Artur Mas i el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras: pacte, unió, força, justícia social i fiscal, progrés econòmic i social de Catalunya, defensa de la protecció i progrés de la llengua catalana i la consulta als ciutadans de la nació catalana sobre la independència, a la qual ha impel.lit i impel.leix dia rere dia el govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. 

  Mentre les trifulgues polítiques després de les eleccions a la nació catalana segueixen el seu curs, a Madrid, el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no para de fregar-se les mans cada vegada que els polítics de Catalunya no saben oferir res més, per ara, que una profunda divisió entre ells, que endarrereix una i altra vegada el procés del dret que tenen el pobles a l’autodeterminació. És a dir, l’acció per la qual un poble decideix lliurament el seu futur polític i que ha de passar més aviat que més tard per les urnes. Estem parlant d’una veritable democràcia i de lleis fetes a favor de la llibertat i de la dignitat de la persona humana, no de lleis promulgades en contra de la llibertat i de la dignitat de la persona humana. No de lleis fetes només a favor del poder absolut, de l’autoritarisme i dels interessos particulars dels més forts i poderosos.

   La independència de Catalunya només la pot decidir i la decidirà el poble català i tots els ciutadans que formen la nació catalana. No existeix cap altra camí, davant la manera de ser i d’actuar dels governs nacionalistes espanyols. Ja ho ha dit recentment l’expresident Aznar: “Los nacionalistas son malos gobernantes y organizan grandes líos”. Ja veiem el gran “lío” en el que han situat Espanya els governs nacionalistes espanyols. En l’actualitat i en el decurs de la penosa i tràgica història d’Espanya, governada per dictadors i per governs centrals, centralistes i nacionalistes espanyols amb poder absolut. Els governs nacionalistes de la Catalunya solidària i pagadora no enfonsen Espanya -nació de nacions-, al contrari, l’aguanten perquè no caigui del tot.

   Mentre el govern del ‘Partido Popular’ es frega les mans davant els esdeveniments que han portat a la situació política actual de Catalunya, i que van reaparèixer i iniciar, de manera estrepitosa, d’ençà l’any 2006 quan els jerarques del ‘Partido Popular’ van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment-, un 8% del PIB, és a dir, 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat central. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions -la mateixa quantitat del pressupost del Ministeri de Defensa, mira com són les coses!- hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat retallades. I encara les que s’acosten des del govern central. A la nació catalana l’espremen com una llimona i la pela també. No volen deixar ni l’esquelet. Per què el govern central del ‘Partido Popular’ no fa públiques les balances fiscals? Democràcia no és aplicar la transparència i l’aplicació d’aquesta, viure en democràcia? Si no és així, una nació de nacions com és Espanya, mai per mai podrà aixecar el cap.

   El Parlament de Catalunya va aprovar a finals de juliol una resolució sobre un nou model de finançament que busca posar fi al brutal espoli fiscal que, any rere any, pateix Catalunya. CiU, ERC i ICV-EUiA van defensar que el govern català ha de poder administrar la caixa dels imposts dels ciutadans de la nació catalana. El PSC va donar suport a mitges a aquest model, perquè es va abstenir en el punt clau sobre com s’han de gestionar els tributs.

   El mes de març passat un informe elaborat pel govern de la Generalitat de Catalunya, estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009.

   La Generalitat té un llast molt important a les seves finances i d’aquí a finals d’any té uns venciments de deute de 5.755 milions. Però amb el concert econòmic o el pacte fiscal tot seria diferent. Tot això ha estat i ho és avui més que mai, bona part de les causes d’un independentisme latent i cada cop més fort. També ho és la defensa, protecció i promoció -immersió lingüística- de la llengua catalana, en els territoris que per la seva història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. 

   Una qüestió. En el decurs d’una entrevista de Manel Fuentes -El matí de Catalunya Ràdio-, amb motiu de les darreres eleccions catalanes, la candidata del PPC, Alicia Sánchez Camacho, va dir que parlaria amb el president Rajoy per tal de que l’actual 8% del PIB català que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya, fos rebaixat fins un 4%. Hi ha parlat amb el president Rajoy? Es tracta només de propaganda electoral?

   La Catalunya pagadora i solidària no pot acceptar de cap manera l’enfonsament de la seva sanitat pública, no pot acceptar de cap manera l’enfonsament de l’educació pública, ni els serveis socials, ni les entitats i associacions que treballen per ajudar als més necessitats, als pobres, als marginats; ni les entitats i associacions que treballen a favor dels deficients psíquics, minusvàlids…; ni la cultura, la recerca i la investigació, etc. Totes aquestes aspiracions i deures cap a els ciutadans de la nació catalana, volem que siguin els millors d’Europa i amb els professionals millors, ben preparats, ben tractats i responsables. I tot això es podria aconseguir amb els 16.000 milions d’euros en imposts que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, un 8% del PIB. Cal posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:v1tUX1O40GY

—————————————————————————————————

 El Deure i la Glòria

   <<Els problemes del món no podran ser resolts per els escèptics o els cínics, els quals horitzons estan limitats per les realitats més evidents. Necessitem homes i dones que puguin somniar coses que mai han estat, i preguntar, per què no?…>>. (President John F. Kennedy, visita a Dublín, Irlanda, 28 juny 1963).

   El 29 de juny de 1963, durant l’acte d’acomiadament de la seva estimada Irlanda, llegia un poema: “Aquest és el rierol de Shannon que guspireja amb resplandor, que guspireja amb resplandor, silenciós a la llum del matí, Oh!, paisatge fascinant, així torna de llargs viatjes, d’anys d’exili, anys de dolor, per veure de nou el rostre del vell Shannon, per veure les seves aigües dansarines”.

El riu Shannon

   <<Bé, tornaré per veure de nou el rostre del vell Shannon i m’emporto al marxar cap a Amèrica a tots vosaltres amb mi…>>.

     El presidente Kennedy no podria tornar mai més a la seva estimada Irlanda. Cinc mesos més tard era assassinat a Dallas (Texas), víctima d’un complot.

      Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:pKLjSudFY_8

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Durant el regnat de Joan I (1387-1396), en un clima pre-renaixentista, l’escola de medicina de Lleida rebé la permissió de disseccionar un cadàver humà cada tres anys. El desvetllament d’una major consciència científica fou progressiu. Si la substitució de l’alquímia per la química va ésser un fet irreversible a partir dels estudis de Robert Boyle, ‘The Sceptical Chemist (1661), amb John Dalton (1766-1844) renasqué  la teoria atòmica, gràcies a la qual es passà de la tesi unitària de la matèria a una altra que cercà la seva multiplicitat. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin període transcorregué després de la ‘Pesta Negra, del 1348?

   LA CITACIÓ de la setmana.-  “La televisió és la violació de les multituds”. Jean-François Revel.

————————————————————————————-

    Any 2006, amb les firmes recollides pel ‘Partido Popular’ contra l’Estatut de Catalunya, referendat pels ciutadans de Catalunya i Llei Orgànica, d’obligat compliment. (Fotografia: http://ccaa.elpais.com).

 Anys més tard: la resposta

                                               ****************

    El senyor Mariano Rajoy, president del govern central espanyol centralista i nacionalista espanyol, va manifestar en un míting electoral i amb el to de predicador apocalíptic que ens té acostumats -predica allò que no creu, perquè fa tot allò que diu que no farà- que l’independentisme és “un disbarat de dimensions colossals” i que no està disposat a aceptar la secessió de cap territori “de cap manera”. Separatisme que els jerarques del ‘Partido Popular’ són els primers en fomentar i expandir d’una forma extraordinària.

   El que va ser un “disbarat de proporcions gegantines i  colossals” fou, l’any 2006, -Catalunya no ho oblidarà ni que l’infern es congeli- el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, i més tard amb recusacions continuades de part dels seus membres -es tractava d’aconseguir la pitjor de les sentències- contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Autonomia…? Quina classe d’autonomia? Una autonomia de pantomima? Una pallassada? Si de veritat es vol viure i actuar amb democràcia, tota veritable autonomia consisteix en l’aplicació de la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Els Estatuts d’Autonomia així com la Constitució s’han de reformar de tant en tant seguint els canvis,  moviments socials i aspiracions del poble en tota societat moderna i progressista, sinó ens fan retornar a l’Edat de la Pedra via l’immobilisme governamental i col.lectiu.

   Mai per mai els jerarques del ‘Partido Popular’ havien d’haver portat la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional. Una reforma revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, el Congrés, el Senat, sancionada per el rei i referendada per els ciutadans de la nació catalana. A Europa ni als Estats Units d’Amèrica es podria acceptar semblant disbarat.

   No només hi vàren portar l’Estatut, si vàren sentir empesos els ciutadans de la nació catalana que el van referendar. Abans d’aquest fet tan lamentable, perillós i d’una aixafada del poder legislatiu per part del poder judicial, va tenir lloc la campanya  de recollida de signatures arreu de les nacions d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut i que molts dels espanyols signants deien a la premsa que era per “anar contra Catalunya”. I de tot aquest maremàgnum organitzat pel ‘Partido Popular’, després a l’oposició, per tal d’aconseguir més vots dels espanyols -sempre contra Catalunya- en va sortir el boicot en contra dels productes catalans. 

   Aquí va començar el gegantí i colossal foment de l’independentisme a Catalunya. Així ho haurien de reconèixer els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’, però, el poder absolut fa perdre els sentits en la manera de pensar, parlar, discursejar, actuar i governar. I totes aquestes coses que la Catalunya pagadora i solidària no va voler començar i que s’ha esforçat considerablement per intentar arreglar, repercuteixen a Europa i en el món. I no pas per culpa de l’independentisme, sino per culpa dels qui l’han fomentat i el segueixen fomentant.

   La nació catalana ja ha començat el camí cap a l’autodeterminació. Acció per la qual un poble decideix lliurament el seu futur polític. A les urnes. El dret dels pobles a l’autodeterminació. Milions de ciutadans de Catalunya ja han expressat les seves aspiracions i el seu suport. L’Onze de Setembre de 2012, Diada Nacional de Catalunya, a Barcelona, el món sencer ho va contemplar. Amb anterioritat, 10-J 2010, a Barcelona, manifestació davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

   Ara, és la nació catalana qui té la paraula. A les urnes!!!

