Ponç Pilat, el de la Judea. Qui es renta les mans sobre un infern que ara es troba a tota pressió i a tota màquina? És l’ambició del poder absolut des de la nació castellana. És l’ambició del poder absolut de la dreta radical, centralista i nacionalista espanyola. Lloances al nacionalisme espanyol ,i, mensypreu i cops als altres nacionalismes de les nacions immemorials que formen Espanya. Pretendre ofegar l’autonomia de la nació catalana. Per què aquestes nacions han de romandre constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades? O és que amb democràcia -feble democràcia- han renunciat a ser grans nacions per continuar sent les dependents regionesdel franquisme? Mentre aquestes nacions immemorials no siguin reconegudes i acceptades, la unitat d’Espanya -unitat imposada- seguirà sent una entelèquia.
La dreta radical, centralista i nacionalista espanyola mai ha sabut governar a Espanya. Sempre que governa, hi ha un cataclisme. Repassin la història hi ho veuran. És degut a l’ambició pel poder absolut i a voler governar d’esquena a la nació catalana. Hi ha qui ja s’han cremat. Ja va inclòs en els elevats emoluments que cobren i de manera puntual cada mes. No, no és el mateix per als qui formen part d’aquest atur de més del 23%, un milió de llars sense ingressos a les nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Tres milions de nens a Espanya viuen en risc de pobresa o exclusió. Tretze milions de ciutadans estan en risc de pobresa o exclusió. El 60% dels fills d’immigrants a Espanya estan en risc de pobresa. En cinc anys de govern del Partido Popular amb majoria absoluta,incapaços d’aprovar una llei contra la pobresa. Mentre, més discussions i baralles pel poder absolut en el camí cap a la mediocritat i al desastre.
Remarca que la inversió governamental en famílies és del 0,9% del PIB a Catalunya, mentre que a l’Estat és de l’1,4 i la mitjana europea és del 2,2%. Això sì, 16.000 milions -8,5% del PIB català- surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part de l’Estat central. Un sistema de finançament injust, desigual i caducat constitucionalment.
En cinc anys de govern del Partido Popular amb majoria absoluta, incapaços d’aprovar una llei contra la pobresa, però, si que han portat lleis socials i contra la pobresa energètica, demanades per la societat civil catalana i aprovades pel Parlament de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol
Rajoy almuerza en el Congreso con Posada, García-Escudero, Lesmes y Pérez de los Cobos
És el suspens de l’Estat centralista retrògada que només vol governar amb poder absolut. Més de trenta (30) lleis socials, modernes, europees, consensuades amb la societat civil i aprovades pel Parlament de Catalunya, portades per Rajoy i el Govern espanyol del Partido Popular al Tribunal Constitucional. Sempre contra Catalunya. Pagar i callar.
És la penombra de l’Estat centralista retrògrada i amb poder absolut, que no fa ni deixa fer. Ja ho reciten a la nació castellana: El perro del hortelano no come ni deja comer. <<El gos de l’hortelà no menja ni deixa menjar>>, de Lope de Vega, 1618. Ara, però, estem al 2016 o a l’època de Gaspar de Guzmán y Pimentel comte-duc Olivares? El Partido Popular i Ciudadanos i ara sembla que una part del Partido Socialista Obrero Español hi volen tornar.Altra vegada i amb el govern, i govern en funciones -eternes funcions-, del Partido Popular, la penosa tragèdia de las dos Españas en ple segle XXI. La nació catalana està a anys llum de tot aquest viarany: un referèndum democràtic i treballar i donar feina a la gent mitjançant una expansió empresarial, en lloc d’una expansió funcionarial. Això ho hauran de comprendre i acceptar les 10 Comunitats autònomes -autònomes o regiones?- que reben més del que aporten.
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets pels ciutadans de qualsevol color
<<Aquells que res fan inviten a la violència com la vergonya. Aquells que actuen valentament són els que reconeixen la realitat d’uns drets>> (JFK)
<<Prediquem la llibertat a tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a la nostra casa; però, ¿serem capaços de dir al món o dir-nos uns al altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, ¿serem capaços de dir al món que ens manca ciutadans de segona classe excepte els negres?, ¿podrem presumir de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ghettos, ni raça que domini amb respecte als negres? (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
El reverendo Jesse Jackson participa en una manifestación en Ferguson, Misuri, en protesta por la muerte del joven afroamericano Michael Brown por supuestos …
<<No és suficient donar la culpa a altres i dir que aquest és un problema d’un sector del país, o simplement deplorar els fets que esdevenen. S’acosta un gran canvi, i la nostra tasca, la nostra obligació consisteix aconseguir que aquest canvi o revolució sigui pacífic i constructiu per a tots>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, 11 juny 1963).
‘Twelve O’Clock High’ és una pel-lícula de guerra estatunidenca dirigida per Henry King, estrenada el 1949. Té com a argument les tripulacions de la 8th USAAF en l’època dels primers bombardejos sobre l’Alemanya nazi a partir d’Anglaterra.
Els bombardeigs sobre territori alemany es van iniciar a partir de 1942 i van se duts a terme, bàsicament, per l’aviació britànica. Ara bé, va ser el 1945 que els aliats van decidir dur a terme un atac aeri masiu per tal de forçar la rendició. El cas més dramàtic va ser el bombaredeig de la ciutat de Dresden. L’atac aeri va tenir lloc els dies 13, 14 i 15 de febrer de 1945 i va ser realitzat per 1.300 bombamders, que van llançar més de 3.500 tones de bombres. La ciutat va quedar totalment cremada i es calcula que hi van morir entre 140.000 i 200.000 persones més que a Hiroshima i Nagasaki plegades.
Argument
El 1949, el procurador americà Harvey Stovall (Dean Jagger) observa a l’aparador d’una botiga a Londres un gerro treballat. El compra, ja que aquest objecte li porta records. Va a la base aèria abandonada (fictícia) d’Archbury on ha servit durant la Segona Guerra Mundial. La pel.lícula fa llavors un flashback el 1942.ocdviewer.comHarvey Stovall (Dean Jagger)
El coronel Keith Davenport (Gary Merrill) era el comandant del 918è Grup de bombardeig de Boeing B-17. Enviat al combat poc després de la seva arribada, el 918è ha sofert fortes baixes, guanyant la reputació de ser un grup ‘gafat’ i, els ànims són per terra. La causa principal d’aquestes pèrdues és l’estratègia americana de bombardeig de precisió de dia per destruir blancs específics, més aviat que de procedir a bombardejos en ‘catifa’. Els B-17 volen a 10 mil metres recolzant-se en la precisió del seu visor de bombardeig Norden.(De Viquipèdia).
Davenport és un home proper als seus homes, preocupat per la taxa de pèrdues. Comprèn la necessitat d’arriscar la vida dels seus homes, però la seva comunió amb ells el posa a prova a cada pèrdua. Quan rep una ordre de bombardeig a baixa altitud (3.000m) per augmentar la precisió, Davenport es precipita al quarter general per demanar aclariments. El seu amic i mentor, el general Frank Savage (Gregory Peck), li indica que aquesta tàctica ha estat escollida per poder finalment destruir refugis de submarins. Davenport s’empassa els seus arguments i torna a Archbury.
Com a continuació d’aquesta visita, el major general Patrick Pritchard (Millard Mitchell), que mana el VIII Bomber Command, va a visitar el 918è per a conèixer la causa de les seves dificultats. Després d’haver entrevistat Davenport i alguns tripulants, Pritchard s’adona que Davenport és el problema, per la seva sobreidentificació amb els seus homes. Relleva Davenport i a la tornada, demana a Savage (que havia dirigit els primers bombardejos americans) que agafi el comandament del 918è. I transfereix Davenport a un lloc d’estat major. Savage pren el seu nou comandament sent molt estricte sobre la disciplina. Tracta tothom tan durament que és detestat. És particularment dur amb el tinent-coronel Ben Gately (Hugh Marlowe), segon del grup. L’acusa de no haver secundat prou Davenport, d’haver-se escapolit i el porta a simple comandant de bord d’un bombarder anomenat La Colònia dels leprosos al que destina els membres menys capaços. Col.loca al seu lloc el major Joe Cobb (John Kellogg). Exasperats pel comandament de Savage, tots els pilots del 918è demanen el canvi de destí. Savage demana al major Stovall (Dean Jagger), de retardar les peticions de trasllat. Situant-se als límits del reglament, Stovall accepta. (De Viquipèdia).
Vegin la pel.lícula ‘Ànimes en la foguera’
Fi a la guerra, fi a les bombes, fi als assassinats de nens i de tantes persones, fi al bombardeig d’hospitals i malalts, fi als armaments. Si a la PAU.
End the war, end the pumps, end the killings of children and so many people, an end to the bombing of hospitales and sick. End arms. Peace, peace, peace.
———————————————————————-
-La frase-
<<La unitat espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició>>.(Mossèn Josep Armengou).
Es reconeixen i protegeixen els drets: A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. A la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica. A la llibertat de càtedra. A comunicar o a rebre lliurament informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regulararà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’excercici d’aquestes llibertats… (Article 20 de la Constitució).
