7 setembre 2015 per Enric Figueras
es.euronews.com
Cameron y Salmond signant l’acord sobre el referèndum de la independència d’Escòcia. El diàleg, parlamentar i l’establiment de sessions de treballs entre tots dos governs, una resposta democràtica, progressista i justa en una Europa que té com a base de la seva unitat reconèixer les seves grans nacions immemorials com Escòcia i Catalunya
Washington, D.C., 13/1/1938. El president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, en el transcurs d’una sessió de diàleg i treball ambs caps indis a la Casa Blanca.
JFK, diàleg a la Casa Blanca. Foragitar la guerra freda i les guerres
www.glynn.k12.ga.us
El diàleg base de la democràcia i de les grans nacions i de respecte a milions de ciutadans que volen decidir el seu futur i que es manifesten per expressar les seves aspiracions com a poble i com a nació
cienciassocialesviator.blogspot.com
Diàleg, parlamentar, entesa i sessions de treball no per un temps, sinó per sempre. Democràcia i pau no per un temps, sinó per sempre
Ser estadista vol dir escoltar el poble, parlar, dialogar i fer possible una gran democràcia mitjançant la resolució de problemes i situacions que, en el transcurs dels anys, van apareixent. Aquests problemes, canvis i noves exigències dels pobles són com a conseqüència de les aspiracions dels homes i dones i són aquests homes i dones els que han de treballar, sense cap excusa, per aconseguir els canvis que la societat demanda. La Constitució i les lleis són fetes per les dones i els homes. Ells les han de canviar per anar cap a la llibertat, no per anar cap a la repressió.
Des de l’any 2006 que van portar la Lley Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació, els errors, les equivocacions, les injustícies, les amenaces, el menyspreu i la manca d’un diàleg constructiu i útil cap a la Catalunya pagadora -immemorial nació catalana (any 986)- i des del començament del govern del ‘Partido Popular’, han estat constants, repetits, creixents fins arribar a la situació actual en la que Catalunya vol defensar un finançament just i una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. Davant d’aquesta impossibilitat -sempre, sempre, sempre i cada divendres al Tribunal Constitucional-, ara, el que es defensa, és la independència. Amb democràcia i mitjançant les urnes. No amb insults, amenaces, querelles criminals i pretenent transformar el sentit i la missió del Tribunal Constitucional per poder castigar, multar i inhabilitar al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
Any 2006
La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el qual projecte havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la nació catalana
El cor, el clam i la raó d’un poble
10 de juliol del 2010
Va ser una demostració col-lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya, a instàncias del recurs del ‘Partido Popular’ sobre la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>>, amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel PPC i ‘Ciudadanos’), així com dels sindicats, 1.600 entitats i 1,7 milions de persones entre els participants a Barcelona, altres ciutats i pobles de Catalunya i de l’estranger. La manifestació més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
No a les propostes de la Generalitat i lleis socials aprovades per Parlament. Com la de la pobresa energètica; el nou impost sobre dipòsits bancaris que recaurà sobre les entitats, i no sobre els clients; no a la de relacions exteriors pel progrés econòmic i social; entre altres lleis. Sempre al Tribunal Constitucional! No accepten la nostra manera de ser, ni com la nació catalana vol créixer, millorar, avançar, progresar…, ni tampoc decidir el seu propi futur. Quina classe de democràcia és aquesta? Tot i que a la Diada Participativa del 9-N -des de Madrid, nació castellana, no deixen fer un referèndum-, 2 milions i mig de ciutadans van expressar que si ho volen fer.
Democràtic, lògic, evident, natural i europeu que això sigui així -segle XXI- davant el fet constant de que els governs centralistes i nacionalistes espanyols, no volen ni permeten iniciar sessions de treball per un diàleg útil i constructiu.
La prova: l’Estatut, el pacte fiscal, un finançament just, les 23 propostes que fa més d’un any el president Artur Mas va fer entrega al president Mariano Rajoy a La Moncloa. Com és possible que no hagin estat encara contestades? Confiem que a les eleccions generals del mes de desembre, hi hagi un gran canvi a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, que permeti millorar l’entendre i solucionar les qüestions polítiques d’una altra manera ,i, en el terreny d’una millor democràcia i en el de la política.
———————————
El Deure i la Glòria
<<Hi ha moments en la vida de tot polític, en que el millor que pot fer és no desenganxar els llavis>>
Abraham Lincoln
La tasca de les Nacions Unides
<<La tasca de construir la pau descansa a les mans dels dirigents de cada nació gran o petita. Doncs les grans potències no monopolitzen el conflicte o l’ambició. La guerra freda no és l’única expressió de tensió en aquest món; i la carrera nuclear no és tampoc l’única carrera d’armaments. Fins i tot les guerres petites són perilloses en un món nuclear. La llarga tasca de la pau és empresa de cada nació, i en aquest esforç ningú de nosaltres pot romandre apartat dels altres. Per a l’assoliment de semblant objetiu, cap de nosaltres ha de romandre amb els braços creuats.>> (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
www.elconfidencial.com
Segons un vell proverbi xinès: <<Un viatge de mil milles ha de començar mitjançant un sol pas>>. Amics meus tots, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les fosques ombres de la guerra per buscar aquest camí de la pau. I si aquest viatje és de mil milles o fins i tot més, fem que la Història registri el fet de que nosaltres, a aquesta terra, vam ser els que hem donat aquest primer pas tan important.>> (JFK).
eldescodificador.wordpress.com
Pau, Paz, Peace
<<De quina classe de pau par-lo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de l’autèntica pau, de la classe de pau que ajuda als éssers humans i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperances i a construir una vida millor pels seus fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per tots els homes i dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradera…>> (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
No mataràs, no mataras, thou shalt not kill!
www.giornalettismo.com
AP Photo/Edlib News Network ENN
www.infobae.com
Crédito: Reuters
www.compartetusrecuerdos.com
El fotógrafo español, asturiano para más señas, Manu Brabo, ha recibido hoy un premio Pulitzer por sus fotos de la guerra civil de Siria. Brabo ha ganado el galardón en la categoría…
www.nacion.com
La guerra civil siria inició en enero de 2011.
Como modelo, sometemos a la discusión esta inicial evaluación de los costes de la guerra de Irak. Está basada en el informe “Paying the Price: The Mounting …
Con el solo ánimo de decir la verdad: Estados Unidos perdió la guerra de Vietnam y ahora ha perdido la de Irak (invento de un presidente, Bush Jr.,
Presentación de Zapatero del Manifiesto contra le guerra el 11 de febrero de 2003.
Complejo militar-industrial
El vídeo
T-xEcChFC6I
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes aprovat, armaments, Artur Mas, braços, carrera, decidir, DEMOCRÀCIA, diàleg, dipòsits, empresa, Generalitat, guerra, l'Estatut, Mariano Rajoy, milions, milles, món, nació, pas, pau, pobresa, president John F. Kennedy..., propostes, ratificat, recurs, referendat..., rei, retallat, tensió..., Terra, treball, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a Les 23, a la paperera? El diàleg just, democràtic i europeu, també?
29 agost 2015 per Enric Figueras
L’assassinat a sang freda dels dos periodistes de l’Estat de Virgínia, ens fa venir a la ment el títol d’aquella novel.la de Truman Capote, ‘A sang freda’, ‘A sangre fría’ que narra un fet real i horripilant. Capote la va escriure i passar en net a Palamós (Costa Brava – Catalonia) -principis dels seixanta i, un dia, va anar a plorar assentat sobre la sorra de la platja de la Catifa, avui desapareguda, quan va llegir a la primera plana del rotatiu ‘The Herald Tribune’ la mort de la seva amiga Marilyn Monroe. Això succeïa l’any 1962.
Marilyn Monroe i Truman Capote
‘A sang freda’, ‘In Cold Blood’, tracta sobre un violent crim -1959- que va sacsejar la tranqui.la vida del poblet rural d’Holcomb (Kansas). La família assassinada, els Clutter, composta per Herbert Clutter, la seva dona Bonnie i els seus fills Kenyon, de 15 anys i Nancy, de 16, era l’arquetipus del somni americà a la dècada dels 50. Eren gent pròspera, que vivia de l’agricultura, habitants d’un petit poble de majoria metodista. Tenien bona reputació; eren religiosos i assistien sens falta als serveis dominicals. Generosos, empàtics, treballadors, sans, no tenien enemics aparents.
La societat estatunidenca d’aquells anys no va tenir més remei que encarar amb desesperació, angoixa, por i, sobretot, desconfiança, un crim que suggeria que qualsevol persona podia morir assassinada en qualsevol moment. De fet, quatre anys més tard, aquesta societat estatunidenca no va poder pair l’assassinat a la plaça Dealey, Dallas, del seu més estimat president -segons les enquestes- John F.Kennedy.
President que, per cert, no es cansava de parlar i de proposar als seus conciutadans una ‘New Frontier’, ‘Nova Frontera’ de justícia i seguretat social universal, igualtat d’oportunitats, pau, progrés…, en lloc de la ja caducada ‘vella frontera’. Aquesta ‘vella frontera’ carregada d’odis, venjances, i de tantes tantíssimes armes que, cada dos per tres, assolen que si ara un institut, escola, cinema, restaurant, bar… trets per aquí, trets per allà. Qualsevol persona o grup de persones pot morir assassinada en qualsevol moment. El bressol de la democràcia mundial és a la vegada un gegantí mercat d’armament que, dóna la sensació, que es pot aconseguir material per disparar com aquell que compra goma de mastegar o una beguda de cola.
Pel que fa ‘A sang freda’ (títol original en anglès ‘In Cold Blood) és, també, una pel-lícula de Richard Brooks dirigida el 1967, adaptació de l’obra literària de Truman Capote. El 2008 la pel-lícula va entrar en el National Film Registry per la seva conservació a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta pel-lícula ha estat doblada al català.
www.ara.cat
Rècord de venda d’armes al desembre als Estats Units
La compra d’armament ha augmentat un 49% en un any, en ple debat sobre la limitació de l’ús d’armes després de la matança de Connecticut
De totes maneres, escoltin!, abans de prémer un gallet tan fàcilment és molt millor prendre una beguda de cola -Coca Cola els que voten demòcrata i, Pepsi Cola els que ho fan pels republicans, sembla que això va així- amb glaçons de gel i llimona ,i, a l’ombra d’uns arbres en un paisatge bucòlic i encantador com tants hi ha als Estats Units d’Amèrica.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:
Dn3ySSWufgs
ntITvMoU6fQ
apn6GNLPEjE
uhWlkrkpE08
ZTlJjmbKzSE
ZIA3tFtTDGA
vIGi1YiBlO0
vJLNegK85VI
nmE43wH-4J8
racItOzfFk8
WGa3WISK2t4
———————————————————————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
<<Pots enganyar a tot el món algun temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar a tot el món tot el temps>>.
