La nova frontera

No es pot acceptar de cap manera que desprès de tants anys i de tanta democràcia i Estat de dret, això ho repeteixen una i altra vegada, encara Catalunya tingui pendent el seu sistema de financiació, tal com li correspon a una veritable autonomia. És una vergonya espanyola més i que demostra el grau de vagància, desídia i mala fe dels respectius governs espanyols. Ara, els jerarques del PP, amb el seu poder absolut,  diuen que no en volen ni parlar. “Más de lo mismo”. Malament comencem, senyor Rajoy!

 “Hemos de ir hacia lo que nos une y no crear distorsiones“, va dir la senyora De Cospedal una vegada aconseguit -el PP- el poder absolut per a governar Espanya, nació de nacions constretes. Ho diu això, quan Catalunya -nació catalana-, l’hi és molt difícil acceptar que “ir hacia lo que nos une”, vol dir ser  víctima de l’espoli fiscal més gran del món. Si qui ens el causa és Espanya, com vol, De Cospedal, que anem units? Què ferien ells -la dreta radical- en la nostra situació? Com que la nació castellana, -jo no entenc per quins setze ous-, sempre han fet el que han volgut en contra dels altres pobles i nacions, apliquin la definició de “expolio o espolio: Apropiación de algo que pertenece a otra persona de forma violenta e injusta”. Ara, en llengua catalana: “Desposseir (algú) d’allò que li pertany”. Pel que fa a la violència, deixem com a testimoni irrefutable els fets de la clarividència històrica.

   I és que resulta incomprensible, avui dia, a l’Europa moderna i progressista que l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya per part de l’Estat espanyol: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals, un 10% del PIB català. Espoli únic al món. Demanar un pacte perquè aquesta sagnia pari, és “crear distorsiones”? Poso la mà al foc, de que si el PP no hagués aconseguit majoria absoluta, poder absolut, “otro gallo cantaría”. Desprès sí que estarien disposats a parlar del pacte fiscal. Ara, els jerarques del PP, els mateixos que vàren presentar recurs contra la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb part dels seus components recusats pel mateix ‘Partido Popular’. L’Estatut ‘referendat’ pel poble català, ara, no en volen saber res sobre el pacte fiscal. Consideren que no toca. De moment, un 45% dels ciutadans de Catalunya afirmen que el que si toca, és la independència.

   Alicia Sánchez Camacho ja ha anat com una cometa per recordar que el gran triomfador dels comicis espanyols no ha estat la federació nacionalista de CiU sinó el PP -nacionalisme espanyol-, i va aprofitar per advertir que els d’Artur Mas no tindran la clau de la governabilitat a Madrid, i va afegir: “Nosaltres si que la tenim a Catalunya”. De moment, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, està demostrant el que és governar i ser responsable. La gran majoria dels ciutadans de la nació catalana estan al seu costat, patint una cascada de doloroses retallades en tots els serveis públics. Les més dures en sanitat i educació, també en els salaris dels funcionaris. I ja s’han anunciat retallades importants en els pressupostos de la ràdio i televisió públiques de Catalunya. De fet, ja fa uns anys que això s’aplica. També, Mas, ha anunciat pujades d’impostos, un copagament en farmàcia, pujada del rebut de l’aigua i de les tarifes de transport públic…

   Mentre, a l’Espanya del PP amb poder absolut, segueix la “gran fiesta nacional”. La responsabilitat de governants i governats, no toca. Però, és que ha tocat mai? I així va Espanya, nació de nacions constretes i amargades.

“Más de lo mismo”. La comèdia es repeteix. Cal iniciar una ILP per aconseguir que els representants del poble cobrin segons objectius. Encara estem amb el pacte fiscal? No se’n donen vergonya? Què esperen, les rebaixes?

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: JnGF02IGz5I

————————————————————————————-

 El deure i la glòria

George Meany, president de AFL-CIO; President dels EUA, John F. Kennedy; Vice-president Lyndon B. Johnson, durant la signatura del document referent a l’ordre executiva de la Casa Blanca per demanar a les unions d’empresaris i productors del país, la contractació de treballadors negres per part de les seves empreses, evitant la continuació de la pràctica de la descriminació racial. El president Kennedy no disposava de la força legal per fer complir l’ordre executiva, però, la seva voluntat de negociació va aconseguir el suport de molts empresaris de la nació. Va ser un gran pas. Per donar exemple, l’Administració va contractar el major nombre d’empleats negres que mai s’ havia donat.

Tot i  ser partidari dels obrers -en la seva gran majoria el van votar-, i amic personal de dirigents de Sindicats Laborals com George Meany, president de la AFL-CIO (Federació Americana del Treball i Congrés d’Organitzacions Industrials), els sindicats es vàren revoltar quan el president va intentar posar fre a alguns dels seus abusos. Per exemple, el conflicte amb el sindicat de ferroviaris. L’Administració volia suprimir els bombers de les locomotores Diesel i reduir el nombre de persones de les dotacions dels trens, al.legant com a motiu l’automatització dels mateixos. Les normes que hi regien eren del temps de l’invent de la locomotora a vapor, i al utilitzar-se locomotores Diesel ja no hi havia raó de ser. El tren de Chicago a Denver, que en setze hores i mitja feia un recorregut de 1.034 milles, canviava vuit vegades de dotació, és a dir, cada 130 milles, i cada dotació rebia la paga d’un dia i quart, per cada tres hores de servei.

Si tenen a bé, poden veure aquest vídeo:GnCps4GHGmY

————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya. 

 LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel.lió indígena que obligava el nou poder establert a viure sobre les armes i a consumar una completa ocupació militar de l’illa de Sardenya. Aquesta situació insurreccional -de <<rebel.lió permanent>>, tal com la qualifica Joaquim Nadal. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Aquesta <<rebel.lió permanent>>, empenyé, en 1372, el rei Pere ‘el Cerimoniós’ a prendre una decisió draconiana, quina va ser?

   EL LEMA de la setmana.- “Els nostres miralls, amb el pas del temps, es van tornant cada dia més impertinents”. Chumy Chúmez.

————————————————————————————-

‘Por el gran batracio verde!’, li manca una barra als escuts.

  No sap de què va? el candidat del ‘Partido Popular’ a les eleccions del 20-N, o, ‘presidente’ del govern nacionalista espanyol -aquest és l’únic nacionalisme bo, els altres de les nacions d’Espanya, són de la pell d’en Barrabàs,així ho diuen els del PP-, quan els ciutadans de Catalunya i el govern demanen, demanen, demanen i demanen tantes vegades un pacte fiscal. Mal anem i mal comencem si Rajoy no sap el que vol dir això del pacte fiscal per Catalunya. Diu que, ‘no sabe de que va’. Si que ho sap quan es tracta del País Basc i Navarra, que no pateixen les continues i enormes retallades a la sanitat i educació públiques catalanes. Els representants de la sucursal de Madrid del ‘Partido Popular’ a la nació catalana, no s’assabenten de res? No veuen les vagues dels professionals angoixats, frustats i desanimats? Sempre hem cregut que els catalans no som espanyols, perquè, mentre a les ‘regiones’ d’Espanya sempre estan de ‘fiesta nacional’ i del ‘Sálvame’, els ‘Kunta Kinte’ de la nació catalana paga que paga. Més d’una tercera part dels impostos dels ciutadans de Catalunya, el 10 per cent del PIB català, 22 mil milions d’euros anuals s’en van i no tornen.