I ara, com estratègia electoral, altre copel tema de la immemorial llengua catalana tan maltractada. Per història, nacionalitats i cultura és la llengua dels Països Catalans. Obsessió del representant Albert Rivera, Ciudadanos i del president en funciones, Mariano Rajoy, del Partido Popular. No hi ha ni un de sol ciutadà català que no sàpiga parlar i escriure la llengua castellana, superior i beneficiada en tot a Catalunya. No poden suportar que la immemorial llengua catalana tan prohibida, perseguida i castigada al llarg de la història d’Espanya, sigui ensenyada a les escoles de Catalunya. Actualment, totes les nenes, nens i estudiants de la nació catalana estudien, aprenen, parlen i escriuen en català i en castellà. Comprovin els exàmens de la Selectivitat i els seus resultats. Comprovin els de l’Informe Pisa.
El santfeliuenc Pau Ariño treu una de les notes més altes de la Selectivitat – Societat – Fet a Sant Feliu
Èxit de la immersió lingüística i de l’escola en català
No sap i no parla en castellà el representant Albert Rivera Díaz (Barcelona, 1979), de Ciudadanos? No sap i no parla en castellà el representant Xavier García Albiol (Badalona, 1967), del Partido Popular? No sap i no parla en castellà la representant Alicia Sánchez -CamachoPérez (Barcelona, 1967), del Partido Popular? No sap i no parla en castellà la representant Andrea Levy Soler (Barcelona, 1984), del Partido Popular? No sap i no parla en castella la representant Dolors Montserrat i Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1973), del Partido Popular?…
Per cert, cap president de Govern espanyol, des de la restauració de la democràcia, ha sabut parlar i escriure en la tan important llengua anglesa. Si que a Catalunya, ho han fet tots els presidents de la Generalitat.
Mestres, famílies i polítics fan pinya per l’escola catalana i demanen la insubmissió. Ara, ja, la independència.
El ‘trilingüisme’, de Ciudadanos i del Partido Popular, una excusa i una manera de fer desaparèixer la immersió lingüística posada com exemple i model per Europa, així com la llengua de la nació catalana, forma part d’una estratègia electoral per aconseguir més vots i que portarà més enfrontaments pels atacs a les competències autonòmiques, més malestar, més inestabilitat política, social i econòmica, més manifestacions dels docents i del poble, vagues a l’escola i, fins i tot, de fam com va succeir a les Illes Balears. L’independentisme com a defensa pròpia. I tot, tot i tot perquè la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut mai ha sabut governar a Espanya.
Només una pregunta. Els ciutadans de les nacions que formen Espanya, coneixen la veritable realitat de tot el que està passant a Catalunya des de l’any 2006? I en major mesura, des de l’any 2012 amb el govern del Partido Popular?
JFK and Eleanor Roosevelt together in New York in October 1960.
<<El problema rau en si tots els nord-americans han de disfrutar de drets i oportunitats iguals, i en si tractarem als nostres conciutadans nord-americans com ens agradaria a nosaltres ser tractats. Si un nord-americà, perquè la seva pell és fosca, no pot dinar en un restaurant obert al públic; si no pot enviar als seus fills a la millor escola pública; si no pot votar en favor de funcionaris públics que representin els seus interessos; si no pot disfrutar de la vida lliure i agradable que tots volem, ¿qui de nosaltres agradarien canviar de color de la pell i posar-se en el seu lloc? ¿Qui d’entre nosaltres estarien d’acorden rebre només recomenacions de paciència?>>(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln va alliberar als esclaus, però, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat dels lligams de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i económica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C, 11 juny 1963).
No, no, no more walls: freedom, justice and progress for all
———————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
Sempre contra Catalunya. Sempre contra la llengua catalana
Des de l’any 1715
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
(Revista PRESÈNCIA – Rotatiu El Punt Avui)
1821
La maquinària estatal no s’atura i la legislació estableix l’ensenyament en castellà i sovint també prohibeix la llengua catalana
El pla Quintana
Durant el primer terç del segle XIX hi ha diversos reglaments que pretenen començar a regular l’ensenyament i, és clar, ho fan en castellà. El pla Quintana –Reglamento General de Instrucción Pública-, aprovat el 29 de juny de 1821, establia, en el seu article 27, que “Todos los ramos comprendidos en la segunda enseñanza se estudiarán en lengua castellana”, i en el seu article 46, que “La enseñanza de la teología, del derecho canónico y del derecho civil romano continuará dándose en lengua latina; pero la de los demás ramos de esta tercera enseñanza se dará en castellano”.
Marfany dóna la notícia que aquest any 1821 el capellà Manuel Casamada, fent propaganda de l’escola que havia obert a Barcelona, insistia en la seva competència en l’ensenyament del castellà, la importància del qual no calia ni ponderar: “Basta decir que la lengua castellana es la lengua de la Nación.”
(Espanya està formada per nacions immemorials, actualment constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades)
1824
“Las explicaciones, en castellano…”
El 14 d’octubre de 1824 es va aprovar el Plan literario de estudios y arreglo general de las Universidades del Reino, que va accentuar la centralització i va determinar que “Las explicaciones y las preguntas y respuestas se harán en castellano, pero los argumentos y las respuestas precisamente el latín. Este canon se observarà inviolablemente en todos los ejercicios de academias exámenes para grados y oposiciones, en no siendo preguntas, y en los actos mayores quedando a cargo del que preside el hacer que se observe.” També diu que “Se adoptará por ahora en las aulas de las Universidades la ‘Gramática latina en castellano’, dispuesta por el P.Fr. Josef Carrillo, franciscano, y publicada en Pamplona en 1817.”
Molta xerrameca política però els representants del Partido Popular i Ciudadanos, -dreta radical, centralista i nacionalista espanyola- han estat incapaços d’aprovar en el Senat i en el Congrés dels Diputats, una legislació urgent per disminuir en el territori de les nacions que formen Espanya, anomenades Comunitats Autònomes, autònomes?, els barracons escolars que un curs i un altre donen acollida a les nenes i nens de l’escola pública. Principalment en aquelles Comunitats que són ‘pagadores’ i que reben molt menys del que aporten. En quatre Comunitats no tenen cap barracó. Són Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla.
Barracons escolars: nens i nenes amb inicis escolars inferiors
Sobretot d’una forma justa en el cas de Catalunya -1010 mòduls de barracons escolars el curs que ve- i que els seus ciutadans aporten en impostos 16 mil milions d’euros cada any, un 8,5% del PIB català. Cas únic i insòlit en les democràcies de l’hemisferi occidental. Ja fa 4 anys, el 2012, que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, ja va anar a la capital de la nació castellana per intentar iniciar converses sobre un pacte fiscal just, modern, actualitzat i molt necessari pel desenvolupament econòmic i social de la nació catalana que contribueix amb un 20% al PIB espanyol. Però, a La Moncloa, la porta pels nassos, con la puerta en las narices.
Any 2012. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, intenta iniciar el diàleg polític i sessions de treball per un possible pacte fiscal, davant l’injust, desastrós i ofegador finançament autonòmic de les Comunitats Autònomes que reben molt menys del que aporten. La porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Manca de diàleg territorial. Immobilisme i desastibilització. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanya del s.XXI
Any 2014. Les 23 demandes de Mas a Rajoy. Un altre intent d’actuació política i diàleg territorial. Treballar per solucionar el problema espanyol amb Catalunya. Una altra vegada la porta pels nassos. Con la puerta en las narices. Rajoy no és el president que necessiten les nacions que formen l’Espanyadel s.XXI
També, Artur Mas, i va tornar el juliol de 2014 -que no falti diàleg i ganes de treballar-, amb la presentació de 23 demandes necessàries per Catalunya, però, una altra vegada la porta pels nassos, con la puerta en las narices. Després d’un any, encara és l’hora que Rajoy i el seu govern han de contestar. Immobilisme, menyspreu i moltes poques ganes de treballar. Ara, els ciutadans de la Catalunya pagadora, sense l’Estatut d’Autonomia -Llei Orgànica de obligado cumplimiento – que ja van ratificar l’any 2006 i amb més de 30 lleis empantanegades al Tribunal Constitucional portades per Rajoy i el Partido Popular, demanden un referèndum per la independència, la llibertat i el progrés. Amb les portes del diàleg tancades per l’arrogància i el poder absolut, és normal que passi tot això.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional
El gran error, injustícia i escàs valor democràtic de Rajoy i del Partido Popular,de portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pel ciutadans de la nació catalana, al Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’. Deu anys de l’inici d’una crisi política que encara dura i que només es podrà intentar solucionar mitjançant el treball polític. Mai, mai i mai mitjançant els tribunals
Ja ho va dir, a la cara de Mariano Rajoy, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas: “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Una burla i una injustícia social pels ciutadans de la nació catalana. Els altres partits de l’Estat, callen. Han de recollir més vots. A costa de Catalunya, és clar.
Un desastrós i injust finançament autonòmic, porta a la nació catalana cap a l’ofegament i la independència
Moltes hores, molt temps de converses i negociacions entre Rajoy i Rivera, molta escenografia i autobombo per part del Partido Popular i Ciudadanos, molt de más de lo mismo per aconseguir la majoria absoluta i el poder absolut que porten cap a una inestabilitat permanent. I, durant més de quatre anys, ni un minut de converses, negociacions i sessions de treball amb el Govern de Catalunya. Immobilisme, centralisme i mediocritat. Sempre contra Catalunya, sempre contra la immemorial nació catalana i la seva llengua.