Abraham Lincoln
(1808-1865)
La tasca de les Nacions Unides
<<…Eren dies d’ànsia per la Humanitat, i alguns preguntaven en veu alta si aquesta organització sobreviuria. Però les assemblees generals setzè, dissetena van aconseguir, no només aquesta supervivència, sinó un evident progrés. Fent honor a la seva responsabilitat, les Nacions Unides van ajudar a reduir les tensions i a fer que retrocedís la foscor…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York. N.Y., 20 setembre de 1963).
Pau, Paz, Peace
<<…Avui en dia, els núvols s’han obert una mica per cedir el pas a un raig d’esperança. Les pressions que s’exercien sobre Berlín sembla han minvat, al menys temporalment. La unitat política del Congo s’ha restaurat en gran part. Una coalició neutral a Laos, encara que difícil de moment, al menys es troba en vies d’aconseguir. La integritat del secretari de les Nacions Unides s’ha reafirmat. Està en vies d’aconseguir-se una dècada de desenvolupament de les Nacions Unides. I, per primera vegada en diset anys d’esforç, s’ha donat un pas específic per limitar la carrera de les armes nuclears. Em refereixo, per descomptat, al tractat de prohibició d’assaigs nuclears a l’atmosfera, a l’espai exterior i sota l’aigua, conclòs per la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, i ja signat per gairebé cent països…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
www.levante-emv.com
www.eldiario.es
relatosdearte.blogspot.com
blogs.20minutos.es
www.taringa.net
www.todanoticia.com
www.elperiodico.com
www.dw.de
This 1945 file photo shows destruction from a U.S. atomic bomb in Nagasaki, Japan. In the background are the remains of the Mitsubishi arms factory and a reinforced concrete school building at the foot of the hills. It seems as if violence is everywhere.
www.portaloaca.com
www.miguelgila.com
El vídeo
————————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001)
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
1755
(Va començar el 1715)
En català…per caritat cristiana!
Un altre text dels escolapis deia el que segueix: “Cualesquiera de nuestros religiosos, que sin preocupación considera con madurez las circunstancias de nuestro sagrado Instituto y la constitución de la decorosa civilidad de la provincia de Cataluña, conocerá quan útil y aun necesario es que todos no sólo entendamos, sí que hablemos con alguna perfección la lengua española; por lo que nos ha parecido no ser necesario mandarlo, confiado que nuestros religiosos hablarán la lengua española, no sólo entre nosotros y en casa, sí también con los seglares en todas partes, menos que la prudencia o caridad cristiana pidieren usar de nuestro nativo idioma.” (Revista dominical ‘PRESÈNCIA’ – ‘EL PUNT AVUI’.
2014
www.directe.cat
————————————————————————————–
Publicat a EDUCACIÓ | Etiquetes "New Frontier", 'caridad', 'Cataluña', 'decorosa', 'mandarlo', 'nativo', 'provincia', arbres, armament, armes, Berlin, bressol, català, Congo, crim, d'odis, escolapis, esforç, esperança, estatunidenca, família, gallet, Holcomb, HUMANITAT, idioma, l'agricultura, la Catifa, Laos, lengua, llimona, Marilyn Monroe, Nacions Unides, Palamós, pau, periodistes, president, religiosos, responsabilitat, sang, tensions, Truman Capote | Comentaris tancats a Molt millor, la Cola
22 agost 2015 per Enric Figueras
Ja m’han entès. Ponç Pilat, el de Jesús de Natzaret. Pot venir al cas o no, però, aquesta no és la qüestió. És de qui es renta las mans sobre un infern que ara es troba a tota pressió del foc i a tota màquina. Hi ha qui ja s’han cremat. De totes maneres, ja va inclós en els elevats emoluments que cobren i de forma puntual cada mes. No, no és el mateix per als que formen part d’aquest atur de més del 24 per cent i un milió de llars sense ingressos o uns sous miserables a les nacions d’Espanya constretes i amargades o no reconegudes ni acceptades. És la penombra de l’Estat centralista, igual a endarreriment que no fa ni deixa fer. Ja ho reciten a la nació castellana: <<El perro del hortelano no come ni deja comer.>> <<El gos de l’hortolà no menja ni deixa menjar.>>, de Lope de Vega, 1618. Ara, però, estem al 2015.
I no vull dir rentar-se les mans amb sabó d’olor. No, no. Vull dir com Ponç Pilat, el de la Judea, el de Jesús de Natzaret. Saben que feien el 2 de novembre de 2005 en el Congrés dels Diputats, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC)? Se’n recorden? Doncs, sí. Defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya davant tot el món. Fer possible que el problema espanyol amb Catalunya -nació catalana- ho deixés de ser d’una vegada per totes. No, no. Mas, Manuela de Madre i Carod, no van anar a Madrid a perdre el temps. El projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, després Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- i, no diuen els dirigents del ‘Partido Popular’ que tothom ha de complir les lleis? Va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.
www.fetatarragona.cat
Any 2005, 2 de novembre. Congrés dels Diputats. Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC) van defensar, davant tot el món, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per fer possible que el problema espanyol amb Catalunya -nació catalana- ho deixés de ser d’una vegada per totes. Mas, Manuela de Madre i Carod, no van anar a Madrid a perdre el temps. Amb recursos davant el Tribunal Constitucional, no s’ajuda a la governabilitat democràtica d’una nació de nacions
Un error descomunal, fet injust de dubtosa i baixa qualitat democràtica, portar-lo davant el Tribunal Constitucional pendent de renovació dels seus càrrecs. Com un Tribunal Constitucional no renovat pot acceptar a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- referendada pel poble? Quatre anys -2006-2010- per emetre una sentència entre les diverses que es discutien? Un milió i mig de ciutadans es van manifestar el 10 de Juliol de 2010 (10-J) a Barcelona, a altres capitals de Catalunya i a l’estranger, per expressar una multitudinària protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional. Comença el clam i la força independentista. Qui es renta les mans?
Amb anterioritat, l’expresident Aznar, el candidat Rajoy i altres dirigents del ‘Partido Popular’ van dur a terme una campanya de recollida de signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Molts signants deien que ho feien per “ir contra Catalunya”. Estratègia electoral per aconseguir guanyar les generals per majoria absoluta i poder absolut -malmesa majoria absoluta! Ja veuen el resultat! 2011-2015, quatre anys per anant rodant la bola de neu de l’independentisme cada vegada més gran, com a conseqüència d’anant diluint la històrica autonomia de Catalunya com un terrós de sucre dins una tassa de Cola Cao. Qui es renta les mans?
Cada divendres, després del Consell de Ministres, de Madrid, la cantarella habitual de la senyora Soraya Sáenz de Santamaría amb l’anunci de portar al Tribunal Constitucional les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. Aquesta llei, l’altra, la de més enllà…un cap de setmana rodó i feliç pel ministres i assessors del govern Rajoy. Tot al contrari pels consellers del president Mas, el Parlament i els ciutadans de la nació catalana. Qui es renta les mans? I dur contra la llengua catalana i la immersió lingüística…i vinga el ministre Wert i, quan no és un ministre és un altre. Que si ara el Tribunal Suprem, que si ara el Tribunal Constitucional, que si ara el Consell del Poder Judicial, que si ara els advocats de l’Estat, que si ara els assessors del president Rajoy, que si ara altres presidents de comunitats o ‘regiones’, que si ara…,sempre contra Catalunya.
En definitiva, deixar l’autonomia de Catalunya a ‘cero patatero’ mitjançant un intervencionisme constant des de la nació castellana que, sembla està per sobre de les altres nacions d’Espanya constretes i amargades. Nacions no reconegudes i acceptades -immemorials- que formen el territori espanyol i, que Espanya no funcionarà ni es desenvoluparà amb plenitud i grandesa, fins que aquestes nacions històriques i immemorials siguin reconegudes i acceptades com a tals. On és una veritable autonomia representada per la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis? Qui es renta les mans?
www.elperiodico.com
El rei Joan Carles I i el president Josep Tarradellas
www.rtve.es
blogs.elconfidencial.com
www.youtube.com
galicia.mundiario.com
www.zoomnews.es
Temps d’entesa, diàleg, el bé de les nacions d’Espanya per sobre d’estratègies electorals, l’autonomisme com a grandesa d’un país progressista, sortir de l’endarreriment del centralisme, convivència dels nacionalismes, respectar les nacions d’Espanya i les justes aspiracions dels seus ciutadans, apartar el poder absolut i l’autoritarisme, posar els problemes sobre la taula del diàleg i parlar, respectar i complir els Estatutsd’Autonomia, democràcia, ètica política.
Mai en el transcurs dels 38 anys des de la reinstauració de la democràcia i des que el ‘Partido Popular’ va portar -l’any 2006- la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -referendat pel poble- al Tribunal Constitucional no renovat, i, des que governa el ‘Partido Popular’, mai, mai, mai -‘nunca’,’nunca’,’nunca’- el problema espanyol amb Catalunya havia estat tant candent com les flamarades de l’infern. Qui es renta les mans? El president Rajoy té temps pel gran ‘desembarcament’ electoral a la nació catalana, i no té temps per dialogar amb el govern de la Generalitat de Catalunya? Només s’escolta als ciutadans de la nació catalana i als seus representants, a l’hora d’aportar en imposts 16 mil milions -el 8% del PIB català- cada any i que no tenen retorn per part del govern central? Qui es renta les mans?
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "Partido Popular", 'cero patatero', aprovat, Artur Mas, AUTONOMIA, CATALUNYA, centralista, consellers, DEMOCRÀCIA, diàleg, error, ètica, independentista, infern, ingressos, intervencionisme, Josep Lluís Carod, l'Estatut d'Autonomia, Llei Orgànica, lleis, llengua, majoria, mans, Manuela de Madre, milió i mig, ministres, nacions, Parlament, problema, protesta, ratificat, referendat..., respecte, retallat, sentència, signatures, Triibunal Constitucional | Comentaris tancats a Ponç, el de la Judea (I)
8 agost 2015 per Enric Figueras
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Demana justícia fiscal -rep molt menys del que aporta-, ser tractada amb dignitat i llibertat per a desenvolupar la seva pròpia autonomia.
