10 octubre 2015 per Enric Figueras
Anem acabant amb el curt i algunes imatges d’aquest “Fèlix el gat i la oca dels ous d’or”.
“Catalunya pot ser el revulsiu per a la resta d’Espanya, perquè quan les coses ja no són sostenibles… no ho són; per tant, o bé s’arreglen o això es trenca.” (Jorge Verstrynge)
Deixin la hipocresia aparcada davant l’estàtua del Quixot -són molins de vent i no pas gegants- i proclamin la veritat, que tothom ja sap. No són la unitat d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, però, reals i existents des de temps immemorials. El ‘Partido Popular’, el ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ no les reconeixen ni les accepten. No veuen que els territoris que formen Espanya són el bressol del federalisme! Quina pena ser i no voler ser! Quina tristesa existir i ser invisible! Quina desgràcia conformar-se en ser sempre els darrers! Quina desídia oblidar formar part de nacions lliures i poderoses en altres temps, amb els seus furs. Són els ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya mitjançant el federalisme qui les han de defensar i dignificar.
Espanya nació de nacions no reconegudes ni acceptades. Un gran error històric que cal esmenar i ho han de fer possible els ciutadans d’aquestes grans nacions constretes i amargades. Espanya nació de nacions és el bressol del federalisme. Molt i molt abans que els Estats Units d’Amèrica del Nord i a Europa.
Ara, seguir a les últimes amb les dues estacions que queden: Grècia i Portugal. Les taules i seients dels Premis Nobel, sempre buides i els joves -força de les nacions- marxen i els investigadors també. Més de 5 milions de ciutadans sense feina, segons l’EPA, en el segon trimestre de 2015 i 2 milions que avui ja no cobren cap prestació. Mentre, a més de tants altres, el decret llei de Pobresa Energètica, de la Generalitat de Catalunya, continua des de fa 10 mesos al Tribunal Constitucional. El govern espanyol del ‘Partido Popular’, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut, es pensa que guanyarà les eleccions generals del proper desembre?
Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l’estranger
No és la unitat d’Espanya. No és la llei. Són els 16 mil milions -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. Prou crear confusionisme i enredar la troca. És la contribució de la nació catalana al PIB espanyol. Catalunya és i ha estat el màxim dominador de l’aportació de les autonomies al PIB: gairebé del 20%. “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento económico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” (Artur Mas a Mariano Rajoy).
Ho direm també en anglès: “Catalonia, in all territories of the Spanish State, it is at this time, more than thirty years later establish democracy, which has less strength provision of public infrastructure. It is the largest contributor to GDP, and therefore economic growth, and having less strength public infrastructure.” (Artur Mas a Mariano Rajoy).
No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No, no es tracta de la llei. Embolica que fa fort! És l’aportació de la nació catalana a la seguretat social espanyola que té greus problemes. Faran falta reformes profundes i, encara així, les pensions no estan garantides. En el període 1995-2010 l’aportació a la seguretat social ha estat la següent: Catalunya, saldo positiu de +24.774 milions d’euros. Resta d’Espanya, saldo negatiu de -86.332 milions d’euros. La Catalunya pagadora mai no ha deixat de ser solidària. No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No, no es tracta de la llei.
Rostres impenetrables
A les demandes d’Artur Mas durant quatre anys per tal d’iniciar un diàleg positiu i constructiu amb Rajoy i el seu govern, la resposta ha estat l’intervencionisme constant contra l’autonomia de la Catalunya pagadora. Pagar, callar i cada divendres al Tribunal Constitucional. Mai havia passat un embolic com aquest durant els 38 anys des de la instauració de la democràcia. Certament, si el ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’ guanyen les properes eleccions generals, el problema espanyol amb Catalunya es presenta irresoluble i d’endarreriment democràtic, econòmic i social.
Quan la nació catalana ha necessitat parlar, expressar-se, dialogar i manifestar les seves aspiracions, se li han tancat totes les portes. És més, es va dur a terme per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ una encesa campanya, per tots els territoris de les nacions d’Espanya, en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El recurs del ‘Partido Popular’ -any 2006- contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Llei Orgànica que, l’any 2006, el senyor Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Quatre anys per redactar sentències i emetre sentència l’any 2010. L’any del 10-J. S’acorden?
Gairebé 10 anys d’intervencionisme sobre l’autonomia de Catalunya -péssim servei a la democràcia- i el govern espanyol del ‘Partido Popular’, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut , presidit per Mariano Rajoy, no ha tingut temps per convocar -entra en el sou- una comissió de treball entre Moncloa i Generalitat per analitzar i solucionar la problemàtica existent entre l’Estat espanyol i la nació catalana. La Comissió Europea i altres governs democràtics es fan creus davant la inexisténcia de diàleg zero i després del resultat de les darreres eleccions autonòmiques i plebiscitàries. La unitat d’Espanya -nació de nacions- i la llei són una excusa, un mur, una paret per l’immobilisme i la mediocritat política. El ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ es renten les mans davant aquest mal tracte a la democràcia.
retrobcn.com
El president democràtic de la Generalitat de Catalunya -nació catalana- Lluís Companys i Jover, és portat a judici el 14 d’octubre de 1940.
Va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!”
El dia de la mort del president, el 15 d’octubre de 1940, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, des de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l’Argentina contra l’Estat espanyol per demanar l’anul·lació del judici. (De viquipèdia).
Lluís Companys i Jover
75 anys de l’afusellament (assassinat) del President legítim de la Generalitat de Catalunya
75 years of shooting (murder) the President of the Generalitat de Catalunya
——————————————————————————————————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
“El coneixement és la millor inversió que es pot fer”
Abraham Lincoln
Les tasques de les Nacions Unides
“Sé que alguns de vostès han sofert la descriminació en aquest país. Però els suplico que em creguin quan els dic que aquest no és el desig de la majoria dels nord-americans, que compartim el resentiment i amargor de vostès, i que tractem de posar fi a tals pràctiques per sempre, no només en el que es refereix als nostres visitants, sinó també als nostres propis ciutadans”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963.
otraclasedehistoria.wordpress.com
La reunión de “los 21” en Bogotá terminó con la firma del “Acta de Bogotá”, en la cual se recogen una serie de medidas para el mejoramiento económico de América Latina en el marco de la Operación Panamericana (OPA), ahora sabiendo que existían fondos que muy probablemente iban a ser destinados, desde Estados Unidos, para esos fines. La política proveniente de Norteamérica puede resumirse en “Ayúdense que los Ayudamos” y lo más ejemplificador de este nuevo lema es el establecimiento de un nuevo Organismo Económico-Social destinado a reforzar las relaciones hemisféricas, mejorar la situación económica de los países de América Latina y, como corolario, combatir los embates del comunismo internacional, con Cuba como el ejemplo más cercano.
Este nuevo organismo fue la Alianza para el Progreso, anunciada por el Presidente John Kennedy el 13 de marzo de 1961 en un discurso efectuado en la Casa Blanca, ante el cuerpo diplomático latinoamericano y algunos altos funcionarios del gobierno norteamericano. Los 500 millones de dólares aprobados por el congreso serían destinados a los primeros esfuerzos de la Alianza para el Progreso, creando un Fondo Interamericano de Desarrollo Social. En su discurso, el presidente Kennedy expuso diez puntos centrales que guiarían el accionar de la nueva Alianza para el Progreso en América Latina.
www.antifeixistes.org
Girona-Catalonia
Reclamen que 62 anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans hi ha llocs on no s’han assolit
Este blog nace de la necesidad de revisar y actualizar los Derechos Humanos. Aunque muchos nos consideramos portadores y defensores de los derechos humanos básicos lo cierto es que a menudo olvidamos su esencia y, miramos para otro lado o no nos damos cuenta cuando cada día estos Derechos no son respetados. Me gustaría recordarlos con ejemplos y si es posible ayudaros a reflexionar sobre ellos. Os invito a repasarlos juntos y a aportar vuestras sugerencias,experiencias y opiniones.
El dret a l’habitatge i l’eradicació de la pobresa una qüestio de drets humans
Logo Institut de Drets Humans de Catalunya
Edward Kennedy was well-known in Chile. His staunch defense of human rights won him the admiration of many here during the Augusto Pinochet dictatorship …
“Espere que no siguem només nosaltres, sinó totes les altres nacions multirracials les que tinguin en compte aquestes normes d’equitat i de justícia. Ens oposem a tota classe de separació i opressió humanes. No advoquem pels drets dels africans negres a fi d’expulsar als africans blancs. La nostra preocupació és el dret de tots els homes a disfrutar de la mateixa protecció sota la llei; i, ja que els drets humans són indivisibles, aquesta Organització no pot romandre apartada a un costat quan s’abusa d’aquests drets i són objecte de negligència per algun Estat membra de la mateixa”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:
————————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista ‘Presència’ – rotatiu ‘El Punt Avui’).
1768
(Es va iniciar el 1715)
Reial cèdula d’Aranjuez
Durant el regnat de Carles III es va signar la reial cèdula signada a Aranjuez el 23 de juny de 1768 per la qual el castellà s’imposa a les escoles: “VII. Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose tambien por el mi Consejo á los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía, y enlace recíproco.”
Francesc Ferrer i Gironès es pregunta qui va ser el responsable d’aquesta reial cèdula. I diu: “En aquella època no sembla pas que el rei Carles III portés personalment el timó de la governació de l’Estat. Per una banda, sabem que els ministres, cada u en el seu ram, eren amos gairebé absoluts. Per l’altra, sembla que Carles III també tenia d’altres preocupacions que li impossibilitaven el control minuciós del governament de l’Estat. L’exercici de la cacera li absorbia tota l’atenció i li feia oblidar tota altra ocupació.”
www.pedresdegirona.com
Francesc Ferrer, el maig de 1986. Fotografia gentilesa de Montserrat Pumarola
L’home fort era Pedro Pablo Abarca de Bolea, compte d’Aranda, que presidia el Consejo de Castilla. Era el càrrec més preminent després del rei i, a més militar, era dues vegades gran d’Espanya de primera classe.
Retrato del Conde de Aranda por José María Galván. Pedro Pablo Abarca de Bolea …
Entre els signants de la reial cèdula hi havia també un català: Jacint de Tudó i Alemany. Tudó havia nascut a Barcelona el 1717, en el si d’una família benestant. Es va doctorar en lleis i va ser alcalde major de Barcelona, un càrrec que en aquells moments era tecnicojurídic i de designació reial. El 1766 el comte d’Aranda el féu entrar en el Consejo de Castilla com a ministre. La seva filla Josefina era la famosa Pepita Tudó, amistançada amb Manuel de Godoy quan era primer ministre i favorit de la reina Maria Lluïsa.
