En les eleccions Bill Clinton és recordat per haver usat  la frase <<És l’economia, estúpid>>, per criticar el president George Bush, pare, durant la campanya electoral.

Decàleg

1.- Confiança en les nostres pròpies forces: creurenos-ho. 2. Colaboració públic-privada: projecte comú. 3. Comunicació a nivell internacional: explotar els nostres punts forts. 4. Reformes fiscals que fomentin la creació d’empreses, tan per emprenedors com per inversors. 5. Eficiència de l’administració. 6. Infraestructures i serveis de primera qualitat. 7. Talent i cultura de l’esforç: educació, instrucció, desde FP fins el visat científic. 8. Productivitat. 9. Canvi d’orientació del sector financer: involucrar-se més en la creació d’empreses. 10. Visió global i internacional: emprendre per a abordar mercats globals. 11. No a la corrupció, sí a Silicon Valley. 12. Més suport de les empreses als emprenedors. 12. Més dedicació i suport a l’economia per part del govern central i dels governs de les nacions d’Espanya.

<<És l’economia, estúpid>> (Bill Clinton a George Bush, pare)

(Foto: http://blog.cuvitt .com)

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<…La cursa continuarà -la cursa entre els qui volen un món monolític i els qui creuen en la diversitat- però deuria ser una cursa de lideratges i responsabilitats en lloc de destrucció; una carrera de consecucions en lloc d’intimidació…>>. (President John F. Kennedy, Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 20 setembre 1963).

<<…Perquè nosaltres creiem que la veritat és més forta que l’error, i que la llibertat preval sobre la coacció. I en la cursa per una vida millor, el món sencer hi sortiria guanyant… Mai fins ara l’home ha tingut tal capacitat per controlar el seu propi medi ambient, per acabar amb la fam i la set, per vèncer la pobresa i la malaltia, per desterrar l’analfebetisme i la misèria humana escampada a gran escala. Tenim el poder per fer d’aquesta la millor generació de la humanitat en la història del món -o de fer que sigui l’última…Perquè al renunciar el món a la cursa d’armament, deu florir la de les idees- i aquesta competició deu ser tant completa i tant justa com sigui possible. Allò que les Nacions Unides han fet en el passat és menys important que les tasques que ens esperen en el futur…>>.

<<Habitants d’aquest planeta: ocupem el nostre lloc en aquesta assemblea de nacions. I vegem si nosaltres, en la nostra pròpia època, podem portar el món cap a una pau justa i duradora>>. (President John F. Kennedy, Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 20 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 0rpG2ZM1vi0

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El triomf del governador general del Principat, Galceran de Requesens, i dels buscaires, que implantaren la reforma del municipi en un sentit més democràtic, fou efímer i la represa del poder per l’oligarquia urbana resultà un fet el 1462. Ací, s’ha de situar la resistència del ‘Sindicat dels Tres Estaments’, que aleshores ja actuava fora de la llei, en el denominat complot de Sant Maties i la repressió organitzada per la Biga en el preludi de la guerra civil, de la qual el conflicte barceloní i el problema remença comptaven com a causes. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- El control de les rutes comercials mediterrànies era part indestriable de la política clarament expansionista de la corona catalano-aragonesa. Pacificada Sardenya, quin fou l’objectiu del monarca Alfons IV ‘el Magnànim’?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Còmplice és qui t’ajuda a ser com ets”. Joan Fuster.

———————————————————————————————————–

Ja n’hi ha prou! Cap govern que es venta de pertànyer a un conjunt d’Estats europeus democràtics; cap partit que demana el vot del poble i aquest li dóna majoria absoluta per governar, cap govern, amb poder absolut, que presumeix de romandre al servei del poble; cap governant que constantment pronúncia les paraules ‘España’ i ‘españoles’, pot acceptar l’impediment d’unes actuacions davant el Congrés tant democràtiques, necessàries i imprescindibles. Són unes actuacions encaminades cap a la salvaguarda de la democràcia, la restauració de la confiança dels ciutadans de les nacions d’Espanya en els seus representants polítics i la fortalesa de la confiança internacional. Imposar la majoria al Congrés per tal d’evitar-ho, és un camí equivocat que només porta sospites, dubtes, recels, manca de confiança i més pedregam damunt la democràcia.

Constitueix un fet gravíssim i que de cap manera el poble hauria d’acceptar, que el ‘Partido Popular’ hagi imposat la seva majoria a la Mesa del Congrés per rebutjar la petició que havia fet el PSOE, l’Esquerra Plural i el Grup Mixt -representants de la sobirania del poble- i també per tancar la porta a la creació d’una comissió d’investigació sobre l’amnistia fiscal i la possibilitat que s’hi acollís l’extresorer del PP, Luis Bárcenas. També, el ‘Partido Popular’, va vetar la compareixença extraordinària del president del govern espanyol al Congrés per donar explicacions sobre el suposat cas de finançament irregular del seu partit. A més, també han rebutjat una altra petició de compareixença de Rajoy per donar explicacions sobre les dades de l’atur: 4.833.700 treballadors sense feina, 21-12-2011, any en el que Mariano Rajoy va jurar el càrrec davant del rei, i 5.965.400 treballadors a l’atur a finals del 2012. D’una taxa del 21,5% al 25,02% en un any. Incompliment molt greu de l’article 35 de la Constitució Espanyola: <<Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una renumeración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo>>. Molt parlar de Constitució ‘intocable’ per anar contra la plena autonomia i autogovern de Catalunya -nació catalana-, molt parlar de Constitució ‘intocable’ per anar contra la consulta pel dret a decidir de 7.200.000 ciutadans de Catalunya, però, res a parlar de l’article 35 de la Constitució i dels Drets Humans.

Les denúncies i investigacions del cas Bárcenas portades al Congrés, ajudarien a fer recobrar al poble el mínim de confiança en la possibilitat de que aquest es pugui defensar quan el vulguin fer burla. Faria abortar les temptatives d’establir un poder personal. Podria provar que la democràcia -qualsevol que sigui el sistema social i econòmic en el que funcioni, per detestable que sigui aquest sistema, inclús- es pugui defensar i protegir als ciutadans contra els abusos del poder. Podria demostrar -si es portés al Congrés mitjançant una comissió d’investigació, fins a les últimes conseqüències-, que la llibertat de premsa, amb tots els seus hipotètics riscs, és absolutament indispensable si es vol que els ciutadans es trobin protegits davant el poder. Podria recordar que no hi ha llibertats assegurades si la gent -la premsa, els polítics, els electors- no estan sempre alerta i que cap democràcia es troba assegurada contra els paranys dels qui volen minvar-la. Podria provar per la pràctica que l’existència de partits polítics, amb les seves rivalitats, és indispensable per impedir els abusos de poder.

Aquesta comissió d’investigació demanada per el PSOE, l’Esquerra Plural i el Grup Mixt i que hauria d’estar formada per congressistes representants de tots els grups polítics de la Cambra, podria posar en tota rellevància allò que gairebé oblidem: que un factor essencial de la democràcia i la llibertat és la possibilitat per part dels ciutadans d’acomiadar, de destituir als qui deurien servir-los i, en lloc d’això, tracten de servir-se d’ells. Molta atenció: l’enorme poder del dret que té el poble a acomiadar els polítics, s’hauria de fer ben patent i exemplar a les properes eleccions. No ho oblidem mai per mai.

En tota forta i veritable democràcia la comissió d’investigació en el Congrés, hauria de ser demanada i acceptada per tots els grups polítics sense excepció. Si no és així, la premsa que ha de buscar la veritat i dir-la haurà de fer més i més pressió fins aconseguir aquesta democràtica actuació que cal facin els congressistes. Els ciutadans així ho esperen, Europa també.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: En defensa de la democràcia i dels drets humans:  DJmuokpN_aU. Coratge , fermesa i valor polític en defensa dels ciutadans: sut4fl-YRbA.

————————————————————————————-

El poble de Catalunya té <<caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà>>. Sempre l’ha tingut, el segueix tenint i sempre, sempre el tindrà, diguin el que diguin a Castella.

La Democràcia

————————————————————————————

El Deure i la Glòria

<<És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones es troben mancades d’oportunitats i altres obliden les seves obligacions>>. (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

<<El poble nord-americà es donarà perfecte compta de les enormes dimensions de la tasca per el fet de que desenes de milions dels seus veïns del sud viuen en la més absoluta pobresa, amb ingressos inferiors als cent dòlars anuals; que en la majoria d’aquests països llatinoamericans l’índex de vida no sobrepassa els cinquanta anys d’edat; que la meitat dels nens estàn mancats d’escoles; que gairebé la meitat dels adults no saben llegir ni escriure; que desenes de milions d’habitants de les ciutats viuen en condicions realment intolerables; que més milions d’éssers humans que viuen en zones rurals pateixen malalties fàcilment curables sense esperança de rebre tractament mèdic adequat; que en vastes zones, homes i dones pateixen fam mentre nosaltres poseïm les necessàries eines científiques per a procurar-nos tots els aliments que necessitem. Les dures realitats de la pobresa i la injustícia social no cediran davant les promeses i els bons desitjos…>>. (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:538zuQmdpGo

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El domini de la situació pel governador Galceran de Requesens, en detriment de la influència de la reina Maria, lloctinent del rei Alfons, evità greus agitacions populars, que el rei temia no pas sense raó, bo i recordant la del 1437, a la mateixa Barcelona, o la dels forans mallorquins, encara no ben sufocada. Precisament, en aquesta darrera circumstància, el poble barceloní s’havia manifestat contra l’autoritat municipal quan els consellers de la Biga volgueren trametre la galera de guàrdia a Mallorca en ajut de la Ciutat contra els pagesos. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per què fou efímer el triomf del governador general?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Qui vol interessar als altres els ha de provocar”. Salvador Dalí.

