Enric Prat de la Riba i Sarrà

Advocat i periodista fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya

 

 

Sempre contra Catalunya. És una costum. És una norma. La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant les quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política económica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper de l’Estat en el procés econòmic.

Escola superior de bells oficis, una de les obres de la Mancomunitat

(Imatge: www.cugat.cat)

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un Estat regional en projecte

 

Si admetem que la Mancomunitat era un Estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials, aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’Estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en que participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada a les hores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se dels seus primitius defectes i perfeccionant-se… Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la vacuna Calmette-Guerin, BCG. D’esquerra a dreta, el segon, Guerin, Calmette i Sayé. Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya, Barcelona, 1927. (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM). (Imatge: www.nuvol.com).

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistas més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: els dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>>, i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’Ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals de febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

(Imatge: www.bnc.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

“Dones de la Mancomunitat de Catalunya: un llegat de progrés per als nostres dies”. Conferència a càrrec de Montserrat Palau. (Imatge: www.diba.cat).

 Les maleïdes dictadures sempre en contra de l’Espanya nació de nacions constretes i amargades. Sempre en contra de la llibertat, la democràcia i la dignitat de la persona humana. Sempre en contra del progrés de les nacions d’Espanya. Sempre en contra de Catalunya. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va eliminar, suprimir, esclafar la Mancomunitat de Catalunya que va representar un exemple per a tot Espanya i que, segons la Llei Orgànica del Congrés de Diputats, també podien tenir via lliure en l’àmbit de tot el territori espanyol. La manca de diàleg, l’immobilisme, la passivitat, l’endarreriment constant d’Espanya per culpa de les dictadures, el decrets llei i el poder absolut. (Imatge: blogs.elpunt.cat).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/oEhhpOVt_44

 

************************************************************************************ 

El Deure i la Glòria

 

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

 

<<La qüestió és que no existeix la menor justificació per augmentar els preus de l’acer. El recent acord signat entre la indústria i el sindicat, que no entrarà en vigor fins el dia primer de juliol, es va reconèixer com evidentment anti-inflacionari, i el propòsit i efecte del paper d’aquesta Administració, que ambdues parts vàren entendre perfectament, era aconseguir un acord que fes innecesari tot augment en el preus>>. (President John F.Kennedy, conferència de premsa, 11 abril 1962).

 

(Imatge: blogs.ua.es)

 

<<La producció d’acer per home està augmentant tant ràpidament que s’espera que els costs de treball per tona d’acer realment declinin en els propers dotze mesos. I, en efecte, el comissionat del Bureau d’Estadístiques de Treball m’ha informat aquest mateix matí de que -i cito textualment el seu comunicat-: <<Els costs d’ocupació per unitat de producció d’acer el 1961 eren essencialment els mateixos de l’any 1958>>. (President John F. Kennedy, confereència de premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:http://youtu.be/IzD_TrKmrCo

 http://youtu.be/CvDyfOZAIrA (posin ampliació de pantalla, gràcies)

 

***********************************************************************************************

 Adolfo Suárez González, Espanya nació de nacions

   El president Adolfo Suárez deixa enrere la dictadura franquista contra l’immobilisme, la passivitat, els decrets llei i el poder absolut. Dialogar i pactar per avançar, en contra de l’endarreriment crònic espanyol

Adolfo Suárez

(Imatge: www.antena3.com)

Joan Carles I i Arias Navarro

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

Surt Carlos Arias, últim cap de Govern del franquisme, convertit per disposició reial en marquès d’Arias Navarro, en companyia d’Adolfo Suárez, que, malgrat de les suspicàcies creades en un primer moment pel seu nomenament, es va revelar com un partidari decidit i animador eficaç de la reforma democràtica. Un va representar els finals del franquisme; l’altre, l’esperança d’una Espanya pluralista i europea de ple dret.

<<Arias no debe seguir>>. <<Revistas y periódicos, a lo largo de los tres últimos meses, habían pedido desde sus primeras páginas la sustitución del presidente. “Arias lo para todo” -resumía ‘Cambio 16’. Desde la Presidencia del Gobierno se habia respondido congelando la publicidad paraestatal y amenazando con severas medidas de tipo tributario. Los periódicos oficiales respondían a la campaña anti Arias diciendo que el presidente debía seguir en su puesto. Pero en realidad su cuerpo ya había sido ofrecido a los leones>>. (1976 : Pretérito Imperfecto – Difusora Internacional, S.A.).

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els agermanats eren menestrals i pagesos, que constituïen, en conjunt, la base de la població, una forta majoria envers els altres estaments. A les ciutats grans, els menestrals componien entorn de la meitat de la població. Enfront dels agermanats, hi havia els gentilhomes, els senyors jurisdiccionals i els ciutadans honrats, vinculats amb els primers per raons de sang i d’interessos, dominadors dels governs municipals i sovint llurs creditors -el 80% dels de la ciutat de València. Identificats amb els darrers, hi havia també membres de corporacions urbanes com ara mercaders, notaris, apotecaris, etc., que reberen del poble el motiu de <<mascarats>> o traïdors. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Quin era l’objectiu principal dels agermanats?

 

* LA CITACIÓ.- “El veritable somniador és el que somnia l’impossible”. Elsa Triolet.

 

Elsa Triolet

(Imatge: pariswasawoman.tumblr.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.324.cat)

 

 Pel que fa a la imatge ja ho han vist vostès de seguida. És molt difícil trobar-la a Espanya nació de nacions constretes i amargades. Correspon a una estàtuta d’una alçada considerable, però, no és realment aquest atribut el que la fa resplendent en les ments i cors de milions i milions de famílies -la Família de l’Home deia JFK-, i ciutadans del món que no poden concebre una manera de viure, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. Que no poden concebre una manera de desenvolupar les seves justes aspiracions i autonomia cap a el progrés, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. És el que ha fet gran i amb oportunitats al poble dels Estats Units d’Amèrica. El seu gran monument a la llibertat il.lumina a una nació federal amb Estats federals i que també són Estat. Estats en el que la seva norma de vida i de progrés és l’esforç, el treball constant, l’educació, la instrucció, la investigació…, en lloc de només aspirar a subvencions permanents. A Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten; només 5 aporten més del que reben. On és la publicació de les balances fiscals? De les subvencions permanents en diuen solidaritat. Una autonomia cada cop més ofegada, sobre tot a Catalunya, per un pertorbador intervencionisme del Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. 

Des de la petita illa de Liberty Island (Illa de la Llibertat), al sud-est de Manhattan, Nova York, l’Estàtua de la Llibertat segueix il.luminant al món. La matèria base de la seva torxa és la democràcia com a manera de viure, l’enteniment, el raciocini, el diàleg, la pau…mitjançant les urnes, el vot i poder anar a votar: el sagrat dret a decidir i poder acomiadar els governants. El dret a votar és el més poderós i inapreciable del món i no deu negar-se a ningú. És una poderosa clau per aconseguir altres drets dels ciutadans. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar.

A Catalunya, la mil.lenària nació catalana, el Govern de la Generalitat, que representa a 7.600.000 ciutadans -un 90% dels quals demana fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir- convocarà una consulta el 9 de novembre d’aquest any, impel.lit per l’afogament de l’Estatut d’Autonomia, l’afogament econòmic i de la mateixa autonomia -facultat de governar-se per les pròpies lleis- i l’espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del Govern central. Davant la constant demanda de diàleg i converses per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, davant la constant negativa de l’inici de diàleg i converses per part del Govern central del ‘Partido Popular’ i davant la demanda de milions de ciutadans de Catalunya, el President de la Generalitat, Artur Mas, convocarà una consulta democràtica i pacífica el 9 de novembre del 2014, dia de Sant Teodor. No hi pot haber cap Constitució en el món, que negui a milions de ciutadans que ho demanen, poder ser consultats i preguntats com és en el cas de Catalunya.

*************************************************************** 

Els dirigents del ‘Partido Popular’ ho saben, però, no fan res per regularitzar una situació que està destroçant la democràcia i la convivència a Espanya, nació de nacions. Com sempre, ens ho han de dir i denunciar des de l’exterior. Des de països molt més avançats que Espanya i on la democràcia i el progressisme, són una constant i una forma de viure i de fer política. Servei públic pel benestar dels seus ciutadans i, aquests, treballar per la grandesa de les seves nacions federals. Cap a aquests països estan marxant milers de ciutadans de les nacions d’Espanya, la majoria joves, el millor de la joventut. Gent preparada que ja no tornaran jamai.

Error polític de proporcions colossals que ha portat a la situació actual entre Catalunya i Espanya. Quan en política -servidors públics per la convivència i benestar dels ciutadans-, passa un fet històric com el present que demostra que la dreta radical, conservadora, centralista i nacionalista espanyola no sap governar a Espanya, nació de nacions, i no fa res, res, res per ajudar a les aspiracions de 7.600.000 ciutadans de Catalunya, cal acomiadar del Govern central mitjançant eleccions dels grans pobles d’Europa i del món a un partit polítc que governa amb poder absolut.

Federico Trillo, comandant jubilat i en aquells dies portaveu de la Comissió Constitucional del Congrés, i Soraya Sáenz de Santamaría, aleshores secretaria Executiva de Política Autonòmica i Local del ‘Partido Popular’, en el moment de la presentació davant el Tribunal Constitucional, no renovat, del recurs  contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat, aprovat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.   

(Imatge: elpais.com)

 

El dimarts, 8 abril 2014, en el Congrés, la gran oportunitat del ‘Partido Popular, per recuperar el temps perdut des de l’any 2006 amb relació a les aspiracions de 7.600.000 ciutadans de Catalunya.’

Així ho explica, en el seu editorial, el ‘Financial Times’ un dels rotatius més destacats i influents d’Europa i del món: <<…la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”, destaca. Però és que, a més a més, es tracta d’un Estatut d’Autonomia referendat i no s’entén de cap manera, com el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, va acceptar a tràmit el recurs del ‘Partido Popular’ en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja veuen els resultats.

Però, senyores i senyors, el fet que es va iniciar l’any 2006, va començar amb una campanya dels dirigents del ‘Partido Popular’ arreu d’Espanya, demanant signatures en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La prèdica del candidat Rajoy va ser una campanya electoral utilitzant el tema de la nació catalana, per aconseguir els vots de ciutadans espanyols de cara a obtenir una majoria absoluta, un poder absolut a les eleccions generals. Molta gent ho va entendre d’aquesta manera:

“Contra Catalunya!”

 

Sí, contra Catalunya! Així ho van explicar a una pregunta de la premsa unes senyores que anaven a signar contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Contra Catalunya!” vàren contestar. Sí, sí, sempre contra Catalunya, aquesta és la costum. Aquesta és la imatge. Per aquest motiu 7.600.000 ciutadans de la nació catalana ja han dit prou! Ho diran molt més clar i de forma democràtica a la consulta del 9 de novembre d’aquest any, dia de Sant Teodor, soldat i màrtir.

Que Europa i el món democràtic ho sàpiga. Primera etapa, 2006-2010. Redacció del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, després de gairebé 30 anys de l’Estatut de 1978. Projecte revisat  i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; aprovat i retallat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. El resultat: la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una cosa molt clara i democràtica. Els parlamentaris i representants del poble voten a favor d’una Llei Orgànica que, de cap manera, es mereixia una actuació com la que va dur a terme el ‘Partido Popular’. Presentar recurs contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, no renovat. Ja ho diu molt clarament el ‘Financial Times’: “…la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. Segona etapa: 2010-2014. Com és possible que un Tribunal Constitucional, no renovat, admeti a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica, d’obligat compliment, retallada, aprovada, sancionada pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de la nació catalana?

(Imatge: www.stopespoli.cat)

Aquesta Catalunya que és una nació mil.lenària i que, cada any, aporta la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central. Això sí, de les 17 Comunitats Autònomes només 5 aporten més del que reben, les altres 12, reben més del que aporten. Un desequilibri econòmic intolerable i que els dirigents del ‘Partido Popular’ no fan res per el traçat d’un full de ruta que aporti una progressiva solució de treball, per part d’aquestes 12 Comunitats Autònomes, per anar disminuint aquest desequilibri econòmic que perjudica greument Espanya, nació de nacions, Catalunya i Europa. Per què no s’han publicat les balances fiscals?