Francesc Ferrer diu que l’aplicació pràctica de la reial cèdula de 1768 va ser portada a terme per tota mena d’autoritats, i a tots els territoris, fins a imposar-hi el castellà amb força exclusivitat. La resistència dels catalans, però, no va permetre que es consumés aquest terrible genocidi cultural.
Joan-Lluís Marfany explica: “La Reial Cèdula del 1768 i la Reial Provisió del 1771, que li donava força i precisió, van representar un canvi important, en la mesura en què el punt va quedar perfectament aclarit: l’ensenyament de les primeres lletres i de la gramàtica s’havia de fer en castellà. I sabem que, en molts casos, l’efecte va ser-ne fulminant. El Provincial dels escolapis va ordenar que, a partir del 15 de setembre d’aquell mateix any, <<en nuestras escuelas se enseñe desde el abc en lengua castellana>>. I, si hem de creure l’autor del <<Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas>> que va ser recitat per un alumne a l’acadèmia dels escolapis de Puigcerdà el 1780, el canvi de llengua en l’ensenyament de la llatinitat es va produir, en efecte, <<de repente>>. Però aquí també hem d’evitar de caure en l’error. Contra el que se sol dir, la Cèdula no prohibia l’ensenyament del català: prescrivia que l’ensenyament es fes en castellà.” (revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’ – Girona – Catalonia).
1940
Pintada de los partidarios de Franco contra el uso del catalán, gallego y euskera. (Esta se hizo en Catalunya,1940).
***********************************************************************************
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "Partido Popular", 'Partido Socialista Obrero Español', 16 mil milions, 5 milions, abusa, amargor, amos, Artur Mas, buides, campanya, Carles III, castellana, català, catalans, Catalonia, CATALUNYA, cèdula, ciudadanos, CIUTADANS, comte..., Consejo, contribució, darrers, defensar, desídia, dialogar, discriminació, dotación, drets, eleccions, escolapis, federalisme, Francesc Ferrer, Generalitat, immemorials, infraestructura, invisible, joves, JUSTÍCIA, l'ensenyament, lengua, LLEI, Llei Orgànica, mando, Mariano Rajoy, militar, nació, nord-americans, observancia, opressió, Organització, parlar, pensions, PIB, pobresa energètica, president John F. Kennedy..., prestació, protecció, referendat..., resistència, saldo, seguretat, ser, solidària, timó, unitat, veritat | Comentaris tancats a No és la unitat d’Espanya, no és la llei, són els 16 mil milions cada any i…
25 setembre 2015 per Enric Figueras
Simão Cireneu/Cirineu
Simó de Cirene, ciutat del nord d’Àfrica que avui forma part de l’actual Líbia, va ser, la persona que va ajudar Jesús a portar la creu fins al Gòlgota, on a continuació seria crucificat. Per aquest motiu, el Cirineu, es recordat després de més de 2 mil anys.
L’actual president d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’, serà recordat per excavar el forat més profund entre la nació catalana i les altres que formen Espanya. Forat des d’on la foscor més immensa no és petroli el que surt a dojo, sinó una explosió d’independentisme de Catalunya que s’estén per tots els pobles, viles i ciutats. Mai s’havia vist des de la restauració de la democràcia. No és ni ha estat només el ciutadà Artur Mas, no, no, no ho creguin això, degut a la més petita i escasa informació que s’ofereix als ciutadans i votants d’Espanya. És una enorme qüestió que han fet seva i que cada dia ho és més, milions de ciutadans de la Catalunya pagadora que reben molt menys del que aporten en imposts per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Milions de ciutadans catalans -tots aquells que viuen i treballen a la nació catalana procedents d’altres nacions d’Espanya i del món, que ja han dit prou. Quants i quants serveis públics allà són subvencionats i de franc i a Catalunya s’han de pagar? I encara més línies deficitàries de trens d’alta velocitat?
El menyspreu i fins i tot l’insult provinent d’alguns destacats ex-dirigents del ‘Partido Socialista Obrero Español’ -què han fet per la reinstauració de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble de la nació catalana?-, així com d’actuals del ‘Partido Popular’ que només venen a Catalunya en el gran desembarc de les campanyes electorals. Això sí: un dèficit fiscal, cada any, de 16.ooo milions d’euros -un 8,6% del PIB català- que surten cap a Madrid dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un dèficit fiscal que està ofegant les infraestructures, els serveis socials i l’economia catalana. El més extravagant és que també perjudica seriosament l’economia espanyola ja que Catalunya és un important motor econòmic de les nacions existents i reals d’Espanya -no reconegudes ni acceptades-, a causa de l’endarreriment i mediocritat del centralisme que ofega l’autonomisme i la llibertat.
La llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, al Tribunal Constitucional no renovat -sentenciat- i encara pendent de reinstauració després de 10 anys
El recent viatge del president Rajoy a la nació catalana ha esdevingut, a l’hora de fer un balanç útil i productiu, en un no res. Un viatge a cap lloc. Una pérdua de temps tant pels parladors com pels escoltadors. Ja hi estem acostumats. Des de les seves prèdiques, l’any 2006, per els territoris de les nacions d’Espanya en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i demanat signatures -4 milions i ja veuen pel que han servit-per després portar-la davant el Tribunal Constitucional no renovat. Sempre contra Catalunya! Un Estatut, la primera llei de la nació catalana, retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels seus ciutadans. Quina classe de democràcia és aquesta que permet que un partit a l’oposició porti al Tribunal Constitucional una Llei Orgànica, ‘de obligado cumplimiento’, el qual projecte havia estat referendat pel poble? Com un Tribunal Constitucional no renovat l’admet a tràmit i, quatre anys més tard i, quatre anys més tard, emet una sentència entre vàries fins a sortir la pitjor? Els estranya, doncs, que la taxa d’independentisme a Catalunya sigui el novembre de l’any 2006 del 15’9% mentre que el setembre del 2014 -govern del ‘Partido Popular’ amb majoria absoluta i poder absolut- sigui del 83’8%?. Què esperen per presentar la seva dimissió?
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
Després d’aquest gran desastre històric i vistes, 10 anys després, les seves gravíssimes conseqüències, la senyora María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, encara forma part del govern central espanyol? A Madrid -nació castellana-, hi són per complicar i fer més enredades les qüestions polítiques com el problema espanyol amb Catalunya i perquè no trobin solució? Cal que intervingui el Vaticà? Cal que intervingui la Comissió Europea? Cal que intervinguin els Estats Units d’Amèrica?
El decret llei sobre pobresa energètica, de la Generalitat, al Tribunal Constitucional una altra vegada
En la seva prèdica durant una visita electoral a la nació catalana, el president Rajoy va proclamar que no pensa “deixar els catalans a l’estacada”. Doncs miri que bé! Què els va dir el president espanyol a les 895 famílies que s’havien acollit a les garanties ofertes per la llei catalana que prohibeix tallar la llum, l’aigua i el gas en temps de fred en casos de pobresa energètica? Més clar: El govern espanyol, que presideix Mariano Rajoy, va portar el decret llei sobre pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya al Tribunal Constitucional -una altra vegada!-, segons el qual prohibeix tallar el subministrament de gas, electricitat i aigua durant els mesos de novembre a març, per impagament, a la gent sense recursos. I el Tribunal Constitucional en va suspendre cautelarment -fa nou mesos- i, per tant, de moment, queda sense efecte. En el mateix decret s’estableix com s’ha d’ajornar el deute que les famílies tenen amb les empreses i la possibilitat de satisfacer el deute pendent de manera íntegra o fraccionada entre l’abril i octubre següents.
El Decret de Llei sobre pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya, al Tribunal Constitucional. (Imatge: cerdanyolainforma.com).
Què els va dir Rajoy a les 300.000 famílies catalanes, que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada? Què els diu a les famílies de més de 272.000 llars on tots els seus membres estan a l’atur, de les quals 95.100 no perceben cap ingrés? Què els diu el senyor Rajoy a les famílies dels 16.008 desnonaments que es van produir a Catalunya l’any 2013, un 67% dels quals relacionats amb l’impagament del lloguer? Què els diu als ciutadans de Catalunya que reclamen justícia fiscal i un finançament just? Què els diu el president Rajoy als milions de ciutadans de la nació catalana que creuen en un Estat espanyol democràtic i en conseqüència demanen poder votar en un referèndum per elegir el futur del país que volen? Què els diu als ciutadans de la nació catalana que creuen en una veritable democràcia autonòmica que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis?
A les democràcies pesa el diàleg i el vot de la gent. A les dictadures només el poder absolut d’uns quants
—————————————————————————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
“Aquells que neguen la llibertat a altres no la mereixen per a si, i sota un Déu just no poden conservarla molt temps”
Abraham Lincoln
(Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 – Washington DC, 15 d’abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d’Amèrica, …
“L’esforç per millorar les condicions de la persona humana no és tasca d’uns pocs; és tasca de totes les nacions, actuant soles, en grups o a través de les Nacions Unides; doncs les epidèmies i la rapinya, la pol.lució, els perills de la mare Naturalesa i la fam dels nens són els enemics de cada país. La terra, el mar i l’aire han de ser preocupació de tota nació. I la ciència, la tecnologia i l’educació han de ser així mateix els aliats de cada país”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Pau, Paz, Peace
“Mai com fins ara ha posseït l’home capacitat per controlar tan meravellosament bé les seves pròpies condicions de vida: acabar amb la fam i la set, dominar la pobresa i les malalties, acabar amb l’analfabetisme i suprimir la massiva misèria humana. Tenim l’oportunitat de fer que aquesta sigui la millor generació de tota la Història de la Humanitat, o fer que sigui l’última”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
Además de señalar que la actual situación está “directamente relacionada con factores financieros y económicos”, Bergoglio agregó que “es también consecuencia de una crisis de convicciones y valores, incluidos los que son el fundamento de la vida internacional”.
www.taringa.net
¿El hambre en el mundo y la malnutrición se deben a la falta de alimentos como era en otros siglos? La realidad es que no, al contrario, …
www.taringa.net
www.excelsior.com.mx
A través de los años, la humanidad se ha visto amenazada por diversas pandemias que han provocado miles de muertes a nivel mundial
fundacionphi.org
India ha detectado los primeros 12 casos de una variante de tuberculosis presuntamente incurable, lo que ha puesto en alerta a las autoridades sanitarias …
“…portar a terme un altre programa d’amplitud mundial relacionat amb la productivitat agrícola i distribució alimentària, similar al programa del nostre país, anomenat <<Aliments per la Pau>>, podria proporcionar a tots els nens del món sencer els aliments que necessiten…>>(President John F.Kennedy).