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreça de vídeo següent: d394Y_a-awA

——————————————————————

**************************************************

  El Deure i la Glòria

“L’altre dia vaig llegir en un diari que el senador Goldwater va demanar suport a les classes obreres davant dos mil homes de negocis d’Illinois. He vingut avui aquí per demanar el suport de les classes obreres a un programa per els Estats Units”. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

   (AFL-CIO: American Federation of Labor y Congress of Industrial Organizations)

 <<Em sento content de venir a aquesta Convenció, i crec que l’AFL-CIO en aquesta Convenció, i mirant cap a endarrere, contemplant molts anys d’aquest segle, pot sentir-se ple d’orgull de tot quan ha realitzat; ple d’orgull de la seva labor total, no només en benefici del comandament del treball nord-americà, sinó en benefici dels Estats Units com a nació. I no ha estat ni és simple casualitat… Amb la vostra ajuda i suport, amb la vostra preocupació, treballem per  millorar a tot el conjunt de ciutadans dels Estats Units>>.

   <<I aquí, en els Estats Units, hem estimulat la integració de les escoles en dos cents trenta vuit districtes, dels teatres en cent quaranta quatre ciutats, dels restaurants en cent vint-i-nou ciutats i de cafeteries en cent llocs més, al mateix temps que s’estàn prenent mesures per obrir les portes als nostres ciutadans en les terminals de transports, en els llocs de votació i ens les ocupacions públiques i privades>>.  

   <<I, finalment, treballem per a reforçar l’economia dels Estats Units mitjançant la llei de Desenvolupament de l’any 1961, mitjançant la llei d’Urgència per Obres Públiques de 1962, i mitjançant la llei de Desenvolupament i Formació de la Mà d’Obra també de 1962>>.

   <<Hem incrementat la capacitat i desitjos de la indústria per a contractar treballadors mitjançant la més ampla i prometedora llei d’Expansió Comercial de tota la nostra història, comptant per això amb la llei de Reformes Urbanes, i amb un crèdit de mil milions de dòlars als petits comerciants>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963. El 22 de novembre seria assassinat a Dallas (Texas).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:oOd4m0fCJ0s

————————————————————————————-

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Metges cèlebres foren Jaume d’Agramunt (m. 1350), mestre de la universitat de Lleida i autor d’un ‘Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats’, escrit arran de la ‘Pesta Negra’ del 1349; Abraham ben David Caslar (m. 1377), jueu de Besalú, tractadista així mateix sobre pestilència; Joan Jacme, de Lleida (m. vers 1384), canceller de l’escola mèdica de Montpeller, metge de Pere III i dels papers d’Avignó. etc. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Durant el regnat de quin rei, l’escola de medicina de Lleida rebé la permissió de disseccionar un cadàver humà?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Només és digne del seu poder el que el justifica dia rere dia”. Dag Hammarskjöld.

————————————————————————————-

    Un aspecte especialment brusc i significatiu de la dictadura espanyola -Espanya és un país de dictadures- del jerarca d’un Directori militar nomenat pel rei Alfons XIII, Miguel Primo de Rivera, ‘capitán general de Catalunya’ (13 setembre 1923-28 de gener de 1930), fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions ‘todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo’ dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc… 

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

   Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català era tenia una tendència innata a deixar-se emmetzimar per ideees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració dels fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català; al costat d’una censura -certament aclaparadora, però no pas anul.ladora- sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals; posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col.legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la ‘Història Nacional de Catalunya’, de Rovira i Virgili. Es va suprimir ‘La Mainada’, publicació periòdica jovenívola i va autoritzar-se la ‘Revista de Catalunya’. La llista, anecdòdita o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmentirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

   Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afergir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se.

   Paral.lela a aquest intent de desnacionalització, hi hagué una reacció activa que constantement trobà nous camins i noves alternatives. De fet, molts dels actes que hem esmentat com a repressius venien es resposta d’actituds catalanes insubornables. (Ulisses, 11).

   Actituds catalanes insubornables!

  Encara faltava per arribar el cop d’estat del general Franco contra la llibertat, la democràcia,  el govern legal i votat a les urnes de la República i, com a conseqüència d’aquest acte bàrbar de sedició, la guerra ‘incivil’ espanyola, la cruel dictadura (1936-1975) del general Franco i del franquisme i un milió de morts i els perseguits.

Catalunya, la nació catalana ha dit, prou!!! 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: iq0OZ2HvGHE, sUu_7zqjBV8

————————————————————————————–

   El Deure i la Glòria

   <<¿Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada en el món per les armes d’Amèrica…>>(President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

Nens morts a Gaza. Una guerra salvatge, inhumana i d’extermini de la raça humana. No li cau la cara de vergonya president Obama? Nobel de la Pau? De quina classe de pau?(Image source page: http://www.taringa.net).  

   <<Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada al món per les armes d’Amèrica. No la pau de la tomba ni la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, la classe de pau que fa que valgui la pena viure a la Terra; la pau que permet als homes i dones i a les nacions creure i confiar i construir una vida millor per els seus fills; no simplement pau pels americans, sinó pau per a tots els homes i dones; no simplement pau en els nostres dies, sinó la pau per a tots els temps… 

 <<Quan els camins de l’home agraden al Senyor -dieun les Escriptures- Ell fa que fins i tot els nostres enemics estiguin en pau amb ell>>… Els Estats Units, com el món sap, no començaran mai una guerra. No volem la guerra. No esperem ara una guerra. Aquesta generació d’americans ha tingut ja suficient -més que suficient- de guerra, d’odi i d’opressió. Romandrem preparats si altres la desitjen. Romandrem alerta per tractar d’evitar-la. Però també contribuirem per construir un món en pau on els dèbils estiguin segurs i els forts siguin justs. No estem sols davant d’aquesta tasca ni desesperançats del seu èxit. Confiats i sense por, continuem treballant, no cap a una estratègia d’anihilació sinó cap a una estratègia de pau>>. (President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington D.C., 10 juny 1963>>.

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:UUjJa9jnynA

————————————————————————————-   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Sovint, els astròlegs i astrònoms eren alhora metges, dits físics atrament. La medicina, de bella tradició enaltida per figures com Arnau de Vilanova, fou objecte, sota Pere III, d’una intensa i àmplia dedicació, sempre dins un galerisme de connotació aràbiga, glossat i enriquit per conceptes i pràctiques autòctones. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor d’un ‘Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats’, escrit arran de la ‘Pesta Negra’ del 1349?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Hi han dos tipus de vianants: els ràpids i els morts“. Thomas Robert Dewar.

————————————————————————————-

 Assemblea parlamentaria del Consell d’Europa

 Mentre els governs autonòmics i de les nacions d’Espanya del ‘Partido Popular’ fan tot el que poden per fer deixar al ras de terra la llengua catalana, el Consell d’Europa amonesta l’Estat espanyol -nació de nacions constretes i amargades-, per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària. Mentre els governs autonòmics del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, fan tot el que poden per esborrar la legislació que en els Països Catalans -per idioma, història i cultura- té com a finalitat protegir la llengua catalana, els experts del Consell d’Europa -diari El Punt Avui, 27/10/12- reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants.

   És un fet incomprensible en un país democràtic i de normalitat política. Cada dia ho llegim i veiem als mitjans d’informació. Continuades trifulgues a les illes Balears on el president, José Ramon Bauzà, ‘Partido Popular’ -no podia ser d’una altra manera- sembla que no té res més a fer, que deixar de banda tota protecció i utilització de l’idioma català. Que si ara una enquesta, que si ara una altra per tal d’aconseguir que la llengua catalana desaparegui de l’Administració i de l’ensenyament escolar o els ciutadans es sentin descoratjats de parlar la seva llengua. Pel que fa al seu aprenentatge -la llengua materna- sembla que els primers ciutadans de les illes siguin ara els darrers.

 El Consell d’Europa renya Espanya per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària

  Al País Valencià, Alberto Fabra, mira quina curiositat!, també del ‘Partido Popular’, l’oferta d’ensenyament en català “és insuficient” a secundària i en la formació professional. L’informe del comitè d’experts del Consell d’Europa, constata que “poques vegades un alumne ha estudiat en català durant tota l’etapa escolar”. Per això, demana a les autoritats informació “sobre les mesures previstes per atendre la demanda de català a l’educació mitjana en el futur”. El document també exigeix que el sistema abrace també l’etapa universitària i que s’estenga per tot el territori i no sols sobre les zones catalanoparlants. A més, critica la implantació del model trilingüe obligatori, que ha suposat la desaparició del model d’immersió lingüística sorgit de la llei d’Ús i Ensenyament amb resultats més que notables, tal com constaten nombrosos informes. 

   Per això van fer tancar les antenes dels repetidors de TV3 del País Valencià? Què fan en un calaix del Congrés de Diputats les més de 650.000 signatures dels ciutadans que han demanat la reobertura de les emissions en llengua catalana de TV3? Totes les nombroses i grans cadenes de televisió en llengua castellana es poden veure al País Valencià i, per què no una en català? La Constitució espanyola, protegeix les llengües minoritàries i la llibertat d’expressió? Quina classe de democràcia és aquesta?

   També a l’Aragó on governa el PP, mira quina casualitat!, la fòbia del ‘Partido Popular’ contra el català, ha arribat fins a l’extrem de que la nova llei de llengües defineix a la nostra llengua com a “aragonès oriental”. Volen canviar el nom de la llengua catalana parlada per més de 10 milions de persones. Una agressió lingüística que ens fa recordar les maleïdes dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco. Si el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, es dediqués a combatre amb eficàcia l’origen i les causes dels gairebé 5 milions de treballadors i joves espanyols sense feina, en lloc de combatre la protecció i ús de la llengua catalana -i no aconseguiran res- el vot dels espanyols que van votar el ‘Partido Popular’ serien millor aprofitats.

   El Consell d’Europa, l’organització paneuropea que agrupa 47 països que sumen 800 milions d’habitants, ha exigit a l’Estat espanyol que “canviï la legislació per deixar clar que les autoritats judicials, civils i administratives a les comunitats autònomes conduiran els processos en les llengües cooficials quan alguna de les parts ho demani”. Els seus experts també es queixen que fer gestions en català, èuscar o gallec en l’administració estatal, ja sigui en una comissaria o a les oficines d’Hisenda, és complicat, perquè sovint els funcionaris no el parlen.

   També falla l’atenció sanitària en català, segons els inspectors del Consell d’Europa que han viatjat a l’Estat i han interrogat governs i associacions lingüístiques per comprovar si es compleix o no la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va entrar en vigor el 2001. L’informe, aprovat recentment a Estrasburg, detecta “deficiències” en l’ús del català, “especialment davant els òrgans administratius i judicials de l’Estat”. I és que “l’actual sistema de mèrits i rotacions dels jutges, juntament amb el marc jurídic actual, no garanteix que els processos judicials en llengües cooficials es puguin posar en pràctica”, segons que informa el diari El Punt Avui, 27/10/12.