L’editorial del ‘Financial Times’ sobre Catalunya remarca que el Govern català i el seu Parlament, <<han marcat una data per un plebiscit -consulta- el proper novembre que preguntarà als catalans dues preguntes: volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent? El prestigión diari financer legitima el procés assegurant que dins de la pròpia pregunta <<hi ha els ingredients per a la solució>>, que creu que ha de ser de tipus federal. <<Espanya va ser preuada per la seva transició de la dictadura de Franco fins a una democràcia descentralitzada. Però encara no s’ha convertit en una casa plurinacional prou còmode per als seus diversos pobles culturals>>, assegura el diari. 

Reduir ‘l’status quo’, un error polític colossal

 

“Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble, i Rajoy l’ha arraconat entre l’espasa i la paret a l’insistir que la constitució post-Franco, que consagra la indissoluble unitat d’Espanya, és immutable”, avisa el ‘Financial Times’. El rotatiu assegura que d’acord amb les enquestes, els catalans prefereixen <<més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint>>.

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/4ojYgx3r–Q

 

***********************************************************************************************

 

  

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

<<Si aquest augment en el cost de l’acer fos imitat pels demés sectors de la indústria, en lloc de reduir augmentaria el cost de les cases, dels cotxes, estris doméstics i multitud d’altres adminicles que adquireixen les famílies nord-americanes. Augmentaria el cost de la maquinària i eines de cada industrial i granger nord-americà. Perjudicaria greument els nostres esforços per tal d’evitar una espiral inflacionista; perjudicaria així mateix l’elevació de pensions dels nostres ancians, i també perjudicaria als nostres nous aconseguiments en el terreny del poder adquisitiu…>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 El president Kennedy i el Secretari de Defensa, McNamara

(Imatge: es.wikipedia.org)

 

<<…El secretari de Defensa, senyor McNamara, m’ha informat aquest matí sobre el fet de que tal actitud suposaria l’augment de mil milions de dòlars més al cost de les nostres defenses, en un moment en el que cada dòlar es necessita per la seguretat nacional i altres propòsits. Faria més difícil que els productes nord-americans compateixin en els mercats estrangers; més difícil fer front a la competició de les importacions, i així mateix més difícil millorar la nostra balança de pagaments, així com fer front a l’afluència de l’or. I es necessàri fer front a aquesta afluència per la nostra seguretat nacional si hem de pagar els nostres compromisos de seguretat a l’estranger. I, per suposat, perjudicaria els nostres esforços per induir a altres indústries i agrupacions per que adoptin preus raonables i una adequada política de salaris…>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/zWNhWANkq0Q

http://youtu.be/PrJVbCzJH6c

 

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’onada revolucionària de les Germanies trasbalsà, entre 1519 i 1523, els regnes de València i Mallorca i també afectà, bé que menys intensament, el Principat i l’Aragó. Els termes <<germania>> o <<germandat>>, <<agermanats>>, per designar la revolta i els revoltats, es van estendre en 1521. En terres del principat, el moviment mantingué denominacions diverses com <<alçament de pobles>>, <<rebel.lió>>, <<revolutió>>. (Ulisses, 11).

 La revolta de les Germanies-Sapiens

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

 

* LA PREGUNTA.- Qui eren els agermanats?

 

*LA CITACIÓ.- “La meva teologia, en breu, és que l’univers va ser dictat però no firmat”. Christopher Morley.

     Christopher Morley

(www.grandesmensagens.com.br)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

 Falla de San Andrés – San Francisco – California

(Imatge: es.wikipedia.org.)

 

El 18 d’abril del 1906, poc abans de l’alba, San Francisco va ser sacse-jada per un terratrèmol. Es van esfondrar els edificis i desencadenar incendis per tota la ciutat que van arrasar una desena de quilòmetres quadrats. No va ser possible sufucar-los perquè la conducció d’aigua s’havia trencat. Prop de 700 persones van perdre la vida. La ciutat va reconstruir les seves ruïnes. Malgrat això, la seva existència segueix amenaçada mentre no es descobreixi el mitjà d’impedir els terratrèmols.

 

Gran terratrèmol de San Francisco 1906

(Imatge: desastresdelsigloXX.blogspot.com)

 

San Francisco es troba sobre la falla de San Andrés, línia on incideixen les immenses plataformes d’Amèrica i del Pacífic. La falla s’estén de sud-est a nord-est a pocs quilòmetres de la costa. La plataforma del Pacífic passa fregant la plataforma americana a una velocitat mitjana de tres centrímetres per any. D’aquesta manera, gran part de Califòrnia es separa del continent i s’endinsa en el Pacífic. Dintre de 20 milions d’anys l’emplaçament de Los Angeles, actualment a 560 quilòmetres al sur de San Francisco, s’haurà lliscat cap a el nort quasi fins la mateixa latitud. Però el moviment de les plataformes no és assossegat. De tant en tant s’ajunten els grans blocs, sense que disminueixin les forces que els empenyen. Finalment quelcom cedeix. Es produeix una gran convulsió que es tradueix en un terratrèmol. Això va succeir el 1906. Des de llavors tot roman en calma. Però a la base de la falla, 60 quilòmetres més avall, la tensió segueix en augment. 

Només una pregunta. És poden evitar els terratrèmols abans de que es produeixin? 

*************************************************************** 

 

 

 

(Imatge: www.rtve.es)

El president Adolfo Suárez i el president a l’exili de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, en el Palau de la Moncloa. La democràcia és diàleg, conversa, negociació; la dictadura és el torbament de l’ànim,  l’aprensió i negació de la llibertat del poble   

 

 

Tot el diàleg, converses, treball conjunt, bon enteniment i anys de progrés i democràcia perduts, per culpa de portar la Llei Orgànica, d’obligat compliment, i ‘referendada’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat, per part dels dirigents del ‘Partido Popular’, l’any 2006, així com el constant torpedinar i menyspreu cap a l’autonomia constitucional de Catalunya.

Si aquest va ser un enorme error polític que es va mantenir des de l’any 2006 al 2010, sense rectificació, no menys ho va ser-ho el fet de que el Tribunal Constitucional, no renovat, acceptés a tràmit el recurs del ‘Partido Popular’ contra l’Estatut revisat, retallat, aprovat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya que clamen per la seva restitució  íntegre.

I molt més greu és que des de l’any 2011 al 2014 no s’hagi fet absolutament res, res i res, per part del Govern central per tal d’aconseguir mitjançant el raciocini, l’enteniment i el diàleg -els presidents Suárez (q.e.p.d.), Tarradellas, Pujol van ser un gran exemple- una solució negociada per Catalunya. Certament i la història per testimoni, la dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai no ha sabut governar a Espanya, nació de nacions. Ells, i el conflicte, enfrontaments i el malestar permanent. Mai a Catalunya havia succeït tot el que està passant des de que governa el ‘Partido Popular’. A l’Europa democràtica i progressista es fan creus de la situació, a via morta, entre Catalunya i Espanya.

Suárez: cap a endavant

(Imatge: comentoactualidad.blogspot.com)

 

Rajoy: cap a enrere

(Imatge: www.cadenaser.com)

Acuitar la llengua catalana per part del ‘Partido Popular’ i, foment de més independentisme 

Pretenen la destrucció de la immersió lingüística i tants anys de treball i esforç a les escoles de la nació catalana. Ha fet possible el domini tant del català com del castellà, llengües que els estudiants han après perfectament. Fins i tot a la selectivitat, els alumnes treuen notes més altes en castellà que en català. L’immersió lingüística a Catalunya és un exemple europeu que el Govern de la Generalitat no permetran, mai per mai, eliminar. Tampoc els ciutadans de la nació catalana. Catalunya es governa mitjançant la seva autonomia, a Castella que es governin amb la seva. 

El català està en el punt de mira del ‘Partido Popular’. Cosa que toquen, cosa que espatllen; no volen comprendre ni acceptar que Espanya és una nació de nacions. No saben governar. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació al català pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao -no hi té res a dir el Tribunal Constitucional?- sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a la immersió lingüística a les illes.

(Imatge: blocs.gencat.cat)

Ses Illes Balears, Països Catalans, en defensa de la llengua catalana

La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi i Bauzà, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que en aquesta legislatura ha obert un enfrontament amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola. La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.

L’interès del sistema escolar català és el de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavat el seu país, ja sigui Catalunya, Ses Illes, València o Espanya. No és l’adoctrinar  i formar persones dòcils.

 

 

 

(Imatge: www.elperiodico.com)

 

Jordi Pujol i Adolfo Suárez, recuperar temps perduts, recuperar la democràcia, el progrés, la pau i una veritable autonomia, no una de pantomima.

 

 

(Imatge: www.laopinioncoruna-es)

Santiago Carrillo, junt a Adolfo Suárez. No, a l’immobilisme i la passivitat que són l’avantsala de la mediocritat i l’enderrariment

 

La democràcia i l’Estat de dret a Espanya, nació de nacions, s’ha de demostrar, cada dia, en fets i obres no només en paraules. És el que es pregunten les nacions federals, democràtiques i progressistes d’Europa i del món. Com és possible que si un 90% dels ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre, el Govern central del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no ajudi a la realitat d’unes aspiracions democràtiques dignes i humanes? Quina és la responsabilitat del ‘Partido Popular’ perquè s’hagi arribat a aquesta situació? No només s’haurà de presentar aquesta responsabilitat davant d’Espanya, Europa i el món, sinó que, endemés, hauran d’explicar la seva nul.la actuació per arribar a una solució negociada. Els nombrosos, elevats i puntuals sous que cobren -provenen dels imposts dels ciutadans de Catalunya-, són per treballar, actuar, parlar, conversar, dialogar, solucionar sense aturador els problemes, complir amb els objectius d’eficàcia i progrés…Es pensen que Catalunya i els seus 7.600.000 ciutadans són invisibles? O és que només són visibles a l’hora de pagar en imposts 18.000 milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del Govern central? On és la transparència democràtica de les balances fiscals?

(Imatge: www.lavanguardia.com)

 

 

Ja ho diu un dels diaris més prestigiosos i influents del món, el ‘Financial Times’, que es fa ressó de les opinions dels ciutadans europeus i del món: <<És un problema polític que requereix una solució negociada>>. En un recent editorial, el rotatiu britànic reclama <<més federalisme en una Espanya que plora per la necessitat d’una renovació institucional>> i assegura que el referèndum amb dos apartats proposat pels partits catalans <<té els ingredients per a una solució>>. <<No només són els catalans, sinó també els principals partits espanyols, el ‘Partido Popular’ de Rajoy i els socialistes, els que han d’estar a l’alçada de la situació”, exigeix l’editorial que admet que Espanya no ha aconseguit  ser una <<casa plurinacional còmode>> pels seus <<diversos pobles culturals>>.

L’editorial explica l’anunci d’un referèndum a Catalunya, i assegura que <<no és massa tard per acomodar els catalans>> dins de l’Estat espanyol. El rotatiu destaca que <<gairebé dos terços del parlament de Catalunya ha demanat un referèndum d’independència>> que condueix Espanya cap a un <<robust conflicte constitucional>>.

Segons el ‘Financial Times’, les coses <<no havien d’anar així>>. <<Els polítics dels dos bàndols d’aquest creixent abisme han de convertir-se en homes d’estat per evitar que el que és un problema d’arrel política es converteixi en un problema que amenaci el propi Estat>>, defensa.

