La nova frontera

   (Segueix del capítol anterior). Durant el mandat de Nixon -el president sí coneixia tots els antecedents de Hunt- aquest va dirigir el grup de cubans de l’escàndol Watergate. Hunt es va declarar culpable i va ser comdemnat a una pena de 30 mesos a 8 anys de presó i 10.000 dòlars de multa, per Watergate. Només va complir 33 mesos de presó. En el fragor de l’escàndal del Watergate, la seva esposa Dorothy va perdre la vida a Chicago en un misteriós accident d’aviació. Entre les restes de l’avió es va trobar un moneder, a l’interior del qual hi havien 10.000 dòlars en bitllets de 100. Dorothy Hunt havia estat servint d’enllaç entre Kalmbach, l’advocat de Nixon, i els acusats del Watergate que es trobavem en llibertat sota fiança. Havia succeït allò que era llògic d’individus disposats a realitzar aquesta classe de treballs: demanar diners a canvi de silenci. Howard Hunt va ser el més exigent. Va rebre en total 275.000 dòlars i la promesa de que, si era sentenciat, el president l’indultaria. Actualment viu a North Miami, al final d’un carrer sense sortida, entre pals i rètols que diuen “no traspasar, está invadiendo propiedad privada”. Té 86 anys, pateix d’un linfoma (tumor maligne) a la boca, camina en cadira de rodes perquè li varen amputar una cama a causa de l’arteriosclarosis, està sord i quasi cec. També figura en el seu criminal i escabrós currículum haber subministrat informació d’intel.ligència a l’exèrcit bolivià per a la localització i captura del comandant Ernesto Che Guevara. Mentre Howard Hunt i algún altre assassí a sou de la CIA -la majoria foren assassinats en el transcurs dels anys i de les investigacions- que varen col.laborar en els cops d’estat i assassinat dels presidents Kennedy, Allende i altres caps d’Estat, polítics i milers de ciutadans, es podreixen en un femer d’infàmia, els instigadors i els seus descendents  viuen en exorbitants mansions amb aixetes d’or i plata edificades amb piles de diners tacats de sang. La dels pobles oprimits i treballadors explotats que han gosat plantar cara a les grans multinacionals nord-americanes i als seus sicaris: la CIA, refugi de nazis. Són coneguts els noms de destacats membres del partit nazi alemany que, finalitzada la Segona Guerra Mundial, varen ser fitxats per la CIA. Nixon va tenir que dimitir per deixar que la Casa Blanca es convertís en un niu de corrupció i d’elements de la CIA. Bush ha quedat arraconat a les runes de la història, per consentir que la CIA -el seu pare en va ser-ne dirigent- tornés a la bogeria de la Guerra Freda. Veurem fins a quin punt, Barack Obama, -en lloc de clausurar-la- es baixa els pantalons.

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior. Richard Nixon va ser anomenat candidat, per el partit republicà, a les eleccions per a la presidència dels EUA, l’any 1960. Nixon va perdre les eleccions davant el demòcrata John F. Kennedy que va obtenir una victòria molt ajustada: va guanyar per 100.000 vots més. Cent anys abans, el 1860, Abraham Lincoln va ser elegit president dels EUA per el partit republicà.

—————————————————————————-

      LA PREGUNTA de la setmana. L’edifici (building) a la ciutat de Nova York del diari “The New York Times”, de quantes plantes està format i qui va ser l’arquitecte que va dirigir la seva construcció?

—————————————————————————-

      EL LEMA de la setmana.- “Quan els pacífics perden tota esperança, els violents troben motius per disparar”. HAROLD WILSON.

—————————————————————————-

La foto.- És un fet que, a Platja d’Aro, no és pas la primera vegada que ho veiem. Nosaltres i les nombroses persones que, a peu i en aquestes dades, circulen per el passeig i els laterals del pont del Ridaura, que desemboca a la platja. És la moda immunda de llançar-hi des d’el pont, carretons de compra utilitzats pels clients dels supermercats. De fet, n’hi han algúns a prop. Algunes vegades hi havia vist un carretó, però l’altre dia n’hi havia set. Els transeünts, la majoria estrangers, tot i que s’ho miren estranyats, ja saben que a Espanya tot és possible i permès. El concepte europeu de que un país net, no és aquell on més es neteja sinó on menys s’embruta, aquí costa d’arrelar. Encara que podria ser un ensenyament bàsic de guarderia infantil.