   El resultat és que només el 13% de les sentències i resolucions es redacten en llengua catalana, en dades del 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per capgirar aquesta tendència, el Consell d’Europa reclama al govern espanyol que prengui “totes les mesures legals i pràctiques necessàries” per garantir que una “proporció adequada” del personal judicial a Catalunya conegui la llengua pròpia del país. I el mateix passa amb la resta de l’administració pública estatal, on l’ús del català “de vegades es veu dificultat per la manca de personal” que el parla. Si no es produeix un gir de 180 graus, “els usuaris se sentiran desencoratjats de parlar la seva llengua”, alerta. A Estrasburg tampoc no agrada gens la guerra lingüística que Madrid fa a les autonomies “en matèries com l’educació o els mitjans audiovisuals”, en les quals “la cooperació encara és problemàtica”. Per tot plegat, els experts del Consell d’Europa recomanen la promoció de programes de formació i contractació que fomentin el coneixement de les llengües minoritàries.

   Si el Consell d’Europa amonesta Espanya, nació de nacions, pel que fa a la protecció i ús del català, èuscar o gallec, és que les coses no funcionen bé i quelcom greu està passant.  Vergonya, senyors, vergonya! Doncs, qui té por de la consulta i de que els ciutadans de Catalunya expressin la seva voluntat amb pau i democràcia? 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

   I7Z2gUh3fJg

————————————————————————————-

   El Deure i la Glòria

<<Tota nació té el dret a governar-se per ella mateixa, de ser lliure davant la imposició i coacció externa, d’emmotllurar la seva pròpia economia i la seva societat d’acord amb la voluntat del poble>>. (President John F. Kennedy, Universitat de Costa Rica, San José, 20 març 1963).

  <<Allò que Franklin Roosevelt deia al poble americà vos ho repeteixo ara: aquesta generació d’americans -vostra generació- té una cita amb el destí. Estem consagrats a quatre principis fonamentals en aquest hemisferi en l’Aliança per el Progrés. El primer, és el dret de tota nació de governar-se per ella mateixa, de ser lliure de la imposició i coacció externa, d’emmotllar la seva pròpia economia i la seva societat d’acord amb la voluntat del poble>>.

   El segon, és el dret de tot ciutadà individual a la llibertat política; el dret d’expressar les seves pròpies opinions, d’adorar a Déu segons les seves creences, d’escollir el govern que el guiï, i d’abolir-lo quan ja no serveix per a les necessitats de la nació.

   I tercer, el dret a la justícia social, el dret de tot ciutadà de participar en el progrés de la seva nació. Això significa terra per els sense terra i educació per aquells als qui s’els nega avui dia en aquest hemisferi. Això vol dir que les institucions caduques que perpetuen els privilegis han de deixar el pas lliure. Vol dir que tant els rics com els pobres deuen compartir la càrrega i l’oportunitat de construir una nació>>. (President John F. Kennedy, Universitat de Costa Rica, San José, 20 març 1963).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: nYzp5gR2HCQ

————————————————————————————-

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Etapa florent de les arts i de la recerca medievals fou el llarg regnat de Pere ‘el Cerimoniós’, protector de la cultura, literat ell mateix i prologuista d’obres científiques, com ara unes ‘Taules astronòmiques’, del 1381, en què intervingué Jacob Corsuno, jueu andalús establert a Barcelona a instància del propi rei. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Els astròlegs i astrònoms eren alhora metges i físics?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “La cara del mal és sempre la cara de la necessitat total”. William Burroughs.

————————————————————————————-

UNA IMATGE

A redós de la tempesta?

Palamós, Costa Brava, Baix Empordà, foto: E. Figueras  

————————————————————————————-

(Fotografia: http://www.diariodenavarra.es)

   Any 2006. Temps de gran il.lusió i esperança per la progressista i solidària nació catalana. Manuela de Madre (PSC), Josep Carod Rovira (ERC) i el després cap de l’oposició, Artur Mas (CiU), el dia de l’exposició davant el Congrés de Diputats, del text de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i on va ser aprovada la seva acceptació a tràmit abans d’entrar a la Comissió deliberant. El text de la Reforma de l’Estatut va ser aprovat i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El recurs del ‘Partido Popular’ davant el Tribunal Constitucional, va ser l’inici de l’inestabilitat actual i del creixent augment de l’independentisme a Catalunya. Què han fet, que fan per trobar-hi una solució?

    Cada any un 8% del PIB català s’aporta a l’Estat i no té retorn, és a dir, uns 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Això, les facultats de raciocini humà no ho poden entendre ni acceptar en una democràcia del segle XXI. Ara, si parlem de feudalisme i caciquisme -hi ha grups polítics de la dreta i ultraconservadors que s’entesten a augmentar les diferències entre classes socials- que patrocinen anar cap a enrere, i el xoc entre progrés i retrogradació és més que visible. Evident. Les manifestacions al carrer dels ciutadans de les nacions, Comunitats Autònomes (?) i ‘regiones’, bullen.

   El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, les agrupacions o ens que li són afins així com el conservadorisme més radical, disposen de temps més que suficient per organitzar campanyes, actes, esdeveniments, etc., per manifestar, entre altres opinions, acusacions i paraulades, que l’espoli fiscal contra la nació catalana per part de l’Estat espanyol, és una quimera. Però, per demostrar-ho, els dels ministeris d’Hisenda i d’Economia no tenen temps per fer públiques unes veritables balances fiscals.

   No en saben res de la ciència matemàtica a favor del progrés humà. No en saben res de les veritats matemàtiques d’una gran exactitud i precisió. No en volen saber res dels instruments matemàtics i aritmètics. Doncs, així, les esborrin del mapa! “¡Que inventen ellos!” (Miguel de Unamuno). La transparència i la forma d’actuar democràtica sí que són una quimera. Quan es desperten, als països europeus i als EUA ja han fet tota la feina. Espanya, la darrere d’Europa. Mentre, l’espoli fiscal ofega el progrés econòmic i social de la nació catalana, de la Catalunya ‘pagadora’. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Un 8% del PIB català. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades. Si Catalunya paga, per què els altres s’han d’espavilar? I si no, per què es posen tant nerviosos i es mostren tant espantats quan la nació catalana vol decidir lliurament el seu futur polític?

   Any 2006. Intent democràtic, de justícia i des de la convicció de la solidaritat, de minvar i apaivagar l’espoli fiscal. El després líder de l’oposició Artur Mas (CiU), Carod Rovira (ERC) i Manuela de Madre (PSC), -se’n recorden?- vàren presentar davant el Congrés de Diputats el text de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat i aprovat pel Parlament. Posteriorment va ser acceptat a tràmit pel Congrés, debatut en Comissió parlamentària, ‘retallat’, aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei, ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El ‘Partido Popular’, després a l’oposició, que ja havia portat a terme per tot Espanya una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut, el va portar davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Recusacions de magistrats, quatre anys per emetre sentència en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, el resultat: una primera manifestació a Barcelona d’un milió i mig de persones -10-J, 2010- i una altra -11 Setembre 2012, Diada Nacional de Catalunya- amb més de 2 milions de participants. Els ciutadans de la nació catalana diuen, prou!, i demanen anar a les urnes -democràcia veritable- per expressar ‘el dret dels pobles a l’autodeterminació’ i ser un nou Estat d’Europa. És la resposta a l’incompliment per part del govern central del ‘Partido Popular’, d’una Llei Orgànica d’obligat compliment: la de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És la resposta a quan en una nació de nacions com és Espanya, el concepte de ‘separació de poders’ -legislatiu, executiu i judicial- d’un govern sobirà no sigui fortament independent.

Els ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’, els ciutadans de la nació catalana diuen prou!

   Incompliments amb el que estableix en matèria d’inversions l’Estatut d’Autonomia (?) de Catalunya: el mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. El govern d’Artur Mas esperava que almenys els 219 milions d’euros de l’addicional tercera corresponent a l’any 2009, a més de l’establiment d’un calendari per el pagament dels 759 milions d’euros de l’addicional tercera del 2008, que s’havien d’haver abonat a la Generalitat l’any 2011. Els comptes disminueixen la dotació en inversió estatal fins als 1.403 milions d’euros contra els 2.543 milions pressupostats l’any 2011. Pel que fa al fons de suficiència, els pressupostos preveuen per Catalunya una partida de 1.753,25 milions d’euros, un 4,7% menys respecte a l’any 2011.

   El mes de juliol passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució sobre un nou model de finançament que busca posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya, és a dir, uns 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya ‘pagadora’ i no tenen retorn des de l’Estat.

   A on han anat a parar? A on van a parar? Molt discurs electoralista; molta paraulada electoralista, però, on és el diàleg? On són les converses provinents d’una política intel.ligent? El president Artur Mas es va desplaçar a La Moncloa. Per què el president Rajoy no ve a la Generalitat? La nació catalana ja no pot esperar més.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:E9JxJ4b97GM

—————————————————————————————————

  El Deure i la Glòria

Enfrontament entre el president Kennedy i els magnats del petroli

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>. (President John F. Kennedy, Congrés dels EUA, Washington D.C., 24 Gener 1963).

 La indústria petroliera americana disfruta veritablement d’un extraordinari poder polític. Quan Kennedy va entrar a la Casa Blanca, el sistema fiscal americà i, per damunt de tot, el sistema de ‘reserves’ havien permès a alguns homes de negocis de la indústria petroliera com H.L. Hunt amassar, en uns pocs anys, una fortuna per arribar a la qual Rockefeller havia necessitat mig segle i una gran dosi de paciència. Aquests privilegis especials vàren constituir una irregularitat internacional i li van costar a la nació varis milions de dòlars cada any. (James Hepburn).

   Amb anterioritat, mentre els beneficis obtinguts a l’estranger per les firmes americanes quedaven subjectes a la taxació impositiva americana, els beneficis de companyies subsidiàries subjectes a imposició local (excepte en els paradisos fiscals) quedaven sotmeses a imposts en els EUA, quan els seus dividends eren repartits a les companyies directores en els EUA. La ‘llei Kennedy’ va acabar amb aquest règim ja que les subsidiàries registrades en paradisos fiscals quedaven subjectes als imposts americans tant si els seus dividends eren repartits a les Companyies directores com sinó.