El candidat del ‘Partido Popular’ a les properes eleccions per la presidència de la Generalitat de Catalunya -nació catalana-, Xavier García Albiol, 47 anys, exalcalde de Badalona, va repetint a tort i a dret -‘a diestra y siniestra’, ‘a troche y moche’- que hauran inversions “espectaculars” en infraestructuras a Catalunya, per part del govern d’Espanya. Mai les ha hagut. Aquesta és una part del problema espanyol amb la nació catalana, els quals ciutadans aporten en imposts 16 mil milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i no tenen el retorn corresponent del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. El finançament de Catalunya és pèssim i injust. Tant el ‘Partido Popular’ com el ‘Partido Socialista Obrero Español’ ja fa temps que ho saben això, però no han fet res per solucionar-ho. La responsabilitat política és bé escàs. I encara ha de pagar interessos pels diners que li són propis i rep de l’Estat.
De moment, sembla que no fa esment de la mil.lenària llengua catalana i de la immersió lingüística -els senyors Albiol i Albert Rivera com tots els catalans, parlen el castellà millor que en altres nacions d’Espanya-, perquè, de cara a molts votants espanyols del ‘Partido Popular’ i dels de Catalunya, aquest és un tema molt atractiu per aconseguir més i més vots. Ja ho va dir el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, a l’afirmar que el Govern espanyol vol “espanyolitzar als nens i estudiants catalans”. Es veu que tot si val per aconseguir majories absolutes. Fins i tot, en certa ocasió, el després Príncep Felip va reflexionar sobre la velocitat que prenien els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel.ligerància que entenia va dir, per les estratègies electorals. El recurs del ‘Partido Popular’ -any 2006- contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, i sentenciat -any 2010- pel Tribunal Constitucional pendent de renovació, ja va ser una estratègia electoral. Nou anys després, ja veuen els resultats. Es veu que a la nació castellana, hi ha fets que són invisibles. Són les conseqüències d’una baixa qualitat democràtica.
El candidat Albiol, en campanya electoral, va dient que Catalunya rebrà espectaculars inversions en infraestructures, suposem que això ho diu perquè el ‘Partido Popular’ guanyi les eleccions del 27-S. La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, ja preveia un finançament adequat i més just. Per què el senyor Rajoy el va portar al Tribunal Constitucional sabent que era una Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- i referendada pels ciutadans de Catalunya? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no va voler atendre ni tant sols iniciar una ronda de converses sobre el pacte fiscal que l’any 2012 li va sol.licitar el president Mas a La Moncloa? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no ha contestat encara a les 23 demandes que al llarg de 20 pàgines el president Mas li va fer entrega a La Moncloa -una altra vegada- el juliol de l’any passat? És per una qüestió personal? Per què el president espanyol Mariano Rajoy, tanca les portes a un diàleg democràtic amb el govern de la Generalitat de Catalunya? És per una qüestió personal?
Catalunya, la mil.lenària nació catalana (any 988), no vol inversions “espectaculars” per part de l’Estat, vol allò que en justícia li correspon. Per la seva aportació d’un 20% al PIB espanyol. Per la seva aportació, cada any, de 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català i que hauria de ser del 4%. Per la seva aportació al fons de reserva de la Seguretat Social de més del 29 per cent. Pel nou context demogràfic de Catalunya: l’emigració ha crescut per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, entre el 8% i el 9% anual. En concret, el 2014, l’emigració ha augmentat respecte a 2013 en 8,95% (18.194 nous registres), amb un total de 221.444 persones registrades. Aquest increment de població en termes absoluts és el més alt del conjunt de l’Estat, després de Madrid.
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Allò que ja preveia la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Llei Orgànica que, l’any 2006, el senyor Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Quatre anys per redactar sentències i emetre sentència l’any 2010. L’any del 10-J. S’acorden?
No, la Catalunya pagadora no vol el tresor de les mines del rei Salomó. Demana justícia fiscal, dignitat i llibertat. De totes maneres, si dirigents del ‘Partido Popular’ com Xavier García Albiol, pregonen que es faran inversions espectaculars a Catalunya -que no ho creiem-, és perquè reafirmen, constaten i posen de manifest el seu injust, pèssim i desastrós finançament autonòmic. Es tracta altra vegada d’una estratègia electoral?
Manifestació del 10-J (10 juliol 2010) a Barcelona. Demostració col.lectiva en contra de la resolució del recurs presentat pel ‘Partido Popular’, efectuat pel Tribunal Constitucional no renovat sobre la Lley Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>> amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats. La manifestació, la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data, va aplegar 1,5 milions de persones i va ser un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. El recurs del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va obrir les portes de l’independentisme a la nació catalana. Des de l’any 2006 que no ha parat de fer-ho i ho segueixen fent. No es tracta de la “unidad de España” com a estratègia electoral, es tracta del seu furibund anti-autonomisme de les nacions d’Espanya constretes i amargades.
Les conseqüències d’un furibund anti-autonomisme: obrir les portes a l’independentisme. Cada vegada que la dreta radical, autoritària, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absoluta governa a Espanya, aquesta nació de nacions retrocedeix 50 anys
Imatge: www.lavanguardia.com
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
La tasca de les Nacions Unides
<<…Doncs el valor del treball d’aquesta Organització no depèn de l’existència d’emergències, ni pot consistir només en l’assoliment de la pau en dramàtiques circumstàncies. La pau és un procés diari, setmanal, mensual, és el canvi gradual d’opinions, és el lent enderroc de velles barreres, i és l’edificació de noves estructures. I per molt poc teatral que sigui aquesta persecució de la pau, és un moviment que mai ha de cessar en el seu avanç…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
JFK Addressing the UN General Assembly
www.jfklibrary.org
Pau, Paz, Peace
<<…De nou ens reunim en la recerca de la pau. Fa vint i quatre mesos, quan últimament vaig tenir l’honor de parlar aquí, la negra sombra de la por cernia les seves ales sobre el món sencer. Estava en immediat perill la llibertat de Berlín occidental. L’acord sobre un Laos neutral semblava molt remot. Es trobava sota el foc el mandat de les Nacions Unides al Congo. Les perspectives financeres d’aquesta organització es posaven en dubte. Dag Hammarskjöld havia mort. Havia ocupat el seu lloc la doctrina de la <<troica>> i la Unió Soviètica havia tornat a reprendre els seus assaigs nuclears…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963)
no mataràs!
thou shalt not kill!
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
————————————————————————————–
El naixement d’una nació. Què
és Catalunya
Vers el català escrit
* Durant el segle XII, per una sèrie de canvis socials, hom sentí la necessitat de l’escriptura en els sectors laics -aleshores <<laic>> volia dir illetrat- i que no sabien llatí. Fou necessari de recórrer a la llengua parlada, que així iniciava la seva història com a llengua escrita. La societat catalana laica, entre els segles X i XII, com ha indicat Pierre Bonnassie, era fortament adherida a l’escriptura. Catalunya havia substituït la memòria pels registres civils, els quals afectaven totes les capes de la societat: les més altes, els nobles i la clerecia; la pagesia, que se servia d’escriptures; els comerciants, en raó de la creixent complexitat de llurs intercanvis.
La participació en l’ús de documents era molt àmplia, però la gent que en dominava la tècnica era molt poca. Això s’explica pel fet que <<llegir>> i <<escriure>> equivalia a <<escoltar>> i <<dictar>>. En els documents, entreveiem l’especialista en la lectura i l’escriptura, que esdevenia un intermediari entre el públic que no sabia escriure i la llengua escrita. (Ulisses, 11).
* LA PREGUNTA.- En l’àmbit de la literatura, com era aquest problema?
Les Homilies d’Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català. (Segle XII)
ca.wikipedia.org
* LA CITACIÓ.- <<Quan les lleis són injustes, no obliguen en el fur de la consciència>>. Jaume Balmes (1810-1848).
Jaume Balmes, aquarel•la de Francesc Fonollosa
w2.bcn.cat
————————————————————————————–
Publicat a JUSTÍCIA SOCIAL | Etiquetes "Partido Popular", 'Homilies d'Organyà, 221.444, acord, anti-autonomisme, Barcelona, barreres, candidat, canvi, CATALUNYA, converses, demandes, diàleg, dignitat, diners, documents, eleccions, ESPANYA, estratègies, estructures, finançament, fiscal, imposts, inversions, Jaume Balmes..., JUSTÍCIA, l'emigració, l'escriptura, l'Estatut, la pagesia, lectura, Llei Orgànica, llengua, llibertat, manifestació, Mas, món, nació, Nacions Unides, nuclears, opinions, pau, PIB, poder, President Kennedy, productivitat, Rajoy, recerca, recurs, referendat..., responsabilitat, resultats, seguretat social, troica, Unió Soviètica, valor, vots, Xavier García Albiol | Comentaris tancats a Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó
26 juliol 2015 per Enric Figueras
Any 2010. Any electoral. Gairebé sempre que Rajoy ve a Catalunya és per campanya electoral. Flanquejat per Alícia Sánchez Camacho i Josep Enric Millo (‘Partido Popular’) en el pont de les Peixateries Velles de Girona. El candidat del ‘Partido Popular’ a les eleccions generals es va reunir a la Cambra de Comerç amb els empresaris gironins, els quals li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs contra la Llei Orgànica -‘ley de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Transcorreguts cinc anys, el maleït embolic ja no fa pas riure. (Imatge:blogs.elpunt.cat).
Hi ha una imatge de premsa en la qual es veu al després candidat, Mariano Rajoy, acompanyat d’Alícia Sánchez Camacho, travessant el pont de les Peixateries Velles de Girona (el pont vermell). D’això fa cinc anys. Parlem del mes d’abril de l’any 2010. El candidat Rajoy feia campanya electoral pel ‘Partido Popular’ a les presidencials d’Espanya -nació de nacions no reconegudes ni acceptades-, amb la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i pendent de sentències i sentència contra la primera llei de la nació catalana.