Text i foto: Enric Figueras

—————————————————————————- 

   El senyor Rajoy està acabat com a president del PP; com a líder de l’oposició i com a possible futur president del Govern espanyol. Cregui´m plegui i dediqui´s a anar a pescar que, crec, li agrada molt. Si no és així, és que els ciutadans de les nacions d’Espanya -tractats com a ramat de borrecs per part d’alguns mandataris del PP- han perdut la seva dignitat democràtica. O, que s’estimen més viure d’esquenes a la democràcia, és a dir, en una dictadura. Les recents acusacions de Rajoy al president del Govern espanyol, a qui ha qualificat de ser el responsable d’una inquisició contra el PP, són impròpies d’un polític europeu. Els records d’una trista i penosa història
d’Espanya, ens recorden a la maleïda Inquisició portada a sang i foc per l’Església catòlica. I no en
parlem del cop d’estat del general Franco; de la Guerra Incivil espanyola i durant la dictadura
franquista. No ens parli d’inquisicions i no ens recordi aquestes desgràcies, senyor Rajoy.————–
————Ja quan tres anys enrera, Mariano Rajoy i els jerarques del PP varen organitzar una
campanya contra Catalunya i llançar l’Estatut al TC, va quedar clar que no senten cap respecte per a
les autonomies ni, molt menys, per els ciutadans de la nació catalana que l’havien votat en
referèndum. Ara, aquesta manca de respecte davant els nombrosos escàndols de corrupció que
continuen esquitxan el PP, ja és contra la democràcia. Dòna la sensació que molts dirigents d’aquest
partit de dretes, no donen cap valor a la justícia, a la democràcia i a l’Estat autonòmic. Però, també,
contra el pròpi líder del PP a qui, per tot el que estem veient, molts dels seus dirigents arreu d’Espanya
no li tenen cap respecte. A vegades penso que els jerarques del PP encara romanen ancorats en els
anys de “Amar en tiempos revueltos”. Despertin, d’una vegada.—————————————
——————–Les declaracions i acusacions per part de dirigents del PP suposen jugar amb foc i
és també frivolitzar sobre l’Estat de dret. A la formació política que lidera Mariano Rajoy no paren de
sorgir-li trames corruptes que esquitxen els seus càrrecs i és aquesta la qüestió que els hauria de
preocupar, no pas els intents de la justícia i la policia per aclarir els fets. Ni tampoc de la premsa
responsable i valenta que té que ser la servidora de la veritat. Per el públic, servir la veritat no
consisteix només en que allò que s’imprimeix sigui cert, sinó en que allò que succeix d’importància es
publiqui, per molt que molesti a uns o als altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir
mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Sense un públic ben informat, la
democràcia no pot funcionar. La premsa és, doncs, essencial en una democràcia, i la llibertat de la
premsa és essencial perquè els diaris puguin ser considerats com a tals.
—————————————————————————-   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: “L’impeachment” no existeix en el dret constitucional de cap país, només als EUA. Precisament per la separació tant rígida de poders que estableix la Constitució, havien de trobar un mecanisme perquè el president no estigués per sobre la justícia. Aquest mecanisme és “l’impeachment”. Ens ho explica Víctor Alba, periodista polític i professor de ciències polítiques de la Universitat nord-americana de Kent:”Si un president, en un atac de gelosía, mata a un home, posem per cas, no s’el pot processar, però la Cambra el pot declarar “impeached” i desprès el Senat el pot jutjar. Si el president comet un acte d’alta traïció, també. El mecanisme està calcat del procediment judicial comú. En aquest, el sospitós d’un delicte és investigat per la policia i el fiscal. Aquesta és la funció que correspón al Comité Judicial de la Cambra quan es tracta del president. Si el fiscal considera que hi han motius per processar al sospitós, ho somet a un gran jurat, que diu si el processa o no. En el cas de “l’impeachment”, el gran jurat és la Cambra de Representants. Si el gran jurat processa, passa l’assumpte a un jutge i al jurat. Si la Cambra declara al president “impeached”, l’assumpte passa al Senat.”—————————————————————————-   LA PREGUNTA de la setmana.- Quin any es va presentar Nixon com a candidat republicà, per a la presidència dels EUA,  davant del demòcrata John F. Kennedy?—————————————————————————————————   EL LEMA de la setmana.- “Les respiracions del mar són minuts d’eternitat”. Margherita Guidacci.”—————————————————————————-             

    

    

   Ja hem fet notar en els capítols anteriors sobre l’escàndol i corrupció del Watergate que aquest va ser la continuació del complot polític i militar que va provocar el cop d’Estat i magnicidi del president John F. Kennedy. La política de justícia social i de pau -acabament de la guerra freda- portada endevant per el jove president, era una amenaça per els poderosos interessos econòmics i militars que, des dels anys quaranta i mitjançant un govern paral.lel, la dictadura de la CIA ha protegit a través de nombroses operacions encobertes i assassines, entre les quals hi figura l’assassinat del president Kennedy que va amenaçar en clausurar-la. Cap altre president nord-americà ha tingut pebrots per tancar la CIA, una ignomínia per a la democràcia i la llibertat. I que durant la maleïda presidència de George W. Bush va agafar més força ja que Bush pare en va ser-ne un dels seus principals dirigents. Recordem la barbaritat dels anomenats avions espia. ——————————————————-La “New Frontier” de Kennedy va representar el ressorgiment d’una nova Amèrica (justícia social, pau, igualtat d’oportunitats, drets civils, educació, l’Aliança per el Progrés, el Cos de la Pau, la conquesta de l’espai, una reforma del capitalisme i del sistema fiscal…). En canvi, el Watergate de Nixon, va representar l’enfonsament dels ideals de la presidència i democràcia dels EUA. Del Watergate n’hem parlat abastament en capítols anteriors. Hi ha un fet, però, que durant tot el desenvolupament del Watergate no s’en va saber res i que demostra fins a quin punt la corrupció i criminalitat van imperar a la Casa Blanca de Nixon.—–John Ehrlichman, assistent del president Nixon, va contractar a un ex-agent de la CIA, Howard Hunt, com a consultor de la Casa Blanca per 100 dòlars diaris. Hunt era propietari de varis noms falsos. Havia actuat, per la CIA, a Mèxic, París, Viena, Madrid i Montevideo. Va organitzar, l’any 1954, el cop d’Estat contra el president de Guatemala, Jacobo Arbenz, que va pretendre repartir terres entre els pagesos que les conreaven. Col.laboradors de Hunt van ser els oficials de la CIA, David Atlee Philips y David Sánchez Morales. Expert en propaganda, Hunt és el que més mentides ha propagat sobre Cuba, on hi va fer d’espia els anys 1959 i 1960. 

