La nova frontera

   És molt cert. Això és un exemple i podriem parlar de molts altres llocs. De cap manera el Barri Vell, de Palamós pot patir tanta agressió per part del sector motoritzat. Camions, furgonetes, cotxes, motos, amunt i avall destrossant i embrutint el paviment que va ser pagat mitjançant els tributs que paguen els contribuents -els veïns del barri van pagar-ne la seva part proporcional- i, també, amb fons estructurals provinents de la Comunitat Europea amb una condició establerta: zones només per a ús de vianants, veïns i amb un trànsit limitat. Els pilons tindrien que romandre tancats, per això hi són, i disposar-ne de claus els veïns i autoritzats. Cap vehicle hauria d’entrar al Barri Vell. ——————Estem d’acord amb l’editorial de la revista “El Blet i el Blat” (nº 19) -espai d’opinió del municipi de Palamós- quan afirma: <<Els camions de “reparto” només poden entrar des de les 8 a les 11 del matí. Així ho diuen ben clar uns cartells a les entrades del Barri Vell. Llavors, com és que cada tarda hi ha una bona quantitat de camions i furgonetes aturades dins l’esmentat barri, descarregant, i la major part de les vegades impedint el pas d’altres vehicles mentre realitzen aquesta operació. És que tenen “butlla”? …>>————————Lògicament vostès em preguntaran per el transport als establiments comercials. Doncs, bé, es té que fer com en els països europeus. Allà tenen una atenció especial i gran apreci per els seus barris antics. Són una atracció de primer ordre per els visitants i reflexe de com una comunitat sap valorar el seu patrimoni històric. Cal habilitar una zona al Pedró, la més propera a la zona comercial que podria ser molt bé a la part nord de les Pites -no molt gran- on els vehicles de transport puguéssin estacionar a la seva conveniència i comoditat. El repartiment es fa amb un petit vehicle motoritzat -cada camió porta el seu- acondicionat per aquest tipus de transport i, d’aquesta manera, camions i furgonetes no tenen que entrar al Barri Vell. Així ho fan els països d’una Europa moderna i progressista. S’evitaria el caos circulatori i fer malbé el paviment en una zona que només és per a vianants. També una millor comoditat per els transportistes i atenció per a la seva salut.——————————————Les vivències històriques del Barri Vell, de Palamós són extraordinàries. A la Baixa Edat Mitjana, Palamós va ser un lloc fortificat. Segons documentació històrica, la població empordanesa no es va establir a la costa durant l’Edat Mitjana, sinó en punts especialment protegits. Un d’aquests fou Palamós, i així al vell palau o fortalesa, no essent suficient en un principi per a assegurar la costa ni essent fort per a resistir, se li agregaren habitatges, i hi acudiren gairebé a acampar, més que a establir-s’hi, habitants de les muntanyes circumveïnes atrets pels privilegis i les llibertats. Vingueren de Vall-llobrega, de Vila-romà i sobretot de les muntanyes de les Gavarres. La fundació de Palamós fou una emanació de la voluntat reial. Palamós va néixer com una vila reial i el seu nom primitiu fou el de Port Reial de Palamós. Només la badia de Palamós, comprat el castell de Sant Esteve de Mar, va permetre al rei posar els peus lliurement a la costa. La carta d’establiment de Palamós, en la qual estan escrits els noms dels seus primers pobladors, és del 1279. El seu primer alcalde fou Arnau de Bruguera. Un altre famós personatge, Astruc Ravaya, jueu que firmava en àrab, va ser banquer dels comtes d’Empúries. La causa de la fundació de Palamós, va ser la raó econòmica del port. El desenvolupament va ésser molt lent. Malgrat els privilegis de perdó dels deutes i de certs delictes per a la gent que poblés Palamós i concessió de mercats i fires, van passar molts anys des de la fundació oficial sense que els navegants que aquí tocaven per obtenir queviures o aigua camí de França o Itàlia veiessin cap altra forma urbana que no fos un modest barri mal ordenat al voltant del vell casalot palau-fortalesa que hi havia al costat del port. Una ordenació del 1334 va convertir Palamós en el barri marítim de Girona. En realitat, però, Palamós continuà essent una platja oberta. Va ésser el 1455 que va prendre cos la idea de construir un moll.————————————————————–El Barri Vell podria gaudir d’una gran atracció durant tot l’any. Un lloc molt visitat, principalment, per els nombrosos passatgers dels creuers que fan escala al port palamosí i que, enguany, fondejaran 38 vaixells. El turisme de només sol i platja és, avui dia, un error econòmic i empresarial que perjudica les aspiracions d’una economia moderna i progressista. Però, l’estètica actual del Barri Vell és deplorable. Pel que fa a les façanes de les vivendes, tothom ha fet el que ha volgut. No existeix una harmonia de conjunt vers a un gran patrimoni històric. Què seria, per exemple, la ciutat de Girona sense el seu admirat Barri Vell? Es pensen que actualment ni ha prou amb el sol i la platja per a sostenir un efectiu desenvolupament del turisme? Els habitants de Palamós, no tenim dret a aspirar a viure en una vila modèlica?———————————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Feliu Formosa (Sabadell, 1934), conegut també com a director escènic; havia publicat, en 1967, -A la paret, escrit amb guix- una antologia de poesia alemanya de combat, en col.laboració amb Artur Quintana; guardonat amb el premi Carles Riba 1977, per -Llibre de viatges- la seva poesia entronca compromís civil i expressió íntima, de vegades estremidora: “Darrera el blat madur corre la vida. Darrera la pared corre la mort.”

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un setmanari que començà amb una ideologia falangista -defensora de la <<Política de Unidad>>-, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia; sempre, però, es publicà en castellà. Quin és el nom d’aquest setmanari?

   EL LEMA de la setmana.- “L’afany de perfecció fa algunes persones totalment insuportables”. Pearl Sydenstricker Buck.