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
——————————————————————————————————————————————————————————-
Art*******7
Cinc Oscars per una contundent i contínua discussió matrimonial
globedia.com
entretenimiento.terra.es
Qui té por de Virginia Woolf?
www.ojocritico.com
www.youtube.com
Who’s Afraid of Virginia Woolf? és una pel.lícula nord-americana de 1966, dirigida per Mike Nichols, basada en l’obra teatral del mateix títol d’Edward Albee. Va guanyar cinc Oscar i nominada a altres vuit. Richard Burton i Elizabeth Taylor van interpretar els papers principals, Georges Segal i Sandy Dennis els secundaris. Amb gran èxit de públic en el moment de la seva estrena, va llançar a la fama a un jove realitzador que en 1967 reeditaria l’èxit de crítica i públic amb un altre clàssic, ‘El Graduado’.
groupthink.kinja.com
Argument
‘George’ (Richard Burton) i ‘Martha’ (Elizabeth Taylor) són un matrimoni que s’odia a mort. Tots dos coneixen perfectament els punts dèbils de l’altre. George és un professor universitari alcohòlic i Martha és una dona frustrada i dominant, amb molt mal caràcter. Un diumenge a la matinada, Martha convida a un professor recentment arribat a la Universitat, Nick (George Segal) i a la seva dona, Honey (Sandy Dennis) a prendre una copa, iniciant-se un joc cruel.
lobbycards.tumblr.com
Distincions
La pel.lícula va ser l’única nominada per els Premis Óscar a cada categoria a la que podia ser elegible (pel.lícula, actor, actriu, actor de repartiment, director, guió, direcció artística/decoració del set (blanc i negre), cinematografia (blanc i negre), so, disseny de vestidors (blanc i negre), (música i muntatge). (De Wikipèdia)
Repartiment
Direcció Mike Nichols, producció Ernest Lehman, Guió Ernest Lehman, Música Alex North, Fotografia Haskell Wexler, protagonistes Elizabeth Taylor, Richard Burton, George Segal, Sandy Dennis.
www.alamy.com
Richard Burton And Elizabeth Taylor Seen Here At Film Awards Where …
Richard Burton and Elizabeth Taylor seen here at film awards where Mrs. Taylor received her oscar from Lord Mountbatten. Liz Taylor and Richard Burton with …
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
Jxsc8ctlKR4
qpxSv65kkZo
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes 16.000, Abraham Lincoln, actriu, agrícola, alcohòlic, aliats, aliments, Artur Mas, balanç, campanyes, capacitat, caràcter, CATALUNYA, Cirineu, CIUTADANS, copa, cruel, dèficit, Elizabeth Taylor, enemics, ESPANYA, explosió, fam, forat, fotografia, generació, imposts, informació, John F. Kennedy, límies, llibertat, Madrid, malalties, Mariano Rajoy, matrimoni, mediocritat, menyspreu, misèria, mort, nació, nacions, nens, Oscar, pagadora, pel.lícula..., persona humana, pobresa, premis, preocupació, restauració, Richard Burton..., Simó, subvencionats, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a El Cirineu, el de la creu
16 setembre 2015 per Enric Figueras
• El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per mil.lèsima vegada ha demanat diàleg al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, amb relació al gravíssim problema espanyol amb la nació catalana -tot aquest embolic ja dura des de l’any 2006 i super agreujat des del 2012, en el que va començar el govern del ‘Partido Popular’- i que porta Catalunya cap a l’autodeterminació i la independència. No hi falta el suport de milions de ciutadans que viuen i treballen a Catalunya. Ciutadans catalans, molts d’ells vinguts de les nacions d’Espanya, constretes i amargades, de tot el món ,i, que els seus fills ja han nascut a la nació catalana. Parlen català i castellà; llegeixen en català i en castellà; estudien en català i en castellà i finalitzen els seus estudis sabent aquests dos idiomes, entre altres. Una persona i polític català que viatja per totes les nacions d’Espanya en campanya electoral -Albert Rivera Díaz, president de ‘Ciudadanos’-, és un gran representant de la llengua castellana que també s’ensenya a la nació catalana. No existeix ni un sol català que no sàpiga ‘la lengua de Cervantes’. Hi ha partits polítics que han utilitzat i utilitzen aquests dos idiomes com a tirador en campanyes electorals. Sense cap dubte, fan un flac servei a la democràcia i a la convivència ciutadana. Catalunya és un exemple per la seva immersió lingüística i on l’andalús, natural de Iznájar, Córdoba, José Montilla Aguilera, va ser president de la Generalitat de Catalunya de l’any 2006 al 2010.
diariodepontevedra.galiciae.com
Barcelona, 11 de Setembre del 2015
2.000.000 de ciutadans es manifesten a Barcelona, per la Diada Nacional de Catalunya i mentre demanen la independència de la nació catalana, el president Artur Mas crida per mil.lèsima vegada al diàleg al govern central del ‘Partido Popular’ i demana poder votar
2,000,000 citizens are manifested in Barcelona for the National Day of Catalonia and while clamoring for the independence of the Catalan nation, President Artur Mas, called for the thousandth time the central government dialogue of ‘People’s Party’ and requests to vote
www.gettyimages.ie
AFP PHOTO/LLUIS GENE
ppcc.lahaine.org
Des de l’any 2006 -recurs injust, innecessari davant el Tribunal Constitucional pendent de renovació contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya- i des de l’any 2012 començament del govern del ‘Partido Popular’, l’independentisme ha anat creixent de manera extraordinària. Els errors del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, han estat i són enormes. Mai des de la restauració de la democràcia havia passat un fet com aquest.
•Tant difícil era, o és, organitzar un equip de treball Moncloa-Generalitat i tractar d’estudiar els temes per arribar a un acord que fos aprovat per ambdós governs i els respectius Parlaments? Només es té en compte Catalunya a l’hora de portar de manera injusta i innecesària la llei orgànica -“de obligado cumplimiento”- del seu Estatut d’Autonomia retallat, aprovat, ratificat i “referendat” davant el Tribunal Constitucional no renovat? Només es té en compte Catalunya a l’hora de ser pagadora?
•El president espanyol, Mariano Rajoy (PP), té temps per parlar sobre l’arxirepetit tema de la unidad d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades i formades per diferents pobles, institucions, llengües, cultures, història…- però no té temps per al diàleg amb la Generalitat, després de les quatre vegades que el president Mas ha acudit a La Moncloa? Té temps pel desembarcament electoral del ‘Partido Popular’ a Catalunya, i no té temps per al diàleg?
• Certament, el problema espanyol és enorme i navega sense rumb. Les eleccions generals del mes de desembre -després de les del setembre a Catalunya-, poden canviar aquesta actual situació del problema espanyol amb la nació catalana ,i, que tant ha augmentat i augmenta l’intervencionisme autonòmic del ‘Partido Popular’.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
—————————————————————————-
El naixement d’una nació. Què
és Catalunya
•Entre els segles XI i XIII, trobem una sèrie de versions catalanes de textos jurídics. Els primers textos literaris jurídics escrits en català que coneixem són els fragments d’una traducció del Forum iudicum, de mitjan segle XII. Aquest text jurídic és important perquè suposa l’existència d’un públic que ja no sap utilitzar el llatí i la consegüent necessitat de posseir textos en vulgar. El primer text jurídic conegut escrit directament en català és Costums de Tortosa. Durant el segle XIII, el procés de creació d’una llengua literària i de vulgarització de textos jurídics va precipitar-se. N’esmentem els Usatges de Barcelona, les Commemoracions de Pere Albert i els Furs de València, de 1261.
Però la primera obra literària escrita en català són les Homilies d’Organyà, el primer document en prosa, escrit entre la fi del segle XII i principis del segle XIII. (Ulisses 11).
.. Fragment d’una traducció catalana del Liber iudiciorum o Forum iudicum de mitjan segle XII. Full únic conservat a l’Arxiu Capitular d’Urgell.
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
“Aquells que neguen la llibertat a altres no la mereixen per a si, i sota un Déu just no la poden conservar per molt temps”
Abraham Lincoln
(Hodgenville, Kentucky, 12 de febrero de 1809-Washington D. C., 15 de abril de 1865)
“Creiem que a tot el món -a l’Europa occidental i en l’oriental, a l’Àfrica del Sud i en la del Nord, a les velles nacions i a les noves-, la gent ha de gaudir de llibertat per triar el seu propi futur, sense descriminació o comandament arbitrari, sense coaccions o subversió” (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
“No pot cabre dubte sobre el programa dels nostres futurs passos. Hem de continuar buscant acords sobre mesures que impedeixin la guerra per accident o errors de càlcul. Hem de continuar buscant acords sobre mesures que facin baixar la corva de la carrera de les armes nuclears; controlant la transferència de les armes nuclears; convertint els materials desintegrables en productes útils, i prohibint els assaigs nuclears subterranis mitjançant una inspecció i lleis internacionals adequades. Hem de continuar buscant acords sobre un intercanvi més lliure d’informació i de gent entre l’Est i l’Oest”. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els videos següents:
————————————————————————————–
Publicat a Catalunya cap a una Nova Frontera. | Etiquetes Abraham Lincoln, acord, acors, Artur Mas, carrera, català, CATALUNYA, desembarcament, diàleg, document..., equip, futur, guerra, llatí, LLEI, llibertat, Mariano Rajoy, món, nacions, nuclears, Parlaments, president John F. Kennedy..., problema, referendat..., rumb, textos, Tortosa, traducció, útils | Comentaris tancats a No només eleccions al desembre, esperança d’un canvi necessari i urgent
7 setembre 2015 per Enric Figueras
es.euronews.com
Cameron y Salmond signant l’acord sobre el referèndum de la independència d’Escòcia. El diàleg, parlamentar i l’establiment de sessions de treballs entre tots dos governs, una resposta democràtica, progressista i justa en una Europa que té com a base de la seva unitat reconèixer les seves grans nacions immemorials com Escòcia i Catalunya
Washington, D.C., 13/1/1938. El president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, en el transcurs d’una sessió de diàleg i treball ambs caps indis a la Casa Blanca.