Va formart part, l’any 1963, del grup Alfa 66 que va dur a terme l’atemptat, a Dallas  contra el president Kennedy. També formaven part del grup els ja esmentats oficials de la CIA, David Atlee i David Sánchez. El president Nixon coneixia tots els antecedents de Hunt quan aquest va ser contractat per la Casa Blanca.

————————————————————————————-

    NOTA.- El capítol següent serà el darrer sobre el tema del Watergate i que hem anat publicant amb motiu dels 30 anys dels fets que van portar a la dimissió del President dels EUA, Richard M. Nixon, acusat d’una greu corrupció política. Aquí a l’Espanya que només sap ser la platja d’Europa -com s’en foten de nosaltres- hi ha jutges que arxiven les causes judicials per corrupció, principalment, quan afecten al Partit Popular i que, com veiem, cada vegada són més nombroses. És una vergonya espanyola. No és estrany, doncs, que el país que roman a la cua d’Europa sigui el primer en corrupció.

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta del tema anterior: La secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal diu: “Qui tenint coneixement d’haber-se comés un delicte, ho amaga i no informa del mateix tant aviat com pugui a un jutge o a una altra persona amb autoritat civil o militar, serà castigat amb una multa de no més de 500 dòlars o empresonat per a no més de tres anys, o ambdues coses.”

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana: Què significa i que representa als EUA la paraula “impeachment”?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana: “Els dictadors de dretes volen la teva cartera; els d’esquerres, la teva ànima.” José María Carrascal.

—————————————————————————-

 

 

 

 

 

 

   El gairebé mig segle d’endarreriment que portem respecte a Europa, d’alguna forma s’havia de notar en les recents eleccions europees. De fet, ja som els darrers en tot el que representa progrés cultural, social, econòmic, polític, és a dir, estem -frase cèlebre per a la seva constant repetició per part de tothom- a la cua d’Europa. Però, sembla, que això tant li fot. No és pas motiu d’orgull haver d’explicar-lis als nostres fills i, s’opta, com sempre, de no explicar gaire cosa. Així, el temps passa i tot segueix igual. Som la reserva turística d’Europa: un país de paletes i cambrers. Professions molt dignes, importants i necessàries amb excel.lents professionals i necessitades d’una millor i constant formació i corretgir, en nombrosos casos, abusos desmesurats en els seus horaris gairebé d’esclavitut. Però, si us plau! treguin més i millor rendiment dels instituts i de les universitats catalanes que costen molts diners.——————————————————————–Escoltin, ara que és quan més necessitem d’Europa, es diu que l’abstenció ha estat la clara guanyadora d’aquestes eleccions europees. El Principat de Catalunya és la segona comunitat autònoma més abstencionista de l’Estat. Participació, 37’54% ; abstenció, 62’96%. Ens guanyen les Illes Balears amb una abstenció del 63,98%. Pel que fa a les comarques gironines, va ser del 65%. Això, no és només una vergonya i una irresponsabilitat cívica i social de primer ordre, és un menyspreu flagrant a la democràcia i a Europa. I l’abstenció amb el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya? Quina vergonya! Què contents els jerarques del PP, per això el van llançar al Tribunal Constitucional.—————————————Els qui varem nèixer l’any 1949 i viure gairebé 30 anys de dictadura -la segona en va durar 40-no vam conèixer la Guerra “Incivil” espanyola (1936-1939) -un milió de morts, pel cap baix- però sí varem viure la “repressió incivil” espanyola (1939-1977) i que no s’haurà acabat mentre romani un sol cos soterrat en fossa comuna -víctima d’aquella miserable guerra com a conseqüència del maleït cop d’estat del dictador espanyol Franco- sense rebre cristiana sepultura i reconegut el seu nom. És a dir, una dictadura que va barrar el pas a la democràcia i a la llibertat i en la qual un gran nombre de ciutadans -molts d’ells polítics- van perdre la vida per a defensar la sobirania a través de l’elecció dels nostres governants i representants polítics. I si no ho fan tan bé com nosaltres voldriem, canviar-los mitjançant el nostre vot. I si hi han casos de corrupció política -com està passant a Espanya- obligar-los a presentar la dimissió. No anar a votar és fer el joc a aquests “polítics” corruptes que s’en foten dels seus conciutadans i de la democràcia que tant costa conseguir i mantenir.———-Vaig quedar astorat quan en el “Matí de Catalunya Ràdio”, poc desprès de les europees,un radiooient va dir que anar a votar “li feia rompre l’esquema del cap de setmana” i que per això no hi va anar-hi. Un altre, perquè “com que feia bon temps vam anar a la platja”. De veritat no disposaven ni de 10 minuts per anar a votar? “Això d’Europa ho veiem molt lluny”, va dir un altre radiooient. No són tant lluny els nombrosos barris remodelats, així, com altres importants obres i ajudes a sectors econòmics amb fons estructurals de la UE. Els plans d’estudis universitaris, la formació, l’homologació d’horaris laborals, empreses i negocis…tot a nivell europeu. Dir que “ho veiem molt lluny” és romandre encara més enrera. Pel que fa a les opcions polítiques en tenim de centre, dretes i esquerres i, dintre d’aquestes, més conservadores o més lliberals. Així, podem votar a una altra opció política més d’acord als nostres ideals i aspiracions, però mai deixar de votar. No com en el bipartidisme nord-americà que només poden votar demòcrata o republicà. La victòria del PP a les europees, ha estat possible gràcies aquesta irresponsable abstenció catalana i, per pròpia experiència, ja sabem cap a quina direcció volen anar.—————————————————–Ser europeu i estimar l’europeïtzació no vol dir agafar cada cap de setmana un vol de Ryanair, vol dir no perdre l’oportunitat de “ser-hi quan més necessitem d’Europa i les seves institucions.” No votar és un menyspreu a Europa i a la democràcia; és com un elogi a les dictadures.———————————————————————————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta del dia, del tema de la setmana anterior, és: “El president Nixon va tractar d’impedir les publicacions que sobre el WATERGATE feia el “Washington Post”, fent una forta pressió econòmica i va voler retirar-lis les llicències de vàries estacions de ràdio i televisió propietat de la mateixa empresa del “Washington Post”. El “Post” no es va deixar espantar, i avui és un dels diaris més importants del món.

