1914 – 2014

 

La liquidació de la Mancomunitat per la dictadura de Primo de Rivera

 

 

La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política econòmica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper del’estat en el procés econòmic.

Construcció d’un país modern. Primer discurs de Prat de la Riba com a president de la Mancomunitat. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un estat regional en projecte, ja el 1914

 

Si admetem que la Mancomunitat era un estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials , aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en què participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Escoles modèliques.

(Imatge: www.festacatalunya.cat)

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble  es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada aleshores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se…Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

 

Construcció del metro a la Plaça de Catalunya

(Imatge: www.iefc.es)

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistes més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: el dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret  vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>> i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals del febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

 

(Imatge: cellerscooperatius.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

La mort de la Mancomunitat de Catalunya va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general i dictador Primo de Rivera, -13 de setembre de 1923- un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. La dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar a Espanya nació de nacions constretes i amargades. No saber governar només porta cap a el desastre. Espanya, un país de dictadures.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo:http://youtu.be/fGQ7tNLjLfc

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

El caos dels transports nord-americans

 

<<En l’actualitat, el transport de mercaderies realitzat per mitjans fluvials està exent de tota regulació de taxes sota la llei de Comerç Interestatal, incloent en aquesta exempció l’aprovació d’unes taxes mínimes; però aquesta exempció és negada a totes la resta de formes de transport. Això és clarament injust i deu ser remeiable de seguida. Estenent a tots els altres mitjans de transport l’exempció de l’aprovació i prescripció de taxes mínimes permetria a les forces de competició gaudir d’una igualtat d’oportunitats de reemplaçar l’enfarfegadora regulació de totes aquestes mercaderies que es transporten, alhora que es protegeixen els interessos públics deixant intacte el control de l’ICC sobre les taxes màximes ferroviàries i altres salvaguardes (tals com la prohibició contra la descriminació i necessitats del servei de cotxes i comú responsabilitat en el transport). Alhora que aquesta seria la forma preferible de suprimir les existents desigualtats, el Congrés podria decidir-se per situar a tots els transportites sobre una igual base abolint l’actual exempció, encara que aquesta mesura tindria com a resultat un control major en lloc de menor, i molt probablement taxes més altes encara que més estables>>. (Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962). 

El president Kennedy, amb Pierre E. Salinger, Secretari de Premsa de la Casa Blanca, a bord de l’USS Joseph P. Kennedy, el 1962. (Imatge: nashville-sentinel.blogspot.com).

(Imatge: unitecupv2011cfzg.wordpress.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/uWvyseUw-LU

————————————————————————————————————-

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Caldria completar el quadre amb una valoració de l’obra de Bernat Metge en relació amb el context hispànic (això em posaria en relleu la singularitat) i amb l’europeu (això faria veure fins a quin punt Bernat Metge, que escriu en català -per bé que ho faci- i plagia Boccaccio, és lluny del model del protohumanista que va encarnar Francesc Petrarca, filòleg i prosista llatí). (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle XV, per què no és ni de bon tros tan fàcil d’imaginar un esquema interpretatiu?

L’expansionisme de la Corona d’Aragó segles XIII a XV

(Imatge: www.onogueras.com)

 

* LA CITACIÓ.- “Aprendre música llegint teoria musical és com fer l’amor per correu”. Luciano Pavarotti.

 Luciano Pavarotti – Victoria and Albert Museum

(Imatge: depaginas.com)

 

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

 

‘Tarzan’

 

Johnny Weissmuller, ‘Tarzan’, el campió olímpic de natació va morir fa 25 anys. El 20 de gener de 1984, als 80 anys. (Imatge: www.ohmymag.com).

Nomes una pregunta. A la vida real i en temes de rabiüda actualitat política, que és més fàcil fer el mico sent un mico, o, fer el mico sense ser un mico? 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 

http://youtu.be/R5JTdObD7ho

 

***********************************************************************************************

 

 

 

 

 

(Imatge: okashini.com)

Els ciutadans de la nació catalana segueixen fent el camí cap a el cim de l’Everest. És i serà dur, però, el cim més alt del món significa tot allò que els ciutadans de Catalunya estimen i anhelen, amb llibertat, democràcia i pau. Que la nació catalana pugui ser Estat. Com Masachussetts, Califòrnia, Florida, Nevada…Els Estats Units són exemple de llibertat, democràcia i progrés, perquè els seus Estats són exemple de llibertat, democràcia i progrés. Els 7.563.603 ciutadans de la nació catalana, que genera el 19% del PIB espanyol, -¿a Catalunya només se la vol pels diners?- demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. Catalunya no es troba “al caire de l’abisme”, com diu la secretaria general del ‘Partido Popular’, María Dolores de Cospedal, Catalunya ascendeix a ser un gran Estat i a allò que els seus ciutadans volen que sigui. Tots junts fem el cim!

L’autonomia, la veritable autonomia no ha resultat ser com creien i esperaven els ciutadans de la nació catalana. Un 90 per cent d’aquests, demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest any, per ser Estat. No es tracta, com martellejen els dirigents del ‘Partido Popular’, “del dret a decidir el futur entre tots els espanyols”.

A els espanyols que mai havien demanat ser ‘regiones autònomes’ ja els hi agrada el centralisme del ‘papà’ Estat que els hi regala solucions i prebendes i no els hi demana esforç i innovació. Catalunya les ha de guanyar a pols, durament, i no esperant que el mannà caigui del cel. Tot i patint un espoli fiscal -les balances fiscals brillen per la seva absència- de 18.000 milions d’euros, cada any, -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern central. Unes veritables balances fiscals segueixen sense fer-se públiques. On és la transparència de la democràcia?

Segons les enquestes, els espanyols ja estan bé com estan. No reclamen cap dret a decidir. Ja hi ha qui decideix per ells. Ells, els espanyols, no pateixen un espoli fiscal. A ells, el ‘Partido Popular’, no els hi han fet cap campanya en contra del seu Estatut d’Autonomia i que va derivar en un boicot en contra dels productes catalans. A ells, no els hi han portat de manera injusta i innecessària la Llei Orgànica del seu Estatut d’Autonomia, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’, al Tribunal Constitucional no renovat. Ells no han patit un cop de destral al seu Estatut d’Autonomia, sentenciat després de 4 anys -del 2006 al 2010-, deixant com a una pantomima l’autonomia de Catalunya. Ells, els espanyols, no estan patint el menyspreu i encalçament de la seva llengua castellana, com en aquests moments estan patint la catalana -tot i a ser protegida per la Constitució- a l’Aragó, Illes Balears i València degut als canvis en contra de lleis vigents, impulsats pel poder absolut del ‘Partido Popular’ i que tants conflictes i malestar estan generant. A ells, els espanyols, no es troben en el cas de no poder desenvolupar una veritable autonomia -facultat de governar-se per les seves pròpies lleis-; ni tampoc recordar tot el gran progrés que va significar la creació, l’any 1914, de la Mancomunitat de Catalunya -Llei estatal de les mancomunitats de diputacions- i patir, l’any 1925, la liquidació de la Mancomunitat sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Aquesta Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya que va durar deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Els espanyols no hagueren de patir la liquidació d’una Mancomunitat.

Ni tampoc patir, entre altres moltes situacions terribles i injustes, la derogació a sang i foc de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932, així com la clausura de la Generalitat de Catalunya instituïda l’any 1289. Tot això com a conseqüència del cop d’estat i de l’altre dictadura del general Franco (1939-1977), precedida per una cruel guerra ‘incivil’ que va durar tres anys (1936-1939) i que va provocar un milió de morts. Ells, els espanyols, no han hagut de patir que la seva llengua hagi estat prohibida i perseguida, en el segle XX, durant gairebé cinquanta anys. Els de les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco.

Amb relació, precisament, a aquest conflicte entre Catalunya i Espanya, que té inici durant el segon mandat de l’expresident Aznar i amb molta més rotunditat en el moment en que dirigents del ‘Partido Popular’ decideixen -error supí-, portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, -referendat- al Tribunal Constitucional no renovat, la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha insistit recentment que els que han “d’oferir una solució” al debat català són precisament “els que han posat Catalunya al caire de l’abisme”. 

Doncs, molt bé, efectivament! Ja seria hora que els dirigents del ‘Partido Popular’ s’hagin decidit, d’una vegada, a aportar aquesta solució que de forma tant reiterada demana María Dolores de Cospedal. Solució de raciocini, d’enteniment i de democràcia. La nació catalana -7.563.603 ciutadans- fa temps que ho demanen, molts de les nacions d’Espanya, també. A què espera, doncs, el president Rajoy?

 

Alex Salmond i David Cameron, estadistes per la història de la democràcia europea i de respecte cap a les aspiracions i anhels del poble escocès. “Hom només necessita veure l’agitació a Catalunya, on un referèndum és rebutjat per Madrid, per veure els perills de suprimir el sentiment nacionalista democràtic”, va apuntar el ‘Scottish Herald’ en la seva editorial. “Afortunadament, aqui fem les coses de manera diferent”, va senyalar el rotatiu. (Imatge: www.hechosdehoy.com).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/X7b3tj_4274

*********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<Però també hi ha altres problemes que constitueixen una càrrega pel nostre sistema de transports nacional, perjudicant el progrés i seguretat dels quals depenem. Un caòtic adop de legislació, i normes aïllades i inconsistents ha estat el resultat d’un historial d’accions específiques aplicades a específics problemes relacionats amb específiques indústries i en moments així mateix específics. Aquest adop no reflexa enterament ni els dramàtics canvis haguts en la tecnologia del passat mig segle ni els canvis paral.les haguts en l’estructura de la competició…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 <<…El destí d’aquesta generació -el de vostès en el Congrés, i el meu com a president- és viure en el mig d’una lluita que nosaltres no hem començat, en un món que no hem fet nosaltres. Però les exigències de la vida rara vegada es presten a elecció. I encara que jamai cap nació s’hagi enfrontat amb semblant repte, també és cert que cap nació ha estat mai tant disposta com la nostra a carregar amb el deure i la glòria de la llibertat.>> (President John F. Kennedy, Missatge de l’Estat de la Unió al Congrés, 11 gener 1962).

 

Any 1962. El caos dels transports nord-americans. El Congrés es va mostrar indiferent cap al programa que proposava el president Kennedy.

(Imatge:www.diariodelviajero.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/5thjKhYXHHc

*********************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tindríem així d’una banda, els funcionaris cultes de la Cancelleria -tipus Bartomeu Sirvent (Països Catalans, ?-1401)- i alguns traductors amatents als nous gustos dels temps, sigui pels motius que sigui -tipus Antoni Canals (País Valencià, aproximadament, 1352-1419)-, de l’altra, poetes trobadorescos -tipus l’Andreu Febrer (Vic, 1375/80-1437/44) de la producció lírica-, enciclopedistes escolàstics i moralistes -tipus Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409), sant Vicent Ferrer (València, ?-Poblet, 1411)-, cavallers fidels als seus ideals de classe -tipus Ramon de Perellós (Països Catalans, ?-1419)… (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- En relació amb el context hispànic, com es podria valorar l’obra de Bernat Metge?