Salvador Dali

(Free Stock Photo HD)

———————————————————————————————————————————————————————————————————————

Quan el 21 de desembre del 2011 l’actual president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va jurar el càrrec davant el rei, Espanya -nació de nacions, tant si es vol com si no es vol- sobresortia en els mapes internacionals per una xifra grossa i esfereïdora: 4.833.700 treballadors a l’atur, persones i famílies sense feina. Un any després, l’augment és de dimensions gegantines: 5.965.400 persones a l’atur, famílies senceres amb tots els maldecaps i sofriments que tot això comporta. Els qui gaudeixen d’una feina segura i mai han estat a l’atur, no poden entendre la magnitud de la tragèdia. A jutjar per tot el que veiem, tampoc ho entén el govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Empaperar la península Ibèrica de decrets llei és una cosa, i l’altra, viure i veure com a la teva família tothom roman a l’atur un mes rere l’altre, un any rere l’altre…i el vaixell, sense rumb, cada vegada més ple. Sempre a pitjor. Sempre esperant l’estiu que ja no serveix de res, o de ben poc. A quin altre territori europeu succeeix una cosa així?Atur i atur jovenil

(Fotografia: http://tasadeparo.com)

Perquè, és clar, estem parlant d’un augment de 1.131.700 persones cap a l’atur en el període d’un any. D’una taxa d’un 21,5% quan Rajoy va iniciar el seu mandat -21-12-2011-, al 25,02% d’atur al desembre del 2012. I segueix en ascens. No veuen que aquesta situació no pot continuar! Algú o alguns hauran de plegar. Cal un canvi immediat en el govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’. Si no s’en veuen amb cor, pleguin home! Deixin que siguin les nacions d’Espanya i unes veritables autonomies -amb la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis i amb totes les competències- fortes, competitives, amb superació i aglutinadores d’intel.ligència, esforç, treball i de les capacitats de la persona humana. Que siguin generadores de la confiança cap a Espanya i el conjunt del que haurien de ser Estats. Relacions Exteriors i Defensa les úniques competències del govern central, així com Secretaries de les més importants activitats econòmiques i socials del país, per ajudar i no per imposar. El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, haurà de comprendre i acceptar que l’Estat ha de romandre al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei de l’Estat. També, que la supèrbia és un dels set pecats capitals.

Quan Catalunya, la nació catalana, vol ser Estat, demana que vol ser Estat i aquesta demanda clama a Déu -Massachusetts, Califòrnia, Washington, Nebraska…, ens donen milers de voltes i fem pena perquè volem-, està demanant més responsabilitat, més feina, més competències, més autogovern per avançar amb llibertat cap a un major progrés social i econòmic. La resposta del govern central del ‘Partido Popular’ és més intervencionisme i més invasió de competències. Ofegar encara més la nació catalana. Buidar de contingut i sense cap obligació l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho veiem cada dia en enfrontaments constants de l’Administració central amb el govern de la Generalitat. Una autèntica vergonya europea. Anar enrere com els crancs. Retornar al segle anterior. Com és possible que es pugui fer això a una Catalunya, que és la seu de l’indústria espanyola i un dels districtes industrials més importants d’Europa?

Ho deien no fa pas gaire els del ‘The Wall Street Journal’: <<Espanya no es reformarà i s’ha de donar veu als catalans, que són víctimes d’espoli fiscal i de discriminació per part de Madrid>>. El periodista Raymond Zhong va estar contundent en el seu article al rotatiu nord-americà, i es va mostrar partidari del Govern de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern espanyol. Zhong també va responsabilitzar Rajoy d’ofegar les Comunitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. ‘The Wall Street Journal’ va criticar el model centralista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga velocitat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l’Estat, que té <<més aeroports internacionals i més quilòmetres d’autopistes que cap altre país a l’Europa continental>> i només és superat en trens d’alta velocitat per la Xina.

Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l’Estat a les autonomies per sortir millor a la fotografia, una discriminació constant a les inversions i recursos que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57%. El resultat? Catalunya és la seu de l’indústria espanyola i un dels districtes industrials més importants d’Europa. Tanmateix, cada any des del 1986, un 8% del PIB del territori català surt cap a l’Estat i no té retorn. La xifra de 16.000 milions d’euros procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana per ésser redistribuïda o passar per Madrid.

Més recessió i més atur

(Fotografia: http://financialred.com)

I tornant a la xacra de l’atur, ja està bé home! No s’en donen vergonya! Ja n’hi ha prou! de que el capitalisme salvatge es surti sempre amb la seva. Ja n’hi ha prou! de que la maleïda corrupció es surti sempre amb la seva. Ja n’hi ha prou! de la barreja d’actuacions de  grans empreses amb la mala política. Els polítics que romanen al poder, quan tindran la valentia i el coratge per defensar i ajudar al poble?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: Empreses responsables i exemplars: 0u_Vu68Xu8o. Coratge i valentia per defensar al poble, als ciutadans, als electors: SicFn8rqPPE.

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Basem la nostra esperança comuna en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés. Aquesta esperança es sosté en que existeixi un hemisferi  on cada ésser humà tingui allò suficient per a menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobi un refugi decent…>> (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

Dures realitats de pobresa i injustícia social

<<Tenim l’esperança d’assolir un hemisferi en el que tots els homes i dones, des del negre americà fins l’indi de la planúria, pugui alliberar-se dels lligams de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos elegeixin, lliures per participar en els fruits del progrés. És una esperança per aconseguir un hemisferi de nacions en el que cada poble pugui confiar en la força de la seva pròpia independència; en el que cada nació es dediqui abastament a la llibertat dels seus ciutadans i s’uneixi amb totes les altres nacions de l’Oest en una associació basada en la força nacional i en la comú dedicació a la llibertat. Doncs tots compartim una herència comuna. I si la idea de la comunitat atlàntica ha de tenir algun significat, deu incloure també a les nacions de l’Amèrica Llatina>>.

<<El compliment d’aquestes esperances no és una tasca fàcil. És important, doncs, que el poble dels Estats Units, damunt del qual recau una gran responsabilitat, es doni compte de quan enorme és aquesta feina>>. (President John F. Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: OsdomV7giC0

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Alfons ‘el Magnànim’, mogut pel seu conseller Galceran de Requesens, governador general del Principat, afavorí la constitució, en el municipi de Barcelona, d’un partit que aplegà els contraris a l’oligarquia que detentava el poder municipal i que componia la gabella de la Biga.

L’aliança de Requesens amb el grup reformador de la Busca es materialitzà, el 1452, en la creació de l’anomenat <<Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona>>, continuador, en certa manera, del de l’any 1386 i integrat per un centenar de representants dels mercaders, artistes i menestrals. La Busca propugnava, principalment, la devaluació de la moneda, l’adopció de mesures proteccionistes, així com el sanejament de l’administració municipal. Notem que el sindicat buscaire fou paral.lel i contemporani del sindicat de remences, també creat amb anuència reial.

* LA PREGUNTA de la setmana.- El domini de la situació per part del governador general, Galceran de Requesens, que va evitar?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “L’únic lloc on l’èxit ve abans del treball és al diccionari”. Vidal Sassoon.

———————————————————————————————————–

La lluita dels ciutadans de Catalunya a favor de la llibertat i d’una veritable democràcia

El Parlament de Catalunya va obrir formalment el procés per a l’exercici del dret a decidir. Amb el reconeixement, solemne, que el poble de Catalunya té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” per determinar el seu futur, la cambra catalana va inaugurar la legislatura de la consulta. Això serveix per molt president Rajoy. És la veu dels ciutadans de Catalunya. És la veu de la democràcia.

La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, va advertir recentment que l’executiu estatal actuarà amb la llei i la Constitució contra les aspiracions sobiranistes de la nació catalana. La resposta del portaveu republicà al Congrés, Alfred Bosch, -diari El Punt Avui 12/1/13-, va ser que el govern del ‘Partido Popular’ “confon la Constitució amb l’Inquisició” amb l’objectiu de “castigar, amenaçar i censurar”.

El problema espanyol és que, després de tants anys de dictadures militars, i de redactar una Constitució vigilada sota l’amenaça de la garrotada i de la por, -intent d’un altre miserable cop d’estat-, encara hi ha governs centralistes i nacionalistes espanyols que viuen ancorats en el pitjor anacronisme del segle XX. Espanya, formada per nacions constretes i amargades, unes autonomies ‘inventades’ que són ‘regiones’ i que mai havien desenvolupat un Estatut d’Autonomia -a Catalunya és el tercer i encara l’Estat central l’incompleix- no pot trobar el seu lloc al costat de les nacions modernes, progressistes i avançades. La xifra de 6 milions de treballadors sense feina, a l’atur, n’és una prova evident. Una altra demostració n’és que l’emigració de l’Estat espanyol va créixer més d’un 21% el 2012.

