Sí, precisament cap allà on un invencible naufragi, any 1588, va engollir a una gran flota espanyola, l’anomenada <<Grande i Felicísima Armada>> -‘l’Armada Invencible’, segons un terme d’origen anglés-, i on les turbulentes condicions meteorològiques en el mar van portar cap al naufragi 35 vaixells dels 122 que vàren penetrar al Canal de la Mànega. Tanmateix, 87 naus, unes tres quartes parts, van tornar cap a Espanya sense haver complert la seva missió de derrotar les forçes angleses.

La Girona era un dels 122 vaixells que composaven l’Armada Invencible que Espanya va enviar contra Anglaterra. (Imatge: es.gizmodo.com).

 

Sí, miri cap al nord, “més enllà de la mar”, president Rajoy, li ha dit l’Agència Bloomberg LP, fundada l’any 1981 per Michael Bloomberg (anterior alcalde de Nova York) i que representa el principal servei d’informació econòmica a escala mundial. Sí, miri cap a al nord, president Rajoy, per no cometre un altre error com van fer, l’any 2006, amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble, i que el ‘Partido Popular’ vàren portar, de manera injusta, innecessària i escassament democràtica, devant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. L’agència Bloomberg -així ho explica el rotatiu ‘El Punt Avui’- considera un error no deixar votar els catalans com ho van fer els escocesos i aplana el camí a Rajoy “per evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència”. És evident que no, per part de la democràcia i participació exemplar dels ciutadans de la nació catalana que demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar a la consulta -no referèndum! no referèndum! no referèndum! president espanyol Rajoy, el proper dia 9 de novembre, Sant Teodor.

Bloomberg critica la prohibició de la consulta als ciutadans de Catalunya

(Imatge: www.directe.cat)

Bloomberg, en el seu editorial publicat i dirigit al món econòmic i financer de tot el món, aconsella al dirigent popular que miri cap al nord, “més enllà de la mar”; que prengui nota de David Cameron, i que negocïi amb Catalunya per dotar-la de més autonomia i “més control dels propis impostos”. Bloomberg hi insisteix: “Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders…”

El contundent editorial de l’agència d’informació econòmica Bloomberg sobre els errors comesos pel govern espanyol en relació a la consulta no es pas una excepció.

(Imatge: www.catnouestat.cat)

Tot al contrari del que fa l’Administració del president Rajoy que ha provocat un enfrontament amb Catalunya, mai vist des de la recuperació de la democràcia fa 38 anys i després dels 40 anys de la dictadura franquista i feixista del general Franco. Abans, però, també va haver-hi anteriors dictadures. Això provoca actuacions provinents d’unes arrels autoritàries i de poder absolut -dreta radical, un centralisme que de cap manera pot quadrar amb l’autonomisme constitucional, nacionalisme espanyol extrem i un intervencionisme sobre el desenvolupament autonòmic injust i innecessari creat per ofegar les aspiracions dels ciutadans de la nació catalana i del Govern de la Generalitat de Catalunya. Les conseqüències -només ens trobem en el seu inici- a la vista estan.

En el decurs de la darrera visita del president Artur Mas a La Moncloa (dia 30 de juliol) i ja en van…, va fer entrega a Mariano Rajoy de 23 demandes, la majoria d’ordre econòmic. El president espanyol tenia una mínima oportunitat de fer, almenys, un gest de bona voluntat de cara a Catalunya. Podria haver atès alguna de les 23 demandes i demostrar que el procès de la consulta no té per qué comportar cap càstig a la població catalana. Un any més, els pressupostos generals de l’Estat castiguen Catalunya, la situen a la cua de la inversió per càpita i percentualment fins i tot baixen respecte a l’any passat. Així, es passa d’una inversió equivalent al 9,6% del PIB al 9,5%, el percentatge més baix dels últims 17 anys. Cal ressaltar que l’Estatut d’Autonomia fixava que la inversió per el període 2008-2014 havia de ser l’equivalent al pes del PIB de Catalunya en el conjunt de l’Estat, que és de gairebé el 19%, una previsió que només es va complir els tres primers anys. És, doncs, exactament la meitat, i lluny del percentatge de pes poblacional, que és del 15%.

 Només un fet econòmic descoratjador i perjudicial pel poble estalviador i l’inversionisme empresarial progressista. Tot just les crítiques i consideracions de l’agència Bloomberg sobre el govern del ‘Partido Popular’, la Borsa espanyola va registrar la seva segona major caiguda anyal i cedeix la cota dels 10.000 punts. Davant d’una situació com aquesta cal pensar en les pròximes eleccions autonòmiques i generals, en les quals el poble té la facultat d’acomiadar a uns polítics i elegir a uns altres. En aquest sentit, podríem recordar la frase: ‘the economy, stupid’. <<L’economia, estùpid>>. Va ser una frase molt utilitzada en la política estadounidenca durant la campanya electoral de Bill Clinton en 1992 contra George H.W. Bush (pare), que el va portar a convertir-se en president dels Estats d’Units. Després la frase es va popularitzar com <<és l’economia, estùpid>> i l’estructura de la mateixa ha estat utilitzada per destacar els més diversos aspectes que es consideren essencials.

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 

v1tUX1O40GY

 

(noves Balances Fiscals -molt criticades- publicades el 2014)

——————————

 El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<En resum, tant els Estats Units i els seus aliats com la Unió Soviètica i els seus, tenim mutu i profund interès en que arribi a regnar una autèntica pau i en que es pari aquesta absurda carrera d’armaments. Un acord per aquest fi servirà tant als interessos soviètics com a els nostres, i, fins i tot, les nacions més hostils han d’acceptar i mantenir les obligacions inherents als tractats, perquè això redundarà en benefici dels seus propis interessos>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

(Imatge: www.lac.ox.ac.uk)

 El president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, i el president de Colòmbia, Alberto Llera Camargo, a Colòmbia l’any 1961. A la placa es destaca ‘La Alianza para el Progreso’ per ajudar al desenvolupament social i econòmic de les famílies, de les persones. Per ajudar a la pau i no a la guerra.                                         (Imatge: www.ariadnatucma.com.ar).

 

Pau, Paz, Peace

 

<<…Així, doncs, no tenquem els ulls davant les nostres diferències, i prestem atenció als nostres interessos comuns i als mitjans més idonis mitjançant els quals es puguin resoldre tals diferències. I si ara mateix no les podem resoldre, almenys podrem ajudar a que el món es senti segur al mig de les seves divergències. Doncs en un anàlisi final, el nostre enllaç bàsic i comú és que tots habitem en aquest mateix planeta; tots respirem el mateix aire; tots desitjem el millor pel futur dels nostres fills. I tots som mortals>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:

LrJ6Q5avdRc

Vigorós, democràtic, transparent i  responsable control del Senat en nom del poble dels Estats Units d’Amèrica

Mv7LrnGglGE

———————————————————-

<<Una nació de

nacions amb una vella vocació federal>>

 

-España es una comunidad de pueblos, una nación compleja, una nación de naciones formadas por varios pueblos, ninguno de los cuales es más ni menos español que los restantes…Españolas son igualmente todas las lenguas que se hablan en España, y caso de hacer algún distingo tendríamos que afirmar que el vascuence es la más española de todas porque se hablaba en la península antes que ninguna otra.

Euskadi

(Imatge: aberriberri.com)

 

Nationalfeiertag von Katalonien

(Imatge: lleureioci.wordpress.com)

 

Bandera de Galícia

(Imatge: confidencial.e-noticies.es)

Bandera d’Andalusia

(Imatge: elpuertoactualidad.es)

-Si hay alguna nación en el mundo llamada a ser políticamente en forma federal, ninguna más que España…El federalismo es la forma política que los pueblos de España venían construyendo pacíficamente a lo largo de la historia… La tradición federal española es viejísima, como también es desgraciadamente vieja, aunque importada, la tradición imperial – unitaria-romano-visigòtica-trastámara-austroborbónica-falangista. (Anselmo Carretero, federalista castellano, ‘Cuadernos para el Diálogo).

El PSOE i el PSC diuen que cal canviar la Constitució per arribar a un Estat federal, (com a Europa i els Estats Units d’Amèrica),  què fan per aconseguir-ho?

Estats Units d’Amèrica nació d’Estats federals que també són Estat. Taxa d’atur: 6,1%. Taxa d’atur a Espanya: 24,5%. (Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

———————————————————-

 Art*******7

 

‘Notorius’

 

Cary Grant and Ingrid Bergman in ‘Notorius’ (1946). Directed buy Alfred Hitchcock. (Imatge: en.wikipedia.org). 

‘Notorius’ és una pel.lícula estatunidenca dirigida per Alfred Hitchcock i estrenada l’any 1946, protagonitzada per Ingrid Bergman i Cary Grant.

Va estar nominada a l’Oscar al millor guió original (Ben Hecht) i al millor actor secundari (Claude Rains), així com al Gran Premi del Festival de Canes (Alfred Hitchcock).

Alfred Hitchcock

(Imatge: semioticas1.blogspot.com)

 

Argument

Alicia Huberman es fa famosa quan el seu pare, un espia nazi, és condemnat per traïció als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Poc després, ella dóna una festa en la qual apareix un atractiu estrany anomenat Devlin. Després d’un enfrontament d’enginy i temperament, Devlin revela a Alícia que ell és en realitat un agent de la CIA estatunidenc i li demana que l’ajudi a atrapar el cervell dels nazis Alexander Sebastian. Atès que s’ha enamorat perdudament de l’atractiu agent, Alicia accedeix i es guanya la simpatia de Sebastian. Però a mesura que es va implicant més i més en la seva tasca, Alicia s’adona que està posant la seva vida en perill.(De Viquipèdia).

Direcció: Alfred Hitchcock. Guió: Ben Hecht. Música: Roy Webb. Fotografia: Ted Tetzlaff. Muntatge: Theron Warth. Protagonistes: Ingrid Bergman, Cary Grant, Claude Rains.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:

 

n0wFV6D3-2E

u3MJjoQivRM

 

6OQZeoYBFdY

 

B1dc9Y614Ao

 

PD6N93bWpuA

 

B6w-mPky7WE

 

CMtOj4y0SlE

 

jsaFQYOSXTo

***********************************************

 

Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid, amb la secretària general del ‘Partido Popular, María Dolores de Cospedal, la qual el va presentar en un recent esmorzar informatiu del Fòrum Europa. Cospedal va assegurar, referint-se al president Artur Mas, “que un polític mai es pot posar sobre la llei perquè si ho fa no creu en la democràcia…”. Caldria recordar-li i fer-li palès quan els dirigents del PP, després a l’oposició, any 2006, vàren portar davant el Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble. (Imatge: www.publico.es).

La secretària general del ‘Partido Popular’, presidenta de Castella-la Manxa, presidenta de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, presidenta del ‘Partido Popular’ de Castella-la Manxa, senadora a Corts Generals d’Espanya, diputada a les Corts de Castella-la Manxa, advocada de l’Estat, María Dolores Cospedal García, 48 anys, i que segons la portaveu del PSOE de Castella-la Manxa, Cristina Maestre, “la presidenta regional cobró más que el presidente del Gobierno, el presidente del Congreso, el del Senado, el Rey o el Príncipe” (Gener, 2013), ha assegurat recentment i referint-se al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, que “un polític mai es pot posar sobre la llei perquè si ho fa no creu en la democràcia, i per això ha demanat no actuar amb passivitat davant “l’atac” a la democràcia del president de la Generalitat, Artur Mas”.

Escoltin! una vegada més i com la història interminable, davant Espanya, Catalunya, Europa i el món, el president Mas no s’ha posat sobre la llei, ell manté tot el respecte pel marc legal amparat per la llei de consultes aprovada pel Parlament autonòmic de Catalunya amb 106 vots a favor, dels diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, el PSC i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. Els vots en contra -28- van ser els del ‘Partido Popular’ i Ciutadans. Més democràcia i menys autoritarisme. Perquè en tota veritable autonomia, no una autonomia de pantomima, i això és el que no vol ser Catalunya, ‘l’autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis’. Més democràcia i menys autoritarisme.

El president Mas no s’ha posat sobre la llei, ell manté tot el respecte pel marc legal amparat per la Llei de Consultes aprovada pel Parlament autonòmic de Catalunya amb 106 vots a favor, dels diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, el PSC i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. Els vots en contra -28- van ser els del ‘Partido Popular’ i Ciutadans. L’únic que demanen els ciutadans -1.800.000 a la darrera manifestació de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya- és votar, més democràcia i seguir l’exemple d’Escòcia i el Regne Unit, que han donat una lliçó sobre com es resolen els conflictes polítics. (Imatge: www.publico.es) (Reuters).

Nació. Digui el que digui la senyora Cospedal, Espanya és una nació de nacions, constretes i amargades, però, nacions. Catalunya és una nació mil.lenària. L’any 988, Borrell II (927-992) es va negar a renovar el vassallatge amb el rei franc. Aquest fet va comportar el naixement de Catalunya. Com a nació que roman formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.

Barcelona, 2014, Diada Nacional de Catalunya, 1.800.000 participants. (Imatge: www.huffingtonpost.es). 

Tot demòcrata que creu i vol viure en una veritable democràcia, sap que quan més del 80 per cent dels ciutadans de Catalunya demanen, demanen i demanen poder anar a votar, en una societat lliure aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. Més democràcia i menys autoritarisme.