L’Estatut i el recurs presentat contra una Llei Orgànica -‘hay que cumplir y hacer cumplir las leyes’ diuen- per part del ‘Partido Popular’, li va anar molt bé al candidat Rajoy. Dóna la sensació per la obstinada continuïtat d’aquesta qüestió política, que els seus assessors de campanya electoral van utilitzar el tema de l’Estatut i de la Catalunya pagadora, per aconseguir guanyar unes eleccions per majoria absoluta i, per més endavant, fer moure la maquinària del poder absolut a favor del nacionalisme espanyol, el centralisme, la recentralització i l’intervencionisme sobre les autonomies per deixar-les sense esperit, sense personalitat, sense la força del progrés i la llibertat. En definitiva, la seva anul.lació. I en el cas de Catalunya, molt més greu ja que es tracta d’una nació mil.lenària i d’una autonomia històrica. Cras error, doncs, d’uns assessors polítics que, mentre cobren uns elevats emoluments, han anat col.locant al president Mariano Rajoy en un sender molt complicat del bosc i en un augment extraordinari de l’independentisme a Catalunya. Poc a poc, i mitjançant una muntanya de recursos al Tribunal Constitucional, s’ha volgut impedir que Catalunya gaudi d’una veritable i lliure autonomia que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.
En el decurs de la seva visita de campanya electoral a Girona -Rajoy gairebé només ve a Catalunya a parlar amb els empresaris i quan hi ha eleccions- i d’això fa cinc anys, els empresaris gironins -contribuents a que Catalunya aporti un 20% al PIB espanyol- li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs injust i innecessari del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de la nació catalana.
El després candidat Mariano Rajoy els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Res de res, immobilisme total. Ara, transcorreguts cinc anys i després tot el que des de la capital de la nació castellana han convertit amb el problema espanyol més greu des de la reinstauració de la democràcia, ja no el fa somriure tant allò que erròniament ells consideren un ‘problema catalán’, quan en realitat és un ‘problema español’. És una veritable pena que amb democràcia i diàleg, no s’hagi pogut resoldre.
Certament, l’abril de l’any 2010, els empresaris gironins van actuar amb bona voluntat, previsió i claravidència al demanar-li a Rajoy que tingués a bé retirar el recurs contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble. Una veritable llàstima que no fes cas. De bé segur que avui no estaria tant i tant preocupat.
I és que de vegades, els assessors no són tant bons assessors. Després del desastre de la invasió, l’any 1961, de Bahia de Cochinos (Cuba), (coneguda també com a invasió de Playa Girón), per part d’un grup d’exiliats cubans armats i entrenats per la CIA, amb l’objectiu d’enderrocar el govern cubà de Fidel Castro, el president Kennedy enganyat i posat en un parany va declarar que mai més es refiaria dels experts. El president Rajoy, tornarà a caure en l’equivocació d’utilitzar les justes i democràtiques aspiracions de Catalunya -es veu que el nacionalisme espanyol és el bo i els altres són dolents- per guanyar les properes eleccions generals?
Déu no ho vulgui! Amb gairebé 38 anys des de la reinstauració de la democràcia a las nacions d’Espanya i amb el govern, ara, del ‘Partido Popular’, mai havia succeït un fet com aquest.
No hi ha dubte que dins els paràmetres de la democràcia, de l’ètica política i de les justes aspiracions de les nacions d’Espanya i de la mil.lenària nació catalana (any 988), caldria que el president Mariano Rajoy es posés en contacte amb el president Artur Mas -el català ja ho ha demanat diverses vegades i també ha anat a Madrid en quatre ocasions- per tal de començar aquest mes d’agost una ronda de converses i sessions de treball a Madrid i a Barcelona, sobre una situació que fa cinc anys que dura i no té aturador. Per descomptat que, davant d’una qüestió de tal envergadura, les vacacions han de quedar suspeses.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
Contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’ del Estatuto de Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i referendat pel poble. Els ciutadans de Catalunya encara esperen una solució a aquest fet injust i innecesari. (Imatge:elpais.com)
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
Charleston (Carolina del Sud)
Un jove blanc mata a trets a 9 persones en una església de la comunitat afroamericana de Charleston a Carolina del Sud (Imatge:www.ultimasnoticias.com.ve)
En un acarament, familiars de les víctimes perdonen l’homicida de Charleston. El governador de Carolina del Sud, Nikki Haley, va dir que l’estat sol.licitarà la pena de mort (Imatge: www.almomento.mx)
Aquesta massacre, una de les pitjors de la història recent dels Estats Units, ha posat de manifest la intolerància racial i ha représ el debat sobre la legislació que permet la tinença d’armes de foc (Imatge: www.swissinfo.ch)
Diverses centenes de persones, negres i blanques, van ocupar durant dues hores els bancs de l’Església Metodista Episcopal africana Emanuel, la més antiga de la comunitat negra de Charleston, lloc emblemàtic de la lluita pels drets civils i escenari del bany de sang perpetrar pel jove supremacista blanc Dylann Roof. A la foto es veu el vicepresident dels EUA, Joe Biden (Imatge: elhorizonte.mx)
El president Obama assisteix al funeral del pastor assassinat a Charleston (Imatge: www.guatevision.com)
El racisme tenyeix de nou els carrers dels EEUU (Imatge: trabajadorespatriabolivariana.wordpress.com)
Charleston, en senyal de pau (Imatge: www.hispantv.com)
“Sóc aquí per dir-los que som més forts per què estem units com a comunitat”, va dir als assistents el sacerdot Norvell Goff
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
Patir per la dignitat, la democràcia i la llibertat
Suffer for freedom, democracy and Dignity
www.abc3340.com
murderpedia.org
all-len-all.com
users.humboldt.edu
www.newyorker.com
www.glogster.com
legaleaglesflyordie.com
reuther.wayne.edu
usslave.blogspot.com
photos.al.com
www.blendspace.com
www.blendspace.com
ctah.binghamton.edu
Photograph of the 1963 March on Washington courtesy of the National Archives and Records Administration
latimesblogs.latimes.com
links.org.au
Martin Luther King Jr in the age of Obama: Why we can’t wait
en.wikipedia.org
John F. Kennedy addressing the nation about Civil Rights on June 11, 1963. The Birmingham campaign …
<<Prediquem la llibertat per tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i l’estimem aquí a casa nostra; però, ¿serem capaços de dir al món i dir-nos els uns als altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, ¿serem capaços de dir al món que no tenim ciutadans de segona classe excepte els negres?, ¿podrem presumir de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ‘guetos’, ni raça que domini amb relació als negres?>> (President John F. Kennedy).
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes agost, AUTONOMIA, Barcelona, campanya, candidat, cas, centralisme, DEMOCRÀCIA, diàleg, empresaris, Girona, immobilisme, l'Estatut, l'independentisme..., lleis, Madrid, Mas, nació, nacionalisme, premsa, President Kennedy, problema, Rajoy, recentralització, recurs, recursos, referendat..., ronda, treball, Tribunal Constitucional, vacacions... | Comentaris tancats a El silenci i el somriure d’un president
10 juliol 2015 per Enric Figueras
Totes les cordes de salvament de Catalunya, llançades des de l’helicòpter de la democràcia i les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, trepitjades continuament amb recursos del govern central al Tribunal Constitucional i la seva cascada de sentències, que paralitza aquestes lleis i les aspiracions dels ciutadans de la nació catalana defensades pels seus representants. Aquella autonomia que no es basa en la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, és una autonomia de pandereta. (Imatge: limasierratabarca.blogspot.com)
Si han anat a veure la pel.lícula sobre el terratrèmol de la falla de Sant Andreu, veuran com són d’importants les cordes de salvament. Aquelles que utilitzen els equips de rescat, per córrer de pressa a salvar persones accidentades o en dificultats.
Als ciutadans de la Catalunya pagadora -mil.lenària nació catalana-, li volen tallar totes les cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ davant, altra vegada, del Tribunal Constitucional espanyol. Recursos i més recursos; sentències i més sentències, sempre contra Catalunya. El president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’, maquinen fins a la saturació perquè el govern autonòmic de la Generalitat de Catalunya esdevingui una autonomia de pandereta.
Certament que tot això, ho pateixen els ciutadans de la nació catalana pagadors de molts imposts. Un 8,5% del PIB català quan, per raó i per justícia, hauria de ser entre el 3 i el 4%. La problemàtica és molt greu. També la manca de diàleg per part del govern central, i més, més i més el fet injust i erroni de portar, l’any 2006, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘de obligado cumplimiento’, al Tribunal Constitucional pendent de renovació. Encara el president espanyol Mariano Rajoy no ha esmenat aquesta equivocació política i social de tal envergadura?
Tallar més i més cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ -majoria absoluta i poder absolut-, al Tribunal Constitucional espanyol. Ara, contra el nou impost sobre dipòsits bancaris que la Generalitat i el Parlament havien aprovat al 2012. Es tracta d’un impost de tres tipus diferents, del 0,3%, el 0,4% i el 0,5% per a diferents gradacions. I que recaurà sobre les entitats, i no sobre els clients. Això hauria permès a la Generalitat d’ingressar 600 milions d’euros. És a dir, ajuda econòmica i social per a situacions greus a la sanitat pública. Ajuda econòmica i social per a situacions greus als serveis socials, deficients psíquics, gent gran, infants. Ajuda económica i social per a situacions greus a l’educació. Però no. Els ciutadans de Catalunya aporten cada any 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, a les arques de l’Estat governat per majoria absoluta i poder absolut pel ‘Partido Popular’. Però no, la Comunitat Autònoma de Catalunya -quina classe d’autonomia és aquesta?- i que també forma part de les nacions d’Espanya, constretes i amargades, no pot crear imposts propis, ni que siguin aprovats per la Generalitat i el Parlament i que el Tribunal Constitucional ha anul.lat. La sentència conclou que, “en conseqüència”, el TC ha de “declarar la inconstitucionalitat i nul.litat de la llei del Parlament de Catalunya 4/2015, del 4 d’abril, de l’impost sobre els dipòsits i les entitats de crèdit”.
