La representant i vicesecretària d’estudis i programes del Partido Popular, Andrea Levy, va assegurar que “Catalunya viu una pel.lícula de terror protagonitzada per Puigdemont”. Encara és l’hora que el director Hitchcock o el seu successor, han d’oferir al president Puigdemont, un milió de dòlars pel seu paper en aquesta ‘pel.lícula’.
L’estratègia electoral de la por i de l’espantall , la fa servir Rajoy i el Partido Popular des de l’any 2006 en que es van dedicar -molt poca feina profitosa-, a la campanya de baixa utilitat i resultats que a la vista estan, de recollida de milions de signatures que més endavant es convertirien en vots per les generals -avançada campanya electoral-, contra la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, immemorial nació catalana, per el desenvolupament d’una veritable autonomia. No una pantomima i una burla. La facultat de governar-se per les pròpies lleis. Lliçó de Secundària.
Pel desenvolupament d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. No a una autonomia de pantomima i de burla. Més de 30 lleis socials i demanades pels ciutadans, empantanegades al Tribunal Constitucional pels recursos del Partido Popular. No fan ni deixen fer.
No només lleis imposades desde 700 quilòmetres de distància i on mai per mai s’han molestat en voler comprendre què és Catalunya. Només imposar i recaptar dels impostos dels ciutadans de Catalunya 16 mil milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del govern central, centralista i nacionalista espanyol del Partido Popular. Un sistema de finançament nefast, injust i insolidari que pateixen els ciutadans de Catalunya i que manté el desequilibri econòmic injust dels subsidis eterns. Subvencions en lloc de productivitat. Quatre Comunitats autònomes -autònomes?-, aporten a l’Estat més del que reben. Totes les altres Comunitats reben més del que aporten. Las cuentas del Gran Capitán.
“balances fiscals”, de la política del secretisme a la de la confusió
Recollida de milions de signatures arreu dels territoris que formen les nacions d’Espanya, contra l’Estatut legal d’Autonomia de Catalunya. Firmem contra Catalunya! deien. Mentrestant, Catalunya aporta un escreix de recursos impositius a l’Estat espanyol (diferència entre el que Catalunya aporta amb impostos i el que rep en forma de serveis i infraestructures) d’un 8 per 100 del Producte Interior Brut de Catalunya segons la metodologia de càlcul del flux monetari ( 5 per 100 segons el criteri del flux del benefici). Aquest escreix, que Catalunya envia a Espanya cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures, és d’una gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupostde la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat. La magnitud d’aquestes aportacions netes de fons té efectes negatius tant per a la població com per al desenvolupament de l’economia catalana.
La representant del Partido Popular, Andrea Levy, es va referir al procés d’independència català com una “pel.lícula de terror”. La pel.lícula de la por és la que dirigeix, des de l’any 2006, Rajoy i el Partido Popular quan van empènyer la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació.
Manifestació a Barcelona, 10 juliol 2010, d’indignació i disconformitat amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, pendent de renovació, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia, ratificat pels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana
Les sentències, després de quatre anys, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
“Un fallo más duro”
D’una manera o una altra i pel que veiem cada dia, el Tribunal Constitucional sempre falla a favor dels recursos de Rajoy i del govern del Partido Popular. El govern dels recursos i més recursos, el govern de la judicialització de la política, el govern de les inhabilitacions de representants i adversaris polítics elegits pels ciutadans de la nació catalana, per permetre que milions d’aquests ciutadans expressessin la seva opinió en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Una consulta democràtica.
Mariano Rajoy en un momento de confidencias con el antiguo militante de su partido y presidente del Constitucional, Pérez de los Cobos. EFE
Quina llàstima que el president Rajoy fes cas omís de la participació dels 2.305.390 ciutadans en el procés de participació del 9-N, queixosos del tracte rebut pel govern del Partido Popular des del seu inici de mandat i també des de l’any 2006. Una altra oportunitat perduda. Quina llàstima que el Tribunal Constitucional no fes de mediador entre el conflicte i problema espanyol entre Espanya i Catalunya i, retornés al president Rajoy tants recursos contra la Generalitat de Catalunya. Autonomia? Una altra oportunitat perduda. Si aquesta tasca de mediació s’hagués fet abans i es fes ara, el president Rajoy es veuria en la necessitat democràtica i política -tasca i esforç polític inclosos en els seus elevats emoluments- d’organitzar unes sessions de treball -les necessàries- entre el govern central i el de la Generalitat per solucionar el conflicte i problema espanyol amb Catalunya.
Head to head: Mr Cameron (left) faced Salmond (right) across the negotiating table table, watched by Scottish Secretary Michael Moore (second left) and Deputy First Minister Nicola Sturgeon
Des de l’any 2006 -l’Estatut d’Autonomia legal i ratificat pel poble, al Tribunal Constitucional i sentenciat quatre anys després-, milions de ciutadans de la nació catalana esperaven aquestes sessions de treball i enteniment. Això va quedar reflectit en els resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Rajoy no en va fer ni cas i, els resultats a la vista estan.
Els resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Expressió dels ciutadans de la immemorial nació catalana. Una gran oportunitat per a prendre nota i parlar. Contesta del president Rajoy i del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular: Quatre representants del poble, entre ells el 129è president de la Generalitat de Catalunya, denunciats, acusats, jutjats, processats, castigats, inhabilitats, multats…Com en el cas de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Un fallo más duro.
Llàstima de Tribunal Costitucional que no hi hagués i hagi empès al president Rajoy i al seu govern, a sentar-se a treballar mitjançant la política i no per la judicialització de la política. Llàstima de Tribunal Constitucional que ha renunciat a la mediació. Una altra oportunitat perduda. Catalunya, paga i calla!
La representant i vicesecretària d’estudis i programes del Partido Popular, Andrea Levy, es va referir al procés d’independència català com una “pel.lícula de terror”. La pel.lícula de terror real -no del cinema fantàstic de Sitges- es va viure i es segueix vivint, quan el després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, va empènyer la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunyaal Tribunal Constitucional espanyol, pendent de renovació i el seu constant intervencionisme centralista sobre l’autonomia -autonomia?- de Catalunya.
Clam del poble a favor de la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de la nació catalana en un referèndum. Sentenciat quatre anys més tard pel Tribunal Constitucional pendent de renovació. Tot ha anat derivant cap a un proper referèndum per la independència de Catalunya. Així ho demanen milions de ciutadans
El presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, a su llegada al acto de toma de posesión de los nuevos magistrados del TC. / PERIODICO (EFE / JAVIER LIZÓN)
El Tribunal Constitucional niega que la vía judicial pueda resolver el «problema» catalán
Solo tres días después de que el Consejo de Europa haya advertido a Mariano Rajoy de que no ve positivo utilizar el Tribunal Constitucional (TC) para sancionar o suspender a cargos públicos, el presidente saliente de esa institución, Francisco Pérez de los Cobos, se despidió de su puesto con una recomendación al Gobierno: hay que dejar de apoyarse en ese tribunal para intentar resolver el “problema” catalán y se debe dialogar de manera “urgente”.
PP, PSOE y C’s evitan el diálogo sobre Catalunya en el Congreso
El representant Francesc Homs, diputat del Congrés dels Diputats, condemnat pel Tribunal Suprem a un any i un mes d’inhabilitació, una multa de 30 mil euros, pel procés participatiu (consulta popular), del 9 de novembre de 2014
1.5 millones de personas se manifiestan en Barcelona en defensa del Estatut.
Diccionari de campanya
mediació zero: el Tribunal Constitucional podia haver fet de mediador. Una gran oportunitat perduda. El Senat podia haver fet de mediador. Una oportunitat perduda. També el rei d’Espanya, nació de nacions immemorials, podia haver fet de mediador. Una oportunitat perduda. La Comissió Europea, el Consell d’Europa, també podien haver actuat de mediadors. Unes oportunitats perdudes.
desunió europea: Les institucions europees actuen i es mouen, quan ja és massa tard. Per què dorm Europa?
dimissió útil: la del president Rajoy i la del seu Govern, per la seva enorme i reiterada equivocació de governar contra Catalunya.
pel.lícula de terror: ‘Psicosi’, d’Alfred Hitchcock.
Discurs que el president Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963
Speech that President Kennedy was going to pronounce to give to the City Council, Legislative Branch and Dallas Graduate Research Center, November 22, 1963
“Sempre s’escoltaran sobre la Terra veus dissidents expressant oposició sense alternatives, trobant faltes i cap virtut, percebent tenebres per tot arreu, i cercant influència sense responsabilitat. Aquestes veus sempre seran inevitables”. (JFK).