 

Francesc Eiximenis

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

 

* LA CITACIÓ.- “La satisfacció d’un moment és la ruïna del següent”.  Howard P. Lovecraft.

(Imatge: eddypedro.net)

 

********************************************************************************************

 

Els colors del món

Lluís Companys i Jover

President de la Generalitat de Catalunya

Torturat, afusellat, assassinat

<<Per Catalunya!>>

Espanya contra Catalunya? o, sempre contra Catalunya

++++++++++++++++++++++++++++++++

Josep Sunyol i Garriga

(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936).

(Imatge: www.waydn.com).

 

Fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC al Congrés de Diputats el 1931, 1933 i 1936. Així mateix també fou president del RAC des de 1933 fins al novembre de 1934, gran amant de l’esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu ‘La Rambla’, nacionalista català.

El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l’any 1925 quan les autoritats espanyoles van clausurar l’entitat a causa d’una demostració espontània al camp de les Corts en contra de la dictadura de Primo de Rivera. El president de l’entitat, Joan Gamper, es va veure obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any 1925. Aviat va entrar en les diferents juntes directives, l’any 1934, Anna Maria Martínez Sagi, a instàncies de Josep Sunyol, va ser la primera dona que va formar part de la directiva del Futbol Club Barcelona.

 

Plusmarquista 8 Anna Maria Martínez Sagi. Atleta, escriptora i antinazi va ser el 1934 la primera dona que es va incorporar a la junta directiva del Barça. (Imatge: www.elperiodico.cat).

El juliol de 1934 persones influents li ofereixen la presidència del FC Barcelona en assemblea general i ell la rebutja. Així i tot se li demana que proposi un president i així ho fa: Josep Sunyol proposa a Esteve Sala, qui presidí el club durant un any amb resultats molt positius. L’any següent aquest deixa la presidència per motius de salut i Josep Sunyol torna a ser aclamat. Aquesta vegada va accedir a presidir l’entitat i el 17 de juliol de 1935 en va ser president del Futbol Club Barcelona, accedint a les peticions dels socis.

Simpatitzant amb diferents col.lectius i partits que defensaven la identitat de tots els catalans. Va ser un destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya i el 28 de juny de 1931 es presenta a les eleccions a diputats al Congrés dels Diputats. El triomf d’Esquerra Republicana de Catalunya fou aclaparador i Josep Sunyol surt diputat. Repeteix l’any 1933 i també l’any 1936.

Impulsor de la premsa republicana de masses, fundà el 1930 ‘La Rambla’, una publicació que pretenia lligar els conceptes d’esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps, i oferí la seva folgada posició econòmica en el compromís social i polític a partir de la defensa i la dignitat de la persona. En aquesta faceta periodística a ‘La Rambla’, Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del govern espanyol durant alguns anys. En el darrer article que publicà en la seva vida, el juliol de 1936, reafirmava la seva fe en els principis de llibertat i de democràcia social.

Portada del diari ‘La Rambla’, amb motiu de la Constitució del Parlament de Catalunya. (Imatge: www.espaimacia.cat).  

Es desconeix on es trobava el dia del cop d’estat feixista (18 juliol 1936), però es creu que creuà accidentalment el front dins d’un automòbil en el decurs del 6 d’agost de 1936. Sunyol, junt amb el periodista de ‘La Rambla’, Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, quan visitaven el front foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot, després de mort se li va obrir un expedient en virtut de l’aplicació de la ‘Ley de Responsabilidades Políticas de 9/2/1939.

(Imatge: www.webdelcule.com)

Com a homenatge al seu barcelonisme i catalanitat, una penya barcelonista de Palafolls duu el seu nom. El 3 de desembre de 2011, el FC Barcelona li reté un homenatge al Camp Nou, abans d’un partit contra el Llevant.

(De Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure)

 

****************

 

 (Imatge: www.racocatala.cat)

 

06.08.2011 – Declaració institucional del FC Barcelona amb motiu del 75è aniversari de la mort de Josep Suñol.

Amb motiu del 75 aniversari de l’afusellament del president Josep Suñol, el FC Barcelona vol recordar la seva figura, com a gran dirigent de l’esport català i com a president del nostre Club representa el compromís del FC Barcelona amb valors de llibertat, democràcia i també el compromís del món de l’esport amb el civisme i la cultura, especialment a través del seu setmanari ‘La Rambla’, des del qual va difondre el lema “Esport i Ciutadania”.

Plantilla del Barça 1935-1936. Els triomfs durant la República: quatre campionats de Catalunya. ( Imatge: www.fcbarcelona.es).

Avui, 75 anys després de la seva mort, volem honorar la seva memòria, també des de la feina diària, amb la implicació en projectes culturals i solidaris. Josep Suñol va ser el gran precursor de la idea que el món de l’esport havia d’estar compromès amb el món ciutadà, i que tant els organismes esportius, com els Clubs, els seus dirigents i els propis esportistes s’havien d’implicar en les reivindicacions cíviques, culturals i catalanistes.

El FC Barcelona vol ser fidel a la seva memòria i als valors que va impulsar. De fet, el concepte ‘Esport i Ciutadania’, del qual Suñol en va fer bandera, ha perdurat fins els nostres dies i inspira molts dels projectes socials i solidaris que porta a terme el FC Barcelona a través de la seva Fundació.

Des de l’àrea institucional del Club, i a través del seu vicepresident, s’han mantingut reunions amb la família del President Suñol i amb la Fundació que presideix el seu fill, Josep Suñol, i que dirigeix Margarita Ruiz Combalia, per tal d’organitzar en els propers mesos un acte institucional d’homenatge a la seva figura amb motiu del 75è aniversari de la seva tràgica mort. Tanmateix, el Club cedirà les seves instal.lacions per presentar una biografia del president Josep Suñol.

Setanta-cinc anys després de l’afusellament a mans de les tropes franquistes, Josep Suñol, el nostre president màrtir, és i serà sempre un exemple i una font d’inspiració per a tots els barcelonistes i ciutadans d’aquest país.

Descansi en pau.

President Sandro Rosell i junta directiva del FC Barcelona

Racó Català – Fòrums

*******************

 12/06/2011 – La Rambla homenatja el president màrtir en el tram més culer. (Imatge: www.cules.dk).

D’entre la desena de plaques de record a barcelonins i ‘ramblistes’, només una, aquesta, està incrustada a la mateixa vorera. Potser per això passa tant desapercebuda. La làmina rememora la mort tràgica de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça quan va esclatar la Guerra Civil que va ser afusellat després que, per error o bé traït pel xofer, creués les línies enemigues durant una visita al front republicà. Sunyol, de qui no s’han trobat mai les restes mortals, va ser diputat d’ERC al Congrés i fundador de “La Rambla”. Aquest rotatiu tenia la redacció al número 133 (la placa se situa just davant) i els diumenges congregava al passeig molts curiosos, pendents dels resultats de la lliga que s’anunciaven, crec, en una pissarra.

(Barça – Ara.cat)

************************

 

 (Imatge: josepbargallo.wordpress.com)

 

<<El president de la Fundació Esport i Ciutadania, Mario Romeo, juntament amb l’exconseller de la Generalitat, Josep Bargalló, la cap de redacció de la revista Sàpiens, Sònia Casas, l’historiador Antoni Batista i el periodista Jordi Badia, entre d’altres, han anat aquest dissabte (agost 2011) a Guadarrama, al lloc on va ser assassinat fa just 75 anys Josep Sunyol i Garriga, el que era president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana que les tropes franquistes van afusellar. En l’homentage que li han fet, han , han deixat una ofrena floral i han netejat les pintades que uns vàndals van fer al seu monòlit…>>.

(l’Ara – www.ara.cat)

Fets continuats i repetitius en el decurs de la penosa història d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Espanya contra Catalunya? o, sempre contra Catalunya.

Un recent ‘post’ anterior: La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Sempre contra Catalunya.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/gSvFXFVS0O0

************************************************************************************ 

 

El Deure i la Glòria

 

<<El transport és així una indústria que serveix i afecta a l’interès nacional. Les lleis i la política federals han expressat l’interès nacional pel transport, particularment durant els darrers vuitanta anys…, mitjançant la promoció i desenvolupament de mitjans apropiats tals com carreteres de primer ordre, vies aèries i aquàtiques; mitjançant la regulació de tarifes i serveis; i mitjançant una política general governamental relacionada amb les tributacions, assignacions, treball i competició. Un programa comprensiu de transports sempre deu tenir en compte tots aquests elements de política pública>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

  (Imatge: www.taringa.net)

El caos dels transports nord-americans

 

Estats Units – Nova York – Dia del Treball

(Imatge: noticias.aollatino.com)

 

<<Durant la darrera sessió del Congrés es vàren adoptar disposicions per situar el nostre programa d’ajuda federal a les carreteres sobre una base fiscal més profunda. Es van iniciar passos per millorar les operacions de les nostres agéncies reguladores mitjançant una reorganització, i així mateix es va iniciar un moviment per fer front a les necessitats de les nostres ciutats en el seu transport de masses. Per Ordre Executiva, recentment vaig coincidir autoritat al Departament de Comerç perquè projectés un programa de transport d’emergència>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/WsoyXjTpvzE

 

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una manera alhora tradicional i pedagògica d’entrar en el que pot haver-hi al segle XIV català és estudiar l’obra de Bernat Metge i el seu context.Prenent el secretari de Joan I com a punt de referència, es tractaria de veure, primer, l’evolució dels models culturals que fa servir aplicats a la seva concepció del fet literari: des del ‘Llibre de Fortuna e Prudència’, en noves rimades i en llengua occitanitzant, tot construït a base de fonts tòpicament medievals, a ‘Lo Somni’, en bella prosa dialogada a l’estil antic i bastit amb materials que remeten, entre d’altres, a Boccacc i a Ciceró. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Què s’entén per ‘els funcionaris cultes de la Cancelleria’?

 Bernat Metge

(Imatge: www.biografiasyvida.com)

 

* LA CITACIÓ.- “El foc de l’infern és un foc fred”. Octavio Paz

 (Imatge: hijodefuego.blogspot.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.duranilleida.org)

 

No es tracta només de polítics que cobren de forma puntual, cada mes, els seus considerables emoluments i dietes vàries mercès als imposts dels ciutadans; no es tracta només dels senyors Barack Obama, David Cameron, José Manuel Durao Barroso, Herman Van Rompuy, Mariano Rajoy, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, Soraya Sáenz de Santamaría, Maria Dolores de Cospedal o Alicia Sánchez Camacho…;no, no i no! Vostès ja ho saben això! Es tracta de la força imparable dels milions de ciutadans de la nació catalana que volen avançar des d’una veritable democràcia. No des d’una autonomia de pantomima i d’una democràcia maltractada. La força imparable de milions de ciutadans de Catalunya -un 90 per cent-, que el 9 de novembre d’aquest any, demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir: anar a votar per decidir com volen que sigui la seva estimada nació, constreta i amargada, de tota la vida: Catalunya. Es tracta de la força imparable del poble, de la democràcia, el raciocini, l’enteniment, la pau i el diàleg. I si s’ha arribat fins aquest punt, és perquè qui ostenta la força del poder absolut, ha fet i està fent les coses molt i molt malament. Quan es menysprea d’aquesta manera el valor de la paraula, és un pecat i agravi contra qui no pot fer ús d’aquest sagrat do.