—————————————————————————-

   Aquesta és la continuació del primer capítol titulat, Defensar l’interès públic del capitalisme salvatge, i que fa referència a l’enfrontament entre l’Administració Kennedy i els magnats de l’acer que el vàren trair, desprès de negociacions per evitar l’augment de preus que provocaria l’enfonsament del programa econòmic i no inflaccionista presentat per el president. Les discussions vàren donar com a resultat, un contracte incentivat de 10 centaus per hora -estem parlant del 1962- com a millora de les pensions i una sèrie d’accions per a reduir l’atur entre els treballadors de l’acer, però cap augment de salaris. Els sindicats hi van estar d’acord. El president Kennedy i els seus consellers econòmics estaven satisfets, els va felicitar públicament a totes les parts per l’acord obtingut, ràpid i responsable. L’interès nacional per sobre de qualsevol interès egoista. El jove president estava content perquè l’acord era no inflaccionista, i que proporcionaria una sòlida base per a una constant estabilitat del preus.——————-Però les empreses de l’acer vàren trair la confiança del president Kennedy anunciant una pujada de preus d’un 3,5 per 100. El president estava furiós. Ha comés vostè un error terrible -li va dir a Roger Blough, president del consell d’administració de la U.S. Steel-, m’han traït. Ara, el país patiria un procés infalaccionari i una disminució de l’activitat econòmica. A més, els sindicats es van sentir enganyats i traïts i Kennedy va quedar com un president dèbil i ineficient. O´Donnell, primer ajudant del president, recorda la reunió a la Casa Blanca a la qual hi va assistir el fiscal general Robert Kennedy. Al president li bullia la sang. Mai l’havíem vist tant alterat. Estava pàl.lid de ràbia…blanc de fúria.Poc a poc es va calmar balancejant-se de manera quasi frenètica en el seu balancí, passejant-se per l’habitació i exclamant durs comentaris sobre Blough i altres executius de l’acer que es posaven al costat de la U.S. Steel: “m’han fotut. Ens han fotut, i tenim que intentar fotre ara a ells”, va exclamar. A causa de Steel “he fet el ridícul”. “El meu pare em deia que tots els homes de negocis eren uns brètols, però fins ara no creia que tingués raó”. “Déu meu, com odio a aquests fills de puta”. Kennedy sospitava que hi havia una conspiració amb Nixon. La U.S. Steel li havia promés a Nixon “no augmentar els preus fins desprès de les eleccions”, li va comentar a Ben Bradlee, director del Washington Post. “Desprès va tenir lloc la recessió i no van voler pujar els preus”. Així que jo vaig pressionar MacDonald -representant dels sindicats– i ens han donat una bona patada als ous.————————————————————————–Kennedy va començar a preparar una campanya per obligar als magnats de l’acer a fer marxa enrere. Durant una roda de premsa, Kennedy va denunciar a les empreses de l’acer. Estava decidit a posar primer a l’opinió pública al seu favor. Citant estadístiques per demostrar que no hi havia justificació per augmentar els preus. Heus aquí les paraules del president Kennedy: “En aquesta hora tant greu de la història de la nostra nació, quan ens veiem enfrentats a greus crisis a Berlín i en el Sud-est Asiàtic, quan estem dedicant totes les nostres energies a la recuperació econòmica i a l’estabilitat, quan els hi estem demanant als reservistes que deixin les seves llars i famílies durant mesos sense fi i als militars que arrisquen les seves vides (quatre d’ells han mort en els darrers dies a Vietnam) i estem demanant a tots els membres dels sindicats que moderin les seves exigències salarials, en una època en la qual necessitem contenció i sacrifici per part de tots i cadascú dels ciutadans, els nord-americans trobaràn molt difícil, com em passa a mi, acceptar aquesta situació en la que un petit grup d’executius de l’acer, la qual recerca egoista de poder i de beneficis excedeix del seu sentit de responsabilitat pública, poden mostrar aquest menyspreu pels interessos de 185 milions de nord-americans”. El president Kennedy no es va deixar espantar per els magnats de l’acer ni per els del petroli. Va complir amb el seu deure d’un gran president que, en tot moment, va romandre al costat del seu poble. I no només del seu poble, sinó dels pobles del món. I el poble nord-americà va estar al seu costat. Així, un 58 per cent, davant un 22 per cent, vàren aprovar les mesures de pressió del president per obligar a les empreses de l’acer a modificar la seva decisió. Dos terceres parts dels treballadors manuals del país van donar suport a Kennedy. Fins i tot els professionals i homes de negocis es vàren posar al seu costat en un 45 per cent, davant un 34 per cent. El seu índex d’aprovació general era d’un 73 per cent. “No puc fer un discurs com aquest i desprès quedar segut aquí com si res hagués passat”,va dir a Been Bradlee, director del Washington Post. El fiscal general, Robert Kennedy, va manifestar que “cal actuar perquè sinó semblarà que el país està governat per un grup d’industrials, i no crec que mai ens poguéssim recuperar d’una cosa així”. ——————————————————El president Kennedy va decidir actuar de manera contundent per imposar als magnats de l’acer una reducció de preus. No podia tolerar una mofa com aquella al poble nord-americà i a la presidència. Tampoc -com veiem que fan molts polítics a Espanya- buscava, una vegada finalitzat el seu segón mandat, una poltrona per ocupar la presidència d’una gran companyia de l’acer o de qualsevol empresa dels EUA. De ben segur que l’hagués obtinguda. Però, JFK sabia molt bé quin era el seu deure. Un any abans del seu enfrontament amb els magnats de l’acer -el 9 de gener de 1961-, Kennedy es preguntava en un discurs davant el cos legislatiu de Massachusetts: “Vàrem ser veritables homes íntegres, homes que mai per mai es van separar dels principis en els quals creien o del poble que creia en nosaltres; homes a qui ni el lucre monetari ni l’ambició política podrien mai allunyar del compliment de la nostra sagrada obligació?”. Per aquests principis lluitava John F. Kennedy.—————————————–En el proper capítol a prop d’aquest tema, explicarem les mesures adoptades per JFK per tal d’aconseguir que la indústria de l’acer fes marxa enrere. Aquesta informació històrica, però, d’una actualitat manifesta, vol recordar la figura i personalitat d’un president dels EUA recordat i estimat per la gran majoria del poble nord-americà i per milions de ciutadans del món. Volem recordar-lo no només perquè va ser assassinat, sinó per tot el que va fer i que molts mitjans d’informació comercials i conservadors encara han de fer. I ho fem amb un gran respecte a la transparència i a la veritat.——————————-La fotografia ens mostra el president Kennedy,acompanyat de Roger Blough (amb ulleres), president de la U.S. Steel i altres magnats de la indústria de l’acer, convidats a la Casa Blanca desprès de la greu crisi de preus.——————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El Yankee Stadium, llar dels New York Yankees va ser el primer camp de “béisbol” al qual s’el va anomenar stadium. El 1972, George Steinbrenner va comprar l’equip i la ciutat de Nova York va comprar el camp.

   LA PREGUNTA de la setmana.-“Darrera el blat madur corre la vida. Darrera la pared corre la mort.” Poesia, de vegades estremidora, d’un escriptor sabadallenc nascut l’any 1934 i conegut també com a director escènic. Quin és el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “D’un home estúpid i ric es diu que és ric, mentre que d’un home estúpid i pobre es diu que és estúpid.” Isidoro Loi.—————————————————————————————————————                                        