“Voices will always be heard on the Earth dissenting voices expressing opposition without alternatives, finding faults and no virtue, perceiving darkness everywhere, and seeking influence without accountability.These voices will always be inevitable.” (JFK).
<<Em sento molt honrat acceptant aquesta invitació per presidir la junta anual de l’Ajuntament de Dallas, en unió del Cos Legislatiu d’aquesta ciutat, i molt satisfet també de tenir oportunitat de saludar al Centre d’Investigació Graduada del Sud-Oest.
És adequat que aquests dos símbols del progrés de Dallas s’uneixin en el patrocini d’aquesta reunió. Doncs, representen, així se m’ha dit, les millors qualitats d’hegemonia i cultura a aquesta ciutat…, i la prefectura i la cultura són indispensables l’una a l’altre. El progrés de la cultura depèn de la prefectura comunal en el seu suport polític i financer, i el producte d’aquesta cultura, al seu torn, és essencial a les esperances de la prefectura per un continuat progrés i prosperitat. No és una coincidència que aquelles comunitats que posseeixen el millor en quant es refereix a mitjans d’investigació, tendeixin a atreure a les noves i pròsperes indústries. Felicito a tots aquells de vostès que avui es troben aquí, a Dallas, i que han reconegut aquests fets bàsics, com així ho demostra la creació de l’únic i emprenedor Centre d’Investigació Graduada>>.
Dallas 1963 by Bill Minutaglio and Steven L. Davis
<<Aquest llaç d’unió entre la prefectura i la cultura no és essencial només a nivell comunitari. És encara més indispensable en els assumptes mundials. La ignorància i l’errònia informació poden perjudicar al progrés d’una ciutat o d’una empresa…, però poden, si se’els deixa florir en política estrangera, perjudicar a la seguretat d’aquest país. En un món aclaparat per problemes continus i complexes; en un món ple de decepcions i irritacions l’hegemonia nord-americana ha de guiar-se per les llums de la cultura i de la raó o, en cas contrari, aquells que confonen el retòric amb la realitat, i el plausible amb el possible, guanyaran ascendència popular amb els seus, pel que sembla, ràpides i simples solucions de tot problema mundial>>. (Discurs que el president John F. Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963).
Seguretat Social pública i universal per a tots els nord-americans. With cancer treatment included.
————————————————————————————————————————
La pel.lícula
Camins de glòria
Senderos de glòria
Paths of Glory
A França va ser prohibida fins l’any 1975
A Espanya va ser prohibida fins l’any 1986
Encara és prohibida a la gran pantalla?
“Las ejecuciones son un tónico para la división entera. Hay pocas cosas tan estimulantes y alentadoras como ver morir a otros”. (Frase de la pel.lícula ‘Camins de glòria).
Camins de glòria (títol original en anglès Paths of Glory) és una pel,lícula estatunidenca dirigida l’any 1957 per Stanley Kubrick. Encara que considerada una obra mestra del director, ha patit un llarg periple de prohibicions a tot el món pel seu contingut antimilitarista. Va ser prohibidaa França fins al 1975 i a Espanya fins al 1986.
França, 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta tasca a l’ambiciós general Mireau. Aquest, al seu torn, ordena al coronel Dax que encapçali l’atac. La presa del turó resulta un infern, i el regiment torna a les seves posicions. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix castigar i donar exemple als soldats.
Títol clau dins del cinema antimilitarista, la pel.lícula transcorre en el context històric de la Primera Guerra Mundial, concretament l’any 1916, durant l’anomenat període de la “guerra de trinxeres” (a causa de l’estancament dels fronts). Podem considerar que l’acció se situa entre el setembre i l’octubre al front occidental, a la frontera entre França i Alemanya, (estabilitzada aleshores a uns 30 km de París), concretament prop de l’estratègica posició d’Agnoc.
“Por Dios, tal vez lo consigamos, sabemos que es imposible conseguir la colina, pero tal vez sea posible conseguir la medalla”. (Frase de la pel.lícula ‘Camins de Glòria).
El general Mireau és el responsable del conjunt de trinxeres de la zona d’Agnoc, i per tant es fa càrrec d’uns 8.000 soldats. És per la gran responsabilitat que això representa que, quan el general Broulard li proposa conquerir el Turó de les Formigues, 0bjectiu que costaria gran quantitat de vides, refusa immediatament l’oferta. Finalment, però, i a causa de la seva corrupció i ambició pel poder, Mireau es deixarà temptar i acabarà accedint a l’empresa en el moment en què Broulard li ofereix a canvi un ascens fins a la posició de comandant de la Desena Divisió, càrrec que sempre havia somiat.
Kubrick aprofita aquesta adaptació d’una novel.la basada en fets reals per a criticar durament, en general, l’absurditat i cruesa de totes les guerres i, particularment, la corrupció i deshumanització dels alts càrrecs de l’exèrcit, la dura disciplina que imposen i la glòria implacable de la jerarquia militar.
Pero lejos de estar a salvo, les espera la ira y venganza del general, que ve alejarse su personal “sendero de gloria” y decide como escarmiento hacerles pasar un consejo de guerra
El quart llargmetratge de Stanley Kubrick no va tenir aparentment problemes als Estats Units. La preponderància d’idees dretanes fomentades des del poder pel general Eisenhower i materialitzades contra els intel.lectuals pel senador McCarthy no dificultaren l’estrena del film. Però, d’una manera sospitosament subtil, els grans circuits li van donar l’esquena i la restringida exhibició el van convertir en una empresa ruïnosa, amb números vermells absolutament irrecuperables. Kubrick anava a percentatge i va confessar que ni ell ni la resta de l’equip van cobrar mai un sol dòlar pel seu treball.
“Los soldados son como niños. Al igual que a una criatura quiere que su padre sepa mantenerse firme, las tropas quieren disciplina. Y una forma de mantener la disciplina es fusilar a un hombre de vez en cuando”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Gloria’).
La pel.lícula se situa, en la filmografia del realitzador, al centre de la primera etapa, immediatament després d’Atracament perfecte i abans d’Espàrtac. En aquella època, Kubrick encara tenia problemes per a trobar finançament per a les seves pel.lícules, i va necessitar la intervenció de Kirk Douglas, molt interessat pel tema i per les possibilitats que li brindava el seu teòric paper, perquè la United Artists portés a terme el projecte.
“Si esa orden era imposible, la única prueba que podían aportar eran sus cadáveres al fondo de las trincheras. El deber de los soldados es obedecer, aunque les conduzca a la muerte”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Glòria’).
Camins de glòria, basat en un relat de Humphrey Cobb, i en una línia semblant al fil posterior de Joseph Losey King & Country, es dedica a disseccionar els valors que conformen la mentalitat castrense, desvetllant el seu caràcter irracional. Tot això s’aconsegueix a través d’una narrativa que combina el sentit de la tensió amb una generosa emotivitat. (De Viquipèdia).
Repartiment
Kirk Douglas: el coronel Dax
Adolphe Menjou: el general Boulard
Ralp Meeker: Paris
George Macready: el general Mireau
Timothy Carey: Férol
Joseph Turkel: Arnaud
Wayne Morris
Richard Anderson: el comandant Saint-Auban
Susanne Christian
Producció: James B. Harris
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham, Jim Thompson
Música: Gerald Fried
Fotografia: Georg Krause
Muntatge: Eva Kroll
Productora: Bryna Productions
Distribuïdora: United Artists
“Señorías del Jurado, encontrar culpables a estos hombres sería un crimen que les perseguiría hasta el dia de su muerte.” (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de glòria’).
“Hay ocasiones en que me avergüenza ser un miembro de la raza humana. Y hoy es una de ellas”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Glòria’.
<<L’horitzó present i futur de Catalunya està marcat per aquesta paraula: referèndum. Per molts, és la clau que obre totes les portes, per d’altres, és el camí que tanca la porta del diàleg. El camí del diàleg l’ha tancat unilateralment el govern de l’Estat i totes les instàncies afins, polítiques i judicials, amb reiterats i humiliants cops de porta des de fa molts anys, i especialment des de la sentència de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya…>> (Joaquim Nadal i Farreras, rotatiu ‘El Punt Avui’).