JFK, diàleg a la Casa Blanca. Foragitar la guerra freda i les guerres
www.glynn.k12.ga.us
El diàleg base de la democràcia i de les grans nacions i de respecte a milions de ciutadans que volen decidir el seu futur i que es manifesten per expressar les seves aspiracions com a poble i com a nació
cienciassocialesviator.blogspot.com
Diàleg, parlamentar, entesa i sessions de treball no per un temps, sinó per sempre. Democràcia i pau no per un temps, sinó per sempre
Ser estadista vol dir escoltar el poble, parlar, dialogar i fer possible una gran democràcia mitjançant la resolució de problemes i situacions que, en el transcurs dels anys, van apareixent. Aquests problemes, canvis i noves exigències dels pobles són com a conseqüència de les aspiracions dels homes i dones i són aquests homes i dones els que han de treballar, sense cap excusa, per aconseguir els canvis que la societat demanda. La Constitució i les lleis són fetes per les dones i els homes. Ells les han de canviar per anar cap a la llibertat, no per anar cap a la repressió.
Des de l’any 2006 que van portar la Lley Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pel poble, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació, els errors, les equivocacions, les injustícies, les amenaces, el menyspreu i la manca d’un diàleg constructiu i útil cap a la Catalunya pagadora -immemorial nació catalana (any 986)- i des del començament del govern del ‘Partido Popular’, han estat constants, repetits, creixents fins arribar a la situació actual en la que Catalunya vol defensar un finançament just i una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. Davant d’aquesta impossibilitat -sempre, sempre, sempre i cada divendres al Tribunal Constitucional-, ara, el que es defensa, és la independència. Amb democràcia i mitjançant les urnes. No amb insults, amenaces, querelles criminals i pretenent transformar el sentit i la missió del Tribunal Constitucional per poder castigar, multar i inhabilitar al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
Any 2006
La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el qual projecte havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la nació catalana
El cor, el clam i la raó d’un poble
10 de juliol del 2010
Va ser una demostració col-lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya, a instàncias del recurs del ‘Partido Popular’ sobre la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>>, amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel PPC i ‘Ciudadanos’), així com dels sindicats, 1.600 entitats i 1,7 milions de persones entre els participants a Barcelona, altres ciutats i pobles de Catalunya i de l’estranger. La manifestació més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
No a les propostes de la Generalitat i lleis socials aprovades per Parlament. Com la de la pobresa energètica; el nou impost sobre dipòsits bancaris que recaurà sobre les entitats, i no sobre els clients; no a la de relacions exteriors pel progrés econòmic i social; entre altres lleis. Sempre al Tribunal Constitucional! No accepten la nostra manera de ser, ni com la nació catalana vol créixer, millorar, avançar, progresar…, ni tampoc decidir el seu propi futur. Quina classe de democràcia és aquesta? Tot i que a la Diada Participativa del 9-N -des de Madrid, nació castellana, no deixen fer un referèndum-, 2 milions i mig de ciutadans van expressar que si ho volen fer.
Democràtic, lògic, evident, natural i europeu que això sigui així -segle XXI- davant el fet constant de que els governs centralistes i nacionalistes espanyols, no volen ni permeten iniciar sessions de treball per un diàleg útil i constructiu.
La prova: l’Estatut, el pacte fiscal, un finançament just, les 23 propostes que fa més d’un any el president Artur Mas va fer entrega al president Mariano Rajoy a La Moncloa. Com és possible que no hagin estat encara contestades? Confiem que a les eleccions generals del mes de desembre, hi hagi un gran canvi a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, que permeti millorar l’entendre i solucionar les qüestions polítiques d’una altra manera ,i, en el terreny d’una millor democràcia i en el de la política.
———————————
El Deure i la Glòria
<<Hi ha moments en la vida de tot polític, en que el millor que pot fer és no desenganxar els llavis>>
Abraham Lincoln
La tasca de les Nacions Unides
<<La tasca de construir la pau descansa a les mans dels dirigents de cada nació gran o petita. Doncs les grans potències no monopolitzen el conflicte o l’ambició. La guerra freda no és l’única expressió de tensió en aquest món; i la carrera nuclear no és tampoc l’única carrera d’armaments. Fins i tot les guerres petites són perilloses en un món nuclear. La llarga tasca de la pau és empresa de cada nació, i en aquest esforç ningú de nosaltres pot romandre apartat dels altres. Per a l’assoliment de semblant objetiu, cap de nosaltres ha de romandre amb els braços creuats.>> (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
www.elconfidencial.com
Segons un vell proverbi xinès: <<Un viatge de mil milles ha de començar mitjançant un sol pas>>. Amics meus tots, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les fosques ombres de la guerra per buscar aquest camí de la pau. I si aquest viatje és de mil milles o fins i tot més, fem que la Història registri el fet de que nosaltres, a aquesta terra, vam ser els que hem donat aquest primer pas tan important.>> (JFK).
eldescodificador.wordpress.com
Pau, Paz, Peace
<<De quina classe de pau par-lo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de l’autèntica pau, de la classe de pau que ajuda als éssers humans i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperances i a construir una vida millor pels seus fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per tots els homes i dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradera…>> (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
No mataràs, no mataras, thou shalt not kill!
www.giornalettismo.com
AP Photo/Edlib News Network ENN
www.infobae.com
Crédito: Reuters
www.compartetusrecuerdos.com
El fotógrafo español, asturiano para más señas, Manu Brabo, ha recibido hoy un premio Pulitzer por sus fotos de la guerra civil de Siria. Brabo ha ganado el galardón en la categoría…
www.nacion.com
La guerra civil siria inició en enero de 2011.
Como modelo, sometemos a la discusión esta inicial evaluación de los costes de la guerra de Irak. Está basada en el informe “Paying the Price: The Mounting …
Con el solo ánimo de decir la verdad: Estados Unidos perdió la guerra de Vietnam y ahora ha perdido la de Irak (invento de un presidente, Bush Jr.,
Presentación de Zapatero del Manifiesto contra le guerra el 11 de febrero de 2003.
Complejo militar-industrial
El vídeo
T-xEcChFC6I
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes aprovat, armaments, Artur Mas, braços, carrera, decidir, DEMOCRÀCIA, diàleg, dipòsits, empresa, Generalitat, guerra, l'Estatut, Mariano Rajoy, milions, milles, món, nació, pas, pau, pobresa, president John F. Kennedy..., propostes, ratificat, recurs, referendat..., rei, retallat, tensió..., Terra, treball, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a Les 23, a la paperera? El diàleg just, democràtic i europeu, també?
29 agost 2015 per Enric Figueras
L’assassinat a sang freda dels dos periodistes de l’Estat de Virgínia, ens fa venir a la ment el títol d’aquella novel.la de Truman Capote, ‘A sang freda’, ‘A sangre fría’ que narra un fet real i horripilant. Capote la va escriure i passar en net a Palamós (Costa Brava – Catalonia) -principis dels seixanta i, un dia, va anar a plorar assentat sobre la sorra de la platja de la Catifa, avui desapareguda, quan va llegir a la primera plana del rotatiu ‘The Herald Tribune’ la mort de la seva amiga Marilyn Monroe. Això succeïa l’any 1962.
Marilyn Monroe i Truman Capote
‘A sang freda’, ‘In Cold Blood’, tracta sobre un violent crim -1959- que va sacsejar la tranqui.la vida del poblet rural d’Holcomb (Kansas). La família assassinada, els Clutter, composta per Herbert Clutter, la seva dona Bonnie i els seus fills Kenyon, de 15 anys i Nancy, de 16, era l’arquetipus del somni americà a la dècada dels 50. Eren gent pròspera, que vivia de l’agricultura, habitants d’un petit poble de majoria metodista. Tenien bona reputació; eren religiosos i assistien sens falta als serveis dominicals. Generosos, empàtics, treballadors, sans, no tenien enemics aparents.
La societat estatunidenca d’aquells anys no va tenir més remei que encarar amb desesperació, angoixa, por i, sobretot, desconfiança, un crim que suggeria que qualsevol persona podia morir assassinada en qualsevol moment. De fet, quatre anys més tard, aquesta societat estatunidenca no va poder pair l’assassinat a la plaça Dealey, Dallas, del seu més estimat president -segons les enquestes- John F.Kennedy.
President que, per cert, no es cansava de parlar i de proposar als seus conciutadans una ‘New Frontier’, ‘Nova Frontera’ de justícia i seguretat social universal, igualtat d’oportunitats, pau, progrés…, en lloc de la ja caducada ‘vella frontera’. Aquesta ‘vella frontera’ carregada d’odis, venjances, i de tantes tantíssimes armes que, cada dos per tres, assolen que si ara un institut, escola, cinema, restaurant, bar… trets per aquí, trets per allà. Qualsevol persona o grup de persones pot morir assassinada en qualsevol moment. El bressol de la democràcia mundial és a la vegada un gegantí mercat d’armament que, dóna la sensació, que es pot aconseguir material per disparar com aquell que compra goma de mastegar o una beguda de cola.
Pel que fa ‘A sang freda’ (títol original en anglès ‘In Cold Blood) és, també, una pel-lícula de Richard Brooks dirigida el 1967, adaptació de l’obra literària de Truman Capote. El 2008 la pel-lícula va entrar en el National Film Registry per la seva conservació a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta pel-lícula ha estat doblada al català.
www.ara.cat
Rècord de venda d’armes al desembre als Estats Units
La compra d’armament ha augmentat un 49% en un any, en ple debat sobre la limitació de l’ús d’armes després de la matança de Connecticut
De totes maneres, escoltin!, abans de prémer un gallet tan fàcilment és molt millor prendre una beguda de cola -Coca Cola els que voten demòcrata i, Pepsi Cola els que ho fan pels republicans, sembla que això va així- amb glaçons de gel i llimona ,i, a l’ombra d’uns arbres en un paisatge bucòlic i encantador com tants hi ha als Estats Units d’Amèrica.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:
Dn3ySSWufgs
ntITvMoU6fQ
apn6GNLPEjE
uhWlkrkpE08
ZTlJjmbKzSE
ZIA3tFtTDGA
vIGi1YiBlO0
vJLNegK85VI
nmE43wH-4J8
racItOzfFk8
WGa3WISK2t4
———————————————————————————————————————————————-
El Deure i la Glòria
<<Pots enganyar a tot el món algun temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar a tot el món tot el temps>>.
Abraham Lincoln
(1808-1865)
La tasca de les Nacions Unides
<<…Eren dies d’ànsia per la Humanitat, i alguns preguntaven en veu alta si aquesta organització sobreviuria. Però les assemblees generals setzè, dissetena van aconseguir, no només aquesta supervivència, sinó un evident progrés. Fent honor a la seva responsabilitat, les Nacions Unides van ajudar a reduir les tensions i a fer que retrocedís la foscor…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York. N.Y., 20 setembre de 1963).