   Els “Boroughs” són el nom que reben els barris perifèrics a Nova York. A l’extrem d’un d’ells, el de Staten Island, si troba el Alice Austen Hous, museu dedicat a la vida i obra d’Alice Austen (1866-1952), una de les primeres i millors fotògrafes dels EUA. És coneguda la fotografia de l’any 1896 d’un venedor ambulant d’ous a Hester Street. Actualment, queden de la seva obra uns 4.800 negatius, molts en plaques de vidre.———————————————Alice Austen coneixia molt bé allò de que una imatge val per mil paraules. Així s’ha dit sempre, però, en el fons, tots sabem, també, que hi han imatges que no voldriem haber vist mai: l’explosió, per exemple, de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki o les de l’assassinat del president John F. Kennedy, a Dallas (Texas). Parlant d’imatges jo els voldria mostrar aquestes del Palamós nevat l’any 2010, és a dir, d’ara. Ja sé que, possiblement, moltes persones no les voldrien veure, ni recordar. Es pot dir que, aquestes i altres fotografies que s’han fet, van més enllà de la neu. Certament, rere la seva visió bucòlica hi han les imatges de patiment de milers de ciutadans atrapats per una tempesta de neu -ALERTA 2-, ningú en va fer cas, amb la qual no hi estem acostumats. A les cases, mancats dels més elementals serveis per poguer sobreviue -En busca del fuego-, sentim la nostra debilitat davant d’una naturalesa meravellosa i, a la vegada, extremament cruel. I, també, molt mal tractada.——————————————————————–Tampoc hauriem de tolerar deixar les nostres vides en mans d’uns sectors econòmics, cada vegada amb més ànsies de poder i de beneficis faraònics, per sobre d’un tracte d’acord amb la dignitat de la persona humana. Som massa conformistes. També, penso, que la nostra nació no és com Alicia en el país de les meravelles. Hem de treballar millor si volem recuperar el lloc que ens correspón a Europa. Moltes vegades hauriem de recordar aquelles paraules pronunciades per el president Kennedy, el dia de la seva presa de possessió: I així, compatriotes meus, no pregunteu el que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé el que vosaltres podeu fer per la pàtria i, tots junts, per la llibertat de l’home.——————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Poc desprès del seu trasllat al Bronx el 1846, Edgar Allan Poe va descriure la seva casa com una acollidora caseta de camp. En aquest lloc va escriure Ulalume i The Bells. La casa va ser transformada en museu l’any 1917.  

LA PREGUNTA de la setmana.- El Yankee Stadium, llar dels New York Yankees i destinat a ser reemplaçat per el nou Yankee Stadium, va ser el primer camp de béisbol anomenat stadium. L’any 1972, un personatge va comprar l’equip i la ciutat de Nova York va comprar el camp. Qui va comprar l’equip?

   EL LEMA de la setmana.- “Compra només el blat que vegis amb els teus ulls, no el que encara està per germinar.” Mika Waltari.

—————————————————————————-

   Estem tant farts d’escoltar opinions prop la incerta situació econòmica de les nacions d’Espanya -Espanya és una nació de nacions- que la marejada és tant fenomenal que ningú -a part dels magnats posseïdors del major nombre de bitllets de 500 Euros, de tot Europa- sap ben bé on es troba. És com una sensació espiritual i física en contraposició constant de la força de la gravetat. Experts i altres que no ho són tant, expressen opinions i comentaris a vessar perquè cobren per fer-ho. Però de tant extraordinàri bagatge de plans i solucions, al final, no en queda res. Només la veu del ministre de torn anunciant allò que ningú voldria sentir: s’ha saltat la barrera dels 4 milions d’aturats i els 600 mil a la nació catalana. I encara és l’hora que el president del Govern espanyol s’ha de dirigir a tots els ciutadans, per explicar-los la situació real del país i acceptar la seva responsabilitat d’aquest desastre empresarial i econòmic. Encara esperem que ho faci el senyor Aznar que va donar via lliure a una especulació salvatge del sòl i que ens ha portat a la situació actual. El president Rodríguez Zapatero estava i segueix encara als llimbs, sense coratge polític per adoptar mesures dràstiques i necessàries. Per sobre del poder del capital i té que haber-hi el poder polític que representa a la sobirania del poble. És clar que tota aquesta situació d’emergència nacional només pot succeir en una Espanya on improvisar és una pandèmia i un recurs de mediocritat supina. No té que ser estrany per ningú. Ni per els experts de Washington -no en va tenen el major nombre de premis Nobel del món- o de la CE que ens veuen com un llast que cal deixar caure per permetre enlairar-se als països avançats, progressistes que tenen a l’europeisme com a vocació.———————————————–El president Kennedy solia recordar un paràgraf d’Ortega: “els crítics taurins ben parapetats en els seus seients van entrant un rere l’altre disposats en files concèntriques, darrere els murs de la plaça, amb els seus vistosos abrics de pell, les seves bufandes, els seus barrets, les seves anells daurades i fumant enormes cigars de l’Havana; tots xiuxiuejen, xiulen, aplaudeixen i fan les seves crítiques, dintre la sorollosa plaça, però, només un se les té que veure amb la fera…” Kennedy va mantenir un dur enfrontament amb els magnats de l’acer, perquè varen aunciar un augment considerable de preus quan li havien assegurat que no ho ferien per no esfondrar el programa d’estabilització econòmica i de la inflació promogut per el president. Els preus no van pujar. A l’Espanya de l’Estat de dret les grans corporacions econòmiques i empresarials han fet sempre el que han volgut. Tant amb dictadures -Espanya és un país de dictadors- com amb una democràcia de baixa qualitat. El poble sempre a cop de bastonades per part d’una miserable ultradreta que encara, avui dia, censura. Com els deia, l’enfrontament del president Kennedy amb alguns irresponsables militars del Pentàgon i la maleïda CIA que volien provocar una guerra mundial i que entorpien la política de pau del president; la seva lluita contra el racisme; l’intent de restablir les relacions amb Cuba… JFK va donar la cara i, en tot moment, ho va explicar al poble nord-americà.————————————————El presidente Rodríguez Zapatero ni és líder, ni passarà a la història com a estadista. Això sí, ostenta el lideratge de la confusió, ambigüitat i de fer volar coloms. Ha actuat tard i amb mesures dèbils forçades per representants de la gran patronal i els sindicats. No disposa de cap pla efectiu per combatre la recessió. Ha demostrat manca de confiança cap a els seus conciutadans perquè ni els ha explicat res ni demanat suport, solidaritat i sacrifici. A Espanya el món TV només serveix per fabricar programació escombraries per a fomentar més analfabetisme. El president Rodríguez Zapatero no sap ni dirigir-se per televisió al país. La majoria del poble hagués comprès el missatge i es posaria al seu costat. No és només amb pregàries que Espanya sortirà d’aquesta dramàtica recessió que ha llançat a la cua d’Europa, és amb coratge polític i aplicant mesures dràstiques les quals un president dèbil com Rodríguez Zapatero és incapaç d’impulsar. Cóm és possible que en una Espanya amb 4 milions de treballadors aturats, hi hagi altres ciutadans que treballin 14 hores cada dia o més i altres no puguin treballar ni una hora? Cóm és possible que hi hagi tanta economia submergida que és el subdesenvolapament d’un país? Cóm és possible que hi hagin treballadors que cobren de l’atur i que treballin en l’economia submergida? Cóm és possible que hi hagin enormes fortunes que paguin mínims impostos? Qui té de tot i molt més, té que ajudar a qui no té res. Cóm és possible que el passat febrer l’augment de la compra de cotxes hagi pujat un 40% i els empresaris no paren d’acomiadar treballadors? És evident que els beneficis empresarials són importants i necessàris, però, no més que la dignitat de la persona humana. És possible que hi hagi tanta injustícia social i insolidaritat? En situacions com aquesta és el Govern qui té que evitar que tot això passi. O és que s’amaguen sota la taula?——————————–

  A diferència de les nacions amb estadistes, a Espanya, l’oposició no fa res per ajudar en una situació econòmica i empresarial que afecta a 4 milions d’aturats. Va ser el Govern del senyor Aznar, del Partido Popular, el qui van portar l’alliberament del sòl provocant una especulació salvatge que ens ha portat a la situació actual. Però, ni el senyor Aznar ni el PP accepten la seva responsabilitat. Tampoc fan res per ajudar. Això demostra que no poden gobernar un país. Ni molt menys a la nació catalana que no poden suportar ni en pintura. Un partit polític com el Partido Popular que és capaç d’organitzar un embolic tant greu en el Tribunal Constitucional i en regiones com València, no pot governar. Però tant el senyor Rodríguez Zapatero com el senyor Rajoy, cobren un bon sou que els paguen els ciutadans. No s’el mereixen.———————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- “Alice Austen House” és un museu únic que es troba situat a l’extrem de Staten Island. Antany, llar d’Alice Austen (1866-1952), està dedicat a la seva vida i obra ,una de les primeres i millors fotògrafes dels EUA.    