La secretària general del ‘Partido Popular’ i presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal, va assegurar “que un polític mai es pot posar sobre la llei perquè si ho fa no creu en la democràcia…”. Escoltin! “Qui no té memòria que mengi cues de pansa”. (‘Quien no tenga memoria que coma rabos de pasa’). Caldria recordar i fer palès a la senyora Cospedal quan els dirigents del ‘Partido Popular’, després a l’oposició, any 2006, vàren portar davant el Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Primera llei de la nació catalana. Fet injust, innecessàri i d’escàs esperit democràtic que va ser l’origen, junt amb la sentència quatre anys més tard del Tribunal Constitucional no renovat, de la situació actual entre Catalunya i els governants del ‘Partido Popular’. Mai, mai desde la restauració de la democràcia, havia succeït a Espanya una situació tan greu com l’actual. La dreta nacionalista espanyola, centralista, autoritària, radical i conservadora, mai ha sabut governar a Espanya. Conflicte assegurat. Conflictes assegurats un rere l’altre.

Sí, una Llei Orgànica que, a més a més, va ser ‘referendada’ pel poble, pels ciutadans de Catalunya i el qual projecte de llei havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.

Segons la senyora María Dolores de Cospedal, “…la democràcia és el sistema en virtut del qual tots els ciutadans fem les lleis i les fem per complir-les tots”. Ei, ei, ei…les lleis no les fan els ciutadans sinó els representants elegits pel poble i que, en moltes ocasions, reben fortes influències per part dels totpoderosos ‘lobbies’ (‘cabildeos’). Són col.lectius amb interessos comuns que realitzen accions dirigides a influir davant l’Administració Pública per promoure decisions favorables als interessos d’aquest sector concret de la societat. Volen tenir la paella pel mànec i el mànec també.

Ep! Ep!…no només són el Parlament o les cambres legisladores els qui fan les lleis. També el poder executiu les emet, o quelcom semblant a la pràctica: decrets, ordres executives, reglaments. Ep! Ep!…però no només tenen origen en els poders legislatiu i executiu, també pot fer quelcom semblant el poder judicial, quan crea jurisprudència o interpreta lleis en judicis o qualifica la constitucionalitat de lleis. Els tres poders tenen d’una manera o altra la capacitat per emetre ordres d’aplicació universal en el país, ja es diguin pròpiament lleis o no. Aquesta realitat s’oposa a la divisió del poder, segons la qual l’emissió de lleis deu correspondre només a un poder, no a l’executiu ni al judicial. La democràcia ha d’evitar els abusos de poder.

(Imatge: www.elperiodico.com.do)

 

Com va escriure el reverend Martin L. King: <<Aquest és el problema de les lleis injustes, és a dir, de les que no coincideixen amb la moral que és superior a la llei, aquelles que estan ‘fora d’harmonia’ amb l’elevació del ser humà>>.

———————————————————-

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

<<Avui dia, si la guerra esclatés de nou en algun moment, sense importar ara com, els nostres dos països serien les principals víctimes. És un fet veritablement irònic, però, cert, que les dues potències més fortes siguin les que corrin més perill de ser devastades. Tot allò que hem construït, tot allò pel que hem treballat tant, seria destruït en les primeres vint-i-quatre hores…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

‘Golpe de Mujeres por la Paz’ porten pancartes davant la seu de les Nacions Unides a Nova York, on el Consell de Seguretat tracta sobre la crisi dels míssils de Cuba en una reunió especial el 23 d’octubre de 1962. (Imatge: www.taringa.net).

 

El President John F.Kennedy acomiada als voluntaris del Cos de la Pau a la Casa Blanca el 28 d’agost de 1961. (Imatge: www.voanoticias.com).

 Pau, Paz, Peace

 

Ordenant més i més bombardeigs, sentat des del The Oval Office de la Casa Blanca, mai s’aconseguirà la pau

 

<<…i fins i tot en la guerra freda, que porta com a conseqüència tantes càrregues i perills a molts països, incloent als aliats més propers a nosaltres, els nostres dos països són els que suporten les càrregues més pesades. Doncs ambdós estem dedicant fantàstiques quantitats de diners a la fabricació d’armes, diner que podria ser millor dedicat a combatre la ignorància, la pobresa i les malalties. Ambdues nacions estem dintre d’un cercle viciós i terriblement perillós, en el que les sospites d’una part desperten les de l’altra, i la creació de noves armes obliga a idear altres de noves que contrarresten a les primeres…, i així successivament>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

 

Q0CsrirjrLo

————————————————————————————————————

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

‘Encobert de Xàtiva’

 * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Profecies i cobles eren recitades per carrers i places i àdhuc a les esglèsies. La inquisició perseguí després aquells predicadors, el cas més cèlebre dels quals fou l’anomenat ‘Encobert de Xàtiva’, o l’Home de la Bèrnia, que és donà a conèixer públicament, el 21 de març de 1522, a la plaça de la Seu de Xàtiva. Era foraster, parlava castellà, es feia passar per príncep de sang reial descendent dels ‘Reis Catòlics’ i fou escoltat com a rei, ‘el Rei Encobert’. Pel testimoni d’un prevere domer de la Seu de Xàtiva en un procés inquisitorial, sabem que el denominaven <<senyor don Enric>>. ‘L’Encobert’ es presentà com un profeta enviat de l’Esperit Sant per implantar la justícia. Afirmà que seria fet papa i capità per recuperar Terra Santa i reformar l’Esglèsia. Prometé que els seus seguidors no tindrien necessitat de treballar i propugnà l’ajuda a la germania amb el tresor de l’Església i els béns dels mascarats. El poble de Xàtiva el considerà <<messies esperat>>, un àngel, un sant que guaria malalts. Fou tanmateix traït i mort quan intentava entrar amb gent armada a València, el 18 de maig. (Ulisses, 11). 

 * LA PREGUNTA.- Quines dues obres sembla que formen la base ideològica de la germania?

 

* LA CITACIÓ.- 

“Quan la injustícia es converteix en llei la rebel.lió es converteix en deure”

Thomas Jefferson

——————————

Els colors del món

 

 

El 1969 les restes del príncep Liu Sheng i la seva esposa, la princesa Tou Wan, van ser retirats de dues cambres llaurades a la falda d’un turó a 150 quilòmetres de Pequín. Jeien allà desde l’any 104 abans de J.C. Els arqueòlegs van recuperar també 2.800 ofrenes funeràries que acompanyaven als prínceps en el seu viatge cap a l’altre món.

Vell abillament d’una princesa

(Imatge: sdartinspiration.blogspot.com)

<<afegides entre sí amb fil d’or>>

La princesa xina Tou Wan va morir a l’any 104 abans de J.C. i va ser enterrada amb aquest abillament de jade perquè arribés a la immortalitat. També el seu espòs, mort nou anys abans, va ser sepultat amb un vestit anàleg, i la parella va descansar en unes immenses tombes llaurades a la falda rocosa d’una montanya. Les seves restes, descobertes l’any 1968, van provocar sensació per l’astoradora riquesa de les 2.800 ofrenes funeràries que les rodejaven. Però allò més espectacular de tot van ser els abillaments de jade, cadascuna formada per més de 2.000 plaques minúscules d’aquesta noble pedra, afegides entre sí amb fil d’or. Es creia en aquella època que l’or i el jade, immunes als efectes del temps,  atorgaven la immortalitat. Però encara que l’or i el jade van perdurar, el cadàver de la princesa, per la qual conservació tant es va lluitar, s’havia convertit en pols.

 

 

(Imatge: www.flickr.com)

 

————————————————————————————

El bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, defensa el dret a decidir. Novell assegura que el dret a votar “és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. En la seva glossa (03-09-2014), Novell assegura que “quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il.legal la consulta, s’està usant la llei per a impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. Segons ell, “malgrat que en els darrers segles són molts els episodis històrics en què s’ha intentat eliminar o limitar la seva identitat nacional, aquest poble no ha deixat mai de defensar-la i, avui més que mai, vol exercir els drets que li corresponen”. (Foto: (Arxiu)  Ramon Estany).

 

Dóna la sensació, així ho veiem en les prèdiques apocalíptiques i de continuada campanya electoral del president espanyol Mariano Rajoy, que tot el que fa el ‘Partido Popular’ es correspon a la seva democràcia. Però, tot allò que als seus dirigents no els hi agrada i al president tampoc, ja no és democràcia. Així, no és democràcia, que el Parlament de Catalunya (nació sense Estat, però, dintre d’un Estat Autonòmic) hagi aprovat la Llei de Consultes, amb un ampli consens de 106 vots a favor dels diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, el PSC i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. Va haver-hi en contra del projecte 28 vots, els del ‘Partido Popular’ i Ciutadans. Això, segons el ‘Partido Popular’, no és democràcia.

 Aquesta Llei de consultes populars ‘no referendàries i no vinculant’, que ja es va començar a redactar la pasada legislatura, és una bona llei de participació i una eina perquè Catalunya pugui “millorar la qualitat democràtica” i que tant servirà per al 9-N com per preguntar sobre altres qüestions d’interès. Una de les principals novetats és que podran votar els majors de 16 anys.

 

El Parlament Autonòmic de Catalunya va aprovar la Llei de Consultes, amb un ampli consens de 106 vots a favor i 28 en contra. El marc legal ja hi és. L’únic que demanen els ciutadans és votar, més democràcia i seguir l’exemple d’Escòcia i del Regne Unit, que han donat una lliçó sobre com es resolen els conflictes polítics. Com va passar l’any 2006 amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el govern del ‘Partido Popular’ ha impugnat la Llei de Consultes al Tribunal Constitucional. (Imatge: www.anoiadiari.cat).   

 Aquesta Llei, correspon al bon desig i aspiració d’una veritable autonomia, és a dir: facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Ho ampliarem perquè els dirigents del ‘Partido Popular’ encara no han entès el concepte i aplicació d’un Estat Autonòmic constitucional. Autònom: que es governa per les seves pròpies lleis. Autonomisme: doctrina que defensa els principis de l’autonomia política i administrativa. Catalunya no vol ser una autonomia de pantomima i quan s’ha vist intervinguda de manera ferotge per l’Administració del president Rajoy, vostès ja coneixen la resposta. I és que no n’hi podria haver cap altra, desprès de 9 anys de pressió per part del ‘Partido Popular’ i tot amb finalitat electoral. A més pressió i ofec contra Catalunya, més vots dels espanyols. Cras error. Gran equivocació. Ja veuen el resultat. Tot Europa i el món ho veuen.

 Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, Mariano Rajoy acudia al recent ple del Senat amb la suspensió cautelar de la llei de consultes i el decret del 9-N després que el Tribunal Constitucional admetés a tràmit els dos recurso que hi va presentar el govern espanyol. I la va exhibir a tort i a dret. Sobretot per advertir al president número 129 de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, que no pot ignorar el que digui l’alt tribunal. “Aquí no es tracta de votar o no votar, sinó que tots els governants tenen l’obligació de complir la llei i de no atemptar contra els drets dels ciutadans. Si no hi ha llei, no hi ha democràcia”, alertava Rajoy. La seva democràcia. L’estranya democràcia del ‘Partido Popular’.

Els ajuntaments catalans fan pinya per demanar la consulta. Alcaldes i regidors de 920 consistoris entreguen al president Mas les mocions en favor de votar el 9 de novembre. Xavier Trias, alcalde de Barcelona, encapçala la comitiva de representants municipals.(Imatge: www.elperiodico.cat).  

 Escoltin!, quan el senyor Rajoy fa referència “a que tots els governants tenen l’obligació de complir la llei i de no atemptar contra els drets dels ciutadans”, i quan rebutja les afirmacions del senador de CiU, Josep Lluís Cleries, lamentant “veure en un Parlament democràtic que alguns diguin que el que s’ha de fer és incomplir la llei i que la primera obligació d’un governant és complir-la”, caldria recordar i fer palès al president Rajoy quan els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren portar davant el Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sí, una Llei Orgànica -Llei, Llei i Llei- que a més a més, va ser ‘referendada’ pel poble, pels ciutadans de Catalunya i el qual projecte de llei va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallada i aprovada pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificada pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya.

Una democràcia estranya quan el govern i governs del ‘Partido Popular’ governen mitjançant una cascada de decrets llei. Una estranya democràcia quan Rajoy diu que el president Mas el que ha de fer és legislar, però, resulta que les lleis aprovades pel Parlament Autonòmic de Catalunya les porten al Tribunal Constitucional. Una democràcia estranya quan, cada any, 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català-, surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern de l’Estat i que com a conseqüència Catalunya pateix un greu ofec social i econòmic. Una estranya democràcia en la que la llengua catalala, que la Constitució protegeix, està en el punt de mira del ‘Partido Popular’. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació a la llengua catalana pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a gairebé trenta anys d’immersió lingüística a les Illes i que tant éxit ha desenvolupat, essent alabat i posat com a exemple per les institucions europeas. El malestar i revolució per la llengua és, cada dia, devastador a ses Illes.

Una estranya democràcia en la que la llengua catalana, protegida per la Constitució, no és només l’obsessió de Rudi i Bauzà, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que en aquesta legislatura ha obert la caixa dels trons i malestar molt greu amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (Loqme), que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola. La ‘Loqme’, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”. Una estranya democràcia. La plataforma pel diàleg amb els 21 punts que el president Artur Mas va presentar al president Mariano Rajoy, durant la seva darrera visita -30 de juliol passat- a La Moncloa, de que s’en ha fet? …

Montesquieu

<<Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Deu ser llei perquè és justa>>

(Imatge: es.wikipedia.org)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://bcove.me/a73sopkq

———————————————————-

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Cap Govern o sistema social és tan malvat com per arribar a pensar que el seu poble pot està mancat de virtuts. Com a nord-americans, pensem en el comunisme com quelcom que ens repugna a tots, com quelcom que nega tota dignitat i llibertat personal. Però encara hem d’admirar al poble rus pels seus molts aconseguiments en els camps de la ciència i de l’espai exterior, en el desenvolupament cultural i econòmic, en la cultura i en molts actes d’indubtable valor>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 L’any 1963 el president Kennedy va començar a moure fitxes per a restablir les relacions diplomàtiques amb Cuba, rompudes durant l’Administració del president Eisenhower, anterior a JFK. En 51 anys transcurreguts, cap altre president dels EUA, ha fet res per a restablir-les. La pau sempre relegada, la guerra sempre a primer terme.  (www.prensalibre.com).