Paraula de moda: cop d’estat. És normal en una nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i, on tants forats té un colador com cops d’estat, pronunciaments, rebel.lionsi imposicions militars a Espanya. Es parla de 40 cops d’estat importants. Javier Fernández López porta anys estudiant la història militar en les seves diferents vessants: “En los últimos 200 años se han dado más de 500, algunosde ellos muy pequeños, que sólo consistieron en expresar una opinión, pero 40 fueron muy importantes”.
Catalunya, immemorial nació catalana, no organitza cap cop d’estat. No té exèrcit. És una nació d’acolliment, igualtat, pau, pactisme pel progrés social i econòmic i treball. Pateix un injust, nefast i insolidari sistema de finançament. Els cops d’estat han estat sempre contra Catalunya. Els seus ciutadans si que paguen impostos per l’exèrcit espanyol i per molts altres estaments. Cada any, 16.000 milions d’euros, un 8,5% del PIB català, surten de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, que governa amb el suport del Partido Socialista ObreroEspañol -molt poc socialista i obrero- i Ciudadanos, de la qual formació política l’eurodiputada Carolina Punset: “acusa a Rivera de convertir a ‘Ciudadanos’ en una ‘veleta’ y una ‘marca blanca’ del Partido Popular”.
“El gran problema que patim es diu espoli fiscal”, exclama el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. I, anteriorment, ja va ser a dir-ho al president Rajoy a la Moncloa, una vegada i una altra, el president Artur Mas, actualment denunciat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat i inhabilitat. Processos judicials en lloc de treball polític i democràtic, per resoldre el problema i conflicte entre Espanya i Catalunya, avivat a gran escala pel Partido Popular des de l’any 2006.
La dreta radical i autoritària, gens autonomista, mai ha sabut governar a Espanya. Sempre, conflicte rere conflicte. Ja ho repeteix una vegada i una altra -però no és escoltat- el rei Felip VI quan assumeix la diversidad territorial d’Espanya i reconeix el autogobierno de sus nacionalidades y regiones. Que no vol dir un autonomisme de pantomima amb una Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, legal, ratificat pels ciutadans de Catalunya i sentenciat i destrossat pel Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, després de quatre anys de ser arrossegat, de forma injusta i innecessària, per part del Partido Popular. Una llei orgànica d’Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i referendat pel poble català, tal com estableix la Constitució.
L’estratègia electoral equivocada, errònia i irresponsable de governar contra Catalunya, representa el gran fracàs del Partido Popular que hauria d’obrir pas a dimissions urgents
La vicepresidenta del Gobierno fue la encargada, junto a Federico Trillo, de presentar el recurso del PP contra el Estatut de Catalunya en el Tribunal Constitucional. Archivo EFE
De la manera en què es va actuar contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -actitud separadora i de recollida de signatures- si que va ser un cop d’estat. Mai per mai el Partido Popular tenia que haver portat -podia haver portat- la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia -votat i referendat pel poble- al Tribunal Constitucional no renovat. Mai per mai el Tribunal Constitucional, pendent de renovació, tenia que haver acceptat a tràmit una Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –votat i referendat pel poble i, quatre anys més tard, durament sentenciat. La pròpia Constitució espanyola i la Declaració Universaldels Drets Humans, amparan la votació del poble català.Aqui va començar el conflicte que cada vegada s’ha fet més gran i que, durant 11 anys -els del Partido Popular a l’oposició i els del govern del president Rajoy- no han fet res, absolutament res per tal d’organitzar unes sessions de treball polític -govern espanyol i el de la Generalitat- per aconseguir arribar a uns acords positius amb Catalunya, immemorial nació catalana, que ja genera un 19,03% del PIB global de les nacions que formen Espanya.
Set milions i mig de catalans esperaven i confiaven en aquestes sessions de treball i acords, però, l’actitud errònia de l’statu quo per part de Rajoy i el seu govern, és la causa de que més del 80% dels ciutadans de Catalunya vulguin, ara, votar en un referèndum. Encara hi ha temps per deixar enrere aquest statu quo a favor de l’Estat dominador, que el que pretén és mantenir l’ambigüitat sobre la situació del conflicte i problema espanyol amb Catalunya, de manera que s’evita explicitar i solventar els factors d’enfrontament que existeixen.
Pel que fa a que Catalunya va aportar el 19,03% del PIB espanyol -el màxim des del 2000-, destacats economistes expliquen en un document que “Espanya no ajuda a Catalunya ni amb serveis ni amb infraestructures, amb la qual cosa l’acció del govern espanyol dificulta la productivitat i competitivitat de l’economia catalana i de retruc les economies espanyola i europea, que veuen com l’Estat espanyol frena un dels seus principals motors econòmics”.
Si la Constitució, les lleis i l’actual Govern espanyol no ajuden a solucionar aquesta situació, és evident que cal la seva reforma i canvi. Fins i tot, si el president Rajoy representa una obstrucció en lloc d’un desencallament i via de solució, caldria que valorés la seva dimissió. Mentre, vacacions anul.lades per a tothom, en tant no es produeixi una actuació pròpia del que hauria de ser un estadista europeu del segle XXI: convocar l’obertura de sessions de treball entre Govern espanyol, Generalitat de Catalunya -que fa anys que ho demana- i Comissió Europea, per tal d’aconseguir una solució que sigui exemple de valors democràtics i de progrés.
L’expresident de la Generalitat Artur Mas ha demanat al futur Govern espanyol que aposti pel diàleg amb el Govern per “millorar el clima” entre les dues …
Artur Mas. Actualment denunciat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat i inhabilitat. Diàleg? Mà estesa?
L’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, ha considerat aquest dimarts que les diferències entre el Govern de Catalunya i l’Executiu espanyol se solucionen amb diàleg i treballant “pel bé comú”, posant-lo per davant dels interessos personals i polítics. (El Nacional)
Demana “no desesperar” en el diàleg entre Catalunya i la resta d’Espanya
L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha afirmat aquest dimarts que veu el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com “una persona de diàleg que sap parlar amb altres persones amb diferent pensament” i opinió.
Reclama “una trucada” de Rajoy, que nega que hagi volgut negociar fins ara
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, reclama al govern espanyol voluntat real de negociació perquè considera una estratègia de “maquillatge” l’anomenada “operació diàleg” tenint en compte que, en el seu cas, l’únic diàleg que ha existit ha estat “amb els tribunals”, en referència a la seva imputació i al fet que des que es va anunciar la suposada voluntat de diàleg “hi ha hagut més processos judicials que mai”.
El Rey ha pedido a los parlamentarios reunidos en la solemne sesión de apertura de la XII legislatura el «diálogo y entendimiento» exigible a «cualquier régimen de libertades», un diálogo que, ha advertido, «debe ser sincero y leal» e impulsado por el «espíritu fraternal entre todos los españoles».
(seguirà)…
———————————————————–
El Deure i la Glòria
Actitud cap als negocis
<<En el grau en què vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis -va dir el president als membres de la Cambra de Comerç dels Estats Units-, els nostres interessos són idèntics, ja que, al capdevall, nosaltres, en el govern nacional, disposem de gran part d’aquests beneficis. Pero els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trobaran en perill, d’acord amb el grau en què vostès vulguin elevar els seus preus per aconseguir aquests beneficis>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 d’abril de 1962).
Edificio de la Cámara de Comercio de Estados Unidos, ubicado en el No 1615 H Street, NW, en Washington, D.C.
<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia en l’interès nacional i internacional ha estat tant directa com avui. Aquesta Administració, els ho asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació sobre el problema cost-beneficis que aclapara la indústria nord-americana. Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure no hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…(President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 d’abril de 1962).
La sobirania comtal nasqué, segons Ramon d’Abadal, per l’horror al buit polític: la debilitació i anul.lació del poder franc comportà una correlativa afirmació del poder comtal. Fou filla, doncs, ensems de causes passives i d’actuacions positives.
Hom pot trobar fàcilment supervivències visigòtiques en el decurs dels segles IX, X i XI, i encara més enllà, <<perquè aquesta supervivència existeix i, a més, és bàsica>>. És el mateix Ramon d’Abadal: <<Però no és més que supervivència. No és ja un element actiu que pugui animar reaccions vitals importants, que pugui ésser ferment de profunds moviments espirituals i polítics>>.