   LA PREGUNTA de la setmana.- Poc després del seu trasllat a el Bronx, l’any 1846, Edgar Allan Poe va descriure la seva casa com a “una acollidora caseta de camp” . En aquest lloc va escriure dues de les seves més reconegudes obres. Quin són els seus títols?

   EL LEMA de la setmana.-“Els diners de Hollywood no són diners, són neu congelada que es fon a la mà.” Dorothy Parker.

   LA NOTA de la setmana.- Els lectors d’EL PUNT digital que tinguin a bé participar a la secció “la pregunta de la setmana”, els farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Ho poden escriure a l’apartat de comentaris.

—————————————————————————-

—————————————————————————

 En Dani, lector dels BLOCS d’EL PUNT digital i fent referència a una sèrie de texts dedicats a la vida i presidència inacabades de John F.Kennedy, ens ha demanat -més d’una vegada- les circumstàncies per les quals el Servei Secret nord-americà que té a la seva cura la seguretat i protecció del president dels EUA, no va poguer evitar el seu assassinat a Dallas (Texas), el 22 de Novembre del 1963. També ens demana l’esmentat lector, informació prop la participació de la CIA en el magnicidi. Mirin, a les poques hores de la mort del president Kennedy, una part destacada de nord-americans van intuir el que estava passant. Al cap d’unes setmanes la meitat dels nord-americans s’en van adonar del que havia passat. Al cap d’uns anys -cinc, més o menys- la gran majoria del poble nord-americà ja se n’havia donat compte de tot el que havia passat. Avui, cap ciutadà dels EUA -per més recòndit que sigui el lloc on visqui- que no sàpiga que va ser “la companyia “ qui va portar a terme el cop d’estat i magnicidi del president. Un grup de sicaris fanàtics amb coeficient d’intel.ligència “menys zero” (-0), pertanyents al grup d’operacions encobertes de la CIA, els que vàren executar al president dels EUA, John F. Kennedy. Però, tota aquella fastigosa operació mai s’hagués pogut realitzar sense la complicitat de l’FBI, part de la policia de Dallas i alguns membres de la màfia. L’operació es va començar a preparar quan en una visita realitzada per el president Kennedy a la ciutat d’El Paso (Texas), el mes de juny del 1963, ell mateix va fer públic que la tardor d’aquell mateix any, faria una gira per varies ciutats de Texas i entre elles, Dallas.————————————————————————–Kennedy va ser assassinat fa 46 anys, però, han estat els mateixos grups poderosos contra els quals la seva Administració va lluitar, els qui avui provoquen per els seus faraònics interessos particulars i en contra de l’interès públic, aquest desastre econòmic i d’injustícia social. Milions de persones pateixen considerablement a causa de la manca de responsabilitat de certes activitats del món dels negocis que porten a uns abusos propis de la roïndat.————————————————————–El 13 de Febrer del 1961, davant la Junta de la Conferència Industrial Nacional, va afirmar Kennedy: “No existeix un enfrontament inevitable entre el sector públic i el privat, ni entre la inversió i el consum, ni, com ja he dit, entre el Govern i els negocis. Tots els elements del nostre creixement econòmic nacional són interdependents. Cada sector té el deure de jugar el seu degut paper i aquesta és l’esperança i l’objectiu d’aquesta Administració…——————–“No farem descriminacions a favor ni en contra de cap sector de la nostra comunitat empresarial. Ens oposem de manera decidida a la corrupció , al monopoli i a l’explotació humana, però no als negocis. Sabem que el vostre éxit i el nostre estàn entrelligats, que vosaltres teniu dades i coneixements que nosaltres necessitem. A despit de les diferències que hagin pogut existir, cerquem quelcom més que una actitud de treva, cerquem l’esperit d’una aliança madura”. Els membres del Consell Assessor Comercial eren poc desitjosos de col.laborar amb el govern federal. Van suspendre les seves reunions i vàren decidir rompre les seves relacions amb el Departament de Comerç.———————-A principis del 1962 la indústria de l’automòbil, el termòmetre econòmic de la nació, va predir una xifra de venda anual de 7 milions de cotxes, amb un augment de 1.500.000 per damunt de l’any anterior. Bradford B. Smith, un economista de U.S. Steel (la més important companyia de l’acer), va afirmar devant la Junta de la Conferència Industrial Nacional: “He dit moltes vegades a aquest grup que segons va la nació, així marxa la indústria de l’acer, només que dues vegades més ràpid. Jo diria que la producció d’acer durant la primera meitat del 1962 pot considerar-se bastant bona”. Amb anterioritat el president Kennedy havia enviat una carta als dirigents de la indústria de l’acer, avisant i demanant que no pujessin els preus ja que això suposaria ensorrar tot el programa econòmic de la seva Administració que tenia com a eix central, evitar qualsevol desviació inflacionista. També, l’abril del 1962, el Sindicat de treballadors de l’acer va acordar, a petició del Govern federal, limitar les seves demandes d’augment de salari a 10 centaus l’hora, d’ençà el primer de juliol. Tot semblava anar bé per a tothom quan, per sorpresa i amb actitud de fets consumats, la indústria de l’acer va anunciar una pujada de preus de 6 dòlars la tona posant al president, als consumidors i als sindicats contra la paret. Els magnats de l’acer,com els del petroli, sempre havien fet el que havien volgut. Fotre’s de la presidència i del poble nord-americà és una costum per a ells, però, aquesta vegada, es vàren equivocar de president. El dia següent, en la seva conferència de premsa, el president Kennedy va declarar: “Al poble nord-americà, igual que a mi, li serà difícil acceptar una situació en la qual un petit grup de directius de la indústria de l’acer, les quals ànsies de beneficis i de poder privats excedeix del seu sentit de la responsabilitat pública, pot mostrar un menyspreu tant absolut cap a els interessos de 185 milions d’americans”.————————————Aquesta denúncia dels “titans” va atordir a la nació. Va senyalar el naixement d’una legenda. Els comentaris del president vàren sortir en els titulars de la premsa mundial, i inclús citats per “Pravda” per a la seva sorpresa i satisfacció. Els magnats estaven desorientats per la violència de la seva reacció i per el suport públic que el poble nord-americà va donar a Kennedy. Roger Blough, president de U.S. Steel, va mantenir que la seva decisió s’havia fet “en interès dels accionistes”.———————————————————(En el capítol -II- veurem la contestació de l’Administració Kennedy i com la indústria de l’acer va revocar l’augment de preus).——————–

—

        Roger Blough (amb ulleres), president de la U.S. Steel, l’any 1962,escoltant al president Kennedy

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El llegendari Cyclone, és el nom d’una de les poques muntanyes russes que funcionen per gravetat i sobre vies de fusta, que queden en el món. Construïda l’any 1927, agafa una velocitat de 110 quilòmetres per hora. Es troba en el famós parc d’atraccions de Coney Island, Brooklyn (Nova York).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Un museu únic que es troba situat a l’extrem de Staten Island i que porta el nom d’Alice Austen House, a qui va ser dedicat?