Un total de 54.912 ciutadans de l’Estat van anar a l’estranger durant els primers nou mesos de l’any passat. A més, des del gener del 2011, han emigrat d’Espanya un total de 927.890 persones, de les quals 117.523 eren espanyoles i 810.367 eren estrangeres. Per gènere, la majoria d’emigrants han estat homes, amb 542.724 casos, davant les 385.166 dones que han deixat el país des del gener del 2011. Molt greu. Espanya, nació de nacions, està perdent una de les més grans forces de l’avenç i evolució de la humanitat: el desenvolupament dels coneixements, la força, la creativitat i el treball de l’ésser humà. Si això mateix succeís als Estats Units d’Amèrica deixarien de ser qui són. Deixarien de ser una gran nació gràcies als Estats federals que la formen i al patriotisme, en tots els camps, dels ciutadans que formen aquests Estats.

En el fons és una qüestió de la grandesa de la democràcia i la llibertat, i al seu desenvolupament continuat en tots els camps de la convivència ciutadana. I en aquest punt, certament, la Constitució ha de ser un camí, no un mur infranquejable. Ja ho va dir el portaveu republicà al Congrés, Alfred Bosch: <<La Constitució va ser concebuda com una casa de llibertats i no com una gàbia de càstig. Ha de permetre desenvolupar les llibertats i permetre votar. Que la Constitució sigui interpretada per evitar una votació democràtica, és una anomalia>>.

És, evidentment, el cas nacional i internacional de la nació catalana que ha iniciat de forma democràtica exemplar, els preparatius per una futura consulta als ciutadans de Catalunya que viuen i treballen a la seva terra, perquè la nació catalana sigui Estat i pugui desenvolupar plenament la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis i no per les imposades pel govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut. Com l’Estat de Massachusetts, o el de California, o el d’Illinois, o el de la Florida que són Estat propi dintre els Estats Units d’Amèrica. I no com en el cas de Catalunya que, com en els vergonyosos moments actuals, aquesta autonomia dirigida i de gestoria, de pèssima fabricació espanyola, és una farsa. Sempre, en tot moment, a cada instant i a instàncies i recursos del ‘Partido Popular’, les continuades garrotades del Tribunal Constitucional espanyol. Per aquest motiu, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien ‘sí’ a la independència. Per això fa tanta por que el poble s’expressi mitjançant les urnes? Per això fa tanta por la veritable democràcia?

El portaveu d’ERC al Congrés, Alfred Bosch, ho va explicar d’aquesta manera: <<Si la gent vol votar, la gent votarà, digui el que digui l’actual llei. No pot ser que votar sigui il.legal. Si les lleis diuen que votar el futur polític és il.legal, s’han de canviar les lleis, s’ha de canviar la legislació i per això estan els legisladors>>. Mentrestant, 16.000 milions d’euros surten cada any procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern central. Un brutal espoli fiscal en l’Europa del segle XXI. I a sobre, Catalunya es veu obligada a demanar diners al ‘fons de liquiditat’ del govern espanyol a un interès del 6%. I a sobre el govern central del ‘Partido Popular’ porta davant el Tribunal Constitucional espanyol -una vegada i una altra, no saben fer res més- l’euro per recepta que els ciutadans de la nació catalana pagaven sense cap problema i com a estimació a la seva pàtria, per ajudar les escanyades finances de la Generalitat de Catalunya. No fan ni deixen fer. No existeix cap dubte de que cada vegada és més clar dels qui tenen una gran responsabilitat en el desastre de 6 milions de treballadors sense feina, a l’atur, a Espanya nació de nacions constretes i amargades.

<<Creiem que a tot el món -en l’Europa Oriental com en l’Occidental, en l’Àfrica del Sud com en la del Nord, en les velles nacions com en les noves- el poble deu ser lliure, ha de ser lliure per escollir el seu propi futur, sense discriminació ni coacció, sense subversió ni coerció…>>. (President John F. Kennedy, Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 20 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: 2JjU0bcv2HY, 2jqGsVyNnTI (La Llei del Poble i per el Poble, no contra el poble i la democràcia).

———————————————————————————- ————————

El Deure i la Glòria

<<Creiem que a tot el món -a l’Europa Oriental com a l’Occidental, a l’Àfrica del Sud com a la del Nord, tant a les velles nacions com a les noves- el poble ha de ser lliure per escollir el seu propi futur, sense descriminació ni coacció, sense subversió ni coerció…>>. (President John F. Kennedy, Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 20 setembre 1963).

*********************

<<El món no ha sortir de la fosquedat. Les allargades ombres del conflicte i la crisi encara ens envolten… La meva presència avui aquí no és una senyal de crisi, sinó de confiança…Creiem que a tot el món -a Europa Oriental com a l’Occidental, a Àfrica del Sud com a la del Nord, tant a les velles nacions com a les noves- el poble ha de ser lliure per escollir el seu propi futur, sense descriminació ni coacció, sense subversió ni coerció…Per què els Estats Units i l’Unió Soviètica, en preparar-se per tals…expedicions es veuen envoltats en la immensa duplicitat de despeses, d’investigació i de construcció? Deuríem esbrinar si els científics i astronautes dels nostres dos països -per suposat que també els de tot el món- poden treballar junts en la conquesta de l’espai, enviant a la Lluna algun dia d’aquesta dècada, no els representants d’una sola nació, sinó els de tots els nostres països… La carrera continuarà -la carrera entre els qui volen un món monolític i els qui creuen en la diversitat- però deuria de ser una carrera de lideratge i responsabilitats en lloc de destrucció; una carrera de consecucions en lloc d’intimidació. Parlant en nom dels Estats Units d’Amèrica, dono la benvinguda a tal competició. Perquè nosaltres creiem que la veritat és més forta que l’equivocació, i que la llibertat prevaleix sobre la coacció…>>. (President John F. Kennedy, Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 20 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: reXOuq2a4Vs

———————————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La repressió de l’exèrcit del rei Joan I contra els partits <<dels grossos e dels altres>> i contra els saquejadors inaugurà una etapa d’estabilitat que se sostingué fins a una nova fase de conflictes, a mitjan segle XV, centrats en l’enfrontament de la Busca i la Biga, a Barcelona, i també a Girona i algunes ciutats senyorívoles, on el problema ha estat menys estudiat, com ara Tarragona, la Seu d’Urgell, Sant Joan de les Abadesses. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- A què ens referim quan parlem de La Busca i la Biga?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “L’erotisme és l’aprovació de la vida fins a la mort”. Georges Bataille.

———————————————————————————————————-

David Cameron, Primer Ministre del Regne Unit i Àlex Salmond, Ministre Principal d’Escòcia: sobirania i democràcia racional i exemplar enfront dels qui parlen de ‘separatisme radical’.

Als republicans catalans i d’altres de les nacions d’Espanya -els Estats Units d’Amèrica són una república federal i també la república constitueix el cos polític de nacions com França i Alemanya, entre moltes altres-, que vàren votar, dotats del raciocini de la raó sota l’empara de la llibertat i la democràcia, els franquistes colpistes i feixistes -amb la força bruta, però sense la raó- els qualificaven de ‘rojos separatistes’. Com un llamp en el cervell ho he pensat quan llegeixo en el diari El Punt Avui (27/12/12), que la líder del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, va afirmar que el president català, Artur Mas, ha configurat un govern de “separatistes i radicals” que busquen la “confrontació” i “no representen tots els catalans”. Hi ho va reblar carregant sobre l’esquena de Francesc Homs un sac de sorra molt pesant: “Mas ha posat a Homs al capdavant de la conselleria de Presidència i Afers Estrangers, una persona que -al seu entendre- és el ‘responsable’ i ‘ideòleg’ de la ‘confrontació’ amb Espanya i de la ‘provocació permanent’.

És cert que no tots els ciutadans de la nació catalana aspiren a fer ús del dret a decidir o de l’acció per la qual un poble decideix lliurament el seu futur polític -el dret dels pobles a l’autodeterminació-, o gaudir d’un Estat propi que és la màxima aspiració racional d’una gran nació com és Catalunya, però, el que si és cert, és que l’any 2011 un 45,4% de ciutadans estarien a favor d’una consulta independentista i l’any 2012 la xifra es situava en el 57%. A mesura que l’atac del ‘Partido Popular’ contra l’històric nacionalisme català és cada cop més fort -estratègia equivocada i de mediocritat absoluta-, els índex i les ànsies de l’independentisme o del dret a decidir cap a un Estat propi, són cada vegada més forts. El govern central i centralista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’, hauria de considerar aquesta històrica i permanent situació de forma molt més seriosa i amb una profitosa política de diàleg i de pau. No de confrontació permanent utilitzant el Tribunal Constitucional espanyol que sempre falla contra Catalunya.