Així, <<la marxa dels comtes catalans cap a la sobirania no fou pas encoratjada pel visigotisme ni per cap altre sentiment nacional, que no existia. Fou ocasionada pel fet de la desintegració general del regne franc, creació superior a la mida del temps i per això mateix inviable i utòpica. Les circumstàncies ens lligaren al regne en el seu moment efímer de màxima esplendor, però a mesura que aquell regne anà desfent-se per pròpia consumpció, anà afermant-se cada vegada més el poder de les autoritats locals, que trobà concreció segons factors històrics, sovint ocasionals, en nuclis més o menys extensos, els principats, dels quals ens parlen els historiadors francesos; a casa nostra atomitzant-se en els comtats per manca d’un llaç superior de jerarquia en els moments precisos en què s’inicià l’acompliment de l’evolució.>> (Ulisses 11).
Rompre Espanya! criden els separadors. Ho fan des de l’any 2006 quan es va empènyer la massacre injusta i autoritària de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pels ciutadans, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat. Un Estatut legal portat davant el Tribunal Constitucional per part del Partido Popular isentenciat quatre anys més tard. Un milió i mig de ciutadans de Catalunya al carrer. Ara, després d’onze anys d’aquest fet catastròfic i separador, ho pateixen totes les nacions immemorials que formen la denominació Espanya. Són aquestes nacions representades com Estat, les que han de decidir -dret a decidir- quin poder limitat atorguen al govern central i no a l’inrevés. Com a immemorials ja tenen una gran voluntat i capacitat per fer-ho i decidir -dret a decidir- per elles mateixes. Ja n’hi ha prou de la mediocritat dels centralismes ineficaços. La nació catalana que ja aporta més del 19% del PIB espanyol, ha estat empesa cap a un referèndum d’independència degut a l’intervencionisme ofegador del govern del Partido Popular –injust i insolidari dèficit fiscal- i el menyspreu cap a una veritable autonomia amb representants del poble català querellats, jutjats, processats, castigats, multats, inhabilitats…per treballar mitjançant la política a trobar solucions justes, davant el problema i conflicte espanyol amb Catalunya iniciat l’any 2006. Quin gran i greu error polític! Quina injustícia! Quina confrontació i enfrontament! Quin extremisme i radicalisme! Quina manca de concòrdia! recórrer els territoris de les nacions que formen Espanya, demanant signatures i més signatures -estratègia electoral- en contra de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pels seus ciutadans.
Davant de tot això, on eren i on són “la moderación, la tranquilidad, la concordia ylas buenas formas…” per les que, ara, advoca el president Rajoy? On eren i on són “para rebajar la tensión” y favorecer “la mesura, la moderación i el entendimiento” per les que ara advoca el president Rajoy?
Treball per aconseguir resolucions polítiques i democràtiques, no processos judicials a representants catalans en lloc de desenvolupar la tasca política i remunerada
Catalunya, immemorial nació catalana, sense l’Estatut legal d’Autonomia i llei orgànica, ratificat pel poble i sense cap opció de diàleg, converses, sessions de treball polític i, només intervencionisme autonòmic i inhabilitacions dels seus representants, treballa per un referèndum legal, democràtic, integrador de les nacions immemorials que formen la denominació Espanya, aclaridor i que ofereixi resposta a les necessitats i aspiracions d’un veritable autogovern als 7.500.000 ciutadans de Catalunya
Rompre Espanya! Cop d’estat! diuen des de la capital de la nació castellana. El del general Franco, és clar! Quaranta anys de dictadura; quaranta de democràcia. Rara ella. Empat. Zero i tornar a començar. Catalunya: a l’exili! Per demanar una autonomia real, justa i veritable. Per demanar un finançament just i solidari. Per poder treballar perquè a Catalunya la salut, l’ensenyament i els serveis socials estiguin al mateix nivell que a Europa. Però aquest dèficit fiscal ho fa impossible. Catalunya aporta ja més del 19% al PIB espanyol i és la penúltima comunitat en rebre recursos del sistema de finançament.
Què sap la dreta radical de tot això! Res. Fracàs absolut. Dreta radical, centralista, separadora, nacionalista espanyola, i amb poder absolut, que mai ha sabut governar Espanya. Només estratègia electoral. Els milionaris, més milionaris; els pobres, més pobres i marginats. A la nació catalana, milions de ciutadans ho denuncien units. Cada dia, malgrat les impugnacions del Partido Popular i de Ciudadanos -intervencionisme retrògad-, davant el Tribunal Constitucional espanyol.
Recollida de signatures contra l’Estatut legal i llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Aznar, Rajoy, Trillo, Sáenz de Santamaría, Tribunal Constitucional no renovat… Enrere, enrere i més enrere. Cap als anys seixanta del franquisme. Inestabilitat econòmica i social. Adolfo Suárez, president, unificador i menyspreador de l’immobilisme carpetovetònic.
Rajoy advoca ara -no l’any 2006-, per “rebajar la tensión” y favorecer “la mesura y la moderación” en la vida política. Per “la moderación, la tranquilidad, la concordia, el entendimiento, y “porque es lo que quieren la mayoría de los españoles, que están por la moderación”. Sobretot tots aquells milions de ciutadans de les nacions d’Espanya que van ser impulsats a signar contra la l’Estatut legal i Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Signar contra Catalunya”, deien. Signatures que més tard serien vots a favor del candidat Rajoy.
Ara, Rajoy, reclama “respeto y buenas maneras” front a “la retórica de la confrontación y el enfrentamiento”. Rajoy demanda “dejar de lado el extremismo, el radicalismo, el griterío y la falta de concordia y la crispación…” Des de l’any 2012 que el després president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, -avui querellat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat, inhabilitat, així com altres representants catalans-, va anar a la Moncloa així com en altres ocasions posteriors, encara és l’hora que la Generalitat de Catalunya espera i reclama l’inici d’unes sessions de treball polític i no judicial amb el Govern de Madrid, per tractar sobre el problema i conflicte espanyol amb Catalunya i, d’aquesta manera, “rebajar la tensión” y favorecer “la mesura y la moderación” en la vida política y facilitar “el entendimiento” tal com demana el president Rajoy. Els ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana, ho demanen des de l’any 2006. I des de l’any 2012. I del 2013. I del 2014. I del 2015. I del 2016. Després d’onze anys de demanar-ho, ja veuen el resultat. Un sol i únic camí: referèndum i democràcia. És la resposta als inefables separadors.
“La mà estesa al president Puigdemont”, diu el Govern espanyol, però, no convoca el dia, l’hora i el lloc per l’inici de converses i sessions de treball amb el govern de la Generalitat de Catalunya
Espanya nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. El ‘Partido Popular’, que governa amb el suport del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’,on porten Espanya?
—————————————————————————————————————————
El Deure i la Glòria
Actitud cap als negocis
<<Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure ho hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades per els beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
<<No vull significar amb això que ens hàgim apartat dels mercats mundials, o que els hàgim perdut, ja que les nostres exportacions de productes, que arriben a la xifra de vint mil milions de dòlars, indiquen que això no ha passat. I els nostres preus han millorat en els dos o tres últims anys. Però si hem d’enfrontar-nos amb la fuita de l’or, d’una o altra forma hem d’eliminar el dèficit en la nostra balança de pagaments i continuar, almenys així ho crec jo, amb la reducció de les nostres extenses obligacions internacionals; hem d’evitar la inflació, modernitzar la indústria nord-americana i millorar la nostra posició en els mercats mundials>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia en l’interès nacional i internacional ha estat tant directa com avui. Aquesta Administració, l’hi asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació sobre el problema cost-beneficis que aclapara la indústria nord-americana. Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure no hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
Yes to Kennedy; Not Trump
—————————————————————————————————————————
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
Afogament de la llengua catalana des de l’any 1715
Drowning of the Catalan language since 1715
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (Revista Presència – rotatiu El Punt Avui)
1837
“Ninguno hable palabra que no sea en castellano”
Una sortija de metal
Edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837
I continuava: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irà aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo mas pronto convendrá también señalar a los mas adelantados algun privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitaran sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.”
Si els mestres segueixen aquestes instruccions, faran mérits: “El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sebcilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de exámen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto.” (Revista Pesència – rotatiu El Punt Avui).
Des de la platja de la Fosca, en l’elevació del promontori de més enrere, un crepuscle d’inici del dia dóna lluminositat a les pedres de gairebé 750 anys, de l’antiga fortalesa medieval de Sant Esteve de Mar. El castell fou construït sobre una vila romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. Els primers documents que el citen daten del segle XIII, quan Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, el comprà a la Seu de Girona el 1277 en nom del rei Pere el Gran; pertanyia a la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà (avui Sant Joan de Palamós). L’objectiu era fundar-hi la vila i port reial, constituint així l’origen de Palamós.