L’ambició desmesurada del poder absolut: anant repetint eleccions i cap al caos
Durant les anunciades negociacions -feia temps que es veien venir- entre Ciudadanos i el Partido Popular, ni una paraula sobre el dèficit de l’autonomisme i llibertat de l’Estat autonòmic, la seva grandesa i el seu enfortiment i progrés econòmic i social mitjançant una nació federal i moderna formada per estats lliures i progressistes. No, a una nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i que, a causa d’un centralisme retrògada, de les 17 anomenades autonomies, 10 rebin més del que aporten a base de subvencions permanents que són causa de la seva baixa productivitat i de que les Comunitats autònomes -quina classe d’autonomia?-, que aporten més del que reben pateixin dèficit fiscal i un injust i perjudicial finançament per part de l’Estat centralista. Fracàs i estratègia electoral per part d’aquest mateix Estat.
Esquerdes a l’Estat autonòmic, esquerdes a la democràcia
“Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen unproblema, enlloc de ser una solució.”
“La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.”
Esa misma nocheestallaron graves disturbios en Misisipi, que se agravaron el día anterior a la llegada de James Meredth a la universidad. Los manifestantes usaron piedras, cócteles molotov e incluso armas de fuego. Hubo dos muertos y más de 200 heridos. Tuvieron que acudir en total 11.000 miembros de la Guardia Nacional y 20.000 soldados para mantener el control ante los ciudadanos blancos descontentos y ante la amenaza de que el gobernador recurriera a la policía estatal contra las tropas federales. Pero finalmente James acudió a clase. Un día tras otro y sin caer en el desánimo, pese a percibir una actitud de hostilidad generalizada por parte de sus compañeros. Finalmente en agosto de 1963 se convirtió en el primer graduado negro de esa universidad. Lo hizo en Ciencias Políticas. Su formación continuó, así como su activismo político contra el orden racista existente. Tres años después, el seis de junio de 1966 encabezó una «Marcha contra el miedo» en la que fue tiroteado. El fotógrafo Jack R. Thornell captaría el momento en el que resultó herido en una imagen que sería ganadora del premio Pulitzer.
Pero no consiguieron matarlo, y tampoco amedrentarlo. Al recuperarse de sus heridas se reunió de nuevo con la marcha, tras la cual 4.000 negros se inscribieron para votar. Para 1970 se había multiplicado por diez el número de ciudadanos negros con derecho a voto con respecto al de hace solo una década. Y una vez que tuvieron la capacidad de influir en el resultado electoral las instituciones públicas ya no pudieron seguir diseñadas para discriminarlos. El sistema segregacionista, en gran parte, se había desmoronado.
<<El nadó negre nascut avui a Nord-Amèrica, fent cas omís del sector nacional on neixi, disposa d’un cinquanta per cent de probabilitats d’acabar el segon ensenyament si se li compara amb un nen blanc nascut en el mateix lloc i en el mateix dia; una tercera part de probabilitats d’acabar l’ensenyament superior; una tercera part de convertir-se en un veritable professional; dues vegades més les probabilitats de convertir-se en un individu sense feina; set vegades més les oportunitats en contra d’arribar a guanyar algun dia deu mil dòlars a l’any; una vida que serà set anys més curta, i la perspectiva de guanyar durant tota aquesta vida la meitat del que pugui guanyar l’home blanc>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Això no és un problema que únicament es limiti a un sector del país. Les dificultats inherents a la segregació existeixen a cada ciutat i a cada Estat de la Unió, produint a moltes ciutats una corrent de descontentament que amenaça a la seguretat pública. Ni tampoc aquest problema ha de ser forçosament tema de discussió partidista en una època de crisi domèstica. Els homes i dones de bona voluntat, els homes i dones generosos sabran unir-se malgrat les diferències o de partit. I tampoc es tracta aquí d’un problema legal o legislatiu. Ni tan sols això. És molt millor solucionar aquests assumptes davant els tribunals que als carrers, i cert es que es necessiten lleis per aquest i altres molts problemes. Però també és evident que les lleis no poden fer que l’home vegi les coses correctament>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
Una parella de necròfils netegen el cadàver d’un ratolí per alimentar la prole
Una altra criatura amb estranya tasca és l’escarabat necròfil, conegut comunament amb el nom de sagristà. Quan mort algun animal de petit tamany, l’olor del cadàver atrau a aquest escarabat de colors ataronjat i negre que immediatament comença el seu treball. El mascle càrrega sobre sí el cos inert i l’enterra en lloc apropiat. Ajudat per la famella, excava un forat on el cadàver se submergeix poc a poc. A la cambra sepulcral practiquen un túnel on construeixen el niu amb la pell de l’extint. Quan s’obren els ous, les larves s’alimenten del cadàver. Una vegada convertides en adults, surten al món exterior per prosseguir el seu ofici d’enterradors de la naturalesa.
Les coses socials, la igualdad de todos los españoles, el bienestar de todos los españoles que pregona el president espanyol en funciones eternas, Mariano Rajoy, (Partido Popular) les veurien d’una altra manera si el president, representants, dirigents, assessors, gabinet, altíssims càrrecs del Partido Popular, els seus fills i néts, haguessin anat o fan escola en barracons prefabricats un curs, un altre curs… També, el representant Albert Rivera, Ciudadanos, i els seus dirigents, ho veurien d’una manera més justa si els seus fills i néts haguessin anat a escola o fan escola en mòduls prefabricats un curs, un altre curs…
És allò de la justícia social, igualtat d’oportunitats, un finançament autonòmic just i una veritable autonomia amb un Estatut -Llei Orgànica de obligado cumplimiento- referendat, íntegre i no esquarterat, que demanen milions de ciutadans de la nació catalana. Però, que des de la nació castellana el govern central, centralista, nacionalista espanyol, amb majoria absoluta i poder absolut del Partido Popular es fan oídos sordos. Immobilisme total, impropi d’una democràcia i política europea del segle XXI. ¡Quieren romper España! crida i pregona una i altra vegada el representant Albert Rivera. No, no trenquen Espanya tothom que des de l’any 2010 està treballant per trobar diàleg i camí dignes, per a desenvolupar les justes aspiracions dels ciutadans de la nació catalana. Ciutadans que amb el seu esforç i els seus impostos aporten cada any 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, i que no tenen retorn des de l’Estat central. Espoli fiscal. L’espremedora, la llimona i els inefables separadors que són els que sí trenquen Espanya. Igualdad de todos los españoles, el bienestar de todos los españoles, !romper España! Només estratègia electoral per aconseguir per part de la dreta radical -que mai ha sabut governar a Espanya-, el poder absolut. Ja ho veuen, nou mesos de govern en funcions del ‘Partido Popular’ i sense la necessària i urgent activitat parlamentària i de progrés econòmic i social. Enrere, enrere i més enrere cap als anys seixanta del franquisme. Recordat Adolfo Suárez! gran president i menyspreador de l’immobilisme carpetovetònic.
A finals del 2011, 20.000 nens i nenes estudiaven en barracons a Catalunya. Actualment hi ha 996 mòduls -1010 el curs que ve. Els barracons, malgrat la connotació negativa de la paraula, són unes instal.lacions que degudament condicionades poden ser dignes, encara que de manera temporal. La Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) de les comarques de Barcelona va demanar en el seu dia, que les escoles barracons tinguin una vida màxima de tres cursos. Des del govern de la Generalitat, es va senyalar que continuarà treballant per substituir les escoles ubicades en barracons, i s’ha afirmat que Ensenyament donarà prioritat als centres educatius que porten més anys en mòduls prefabricats. Ensenyament assegura que continuarà reduint barracons.
La Federació va demanar que no es freni <<indiscriminadament ni s’ajorni sense justificació>>, la construcció d’escoles en edificis definitius i que es constituís una taula de seguiment formada pel departament d’Ensenyament i representants de la Fapac per vetllar pel compliment d’un calendari de construccions, amb informació <<transparent i fluida>>. La Federació va demanar també, en el seu dia, que s’asseguri la qualitat de l’ensenyament com a premisa principal i que, a la vegada, s’articulin sistemes de participació dels pares i mares. <<La despesa en educació és inversió i la joventut d’avui és el futur de demà>>.
Igualdad entre todos los españoles, però a Catalunya 996 mòduls -1010 el curs que ve- que junt amb el País Valencià, donen acollida al 79% del total. Segueix amb molta distància Andalusia (317) mòduls, Castella-la Manxa (161), Illes Balears (93), Aragó (39), Múrcia (35), Astúries (30), Galícia (12), Castella i Lleó (11), La Rioja (4) i Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla, que no tienen ninguno. No es coneixen les dades de les nacions Basca i Canàries. Les Comunitats Autònomes -molt poc autònomes-, que més aporten -pagadores- són les que més barracons escolars tenen i mantenen. Las Cuentas del Gran Capitán.
Què fan el president en funciones Rajoy i el representant Rivera, quan es reuneixen una i altra vegada a La Moncloa? De què parlen? Quins són els seus objectius? Només aconseguir governar amb poder absolut? Escoltin, no perdin més el temps ni el facin perdre als altres. Mirin que cobren un sou molt elevat puntualment cada mes. Taxa d’atur a Espanya, 22,1%, taxa d’atur a la zona euro, 10,9%, taxa d’atur a la Unió Europea, 9,4%. Doncs presentin al Congrés del Diputats i al Senat, una preposició de llei justa i urgentd’aportació econòmica a les Comunitats Autònomesque aporten més del que reben -pagadores-, per tal de reduir l’elevat nombre de barracons escolars que tenen i mantenen, atès que les altres Comunitats que reben molt més del que aporten en tenen molt pocs, 4 Comunitats no en tenen cap i, fins i tot, tenen superàvit. Vegem aquesta solidaritat!