 (Imatge: danomartin715.blogspot.com)

**************************************************

 

 Abril, 2010. Any de la sentència contra l’Estatut retallat, aprovat, tornat a retallar, sancionat i ‘referendat’. Rajoy fa una visita a Girona. La tormenta comença a esclatar i els dirigents del ‘Partido Popular’, no obren el paraigua. La fanfarroneria no és una apropiada consellera política. (Imatge: www.aragirona.cat).

La decisió -encara no es sap qui va donar l’ordre-, innecessària, injusta i equivocada de portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendada’ pels seus ciutadans, al Tribunal Constitucional no renovat, ha dut a la situació actual -13 anys que dura- entre Catalunya i Espanya. En el seu dia, ja el després president de la Generalitat, José Montilla, va demanar a Mariano Rajoy la retirada del recurs contra l’Estatut. Res de res. També, el 16 d’abril de 2010, els empresaris gironins vàren reclamar al líder del PP, Mariano Rajoy, la retirada del recurs contra l’Estatut de Catalunya en el decurs d’una trobada a Girona (imatge precedent). El president de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé, li va dir que havia contestat a ‘gairebé totes’ les preguntes que li havien realitzat els empresaris excepte a una petició, la més important: ‘que retirin el recurs al Constitucional de l’Estatut’. Rajoy només va respondre amb un somriure i amb silenci absolut a la petició dels empresaris. Hi va haver-hi altres peticions, però, res de res. De l’any 2006 al 2014, un silenci absolut i ja veuen el resultat. Espanya, nació de nacions, no és un país de diàleg, raciocini i enteniment; és un país de crits, esveraments, amenaces, de la por i dictadures. Pena i endarriment.

 

Ells ja hi estan acostumats, em refereixo a -el ‘Partido Popular’. Els ciutadans de Catalunya ja veuen qui és que roman “fora de la democràcia parlamentària”. Si troba fora, qui actua per lliure esmicolant Lleis Orgàniques aprovades pel Congrés i el Senat. Ho va dir la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, amb un avís a CiU i ERC que es quedaran “fora de la democràcia parlamentària” si no acaten un ‘no’ del Congrés a la consulta que el 9 de novembre d’aquest any, els ciutadans de la nació catalana deuen anar a votar com a resposta a les seves aspiracions democràtiques i del sagrat dret a decidir. ¿Un Parlament i un Senat, en el si d’una democràcia parlamentària, que diuen ‘no’ a les justes aspiracions dels 7.563.603 ciutadans de la nació catalana? El raciocini, l’enteniment i la democràcia veritable, tant a Espanya nació de nacions, com a Europa i al món, no ho acceptaran. No va ser gens fàcil per Espanya, després de 40 anys de dictadura, entrar a formar part de la Unió Europea.

Segons que informa l’ACN mitjançant el rotatiu ‘El Punt Avui’, Alícia Sánchez-Camacho ha avisat a CiU i ERC que es quedaran “fora de la democràcia parlamentària” si no acaten un ‘no’ del Congrés a la consulta. Escoltin!, ¿Va acatar el ‘Partido Popular’ la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia estat ‘referendat’ pels seus ciutadans? Llei que abans de ser ‘referendada’, el seu text va ser revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionada la Llei Orgànica pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya. Però, no. El ‘Partido Popular’ la va portar al Tribunal Constitucional no renovat. ¿Com és possible que el TC acceptés a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica ‘referendada’ pel poble? ¿Qui és que es queda “fora de la democràcia parlamentària’ i porta al Tribunal Constitucional les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com a autonomia que és, -facultat de governar-se per les seves pròpies lleis- i, una veritable autonomia que vol ser, i no pas una pantomima? ¿Qui és que, amb poder absolut, actua ‘fora de la democràcia parlamentària’?

31 juliol 2006. Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registre General del Tribunal Constitucional, on van presentar el recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una decisió equivocada, innecesària, injusta i que ha portat a la situació actual entre Catalunya i Espanya. Rectifiquin d’una vegada, home! No veuen que la majoria dels ciutadans d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, ho demanen?  (Imatge: elpais.com).

En aquesta línia d’anar sempre contra Catalunya i després de patir, cada any, -¿a on són unes veritables balances fiscals?- un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros, -un 8,5% del PIB català- dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central, ara, per no perdre la costum en l’ofec econòmic i social de Catalunya, la presidenta del ‘Partido Popular’ de Catalunya, Alícia Sanchez-Camacho, han paralitzat el pressupost de la Generalitat portant la seva llei i la d’acompanyament al Consell de Garanties Estatuàries per incloure una partida -no utilitzada- per a consultes, que podria emprar el referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

Segons Alícia Sánchez-Camacho, els comptes no poden comptar amb la partida que està destinada a consultes i processos electorals i que acumula 5 milions d’euros. “No pot constar als pressupostos més antisocials una partida per fer una consulta il.legal. No volem que els impostos dels catalans es dediquin a temes il.legals”, va manifestar la dirigent popular.

 

Catalunya només se la vol perquè és ‘pagadora’. 12 Comunitats Autònomes reben més del que aporten, només 5 aporten més del que reben. 18.000 milions d’euros surten, cada any, dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del Govern central. Catalunya pateix un greu ofec econòmic i social i, ni tant sols, pot gaudir d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. (Imatge: ibrigou.wordpress.com).

Mirin, això dels pressupostos “antisocials” -ja ho hem dit abans- és degut a l’ofec econòmic i social que pateix Catalunya com a conseqüència dels 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, que se’n van i no tornen per continuar amb l’inacceptable desequilibri econòmic de les 12, de les 17 Comunitats Autònomes, que reben molts més diners dels que aporten entre aquestes l’Extremadura del president Monago que voldria tancar a la presó al president Artur Mas. Quans diners rep Extremadura procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya? Només 5 aporten més del que reben, entre elles Catalunya, que es veu immersa en un obligat, injust i erroni procés econòmic -endarreriment permanent- mitjançant subvencions, també permanents, -anys rere anys, any rere any- que el Govern central en diu ‘solidaritat’. La nació catalana, tot i rebent un mal finançament -“es costumbre”- ha estat sempre més que solidària, però, ara, que des de l’any 2006 -Reforma de l’Estatut d’Autonomia- demana un finançament més just, tot són “cerrarse todas las puertas”, “coger la puerta”, “dar con la puerta en las narices” i “de puerta en puerta” i cap, cap, cap “abrir la puerta a”. Això sí, aplicar de forma dura la llei al president de la nació catalana. I, aquesta gran nació, la formen 7.563.603 ciutadans. Més en Tanay el primer nadó català del 2014 que va néixer a les 00.00.01 a l’Hospital Universitàri Joan XXIII de Tarragona i en Luca, el segon nadó català del 2014 va néixer a l’Hospital Arnau Vilanova de Lleida a les 00.00.18. Benvinguts!

Pel que fa a “una partida per fer una consulta il.legal”, de moment, un 80% dels ciutadans de la nació catalana, demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir. El valuós i inapreciable dret a votar el 9 de novembre d’aquest any. Un dret europeu i mundial. En una veritable democràcia, moderna i progressista, mai una justa aspiració com aquesta és un “tema il.legal”.

No és el president Artur Mas, són els ciutadans de la nació catalana, constreta i amargada, que volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre de 2014. Una i altra vegada el president Mas ho ha demanat al president Mariano Rajoy. I així ho continuarà fent, sense descans, amb democràcia i pau. (Imatge: www.duranilleida.org).

Només dues preguntes. El Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’, ja ha començat la campanya del ‘no’ contra les aspiracions dels ciutadans de la nació catalana per poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. Així, el Ministeri d’Afers Estrangers, fa arribar a tota la xarxa d’embaixades i consolats un argumentari de 210 planes per desqualificar i contrarestar el procés català. D’on surten els diners per finançar aquesta campanya? El ‘Partido Popular’ de Catalunya, també paralitzarà els comptes de l’Estat?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de video següent:

http://youtu.be/v1tUX1O40GY

***************************************************************************

El Deure i la Glòria

 <<Un eficient i dinàmic sistema de transports és vital per el desenvolupament de la nostra economia domèstica, productivitat i progrés. Afectant al cost de cada article que consumim o exportem, és igualment vital a la nostra capacitat per competir a l’estranger. Al mateix temps té influència sobre la flexibilitat de la nostra preparació de defensa i sobre les oportunitats mercantils i recreatives dels nostres ciutadans. Aquesta nació ha gaudit sempre d’un dels sistemes de transports més variats i altament desenvolupats de tot el món, i ens ha ajudat a portar a cap una eficient utilització dels nostres recursos i mà d’obra>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril de 1962).

(Imatge: ultimosegundo.ig.com)

Cap altra nació s’ha aproximat als Estats Units en allò que es refereix a les despeses assignades a les carreteres. El desembors total efectuat per tots els organismes del Govern, es va calcular a l’any 1961 en uns onze mil milions de dòlars, i el 1962 en més d’onze mil milions i mig. L’ajuda federal als Estats per la construcció i millores de les carreteres va arribar als tres mil milions i mig de dòlars per l’any fiscal 1962-63. Però la matriculació de vehicles a motor en el país i el 1962 va arribar a més de setanta vuit milions, sent així que en moltes ciutats, les dificultats de tràfic eren tremendes. La legislació sobre l’ús de carreteres, tal i com va assenyalar el president, era cosa que des de feia temps estava molt abandonada. I havia altres problemes relacionats amb el transport de viatgers i el de mercaderies. Però el Congrés es va mostrar indiferent cap a el programa que proposava el president Kennedy. (Allan Nevins).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

http://youtu.be/q7uXurO4ZHM

*******************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya 

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El material fins ara exhumat i valorat a propòsit del que s’ha convingut d’anomenar humanisme català es pot abordar, doncs, des de tres fases diferents temporalment parlant i que, per ésser ben asèptics, podem fer coincidir amb els segles XIV, XV i XVI-XVII o, si voleu, amb els regnats de Pere ‘el Cerimoniós’ i els seus dos fills, dels Trastàmara, dels virreis dels Àustries. (Ulisses 11).

Palau de la Generalitat de València. El 1421 s’inicià la seva construcció arran de crear-se, el 1418, en temps d’Alfons el Magnànim, la Generalitat del Regne de València, amb atribucions similars a les que tenia la del Principat. Estava constituïda per sis diputats, dos per braç -militar, eclesiàstic i popular-, més tres jutges administradors i tres clavaris. Sota Ferran ‘el Catòlic’ aquest organisme fou sotmès totalment a l’autoritarisme reial. (Imatge: www.vuelosalmundo.es).