Per a Sánchez Camacho, el nou govern de Catalunya té un perfil “separatista” amb polítics “radicals”, objectiu del qual, va dir, “no és treure a Catalunya de la crisi sinó d’Espanya”. No, no i no!, l’independentisme més radical del segle XXI va començar quan els jerarques del ‘Partido Popular’ a l’oposició -any 2006-, vàren portar davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Llei Orgànica d’obligat compliment i la Primera Llei de Catalunya. Aquí va començar la irresponsabilitat, la provocació permanent, la confrontació i el separatisme radical. No per part de Catalunya ja que la Reforma de l’Estatut era democràcia, moderació, responsabilitat, diàleg, parlamentarisme i tendir ponts; sinó per part del ‘Partido Popular’ que va fer al contrari. I en lloc d’esmenar aquell error descomunal, el PP ha seguit un sender tortuós que ha complicat més les coses i que la gran majoria dels votants espanyols que els hi van atorgar majoria absoluta, no hi estarien d’acord. Ho veurem a les properes generals. Voldria recordar que el text de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! per els ciutadans de Catalunya. Amb anterioritat, la campanya de recollida de signatures arreu d’Espanya contra l’Estatut -molta gent deia que signaven per anar contra Catalunya-, el boicot contra els productes catalans i després de 4 anys -2010- la patacada d’una innecessària, injusta i reotractiva sentència que ens ha portat als moments actuals. Això si que va ser una ‘provocació absurda’.

Alícia Sánchez-Camacho va declarar en una entrevista a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ -Manel Fuentes-, uns dies abans de les darreres eleccions autonòmiques, que parlaria amb el president Rajoy perquè la contribució dels imposts dels ciutadans de Catalunya a la resta de l’Estat fos d’un 4% del PIB català en lloc del 8% actual.

Sánchez-Camacho, va expressar els seus dubtes sobre la “capacitat” del nou govern per treure Catalunya de la crisi, va denunciar a més que el president català “no prediqui amb l’exemple” en augmentar el nombre de conselleries mentre demana “sacrificis” als catalans. El nou govern d’Artur Mas, que està format per dotze consellers -cinc d’ells nous- davant els onze de l’anterior, i en el qual Francesc Homs guanya pes com a conseller de Presidència i Afers Estrangers, Joana Ortega es manté com a vicepresidenta i Felip Puig canvia la cartera d’Interior per la d’Empresa i Ocupació. En aquest sentit, si parlem de “sacrificis” -tal com diu la dirigent popular-, cal tenir ben present la llosa que té al damunt el progrés social i econòmic de la nació catalana: 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i que no tenen retorn des del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Un brutal espoli fiscal. Per què no fan públiques les balances fiscals? Això no es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional espanyol?

“És el govern (autonòmic) més car d’Espanya”, va afegir Sánchez-Camacho, que va recordar que altres comunitats autònomes tenen entre 7 o 9 conselleries. Què diu ara dona! No veu que Catalunya és una nació? Constreta i amargada pel govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, però és una gran nació que necessita d’una Administració forta i eficaç. “Més car d’Espanya?” Què no veu l’índex de funcionaris d’altres ‘regiones’ i comunitats autònomes ‘inventades’? A Extremadura hi ha el 23,3% de funcionaris sobre la seva població ocupada, a Castilla León un 16,6%, a Castilla la Mancha un 15,7% i Andalucia amb un 15,6%. València amb un 10,3% de funcionaris sobre la seva població ocupada, a continuació segueix el País Basc, La Rioja, Murcia, Galícia i Madrid. El 18% de funcionaris pertànyen a l’administració central. ‘Catalunya, tot i les seves nombroses i importants competències, és la comunitat autònoma i nació amb menys funcionaris, un 8,3%. Això sí, 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya, un 8% del PIB català, i que no tenen retorn des del govern central.

Per cert, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va declarar en una entrevista a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ -Manel Fuentes-, uns dies abans de les darreres eleccions autonòmiques, que parlaria amb el president Rajoy perquè la contribució dels imposts dels ciutadans de Catalunya, fos d’un 4% del PIB català i no del 8%. Això és el que ja es demanava, l’any 2006, en la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendada’ pels ciutadans de la nació catalana. I per això el ‘Partido Popular’, a l’oposició, va portar l’Estatut davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat? Set anys perduts, un creixement enorme de l’independentisme i les relacions entre Catalunya i Espanya, tant i tant malmeses. Valga’m Déu!

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: v1tUX1O40GY

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<La nostra elecció més pràctica no consisteix en decidir-nos entre un dèficit de reducció d’imposts i un excedent pressupostari. Està entre dues classes de dèficits: un dèficit crònic, d’inèrcia, com a resultat no desitjable d’inadequats ingressos i economia restringida, o un dèficit temporal de transició resultant d’una reducció d’imposts triada a ajudar a l’economia, augmentar les rendes públiques i aconseguir -i crec que això es pot fer- un futur excedent pressupostari. El primer tipus de dèficit és senyal de debilitat i malbaratament. El segon marca una inversió per el futur>>. (President John F. Kennedy, Club Econòmic de Nova York, Nova York, 14 desembre 1962).

President John F. Kennedy On Crutches(Fotografia: Everett.jpg)

*****************

Per evitar el dèficit

<<La nostra veritable elecció no ha de ser entre la reducció d’imposts, per una banda, i l’evitació de grans dèficits federals per l’altra. Resulta evidentment clar, sense que importi quin partit estigui en el poder, mentre la nostra seguretat nacional precisi anar augmentant poc a poc, el fet de que una economia engavanyada per índexs d’imposts restrictius mai produirà suficients ingressos per equilibrar el nostre pressupost, a l’igual que tampoc produirà suficients llocs de treball ni suficients beneficis. Amb tota seguretat la lliçó de la darrera dècada que els dèficits del pressupost no són causats per optimistes malbaratadors, sinó més bé per un lent creixement econòmic i periòdiques recessions, fins al punt de que cada nova recessió sembla assentar un nou precedent pel que fa a ultrapassar tots els dèficits pressupostaris.>> (President John F. Kennedy, Club Econòmic de Nova York, Nova York, 14 desembre 1962).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: GZVnxoxmTGs

———————————————————————————-El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’estiu de 1391 fou tràgic per a quasi totes les jueries dels Països Catalans, que foren atacades i destruïdes per la multitud, sense que les autoritats ho poguessin aturar. En rigor, constituí una derivació de les tensions internes d’una societat sobreexplotada i regida per una política de grandesa militar. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- La repressió de l’exèrcit del rei Joan I, què va portar?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Escric per explicar la diferència”. Tahar Ben Jellún.

———————————————————————————————————-

 

El discurs permanent contra la nació catalana, una manera ‘força agradable’ de fomentar el progrés, l’economia, el turisme i les relacions humanes. (Fotografia: http://www.extremaduramente.com).

 

 Presidents autonòmics del PP, com el d’Extremadura -la ‘regió’, ja que no volen l’autonomia, amb més funcionaris per habitant, 91.672 el 8,35% del seu cens, el doble que Catalunya segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)- i el de Madrid -414.496 funcionaris (el 6,60% dels seus habitants) tot i les competències traspassades, no paren de critiquejar al govern de la nació catalana i al seu president Artur Mas. Sembla que no saben fer res més. I per això cobren un sou tant important? Per què en lloc de tants i tants funcionaris no procuren per una realitat empresarial i d’emprenedoria que dugui a una major productivitat i creixement del PIB. Menys paraulejar, menys subsidis i més remar cap a un model de Silicon Valley. Què fan les grans empreses que només es preocupen de la fastigosa globalització?

Molta censura contra la nació catalana que ha votat el seu nou Parlament que vol romandre al costat del poble sobirà i fer costat a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya, no al poder absolut. Molta censura contra la nació catalana, però cada any surten 16.000 milions d’euros dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Quants d’aquests milions van a parar a Extremadura? Tenen por de publicar unes veritables balances fiscals? Democràcia i transparència han d’anar agafades de la mà.

Sempre el mateix discurs del president extremeny José Antonio Monago en contra de les estructures històriques de la nació catalana. És inútil no ens entendrem mai per mai. No volen escoltar i entendre. Catalunya també és una nació. Mil.lenària. Formada per un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Espanya és una nació de nacions i mentre aquest concepte no es vulgui entendre i no quedi clar, la ‘marca’ Espanya serà la d’un país suspens en l’assignatura del subdesenvolupament i la democràcia.

També la presidenta del ‘Partido Popular’ a Castella-la Manxa -el mateix que hem dit d’Extremadura- i secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, no para en les seves crítiques a Catalunya i al president Artur Mas. Dia si, dia també, ja la tenim davant el micròfon. Deu ser, la seva, una tasca esgotadora. Per això la portaveu del PSOE de Castella-la Manxa, Cristina Maestre, va assegurar recentment (diari El País, 3-1-13) que la presidenta Cospedal “va cobrar més que el president del govern espanyol, el president del Congrés, el del Senat, el rei o el príncip“. Amb aquests sous i això ens fa pensar en tots els que deuen haver-hi en l’Administració central, no és rar que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar que el seu executiu va esperar “fins a l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. Un cop d’ull a aquests sous i a pensions de jubilació governamentals, no és rar, tampoc, que Rajoy “s’ha vist obligat a fer una retallada addicional de 30.000 milions d’euros”.