Retallar, destrossar, mutilar l’Estatut legal de Catalunya i la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després d’onze anys: referèndum del poble i la democràcia
Sempre contra Catalunya, immemorial nació catalana. Catalunya, paga i calla
No és només el referèndum. És la defensa de la democràcia, la llibertat, el dret a decidir, el veritable Estat autonòmic, no una autonomia de pantomima. El progrés econòmic i social, garantir les pensions tant amenaçades, la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -sentenciat- ratificada pel poble, un finançament autonòmic just. La defensa dels valorspolítics i socials d’Europa que la nació catalana va ser part fundadora, la defensa de les nacions immemorials que formen Espanya, lliures, progressistes, federals, econòmicament i socialment fortes i sense dependre sempre del papá Estat. La defensa del diàleg, l’enteniment i les sessions de treball amb el govern espanyol que diu que té la mà estesa però mai no convoca la taula de treball. Convoqui, president Rajoy, el dia, l’hora i el lloc. Si no ho vol fer, si us plau, faci un pas al costat i presenti la seva dimissió.
‘Parlar’, ‘Hablar’, ‘Speak’
Parlament ve de la paraula ‘parlar’
Parlamento ve de la paraula hablamento?
Diputats de diversos països del continent han expressat públicament la seva preocupació pel fet que la presidenta del Parlament de Catalunya (‘parlar’) pugui ser suspesa per haver permès un debat
Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya
Insòlit, increïble, després de 40 anys de democràcia a les nacions immemorials que formenla denominació Espanya, que es vulgui processar a la presidenta del Parlament de Catalunya
La mel la fabriquen les abelles. Això, ho sap tothom. Des de Brisbane fins a Osorno. Al Parlament, en aquest cas el de Catalunya, nació catalana, els representants del poble allà hi són per parlar i fer lleis del segle XXI d’acord amb les demandes dels ciutadans. Per això els han votat. La presidenta del Parlament de Catalunya es diu Carme Forcadell. I existeix preocupació a les nacions immemorials que formen Espanya, a Europa i al món, de que l’esmentada representant pugui ser processada i suspesa per haver permès un debat parlamentari en el ple d’un parlament escollit per les urnes.
Quaranta anys de democràcia, després de quaranta de dictadura militar com a conseqüència del cop d’estat del general Franco i anteriors dictadures, cops d’estat, pronunciaments, revoltes… -la història d’Espanya n’està plena- indicarien una certa inestabilitat política i manca de seguretat en viure la democràcia. Una fluixa i feble experiència en la resolució dels problemes i conflictes polítics. Com el d’Espanya amb Catalunya, que està donant la volta al món i dóna la sensació que ens trobem en segles anteriors.
Preguntes també com aquella que resa així: Que no cobren sucosos emoluments els representants polítics per realitzar amb eficàcia el seu treball polític? Escoltin! que tot aquest embolic es manté des de l’any 2006 en el que el després cap de l’oposició Mariano Rajoy Partido Popular va portar davant el Tribunal Constitucional espanyol no renovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -legal- i Llei Orgànica de obligado cumplimiento ratificat pels ciutadans de la nació catalana. Tampoc des de l’any 2011 en que el president Rajoy va iniciar el seu mandat, s’ha arribat a un treballat i productiu resultat per solucionar el problema i conflicte espanyol amb Catalunya. Sis anys després ja veuen els resultats. I, encara cobren els sous que els paguen els ciutadans amb els seus impostos?
“Dinamitar l’Estat és permetre la corrupció, que suspenguin lleis contra els desnonaments, contra la igualtat efectiva i contra la pobresa energètica, i que coartin la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats del Parlament”.
La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha volgut reaccionar a la presentació de la querella de Fiscalia per permetre el debat de les conclusions de la comissió del procés constituent, amb contundència.
Com que el fiscal l’acusa al seu escrit de voler “dinamitar l’Estat”, Forcadell ha replicat que per a ella “dinamitar l’Estat és permetre la corrupció, que suspenguin lleis contra els desnonament, contra la igualtat efectiva i contra la pobresa energètica, i que coartin la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats del Parlament”.
La presidenta, de fet, no entén com el fiscal pot parlar de dinamitar l’Estat per “senzillament debatre al Parlament, quan al Parlament hi són per debatre i els ciutadans volen que debatem i parlem sobre els que el preocupa i el que està al carrer”. “Que es miri l’Estat cap a dins, que miri la corrupció, les lleis que ha suspès que eren per ajudar les persones que més ho necessiten”, ha sentenciat.
La presidenta de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, ha denunciat aquest dimecres a Brussel·les que els desnonaments a l’Estat espanyol suposen una “violació sistemàtica dels drets humans”. En una intervenció a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, Colau ha avisat als eurodiputats que la Unió Europea té “una oportunitat” de demostrar que la seva utilitat. “Europa no li pot donar l’esquena als ciutadans”, ha reclamat Colau mentre defensava les quatre denúncies de ciutadans de l’Estat que exigeixen l’aplicació de la dació en pagament i reclamen la creació d’un fons públic per ajudar a trobar allotjament temporal a les persones que han estatdesnonades. (24-04-2013).
La de pobresa energètica, una altra llei del Parlament de Catalunya enviada pel Partido Popular -ja en van més de trenta-al Tribunal Constitucional espanyol. L’autonomia a les escombraries. Estado autonómico?
Amb tot, Forcadell no s’ha mostrat sorpresa perquè el fiscal en cap de Catalunya hagi presentat la querella contra ella, tal i com li va ordenar Fiscalia General de l’Estat. “Ningú esperava una cosa diferent i tothom sabia que acabaria passant. Aquesta querella demostra el que sempre hem dit, que a l’Estat espanyol no hi ha separació de poders”, va valorar Forcadell, tot reiterant que creu que en el debat que porta a la querella ella va “complir amb les funcions com a presidenta”.
Imagen de archivo de Francisco Pérez de los Cobos -després president del Tribunal Constitucional espanyol- junto a Mariano Rajoy que, actualment, no porta a terme les sessions de treball que aportin soluciones davant del problema espanyol amb Catalunya. El gran fracàs del president Rajoy, Partido Popular, i els partits de Ciudadanos y Partido Socialista Obrero Español , escindit en dos grups, molt poc socialista i molt poc obrero
Davant la presentació d’aquesta querella, Carme Forcadell va assegurar estar “tranquila” i disposada a “fer tota la feina que tenim per endavant”. Si fruit de la denúncia acaba sent citada a declarar al TSJC, la presidenta va assegurar que acudirà perquè vol “defensar el que va fer allà on faci falta”. “Vaig fer el que havia de fer”, ha dit. De fet, està convençuda que el procés judicial no pot acabar amb la seva inhabilitació. “No ho contemplo, perquè seria tan gros que ni ho contemplo”, va sentenciar. (Agències – rotatiu El Punt Avui).
Dinamitar l’Estat i la democràcia és portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per part del Partido Popular, davant del Tribunal Constitucional espanyol no renovat i sentenciat quatre anys més tard, després de ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana. Davant d’aquest fet tant greu i de l’intervencionisme constant sobre l’autonomia constitucional de Catalunya, per part del Partido Popular, els ciutadans de la nació catalana demanden un referèndum ja que es nega una resposta d’enteniment polític per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Catalunya, paga i calla.
La nació catalana exemple de diàleg – ja ho va demanar el president Mas ( avui processat i castigat) a la Moncloa l’any 2012 i en ocasions posteriors-, exemple de democràcia i escoltar el clam dels ciutadans de Catalunya, clam que no escolta Rajoy
A favor del treball, l’ocupació, el dinamisme empresarial i industrial, l’expansió de les empreses, competitivitat, exportació, salaris, costos, evitar la inflació…al servei de la gran nació d’Estats federals lliures, que també són Estat, i dels seus ciutadans
<<Aquest és el moll del problema que en recents mesos ha estat ocupant l’atenció de tants de nosaltres, dels nostres esforços per persuadir al sindicat de l’acer perquè acceptés un acord no inflacionari de salaris, i de persuadir a les empreses de l’acer que realitzaran tot possible esforç per mantenir l’estabilitat de preus>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril de 1962)
Blackwater Canyon, Lindy Point provides one of the one of the most famous views in all of West Virginia.