————————————————————————————-

   LA PREGUNTA del dia: Què diu la secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal dels EUA?

————————————————————————————-

   EL LEMA del dia: “Viure és sentir sense amargor totes les edats, fins que arriba la mort”. María Casares.

—————————————————————————-

   Falòrnies com que <els pares hauran d’enviar els seus fills fora de Catalunya perquè aprenguin el castellà> són algunes de les mentides que l’expresident espanyol Aznar, va afirmar recentment a l’acte de clausura de l’escola d’estiu de la “Fundación Faes”, quelcom semblant a la “formación del espíritu nacional” dels temps de la dictadura franquista. Aquesta “fundación” de la dreta espanyola que té per norma i ordre l’atac i el menyspreu constant contra Catalunya, i rep cada any una bona picossada de diners públics en forma de subvenció, diners que procedeixen dels impostos que paga el poble català. Aquest poble sofert que és considerat per l’Espanya d’esperit funcionarial i nacionalista -el nacionalisme espanyol és el bo, els altres són dolents- com una llimona que, per decret, cal esprémer fins que només quedi la pela groga. I si gosa reclamar justícia contra tal voracitat espoliadora, resulta que la nació d’Espanya que, amb números a la mà, és i ha estat sempre la primera en solidaritat -i no parlem durant l’Espanya franquista- desprès resulta que ja no és solidària.Com escriu el columnista, Miquel Pairolí, a EL PUNT (09-07-09): “L’expresident espanyol, com bona part de la Brunete mediàtica, està esgarrifat per la nova llei d’educació que s’ha aprovat a Catalunya. Més concretament per un aspecte. A ell tot allò dels drets i deures de l’escola pública i de la concertada, de l’autonomia de centres, de la segregació per sexes no sembla pas que el capfiqui gaire. Allò que no el deixa dormir és la trista situació en que queden les pobres criatures en relació amb la llengua castellana. El fet que, pobrets, es faran  grans sense aprendre l’idioma que ressona entre els murs de Santo Domingo de Silos o en què s’expressa Chiquito de la Calzada. Una tragèdia”. I també ho diu en Jordi Grau a “Mentides podrides”, EL PUNT, (09-07-09): “…diuen unes mentides de primer nivell sobre el finançament, el tema de la llengua, i ara la LEC. Ahir la barrabassada la va dir Aznar, però això ja no ens hauria d’estranyar. Quina barra! I els del PP català que ho saben que és mentida…”.————————————————————————–És l’idioma de la nació catalana el que pateix opressió per part del castellà. És el poble català el qui pateix opressió per part de l’espanyol. Les més importants i nombroses emissores de ràdio i televisió són en castellà. El mateix passa amb els diaris i revistes. I el cinema, quina vergonya! totes les pel.lícules es passen en castellà. Si perdem la nostra llengua, perdem la nostra identitat com a poble i com a nació. Som i volem continuar sent una part diferenciada del món lliure. El nostre sistema d’immersió lingüística avalat per la Constitució i posat com exemple per la Unió Europea, ha permès que tots els nens i joves de Catalunya -tots- llegeixin, parlin i escriguin en català i en castellà -els dos idiomes oficials de Catalunya- desde que començen al parvulari fins a la universitat. Tampoc l’ensenyament a Catalunya s’oblida de la llengua anglesa. I és de justícia social que tots gaudeixin d’igualtat d’oportunitats. El que diu el senyor Aznar acompanyat dels jerarques del PP, no és veritat. És el malaltís anticatalanisme de sempre.—————————————————————————————————————-L’expresident Aznar, per respecte a la democràcia i als actuals governs constitucionals, tant de l’Estat com els de les Autonomies i nacions d’Espanya, hauria de fer com l’altre expresident i amic seu: George W. Bush que, de sobte, i per sort dels seus conciutadans ha quedat mut. Tots dos la van fer prou grossa amb un alliberament econòmic del gran capital -embogit i opressor-, principalment, de la construcció especulativa que ens ha portat al caos actual. Aprengui del senyor Carter, home, que desprès de la seva trista presidència de quatre anys -no va ser reelegit-i va possibilitar l’elecció de l’ultraconservador Reagan, s’en va tornar a la seva plantació de cacahuets.—————————————————-El que en realitat passa i com sempre fa el PP -recordem la miserable campanya contra l’Estatut de Catalunya, llançat al Tribunal Constitucional,i, contra la compra d’Endesa per part de Gas Natural per ser aquesta una empresa catalana i ara, mireu quin riure! resulta que ja no és espanyola sinó italiana- és utilitzar el seu odi contra Catalunya en benefici dels interessos polítics del PP, principalment, per treure més vots de la resta d’Espanya. O, com ara és el cas, d’escampar una boira que no és pas, precisament, la de la Transilvania del Conde Drácula. Aquella sí que és sana i veritable. La que escampa Aznar junt amb els jerarques del PP, és una boira transgènica, és a dir, insoluble. És la que vol amagar la vergonya per la corrupció política del “cas Gürtel” amb tots els seus nombrosos imputats; el sumari referent als exalcaldes i diputats del PP a l’Assemblea de Madrid que continua al Tribunal Superior de Madrid (TSJM); la trama d’espionatge a càrrecs públics a la Comunitat de Madrid; la imputació judicial del president de la Generalitat Valenciana…i així podriem continuar fins a quedar esgarrifats davant aquest menyspreu cap a els ciutadans, la democràcia i la política com a servei al poble. No hi ha cap país d’Europa on imputats per la justícia s’en fotin del poble d’aquesta manera. I pensar que aquests formen part del partit que va llançar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. Dimiteixin d’una vegada! Pel que fa al nou model de finançament autonòmic ni se l’han llegit i, si ho han fet, no l’han entès ni crec que l’entenguin mai. Segons ells,tot el que prové o hi participa Catalunya, d’entrada, ja és dolent. I sempre tenen la “Brunete mediàtica” que els dóna suport. 