El president d’Extremadura, José Antonio Monago, (diari El Punt Avui, 03-01-13), va defensar que cal recentralitzar les competències autonòmiques davant el que va anomenar “auge de l’independentisme al País Basc i Catalunya”. La seva proposta és que l’Estat tingui “més paper i competències en nacionalitats i regions” i que cal reformar la Constitució en aquest sentit. Escoltin, si no volen una veritable autonomia o no es veuen capacitats per portar-la a terme, convoquin una consulta per tal de que el poble sobirà de la seva “región” ho pugui decidir. I pel que fa a “l’auge de l’independentisme al País Basc i a Catalunya”, des de l’any 2006 els jerarques del ‘Partido Popular’ -després a l’oposició- són els principals promotors i instigadors d’aquest independentisme. Portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionada la Llei Orgànica -d’obligat compliment-pel rei i ‘referendada’!!! pels ciutadans de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, va ser l’inici del més gran independentisme del segle XXI. De fet, sempre que la dreta radical arriba al govern central espanyol, amb poder absolut, el conflicte permanent està assegurat. No saben governar. Mai ho han sabut fer.

Espanya és una nació de nacions i, efectivament, caldria reformar la Constitució no per establir la mediocritat i la inutilitat del centralisme, sinó per establir un Estat federal format per Estats amb els seus drets, poders, responsabilitats i igualtat de competències. Les del govern central haurien de ser exclusivament les de defensa i relacions exteriors, amb departaments de les activitats més importants per col.laborar i ajudar als Estats federals, no per imposar. La llibertat és necessària per el progrés social i económic dels pobles sobirans. Sense llibertat, cap poble, cap societat, és capaç de fer fructificar el gra de la terra.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següh2OakQ9J9tAents:,    ,uqQbXQYamtE,

————————————————————————————————————————————

      El Deure i la Glòria

El 14 de novembre de 1963 el President Kennedy va anunciar que part dels 16.000 soldats americans destacats a Vietnam serien repatriats abans de final d’any. Vuit dies després, el 22 de novembre de 1963, Kennedy era assassinat a Dallas (Texas) en un complot organitzat per la CIA (operacions d’encobriment), amb la participació de la màfia, part de la policia de Dallas i el silenci còmplice de l’FBI.

De dreta a esquerra el President John F. Kennedy, Robert S. McNamara (Secretari de Defensa) i el general Maxwell D. Taylor (Cap de la Junta de l’Estat Major). Les terribles pressions sobre el President Kennedy perquè claudiqués en la seva ferma voluntat de no voler enviar tropes de combat a Vietnam del Sud. No ho va fer-ho. Kennedy sabia, per pròpia experiència, que els EUA mai podrien guanyar aquella miserable guerra situada al bell mig de la jungla.

   <<Crec que al menys que el govern (de Vietnam del Sud) faci un major esforç per aconseguir el suport popular, la guerra no podrà guanyar-se. En el darrer extrem, és la seva guerra. Ells són els qui han de guanyar-la o perdre-la. Podem donar-lis suport, podem subministrar-lis equips, podem enviar-lis els nostres tècnics com a consellers, però ells han de guanyar-la; és el poble de Vietnam contra els comunistes. Estem disposats a seguir ajudant-los, però no crec que la guerra es pugui guanyar si el poble no dóna suport a l’esforç, i segons la meva opinió, en els darrers dos mesos, el govern ha perdut el contacte amb el poble>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, La Casa Blanca, Washington, D.C., 2 setembre 1963).

El 24 d’agost de 1963 va senyalar el principi de la repressió contra els budistes a Vietnam del Sud. A primers de setembre el President Kennedy va enviar una nova missió d’informació a Saigón. Un general i un diplomàtic vàren fer un recorregut per el país i a la seva volta van informar davant el Consell Nacional de Seguretat. El general Krulack va declarar que les tropes sudvietnamites combatien de manera magnífica, que el govern del president Diem era popular entre el poble, i que no hi havia motius de preocupació. El diplomàtic, J. Mendenhall, va informar que el país estava en una situació desesperada, que el règim de Diem estava a punt d’ensorrar-se i va recomanar que Nhu fos separat del poder. Com a conseqüència, el President Kennedy va preguntar al militar i al diplomàtic si estaven segurs d’haver visitat tots dos el mateix país. 

   * A nivell internacional, el Tractat de prohibició de proves nuclears es va signar el 7 d’octubre de 1963.

   * El president Diem i Nhu vàren ser assassinats el primer de novembre de 1963.

   * El 14 de novembre de 1963 el President Kennedy va anunciar que part dels 16.000 soldats americans destacats a Vietnam serien repatriats abans de final d’any.

   * El 22 de novembre de 1963 el President John F. Kennedy és assassinat a Dallas (Texas).

   * Tres mesos després de l’ assassinat de Kennedy, el president Lyndon B. Johnson, dóna les ordres per l’inici dels salvatges i criminals bombardeigs sobre Vietnam del Nord. El Pentàgon i la CIA ja tenien la seva guerra. Conseqüències: 3 milions de ciutadans vietnamites morts, 50 mil nord-americans morts i desapareguts, la derrota dels EUA i un horrible trauma nacional.

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

wJOU7OEg0oM

——————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les desfetes bèl.liques de la fi del regnat del rei Pere ‘el Cerimoniós’ provocaren l’endeutament de les hisendes reials i dels municipis i, de retop, una fallida de banquers barcelonins i gironins. El declivi econòmic tingué tanta repercussió en les capes populars, que fou aleshores que començaren els primers atacs organitzats contra el poder del patriciat urbà per obra dels partits anomenats reformadors. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per què l’estiu del 1391 fou tràgic per a quasi totes les jueries dels Països Catalans?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “El que sap llegir ja coneix la més difícil de les arts“. Jacques Duclos.

——————————————————————————————- 

                                   (Fotografia: http://www.europapress.es) 

  Són paraules del rector de la Universitat Complutense de Madrid en defensa de la immersió lingüística i de la intel.ligència. Fora de l’aula els professors també poden donar lliçons i més, quan es tracta d’un rector d’una universitat. El que sol passar és quan en el decurs de la vida real, un cop finalitzada la vida universitària, tot allò que s’ha ensenyat per part del professorat i après, per part dels estudiants, va a parar al contenidor de les escombraries. Per més diplomes i títols que, de manera ostensiva, figurin penjats en els grans despatxos. Ho veiem cada dia. Llàstima de diners mal aprofitats. El fracàs d’un país ho és també de l’ensenyament i la instrucció. I molt més quan governa la dreta radical amb poder absolut.

   En aquest cas qui ha donat la lliçó és el rector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), José Carrillo, que va defensar el model d’immersió lingüística i afirmar que la proposta de reforma educativa que el ministre José Ignacio Wert ha posat sobre la taula, és “un pas enrere” i parteix de plantejaments ideològics més que no docents. De fet, a Espanya, nació de nacions, tot es fa per imperatius ideològics. És el cas dels 82.000 milions d’euros que el govern espanyol ha malgastat -una morterada de diners- per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. Tot plegat una bestiesa, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentren a l’Estat espanyol. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes i ‘radials’, però, cap a Catalunya.

   En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molts menys: Alemanya, 39 i França, 33. Dèficit arreu. El govern central i centralista espanyol no fa les coses de cara al progrés econòmic i social i del creixement i més creixement, en contra dels mals que han portat a terme més de 5 milions de treballadors a l’atur, sinó per plantejaments ideològics i en alguns casos que fan pensar en el caciquisme. Tot ha d’anar cap a Madrid, tot ha de passar per Madrid, tot ha de coincidir a Madrid; carreteres, autovies i autopistes radials cap a Madrid, trens cap a Madrid, simetria radial per Madrid…, doncs, ja ho veuen, els darrers d’Europa i també per simetria radial de la mediocritat i de no fer les coses amb un esperit democràtic i d’europeisme. Doncs, ja ho veuen, el corredor mediterrani, que hauria de ser una aposta de futur, és menyspreat per el govern central i centralista del ‘Partido Popular’. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions.

   El rector de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), José Carrillo, va fer aquestes declaracions durant una roda de premsa posterior a la lectura del manifest ‘La universitat, garantia de futur’, en contra de les retallades, que ha estat subscrit per responsables de 50 universitats públiques espanyoles. El rector de la Complutense va criticar l’esborrany que Wert pretén convertir en projecte de Llei i ha afirmat que la proposta del ministre suposa “un atac a la immersió lingüística” sense precedents. 

 El rector de la Complutense, José Carrillo, saluda als seus pares. Estimació per les llengües d’una nació de nacions.