* LA PREGUNTA.- A que ens porta estudiar l’obra de Bernat Metge i el seu context?

*LA CITACIÓ.- “Si Botticelli visqués avui, treballaria per a Vogue”.Peter Ustinov.

 Neró, interpretat per Peter Ustinov

(diccionarioasterix.blogspot.com)

***************************************************************************

Els colors del món

 

 

Missatge de Nadal del Rei d’Espanya

(Imatge: segoviaaldia.es)

 El rei regna, però, no governa. Així, podria fer d’intercessor entre el Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat i el gairebé 90 per cent de ciutadans de la nació catalana, que demanen poder fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir, i poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest 2014. Ajudar a edificar un pont de transició de l’un a l’altre: entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Un pont de transició esfondrat quan el ‘Partido Popular’ va portar, l’any 2006, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, aprovat, tornat a retallar, aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i referendat, al Tribunal Constitucional no renovat. Cal tornar a aixecar el pont. És el que volen la majoria dels ciutadans de les nacions d’Espanya, i la Comunitat Europea.

Ja en el seu missatge de Nadal el rei demanava respecte per a la diversitat, l’autonomia i el canvi; respecte per a les diferents llengües d’Espanya; reforma de la Constitució, i tot amb raciocini, enteniment, concòrdia, pau i democràcia. 

Certament, aquests ja no són temps de murs i barreres. Aquests ja no són temps del ‘no’ impertèrrit.

***************************************************************************

 

Barcelona, abril de 1914, Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. (Imatge: www.flickr.com).

Alguns estudiosos han considerat la mort de la Mancomunitat de Catalunya com una manifestació més de l’anticatalanisme espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa d’ésser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La <<guerra social>> que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga. En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè << posés ordre>> a la situació social. A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el propi Francesc Cambó n’eren tots sabedors.

Mancomunitat de Catalunya. Sala de lectura de la Biblioteca Popular de Pineda

 

Hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins; en l’entusiasme i els missatges d’ahesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona: Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Sometent de Barcelona, etc.

El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ‘Diario Gráfico’, del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del morboso sentimiento catalán de hostilidad a España. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, especialment del president, Josep Puig i Cadafalch, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors <<oficials>> de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col.laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el propi  Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: <<nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem>>.

Mancomunitat de Catalunya. Escola superior de bells oficis. Aula de tapisseria. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat)

Segons declaracions del capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista,… verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado espanyol”.

Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ‘Unión Monárquica Nacional’, grup monàrquic i anticatalanista dirigit per Alfons Sala i Argemí (1863-1945). 

Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes contra la seguridad y la unidad de la patria, cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis -i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi féu Puig i Cadafalch de poc serviren.

Mancomunitat de Catalunya. Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la Calmette Guerín, B.C.G,.organitzat al Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya pel seu director, Lluís Sayé, a Barcelona en 1927. (Imatge: www.metgesalexili.cat).

El 24 d’agost de 1924, el general Primo de Rivera comunicava per escrit que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: “tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes”.

El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent <<addicta>>.

El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots éste es mi Mussolini, visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat -reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la’Unión Monárquica Nacional’ i la Federació Monàrquica Autonomista-, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’acabar con el exclusivismo malsano de què gaudia el Principat -òbvia al.lusió a la Mancomunitat. Sols la ‘Unión Monárquica’ hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren cessats tots els diputats provincials -alhora membres de l’assemblea mancomunitària- i llurs càrrecs conferits a militants de la ‘Unión Monárquica’, el cap màxim dels quals, Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya.

Mancomunitat de Catalunya. Institut d’orientació professional. Laboratori mèdico-antropomètric. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

Segons va declarar el capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Féu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caire cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala, de hispanizar la Mancomunidad. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials; foren depurats el Consell de Pedagogia de Catalunya, el patronat de la Universitat Industrial, etc.

La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: <<Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?…¿Què ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…>>

Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers -professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat- i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats, gent com Pere Corominas, Rafael Campalans, Alexandre Galí, Carles Pi i Sunyer i tants d’altres.

Mancomunitat de Catalunya. Pont dels Bruchs

Segons que va declarar el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: <<tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes>>. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat <<baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español>>.

Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo. El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925>>.

Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps. Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Egara i Josep M. Milà, comte de Montseny.

Mancomunitat de Catalunya. Un menjador de la Casa Provincial de Caritat, fotografiat per Josep Brangolí. Arxiu Nacional de Catalunya. (www.ara.cat). 

Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel.leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

 

Per Llei de l’Estat espanyol, totes les diputacions de les nacions d’Espanya, podien fer el mateix que va fer Catalunya. No ho vàren fer. La Mancomunitat va ser l’única existent a l’Estat espanyol. El projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo, va significar la desaparició de les mancomunitats de diputacions. Sempre contra Catalunya.

Enric Prat de la Riba va impulsar la creació, el 6 d’abril de 1914, de la Mancomunitat de Catalunya de la qual en va ser el primer president fins a la seva mort. (Imatge: www.artehistoria.jcyl.es).

Sempre contra Catalunya -Espanya contra Catalunya- després i ara, o com ho anomenarien això? Els ciutadans de la nació catalana ja no poden esperar més. Per aquest motiu proclamen la seva aspiració democràtica de fer ús del sagrat dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre de 2014. És una aspiració de llibertat i democràcia que expressen 7.563.603 ciutadans de Catalunya. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de video següent:http://youtu.be/oEhhpOVt_44

*************************************************************************

 

El Deure i la

Glòria

 

<<Els instituts de formació de professorat finançats per la llei d’educació per la Defensa Nacional ja no funcionen en els col.legis que es neguen a acceptar estudiants de color, i això ha dut com a resultat el que cert nombre d’institucions obrin les seves portes de forma voluntària als sol.licitants negres. Per tant, recomano un programa d’ajuda federal tècnica i financera per ajudar als districtes escolars en el procés d’integració d’acord amb la Constitució>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrès, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

 

Little Rock, Any 1959

Manifestació a favor de la segregació racial a les escoles

(Imatge: es.wikipedia.org)

28 Agost 1963

Marxa per la llibertat. Memorial Lincoln a Washington, D.C.

(Imatge: www.lefigaro.fr)

 

<<La Comissió de Drets Civils, establerta per la llei de Drets Civils del 1957, porta treballant més de cinc anys, i les seves activitats acabaran, d’acord amb la llei, el dia 30 de novembre de 1963. Durant aquest temps ha complert perfectament amb el seu mandat…Els informes de la Comissió i altres recomanacions han proporcionat la base per dur a terme una acció reparadora tant per part del Congrés com pel poder executiu…Però la Comissió es troba en aquests moments en condicions de proporcionar a la nació serveis fins i tot més útils. Puix que més comunitats mostren el seu desig de fer front amb absoluta sinceritat als seus problemes de discriminació racial, existeix encara la necessitat d’una ajuda experta i guia en el disseny de programes relacionats amb el progrés dels drets civils…>>.

<<Per tant, recomano que el Congrés autoritzi a la Comissió de Drets Civils a servir en funció de Comunió de Drets Civils, per proporcionar informació, consell i ajuda tècnica a qualsevol organisme que així ho sol.liciti, ja siguin organismes privats o públics; que amb l’objecte de complir amb aquestes noves responsabilitats, sigui autoritzada la Comissió per concentrar les seves activitats sobre aquells problemes que necessiten més atenció en tal terreny; i que la vida de la Comissió es prolongui durant un període de, al menys, quatre anys més>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

Vuit dies abans de finalitzar el plaç de les activitats de la Comissió de Drets Civils dels Estats Units, el 22 novembre 1963, el President John F.Kennedy va ser assassinat a Dallas (Texas) en un complot organitzat dintre les operacions encobertes de la CIA, amb la col.laboració d’un grup de la Màfia i de part de la policia de Dallas, així com amb l’encobriment i el silenci còmplice del director de l’FBI. Cinquanta anys després, els assassins del covard i repugnant magnicidi, encara no han estat jutjats i comdemnats.

En l’actualitat, la Comissió de Drets Civils segueix desenvolupant les seves activitats. 

 

(Imatge: www.ebay.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/nxBFR6ifb7s

 

*****************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- I això ens hauria de servir -dit sigui de passada- per veure com és d’improductiva a la llarga la pretensió d’estructurar unes històries nacionals de les cultures d’èpoques anteriors a la formació de les nacions modernes o com és de fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d’humanisme, començant naturalment pels mateixos senyors savis filòlegs del segle XV. Ulisses 11.

Pàgina de ‘Tirant lo Blanc’, novel.la escrita pel valencià Joanot Martorell i editada per primera vegada a València l’any 1490. (Imatge: www.xtec.cat).

 

* LA PREGUNTA.- Des de quines tres fases es pot abordar l’humanisme català?

* LA CITACIÓ.- “El poble és com l’aigua; l’exèrcit, com el verí”. Mao Zedong.

(Imatge: www.karismedia.com)

*****************************************************************************

 

Els colors del món

(Imatge: abcnews.go.com)

A few questions for Edward Snowden, WikiLeaks and ‘The Washignton Post’

 

* Aproximadamente una hora antes de la llegada de la comitiva del presidente Kennedy, Jack Ruby, el hombre que después mató a Lee Oswald, fue visto en el montículo de hierba dejando a un hombre que llevaba un rifle en una maleta. La declaración de Julia Ann Mercer, testigo de estos hechos, fue alterada por el FBI para que pareciera que ella no pudo identificar a Ruby como el hombre en cuestión. La manipulación fraudulenta no ha sido jamás corraborada o desmentida por el Gobierno federal. ( Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* Durante más de cinco años, la película del asesinato filmada por el testigo presencial Abraham Zapruder fue ocultada al público y guardada bajo llave en un baúl de la revista ‘Life’. Esta imagen en un movimiento muestra como Kennedy sufre un violento impacto que lo lanza hacia atrás, prueba evidente de que fue atacado por un rifle disparado desde delante. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* En el día de su detención, Lee Oswald fue sometido a la prueba del nitrato, cuyo resultado indicó que no había disparado un rifle en las veinticuatro horas anteriores. Este hecho fue mantenido en secreto por el Gobierno federal y por la policía de Dallas durante diez meses. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

(Imatge: www.siberstudios.tv – Photographer Mary Moorman)

*****************************************

 

 

El ciutadà gironí Josep Maria Sagrera, de 72 anys, va presentar una queixa a Renfe perquè, segons va explicar, una revisora del tren els va fer baixar, a ell i al seu nét de quatre anys, mentre els deia en castellà: “Tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”.