L’impost de tipus ‘0%’ del govern espanyol del ‘Partido Popular’. Com en el refrany del gos de l’hortelà, que ni menja, ni deixa menjar
‘El impuesto autonómico sobre los depósitos bancarios ejemplifica un tipo de política que aplica a fondo el refrán de ‘El perro del hortelano’ de Lope de Vega’. <<El perro del hortelano no come ni deja comer’
Segons com ho explica el rotatiu digital ‘VilaWeb’, el propòsit d’aquesta mesura és blindar un espai fiscal que el govern espanyol pretén tenir controlat, amb l’aplicació d’un impost de tipus zero sobre els dipòsits bancaris. El ‘Partido Popular’ va presentar al senat una esmena a la llei tributària per crear aquest nou impost estatal, que, amb un gravamen del 0%, no genera cap mena de recaptació. Què pretén el govern espanyol? Segons les explicacions públiques dels responsables del Ministeri d’Hisenda, els dipósits bancaris tindran en tot l’estat un tracte fiscal homogeni, que serà el que decideixi el govern espanyol. I, de retruc, evita que les comunitats autònomes tinguin capacitat de recaptar diners per aquesta via impositiva. Ja hi havia tres comunitats autònomes que aplicaven un impost sobre dipòsits bancaris: Extremadura, Andalusia i les Canàries, que hauran de rebre una compensació econòmica pels ingressos que deixaran de recaptar.
Mentre, la Catalunya pagadora res de res. Pagar i callar. Això sí, un impost del govern central que és del 0%, contra la dignitat de la Generalitat de Catalunya, el Parlament i els ciutadans de la nació catalana.
Mentre, i així ho llegim al rotatiu ‘EL PAÍS Catalunya’ de la ploma de Jordi Matas, <<…La reestructuració de l’inepte sistema financer espanyol ha comportat dues greus conseqüències: una xifra astronòmica de diners públics destinats al seu rescat en un moment de necessitats socials excepcionals, i una gran confusió sobre el total de recursos utilitzats i sobre l’import que no retornarà. Segons el Tribunal de Comptes, s’han destinat més de 100.000 milions d’euros, dels quals 40.000 com a mínim ja no es recuperaran, cosa que converteix Espanya en un dels pocs països que ha perdut diners amb el rescat dels seus bancs. En contrast, i com a burla als contribuents, els cinc principals bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Popular) van registrar el 2014 un benefici net d’uns 10.000 milions d’euros…”
Mentrestant, el Tribunal Constitucional espanyol i segons la inpugnació per part de l’executiu de Mariano Rajoy del tribut que la Generalitat i el Parlament de Catalunya havien aprovat al 2012, ha anul.lat l’impost català als dipòsits bancaris que havia de ser destinat a afavorir als més necessitats i a la justícia social. La injustícia i l’abús del dolentíssim finançament de Catalunya, provoca un dèficit fiscal sense parangó als països de l’Europa progressista i democràtica.
Mai per mai durant els 38 anys des de la reinstauració a Espanya -nació de nacions- de la democràcia, i sota el govern del ‘Partido Popular’, el problema espanyol amb Catalunya havia estat tant enorme. Mai per mai l’independentisme havia estat tant gran. I no només a Catalunya, sinó a tota la resta dels països que per història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. Certament, la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai han sabut governar a Espanya.
Catalunya, Barcelona, 11 de setembre 2014, foto aèrea de la manifestació per la independència (Imatge: www.putxinelli.cat)
Catalunya, Barcelona, la Via Catalana 2014 des de l’aire
(Imatge: www.naciodigital.cat)
Diálogo-Diàleg entre el govern espanyol del ‘Partido Popular’i la Generalitat de Catalunya, és urgent i necessàri. No més demora.
<<El diàlogo implica una mentalidad que no florece en áreas cerradas, autárquicas.Éstas por el contrario constituyen un clima ideal para el anti diálogo. Para la verticalidad de las imposiciones>> (Paulo Freire)
El cristià, necessari, just, democràtic, esperançador, progressista i europeu diàleg entre Espanya nació de nacions i la mil.lenària -any 988- nació catalana (Imatge: cat.elpais.com)
———————————————————-
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
Anunci del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears
(Juliol, 1963)
<<…La disputa familiar entre la lliure elecció i la coacció, els llocs familiars on reina el conflicte i el perill encara estan així, a Cuba, en el sud-est d’Àsia, a Berlin i a tot el globus; encara necessiten de tota la força i vigilància que nosaltres puguem desplegar. Res podria danyar més a la nostra causa que si nosaltres i els nostres aliats creguéssim que la pau ja havia estat aconseguida, i que, per tant, ja no era necessària aquesta força i unitat…>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).
<<…amb els nostres fills i néts…>>
(Imatge: mural.uv.es)
Pau, Paz, Peace
<<Així mateix, confio en que tots vostès, els ciutadans d’aquest país, prenguin part en aquest debat, perquè aquest tractat és per a tots. I particularment es relaciona amb els nostres fills i néts, en el qual nom hem de discutir. Aquest debat implicarà la presència d’experts militars, polítics i científics, però no ha de quedar només a les seves mans. El dret i la responsabilitat són de vostès>>.(JFK).
<<…amb els nostres fills i néts…>>
El president Kennedy es va negar a enviar tropes de combat a Vietnam i va emetre l’ordre de l’inici de sortida d’efectius militars per a finals de l’any 1963. El seu assassinat a Dallas(Texas) a finals de novembre de 1963, a mans d’una conspiració, va impedir evitar la guerra
(Imatge: jadonceld.blogspot.com)
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:
x5l0eQdZrWw
———————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (‘Presència’ – ‘El Punt Avui’).
1755
A pa i aigua!
Francesc Ferrer i Gironés explica a ‘La persecució política de la llengua catalana’ que, ben entrada la primera meitat del set-cents, les normes secretes donades als corregidors del Principat van produir els seus resultats. Una eina molt persuasiva per castellanitzar-nos van ser les escoles d’uns determinats ordes religiosos. D’aquestes escoles les més ‘eficaces’ van ser les regentades pels jesuïtes -en tenien onze- i també les Escoles Pies.
Durant una visita que va fer al col.legi de Mataró -una de les sis escoles que tenien els escolapis al Principat -l’any 1755, el provincial, Jordi Caputi, va dictar el decret de visita següent: “Nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los Hermanos mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.”
Joan-Lluís Marfany no està d’acord amb la interpretació de Francesc Ferrer: “Els escolapis preparaven en el maneig solvent del castellà, no sols aquells que ho requerien per la seva categoria social, sinó també els que ho necessitaven per tal de guanyar-se la vida en ocupacions o àmbits nous. Per això han estat acusats algun cop, des de l’òptica anacrònica de sempre, d’agents de castellanització. Se cita sobretot, en aquest sentit, l’article del decret de visita del Provincial a l’escola de Mataró, el 1755, que prohibia l’ús del català entre els religiosos i amb els alumnes, i un parell de disposicions posteriors, en el mateix sentit, del 1768 i el 1797. Però el que cal demanar-se és si l’eficàcia en l’ensenyament del castellà no era justament una de les raons -i potser una de les més importants- de l’èxit dels escolapis entre els sectors capdavanters de la proto-industrialització.”(‘PRESÈNCIA’ – ‘El Punt Avui’).
(Imatge: www.todocolección.net)
———————————————————————————–
CATALONIA
Catalonia asked to vote on their political, economic and social justice future and being a European state. Catalonia has requested and requests dialogue with the Spanish Popular Party government. This dialogue is not reciprocated.
The Catalan flag
(www.elmati.cat)
———————————————————-
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "pandereta", "Partido Popular", 'castellano', 'imposición, 'mandamos', 5, 8%, agua, aliats, ALUMNES, assassinat, catalán, CATALUNYA, causa, Cervantes, científics, CIUTADANS, conflicte, cordes, corregidors, debat, decret, diàleg, dificultats, dipòsits, disputa, equivocació, fills, força, Francesc Ferrer, imposts, John F. Kennedy, l'Estatut, l'Estatut d'Autonomia, Llei Orgànica, llengües, mans, militars, nació, néts, ordre, pan, pau, perill..., PERSECUCIÓ, polítics, recurs, recursos, religiosos, responsabilitat, salvament, sentències, Tribunal, tropes, Vietnam | Comentaris tancats a Tallar totes les cordes
29 juny 2015 per Enric Figueras
Des de l’any 2006 quan Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ -per aquells temps a l’oposició- van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol no renovat, i sabent que es tractava d’una Llei Orgànica de obligado cumplimiento, no ha parat el bombardeig intervencionista i centralista contra la progressista autonomia catalana per afavorir -cras error! la mediocritat i l’endarreriment recentralitzador.
Segons les proclames dels apocalíptics discursos sermons de Rajoy el nacionalisme espanyol és el bo; els altres nacionalismes de les nacions d’Espanya són dolents. Els representants votats i elegits que no actuen amb el conservadorisme radical del ‘Partido Popular’, són extremistes i contraris a l’estabilitat política i social. Quan al ‘Partido Popular’ li convé pactar, segons els resultats de les darreres eleccions municipals o altres, és bo i fantàstic; quan pacten els altres representants equival a extremisme i radicalitat.
El que és un exemple de radicalitat i d’inestabilitat política i social -perdó per la repetició però és un fet tal que clama al cel- és portar la primera llei de Catalunya, el seu Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de la nació catalana i convertit en Llei Orgànica de obligado cumplimiento, al Tribunal Constitucional pendent de renovació.
Quatre anys més tard, el 2010, després de diverses sentències, la pitjor contra l’Estatut. D’ençà aquest moment, un esclat extraordinari i creixent de l’independentisme que no cessa i la demanda d’un referèndum. Gravíssim error del ‘Partido Popular’, quan el corregirà? El president Rajoy va declarar després dels resultats del seu partit a les darreres eleccions municipals, que “habia habido errores”, quan els corregirà? El problema espanyol amb relació a l’extraordinari augment de l’independentisme a Catalunya -mai vist durant els 38 anys després de la reinstauració de la democràcia- i que ha succeït enterament i constantment durant el govern del ‘Partido Popular’, amb majoria absoluta i poder absolut, no és un gran error? Quan el corregirà?
Podria ser el gest d’un president amb una gran visió democràtica i de futur, la valentia de que el president espanyol Mariano Rajoy parlés amb el president Artur Mas i convoquessin una reunió a la Generalitat -el president Mas ja ha anat quatre vegades a Madrid-, per tal de preparar l’obertura de reunions de treball, diàleg i comunicació -a Madrid i a Barcelona- a prop de la greu situació des que l’any 2006, el mateix Rajoy i dirigents del ‘Partido Popular’ van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol i que va ser l’origen de la situació actual.