<<En la batalla competitiva pel mercats mundials, de la qual depèn la balança de pagaments, estic completament segur de que el nostre historial a partir de la fi de la guerra de Corea no és totalment satisfactori per a cap de nosaltres. Des del final de la guerra els nostres preus d’exportació es van elevar un onze per cent, mentre que els preus d’exportació del Mercat Comú s’han mantingut inalterables. Hi va haver importants increments en els salaris durant aquest període, com tots sabem. El nostre nivell de sous a les grans indústries va augmentar el trenta per cent, però a la vegada va augmentar en un cinquanta-vuit per cent tant a França com a Alemanya. Però també la seva producció per hora-home va augmentar prou perquè els seus costos per unitat de producció s’elevessin menys que els nostres. Durant aquest període, els nostres dipòsits d’or s’han vist reduïts en cinc mil milions cinc-cents mil dòlars>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats d’Units, Washington, D.C., 30 abril 1962)
————————————————————
—La frase—
<<Tota llei que violi els drets inalienables de l’home és essencialment injusta i tirànica, no és una llei en absolut>>(Maximilien Robespierre)
<<Any law that violates the inalienable rights of man is essentially unjust and tyrannical, it is not a law at all>>(Maximilien Robespierre)
————————————————————
Els colors del món
Foto: Ramon Prats
Des de la Fosca -Palamós, Costa Brava-, al fons, en la llunyania, el paratge de Castell i Cala Estreta. El Sol està sortint i aquest crepuscle dóna vida a un dels paisatges perduts de la Costa Brava (Catalonia). Per això mateix, tant conservats com elogi al patrimoni de la natura i d’un món que, quan més perdut, sembla que més salvat.
El canvi climàtic provocat per una determinada manca d’intel.ligència i la irresponsabilitat humanes, provoca la progressiva destrucció de la vida del planeta Terra
We are with President John F.Kennedy
————————————————————
Immobilisme, centralisme, mediocritat. La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar Espanya. Conflicte enorme assegurat. La història per testimoni. Ara, en un estat de pecats capitals degut a tantíssima corrupció, -les empreses de les nacions immemorials que formen la denominació Espanya, hauran de seguir treballant, negociant i venent a l’exterior, si poden- s’imposa cada vegada amb més claredat un canvi de govern central no centralista ni intervencionista, i, solucionador del problema i conflicte espanyol amb la Catalunya pagadora que rep molt i molt menys del que aporta. I no només el Govern espanyol, també, el seu president Mariano Rajoy. Ho han fet i ho fan molt malament. El cas del problema i conflicte amb Catalunya s’ha anat inflant, des de l’any 2006, com un titanosaure -Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya- ratificada pels ciutadans de la nació catalana i sentenciada degut al recurs del Partido Popular. Els constants recursos separadors i provocadors del conflicte continuat, així com la judicialització de la política. I, ara, som on som. Democràcia torpedinada. Estranyesa i perplexitat a la Unió Europea pel problema i conflicte espanyol amb Catalunya que, fins i tot, hi ha països que ja s’han ofert per ajudar a una mediació política. Immobilisme, centralisme, mediocritat. Catalunya, la immemorial nació catalana, segueix demanant al govern espanyol que posi una taula de treball per celebrar les sessions que facin falta per arribar a acords efectius. Rajoy no vol posa ni seure a la taula. Malament, molt malament.
Dinosoria
Des de l’any 2006 -Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, ratificada pels ciutadans de la nació catalana i sentenciada degut al recurs injust i innecessari del Partido Popular, i des de l’any 2011, el problema i conflicte espanyol amb Catalunya ha arribat a ser inflat com un titanosaure. La Unió Europea contempla amb estranyesa, estupor i perplexitat l’actuació del govern central i centralista del Partido Popular.
De la recollida de signatures, –para ircontra Catalunya decían los firmantes- i gran efecte separador, al pròxim referèndum democràticen el que prendran part milions de ciutadans de la nació catalana i els que viuen per tot el món
Anys 2006-2011-2017: espectacular augment de l’independentisme a Catalunya i de l’acció dels separadors. Del 13,6% al 57,8%
El Partido Popular recoge en Sevilla la firma dos millones contra el Estatut d’Autonomia de Catalunya i Llei Orgànica de obligado cumplimiento, ratificada pels ciutadans de Catalunya. Rajoy: gran error després de gran error
Mariano Rajoy, junto a Javier Arenas (dcha.), en el inicio de la recogida de firmas en Cádiz. (Foto: EFE)
A más firmas más votos. Estratègia electoral equivocada, segons els resultats desestabilitzadors actuals
José María Aznar firmando. (FOTO: EFE)
Contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Mai els ciutadans de la nació catalana han signat contra l’Estatut d’altres nacions que formen la denominació Espanya
“Más madera que és la guerra”! Més fusta que és la guerra! Más firmas que és la guerra! Més signatures que és la guerra! Más votos que és la guerra! Més vots que és la guerra! Más poder absoluto que és la guerra! Més poder absolut que és la guerra!
Moltes hores, temps de negociacions entre Partido Popular, Partido Socialista Obrero Español (escindit en dos grups) i C’s (si s’ajuntessin amb el Partido Popular donarien exemple d’estalvi). Esceneografia, autobombo. Más de lo mismo per aconseguir majoria i poder absolut portadors cap a una inestabilitat permanent. I, durant més de quatre anys, ni un minut dedicat a sessions de treball -democràcia efectiva- amb el Govern de Catalunya. Sous enormes, si; treball polític, zero. Immobilisme, centralisme i mediocritat. Sempre contra Catalunya, sempre contra la immemorial nació catalana. Constant desaprovació de la Comissió Europea i del Consell d’Europa.
Els ciutadans de Catalunya ratifiquen en un referèndum l’Estatut d’Autonomia i Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
Origen, causa, via morta i sense treballar per una solució democràtica
Federico Trillo (centro) y Soraya Sáenz de Santamaría, Partido Popular, presentan el recurso en el Tribunal Constitucional no renovado. Cras error separador d’escàs valor democràtic, fet injust i innecessari, causant d’onze anys d’inestabilitat política, econòmica i social i de l’actual embolic i problema espanyol amb Catalunya. Després d’onze anys l’independentisme democràtic i de dret d’expressió, creix a marxes forçades.
Ja com a cap de l’oposició, fa 11 anys, va iniciar l’actual conflicte i problema espanyol amb Catalunya. Els ciutadans de la nació catalana, tal com la llei diu, van votar a favor del seu Estatut d’Autonomia. Un Estatut legal. Una Llei Orgànica legal. Després, recollida de signatures arreu de les nacions que formen Espanya, contra aquest Estatut. Els ciutadans de la nació catalana no van comptar per a res. Catalunya paga i calla. Recurs del Partido Popular, davant el Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació, contra l’Estatut legal de Catalunya revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de la nació catalana. Gran error de Rajoy. Gran error d’Aznar. Gran error d’un Partido Popular provinent d’Alianza Popular. Inici del fracàs de Rajoy respecte a Catalunya.
Quatre anys més tard sentència, després de diverses sentències provinents d’un radicalisme conservador. Anys 2011-2017 quatre anys perduts per part del president Rajoy per treballar cap a un enteniment just, necessari i d’actuació democràtica, malgrat les continuades demandes de Catalunya per fer-ho possible. Immobilisme total. Espanya, nació de nacions, hauria de ser quelcom més que un immobilisme que paralitza tot. Demandes presentades al president Rajoy pel president Mas (recursat, acusat, procesat, castigat, inhabilitat) i pel president Puigdemont. Immobilisme total. Recursos i més recursos, denúncies i més denúncies, caps de gabinet, advocats de l’Estat, tribunals, procesos, sentències, condemnes, càstigs, inhabilitacions… El gran fracàs de Rajoy i per la posteritat. Es veu que els ciutadans de la nació catalana són invisibles. Només són visibles a l’hora de pagar i d’aportar -els que més- al PIB espanyol. Després de no ser escoltats, el camí que queda és ben clar i els ciutadans del planeta Terra, que és rodó i no quadrat, ho comprenen i farien el mateix: referèndum. Preguntar als ciutadans de la nació catalana quin volen que sigui el seu futur polític, autonomia política (autonomia?), social, econòmic, sanitat pública, educació pública, serveis socials, recerca i investigació, impostos, autonomia (autonomia?), pobresa energètica, vivenda, ocupació, trens de rodalies, altres trens, corredor mediterrani…Política i no judicialització de la política. Expansió empresarial en lloc d’expansió funcionarial. Treball parlamentari per les lleis que demanen els ciutadans de la nació catalana -plena autonomia- i no recursades pel president Rajoy davant el Tribunal Constitucional espanyol (autonomia?).