   Diu que, ‘no sabe de que va’? Ja ho crec que van saber presentar recurs al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb recusacions una rere l’altre, contra la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, referendat i que tractava d’evitar l’afogament fiscal del poble català. Doncs miri, vostè i els jerarques del ‘Partido Popular’ que, ara, ningú no sap que vol dir això del pacte fiscal, és per evitar l’espoli que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol i de les seves ‘regiones’, que ni eren, mai han estat ni demanat ser autonomia. ‘Café para todos’, vinga! Ni saben de la responsabilitat del que això representa en un Estat autonòmic constitucional i que no hauria de ser de ‘pandereta, per les nacions de Espanya constretes i reconegudes com a autonomies.

   El que si saben és xuclar de les mamelles de Catalunya -rajen 22 mil milions d’euros anuals-, fins a la extenuació com una llimona i la pela també. Sota el concepte d’una falsa solidaritat, la nació catalana veu com el govern de la Generalitat ha de retallar, retallar i més retallar els serveis públics més indispensables com són la sanitat i l’educació. La sanitat pública catalana la volen fer caure a baix de tot, fins a ras de terra. Escoltin, els milers de ciutadans espanyols procedents d’altres ‘regiones’ que venen a visitar-se i operar-se als hospitals catalans, no vinguin més si us plau. Ells tenen el triple de metges per habitant que a Catalunya, què fem riure? I si vénen aquí que portin els diners a la butxaca. Ha pagat l’Estat a Catalunya el deute per aquest concepte? 

   Pacte fiscal, concert o com en vulguin dir, senyor Rajoy, perquè Catalunya s’enfonsa per culpa de les altres ‘regiones’ espanyoles que es pensen que als ciutadans de la nació catalana, els diners dels impostos que paguem ens cauen del cel com el manà. Ja n’hi ha prou, home! Quina vergonya! Això és una injustícia social. Sap per què el voten senyor Rajoy? Per poder continuar l’espoli contra Catalunya, i, de passada, deixar l’idioma català a la llista de llengües desaparegudes. Pacte fiscal perquè els impostos dels ciutadans de Catalunya es quedin a casa. Mai per mai tants com ara volen la independència. Ho enten tot això, senyor Rajoy?

   Finalment, el disbarat del segle. Ara resulta que el dèficit espanyol és per culpa de les autonomies, principalment, Catalunya. Quin govern central responsable ha planificat i construït el major número de quilòmetres de tren d’alta velocitat del món, sense necessitat de fer-ho i amb línies sense passatgers? Quin govern central responsable ha planificat i construït quilòmetres d’autopistes i autovies radials, sense tràfic en molts llocs, gratuïts -‘en Castilla no és costumbre pagar’, és clar, ja a Catalunya ho paguen tot. Què passa amb els aeroports que valen una milionada i on els únics avions que si poden veure volar són els de paper fets per les criatures i els seus pares? Quin govern central responsable consenteix que hi hagi ‘regiones’ on un quaranta per cent de ciutadans cobren de l’Estat? Quin govern central responsable manté ministeris amb competències que ja han estat transferides a les autonomies? Què passa amb el pressupost del Ministeri de Defensa, ha augmentat o no? Com és que en situació de crisi econòmica com aquesta, es va fer la desfilada militar del 12 d’octubre? Quans diputats, senadors i altres càrrecs de les Administracions, cobren emoluments de l’erari públic i al mateix temps de l’empresa privada, no poden posar uns límits? Un govern central responsable ha de permetre que milers d’hectàrees dels camps o altres zones agrícoles i ramaderes, s’utilitzin per altres activitats no productives? L’aristocràcia espanyola, paga l’impost de patrimoni? Un govern central responsable, ha de permetre que el frau fiscal a Espanya sigui d’un vergonyós i irresponsable d’entre el 20% i un 25% del PIB? Si considerem que el volum del frau fiscal a Espanya, és d’un 20% del PIB, veiem que el volum de frau arriba als 54.609,6 milions d’euros. Si l’esmentat import defraudat s’inclou en el PIB, aquest, una vegada esmenat, ens donaria la xifra de 327.657,6 milions d’euros. Si no hi hagués aquest frau fiscal a Espanya, els pagaments en impostos es podrien rebaixar un 16%. Tampoc estaríem al costat del precipici. Un govern central responsable, consenteix que a Espanya -nació de nacions modern i progressista?-, se li vegin les orelles de burro? I ja Europa les ha vistes ben dretes, quan a la nació castellana -capital Madrid-, s’els hi acudeix demanar que l’anomenat ‘Corredor del Mediterrani’ passi per Madrid radial i atravessi els Pirineus, i només amb un trànsit del 4% de les mercaderies. Els de la Comissió Europea encara riuen…

   Però, mentre els ciutadans de Catalunya vagin pagant, segueix la gran ‘fiesta nacional’. Per això voten a Mariano Rajoy, del PP.

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: kDpYp7wfBDs

————————————————————————————-

El deure i la glòria

   Per el president Kennedy, <<el poder no tenia raó de ser sense la justícia>>. Però la política no perd el seu temps amb la moralitat ni els bons sentiments, i va ser per la seva sinceritat y lògica freda per la qual Kennedy es va veure combatut i, fins i tot, detestat durant tota la seva vida. El resentiment l’envoltava per tots costats. No només l’odiaven els de l’extrema dreta, els grans homes de negocis, els magnats del petroli i els militars; no només tenia a la seva contra el fanatisme dels extremistes de la John Birch Society i el Ku Klux Klan. Organitzacions i societats que tenien poc en comú, ja fossin financeres, ideològiques, o sencillament mediocres i dèbils d’esperit, es van unir contra <<l’invasor>> formant un front comú. Entre els seus enemics hi figuraven metges i advocats, clergues i especuladors, la Legió Americana, funcionaris del Govern, diplomàtics professionals i dirigents dels sindicats laborals. Amb la finalitat de mantenir cert <<equilibri>>, fins i tot l’extrema dreta va unir les seves forces amb les esquerres utòpiques per enfrontar-se amb ell. El president dels drets civils, aquest intel.ligent i compasiu president, contava entre els seus enemics inclús als negres, als necessitats i a alguns intel.lectuals. Si tenen a bé poden puntejar l’adreça de vídeo següent: C6Xn4ipHiwE

  ————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una expedició militar va partir del port Fangós, a les boques de l’Ebre, el 1323, i amb la connivència dels jutges d’Arborea, va aconseguir el domini insular de l’illa de Sardenya, el juliol de 1324.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel.lió?

   EL LEMA de la setmana.- “Tothom fa cas dels baròmetres, menys el temps“. Enrique Jardiel Poncela.

————————————————————————————- 

Des que els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren llançar la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, al Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb continues recusacions, la demanda per la independència de la nació catalana, mai havia crescut tant com ara. I cada dia va en augment.