Pau, Paz, Peace
<<…Avui en dia, els núvols s’han obert una mica per cedir el pas a un raig d’esperança. Les pressions que s’exercien sobre Berlín sembla han minvat, al menys temporalment. La unitat política del Congo s’ha restaurat en gran part. Una coalició neutral a Laos, encara que difícil de moment, al menys es troba en vies d’aconseguir. La integritat del secretari de les Nacions Unides s’ha reafirmat. Està en vies d’aconseguir-se una dècada de desenvolupament de les Nacions Unides. I, per primera vegada en diset anys d’esforç, s’ha donat un pas específic per limitar la carrera de les armes nuclears. Em refereixo, per descomptat, al tractat de prohibició d’assaigs nuclears a l’atmosfera, a l’espai exterior i sota l’aigua, conclòs per la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, i ja signat per gairebé cent països…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
www.levante-emv.com
www.eldiario.es
relatosdearte.blogspot.com
blogs.20minutos.es
www.taringa.net
www.todanoticia.com
www.elperiodico.com
www.dw.de
This 1945 file photo shows destruction from a U.S. atomic bomb in Nagasaki, Japan. In the background are the remains of the Mitsubishi arms factory and a reinforced concrete school building at the foot of the hills. It seems as if violence is everywhere.
www.portaloaca.com
www.miguelgila.com
El vídeo
————————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001)
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
1755
(Va començar el 1715)
En català…per caritat cristiana!
Un altre text dels escolapis deia el que segueix: “Cualesquiera de nuestros religiosos, que sin preocupación considera con madurez las circunstancias de nuestro sagrado Instituto y la constitución de la decorosa civilidad de la provincia de Cataluña, conocerá quan útil y aun necesario es que todos no sólo entendamos, sí que hablemos con alguna perfección la lengua española; por lo que nos ha parecido no ser necesario mandarlo, confiado que nuestros religiosos hablarán la lengua española, no sólo entre nosotros y en casa, sí también con los seglares en todas partes, menos que la prudencia o caridad cristiana pidieren usar de nuestro nativo idioma.” (Revista dominical ‘PRESÈNCIA’ – ‘EL PUNT AVUI’.
2014
www.directe.cat
————————————————————————————–
Publicat a EDUCACIÓ | Etiquetes "New Frontier", 'caridad', 'Cataluña', 'decorosa', 'mandarlo', 'nativo', 'provincia', arbres, armament, armes, Berlin, bressol, català, Congo, crim, d'odis, escolapis, esforç, esperança, estatunidenca, família, gallet, Holcomb, HUMANITAT, idioma, l'agricultura, la Catifa, Laos, lengua, llimona, Marilyn Monroe, Nacions Unides, Palamós, pau, periodistes, president, religiosos, responsabilitat, sang, tensions, Truman Capote | Comentaris tancats a Molt millor, la Cola
22 agost 2015 per Enric Figueras
Ja m’han entès. Ponç Pilat, el de Jesús de Natzaret. Pot venir al cas o no, però, aquesta no és la qüestió. És de qui es renta las mans sobre un infern que ara es troba a tota pressió del foc i a tota màquina. Hi ha qui ja s’han cremat. De totes maneres, ja va inclós en els elevats emoluments que cobren i de forma puntual cada mes. No, no és el mateix per als que formen part d’aquest atur de més del 24 per cent i un milió de llars sense ingressos o uns sous miserables a les nacions d’Espanya constretes i amargades o no reconegudes ni acceptades. És la penombra de l’Estat centralista, igual a endarreriment que no fa ni deixa fer. Ja ho reciten a la nació castellana: <<El perro del hortelano no come ni deja comer.>> <<El gos de l’hortolà no menja ni deixa menjar.>>, de Lope de Vega, 1618. Ara, però, estem al 2015.
I no vull dir rentar-se les mans amb sabó d’olor. No, no. Vull dir com Ponç Pilat, el de la Judea, el de Jesús de Natzaret. Saben que feien el 2 de novembre de 2005 en el Congrés dels Diputats, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC)? Se’n recorden? Doncs, sí. Defensar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya davant tot el món. Fer possible que el problema espanyol amb Catalunya -nació catalana- ho deixés de ser d’una vegada per totes. No, no. Mas, Manuela de Madre i Carod, no van anar a Madrid a perdre el temps. El projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, després Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- i, no diuen els dirigents del ‘Partido Popular’ que tothom ha de complir les lleis? Va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.
www.fetatarragona.cat
Any 2005, 2 de novembre. Congrés dels Diputats. Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC) van defensar, davant tot el món, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per fer possible que el problema espanyol amb Catalunya -nació catalana- ho deixés de ser d’una vegada per totes. Mas, Manuela de Madre i Carod, no van anar a Madrid a perdre el temps. Amb recursos davant el Tribunal Constitucional, no s’ajuda a la governabilitat democràtica d’una nació de nacions
Un error descomunal, fet injust de dubtosa i baixa qualitat democràtica, portar-lo davant el Tribunal Constitucional pendent de renovació dels seus càrrecs. Com un Tribunal Constitucional no renovat pot acceptar a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- referendada pel poble? Quatre anys -2006-2010- per emetre una sentència entre les diverses que es discutien? Un milió i mig de ciutadans es van manifestar el 10 de Juliol de 2010 (10-J) a Barcelona, a altres capitals de Catalunya i a l’estranger, per expressar una multitudinària protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional. Comença el clam i la força independentista. Qui es renta les mans?
Amb anterioritat, l’expresident Aznar, el candidat Rajoy i altres dirigents del ‘Partido Popular’ van dur a terme una campanya de recollida de signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Molts signants deien que ho feien per “ir contra Catalunya”. Estratègia electoral per aconseguir guanyar les generals per majoria absoluta i poder absolut -malmesa majoria absoluta! Ja veuen el resultat! 2011-2015, quatre anys per anant rodant la bola de neu de l’independentisme cada vegada més gran, com a conseqüència d’anant diluint la històrica autonomia de Catalunya com un terrós de sucre dins una tassa de Cola Cao. Qui es renta les mans?
Cada divendres, després del Consell de Ministres, de Madrid, la cantarella habitual de la senyora Soraya Sáenz de Santamaría amb l’anunci de portar al Tribunal Constitucional les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. Aquesta llei, l’altra, la de més enllà…un cap de setmana rodó i feliç pel ministres i assessors del govern Rajoy. Tot al contrari pels consellers del president Mas, el Parlament i els ciutadans de la nació catalana. Qui es renta les mans? I dur contra la llengua catalana i la immersió lingüística…i vinga el ministre Wert i, quan no és un ministre és un altre. Que si ara el Tribunal Suprem, que si ara el Tribunal Constitucional, que si ara el Consell del Poder Judicial, que si ara els advocats de l’Estat, que si ara els assessors del president Rajoy, que si ara altres presidents de comunitats o ‘regiones’, que si ara…,sempre contra Catalunya.
En definitiva, deixar l’autonomia de Catalunya a ‘cero patatero’ mitjançant un intervencionisme constant des de la nació castellana que, sembla està per sobre de les altres nacions d’Espanya constretes i amargades. Nacions no reconegudes i acceptades -immemorials- que formen el territori espanyol i, que Espanya no funcionarà ni es desenvoluparà amb plenitud i grandesa, fins que aquestes nacions històriques i immemorials siguin reconegudes i acceptades com a tals. On és una veritable autonomia representada per la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis? Qui es renta les mans?
www.elperiodico.com
El rei Joan Carles I i el president Josep Tarradellas
www.rtve.es
blogs.elconfidencial.com
www.youtube.com
galicia.mundiario.com
www.zoomnews.es
Temps d’entesa, diàleg, el bé de les nacions d’Espanya per sobre d’estratègies electorals, l’autonomisme com a grandesa d’un país progressista, sortir de l’endarreriment del centralisme, convivència dels nacionalismes, respectar les nacions d’Espanya i les justes aspiracions dels seus ciutadans, apartar el poder absolut i l’autoritarisme, posar els problemes sobre la taula del diàleg i parlar, respectar i complir els Estatutsd’Autonomia, democràcia, ètica política.
Mai en el transcurs dels 38 anys des de la reinstauració de la democràcia i des que el ‘Partido Popular’ va portar -l’any 2006- la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -referendat pel poble- al Tribunal Constitucional no renovat, i, des que governa el ‘Partido Popular’, mai, mai, mai -‘nunca’,’nunca’,’nunca’- el problema espanyol amb Catalunya havia estat tant candent com les flamarades de l’infern. Qui es renta les mans? El president Rajoy té temps pel gran ‘desembarcament’ electoral a la nació catalana, i no té temps per dialogar amb el govern de la Generalitat de Catalunya? Només s’escolta als ciutadans de la nació catalana i als seus representants, a l’hora d’aportar en imposts 16 mil milions -el 8% del PIB català- cada any i que no tenen retorn per part del govern central? Qui es renta les mans?
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "Partido Popular", 'cero patatero', aprovat, Artur Mas, AUTONOMIA, CATALUNYA, centralista, consellers, DEMOCRÀCIA, diàleg, error, ètica, independentista, infern, ingressos, intervencionisme, Josep Lluís Carod, l'Estatut d'Autonomia, Llei Orgànica, lleis, llengua, majoria, mans, Manuela de Madre, milió i mig, ministres, nacions, Parlament, problema, protesta, ratificat, referendat..., respecte, retallat, sentència, signatures, Triibunal Constitucional | Comentaris tancats a Ponç, el de la Judea (I)
8 agost 2015 per Enric Figueras
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Demana justícia fiscal -rep molt menys del que aporta-, ser tractada amb dignitat i llibertat per a desenvolupar la seva pròpia autonomia.
El candidat del ‘Partido Popular’ a les properes eleccions per la presidència de la Generalitat de Catalunya -nació catalana-, Xavier García Albiol, 47 anys, exalcalde de Badalona, va repetint a tort i a dret -‘a diestra y siniestra’, ‘a troche y moche’- que hauran inversions “espectaculars” en infraestructuras a Catalunya, per part del govern d’Espanya. Mai les ha hagut. Aquesta és una part del problema espanyol amb la nació catalana, els quals ciutadans aporten en imposts 16 mil milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i no tenen el retorn corresponent del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. El finançament de Catalunya és pèssim i injust. Tant el ‘Partido Popular’ com el ‘Partido Socialista Obrero Español’ ja fa temps que ho saben això, però no han fet res per solucionar-ho. La responsabilitat política és bé escàs. I encara ha de pagar interessos pels diners que li són propis i rep de l’Estat.