Pau, Paz, Peace

<<Entre els molts trets comuns que destaquen dels nostres dos pobles, cap és més senyalat que el nostre mutu horror a la guerra. Com cas únic entre les grans potències: mai hem guerrejat entre nosaltres. I cap nació, en la història militar, ha sofert tan com la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. Almenys, Rússia va perdre vint milions de vides. Incomptables milions de llars i granjes van ser incendiats i saquejats. Una tercera part del territori de la nació, incloent quasi les dues terceres parts de les seves zones industrials, va quedar convertit en un veritable munt de runes…, pèrdua equivalent a la devastació d’aquest país a l’est de Xicago>>.

    (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963). 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:

  cIMHxtkDwsU

 lqJtGj4GmtI

———————————————————

 

Suárez

 

 “los consideraban como intrínsecamente perversos”

El Partido Comunista protagonizó el último pleno de las Cortes. Su exclusión, expresa o tácita, estaba presente en todos los debates. Muchos de los que ocupaban el hemiciclo habían participado en lo que se calificó como <<Cruzada Anticomunista>> y fue precisamente su intervención en la guerra civil lo que les sirvió de trampolín político. Resulta por ello psicológica e históricamente explicable su actitud.

Muchos de los procuradores asistentes a la sesión se habían pronunciado en èpocas no muy lejanas contrarios a los partidos políticos -los consideraban como intrínsicament perversos- y a las funestas consecuencias de la <<democracia liberal>>.  

(Xavier Vinader, ‘Mundo’)

 

Temps de diàleg, de pacte, de democràcia, de llibertat. Temps d’estadistes. El 9 d’abril de 1977 en una maniobra previament pactada entre el Secretari General del PCE -Santiago Carrillo- i el President del Govern Espanyol -Adolfo Suárez- es va procedir a la legalització del Partit Comunista d’Espanya. (Imatge: almaleonor.wordpress.com).

———————————————————-

Art *******7

 

 

 ‘El miracle d’Anna Sullivan’

 

‘The Miracle Worker’ és una pel.lícula dels Estats Units d’Arthur Pen estrenada el 1962. Ha estat doblada al català. Oscar a la millor actriu per Anne Bancroft. Oscar a la millor actriu secundària per Patty Duke. ‘Bafta’ a la millor actriu estrangera per Anne Bancroft.

 

(Imatge: www.bebesymas.com)

Argument.- Els pares d’una noia cega, sorda i muda, criden a una institutriu especialitzada, ella mateixa mig cega. Helen Keller (Patty Duke) no hi sent, no hi veu i no parla, no li queda més que el tacte principal dominant d’una estructura completament enderrocada i sense esperança.

(Imatge: equipoagora.es)

Anne Sullivan (Anne Bancroft), educadora de mètodes revolucionaris que no té en principi cap afinitat amb Helen, considerada només com una eina de treball, ha d’exercir el seu ofici provant sentiments per a aquesta nena tancada en un món tancat. La competició és doble, ajudar a Max Helen per la seva feina i vèncer les seves reticències als sentiments.

 (Imatge: integracioncurricular3.blogspot.com)

 

La lluita s’acarnissa, en un principi Helen es nega a cooperar, els pares que no veuen cap progrés són hostils envers Annie que s’ha de barallar dur per conservar la confiança d’un cercle cada vegada més escèptic. Annie manté el seu poder dominant, tot l’equilibri relacional tendeix en aquesta pressió fortament mantinguda per una educadora incitada a no deixar res a una petita minusvàlida rebel que a poc a poc abandona els seus instints de resistència per finalment sotmetre’s a una llei, la del saber per la voluntat d’aprendre i d’obrir-se al món. Finalment els primers resultats ecoratjadors arriben. Helen es desperta, la transformació és fulminant. Els combats finalment acaben, una llarga pressió final unirà aquests dos esperits finalment apaivagats. (De Viquipèdia).

(Imatge: www.deseretnews.com)

 Direcció: Arthur Penn. Producció: Fred Coe. Guió: William Gibson, adaptació de la seva obra, inspirat en ‘La història de ma vida’ de Helen Keller. Música: Laurence Rosenthal. Fotografia: Ernesto Caparrós. Muntatge: Aram Avakian.

 

La pel.lícula

Si tenen a bé, poden veure cada dia una part en pantalla ampliada:

mU2OdxtMscE

 

1yBYJeWC05k

 

 HbgBhKrR_bk

 

7I-wbqVSbig

 d7ldMZtbOi8

jviZUqjKGDc

 GbO3W18ndZY

 WOIrnq8f-y0

———————————————————-

El moment de la firma

l5R7Qgm9_Tw

Mas es dirigeix a Catalunya,  Espanya i al món

uVZvttwhJdo

El Decret de convocatòria per la Consulta democràtica, i, demanada per milions de ciutadans de la nació catalana, ja està signat. L’estadista i president número 129 de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ja ha signat el Decret de Consulta amparat per l’Autonomia constitucional, pels ciutadans de la nació catalana i per una majoria del Parlament de Catalunya -una de les més grans de la història-, 106 vots a favor de la llei de consultes i vint-i-vuit en contra. A favor: CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, el PSC i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. En contra: ‘Partido Popular’ i Ciutadans. La consulta es celebrarà el diumenge 9 de novembre, Sant Teodor.

Autonomia: Facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Catalunya vol ser una veritable autonomia, no una autonomia de pantomima. (Imatge: www.antena3.com).

 

Escoltin bé: En una societat lliure, aquells que posseixen el poder de governar -poder absolut-,forçosament han de respondre a aquells que posseixen el dret a votar i més quan ho demanen 7.600.000 ciutadans de la nació catalana. I més quan el govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, no vol escoltar i roman en l’immobilisme més sorrut. Així no es pot governar en una nació europea del segle XXI i que forma part del Parlament Europeu. En aquests països, el govern Rajoy ja hauria hagut de presentar la seva dimissió.

Encara hi són a temps de fer-ho -la dimissió- pel bé d’Espanya i Catalunya. S’han equivocat. Des de l’any 2006 -després a l’oposició i ara en el govern-, no han parat de cometre errors colossals contra l’autonomia de Catalunya. Un intervencionisme ferotge que va començar amb un menyspreu absolut cap a la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Portar-lo davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, després d’una campanya per tot el territori d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. “A firmar contra Catalunya” n’hi havia que declaraven; boicot contra productes catalans, altres. I tot, tot i tot, per aconseguir més i més vots, un empatx de vots. 

En el futur s’hauria de veure -ara es veu- el preu que, de vegades, s’ha de pagar per voler aconseguir una majoria absoluta i poder absolut a costa de Catalunya que forma part dels Països Catalans per la seva història, llengua i cultura. El candidat Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren cometre una equivocació enorme. Un error rere altre. Tot i les vegades que el president Artur Mas ha anat a La Moncloa, cap intent seriós d’enteniment i diàleg així com l’inici d’una plataforma de converses, per part del president Rajoy. I els 21 punts que Artur Mas l’hi va presentar en la seva darrera visita? Han anat a la paperera?

Com és possible que un Tribunal Constitucional no renovat, acceptés a tràmit el recurs contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el qual projecte ja havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadas de Catalunya. Precisament, per ser una Llei Orgànica  ‘referendada’, el Tribunal Constitucional ho tenia molt bé per no acceptar a tràmit el recurs presentat pel ‘Partido Popular’. Ja hem vist les conseqüències. Davant la Llei de Consultes no referendària i no vinculant aprovada pel Parlament de Catalunya, es tornarà a equivocar el Tribunal Constitucional?

 

Comunicat de Jordi Pujol i Soley, més vigent que mai, i, sobre un tema estrictament privat i familiar

 

<<No he estat un polític corrupte>>

 

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, dóna la cara.

(Imatge: www.gironanoticies.com)

Davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics, em veig en l’obligació de posar de manifest els següents extrems:

– El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners situats a l’estranger -diferents dels compresos en el seu testament-, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat, i que no estaven regularitzats en el moment de la seva mort, el setembre del 1980, fossin destinats als meus set fills i a la meva esposa, ja que ell considerava errònia i d’incert futur la meva opció per la política en lloc de seguir en el món de l’activitat econòmica. I encara més, perquè, havent viscut de prop l’època difícil dels anys 30 i 40, tenia por del que podia passar, i encara més del que li podia passar, a un polític molt compromès.

– La sobtada mort del meu pare va tenir lloc a escassament cinc mesos de la meva presa de possessió com a president.

– En aquell moment, la minoria d’edat de la pràctica totalitat dels meus fills em convertia en responsable legal de qualsevol decisió, i malgrat que la meva consciència i el meu càrrec m’empenyien a rebutjar aquesta herència, la darrera voluntat del meu pare, juntament amb la seva opinió i els dubtes sobre la meva opció vital per la política pesaven encara més, i finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai més el més mínim detall, fins que, arribats a la majoria d’edat tots els meus fills, es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquests moment que el meu error original va contaminar directament els meus fills i la meva esposa.

(Imatge: www.324.cat)

– Lamentablement, no es va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que estaven en una situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari.

– Finalment ha hagut de ser en aquests darrers dies que els membres de la meva família han regularitzat aquesta herència, amb les conseqüències del nou marc legal aprovat per incentivar la darrera regularització excepcional del novembre del 2012 i per penalitzar extremadament les regularitzacions posteriors.

– Dels fets descrits i de totes les seves conseqüències en sóc l’únic responsable, i vull manifestar-ho de manera pública, amb el meu compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant les instàncies judicials, per acreditar aquests fets i d’aquesta manera posar fi a les insinuacions i els comentaris.

– Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se decebuts en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona -per molt significativa que hagi estat- i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix.  

———————————————————————————————————-   

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Així, doncs, perseverem. La pau no deu ser considerada com impracticable, i la guerra no deu ser tinguda com a inevitable. Definint més clarament el nostre objectiu, fent-lo semblar més sencill i menys remot, podrem fer que tots els pobles ho vegin, que mitjançant ell s’aconsegueixin esperances i que irresistiblement tots els humans es moguin en la seva direcció…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 El president John F.Kennedy, Robert McNamara, Secretari de Defensa, el general Maxwell Taylor, president de la Junta de Caps d’Estat Major, en una reunió a la Casa Blanca. El presidente Kennedy es va negar a enviar tropes de combat a Vietnam del Sud. Mai hagués enviat mig milió de soldats nord-americans a apuntalar el corrupte i trontollós règim de Vietnam del Sud. (Imatge: www.jfklibrary.org).

<<…En segon lloc, examinem novament la nostra actitud cap a la Unió Soviètica. És evidentment desolador que els seus dirigents puguin creure realment allò que escriuen els seus propagandistes. És desconsolador llegir un recent text soviètic sobre estratègia militar i trobar en ell, pàgina rere pàgina, reivindicacions increïbles i mancat de base…, com, per exemple, aquest al.legat: <<Els cercles imperialistes nord-americans s’estan preparant per emprendre diferents tipus de guerra>>… I aquests altres: <<Hi ha una veritable amenaça de guerra preventiva per part dels imperialistes nord-americans contra la Unió Soviètica>>, <<Els objectius polítics dels imperialistes nord-americans es basen en esclavitzar econòmicament als països europeus i a altres nacions capitalistes>>, <<…i desitjen dominar mundialment…>>, <<mitjançant guerres agressives…>>.

Veritablement que és trist llegir aquestes declaracions soviètiques i donar-se compte del gran abisme que s’obre entre nosaltres. Però també és una saludable advertència…, una advertència al poble nord-americà perquè no caigui en la mateixa trampa en la que han caigut els soviets; una advertència per no veure només a la part que està a l’altre costat d’aquest abisme un panorama deformat, falsejat, desesperat, per no considerar els conflictes com alguna cosa inevitable, per no pensar que és impossible tot aconduïment, i per no opinar en el sentit de que tota comunicació entre ambdues parts hagi de ser forçosament un constant intercanvi d’amenaces>>.  (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington,D.C., 10 juny 1963).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

OZpmRd0_oHw

SCAulj5Pmzw

———————————————————————————————————– 

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els agermanats glatia un esperit de croada, fomentat per cert nombre de clergues, principalment franciscans, que predicaven amb un crucifix a la mà. Com a distintiu, els agermanats portaven creus vermelles, l’una cosida al pit i l’altra a l’esquena. La junta revolucionària dels Tretze era inspirada en Jesucrist i els dotze apòstols. En la seva darrera fase, el moviment agermanat accentuà el caire profètic, d’arrels joaquimites i mil.lenaristes en les contrades valencianes, més profanes, polítiques, a la manera de les profecies d’Anselm Turmeda, a Mallorca. (Ulisses, 11).

 (Imatge: www.escriptors.cat)

* LA PREGUNTA.- A què es refereix quan parlem de ‘l’Encobert de Xàtiva’?

 

*LA CITACIÓ.- 

Paul Auster

(Imatge: javiermarcosangulo.blogspot.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

<<sense fòsfor no hi ha pensament>>

 

(Imatge: severitorres.org)

El peix és bo pel cervell. Cap aliment particular repercuteix de manera específica en el cervell ni en cap altra part del cos. Els teixits agafen allò que necessiten dels materials absorbits per la corrent sanguínia després de la digestió. Una dieta equilibrada satisfarà totes les exigències de les cèl.lules, encara que la falta de certs aliments pugui causar deficiències.