   Pero la segona mesura adoptada per Kennedy va ser molt més important i infinitament més perillosa. Afectava no només a les companyies amb inversions a l’estranger, sinó també a totes les companyies que, d’una o altra forma es beneficiaven de l’estatus privilegiat de la indústria petroliera. Es proposava la discussió del principi i de les tarifes dels privilegis fiscals, el mal ús dels dòlars procedents dels imposts i la ‘reserva’. En el cas de ser acceptada, el sistema complet damunt del qual s’assentava l’imperi del petroli quedaria minat.

   El 24 de gener de 1963 el president Kennedy va declarar, en la presentació del seu projecte de llei al Congrés: <<Ha arribat el moment d’actuar. No ens  podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>.  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:aAVAJ6mwBVE

————————————————————————————-     El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els segles XIII i XIV, excel.lí l’obra de Leví ben Gersom (Perpinyà, 1288-1344), metge, matemàtic i astrònom, el primer tractadista europeu de trigonometria plana. Astrònoms cèlebres pels seus almanacs i taules astronòmiques foren Pere Gilbert (Barcelona, segle XIV), constructor així mateix d’una esfera celest; Dalmau Sesplanes (Perpinyà, ?-Barcelona, vers 1383); Bonet Bonjorn, jueu perpinyanès del segle XIV, etc. Les grans obres dels jueus catalans solien aparèixer en català, hebreu i llatí. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- El rei Pere ‘el Cerimoniós’, va ser protector de la cultura?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “L’edat difícil és el període que va des del naixement fins a la mort”. F. Elgocy.

————————————————————————————-

 En un país europeu, demòcrata i competitiu, José Ignacio Wert, ministre espanyol d’Educació i Cultura, ja hauria d’haver presentat la dimissió. Però a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, l’europeisme, la democràcia i la competitivitat, romanen bastant soterrades per idees retrògades com les exposades pel senyor Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. A més a més ho vol fer-ho per llei. Cada ministre d’Educació del govern central, centralista i nacionalista espanyol que pretén governar per sobre dels governs autonòmics de les nacions d’Espanya i ‘regiones’, fa la seva pròpia llei. Es podria acceptar que el govern central suggerís unes idees generals o conceptes bàsics d’aplicació comuna, però, mai per mai i des del centralisme pretendre imposar tot un reguitzell de noves lleis d’educació. Quantes més lleis, pitjor. Al Regne Unit, per exemple, no tenen ni Constitució.

   Els governs autonòmics de les nacions d’Espanya, molt més a prop dels seus ciutadans, amb una llengua, cultura i història pròpies, amb unes estructures socials i econòmiques molt diferenciades, amb una forma de ser i de pensar -ni millors ni pitjors- sinó diferents i amb un nacionalisme diferent de l’espanyol, ja tenen les competències en educació i no necessiten, ni volen que el govern central els digui la manera com han d’aplicar-la. Per això ja hi han els Parlaments autonòmics que disposen de les seves lleis d’educació. En definitiva, són els pares que, mitjançant els Consells Escolars i d’acord amb els centres docents, han de dir la forma en que volen que els seus fills siguin ensenyats i educats.

   A la nació catalana i mitjançant la Llei d’Educació aprovada pel Parlament de Catalunya –una veritable autonomia es governa per les seves pròpies lleis-, estem d’acord amb un sistema escolar que tingui per finalitat formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. Per el ministre Wert, en canvi, el sistema escolar, no només el català, és una organització pensada per adoctrinar i formar persones dòcils: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. A totes les llars de l’Estat Federal i Estats Federals dels Estats Units d’Amèrica, no hi falta la bandera de les barres i estrelles, per què? El Govern federal, els obliga a fer-ho mintjançant la llei?

   Catalunya és una nació perquè està formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat, i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Catalunya, fent ús del seu Estatut d’Autonomia, del Parlament, de les seves competències i de la voluntat, aspiracions i anhels dels seus ciutadans, no vol ni necessita que el govern central, centralista i nacionalista espanyol, l’imposi cap llei. No vol cap invasió de competències perquè això seria acceptar que no és una veritable autonomia, sinó una farsa, una pantomima i que no pot complir amb els serveis cap a els ciutadans de Catalunya.

   Dimiteixi senyor Wert perquè en el Congrés de Diputats ja han fet palesa la seva reprovació. També ho han fet de forma clara i evident els governs d’algunes nacions d’Espanya, Comunitats Autònomes, nombrosos ciutadans en manifestacions, protestes i disconformitats en contra de retallades brutals en educació i instrucció públiques -no sap, ministre Wert, que en els països europeus moderns, progressistes i democràtics l’educació, la instrucció i la investigació romanen blindats a qualsevol retallada?-  i també mitjans de comunicació, informació i opinió com ara aquest editorial d’opinió del diari El Punt Avui (11-10-12): <<El ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, no perd l’ocasió d’adjuntar la injúria a l’insult. Les paraules que va dir fa uns dies, en què vinculava l’auge independentista al sistema escolar de Catalunya, no s’expliquen pel lloc on van ser pronunciades, una tertúlia de Telemadrid, sinó que responen al seu pensament. Per això les ha ratificat en seu parlamentària. Wert, que planeja prendre a les autonomies el poder de decidir què s’ensenya a l’alumnat, declara un gran interès a “espanyolitzar els alumnes catalans” ja que “la deriva que ha pres el sistema educatiu a Catalunya facilita que s’amaguin o minimitzin els elements comuns, particularment els històrics, que configuren la història de Catalunya dins d’Espanya”. Qui diu això és la persona que ha de vetllar pel sistema educatiu de l’Estat espanyol. Amb aquestes declaracions, i per si algú encara en tenia algun dubte, Wert acaba de desemmascarar-se i demostrar que pensa com molts columnistes que desconeixen Catalunya. Per a ell, el sistema escolar, no només el català, és una organització pensada per adoctrinar. Res de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. No, per a Wert, l’escola només té una funció: adoctrinar, formar persones dòcils. Òbviament, els agents de tan nefasta funció no són altres que els professors, els mateixos que, com molts altres treballadors públics i privats, han vist reduïts els seus salaris i empitjorades les seves condicions laborals. Wert els acusa, doncs, de no fer la seva feina. Perquè el professorat està per ensenyar, fins i tot educar, no per adoctrinar. Injúries inacceptables. O rectifica o dimiteix>>. (Diari ‘El Punt Avui’, 11/10/12).

   El centralisme del govern central espanyol, és el camí cap a l’endarreriment. Les eleccions són per impedir-ho.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: Av_1EDNdAa4

—————————————————————————————————————–     

El Deure i la Glòria

L’enfrontament entre el president Kennedy i  els magnats del petroli.

   <<La corporació ‘A’, amb uns beneficis totals de 200 milions de dòlars aproximadament va manifestar estar subjecte als imposts estadounidencs per un valor de 103.887.000 dòlars. Va pagar imposts estrangers, que són deduïbles dels imposts dels Estats Units, per un total de 103.323.000 dòlars, això els va deixar reduïts a 564.000 dòlars pel que fa als imposts americans. Aquesta companyia té un subsidi total de 91.879.000 dòlars>>. (Dades de l’any 1960. President electe, John F. Kennedy).

   <<La Corporació ‘B’ declara unes rendes de 150 milions de dòlars aproximadament. La seva ‘reserva’ va ser de 123.977.000 dòlars i van quedar subjectes als imposts estadounidencs per un valor de 78.961.000 dòlars. Els imposts que segons la companyia es van pagar a països estrangers vàren pujar a 98.319.000 dòlars i el crèdit pagat com a conseqüència d’aquests imposts estrangers va ser de 77.087.000 dòlars reduïnt les obligacions impositives d’aquesta companyia en els Estats Units desprès de deduïr per motiu dels imposts estrangers, a 1.874.000 dòlars>>. (Dades any 1960. President electe, John F. Kennedy.)

   <<La corporació ‘C’ va confessar uns ingressos de 33 milions de dòlars aproximadament. La ‘reserva’ de l’esmentada corporació era de 44.895.000 dòlars i els imposts pagats a l’estranger van ser exactament el mateix , essent el crèdit concedit per la qüantitat total, això va fer que la Companyia ‘C’ no tingués que pagar imposts als Estats Units>>. (Dades any 1960. President electe, John F. Kennedy).  

 Mentre s’anava buscant complicacions amb els negocis petroliers – La Llei Kennedy-, JFK començava el seu darrer any de vida.

   L’any 1962 el president Kennedy va estudiar els informes dels seus consellers i va decidir posar-se en acció. El 16 d’octubre de 1962 una llei va acabar amb la distinció entre beneficis repatriats i beneficis reinvertits a l’estranger en el cas de companyies americanes que tinguessin possessions a ultramar. D’ençà aquest moment, ambdós van quedar subjectes als imposts americans. La llei buscava al mateix temps diferenciar entre beneficis guanyats ‘honradament’, resultants d’operacions comercials corrents i els beneficis sospitosos sortits en algun punt del circuit comercial per companyies secundàries afincades en paraïsos fiscals estrangers.

   Però la segona mesura adoptada per Kennedy va ser molt més important i infinitament perillosa. Mentre s’anava buscant complicacions amb els negocis petroliers, Kennedy començava el seu darrer any de vida. (Proper ‘post’).  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:bBn7iyoAS2U

—————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les cartes nàutiques medievals, per més que saberen reproduir amb una precisió admirable el dibuix de les costes i els continents, i que permetien de trobar rumbs i distàncies, veieren llur eficàcia limitada a l’antic continent, a la Mediterrània, sense poder comprendre les grans distàncies de les noves descobertes geogràfiques, per tal com desconeixeren elements com la declinació magnètica o les condicions d’esfericitat. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Qui fou el primer tractadista europeu de trigonometria plana?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Més profund que la paraula és el silenci“. Ernst Jünger.  

Ernst Jünger

————————————————————————————-

  Ministre Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. President Mas: “Confirma un cop més que ni entenen res ni volen entendre res. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies  que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. No hi ha tema, l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”.

  Sí, sí, com a València, les illes Balears o l’Aragó on els mandataris del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, -malaguanyat poder- estan fent tot el que poden per esborrar l’idioma català del mapa de l’Administració, la cultura, l’ensenyament i de la manera de viure i de pensar dels Països Catalans. Allà sí que hi manquen milers de voluntaris, un a cada cantonada, per  defensar la protecció de l’idioma català. Parlem d’ajudar i de defensar contra l’agressió planificada que des del govern central, centralista i nacionalista espanyol s’ha llançat en contra de la protecció de la llengua de la mil.lenària nació catalana, víctima del perseguiment -la història per testimoni- per part de les nefastes i odioses dictadures espanyoles. La prohibició de l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles va ser total i absoluta, amb càstics severs i cruels tant pels alumnes com pels mestres i professors. Aquests darrers, exiliats, expulsats, castigats i substituïts per mestres castellans. “Si eres espanyol, habla espanyol” vàren fer escriure els franquistes a les façanes de les llars catalanes. La veritable història explica fets tremebunds contra la nació i la llengua catalanes en el decurs de les dictadures espanyoles, principalment, les darreres, la del general Miguel Primo de Rivera, ‘capità general de Catalunya’ (13 de setembre de 1923-28 de gener de 1930) i la del general Franco, (1939-1975).