   EL LEMA de la setmana.- “A la vida real, el que no es rendeix és tot un valent“.Paul McCartney.

————————————————————————— 

   <<Estem assistint a l’extinció dels oceans…els mars han tocat fons, amb un gran nombre d’espècies de peixos, aus i mamífers marins a tocar l’extinció.>> (Pew Institute for Ocean Science). Segons l’ONU, les tres quartes parts dels bancs de peixos del món romanen sota amenaça per culpa de la pesca excessiva. Els nostres mars són vasts, però no il.limitats. Ofereixen aliment a milions de persones. I malgrat això, es troba protegida de l’activitat destructiva del ser humà: sols el 0,01%. Aquest percentatge tant petit no és suficient. D’aquí la necessitat sense dilacions de les reserves marines que són àrees del mar totalment protegides de tota activitat humana: parcs naturals per els mars. Sovint són implementades amb una aproximació menys decidida, però cada cop més estesa arreu de la Mediterrània (com a tot el món), perquè tenen nombroses avantatges.———————————————————————Sempre solen tenir una zona “nucli” on no es permet cap activitat extractiva, per permetre la supervivència de reproductors de gran talla, que produeixen moltíssims més ous per individu que els adults de poblacions sotmeses a explotació convencional. Així es complementa la protecció que en general es dóna als peixos petits amb mesures com la mida dels hams o de la malla de les xarxes, el tradicional <<peix petit, no, gràcies!>>, orientat a deixar créixer el peix. Sovint s’aconsegueix harmonitzar les necessitats dels diferents sectors, o transferir l’activitat pesquera sobrant a activitats econòmiques més rendibles, i respectuoses amb el medi marí, com les relacionades amb varietats de pesca més rendibles, ecoturisme o centres de busseig. Un anfós es pot pescar una sola vegada, en canvi es pot fotografiar infinitat de cops. Tot això es completa amb una adequada normativa i vigilància, associada a una investigació que permeti l’avaluació de l’anomenat “efecte reserva”, investigacions que són públiques i es comparteixen amb els sectors afectats.——————————–Recentment, la Royal Commission on Environmental Pollution anglesa ha fet una crida urgent perquè el 30% de les aigües de la zona econòmica exclusiva del Regne Unit es converteixen en una xarxa a gran escala de reserves de no tocar, sobre la base d’una sèrie de criteris i se n’exclogui la pràctica de qualsevol tipus de pesca comercial.———————————————–Al litoral gironi hi ha tres reserves marines. La primera i més coneguda és la reserva de les illes Medes, davant l’Estartit. La reserva de les Medes es va tirar endevant el 1990 i té una zona protegida i una altra estrictament protegida. La segona va ser la zona vedada entre el cap Negre i el Pa de Pessic, a Begur, coneguda com Ses Negres, que gestiona l’associació Nereo. Ses Negres comprèn 80 hectàrees. I la tercera afecta l’espai marí del Parc Natural del Cap de Creus. I es va fer efectiva per llei el 1998. En l’àmbit català, també hi ha la reserva Masia Blanca, al Vendrell. Finalment, la de les illes Formigues-Costa Brava, l’única reserva marina sense reserva integral de totes les creades a l’Estat espanyol, estarà aprovada a principi del 2010. I és aquí on el poble palamosí vol romandre informat de la situació actual de la reserva a favor de la protecció del mar i la vida marina de la Costa Brava. És propi d’una veritable democràcia la realització d’una tasca amb transparència i que correspongui a les aspiracions de la majoria de ciutadans ben informats. Catalunya és una nació que sempre ha mirat cap a Europa i és, dintre aquesta relació amb la CE , com vol desenvolupar-se. La democràcia, la llibertat, el progrés econòmic i social, la modernització en tots els camps, la recerca i la productivitat…ho trobem mirant i treballant junt amb els països europeus. Gran part d’Espanya mai ha volgut saber res d’Europa i precisament per això, es troba dintre aquest desastre econòmic i a la cua. Si no sabem portar cap a endavant una reserva marina, tal com ja fant a Europa, més val que arriem veles i ens deixem portar per vents de tempesta. Per sobre de determinats interessos econòmics particulars, hi han els interessos generals de tota la comunitat que vol que Palamós, la Costa Brava i el Baix Empordà siguin dels millors i més avançats en totes les aspiracions econòmiques i socials. Avançar amb un gran respecte cap a la Terra. Estem farts dels qui, per afavorir i afavorir-se d’una especulació salvatge i d’un capitalisme desenfrenat, ens han portat a una Espanya amb més de 4 milions d’aturats i 600 mil a Catalunya. La culpa no la tenen els treballadors, sinó els dirigents que el poble ha posat en els Parlaments-la més gra expressió de la sobirania popular- i dels gran poders econòmics que tenen sotmesos a molts integrants del poder polític. Tenim el dret i l’obligació de fer-los fora a les properes eleccions.————————————————————————————————————————

    LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La New York Public Library conté un dels documents més valuosos que existeixen sobre Amèrica: la carta que Cristòfor Colom va escriure l’any 1493 i en la qual descriu com “en 33 dies va passar de les illes Canàries a les Indies.”

   LA PREGUNTA de la setmana.- A la part de Coney Island que pertany a Brooklyn (Nova York) si troba l’històric i famós parc d’atraccions del mateix nom. Allà hi ha una de les poques muntanyes russes que funcionen per gravetat i sobre vies de fusta, que queden en el món. Quin és el seu nom? Quin any va ser construïda? Quina velocitat agafa aquesta muntanya russa?

   EL LEMA de la setmana.- “Ningú ha de cometre la mateixa bestiesa dues vegades, l’elecció és prou àmplia.”  Jean-Paul Sartre.—————————————————————————————————————————