(Fotografia: http://elpais.com)

   El rector Carrillo ensenya clar, parla clar i ho fa en el nom de l’educació, la instrucció, la intel.ligència, la llibertat i la democràcia. Ho diu d’aquesta manera: <<Al contrari del que es diu, la immersió lingüística a Catalunya no suposa no conèixer el castellà. No conec cap català que no sàpiga parlar perfectament castellà. El model català porta vigent des de fa moltíssims anys i mai fins ara havia estat qüestionat. Fa vint anys el PP no només no es va oposar a aquest model a Catalunya, sinó que l’aprovava i va governar aquest país durant vuit anys sense introduir cap canvi. Ara hi ha hagut un canvi de posicionament del PP que està motivat per plantejaments ideològics però no docents. En molts casos parlen dels nacionalismes perifèrics, però a vegades el nacionalisme centralista també té efectes perniciosos en aquests temes i la proposta del ministre és un pas enrere>>.

   Clar i castellà, clar i català. Per Catalunya és també molt clar el concepte de nació, que és el que és, una nació. Hi ho és perquè Catalunya és un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.

   Per defensar-ho cal treballar de valent. I, per damunt de tot, parlin, llegeixin, escriguin i aprenguin  en català. És la millor manera per aprendre d’una manera excel.lent el castellà. L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. La ignorància malèvola i interessada que es difon sobre el model educatiu català, és de vergonya.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: PM0pPtcmvuM

———————————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

<<Però no ens podem sentir satisfets descansant aquí. Aquesta és la vessant del pujol i no el cim. La simple absència de la guerra no és la pau. La simple absència de la depressió econòmica tampoc vol dir l’existència d’un autèntic desenvolupament. Hem donat un gran pas cap a endavant, però no hem fet res més que començar. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963). 

 <<Des de fa vint-i-dos mesos, Nord-Amèrica gaudeix d’una recuperació econòmica sense interrupció. Però aquesta recuperació no és suficient. I no és suficient perquè ha de ser duradera, i per aconseguir això devem ampliar tota la força de la nostra economia. Forçosament haurem de caminar apressadament per el corriol que tenim davant per atrapar un punt de desenvolupament molt més alt i aconseguir el zero absolut en l’atur. Això voldria dir desenes de milers de milions de dòlars més cada any en producció, beneficis, jornals i ingressos públics. Voldria dir també el final del persistent període de poca activitat que ha mantingut el nostre atur obrer sobre l’índex del cinc per cent en el decurs de seixanta un dels seixanta dos mesos darrers, i voldria dir així mateix la fi de les creixents pressions de mesures restrictives tals com la setmana de trenta cinc hores de treball, que augmentaria en un catorze per cent el cost de l’hora de treball, donaria lloc a una nova espiral d’inflació en els preus i salaris i limitaria els nostres esforços per competir amb altres nacions>>.

   <<Per aconseguir tot això, és precís, per damunt de tot, donar un pas que és essencial: la promulgació, en aquest any, d’una llei que revisi i redueixi de manera substancial els imposts d’ingressos federals>>. (President John F. Kennedy, Tercer Missatge de l’estat de la Unió, Washington, D.C., 14 gener 1963).

El vídeo

               Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: aEdXrfIMdiU

———————————————————————————————————          

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya 

*************

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una mala collita, enverinada per la depressió econòmica, podia ésser l’origen de nombrosos avalots urbans. Cal remarcar, en alguns casos, la vinculació dels moviments populars amb un intent de reforma municipal per part de grups o partits que pretenien participar en el poder per resoldre els problemes de les ciutats. Així ocorregué a Barcelona, el 1386, sota els auspicis del rei Pere ‘el Cerimoniós’, que permeté fins i tot la formació del sindicat d’uns reformadors populars que havien formulat un projecte de renovació municipal. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Què provocaren les desfetes bèl.liques de la fi del regnat de Pere ‘el Cerimoniós’?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Res del que és viu dura prou temps per ser pres seriosament”. Tennesse Williams

 Tennessee Williams (Columbus, Misisipi, 26 Març 1911 – Nova York, Nova York, 25 febrer 1983).

——————————————————————————————————— 

 (Fotografia: http://notícias.lainformacion.com)

  Són algunes de les paraules en el decurs d’un recent acte a Albacete, de la presidenta del ‘Partido Popular’ a Castella-la Manxa i secretària general del partit, María Dolores de Cospedal. Segons ella, la “deriva independentista” d’Artur Mas ha estat una estratègia per tapar els seus errors en la gestió i la seva incapacitat per gestionar la situació econòmica i política de Catalunya“.

   No hi ha cap ‘deriva independentista’, no. El que hi ha és una voluntat ferma de viure en democràcia. No només per sortir a la foto europea i internacional, sinó per complir amb les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de la nació catalana. Concretament, en aquests moments, un 57% de ciutadans de Catalunya votarien a favor de la independència. És una xifra important per tot aquell mandatari que cregui en la democràcia, que vulgui governar amb democràcia i que no tingui dubtes pel que fa a que el govern central està al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei del govern central. Això és així per més poder absolut que tingui el govern central espanyol i centralista del ‘Partido Popular’. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, haurà de governar per els ciutadans de Catalunya i no per cap grup de pressió com ara els poders fàctics, per posar un exemple. Són aquests poders els qui governen a Castella o són els votants del ‘Partido Popular’, que li van donar majoria absoluta? Si es governa per el poble, amb el poble i gràcies al poder just i racional que aquest poble t’ha volgut concedir, la premissa fonamental és el diàleg no l’autoritarisme. La gestió del president Mas és la correcta, si es governa amb democràcia, en conseqüència ell ha obert les portes cap a la llibertat per els ciutadans de la nació catalana. Si el president John F. Kennedy no hagués obert les portes a la solució de l’anomenat ‘problema negre’, avui, Barack Obama, no s’assentaria en el The Oval Office. Això vol dir, en conseqüència, i des de la Casa Blanca, Washington, DC., passant pel Parlament d’Europa direcció cap a La Moncloa, i seguint cap a la Generalitat de Catalunya, una consulta perquè la nació catalana aconsegueixi el seu Estat propi.

   Pel que fa “a la seva incapacitat per gestionar la situació econòmica” com diu de Cospedal sobre Artur Mas, escolti, cada any surten 16.000 milions d’euros dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i que no tenen retorn per part del govern central espanyol. Un brutal espoli fiscal que ofega Catalunya. Què és que encara no en tenen prou? Quans diners reben a Castella-la Manxa dels imposts dels ciutadans de Catalunya? Per què d’una vegada no fan públiques unes veritables balances fiscals? Els fa por la transparència democràtica de tot, tot i tot? Mirin, tot i els 8.605 milions d’euros que l’Estat espanyol deu a Catalunya, 5.700 dels quals correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment, Catalunya és la que més exporta, amb el 26,5% del total de l’Estat. Les exportacions catalanes han registrat un valor de 34.371 milions d’euros en els set primers mesos de l’any, un 6,7% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquest augment de les exportacions a Catalunya disminueix en un any un 29% el dèficit comercial i s’ha situat en 6.923 milions. I tot amb les contínues encamellades que el govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, posa en tots els aspectes polítics, econòmics, socials, culturals i a la llengua catalana, al govern de la Generalitat de Catalunya.

   (Fotografia: http://www.diariodeleon.es)

De Cospedal parla d’una “deriva independentista”. Els jerarques del ‘Partido Popular’ després a l’oposició -parlem de l’any 2006-, vàren ser els principals promotors d’aquesta “deriva independentista” que ara ells diuen. Vàren organitzar per tot Espanya -nació de nacions- una campanya de recollida de signatures en contra de la Reforma de l’Estatut. Després va venir el boicot contra els productes catalans. Van presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, ‘no renovat’, contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La nostra primera llei, revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, ‘retallada’ i aprovada pel Congrés i el Senat, sancionada pel rei i ‘referendada’!!! per els ciutadans de Catalunya. Recusacions contra magistrats del Tribunal Constitucional per tal d’aconseguir la sentència més dura possible.

   Quatre anys de deliberacions i de picar sobre la dignitat dels ciutadans de Catalunya. L’any 2010 sentència demolidora contra l’Estatut d’Autonomia.  Milions de ciutadans surten a manifestar-se. Evidència internacional de que l’autonomia de la nació catalana és una farsa. Una veritable autonomia, senyores i senyors, és la ‘facultat de governar-se per les seves pròpies lleis’. I totes les que són aprovades pel Parlament de Catalunya, el ‘Partido Popular’ les porta davant el Tribunal Constitucional. La constant i pesant pressió del poder judicial sobre el legislatiu. De veritat, funciona a Espanya la separació de poders?

   I per acabar-ho d’adobar apareix tot el serial del ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, que va reiterar en el Senat que el govern espanyol del ‘Partido Popular’ vol “espanyolitzar” els nens catalans “per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. La presidenta del PP a Castella-la Manxa diu que Artur Mas ho ha deixat tot en “mans d’un partit independentista”. No, no, no, senyora Maria Dolores de Cospedal. La pilota està ara a les mans de milions de ciutadans de Catalunya dels quals, en aquests moments, més d’un 57% votarien a favor de la independència. No dubti que estan disposats a jugar fort.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: E0S9eJRFwC4

———————————————————————————————————-

     El Deure i la Glòria

   <<Segons un vell proverbi xinés, <<Un viatge de mil milles comença donant un primer pas>>. Compatriotes americans, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les sombres de la guerra i busquem el camí de la pau…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, la Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).