  El candidat del PP, Mariano Rajoy, a Catalunya diu una cosa i a fora una altra. En campanya electoral discurseja sobre el que vol fer, però, tothom ho sap, desprès, quan governi, anirà cap a un altre rumb. Són situacions pròpies d’una democràcia de baixa qualitat i d’uns polítics incapaços, temorosos de presentar-se a unes veritables primàries i que el poble pugui decidir entre varis candidats. És l’anomenament a dit per part dels partits polítics, un tancament total, propi de l’estil totalitàri dels governants espanyols i, una vegada a La Moncloa, deixar al poble de banda. Això sí, les elits funcionarials, financeres i empresarials dels grans negocis, aquests ben a prop i en posició de firmes davant seu. Les quantioses dinerades pel finançament de les campanyes electorals, són favors a retornar i, per cert, quan podrà publicar la premsa els noms dels grans grups econòmics que hi contribueixen? I les quantitats que hi aporten?En tota democràcia que no sigui de pandereta, el poble té tot el dret a conèixer-ho ja que si desprès el govern concedeix determinades prebendes i concessions-, moltes vegades en detriment del mateix poble- la justícia hauria d’actuar en conseqüència. Mai per mai s’ha de tolerar ni consentir que els polítics facin burla del poble. Publiquin les llistes, ja!

   Tampoc el candidat del ‘Partido Popular’ hauria de fer burla de la bona fe i aspiracions dels ciutadans de Catalunya, quan compareix davant la nació catalana a demanar el vot. Ha perdut la memòria el senyor Rajoy? Doncs que mengi cues de pansa! Tornarem a recordar fets tant gravíssims contra la democràcia i l’autonomia de Catalunya. La miserable campanya -a tota Espanya- i recollida de signatures contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia que “firmaba contra Cataluña”. D’aquesta manera es posava Espanya contra la nació catalana, però, en realitat, el que es va fer i es continua fent és el maleït enfrontament entre les dues Espanyes, exemple d’un endarreriment polític i social impropi d’una Europa moderna i progressista. Tot i a ser revisat -l’Estatut d’Autonomia- pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble català, els jerarques del ‘Partido Popular’ vàren presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i, seguint aquest exemple, també ho van fer autonomies que són beneficiàries -ningú ho és amb Catalunya- de la solidaritat del poble català, i el ‘Defensor del Pueblo Español’. Sempre hem cregut, avui més que mai, que els catalans no som espanyols. De la campanya ‘nacional’ contra l’Estatut, al boicot contra els productes catalans. I una altra. Impedir la compra d’Endesa -la gran majoria de clients són a Catalunya- per part de Gas Natural i així, formar un grup més fort dintre les nacions d’Espanya. ‘Antes alemana que catalana’, i, ves per on, ara resulta que és italiana i de l’òrbita Berlusconi. Es tracta d’ofegar, d’una manera o una altra, la força empresarial de Catalunya. Quatre anys per enllestir la sentència contra l’Estatut desprès de fortes pressions i recusacions dels jutges per part del PP. L’oposició en països normals no governa, a Espanya -diferent i pitjor-, vol governar a cops de martell del TC. És el totalitarisme de la dreta radical espanyola. No saben perdre ni governar.

Pitjor que durant l’aprovació de l’Estatut de 1932. Espanya va enrere com els crancs. 

  No n’hi havia prou amb l’Estatut al TC que també hi han portat la Llei d’Educació i la del Cinema i altres, aprovades pel Parlament de Catalunya. En realitat del que es tracta és impedir que la nació catalana es pugui governar per les seves pròpies lleis, és a dir, autonomia zero. El que volen imposar és el centralisme franquista mitjançant les lleis de Castella i l’endarreriment de l’Espanya radial. Tampoc poden suportar la llengua catalana i, per això, la volen fer desaparèixer dels Països Catalans i aquests també. Volen esborrar els noms catalans i substituir-los per castellans, com va fer el franquisme. El que passa a Maó n’és un exemple, així com l’expulsió de TV3 del País Valencià. Volen imposar el castellà a les escoles de la nació catalana i, d’aquesta manera, ofegar l’idioma català i la immersió lingüística reconeguda per la Constitució. Saben molt bé que totes les nenes i nens de Catalunya aprenen el català i el castellà. Això ho demostren les proves de selectivitat amb bones notes per a les dues llengües, tot sovint, més altes les de castellà. La superioritat i pressió del castellà són enormes. A Catalunya els més importants mitjans de comunicació són en castellà; de cada cent pel.lícules amb prou feines tres són en català. La majoria d’emigrants parlen en castellà, tot i l’esforç que fan molts per aprendre la nostra llengua i integrar-se com a ciutadans de la nació catalana. En aquests moments Catalunya pateix importants retallades en els serveis públics, les més doloroses en sanitat i educació. Molts professionals i ciutadans passen per una situació d’angoixa, frustació i desànim. Ningú ho passa tant malament com els treballadors a l’atur -600.000 a Catalunya-, els joves que no troben feina i les seves famílies. I tot això mentre Catalunya pateix un espoli fiscal únic al món: 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals, un escandalós 10 per cent del PIB català. I encara el candidat del ‘Partido Popular’, Mariano Rajoy, demana el vot dels ciutadans de Catalunya, dels quals, sempre han menyspreat les seves aspiracions i autonomia política. La Generalitat els va demanar la retirada del recurs contra l’Estatut referendat pel poble català, no ho vàren voler fer. Dos milions de catalans es vàren manifestar a Barcelona per rebutjar la sentència contra l’Estatut d’Autonomia i reafirmar que Catalunya és una nació. També ho vàren fer a les principals ciutats catalanes i a l’estranger. No va ser una manifestació de franc.

   Si el ‘Partido Popular’, sense romandre al govern espanyol, ha causat repetides i greus encamellades a Catalunya, què no faran quan governin amb poder absolut? Davant les eleccions del 20-N, i per tot el que hem experimentat en el transcurs dels darrers anys, la nació catalana està a les portes de l’infern. Tots units, permetrem que aquestes portes s’obrin o es tenquin per sempre? El vot és la força per empènyer endavant la grandesa de la nostra mil.lenària nació.  

                                            …el 20-N, per Catalunya! Endavant!

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: XXwVRY-oexI

————————————————————————————-

El deure i la glòria

  En el camp enemic la gent escoltava, llegia, es commovia i a vegades fins i tot s’espantava, però vàren preferir baladrejar la seva sorpresa perquè el president Kennedy convidava a la seva presa de possessió, en gran majoria, a escriptors, artistes i científics com Hemingway, Faulkner, Steinbeck, Pearl Buck, William Inge, Arthur Miller, Thorton Wilder, Tenessee Williams, John Hersey, Robert Frost, Saint John Perse, Alexander Calder, Stuart Davis, Edward Hopper, Ludwigmies Van der Rohe, Eero Saarinen, Paul Hindemith, Igor Stravinsky, Leonard Bernstein, Fritz Reiner, Eugene Ormandy, i només a un periodista, Walter Lippman. La frase “ja no queda ningú a Harvard” es va convertir en una dita popular quan es va fer pública la llista de l’equip del president. Però alguns només van riure a mitges. Durant els mesos següents, Amèrica, anestesiada per els vuit anys del mandat del president Eisenhower, es va despertar per a descobrir que contaven amb un president que, a més de cor, tenia cervell.