La creença de que el peix és bo pel cervell data del segle XIX. El filòsof i físic alemany Friedrich Büchner (1824-1899), al saber que el cervell contenia fòsfor, va declarar que <<sense fòsfor no hi ha pensament>>. El químic francès Jean Dumas (1800-84) va confirmar que el peix és rica font de fòsfor. Jean Louis Agassiz (1807-1873), naturalista suís, va relacionar ambdues idees i va concloure que el peix és bo pel cervell. En realitat, degut a la seva abundància en minerals, la majoria dels aliments ofereixen fòsfor en quantitats diverses.   

(Imatge: imeoobesidad.com)

 

***********************************************

 

 

 

(Imatge: sidubtosoc.blogspot.com)

Any 2010. La manifestació del 10-J a Barcelona en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat, presentat pel ‘Partido Popular’, efectuat pel Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovat’, sobre el l’Estatut de Catalunya.

 

Any 2010. Suport a l’independentisme de Catalunya:

25,2%

   Any 2011. Suport a l’independentisme de Catalunya:

 

28,2%

 

     Any 2012. Suport a l’independentisme de Catalunya:

Amb el govern a Madrid del ‘Partido Popular’

44,3%

 

Any 2013. Suport a l’independentisme de Catalunya:

Amb el govern a Madrid del ‘Partido Popular’

54,7%

 

Any 2014. Suport a l’independentisme de Catalunya:

Amb el govern a Madrid del ‘Partido Popular’

Mes de gener, 67%

Mes de setembre, 83,8%

 

 

Desaprofitat, malbaratat, malgastat… o, com vostès li vulguin dir. Sense diàleg, sense converses, sense pacte fiscal -no demanar més diners- només tractar sobre un pacte fiscal solidari, sense resposta a la plataforma dels 21 punts presentats pel president català Artur Mas en el decurs de la seva darrera visita al president espanyol Mariano Rajoy.

El que més importa és la realitat inamovible, després, però apta per ara rectificar. No s’ha fet. Sense la fatídica mediocritat de l’immobilisme que, com a cromos repetits, ja no s’enganxen a l’àlbum de la col.lecció dels trens perduts. Grècia, Portugal, Espanya, països de dictadures passades recents i, els darrers d’Europa. Sense diàleg, amb menyspreu i un ferotge intervencionisme sobre Catalunya, per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, que aporta la Catalunya ‘pagadora’el 20% al PIB espanyol. Així com 18.000 milions d’euros, cada any, un 7,5% del PIB català, dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del govern central.

Això sí, mentre s’esperona l’independentisme i el conflicte injust contra Catalunya, una taxa de desocupació a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, del 21,05% finals any 2011, inici del govern del ‘Partido Popular’. Any 2012, mateix govern, 26,02%. Any 2013, mateix govern del ‘Partido Popular’, 26,03%… Any 2014, mateix govern i amb poder absolut, més de 6 milions de persones a l’atur… bé! ‘senyors’ cap a on ens volen portar? I una dada descomunal pel que fa al neguit i preocupació dels ciutadans espanyols, el 55% dels menors de 25 anys es troben a l’atur. Només un altre país europeu en aquesta situació: Grècia, 27,4%. Això sí, tan a Espanya com a Grècia, el turisme vessa pels quatre costats com la desgràcia i subdesenvolupament de l’atur, ja ho veuen. Fins quan? Afortunadament i per acomiadar als polítics governants, els ciutadans disposen de les eleccions autonòmiques i generals.

 

Això sí, la Llei Orgànica, d’obligat compliment, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’, al Tribunal Constitucional, ‘no renovat’

 

L’independentisme a Catalunya: Gradual, progressiva i manifesta responsabilitat del ‘Partido Popular’

(Imatge: blogs.elpunt.cat)

Tot al Tribunal Constitucional

Tot al Tribunal Constitucional

(Imatge: cultura.elpais.com)

Les ‘solucions’ del ‘Partido Popular’

Catalunya: autonomia ‘0’

(Imatge: www.alertadigital.com)

 

La manifestació <<Som una nació.Nosaltres decidim (també anomenada del 10-J) va ser una demostració col.lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya (no renovat) sobre el text de l’Estatut de Catalunya -Llei Orgànica-, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació.Nosaltres decidim>> amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte PPC i C’s), així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats.

La manifestació, la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data, va aplegar entre 1,1 milions de persones segons la Guàrdia Urbana i 1,5 segons Òmnium Cultural i va ser un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

Setembre, 11, 2014 – Diada Nacional de Catalunya

 

(Imatge: grupo-capital.com)

1.800.000 persones

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

87crl0a9vKs

———————————————————-

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

 

(Gettysburg, 1863)

 

<<No m’estic referint a l’absolut i infinit concepte de pau mundial i bons desitjos amb que somnien alguns fanàtics i excessivament imaginatius. Jo no nego el valor de les esperances i dels somnis, però, si els convertim en el nostre més immediat i urgent objectiu, no farem altra cosa més que simplement convidar al descoratjament i a la incredulitat>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

File: Kennedy greeting Peace Corps volunteers, 1961

(Imatge: commons.wikimedia.org)

 

<<La pau és un procés mensual, setmanal, diari, canviant de forma gradual opinions, erosionant lentament les velles barreres, la construcció de noves estructures en silenci>>.

Pau, Paz, Peace

 

<<Amb tal pau encara hi haurà disputes i conflictes d’interessos, de la mateixa manera que hi són dintre el si de les famílies i de les nacions. La pau mundial, tan com la pau de la comunitat, no precisa que cada home estimi al seu veí, requereix només que visquin junts tolerant-se de forma mútua i sometent les seves disputes cap a solucions justes i pacífiques. I la Història ens ensenya que l’enemistat entre les nacions, tan com entre els individus, és una cosa que no dura eternament. Perquè, per molt fort que siguin els nostres gustos o disgusts, les marees del temps i dels aconteixements tot sovint porten amb ells canvis sorprenents en les relacions de veïns i nacions>>. (President Jonh F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 jOIb_F84aCg

***********************************************************************************************

“Pues sí, señor Suárez…”

 

Pues sí, señor Suárez, en nuestra casa hay profesores que pueden enseñar química nuclear y cualquier otra materia científica en catalán. Y nos limitamos a esta lengua porque es la que nos afecta primordialmente, aunque es de justicia precisar que si en vasco no los hay -en el caso de que no existan- no es culpa de Euzkadi, sino de los que la han tenido a pan y agua y, a menudo, hasta sin pan y sin agua.

Pues sí, señor Suárez, en la Universitat Catalana d’Estiu, cada año se explican en catalán toda clase de asignaturas, asignaturas que muchas veces son difíciles de encontrar en los planes de estudios de las universidades del Estado español. Pues sí, señor Suárez, el Institut d’Estudis Catalans hace casi setenta años que está trabajando para que no exista el vacío que usted, con demasiada ligereza señala.

Pues sí, señor Suárez, el catalán, como demuestra entre muchas otras cosas nuestro periódico, es una lengua apta y preparada para todas las funciones de la lengua y de la creación. Pues sí, señor Suárez; cierto que todo esto no lo debemos ni al Gobierno que usted preside ni a los que le han precedido, y esto quizás explique la falta de información del presidente del Consejo de Ministros, pero, visto y debatido, solamente tiene razón en una cosa y es cuando pide seriedad. Pues sí, señor Suárez, seamos serios, sea serio y antes de hablar -antes de hablar para lectores de tan lejos de Madrid- infórmese.

(Editorial de ‘Avui’)

Suárez, president de l’Estat espanyol; Tarradellas, president de Catalunya: estadistes.

 Temps d’enteniment, diàleg, raciocini i grandesa de Catalunya i Espanya

(Imatge: lamentable.org)

Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo

 La força del diàleg, de la paraula, de la pau i de la democràcia

(Imatge: enlucha.org)

 

 Jordi Pujol, Adolfo Suárez

(Imatge: www.elperiodico.cat)

 

El vídeo

 

El debat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no és un debat tancat. És un debat molt mal tancat. Més obert que mai. Avui i després de 9 anys del recurs i 4 anys de la sentència, veiem les conseqüències del recurs  del ‘Partido Popular’, injust, innecessari i tan poc democràtic contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, d’obligat compliment, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei Joan Carles I,i, per damunt de tot,  referendat  pels ciutadans de la nació catalana que,ara, després de nou anys del recurs i quatre de la sentència per part d’un Tribunal Constitucional ‘no renovat’ i amb el debat de l’Estatut encara obert, volen anar a votar a la  consulta democràtica del proper 9 de novembre. Quatre anys durant el quals el Govern de la Generalitat de Catalunya ha intentat trobar una solució amb el Govern central del ‘Partido Popular’ mitjançant el diàleg, -no- converses  -no-per un just i solidari pacte fiscal així com una plataforma amb 21 punts presentada al president Rajoy per part del president Mas. Sense resposta. Bé, la resposta, sí, la dels ciutadans de Catalunya en la Diada Nacional de l’Onze de Setembre i el proper 9 de novembre dia de la consulta.

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

iDD5CkixmvA

 

***********************************************************************************************

 Art *******7

 

 

 (Imatge: entretenimiento.latino.msn.com)

 ‘Rebecca’

La primera pel.lícula que Alfred Hitchcock va rodar als Estats Units. Dos Oscars i nou nominacions.

 

‘Rebecca’ és una pel.lícula dirigida per Alfred Hitchcock l’any 1940, i és la seva primera pel.lícula rodada als Estats Units. Està basada en la novel.la del mateix nom de Daphne du Maurier. Va guanyar dos Oscars, a la millor pel.lícula i a la millor fotografia en blanc i negre, i va obtenir unes altres nou nominacions, incloent-hi les de millor director, millor actriu principal (Joan Fontaine), millor actor principal (Laurence Olivier) i millor actriu secundària (Judith Anderson).

Direcció: Alfred Hitchcock. Producció: David O. Selznic. Guió: Novel.la original: Daphne du Maurier. Adaptació: Philip MacDonald, Michael Hogan. Guió: Joan Harrison, Robert E. Sherwood. Música: Franz Waxman. Fotografia: George Barnes. Muntatge: W.Donn Hayes.

 Repartiment: Laurence Olivier, Joan Fontaine, George Sanders, Judith Anderson, Nigel Bruce… (De Viquipèdia).

Si tenen a bé, poden ampliar la pantalla i veure, una part cada dia, la pel.lícula:

 

7cf0-GsXDzI

***********************************************************************************************

 

Imatges aèries de la gegantesca ‘V’ de la Diada Nacional de Catalunya, 11 Setembre 2014. 

1.800.000 persones

(Imatge: video.publico.es)

Catalunya, nació mil.lenària i mostra de democràcia i solidaritat exemplar. El gravíssim conflicte amb el ‘Partido Popular’ des de l’any 2006, cada vegada és més gran i difícil de resoldre. El president Artur Mas ja ha anat vàries vegades a Madrid, a La Moncloa, per parlar, dialogar, presentar una plataforma amb 21 punts per intentar resoldre mitjançant un grup de treball i de diàleg. Però res. Immobilisme i mediocritat total per part del govern del ‘Partido Popular’. Això sí, de manera puntual cobren cada mes uns sous considerables, abundants i amb les pagues extres que, per cert, els funcionaris de Catalunya no cobren des de l’any 2012. Trist paper el del president Rajoy i l’Administració del ‘Partido Popular’ en una Espanya, nació de nacions, en el segle XXI. Els espanyols ho hauran de tenir ben present a les properes eleccions autonòmiques i generals. 

(Imatge:www.omnium.cat)

 

És la gran diferència entre una veritable democràcia, <<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>> i una democràcia a ‘l’espanyola’. És la gran diferència entre un veritable Estat autonòmic constitucional i un Estat autonòmic de “pantomima”. Aquest darrer és el que vol imposar el ‘Partido Popular’, mitjançant una cascada de decrets llei i un intervencionisme constant fora de lloc i de temps. Un Estat autonòmic constitucional, però, sense autonomies. Això ho podran fer a les ‘regiones’ espanyoles governades per ‘Partido Popular’, amb poder absolut, i que mai havien estat ni demanat ser autonomies. Però no amb Catalunya que és una nació mil.lenària, que ja l’any 1914 va començar a treballar, d’una manera exemplar, per una Mancomunitat-Estat -dissolta l’any 1925 per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera-, l’Estatut d’Autonomia del 1932 -derogat per la dictadura del general Franco-, i l’actual autonomia històrica i constitucional que el govern central del ‘Partido Popular’, dreta radical, centralista i nacionalista espanyol amb poder absolut, vol convertir en una pallassada. I els 7.500.000 ciutadans de Catalunya, diuen ‘no’.

 

Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat

L’Escola Superior d’Agricultura, a la Mancomunitat de Catalunya. 100 anys. (Imatge: www.cugat.cat)

100 anys de la Mancomunitat de Catalunya, dissolta l’any 1925, per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Sempre contra Catalunya. (Imatge: www.centroeuropeo.es).