L’escola ha de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. Aquest és el model de l’escola catalana. No l’adoctrinament ni formar persones dòcils.

   L’excusa, ara, segons les declaracions fetes pel ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, que va relacionar el creixement de l’independentisme amb el model d’escola catalana (diari El Punt Avui, 3-10-12). No, no, no i no!!!. A algunes ‘regiones’ d’Espanya potser encara contemplen amb entusiasme el ‘NO-DO’, a Catalunya, no!. Per l’escola catalana, amb molts bons professionals, l’educació no és una eina d’adoctrinament polític. És un mecanisme social per formar persones ben instruïdes, autònomes, solidàries, lliures i, pensem que, a més a més, uns coneixements de cara a l’empenta empresarial i idiomes haurien de ser profitosos. La xifra de 5 milions de treballadors sense feina, és un fet vergonyós per les nacions d’Espanya. Començar de petits i joves a entendre els valors de l’empresa, emprenedoria i del treball, és molt més important que “espanyolitzar” els nens catalans “per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. És una mostra d’orgull per Espanya ser un país ‘rescatat’?

   L’independentisme ha crescut a Catalunya de manera progressiva des de l’any 2006, degut a la fòbia contra la nació catalana per part dels jerarques del ‘Partido Popular’. La campanya de signatures arreu d’Espanya -a les preguntes de la premsa deien que signaven contra Catalunya- en contra de la necessària reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Projecte revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’!!! pels ciutadans de Catalunya. Tot i així, el ‘Partido Popular’ va presentar-hi recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Recusacions de magistrats i quatre anys -fins el 2010- per emetre el veredicte: la sentència contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- ‘referendat’ pels seus ciutadans. Més d’un milió de persones es vàren manifestar a Barcelona, ciutats i pobles de Catalunya i a l’estranger com a protesta per la sentència i proclamant al món sencer que Catalunya ha estat, és i serà una nació mil.lenària. El ‘Partido Popular’ no en va tenir prou amb això i ha continuat evidenciant el seu menyspreu i mofa per l’autonomia de Catalunya, presentant recursos contra altres lleis aprovades pel Parlament com ara la d’Educació, Comerç, Cinema…Si Catalunya no es pot governar per les seves pròpies lleis, això no és una autonomia és una farsa que, de forma inevitable, porta cap a l’independentisme.

   A Catalunya, -que ho sàpiguen tots els pobles d’Espanya- tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va lamentar la ‘ignorància’ del ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, sobre la realitat de l’ensenyament a Catalunya. Mas considera que els membres del govern de Rajoy haurien de ser “més subtils”, jo diria que fer més ús de la intel.ligència política, i va assegurar que “és més fàcil de demostrar” que el ministre espanyol s’equivoca. “L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol”, va afirmar. El president Mas va queixar-se de “la ignorància” que mostra Wert sobre el model educatiu català.

   Artur Mas va concloure la seva intervenció sobre aquesta qüestió assegurant que “no hi ha tema” i que “l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”, tot i que va reconèixer que “si algun dèficit” té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de llengües, a part del castellà, en altres idiomes.

“El ministre José Ignacio Wert ha demostrat, en els pocs mesos que fa que ocupa el càrrec, una incompetència absoluta en l’exercici d’una responsabilitat com la de ministre d’Educació i Cultura”. (Diari El Punt Avui, 25/05/12).

   Sigui com sigui, jo diria que “sí hi ha tema”. Si en lloc “d’espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”, com diu el ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, el que cal és ajudar a millorar la qualitat de la instrucció que es proporciona a totes les escoles i col.legis de les nacions d’Espanya. Ajudar a estimular l’interès per l’estudi amb l’objecte de reduir l’alarmant nombre d’alumnes que abandonen l’escola o no continuen escalant a nivells més alts d’educació. Això requereix l’existència de més i millors professors…;professors que es  puguin atraure i ser retinguts en escoles i col.legis només si els sous reflexen d’una forma més adequada el valor dels serveis que desenvolupen. També cal ajudar a que els mestres, professors i instructors estiguin equipats amb el millor material d’ensenyament i informes professionals. Cal que tinguin a la seva disposició mètodes d’instrucció provats mitjançant una acurada investigació científica del procés d’ensenyament i mitjançant una acurada experimentació pràctica. Ho pot entendre tot això, senyor Wert? Cal prestar atenció especial a l’augment d’oportunitats i incentius perquè tots els ciutadans desenvolupin al màxim la seva intel.ligència, per completar la seva educació i perquè continui el seu progrés en el decurs de les seves vides. Això vol dir evitar l’abandonament dels estudis, la millora i expansió de serveis docents especials i així mateix proporcionar millors mitjans educatius als ciutadans de barris menys afavorits i zones rurals. Ho pot entendre tot això, senyor Wert?  Significa, també, augmentar les oportunitats per aquells estudiants que desitjen i són intelectualment capaços de continuar avançant en la seva educació i matricular-se en col.legis i universitats. Vol dir, prestar molta més atenció a l’ensenyança tècnica i vocacional que des de fa temps no disposa d’un millor i més important suport, en perjudici del progrés tecnològic…Ho pot entendre tot això, senyor Wert? No veu que totes aquestes qüestions i demandes són molt més trascendentals que “espanyolitzar” els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”? No veu que d’aquesta manera no s’arribarà a cap lloc? Tot el que saben fer des del govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’,  són més i més retallades en educació? Pobres de vostès si l’AVE ‘electoral’ de Galícia és deficitari.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: q9GMORPGXX8

————————————————————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

   <<No s’hauria de permetre que el control de l’economia nacional segueixi a les mans d’uns pocs, sinó que hauria de ser ampliat amb la finalitat d’integrar-hi milions de ciutadans o l’Estat hauria d’encarregar-se d’això en tant que en una democràcia ell és el responsable davant el poble>>. (President John F. Kennedy, presentació davant el Congrés del projecte de llei sobre la modificació de les estructures de l’imperi del petroli, 24 gener 1963).

  El president Kennedy ajuda a encoratjar als americans perquè comprin ‘U.S. Savings Bonds’, Bons d’Estalvi. (La Casa Blanca, 5 novembre 1963, just 17 dies abans del seu assassinat a Dallas, Texes).  

La indústria petroliera americana -any 1960- gaudia veritablement d’un extraordinari poder polític. Quan Kennedy va entrar a la Casa Blanca, el sistema fiscal americà i, per damunt de tot, el sistema de ‘reserves’ havia permès a alguns homes de negocis de la indústria petroliera com H.L. Hunt amassar, en uns pocs anys, una fortuna que per arribar-hi Rockefeller havia necessitat mig segle i una gran dosi de paciència. (James Hepburn). 

   <<A l’any d’haver entrat a la Casa Blanca, el 1962, el president Kennedy va estudiar els informes dels seus consellers i va decidir posar-se en acció. Havia reaccionat amb contundència davant les imposicions de la indústria de l’acer; en l’assumpte del petroli va disposar els seus plans de forma més cautelosa. El 16 d’octubre de 1962 una llei que portava el seu nom va acabar amb la distinció entre beneficis repatriats i beneficis reinvertits a l’estranger en el cas de companyies americanes que tinguessin possessions a ultramar. Des de aquest moment, les dues vàren romandre subjectes als imposts americans. La llei pretenia al mateix temps fer distinció entre beneficis aconseguits ‘honradament’, resultants d’operacions comercials corrents i els beneficis sospitosos buidats en algun punt del circuit comercial per companyies secundàries afincades en paradisos fiscals estrangers. Tot i que la mesura anava destinada al conjunt de la indústria americana, va afectar d’una manera especial a les companyies petrolieres que eren les que tenien les més grans i més esteses activitats a l’estranger>>.

   Cada vegada, el president Kennedy, comptava amb més ‘simpaties’ per part dels magnats del petroli. 

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:gFTrTVTY4vo

————————————————————————————-

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. Les primeres, la producció de les quals tingué com a centre principal la Ciutat de Mallorca, es distingiren per llur major coneixement de les costes atlàntiques i europees septentrionals i de les àrees continentals interiors -aquestes ignorades per les cartes itàliques-, per llur major informació política i geogràfica; així mateix per la seva coneixença més pregona de les illes i de les costes africanes occidentals, a causa, sens dubte, que havien estat navegants catalans els primers a fer l’explotació de l’Àfrica, des de mitjan segle XIV, en recerca de ‘l’or africà’ per la ruta atlàntica. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Per què les cartes nàutiques medievals veieren llur eficàcia limitada?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.-  “Mai vaig odiar un home prou per tornar-li els seus diamants”. Zsa Zsa Gabor.

 Zsa Zsa Gabor

(Imatge: http://biography.com)

————————————————————————————-

    Al parvulari, les nenes i els nens fan el que han de fer. Tothom ho sap això. Són petits com tamborets, però, són molt vius i ho entenen tot. Tenen uns sentiments enormes. A l’espai per jugar disposen d’unes petites trones per pujar i baixar. No paren, escales amunt i avall. Fan el que han de fer.

   El parvulari governamental espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, és una altra cosa. Allà sí que no fan el que haurien de fer. Al menys, en el parvulari de nenes i nens petits com tamborets, fan el que toca fer. Hi ha ministres del govern central que diuen i fan barbaritats, contra Catalunya, la nació catalana. Ho fan tot al revés. Semblen sortits de les tenebres del franquisme. Totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el govern central, centralista i nacionalista espanyol les porta al Tribunal Constitucional, això és autonomia? Això és un Estat autonòmic? Una veritable autonomia vol dir governar-se per les pròpies lleis. La nació catalana, els ciutadans de Catalunya, no volen una autonomia de per riure, una pantomima i per aquest motiu, ara, sota una enorme i indescriptible pressió del ‘Partido Popular’ i amb totes les portes tancades, només existeix un camí possible: la independència. 