 President Kennedy and Thomas A. Fryer (Photo by Wesley Fryer on Flickr).

“June week of 1963 at the US Air Force Academy. President John F. Kennedy congratulates my father, Tom Fryer, on his commission as a new 2nd lieutenant in the US Air Force and graduation from the Air Force Academy as a distinguished graduate. (Yes, this is a REAL photo, not edited in PhotoShop!)”. 

   <<El 26 de juliol va dir al poble americà: <<Ahir un raig de llum va esquinçar la fosquedat. A Moscú van concloure les negociacions sobre un tractat que prohibeix totes les proves nuclears a l’atmosfera, en l’espai exterior i sota l’aigua…>>.

   <<Aquest tractat és per tots nosaltres. És, en particular per els nostres fills i els nostres néts, i ells no tenen grup de pressió aquí a Washington…Però ara per primera vegada en molts anys, pot obrir-se el corriol de la pau. Ningú pot estar segur d’allò que el futur ens portarà. Ningú pot dir si ha arribat el moment de descriminar el ritme de la nostra marxa. Però la història i la nostra pròpia consciència ens jutjaran més durament si no fem tot l’esforç possible per posar a prova les nostres esperançes amb l’acció, i aquest és el moment de començar. Segons un vell proverbi xinés, <<Un viatge de mil milles es comença amb un pas>>. Compatriotes americans, donem aquest primer pas. Sortim, si podem, de les ombres de la guerra i busquem el camí de la pau. I si aquest viatge és de mil milles, o més encara, que la història recordi de nosaltres, en aquesta terra, en aquest moment, vàrem donar el primer pas…>>. (President John F. Kennedy, discurs televisat a tota la nació, la Casa Blanca, Washington, D.C., 26 juliol 1963).  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: Y9CSA4SK5pQ

——————————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La davallada demogràfica i la disminució de la producció agrícola eren un fet a mitjan segle XIV, quan a l’augment del deute públic se sumà la devaluació monetària. En conjunt, constituïen les manifestacions d’una crisi econòmica, però la situació se sostingué en un cert nivell gràcies a la persistència de l’activitat mercantil, sobretot marítima, fins a mitjan segle XV. Fou, doncs, la minva del comerç allò que comportà la caiguda de la producció i l’extensió de l’atur i que més accentuà els problemes monetaris i els conflictes socials. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera es manifestà l’inquietud social?

   * LA CITACIÓ de la setmana.-  “Estem resignats a la mort, però no arribem a resignar-nos a la vida”. Graham Greene.

———————————————————————————————————- 

            Els treballadors jubilats i la classe mitjana, espremuts com una llimona i la pela també.   

 El president Rajoy va dir que va esperar “fins a l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. Ho va fer després de veure l’evolució de les cotitzacions a la Seguretat Social, els ingressos de l’Estat i la despesa de les administracions públiques. Vist tot això, com sempre, qui ha de sostenir la gepa d’una Espanya amb paupèrrim suport productiu i amb unes desigualtats econòmiques i socials, cada cop més injustes i accentuades, són els qui vàren pencar de valent i amb unes condicions molt més dures en tots els aspectes: els obrers jubilats. Vells, cansants, malalts, cecs, molts d’ells impossibilitats, dependents…callen. Sempre són els mateixos. Però, ja ho crec que hauran d’anar a votar encara que hi vagin en cadira de rodes!

   La inflació augmenta i moltes pensions no són revalorades. Això, en un context en el que, actualment, molts treballadors fan moltíssimes hores de feina mentre que altres no en poden fer cap; mentre uns treballadors guanyen sous molt elevats i altres de molt baixos o romanen a l’atur; inclús, mentre molts treballadors van a la feina els diumenges i festius, moltíssims altres no poden treballar ni un sol dia a la setmana. No hi ha manera de voler canviar a l’horari europeu. Rebre quants més diners d’Europa, sí, però, la modernitat i progrés d’Europa, no. Milions d’hores perdudes, sí; la productivitat europea, no.

   Una pretesa i adequada reforma laboral no pot ser exitosa, sense un canvi mental des de la formació i la modernitat. Per suposat que els recursos econòmics per l’educació, la instrucció, la recerca i la investigació han de blindar-se contra les retallades. Els primers països europeus, així ho fan. Es pot retallar més de les subvencions a les fundacions dels partits; de les dietes a tant senadors, diputats i càrrecs de l’Administració central i centralista; de les despeses per disposar de telèfons mòbils, carteres de pell o altres utensilis; dels retrats dels expresidents del Congrés, des d’una ximpleria sense límits. El retrat de l’expresident José Bono, obra de Bernardo Torrens, costarà 82.600 euros i el de Manuel Marín -una fotografia de Cristina García Rodero- costarà 24.700 euros. Es pensen que amb els diners dels imposts dels ciutadans en poden fer el que vulguin?

   Per què tantes despeses del govern central en competències ja traspassades als governs autonòmics? Per què la seu faraònica del Ministeri de Cultura, per exemple, no la lloguen a una gran cadena de superfícies comercials que estàn tant de moda i que a Madrid no poden tancar mai? La xifra anyal de 16.000 milions d’euros és la que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, un 8% del PIB català. La mateixa xifra -16.000 milions- és la destinada al pressupost del Ministeri de Defensa. De veritat, és necessaria una quantitat tant enorme? Cal fer, cada any, una desfilada militar en uns moments en els que el president Rajoy va dir que “s’ha vist obligat a fer una retallada addicional de 30.000 milions d’euros”? Tot va fent una bola de neu cada cop més geganta.

   No hi haurà revaloració de les pensions, però, el govern espanyol ha malgastat una morterada de diners per construir infraestrctures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. A més, part d’aquests diners provenen dels imposts catalans. Segons la campanya d’ERC contra l’espoli fiscal, l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en línies del TAV  i a Catalunya no ha construït cap quilòmetre de tren convencional en els últims 30 anys. Tot plegat una bestiesa, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentren a l’Estat espanyol. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes, i cap a Catalunya. En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molt menys: Alemanya, 39 i França, 33.

   Però, l’Estat espanyol, ha adoptat la decisió de no revalorar les pensions. Si observem que en el conjunt de l’Estat la inflació -taxa interanual de l’IPC- es situa en el 3,5% i a Catalunya en el 4,2%, veiem com la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions oscil.la entre els 382 i 540 euros. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha retret a Rajoy que un any després de la seva arribada al govern “la immensa majoria dels espanyols viuen pitjor”. Ha citat la situació dels pensionistes, que han perdut poder adquisitiu, els estudiants que paguen més taxes, els investigadors, els funcionaris, les dones, els treballadors de la justícia i la cultura, els dependents, les classes mitjanes “a qui estan fregint a imposts”, els treballadors, els desocupats, i els treballadors de la sanitat i l’educació pública. I una Catalunya ‘pagadora’ asfixiada per culpa del brutal espoli fiscal de l’Estat espanyol; per culpa d’una farsa d’autonomia i a la que no li queda cap més camí que el de la independència.

   El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar que el seu executiu va esperar “fins l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. No sé si el president ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, amb les pensions que cobren els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, alguns dels quals també percebren un altre sou com a membres del Consell d’Estat. Prorratejant les pagues extraordinàries a 12 mesos, hi ha qui ingressa 11.803 euros mensuals, mentre que els qui reben la pensió mínima només arriben a 645 euros. Amb el càrrec en el Consell d’Estat, el sou que és per la resta de la vida, és 10 vegades superior als qui cobren la pensió mínima a Espanya i més del doble dels qui cobren el mínim establert per la llei.

   No sé si el president Rajoy ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, en les pensions que cobren no només els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, sinó en les dels alts càrrecs i no tant alts de tota l’Administració governamental: executiu, legislatiu, judicial i l’estament militar. Només coneixent la xifra global d’aquestes pensions i pagues extraordinàries, així com altres despeses -bola de neu- de l’Administració central, podríem intentar comprendre que no ha volgut fer molt abans d’aquest “fins a l’últim minut”, per decidir sobre les pensions, el president Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.   

   Amb 645 euros de pensió mínima, molts treballadors jubilats encara han de pagar el lloguer de la vivenda i ajudar als seus fills i néts a l’atur. I d’això no en té pas culpa la Catalunya ‘pagadora’ que paga, paga i paga: 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des de l’Estat espanyol. Quina llei, protectora de la dignitat humana, permet asfixiar a una nació ‘pagadora’ com Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: taIVFOXKSVk   sut4fl-YRbA  (en defensa de la família, en defensa dels treballadors, en defensa de la sanitat i educació públiques, en defensa de les pensions, en defensa de la dignitat humana).

———————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

   <<L’atur de la joventut porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el qual ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació. Durant la darrera dècada, per exemple, la detenció de joves va augmentar en un vuitanta sis per cent. Quina serà la xifra de la propera dècada, quan l’augment net de joves treballadors potencials en el mercat laboral ascendeixi quinze vegades més ràpidament que en la passada dècada? (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).    