I diuen ‘no’, també, a favor d’un gran autonomisme federal que impulsi a les nacions d’Espanya constretes i amargades, cap a un camí de progrés social i económic que les situï en els primers llocs d’Europa. Per elles mateixes i per la força i voluntat dels seus ciutadans, no per deixar-ho sempre en mans del govern de Madrid i del papà Estat. Constitueix un desequilibri econòmic d’envergadura el fet de que de les 17 Comunitats Autònomes, només 5 aporten més diners del que reben i les altres 12, reben més del que aporten. Espanya no pot funcionar d’aquesta manera, la Comunitat Europea tampoc. Quin pla de ruta han traçat els governs d’aquestes 12 Comunitats Autònomes perquè aquest desequilibri comenci a minvar? Quin pla de ruta ha traçat l’Administració del president Rajoy, tan intervencionista amb la Catalunya pagadora que és la que més aporta al PIB espanyol amb gairebé un 20%? 

(Imatge:www.stopespoli.cat)

 

Milions de ciutadans, davant d’Espanya, Europa i el món ja han dit ‘no’ en el decurs de les manifestacions amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, així, també, el Govern de la Generalitat i el Parlament ho han expressat i reiterat davant el Govern central del ‘Partido Popular’, al Congrés dels Diputats i el Senat. Des de l’any 2006 que Catalunya clama contra el menyspreu i maltractament de la seva autonomia, com a conseqüència de la campanya per tot el territori espanyol en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Para ir contra Catalunya” deien a la premsa alguns espanyols. Posteriorment, el boicot contra els productes catalans que encara perdura en molts llocs. Qui malmet la convivència a Espanya nació de nacions? Qui amenaça la unitat d’Espanya? No ho fa el partit polític que va organitzar aquesta campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Ah! i una altra campanya per part del ‘Partido Popular’ perquè Gas Natural -transacció econòmica normal dintre la lliure empresa- adquirís Endesa, empresa que mitjançant Fecsa ja havia estat catalana i on gran part dels seus clients ja són a Catalunya. Doncs, no! “Antes alemana que catalana” i, ara, resulta que està controlada -92% del seu capital- per l’empresa italiana Enhel. 

Però el pitjor de tot és quan el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya ,i, així, una vegada convertir en Llei Orgànica, d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. I com és possible que aquest Tribunal admetés a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica, d’obligat compliment, i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya? Quatre anys, del 2006 al 2010, per emetre una sentència i retallament de l’Estatut. Aquesta sí, aquesta no i, així, durant quatre anys. Va donar la sensació i milions de ciutadans de Catalunya encara així ho creuen, que formen part d’una classe inferior. Estatut ‘referendat’ i després ‘retallat’. 

 

(Imatge: carlesmiquelfauro.wordpress.com)

Una part de la Diada Nacional de Catalunya, 2014

(Imatge: www.sepuedevivirmejor.com)

Això sí, acceptats i bons per aportar cada any 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un ofec econòmic i social evident.

 Intervencionisme ofegador

 

Abans del govern del ‘Partido Popular’ i en el decurs dels anys de democràcia, res de tot això havia passat mai. Què els passa als dirigents i governants de Madrid? Però el pitjor de tot és que posteriorment al retallament de l’Estatut d’Autonomia i, un cop el ‘Partido Popular’ arribat al govern de Madrid, practiquen un intervencionisme ofegador en contra de l’autonomia de Catalunya, més retallades encara -injustícia social- si tenim en compte el 7,5% del PIB català que representen milions que ja surten i no tenen retorn; un atac sense precedents contra la immersió lingüística que tants bons resultats està donant per l’aprenentatge del català i del castellà, només cal veure els resultats de la selectivitat d’aquest any en la qual 323 joves han obtingut una nota igual o superior a 9. Així com una involució constant contra les estructures econòmiques i socials de la nació catalana que és la que més aporta al total del PIB espanyol, gairebé un 20%.

Equivocació força greu

Els dirigents del ‘Partido Popular’ s’han equivocat de manera força greu amb Catalunya i no han fet res per arribar al raciocini i a l’enteniment. Només amenaçar, amenaçar i més amenaçar. El resultat: 7.500.000 ciutadans volen anar a les urnes per contestar a dos preguntes en la consulta del proper 9 de novembre, Sant Teodor: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

El poble espanyol i els nostres germans en història, llengua i cultura dels Països Catalans, hauran de comprovar, sentir, escoltar, veure i llegir que està passant a Catalunya des de l’any 2006 en el que de manera innecessària, injusta i només per golafreria electoral, el ‘Partido Popular’ va portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’ pel poble, davant un Tribunal Constitucional ‘no renovat’.

Ja ho diu el prestigiós diari britànic i financer ‘Financial Times’: “la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”.

Vinguin a Catalunya i preguntin a la gent, al poble, als 7.500.000 ciutadans de la nació catalana, qui -des de l’any 2006- van fer, han fet i fan més per fomentar els separatistes i els separadors? Qui, des de l’any 2006, van fer, han fet i fan més per perjudicar la unitat d’Espanya? Vinguin a Catalunya i preguntin al poble treballador, solidari, dialogant, pacífic i amb un gran amor per la llibertat i la democràcia.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 discurs-dArtur-Mas-Diada_3_1209509052.html

———————————————————————————————————–

  

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<…Primer examinem la nostra actitud cap a la mateixa pau. Masses dels nostres pensen que és cosa impossible. Masses pensen que és irreal. Però aquesta és una creença derrotista i perillosa. Porta a la conclusió de que la guerra és inevitable, de que la Humanitat està condemnada, i de que estem dominats per forces que no podem controlar…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

13 maig 1961

John F.Kennedy subscriu ‘l’Aliança pel Progrés’, una aliança per la pau.

(Imatge: www.banrepcultural.org)

 

<<La pau del món no exigeix que cada home estimi al seu pròxim; només que ambdós visquin junts, tolerant-se mútuament, sometent les seves disputes a un aconduïment just i pacífic>>. (JFK).

 

Pau, Paz, Peace

<<…En lloc d’això, enfoquem el problema cap a l’assoliment d’una pau més pràctica i duradora, basada no en una sobtada revolució de la naturalesa humana, sinó en una gradual evolució de les institucions humanes, en una sèrie d’accions concretes i d’acords efectius que resultin en benefici de tots els interessats. No hi ha una clau que obri les portes d’aquesta pau, ni tampoc existeix una fórmula màgica que puguin adoptar una o dos nacions. La veritable pau deu ser el producte dels esforços de moltes nacions, la suma de molts actes. Deu ser dinàmica, no estàtica, canviant constantment per fer front a les necessitats de cada nova generació. Ja que la pau no és més que un procés, una forma de resoldre problemes>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

ZhmamM5Kt68

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

  <<Llibertat>>, <<germà>>, <<agermanar-se>>

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La paraula <<llibertat>> apareixia amb insistència en les reclamacions dels menestrals i ha d’ésser interpretada com a sinònim de participació en el govern i d’aportació liberal del tribut, això és, segons pròpia voluntat i a través d’un govern propi elegit per la comunitat. Per a la lluita contra gentilhomes i mascarats calia unir esforços, <<agermanar-se>>. El tractament entre els rebels era el de <<germà>>. La germania era considerada cosa santa, el millor succés d’ençà de la mort de Jesucrist. (Ulisses, 11).

 

* LA PREGUNTA.- Entre els agermanats glatia un esperit de croada?

 

* LA CITACIÓ.- “L’últim grau de perversitat és fer servir les lleis per la injustícia”. Voltaire.

 (Imatge: akifrases.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

 

(Imatge: www.elpuntavui.cat)

 

Desplagament a la plaça de la Plana a Badalona (Catalònia) una lona gegant on es llegia “Mr. President , Catalans vote freedom”, dirigida al president nord-americà Barack Obama. 

 

———————————————————-

‘Fals culpable’, ‘The Wrong Man’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per Alfred Hitchcock i estrenada l’any 1957. (Imatge: johannes-esculpiendoeltiempo.blogspot.com).

 

Manny és un músic de jazz novaiorquès que gaudeix d’una plàcida vida juntament amb la seva dona Rose i els seus dos fills petits. En la seva visita a una asseguradora, una treballadora el confon amb un lladre que havia robat allà dies abans i ho denuncia a la policia. En aquest moment comença la seva angoixant odissea, és detingut i acusat d’una sèrie de furts perpetrats al barri, i tots els testimonis i les proves cal.ligràfiques corroboren la seva culpabilitat. Després de sortir sota fiança, intentarà demostrar la seva innocència fins que la seva esposa pateix una crisi i és internada en un psiquiàtric…(De Viquipèdia).

Direcció: Alfred Hitchcock. Guió: Maxwell Anderson, Angus MacPhail. Música: Bernard Herrmann. Fotografia: Robert Burks. Muntatge: George Tomasini. Protagonistes: Henry Fonda, Vera Miles, Anthony Quayle…

——————–

‘Fals culpable’,i, el cas Pujol, fiscal i personal, no rebaixarà l’independentisme atiat pel ‘Partido Popular’

 

La guerra ‘incivil’ espanyola -més d’un milió de morts- i l’altra posterior dictadura del general Franco -Espanya, nació de nacions constretes i amargades, és testimoni històric de continuades dictadures i governs totalitaris- i va ser l’origen, entre una cascada de barbaritats humanes, socials i econòmiques -ni Europa volia a Espanya com a membre de la seva Comunitat- d’una emigració constant i massiva cap a la nació catalana. Els Països Catalans reberen -anys 1920 a 1970 i amb tres dictadures- l’allau immigratòria més gran de la seva història, estimable a 2 milions de persones. <<La dura postguerra igualment, portaria a Catalunya població d’arreu d’Espanya. Així va succeir durant la dècada dels seixanta i dels setanta, quan l’arribada d’andalusos, extremenys o gallecs va ser explosiva des d’un punt de vista demogràfic i va generar, més endavant, problemàtiques al voltant de l’especulació del sòl, la vivenda, la discriminació laboral, la integració sociocultural, etc.>>. (Roca Umbert).

Van deixar enrere part de les seves vides, empentats per les miserables dictadures espanyoles. A Catalunya van trobar una gran porta oberta per treballar dur i refer les vides de les seves famílies. Vàren trobar acolliment i dignitat en una nació catalana que lluitava i encara lluita, per trobar el seu volgut i veritable progrés com a poble i com a nació lliure. Van treballar molt per Catalunya i tots hem anat endavant. Els seus fills i nets i amb igualtat d’oportunitats estudien i parlen en català i castellà, mitjançant l’eficàcia i exemplar immersió lingüística lloada per les institucions europeas. Avui, mentre cada any, 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central i la nació catalana pateix un greu ofec social, econòmic i d’un brutal intervencionisme sobre l’autonomia constitucional, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a les urnes per la consulta del proper 9 de novembre. Serà una consulta legal, amparada per el projecte de Llei de Consultes que ja ha estat revisada per el Consell de Garanties Estatuàries, i que aquest setembre serà aprovada pel Parlament de Catalunya. Només, dues preguntes: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

Als Estats Units d’Amèrica amb cinquanta Estats federals que formen una nació federal i que també són Estat, faria esclafir a riure aquestes dues preguntes. 

(Imatge: www.alibri.es)

Els dirigents del règim franquista i feixista del general Franco podien haver ajudat a aquells ciutadans espanyols, a aquelles persones, a aquelles famílies, a aquells pobles a trobar feina digna mitjançant el desenvolupament econòmic i social de les seves terres. Però, no, les dictadures no són per això. En aquest cas de la immigració de tants i tants ciutadans espanyols cap a la nació catalana que, al no fer res els dirigents de la dictadura, van afavorir aquesta immigració al menys durant molts anys. Així pretenien aconseguir que aquesta gegantina onada migratòria cap a Catalunya, diluís, esborrés, ofegués, fes desaparèixer el catalanisme humà, social i polític. Barrejar-se per bandejar les aspiracions immemorials del poble català i prohibint la llengua catalana i el seu ensenyament. Es tractava de convertir l’idioma de la mil.lenària nació catalana, en un simple esdeveniment cultural i folclorista. Esborrar del mapa un dels signes més forts de la identitat de Catalunya. Ni amb una dictadura ferotge ho van aconseguir.

 

 

(Imatge: joaquimverdaguer.blogspot.com)

 

(Imatge: carlesmiquelfauro.wordpress.com)

 

 

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

En els temps actuals i després de 38 anys d’un règim de monarquia parlamentaria, amb una democràcia jove i amb unes Autonomies constitucionals algunes de les quals ja ho eren abans de la guerra ‘incivil’, ha esdevingut, ara, en els darrers 9 anys i, principalment, des de l’inici de l’any 2011 del govern del ‘Partido Popular’, en una democràcia a ‘l’espanyola’ i de baixa qualitat. Ho veiem amb el furibund antiautonomisme d’aquest partit polític que no ha deixat de pataquejar de manera constant, l’Autonomia constitucional de Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia. Un intervencionisme desmesurat i totalment innecessari per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.

Els fets injusts i innecessaris són com són. Històrics per testimoni. La prèdica des del púlpit és com és. No seran diferents, aquests fets, ni després de que l’infern es congeli. I a fe de Déu que jamai es congelarà. Fets com el de llançar una campanya per tot el territori d’Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Fets com el de, un cop convertit en Llei Orgànica, d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. Tampoc es pot oblidar el boicot contra els productes catalans, que encara perdura en segons quins llocs.

Dirigents del ‘Partido Popular’ blasmen contínuament en les seves prèdiques  furioses contra el senyor Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys. Utilitzen les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal i familiar va oferir l’expresident, per menysprear l’autonomia i anar contra el procés democràtic obert perquè els ciutadans de Catalunya puguin expressar les seves aspiracions com a poble i com a nació. Procés atiat des de l’any 2006 pels dirigents del ‘Partido Popular’ i que cada dia és més expansiu. Sembla, que els dirigents d’aquest partit nacionalista espanyol, ja han investigat, acusat, jutjat i gairebé condemnat al expresident Jordi Pujol i Soley. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut, ara, independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són?