Seria un gran pas de cara a les futures generacions, progressista, d’alleujament i pau i, sobre tot, de justícia social a favor dels pobles de les nacions d’Espanya constretes i amargades -no reconegudes i acceptades- i que mostren la seva ineludible vocació federal de formar un Estat, compost per Estats que també són Estat, lliures i democràtics i destarrant l’abús del dèficit fiscal sobre els ciutadans de les autonomies pagadores.
La citació
<<No hace falta defender siempre la misma opinión porque nadie puede impedir volverse más sabio.>>Konrad Adenauer
El canceller alemany Konrad Adenauer i el president Kennedy
(Imatge: plusfifty.files.wordpress.com)
Empantanegats, sense diàleg, sense comunicació i sense sortida: referèndum
(Imatge: ecodiario.eleconomista.es)
———————————————————-
Publicat a JUSTÍCIA SOCIAL | Etiquetes "Partido Popular", Artur Mas, CATALUNYA, centralisme, CIUTADANS, comunicació, dèficit fiscal, diàleg, enderrariment, ESPANYA, Estat, federalisme, generacions, Generalitat, l'Estatut d'Autonomia, l'independentisme..., Llei Orgànica, Mariano Rajoy, mediocritat, reunions, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a Cal corregir el primer gran error contra l’autonomia catalana, la democràcia i la llibertat
17 juny 2015 per Enric Figueras
(Imatge: cerclegerrymandering.cat)
Des que governa el ‘Partido Popular’, el creixement de l’independentisme a Catalunya ha estat enorme
(Imatge: racocatala.cat)
CATALONIA
La manca de diàleg per part del president del Govern central, Mariano Rajoy, sobre aquest greu problema espanyol fa créixer la inestabilitat política i social. Els recents resultats i posteriors moviments electorals i polítics, en són una mostra
Parlant de democràcia i desitjant-la real, -es comença per canviar-li el nom a l’idioma català i s’acaba en una dictadura. Tal com va fer a l’Aragó la majoria absoluta i poder absolut del ‘Partido Popular’, amb la llei de llengües d’Aragó i amb l’absurditat de canviar-li la denominació a la llengua catalana pel llarg nom que deriva en l’acrònim ‘lapao’.
(Imatge: sapeira.blogspot.com)
(Imatge: cosasdejordi.com)
(Imatge: www.noticiesdelaterra.com)
(Imatge: sapeira.blogspot.com)
Respecte per la història, la cultura, la veritat i la democràcia és el que cal. La llengua catalana no és el ‘lapao’; és, evidentment, l’idioma català. Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la península cap al segle VIII dC. És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. Això no obstant, els documents de l’època són escrits en llatí (força degradat i en alguns aspectes proper al català).
Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s’observen al segle IX. Aquest fet indica que la llengua oral de qui redactava l’escrit era ben diferent d’aquella en què s’escrivia. A finals del segle IX, es comencen a trobar algunes mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí. Per exemple, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell redactada al darrer terç del segle IX, apareix el nom de Palomera en llatí ‘Palumbaria’. En un altre text, aquest ja de principis del segle XI, apareix enmig d’un text llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català: <<morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figues…>>.
Els primers documents feudals escrits integrament en català es troben en el segle XI. Entre els textos més antics que es conserven totalment en català, hi ha el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098, data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell. I així, el segle XII, el segle XIII… La llengua catalana no és el ‘lapao’, com diuen els dirigents del ‘Partido Popular’ de l’Aragó; és l’idioma català que per història, llengua i cultura es parla als Països Catalans.
Actituds inacceptables del temps del franquisme que mostren la cara d’una democràcia espanyola de baixa qualitat. Fets continuats que fan posar la cara vermella com un tomàtec, als ciutadans que estimen i creuen en una veritable democràcia. Sempre contra la Catalunya pagadora, sempre contra la nació catalana.
El resultat: A l’Aragó, el ‘Partido Popular’ no podrà governar. És un exemple de la desfeta electoral del ‘Partido Popular’ a les constretes, amargades i existents nacions d’Espanya perquè no són reconegudes ni acceptades. Cras error!
Ens quedem, doncs, amb les avantatges de la utilitat política i social. Així ho pregona el govern espanyol quan pretén presumir de democràcia davant el món, però, hi ha un atur de més del 24 per cent que persisteix, persisteix i persisteix i un milió de llars sense ingressos o, que tot i amb algun ingrés, no poden arribar-hi i passen grans penalitats motivat per la baixa quantia dels sous. Poderoses empreses que fan grans beneficis a costa de sous baixíssims. De quina classe de democràcia útil parlem?
El ressorgiment del problema espanyol amb relació a Catalunya, des que Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ -per aquells temps a l’oposició- van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional ‘no renovat’ i sabent que es tractava d’una Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. La primera llei de Catalunya. Quatre anys més tard, el 2010, després de diverses sentències, la pitjor contra l’Estatut. Sempre contra la Catalunya pagadora i que vol viure en llibertat. D’ençà aquest moment, un esclat extraordinari i creixent del nombre de ciutadans que es manifesten i un independentisme que no cessa. De quina classe de democràcia útil estem parlant?
La veritable democràcia no és només posar la papereta dins l’urna, és una situació constant de fets reals que cal resoldre de manera justa, sense pors i amb diàleg. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ja ha anat tres vegades a Madrid per parlar amb el president Rajoy i exposar-li el que demana la majoria del poble de Catalunya.
El president Mas demana diàleg; el president Rajoy el rebutja
(Imatge: tribulaciones.es)
‘El dialogo es la base de los problemas y la solucion de ellos’
‘La comunicación es el único camino al entendimiento’.
Volen que ho tradueixi a la llengua de la nació catalana? -No cal. A Catalunya i gràcies a l’èxit de la immersió lingüística, tots els alumnes, tots els estudiants, totes les persones dominen perfectament el català i el castellà. El representant Albert Ribera, advocat i polític català, és el millor ambaixador a Espanya, nació de nacions, de com un ciutadà català estudia, coneix, escriu i parla la llengua castellana. ‘Ciutadans’ = a ‘Ciudadanos’ que a la nació catalana coneixen, parlen i escriuen el català i el castellà.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
Un país -nació de nacions- endarrerit, que no aprén res, que no vol aprendre res, amb una dictadura darrere una altra, amb una democràca -ara- de baixa qualitat i sempre, sempre, sempre, contra la Catalunya pagadora. Fins i tot, la barbaritat de llançar al Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i ‘referendat’ pel poble
——————————
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
<<…Amics meus tots, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les fosques ombres de la guerra per buscar aquest camí de la pau. I si aquest viatge és de mil milles o fins i tot de més, fem que la Història registri el fet de que nosaltres, en aquesta terra, vam ser els que hem donat aquest primer pas tant important>>.(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).
El president Kennedy acomiada als voluntaris del Cos de la Pau a la Casa Blanca
Pau, Paz, Peace
<<…No hi ha motiu per les complaences. Hem après en el passat que l’esperit d’un moment o lloc pot desaparèixer i esfumar-se com el fum. Ens hem sentit defraudats més d’una vegada, i no tenim il.lussions de que en el camí cap a la pau existeixin ara dreceres importants. En molts punts, al voltant del globus, els comunistes prossegueixen els seus esforços per explotar la pobresa i la debilitat. La seva concentració d’armes convencionals i nuclears ha d’aturar-se com sigui…>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).
El vídeo
John F.Kennedy també va jugar un gran partit a Berlín
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————-
Art*******7
(Imatge: www.alohacriticon.com)
‘Touch of Evil’ – ‘Sed de mal’ – ‘Sombras del Mal’
Orson Welles
(Kenosha, Wisconsin, 6 maig 1915)
(Imatge: www.encadenados.org)
‘Touch of Evil’ (a Argentina i a Espanya, ‘Sed de mal’; a Mèxic, ‘Sombras del Mal’) és una parella de recent casats formada per un policía mexicà i la seva esposa nord-americana que interrompen el seu viatge de lluna de mel després de presenciar a la frontera l’explosió d’un automòbil conduït per un mafiós de la droga. El cas porta al policía Vargas (Charlton Heston) a traballar en la investigació junt a Hank Quinlan (Orson Welles); un corrupte i obès cap de la policía nord-americana, que no dubta a fabricar proves falses per acusar a un jove que ell creu culpable de col.locar la bomba. Vargas sap que les proves no són reals i comença la seva pròpia investigació, on descobreix que Quinlan i uns mafiosos fronterers estan directament relacionats amb l’assassinat.
(Imatge: www.canaltcm.com)
Charlton Heston
Susan cau a les mans del grup de mafiosos fronterers. La dona és drogada i usada per desprestigiar al correcte Vargas, amb la finalitat de que aquest desisteixi de la seva investigació. Vargas inicia una carrera contra el temps en la que acumula les proves suficients per desemmascarar al brut cap Quinlan i així salvar a la seva esposa.
(Imatge: milafalcon.wordpress.com)
Janet Leigh
(Imatge: lagranilusion.cinesrenoir.com)
Marlene Dietrich
Al final, Tanya (Marlene Dietrich) una misteriosa i enigmàtica gitana que en el passat va tenir una relació amb Hank Quinlan, presagia el trist i fatídic final d’aquest.
Un director difícil
‘Touch of Evil’ va significar el retorn de Welles a la producció als Estats Units, després d’haver rodat tres films fora del seu país notal, ‘Macbeth’ (1947), ‘Otelo’ (1952) i ‘Mister Arkadin’ (1955).
(Imatge: www.vilanova.cat)
El projecte va arribar a mans de Welles en una època en què aquest no gaudia de bona fama entre els productors de Hollywood, ja que molts el consideraven un director difícil que no era capaç de complir amb un pla de treball. Va ser l’actor Charlton Heston qui va aconseguir imposar a Welles (degut a una confusió) i amb total llibertat creativa. Welles va reescriure el guió, basat en una novel.la publicada el 1956 per Whit Masterson, i va començar el rodatge al poc temps a Venice (Califòrnia).
(Imatge: www.fotogramas.es)
Rodatge de ‘Sed de Mal’
La pel.lícula va ser rodada en un rigorós blanc i negre pel director de fotografia Russell Metty, on l’ús de la llum forta i els alts contrastos entre ombres i zones il.luminades ajuden a crear la densa atmosfera del film.