No hi ha dubte que tan el ‘Partido Popular’, amb poder absolut, com el ‘Partido Socialista Obrero Español’ <<han d’estar a l’alçada>> de les circumstàncies i donar tot el suport a una solució negociada per Catalunya. La majoria dels ciutadans espanyols hi estarien d’acord.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/ky2mof8JDDc

***********************************************************************************************

 

 

El Deure i la Glòria

 

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

<<En aquesta hora greu de la Història de la nostra nació, quan ens enfrontem amb greus crisis a Berlín i en el sud-est d’Àsia; quan estem dedicant totes les nostres energies a aconseguir l’estabilitat i recuperació econòmiques; quan estem demanant als reservistes que abandonin les seves cases i les seves famílies durant llargs mesos; quan demanem als soldats que arrisquin la seva vida (quatre han mort en el Vietnam en els darrers dos dies) i així mateix demanem als membres dels sindicats que desisteixen en les seves peticions de salaris més alts; en una hora en la que a cada ciutadà se li demanen sacrificis i restriccions, estic convençut de que el poble nord-americà trobarà molt dur, a l’igual de jo, acceptar una situació en la qual un reduït nombre de dirigents de l’acer, les quals ambicions de beneficis i poder privats excedeixen al seu sentit de responsabilitat pública, puguin demostrar el més absolut menyspreu cap a els interessos de cent vuitanta cinc milions de nord-americans>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

Kennedy speaks to West Virginia coal miners

(Imatge: nomadicjoe.blogsport.com)

(LIFE magazine)

 

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/XN-6RmagJtg

************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ramon Berenguer IV fundà l’abadia de Poblet, situada en les noves terres conquerides als musulmans, i la concedí als cistercencs, tot introduint-los així a Catalunya. L’ordre del Císter representa a Catalunya el moment de transició del romànic al gòtic. La seva regla establia l’activitat quotidiana de la vida dels monjos; això definia d’alguna manera la distribució i organització dels espais i les formes arquitectòniques. L’austeritat i la senzillesa propugnades per Sant Benet foren les premisses inicials de Poblet, així com la incorporació de les innovacions arquitectòniques: volta de creueria, arc apuntat i capçalera amb girola i capells radials. L’església de Santa Maria de Poblet, destinada a panteó reial, va augmentar les dimensions i monumentalitzà les formes. El claustre va agrupar al seu voltant construccions com la sala capitular, les sales de monjos i novicis, el refetor de conversos i el gran dormitori. Molt a prop, hom creà un segon recinte amb les dependències administratives de la casa, que tingueren gran importància en els dies esplendorosos de Poblet. El monestir va arribar a posseir set baronies, granges i pertinences arreu dels Països Catalans. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Els termes <<germania>> o <<germandat>>, <<agermanats>> per quin concepte es vàren utilitzar?

 

* LA CITACIÓ.- “L’art és seducció, no rapte”. Susan Sontag.

 

 

(Imatge: www.maryellenmark.com)

 

**********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

(Imatge: www.voyage-insolite.com)

JFK International Airport in New York

 

Aeroport Adolfo Suárez – Madrid

(Imatge: www.escuelasuperioraeronautica.com)

Una mostra de record i d’estimació cap a John F.Kennedy, president que va ser d’una nació i Estat federal i d’Estats que també són Estat: els Estats Units d’Amèrica. No existeix en aquell gran país un poble, una ciutat o una capital per petit o gran que sigui, que no hi hagi un centre del sector que sigui que no porti el nom del recordat i coratjós president. La seva total entrega com a primer servidor públic va fer més gran la grandesa dels Estats Units, el benestar del poble i, per damunt de tot, dels més desfavorits. Però no només dels nord-americans, sinó dels ciutadans de molts pobles del món. Tot sovint feia esment de la justícia social a favor de la Familia de l’Home. Hagués pogut fer molt més de no haver estat covardament assassinat. 

 

Una mostra de record i d’estimació cap a Adolfo Suárez González, president d’Espanya nació de nacions. No li va mancar coratge per obrir les portes a la democràcia a Espanya, després de tants anys de dictadures. Tasca que encara, avui dia, no s’ha acabat. Va iniciar, en tots els camps, una revolució extraordinària i sense fre com a primer servidor públic. Va ajudar, també, a recuperar els drets i llibertats de Catalunya com a gran nació mil.lenària que és i d’altres pobles d’Espanya. Campió del diàleg, la conversa, l’enteniment, el raciocini, va obrir les portes al benestar del seu poble i a que Espanya ocupés el primer lloc d’Europa i no el darrer com en aquests moments. Ho hagués aconseguit, així com un canvi profund pel bé d’Espanya, nació de nacions, si hagués obtingut una nova oportunitat i el suport que més necessitava. Poden estar ben segurs que si ara governés el president Suárez, la injustícia fiscal, el conflicte i menyspreu cap a l’autonomia de Catalunya mai no s’hagués produït.

***************************************************************

 

(Imatge: www.elsetge.com)

 

<<Barcelona, nostra gran capital, que l’any 1714 lluità aferrissadament contra les tropes de Berwick i Felip V en defensa de les llibertats nacionals catalanes; que s’alçà l’any 1909 contra la guerra injusta del Marroc; que participà l’any 1917 en la vaga general revolucionària de tot Espanya contra la monarquia borbònica; que derrotà, el juliol del 1936, els insurrectes feixistes contra la república…, aquesta Barcelona combatent, patriòtica i revolucionària, ha tornat novament a commoure el món. Barcelona, amb la seva gesta del dies 12 i 13 de març, ha assenyalat el camí de la victòria contra el règim de Franco i la Falange…>> 

Barcelona, 1 de març de 1951: La Vaga dels Tramvies

(Imatge: nuriaupi. blogspot.com)

 

Valoracions com aquesta -en la revista ‘Per Catalunya’, núm. 97, publicada a Cuba -són una mostra de la sensació general de temperància, de respir, produïda pel boicot dels usuaris del principal transport urbà del moment -el tramvia- que es transformaria en vaga dels treballadors de Barcelona. Com molts dels moviments realment multitudinaris, la vaga del 1951 fou un moviment complex i fins a cert punt contradictori, on la sentimentalitat popular jugà un paper rellevant. Fou una vaga contra la misèria motivada inicialment per un augment discriminatori dels bitllets de tranvia de Barcelona. Discriminatori en comparació de Madrid, on els preus no eren augmentats. El preu d’un bitllet de tramvia esdevingué, així, símbol ocult d’opressió nacional i de classe.

Per a Pablo Neruda, la vaga de Barcelona fou una eclosió, una primavera:

 

<<Comencen a capllevar els brots en els arbres de vora el riu, la llum pugna contra l’obscuritat humida de l’hivern.

I en aquesta hora arriben del sud les notícies, amb un nou signe del temps. En nom de la primavera, salut germans!

Heu de saber que el nom de Barcelona és en llavis de tots els pobles del món.

Avui he saludat en tu l’esperança, l’esperança que en els carrers de Barcelona ha irromput de sobte com el puny del poble contra la tirania, com el cop de sang i de saba de la primavera que torna!>>

Pablo Neruda

(www.biobiochile.cl)

Arreu dels Països Catalans, la vaga del 1951 tingué efectes concrets. Jesús Sanz, estudiós del moviment obrer valencià, en recull el testimoni d’un treballador de la fàbrica de la Paperera de la Malva-rosa de València: <<A la Paperera treballàvem 1300. Vam fer unes quantes vagues: la primera, a la primavera de 1951. En aquell moment, hi havia importants moviments obrers a Catalunya. La vaga del Principat havia paralitzat els transports i una pila d’empreses a Barcelona, a Terrassa, a Sabadell… Érem tocant a Setmana Santa. Un dia, coincidint amb les vagues del Principat, vam parar els de la fàbrica i els paletes de l’ampliació d’obres. No demanàvem res per a nosaltres; només volíem solidaritzar-nos amb els obrers barcelonins>>.

<<-Estem en solidaritat amb el Prat de Llobregat- vam dir molt decidits a Cerdà i a Ojea, delegats  de “Sindicatos” i de “Trabajo”, quan van arribar, a migdia, per veure què passava…>>.

<<Nosaltres havíem parat quasi instintivament: un camioner que venia del Prat, on hi havia una altra fàbrica de cel.lulosa, ens havia explicat què succeïa i aleshores vam decidir parar…Fou la primera vaga>>.  (Ulisses – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta).

 La Paperera Espanyola, de Malva-rosa, València

(Imatge: malvarrosa-malvarrosa.blogspot.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: http://youtu.be/mHwpkq7ndIo

                    http://youtu.be/3HP-CZpjVRA

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

 

<<Accions idèntiques i simultànies de la United States Steel i altres corporacions destacades en el camp de l’acer, augmentant els preus en uns sis dòlars per tona, van constituir un desafiu irresponsable i injustificat cap a l’interès públic>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

President Kennedy, December 7, 1962 with Dr, Norris Bradbury (left), and Dr. Glenn Seaborg (right), a Los Alamos National Laboratory, administrat per la Universitat de Califòrnia, que es troba a Los Alamos, New Mèxic. (Imatge: peternreum.blogspot.cat).

 

<<El president Kennedy va intentar de manera ferma, i amb èxit general, des del principi de la seva Administració, sostenir el front contra la inflació. Constantment va treballar per fer comprender als industrials el fet de que tenien que mantenir els seus preus baixos per poder penetrar en el resistent mercat d’ultramar. A mitjans d’abril de 1962, les Companyies d’acer i la United Steelworkers d’Amèrica, van signar contractes per dos anys per mantenir els salaris estacionats, excepte els marges de beneficis que totalitzaven deu centaus per hora. El president va saludar aquest acord ‘no inflacionista’ com a senyal de contribució al benestar nacional i a la posició competitiva d’Amèrica en el món. Però immediatament després, Roger M. Blough, president de la junta de la United States Steel, el va visitar i, sense previ avís, va anunciar que l’empresa elevava els seus preus en un tant per cent de sis dòlars per tona, o, lo que era igual, aproximadament el 3,5 per cent. La majoria dels altres productors d’acer van seguir el mateix exemple. El president Kennedy va quedar atònit i es va enrabiar. Al dia següent es va celebrar una conferència de Premsa on va denunciar firmament als ‘grans de l’acer’. Blough va intentar desafiar a l’Administració. Però aquesta, immediatament va prendre mesures que, en unió de tres productors Inland Steel, Kaiser Steel i Armco Steel, que es vàren negar a elevar el seu preu van rompre les intencions de la United States Steel i altres. Primer, la Bethlehem Steel, i tot seguit la resta de les altres empreses, van tornar a senyalar els preus d’abans. El president cregué haver donat una lliçó de responsabilitat pública a la indústria>>. (Allan Nevins).    

 

Roger M. Blough, president de la junta de la United States Steel, amb el president John F. Kennedy. (Imatge: www.herinst.org).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents:http://youtu.be/IzD_TrKmrCo

http://youtu.be/zWNhWANkq0Q

 

 

***********************************************************************************************

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- És un filó de l’humanisme que no té res a veure amb el del XIV o del XV, sembla que hi ha hagut un tall net. Això també ho ha dit Jordi Rubió. La literatura de l’època en català, des de Pere Serafí (?, -1510-Barcelona, 1567) a Francesc Vicent Garcia (Tortosa, – 1582-Vallfogona de Riucorp, 1623), no ens sembla pas que desmenteixi aquest fenomen general d’hispanització. Naturalment, hi ha més matèria a estudiar, des de les traces d’humanisme que ha detectat el pare Batllori, als nuclis lulistes, a l’obra d’humanistes que viuen a l’exili, com Joan Lluís Vives (València, 1492-Bruges, 1540) o aquell Vicent Mariner d’Alagó (València, ?-Madrid, 1642) que va traduir les poesies d’Ausiàs March al llatí guarnint-les d’ornamentacions renaixentistes. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Qui va ser el fundador de l’abadia de Poblet?

 Reial Monestir de Santa Maria de Poblet

(Imatge: www.foroxerbar.com)

 

 

* LA CITACIÓ.- “El talent és una qüestió d’amor”. Romy Schneider.