   És el cas de les relacions, cada com més dolentes, amb la nació espanyola perquè Catalunya vol i pot ser Estat i administrar els  propis imposts procedents dels seus ciutadans. No pot ser de cap manera que 16.000 milions d’euros surtin cada any de Catalunya en imposts -un 8% del PIB català- i no tinguin retorn. Així, Catalunya, és una Comunitat Autònoma (?) ‘pagadora’ i que roman molt mal finançada per culpa d’aquesta anòmala situació fiscal que cap país europeu i del món voldria acceptar. Un veritable espoli fiscal que s’agreuja encara més, quan Catalunya es veu impel.lida a demanar diners a l’Estat -els que ella ajuda a generar-, i té que pagar un 6% d’interès. I el greuge encara és molt més gran si es té en compte que l’Estat espanyol deu a Catalunya 8.605 milions. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades en sanitat, educació, recerca i serveis socials. Es vol ofegar el creixement econòmic i social de la nació catalana. Es vol ofegar el seu progrés en tots els camps. Tornar a l’endarreriment i als nefasts anys del franquisme. També, de propina, i a ser possible, fer desaparèixer tota la protecció de la llengua catalana com està passant a l’Aragó, a València i a les illes Balears amb governs del ‘Partido Popular’ i  que formen part dels Països Catalans.

   I  quan Catalunya diu, prou!, quan milions de ciutadans fent ús del seu dret democràtic es manifesten a Barcelona i a altres ciutats i pobles de la nació catalana per expressar la seva indignació, i al mateix temps els seus anhels i aspiracions com ara la independència perquè no disposa de cap altra sortida, des del govern central del ‘Partido Popular’ de Madrid, des del Congrés, el Senat i altres instàncies, tot són improperis, insults i amenaces. I fins i tot provinents d’altres Comunitats Autònomes o ‘regiones’ que han rebut i reben molts diners de Catalunya. Per què el govern central del ‘Partido Popular’ no fa públiques les balances fiscals? Tot una mostra d’una democràcia de molt baixa qualitat, d’un nul diàleg per part del govern central i de no saber estar a l’alçada de les circumstàncies i dels canvis dels temps i dels pobles.

   Catalunya, la nació catalana ha estat i és solidària en escreix. Ha desenvolupat i desenvolupa de manera eficient les seves importants competències i fa els seus deures. És una nació acollidora i un motor econòmic, social i cultural de primer ordre. Gaudeix d’un important prestigi internacional. El món empresarial que no es vol quedar enrere respecte als reptes internacionals, ha demanat més inversions en infraestructures. Fa uns anys, concretament des del 2006, va fer saber a l’Estat espanyol que per continuar creixent i atendre millor les seves competències, necessitava d’un millor finançament. Ho va fer mitjançant la Reforma de l’Estatut d’Autonomia. Tots els representants dels partits vàren ser cridats per la redacció del projecte que va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats on ja va ser retallat, el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya.

   Tot i així, el ‘Partido Popular’ després a l’oposició va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un disbarat de proporcions colossals que només es pot entendre des d’una permanent i malaltissa fòbia contra la nació catalana i per aconseguir més vots dels espanyols. Després de 4 anys, ‘la sentència’. Diuen en llengua castellana -a cap lloc del món és tant respectada, ensenyada i admirada com a Catalunya- que <<quién siembra vientos, recoge tempestades>>. El passat 11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, 2 milions de ciutadans es vàren manifestar per demanar la independència. La propera manifestació massiva serà per demanar en el nom d’una veritable democràcia, la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació de la nació catalana. El dret dels pobles a l’autodeterminació. Decidir lliurement el seu futur polític.

   La de l’Estatut -amb recurs i sentència- va ser la primera porta que es va tancar. Ja amb el ‘Partido Popular’ en el govern de l’Estat, amb majoria i poder absoluts, s’ha tancat una segona porta a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya: la del pacte per la justícia fiscal. El juliol passat el Parlament de Catalunya va aprovar el text del pacte fiscal amb els vots de CiU, ERC i ICV-EU i A, el PSC es va abstenir en el punt clau sobre com s’han de gestionar els tributs. El text va ser donat a conèixer al govern central.

Totes les portes tancades per part del govern central i centralista, nacionalista espanyol del ‘Partido Popular”. Ni converses, ni diàleg de cap classe per corregir la injustícia fiscal contra Catalunya -per aquest motiu no publiquen unes veritables balances fiscals- i que només li queda el camí de la independència. Ho sap cancellera Angela Merkel que 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn? Això és propi d’un país europeu?  

  Tercera porta que es tanca. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya- i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Rajoy va rebutjar el pacte de justícia fiscal, ja hi està d’acord doncs amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol: 16.000 milions d’euros que surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn. Un 8% del PIB català. La nació catalana ja ha dit, prou!. Així ho fa saber a Espanya, a Europa i al món. En castellà, en anglès i en català.

   Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte per part de l’Estat espanyol, cap mur no servirà de res. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat. Té molt temps per fer continuats desplaçaments a Europa -ara rescat si, ara rescat no; que si rescat virtual que si rescat efectiu…- però no en disposa per encetar diàleg amb Catalunya? Té molt temps per fer aquests grans discursos electorals i apocalíptics -recorda a un predicador-, però, no en disposa per encetar un pla de converses amb el govern de Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: hTkL-u68nhc

————————————————————————————————

  El Deure i la Glòria

La reforma de l’imperi del petroli

     ****************

<<La propietat privada ha portat, sens dubte, en el cas del petroli i del gas natural més conseqüències desafortunades que en qualsevol altre domini. S’ha traduït en superproducció, inestabilitat, fluctuacions incessants de preus, una pèrdua de recursos naturals, capital i treball, especulació, frau, absurdes extravagàncies i flagel.lants injustícies socials i, finalment, en l’establiment d’un monopoli>>. (John Ise, professor d’Economia a la Universitat de Kansas i autor de ‘La política estadounidenca en quant al petroli’. Va recomenar l’any 1929 la nacionalització de tots els recursos naturals, inclusiu el petroli).

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser badocs i lents>>. (President John F. Kennedy, acte de presentació davant el Congrés, de la llei per modificar les estructures de l’imperi del petroli, 24 gener 1963).

Com a senador, John Kennedy no va ser popular entre els negociants del petroli. Com a President, va decidir obrir la discussió sobre les estructures de l’imperi del petroli.

   A la Convenció Demòcrata de 1960, els representants dels estats petroliers vàren donar suport a la candidatura de Lyndon Johnson, però Kennedy va guanyar l’investidura. Durant la primavera de 1961, Morgan Davis, president del Board of Directors de la Humble Oil i Refining Corpo. (1961-63), Director del First National City Bank de Houston, membre del National Petroleum Council i de l’American Petroleum Institute, va manifestar en el decurs d’un dinar íntim: “És impossible entendre’s amb aquest home” referint-se al president Kennedy. Com a senador, John Kennedy, no havia estat popular entre els negociants del petroli, però no li tenien por. Els magnats  s’equivocaven. El nou president va decidir obrir la discussió sobre el problema.

   El president Kennedy creia, com Franklin D. Roosevelt, <<que no devia permetre’s que el control de l’economia nacional continués a les mans d’uns pocs, sinó que deuria ser ampliat amb la finalitat d’incloure-hi milions de ciutadans o l’Estat deuria fer-se càrrec d’això en tant que ell és el responsable davant el poble. Malgrat això, el president Kennedy sabia també que qualsevol nou examen dels principis reguladors de la forma de fer beneficis i la lliure empresa des d’un punt de vista moral, social o inclús nacional, seria no acceptada no només per els negociants petroliers sinó també per molts altres ciutadans que ho considerarien com un atac a ‘l’American way of life’. Atacs semblants fets per l’Administració i pel Departament de Justícia havien fracassat en el passat>>.

   En el proper ‘post’ explicarem com el president Kennedy, després d’estudiar els informes dels seus consellers, va decidir posar-se en acció. 

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:1qYFG8NdPr0

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cartografia nàutica europea era un fet en el segle XIII, encara que les cartes més antigues conservades siguin del segle XIV. Hom sol esmentar ‘l’Atles Català’, del 1375, de Cresques Abraham, com l’obra mestra de la cartografia medieval. Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Per què es distingiren les cartes nàutiques medievals?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Creure en el que mai veurem, això és la poesia”. Gerardo Diego.

Gerardo Diego

————————————————————————————-

     Federico Trillo, ‘Partido Popular’, es va retirar l’any 1989 com a comandant per entrar en l’activitat política. La fotografia (www.periodistadigital.com), mostra el moment en el que en el nom del ‘Partido Popular’ -a l’oposició, any 2006- presenta el recurs contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- aprovada pel Parlament de Catalunya, ‘retallada’ i aprovada pel Congrés de Diputats, el Senat, sancionada pel rei i  referendada!!! per els ciutadans de Catalunya. Ací va començar el foment de l’independentisme, “un disbarat de dimensions colossals”. Amb anterioritat, el ‘Partido Popular’, va organitzar una campanya de recollida de signatures arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. A les preguntes de la premsa a espanyols signants, molts contestaven que ho feien per “anar contra Catalunya”. Actualment, el ‘Partido Popular’ en el govern central i amb poder absolut, continua atiant una pressió vergonyosa i injustificada contra la nació catalana. 

    De la primera fotografia a la segona les separen set anys. Els ciutadans de Catalunya ja han dit, prou! La Generalitat ha fet i fa tot el que pot perquè la veu, anhels, aspiracions i justícia fiscal dels ciutadans i del Parlament siguin escoltats i atesos per el govern central espanyol del ‘Partido Popular’. És l’hora del diàleg polític. 

  El president del govern espanyol Mariano Rajoy, va assegurar recentment en un míting a Sant Sebastià (nació basca), que l’independentisme és “un disbarat de dimensions colossals” i que no està disposat a acceptar la secessió de cap territori “de cap manera”. El que va ser un “disbarat de proporcions gegantines i colossals” fou, l’any 2006, el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i més tard amb recusacions continuades dels seus membres, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els Estatuts i la Constitució, s’han de reformar de tant en tant sinó ens fan retornar a l’Edat de la Pedra via l’immobilisme governamental i col.lectiu. 

   Mai per mai els jerarques del ‘Partido Popular’ havien d’haver portat la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional. No només hi vàren portar l’Estatut, si van sentir empesos els ciutadans de la nació catalana que el van referendar. Abans d’aquest fet tant lamentable i perillós, la campanya de recollida de signatures per tot arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut i que molts espanyols signants deien a la premsa que era per “anar contra Catalunya”. Ah!, i de tot aquest maremàgnum organitzat pel ‘Partido Popular’ a l’oposició, per aconseguir vots dels espanyols, en va sortir el boicot contra els productes catalans. Aquí va començar el gegantí i colossal foment de l’independentisme a Catalunya. Així ho haurien de reconèixer els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’ i posar-hi remei d’immediat, però, el poder absolut fa perdre els sentits en la manera de pensar, parlar, discursejar, actuar i governar. I totes aquestes coses que Catalunya no va voler començar i que s’ha esforçat considerablement per intentar arreglar, repercuteixen a Europa i en el món. I no pas per culpa de l’independentisme, sinó per culpa dels qui l’han fomentat i el segueixen fomentant.