De moment, sembla que no fa esment de la mil.lenària llengua catalana i de la immersió lingüística -els senyors Albiol i Albert Rivera com tots els catalans, parlen el castellà millor que en altres nacions d’Espanya-, perquè, de cara a molts votants espanyols del ‘Partido Popular’ i dels de Catalunya, aquest és un tema molt atractiu per aconseguir més i més vots. Ja ho va dir el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, a l’afirmar que el Govern espanyol vol “espanyolitzar als nens i estudiants catalans”. Es veu que tot si val per aconseguir majories absolutes. Fins i tot, en certa ocasió, el després Príncep Felip va reflexionar sobre la velocitat que prenien els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel.ligerància que entenia va dir, per les estratègies electorals. El recurs del ‘Partido Popular’ -any 2006- contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, i sentenciat -any 2010- pel Tribunal Constitucional pendent de renovació, ja va ser una estratègia electoral. Nou anys després, ja veuen els resultats. Es veu que a la nació castellana, hi ha fets que són invisibles. Són les conseqüències d’una baixa qualitat democràtica.
El candidat Albiol, en campanya electoral, va dient que Catalunya rebrà espectaculars inversions en infraestructures, suposem que això ho diu perquè el ‘Partido Popular’ guanyi les eleccions del 27-S. La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, ja preveia un finançament adequat i més just. Per què el senyor Rajoy el va portar al Tribunal Constitucional sabent que era una Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- i referendada pels ciutadans de Catalunya? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no va voler atendre ni tant sols iniciar una ronda de converses sobre el pacte fiscal que l’any 2012 li va sol.licitar el president Mas a La Moncloa? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no ha contestat encara a les 23 demandes que al llarg de 20 pàgines el president Mas li va fer entrega a La Moncloa -una altra vegada- el juliol de l’any passat? És per una qüestió personal? Per què el president espanyol Mariano Rajoy, tanca les portes a un diàleg democràtic amb el govern de la Generalitat de Catalunya? És per una qüestió personal?
Catalunya, la mil.lenària nació catalana (any 988), no vol inversions “espectaculars” per part de l’Estat, vol allò que en justícia li correspon. Per la seva aportació d’un 20% al PIB espanyol. Per la seva aportació, cada any, de 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català i que hauria de ser del 4%. Per la seva aportació al fons de reserva de la Seguretat Social de més del 29 per cent. Pel nou context demogràfic de Catalunya: l’emigració ha crescut per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, entre el 8% i el 9% anual. En concret, el 2014, l’emigració ha augmentat respecte a 2013 en 8,95% (18.194 nous registres), amb un total de 221.444 persones registrades. Aquest increment de població en termes absoluts és el més alt del conjunt de l’Estat, després de Madrid.
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Allò que ja preveia la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Llei Orgànica que, l’any 2006, el senyor Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Quatre anys per redactar sentències i emetre sentència l’any 2010. L’any del 10-J. S’acorden?
No, la Catalunya pagadora no vol el tresor de les mines del rei Salomó. Demana justícia fiscal, dignitat i llibertat. De totes maneres, si dirigents del ‘Partido Popular’ com Xavier García Albiol, pregonen que es faran inversions espectaculars a Catalunya -que no ho creiem-, és perquè reafirmen, constaten i posen de manifest el seu injust, pèssim i desastrós finançament autonòmic. Es tracta altra vegada d’una estratègia electoral?
Manifestació del 10-J (10 juliol 2010) a Barcelona. Demostració col.lectiva en contra de la resolució del recurs presentat pel ‘Partido Popular’, efectuat pel Tribunal Constitucional no renovat sobre la Lley Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>> amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats. La manifestació, la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data, va aplegar 1,5 milions de persones i va ser un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. El recurs del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va obrir les portes de l’independentisme a la nació catalana. Des de l’any 2006 que no ha parat de fer-ho i ho segueixen fent. No es tracta de la “unidad de España” com a estratègia electoral, es tracta del seu furibund anti-autonomisme de les nacions d’Espanya constretes i amargades.
Les conseqüències d’un furibund anti-autonomisme: obrir les portes a l’independentisme. Cada vegada que la dreta radical, autoritària, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absoluta governa a Espanya, aquesta nació de nacions retrocedeix 50 anys
Imatge: www.lavanguardia.com
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
La tasca de les Nacions Unides
<<…Doncs el valor del treball d’aquesta Organització no depèn de l’existència d’emergències, ni pot consistir només en l’assoliment de la pau en dramàtiques circumstàncies. La pau és un procés diari, setmanal, mensual, és el canvi gradual d’opinions, és el lent enderroc de velles barreres, i és l’edificació de noves estructures. I per molt poc teatral que sigui aquesta persecució de la pau, és un moviment que mai ha de cessar en el seu avanç…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
JFK Addressing the UN General Assembly
www.jfklibrary.org
Pau, Paz, Peace
<<…De nou ens reunim en la recerca de la pau. Fa vint i quatre mesos, quan últimament vaig tenir l’honor de parlar aquí, la negra sombra de la por cernia les seves ales sobre el món sencer. Estava en immediat perill la llibertat de Berlín occidental. L’acord sobre un Laos neutral semblava molt remot. Es trobava sota el foc el mandat de les Nacions Unides al Congo. Les perspectives financeres d’aquesta organització es posaven en dubte. Dag Hammarskjöld havia mort. Havia ocupat el seu lloc la doctrina de la <<troica>> i la Unió Soviètica havia tornat a reprendre els seus assaigs nuclears…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963)
no mataràs!
thou shalt not kill!
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
————————————————————————————–
El naixement d’una nació. Què
és Catalunya
Vers el català escrit
* Durant el segle XII, per una sèrie de canvis socials, hom sentí la necessitat de l’escriptura en els sectors laics -aleshores <<laic>> volia dir illetrat- i que no sabien llatí. Fou necessari de recórrer a la llengua parlada, que així iniciava la seva història com a llengua escrita. La societat catalana laica, entre els segles X i XII, com ha indicat Pierre Bonnassie, era fortament adherida a l’escriptura. Catalunya havia substituït la memòria pels registres civils, els quals afectaven totes les capes de la societat: les més altes, els nobles i la clerecia; la pagesia, que se servia d’escriptures; els comerciants, en raó de la creixent complexitat de llurs intercanvis.
La participació en l’ús de documents era molt àmplia, però la gent que en dominava la tècnica era molt poca. Això s’explica pel fet que <<llegir>> i <<escriure>> equivalia a <<escoltar>> i <<dictar>>. En els documents, entreveiem l’especialista en la lectura i l’escriptura, que esdevenia un intermediari entre el públic que no sabia escriure i la llengua escrita. (Ulisses, 11).
* LA PREGUNTA.- En l’àmbit de la literatura, com era aquest problema?
Les Homilies d’Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català. (Segle XII)
ca.wikipedia.org
* LA CITACIÓ.- <<Quan les lleis són injustes, no obliguen en el fur de la consciència>>. Jaume Balmes (1810-1848).
Jaume Balmes, aquarel•la de Francesc Fonollosa
w2.bcn.cat
————————————————————————————–
Publicat a JUSTÍCIA SOCIAL | Etiquetes "Partido Popular", 'Homilies d'Organyà, 221.444, acord, anti-autonomisme, Barcelona, barreres, candidat, canvi, CATALUNYA, converses, demandes, diàleg, dignitat, diners, documents, eleccions, ESPANYA, estratègies, estructures, finançament, fiscal, imposts, inversions, Jaume Balmes..., JUSTÍCIA, l'emigració, l'escriptura, l'Estatut, la pagesia, lectura, Llei Orgànica, llengua, llibertat, manifestació, Mas, món, nació, Nacions Unides, nuclears, opinions, pau, PIB, poder, President Kennedy, productivitat, Rajoy, recerca, recurs, referendat..., responsabilitat, resultats, seguretat social, troica, Unió Soviètica, valor, vots, Xavier García Albiol | Comentaris tancats a Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó
26 juliol 2015 per Enric Figueras
Any 2010. Any electoral. Gairebé sempre que Rajoy ve a Catalunya és per campanya electoral. Flanquejat per Alícia Sánchez Camacho i Josep Enric Millo (‘Partido Popular’) en el pont de les Peixateries Velles de Girona. El candidat del ‘Partido Popular’ a les eleccions generals es va reunir a la Cambra de Comerç amb els empresaris gironins, els quals li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs contra la Llei Orgànica -‘ley de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Transcorreguts cinc anys, el maleït embolic ja no fa pas riure. (Imatge:blogs.elpunt.cat).
Hi ha una imatge de premsa en la qual es veu al després candidat, Mariano Rajoy, acompanyat d’Alícia Sánchez Camacho, travessant el pont de les Peixateries Velles de Girona (el pont vermell). D’això fa cinc anys. Parlem del mes d’abril de l’any 2010. El candidat Rajoy feia campanya electoral pel ‘Partido Popular’ a les presidencials d’Espanya -nació de nacions no reconegudes ni acceptades-, amb la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i pendent de sentències i sentència contra la primera llei de la nació catalana.
L’Estatut i el recurs presentat contra una Llei Orgànica -‘hay que cumplir y hacer cumplir las leyes’ diuen- per part del ‘Partido Popular’, li va anar molt bé al candidat Rajoy. Dóna la sensació per la obstinada continuïtat d’aquesta qüestió política, que els seus assessors de campanya electoral van utilitzar el tema de l’Estatut i de la Catalunya pagadora, per aconseguir guanyar unes eleccions per majoria absoluta i, per més endavant, fer moure la maquinària del poder absolut a favor del nacionalisme espanyol, el centralisme, la recentralització i l’intervencionisme sobre les autonomies per deixar-les sense esperit, sense personalitat, sense la força del progrés i la llibertat. En definitiva, la seva anul.lació. I en el cas de Catalunya, molt més greu ja que es tracta d’una nació mil.lenària i d’una autonomia històrica. Cras error, doncs, d’uns assessors polítics que, mentre cobren uns elevats emoluments, han anat col.locant al president Mariano Rajoy en un sender molt complicat del bosc i en un augment extraordinari de l’independentisme a Catalunya. Poc a poc, i mitjançant una muntanya de recursos al Tribunal Constitucional, s’ha volgut impedir que Catalunya gaudi d’una veritable i lliure autonomia que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.