Romy Schneider

(Imatge: people.premiere.fr)

************************************************************************************

Els colors del món

 

A few questions for Edward Snowden

 

* Después de que médicos militares realizaran la autopsia al cadáver del presidente Kennedy, desapareció su cerebro. El cerebro, que permanece en paradero desconocido cincuenta años después, fue sumergido en formalina para en endurecerlo y poder averiguar de qué dirección provenían los disparos que recibió. La Comisión Warren jamás examinó fotografías y radiografías de la autopsia, las cuales podrían haber ayudado a resolver la cuestión. Por qué? (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

 

* En el día de su detención, Lee Oswald fue sometido a la prueba del nitrato, cuyo resultado indicó que no había disparado un rifle en las veinticuatro horas anteriores. Este hecho fue mantenido en secreto por el Gobierno federal y por la policía de Dallas durante diez meses. Por qué? (Jim Garrisson, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

 

  Cort Suprema de Justicia dels Estats Units d’Amèrica

 

***********************************************************************************************

 

 

 

 

Targeta roja

Milers de persones treuen “targeta roja” a Fabra. Exigeixen la dimissió del president de la Generalitat Valenciana i la convocatòria d’eleccions anticipades.

(Imatge: casalmonover.blogspot.com)

 

A jutjar pels greus i desagradables fets que des de fa uns anys sacsejen la Comunitat Autònoma del País Valencià -germans d’història, llengua, cultura i de la gran mediterrània que compartim- cada vegada s’imposa d’una manera més clara, la necessitat justa d’unes eleccions anticipades. És per poder atendre el desenvolupament de la democràcia i el progrés de les famílies dels ciutadans valencians. Són gent trempada, honesta i treballadora que tenen tot el dret -i és de justícia fer-ho-, a fer valdre les arrels del seu propi país. Fidelitat a les arrels de grandesa del seu propi país que podem compartir tots junts des dels Països Catalans. No hi ha cap dubte de que la unió fa la força i, com a pobles germans que som, és un bé desaprofitat. Aquells polítics que no saben ni volen dialogar, tampoc haurien de governar.

Ho va dir recentment la vicepresidenta de Valencians pel Canvi, Rosa Solbes: <<Fabra governa malament i ja és hora que s’assabenti que la societat vol parlar a les urnes>>. El poder absolut del ‘Partido Popular’ fa que aquest partir governi malament arreu d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. A Catalunya ha aconseguit una veritable detonació de l’independentisme. Un 90% dels seus ciutadans demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir, per anar a votar en la consulta del 9 de novembre d’aquest any. Davant la manca de diàleg per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ -dreta radical, centralista i nacionalista espanyola- no hi haurà marxa enrere. El Parlament i la Comissió europeus, ja ho saben això. Un govern que no sap ni vol dialogar, conversar, a la força hauran d’actuar els intermediaris.

Ho diu la premsa -EL PUNT AVUI-: ‘Milers de valencians treuen targeta roja a Alberto Fabra’. Així ho vàren manifestar en el decurs d’una multitudinària manifestació a València i van exigir la dimissió del president de la Generalitat Valenciana i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ja fa temps que aquestes s’haurien d’haver celebrat. La paciència del poble és inesgotable i, així van les coses. Ho diuen en el manifest que van elaborar la trentena d’entitats convocants de la manifestació, en el qual asseguren que els valencians estan <<en un dels moments més crítics>> de la seva història. Recorden com de desastrosa és la situació econòmica de l’autonomia i en culpen Fabra i els seus predecessors: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps. Critiquen l’aposta “insensata” per l’especulació immobiliària, el turisme indiscriminat, una obsessió recentralitzadora per tornar poder a Madrid i un esclat  de la corrupció en benefici d’unes quantes persones. 

La Coordinadora Valenciana d’ONGD i POBRESA ZERO

(Imatge: www.cvongd.org)

Els signants del manifest, que porta títol Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot, alerten que s’imposa un canvi que no pot esperar més. <<Necessitem aire fresc en les institucions, gent disposada a treballar a favor dels interessos col.lectius sense les hipoteques de la corrupció i la ineficàcia que ofeguen l’actual Generalitat”, diuen. Ja és hora que a València hi hagi ciutadans que donin la cara i es preocupin perquè la seva autonomia constitucional no sigui vulnerada per les ordres provinents des del Govern central amb poder absolut. És el cas de l’ensenyament en la llengua pròpia del País Valencià que pateix un menyspreu considerable. València i Catalunya -els Països Catalans per història, llengua, cultura i futur de progrés- deuen mirar més cap a la mediterrànea i Europa i menys cap a Castella. Segons els milers de valencians participants a la multitudinària manifestació: <<Fabra hauria d’assumir que ha portat el País Valencià a les pitjors dades econòmiques, democràtiques i socials de la democràcia. Per aquest motiu exigim eleccions immediatament>>.

No es pot deixar de ressaltar amb indignació les bufetades contra l’Article 20 de la Constitució on són reconeguts i protegits els drets: a) << A expresar i difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. b) A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica. c) A la libertad de cátedra. d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercidio de estas libertades. 2.- El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura  previa. Des de la seva arribada al càrrec , el 2011, Alberto Fabra ha aplicat polítiques de menyspreu a la llengua i d’agressió al català. Però la seva croada anticatalanista també ha tingut episodis com ara el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Més enllà, en fer tancar RTVV, i el seu govern ha estat esquitxat per diversos escàndols de corrupció i processos judicials. Es comença canviant el nom de la llengua catalana en l’acrònim Lapao -la llei de llengües d’Aragó-, i s’acava en una dictadura. 

No hi ha dubte i és una necessitat inevitable que a les properes eleccions generals i autonòmiques, el poble valencià farà possible molts acomiadaments polítics i que les coses canviïn.  

El valencià i el català són una mateixa llengua, història i cultura. Jo sóc un valencià del Nord. Visca el País Valencià! Visca Catalunya! Anem cap a endavat! 

No callareu la nostra veu!

(Imatge: locals.jerc.cat)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/sH8s37bK_YU

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

<<Devem tractar d’agrupar les inversions en el transport internacional a les necessitats del nostre comerç i viatges en temps de pau, i proporcionar incentius als usuaris que canalitzen el tràfic a aquestes formes de transport que proveeix un desitjable servei al cost total més baix…També deuen ser adoptades mesures en quan a si el nombre i classes de vaixells i avions adequats per satisfer les necessitats de temps de pau puguin ser adequats per fer front a una provable situació d’emergència militar…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

(Imatge: noticias.Iatan.msn.com – AP images)

 

<<També he recomanat un programa urgent d’investigació per a desenvolupar mitjans i arbitris per incrementar l’eficiència competitiva de la nostra Marina mercant i les indústries que amb ella es relacionen…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1963).

(Imatge: es.wikipedia.org)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 

 http://youtu.be/ezGDLOcZVjw

————————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entremig hi ha un altre factor decisiu: la divulgació de la imprenta i del comerç de llibres estampats mecànicament, amb la corresponent modificació del públic lector o destinatari dels projectes educatius dels filòlegs. Tot això també ho ha analitzat Jordi Rubió. La dada bàsica a retenir de tot el conjunt sembla aquesta, que l’humanisme en la cultura catalana del segle XVI ens ve línia Salamanca-Alcalà de Henares. La reforma de l’ensenyament del llatí portada a terme per Nebrija en la seva batalla contra els bàrbars s’imposa a Barcelona a partir del 1508, i la història de l’humanisme català d’aquesta centúria és també de les adaptacions catalanes dels textos del filòleg andalús. (Ulisses, 11). 

Gramática castellana

Antonio de Nebrija

(1492)

(Imatge: es.wikipedia.org.)

* LA PREGUNTA.- A la literatura de l’època en català, apareix un fenomen general d’hispanització?

 

* LA CITACIÓ.- “Un secret pesant és un llast que llança al mar qui es vol salvar”. Maria Luisa Belleli. 

(Imatge: aljsad.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

 Charles Chaplin – Charlot – 100 anys

(Imatge: buenasnoticiasbn.blogspot.com)

 

També al parlar d’en Charlot, podríem parlar de somriures i llàgrimes. És el que pot passar als amants del cinema contemplant les seves pel.lícules. Bo, vull dir abans, molt abans, perquè, ara, en els cinemes ja no s’en pot veure cap d’en Charlot. No sé perquè. És una pena. Ni tampoc, per exemple, dels germans Marxs. El riure també serà intervingut? Però, val, així van les coses a les sales de cinema. Per cert, encara no han fet plegar el ministre Wert? Ah! a les properes eleccions generals, val…

“Ríe y el mundo reirá contigo, llora y el mundo dándote la espalda te dejará llorar”

(Imatge: miguelangelobustospizarro.blogspot.com)

I tornant a en Charlot, tot rient, rient, anava denunciant laindignitat de la conducta humana. Aquell ric i poderós que es creu superior a l’obrer treballador; l’amo que el tracta malament; la dona i el nens maltractats; l’individu amb aquella vanitat ridícula, insuportable; aquells que sempre romanen de mala llet; la injustícia social i la pobresa; les dictadures i els dictadors; les guerres…Projectin, projectin, pel.lícules d’en Charles Chaplin encara que, per decret, ens vulguin fer desaparèixer l’autonomia del petar-se de riure. Que anar al cinema torni a ser una aventura.

***********************************************************************************************

Díez – Gallardón – Fernández Díaz

(Imatge: www.eleconomista.es)

Deu romandre tan i tan ocupat el president Rajoy amb la qüestió de la consulta sobre la nació catalana Estat  -Estats Units d’Amèrica- que no li ha donat temps, després de 7 mesos, contestar al requeriment en forma de 20 preguntes de la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez. Cosa important, efectuades en seu parlamentària: el Senat. Tan antic com d’una respectabilitat extraordinària i així, albirem aquella assemblea de patricis que formava el consell suprem de l’antiga Roma. O bé, una de les dues cambres de què es compon el parlament en certs estats moderns. Si trascendental és el Senat per la democràcia, no menys ho deixa de ser una representant del poble que el primer d’agost de 2013, va fer una interpel.lació en forma de 20 preguntes concretes al President del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Si en el seu torn de rèplica, el president, no les va contestar, ha tingut 7 mesos per fer-ho devant el ple extraordinari del Congrés, que és des d’on vàren ser exposades.

Els representants del poble i de la democràcia han d’exercir el seu càrrec polític d’una manera immaculada. Haurien d’actuar d’una forma immaculada. Persones d’ànima immaculada. Amb aquests ideals hem de creure i anar a votar, sinó, els ciutadans i contribuents formarem part d’un immens i apretat galliner, amb l´única possibilitat d’un ensordidor escataineig perdut en els limítrofs dels vents tramuntanals. I això s’ha de posseir amb una claredat fora d’ordre, quan el poble vagi a les urnes per elegir els seus representants. I que, a més a més, són polítics amb sous molt elevats i que no deixen de cobrar de manera puntual. No deixa, doncs, de ser causa d’estranyesa que el president Rajoy  que és reuneix tot sovint amb representants del Parlament i la Comissió Europeus, així com amb representants polítics mundials, no hagi contestat després de 7 mesos i de 3 estacions pel mig -estiu, tardor, hivern, una en falta per els 4 concerts de Les Quatre Estacions, de Vivaldi- a les 20 preguntes de la senyora política Rosa Díez.

De totes maneres també és d’estranyar que la representat i portaveu d’UPyD, no hagi reclamat des del faristol del Congrés i del Senat, la contestació de les 20 qüestions mitjançant les quals vol que els ciutadans de les nacions d’Espanya, escoltin de la boca del president si en el ‘Partido Popular’ hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el ‘Partido Popular’ va contractar Luis Bárcenas “ocho días después de que éste renunciara con carácter definitivo a ser tesorero”. Així, Rosa Díez, va exigir Rajoy que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad” perquè fins ara -el va acusar- “ha negado los hechos para ocultar sus errores o para minimizarlos”.