————————————————————————————-

 LA RESPOSTA a la pregunta del tema anterior. El president dels EUA que va demanar un “govern del poble fet per el poble i per el poble”, va ser Abraham Lincoln.

————————————————————————————-

LA PREGUNTA del dia: Què va tractar de fer el president Richard M.Nixon, per tal de silenciar al diari “Washington Post” i evitar publicacions sobre el Watergate?

————————————————————————————-

EL LEMA del dia: “Cada cop que un home riu, afageix un parell de dies a la seva vida.” Curzio Malaparte.

—————————————————————————-

   A banda dels assumptes referents als impostos i de les millores, a càrrec dels contribuents, de les seves casas de Califòrnia i Florida, tots els altres actes imputats al president Nixon són de caràcter polític. Tot el complexe d’actes anomenats -per abreviar- Watergate, tenien un objectiu polític: establir les bases del poder personal, transformar el sistema nord-americà, sense modificar la Constitució, en un sistema en el qual l’abús de poder, per part de l’Executiu, fos cosa normal i acceptada. El governador Mandel, de l’Estat de Maryland, va dir: “L’arrogant exèrcit privat de corruptors té el seu origen en els despatxos de Wall Street, les agències de publicitat de Madison Avenue i Disneyland i les sales dels consells d’administració dels poders gegants industrials dels Estats Units.”L’ètica del govern es va transformar durant uns mesos terribles, en l’ètica dels consells d’administració, de les oficines d’espionatge industrial, dels rumors i xafarderies, dels suborns, del pillatge dels secrets del competidor, del poder suprem dels gerents…” Com ens va explicar Víctor Alba, periodista polític i professor de ciències polítiques de la Universitat nord-americana de Kent: “Fins i tot els congressistes s’han quedat sorpressos davant la maduresa política del públic. Ningú semblava creure allò que el president Lincoln va dir una vegada: “És possible enganyar a alguns tot el temps, és possible enganyar a tots per un temps, però no és possible enganyar a tots tot el temps.” Quan Nixon afirma que Watergate perjudica el país, que s’hauria d’acabar amb l’assumpte, quan els amics de Nixon i els seus col.laboradors acusen als periodistes de no tenir en compte els interessos nacionals perquè s’ocupen tant de Watergate quan el país necessita un president amb autoritat, la gent del carrer no fa cas. No deixar-se impressionar per la retòrica patriotera demostra un refinament polític que els mateixos polítics no van sospitar en el seu poble”. El maig de 1974, una enquesta Gallup va indicar que, per primera vegada desde que va començar la trama, més de la meitat dels nord-americans pensava que Nixon tenia que ser objecte “d’impeachment” (en el primer i segón capítol ja expliquem “l’impeachment”). El 51 per cent dels enquestats pensen que hi havien probes suficients per processar Nixon, i el 31 per cent, que no (la resta no sabia que fer). El 48 per cent deia que Nixon tenia que dimitir i el 37 per cent, que no. Heus aquí els actes polítics d’abús de poder i motiu de processament:——————————————————————-1.-Pla per a la col.locació de micròfons en les oficines del partit demòcrata a l’edifici Watergate. 2.- Destrucció de proves relacionades amb l’esmentat acte. 3.- Pagament de soborns i promeses de clemència als set acusats d’espiar en les oficines del partit demòcrata. 4.- Intent d’implicar a la CIA en l’encobriment d’aquesta acció. 5.- Decissió de cometre perjuri davant el jurat d’acusació i durant el judici. 6.- Participació d’alts funcionaris en l’encobriment. 7.- Acomiadament d’Archibald Cox, primer investigador especial de l’escàndal Watergate, desprès de l’incompliment dels compromisos establerts en el seu nomenament. 8.- Negativa inicial a facilitar les cintes magnetofòniques demanades per via judicial. 9.- Els 18 minuts i mig de silenci en la cinta del 20 de juliol del 1972. 10.- Possible frau criminal en relació al pagament d’impostos corresponents al període de 1970-73 per part de Nixon. 11.- Contractar al sabotejador professional Donald Segretti per esquitxar de bromes pesades la campanya electoral dels demòcrates i encobrir aquestes activitats. 12.- Activitats il.legals d’espionatge per part del Comitè per a la reelecció del president Nixon. 13.- La creació de la “brigada de fontaners” de la Casa Blanca i la seva entrada a l’oficina del metge Lewis Fielding, psiquiatra de Daniel Ellsberg. 14.- Oferiment d’un alt càrrec al jutge responsable del judici d’Ellsberg, acusat de fer-se i entregar al “New York Times” els anomenats “documents del Pentàgon”. 15.- Acceptar contribucions electorals a canvi d’anomenar llocs d’embaixador. 16.- Acceptar contribucions dels productors lleters a canvi de reduir les quotes d’importació i augmentar el preu de la llet. 17.- Commutació de sentències a aquells presoners que van donar suport per a la reelecció de Nixon. 18.- Utilitzar les oficines de recaptació per amenaçar als “enemics” de la Casa Blanca i recompensar als amics. 19.- Permetre la fusió de vàries corporacions a canvi de contribucions electorals. 20.- Utilització del Departament de Justícia per apagar les crítiques dels mitjans de comunicació. 21.- Retirada del càrrec elevat contra la ITT de violar la llei “antitrust” a canvi d’una important ajuda econòmica a la convenció nacional republicana del 1972. 22.- Petició i recepció d’una aportació de 200.000 dòlars al financer fugitiu Robert Vesco. Davant d’aquesta enorme, miserable i roïna corrupció, el president dels EUA, Richard M. Nixon, va tenir que presentar la dimissió obligat per la justa, acertada, correcta i necessària pressió del poble nord-americà. El poble es té que defensar quan es objecte de mofa i escarni. No hi han llibertats assegurades si la gent – la premsa, els polítics, els electors- no romanen sempre vigilants i que cap democràcia està assegurada contra l’assetjament dels qui volen menysprear-la i retallar-la. No hi ha cap dubte que, a les nacions d’Espanya, el poble té que reaccionar contra tot el que està passant a la Comunitat valenciana. El poble valencià no pot acceptar ni permetre, de cap manera, aquestes actituds, declaracions, paraules i fets. Tot això és un greu menyspreu al Regne d’Espanya, a la democràcia i a la política com a servei al poble. Som la vergonya d’Europa. Que el Congrés -Parlament i Senat- anomenin immediatament, per elecció, una comissió parlamentària perquè, amb col.laboració amb la justícia, vagin cap a una actuació valenta, justa i eficaç contra tot el que veiem -astorats- està passant a la Generalitat valenciana i a tot el que pugui succeir, en el futur, en aquesta o altres Comunitats Autònomes i nacions d’Espanya.