En el decurs de la seva visita de campanya electoral a Girona -Rajoy gairebé només ve a Catalunya a parlar amb els empresaris i quan hi ha eleccions- i d’això fa cinc anys, els empresaris gironins -contribuents a que Catalunya aporti un 20% al PIB espanyol- li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs injust i innecessari del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de la nació catalana.
El després candidat Mariano Rajoy els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Res de res, immobilisme total. Ara, transcorreguts cinc anys i després tot el que des de la capital de la nació castellana han convertit amb el problema espanyol més greu des de la reinstauració de la democràcia, ja no el fa somriure tant allò que erròniament ells consideren un ‘problema catalán’, quan en realitat és un ‘problema español’. És una veritable pena que amb democràcia i diàleg, no s’hagi pogut resoldre.
Certament, l’abril de l’any 2010, els empresaris gironins van actuar amb bona voluntat, previsió i claravidència al demanar-li a Rajoy que tingués a bé retirar el recurs contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble. Una veritable llàstima que no fes cas. De bé segur que avui no estaria tant i tant preocupat.
I és que de vegades, els assessors no són tant bons assessors. Després del desastre de la invasió, l’any 1961, de Bahia de Cochinos (Cuba), (coneguda també com a invasió de Playa Girón), per part d’un grup d’exiliats cubans armats i entrenats per la CIA, amb l’objectiu d’enderrocar el govern cubà de Fidel Castro, el president Kennedy enganyat i posat en un parany va declarar que mai més es refiaria dels experts. El president Rajoy, tornarà a caure en l’equivocació d’utilitzar les justes i democràtiques aspiracions de Catalunya -es veu que el nacionalisme espanyol és el bo i els altres són dolents- per guanyar les properes eleccions generals?
Déu no ho vulgui! Amb gairebé 38 anys des de la reinstauració de la democràcia a las nacions d’Espanya i amb el govern, ara, del ‘Partido Popular’, mai havia succeït un fet com aquest.
No hi ha dubte que dins els paràmetres de la democràcia, de l’ètica política i de les justes aspiracions de les nacions d’Espanya i de la mil.lenària nació catalana (any 988), caldria que el president Mariano Rajoy es posés en contacte amb el president Artur Mas -el català ja ho ha demanat diverses vegades i també ha anat a Madrid en quatre ocasions- per tal de començar aquest mes d’agost una ronda de converses i sessions de treball a Madrid i a Barcelona, sobre una situació que fa cinc anys que dura i no té aturador. Per descomptat que, davant d’una qüestió de tal envergadura, les vacacions han de quedar suspeses.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
Contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’ del Estatuto de Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i referendat pel poble. Els ciutadans de Catalunya encara esperen una solució a aquest fet injust i innecesari. (Imatge:elpais.com)
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
Charleston (Carolina del Sud)
Un jove blanc mata a trets a 9 persones en una església de la comunitat afroamericana de Charleston a Carolina del Sud (Imatge:www.ultimasnoticias.com.ve)
En un acarament, familiars de les víctimes perdonen l’homicida de Charleston. El governador de Carolina del Sud, Nikki Haley, va dir que l’estat sol.licitarà la pena de mort (Imatge: www.almomento.mx)
Aquesta massacre, una de les pitjors de la història recent dels Estats Units, ha posat de manifest la intolerància racial i ha représ el debat sobre la legislació que permet la tinença d’armes de foc (Imatge: www.swissinfo.ch)
Diverses centenes de persones, negres i blanques, van ocupar durant dues hores els bancs de l’Església Metodista Episcopal africana Emanuel, la més antiga de la comunitat negra de Charleston, lloc emblemàtic de la lluita pels drets civils i escenari del bany de sang perpetrar pel jove supremacista blanc Dylann Roof. A la foto es veu el vicepresident dels EUA, Joe Biden (Imatge: elhorizonte.mx)
El president Obama assisteix al funeral del pastor assassinat a Charleston (Imatge: www.guatevision.com)
El racisme tenyeix de nou els carrers dels EEUU (Imatge: trabajadorespatriabolivariana.wordpress.com)
Charleston, en senyal de pau (Imatge: www.hispantv.com)
“Sóc aquí per dir-los que som més forts per què estem units com a comunitat”, va dir als assistents el sacerdot Norvell Goff
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
Patir per la dignitat, la democràcia i la llibertat
Suffer for freedom, democracy and Dignity
www.abc3340.com
murderpedia.org
all-len-all.com
users.humboldt.edu
www.newyorker.com
www.glogster.com
legaleaglesflyordie.com
reuther.wayne.edu
usslave.blogspot.com
photos.al.com
www.blendspace.com
www.blendspace.com
ctah.binghamton.edu
Photograph of the 1963 March on Washington courtesy of the National Archives and Records Administration
latimesblogs.latimes.com
links.org.au
Martin Luther King Jr in the age of Obama: Why we can’t wait
en.wikipedia.org
John F. Kennedy addressing the nation about Civil Rights on June 11, 1963. The Birmingham campaign …
<<Prediquem la llibertat per tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i l’estimem aquí a casa nostra; però, ¿serem capaços de dir al món i dir-nos els uns als altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, ¿serem capaços de dir al món que no tenim ciutadans de segona classe excepte els negres?, ¿podrem presumir de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ‘guetos’, ni raça que domini amb relació als negres?>> (President John F. Kennedy).
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
————————————————————————————–
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes agost, AUTONOMIA, Barcelona, campanya, candidat, cas, centralisme, DEMOCRÀCIA, diàleg, empresaris, Girona, immobilisme, l'Estatut, l'independentisme..., lleis, Madrid, Mas, nació, nacionalisme, premsa, President Kennedy, problema, Rajoy, recentralització, recurs, recursos, referendat..., ronda, treball, Tribunal Constitucional, vacacions... | Comentaris tancats a El silenci i el somriure d’un president
10 juliol 2015 per Enric Figueras
Totes les cordes de salvament de Catalunya, llançades des de l’helicòpter de la democràcia i les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, trepitjades continuament amb recursos del govern central al Tribunal Constitucional i la seva cascada de sentències, que paralitza aquestes lleis i les aspiracions dels ciutadans de la nació catalana defensades pels seus representants. Aquella autonomia que no es basa en la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, és una autonomia de pandereta. (Imatge: limasierratabarca.blogspot.com)
Si han anat a veure la pel.lícula sobre el terratrèmol de la falla de Sant Andreu, veuran com són d’importants les cordes de salvament. Aquelles que utilitzen els equips de rescat, per córrer de pressa a salvar persones accidentades o en dificultats.
Als ciutadans de la Catalunya pagadora -mil.lenària nació catalana-, li volen tallar totes les cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ davant, altra vegada, del Tribunal Constitucional espanyol. Recursos i més recursos; sentències i més sentències, sempre contra Catalunya. El president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’, maquinen fins a la saturació perquè el govern autonòmic de la Generalitat de Catalunya esdevingui una autonomia de pandereta.
Certament que tot això, ho pateixen els ciutadans de la nació catalana pagadors de molts imposts. Un 8,5% del PIB català quan, per raó i per justícia, hauria de ser entre el 3 i el 4%. La problemàtica és molt greu. També la manca de diàleg per part del govern central, i més, més i més el fet injust i erroni de portar, l’any 2006, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘de obligado cumplimiento’, al Tribunal Constitucional pendent de renovació. Encara el president espanyol Mariano Rajoy no ha esmenat aquesta equivocació política i social de tal envergadura?
Tallar més i més cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ -majoria absoluta i poder absolut-, al Tribunal Constitucional espanyol. Ara, contra el nou impost sobre dipòsits bancaris que la Generalitat i el Parlament havien aprovat al 2012. Es tracta d’un impost de tres tipus diferents, del 0,3%, el 0,4% i el 0,5% per a diferents gradacions. I que recaurà sobre les entitats, i no sobre els clients. Això hauria permès a la Generalitat d’ingressar 600 milions d’euros. És a dir, ajuda econòmica i social per a situacions greus a la sanitat pública. Ajuda econòmica i social per a situacions greus als serveis socials, deficients psíquics, gent gran, infants. Ajuda económica i social per a situacions greus a l’educació. Però no. Els ciutadans de Catalunya aporten cada any 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, a les arques de l’Estat governat per majoria absoluta i poder absolut pel ‘Partido Popular’. Però no, la Comunitat Autònoma de Catalunya -quina classe d’autonomia és aquesta?- i que també forma part de les nacions d’Espanya, constretes i amargades, no pot crear imposts propis, ni que siguin aprovats per la Generalitat i el Parlament i que el Tribunal Constitucional ha anul.lat. La sentència conclou que, “en conseqüència”, el TC ha de “declarar la inconstitucionalitat i nul.litat de la llei del Parlament de Catalunya 4/2015, del 4 d’abril, de l’impost sobre els dipòsits i les entitats de crèdit”.
L’impost de tipus ‘0%’ del govern espanyol del ‘Partido Popular’. Com en el refrany del gos de l’hortelà, que ni menja, ni deixa menjar
‘El impuesto autonómico sobre los depósitos bancarios ejemplifica un tipo de política que aplica a fondo el refrán de ‘El perro del hortelano’ de Lope de Vega’. <<El perro del hortelano no come ni deja comer’
Segons com ho explica el rotatiu digital ‘VilaWeb’, el propòsit d’aquesta mesura és blindar un espai fiscal que el govern espanyol pretén tenir controlat, amb l’aplicació d’un impost de tipus zero sobre els dipòsits bancaris. El ‘Partido Popular’ va presentar al senat una esmena a la llei tributària per crear aquest nou impost estatal, que, amb un gravamen del 0%, no genera cap mena de recaptació. Què pretén el govern espanyol? Segons les explicacions públiques dels responsables del Ministeri d’Hisenda, els dipósits bancaris tindran en tot l’estat un tracte fiscal homogeni, que serà el que decideixi el govern espanyol. I, de retruc, evita que les comunitats autònomes tinguin capacitat de recaptar diners per aquesta via impositiva. Ja hi havia tres comunitats autònomes que aplicaven un impost sobre dipòsits bancaris: Extremadura, Andalusia i les Canàries, que hauran de rebre una compensació econòmica pels ingressos que deixaran de recaptar.
Mentre, la Catalunya pagadora res de res. Pagar i callar. Això sí, un impost del govern central que és del 0%, contra la dignitat de la Generalitat de Catalunya, el Parlament i els ciutadans de la nació catalana.