Palamós va donar, fa uns anys, un gran pas andavant en la lluita incessant per a protegir la naturalesa i el paisatge de la Costa Brava. Afirmar això resulta inaudit quan es tracta d’una de les meravelles del món pel que fa a la costa i el paisatge. Hauria de ser tant lògic i normal com que la nació catalana, ha tingut i té una ferma vocació europeista. Vull dir, doncs, que Palamós hi va donar un impuls exemplar quan, mitjançant votació popular, es va salvar el paratge i plana de Castell de les urpes d’una especulació salvatge que, finalment, ens ha portat a la miserable situació econòmica actual. Castell és ara, un parc natural del que en pot gaudir tot el poble així com els milers de visitants que allà hi acudeixen. I no es tracta sols de paisatge, sinó també de la vida que aquest ens porta: les rieres que traslladen l’aigua de pluja; els canyars centenaris; la vegetació pròpia de les dunes de les platges que s’ha aconseguit regenerar; les aus que, en les seves llarguíssimes rutes hi troben un espai per a sobreviure; els milers d’arbres salvats de tantes tales que han agredit el territori; els camins oberts i senyalitzats per a ús dels excursionistes a peu o en bicicleta; l’accés al poblat primitiu que, situat en lloc privilegiat, encara podria mostrar molt més de tot el que conté; l’enorme terreny agrícola de la plana apte per producció mediterrània; la possibilitat d’una hostatgeria a la casa antiga situada al final de la platja. En definitiva, una mostra gairebé única de la natura i el paisatge de la Costa Brava, salvats per votació popular per el poble de Palamós i amb la decidida intervenció del desprès batlle, Josep Ferrer. Entitats de la vila, entre les que cal destacar “Salvem Castell”, hi varen donar un gran suport. Com a palamosí em sento orgullós de pertànyer a un poble que ha volgut protegir un parc natural com el de Castell. I m’hi sentiria doblement si Palamós tornés a donar un pas contundent i exemplar per salvar, aquesta vegada, un altre parc natural, però, en el mar, que ha estat i és una de les raons de l’existència de la nostra vila marinera: la reserva de les illes Formigues.

La primera imatge correspón a l’actual paratge i plana de Castell, a Palamós, salvats per votació popular. Avui és un parc natural per a la gent del poble que ens sentim plens d’orgull de mostrar-ho als visitants. L’altre imatge correspón a les illes Formigues, un altre parc natural, però, en el mar de la Costa Brava. Cal que el salvem, també, per a les futures generacions i per la vida en el mar al qual els palamosins estimem i volem respectar. I demanem, també, respecte per el nostre territori del Baix Empordà.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els dos lleons esculpits per Edward Clark Potter a la New York Public Library, porten els noms de “Paciència” i “Fortalesa”. La New York Public Library és una de les grans institucions culturals del món. Fundada l’any 1895, va sorgir de la fusió de dos biblioteques privades, la del milionari John Jacob Astor y la del hereu immobiliari James Lenox. Actualment a Nova York hi han 85 biblioteques repartides per tots els barris.

   LA PREGUNTA de la setmana.- La New York Public Library posseeix un dels documents més valuosos que existeixen sobre Amèrica, escrit l’any 1493. A quin document ens referim?

   EL LEMA de la setmana.- “Entre dos mals, sempre trio el que mai havia provat abans.” Mae West.

—————————————————————————-

   Hem dedicat quatre capítols a explicar les circumstàncies per les quals el vicepresident dels EUA, Lyndon B. Johnson, no va prendre part en el cop d’estat contra el Govern del president John F. Kennedy i en el magnicidi d’aquest. La personalitat, prestigi polític i entrega al servei públic, així, com la seva admiració cap a Kennedy i coincidencia política amb els continguts del programa de la New Frontier, l’aparten d’aquest desastre americà que va ser l’assassinat del president Kennedy. Durant més de quaranta anys el poble americà, va partir les conseqüències d’aquell covard atemptat orquestat per la maleïda CIA i que encara esperem que demanin perdó davant els ciutadans, la llibertat, la democràcia i la justícia. La llarga i cruel guerra del Vietnam -Kennedy ja havia ordenat la progressiva sortida dels militars allà estacionats-; l’assassinat del senador i candidat a la presidència dels EUA, Robert F. Kennedy i del pastor premi Nobel de la Pau, Martin Luther King; la mofa al poble nord-americà i la vergonya per a la presidència que va significar el Watergate del caòtic Richard Nixon; les barbaritats de l’Administració Bush entre altres fets que varen ser causats com a conseqüència d’uns grups imfames i molt poderosos que, amb l’assassinat de Kennedy, varen voler decapitar la dignitat, la fortalesa i la grandesa de la presidència nord-americana. És just que el poble dels EUA vegi en Barack Obama i desde el record a Kennedy, el retorn d’una vida i presidència inacabades.———–Amb aquest capítol acabem els dedicats al vicepresident Johnson, tot atenen a un comentari d’en Dani, lector dels BLOGS d’EL PUNT digital. Hi ho fem al recordar i transcriure un emotiu missatge que el 22 de gener del 1964 -dos mesos desprès de la mort de Kennedy- va escriure i emetre el ja president Lyndon B. Johnson on es veu l’afecte i admiració cap al seu antecessor assassinat.  Diu així: “Avui fa dos mesos que va morir…i amb ell una part d’Amèrica. Era tant efectuós i tant estimat per tot el món; tant prudent i tant valent; tant bo i tant gran com a home, que nosaltres, els qui tenim que finalitzar la missió que ell havia iniciat, el trobarem a faltar molt més del que haguéssim imaginat. “Cap nació -va dir el president Kennedy al Congrés fa dos anys- ha estat tant disposada com la nostra a carregar amb el deure i la glòria de la llibertat”… I, certament, cap altre home de la nostra època ha estat tant ben dotat per acceptar el deure i la glòria de la presidència. Als complexos problemes de la política -ja sigues aquesta fiscal, exterior o domèstica-, ell els donà noves perspectives i un agut discerniment. Davant els explosius problemes de la pau i de la guerra, ell adoptà un posat de paciència constant i un valor exemplar. I davant la moral d’aquesta nació i les seves crisis constitucionals amb referència als drets humans, va demostrar posseir un cor que vessava compassió i una serenitat a tota prova. Per damunt de tot, el president Kennedy era un veritable impulsor d’esperançes…; noves esperançes de pau i llibertat per els nostres semblants; noves esperançes per a la nostra nació i per el món sencer.———-“Les exigències de la vida no sempre les podem elegir”, va dir. I també podria haver afegit que tampoc es pot elegir els atzars de la mort. Però, tant viu com mort, John Kennedy va saber fer bategar els cors de tota la Humanitat…, i amb les seves paraules i obres que tenen que guiar-nos i encoratjar-nos, la seva curta vida no haurà estat inútil.————————————————————————————————President——————————————————-Lyndon B. Johnson————-La Casa Blanca——————————————————–22 de gener del 1964———————————————-—————————————————————

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Lluís Millet i Pagès (1867-1941) l’any 1890, quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, tocava el piano en el quartet del Cafè Pelai que hi havia a la Rambla de Canaletes, cantonada al carrer Pelai.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- La New York Public Library és una de les grans institucions culturals del món. Dos lleons la custodien coneguts, cadascún d’ells, per un nom. Quin és aquest nom? Quin artista hi va esculpir aquests dos lleons?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “La vida no és més que una contínua successió d’oportunitats per sobreviure”.- Gabriel García Márquez.