Aplaudiments

(Imatge: imeldarodriguezescanciano.blogspot.com)

La representant Rosa Díez, que se sàpiga, i després de 7 mesos no ha reclamat en el nom dels seus votants i de tots els benvolguts demòcrates que estimen la transparència, la democràcia, el comportament exemplar dels seus representants i dirigents polítics, la tasca ben feta, una major i més gran consideració cap a els ciutadans de les nacions d’Espanya, una manera d’obrar, d’ésser, d’algú, que es considera que pot ésser imitat sobretot pels joves que són la representació esperançadora de les futures generacions, doncs, no ha  reclamat les respostes a les seves preguntes al president Rajoy. Ni tampoc una contumaç reclamació per la posada en marxa d’un Comitè d’investigació elegit pel Congrés i el Senat.

 

El president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, amb el president Mariano Rajoy. És urgent la restitució i el restabliment de la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 i referendat pels seus ciutadans

(Imatge: www.huffingtonpost.es)

De totes maneres, la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, està molt ocupada per posar encamellades a les justes aspiracions dels 7.600.000 ciutadans de la nació catalana que volen fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir. Anar a votar en la consulta del dia 9 de novembre de 2014. Els ciutadans de la nació catalana, de cap manera, faran marxa enrere. El diàleg és ja gairebé impossible amb els dirigents del ‘Partido Popular’ que vàren portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i REFERENDAT! pels ciutadans de Catalunya.

No hi ha cap dubte que cal la restitució i restabliment de la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Urgent! La passivitat inútil és la causa de la mediocritat i l’endarreriment. I, en el cas present, de l’allau independentista de Catalunya.

Les 20 preguntes

 La representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, amb Alfonso Alonso, portaveu del Grup Popular en el Congrés de Diputats.(Imatge:www.libertaddigital.com)

 

1.- ¿Puede usted afirmar que no hay contabilidad B en el Partido Popular?

2.- ¿Puede usted afirmar  que ni usted ni nadie de la cúpula del PP y/o del Gobierno cobraron sobresueldos con cargo al PP? Caso contrario, ¿puede usted afirmar que los sobresueldos respetaron en todo momento la Ley de Incompatibilidades?

3.- ¿Por qué contrató el PP al exsenador Bárcenas 8 días después de que éste renunciara con “carácter definitivo” a ser tesorero por su implicación en el caso Gürtel? (el 16 de abril de 2010, según la vida laboral de Bárcenas en la Seguridad Social? ¿Qué puesto desempeñó?

4.- ¿Por qué el Partido Popular siguió pagando los abogados (hasta diciembre de 2012, 338.571 euros) a una persona que renunció a ser tesorero por su implicación en un importante caso de corrupción política y ya no era ni siquiera militante de la formación?

5.- ¿Le parece correcto que un partido político -máxime con responsabilidades de gobierno- simule contratos, como reconoció abiertamente Dolores de Cospedal? ¿Piensa depurar responsabilidades internas por un fraude como es la simulación contractual?

6.- Algunos de los destinatarios del dinero que figuran en la contabilidad de Bárcenas han reconocido la veracidad de los apuntes. Ud. mismo dijo en su día que “todo es falso, salvo algunas cosas”. ¿Cuáles son ciertos y cuáles no?

7.- ¿Se reunió usted con el Sr. Bárcenas y con el Sr. Arenas tras hacerse públicos los primeros indicios que relacionaban al Sr. Bárcenas con la financiación ilegal de su partido?

8.- ¿Tuvo usted conocimiento de que diferentes empresarios acudían a la calle Génova a hacer donaciones económicas en efectivo? ¿Puede usted afirmar que esa información es falsa?

9.- ¿Tuvo usted conocimiento de que se había destruido el libro de visitas de la calle Génova? ¿Ha exigido explicaciones a quien dio la orden de destruirlo? ¿Por qué mintió la dirección del PP afirmando que la Ley de Protección exige la destrucción mensual de esos libros? ¿Ha exigido usted responsabilidades a quien mintió al respecto?

10.- ¿Puede usted afirmar que ni conoció ni dio el visto bueno a esas donaciones anotadas por el tesorero designado por usted en el 2008?

11.- ¿Puede usted afirmar que sus campañas electorales del 2004, 2008 y 2011 no fueron financiadas en parte con dinero negro del Partido Popular?

12.- ¿Es cierto que el Sr. Bárcenas le llamó a usted por teléfono el 10 de mayo de 2012 y le pidió que facilitara que su esposa, Rosa Iglesias, accediera privadamente cuando fue a declarar en la Audiencia Nacional?

13.- ¿Tiene relación esa supuesta llamada con el hecho de que la Sra. Iglesias fuera recogida en su domicilio por un inspector de la policía que le acompañó a esa primera cita en la Audiencia Nacional y le facilitó el acceso privado al despacho del Juez Ruz?

14.- ¿En qué fecha y a través de qué medio tuvo conocimiento el Gobierno y usted mismo del resultado de la Comisión rogatoria de las cuentas de Luis Bárcenas?

15.- ¿Conocía usted el resultado de la comisión rogatoria cuando el 18 de enero de 2013 le mandó un mensaje telefónico a Luis Bárcenas que decía: “Luis lo entiendo. Se fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo”.

16.- ¿Por qué mantuvo usted la comunicación personal con el Sr. Bárcenas cuando éste ya estaba imputado por su presunta relación con un caso de corrupción política y financiación ilegal del Partido Popular y se conocían sus cuentas en Suiza?

17.- ¿Puso usted en conocimiento del juez los requerimientos del Sr. Bárcenas por si constituyeran un delito de incitación a manipular la justícia o intento de soborno?

18.- ¿Tuvo usted conocimiento de las supuestas reuniones celebradas en el mes de diciembre entre Luis Bárcenas y destacados responsables de la Oficina Nacional de Investigación del fraude quienes le habrían asesorado sobre como acogerse a la amnistía fiscal?

19.- ¿Es cierto, como se establece en uno de los mensajes que intercambió con Luís Bárcenas, que fue usted mismo quien dio instrucciones para que mantuviera un despacho y una secretaria en la sede del PP de la calle Génova tras haverse apartado, supuestamente, del Partido Popular?

20.- ¿Por qué mintió al asegurar el 25 de enero de 2013 en una entrevista en Punto Radio al afirmar que no recordaba cuanto tiempo llevaba sin hablar con Bárcenas? (Le había enviado un mensaje desde su teléfono personal tan solo siete días antes).

——————————

Només 2 preguntes. Per qué, transcurreguts 7 mesos, el president Rajoy encara no ha contestat a les 20 preguntes? Si la representant Rosa Díez sabia que no serien contestades, per què les va formular en el Senat?

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/H_wO0peVTFE

 

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports públics nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

<<Es necessitarà temps perquè la major part de les zones metropolitanes organitzin els esforços que a tals efectes es requereixen. Potser es necessiti encara més temps per crear agències públiques amb poders adequats per a desenvolupar, finançar i administrar nous sistemes de millorats transports públics…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

El president John F.Kennedy i l’expresident General Dwight D. Eisenhower

(Imatge: www.milenio.com)

 

<<Reconeixent aquesta greu situació, també recomano que el Congrés, durant un període de tres anys, autoritzi a l’administrador de Vivendes perquè efectuï concessions econòmiques d’emergència: a) quan hi hagi una urgent necessitat d’ajuda als existents mitjans de transport o serveis que puguin deixar de ser assequibles per propòsits de transports; b) sempre que un programa oficial estigui sent preparat activament; y c) quan els mitjans o equip adquirit sota aquesta concessió d’urgència s’espera vagin a ser necessitats en el nou sistema…>>.

<<Per tal de permetre una major flexibilitat als departaments estatals encarregats de les carreteres en l’ús dels fons d’ajuda federal per fer front a les necessitats de transport urbà, recomano a més que la llei federal d’ajuda a les carreteres sigui esmenada per permetre un ús més extens de fons secundaris d’ajuda federal en l’ampliació del sistema secundari en les zones urbanes…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

L’East Village de Manhattan

(Imatge: www.ara.cat)

 

 

El vídeo

 

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/OZpmRd0_oHw

 

Educació, educació i millor educació

*********************************************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa, i, de fet, ho ha estat sovint, com a producte històric de l’humanisme. En aquest sentit, l’humanisme és la base de la cultura del Renaixement i del Barroc: dóna els continguts fonamentals del sistema educatiu vigent i és la principal ocupació del sector lletrat dels savis de l’època: els filòlegs. Cal estudiar, per tant, l’un i els altres a les terres de parla catalana durant els segles esmentats. És el programa que va formular Jordi Rubió en la seva comunicació al VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- L’humanisme en la cultura catalana al segle XVI ens ve línia Salamanca-Alcalà de Henares?

 

* LA CITACIÓ.- “Primer ve el menjar, després la moral”. Bertold Brecht.

 

 (Imatge: www.youtube.com)

 

*********************************************************************************************************************

Els colors del món

 

Sempre contra Catalunya

(segueix del ‘post’ interior)

El cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, 13 setembre 1923. Sempre el mateix. Espanya nació de nacions constretes i amargades, endarreriment constant

(Imatge: www.fdomingo.jazztel.es)

Als ulls del general Primo de Rivera, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració de fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte…

Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afegir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se. (Ulisses – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

 La dictadura del general Primo de Rivera va fer tancar, el 1925, l’estadi de Les Corts.Sempre contra Catalunya

(Imatge: www.elperiodico.com)

 

En el decurs d’un partit del FC Barcelona, el general i dictador Miguel Primo de Rivera, va ordenar la clausura de l’estadi blaugrana i, durant 6 mesos! Sempre contra Catalunya.

**********************************************************

 

 

Catalunya és una nació

(Imatge: arabatik.wordpress.com)

No voler reconèixer la validesa de poble sobirà, per part del Congrés de Diputats espanyol, dels ciutadans de la nació Catalana és un menyspreu -un més i ja en van…- cap a el Parlament de Catalunya, una considerable pèrdua de temps i un altre cop de martell a la convivència a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Escoltin, el poble de Catalunya ja és sobirà, ho ha estat sempre i ho seguirà sent. Tots els ciutadans de Catalunya ho saben això. Sencillament perquè, aquests, endemés de la història d’Espanya també estudien la història de Catalunya i saben que, aquesta, és una gran nació. És com la llengua catalana que el ‘Partido Popular’, amb poder absolut, ha fet esclatar un problema -conflicte constant- allà on cap no hi havia. Tots els estudiants de la nació catalana realitzen i acaban els seus estudis, dominant perfectament el català i el castellà. És més, treuen més bones notes en castellà que en català. És més, els educadors, mestres, professors, catedràtics, llicenciats, doctors i els que hi pugui haver més amunt, saben molt bé com han d’ensenyar cap a la formació de joves i ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. 

Ja els hi dic en el paràgraf anterior. Els ciutadans del poble de Catalunya ja han heretat dels seus avantpassats i reis governants -molt i molt abans de la Constitució- el deure de la sobirania nacional. No només perquè ho va aprovar en declaració democràtica el Parlament de Catalunya, sinó perquè Catalunya ja és una nació. Si hem de recordar una altra vegada que és una nació, així ho farem. Hi ho tornarem fer el juny i el setembre, però, no només per aprovar sinó per aprendre. Transcendentals són la bona instrucció i educació i millor nota en empresarials -les grans empreses que manen- i política -els grans polítics governamentals que un gran sou cobren- per sortir d’aquest 27% d’atur. No cal que es tornin a presentar a les properes eleccions generals perquè, qui té poder per acomiadar-los -els electors- de ben segur que no els votarà. I perquè Catalunya és una gran nació i amb dades a la mà, les coses económiques, empresarials i de l’atur una millora han experimentat. Ho deia el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, en el Parlament i contestant a una interpel.lació de la representant Alícia Sánchez-Camacho (Partido Popular): <<A Madrid fan els grans discursos triomfalistes i nosaltres, aquí,  fem la feina>>.

El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, fou l’Estat creat per la unió de tots els comtats catalans que estaven sota la jurisdicció del rei Alfons I el Trobador o el Cast des del 1162. Els sobirans del Principat de Catalunya ostenten la dignitat de Compte de Barcelona. (Imatge: ca.wikipedia.org).