Cristóbal Montoro Romero (Jaén, Andalusia, 1950)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, només més llenya al foc

(Imatge: vozpopuli.com)

María Dolores Cospedal García (Madrid, 13 desembre 1965)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.elmundo.es)

Soraya Sáenz de Santamaría Antón (Valladolid, 10 juny 1971)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.directe.cat)

Alícia Sánchez- Camacho Pérez (Barcelona, 22 abril 1967)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.tarragona21.com)

Pel que fa a alguns dirigents del ‘Partido Popular’ que en els seus discursos i declaracions dels darrers dies -milions de ciutadans de la nació catalana ho veuen constantment-, dóna la sensació que han perdut els papers, la direcció i el rumb. Europa entera ha quedat estupefacta. I vénen a Catalunya a dir-ho. Més llenya al foc. Més voler fer veure les coses de l’inrevés. Després del gravíssim conflicte obert, l’any 2006, pel recurs presentat al Tribunal Constitucional, no renovat, contra la Lley Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya,  cap solució a les problemàtiques exposades per Catalunya. Això sí, 16.000 milions -un 7,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central. Pagar i més pagar, sí; solucions cap. Amb els altíssims emoluments que cobren puntualment cada mes els dirigents i governants del ‘Partido Popular’, encara no s’ha format un grup de treball per tractar i donar solució als 21 punts de la plataforma que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer a les mans del president espanyol Mariano Rajoy, en la seva darrera entrevista a la Moncloa?  Solucions, quines solucions?

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

E01iO2LluTo

 VYN3vFYQGoU

***************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Aquesta tarda, després d’una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, es va requerir la presència  de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat perquè complissin la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nord d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrès, però, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres>>.

(President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Wilma Rudolph, 1961. Rebuda a la Casa Blanca. Wilma Rudolph, acompanyada per la seva mare, parla amb el president John F.Kennedy i el vicepresident Lyndon Johnson. (Imatge: mujeres-riot.webcindario.com).

Mississipi, 1962

 

In this October 2, 1962, file photo, James Meredith, center with briefcase, is escorted to the University of Mississipí campus in Oxford. (Imatge: www.americanprogress.org).

 

 An illlustrated History of Race Relations in America. Students are doused with beverages and condiments during  a sit-in (Jackson, Mississipí, 1963). (Imatge: tsutpen.blogspot.com).

 

Ferguson, 2014

 

 

Michael Brown’s family bid farewel to the 18-year-old with gospel hymns and fiery orations that rocked a packed Baptist church. FAREWELL. The casket of Michael Brown is taken out of the church during the funeral services for Michael Brown at the Friendly Temple Missionary Baptist Church, St Louis, Missouri, USA, 25 August . Robert Cohen/Pool/EPA. (Imatge: www.rappler.com).

 

<<Les ordres del tribunal en el cas Meredith estan començant a ser complertes. El senyor James Meredith resideix ja dintre del recinte de la Universitat de Mississipí>>.

<<Això s’ha aconseguit sense l’ús de la Guàrdia Nacional o altra classe de tropes. I és d’esperar que, en el futur, els funcionaris federals i els oficials encarregats de fer complir les lleis a l’Estat de Mississipí, podran tornar a les seves activitats normals amb plena confiança amb l’integritat de la llei nord-americana…>>

<<En aquest cas, en el que fins fa molt poc el Govern dels Estats Units no s’ha vist implicat, el senyor Meredith va presentar personalment una denúncia particular davant el tribunal federal contra aquells que tractaven de negar-li l’ingrés a la Universitat. Quan van ser desafiades les ordres judicials, i aquells que van intentar el seu compliment vàren ser amenaçats amb l’arrest i la violència, el tribunal federal d’Apel.lació dels Estats Units, format pel jutge-president Tuttle, de Geòrgia; jutge Hutcheson, de Texas; jutge Rives, d’Alabama; jutge Jones, de Florida; jutge Brown, de Texes; jutge Wisdom, de Lousiana; jutge Girwin, d’Alabama; i jutge Bell, de Geòrgia, va establir amb absoluta claritat que el compliment de les seves ordres era obligació que devia complir el Govern dels Estats Units…>>.

  (President John F.Kennedy, Discurs televisat a la nació, La Casa Blanca, Washigton, D.C.,30 setembre 1962).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:

Mn4M8wmoPto

 

TTGHLdr-iak

***********************************************

Suárez

 

<<Per una Espanya d’estructures franquistes aquest Suárez primer ministre és considerat un perill, però es tracta d’un perill calculat>>. (L’Europeo).

 El president Adolfo Suárez, i els caps de partit i diputats Santiago Carrillo i Felipe González. (Imatge: www.expansion.com).

 

 

Sorprenderse por la nominación de Adolfo Suárez (43 años) como primer ministro español significa no tener en cuenta estos datos: 1) que Franco murió en su lecho a los 83 años, sin que nadie hubiese intentado abatirlo; 2) que el retorno a la monarquía sobrevino según la modalidad estudiada por Franco, y que en el trono se sentó un rey, Juan Carlos, preparado por Franco para desempeñar tal papel; 3) que todas las estructuras básicas permanecen desde el tiempo de Franco y, por tanto, el poder político, económico e industrial continúa en manos de quienes lo conquistaron y recibieron en época de Franco.

¿Qué significa esto? Que la España oficial es franquista, que su inserción en el área democrática es muy lenta, y que la oposición no puede pretender que quienes detentan el poder, es decir, los franquistas, lo abandonen por su propia voluntad. El socialista Morodo, antes de morir Franco, decía que los demócratas podían hacer saltar el Régimen bloqueando el país con una huelga general. En espera de esta huelga general, España tiene un primer ministro joven, amigo del rey y del Opus Dei, de quien aun sus enemigos opinan que es inteligente y aguerrido, y que el 6 de junio hizo aceptar a las Cortes el proyecto de legalizar los partidos políticos. Para una España de estructuras franquistas este Suárez primer ministro es considerado un peligro, pero se trata de un peligro calculado. (L’Europeo).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

VkILq8ndCew

******************************************************************************************

Els colors del món

Desenes de persones van desplegar, davant el Monestir de Montserrat, un gran mosaic amb la imatge del papa Francesc. L’objectiu ha estat defensar el dret a decidir i donar a conèixer perquè els catalans votaran el proper 9 de novembre, Sant Teodor. Entre els murals realitzats ha destacat el destinat a Barack Obama, president dels Estats Units d’Amèrica.  

(Imatge: dbalears.cat) A.G./Reuters

 **************************************************************

‘Perversitat’, de Fritz Lang

(Imatge: www.canaltcm.com)

‘Perversitat’, ‘Scarlet Street’ pel-lícula estatunidenca dirigida l’any 1945 per Fritz Lang. És un ‘remake’ de ‘La golfa’ que va realitzar Jean Renoir el 1931. El guionista, Dudley Nichols, va adaptar l’obra de Georges de la Fouchardière traslladant l’acció de París a Nova York. Sobre la pel.lícula, Gustau Moreno escriu que “és la crònica d’una humiliació terrible, així com dels processos psicològics que fan que les persones ens deixem autosuggestionar pels nostres desitjos. Cross (Edward G. Robinson) no veu que la noia s’està aprofitant descaradament de la seua bondat, de la mateixa manera que és incapaç de deixar la seua dona perquè ja s’ha acostumat a no viure sol….Potser l’escena més humiliant, en què més ens compadim del seu destí, és quan Christopher Cross discuteix amb Kitty i per calmar-la s’ofereix a pintar-li les ungles dels peus. Un pintor de quadres del seu talent, pintant les ungles d’una dona dolenta, que somriu sota el nas quan aconsegueix que Cross es posi de genolls, totalment rendit als seus peus. (De Viquipèdia).

Direcció: Fritz Lang. Guió: Dudley Nichols. Fotografia: Milton R. Krasner. Muntatge: Arthur Hilton. Protagonistes: Edward G. Robinson, Joan Bennet, Dan Duryea…

*******************

El fracàs total i absolut del ‘Partido Popular’, davant les aspiracions democràtiques de Catalunya

 

“Penso que aquest escenari no es produirà” va asseverar el portaveu del ‘Partido Popular’ al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso, en relació a la celebració per part dels 7.500.000 ciutadans de la nació catalana, de la consulta del proper dia 9 de novembre, Sant Teodor. No es tracta de la consulta del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. No es tracta de la consulta del partit polític ‘Convergència i Unió’. No es tracta de la consulta del representant Oriol Junqueras, ni, del partit polític ‘Esquerra Republicana de Catalunya’. No es tracta de la consulta del representant Joan Herrera, ni, del partit polític ‘Iniciativa per Catalunya Verds’, així, com altres representants de partits polítics prohibits no fa ni 40 anys per la dictadura del general Franco. Les dictadures, l’autoritarisme i el poder absolut són una tragèdia constant en la història d’Espanya nació de nacions constretes i amargades. El fet de la llibertat d’expressió i de la grandesa democràtica d’un dret humà com és l’anunciada consulta del 9-N a la Catalunya ‘pagadora’ -aporta molts més diners dels que rep i això és causa d’un greu ofec econòmic i social- correspon al desitg i aspiracions dels seus 7.500.000 ciutadans. Desitg i aspiracions del poble, no dels seus governants que no governaran pas sempre. Ah! i no es pensin, tampoc és la consulta de l’expresident Jordi Pujol; ell és un independentista més dels milions que la política intervencionista i antiautonomista del ‘Partido Popular’ ha aconseguit plantar a la nació catalana.

 

No, no, no es tracta pas de la consulta del president Artur Mas. Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble.

(Imatge: www.directe.cat)

 

El senyor Alfonso Alonso insisteix en relació a la consulta en idees com que “no cap” en temes legals ni constitucionals. Ja ho crec que cap en temes legals i constitucionals! Així funcionen les veritables democràcies, no una democràcia a ‘l’espanyola’. Que quedi ben clar: Catalunya és una autonomia constitucional i, una veritable autonomia, -per això es traballa i es paguen molts imposts- és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, així com la defensa dels principis de l’autonomia política i administrativa.

No, no, no es tracta de la seva consulta

(Imatge: www.eldiario.es)

Ben aviat, els ciutadans de Catalunya tindran una Llei de Consultes, el qual projecte ha estat revisat pel Consell de Garanties Estatuàries i que rebrà el suport majoritari del Parlament de Catalunya. És de desitjar que també l’actual Tribunal Constitucional, una vegada estudiada i revisada la Llei, farà el mateix. Que no passi, valga’m Déu!, com en les continuades sentències dels anys 2006 al 2010 amb el Tribunal Constitucional ‘no renovat’ i que va ser l’origen i la causa de la situació actual entre Catalunya, Espanya i després a l’oposició del ‘Partido Popular’ i, l’actual govern de dretes radical -la dreta mai ha sabut governar a Espanya-, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Ja ho va dir el prestigiós diari britànic i financer ‘Financial Times’: la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”. “Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble, i Rajoy l’ha arraconat entre l’espasa i la paret a l’insistir que la constitució post-Franco, que consagra la indissoluble unitat d’Espanya, és immutable”, avisa el ‘Financial Times’. El rotatiu assegura que d’acord amb les enquestes, els catalans prefereixen “més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint”.

Més clar encara. Segons el ‘Financial Times’, les coses “no havien d’anar així”. “Els polítics dels dos bàndols d’aquest creixent abisme han de convertir-se en homes d’Estat per evitar que el que és un problema d’arrel política es converteixi en un problema que amenaci el propi Estat”.

 Ells sí volen anar a la consulta del proper 9 de novembre, Sant Teodor

Barcelona, vista aèria de la manifestació de la Diada del 2012

(Imatge: www.ara.cat – Cèlia Atset)

 

I no és ser home d’Estat, llançar una campanya per tot el territori d’Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Així, no és ser home d’Estat, una vegada convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. Tampoc es pot oblidar el boicot contra els productes catalans, que encara perdura en segons quins llocs.

Aznar signa, acompanyat d’Acebes i Aguirre, en la campanya del ‘Partido Popular’ contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, transcorreguts 9 anys i com que les coses s’han fet ‘tant i tant bé’ per part del PP amb relació a Catalunya, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar en la consulta del proper 9 de novembre. (Imatge: www.elmundo.es).

Abril 2006. Mariano Rajoy entrega, en el Congrés dels Diputats, les signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar a la consulta del 9 de novembre. (Imatge: www.publico.es).

Quatre anys, del 2006 al 2010, per emetre una sentència i retallament de l’Estatut. Aquesta sí, aquesta no i, així, durant quatre anys. Va donar la sensació i milions de ciutadans de Catalunya encara així ho creuen, que formen part d’una classe inferior. Estatut ‘referendat’ i després ‘retallat’. Això sí, acceptats i bons per aportar cada any 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un ofec econòmic i social evident. Això no correspon a una correcte política d’homes d’Estat.

Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaria,en el Registre General del Tribunal Constitucional, on van presentar el recurs contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, transcorreguts nou anys, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar a la consulta democràtica del 9 de novembre. (Imatge: elpais.com).

Però el pitjor de tot és que posteriorment al retallament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, un cop el ‘Partido Popular’ arribat al govern de Madrid, practiquen un intervencionisme ofegador en contra de l’autonomia de Catalunya, més retallades encara -injustícia social- si tenim en compte el 7,5% del PIB català que representen milions que ja surten i no tenen retorn; un atac sense precedents contra la immersió lingüística que tants bons resultats està donant per l’aprenentatge del català i del castellà, només cal veure els resultats de la selectivitat d’aquest any en la qual 323 joves han obtingut una nota igual o superior a 9; així com una involució constant contra les estructures econòmiques i socials de la nació catalana que és la que més aporta al total del PIB espanyol, gairebé un 20%.