El llarg pla seqüència de 3 minuts amb el qual comença la pel.lícula va trigar 15 dies en dur-se a terme i es va transformar en un pla mític dins de la història del cinema. (De Wikipedia).
El vídeo
de la pel.lícula
aQpMVMCX1sQ
CaLV8NPiKgo
ZSucvRPawK8
3r-zfmm64_A
zofz4zhGgDQ
VfIFMaeWxIA
dx125s0t6Gk
———————————————————-
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes 2006, amics, armes, Artur Mas, atur, bomba, complaences, corrupte, debilitat, defraudats, DEMOCRÀCIA, desprestigiar, diàleg, droga, explosió, fama..., fotografia, gitana, guerra, Heston, Hollywood, independentisme, l'Estatut, llars, Llei Orgànica, mafiosos, Mariano Rajoy, nació, nuclears, ombres, pas, pau, pel.lícula..., Pla., pobresa, referendat..., sentències, sous, Terra, útil, Venice, votar, Welles | Comentaris tancats a Seria el súmmum de la inutilitat
1 juny 2015 per Enric Figueras
La seva presentació a Utrecht (Holanda), va ser cancel.lada -segons els mitjans-, per pressions de l’ambaixada espanyola als Països Baixos
“Por una vez, una sola vez, ricos y pobres, hombres y mujeres, tenían una causa en común”. (‘Victus’, Albert Sánchez Piñol)
“Un crio no se queja tanto de las palizas que le han dado, como de los abrazos que no ha recibido”. (‘Victus’, Albert Sánchez Piñol)
“El ser humano es tan cobarde que lo habitual es que no esté dispuesto a arriesgar su vida ni para salvarla”. (‘Victus’, Albert Sánchez Piñol)
“La veritable democràcia no és només posar la papereta dins l’urna, és una situació constant de fets reals que cal resoldre de manera justa i sense pors”. (Blog ‘La Nova Frontera’)
Parlant de democràcia i desitjant-la real, recordem que fa poc que hem anat a votar i que proximament ho tornarem a fer. És evident que volem fermentment que ens sigui útil i fructífera. Si no fos així, seria el súmmum de la inutilitat.
Ens quedem doncs, amb les avantatges de la utilitat. Així ho pregona Espanya -nació de nacions constretes i amargades, perquè existeixen i no són reconegudes ni acceptades pel govern central-, quan llueix la democràcia davant el món, però, hi ha un atur de més del 24 per cent que persisteix, persisteix i persisteix i un milió de llars sense ingressos o, que tot i amb algun ingrés, no poden arribar-hi i passen penalitats grans motivat per la baixa quantia dels sous. Poderoses empreses que fan grans beneficis a costa de sous baixíssims. De quina classe de democràcia parlem?
Atur interminable, atur enquistat
(Imatge: ccsocials.blogspot.cat)
Des de l’any 2006 quan Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ -per aquells temps a l’oposició- van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat i sabent que es tractava d’una Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. La primera llei de Catalunya, el seu Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la nació catalana. Quatre anys més tard, el 2010, després de diverses sentències, la pitjor contra l’Estatut. D’ençà aquest moment, un esclat extraordinari i creixent de ciutadans al carrer i d’independentisme que no cessa. De quina classe de democràcia estem parlant?
Sempre contra la Catalunya acollidora i pagadora
Mariano Rajoy recollint signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a Osca. “Para firmar contra Cataluña deia la gent”. (Imatge: elpais.com)
El Congrés dels Diputats va aprovar la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
L’asfixia econòmica de la Generalitat de Catalunya, per part del govern central de Madrid del ‘Partido Popular’. Els ciutadans de la nació catalana pagadora no comprenen com pot passar això, mentre 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surten cada any dels seus imposts i no tenen retorn des de la capital de Castella. Una altra circumstància econòmica: Catalunya aporta el 20% del PIB espanyol, mentre 12 de les 17 Comunitats Autònomes reben més del que aporten. Així, rep menys qui més paga tot i els greus problemes d’asfíxia econòmica dels territoris pagadors, principalment Catalunya que pateix un mal finançament i a sobre no pot dir res. Calladeta, ben calladera, pagar i callar. I a sobre un intervencionisme autonòmic constant per part del govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’. Quina classe de democràcia és aquesta?
Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registre General del Tribunal Constitucional, on van presentar el recurs contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Imatge: elpais.com – EFE).
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional. L’Estatut sentenciat. El pacte fiscal demanat l’any 2012 pel govern de la Generalitat, per tal d’esborrar la injustícia del dèficit fiscal que pateix la nació catalana i que el president Artur Mas va plantejar al president Mariano Rajoy en una visita a La Moncloa, a la paperera i el silenci de l’immobilisme com a bandera. Immobilisme i manca de capacitat política per resoldre els problemes de les nacions d’Espanya constretes i amargades. Un altre exemple de la manca de capacitat de diàleg per part del govern espanyol del ‘Partido Popular’ i de la mala política del conflicte constant: encara és l’hora que el govern espanyol ha de donar resposta als 23 punts plantejats per Mas en la seva última entrevista amb Mariano Rajoy. Capacitat de diàleg: 0. El possible pacte entre ‘Ciudadanos’ i el ‘Partido Popular’, més del mateix. Més problema espanyol, més conflictes autonòmics, més intervencionisme centralista i més regressió econòmica i social…’más de lo mismo’, més del mateix. Quina classe de democràcia és aquesta?
La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar a Espanya.
Encara és l’hora que el govern espanyol del ‘Partido Popular’ ha de donar resposta als 23 punts plantejats per Mas en la seva última entrevista amb el president espanyol, Mariano Rajoy. Tampoc s’ha resolt la qüestió del pacte fiscal tractat en la primera visita de Mas a La Moncloa. Capacitat de diàleg i de resolució:zero. El possible pacte entre ‘Ciudadanos’ i el ‘Partido Popular’, més del mateix. (Imatge: www.cuartopoder.es)
‘Victus’
Realment dóna la sensació que retrocedim als temps de la dictadura franquista. “És un assumpte seriós, que tendeix a la censura”, va afirmar Juliette van Wersch, l’editora de Sánchez Piñol autor del llibre “Victus”, al diari ‘NRC’. “Una conversa pública entre un autor i el seu traductor es van boicotejar des de l’estranger”, va dir la responsable de l’editorial, que va afegir que és “lamentable i incomprensible” aquest fet.
Victus: Barcelona, 1714 d’Albert Sánchez Piñol
(Imatge: llibreforumbellvitge.blogspot.com)
I tant! Que és lamentable i incomprensible que a l’Europa del segle XXI, l’ambaixada espanyola a Holanda, hagi vetat la presentació del llibre ‘Victus’, que l’autor Albert Sánchez Piñol havia de fer a l’Institut Cervantes d’Utrecht. “Van trucar de l’ambaixada per dir-me que cancel.laven l’acte perquè tenien por que es polititzés”, va reconèixer Sánchez Piñol i que ho va confirmar al diari l’ARA. L’escriptor va emplaçar a l’ambaixada a donar explicacions, i va lamentar els fets. “És molt trist que passin aquestes coses”, va dir, perquè es tracta “d’un acte cultural, literari”.
“Victus”, d’Albert Sánchez Piñol
(Imatge: xarxapenedes.cat)
I tant! Que és molt trist que passin aquestes coses. No és gens enfortidor pel prestigi d’un país europeu format per nacions. L’Institut Cervantes d’Holanda ajorna ‘sine dia’ aquesta presentació? L’oficina Comercial dels Països Baixos, els empresaris i inversors holandesos, com viuen aquest tema tant lamentable i tant comentat pels diaris d’Holanda?
(Imatge:araomai.cat)
(Imatge: spanienkaputt.wordpress.com)
La pàgina web del diari holandès, NRC, explica que l’ambaixada espanyola, a instàncies del govern espanyol, va prohibir a darrera hora la conferència que l’autor català, Albert Sánchez Piñol, havia de fer a l’Institut Cervantes de Utrecht, per presentar el seu llibre ‘Victus’, que tracta sobre la guerra del 1714, segons ha informat l’editorial holandesa ‘Signatuur’, que s’ha encarregat de la traducció del llibre al neerlandès. Juliette Van Wersch, en nom de ‘Signatuur’, es va queixar que s’hagi boicotejat des de l’estranger un acte en territori holandès, on la llibertat d’expressió és molt important, així com l’intercanvi d’opinions entre un autor i el seu públic.
Instituto Cervantes de Utrecht,Holanda
(Imatge: utrecht.cervantes.es)
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
————————————————————————————
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
<<…demostrem a tot el món situat en aquest costat de la muralla i a qui viu a l’altre costat de la mateixa, que els Estats Units, que una Amèrica forta també desitja ardentment la pau…>>.
(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).
Eisenhower i Kennedy
Pau, Paz, Peace
<<…Aquest tractat limitat de prohibició de proves nuclears, segons el nostre més acurat criteri, és més segur per els Estats Units que una il.limitada carrera d’armes nuclears. Per totes aquestes raons, tinc l’esperança de que aquesta nació aprovarà aviat aquest tractat. Per descomptat donarà origen a un debat en el Senat i en tot el país. La Constitució, sàviament, exigeix el consentiment i consell del Senat en tots els tractats, i tal consulta, en realitat, ja ha estat iniciada. Tot això es farà com deu ser. Un document que pugui senyalar l’oportunitat històrica i constructiva de que el món celebri un debat també històric i constructiu>>.
<<…els nostres fills i néts…>>
(Imatge: blogs.elpunt.cat)
<<…Així mateix, confio en que tots vostès, els ciutadans d’aquest país, prenguin part en aquest debat, perquè aquest tractat és per a tots. I particularment es relaciona amb els nostres fills i néts, en el nom dels quals hem de discutir. Aquest debat implicarà la presencia d’experts militars, polítics i científics, però no ha de quedar només en les seves mans. El dret i responsabilitat són de vostès…>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, 26 juliol 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
————————————————————————–
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
* LA RESPOSTA.- Certament, en el llarg de la història, la reivindicació remença apareix sovint barrejada amb reivindicacions més àmplies enfront dels drets dels senyors sobre la terra -drets al.lodials i drets jurisdiccionals. En aquest sentit, la sentència deixà clar que es liquidaven els mals usos, amb redempció, i que es mantenien els altres drets sobre la terra, com eren els censos i drets ordinaris. També establia un termini de 5 anys perquè els pagesos emfiteutes ratifiquessin, per capbreus o escriptures públiques, les servituds, prestacions i censos que devien a la senyoria. Aquesta disposició refermava el dret civil consuetudinari. Ara els pagesos podrien negar-se a pagar una sèrie de drets, sempre que demostressin que es tractava de drets que havien estat introduïts <<ab cauthela e deceptió>>, fora de consuetud, per llurs senyors. És a dir, que emfiteutes i senyors havien de pactar les mútues relacions mitjançant les actes de capbrevació. No cal dir que aquesta solució de compromís no satisféu pas tots els pagesos. (Ulisses, 11).