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Aprofitament dels recursos naturals de l’illa de Sardenya -plata, sal, blat-, constitució d’un centre d’absorció de productes catalans, explotació de les terres de l’interior. Aquest conjunt de mòbils féu que la idea de conquesta aglutinés, com assenyala Joaquim Nadal, entorn de Jaume II (1291-1327) -que hi veia uns recursos complementaris a l’erari reial-, un complex d’interessos representatius dels sectors mercantils de Barcelona i també de la noblesa catalana, cobejosa d’ampliar els seus dominis. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quin lloc i any va sortir una expedició militar cap a l’illa de Sardenya?

   EL LEMA de la setmana.- “M’agrada la festa que no obliga els amics, l’endemà al matí, a mirar-se avergonyits”. Ernest Thomas Walton.

————————————————————————————-

  EL ‘Canberra’ -‘La Gran Balena Blanca’- va mostrar la seva importàcia vital a la Guerra de les Malvines quan va transportar les tropes a 9.000 milles des del Regne Unit. Abans, ja havia ancorat algunes vegades a la Badia de Palamós (Costa Brava).      

  A la contraportada d’EL PUNT AVUI apareix, de tant en tant, un anunci -‘no t’ho perdis’ que invita a contemplar l’arribada i sortida des del port de Palamós del creuer, ‘Thomson Dream’, el més gran de tots els que actualment hi atraquen. No només per a tothom que li apassiona el món mariner és un captivador moviment d’escenes de la mar, això ho confirma el nutrit grup de persones que observen i fotografien les maniobres d’aquests vaixells. A més, els qui vivim a tocar la mar, podem confirmar que desprès d’una bona passejada per la seva vora, ningú no pot dir que no torna reconfortat. Té un toc d’immensitat i d’amplíssims horitzons de llibertat. Bé, tant el ‘Thomson Dream’ de 244 metres d’eslora (de proa a popa) i 54.763 tones, com el seu germà ‘Thomson Destiny’ de 215 metres d’eslora i 37.584 tones  o el ‘Grand Mistral’ de 216 m., d’eslora i 47.300 tones, són els vaixells estrella que llencen les seves àncores al fons del port palamosí. Entre tots tres transporten unes 5.650 persones -passatgers i tripulants- cada vegada que hi fan escala. Enguany, i fins a mitjans novembre -si ‘Eolo’, senyor dels vents ho permet-, 40 mil creuristes passaràn pel port de Palamós. Aquests vaixells moderns es desplacen amb un silenci extraordinàri. Llisquen sobre l’aigua. En mitja hora, des que la seva figura blanca i majestuosa apareix al bell mitg de la badia, el pràctic guia la maniobra d’estacionament del ‘Thomson Dream’ d’una manera impecable. Mentre, una dotzena d’òmnibus han pres posicions. Només a les sis de la tarda, ni un minut més ni un de menys, el capità executa les tres pitades de salutació que acaben amb una quarta pitada curta. Espectadors i viatjers fan adéu. En pocs moments, el vaixell desapareix rere l’horitzó.

   Per ara, tinc la sort de recordar a ‘la gran balena blanca’. Era cap a mitjans dels seixanta quan el primer creuer turístic de gran tonatge va fer escala a Palamós. El ‘Canberra’. No amarrat al port que en aquells anys no era acondicionat, però sí al bell mig de la badia. Els passatgers anaven i venien transportats dintre els bots de salvament, guiats per una tripulació de color procedent de les ex-colònies britàniques de l’Índia, ‘la joia de la corona’. Tothom anava al moll a contemplar l’espectacle turístic i mariner. Es perdia molt temps i havia gent que no baixava del creuer. 

   L’any 1982, amb motiu de la Guerra de les Malvines, el Ministeri de Defensa britànic el va destinar a transport de tropes. Batejat ‘La Gran Balena Blanca’ va mostrar la seva vital importància quan va transportar al Regiment de Paracaigudistes i als Royal Marines a les illes a més de 9.000 milles des del Regne Unit. El ‘Canberra’ va ser enviat al cor del conflicte. Quan la guerra va finalitzar, va ser utilitzat per a repatriar a les forces de l’exèrcit argentí, abans de tornar cap a Southamton on va rebre una entusiasta benvinguda. Posteriorment va ser sotmès a una profunda reestructuració abans de retornar al servei civil per operar com a creuer. El paper del ‘Canberra’ en la Guerra de les Malvines el va fer molt popular entre els britànics, la venda de bitllets va augmentar i es va mantenir durant varis anys. L’edat del vaixell i els elevats costos pel seu manteniment en servei així com l’elevat consum de fuel, comparat amb els vaixells més moderns, vàren provocar que fos donat de baixa l’any 1997 per a ser desballestat.

   Tot i ser un dels millors ports naturals del Mediterrani, el de Palamós no estava acondicionat per l’escala periòdica de vaixells de gran tonatge. Enguany, és el segon de la Mediterrània que ha crescut més en passatgers en els darrers 10 anys. També ho han fet els vaixells de transport comercial. Encara hi ha molt per fer i millorar. 

‘Thomson Dream’

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:LUwDHYvvWa0.

————————————————————————————-

El deure i la glòria

   Res va donar al president Kennedy major sentiment de seguretat, més satisfacció en la seva diada inaugural, que contemplar als integrants de l’equip que havia seleccionat per treballar amb ell. La seva visió activa, entusiasta, es va encomanar a tots els qui formaven part del braç executiu. Les llums s’apagaven tard a la seva oficina, i degut això a tots els despatxos clau de Washington. <<Era un moment excitant, ple d’exitació per a les nostres vides, i res podia aplacar el bon sentiment que sentíem per  trovar-nos allà>>, escriu Theodore C. Sorensen, assessor polític del president. Per la seva part, Robert F. Kennedy, fiscal general dels EUA, va explicar anys més tard i amb certa melancolia: <<En aquells dies vàrem creure que estavem triomfant, encara que només fos per les notícies que ens arribaven sobre el treball molt dur que realitzava cadascun>>. 

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La dominació de les dues illes -Sicília i Sardenya- va representar l’obertura de dues noves escales en les rutes marítimes catalanes, això feia viable l’organització d’un circuit comercial autòcton rígidament controlat. L’existència d’aquest circuit, que suposava una forta patacada a la competència genovesa, havia de facilitar la defensa contra els corsaris hostils i permetre l’equipament d’un cors propi. Les engrescadores expectatives  estratègiques  se sumaven  a l’incentiu derivat del domini directe de l’illa. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins eren els recursos naturals de les illes esmentades?

   EL LEMA de la setmana.- “Has triomfat si pots pensar en ahir sense lamentacions i en demà sense temor“. E.C. Mckenzie.