Nueva York: Escuelas deberán aceptar inmigrantes indocumentados
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<Avui dia estem obstinats en una lluita a escala mundial per promoure i protegir els drets de tots els que desitgen ser lliures, i quan els nord-americans són enviats a Vietnam o a Berlín no demanen que ho facin només els blancs. Per tant, ha de ser possible que tots els estudiants nord-americans, qualsevol que sigui el seu color, assisteixin als cursos d’ensenyament donats per qualsevol institució pública sense necessitat de que els donin suport tropes>>.(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Ha de ser possible que tots els consumidors nord-americans, sigui quin sigui el seu color, rebin igual tracte i servei en llocs públics tals con restaurants, teatres i establiments, sense que se’ls obligui a manifestar-se pels carrers, i així mateix deu ser possible que els nord-americans de qualsevol color es registrin i votin en unes eleccions lliures sense por a interferències o represàlies>>.
<<Ha de ser possible, en definitiva, que tot nord-americà disfruti dels privilegis de ser-ho sense distinció de raça o color. Cada nord-americà ha de tenir dret a ser tractat com voldria ser tractat, com un desitjaria que els seus fills fossin tractats…>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
Miles de personas salieron hoy a la calle en varias ciudades de Estados Unidospara protestar por la violencia policial, tras la polémica suscitada por las muertes en los últimos meses de varios afroamericanos desarmados a manos de las fuerzas de seguridad.
En Washington, varios miles de personas marcharon bajo el lema “Justicia para todos” desde el centro de la ciudad al Capitolio.
El 7 de marzo de 1965 el puente de Edmund Pettus se tiñó de sangre cuando la policía reprimió a centenares de personas que marcharon desde Selma a Montgomery, en el sureño estado de Alabama, para exigir el derecho al voto de los negros en Estados Unidos.
Inspirados en Martin Luther King, los manifestantes no lograron finalmente su cometido, ya que la policía los reprimió con palos y gases lacrimógenos, pero las imágenes fueron difundidas por la televisión estadounidense en un episodio que se conoció con el nombre de “domingo sangriento”.
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:
La progressiva sobirania dels descendents de Guifré el Pelós en els propis dominis patrimonials i llur hegemonia creixent sobre els altres comtats carolingis de l’Alta Catalunya, que els permeteren d’establir relacions sempre més lliures no sols amb els francs sinó amb els veïns meridionals, els musulmans cordovesos, i àdhuc amb Roma, tot en una època de treball i prosperitat, eren indestriables d’un moviment d’integració cultural, de pregona elaboració autòctona i que tingué son esclat vers la segona meitat del segle X. La importància d’aquesta <<primarenca cultural catalana>> prové de la seva relació fonamental amb el fet mateix de la ciència europea. (Ulisses 11)
La llinda de Sant Genís de Fontanes (Vallespir), a l’antic comtat del Rosselló, és una obra de 1019-1020, segons la inscripció que conté. És de marbre i fa 2,20 m de llarg. Vorejada per una franja decorada amb motius vegetals, presenta en el centre un Crist en Majestat dins una doble màndorla sostinguda per dos àngels simètrics, de mans enormes, col.locats de tal manera que s’adapten a l’espai disponible. Els sis Apòstols s’adapten també a l’arquitectura que els envolta: sis arcs de ferradura sobre columnetes amb ornament de fulles i boletes, tema aquest darrer que apareix també en la indumentària de les figures. Els Apòstols tenen unes proporcions molt particulars: caps i mans enormes respecte al cos i peus diminuts. La simetria, la frontalitat, la proporció que subratlla la jerarquia, el sentit del ritme, la submissió al marc, o la importància donada a caps i mans (que hom ha relacionat amb el valor donat pels monjos al treball manual i a l’intel.lectual o espiritual), són tots aspectes que es poden apreciar en aquest relleu, tallat a bisell, que apareix com un dels primers intents d’escultura monumental aplicada a una portada. (Ulisses 11)
I aquestes Comunitats Autònomes -nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya-, i que no tenen mòduls prefabricats de barracons escolars, reben més del que aporten i mira per on tenen superàvit.La mal anomenada solidaritat, ja que en realitat es tracta de subvencions permanents, l’haurien de tenir aquestes Comunitats -molt poc autònomes- amb les que reben molt menys del que aporten, com és el cas de Catalunya que és víctima d’un nefast i injust finançament autonòmic. El País Valencià amb 1700 mòduls instal.lats i les Illes Balears amb 93, són un exemple de Comunitats amb barracons escolars i que reben molt menys del que aporten.
Que quedi clar de perquè milions de ciutadans de la nació catalana, demanen la independència. Està vist que amb el govern del ‘Partido Popular’ -vuit mesos en funcions, rècord mundial a l’hemisferi occidental- centralista, nacionalista espanyol, antiautonòmic i que només pretén governar amb majoria absoluta i poder absolut amb el suport de ‘Ciudadanos’, Catalunya no hi pot tenir cap tracte. Fa més de 121 anys que el poble de Cuba va sentir en la seva pròpia carn, que amb Espanya no es podia parlar ni d’autonomia ni de llibertat. Veritable autonomia, no una de pantomima. El 20 de maig de 1902 naixeria la República de Cuba amb la presa de possessió del seu primer president, Tomás Estrada Palma.
I no es tracta només de l’educació com és el cas dels barracons escolars, es tracta de la sanitat pública, dels serveis socials, dels diners que, mitjançant la declaració de la renda, els ciutadans de la nació catalana aporten a les ajudes socials i que tornen menys dels aportats, del dèficit en infraestructures, del desastre dels trens estatals de rodalies, del subdesenvolupament del Corredor Mediterrani que és causa de la pèrdua de grans inversions empresarials, del greu intervencionisme autonòmic per part de l’ineficaç centralisme estatal, de la inestabilitat política a causa de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble i sentenciat per un Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i tot a causa del recurs injust, innecessari presentat pel ‘Partido Popular’. I més, més i més…sempre contra Catalunya, sempre contra la nació catalana. Això sí, esprémer com una llimona.
Mentre, milions de ciutadans de Catalunya demanen -de forma democràtica- la independència. La celebració d’un referèndum per aconseguir la independència, la llibertat i el progrés econòmic i social. No l’immobilisme i más de lo mismo del ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’. Deixin respirar i ser elles mateixes a les nacions immemorials que formen Espanya. Sense el centralisme retrògrada les coses anirien molt millor.
Mentre deu Comunitats Autònomes reben més del que aporten i, fins i tot, -màgia!- tenen superàvit, Catalunya espremuda com una llimona, intervinguda i ofegada. Sembla que seguir amb aquesta injustícia social i econòmica aporta molts vots al ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, però, no al prestigi i progrés de l’Estat espanyol per incompliment del dèficit fixat per la Comissió Europea
———————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
La qüestió moral de la igualtat de drets pels ciutadans de qualsevol color
<<Espero que tot ciutadà nord-americà, visqui on visqui, s’aturi un moment a fer examen de consciència sobre aquest i altres semblants incidents. Aquesta nació va ser fundada per homes de moltes nacions i de diferent formació. I es va fundar en el principi de que tots els homes han estats creats iguals i que els drets de cada dona i home disminueixen cada vegada que els drets d’un altre estan amenaçats>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
June 11, 1963: George Wallace, the Democratic Governor of Alabama, stands in the doorway of the University of Alabama in Tuscaloosa in order to prevent two African-American students from entering
<<Han transcorregut cent anys des de que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara …
The landmark Civil Rights Act of 1964 was a kind of “labor of love” for Kennedy. The Act, which outlawed racial discrimination in voting, employment, and public facilities, was carefully constructed by both brothers and former PresidentLyndon B. Johnson.
In 1965, Kennedy embarked upon a political journey as a N.Y. senator, continuing to crusade for the downtrodden. Kennedy also made journeys to places where poverty reigned supreme, such as the Mississippi Delta, migrant worker’s camps, and urban ghettos, so that he could study the effects of poverty and come up with possible solutions. He even traveled across the globe to South Africa, where apartheid was in full effect to advocate for human rights in the country.
Minnesota. – Un hombre murió en Minnesota tras ser baleado por un agente de policía cuando estaba dentro de un auto con una mujer y un menor, según un oficial de policía, y las autoridades investigaban si los momentos posteriores al tiroteo fueron retransmitidas en vivo a través de un video en Facebook, que mostraba a una mujer en un vehículo junto a un hombre que parece tener la camiseta manchada de sangre. En el video, la mujer dice a la cámara que “la policía acaba de disparar a mi novio sin motivo aparente”.
“¿Hubiera pasado esto si el conductor y los pasajeros (en el vehículo) eran blancos? No creo que hubiera pasado”, dijo Dayton en una conferencia de prensa en Saint Paul, el jueves.
“Este tipo de racismo existe y nos involucra a todos prometer y asegurarnos de que no siga ocurriendo”, señaló. Dayton dijo que cree que la respuesta del policía que disparó a Philando Castile, la víctima, fue “exagerada”.
Castile fue disparado varias veces en el pecho por un policía que lo detuvo por tener una luz trasera dañada en su vehículo.
“…dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres…”(JFK)
<<Aquesta tarda, després d’una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, s’ha requerit la presència de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat per complir la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nord d’Alabama. Aquesta ordre exigia l’admissió a les aules de la Universitat de dos joves residents d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres>>.