Mentre, i així ho llegim al rotatiu ‘EL PAÍS Catalunya’ de la ploma de Jordi Matas, <<…La reestructuració de l’inepte sistema financer espanyol ha comportat dues greus conseqüències: una xifra astronòmica de diners públics destinats al seu rescat en un moment de necessitats socials excepcionals, i una gran confusió sobre el total de recursos utilitzats i sobre l’import que no retornarà. Segons el Tribunal de Comptes, s’han destinat més de 100.000 milions d’euros, dels quals 40.000 com a mínim ja no es recuperaran, cosa que converteix Espanya en un dels pocs països que ha perdut diners amb el rescat dels seus bancs. En contrast, i com a burla als contribuents, els cinc principals bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Popular) van registrar el 2014 un benefici net d’uns 10.000 milions d’euros…”
Mentrestant, el Tribunal Constitucional espanyol i segons la inpugnació per part de l’executiu de Mariano Rajoy del tribut que la Generalitat i el Parlament de Catalunya havien aprovat al 2012, ha anul.lat l’impost català als dipòsits bancaris que havia de ser destinat a afavorir als més necessitats i a la justícia social. La injustícia i l’abús del dolentíssim finançament de Catalunya, provoca un dèficit fiscal sense parangó als països de l’Europa progressista i democràtica.
Mai per mai durant els 38 anys des de la reinstauració a Espanya -nació de nacions- de la democràcia, i sota el govern del ‘Partido Popular’, el problema espanyol amb Catalunya havia estat tant enorme. Mai per mai l’independentisme havia estat tant gran. I no només a Catalunya, sinó a tota la resta dels països que per història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. Certament, la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai han sabut governar a Espanya.
Catalunya, Barcelona, 11 de setembre 2014, foto aèrea de la manifestació per la independència (Imatge: www.putxinelli.cat)
Catalunya, Barcelona, la Via Catalana 2014 des de l’aire
(Imatge: www.naciodigital.cat)
Diálogo-Diàleg entre el govern espanyol del ‘Partido Popular’i la Generalitat de Catalunya, és urgent i necessàri. No més demora.
<<El diàlogo implica una mentalidad que no florece en áreas cerradas, autárquicas.Éstas por el contrario constituyen un clima ideal para el anti diálogo. Para la verticalidad de las imposiciones>> (Paulo Freire)
El cristià, necessari, just, democràtic, esperançador, progressista i europeu diàleg entre Espanya nació de nacions i la mil.lenària -any 988- nació catalana (Imatge: cat.elpais.com)
———————————————————-
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
Anunci del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears
(Juliol, 1963)
<<…La disputa familiar entre la lliure elecció i la coacció, els llocs familiars on reina el conflicte i el perill encara estan així, a Cuba, en el sud-est d’Àsia, a Berlin i a tot el globus; encara necessiten de tota la força i vigilància que nosaltres puguem desplegar. Res podria danyar més a la nostra causa que si nosaltres i els nostres aliats creguéssim que la pau ja havia estat aconseguida, i que, per tant, ja no era necessària aquesta força i unitat…>>. (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).
<<…amb els nostres fills i néts…>>
(Imatge: mural.uv.es)
Pau, Paz, Peace
<<Així mateix, confio en que tots vostès, els ciutadans d’aquest país, prenguin part en aquest debat, perquè aquest tractat és per a tots. I particularment es relaciona amb els nostres fills i néts, en el qual nom hem de discutir. Aquest debat implicarà la presència d’experts militars, polítics i científics, però no ha de quedar només a les seves mans. El dret i la responsabilitat són de vostès>>.(JFK).
<<…amb els nostres fills i néts…>>
El president Kennedy es va negar a enviar tropes de combat a Vietnam i va emetre l’ordre de l’inici de sortida d’efectius militars per a finals de l’any 1963. El seu assassinat a Dallas(Texas) a finals de novembre de 1963, a mans d’una conspiració, va impedir evitar la guerra
(Imatge: jadonceld.blogspot.com)
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:
x5l0eQdZrWw
———————————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (Joan Carles I, en el discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (‘Presència’ – ‘El Punt Avui’).
1755
A pa i aigua!
Francesc Ferrer i Gironés explica a ‘La persecució política de la llengua catalana’ que, ben entrada la primera meitat del set-cents, les normes secretes donades als corregidors del Principat van produir els seus resultats. Una eina molt persuasiva per castellanitzar-nos van ser les escoles d’uns determinats ordes religiosos. D’aquestes escoles les més ‘eficaces’ van ser les regentades pels jesuïtes -en tenien onze- i també les Escoles Pies.
Durant una visita que va fer al col.legi de Mataró -una de les sis escoles que tenien els escolapis al Principat -l’any 1755, el provincial, Jordi Caputi, va dictar el decret de visita següent: “Nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los Hermanos mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.”
Joan-Lluís Marfany no està d’acord amb la interpretació de Francesc Ferrer: “Els escolapis preparaven en el maneig solvent del castellà, no sols aquells que ho requerien per la seva categoria social, sinó també els que ho necessitaven per tal de guanyar-se la vida en ocupacions o àmbits nous. Per això han estat acusats algun cop, des de l’òptica anacrònica de sempre, d’agents de castellanització. Se cita sobretot, en aquest sentit, l’article del decret de visita del Provincial a l’escola de Mataró, el 1755, que prohibia l’ús del català entre els religiosos i amb els alumnes, i un parell de disposicions posteriors, en el mateix sentit, del 1768 i el 1797. Però el que cal demanar-se és si l’eficàcia en l’ensenyament del castellà no era justament una de les raons -i potser una de les més importants- de l’èxit dels escolapis entre els sectors capdavanters de la proto-industrialització.”(‘PRESÈNCIA’ – ‘El Punt Avui’).
(Imatge: www.todocolección.net)
———————————————————————————–
CATALONIA
Catalonia asked to vote on their political, economic and social justice future and being a European state. Catalonia has requested and requests dialogue with the Spanish Popular Party government. This dialogue is not reciprocated.
The Catalan flag
(www.elmati.cat)
———————————————————-
Publicat a sempre contra Catalunya | Etiquetes "pandereta", "Partido Popular", 'castellano', 'imposición, 'mandamos', 5, 8%, agua, aliats, ALUMNES, assassinat, catalán, CATALUNYA, causa, Cervantes, científics, CIUTADANS, conflicte, cordes, corregidors, debat, decret, diàleg, dificultats, dipòsits, disputa, equivocació, fills, força, Francesc Ferrer, imposts, John F. Kennedy, l'Estatut, l'Estatut d'Autonomia, Llei Orgànica, llengües, mans, militars, nació, néts, ordre, pan, pau, perill..., PERSECUCIÓ, polítics, recurs, recursos, religiosos, responsabilitat, salvament, sentències, Tribunal, tropes, Vietnam | Comentaris tancats a Tallar totes les cordes
29 juny 2015 per Enric Figueras
Des de l’any 2006 quan Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ -per aquells temps a l’oposició- van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol no renovat, i sabent que es tractava d’una Llei Orgànica de obligado cumplimiento, no ha parat el bombardeig intervencionista i centralista contra la progressista autonomia catalana per afavorir -cras error! la mediocritat i l’endarreriment recentralitzador.
Segons les proclames dels apocalíptics discursos sermons de Rajoy el nacionalisme espanyol és el bo; els altres nacionalismes de les nacions d’Espanya són dolents. Els representants votats i elegits que no actuen amb el conservadorisme radical del ‘Partido Popular’, són extremistes i contraris a l’estabilitat política i social. Quan al ‘Partido Popular’ li convé pactar, segons els resultats de les darreres eleccions municipals o altres, és bo i fantàstic; quan pacten els altres representants equival a extremisme i radicalitat.
El que és un exemple de radicalitat i d’inestabilitat política i social -perdó per la repetició però és un fet tal que clama al cel- és portar la primera llei de Catalunya, el seu Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de la nació catalana i convertit en Llei Orgànica de obligado cumplimiento, al Tribunal Constitucional pendent de renovació.
Quatre anys més tard, el 2010, després de diverses sentències, la pitjor contra l’Estatut. D’ençà aquest moment, un esclat extraordinari i creixent de l’independentisme que no cessa i la demanda d’un referèndum. Gravíssim error del ‘Partido Popular’, quan el corregirà? El president Rajoy va declarar després dels resultats del seu partit a les darreres eleccions municipals, que “habia habido errores”, quan els corregirà? El problema espanyol amb relació a l’extraordinari augment de l’independentisme a Catalunya -mai vist durant els 38 anys després de la reinstauració de la democràcia- i que ha succeït enterament i constantment durant el govern del ‘Partido Popular’, amb majoria absoluta i poder absolut, no és un gran error? Quan el corregirà?
Podria ser el gest d’un president amb una gran visió democràtica i de futur, la valentia de que el president espanyol Mariano Rajoy parlés amb el president Artur Mas i convoquessin una reunió a la Generalitat -el president Mas ja ha anat quatre vegades a Madrid-, per tal de preparar l’obertura de reunions de treball, diàleg i comunicació -a Madrid i a Barcelona- a prop de la greu situació des que l’any 2006, el mateix Rajoy i dirigents del ‘Partido Popular’ van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol i que va ser l’origen de la situació actual.
Seria un gran pas de cara a les futures generacions, progressista, d’alleujament i pau i, sobre tot, de justícia social a favor dels pobles de les nacions d’Espanya constretes i amargades -no reconegudes i acceptades- i que mostren la seva ineludible vocació federal de formar un Estat, compost per Estats que també són Estat, lliures i democràtics i destarrant l’abús del dèficit fiscal sobre els ciutadans de les autonomies pagadores.
La citació
<<No hace falta defender siempre la misma opinión porque nadie puede impedir volverse más sabio.>>Konrad Adenauer
El canceller alemany Konrad Adenauer i el president Kennedy
(Imatge: plusfifty.files.wordpress.com)
Empantanegats, sense diàleg, sense comunicació i sense sortida: referèndum
(Imatge: ecodiario.eleconomista.es)
———————————————————-
Publicat a JUSTÍCIA SOCIAL | Etiquetes "Partido Popular", Artur Mas, CATALUNYA, centralisme, CIUTADANS, comunicació, dèficit fiscal, diàleg, enderrariment, ESPANYA, Estat, federalisme, generacions, Generalitat, l'Estatut d'Autonomia, l'independentisme..., Llei Orgànica, Mariano Rajoy, mediocritat, reunions, Tribunal Constitucional | Comentaris tancats a Cal corregir el primer gran error contra l’autonomia catalana, la democràcia i la llibertat
« Articles més nous - Articles més antics »