————————————————————————————- 

El mas Gallardó, antic mas Xifra de la Roca. (Foto cedida per en Pere Trijueque, historiador i editor de la revista literària “el Blet i el Blat”, de Palamós.) Gairebé 800.000 ciutadans de Catalunya  sense dret al treball, davant l’abandonament de la pagesia a Catalunya.

      A la seva crònica des de Girona (EL PUNT AVUI, 16/10/11), Joan Trillas, deia amb referència a la gran manifestació dels “indignats” del moviment 15-M, que va ser un “tsunami humà de civisme que va recórrer Girona sense incidències tot reclamant canvi, dignitat i una altra democràcia”. Faig aquest incís perquè a Palamós (Baix Empordà), els “indignats” pertanyents al col.lectiu “Acampada Palamós”, ademés de les reclamacions exposades pel moviment, han dicidit passar a un fet concret que enalteix els tradicionals masos catalans -molts abandonats o dedicats a altres usos- i l’art de l’agricultura. És a dir, llocs de treball i subsistència. Es tracta de la presentació del projecte i expressió de la voluntat de recuperació del mas Gallardó, antic mas Xifra de la Roca, el qual teulat va començar a caure fa més de 25 anys. Aquest mas es trova al barri de Vila-romà, de Sant Joan de Palamós antigament Vilarromà, de Sant Joan. Els seus veïns, al segles XVIII i XIX, donaven aquest nom a la part de l’antic terme de Sant Joan situat al vessant de ponent de la riera Aubi. També hi podem contemplar, amb molta pena i gens de glòria, el mas Canyet del Bosc, mig enrunat, sense teulats, ni portes ni finestres…orgull del passat medieval de Sant Joan (Vila-romà)…un dels masos del domini del Castell de Vila-romà. Les restes dels murs del castell encara es poden visitar i llegir la seva història en el panell allà situat. És un paisatge que desprèn una antigor indescriptible i sembla poder escoltar el retrunyir, en els pocs murs que resten dempeus, els cascos dels cavalls de més de sis-cents anys enrere. Des d’allà es veu el mar. 

   Un altre mas, mig en ruïnes, és el mas Vilanova de la Pietat, situat com el nom indica, al paratge de La Pietat, dins el barri de Vila-romà. <<Ja era hora que algú trenqués l’espiral de degradació a que han estat sotmesos els antics masos de Vila-romà i com no podia ser d’altra forma, hi ha intervingut d’una manera decisiva el jovent. Veure el mas amb la porta oberta i amb el seu hort treballat seria d’allò més bonic. Endavant!>>, escriu Pere Trijueque, historiador i editor de la revista literària “el Blet i el Blat”. També, Josep Pla, hi aporta valor afegit: <<…les masies són importants i no pas solament des del punt de vista de l’arquitectura rural i del meravellós paisatge que cada any construeixen els pagesos, d’elles ha sortit, surt i sortirà la millor sang del país, la seva força humana bàsica, perennement activa, positiva i ascendent en tots els aspectes>>.

   En el cas present parlem del municipi de Palamós, però, és una vergonya la manera en que han acabat moltes cases de pagès de l’ Empordà i Catalunya. Un abandonament total. I no només les masies, sinó, també, les terres fèrtils que les envolten. Actualment, els mitjans técnics per a conrear els camps han progressat molt. Així mateix els estudis i ensenyament de l’art de l’agricultura. Els mercats dels pobles i viles de l’Empordà, impulsats pel turisme i la restauració -el nombre de restaurants és extraordinari, alguns d’una fama considerable- haurien de poguer ser el seu principal abastiment. Consumir productes de casa i ajudar a que l’agricultura sigui més potent, a la creació de més llocs de treball i a que els pagesos obtinguin unes apropiades retribucions pel seu treball tant i tant important. Sense desànims. Sense abusos dels intermediaris pel que fa als preus.

El Baix Empordà

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: x1hJcaZJ1nA. L’espoli fiscal que patim els ciutadans de Catalunya: 60 milions d’euros diaris, 22.000 milions d’euros anuals que surten de Catalunya i no tornen. Un vergonyós 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. A les properes eleccions generals del 20-N, els ciutadans de Catalunya, tots units, hem de dir PROU! mitjançant els nostre vot per els partits que, de veritat, estimen la nació catalana. No per el qui continuament la maltracten. 

————————————————————————————-

El deure i la glòria

      El 21 de gener de 1961, a les nou en punt del matí, tot el personal de la Casa Blanca es trobava al seu lloc. El president Kennedy va ser el primer en arribar. Era el seu primer dia com a president dels Estats Units d’Amèrica. Després de la ceremònia de jurament del personal, el president va signar la seva primera ordre executiva: incrementar la varietat i doblar la quantitat d’aliments gratuïts, extrets dels excedents agrícoles del país, per a 4 milions de ciutadans nord-americans oficialment reconeguts com a necessitats. 

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- D’ençà del segle XII hi ha notícies de presència catalana a l’illa de Sardenya. El matrimoni d’una neboda de Ramon Berenguer IV, Agalbursa, de la casa vescomtal de Bas, amb el jutge Barisó d’Arborea, l’any 1157, en comportà una primigènia penetració, en ésser repartits feus i càrrecs de l’administració entre els cavallers que formaven el seguici matrimonial de la núvia. La importància estratègica i comercial atribuïda pels catalans a l’illa, va créixer quan Pere el Gran prengué Sicília (1282). (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què va representar la dominació de les dues illes?

   EL LEMA de la setmana.- “La millor font d’informació són les persones que han promès no explicar-ho a les altres“. Marcel Mart.

————————————————————————————-    

      Amb referència al segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres (MSF), la madrilenya Blanca Thiebaut i la catalana, de Palafrugell, Montserrat ‘Mone’ Serra, s’ha demanat prudència i discreció. També, que cal anar amb peus de plom. Perfecte. Expliquen que la discreció va ser una de les claus de l’alliberament dels tres cooperants catalans de Barcelona Acció Solidària segrestats a Mauritània i tant la Generalitat com l’Estat estan decidits a seguir el mateix protocol. Perfecte. Però, els segrestadors ho han tornat a fer-ho. Ningú sap qui són, però hi han tornat. I, aquesta vegada, dues noies. Així han tingut menys risc i l’impacte és més gran. Aquesta és l’altra cara de la recompensa que reben els cooperants per entregar part de la seva vida als qui necessiten, de manera desesperada, ajuda per sobreviure. De fet, en aquest cas, les organitzacions no governamentals que treballen a la zona ja fa temps que es queixen de l’empitjorament de la seguretat en aquest camp, que aquest any ja ha acollit més de 460.000 refugiats que “fugen de la fam, la sed i dels conflictes armats de la regió”.