No hi ha cap dubte que Catalunya és una nació, dintre una nació de nacions. La reclamació clamorosa de que la nació catalana sigui Estat, és tan justa i necessària com els mateixos grans valors de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble català. Al carrer ja ho ha expressat, ho farà i ho seguirà fent. A les urnes, el 9 de novembre d’aquest any, dia de Sant Teodor, -tot el poble unit. Per els qui així ho sentin, amb la ferma devoció cap a la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya.

Avui més que mai

(Imatge: emma.telocuentooteloexplico.blogspot.com)

El concepte de nació no pot quedar exclòs del present ‘post’ i així fem constar la definició mestra, sense oblidar el pes irreductible de la nostra història mil.lenària i de la forja dels nostres avantpassats. Nació: <<Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Això és Catalunya.

 

Respectar la voluntat dels ciutadans i del poble de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

És evident que tot l’espai de temps dedicat per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, a la tasca d’impugnació per part del Congrés espanyol -poder absolut del ‘Partido Popular’- de la Declaració de Sobirania recordatòria -Catalunya és una nació- i promulgada pel Parlament de Catalunya, ha estat una irremeiable pèrdua de temps. Una altra oportunitat perduda. Una continuació més del gravíssim error polític de portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, al Tribunal Constitucional, no renovat. Origen de la situació actual entre Catalunya i Espanya. Una extensa campanya, la de l’any 2006, per part del ‘Partido Popular’, en taules escampades -els seus diners van costar- per tot el territori de les nacions d’Espanya i fent campanya política utilitzant l’anar en contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia a la premsa que era per anar “contra Catalunya”. Ja veuen el resultat. Fa història espanyola. 

Un Estatut d’Autonomia revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionada la Llei Orgànica, d’obligat compliment, pel rei d’Espanya, i referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Al Tribunal Constitucional, no renovat. De l’any 2006 al 2010, quatre anys per dictar sentència. Que si aquesta no, que si aquesta sí; que si aquesta sí, que si aquesta no…la pitjor de totes. Ja veuen el resultat i ja el veuran més clar el 9 de novembre de 2014. L’any 2005 l’independentisme no era un plat més a la taula de les llars catalanes, avui és gairebé del 90%. Més, més i més independentisme i més, més i més atur: una taxa d’un 26’7%. I ja no parlem dels salaris i de les pensions. Recorden el Seat 600 dels anys 60? Val…

Com en la gran expectació i focs d’artifici en el Senat a prop de les 20 preguntes concretes formulades per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, el dia 2 d’agost de 2013 al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i que després de set mesos encara no ha contestat. En les seves preguntes, Díez vol que els espanyols escoltin de la boca del president si en el ‘Partido Popular’ hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el ‘Partido Popular’ va contractar a Luis Bárcenas “vuit dies després de que aquest renunciés amb caràcter definitiu a ser tresorer”. Preguntes pendents de contestar després de 7 mesos i des de la tribuna del Senat. Temps polític perdut. Democràcia, transparència, justícia, prestigi polític, les respostes que els espanyols encara no han escoltat. Res, res, res, de res. Pèrdua de temps. On és el Comitè d’investigació -elegit- per part del Congrés i del Senat? Això no, però sí per impugnar la declaració democràtica de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya. Temps polític perdut, perquè Catalunya ja és una nació mil.lenària.

Només una pregunta. De moment. ¿No hagués estat més útil i al servei d’Espanya, nació de nacions, de la Corona espanyola, de la democràcia, de l’Estat de les autonomies, del raciocini i enteniment, del diàleg i la pau, si el treball polític presentat per la representant Rosa Díez (UPyD), hagués demanat la restitució i restabliment de la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ pels ciutadans del poble de Catalunya?

 (Imatge: www.curiositat.cat)

 Estatut, 1979

(Imatge: www20.gencat.cat)

 

Estatut d’Autonomia, 2006, referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Cal la seva restitució

Restituir la voluntat del poble de Catalunya

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/VWz5gYQe2Vo

************************************************************************************ 

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

 

 

<<A petició meva s’han estudiat amb detall els problemes del transport, estudi portat a terme per l’administrador de Finances de Vivendes i pel secretari de Comerç. Els seus investigadors han inclòs en tals estudis a unes quaranta comunitats metropolitanes i a altres grans i petites. Els seus esbrinaments donen suport a la necessitat d’una expansió i canvis importants en el programa de transport massiu autoritzat per la llei de Vivendes de 1961, així com portar a terme revisions en la legislació federal de carreteres. Així mateix, tals esbrinaments posen de relleu la necessitat d’una major iniciativa local i la responsabilitat dels Estats i municipalitats en proporcionar ajuda financera i suport governamental al reforç i millores del transport urbà>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 (Imatge: noticias.uol.com.br)

 

<<Específicament, recomano que el Congrés autoritzi l’establiment d’un programa a llarg plaç d’ajuda federal a les nostres zones urbanes per la revitalització i necessària expansió del transport de masses, administrat per l’Agència de Financiació de Vivendes. Recomano l’autorització d’una concessió de cinc-cents milions de dòlars per un període de tres anys, i la de cent milions de dòlars per l’any fiscal de 1963. Només un programa que ofereixi suport substancial i continuïtat de la participació federal podrà induir a les nostres regions urbanes a organitzar mètodes administratius adequats i a fer front a la seva part de costs d’un sistema ben equilibrat de transports…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 (Imatge: www.absoluteeuu.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/xGqe-_GMRwE

Si tenen a bé, poden ceure el vídeo següent: http://youtu.be/CVxy6LsUB4c

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí i Malla. A l’altre bàndol, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), els autors de cronicons universals… Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar del segle. Què hi ha d’humanístic en el ‘Curial e Güelfa’, el ‘Tirant lo Blanc’, el ‘Spill’, i l’obra de Marc i la de Corella? En absència d’unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d’un <<clima>>, que es podria dir <<tardor de l’edat mitjana>>: l’ingredient de la <<nova cultura>> de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d’altres coses. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa com a producte històric de l’humanisme?

 

* LA CITACIÓ.- “L’art de viure és l’art d’aprendre a creure en les mentides”. Cesare Pavese.

(Imatge: viaggi.it.msn.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

La follia nazi

(Imatge: meloussa.wordpress.com)

 

 Cremada de llibres

(Imatge: eltrabajonoshacelibres.blogspot.com)

 

 Camp d’extermini nazi

(Imatge: garciafrances.blogspot.com)

Gent que ha anat a Alemanya m’han explicat que fer preguntes sobre l’endimoniat Tercer Reich i el nazisme, pot suposar enutjosament, males cares, girar la cara, no obtenir cap resposta. Resulta gairebé impossible comprendre i acceptar aquell horror i trauma, del 1925 al 1945. De la mateixa manera que els tres anys de guerra ‘incivil’ espanyola -1.000.000 de morts- i els 40 anys de dictadura militar. Tampoc s’acaba d’entendre que, avui dia, a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, continuament apareguin missatges i comunicacions ràpides -ara es diu mitjançant la xarxa-, escrits, informacions que fan referència a Hitler i al nazisme. També comparacions absurdes, irracionals mogudes per unes actituds emportades per la ràbia i una absència d’educació i formació democràtiques. Demanar respecte pels milions d’éssers humans que vàren patir, patir i patir fins a la mort aquella barbàrie, és el mínim exigible a l’enteniment humà.

+++++++++++++++++++++++++++++++++

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(Imatge: diaridegirona.cat)

 (Imatge: www.elpunt.avui.cat)

 

Milers de ciutadans de València surten al carrer per rebutjar el tancament de la ràdio i televisió públiques valencianes, així com TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Anar cap a enrere en els temps de democràcia, modernitat i progrés, no s’ajusta dintre el moviment comercial i d’inversions que destaca a la zona mediterrània. La informació és una realitat imprescindible per avançar i continuar avançant en els Països Catalans i, per damunt de tot, fidels a la nostra història, llengua i cultura. Disposem d’una manera pròpia d’actuar i de fer les coses, no necessitem que des de Castella ens manin i ens diguin com ens hem de governar. La veritable autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.

Donar suport a estratègies que pretenen fer desaparèixer a una de les llengües mil.lenàries que existeixen a les nacions d’Espanya, ens fa pensar amb les imatges on s’apilen una muntanya d’exemplars de ‘Tirant lo Blanc’, per exemple, ruixar-los amb gasolina i calar foc. Sempre hi podrà heure, però, una robadora o un robador de llibres. En pel.lícula, capturada de la realitat, o la mateixa realitat com a injustícia anormal en un país que pretén ser normal. Per a tots aquells estudiants o ciutadans dels Països Catalans -història, llengua i cultura- que no sàpiguen de què es parla quan es fa referència a ‘Tirant lo Blanc’, només comentar -tot i que això ho han de fer els ensenyants-, que es tracta d’una gran novel.la escrita pel valencià Joanot Martorell i editada per primera vegada a València l’any 1490. No està escrita en llengua castellana, sinó, en la llengua dels Països Catalans: el català.

De la mateixa manera que tant es lloa i venera ‘Las Aventuras y Desventuras Del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha’, escrit en llengua castellana, també es mereix tots els llorers l’obra de Joanot Martorell. I moltes altres escrites tant en castellà com en català.

I quan em refereixo a estratègies que pretenen fer desaparèixer a una de les llengües que existeixen a les nacions d’Espanya, és clar que -fins i tot els del ‘The Washington Post’ ho saben- com la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao -es comença canviant el nom d’una llengua protegida per la Constitució i s’acaba en una dictadura- sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a la immersió lingüística a ses Illes.

La llengua catalana no és només l’obsessió dels governs amb poder absolut del ‘Partido Popular’ de l’Aragó, València i ses Illes, convertits en alumnes avantatjats d’un PP que en aquesta legislatura ha obert la caixa dels trons amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME) que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola.

La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Als Estats Units de Nord-Amèrica, una nació d’Estats federals que cadascun d’ells també són Estat, els nens i nenes, tots els ciutadans, se senten plens d’orgull tant de ser californians, de Florida, de Michigan, de Massachusetts, de Washington, d’Oregon, de Nebraska, de New Jersey…, per exemple, com plens d’orgull de ser nord-americans. El Govern federal no els imposa cap bandera -tots la lluen amb orgull a les seves llars-, no els imposa cap LOQME, no els imposa res, res, de res. Cada Estat es governa segons les seves pròpies lleis. La llibertat els fa els millors. L’atur, en aquests moments, als Estats Units és del 6,6%. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, és del 26%. El govern en ple del ‘Partido Popular’ ja hauria d’haver presentat la dimissió. 

El conflicte i el malestar segueix amb el govern de poder absolut del ‘Partido Popular’. El govern valencià va posar fi a més de vint anys d’existència de les denominades línies en valencià amb l’aprovació del polèmic decret de plurilingüisme que dobla el nombre d’hores lectives en anglès i redueix el nombre d’hores en la llengua pròpia. El nou decret elimina el programa d’immersió lingüística (PIL), un dels dos programes d’ensenyament en català en educació primària juntament amb el programa d’ensenyament en valencià (PEV). Aquest programa estava adreçat a l’alumnat castellanoparlant i garantia el contacte amb el català més enllà de l’assignatura mateixa i l’adquisició de la llengua en igualtat de condicions que el castellà. L’eliminació d’aquest programa suposa la desaparició dels espais d’immersió lingüística i, segons van advertir els sindicats, “la marginació del català”.