<<El fet de que fossin admesos pacíficament en els terrenys de la Universitat es deu en bona part a la conducta dels estudiants de la Universitat d’Alabama, que van sapiguer fer front a les seves responsabilitats de manera realment constructiva>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
L’obsessió de Rajoy. Els seus passos respecte a Catalunya, sempre erronis. Obsessió. El qualificatiu de ‘lapao’ -Llei de Llengües d’Aragó, ‘Partido Popular’- com a denominació de la immemorial llengua catalana, a la qual es pot maltractar de qualsevol manera. És una moda pròpia de la intolerància i la incultura. No conec ni un sol català que no sàpiga parlar la llengua castellana, que s’aprèn a les escoles. No conec ningú a Catalunya que falti el respecte a la llengua castellana. ‘Catalán de mierda’ el nom posat a un cavall a Ciudad Real (Castilla-La Mancha). Xenofòbia i incitació a l’odi ho va considerar, Rafel Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya. I així podriem seguir en molt més casos durant els anys de govern del ‘Partido Popular’. Sí, sí, és clar que la nació catalana -pagadora- va directa cap a la independència. Un viatge de mil milles comença amb el primer pas.
Ara, com a etern president en funciones, els seus passos respecte a Catalunya, sempre erronis. Quan Rajoy va iniciar el seu mandat el 2011 -tempestuós mandat-, l’independentisme a la nació catalana era del 42,9%, ara, més del 60%. Ja havia anat creixent des que l’any 2006, un Rajoy a l’oposició -mai s’havia d’haver mogut d’allà-, va capitanejar el fet injust, innecessari i de buit esperit democràtic d’empènyer la Llei Orgànica -de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i referendat pels ciutadans de la nació catalana, al Tribunal Constitucional espanyol, no renovat.
Sabut era que la majoria radical conservadora del Tribunal Constitucional -sempre contra Catalunya-, trituraria l’Estatut d’Autonomia referendat pel poble. I com s’ha vist en els darrers quatre anys de govern del ‘Partido Popular’, una autonomia intervinguda per totes bandes. Una autonomia de fireta, una autonomia de la fiesta del pueblo, una autonomia de ja, ji, ja, ja!.
A les subvencions permanents i eternes, se li diu solidaritat? S’espavilin d’una vegada caram! A on van a parar els 16 mil milions, cada any, -un 8,5% del PIB català- procedents dels impostos que paguen els ciutadans de la nació catalana? La xifra de 996 barracons a Catalunya on nenes, nens, mestres… conviuen en la seva tasca, davant les set Comunitats Autònomes -part de les nacions que formen Espanya- que no han d’utilitzar cap barracó, això és solidaritat? Ja ho tenen tot i a més a més superàvit, quan reben més del que aporten. Això és “igualdadde todos los españoles” o una manera d’aconseguir més i més vots d’una part dels espanyols? La nació catalana se sent perjudicada i vexada per part de l’Estat espanyol i del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No en va la manifestació de milions de ciutadans de la nació catalana davant la sentència -quatre anys més tard, 2010- del Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’ i que va ser la unísona i grandiosa expressió democràtica: Som una nació. Nosaltres decidim. Ara, clam, treball, esforç constant per la independència. Fe.
Des del Xúquer fins al Roine tothom se li treu la boina. Cauen Xàtiva i Alzira com aquell que va a la fira.
<<…Jaume I va desenfudar la seva espasa, la va enlairar i va cridar “Vergonya, cavallers, vergonya”mentre atiava el seu cavall i es llançava contra l’enemic…>>
ARGENTINA. FRONDIZI Y CÁRCANO VISITAN A KENNEDY EN 1961
“Els Estats Units reconeixen que fa falta temps per a desenvolupar curosos programes de progrés nacional, així com la capacitat administrativa adequada per emprendre tals programes; que així mateix es necessita temps per anar més enllà de la promulgació de mesures de reforma agrària i realment transferir la terra i emprar-la productivament, i que també costa temps promulgar noves lleis sobre impostos i després aconseguir la seva acceptació i compliment. Per tant, és encoratjador el fet de que els canvis que exigeix l’Aliança per el Progrés hagin estat i siguin el tema central en diverses eleccions celebrades a l’Amèrica Llatina, demostrant així que els seus efectes seran reals i profunds. Sota l’Organització d’Estats Americans hi ha nou economistes i consellers econòmics de renom que han començat a ajudar a alguns països a revisar els seus plans. Tres països llatinoamericans ja han completat i sotmès a examen els seus projectes per una eficaç mobilització de les seves riqueses naturals en benefici del desenvolupament nacional. Els altres estan ara creant i reforçant els seus mecanismes per els plans de desenvolupament. Cert nombre de països llatinoamericans ja han començat també mesures d’importància encaminades a reformar el problema agrari o el dels impostos; i a tota la regió existeix un nou ferment d’activitat que se centra en millores de l’educació, en el progrés rural, en l’administració pública i en altres mesures essencials institucionals necessàries per proporcionar una forta base al desenvolupament econòmic”. (President John F.Kennedy, missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 12 de març de 1962).
El Bismarck respondió en la medida que permitía su estado. A las 9:00 am, los barcos británicos alcanzaron al acorazado alemán. Un proyectil alcanzó el castillo de proa del Bismarck; otro produjo un incendio en la superestructura; y otro más, del Norfolk, destruyó el control de tiro de proa. El Rodney, acercándose peligrosamente a 6 km y medio, empezó a destruir metódicamente la superestructura del Bismarck, acertando entre tres y cuatro tiros por andanada.
La parte trasera de una de las torretas fue destruida, matando a los hombres en posiciones comprometidas en el puente de mando. Los proyectiles atravesaron las cubiertas acorazadas y entraron hasta la sala de máquinas, y pronto la mitad delantera del navío ardía de manera descontrolada. Cuando las torteas de popa y la estación de control de tiro fueron destruidas, el Bismarck quedó indefenso. Los supervivientes se movían desesperados por corredores y escaleras. Alcanzando la cubierta, dos hombres corrieron a popa en medio de la humareda, pero no vieron un enorme boqueteabierto por un proyectil y cayeron al horno de abajo. Muchos de los heridos permanecían sentados en la cubierta, desangrándose y esperando a que otro proyectil acabara con ellos.
A las 10:16 am, luego de 40 minutos de fuego a quemarropa, los británicos cesaron los disparos. El Bismarck era un infierno, alcanzado por 300 proyectiles o más. Pero seguía a flote; el grueso blindaje del centro del navío había aguantado hasta el final. Pero aún quedaba una acción por realizar. El almirante Lütjens ya había muerto. Sin embargo, el capitán Lindemann seguía vivo. Ordenó que inundaran el barco y el Bismarck se fue a pique. Mientras el buque se sumergía, los hombres en el agua vieron a su capitán de pie sobre el castillo de proa. Se llevó la mano a la gorra blanca en saludo naval y se hundió con su barco. (GEHM)
Al maig de 1941 el capità de navili Jonathan Shepard (Kenneth More) assumeix el comandament de les Operacions Navals britàniques a Londres. En ingressar imposa un règim marcial als seus subordinats degut a la relaxació de les normes que han de predominar en tant important servei d’intel.ligència. Se li assigna a la tinent Anne Davis Dana Wynter com la seva ajudant.
Shepard és posat al corrent de que l’acoirassat Bismarck ha salpat de Gydnia i col.loca al seu agent a Noruega per que aquest alerti al pas de les unitats alemanyes. Tant el Bismarck com el creuer pesat Prinz Eugen són detectats a Christianssen, Noruega i l’agent envia la informació just abans de ser eliminat pels alemanys.
Shepard en saber que l’almirall de l’esquadra enemiga és Günther Lütjens, pren l’operació com una cosa personal degut a que aquest va enfonsar el seu vaixell durant el transcurs de l’Operació Berlín. A més Shepard té un fill que és pilot de Swordfish en el portaavions HMS Ark Royal (91).
A l’esquadra alemanya, Günther Lujens (Karel Stepanek), inicia l’operació sortint a l’Atlàntic per l’estret de Dinamarca on s’enfronta al Hood, enfonsant-se. Shepard organitza la persecució del Bismarck mobilitzant la major quantitat possible de navilis britànics, mentre paral.lelament s’inicia un acostament personal entre Shepard i la tinent Davis. El Bismarck és aconseguit i destruït. Shepard llavors realitza una obertura en la seva vida sentimentals convidant a Davis a un sopar. (De Viquipèdia).
Direcció: Lewis Gilbert. Guió: Edmund H.North, C.S Forester (novel.la). Fotografia: Christopher Challis. Efectes especials: Richard B.Goodwin. Protagonistes: Kenneth More, DanaWynter, Carl Möhner, Laurence Naismith, Karel Stepanck, Robert Rietty.
Gairebé un miler de barracons ofereixen acollida a les nenes i nens que viuen a la nació catalana. Allà realitzen les classes acompanyats pels seus mestres. Nou-cents noranta-sis barracons (996), per allò de filar prim.
Cada vegada, i són nombroses i constants, les ocasions en què el president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, (‘Partido Popular’) fa esment de la igualdad de todos los españoles -no deixa de ser un concepte ideològic-, no ofereix cap dada. És molt estrany que els seus nombrosos assessors que cobren elevats emoluments, no li apuntin dades socials tan i tan importants com és el cas d’allò que afecta a l’educació. El nombre de barracons escolars on s’imparteixen les classes i a on mengen milers d’alumnes de les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya.