   La consigna que circula entre els governs català i espanyol i entre tots els actors implicats en la resolució del segrest de dijous (13-10-11) al camp de refugiats de Dadaab, a l’est de Kenya, -el més gran del món-, és de que” cal anar amb peus de plom”. La pregunta que em faig i també als governs africans, europeus i dels EUA i als del maleït complexe militar- industrial, és de quí proporciona el ‘plom’ a tots aquests milers de grups de “guerrers” escampats arreu del continent africà? Un exemple: el 17 de gener de 1961, uns dies abans de la presa de possessió de John F.Kennedy, el president Eisenhower va pronunciar la seva alocució final del seu mandat en la qual avissava de la perillosa influència del complexe militar-industrial dels Estats Units. Va dir Eisenhower que l’existència de l’esmentat complexe hauria de compartir una profunda vigilància i tutela activa per part de la ciutadania, per tal de que la finalitat del complexe militar-industrial romani d’acord amb els principis de llibertat i democràcia als quals necessàriament han de servir. Això ho deia un president republicà.  El poden veure i escoltar les seves pròpies paraules: IHnq4zvvSe4.

      L’any 1962, el president Kennedy, va decretar un embargament d’armes a Sudàfrica, per què no ho fan els flamants i comediants presidents d’avui? Es malgasten milions de dòlars en tota classe d’armament sofisticat i milers de persones de la seva pròpia raça es moren de gana. I els infants i els nens? Són preguntes que per a la seva pròpia ingenuïtat no tenen resposta, o per el reflex persistent de la cara més inhumana, cruel i satànica del capitalisme salvatge. Ja n’hi ha prou, home! És clar que és just, raonable i necessàri que la indignació exploti cada vegada amb més força arreu del món. I hem de tenir molt clar que, ademés d’exigir, també hem de ser responsables. 

   Blanca i Montserrat, gràcies per la vostra tasca a favor de la Família de la Dona i de l’Home. Gràcies per la vostra tasca humanitària a favor d’una veritable pau. Desitjem i demanem la vostra ràpida alliberació.

   Tantmateix fem extensiu tot el que hem dit als tres cooperants segrestats la matinada de dissabte, quan un grup armat va irrompre al camp de refugiats de Tindouf (Sàhara). Els espanyols Ainhoa Fernández, Enric Gonyalons i la italiana Rossella Urru. President Obama, president Sarkozy, primer ministre britànic David Cameron, cancillera Angela Merkel, president Putin…moguin el cul dels seus flamants i milionaris despatxos i facin quelcom útil perquè aquests cooperants segrestats siguin alliberasts immediatament.

————————————————————————————-

El vídeo

    Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:  nzvpnsHjA1A     

————————————————————————————

Dures realitats de pobresa i injustícia social

   <<Basem la nostra comuna esperança en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés. Aquesta esperança vol aconseguir un hemisferi on cada dona i home tingui suficient per a menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobar una llar decent. Tenim esperança d’aconseguir un hemisferi en el qual totes les dones i homes, des del negre americà fins l’indi de la planura, es pugui alliberar dels lligams de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos hagin elegit, lliures per participar en els fruits del progrés…>> (President John F. Kennedy, davant l’Associació Inter-Americana de Premsa, Miami Beach, Florida, 18 de novembre de 1963, quatre dies abans de ser assassinat a Dallas (Texas).

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Malgrat la intervenció de l’Església romana -que no veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans i condemnava expressament el tràfic de diversos productes: esclaus cristians, vaixells i material nàutic, aliments de primera necessitat-, les relacions comercials amb el nord d’Àfrica no cessaren, mal fossin encobertes per una important i complexa xarxa de contraban. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- La presència catalana a l’illa de Sardenya, quan va començar?

   EL LEMA de la setmana.- “El secret de l’èxit als negocis consisteix a saber alguna cosa que ningú més coneix“. Aristotélis Onassis.

————————————————————————————- 

El president màrtir, de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover va ser vexat, torturat a Madrid i assassinat, el 15 d’octubre de 1940, -avui fa 71 anys- a mans del feixisme franquista, en el Fossar de Santa Eulàlia del castell militar de Montjuic, desprès del “enterado” del dictador Franco. No va voler una venda als ulls i abans del seu assassinat va exclamar: <<Assassineu un home honrat. Per Catalunya!>> <<Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer!>>. No ho podem oblidar mai per mai.  

————————————————————————————-             

    Paraules de la ministra Carme Chacón: <<Espanya té 4 llengües i això no és problema, és una riquesa. A Catalunya seguirem fent servir el català sense posar en perill cap altra llengua perquè el castellà aquí no corre perill”. I tant que no!, són els conservadors tant diferents d’altres països europeus, la dreta, l’ultradreta i el nacionalisme espanyol únic, els qui utilitzen Catalunya -l’Estatut, la llei d’educació, la llengua…-, per aconseguir vots mitjançant la crispació i el malestar contra la nació catalana. No tenen ni han tingut mai un programa electoral, tampoc cap interès en enaltir la democràcia i el desenvolupament real de les autonomies, que són una farsa mentre no ens puguem governar mitjançant les nostres pròpies lleis.

   El català sí corre perill davant el poder esclafador dels principals mitjans audiovisuals com la televisió i el cinema, tots en castellà. Tots els canals de televisió que es veuen a Catalunya són en llengua espanyola, així mateix, les principals emisores de ràdio. Pel que fa al cinema, de cada cent pel.lícules només 3 són en català. Es parla d’un 35 per cent per a l’any 2017, no sé si la dictadura del PP i del PSOE, haurà ja prohibit per decret l’idioma català. La misèria dels governs espanyols fa pena. Panorama desolador també a la premsa escrita, tots els diaris i revistes en castellà. Ben pocs en la llengua de la nació catalana. El castellà, a Catalunya, mai no ha estat -i menys avui- en perill. Al món el parlen 400 milions de persones i a Europa és llengua oficial a 21 països. El català, sí que està en perill. I cal fer un gran esforç col.lectiu per mantenir-lo fort i que no desapareixi. La defensa de la pluralitat nacional de la qual parla la Constitució -Espanya és una nació de nacions- és una quimera. També la llengua catalana està sotmesa a una gran presió davant els milions d’emigrants que només parlen espanyol, tot i l’esforç que molts d’ells fan per parlar i aprendre el català. Els tenim que ajudar a aprendre’l.

   La ja candidata socialista s’ha preguntat perquè tenim una dreta espanyola tant anticatalana. I s’ha respost: “Hi han dos tipus d’anticatalans. Uns són fruit de la ignorància. Els altres són producte de la mala fe, són la dreta reaccionària. Catalunya molesta als cacics, als que es volen aprofitar dels altres”. Encara hi han cacics a Espanya? Quina vergonya! També hi ha els de l’orgull malaltís i descarrilat, els de la supèrbia que tracten Catalunya com el barri de la perifèria. Hi ha, també, els espanyolistes unionistes que es pensen que parlar castellà fa més fi i no poden suportar la llengua catalana. Ah! i els centralistes nacionalistes espanyols que volen unes autonomies de pandereta i llencen totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol.

   Ni uns ni els altres, ens faran desviar-nos d’ensenyar a les escoles, parlar i protegir l’idioma de la nostra nació mil.lenària i governar-nos per les nostres pròpies lleis. A les properes eleccions generals del 20-N, la nació catalana hem d’anar en massa a votar per el catalanisme, la llibertat, la justícia social, el progrés i una veritable i plena autonomia. Res, res i res de vots anul.lats o en blanc. Vots a favor de la nació catalana i el seu dret a decidir. Prou a l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals. Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. La justícia, calla? El Consell d’Europa, calla? El Defensor del Pueblo, calla? El Senat, calla?… 

   El divendres, amb motiu de la reunió del ple del Consell Social de la Llengua Catalana, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va afirmar que “el progrés de la llengua catalana des de molts punts de vista va endavant, però hi ha interrogants importants”. El president Mas va recalcar que “independentment de la posició que es tingui al conjunt de l’estat espanyol hi ha unes línies vermelles entre les quals hi ha l’idioma”. Mas va avisar que si s’ataca el català el govern en farà “casus belli”.