—————————————————————————-

   NOTA.- El proper capítol serà el darrer dels dedicats al Watergate. En ell parlarem d’un fet esgarrifós, descobert posteriorment al Watergate. Documents desclassificats, principalment, de l’assassinat del president John F. Kennedy, ho han revelat.

—————————————————————————-

   RESPOSTA a la pregunta del capítol anterior: El president dels EUA elegit l’any 1932 i reelegit els anys 1936, 1940, i 1944, va ser Franklin Delano Roosevelt.

—————————————————————————-

   PREGUNTA del dia.-Quin president dels EUA va dir aquella frase,i en la qual demanava “el govern del poble fet per el poble i per el poble”?

—————————————————————————-

   EL LEMA del dia: “Una dictadura és un règim en què la gent recita en lloc de pensar”. Ignazio Silone.

—————————————————————————- 

  El mateix cap de la minoria republicana al Senat dels EUA, Hugh Scott, defensor acèrrim de Nixon,va declarar que les transcripcions de les cintes indicaven “accions roïnes,repugnants,immorals”.Els fets eren tant grossos que, fins i tot, Billy Graham, el teatral evangelista que Nixon convidava en els seus esmorzars de pregària a la Casa Blanca i que tant elogiava Nixon, va declarar que” li semblava que el president havia comès molts errors i que resaria per ell”. La Casa Blanca va fer precedir a la transcripció de les cintes un resum de les mateixes, confiant que es llegiria aquest i no pas aquelles, tant enfarfegades. En aquest resum es va deixar de banda tota referència a les frases que incriminen al president. No va servir de res. La gent va quedar fastiguejada. No només per el llenguatge vulgar, groller, brutal blasfemador i amb qualificatius obscens no només contra els seus adversaris, sinó als seus amics i defensors. És un llenguatge violent que no es veu a les transcripcions de les cintes perquè, amb freqüència, hi apareix aquesta indicació: “Interjecció suprimida”. Durant la campanya presidencial del 1960, Nixon deia a la gent:”El president és el model dels nens i dels joves”. I ara és Nixon qui “embruta la Casa Blanca”, el comentari que més s’escoltava pel carrer.———A títol d’exemple vegin el que Nixon diu en una de les cintes, a John Dean i Harry Haldeman, assistents del president, reunits en el despatx oval on havien treballat Lincoln, Wilson, Roosevelt, Truman, Eisenhower i Kennedy: “No creuen que tenen que ocupar-se ben aviat de la situació financera de Hunt? Crec que cal apretar el tap a l’empolla, que no hi ha un altre remei…De moment, no hi ha més remei que deixar anar els 120.000 dòlars o el que sigui…” Nixon es referia a la petició de Hunt -cap del grup d’ex-agents de la CIA que van entrar a l’edifici Watergate, de Washington per espiar a les oficines del partit demòcrata- de diner com a preu del seu silenci. Així, el president estava disposat a pagar xantatge perquè no es sapigués que la Casa Blanca va encobrir a uns delinqüents i que els hi va donar ordres per els seus delictes…Un moment més tard Nixon afirma que pot trovar no 120.000 dòlars, sinò un milió, si és precís… Dotze hores més tard d’aquesta conversa, Hunt va rebre part del diner que demanava, 75.000 dòlars. El mateix dia, Nixon diu als seus assistents que és fàcil cometre perjuri davant un gran jurat:”Poden dir que no recorden o que ho van oblidar”… I els diu que el perjuri “és molt difícil de provar”. La secció 4 del títol 18 del Còdi Penal federal diu:”Qui, tinguent coneixement d’haver-se comès un delicte, ho amaga i no informa del mateix tant aviat com pugui a un jutge o a una altra persona amb autoritat civil o militar, serà penalitzat amb una multa -en aquells anys- de no més de 500 dòlars o empresonat per no més de tres anys, o ambdues coses.”