(Imatge: www.324.cat)

 

Escola Valenciana obre un micromecenatge i demana ajuda a la societat catalana per poder mantenir la seva defensa de la llengua

 

El govern espanyol del ‘Partido Popular’ va forçar el tancament immediat de Catalunya Ràdio al País Valencià 

 

 (Imatge: rogercasero.cat)

 

Catalunya Ràdio ha emmudit al País Valencia. Tampoc es pot veure TV3

 

Però, de moment, es poden escoltar i veure per Internet. Esperem i desitjem que el més aviat possible es tornin a obrir en nom de la llibertat d’expressió 

 

La junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) -segons que informa el rotatiu ‘El Punt Avui’- ha acordat el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio. La decisió està motivada en l’expedient sancionador obert pel govern espanyol que podria acabar amb dues multes de fins a un milió d’euros. 

Segons va explicar l’entitat en un comunicat a la premsa, el passat divendres 17 de gener va rebre una notificació del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme en la qual se’ls notificava que se’els obria un expedient sancionador per dues suposades infraccions referides a les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació: la instal.lació d’estacions radioelèctriques sense autorització, cadascuna de les quals pot comportar una multa de fins 500.000 Euros (això és, un total d’un milió d’euros) segons la mateixa notificació.

El mateix escrit del Ministeri requereix l’entitat “amb l’objectiu que s’adopte les mesures necessàries per l’immediat i efectiu cessament de les emissions; amb l’advertència que, en cas d’incompliment de l’ací requerit, l’Administració procedirà al precinte dels equips i aparells que formen par de la xarxa de difusió”.

Finalment, el Ministeri els fixa un termini d’un mes per a presentar les al.legacions que considerem oportunes davant “l’òrgan competent per a imposar la sanció que corresponga”.

Així mateix, la junta d’ACPV vol agrair als socis i sòcies de l’entitat el seu suport, i referma el seu compromís amb l’objectiu fundacional de l’entitat de promoció de la llengua i cultura i dels valors democràtics de llibertat d’expressió i respecte a la pluralitat, i per això mateix  fa una crida a la unitat de tots els valencians que comparteixen aquests valors.

 

(Imatge: elblocdenjordinavarro.blogspot.com)

Només una pregunta: Si en lloc de tractar-se de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, la situació afectés -és un supòsit- a Madrid Ràdio i Madrid Informació, també se les hagués fet emmudir i forçar el tancament immediat?

***********************************************************************************************

  

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

 

<<…Aquesta dràstica revisió de normes de viatge a moltes zones urbanes ha perjudicat greument a l’efectivitat i viabilitat econòmiques del transport públic massiu que es troba subjecte a normes molt més antigues…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

La filla de l’expresident, John F.Kennedy, Caroline Kennedy, ha estat investida com la nova ambaixadora dels Estats Units al Japó, la nova ambaixadora ha estat nominada pel president Barack Obama. Caroline Kennedy ja havia rebut l’autorització per part del Senat. (Imatge: telediario.mx).

<<…Conservar i augmentar els valors en les existents zones urbanes és essencial. Però tan important com això són els passos que es donin per promoure eficiència econòmica i habitabilitat en zones de futur desenvolupament. En menys de vint anys podem esperar que més de la meitat de la nostra actualment dispersa població visqui a quaranta grands complexes urbans. Molts altres llocs més petits també experimentaran un fenomenal creixement. Les formes en que la gent i les mercaderies es moguin en aquestes àrees exerciran influència importantíssima sobre la seva estructura, sobre l’eficiència de la seva economia i sobre les oportunitats socials i culturals que puguin oferir als seus ciutadans. Per tant, el nostre benestar nacional requereix la provisió d’un bon transport urbà, amb una utilització equilibrada de vehicles particulars i transport massiu urbà que ajudi a formar i a servir el creixement de la ciutat>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

(Imatge: www.pic2fly.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/G6_INK8hEvc

************************************************************************************

 

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí i de Malla. A l’altre bàndol, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), els autors de cronicons universals…Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar del segle. Què hi ha d’humanístic en el ‘Curial e Güelfa’ el ‘Tirant lo Blanc’, el ‘Spill’ i l’obra de Marc i la de Corella? En absència d’unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d’un <<clima>>, que es podria dir <<tardor>> de l’edat mitjana>>: l’ingredient de la <<nova cultura>> de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d’altres coses. (Ulisses, 11).

(Imatge: mateovicentet.blog…)

Sor Isabel de Villena i el seu ‘Vita Christi’

 

* LA PREGUNTA.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa, i, de fet, ho ha estat sovint, com a producte històric de l’humanisme?

* LA CITACIÓ.- “En mi s’obre l’espai d’un món dividit per tots”.  Roberto Sosa.

(Imatge: archivo.elheraldo.hn)

 

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

Abans, en el passat, sempre contra Catalunya; ara, avui dia, sempre contra Catalunya, per això, el Govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’ fa tots els possibles imaginables i inimaginables per evitar el diàleg amb la Generalitat de Catalunya. Per continuar sempre contra Catalunya. 

 

Repressió cultural i lingüística

(segueix del ‘post’ anterior)

Dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930).- Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

 

(Imatge: www.dialogosdelduero.com)

 

Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació de carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

Maçolar Catalunya. Els ciutadans de la nació catalana han dit prou.

(Imatge: abc.es)

 

Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí  en arribar a Madrid… (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta).

Actualment, recentment, el govern espanyol del ‘Partido Popular’ha forçat el tancament immediat de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació a València -País Valencià, història, llengua i cultura. Després de més de 20 anys de funcionament, cop de garrot a la promoció de la llengua i cultura i dels valors democràtics de llibertat d’expressió i respecte a la pluralitat. La protecció de la llengua catalana per part de la Constitució queda vulnerada i en un país de la Comunitat Europea.

Es comença amb l’absurditat de canviar-li la denominació de la llengua catalana pel llarg nom que deriva en l’acrònim ‘Lapao’-la llei de llengües d’Aragó- i es pot’acabar en una dictadura.

***********************************************

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imposició de la Gran Creu de Sant Raymond de Penyafort -Sant dominic català- a Presidents emèrits del Tribunal Constitucional espanyol. (www.tribunalconstitucional.es).

 

Espanya, nació de nacions constretes i amargades, amb un Estat únic, té els instruments necessaris per defensar als ciutadans de Catalunya que vàren ratificar  la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia? Té els instruments necessaris per defensar els 7.600.000 ciutadans de la Catalunya pagadora, que el 9 de novembre de 2014, volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar? Té els instruments necessaris per defensar a una Catalunya que no vol ser una autonomia de pantomima, com pretenen els dirigents governamentals del ‘Partido Popular’? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar, sense entrebancs, la convivència democràtica, així com viure i desenvolupar-se en una veritable democràcia europea? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de Catalunya que, mitjançant la democràcia i la pau, volen anar a votar el 9 de novembre de 2014? Té, l’Estat espanyol, amb el Govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, els instruments necessàris per reconèixer, acceptar i reparar els greus errors comesos contra la Catalunya  pagadora? 

 

Els dirigents del Govern central del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, parlen molt de sobirania i poc de democràcia. El diumenge 9 de novembre d’aquest 2014, Sant Teodor, 7.600.000 ciutadans de Catalunya demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar. Per dues qüestions molt clares. La primera, contestar si volen que la nació catalana sigui Estat. Fonaments que Catalunya ja va començar a edificar, des de l’any 1914, amb l’establiment constitucional de la Mancomunitat de Catalunya i, fins el 1925, en que va ser liquidada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Així mateix, l’altra dictadura -Espanya és un país de dictadures-, la del colpista general Franco, que va destruir a sang i foc l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1932, després d’una guerra ‘incivil’ que va provocar un milió de morts i l’ensorrament total d’Espanya, la democràcia i la llibertat.

Catalunya, la nació catalana, segueix lluitant per ser Estat. És una aspiració infrangible. Els ciutadans de Catalunya ja han dit no a una autonomia de pantomima, que és la que ens voldria encolomar el Govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. La segona qüestió i davant l’actitud continuada -des de l’any 2006- de sempre contra Catalunya per part del ‘Partido Popular’, és si aquest Estat que vol ser i serà Catalunya, els seus ciutadans volen que sigui independent. Una consulta democràtica i dues preguntes. Prediqui el que prediqui el president Rajoy -l’únic argument que esgrimeix per guanyar eleccions és anar sempre contra Catalunya- la nació catalana no retrocedirà mai més.

Qué els diran als 7.600.000 ciutadans de Catalunya, a Europa i al món? Que aquests ciutadans són correctes i bons a l’hora d’aportar, cada any, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- en imposts que no tenen retorn per part del Govern central, però, que no són correctes i bons a l’hora de voler fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir? Què són bons per pagar, però, que no ho són per anar a votar el 9 de novembre del 2014, sobre allò que volen votar?

Segons que va informar l’ACN, mitjançant el rotatiu ‘El Punt Avui’, el ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruiz Gallardón, va aprofitar l’acte d’imposició de la Gran Creu de Raimon de Penyafort -Sant català- a sis expresidents del Tribunal Constitucional (TC) per advertir els independentistes que l’Estat espanyol “disposa dels instruments necessaris per defensar -des del més estricte respecte a la Constitució i als drets que reconeix- la sobirania nacional que resideix al conjunt dels seus ciutadans”.

El ministre de Justícia espanyol es refereix a l’independentisme. També hauria de referir-se al fet de que des de l’any 2006 cap aquí, el nombre d’independentistes a Catalunya ha crescut entre un 85 i un 90 per cent. I per què? Doncs per la campanya del ‘Partido Popular’ a tot Espanya i atiant en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho vàren fer des de l’oposició i sense cap respecte per una Llei Orgànica -d’obligat compliment- el qual projecte ja havia estat revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ratificat pels ciutadans de Catalunya. Així i tot, els dirigents del ‘Partido Popular’, van portar la Llei Orgànica davant el Tribunal Constitucional no renovat. Així i tot, sabent la seva ratificació per part del poble català, com és que el recurs del ‘Partido Popular’ va ser acceptat a tràmit? Des de l’any 2006 al 2010, quatre anys per emetre la pitjor sentència.

Espanya, nació de nacions constretes i amargades, amb un Estat únic, té els instruments necessaris per defensar als ciutadans de Catalunya que vàren ratificar l’Estatut d’Autonomia? Té els instruments necessaris per defensar els 7.600.000 ciutadans de la Catalunya pagadora, que el 9 de novembre de 2014, volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar? Té els instruments necessaris per defensar a una Catalunya que no vol ser una autonomia de pantomima, com pretenen els dirigents governamentals del ‘Partido Popular’? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar, sense entrebancs, la convivència democràtica, així com viure i desenvolupar-se en una veritable democràcia europea? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de Catalunya que, mitjançant la democràcia i la pau, volen anar a votar el 9 de novembre de 2014? Té, l’Estat espanyol, amb el Govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, els instruments necessàris per reconèixer, acceptar i reparar els greus errors comesos contra la Catalunya pagadora? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar als ciutadans d’aquells partits que, per tal d’aconseguir majoria absoluta, són capaços de provocar la ruptura de relacions i la convivència entre Espanya i Catalunya?

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

 El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy 

 

 <<…També el creixent ús dels automòbils per fer front a les necessitats del transport urbà són causa d’una altra congestió de les carreteres i carrers, i això impedeix que el servei de transport urbà massiu faci ús d’aquestes carreteres vitals i carrers amb soltesa de moviments…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962). 

 

(Imatge: www.bohemia.cu)

 

<<…Un resultat d’aquests canvis d’emplaçament ha estat el canvi en les normes del viatje urbà. Antigament, la gent treballava principalment al llarg de corredors que irradiaven des del centre de la ciutat. Avui tot això està canviant de manera notable. A més dels tradicionals moviments del suburbi a la ciutat, hi ha gran massa de gent que travessen la ciutat i que sovint no pot utilitzar els existents mitjans de transport. També el creixent ús dels automòbils per fer front a les necessitats del transport urbà són causa d’una altra congestió de les carreteres i carrers, i això impedeix que el servei de transport urbà massiu faci servir aquestes vitals carreteres i carrers amb soltesa de moviments…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washignton, D.C., 4 abril 1962).