La Llei d’Educació de Catalunya, perseguida per el PSOE i  el PP. Catalunya no és una autonomia, perquè no es pot governar per les seves lleis. Sense autonomia i sense poder administrar els impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, forma part de la gran farsa espanyola que ens porta cap a l’ofec social i econòmic.

————————————————————————————- 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:kWm0gqsjuoI

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els mercaders catalans en treien monedes d’or: <<Els dinars que batien diversos sultans els enlluernaven>>, car el país català, en aquell segle XIII, no coneixia gran cosa més que peces de plata i de billó.

   LA PREGUNTA de la setmana.- L’Església romana, veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans?

   EL LEMA de la setmana.- “El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític”. Fernando Morán.

————————————————————————————-

      Amb refereixo a Sitting Bull (1831-1890), respectat cap nadiu americà de la tribu sioux. Bob Kennedy, candidat per el partit demòcrata a la presidència dels EUA, -assassinat a Los Angeles (California), l’any 1968- deia que els primers ciutadans d’Amèrica eren, ara, els últims. Es referia, és clar, als pobles indis. Hi he pensat quan a Catalunya -nació poc respectada a dintre i a fora-, les entitats socials afectades pel retard en els pagaments per part de la Generalitat, asseguren que es troben en “estat de xoc”. Els primers ciutadans d’aquest país, són ara els darrers. Sense cap respecte. Amb refereixo a la gent gran, als nostres ancians. Fins i tot, s’ha decidit per part de la Taula del Tercer Sector, crear una comissió de seguiment per evitar el que molts centres afectats per l’endarreriment dels pagaments hagin de tancar. 

   El president Jonh F. Kennedy fa un petó al front del seu pare, malalt com a conseqüència d’un vessament cerebral. El president, va presentar al Congrés el seu projecte “Medicare”, pla esperat des de feia temps que permetria a les treballadores i treballadors americans contribuir a una assegurança sanitària de vellesa sota els auspicis de la Seguretat Social, en lloc de, com succeïa fins al moment, veures obligats -una vegada gastats els seus estalvis per la jubilació-, a anar a cercar ajuda de la caritat pública o privada. Quan la votació es va perdre al Senat, per 52-48, el president es va dirigir immediatament al país sencer mitjançant la televisió , explicant que <<aquesta era una derrota nefasta per a totes i cadascuna de les famílies americanes>> i que seria un punt clau a la campanya electoral de la tardor. Malgrat a aquesta derrota concreta, durant l’Administració Kennedy es va aprovar  més legislació sanitària i mèdica que en qualsevol altre moment de la història americana, incloses lleis molt importants sobre la salut mental, deficients psíquics, les escoles de medicina, la seguretat i control dels productes farmacèutics, construcció d’hospitals, lluita contra la polució de l’aire i l’aigua, i altres. De totes maneres, el president Kennedy mai es va alliberar de la desilussió que li va causar aquesta concreta derrota (52-48) en el Senat. Les despeses de l’hospitalització del seu pare, va dir Kennedy als líders legislatius durant un esmorçar junts, li feia comprendre quan impossible era, per els qui no disposaven de la fortuna de la familia Kennedy, suportar tals càrregues financeres.

  Els ancians de la nació catalana, malalts i dependents, els de les residències i molts altres que han hagut de treballar molt dur la major part de la seva vida i en circumstàncies difícils, tenen que passar per aquesta situació d’insseguretat i espant. Ells i les seves famílies. Pares, mares, avis i àvies que per tirar endavant als seus i a la societat que els hi ha tocat viure, s’han esforçat i pagar impostos. A més a més, han hagut de cuidar els seus néts perquè els pares puguin anar a treballar per tirar endavant la família i el país. Escoltin, el 75% de la facturació de les entitats són les nòmines i que el greu problema d’aquesta situació és que no es poden deixar d’atendre als usuaris. Saben què és donar de menjar a la boca a un ancià amb demència senil o Alzheimer? Saben què és haver-ho de fer amb una manxa semblant a les de donar injeccions, perquè el malalt no es pot empassar el menjar? I quan vomita? I posar-los al llit? o escoltar els seus crits i laments?…

   No dic nació perquè un poble que calla i tolera aquesta cascada de retallades i impagaments a tort i a dret, té molt poc de nació. I més quan a cap altra autonomia de l’Estat, passa el mateix. Això sí, aeroports sense avions; autovies i autopistes estùpidament radials sense tràfic; línies de tren d’alta velocitat -superiors als EUA-, sense passatgers; duplicitat de ministeris i ja veurem que passarà amb l’anomenat Corredor del Mediterrani que, tant si com no, es pretén fer-lo passar per Castella on només es trasportaràn un 4% de les mercaderies. Obra faraònica i un malbaratament de cabdals públics que fa vergonya i clama al cel.

   I el que més clama al cel i és una vergonya espanyola és l’espoli fiscal que patim els catalans: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals  Un 10 per cent del PIB català. Espoli únic al món. I més i més retallades a tort i a dret. No pararàn fins a enfonsar del tot,  la Sanitat Pública de la nació catalana.

   Escoltin, una fita clara i contundent: a les properes eleccions generals del 20-N, Catalunya ha de deixar establert mitjançant milions i milions de vots, que vol ser una nació independent. I, per damunt de tot, aconseguir, mitjançant milions i milions de vots, que el partit únic nacionalista espanyol -el “Partido Popular”- no guanyi a les eleccions del 20-N. Seria un cataclisme per a les nacions d’Espanya i per Espanya sencera.  

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: DCPZvxlvFZ8

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La presència dels mercaders catalans a l’Àfrica Menor -el nord d’Àfrica- començà a fer-se sentir durant el segle XIII i aconseguí el seu màxim auge a la primeria del segle XIV en què va envoltar-se d’una complexa organització mercantil. Aquesta expansió catalana provocà complicacions de caràcter polític en el si de la cancelleria reial, car en aquella època les terres nord-africanes eren vistes per la corona i la noblesa com a països a conquerir. Les relacions polítiques determinaren les relacions mercantils. Els productes més sol.licitats pels catalans eren el cuir, les pells, la llana i els cereals; en contrapartida, els musulmans n’obtenien teixits, matèries primeres de tintoreria, oli, fruita seca i articles de quincalleria. (Ulisses).

Els comtats catalans

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què enlluernava als mercaders catalans?

   EL LEMA de la setmana.- “Mai no és tard per no fer res”. Jacques Prévert.