Els dirigents del ‘Partido Popular’ s’han equivocat de manera força greu amb Catalunya i no han fet res per arribar al raciocini i a l’enteniment. Només amenaçar, amenaçar i més amenaçar. El resultat: 7.500.000 ciutadans volen anar a les urnes per contestar a dos preguntes en la consulta del proper 9 de Novembre, Sant Teodor: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

 

 

Dirigents del ‘Partido Popular’, més, més i més llenya al foc. Cap mostra, cap signe, cap esforç d’enteniment, entesa, avinença amb la mil.lenària nació catalana. Amb la Catalunya ‘pagadora’ que contribueix gairebé amb el 20% del PIB espanyol. (Imatge: www.publico.es).

La dreta radical mai ha sabut governar a Espanya

És evident que per a moltíssims ciutadans d’Espanya, Catalunya, Europa i el món, haver arribat a aquesta situació representa un fracàs tota i absolut pels dirigents i governants del ‘Partido Popular’. La dreta radical mai ha sabut governar a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Ho hauran de notar a les properes eleccions autonòmiques i generals.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 RLiUqBAqJ7I

VlA621hIEkQ

*********************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Birmingham, Alabama, 1963

 

 

(Imatge: en.vikipedia.org)

(Imatge: reimaginerpe.org)

 

(Imatge: evresourcesite.wikispaces.com)

 

 

(Imatges: www.aurn.com)

 

(Imatges: www.vcdh.virginia.edu)

 

 

(Imatges: engineerofknowledge.blogspot.com)

 

 

(Imatges:abunchofgreenbananas.blogspot.com)

(Imatges: monroegallery.blogspot.com)

 

Ferguson, Missouri, 2014

 

 

 

(Imatges: www.elmundo.es)

 

 

(Imatges: noticias.terra.com)

 

(Imatges: www.telesurtv.net)

 

 

(Imatges: www.rtve.es)

 

 

(Imatges: www.milenio.com)

 

 

(Imatges: www.vivelohoy.com)

 

(Imatges: www.republica.com)

 

<<Han transcorregut cent anys des de que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat dels lligaments de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>>  (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington,D.C., 11 juny 1963).

 

 (Imatge: plus.google.com)

 

(Imatge: www.aarp.org)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:

4cSrvqYKQH8

mUVetFq2nok

 

 <<Americans, amics meus tots, aquest és un problema amb el qual ens haurem d’enfrontar en cada ciutat del Nord i del Sud. Avui hi ha negres que no treballen, que romanen aturats en nombre que supera en dos o tres vegades el dels blancs; hi han negres que manquen de la més elemental educació, negres que emigren cap a les grans ciutats, negres que no poden trobar on guanyar-se de forma decent un bocí de pa, negres joves, sense esperances, sense drets, sense poder entrar a menjar en un restaurant o asseure’s davant el taulell d’una cafeteria, ni entrar en un cinema o en un teatre; negres als quals s’els nega aixi mateix el dret a una educació decent o a ingressar en una Universitat de l’Estat per molt preparats que estiguin. Em sembla, amics meus, que aquest és un problema que ens concerneix a tots, no només a presidents, diputats o governadors, sinó a cada ciutadà dels Estats Units>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-En primer lloc, <<volien justícia>>, és a dir, igualtat de tots els estaments davant la llei i davant les càrregues fiscals. El clam de justícia anava dirigit en especial contra el sistema impositiu municipal. L’ideòleg de la germania Joan Llorenç combatia perquè no existissin sinó imposicions justes i invocava Gènova com a model. El clam dels revoltats barcelonins era <<muyra el mal consell>> i el clam dels gironins , <<visca el rei, fora imposicions e muyra el mal consell>>; <<llibertat, llibertat i fora drets>> era el clam de Mallorca. Per endreçar les imposicions, calia fer part decisiva del govern. (Ulisses, 11).

 

Les Germanies foren tema capdal de la pintura d’història del s. XIX: Els agermanats rebuts pel cardenal Adrià d’Utrecht (1872), de Josep Benlliure i Gil. (Imatge: www.enciclopedia.cat).

* LA PREGUNTA.- Per què la paraula <<llibertat>> apareixia amb insistència en les reclamacions dels menestrals?

* LA CITACIÓ.- “El novel.lista és, sobretot, historiador de la consciència”. Frederic Raphael.

 

(Imatge: www.theomnivore.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Els xinos consideren el més enllà com una nova vida pròspera i feliç. Per això, el color blanc gaudeix de general acceptació en els seus funerals.

(Imatge: www.santamuerteoraciones.com)

 

La mort es relaciona amb diferents colors en diferents països. A Occident, les persones endolades es vesteixen de negre. A Xina sempre s’ha acceptat el blanc perquè anuncia felicitat i prosperitat a l’altre món. Els gitanos solien cobrir-se de vermell en els funerals perquè simbolitza vida i energia. També els celtes vinculaven el vermell a la mort, però com a signe de desastre imminent. Els musulmans creuen que les ànimes dels justs adquireixen forma d’aus blanques. Aquesta idea es va escampar per Europa a l’Edat Mitjana, i durant segles els parents a un difunt es van vestir de blanc a Anglaterra abans de la introducció del negre. 

Funeral budista a l’Índia

(Imatge: www.blogodisea.com)

***************************************************************

 

 

 

Per què no parlen i fan discursos dels milers de treballadors i de la gent sense feina, a l’atur?

(Imatge: www.fronterad.com)

 

“Les dues coses més importants per viure són la llum del sol i la llet de coco.” (Del film ‘Cowboy de mitjanit’).

‘Cowboy de mitjanit’, ‘Midnight Cowboy’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per John Schlesinger el 1969, basada en l’obra de James Leo Herlihy i portada al cinema mitjançant el guió de Waldo Salt. Música: John Barry. Fotografia: Adam Holender. Oscar a la millor pel.lícula, al millor director, al millor guió. Repartiment: Dustin Hoffman, Jon Voight, Sylvia Miles, John McGiver, Brenda Vaccaro, Jennifer Salt, Paul Benjamin, Paul Morrissey.

 

És el ‘Partido Popular’ qui el dóna -el malson- als catalans des del 2006

 

 És evident per part dels 7.600.000 ciutadans de la nació catalana, d’altres de les nacions d’Espanya i, també, europeus i de l’hemisferi, que la prèdica recent del portaveu del ‘Partido Popular’ al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso, s’ha d’escoltar, llegir, entendre i interpretar al revés. Això -curiós- acostuma a passar amb altres dirigents, de Madrid, de l’esmentat partit polític. També, alguns de Barcelona, tot i que l’actual distància política entre ambdues capitals nacionalistes és a anys llum. No hi ha manera d’entendre’s. Això vindria donat per tractar-se de dues nacions tant diferents: la castellana i la catalana. És evident que aquest fet sociològic -els polítics servidors de l’interès públic haurien d’aprendre sociologia- va augmentar i creixent de forma extensiva des de que el ‘Partido Popular’ -any 2006- després a l’oposició, va fer campanya -electoral- per tot Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per, després, un cop retallat, aprovat, ratificat, ‘referendat’ i ja com a Llei Orgànica d’obligat compliment, portar-lo davant el Tribunal Constitucional no renovat.

(Imatge: blogs.elpunt.cat)

Com és possible que un Tribunal Constitucional ‘no renovat’, pugui modificar una Llei Orgànica, d’obligat compliment, ‘referendada’ pels ciutadans, com és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ja ho diu el prestigiós diari financer ‘Financial Times’ quan reclama “una solució negociada” per a Catalunya. Segons aquest rotatiu, la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar als catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir als seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”.

Un Estatut és molt important perquè prové de les aspiracions històriques i actuals d’un poble. Allò que ha estat, és i vol ser. No tot allò que li volen imposar convertint en una pantomima la seva autonomia. Tot allò que li volen imposar des de l’intervencionisme més agressiu i ofegador per part del Govern central, de Madrid, del ‘Partido Popular’ centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Així, la constant i continuada demanda democràtica per part del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, en són i expressen una prova fefaent. Les constants i continuades manifestacions de milions de ciutadans de Catalunya -expressió democràtica de la voluntat, el desitg i les aspiracions de tot un poble- en són i expressen una prova fefaent.

 (Imatge: www.elblogferoz.com)

Camp Nou – Barcelona – Concert per la llibertat

 

Mentre tots els governs d’Europa ho veuen i ho contemplen amb astorament, l’Administració del president Rajoy s’entesta en no voler trobar cap sortida a la situació que els dirigents del ‘Partido Popular’ van començar a crear l’any 2006.

Escrit lo anterior amb relació al discurs a Cadis del portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso,: “Mas va oferir un somni als catalans i els ha donat un malson”, explicat queda de que no és així, el senyor Alonso segueix la seva prèdica convençut de que la consulta prevista pel 9 de novembre, Sant Teodor, “no arribarà a produir-se”. Escoltin, a la nació catalana són els 7.600.000 ciutadans de Catalunya i europeus els qui decideixen, mitjançant les urnes, el seu futur com a nació i Estat. Ciutadans demòcrates i europeus. A Catalunya és el <<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>, a la Castella del senyor Alonso no ho sé com ho fan i com ho farien en el cas de la Catalunya pagadora. Però, crec, que fa anys que ja ho tindrien solucionat.

 (Imatge: babystockmenorca.com)

Alfonso Alonso, a l’igual d’altres dirigents del ‘Partido Popular’ en els seus discursos, es va referir també a les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal va oferir l’expresident Jordi Pujol, del que va dir que ha viscut molts anys en “la mentida”. Dóna la sensació, doncs, que els dirigents del ‘Partido Popular’ ja han investigat, acusat, deliberat, jutjat i gairebé condemnat al que va ser durant 23 anys Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són? El govern central i dirigents del ‘Partido Popular’ amb tants i tants assessors amb grans estudis i que cobren importants emoluments, no hi han de dir res?

 (Imatge: blogs.elpais.com)

 

El portaveu del PP al Congrés de Diputats considera “necessari” que el Parlament català constitueixi una comissió d’investigació sobre l’assumpte personal de l’expresident Pujol, el qual ja ha manifestat que compareixerà al Parlament de Catalunya quan la cambra legislativa catalana el citi per donar explicacions. Per cert, ara s’ha complert un any d’ençà que els representants del poble a l’oposició en el Congrés dels Diputats, van demanar una comissió d’investigació sobre el ‘caso Bárcenas’. El ‘Partido Popular’ ha frenat per quarta vegada aquesta comissió d’investigació per part del Congrés, per què? On és la transparència democràtica fins al final? La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano sobre el ‘caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentaria, aquestes preguntes hagin estat contestades.

Per quan un col.lecionable amb cromos i per bescanviar els repetits?

 

La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano Rajoy sobre el “caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentària, aquestes preguntes hagin estat contestades. En la foto, Rosa Díez, amb el portaveu del ‘Partido Popular’ en el Congrés, Alfonso Alonso. (Imatge: vozpopuli.com).

Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, a Cadis, va exposar el senyor Alonso que “el govern i el PP sempre han dit llei sí, diàleg, també. Ell (per Mas) ha presentat una plataforma amb 23 punts i es pot parlar de tot -doncs en parlin d’una vegada, home!-  allò que càpiga dins de la llei, respectant el que representem que és un govern central que ha de garantir la igualtat de tots els espanyols en tots els territoris”. Només una pregunta: La trascendental qüestió a prop de la plataforma amb els 23 punts que el president Artur Mas va presentar al president Mariano Rajoy, s’haurà parlat i solucionat d’aquí un any?

Pel que fa a la “llei i la igualtat de tots els espanyols” en tots els territoris, que esmenta Alfonso Alonso, és un tema pel següent ‘post’.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 

 aWTksCCG9tI

Dwk8W4VS3no

————————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

<<Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home>>.  

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 El líder soviètic Nikita Jruschov, secretàri general del PCUS, i John F.Kennedy, president dels Estats Units, en un diàleg per l’enteniment, el raciocini i la pau. Ho van aconseguir. (Imatge: www.yuriesfera.net).

 

Pau, Paz, Peace

<<Alguns diuen que és inútil parlar de pau mundial, d’ordre mundial, o de desarmament mundial, fins que els dirigents soviètics prenguin una actitud més raonable. Espero que ho facin. Crec que nosaltres podem ajudar-los a que així ho facin. Però també crec que devem tornar a examinar la nostra pròpia actitud, com a individus i com a nació, ja que la nostra actitud és tant essencial com la seva a tal fi. I cada graduat en les escoles d’aquest país, cada ciutadà assenyat que odiï la guerra i desitji la pau, deu començar per examinar-se a si mateix, considerant la seva pròpia actitud cap a les possibilitats de pau, cap a l’Unió Soviètica, cap a el curs de la guerra freda, i cap a la llibertat i pau que disfrutem aquí a casa nostra>>.

 (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 wb8euAwc4aM

 KSssfzsIDlA

***********************************************************************************************

Suárez

 

<<La designació del president i del Gabinet encobreixen, no una crisi de Govern, sinó una trascendental decisió sobre el rumb del Règim>>.  (Darío Valcárcel, ‘El País).

 

Primer Govern del president Adolfo Suárez, 5 de juliol de 1976. (Imatge: fuenterebollo.com).