L’any 2011 l’índex pel si a la independència de Catalunua era del 28,2%, en aquests moments és del 68,2%. El fracàs del president Rajoy i dels dirigents del Partido Popular, a la vista està. In sight is. Dimiteixin. Dimitan.
Romeva: ‘El tema català és un clam d’un poble que vol decidir democràticament el seu futur’
Actitud cap als negocis i enaltir el servei al poble de la presidència dels Estats Units d’Amèrica
<<Quan parlo de l’interès públic en aquests assumptes no estic utilitzant una frase simplement retòrica. Costa als Estats Units tres mil milions a l’any mantenir les nostres tropes, el nostre aparell defensiu i els nostres compromisos de seguretat a l’estranger. Si la balança comercial no s’inclina favorablement de la nostra part per finançar aquesta càrrega, tenim dues alternatives: primera, perdre or com ho hem estat fent fins ara; i, segona, iniciar la retirada dels nostres compromisos de seguretat>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
1963 21 novembre president john f kennedy and first lady jacqueline kennedy shake hands with well wishers who lined the ramp at houston international airport to welcome them to the texas city ap photo recadrage
<<Per exemple, no considero que sigui antindustrial o anticomercial el vigorós compliment de les lleis antitrust. Aquests estatuts, que en la seva immemsa majoria posseeixen un passat històric que es remunta a temps anteriors a la Cambra de Comerç, es basen sobre la premissa de que un sistema d’empresa privada ha de ser plenament competitiu si ha de portar a la pràctica tot el seu potencial. I és natural que en aquestes importants indústries bàsiques, en les quals una o dues empreses poden controlar el cinquanta per cent de tota la producció nacional, que el Govern es preocupi perquè hi hagi competició. Però tot això redunda en benefici i interès de la indústria; i vostès saben molt bé que gairebé tota acció empresa de les activitats oposades als trusts, el mateix que les operacions empreses sobre aquest mateix aspecte per la Comissió Federal de Comerç, s’han basat sempre sobre queixes presentades pels mateixos industrials i comerciants. Per tant, tot això redunda en benefici dels interessos de la indústria així com en el del públic en general>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
Ara, els ciutadans de la Catalunya pagadora, -paga i calla-, amb l’Estatut d’Autonomia legal i sentenciat a causa del recurs de l’any 2006 del Partido Popular-Llei Orgànica de obligado cumplimiento- que ja van ratificar l’any 2006, i, actualment amb més de 30 lleis empantanegades al Tribunal Constitucional espanyol i recursos del president Mariano Rajoy -Partido Popular-, com ara contra els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, uns comptes expansius que busquen protegir drets i protegir-se de l’ofec econòmic i social que pateix la nació catalana degut a un finançament pèssim i injust. Fa quatre anys que Rajoy ve anunciant l’elaboració d’un nou model de finançament, però res de res. Per Catalunya és una burla. I més quan els seus ciutadans aporten en impostos 16.000 milions d’Euros cada any, un 8,5% del PIB català, i que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Per aquest constant intervencionisme econòmic i autonòmic que impedeix que la nació catalana pugui ser ella mateixa, els seus ciutadans demanen un referèndum per aconseguir la independència. La resposta del president Rajoy consisteix en l’immobilisme polític i la gens democràtica judicialització de la política i dels seus representants escollits pel poble.
Representants catalans elegits pel poble i condemnats per fer possible el procés participatiu del 9N –expressió d’idees- i en el que van votar 2.250.000 persones. Castigats.
Artur Mas, 129è president de la Generalitat de Catalunya, inhabilitat per 2 anys i 36.500 Euros de multa
Des de l’any 2006, recurs del Partido Popular contra l’Estatut de Catalunya legal, l’independentisme segueix augmentant a marxes forçades
Mas, Rajoy : En el camí cap a la independència de la nació catalana, la taula de treball per l’enteniment ni s’ha posat.Vergonya política.
“Per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal. Comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent? (President Artur Mas).
“La presentació de la querella contra el dret de participació (9N) no és un tema de llei, sinó de ràbia per l’èxit del 9N per part de diferents institucions de l’Estat” (President Artur Mas).
Joana Ortega, 1 any i 9 mesos d’inhabilitació i 30.000 Euros de multa
“No hi havia cap cens electoral, no hi havia cap registre de població. La gent quan anava a participar s’inscrivia voluntàriament en un registre. En absolut, (utilitzàvem) cap dada protegida”.
Diputada al Parlament de Catalunya des de 2006 fins 2015 i vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya i consellera de Governació i Relacions Institucionals entre 2010 i 2015
Irene Rigau, 1 any i 6 mesos d’inhabilitació i 24.000 Euros de multa
“Plena consciència que un voluntari, un cop acreditat amb una guia ben explicitada com hi havia a la web, portaria a terme bé la seva actuació. No calia ni era propòsit forçar a ningú que no volgués”.
Pastor notifica a Homs que ha de deixar l’escó per la condemna del Suprem
La Declaración Universal de Derechos Humanos
Artículo 2.
Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición. Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administración fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.
Artículo 19.
Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.
a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.
b) A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.
c) A la libertad de cátedra.
d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades.
El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.
Ja ho va dir, a la cara de Rajoy, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, -avui condemnat, milions de ciutadans li van dir a Rajoy, el 9-N, urnes i democràcia, que no estan d’acord amb la seva política respecte a Catalunya. “Catalunya, de todos los territorios del Estado español, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democracia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública, siendo el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico.” La xifra enorme de 16.000 milions d’Euros provinents dels impostos dels ciutadans de Catalunya, un 8,5% del PIB català, que cada any surten cap a Madrid i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular.
“El principal problema és diu espoli fiscal” ha apuntat i reiterat el president Carles Puigdemont. Actualment, el pèssim, injust i insolidari finançament que pateix Catalunya, afecta a tots els camps socials, però, d’una manera molt greu a la sanitat pública. Burla i injustícia pels ciutadans de la nació catalana que demanen un referèndum per poder manifestar el seu dret d’expressió, demandes, reindivicacions i una taula de representants polítics per treballar i atendre sobre aquest conflicte iniciat l’any 2006 quan Rajoy, Aznar i el Partido Popular vanrecollir signatures per tots els territoris de les nacions que formen la denominació Espanya –para ir contra Catalunya, deien molts signants- contra l’Estatut legal d’autonomia i Llei Orgànica de obligado cumplimientode l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat i ratificat pel rei i pel poble. Burla i injustícia pels ciutadans de la nació catalana.
Com que la Cambra de Comerç dels Estats Units s’havia fundat en el mes d’abril anterior a l’elecció del president Woodrow Wilson, aquesta reunió assenyalava el seu cinquantè aniversari. <<En el grau en que vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis -va dir el president als membres-, els nostres interessos són idèntics, ja que, després de tot, nosaltres, en el govern nacional, disposem de gran part d’aquests mateixos beneficis. Però els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trobaran en perill, d’acord amb el grau en que vostès vulguin elevar els seus preus per aconseguir tals beneficis>>.
<<És fàcil acusar a una Administració de que és anticomercial o antindustrial; però és molt més difícil demostrar com una Administració formada, així ho espero, per homes perfectament racionals, pugui esperar sobreviure sense la presència dels negocis, o com la nació pot sobreviure a menys que el Govern, la indústria i tots els altres elements del nostre país exerceixin els seus millors esforços en una atmosfera de confiança i comprensió y, també ho espero, d’íntima cooperació>>.
President Kennedy uses a chart as a visual aid during an addressto the American people on the state of the national economy.From the Oval Office of the White House. The date: August 13, 1962.
<<Hem treballat i treballem per restablir el responsable punt de vista de que exercim el nostre paper en l’economia, i no crec que l’historial de les nostres decisions, considerades en la seva totalitat, suggereixi que no som responsables davant els problemes de la indústria. Assenyalaré els nostres esforços en el camp de la inflació, en el de la balança de pagaments, en el de la política de transports, per exemple, recentment anunciada, com a models d’aquesta nova preocupació. Espero per molt aviat ser capaç també d’apuntar cap a normes més realistes d’impostos sobre la renda, sobre la depreciació en la vida del capital industrial, com així mateix cap al saldo a favor del vuit per cent en les tributacions com a recompensa en les inversions d’equip i maquinària, que ja s’ha proposat i és en aquests moments objecte d’estudi per part del Senat>>. (Discurs del president John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 d’abril de 1962).