—————————————————————————

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que tinguin l’amabilitat de contestar a la pregunta de la setmana, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Els enviarem un bolígraf de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-

   Hi han efemèrides que mai podem oblidar. L’Orfeó Català va ser fundat el 8 de Setembre de 1891 per Lluís Millet i Pagès (El Masnou, Maresme 1867-Barcelona 1941), secundat per Amadeu Vives. Tenia 24 anys. Estava composat per setanta cantaires i el seu objectiu era el de ser una societat coral i centre de cultura musical, amb biblioteca especialitzada i revista musical, al voltant d’aquesta, intentà organitzar la vida musical a Catalunya i crear una música catalana. En aquest aspecte, Enric Morera, (Barcelona 1865-1942), fundador del cor Catalunya Nova realitzà una obra esplèndida. L’Orfeó Català arrelà immediatament i va encapçalar el moviment orfeonista català, gràcies al talent i a la dedicació de Millet, en qui concorrien excepcionals dots de músic i de director, artístiques i humanes. Cadascún d’ells -em refereixo a personatges d’aquells anys- dintre les seves vocacions i especialitats de treball, varen ser forjadors de la nació catalana.———————————————————————-La col.locació de la primera pedra del nou estatge social de l’Orfeó Català, el Palau de la Música Catalana, tingué lloc el 23 d’Abril de 1905. Dintre seu, en una capsa metàl.lica, hom diposità unes medalles de la Unió Catalanista, uns exemplars de “La Renaixensa”, “La Veu de Catalunya” i “Revista Musical” així com l’acta fundacional firmada pels directius de la societat. L’acta diu: <<En la ciutat de Barcelona, avui, diada de Pasqua Florida i del gloriós Sant Jordi, patró de la nostra estimada Catalunya, constituïda en aquest lloc la Junta Directiva de l’Orfeó Català, institució coral fundada l’any 1891, composta al present de 85 socis coristes i de 1.358 socis protectors, ha dipositat aquesta pedra -un cop beneïda- en els fonaments de l’edifici, per arxivar-hi junt amb altres records, aquesta acta en la que es consignen les dates memorables del dia 13 d’octubre de 1904, data en què fou adquirida per l’Orfeó Català la propietat d’aquest terreny, el dia 13 de febrer d’enguany en què començaren les excavacions per a sentar-hi els fonaments, i la del dia 10 d’abril, també d’enguany, en què s’inauguraren les obres d’aquest edifici que, ajudant Déu, i per enaltiment de l’Art i de Catalunya, s’ha de veure coronat per la gloriosa bandera de la terra. Barcelona 23 d’abril de l’any 1905.>> El Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser inaugurat el 15 de febrer del 1908. Per costejar les obres va ser emessa una emissió de d’obligacions que va ser coberta de seguida, i amb escreix, pels amics de l’Orfeó.—————————–Allò que les bombes del feixisme no van aconseguir, ho està fent aquesta espècie de “Watergate” a la catalana que, al voltant del Palau de la Música, s’ha anat telant com en la penombra d’una gran teranyina. L’altre Millet i tothom qui, d’una manera o una altra – la justícia ho haurà d’aclarir, esperem que aviat- ha remat en direcció oposada a la que desitja la majoria del poble de la nació catalana. Una gran nació forjada per homes i dones que, en el transcórrer de la història, han treballat i patit considerablement perquè totes les institucions socials i polítiques catalanes funcionin amb claretat, sense màcula. Exigència del pudor, la decència, les bones costums i l’integritat. Més que més, de la veritable democràcia. I és precisament aquesta que té que funcionar com una màquina aplanadora per a defensar un poble enganyat, estafat i que, de cap manera, pot tolerar que s’en facin mofa. Resulta difícil d’acceptar que, en qüestió tant greu com la del Palau, el Parlament no hagi encara format comissió parlamentària -amb elecció dels seus components- per tal d’iniciar audiències públiques televisades i radiades, en col.laboració amb la justícia, perquè al poble commocionat no se li amagui res.————Escoltin, els mitjans d’informació no paren d’expressar i fer-ne ressó que l’actual manera de portar el cas per part del jutge encarregat, és molt criticat per l’opinió pública. Hi ha un descontent generalizat cap a la justícia. I això no és gens bo tant per la democràcia com per a la mateixa justícia. Potser ens hauria de portar cap a un canvi radical en la manera de portar aquest cas. Això, ens recorda també, la situació de la primera llei de Catalunya: L’Estatut de la nació catalana llançat al TC per el PP i set “regiones” espanyoles més, desprès de ser refrendat per el poble català. Desde l’any 2006 que Catalunya és martiritzada amb l’amenaça d’una sentència que anul.larà la ja escasa fortalesa d’una autonomia que no permet que el poble català es governi segons les seves pròpies lleis, és a dir, una autonomia de pandereta; una autonomia de per riure. Com tot el que Espanya és capaç de fer davant d’Europa: fer riure desde la triste i penosa cua. Els darrers, els últims. Per això no poden tolerar l’Estatut, perquè és europeu. Pel que fa a la Justícia d’aquesta nació de nacions, potser ha arribat el moment de que els fiscals i els jutges siguin elegits per el poble. 

 Lluís Millet i Pagès, fundador de l’Orfeó Català

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com a resultat de l’accident Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d’Arabia, va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de Maig del 1935. D’aquesta manera es va apagar una de les figures militars més controvertides, complexes i interessants que han aparegut a la història anglesa. Va rebre sepultura en el cementiri de Moreton, i a la Església de St. Martin, a Wareham, va ser erigida una estàtua, obra d’Eric Kennington, en la que Lawrence està representat amb robes àrabs. En el lloc on va patir l’accident si va posar una placa commemorativa.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Lluís Millet i Pagès (1867-1941) l’any 1890, quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, tocava el piano en un quartet. Quin era el nom d’aquest grup?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “El que estima massa és més ric del que es pensa.” Camille Goemans.