 

 Una incógnita

 

Los grandes diarios, el ‘New York Times’, el ‘Frankfurter Allgemeine’, los británicos ‘Guardian’ y ‘Times’, o los muy conservadores ‘Figaro’ o ‘Financial Times’, han establecido un balance de la operación Suárez que podría resumirse así: El Joven presidente es un tecnócrata de gran simpatía personal, amplia y elogiable ambición política, viva inteligencia y escasa experiencia en los asuntos de Estado. Debe encuadrarse entre los simpatizantes del ala conservadora del Opus Dei, cuya cabeza visible es López Rodó. El Gobierno formado, con dificultat conocida, por el señor Suárez, tiene dos características: la ausencia de figuras políticas de peso y la coloración <<derecha católica>> que le proporcionan las dos organizaciones confesionales presentes en él.

La designación del presidente y del Gabinete encubren, no una crisis de Gobierno, sino una trascendental decisión sobre el rumbo del Régimen.

Si el Gobierno no quiere ir a remolque de la realidad nacional habrá de abrir inmediatamente el diálogo con las grandes zonas discrepantes de la sociedad: el mundo del trabajo, las regiones, la Universidad, los intelectuales y profesionales, y las áreas mayoritarias de la juventud proletaria, burguesa y eclesial.

La gran prensa occidental termina por hacerse dos preguntas: en qué medida la dirección adoptada por Juan Carlos I aproximará o alejará a España del modelo político occidental. En qué medida esa dirección fomentará el equilibrio o la inestabilidad de la Península Ibérica.

Aunque se hagan acoplamientos diversos, la readaptación de un sistema que sólo pudo funcionar con censura previa, descontrol del gasto público y supresión de las libertades, inquieta más a Occidente que una democracia gradual, pero auténtica. El intento del señor Suárez, con su gabinete de jóvenes tecnócratas, aparece hoy ante Europa y USA como una incógnita. (Darío Valcárcel, ‘El País).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

Jze0LQ-XcYQ

————————————————————————————————————

 Els colors del món

 

 <<Ell ha caigut>>, va quequejar. <<Ha caigut a Borodino>>

 Batalla de Borodino – 1812. Més de 30.000 soldats francesos morts i 45.000 de russos.

(Imatge: www.armchairgeneral.com)

 

Quan els exèrcits de Napoleó avançaven sobre Rússia l’any 1812, l’esposa d’un general rus, el compte Toutschkoff, va tenir un somni. Es va veure ella mateixa en l’habitació d’una posada, en una ciutat desconeguda.

El seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa. De forma entristidora, li va dir que el seu marit havia mort a mans dels francesos. <<La teva felicitat s’ha acabat>>, li va dir. <<Ell ha caigut; ha caigut a Borodino.>>

Dues vegades més va tenir el mateix somni i, al final, ho va explicar al seu marit. Junts vàren examinar els mapes, però no van poder trobar cap menció d’una batalla a Borodino.

Tanmateix, el 7 de setembre de 1812 els excèrcits russos en retirada vàren retrocedir i desafiar als francesos en el llogarret de Borodino, situat a 112 quilòmetres cap a l’oest de Moscou, on van ser derrotats completament.

La comtessa Toutschkoff i la seva família van romandre en una posada a pocs quilòmetres del front, mentre el seu marit manava les tropes de reserva. L’endemà al matí, el seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa.

<<Ell ha caigut>>, va tartamudejar. <<Ha caigut a Borodino.>> 

 

***********************************************

 ‘Que verda era la meva vall’, ‘How Green Was My Valley’, és una pel.lícula de 1941 dirigida per John Ford i protagonitzada per Walter Pidgeon i Maureen O’Hara. Basada en el best seller homònim de Richard Llewellyn. Va ser nominada a 10 oscars dels quals en van obtenir 5: millor pel.lícula (vencent a la mítica ‘Ciutadà Kane’), director, actor secundari (Donald Crisp), fotografia i decoració. Guió: Philip Dunne. Repartiment: Irving Pichel, Walter Pidgeon, Maureen O’Hara, Anna Lee, Donald Crisp, Roddy McDowall, John Loder, Sara Allgood.  Ha estat doblada a la llengua catalana. (Imatge: ungeniodelmonton.blogspot.com).

Si la senyora María Dolores Cospedal García, de Madrid, 50 anys, del ‘Partido Popular’, de professió advocada de l’Estat, en lloc d’ostentar tants i tants càrrecs polítics -presidenta de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, secretària general del Partit Popular, presidenta del Partit Popular de Castella-la Manxa, senadora a Corts Generals d’Espanya, Diputada a les Corts de Castella-la Manxa…, no sé si n’hi han més, es dediqués, per posar un exemple, a l’art de l’agricultura, a la pagesia -tant maltractada a Espanya, nació de nacions-, vaja, si fós pagesa com ho diem a Catalunya, hauria d’anar a vendre, ella mateixa, pels mercats de Castella-la Manxa. El que no podria fer és com fa ara com a política. Vendre fum. Si et demanen carabassons no vulguis vendre albergínies o, si el client vol albergínies no li vulguis vendre carabassons.

Tot i que Cospedal forma part d’un partit amb majoria absoluta i poder absolut, no és bo ni útil pel servei públic fomentar la cerimònia de la confusió. No és gens bo pel desenvolupament i progrés d’un país, realitzar una tasca política només de cara a la galeria en una permanent campanya electoral. El ‘Partido Popular’ no governarà pas sempre.

Paisatge de la Manxa

(Imatge: www.flickr.com)

Segons que informa el rotatiu ‘El Punt Avui’, la secretària general del ‘Partido Popular’ i presidenta de Castella-la Manxa, considera que possiblement el president de la Generalitat, Artur Mas, estigui en aquesta via de trobar una sortida després de la situació en la qual s’ha col.locat ell mateix i el seu partit. “Jo crec que és bo, -diu Cospedal- perquè quan un té la responsabilitat de dirigir un govern té l’obligació d’oferir respostes i no de crear problemes. És l’hora de donar alternatives a una situació que ell mateix ha creat”.

Donc, no, no i no. A la Castella “rebedora” -reben més diners dels que aporten- sí que els hi expliquen d’aquesta manera, però a la Catalunya ‘pagadora’ -rep molts menys diners dels que aporta i degut a aquesta situació pateix ofec econòmic i social- les coses no van d’aquesta manera. El president Mas no ha creat cap problema. És el representant de les aspiracions democràtiques de 7.600.000 ciutadans de la nació catalana. Aquests ciutadans que, mitjançant els seus imposts, aporten cada any entre 10 i 15 mil milions d’euros -un 7,5% del PIB català- que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Aquests ciutadans ‘pagadors’ no creen problemes, suporten els problemes creats per l’Administració super-intervencionista del ‘Partido Popular’. Hi han molts ciutadans espanyols que són conscients dels problemes que el ‘Partido Popular’, ja a l’oposició, va començar a crear a Catalunya i molts més ara des del govern de Madrid. Per què creuen sinó que 7.600.000 ciutadans de Catalunya demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar a la consulta del 9-N? Per què creuen que tants milions de ciutadans es manifesten continuament al carrer?

 

Paisatge de Catalunya. Diada Nacional de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat – Cristina Calderer)

Doncs, perquè aquesta situació no l’ha va pas crear ni l’ha creada, Jordi Pujol, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys, que ha fet molt per l’enfortiment de la nació catalana i el progrés de Catalunya i Espanya. No s’ha volgut entendre, no es vol comprendre, no es vol acceptar que si Catalunya va bé, també va bé Espanya. Però aviat ja serà massa tard per a posar-hi remei a aquesta manca d’incomprensió i, fins i tot, de menyspreu. Tampoc no l’ha pas creada Artur Mas. No, no. Utilitzant el símil agrícola, la secretària general del ‘Partido Popular’, ens vol fer confondre entre naps i cols. Els ciutadans contribuents i votants, saben molt bé distingir entre una col i un nap, per posar un exemple. 

Utilitzar les explicacions de l’expresident Pujol amb referència a un cas personal i familiar -ell ja ha reiterat que roman a disposició dels responsables tributaris, judicials i de la premsa- com a ariet contra tota la institució d’un partit polític i de carregar-hi la responsabilitat davant la situació actual entre Catalunya i l’Administració intervencionista del ‘Partido Popular’ -gens favorable al desenvolupament i grandesa d’un veritable autonomisme, sinó, més bé, a la mediocritat del centralisme de l’any de la Mariacastanya- no és un bon servei a la política com a servei públic ni a la convivència entre les nacions constretes i amargades d’Espanya que, més aviat o més tard, hauran de ser reconegudes i acceptades.

  Pujol i Aznar

(Imatge:www.abc.es)

“Per tant, -considera Cospedal- dir que Catalunya es veu desposseïda de tot per part de l’Estat, és una fal.làcia que s’està començant a desmuntar i evidentment la confessió de Pujol, ajuda”. No, no i no. Tornem a la cerimònia de la confusió. Sí, sí i sí que Catalunya es veu desposseïda de l’Estatut d’Autonomia -la seva primera Llei- quan els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren organitzar per tot Espanya -any 2006-, una campanya de recollida de signatures contra el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut no és ni vol ser una llosa petrificada, sinó una eina al servei de l’interès públic dels ciutadans, del desenvolupament d’una veritable autonomia i de l’enteniment amb Espanya. En molts llocs la campanya va ser entesa com “para ir contra Catalunya”. És una manera molt penosa i irresponsable de treballar en política a favor de la democràcia i el progrés. És posar una part del territori en contra de l’altre i obrir una senda tortuosa que la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans ja donava per tancada.

Però a la gran campanya de recollida de signatures contra la Reforma de l’Estatut, va seguir la gran equivocació, el gran error i el fet totalment innecessari de portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pels ciutadans. Un projecte de llei revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Cras error. No crec que la gran majoria d’aquests ciutadans -catalans i espanyols- amb aquesta constant, pesant, injusta, intervencionista, angoixant i poc democràtica pressió sobre l’autonomia de Catalunya que rebutja de ple que sigui una autonomia de pantomima.

No és el president Mas qui ha d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que ell no ha pas creat, és el president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ els qui han d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que, des de l’any 2006, ells han creat.

El president espanyol Felipe González, rep a Jordi Pujol al palau de la Moncloa el 12 de desembre de 1994. (Imatge: www.elperiodico.com).

El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:

 

 BYN1FeGxrI8

 URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

“Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional”

<<…Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home. I l’home pot ser tant lo gran que desitji. Cap problema de destí humà està més enllà dels mateixos éssers humans. La raó i l’esperit de l’home sovint han resolt allò que semblava insoluble, i creiem que això ho podem fer una vegada més…>>.

   (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El president Kennedy reunit a la Casa Blanca, amb el general Curtis LeMay i pilots d’aviació. JFK: no a la guerra!

(Imatge: juninhistoria.blogspot.com)

 

Pau, Paz, Peace

 

<<…Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armes adquirides amb el propòsit de romandre segurs de que mai les haurem de fer servir és essencial per el manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició de tals armes que van apilonant-se inútilment en els dipòsits, i que només poden destruir i no crear no és el mitjà més idoni d’assegurar la pau i moltíssim menys el més eficient>>.

<<Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional. Em dono perfecta compte de que els esforçs per aconseguir la pau no són tant espectaculars com ho és la guerra, i de que freqüentment les paraules de qui això persegueix acostumen a fer el desentès. Però el cert és que no tenim entre mans una altra tasca que sigui més urgent que aquesta>>.  (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeos següent:

http://youtu.be/veWrTr3Qv9c

 rtaqw1XQZ_M

 

—————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta anterior.- La repressió, immediata, iniciada quan encara no havien caigut tots els focus rebels, tingué el doble caràcter de càstig personal -sentències de mort, condemnes a galeres, exili, etc.- i de càstig econòmic, consistent sobretot en composicions o multes pecuniàries a persones individuals i col.lectives. El segon, però, tendí a substituir el primer. La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. Mallorca, abans de la rendició de la ciutat, sofrí més de 200 execucions i, un cop ocupada, hom procedí, més sistemàticament que no pas a València, per mitjà dels oficis, a les composicions indiscriminades a totes les viles i a Ciutat, el pagament de les quals perdurà també fins a mitjan segle. La conseqüència més feixuga del fracàs de les Germanies fou la pèrdua de la força política dels oficis, l’enfortiment aristocràtic de les ciutats, la intensificació del feudalisme rural. La menestralia, protagonista principal de la revolta, restà marginada dels estatges de decisió i govern dels municipis. 

La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. (Imatge: laalacenadelasideas.blogspot.com). 

 

* LA PREGUNTA.- Fonament de les Germanies.- Per què clamaven els agermanats?

* LA CITACIÓ.- “L’originalitat no pot ser mai un propòsit”. Andreu Alfaro.

 

Andreu Alfaro

(Imatge: multimedia.levante-emv.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Cristià, de la religió de Jesucrist en un país que es diu i que es creu immensament catòlic. (Imatge: es.wikipedia.org – Brueghel).

 

“Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”

 

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig i li digueren:

Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordena d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?

 Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:

Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.

Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué:

Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?

Ella va respondre:

Ningú, Senyor.

Jesús digué:

Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

(Jn 1-18- La Bíblia)

 

 (Imatge: www.elconfidencial.com)

A l’expresident de la Generalitat de Catalunya -nació històrica i mil.lenària-, durant 23 anys elegit en el càrrec, li quedarà temps per a defensar-se? Podrà, el 9 de novembre, Sant Teodor, fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar com ho volen fer i ho faran 7.600.000 ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’ i amb el seu Estatut d’Autonomia, retallat, aprovat, ratificat, referendat i ‘sentenciat’ per un Tribunal Constitucional no renovat? Algú es creu que 7.600.000 ciutadans de Catalunya -contribuents amb escreix- accepten una autonomia de “pantomima”?

 (Imatge: blogueresdesantmarti.net)

 

***************************************************************