   Va ser un disbarat exorbitant el fet de portar al Tribunal Constitucional espanyol, caducat, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És un cas insòlit a Europa i països democràtics del món. Volem recordar, una vegada més, que el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya. Però això no va acabar aquí.

   Quatre anys, des del 2006 fins al 2010, el ball de recusacions, bombardeig constant de la premsa, sentència ara sí i sentència ara no, profund malestar i menyspreu cap a la nació catalana que paga, paga i paga i s’ha cansat de callar, callar, callar i d’abaixar el cap. Catalunya tenia i té realitats econòmiques i socials, aspiracions i anhels molt més importants que romandre pendents d’una sentència del Tribunal Constitucional, a instàncies d’un partit nacionalista espanyol, de dretes i de l’ultradreta, conservador i ultraconservador: el ‘Partido Popular’. Coses tant importants com que els ciutadans de la nació catalana han de treballar -els qui poden gaudir d’aquest dret humà fonamental- per pagar amb els seus diners uns impostos, cada any, de 16.000 milions d’euros que surten de Catalunya i ‘no tenen retorn’, un 8% del PIB català. Espoli fiscal únic al món. I ara Catalunya ha de demanar crèdits al 6 per cent a l’Estat espanyol, dels seus propis diners que ja ha aportat en impostos. On és la transparència de la democràcia espanyola i del govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, que no fa públiques les balances fiscals?

   Segons Rajoy, el sobiranisme és “un torpede a la línia de flotació” de les mesures contra la crisi i per el benestar dels ciutadans. Tots quiets, asseguts amb bata a ratlles, en el pupitre, escoltar i callar que la mediocritat supina del centralisme del totpoderós papà Estat ja ho arreglarà tot. Què volen arreglar vostès sols!, quan el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va subratllar recentment a Barcelona que l’Estat espanyol sortiria de l’euro si Catalunya s’independitzés. Segons la seva opinió, Espanya no podria “sobreviure” perquè Catalunya és un motor econòmic. “Una hipotètica independència de Catalunya no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó posar fi a Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”.

   Alberto Ruiz-Gallardón i Jordi Hereu

Doncs si el ministre de Justícia espanyol ho veu d’aquesta manera, per què algunes ‘regiones’ d’Espanya no s’espavilen d’una vegada i es treuen del damunt tanta mandra i immobilisme, tant d’abusar de subsidis i d’un pertorbador excés funcionarial? O és que no s’espavilen perqué Catalunya ja paga? Què passa amb tant de turisme de xeringuito i res de Silicon Valley? Per què els grans empresaris no ajuden als emprenedors per a la creació de noves empreses? Què passa amb tanta amnistia fiscal? No els cau la cara de vergonya de que el TAV, línia Barcelona-Figueres, encara no conecti amb França i l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en TAV per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients? Innumerables autovies gratuïtes que s’han construït a l’Estat a càrrec dels pressupostos generals. Unes obres en molts casos faraòniques, amb trànsits irrisoris, i amb nuls criteris de foment de la competitivitat. El corredor mediterrani, que hauria de ser una aposta de futur, és menyspreat per l’Estat. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions. És un TAV electoral? Els últims cinc anys els contribuents catalans que han marcat la casella del 0,7% de la declaració de renda han aportat més de 290 milions d’euros a subvencions per al més necessitats. Però d’aquests diners només n’han tornat 120, i els altres 170 s’han quedat pel camí. Les matricules han estat aquest any el doble de cares a Catalunya que a Madrid. A més, els estudiants catalans rebran un 30% menys de beques que la resta. El mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas, estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. Mariano Rajoy ha iniciat una ofensiva recentralitzadora i de retallades que afecta de ple la Generalitat, que rep menys recursos. Un dels exemples és la llei de dependència. L’Estat deixarà d’aportar uns 76 milions anuals. Cada català paga de mitjana a l’any 95 euros en peatges mentre que a la resta de l’Estat la mitjana és de 30 euros. Una despesa que ara anirà augmentant després  que s’hagin apujat un 7,5% les tarifes. La sanitat, l’educació, els serveis socials… s’estan veient durament afectades.

   Només amb la meitat dels 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria estalviar algunes de les retallades. Tot això és un “torpede a la línia de flotació” de la recuperació econòmica i no pas el sobiranisme, com creu el president Rajoy. En una democràcia el poble és el sobirà. Una sobirania forta, arrelada i respectada de les nacions d’Espanya, amb unes veritables autonomies que també siguin Estat, que disposin d’idèntiques competències i es puguin governar per les seves pròpies lleis, i amb un govern central dialogant i cooperador, es podria aconseguir la recuperació econòmica. Asfixiant, ofegant, martiritzant i menyspreant a la mil.lenària nació catalana, al seu progrés econòmic i social, a la seva llengua i a la seva escola, no aconseguiran res de res. Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte, no aconseguiran res de res. Ni amb insults tampoc.

     Ara li toca al president Rajoy venir a parlar a Barcelona

   El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de la Diada Nacional de Catalunya- amb el cor a la mà i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat de Catalunya. Però encara que ho volgués fer, ho podria fer això el president Rajoy?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:HCSHUD1eVNE

—————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

   <<Podrem estar orgullosos d’una economia de sis-cents mil milions de dòlars i de setanta milions de llocs de treball, només quan subratllin en la major extensió possible la millora de les nostres escoles, la reconstrucció de les nostres ciutats, el consell als nostres joves, assegurar la nostra salut i cuidar de manera adequada els nostres ancians i desvalguts>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

    <<El proper dilluns la Comissió de la Cambra per Recursos i Arbitris obrirà les seves sessions amb la discussió d’un projecte de llei, demorat des de fa temps, per proporcionar assegurança d’hospitalització als nostres ciutadans més ancians. Aquestes sessions són desitjables, però els fets són coneguts per tothom>>.

   <<Els nostres treballadors més vells i jubilats pateixen malalties més freqüents i de més duració que en la resta de la població. Els seus ingressos només arriben a la meitat dels que gaudeixen els nostres ciutadans més joves. No es poden permetre pagar ni l’elevat cost d’una hospitalització ni el d’una assegurança d’hospitalització. Els seus fills tampoc es poden permetre sufragar les despeses d’hospital de tres generacions…, les dels seus propis fills i les dels seus pares i les d’ells mateixos. No dubto ni un sol instant de que la majoria dels fills desitjen sufragar aquestes despeses dels seus pares ancians o incapacitats per malaltia, però no ho poden fer, i crec que els Estats Units han de fer-se càrrec d’aquestes responsabilitats com a país orgullós i esforçat>>.

   <<No puc dir-lis ara si aconseguirem aquesta legislació abans de Nadal, però si puc dir que els membres d’aquest Congrés no aniran cap a casa en el pròxim estiu sense haber aprovat aquest projecte de llei. Crec que deurem romandre en actiu fins a aconseguir-lo>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

El vídeo

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: BWLN1ZZzsdE

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els coneixements de geometria i astronomia, per més que entrellaçats amb figuracions astrològiques i filosòfiques, havien fet avançar l’art de navegar i posat les premisses d’una <<navegació astronòmica>>. Els mariners catalans ja sabien servir-se de <<carta i brúixola>>, manejaven l’astrolabi, el quadrant i el nocturlabi -el darrer, instrument nàutic per determinar l’hora durant la nit i conegut de temps, si bé la seva primera descripció no aparegué sinó en la ‘Nova Geometria’, de Ramon Llull. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Què era ‘l’Atlas català”, del 1375?

L’Atles Català, del 1375

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Un gran ideal necessita sacrificis”. Pavlo Tytchyna.

————————————————————————————-

 La gossada humana

   Tota professió honesta i honrada ha de comptar amb personal molt ben preparat que la representi i la faci útil. La tosquedat i la matusseria fan perdre la confiança i la credibilitat nacional i internacional. Donen mala fama i costa moltíssim recuperar. Quan aquesta professió és la política o l’exercici de càrrecs a l’Administració, en una veritable democràcia, tant la preparació com tota actuació, han de romandre sense màcula. Immaculats. En política -ciència i art de governar- el poble hauria d’escollir els millors, no els pitjors. No només en la forma de treballar i d’actuar provinents del més estricte sentit de la veritat i la justícia, sinó en el parlar, en el discursejar. I si per motius electoralistes no es compleix amb aquest sagrat deure, el poble, els ciutadans ben informats, haurien d’acomiadar -mitjançant les urnes- al partit polític en qüestió. Cal des del govern central, en aquest cas el ‘Partido Popular’ amb poder absolut, donar un exemple intacte que porti cap a la integració i no a la desintegració i la ruptura. Caldria desenvolupar la tasca del govern amb més intel.ligència i de respecte a la democràcia i a les minories nacionals de les nacions d’Espanya.

   Obrim la capsa dels disbarats del nacionalisme espanyol. El president Rajoy garanteix -diari El Punt Avui, 04/10/12- que, si cal, executarà l’article 155 de la Constitució, és a dir, una ‘intervenció directa’ per liquidar l’autogovern que tothom sap, tot Europa i el món saben que es refereixen a Catalunya, a la nació catalana. Les nacions d’Espanya, les Comunitats Autònomes o les ‘regiones’ provinents del franquisme, accepten l’ofec fiscal al qual se’ls sotmet des del govern central, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. Expressat en números significa que si un territori no compleix el dèficit de l’1,5% per enguany i del 0,7% per l’any vinent, serà intervingut pel govern central. Uns barems que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha criticat perquè els considera ‘injustos i deslleials’. I moltíssim més si Europa i el món veuen que els ciutadans de Catalunya, aporten amb els seus impostos 16.000 milions d’euros, un 8% del PIB català i no tenen retorn des de l’Estat. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades.