   

Florida, Miami, Nord-Amèrica

(www.xixerone.com)

 

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/yBaH00TD7Nw

 

————————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els factors culturals homologables en certa mesura amb l’humanisme i elements que li eren totalment aliens, caldria arrenglerar l’obra d’uns quants personatges fortament marcats per la <<nova cultura>> i generalment formats a Itàlia: el cardenal de Girona, Joan Margarit i Pau (Girona, 1422-Roma, 1484), historiador de les antiguitats de la península i forjador d’un concepte d’Espanya en perspectiva catalano-aragonesa; Ferran Valentí (Mallorca, ?-1476), que traduïa Ciceró i esgrimia el mestratge de Leonardo Bruni; Felip de Malla (Barcelona, 1370-1431), predicador cultíssim i barroc; Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1434-1517), bibliòfil i cronista; Jeroni Pau (Barcelona, ?-1497), poeta llatí admirat a la mateixa Itàlia…El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí de Malla. (Ulisses, 11).

 

* LA PREGUNTA.- I pel que fa a elements que li eren totalment aliens a l’humanisme, quins autors podríem citar?

 

* LA CITACIÓ.- “Escriure és buscar la sort”. Georges Bataille.

 

(23neomarxismo.blogspot.com)

 

***********************************************************************************************

 

 

Els colors del món

 

 

(Imatge: ordorenascendi.blogspot.com)

 

 

(Imatge: espanatalcual.blogspot.com)

 

Repressió cultural i lingüística: Sempre contra Catalunya

 

 

Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola (13 de setembre de 1923 – 28 de gener de 1930), fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. Si les distitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablament encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI (Centre Autonomista del Comerç i de la Indústria), destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc… (Ulisses, 11). (En el proper ‘post’ continuarem destacant fets de la repressió cultural i lingüística contra Catalunya, durant la Primera Dictadura).

*************************************************************** 

 

 

 

 

 

 

Una de les manifestacions dels ciutadans de Catalunya a Barcelona. Cada manifestant, des dels més petits als més grans, és un esclat d’amor, fidelitat, generositat, tolerància, democràcia cap a un gran objectiu comú. Que la nació catalana, la seva nació, pugui ser allò que els seus ciutadans vulguin que sigui: un Estat europeu lliure. Dintre o fora d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Però, a jutjar per les actituds desbocades del ‘Partido Popular’, cada vegada va creixent el nombre d’independentistes. Cap a un 90%. La convenció d’aquest partit celebrada recentment a Barcelona, hi ha contribuït molt en aquest augment. Convenció que no ha tingut res a veure amb les convencions dels demòcrates o dels republicans als Estats Units de Nord-Amèrica. Allà entenen que servir i treballar per la gran nació d’Estats federals lliures, vol dir parlar, dialogar, pactar…amb democràcia i llibertat. Sense insults, difamacions, manipulacions i bloqueigs. Milions de ciutadans de Catalunya, amb un entrapà a la motxilla i la bandera catalana a la mà, sortiran al carrer a fer paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació: anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. (Imatge: duranilleida.org).  

 

Si els dirigents del ‘Partido Popular’ -dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i antiautonomiste-, ells mateixos es van definint, fessin tot al revés de com ho fan, les coses anirien molt millor per els ciutadans de les nacions d’Espanya i, en aquests moments, amb tota claredat pels de la Catalunya pagadora. Simplement, al revés. Imaginem-nos, per un moment, o molta més estona si volen, que no s’hagués produit la fatal manca de clarividència política i sobre tot democràtica, de portar -l’any 2006- al Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: revisat, retallat, aprovat, retallat i aprovat novament, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Però, com es pot acceptar per part d’un Tribunal Constitucional -pendent de renovació- i en un país amb un règim monàrquic parlamentàri, democràtic i constitucional, una Llei Orgànica tan important com és un Estatut d’Autonomia i que, a més a més, va ser ‘referendada’? Per què el PSOE vol presentar ara al Congrés una reforma de llei perquè això no es pugui produir mai més? Va comptar amb 5 anys crucials per fer-ho -2006 al 2010-, per què no ho va fer? Ho deia Mahatma Gandhi: <<Els covards moren moltes vegades abans de morir>>. Tornant a la qüestió inicial. Si els dirigents del ‘Partido Popular’ haguéssin girat la truita al revés, -facin les coses al revés de com ho fan-, no haurien creat,ells i ningú més que ells, la situació actual entre Catalunya i Espanya. 

Si portar la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -‘referendada’-, al Tribunal Constitucional no renovat, va ser un error polític i social de proporcions garrafals, encara u és més  no fer absolutament res per a reparar-ho. Per què no pleguen d’una vegada? (Imatge: elpais.com). 

 

I mirin que ademés de José Montilla, president de la Generalitat en aquells anys, moltes persones -polítics, intel.lectuals, empresaris…- l’hi van demanar al senyor Rajoy que tingués a bé de retirar el recurs contra l’Estatut. Ja veuen el resultat. Impensable en un país -nació de nacions- que volia aspirar a ser europeu, modern, progressista, demòcrata exemplar, punter a Europa, sense atur i que, actualment, nega a Catalunya poder desenvolupar en llibertat la seva autonomia plena -no una autonomia de pantomima. Més clar: facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Això és una veritable autonomia. I que Catalunya, que és una nació, pugui ser Estat. Aspiració que va començar amb la Mancomunitat de Catalunya -1914-1925- i per la Llei de Mancomunitats (Unió de Diputacions), aprovada pel Congrés de Diputats i enterrada, així com l’Estatut del 1932, per les dictadures dels generals Primo de Rivera, Berenguer i Franco. Encara, avui dia, Espanya nació de nacions constretes i amargades, està pagant molt car, les conseqüències d’aquelles miserables dictadures. Europa avança; Espanya retrocedeix cada dia més. La dreta radical empenta cap a el fons. No hi ha ‘marques’ que valguin.

El més inaudit de tot -encara que haurem de convenir que l’infern també és un lloc habitable per molts-, els dirigents del ‘Partido Popular’, i des del desastre de la campanya en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de portar-lo al Tribunal Constitucional no renovat, no han fet absolutament res, res i res per apuntalar els nombrosos pals malmessos del pont entre Espanya i Catalunya. I és que, aviat, ja no ni haurà cap de pont. Si més no podrem xiular la tonada d’El pont sobre el riu Kwai’.  

 

Aviat sense cap pont de diàleg, raciocini i enteniment

El Pont sobre el riu Kwai

(Imatge: nigtone-mp3-free.blogspot.com)

 

I encara més astorador i inaudit tot el que va succeir a la recent convenció del ‘Partido Popular’, al Palau de Congressos de la Diagonal de Barcelona. Ho explica, d’aquesta manera, el rotatiu ‘El Punt Avui’. 

Insult.- Alícia Sánchez- Camacho, presidenta del PP a Catalunya, compara el procés català amb els temps d’ETA al País Basc. <<Som un partit que ha patit molt al País Basc. Ara també patim, tot i que diferent, amb l’exclusió i el rebuig social a Catalunya>>. Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP a Barcelona, <<A Catalunya s’ha pretès relegar, si no selenciar, que ETA ha estat un malson>>.

 

Difamació.- María Dolores de Cospedal, secretària general del PP,  acusa els catalans de voler-se separar “a cops de matxet”. <<Qui digui que cal separar Espanya a cops de matxet és que no sap res ni d’Espanya ni de Catalunya>>.

Manipulació.- Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, canvia el càlcul de les balances fiscals per tapar el dèficit. <<Estem superant la crisi gràcies a la capacitat d’emprenedoria i creixement de Catalunya>>.

 

Bloqueix.- La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaria, impedirà als municipis que cedeixin les dades del padró per a la consulta.

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va definir la convenció del PP a Barcelona com <<un festival d’amenaces>>. (Imatge: www.naiz.info).

 

——————————————————-

Només una pregunta. Per què hi ha tants dirigents del ‘Partido Popular’ que, actualment, no paren de fer esment de la paraula ‘ETA’ i, sobre tot, quan es refereixen a Catalunya?

El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/X3sBdim8Mi0

 

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nordamericans

 

<<…prèviament he recalcat davant el Congrés sobre la necessitat d’actuar en els problemes del transport resultants del terrible creixement urbà i de l’escenari també urbà que canvia constantment…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

(Imatge: mx.noticias.yahoo.com)

Juny, 1962, el president Kennedy visita Mèxic

 

<<…Uns ingressos més elevats, units a una major capacitat de compra d’automòbils, han capacitat a més i més famílies nord-americanes, particularment als matrimonis joves amb nens, a cercar les seves llars en zones suburbanes. Simultàniament, els canvis i millores haguts en el transport de mercaderies va fer possible, mitjançant el desenvolupament de modernes carreteres i de la indústria del camió, reduir la dependència dels fabricants de localitats centrals situades a prop de mitjans portuaris o terminals de carretera. El progrés de les tècniques que requereixen plantes espaioses i d’un sol pis ha fet que moltes indústries es moguin cap a la perifèria de les zones urbanes. Al mateix temps, l’importància del centre de les ciutats augmenta tenint en compte la seva relació amb les activitats culturals, comercials, financeres i governamentals…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 Camiones Americanos, american truck

(Imatge: www.taringa.net)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/1GWaZ5NX74g

 

***********************************************************************************************

 El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle XV, no és ni de bon tros tan fàcil d’imaginar un esquema interpretatiu. Les monografies són comptades i es tracta de manejar ni més ni menys que tot un segle de cultura. Continua vàlid el recurs de la formació literària dels funcionaris de la Cancelleria, tot i que, d’ençà del moment en què Alfons ‘el Magnànim’ s’installà a Nàpols (1442), la Corona d’Aragó començà a tenir una cort autènticament humanística però plenament integrada al món itàlic i bastant desvinculada de la dinàmica real dels països que la integraven. En termes generals, continuà també vàlida la contraposició entre factors culturals homologables en certa mesura amb l’humanisme i elements que li eren totalment aliens. (Ulisses, 11).

 

 

 

Alfons ‘el Magnànim’

(Imatge: www.levante-emv.com)

* LA PREGUNTA.- Caldria arrenglerar l’obra d’uns quants personatges fortament marcats per la <<nova cultura>> i generalment formats a Itàlia. El nom d’alguns d’ells és la pregunta.

* LA CITACIÓ.-  “Intel.ligència és la capacitat d’acceptar l’entorn”. William Faulkner.

(escritosrevistacultural.blogspot.com)

************************************************************************************ 

 

Els colors del món

 

 Foto: Morguefile

Es parla dels anomenats ‘brots verds’. Ho fan tant i tant, principalment des de les esferes governamentals, que produeixen certa angoixa i marejada. També indignació. Els brots verds s’els mengen els caps de bestiar quan van a pasturar. Com poden parlar de ‘brots verds’ quan a Espanya, nació de nacions, el nombre de persones a l’atur passa dels 6 milions? Com poden parlar de ‘brots verds’, quan la taxa d’atur és del 26,03%? Com poden parlar de ‘brots verds’, quan el nombre de llars amb tots els seus membres a l’atur és de 1.832.300 cases?

En Fumera és un patge dels Reis d’Orient que té com a missió vigilar que els nens i les nenes es portin molt bé i, per això, té 7 ulls, quatra davant i 3 darrera i un ull al seu dit índex. Quans Fumeres farien falta a Espanya per a vigilar els responsables polítics governamentals, que ja no són tan nens?

Escoltin, parlin de ‘brots verds’ quan el nombre de treballadors sense feina i a l’atur, sigui la meitat d’ara. I que baixi, baixi i baixi fins a les taxes més baixes possibles. Aquesta és la seva tasca. Aquesta és la seva responsabilitat. Que els milionaris guanyin més i els dirigents bancaris pregonin grans beneficis, no és equivalent a la recuperació de la feina, al progrés dels treballadors i les seves famílies i l’avenç del país. Està més que demostrat.

I, si això no canvia, ja!, creuen que és útil i recomanable proporcionar -en qualsevulla escomesa electoral-   un sol vot més al govern espanyol actual?  

**************************************************