————————————————————————————-

   La ministra Salgado té por de deixar d’apretar massa les femelles pel que fa al dèficit de la Generalitat de Catalunya, perquè això no incomodi a les altres autonomies. O ‘regiones’ perquè això d’autonomies mai ho havien estat ni demanat. Faltaria més! Catalunya sí era una autonomia desprès tancada, perseguida, menyspreada i assassinada per el cop d’Estat del general i dictador Franco. Més encara, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys, afusellat pel feixisme franquista. Encara és l’hora que han de demanar perdó per aquest assassinat infame.

   La Generalitat ja va retallar un 10 per cent del pressupost amb l’objectiu de reduir el dèficit i ha previst ajustar-lo al 2,66 a finals d’any. Així, el govern català haurà de presentar un pla de reequilibri per als pròxims tres anys. Mas-Colell ha advocat per un ajustament progressiu i ja es va comprometre a assolir els llindars marcats per Madrid. Només faltaria! Madrid continuarà “con el seguimiento permanente de la evolución de las cifras y las medidas” que emprèn el govern de Mas per a reduir la despesa. O sigui, retallades a tort i a dret perquè les famílies dels treballadors, jubilats i malalts romanin més engoixats, trepitjats i indignats, mentre veuen les retencions de cal déu sobre les seves nòmines i pensions. Escoltin, en el cas de la sanitat pública, ja fa 43 anys que pago la seguretat social. I els pagaments a les mutualitats? I encara retallen més? Tant babaus ens creuen? Què volen, una revolució?. O no volen recaptar amb justícia social, o això és l’actuació d’una Administració contrària als principis de la democràcia -reforma de la Constitució sense consultar als ciutadans-, i de la sobirania del poble. Què és això de suprimir tants impostos als rics i als poderosos? Els grans grups econòmics i empresarials han fet un esforç real i suficient per a reduir aquesta vergonyosa i indigna taxa d’atur? Veiem números. Què passa amb els “patriotes” que porten els diners a paradisos fiscals?

 Paradisos fiscals, paradisos de la corrupció més nefasta i indigna: culpables. Defraudadors fiscals: culpables. Governs que callen i atorguen: culpables. Oposició que calla i atorga: culpables. Els directius d’entitats financeres amb forats econòmics més gran que la capa d’ozó: culpables…

   Des del Govern central de Castella, insisteixen que Catalunya ha de complir amb l’1,3% i que junt amb Castella-la Manxa són els dos únics territoris que es troben en aquest “impasse”. Però, la ministra Salgado manté que no avançarà els 1.450 milions del fons de competitivitat. Faltaria més! I mentre els retalladors continuen amb la seva tasca brutal, roman sobre la taula l’espoli fiscal que patim els catalans: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals. Un vergonyós 10% del PIB català, espoli únic al món. Espoliats i agenollats, fins quan?

   Es carreguen entitats financeres i d’estalvi, però, abans, emplenen les seves alforjes amb milions d’euros. On és la justícia en aquest Estat que anomenen de dret? On és la vergonya? Tanta corrupció hi ha a Espanya?

————————————————————————————-

 El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’ adreça de vídeo següent: BtWDGmzy0fs

————————————————————————————- 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- “Aquest rei En Jacme d’Aragó fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un pam, o era molt ben format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca e el nas long e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells rossos semblants a fils d’or, e grans espatlles, e long cos e delgat, e els braços grossos e ben feits, e belles mans, e longs dits, e les cuixes grosses, e les cames longues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus longs e ben feits…E fo molt ardit, e prous de ses armes, e fort, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son e tota sa voluntat de guerrejar ab sarraïns”. (Bernat Desclot, Crònica, 1283-1288, cap. XII, fragment). Ulisses.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Quins eren els productes més sol.licitats pels catalans a el nord d’Àfrica?

   EL LEMA de la setmana.- “El somni és una altra vida que acompanya la nostra vida”. Marc-Alain Descamps.

————————————————————————————-

   He canviat el títol. Hi volia posar el de ‘naturalitat i exemplaritat’, però, he pensat que, potser, m’entendrien millor. O no. Repassant alguns articles que fan referència al recent Vilareal 0 – Barça 5, he pogut copsar que el terme ‘perfecció’ era el més abundant dintre una mar de lletres. Està vist que el Barça és l’ídol del moment. Lleigim: <<el Barça el va ventilar amb una facilitat tant insultant que el va convertir en anècdota>>. <<…va ser un vendaval contra un Vila-real que va convertir-se en una joguina>>. <<El català se la va jugar el dia que menys defenses tenia per convertir el Vila-real en un equip innocu>>. <<Va fer dels de la Plana Baixa un equip que en el minut 15 ja havia claudicat>>. <<El Vila-real no veia pilota>>. <<Era tanta la disbauxa de talent dels blaugrana que els de Garrido deambulaven pel camp sense saber quina línia havien de tallar>>. <<El de Santpedor continua acreditant que possiblement és un dels millors motivadors del món>>…Queda clar que, desprès de perdre el partit i llegir l’endemà els diaris, el doble teló del gran escenari esportiu et cau al damunt i t’aixafa del tot. Són coses del futbol, diuen.

   De ben segur, però, que els crítics i entesos en futbol vàren veure, tot i el 5 a 0, algunes o moltes imperfeccions en el joc blaugrana. Com que no vaig veure el partit i no entenc res de futbol, -només m’agrada jugar al futbolí-, com Déu mana que no puc obrir boca pel que fa a tècniques, jugades i reglaments. Només una cosa i ‘des de fora del camp’. La perfecció no existeix. És com una pastanaga que es posa davant d’una mula: poc importa l’esforç que fem, és impossible d’arribar-hi. El Barça pot créixer, progressar, construir, ensenyar, motivar, guanyar, però, mai ser perfecte. De manera que, s’esforci per a ser el millor, que és millor que ser perfecte. (Foto: El Placard “H”).

————————————————————————————-

El vídeo

   El somni que no morirà mai. El valor de no oblidar. Heroi blaugrana. Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:nn7J_RQ-IYQ

————————————————————————————-

JFK: <<Més practicants i menys espectadors>>

   ————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La recopilació de les ordinacions, usos i costums marítimes i comercials que tingué autoritat de llei, coneguda amb el nom de ‘Llibre del consolat de mar’, no rebé la redacció definitiva fins al segle XIV. Arribà a adquirir tanta autoritat, que a tota la Mediterrània fou respectat com a font de dret marítim comercial fins a l’aparició dels codis moderns. Als Països Catalans, mantingué la seva vigència fins a la promulgació del codi de comerç espanyol, l’any 1829. (Ulisses 11).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Bernat Desclot, en la seva ‘Crònica’ (1283-1288), cap. XII, escriu un fragment referit a l’aspecte físic del rei Jaume I de Catalunya-Aragó. Algú tindria a bé donar-nos a conèixer l’esmentat fragment?

   EL LEMA de la setmana.- “La vida s’ha de viure, i no passar-la discutint sobre ella”. Isabelle Adjani.

————————————————————————————-

Agraïment

   A les 38 visites procedents d’Alemanya que, fins al moment, han entrat a aquest Blog.     Mai més i a cap lloc del món. Visca la llibertat! Visca la democràcia! Visca la dignitat de la persona humana!.

————————————————————————————-