   Amb aquesta asfixia econòmica i social de Catalunya, que es nega a ser una Comunitat Autònoma de per riure, el govern central del ‘Partido Popular’ pretén ofegar l’Estat autonòmic i retornar a la mediocritat i inutilitat del centralisme franquista. Cada vegada que Rajoy, membres del seu govern, presidents de comunitats autònomes ‘inventades’ del ‘Partido Popular’ o Rosa Díez -la líder d’UPD- obren la boca en contra de la nació catalana, -liquidar l’autogovern, és a dir, la ruptura- els inversors i les empreses fugen -cames ajudeu-me- espantats de la forma en que l’actual govern espanyol pretén resoldre allò que ha cabdellat i vol enrotllar de tal manera que, ni enginyers de la NASA podrien descabdellar. La prima de risc puja, la borsa baixa, l’atur augmenta -aviat 5 milions de treballadors sense feina- i els emprenedors fugen cap a altres països europeus, Canadà…

   I la culpa de tot qui la té? Doncs la Catalunya espoliada i pagadora -unes veritables, fiables i transparents balances fiscals ho poden demostrar -que ja ha dit, prou! I la propera vegada -ben aviat- no seran 2 milions de ciutadans que sortiran al carrer per expressar la seva aspiració i anhel per la independència, seran 4 milions i desprès 6 milions i, de fet, el resultat d’un referèndum sobiranista ja és conegut. És per aquest motiu i cap altre l’amenaça del govern central del ‘Partido Popular’ i de la líder d’UPD -nació basca- de que sigui aplica l’article 155 de la Constitució espanyola que permet una ‘intervenció directa’ per liquidar l’autogovern de Catalunya. Aquest no és el camí d’una veritable, transparent i exemplar democràcia.

   Un altre regal de la capsa de disbarats del nacionalisme espanyol. Ho explica VilaWeb. El vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras (‘Partido Popular’), va demanar al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que preparés un general de brigada, de la guàrdia civil preferentment, per aturar el procés cap a la independència de Catalunya. Més encara: ‘El senat es reuneix, vota i Catalunya és intervinguda, el Parlament es dissol, el govern de la Generalitat va a casa seva i la delegació del govern pren el control de Catalunya. I el general de brigada pren el control dels mossos d’esquadra’. Tota una pel.lícula de retorn al franquisme dels anys trenta, que només es pot expressar, desitjar i anunciar des de la postura d’un odi exacerbat. Constitueix una veritable desgràcia del nacionalisme espanyol, la dreta, l’ultradreta, els conservadors i ultraconservadors, de pretendre retornar al règims dictatorials que tant i tant de mal han causat a les nacions d’Espanya no reconegudes -però existents-, constretes i amargades. Resulta inadmissible per els valors de la democràcia i per el propi prestigi de l’exèrcit i de la guàrdia civil, insinuar i demanar la seva intervenció en contra de ciutadans pacífics que, de manera democràtica, demanen canviar situacions d’injustícia -espoli- fiscal, poder continuar treballant per a la protecció de la llengua catalana i, per damunt de tot, governar-se per les pròpies lleis que és la base d’una veritable autonomia.

     L’esquerra verda europea, segons que va informar el diari El Punt Avui, 04/10/12, també va expressar la seva protesta per les amenaces de Vidal-Quadras. El cinqué grup del Parlament Europeu critica les ‘escandaloses declaracions’ de l’eurodiputat popular. Demanen ‘debatre formalment’ aquesta qüestió en la propera conferència de presidents a Estrasburg. Cohn-Bendit i Rebecca Harms, caps de files de 58 eurodiputats de 15 països diferents, han escrit una carta al president de l’Eurocambra, Martin Schulz, en què li retreuen que s’hagi negat a cessar Vidal-Quadras perquè no parla com a vicepresident sinó que “només expressa una opinió personal”. Els ecosocialistes europeus s’afegeixen amb aquesta carta al rebuig expressat també pels 86 eurodiputats liberals. El president de l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa, Guy Verhofstadt, ha equiparat les amenaces militars contra Catalunya d’Alejo Vidal-Quadras amb la repressió de la primavera àrab.  

 L’eurodiputat i president del Grup dels Verds-Aliança Lliure Europea a l’Eurocambra, ecosocialista, Daniel Cohn-Bendit. Una imatge actual i una altra del Maig del 68. (Lucio in the sky).

   Una altra joia del parlotejar contra Catalunya per part de dirigents del ‘Partido Popular’, equivocats totalment, és la recent del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, quan va afirmar la barbaritat en contra del prestigi i del bon fer de l’escola catalana, i va relacionar el creixement de l’independentisme amb l’escola catalana. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya va declarar amb relació a les declaracions de Wert: <<Confirma un cop més que ni entenen res ni volen entendre res. Hem de lamentar la ignorància de Wert sobre la realitat de l’ensenyament a Catalunya. Els membres del govern de Rajoy haurien de ser més subtils. És fàcil de demostrar que el ministre espanyol s’equivoca. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. El president Mas va concloure la seva intervenció sobre aquesta qüestió assegurant que: <<no hi ha tema. L’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant. Si algun dèficit té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de les llengües, a part del castellà, en altres idiomes>>.  

   Escoltin, ho direm una vegada més i ho repetirem fins que l’infern es congeli. Els únics, enormes i gegantins creadors de l’independentisme han estat i són els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’. A l’oposició ho feien per guanyar més vots dels espanyols, ara, en el govern central  amb poder absolut i  encara per aconseguir més vots. Poder que, com veiem, utilitzen molt i molt malament. És un poder malaguanyat. Sí, vàren fomentar l’independentisme de la nació catalana quan ja, l’any 2006,van endegar la campanya de recollida de signatures per tot Espanya -això va provocar un boicot contra els productes catalans- en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Text revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés de Diputats, el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i referendat!!! per els ciutadans de Catalunya. Tot i així, els jerarques del ‘Partido Popular’ van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, i amb constants recusacions de magistrats -per així obtenir la sentència més dura possible-durant els quatre anys!!! de debats en el si del Constitucional. Quatre anys de menyspreu per Catalunya, la seva autonomia i les seves institucions. Quatre anys de sentir-se jutjats, amenaçats i agafats per les orelles per un partit polític a l’oposició que ho volia, ho vol dominar tot i fer-nos retornar al centralisme franquista. Quan el després president Montilla va demanar al ‘Partido Popular’ que retirés el recurs contra l’Estatut, no només no ho van voler fer sinó que vàren continuar presentant recursos a altres lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com ara la d’Educació, Comerç, del Cinema, etcètera. Voler impedir que Catalunya es governi per les seves pròpies lleis, és a dir, que no tingui una veritable autonomia sinó una de per riure, una pantomima. I per això, el govern central, de Madrid, es queden dels impostos dels ciutadans de Catalunya un 8% del PIB, 16.000 milions d’euros que no tenen retorn. La nació catalana ha dit, prou! L’any 2010, 1 milió de manifestants vàren expressar, a Barcelona, la seva indignació. L’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ho van fer 2 milions de persones. El president Artur Mas es va desplaçar a Madrid per mirar de trobar un camí d’enteniment i continuar parlant. El president Rajoy no va voler saber res. No vol saber res. Així les coses, tothom veu i sap a les nacions d’Espanya i al món, qui va fomentar l’independentisme i qui ho segueix fent. No és la Catalunya ‘pagadora’ i ofegada.

   Una altra frase que demostra fins a quin punt ha arribat la histèria política del ‘Partido Popular’ i la seva pèrdua de rumb: “ETA és un projecte de ruptura i s’ha posat en l’avantguarda de Catalunya i del País Basc en aquesta matèria”. (Jaime Mayor Oreja, President del Grup Popular al Parlament Europeu i Exministre).

   Com va dir el president Artur Mas, en el cas del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, <<Ni entenen res ni ens volen entendre>>.

   Hi ha tema per un altre ‘post’. 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: c21U3bG3w0s

————————————————————————————-      El Deure i la Glòria

<<Ni el diner ni l’ajuda tècnica poden brandir-se com la nostra única arma contra la pobresa. Al final, l’esforç crucial no és més que el d’un veritable propòsit que requereix el combustible de la financiació i també la torxa de l’idealisme. I no hi ha res que dugui l’esperit d’aquest idealisme nord-americà i expressi millor les nostres esperances fins als més apartats racons de la Terra que el -Cos de la Pau– nord-americà>>. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’Estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).  

Any 1961. La Casa Blanca. Washington D.C. El president John F. Kennedy i Sargent Shriver, Assistent Especial del President,  fundador i primer director del Cos de la Pau al qual Kennedy hi va donar tot el seu suport. Junt amb l’Aliança per el Progrés i la política de pau del president, serien pilars bàsics de les relacions exteriors.

   <<L’èxit en ultramar del nostre Cos de la Pau format per voluntaris, en la seva immensa majoria homes i dones joves que porten coneixements i idees a gents necessitades, suggereix la creació d’organismes semblants que serveixin a les necessitats de les nostres pròpies comunitats: en els hospitals per malalts mentals, en les Reserves Indies, en centres on s’hi allotjen ancians o delinqüents joves, i també a les escoles, per oferir ajuda als analfabets o als més endarrerits. Així com aquest meravellós idealisme de la nostra joventut està servint a la causa de la pau mundial, també podria servir per la nostra tranquilitat domèstica>>.

   <<Fa un any el Cos de la Pau comptava amb menys de nou-cents voluntaris que s’havien posat a treballar de manera entusiasta. En el proper any comptarà amb nou mil membres…, tant homes com dones, amb edats que oscil.len entre els divuit anys i els setanta nou, i que desitjen dedicar dos anys a ajudar a gent d’altres terres. De fet, hi ha gairebé un milió de nord-americans servint al seu país i a la causa de la llibertat en llocs d’ultramar, fita que fins avui no ha batut cap altra nació>>. (Tercer Missatge de l’Estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).

Acte de salutació a la Casa Blanca dels primers voluntaris del Cos de la Pau, Any 1961

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:KyzZdWnOyEw

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-  Durant el segle XIII, en matemàtica, hom obrí una discussió sobre progressions aritmètiques i geomètriques; Ramon Llull ideà la seva  ‘ars magna’, mena de precedent de la combinatòria i que bé podia entroncar-se, en opinió de Millàs i Vallicrosa, amb el moviment cabalístic, de gran volada dins el segle XIII català, en què refulgiren escoles de càbala com la de Girona, d’abast universal, i figures com Bonastruc de Porta (Girona, 1194-Palestina, 1270), metge, teòsof i poeta. La petjada dels hebreus catalans fou pregona no sols en la càbala, sinó en totes les branques del saber. (Ulisses).

  Bonastruc de Porta (Girona, 1194-Palestina, 1270), metge, teòsof i poeta

 *   LA PREGUNTA de la setmana.- Els coneixements de geometria i astronomia, vàren fer avançar l’art de navegar?

     *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Si poguéssim desterrar la paraula ‘seriós’ del nostre vocabulari, moltes coses s’arreglarien“. Man Ray.

————————————————————————————-