Igualdad entre todos los españoles, però a Catalunya 996 mòduls que, junt amb el País Valencià, donen acollida al 79% del total. Segueix amb molta distància Andalusia (317 mòduls) -sembla que reben els diners a cabassos-, Castella-la Manxa (161), Illes Balears (93), Aragó (39), Múrcia (35), Astúries (30), Galícia (12), Castella i Lleó (11), La Rioja (4) i Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla, que no tienen ninguno. No es coneixen les dades de les nacions Basca i Canàries.
¿Igualdad entre todos los españoles? Ha de ser una expressió ideològica electoralista i d’ignorància premeditada. Perquè, mentre la nació catalana representa entre el 19% i el 20% del PIB espanyol i, cada any, la Catalunya pagadora contribueix en termes nets a les arques estatals amb uns recursos -16.000 milions d’euros- que representen al voltant del 8% del PIB català, pateix un injust i desequilibrat dèficit fiscal amb l’administració pública central. Entre moltes altres desigualtats, el major nombre de barracons escolars existents a les nacions que formen Espanya. Recordem que hi ha les que no en tenen cap i, encara, reben més del que aporten.
Cal governar amb més coherència i posar més atenció, entesa i diàleg quan Catalunya demana ser escoltada i no només espremuda com una llimona. Hi ha temps per repetir eleccions generals, i no hi ha temps per a rehabilitar la Llei Orgànica -de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble? No hi ha temps per afegir un text a la Constitució?
¿Igualdad entre todos los españoles? Vinguin a Catalunya i pugin a un tren de rodalies o del Corredor Ferroviari Mediterrani. Serà un viatge ‘agradable’ als anys quaranta.
<<Així, l’Aliança per el Progrés és un programa revolucionari en les seves dimensions. Precisa evidentment de tremends esforços per part de tots nosaltres; eleva les aspiracions, i a la vegada demanda sacrificis difícils de realitzar. I tot i que ja hem fet molt en curt temps, encara hem de fer molt més i actuar molt més ràpidament durant els mesos venidors. Doncs de l’èxit de l’Aliança, del nostre éxit en aquest hemisferi, depèn el futur de la dignitat humana i la independència nacional per les quals van lluitar els nostres avantpassats a cada país d’aquest hemisferi.>> (President John F.Kennedy, Palacio de San Carlos, Bogotá (Colombia), 17 de desembre de 1961).
Trabajadores de Defensa Civil Siria llevan el cuerpo de un niño el 1 de febrero de 2015, después de un ataque aéreo realizado por las fuerzas del gobierno sirio en la ciudad
Uma mulher acompanha crianças que aguardam atendimento em uma clínica improvisada na região de Douma, na Síria, após ataques aéreos das forças do governo, no domingo (15) (Foto: AFP Photo/Abd Doumany)
El Comité Nobel Noruego del Parlamento de ese país solicitará que se le retire al presidente de Estados Unidos, Barack Obama, el Premio Nobel de la Paz 2009, debido a su intención de llevar adelante una intervención militar en Siria.
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”. (Rei Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001)
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (Revista PRESÈNCIA del rotatiu EL PUNT AVUI)
1 7 8 9
(Aixafament de la llengua catalana des del 1715)
Un mestre castellanitzador
Joan-Lluís Marfany, en el seu llibre ‘La llengua maltractada’, explica que a la Garriga els comptes municipals van començar a ser duts en castellà el 1789, quan el mestre va passar a encarregar-se’n, però els altres llibres municipals, amb alguna excepcional anotació de tant en tant, van continuar en català fins al 1828, com a mínim.
1797
‘Método uniforme de las Escuelas Pías de Cataluña’
“Queda clar, una vegada més, que la introducció del castellà a l’escola al segle XVIII és fruit, fonamentalment, d’una imposició”
Miquel Puig i Reixach, en l’article “Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII”, cita aquest fragment del Método uniforme de las Escuelas Pías, del 1797, on queda clar, una vegada més, que la introducció del castellà a l’escola al segle XVIII és fruit, fonamentalment, d’una imposició: “Hable a los discipulos á lo menos en la escuela, en lengua española, haciendo estudio de ella, y hablandola correctamente, para con ello cumplir las Ordenes reales, y enseñarla, ya que no con reglas á lo menos con el uso a los jovenes, á quienes obligue o á callar, o á hablar dicho idioma.” (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
<<Veuen en l’accés al poder un mitjà per servir a la ciutadania i no mostren una afecció sospitosa al càrrec>>
<<En tot sistema de govern hi ha els que viuen, com deia Weber, de la política i els que viuen per la política. Els primers s’introdueixen en la vida pública i anhelen els càrrecs polítics com a mitjans per acréixer les seves arques particulars; mentre que aquests últims són els qui es lliuren a la vida política com servidors d’una causa, veuen en l’accés al poder un mitjà per servir a la ciutadania, no mostren afecció sospitosa al càrrec, i expressen amb fets una concepció transitòria de l’activitat política. Una referència per mesurar l’altura moral d’un polític cal trobar-la en aquest esperit servicial del poder. Per contra, una clara mostra de la immoralitat política queda patent en tots aquells que es serveixen del poder per enriquir-se o enriquir als seus>>. (Principi de servicialitat. Ètica Política. DicPC. E.Bonete Perales).
Francesc Macià i Llussà va ser militar -va arribar a assolir el rang de tinent coronel-, polític independentista català i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com l’Avi. Proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.
El 9 de gener de 2016, després d’un acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP, es va anunciar que Mas seria substituït com a president de la Generalitat per Carles Puigdemont i el nou candidat va ser investit l’endemà, amb 70 vots a favor (62 de JxSí i 6 de la CUP), dues abstencions (de la CUP) i la resta de vots en contra. El dia 12 de gener va entrar en vigor el seu cessament.
Robert F. Kennedy Meeting with Some African American Kids During Political Campaign Premium Photographic Print
Situació injusta, inexplicable i del tot innecessària des de la restauració de la democràcia fa 38 anys, i, després de tants cops d’estat, pronunciaments, dictadures i poder absolut que no han parat de sotmetre a les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que, des de temps immemorial, formen Espanya. Trenta- tres (33) lleis aprovades pel Parlament de Catalunya portades pel govern espanyol del ‘Partido Popular’ -mig any ‘en funciones’– al Tribunal Constitucional espanyol que sempre, sempre i sempre les accepta i les suspèn. Això passa des de l’any 2006 en que el ‘Partido Popular’ va portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble de la nació catalana tal com la llei estableix. Lleis necessàries, justes, autonòmiques, d’emergència social, europees, demanades pels ciutadans de Catalunya i d’altres nacions d’Espanya. Greu menyspreu cap al Parlament de Catalunya i una mostra més -una darrere l’altra- de la farsa de l’autonomia. ‘La España de las autonomias’? Quin riure!
Mai per mai el poble català -7.500.000 persones- podran oblidar aquesta intervenció injusta, anti autonòmica i, més encara, davant les eleccions generals ‘repetides’ i costoses del proper 26 de juny. Darrer dia de la Festa Major de Sant Joan, de Palamós (Baix Empordà-Costa Brava), i que finalitza amb un castell de focs. Explotin en una gran victòria electoral per Catalunya i ens portin abraçats amb la democràcia, cap a un grandiós dret a decidir i referèndum que demanen els ciutadans de la nació catalana. És el resultat de l’equivocada, suspesa en les notes, roí estratègia electoral, diàleg zero, pèssima actuació política, i, marxa enrere dels inefables separadors.
La suspensió arriba dos dies després de la marxa unitària en contra dels vetos del TC. / FERRAN FORNÉ
Indignació a Catalunya
El Tribunal Constitucional suspèn la llei antidesnonaments (antidesahucios), recorreguda per Rajoy
Tot just dos dies després que milers de persones es manifestessin a Barcelona per expressar el seu rebuig als vetos del Tribunal Constitucional (TC) a lleis catalanes, l’alt tribunal va anunciar ahir l’enèsima estocada a una norma aprovada pel Parlament. Aquesta vegada, el TC va admetre a tràmit el recurs del govern espanyol contra una part de la llei catalana d’emergència habitacional i pobresa energètica, coneguda com la llei contra els desnonaments. Es tracta d’un pas automàtic que fa el TC davant de qualsevol recurs del govern espanyol, que provoca la suspensió cautelar d’una norma social de rellevància. D’una banda, perquè va ser impulsada per la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica i té el suport de més de 140.000 firmes. I, de l’altra, perquè es va aprovar per substituir la llei de pobresa energètica, ja anul·lada per l’alt tribunal. El TC també va suspendre també la llei que regulava la propietat compartida. (ara.cat).
Una imatge per a la història. Europa i l’hemisferi occidental que tenen la democràcia, la llibertat, l’ètica política, la Declaració Universal dels Drets Humans, l’ONU, la llibertat d’expressió com a guia del coneixement i de la ciència, es posen les mans al cap davant les imatges del President nombre 129 de la Generalitat, Artur Mas, en el seu camí cap a la porta del TSJ, per declarar com encausat per haver escoltat a milions de ciutadans, i posat les urnes per la llibertat d’expressió en el Procés de participació ciutadana. La bola s’engrandeix.
La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut mai ha sabut governar a Espanya, nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Sense aquest reconeixement i la seva sobirania, el fracàs democràtic, territorial, econòmic, social, de progrés i de lideratge, són una constant. Sempre en ‘funcions’; sempre en ‘funciones’. Malament anem. El malestar és enorme.