                                                                                                Clinton – JFK

<<L’índex d’atur és sempre més alt entre els no qualificats. Dintre la nostra societat moderna inclús els graduats en segona ensenyança descobreixen que els seus coneixements avui dia són insuficients o inadequats. Però el Departament de Treball, en les seves inspeccions, mostra que l’índex d’atur obrer és molt més baix entre els que acaven la segona ensenyança que entre aquells que han deixat el seus estudis a mig acabar. Les darreres inspeccions demostren també que els índexs d’atur entre els graduats en col.legis superiors, és molt més baix que el registrat entre els graduats en la segona ensenyança. Però, malauradament, només un alumne de cada deu finalitza els seus estudis superiors. En resum, per molt difícil que sigui trobar llocs de treball per aquests vint-i-sis milions de nous treballadors que entraran a formar part del mercat laboral en els anys seixanta, més difícil serà encara trobar feina per els set milions cinc-cents mil nois i noies que no acabaran els seus estudis de segona ensenyança, incloent a gairebé dos milions i mig que tampoc acabaran els seus estudis d’octau grau. Els prego anotin bé aquestes xifres, perquè l’atur dels joves porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el que ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació.>> (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:pwTBncmzSTY

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Vers 1365-1370, data dels primers fogatges, la població, concentrada principalment a les ciutats, es veié reduïda a uns 850.000 habitants -500.000 del Principat, 300.000 del regne de València, 50.000 de les Illes. Els centres urbans, delmats per la pesta, foren refets per camperols a la recerca de treball, cosa que explica l’aparent continuïtat de la població urbana en perjudici de la ruralia, on, en realitat, les epidèmies no foren tan intenses. Heus ací una de les causes de la crisi rural i de la seva aparició una mica abans que els conflictes urbans. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Tot això provocaria una crisi econòmica, de quina manera es manifestà?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per sobreviure“. Gabriel García Márquez.

———————————————————————————————————-Adoració dels pastors, per Bronzino

   Els desitjo de tot cor un Feliç Nadal i Any Nou 2013 en els que la salut, la feina, l’estimació, la pau i la concòrdia siguin el centre de les seves vides, d’aquelles persones que tant estimen i de tots plegats. Que no ens falti l’ànim i l’empenta per anar cap a endevant, tots junts! Una abraçada.

———————————————————————————————————-

      El cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez   Sistach                                 

  (Fotografia apareguda a Clerical Whispers)

 El suport d’una alta jerarquia de l’Església catòlica  com és el del cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, (El Punt Avui, 09/12/12) a l’actual model lingüístic de l’escola catalana, és molt important. És un fet constatat a Europa i en el món que, tal com va assegurar el cardenal-arquebisbe, l’esmentat model evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i aconsegueix bon coneixement del castellà i català. Això només pot negar-ho la incultura total o un odi exacerbat contra la nació catalana o/i aconseguir més vots dels espanyols -es creuen tot el que diu el president Rajoy- per obtenir més poder absolut que, per ara, no l’hi ha servit de res important ni positiu de cara al progrés econòmic i social de les nacions d’Espanya. 

   Després de 29 anys d’aplicació del programa d’immersió lingüística, amparat per la Constitució, el coneixement de l’espanyol dels alumnes catalans és superior al que tenen els alumnes de comunitats monolingües. Com ha dit, en català i en castellà, el cardenal-arquebisbe de Barcelona, “evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i aconsegueix bon coneixement del castellà i català”. Amb aquesta opinió, Martínez Sistach se suma a les manifestacions en la mateixa línea realitzades per la Fundació Escola Cristiana o el bisbe de Girona a favor del model d’immersió lingüística en català i que el proper any complirà 30 anys.

   El model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya des de fa 30 anys ha donat uns excel.lents resultats tant pel que fa al domini del català com del castellà per part dels alumnes, però sobretot ha donat uns excel.lents resultats com a eina de cohesió social al nostre país. A Catalunya -que ho sàpiguen i ho saben tots els votants del ‘Partido Popular’ que l’hi han donat poder absolut-, no existeix cap conflicte lingüístic, malgrat algunes institucions i partits polítics vulguin fer creure el contrari. A la nació catalana, el català i el castellà conviuen amb plena normalitat.

   La ‘ignorància’ del ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, sobre el model català d’educació és patètica i impròpia d’un ministre d’un Estat europeu. La Unió Europea hauria d’intervenir immediatament ja que a Espanya -nació de nacions constretes i amargades- aquestes actuacions centralistes del nacionalisme espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, originen malestar, inestabilitat i manca de confiança. Aquest anar sempre contra Catalunya, sempre contra la nació catalana, sempre contra els Països Catalans no és normal en una democràcia europea. I això representa entorpir el desenvolupament económic i social de Catalunya, en perjudici d’Espanya i d’Europa. No és gens estrany que, en aquests moments, entre el 51% i el 57% dels ciutadans de Catalunya votarien a favor de la independència.

         Sàpiguen els espanyols, mal informats per columnistes que no en saben res sobre la realitat de Catalunya i, fins i tot, aquells que la transgredeixen, que l’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol. Tal com va dir el president Artur Mas, “no hi ha tema” i que “l’escola catalana seguirà funcionant com està funcionant”, tot i que va reconèixer que “si algun dèficit” té el model català és que cal millorar en l’educació del conjunt de llengües, a part del castellà, en altres idiomes. A Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol. És un bon sistema educatiu que compta amb l’aval científic de la Unesco. La Comissió Europea ho va recomanar a altres països amb realitats lingüístiques similars a les de Catalunya i que té l’aval del Tribunal Constitucional en sentència del 1995.

   El que pretén, doncs, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, amb aquests canvis que preveu l’avantprojecte de llei Orgànica de la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) -molt poc de millora, moltes retallades, molt d’anar sempre contra Catalunya i contra l’educació pública d’Espanya -nació de nacions- és, tal com ha dit el govern català, una reforma encoberta de la Constitució. Tot plegat una situació molt greu que posa a la democràcia espanyola damunt d’uns terrenys pantanosos. El rei haurà de romandre molt atent. Europa haurà de restar molt atenta. 

El rei i el ministre d’Educació i Cultura 

En un país europeu, demòcrata i competitiu, José Ignacio Wert, ministre espanyol d’Educació i Cultura, ja hauria d’haver presentat la dimissió. Però a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, l’europeisme, la democràcia i la competitivitat, romanen bastant soterrades per idees retrògades com les exposades pel senyor Wert: “espanyolitzar els nens catalans per permetre que els estudiants a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans que espanyols”. Aquest és l’objectiu de la ‘Lomce’, llei Orgànica de la Millora de la Qualitat Educativa, quan sigui aprovada mitjançant el poder absolut del ‘Partido Popular’? 

    Per la millora de la qualitat educativa i pública, són necessaris més recursos econòmics i menys retallades vergonyoses que ens han portat als darrers llocs d’Europa. A la nació catalana, l’educació i l’ensenyament són un mecanisme social per formar persones autònomes, ben preparades, solidàries i lliures.

   Escoltin, i els més de 5 milions de treballadors sense feina a Espanya.  S’en recorden senyors del govern del ‘Partido Popular’?

———————————————————————————-

 El vídeo

       Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:aLA_stPQuTg

       L’escola catalana també ensenya castellà i els nois i noies que surten als 16 anys o quan els avaluen als 14 anys de castellà treuen una nota per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat espanyol.

———————————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

“Tot i que els joves d’avui dia romanen a l’escola més temps que el que hi vàren estar els seus pares, l’índex de nois i noies que no estudien -quatre de cada deu-, és massa alt, al mateix temps que disminueixen les oportunitats de treball per els obrers sense qualificar…” (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

     <<Ja els treballadors amb menys de vint-i-cinc anys d’edat, encara que constitueixen menys de la quinta part de tota la nostra mà d’obra, formen la tercera part del nostre contingent de treballadors a l’atur. El darrer any, l’índex d’atur per els homes de vint-i-cinc anys o una mica més era de quatre coma quatre per cent.  Però per aquells que comptaven entre vint i vint-i-quatre anys, l’índex era del nou per cent, i per els de catorze a dinou pujava ja a un tretze per cent. Encara que la juventut d’avui dia roman a l’escola més temps que el que hi vàren estar els seus pares, l’índex de nois i noies que no estudien -quatre de cada deu-, és massa alt, al mateix temps que disminueixen les oportunitats de treball per els obrers sense qualificar en les factories, mines, granges, ferrocarrils, en la construcció i en els serveis. Endemés, l’índex d’atur és sempre més alt entre els no qualificats>>. (President John F. Kennedy, esmorzar cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:TdszWpTBLTQ

———————————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Del 1333 “lo mal any primer”, i sobretot del seguit d’epidèmies que culminaren en la ‘Pesta Negra’, del 1348, fins a la fi de l’edat mitjana, transcorregué un període arduós i de crisi pregona que afectà tot l’Occident i que se significà, dins els territoris catalans, per l’esfondrament demogràfic i per un creixent malestar social que menà, vers la segona meitat del segle XV, a l’exacerbació del problema remença, a l’esclat dels forans, a la guerra civil. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Vers 1365-1370, de quina manera es veié reduïda la població?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Escriure és l’ofici més solitari del món”. Bil Adler.

———————————————————————————————————-