de pas. I els altres, des de la submissió i la uniformitat; és l’essència de Castella, aïllada amb les seves veritats absolutes, que ha conformat el nacionalisme espanyol i ha determinat l’Estat que l’encarna. La Transició va ser un profund i temporal canvi, però passat el temps el nacionalisme espanyol torna al mateix lloc on sempre ha estat. Constatada aquesta estructura diferenciada, s’ha d’acceptar que hi ha raó o per a la separació o per a la integració de manera diferent a la practicada en els darrers tres segles amb voluntat de domini dels uns, acceptada amb més o menys resistència pels altres. Les diferències són de fons>>.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/GNrVOCcefkk

******************************************************************************** 

El Deure i la Glòria

<<Aquesta tarda, rere una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, es va requerir la presència de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat perquè es complís la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nort d’Alabama. Aquesta ordre exigia l’admissió a les aules de la Universitat de dos joves residents d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, han tingut la “desgràcia” de néixer negres>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Imatge: www.aarp.org)

<<El fet de que fossin admesos de manera pacífica en els terrenys de la Universitat es deu en bona part a la conducta dels estudiants de la Universitat d’Alabama, que van saber fer front a les seves responsabilitats en forma realment constructiva>>.

<<Espero que tot nord-americà, visqui on visqui, es pari un moment a fer examen de consciència sobre aquests i altres semblants incidents. Aquesta nació va ser fundada per homes de moltes nacions i de diferent formació. I es va fundar en el principi de que tots els homes han estat creats iguals i que els drets de cada home disminueixen cada vegada que els drets d’un altre són amenaçats>>.

<<Avui dia estem entestats en una lluita a escala mundial per promoure i protegir els drets de tothom que desitja ser lliure, i quan els nord-americans són enviats a Vietnam o a Berlín no demanem que ho facin només els blancs. Per tant, ha de ser possible que tots els estudiants nord-americans, qualsevol que sigui el seu color, assisteixin en els cursos d’ensenyament donats per qualsevol institució pública sense necessitat de que els protegeixin les tropes…>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Continuarà en el proper ‘post’).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/7BEhKgoA86U  

********************************************************************************************

•  
  

  El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A València, on l’onada regressiva féu sentir-se amb un cert retard, prosperà, vers el 1489, una política de préstecs a la corona -per a la Guerra de Granada, per a les campanyes itàliques, expedicions africanes, etc.-, que contribuí, així mateix, a fer de la ciutat un petit món de rendistes i provocar l’endeutament del municipi, rere la inflació censalista, agreujada per la manca creixent de formalitat en el reembossament dels préstecs de part de la corona. El 1506, Barcelona encara construí galeres per compte del rei per a la conquesta de Tunis. No gaire temps a venir, la política mediterranista dels Habsburg es basaria  en la força financera i naval de Gènova. El 1510, Barcelona encara celebrà els èxits de l’expedició militar del rei a Alger, Tlemcen i Trípoli, en què també hi participà la ciutat de Mallorca. Barcelonins i mallorquins col.laboraren encara en l’expedició per recobrar Bugia. Són exemples de persistència de l’interès per la Mediterrània. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- El comerç mediterrani, que havia fet la riquesa dels catalans medievals, per què era en perillosa ruïna?

* LA CITACIÓ.- “La possessió d’un llibre es converteix en el substitut de la seva lectura”. Anthony Burgess.(Imatge: www.theguardian.com)

**********************************************************************************

Els colors del món

 

(Imatge: www.noticiasdealava.com)

 

 La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d’Espanya, més coneguda com la llei de dependència, amb els diners congelats i engegada a rodar. Sanitat, serveis socials, pensions, educació, investigació i recerca, cultura…amb les asignacions econòmiques més baixes d’Europa, engegades a rodar. És la gran diferència entre un govern de dretes, radical i conservador amb retorn al passat, i un govern d’esquerres progressista que va crear, entre altres aspiracions del poble, aquesta llei de la dependència. Busquin les diferències.

I mentre els sous dels treballadors baixen, i l’atur continua, continua i continua, el nombre de milionaris ha crescut a Espanya el 13,2%. Ja ho veuen, n’hi ha que sempre es surten amb la seva.

*************************************************