La política de president espanyol i del president ‘en funciones’, Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’ i dels seus nombrosos assessors respecte a Catalunya, – immemorial nació catalana, any 986-, ha esdevingut en un desastre d’enormes proporcions. Els resultats a la vista estan. ‘Los resultados están a la vista’. ‘The results are visible’. És d’esperar i desitjar que els resultats de les eleccions generals ‘repetides’ i molt cares del proper 26 de juny, ens portaran un gran canvi progressista, de reconeixement de les nacions sobiranes que formen Espanya i de les seves possibilitatas responsables de llibertat i grandesa. Espanya no és només la nació castellana des d’on es pretén dirigir i intervenir a les altres nacions que la formen, principalment la catalana defensora del que ha de ser un veritable autonomisme.
“Nosaltres ho farem per nosaltres. Ho podem aconseguir. Després d’haver-ho intentat tot, farem el nostre propi camí”
Discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, en el míting central de Junts pel Sí per les eleccions del 27S. L’Hospitalet de Llobregat, 19 de setembre de 2015
L’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ i sentenciat, 33 lleis catalanes al Tribunal Constitucional espanyol, el menyspreu per la llengua catalana, l’intervencionisme econòmic i autonòmic…,acceleren la força de l’independentisme a Catalunya
A les grans democràcies -els pobles se la mereixen-, els greus errors polítics es paguen cars. El president ‘en funcions’ Mariano Rajoy ho està experimentant de manera evident. No només és la gravíssima expansió dels casos de corrupció, es fer tot el que es pot fer i més per fer fora la nació catalana de la resta de nacions que formen Espanya. Des de l’any 2006. L’obsessió contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja ho veu tothom. L’hemisferi occidental en va ple. Creien, crèiem que després de gairebé trenta-nou anys de tornar a instaurar la democràcia -anteriors centenars cops d’Estat, pronunciaments i dictadures- les nacions que formen Espanya podrien desenvolupar, amb tota llibertat, la força de la seva grandesa social i econòmica impulsada pels seus ciutadans i mitjançant una veritable autonomia: la facultat democràtica de governar-se per les seves pròpies lleis.
En circunstancias normales, la única realidad nacional posible es, tautológicamente, la de las naciones realmente constituidas.
Parlaments sobirans
El respecte total cap als seus Parlaments sobirans. Són aquests Parlaments els que, cedint part de la seva pròpia sobirania, han de decidir els poders ‘limitats’ que atorguen a l’Estat i govern central. I no aquest govern central, la sobirania que atorga a les nacions que formen Espanya. Nacions -no només Castella- que creuen en la seva pròpia força, independència política, social i econòmica, treball i progrés. En una veritable i exemplar democràcia, es treballa d’aquesta manera.
Catalunya, la immemorial nació catalana (any 986), ha defensat, defensa i defensarà el que és un veritable autonomisme. Tant per a ella, com per la resta de nacions i territoris autonòmics. Els ciutadans que hi viuen, coneixen molt bé quines són les seves emergències socials i aspiracions. No des del centralisme situat a milers de quilòmetres de distància. Quelcom greu passa quan de les 17 Comunitats Autònomes, 10 reben més del que aporten i només 7 aporten més del que reben. El govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, ha de tenir clar que una cosa és la solidaritat i l’altra les subvencions permanents que porten a l’immobilisme, escassa iniciativa emprenedora, baixa productivitat i un perjudici per les altres autonomies que, com Catalunya, reben un finançament injust. En lloc d’una vasta expansió funcionarial, cal una vasta expansió empresarial. Això perjudica a Espanya -nació de nacions-, que roman en els darrers llocs d’Europa junt amb Grècia i Portugal, amb un deute que supera el 100% del PIB i un 21% d’atur. I, encara, encara, encara, amb el govern ‘en funcions’ del ‘Partido Popular’. Cinc mesos amb aquesta situació. Espanya, paralitzada.
És evident que calen reformes urgents, dir la veritat i les coses pel seu nom, fer saltar per la borda els conformismes inútils i més coratge polític i empresarial. No només es tracta de vots, es tracta de prestigi en tots els camps: més i millor productivitat, qualitat i excel.lència en la feina ben feta, empreses de tècnica i tecnologia, automoció, aconseguir una marca de cotxes pròpia i de prestigi mundial, triplicar el pressupost dedicat a recerca i investigació, més exportacions, més premis Nobel…, en definitiva, estudiar més, aplicar-se més i obtenir millors resultats. Valorar més la feina del personal treballador i no només la dels directius que cobren sous desorbitants, premiar l’esforç…
Mirin, a la nació catalana es treballa i lluita per tot això. La Catalunya pagadora no demana subvencions. Demana tot allò que en justícia li correspon. Existeix un esperit de progressisme i renovació constants i, si no, observin als capdavanters de la Caixa de Pensions. Ho són des de la seva fundació fa 112 anys. Formen part de l’esperit d’autosuperació de la nació catalana. I això no ha de ser només patrimoni de Catalunya, Espanya és una nació de nacions que han de ser lliures i no perdre pistonada. Madrid, nació castellana, és molt i molt lluny, massa lluny.
Ja ho veuen. Ho veu tot l’hemisferi occidental. La xifra de 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central espanyol. La contribució de la nació catalana al PIB espanyol és del 20%. Ja ho va dir l’expresident Artur Mas a Mariano Rajoy: “Catalunya, de todos los territorios del Estado espanyol, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento económico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública”. Igualtat de tots els espanyols?
El premi: diàleg zero i portes tancades
La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’ pel poble i sentenciat, 33 lleis catalanes al Tribunal Constitucional espanyol, menyspreu pel Parlament de Catalunya, el menyspreu per la llengua catalana que no es diu ‘lapao’, l’intervencionisme econòmic i autonòmic, la prohibició de l’aspiració democràtica d’un referèndum a la nació catalana…, acceleren la força de l’empenta independentista a Catalunya i, al mateix temps, posen de manifest els greus errors polítics del president espanyol i, ara, president ‘en funcions’ Mariano Rajoy (‘Partido Popular’) que no ha aconseguit formar nou govern en cinc mesos i s’hauran de ‘repetir’ eleccions el 26 de juny.
<<Evidentemente sin la existencia de un déficit fiscal no sería necesario para comunidades como la catalana pedir préstamos a los mercado. Qué opináis ? Es sesgado el planteamiento que se ha hecho en los medios? Debería permitirse el endeudamiento a algunas comunidades ( las más contribuyentes) y a las otras no? Hasta que punto es sostenible la solidaridad entre comunidades o quizás ha llegado el momento que cada palo aguante su vela?>>
És evident que ha arribat el moment de posar els papers sobre la taula, donar la cara i actuar, senyors del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’. El teatre a la política és patètic.
———————————————————————-
El Deure i la Glòria
<<L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures>>
“Bolívar, en una carta escrita quan estava exiliat i la causa de la llibertat semblava estar perduda, va dir: <<s’han esquinçat els vels. Hem vist la llum i no és el nostre desitg sumir-nos en la foscor>>. A la nostra època s’han esquinçat novament els vels. Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la més desesperant pobresa; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundant per si mateix i per els seus fills. I no tenen la menor intenció de tornar a sumir-se en la més completa foscor”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“L’Aliança per el Progrés està ideada per transformar aquestes esperances en una realitat. Necessita d’un esforç immediat i ampli per part de tots els americans que satisfaci les necessitats bàsiques dels nostres pobles quant es refereix al traball, terres, llars i escoles. S’espera, doncs, que dins dels propers deu anys, la dècada de desenvolupament es trobi en camí de satisfer totalment aquestes necessitats bàsiques”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà, Colòmbia, 17 desembre 1961).
Un treball constant per la justícia social i la pau
“Mentrestant, busquem reforçar a les Nacions Unides, ajudar-los a resoldre els seus problemes finacers, a fer que siguin un instrument eficaç per l’assoliment, i per que siguin un veritable sistema capaç de resoldre les disputes sobre la base de la llei, un instrument que pugui garantir la seguretat dels grans i del petits, i de crear condicions sota les quals, finalment, puguin ser abolits els armaments“
(President John F.Kennedy)
———————————————————————-
El naixement d’una nació.Què és Catalunya
Ultra que en els noms comuns, és palesa l’aportació visigòtica i franca en l’onomàstica personal i, a partir dels noms, en els topònims.
Els primers noms germànics entre els habitants de les nostres terres aparegueren a partir del final del segle VI, després de la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. En els episcopologis, apareixen noms germànics com Laülf a Barcelona, Ataülf a Gifrona, Froïscle a Tortosa, etc. Aqueixos noms alternaven amb els anteriors de tradició romana –Caecilius, Aurelius- i amb els introduïts pel cristianisme, Aeternalis, Felix, Ceprianus, etc.
A partir de la conquesta carolíngia, els noms germànics predominaven sobre els de qualsevol altra procedència. A la Catalunya comtal, assoliren les 2/3 parts del total dels noms personals que apareixen en els documents. (Ulisses, 11).