(Imatge: www.elpuntavui.cat)

 

De vegades, el títol del ‘post’ o del text s’ha d’escriure una mica més llarg perquè es comprengui més bé. Abreviació, curtedat, “com més curt millor”, et diuen, però, tot i així, es creen situacions que ni amb l’abreviació, el raciocini i l’enteniment es poden comprendre. Ni amb la necessària voluntat d’estalviar paper, cada vegada més car. Ens hauríem de traslladar -túnel del temps- a èpoques passades. Terribles, fosques i amb un menyspreu altíssim cap a la dignitat de la persona humana. “Tú com que ets negre, com que has nascut amb la pell obscura, t’has d’assentar en els seients de rere l’autobús”. “Com que no hi ha cap seient lliure i tú ets negre, m’has de deixar el teu lloc i baixar”. No fa pas tants i tants anys que això passava als Estats del Sud dels Estats Units d’Amèrica, i altres coses molt pitjors. Però, avui, els par-lo de l’autobús i del tren.

Del tren perquè m’hi han fet pensar els fets, penosos, increïbles que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, ocorreguts en un tren Talgo a Montcada i Reixach. No és estrany perquè, ja fa temps, que passen fets semblants en el territoris del Països Catalans -història, llengua i cultura. Sobretot des que el ‘Partido Popular’, dreta radical, centralista, nacionalista espanyol, governa Espanya nació de nacions constretes i amargades, amb poder absolut. Es comença canviant el nom de la llengua catalana pel de ‘Lapao’ -com han fet molt malament el ‘Partido Popular’ d’Aragó- i s’acaba en una dictadura.Funcionaris castellans que, bandejant la Constitució, menyspreen la llengua catalana i humilien als ciutadans que parlen aquesta llengua que també és oficial. 

Aquests dies que s’ha parlat tant de Sud-àfrica, degut a la defunció de Nelson Mandela, convindria recordar al Govern del ‘Partido Popular’, Congrés i Senat espanyols, que en aquell país hi han reconeguts 11 idiomes oficials. No perd res el lector saben quins són, i amb el nom utilitzat per cada idioma pels habitants de les llengües respectives, entre parèntesi: AfriKáans (Afrikaans), anglès (English), ndebele (isiNdebele), sotho del nord (Sesotho sa Leboa), sotho (Sesotho), suazi (siSwati), tsonga (Xitsonga), tswana (Setswana), venda (Tshivenda), xhosa (isiXhosa), zulú (isiZulu). Només per posar dos exemples mundials. A Suïssa els idiomes oficials en tot el territori són: l’alemany, el francès, l’italià i el retoromànic.

A cap funcionari de Sud-àfrica o de Suïssa, per posar dos exemples del món, se li passaria pel cap obligar a un ciutadà de 72 anys -contribuent- i el seu nét, de 4, a baixar del tren després de dir-los que “tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”. No es tracta només de tenir mania als catalans, es tracta d’un problema d’educació i d’urbanitat. Es tracta, també, d’un problema d’autoritarisme que ens recorda els funcionaris del règim dictatorial. De totes maneres, amb una democràcia de baixa qualitat, no es estrany que passin aquests fets que mereixen la reprovació dels viatjers del tren i dels ciutadans.

Tren Talgo

(Imatge: es.paperblog.com)

 

Talgo Sufliner. Southern California Wizard

(Imatges: www.socalwizard.com)

L’il.lusió frustrada de viatjar en Talgo d’un nen de 4 anys. Com que molts de vostès hauran quedat parats, aquests és el relat dels fets que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’ de la ploma  de M. Vicente i L. Artigas. <<En Josep Maria Sagrera, de 72 anys i veí del barri de Sant Narcís, de Girona volia portar el seu nét amb un tren Talgo perquè al nen li agraden molt els trens. Dijous passat va decidir anar a buscar-lo a Barcelona, on viu amb els seus pares, i tornar amb ell a Girona amb el Talgo que sortia a les 16.42 h de Barcelona Sants “per complir el somni del nen”. Però a l’altura de la parada de passeig de Gràcia va passar la revisora i li va demanar els bitllets. Quan ell li va preguntar en català si el nen de quatre anys també havia de pagar, la treballadora de Renfe li va respondre que a partir d’aquest any tots els nens paguen, amb “molt males maneres” i “molt enfadada”.

El viatger, que no volia que el seu nét es posés nerviós, va decidir pagar. I va preguntar si ho podia fer amb targeta. Com que la resposta va ser negativa, en Josep Maria Sagrera va buscar canvi per mirar de pagar en efectiu. “Fins i tot una senyora del vagó es va oferir a pagar-lo i em va venir a tranqui-litzar perquè m’estava posant nerviós”, explica. Però en aquell moment la revisora li va etzibar en castellà: “Doncs ara no em dóna la gana. Tinc mania als catalans i pels meus collons que baixareu” Va fer aturar el tren Talgo a l’estació de Montcada i Reixach i els va fer baixar. L’usuari explica que fins i tot la revisora “va agafar el nen i el va treure a fora deixant-lo sol a l’andana, mentre jo encara recollia les coses del tren”. “Va acabar plorant”, diu. Sagrera afirma que es va atabalar tant que es va deixar els catorze euros que li volia pagar a la treballadora pel bitllet del nen”. 

“L’afectat diu que sempre ha parlat en català però que en veure que ella s’enfadava es va adreçar a ella en castellà. Creu que el van fer baixar del tren només perquè s’hi havia dirigit en la seva llengua i diu que no entén l’actitud de la treballadora”. “Per aquests fets, el client ha reclamat a Renfe que li tornin els diners -el 12,70 euros del seu bitllet més els 14 euros que va donar a la dona pel tren- i també danys i perjudicis per haver-se hagut d’esperar una llarga estona en “un vespre fred” a l’estació de Montcada i Reixach. Dijous passaven menys combois perquè hi havia vaga a Renfe i van haver de fer dos transbords per arribar a Girona. Segons l’afectat, havia d’arribar a Girona a les 17.46 h i no va arribar-hi fins a les 20.00 h tocades”.

“Es prendran les decisions que toquin”. “Fons de Renfe van explicar ahir que, un cop rebuda la queixa, s’ha obert un expedient informatiu per aquest cas que “derivarà, segons el resultat, en les responsabilitats que siguin i es prendran les decisions que toquin”. La companyia va voler remarcar que “agraeix que aquests fets, si passen, es comuniquin”, ja que “de cap manera formen part de la cultura de l’empresa”.

Es comença canviant per la força del poder absolut, el nom de la llengua catalana per ‘Lapao’ -‘Partido Popular’ de Aragón-, es persegueix l’ensenyament d’aquesta llengua a València i les Illes Balears -Països Catalans, per llengua, història i cultura-; es fa baixar d’un tren Talgo a un ciutada de 72 anys i el seu nét de 4 -“tinc mania als catalans, i ara, pels meus collons que baixareu”; el ‘Partido Popular’ torna, sense cap necessitat ni clam social, a les lleis del post-franquisme…es comença així i s’acaba en una dictadura. Un 90% dels ciutadans de Catalunya demanen i volen fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir per anar a votar el novembre del 2014. Tot i així, els ciutadans de la nació catalana, no volen rompre amb España demanen, això sí, la comprensió i el suport dels ciutadans espanyols. 

No sé si tant el nen de 4 anys, amb l’il.lusió de viatjar en Talgo, com la seva actual família i la futura -clients i contribuents-, els hi han quedat ganes de tornar a pujar en un tren. Potser en un d’aquells “del dimoni” o “de la bruixa” que hi han a les Festes Majors, tot i que ens venten algun cop d’escombreta, però, amb molt d’afecte.

Només, una qüestió:

Al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, quan torni a viatjar una altra vegada -i ja en van…- cap a la capital de Castella, Madrid, el faran baixar del tren quan digui alguna paraula en llengua catalana, idioma constitucional i oficial?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 

http://youtu.be/7_Vz0mPGGCE

 

*****************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<La vergonyosa violència que va esclatar, però que no va impedir la fi de la segregació a la Universitat de Mississipí, va ser una excepció. Les universitats estatals de Georgia i Carolina del Sud vàren passar per aquesta mateixa proba en els recents anys i es van agafar les coses en calma, demostrant posseir plena maduresa de judici, allò mateix que va succeir a les universitats de Virginia, Carolina del Nord, Florida, Texas, Louisiana, Tennessee, Arkansas i Kentucky en els darrers anys. Per afegidura, el progrés cap a la integració de l’educació en tots els seus nivells ha fet notables avenços>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

James Meredith va ser rebutjat dues vegades en el seus intents d’ingressar a la Universitat de Mississipí. El primer d’octubre del 1962 es va convertir en el primer estudiant negre d’aquesta Universitat. El governador segregacionista Ross Barnet es va oposar de forma tenaç al seu ingrés, i va promoure manifestacions que van requerir la intervenció de l’exèrcit i varis agents federals, enviats pel president Kennedy. Tot i que JFK va parlar per telèfon vàries vegades amb el governador, hi va haver-hi disturbis violents, dos morts (incloent un periodista francès, Paul Guihard), 48 soldats ferits i 30 agents federals amb ferida de bala. Això va marcar un punt decisiu en la història dels drets civils als Estats Units. James Meredith es va graduar en ciències polítiques el 18 d’agost del 1963. (Imatge: blogs.rosemont78.org).

 (Imatge: www.eluniversal.com)

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/fBIuKJtNVDU

*****************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En la mesura en què del segle XIV al XVIII hi ha qui veu una continuïtat cultural articulable sobre la línia humanisme-renaixement, podem parlar d’un humanisme català present en aquells segles. La major o menor proximitat del nostre humanisme amb l’internacional serà també la pedra de toc per valorar-lo, com també ho serà la relació que mantindrà amb l’humanisme castellà -esdevingut espanyol precisament al bell mig de l’època que ens ocupa i ens mans d’humanistes. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA.- És fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d’humanisme?

Fragment de ‘l’Atlas català’ (1375) de Cresques Abraham. Aquest cartògraf  jueu de Mallorca realitzà, amb la protecció dels reis de Catalunya-Aragó, una sèrie de cartes nàutiques que s’han perdut. A ell i al seu fill s’atribueix ‘l’Atlas Català’ que en sis fulls recull la representació de tot el món conegut en el seu temps i que es troba actualment a la Bibliothèque Nationale de París. Es considera l’obra mestra de la cartografía medieval. (Imatge: vimeo.com).

* LA CITACIÓ.- “Fes el que et dic, però no facis el que faig. Aquesta és la veritable saviesa”. James T. Farrell.

 

(Imatge: www.Keywordpicture.com)

*****************************************************************************

Els colors del món

Detall de l’Adoració dels Pastors, el Greco, Museu del Patriarca de València.

(Imatge: pl.wikipedia.org)

Feliç Nadal i Any Nou 2014 curull de pau, salut, treball i pensió dignes.

 

Feliz Navidad y Año Nuevo 2014 repleto de paz, salud, trabajo y pensión dignos.

 

Happy Christmas and New Year 2014, full of peace, health , decent work and pension.

 

Moltes gràcies, muchas gracias, thank you very much.