*LA PREGUNTA.- La sentència arbitral de Guadalupe, a qué va posar fi?
* LA CITACIÓ.- “Jo declaro que la justícia no és altra cosa que la conveniència del més fort”. Plató (427 AC – 347 AC). Filòsof grec.
Plató
———————————————————-
Catalonia
(Imatge: www.ullastrell.cat)
(Imatge: www.totsantcugat.cat)
———————————————————-
Publicat a salvar la democràcia | Etiquetes 'Victus', abrazos, aprovat, Artur Mas, asfixia, atur, carrera, CATALUNYA, causa, centralista, CIUTADANS, Compromís, conflictes, debat, DEMOCRÀCIA, diàleg, dictadura, dret, drets, fills, governar, injustícia, intervencionisme, John F. Kennedy, l'ambaixada, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'immobilisme, lamentable, Mariano Rajoy, militars, món, nació, néts, nuclears, pacte fiscal, pagesos, palizas, penalitats, PIB, pressions, remença, responsabilitat, senyors, servituds, sous, tractat, usos, Utrecht, vida, votar | Comentaris tancats a ‘Victus’, encara inpresentable a Holanda? La democràcia no és només anar a votar
20 maig 2015 per Enric Figueras
Port de Barcelone. L’export mondial majoritaire en Catalogne pour la première fois. La nova llei d’Acció Exterior de Catalunya i de relacions amb la Unió Europea, és fonamental. (Imatge: www.opencat.info).
L’intervencionisme constant del govern espanyol contra l’autonomia de Catalunya, un error de tomo y lomo. (Imatge: www.actualitatdiaria.com)
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ‘Partido Popular’, ha recorregut al Tribunal Constitucional la nova llei d’Acció Exterior de Catalunya i de relacions amb la Unió Europea, sol.licitant-ne així mateix la suspensió immediata. Aquest fet podria representar -ja ho representa-, una mala intervenció pel progrés econòmic, social i d’ocupació de Catalunya i Espanya.
Existeixen situacions provocades per una mala praxi de la política que, d’entrada, són difícils de comprendre i d’acceptar. No tenen res a veure amb la bona praxi política dels grans països democràtics i progressistes europeus. És com aquell espectador que agafa entrada per anar a veure ‘El maestro del agua’, de Russell Crowe, i entra a una altra sala on es projecta ‘La dama de oro’, amb Helen Mirren i es queda a veure-la. Per què? es preguntarà. Per què? ens preguntem.
Doncs per una de les tantes decisions equivocades del ‘Partido Popular’, amb relació a la Catalunya pagadora. Des de presentar recurs -l’any 2006- al Tribunal Constitucional contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de ‘obligado cumplimiento’, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.
L’engreixament de la bola de neu
L’engreixament de la bola de neu dels continuats errors polítics del govern espanyol del ‘Partido Popular’, amb relació a la nació catalana, no ha parat. Sempre al Tribunal Constitucional, sempre contra el govern democràtic i progressista de la Generalitat. Sempre contra Catalunya. Com a conseqüència de tot això, tampoc la bola de neu de l’independentisme a Catalunya ha parat de créixer.
Més i més engreixar-se i engrossir-se el problema espanyol -mai el problema català- a causa de l’intervencionisme del ‘Partido Popular’, en contra del desenvolupament d’un veritable Estat autonòmic format per Estats que també han de ser Estat i dintre d’una nació de nacions. Engreixar-se i engrossir-se com en aquell conte sobre ‘Hansel i Gretel’.
‘Hansel i Gretel’
“…-Mira! Una casa! I corregueren cap a la casa a demanar ajuda. Quan hi van arribar, els dos nens veieren que les parets eren de massapà; les finestres, de sucre; i la porta, de xocolata. Hansel tenia tanta gana que va trencar una peça de sucre de la finestra. -Qui s’està menjant la meva casa? -cridà una veu de dins. La porta s’obrí i aparegué una vella molt lletja. Els nens s’espantaren molt. Ah! Veig que teniu gana. Passeu, passeu. A dins tinc noltes més llaminadures -els digué.”
(Imatge: www.actitudfem.com)
“Hansel i la Gretel entraren i menjaren fins que estigueren tips. No sabien que la vella era, en realitat una bruixa. Aleshores, la vella els digué: -Bé, us podeu quedar aquí aquesta nit. Demà us portaré a casa. Però, abans que se n’adonessin, els va agafar i els va tancar en una gàbia. -A tu, nen, t’engreixaré i et menjaré! I tu, nena, m’ajudaràs a cuinar!”
Engreixar, engrossir
Engreixar, engrossir la situació tant greu amb la Catalunya pagadora. Sempre al Tribunal Constitucional. Ara, el govern espanyol ha recorregut davant aquest tribunal -una altra vegada- la nova llei d’Acció Exterior de Catalunya i de relacions amb la Unió Europea, sol.licitant-ne així mateix la suspensió immediata. Més respecte a la democràcia i al Parlament de Catalunya que va aprovar la nova llei amb 100 vots favorables (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA), 29 en contra (PPC i C’s) i 3 abstencions (CUP). El Consell de Garanties Estatutàries, a petició del PPC, va dictaminar per unanimitat que la llei s’ajustava a l’Estatut i la Constitució.
Delegacions Comercials amb objectius: treball, esforç, progrés, negoci i ocupació
La Generalitat de Catalunya no “estableix relacions diplomàtiques”. La Generalitat de Catalunya no disposa d’ambaixades i no “usurpa competències” previstes en la Constitució. La Generalitat de Catalunya, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, disposa d’unes senzilles Delegacions Comercials, sòbries i sense ostentació, però si amb ganes de treballar i obtenir resultats satisfactoris amb relació al foment de la indústria, comerç, turisme, contractes d’inversions i negocis, cultura, i expansió econòmicosocial.
Es pensa el govern de l’Estat, del ‘Partido Popular’, que els 16.000 milions -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn, cauen del cel? Es pensa el govern de l’Estat, del ‘Partido Popular’, que la contribució de la nació catalana al PIB espanyol -un 20%, la més alta de tots els territoris d’Espanya-, és un ‘mannà’ que cau del cel? Es pensa el govern de l’Estat, que els 15,9 milions de turistes estrangers fins al novembre de l’any passat -un 25,8% del total de l’Estat-, cauen del cel? Hi contribueixen amb treball, dedicació i esforç, les Delegacions Comercials -no ambaixades- que Catalunya disposa a l’exterior i amb vocació de ser un país obert al món. No un país tancat.
(Imatge: www.ccma.cat)
Rep menys qui més paga, tot i els greus problemes econòmics i socials que pateixen els qui més paguen
En un país amb un atur de més del 24 per cent i un milió de llars sense ingressos costa molt d’entendre i acceptar que s’hagi suspès una llei que ajuda al progrés econòmic i social de Catalunya i Espanya.
Utilitzar la nació catalana com a llança pedres d’una mala campanya electoral, és un greu perjudici contra les nacions d’Espanya constretes i amargades. El ‘Partido Popular’ ho va començar a utilitzar l’any 2006 contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El resultat: creixement extraordinàri de l’independentisme, ressuscitar l’enfrontament entre les dues Espanyes, un malestar continuat entre ciutadans i institucions, un esverament social que impedeix el progrés econòmic i social, un retorn a formes i maneres d’actuar del temps del franquisme, una creença generalitzada de que la Constitució ha quedat absoleta i de que el govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’ ha perdut el rumb per terra, mar i aire. La dreta radical i nacionalista espanyola, mai ha sabut governar a Espanya.
Signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Signatures contra el veritable autonomisme de les nacions d’Espanya constretes i amargades. Signatures -deien- “para ir contra Catalunya”. L’Estat amb un veritable autonomisme és competitivitat i progrés; l’Estat del centralisme és la mediocritat.(Imatge: ferransala.com)
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
1718
(Va començar el 1715, blogs anteriors)
Llibres de text en castellà
En constituir-se la Universitat de Cervera, el govern li atorgà el privilegi d’imprimir “todos los Libros y Papeles que condugesen a la comun enseñanza”. Josep M.Torras, a ‘Felip V contra Catalunya”, explica: “Per un privilegi de 23 de Juny de 1718, el rei va atorgar l’exclusiva de l’edició dels llibres dedicats a l’ensenyament, <<desde la cartilla, libros de Doctrina Christiana o Catecismos en que empiezan a aprehender las primeras letras, y de que comúnmente usan los niños en las escuelas>>, a la impremta de la Universitat de Cervera”. (‘El Punt Avui’ – ‘Presència’).
———————————————————-
CATALONIA
(Imatge: www.rockabilly-radio.net)
(Imatge: ca.wikipedia.org)
Desde l’any 2006 en que el ‘Partido Popular’ va portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya- al Tribunal Constitucional, la presència de banderes catalanes estelades ha crescut a milions. Les banderes i l’independentisme. Aviat, aquest creixent malestar, afectarà al turisme.
Girona. Pujada de Sant Domènech. Catalonia asks for freedom peacefully with candles. (Imatge: www.pinterest.com).
———————————————————-
Els colors del món
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
Més enllà de la música i de l’expressió. Vola, vola, voleu com les aus lliures
———————————————————-
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "Partido Popular", 'mannà', atur, CATALUNYA, Cervera, d'Acció Exterior, delegacions, engrossir, europeus, Felip V, Gretel, Hansel, Helen, impremta..., indústria, l'engreixament, l'ensenyament, l'Estatut, l'independentisme..., la Generalitat, llibres, món, PIB, política, progrés, referendat..., Russell, suspensió, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a Mentre l’atur s’enquista, l’acció exterior i de progrés de Catalunya, al Constitucional
« Articles més nous - Articles més antics »