   A Espanya, el país més corrupte d’Europa, passa tot el contrari. Aquí, polítics imputats en casos de corrupció ni dimiteixen. Fins i tot, els caps del partit callen i la premsa -alguna premsa- és incapaç de fer-los plegar. S’en foten dels ciutadans, de la democràcia i de la Constitució. I n’hi han alguns que porten l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. Tot això només pot passar als països que parlen espanyol. Per culpa de la corrupció, consentida i tolerada, Espanya es trova a la cua d’Europa. Qué és pot esperar d’un país en el que un treballador -ésser humà- perd un braç en una màquina en la qual treballa i li foten el bras a les escombraries? Serà possible que hi hagi gent que s’en foti d’aquesta manera de la justícia i de la dignitat de la persona humana?

————————————————————————————-

   Nota.- En aquest capítol haviem d’explicar els 22 actes polítics del Watergate,motiu de processament del president Richard M. Nixon. Uns documents recentment desclassificats del Watergate, han revelat les terribles actuacions d’alguns personatges contractats per la Casa Blanca. Per aquest motiu, en el proper capítol, parlarem dels 22 actes polítics motiu de processament, i en el darrer capítol explicarem aquests fets que posen de manifest la criminalitat dels seus autors.

————————————————————————————-

   Resposta a la pregunta del capítol anterior.- Un grup de representants radicals i “super” patriotes dubtaven de com el president Lincoln portava la guerra civil. Varen formar un comitè mixte -de la Cambra i del Senat- per a vigilar el desenvolupament de la guerra. Es va dir que la muller de Lincoln donava suport als sudistes rebels. Lincoln s’en va assabantar i va comparèixer de manera voluntària davant del Comitè,va explicar la conducta de la seva esposa i no es va a tornar a parlar de l’assumpte. Lincoln mai es va negar a fer entrega de documents a aquest comitè, mai va al.legar el privilegi executiu ni va dir que allò era una amenaça per el prestigi o poder de la Presidència. Tot al contrari,  avui trovem al president Lincoln més gran per posar per damunt del seu interès personal i la seva vanitat, l’interès del sistema polític que li va tocar presidir.

————————————————————————————-

La pregunta del dia: Quin president dels EUA va ser reelegit els anys 1936, 1940 i 1944?

————————————————————————————-

   El lema del dia: “Tot el que s’ignora es menysprea” . Antonio Machado

————————————————————————————-

   En el cas del Watergate i per part del “The Washington Post”, no va existir el “ja ho mirarem demà”. Els periodistes Robert Woodward i Carl Bernstein no es van conformar amb les versions oficials i seguien investigant. “The Washington Post” va publicar la primera d’una sèrie d’informacions sobre Watergate que no deixaven conciliar el son a l’equip del voltant de Nixon. Entre les persones contractades per la Casa Blanca hi figuraven nombrosos ex-agents de la CIA. Aquest primer reportatge afirmava que l’FBI havia arribat a la conclusió de que el cas Watergate formava part d’un vast pla d’espionatge i sabotatge polítics posats a la pràctica per elements de la Casa Blanca. En dies successius van aparèixer reportatges sobre contractes de persones i pagaments per activitats d’espionatge polític.——————————En el sistema polític nord-americà, a més a més de la justícia, existeix una altra institució que té poders per investigar: el Congrés. Així, el Senat, degut als constants entrebancs que la Casa Blanca posava al gran jurat federal que investigava el cas, va votar l’establiment d’un comitè especial de set membres -quatre demòcrates i tres republicans- amb poders per citar i emplaçar. Aquesta vegada, a diferència del que va passar en l’assassinat del president Kennedy, el Congrés si va votar per a la formació d’un comitè d’investigació.——————————————————————-Mentrestant, a les revelacions de cada dia del “The Washington Post”, s’hi van afegir les del prestigiós semanari “TIME” i el “The New York Times”, és a dir, més d’un centenar de reportatges, cadascún dels quals aportava un petit fet que, com a peça de trencacoscles, contribuia a formar una imatge d’allò que la Casa Blanca havia fet i es proposava fer. Les coses es van començar a accelerar quan el Comitè del Senat va demanar a la Casa Blanca, les cintes en les quals Nixon gravava les seves converses. Algunes veritablement grolleres i insultants. En aquell moment la batalla va ser terrible. La lluita va durar setmanes. Finalment, la Casa Blanca les va entregar. Però, desprès, va venir la gran sorpresa; allò extraordinàri i increible.Faltaven cintes i moltes van ser alterades. El Comitè del Congrés va votar -34 a 4- per donar a la Casa Blanca cinc dies més per entregar les cintes demanades. Nixon “el mentider” -així l’anomenaven quan feia les campanyes senatorials- va intentar la seva darrera maniobra per enganyar al poble nord-americà, aparèixer a la televisió i anunciar l’entrega al Comitè de la Cambra 1300 pàgines de transcripcions, “editades”, de les conversacions sobre Watergate contingudes a les cintes. Els congresistes declaren que varen demanar les cintes i que les transcripcions no són suficients, doncs no hi ha el to de veu, que en molts casos pot alterar el sentit d’una frase. El Comitè de la Cambra rebutja les transcripcions i envia una carta al president Nixon tot manifestant que no ha complert l’ordre del Comitè i que han trobat discrepàncies entre les transcripcions i algunes de les cintes. La premsa publica les 1300 pàgines de transcripcions que, molts ciutadans nord-americans devoren llegint mentre senten vergonya per haber facilitat a un dèspota l’accés a la Casa Blanca.——————–Finalment, el Comitè Judicial de la Cambra i davant els 22 actes polítics motiu de processament, varen decidir iniciar els tràmits per demanar “l’impeachment”, és a dir, un mecanisme de processament exclussiu perquè el president no romani per damunt de la justícia. “L’impeachment” només existeix en el dret constitucional dels EUA. Així, Richard M.Nixon, un exemple clar d’abús de poder, és obligat a presentar la dimissió abans de ser destituït. El poble nord-americà el va expulsar de la Casa Blanca. A Espanya, el país amb més corrupció d’Europa, alguns polítics haurien d’aprendre la lliçó. Polítics imputats i més que imputats que ja haurien d’haber dimitit. Polítics que s’en foten del poble i de la democràcia , aquest poble que hauria d’exigir la seva sortida immediata del poder. Si es pensen que, perquè han tret bons resultats a les darreres eleccions europees queden lliures de culpa i de càstig, és un gran error. Ells són els culpables de que Espanya -nació de nacions- porti mig segle d’endarrariment respecte Europa. Aquesta miserable corrupció espanyola.————