 

Blog ‘La Nova Frontera’

www.elpuntavui.cat

*****************************************************************************

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Alfonso XIII amb el general Primo de Rivera i el general Berenguer. Anys 30. (Col.lecció Merletti/IEFC).

Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions ‘todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo’, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…

Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració de fets. Apropant-nos-hi més, es pot obsevar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fuit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català; al costat d’una censura -certament aclaparadora, però no pas anul.ladora- sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals; posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. 

I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col.legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la ‘Història Nacional de Catalunya’, de Rovira i Virgili. Es va suprimir ‘La Mainada’, publicació periòdica jovenívola i va autorizar-se la ‘Revista de Catalunya’. La llista, anecdòtica o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmintirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afegir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se.  (Ulisses 11 – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta – Els Països Catalans).

Aquesta repressió cultural i lingüística, història, contra Catalunya va continuar, però, després a sang i foc.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/XhDNKCeJBKc

 

=============================================================

  

El Deure i la Glòria

 

<<Per tant, els hi demano a tots vostès ajuda per que ens sigui més fàcil avençar pel camí que ens hem marcat i concedir a aquest deu per cent dels nostres ciutadans la igualtat de tracte que a nosaltres ens agradaria posseir de trobar-nos en la seva situació; una ajuda; demano una ajuda per que cada nen d’aquest país tingui oportunitat de ser educat fins el límit que ho permeti la seva intel.ligència…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Escoltar, escoltar, escoltar…i actuar

(Imatge: sicnoticies.sapo.pt/mundo)

Progressos del Sud en la integració escolar

 

<<M’agradaria dir quelcom quant a allò que ha esdevingut en les escoles durant els darrers dies. En les passades dues setmanes, s’ha portat a terme la integració en cent cinquanta escoles entre tantes ciutats del Sud. Evidentment, va haver-hi algunes dificultats; però, en honor a la veritat, és precís confessar que l’esmentada integració es deu a la majoria dels ciutadans i funcionaris públics d’aquestes comunitats, ja que la transició d’una situació a una altra es va realitzar amb absoluta comprensió i gran respecte cap a la Llei. La tasca no va ser fàcil>>. (President John F. Kennedy, Conferència de premsa, 12 setembre 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/G6_INK8hEvc  

Davant la premsa, davant el poble, donar explicacions de manera continuada. Explicar i enfrontar-se als problemes del país, donar-lis solucions…No fugir, donar la cara…Enfortir la democràcia. 

 

=============================================================

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’humanisme s’expressa i es difon en llatí: cada nucli afectat pel fenomen és responsable que aquest es tradueixi al vulgar o no. Hi ha un criteri que pot solucionar provisionalment  el problema -sobretot si tenim l’obligació de trobar-ne un- i que en realitat va ésser una justificació de tall cronològic que proposa la tradició historiogràfica catalana. Es tracta de fer ús del terme humanisme per referir-nos a la versió catalana o catalano-aragonesa de l’evolució de les grans línies de la cultura europea. (Ulisses 11).

 La construcció del Castellet de Perpinyà s’inicià el 1368 per ordre de l’infant Joan, governador general de Catalunya-Aragó. (Imatge: www.actuacity.com).

* LA PREGUNTA.- Podem parlar d’un humanisme català present en els segles XIV al XVIII?

* LA CITACIÓ.- “Innocent és qui no necessita explicar-se”. Albert Camus.

(Imatge: lejosdetiempo.wordpress.com)

*****************************************************************************

 

Els colors del món

 

 

 

Nelson Mandela – Jacqueline Kennedy

Del sentiment de repulsió profunda per 27 anys de privació de llibertat i un magnicidi brutal que van horroritzar el món, a un somni de llibertat i esperança que ha arribat i s’ha fet possible a molts pobles de la Terra. El somni segueix més viu que mai. La unió i la lluita de tots els homes i les dones que estimen la llibertat i la democràcia, el fan i el faran encara més possible, més real. Mitjançant el treball constant, la paraula, el coratge de l’home i la dona lliures, de tots els ciutadans que volen fer ús del seu sagrat dret a decidir i votar en pau.

(Imatge: lukemusicfactory.blogspot.com)

La nació catalana una gran nació d’emigrants que estimen Catalunya; la nació dels Estats Units d’Amèrica una gran nació d’emigrants que estimen els Estats Units. Catalunya demana, ara, el suport de tots.

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo:  http://youtu.be/XyZk85ANTMA

*******************************************************************

 

 

 

 

 

Oriol -acorralat- i Alícia, les cares de l’empipament constant. Segons Sánchez Camacho, Oriol “mana molt”. (Imatge: www.lavozdigital.es).

 (segueix del ‘post’ anterior)

Per la dirigent del ‘Partido Popular’ fer esment del govern tripartit és com parlar de l’avern. A l’Europa democràtica i progressista han existit i existeixen governs tripartits. Són els anomenats de coalició. Una aliança temporal  de persones, partits, estats, a un fi comú. Uns exemples: ‘Els dos partits polítics han format una coalició per presentar-se a les properes eleccions’, ‘Aquests dos països es coalitzaren per lluitar a favor dels drets lingüístics’, o bé, els obrers s’han coalitzat contra els burgesos’…És clar que, tot això, és difícil d’entendre per una dirigent d’un partit, abans denominat Aliança Popular, que només sap governar mitjançant el poder absolut. Poder que, ni tant sols pot suportar l’Estat de les Autonomies, Llei Orgànica dintre la Constitució, i que això l’ha portat a un gravíssim enfrontament amb Catalunya que, com a gran nació que ha estat i és, no vol governar-se mitjançant una pantomima, sinó, a través d’una veritable autonomia.

Això vol dir ‘facultat de governar-se per les seves pròpies lleis’. Aquelles Comunitats Autònomes que, amb tots els respectes, vulguin ser ‘regiones’ governades des de Madrid i així hi estiguin d’acord la majoria dels seus ciutadans, doncs, endavant, que ho puguin ser. Aquelles Comunitats Autònomes que vulguin governar-se per les seves pròpies lleis -autonomia- segons estableix la Constitució i els seus respectius Estatuts d’Autonomia, que ho puguin fer en nom de la llibertat i la democràcia. Malauradament, des que governa el ‘Partido Popular’ i ja abans quan estava a l’oposició -la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, sancionat i ‘refrendat’, al Tribunal Constitucional, no renovat, les coses van de mal en pitxor. Un retrocés greu.

Com és possible que un Tribunal Constitucional, ‘no renovat’ pugui modificar una Llei Orgànica, ‘refrendada’ pels ciutadans, com la de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? 

(Imatge: bitcoladopini.blogspot.com)

La presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, en declaracions als mitjans durant una visita a Granollers (Vallès Oriental), va considerar que si el soci de govern de CiU “continua manant tant”, -Esquerra Republicana de Catalunya- el que estan fent els convergents és seguir les polítiques del tripartit “que ha enfonsat Catalunya”. Escoltin, qui mana és el Parlament, tot i que penso que els representants del poble, mitjançant els partits, haurien de votar d’acord amb la seva consciència i disposar de llibertat de vot.

Pel que fa a ‘l’enfonsament de Catalunya’ que diu la senyora Sánchez Camacho, això ho hauria de parlar amb el president Mariano Rajoy, en el sentit de que la nació catalana pateix un espoli fiscal a l’Europa del segle XXI. La representant del Partit Popular de Catalunya, ja ho sap això. El testimoni aclaparador nacional i internacional de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des del Govern central. Ofec aclaparador. Mentre, 12 de les 17 Comunitats Autònomes d’Espanya, reben més diners dels que aporten. Sí, 12. Només 5 Comunitats, entre elles la Catalunya ‘pagadora’, aporten més del que reben. Desequilibri econòmic funest i aclaparador. Ja no es tracta d’una justa solidaritat, sinó de subvencions permanents. Quin és el full de ruta dels governs autonòmics o ‘regionales’ del ‘Partido Popular’ i del Govern central per corregir aquest desequilibri?

La senyora Alícia Sánchez Camacho es va referir al líder d’ERC, Oriol Junqueras, per les seves paraules a Europa. Camacho, segons que informa l’ACN, va dir que Junqueras “ha donat la pitjor imatge de Catalunya”. Mirin, el representant Oriol Junqueras, -tothom ho sap- és un historiador i polític molt respectat, admirat i amb una conducta política irreprotxable. Si hem de fer esment de paraules i de fer el “ridícul’, ho hauriem de fer de les que contínuament pronuncien alguns polítics espanyols com Alejo Vidal-Quadras (‘Partido Popular’), Vicepresident del Parlament Europeu, des de l’any 2004; Jaime Mayor Oreja (‘Partido Popular’), Diputat del Parlament Europeu, des de l’any 2004 o l’expresident del Govern Espanyol, José María Aznar. Pel que fa als dos primers esmentats i a jutjar pels disbarats que diuen amb relació a Catalunya, en nou anys de permanència al Parlament Europeu no han après res de res?

Així estem. La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola que només sap governar amb poder absolut i que no reconeix ni accepta els altres nacionalismes de les nacions d’Espanya, constretes i amargades.

Alejo Vidal-Quadras (Partido Popular) (Imatge: www.ara.cat). Les altres paraules.

Jaime Mayor Oreja (Partido Popular) (Imatge: www.cuatro.com). Les altres paraules.

José María Aznar (Partido Popular) (Imatge: www.cadenaser.com). Les altres paraules.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/DhEIWLYHuK8

=============================================================

 El Deure i la Glòria

“Suprimir la segregació en l’educació pública”

 

<<També demano al Congrés que autoritzi al Govern federal perquè participi més directament en aquells mandats judicials encaminats a suprimir la segregació en l’educació pública. Hem tingut èxit en persuadir a molts districtes perquè realitzin la integració de forma voluntària. Dotzenes d’ells han admès als negres sense la menor violència. Avui en dia un negre està assistint a una institució subvencionada estatalment en cada un dels nostres cinquanta Estats; però l’avançament en aquest sentit és molt lent>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

(Imatges: estilos.prodigy.msn.com)

<<Demano una ajuda perquè cada nen d’aquest país tingui una oportunitat de ser educat fins el límit que ho permeti la seva intel.ligència>>. (JFK)

 

<<Americans, amics meus tots, aquest és un problema amb el que haurem d’enfrontar-nos en cada ciutat del Nord i del Sud. Avui hi ha negres que no treballen, que estan aturats en nombre que supera en dos o tres vegades al dels blancs; hi ha negres que els hi manca la més elemental educació, negres que emigren a les grans ciutats, negres que no poden trobar on guanyar-se de manera decent un tros de pa, negres joves, sense esperances, sense drets, sense poder entrar a menjar en un restaurant o assentar-se davant el mostrador d’una cafeteria, ni entrar en un cinema o en un teatre; negres als que els hi són negats així mateix els drets a una educació decent o a ingressar en una Universitat de l’Estat per molt ben preparats que estiguin. Em sembla, amics meus, que aquest és un problema que ens afecta a tots, no només a presidents, diputats o governadors, sinó a cada ciutadà dels Estats Units>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).  