—————————————————————————-

   Així ho escriu i és un plaer llegir-ho, Narcís-Jordi Aragó, -tota una vida dedicada a la comunicació periodística-, en el seu llibre “L’Empordà d’anar i tornar” (Edicions Baix Empordà): “Recordo com si fos ara mateix el dia que vaig descobrir l’Empordà. Des de petit, hi havia estat moltes vegades però mai no se m’havia revelat com en aquella ocasió. Eren les cinc de la tarda d’un onze de febrer. Havia sortit de Girona en taxi amb una  missió radiofònica impossible: gravar unes entrevistes amb els intèrprets de la pel.lícula The sea fury que, quan jo vaig arribar a l’Estartit, ja havien alçat el vol. Abans, però, d’aquesta frustació professional es produiria el miracle que donaria a aquell dia singular la categoria de memorable. A l’alçada del poble de la Pera, de la carretera de Girona a Palamós, el taxi va trencar a mà esquerra per enfilar la ruta que baixa, en línia recta, fins a Torroella. I allà, de sobte, com una aparició, s’em va oferir, rutilant, el paisatge de la plana que s’estén com una enorme catifa des de Rupià fins a la ratlla de mar. Feia vent, i tot el panorama, obert com un decorat màgic, era il.luminat per una claror nítida que retallava les fulles dels arbres, les herbes dels conreus, les siluetes de les cases i dels campanars. Al fons, sobre la tensa volta del cel, s’alçava poderós el massís del Montgrí amb el dau quadrat del seu castell. L’horitzó era una franja de plata solcada pels immòbils vaixells de les Medes. Aquella plana immensa, brodada amb tots els colors del món, era un prodigi de proporció i de perfecció, de cohesió i d’harmonia. I el cotxe, que s’esmunyia entre els camps, em submergia en el fons del paisatge i m’integrava cada vegada més en el seu si esplendorós.”——————-Qui ho explica i descriu d’aquesta manera no és només un mestre de la comunicació periodística i literària, és un amant de la Terra, la naturalesa, el paisatge, la terres fèrtils pel conrreu engolides per la voracitat de carreteres i més carreteres. Així ho ha escrit i defensat en Narcís-Jordi Aragó en molts dels seus escrits i en els que ha fet palesa la progressiva destrucció de la Costa Brava. Ho llegeixo a “75 anys entre la creació i la destrucció”, “El dia que el paisatge s’hagués pogut salvar”, “El ser o no ser de la costa”, “L’ultimàtum de la reconversió” entre els vuitanta escrits de que es compon un dels seus llibres, “L’Empordà d’anar i tornar”. Defensar el paisatge és defensar la Terra i defensar aquesta és defensar la vida, precisament, en uns moments en els que el Baix Empordà està patint la més gran devastació de la seva història.———————Podria escriure blogs sencers a prop de l’ofici periodístic i literàri d’en Narcís-Jordi Aragó, així, com el seu activisme social al servei de la comunitat en uns inicis -any 1965- marcats per ser un dels fundadors de la revista <<Presència>>, plataforma catalana d’oposició a la dictadura, que va dirigir durant tretze anys. Aquesta oposició que es va anant formant i que el propi dictador Franco va dir una vegada amb el seu acostumat menyspreu cap a la democràcia: “Oposición, pero quién la ha nombrado? D’énçà aquests moments tota la tasca d’en Narcís-Jordi Aragó, mestre de periodistes, ha anat baixant com la corrent d’un riu que, al final, arriba a formar un gran salt d’aigua i on aquesta segueix fluint cap avall i, desitgem que així sigui per molts anys.————————El vaig tenir com a professor en uns cursos sobre tècnicques d’expressió escrita organitzats a Girona per la Caixa de Pensions i dirigits als seus empleats; vàrem compartir estones de feina en la tasca de corresponsals informatius; en algun acte cultural, també organitzat per “la Caixa”, i en el qual ell hi participà com a conferenciant; vàrem coincidir com a membres del jurat del recordat Festival de la Cançó Marinera de Palamós. Mai podré oblidar un dia en el que ens vàrem trobar al Teatre Municipal de Girona i, aprofitant l’entreacte, en Narcís va anar a buscar a casa seva un exemplar del seu llibre “Papers de butxaca” i el va dedicar al meu fill.———————————————-Als premis i guardons obtinguts en el decurs de la seva vida professional si afegeix, ara, el recent guardó per una funció que ha complert amb escreix: el de l’Ofici de Periodista, atorgat per el Col.legi de Periodistes de Catalunya i que vol “reconèixer-li la trajectòria periodística que sigui una referència per el conjunt de la professió i per els estudiants que es preparen per accedir-hi.”  Hem de tenir present que la premsa té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i escepticisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els diaris han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot allò que s’imprimeix sigui veritat, sinó que tot allò que succeeix d’importància sigui imprès, per molt que pugui molestar a uns o els altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, escriu: “No hem de creure, malgrat tot, que els periodistes siguin cavallers errants de la veritat. Són homes com tots, amb les seves debilitats i els seus vicis. No senten per la veritat una veneració d’índole moral, no diuen la veritat perquè la consciència els hi mani -car hi ha casos que és així-, sinó que són professionals la qual matèria primera és, justament, la veritat, els fets, i que, per tant, consideren la veritat com el sabater considera el cuir o el panader la farina, l’element fonamental en el seu ofici. Sense la veritat, el periodista no seria periodista, sinó sintetitzador de butlletins oficials i lloro de personatges. A un periodista nordamericà no li passaria pel cap fer una entrevista i no formular les preguntes que li semblen més conflictives per a l’entrevistat, i això no per agressivitat, sinó perquè són justament les coses conflictives per els homes públics aquelles que el públic té dret a saber.”  Escoltin, sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar. La premsa és, doncs, fonamental en una democràcia, i la llibertat de premsa és fonamental perquè els diaris siguin considerats com a tals.———————————————————-He començat aquest escrit amb un paràgraf del llibre de Narcís-Jordi Aragó, “L’Empordà d’anar i tornar”, em permetran que acabi, també, amb un paràgraf del mateix llibre que es refereix a “el ser o no ser de la costa” i que diu així: “Amb aquest teló de fons, la Demarcació de Girona del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya organitza un Debat urbanístic sobre la Costa Brava en el qual es vol fer <<un replanteig global d’on som i on anem en la transformació del territori>>, amb  l’objectiu confessat d’arribar a <<l’ajust o la rectificació, si cal, de la política turística i edificatòria actual>>. No es pot negar que aquest plantejament és suggestiu i que podria provocar repercussions importants. Els arquitectes han tingut i tenen -per a bé i per a mal- una quota notable de responsabilitat en la transformació del paisatge costaner. I la tindran -per a mal o per a bé- en les actuacions que es produeixin a partir d’ara. El paisatge es transforma perquè canvia la societat; ell és l’expressió plàstica més fidel de la gent que l’habita. Així, el paisatge ferit de la Costa Brava actual és el reflex d’una època, d’una manera de fer i d’una manera de ser. Si, sobre els errors irreversibles i els estralls irreparables de les últimes dècades, fóssim capaços de refer un nou paisatge equilibrat i harmònic, això voldria dir que tornàven a enllaçar amb el bo i millor de la història i que érem més assenyats, més racionals, més civilitzats i més cultes que els nostres antecessors immediats. Aquest és el repte, i caldria que ens en sortíssim. Primer de tot, per salvar la nostra pròpia reputació. I després, perquè en un país com aquest, que s’ha acostumat a necessitar als forasters, l’atractiu del paisatge va íntimament lligat a la seva supervivència. És per això que ens hi juguem, en aquest doble sentit, el ser o no ser de la Costa Brava.” (“L’Empordà d’anar i tornar”, Edicions Baix Empordà).————-Narcís-Jordi Aragó ho va escriure l’any 1989. Més clar no pot ser. Qui no ho entengui que s’ho faci mirar,tot i que, ja serà una greu crisi del turisme la que posarà les coses al seu lloc.

                                                “L’Empordà d’anar i tornar”, si us plau, no el martiritzin més.

——————- ——————————————————————      LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El 13 de maig de 1935 Lawrence va anar cap a l’oficina de correus de Bovington per enviar un telegrama. A la tornada, prop ja de la seva casa de Clouds Hill, es va veure obligat a realitzar una brusca maniobra amb la seva moto Brough al creuar-se amb dos nens en bicicleta. Lawrence va sortir expulsat i es va colpejar al cap. A causa de l’accident va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de maig de 1935.

—————————————————————————-

     LA PREGUNTA de la setmana.- Les paraules “Existeixen dues classes d’homes: aquells que dormen i somien de nit i aquells que somien desperts i de dia…aquests són perillosos, perquè no cediran fins veure els seus somnis fets realitat.”, vàren ser escrites per Thomas Edward Lawrence (Lawrence d’Aràbia) i figuren en una placa commemorativa. A quin lloc és troba aquesta placa?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Tot home de negocis ha d’estar preparat per anar a la presó.” Giancarlo Parretti.

—————————————————————————-