—————————————————————————-

—Nota.- En un proper capítol detallarem els 22 actes de corrupció política del Watergate, motiu de processament, i comessos per el president Nixon i la Casa Blanca.———————————————————————————-

—Resposta a la pregunta del capítol anterior: Els tres mecanismes que són la base mateixa de la Constitució dels EUA: les eleccions, la separació de poders i el federalisme.————————————————————————————–

—La pregunta del dia: Per quin motiu la Cambra i el Senat dels EUA van formar un comitè mixte per analitzar certes sospites sobre el president Lincoln, durant la Guerra Civil nord-americana?———————————————————————————————————————————————–

—El lema del dia: “La ignorància és l’arrel de la falta de llibertat.”———————-

     (Federico Mayor Zaragoza).

   Escoltin, els diré tot el que va passar. “The New York Times” i el seu redactor en cap, Robert Phelps, van veure la terrible tormenta que s’els venia al damunt i, en principi, varen optar per el : “ja ho mirarem demà.” Exactament el mateix que varen fer 9 anys abans -Novembre del 1963- quan un grup de militars del Pentàgon; la CIA -principalment agents cubans-; part de la policia de Dallas i un grup poderós de la màfia, va dur a terme un covard i miserable cop d’estat contra el Govern del president John F. Kennedy, abans de que fos reelegit per un segón mandat. I per això el van executar amb traïdoria a la plaça Dealey, de Dallas davant de milers de persones. Tot, obviament, amb el silenci còmplice de l’FBI que, cinc dies abans de l’assassinat, l’oficina de l’FBI de Nova Orleans va rebre un télex avisant que es preparava un atemptat contra el president durant el cap de setmana a Dallas. L’FBI no va transmetre aquest avís al Servei Secret ni a cap altra autoritat. Poc desprès de l’assassinat, el missatge de télex va desaparèixer de l’arxiu de l’oficina de l’FBI de Nova Orleans.————————-   Davant la gravetat dels aconteixements,el Congrés va iniciar els tràmits per a la formació, per elecció, d’una comissió investigadora i judicial per tal de trobar els culpables del cop d’estat i del complot per assessinar el president Kennedy. Davant els nombrosos testimonis de l’assassinat així com les filmacions i fotografies realitzades i les proves que dia darrera dia s’anaven acumulant els congressistes, en qüestió de 48 hores i segons les dades aportades per les periòdiques desclassificacions de documents, haguessin començat a descobrir la trama criminal. Però va ser el succesor -a trets de fusell- de Kennedy, el vicepresident Lyndon B. Johnson, conegut com el “senador del Pentàgon” degut a la seva complaença amb els militars -tres mesos desprès de l’assassinat de Kennedy va incomplir les ordres de sortida progressiva dels efectius militars dels EUA a Vietnam, donades pel seu antecessor -va iniciar la gran escalada d’una de les guerres més cruels de la humanitat i que va costar la vida a 3 milions de vietnamites i 50 mil nord-americans. En el seu lloc, Johnson, va anomenar a dit als membres de la Comissió Warren en la qual hi figurava l’anterior director de la CIA, Allen Dulles, a qui Kennedy havia fet plegar. La Comissió Warren no es va constituir per a descobrir els culpables de l’assassinat del president Kennedy i del cop d’Estat, sinó, per el seu miserable encobriment. El Congrés i la gran premsa dels EUA varen fer com l’estruç, amagar el cap sota l’ala. Callar. El concepte sagrat de justícia i de servidors de la veritat va romandre, en aquells moments, arraconat a les runes de la història. I ha estat, precisament, la història i honestos investigadors que estimen la seva gran nació, els qui han explicat i portat davant la justícia a culpables d’aquells horripilants fets i han fet sortir a la llum pública els seus noms i cognoms, la majoria d’ells ja desapareguts i molts en circumstàncies terribles.–

   (En un proper capítol parlarem sobre “The Washington Post” no es deixa espantar”)——–

—————————————————————————-

   El lema del dia: “Aprimar-se és fàcil:només s’ha de tenir gana de les coses que no agraden.”  Jane Russell.

—————————————————————————-

     La pregunta del dia: “Quins són el tres mecanismes que representen la base mateixa de la Constitució dels EUA?

—————————————————————————-