 (Imatge: es.paperblog.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/hd7IpYj1GtI

*****************************************************************************

 

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Però és que tampoc no ens en sortiríem amb un criteri lingüístic. Proposar-se d’estudiar l’humanisme en vulgar, per exemple, és gairebé una ‘contradictio in terminis’; tanmateix, tradicionalment s’ha fet: el punt de referència obligat, Bernat Metge (Barcelona, 1340/46-1413), no era altra cosa que un excel.lent prosista català. Tothom sap a hores d’ara, però, que no podem dissociar l’humanisme català del llatí. Ja fa molts anys que ho va ensenyar Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982). (Ulisses 11).

 

Pati de la Generalitat de Barcelona. A principis del segle XV hom decidí adoptar com a residència definitiva de la Diputació o Comissió Permanent l’actual edifici de la plaça de Sant Jaume, avui Palau de la Generalitat de Catalunya (Països Catalans). (Imatge: lamevabcn.blogspot.com).

 

* LA PREGUNTA.- Com s’expressa i es difon l’humanisme?

*LA CITACIÓ.- “Si vols fer alguna cosa aquesta nit de què puguis penedir-te’n demà, dorm fins tard”. Henny  Youngman.

(Imatge: www.purpleclover.com)

*****************************************************************************

Els colors del món

 

 

(Imatge: www.actibva.com)

Hitler i Franco

 

Un cop d’estat, sollevament contra el Govern de la República Espanyola, alçament militar contra l’autoritat establerta  en unes eleccions del poble i portat a terme de forma violenta pel general Franco; tres anys d’una cruelíssima guerra ‘incivil’, un milió de morts, quaranta anys de dictadura i persecució implacables, una nació de nacions destrossada sense llibertat, sense democràcia…

I encara avui en paguem les conseqüències. Endarreriment de mig segle respecte Europa pel que fa a la qualitat democràtica, educació, ensenyament, enderrariment en tots els sectors econòmics i financers a exepció de Catalunya que ofegada cada vegada més pel govern centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, fa el que pot. Per testimoni, la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern Central. Ara, 7.563.603 ciutadans de la nació catalana, demanen fer ús del seu democràtic dret a decidir i poder anar a votar a favor de l’Estat de Catalunya.

Tot i el pas dels anys -36- en el cas d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, les dictadures pesen com lloses sepulcrals.

***************************************************

 

(Imatge: www.tarragona 21.com)

Alícia Sánchez Camacho, presidenta del ‘Partido Popular’ de Catalunya.

Solucions, solucions, solucions, quines solucions? Això és un esclat de complicacions que confirma, una vegada més, que la dreta conservadora i radical no sap governar a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Una economia enfonsada i no per manca de ganes de treballar. Obrers desenganyats, mal pagats, menyspreats i sense cap estímul empresarial. L’experiència a les escombraries. Els joves marxen, cames ajudeu-me, a treballar a l’estranger i diuen que no volen tornar mai més. Solucions? Un 25% d’atur, el major d’Europa i amb unes condiciones cruels i de roïndat -‘o lo tomas o lo dejas’-, en cas de trobar una feina. Els sous i les pensions més baixos d’Europa. Solucions? Una reforma laboral imposada. Una Llei d’Educació imposada. Quin mal pot arribar a fer el poder absolut! Solucions? Una agressivitat mai vista contra la llengua catalana i contra els Països Catalans, per història, llengua i cultura. Una agressivitat mai vista contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Solucions? De les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten, només 5 ,’pagadores’, aporten més del que reben: intolerable. Un 90% de ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu democràtic dret a decidir, volen anar a votar. Solucions? El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va anar a Madrid a parlar sobre el pacte fiscal. Porta tancada. Ha demanat que els ciutadans de la nació catalana puguin expressar les seves aspiracions, en pau, i mitjançant les urnes. Porta tancada. Manifest ofec econòmic de Catalunya. Porta tancada. Solucions? La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d’Espanya, congelada. Un conflicte rere l’altre…Solucions?

 

La senyora Alícia Sánchez Camacho, presidenta del Partit Popular de Catalunya, encara no ha après que Catalunya és una nació. I mirin que això fa molts i molts anys, segles, que és així. L’esforç, a sang i a foc, de les continuades dictadures espanyoles per esborrar aquest esperit immemorial de nació, ha estat en va. No ho han aconseguit ni ho aconseguiran mai per mai. Milions de ciutadans de Catalunya es manifesten cada any sota el lema i recordança de que Catalunya és una nació. Vet aquí, doncs, que no és tant i tant difícil saber el que sempre ha estat i és Catalunya: una nació.

Què és una nació? diu la pregunta de l’examen de política. I per treure un deu, s’ha de contestar en aquests termes: <<Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política>>.

En declaracions als mitjans durant una visita a Granollers (Vallès Oriental), va recomanar al PSC i a CiU “a que reflexionin i rectifiquin perquè Catalunya no necessita un dret inventat com és el dret a decidir”. Els va voler recordar també que “fora de la Constitució i la democràcia no es poden inventar drets i no hi ha sortides ni solucions, només la llei de la selva”.

El dret a decidir no és un dret inventat, es troba dintre els sagrats postulats de la democràcia. És inherent a ella. Els ciutadans voten per viure dintre una gran, ampla i veritable democràcia. Sense entrebancs. Els milions de ciutadans de Catalunya -ara som 7.563.603- que cada any surten en pau al carrer en una demostració col.lectiva en què les persones que hi concorren fan paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació. Això no és inventat. La democràcia protegeix la llibertat. La Constitució ha de protegir la democràcia, la llibertat i les aspiracions del poble, mitjançant les esmenes necessàries que els canvis socials demanen en el decurs del temps. El progrés exigeix canvis i la Constitució no pot ser un mausoleu, sinó, romandre al servei de la societat. En tot cas, “la llei de la selva” de que parla la senyora Sánchez Camacho, és la de les dictadures.

Segons informació de l’ACN, la presidenta del Partit Popular de Catalunya, va considerar que el PSC va afrontar recentment “el seu moment més crític” i va afegir que s’ha ficat “en un embolic del qual no sap com sortir”. Per això, li va recomanar que “abandoni els seus complexos nacionalistes” i aposti pel “dret a seguir sent catalans i espanyols”. Escoltin, permetin d’una vegada que els socialistes, tant en el Parlament com fent ús del seu democràtic dret a decidir, votin d’acord amb la seva consciència.

(Imatge: www.venamimundo.com)

La sabata de Nikita Kruschev

També, Alícia Sánchez Camacho, va fer extensiva aquesta recomanació a CiU, ja que creu que els convergents han portat els catalans “a un procés independentista del qual no sap com sortir”. Arribats a aquest moment, és quan el ciutadà emprenyat es treu una sabata i amb el seu taló, colpeja vàries vegades sobre la taula, tot dient: aquest procés independentista no va ser iniciat per CiU. Va començar durant el segon mandat del govern Aznar i va ananat agafant cada cop més gruix des que el ‘Partido Popular’ va fer campanya -electoral- a tot Espanya, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -boicot contra els productes catalans-, i posteriorment, va portar -no se sap qui va donar l’ordre- la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional, no renovat.

 La primera Llei de la nació catalana el qual projecte va ser revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei i ‘refrendat’ pels ciutadans de Catalunya. Un fet innecessàri, injust i d’una immensa buidor democràtica.

Manifestació per l’Estatut de Catalunya, any 1932

(Imatge: www.todocoleccion.net)

Quatre anys per emetre una sentència entre vàries, i la pitjor (2006-2010). Menyspreu i humiliació pels ciutadans de Catalunya que ja havien refrendat l’Estatut. Penso que és aquest partit conservador, centralista i nacionalista espanyol, que ens ha dut a la situació actual declarada entre Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. És més, penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ legislen -amb poder absolut- mitjançant el continuat canvi de lleis, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia i la llengua catalana que protegeix la Constitució. Cras error, irresponsabilitat política d’envergadura que ens ha dut a la situació actual.

Manifestacions d’avui dia, segle XXI. Diada Nacional de Catalunya. Per què la nació catalana no pot esperar més?

(Imatge: www.duranilleida.org.)

Nota.- El tema d’aquest ‘post’ dóna per parlar-ne en el següent.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/oJG8dYY4a0U – Perseverància i coratge fins al final.

 

******************************************************************** 

El Deure i la Glòria

 

<<No podem dir al deu per cent de la població que no tenen les mateixes oportunitats per a desenvolupar els seus talents; no podem dir a aquest tant per cent que els seus fills no tenen cap dret, i que, si volen aconseguir tals drets, han de llançar-se als carrers per aconseguir-los mitjançant la violència. Crec que els devem a ells i a nosaltres mateixos una nació, un país quelcom millor que tot això>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

(Imatge: noticias.br.msn.com)

 

<<Recentment m’he reunit amb cert nombre de dirigents industrials, encoratjant-los a que, voluntariament, adoptin les mesures necessàries per acabar amb la discriminació, i la seva resposta m’ha satisfet profundament.En les darreres dues setmanes setanta cinc ciutats han estat testimonis del progrés aconseguit en suprimir la segregació en aquests llocs que acabo de mencionar. Però hi ha molta gent que no desitja actuar sola, aïlladament, i per aquesta raó es requereix una legislació d’abast nacional si hem de portar aquest problema des dels carrers als tribunals>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 

“Jo tinc els mateixos drets que tu”

Ruby Bridges va ser un dels primers estudiants afroamericans que va assistir a una escola primària exclusiva per blancs de Nova Orleans. Això si, ho va haver de fer escortada per algutzirs federals que la van acompanyar des de la seva casa fins a l’escola primària William Frantz. Una multitud de segregacionistes indignats l’esperaven a les portes del col.legi mostrant a crits la seva oposició. (AP Images).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/kuHvCJ1JiNM

 

^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^

 El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Així, doncs, els epítets <<humanístic>>, <<humanista>> i el corresponent abstracte <<humanisme>> poden designar tant un apassionat de la prosa <<retoricada>>, capaç de fer autèntics jocs malabars amb la llengua, sense cap propòsit que no sigui de plaure -tipus Joan Roís de Corella (Gandia?, 1433/43-València, 1497)-, com un pensador molt preocupat per l’home, que escriu en un llatí d’allò més escolàstic- tipus Ramon Sibiuda (Països Catalans, ?-1436). (Ulisses 11).

Bernat Martorell: ‘Retaule de la Transfiguració’, catedral de Barcelona, pintat entre 1449 i 1452. (Imatge: ca.wikipedia.org).

* LA PREGUNTA.- Bernat Metge (Barcelona, 1340/46-1413), era un humanista o no era altra cosa que un excel.lent prosista català?

* LA CITACIÓ.- “El que crea una estrella, crea un monstre”. Laurence Olivier.