INVASIONS GERMÀNIQUES PENÍNSULA IBÈRICA ► L’any 414, comandats pel seu rei Ataulf, els visigots entren dins Hispània i aniquilen els alans i els vàndals …
Hispània formada per nacions des de temps immemorials. Avui dia constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades
Estem a on érem. Tornar a començar. I, des del record, a un president amb coratge: Adolfo Suárez. Ara, l’aeroport de Madrid porta el seu nom. Mai millor fet en memòria d’un president que va marcar el rumb per volar alt, molt alt. Ara, hi ha qui s’entesta a volar baix, molt baix. De les 17 Comunitats Autònomes que formen les nacions d’Espanya, 10 reben més del que aporten. Un daltabaix econòmic i social que perjudica greument a altres nacions i autonomies, degut a un injust i retrograda finançament. En el cas de Catalunya, aquest fet i una intervenció ferotge i de menyspreu cap a l’autonomia i el Parlament per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, està provocant que la nació catalana treballi de valent per aconseguir la seva independència i demani la celebració d’un referèndum. Les nacions de l’hemisferi occidental contemplen amb estupor la baixa qualitat de la democràcia en una Espanya formada per nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i paralitzades. El seu autonomisme és una farsa.
Pablo Iglesias: Donar la volta a una Espanya adormida, formada per nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Una Espanya governada sense aspiracions ni grans projectes, endarrerida econòmicament, socialment i amb un agreujant cada vegada més gran cap a la nació catalana que clama pel dret democràtic a decidir i la celebració d’un referèndum
I aquí és on entra el representant Pablo Iglesias, secretari general de ‘Podemos’, ‘Podem’, en la tasca de responsabilitat política i de donar la volta a una Espanya adormida sense aspiracions i grans projectes, endarrerida, situada en els darrers llocs i gairebé sense veu a Europa, amb una elevada taxa d’expansió funcionarial en lloc d’una elevadíssima taxa d’expansió empresarial i industrial, científics que marxen cap a altres països, els milions i milions d’Euros en inversions que s’han perdut i es perden, a causa de no disposar d’una connexió ferroviària amb ample de via europeu, més de 4.200.000 ciutadans a l’atur, quantitats exorbitants de turistes, però, una expansió industrial i tecnològica a ras de terra, costoses línies de trens sense passatgers i aeroports fantasmes. El retrògrad centralista espanyol és una de les causes de la frenada del desenvolupament del Corredor Ferroviari Mediterrani, que és rendible i que el seu embús com a gran infraestructura retarda el creixement econòmic, els premis Nobel són desconeguts per la seva absència a les nacions que formen Espanya.
Quantitats exorbitants de turistes, turisme massiu, però, una expansió industrial i tecnològica a ras de terra. Mentre, el deute espanyol supera el 100% del PIB
Trenta lleis aprovades pel Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol. Unes lleis innovadores, progressistes, justes, europees, a favor de la justícia social i dels ciutadans de les altres nacions ja que també poden ser elaborades i treballades pels respectius Parlaments autonòmics oberts a la llibertat, la democràcia i el bé comú. En el seu nom hem de pregonar que la veritable autonomia en les veritables democràcies, és la facultat de governar-se per les pròpies lleis i les aspiracions i qüestions polítiques s’han de resoldre en els Parlaments de la democràcia per complir amb una veritable separació de poders.
Pablo Iglesias i els representants dels partits polítics que li donen suport, aposten pel canvi progressista en una Espanya que “és un país de països” i pot ser avançada d’Europa
El rei Felipe VI reb a la Zarzuela al líder de ‘Podemos’, Pablo Iglesias, durant el darrer día de la primera ronda de consultas amb partits polítics. (EFE)
Carles Puigdemont, 130 President de la Generalitat de Catalunya, i el representant
Pablo Iglesias a Rajoy: Espanya “és un país de països”, “Catalunya ha de ser reconeguda com a nació a la Constitució” i convocatòria d’un referèndum a Catalunya. És el veritable camí cap a la unitat i allunyar-se dels separadors
I aquí és on es fa escoltar el possible futur president del govern espanyol: Pablo Iglesias, secretari general de ‘Podemos’, ‘Podem’ que ja va proposar amb encert, clarividència política i justícia en una reunió, abans de les eleccions generals del desembre, a la Moncloa, amb el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, que Catalunya sigui reconeguda com a nació a la Constitució. També li va dir que Espanya és “un país multinacional, un país de països”.
Iglesias també va proposar Rajoy la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. A la reunió, el líder de ‘Podemos’ va rebutjar sumar-se al front de l’executiu, el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’ contra la independència de la nació catalana. El candidat a la presidència del govern espanyol va acusar al ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Españo’ i ‘Ciudadanos’ d’estar ‘bunqueritzats’ i de ser aliats de l’immobilisme. Iglesias va retreure Rajoy que el ‘Partido Popular’ hagués recollit signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També el va acusar de ser el responsable d’una hipotètica ruptura d’Espanya.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
El camí per la pau, no és el camí de la guerra
“Ja s’ha fet molt des que es va anunciar el pla per l’Aliança per el Progrés, el dia 13 de març. I avui, a Techo, he vist alguns dels resultats d’aquest esforç. Allà, el president Lleras i jo hem signat un projecte de construcció de vivendes mitjançant el qual més de vuitanta mil persones sabran per primera vegada el que és viure en una llar en el que puguin educar decentment als seus fills. També vam inaugurar la primera de les divuit escoles en les que trenta mil nens, la més preuada riquesa d’aquest hemisferi, tindran oportunitat d’estudiar i crear-se un avenir”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colombia), 17 desembre de 1961).
President John F. Kennedy upon his arrival at the Governor’s mansion (La Fortaleza) in San Juan, Puerto Rico; students from Latin American countries studying in Puerto Rico greeted the President. White House Secret Service agent, Ed Tucker, stands at left in foreground.
“I a la vegada que el progrés social simbolitzat per el projecte de Techo, també serà portat a terme un esforç intensiu per desenvolupar i industrialitzar les economies de l’Amèrica Llatina, reduint la dependència en les primeres matèries, i reduint al mateix temps l’abisme que s’obre entre els rics països industrialitzats i les Repúbliques d’Amèrica Llatina”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
Les Quatre Cents Coups o Les 400 Coups és una pel.lícula francesa dirigida per François Truffaut i estrenada l’any 1959. El títol fa referència a l’expressió francesa “faire les quatre cents coups”: “fer les mil i una”, “passar-se de la ratlla”, en referència a les contínues transgressions del protagonista. (De Viquipèdia).
Als seus dotze anys, Antoine Doinel conviu amb els problemes conjugals que els seus pares no s’atreveixen a afrontar i les exigències d’un sever professor. Per por al seu mestre, ja que no ha complert un càstig que aquest li havia imposat, decideix fer campana al costat del seu amic René. Inesperadament, veu la seva mare en companyia d’un altre home; la culpa i la por el porten a una successió de mentides i baralles que a poc a poc van calant en el seu ànim. Al costat de René, somia conèixer el mar i tracen un pla per aconseguir-ho. (De Viquipèdia).
El 1957 i amb Roberto Rosellini com a padrí de noces, François Truffaut es casa civilment amb Madelaine Morgenstern, filla d’Ignace Morgenstern, propietari d’una important societat de producció, i gràcies al qual podrà rodar el seu primer llargmetratge, Les Quatre Cents Coups, dos anys més tard. El film es va convertir en un dels títols més significatius de la seva filmografia. (De Viquipèdia).
Plantejat en un to d’observació distesa, el seu argument està inspirat en la infància del mateix realitzador, que va viure experiències molt traumàtiques fins que va conèixer el gran crític André Bazin, a qui va dedicar el film, que va despertar la seva vocació. Sense pretendre moralitzar, aconsegueix explicitar un entorn mediocre i un discurs esperançat dins de la tristesa. (De Viquipèdia).
En Les Quatre Cents Coups abunda l’esperit de realització personal que Truffaut havia celebrat com a crític. L’heroi, Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud), és una versió que condueix la ficció del propi auteur, i Truffaut va revelar més tard que alimentava la intensitat de l’actuació de l’actor de quinze anys i s’unia a ell en una conspiració privada contra la resta del repartiment i de l’equip. (De Viquipèdia).
Les Quatre Cents Coups és la pel.lícula més emblemàtica d’aquest nou corrent cinematogràfic, sobretot per l’activitat crítica del seu director. La pel.lícula va aconseguir el Premi al millor director al festival de Cannes de 1959, i va suposar una veritable revolució dins el panorama general del cinema francès i europeu. Truffaut realitza un retrat sentimental de la infància de Doniel, un noi que demostra una clara voluntat d’independència i rebel-lia en consonància perfecta amb l’esperit i la voluntat creadora del director. És d’aquesta unitat d’on neix la bellesa d’aquesta pel.lícula, un retrat senzill i humà de la infància. (De Viquipèdia).
Truffaut i Léaud van continuar les aventures d’Antoine en quatre pel.lícules més, i la sèrie acaba amb L’Amour en fruite el 1978, quatre anys abans de la primarenca mort de Truffaut. Encara que aquestes seqüeles tenen el seu encant, Les Quatre Cents Coups no ha estat superada com a destil.lació dels instints més exhuberants i creatius de la nouvelle vague. (De Viquipèdia).
Guió: François Truffaut, Marcel Moussy. Música: Jean Constantin. Fotografia: Henri Decaë (Blanc i negre). Muntatge: Marie-Josèphe Yoyotte. Protagonistes: Jean-Pierre Léaud, Claire Maurier, Albert Rémy, Guy Decomble.
Harvey Stovall (Dean Jagger)
.jpg/350px-Freedom_Rider_plaque_(4653382530).jpg)