(Imatge: artemazeh.blogspot.com)

‘Hamlet’ Laurence Olivier

***************************************************************************

 

Els colors del món

(Imatge: www.elnuevoherald.com)

 A les dictadures no existeix el raciocini, l’enteniment, la política ni el respecte cap a els ciutadans, que voten allò que els hi diuen que han de votar. El poder absolut esclafa l’oposició. És com allò que deia el general i dictador Franco, “la oposición…quién la ha nombrado? Les demostracions col.lectives molesten al poder absolut. Ja m’entenen, les manifestacions en què <<les persones que hi concorren fan paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació>>. La democràcia és com un caldo, brou o carn d’olla compost de carn, pilota, verdures, llegums, embotits i altres ingredients, bullits a l’olla. Del món, els millors ingredients, sinó, ja no és carn d’olla. I una veritable democràcia està composta per els millors ingredients del món. Un d’ells és el dret del poble a manifestar-se. Com en aquesta imatge davant mateix de La Casa Blanca, a Washington, D.C. Cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, milers de ciutadans nord-americans es manifesten davant la llar del President dels Estats Units d’Amèrica. Ell, si és un gran president i estadista, s’ho mira des del seu despatx amb un gran respecte i consideració. És com en aquella situació gèlida en un dia d’hivern: JFK, l’any 1962, va fer passar a les cuines de La Casa Blanca a un grup de manifestants -gairebé congelats- per oferir-lis cafè. I és que els ciutadans nord-americans desborden passió per la seva democràcia. Sense imposar res.

****************************************

1. 

No és impossible, no és impossible, no és impossible. És possible, és possible, és possible. Els ciutadans de Catalunya ho avalen. És la força imparable de la democràcia i de les aspiracions d’un poble. (Imatge: www.lavanguardia.com). 

En el decurs de la roda de premsa prèvia a l’entrega del Premi Planeta, l’editor José Manuel Lara Bosch, va insistir advertint que el debat sobiranista “genera enfrontament” i que “hi ha famílies que no es reuneixen per això”. “Catalunya en sortirà malament, una societat dividida mai serà una societat potent”, va manifestar.

José Manuel Lara Bosch

(www.illadelsllibres.com)

Mirin, dintre la meva família hi ha qui simpatitza amb el ‘Partido Popular’. Jo no, de cap manera. Penso que és aquest partit el qui ens ha dut a la situació actual declarada entre Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. És més, penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ legislen mitjançant el continuat canvi de lleis, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la llengua catalana que protegeix la Constitució. Cras error. Irresponsabilitat política d’envergadura que ens fa endarrerir trenta anys. Hi ha qui diu més enrere, encara. Això ho confirma el fet de que els més alts organismes europeus i internacionals, no paren d’amonestar Espanya governada, amb poder absolut, pel ‘Partido Popular’.

Sí, hi ha algú de la meva família que creu en la política del partit que governa Espanya, però, no per això ni pel debat sobiranista que ens ha portat aquesta política, hi ha enfrontaments a la nostra família ni hem deixat de reunir-nos. Els meus néts porten el cognom Rodríguez i els meus nebots Díaz. Ens hem barrejat i aquesta és la grandesa de Catalunya. <<Vinguis d’on vinguis, siguis qui siguis, pensis com pensis, aquest poble és casa teva>>. És la grandesa de la nació catalana que sempre ha cregut amb la llibertat, la democràcia i el dret a decidir mitjançant el dret a votar. Tal com el mateix José Manuel Lara Bosch va dir: “el malestar del 90% de la població catalana dins del sistema polític i econòmic espanyol”. Aquesta gent demana poder anar a votar, vol anar a votar. Només és a les dictadures on les urnes són menyspreades.

El president del Grup Planeta també va assegurar que “la independència és impossible i tots ho saben”. Escoltin, es tracta de fer possible allò que és necessari i que reclama la majoria del país mitjançant la política com a ciència i art de governar, el raciocini, l’enteniment i les urnes. Ja no estem pas en el segle XVIII. Permetim una mica de somriure per allò de la distensió i relaxació. L’editor Lara coneix abastament la història d’un viatge a la Lluna escrita per Jules Verne i publicada el 1865 -any de l’assassinat del president Abraham Lincoln-, en dues parts: ‘De la Terra a la Lluna’ i ‘A l’entorn de la Lluna’. Qui ho havia de dir!

 

‘De la Terra a la Lluna’ i ‘A l’entorn de la Lluna’. Qui ho havia de dir! Fer possible allò que tothom deia que era impossible. Gairebé tot el que va escriure Jules Verne es va fer realitat. (Imatge: www.todocoleccion.net).

Existeixen vàries semblances amb el primer veritable viatge a la Lluna, l’Apolo 8, l’any 1968: en la nau hi viatjen tres astronautes, els Estats Units d’Amèrica són els promotors i productors de la proesa, s’enlairen des de l’Estat de Florida, escapen de la gravetat terrestre a 11 quilòmetres per segon, requereixen de 150 hores de viatge per arribar a la Lluna, no aterren allà sinó que donen vàries òrbites a l’entorn i tornen a la Terra. Gairebé tot el que va escriure Jules Verne es va fer realitat. El submarí ‘Nautilus’ a ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, publicada a Espanya l’any 1869, i, va ser impossible la construcció del submarí? “La independència de Catalunya és impossible i tots ho saben”. És el que volen fer creure a milions de ciutadans de la nació catalana i europea.

 El submarí ‘Nautilus’ a ‘Vint mil llegües de viatge submarí”, publicada a Espanya l’any 1869. Fer possible allò que tothom deia que era impossible. Va ser impossible la construcció del submarí? (Imatge: hbtl.wordpress.com).

L’empresari català i president de ‘Planeta’ sosté que sigui quina sigui la resolució, “Catalunya en sortirà malament”. Encara més? Mirin, actualment, cada dia 45 milions d’euros en imposts se’n van de Catalunya i no tornen. La xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que els ciutadans de Catalunya paguen en imposts i que no tenen retorn per part del Govern central. Costa de dir, però, encara existeix l’espoli fiscal a l’Europa del segle XXI? Mentre, 12 de les 17 Comunitats Autònomes, reben més diners dels que aporten. Només 5 aporten més del que reben i entre aquestes Catalunya que, per aquesta causa i altres d’origen polític, pateix un greu ofec econòmic. Això és intolerable i produeix un desequilibri econòmic que ja ha estat denunciat per la Comissió Europea. El marge de dèficit imposat pel Govern central a Catalunya per aquest 2013 és del 1,58%, com és possible que el del Govern central que hauria de ser el primer en donar exemple, sigui del 6%?

Desequilibri fiscal inadmissible

(Imatge: ibrigou.wordpress.com)

La xifra de 7.563.603 ciutadans de Catalunya demanen, mitjançant les urnes, fer ús del seu democràtic dret a decidir. Volen anar a votar i així ho han demanat al Govern central, el Parlament, el Govern de la Generalitat i el president Artur Mas. “En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar”. (President John F. Kennedy). 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://youtu.be/2bRjK8ojxr8

*****************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Un altre dels grans problemes de l’humanisme és que una definició del terme tampoc no ens ajuda a centrar-nos històricament. L’afecció per la forma literària que comporta el mot -l’estil de dir i de raonar controlat, perfecte i llimat que és propi dels clàssics llatins i grecs- va indestriablement lligada a la impregnació dels continguts que aquesta forma vehicula -la poesia de Virgili o d’Ovidi, el discurs moral o filosòfic de Ciceró o de Sèneca, l’històric de Livi, etc.-; per aquest camí, la presència en un determinat text de qualsevol dada cultural relacionable amb el que acabem d’esmentar pot fer-lo cabre dintre l’àrea conceptual d’humanisme. (Ulisses, 11).

En el segle XIV Manises pren una indiscutida preeminència en la producció de ceràmica que s’estén per bona part del món occidental.  

* LA PREGUNTA.- Així, doncs, els epítets <<humanístic>>, <<humanista>> i el corresponent abstracte <<humanisme>> a qui, de veritat, poden designar?

* LA CITACIÓ.- “Espiar és una professió estranya”. Graham Greene.

 (Imatge: markpowellwired.blogspot.com)

***************************************************************************

El Deure i la

Glòria

 

Kennedy contra la segregació racial

<<La propera setmana demanaré al Congrés dels Estats Units que actuï perquè faci una declaració; una declaració que encara no s’ha fet plenament en aquest segle, en el sentit de que la raça o el color de la pell és cosa que no distingeix ni la llei ni la vida nord-americana. La judicatura federal ha enarborat aquesta mateixa preposició en varis casos. El poder executiu ha adoptat aquesta mateixa positura en el curs dels seus assumptes, incloent l’ocupació de personal federal, l’ús de mitjans federals i la venda de vivendes federalment finançades>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963). 

 

Contundència davant el problema racial. Kennedy va obrir la porta de bat a bat. (Imatge: abcnews.go.com).

 

<<Però hi ha altres mesures necessàries que només el Congrés pot proporcionar i que deuen ser proporcionades en aquesta sessió. L’antic còdi de llei equitativa sota el qual vivim exigeix posar remei a tot mal; però, en massa comunitats, en massa lloc del país, s’infligeixen ofenses als negres que la llei no pot remeiar. A menys que el Congrés actuï, el seu únic remei es troba al carrer>>.

<<Per tant, demano al Congrés que promulgui una legislació concedint a tots els nord-americans el dret a ser servits per igual en llocs que estiguin oberts al públic: hotels, restaurants, teatres, establiments i altres llocs similars>>.

<<Això, em sembla a mi, es tracta d’un dret absolutament elemental. La seva negativa és una arbitrària indignitat que cap nord-americà, a l’any 1963, deuria soportar; però alguns ho fan>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963). 

El vídeo

       Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/VXUJErr_vfo

***************************************************************************

Els colors del món

 A few questions for Edward Snowden, WikiLeaks and The Washington Post:

 

* La gran mayoría de los testigos de la plaza Dealey, en Dallas, oyó varios disparos de rifle que venían del montículo de hierba situado frente a Kennedy. En la persecución que siguió al atentado, la policía de Dallas detuvo a tres hombres y se los llevó arrestados a punta de pistola. Sin embargo, muchas fotos de prensa de esta detención jamás se publicaron y no queda constancia de sus caras, de sus huellas dactilares o de sus nombres. Per què? (Jim Garrison, Fiscal de Districte de Nueva Orleans).

* Cinco días antes del asesinato, la oficina del FBI de Nueva Orleans recibió un télex advirtiendo que se preparaba un atentado contra el presidente durante el fin de semana en Dallas. El FBI no transmitió esta advertencia al Servicio Secreto ni a otras autoridades. Poco después del asesinato, el mensaje de télex desapareció del archivo del FBI de Nueva Orleans. Per què? (Jim Garrison, Fiscal de Districte de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

Llàgrimes o somriures? Qui mira i somriu a Lyndon B. Johnson? 

(Imatge: www.spartacus.schoolnet.co)

**************************************************