ASSOCIATED PRESS FILE President John F. Kennedy is shown with Roger Blough, third from left, chairman of U.S. Steel Corp., after a conference in Washington on June 11, 1962. Mr. Blough was part of a group of industrialists and bankers who called on the chief executive to discuss gold dollar problems. From left: C.H. Greenwalt, president of Du Pont; Henry C. Alexander, chairman of the Morgan Guaranty Trust Co.; Mr. Blough; Kennedy; C. Douglas Dillon, secretary of the treasury; Allan Sproul, former president of the Federal Reserve Bank of New York; and Thomas Watson Jr., president of IBM.
————————————————————-
—————————————————————————————————————————
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
Perversitat en l’enfonsament de la llengua catalana
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.” (Rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (Revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
1836
(La persecució ja va començar el 1715)
El pla del Duque de Rivas
En el ‘Plan General de Instrucción Pública’, aprovat el 4 d’agost de 1836, en el seu article 84, s’establia que “La lengua nacional es la única de que se hará uso en las explicaciones y libros de texto”.
1837
“Ninguno hable palabra que no sea en castellano”
Josep Melià va fer conèixer, en el seu ‘Informe sobre la lengua catalana’, un edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837 que, malgrat que surt de l’àmbit principatí, és interessant de donar a conèixer: “Considerando que el ejercicio de las lenguas cientificas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas y establecimientos públicos, y que por haberse descuidado esta parte de instrucción en las islas viven oscuros muchos talentos que pudieran ilustrar no solamente a su país, sino a la nación entera; deseando que no queden estériles tan felices disposiciones y considerando finalmente que seria tan dificultoso el corregir este descuido en las personas adultas como será fácil enmendarle en las generaciones que nos sucedan he creido conveniente, con la aprobación de la Excma. Diputación Provincial, que en todos los establecimientos de enseñanza pública de ambos sexos en esta provincia se observe el sencillo método que a continuación se expresa y se halla adoptado en otras con mucho fruto.” (Revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
Mentre el gran moviment funcionarial dels recursos i més recursos del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, -mai havia passat en quaranta anys de democràcia a Espanya nació de nacions-, contra els acords exposats, parlats, escrits i provinents de l’expressió de les idees -no realitzats-, per part dels representants elegits pels ciutadans de la nació catalana -Parlament de Catalunya, democràcia, autonomia, (autonomia?), pau- presentats davant el Tribunal Constitucional espanyol: inestabilitat ciutadana, econòmica i social. Informes, assessors, caps de gabinet, advocats de l’Estat, fiscals, advocats defensors, jutges, escrivents…i tot aquest gran moviment caríssim de’actuacions sempre contra la nació catalana -milions de ciutadans així ho expressen i manifesten a cada moment al carrer-, el progrés econòmic i social i vida de les persones pateix una inestabilitat manifesta. Intranquil.litat, també.
L’intervencionisme constant del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular amb el suport del Partido Socialista Obrero Español, escindit en dos grups, i Ciudadanos, sobre l’autonomia de la nació catalana -facultat de governar-se segons les pròpies lleis-, el Parlament i la Llei Orgànica –de obligado cumplimiento- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -mai havia passat en quaranta anys de democràcia a Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades- milions de ciutadans de la Catalunya pagadora demanen la celebració d’un referèndum per la independència. El president Artur Mas ha demanat des dels Estats Units d’Amèrica -també ho fa des d’aquí- una entesa amb el govern espanyol.
Mentre tot això és present cada dia, la Comissió Europea empitjora fins al 3,5% el dèficit d’Espanya pel 2017 i alerta dels <<signes de desacceleració>>.
Mentre el govern espanyol del Partido Popular, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut, pot governar amb el suport del Partido Socialista Obrero Espanyol, escindit en dos grups, i Ciudadanos, Brussel.les avisa que Espanya incomplirà els objectius de dèficit públics marcats per la Comissió Europea aquest any i el vinent. Les previsions econòmiques publicades per Brussel.les indiquen que, amb un dèficit del 3,5% pel 2017 i del 2,9% pel 2018, el govern espanyol es desviarà en quatre i set dècimes dels objectius marcats, que eren del 3,1% i el 2,2%, respectivament. No només es tracta del que avisa la Comissió Europea, es tracta del que afecta als ciutadans de les nacions immemorials que formen la denominació Espanya.
Com és possible que de les 17 Comunitats Autònomes -autònomes?- 10 Comunitats rebin més del que aporten(amb superàvit?) i les altres 7, aportin més del que reben (amb dèficit)? Aquest desequilibri econòmic i social perjudica a les Comunitats pagadores que pateixen un finançament injust. Perjudica, també, el creixement econòmic, el dèficit, la creació d’ocupació (19% d’atur), els salaris dels treballadors de les empreses, les pensions…Durant els 5 anys de govern del Partido Popular, s’han portat a terme treballs d’estudi -govern central, comunitat autònoma, universitats- sobre els motius perquè de les 17 Comunitats Autònomes, 10 reben més del que aporten? I la seva baixa productivitat? El Partido Popular no ho fa per motius electorals? I la responsabilitat dels governants que cobren sous enormes?
Conseqüències d’un desequilibri econòmic i de productivitat, finançament injust i insolidari cap a les Comunitats Autònomes que aporten més del que reben. Catalunya en paga les conseqüències d’una manera molt greu. Roman molt mal finançada. Els ciutadans de la nació catalana diuen prou.
Mas explica a Oxford el problema espanyol amb la nació catalana i demana una entesa amb el govern espanyol. Ho fa des de l’any 2012 i anteriorment mitjançant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, legal i sentenciat.
Un gran desplegament de recursos per part del govern espanyol contra treball polític del Parlament de Catalunya, mentre la taxa d’inflacció interanual harmonitzada a Espanya es va situar al febrer en el 3%. En canvi, la inflació interanual de l’eurozona al febrer es va situar en l’1,2%. Hombre! Ja ho diuen a la Comissió Europea que a Espanya el nivell de desigualtat és el més alt i va en augment. Els rics més rics, els pobres més pobres. No veuen que aquesta taxa d’inflacció perjudica als pensionistes i als treballadors! Els uns, amb un augment miserable de les pensions del 0,25%, aboca als receptors a perdre poder adquisitiu. Els treballadors de les empreses, també, i amb salaris tan baixos que anul.len la força de la participació en la marxa de l’empresa i una millor productivitat. El salari mínim a les nacions que formen Espanya hauria d’estar a la mateixa alçada que els europeus.
Ja ho han avisat des de la Comissió Europea. A Espanya el nivell de desigualtat és el més alt i va en augment. Els rics més rics, els pobres més pobres. L’atur, segueix.
No ho sé com ho veuen vostès, ciutadans de les nacions immemorials que formen Espanya. Però, no seria millor que en lloc de tants recursos -sempre contra Catalunya- del president Rajoy al Tribunal Constitucional espanyol, s’hagués organitzat, ja l’any 2012, quan el president Mas va anar a La Moncloa, un programa de treball, converses i negociacions sobre els problemes, aspiracions i neguits que han expressat i expressen milions de ciutadans de la nació catalana pagadora i mal finançada?
Quan el President dels Estats Units d’Amèrica, escoltava i ajudava l’economia, la llibertat i la pau dels pobles del món
En quina mesura progressa l’Amèrica Llatina?
El president Kennedy va parlar en aquesta conferència sobre les dificultats de Brasil, que no havia adoptat les mesures antiinflacionistes, promeses en l’any 1961, quan la República va aconseguir nous préstecs. <<Crec que la situació és d’allò més penosa pels mateixos brasilers -va dir-, amb una inflació del cinquanta per cent…produïda en el curs d’un any>>. Després va afegir: <<Realment, no hi ha res que puguin fer els Estats Units per beneficiar al poble del Brasil, quan la situació del país és tan inestable com la situació fiscal i monetària que pateixen els brasilers>>. Aquest col.loqui va continuar. (Conferència de Premsa, 12 de desembre de 1962).
Pregunta: Senyor president, això també té que veure amb l’Aliança pel Progrés? A part de les bones intencions expressades per diversos governs d’Amèrica Llatina, quins avenços s’han realitzat en l’àrea de les reformes polítiques, socials i econòmiques? I en segon lloc, existeix algun procediment mitjançant el qual aquestes reformes puguin valuarse aquí o a l’OEA?
President: Bé; com vostès ja saben, hi ha un pla a desenvolupar sota l’Aliança pel Progrés, l’anomenat <<Homes Prudents>>, que són els que analitzen i aproven els diferents passos que donem sota els auspicis de l’Aliança sense intentar de cap forma ser exclusius. Sé que s’han fet bones reformes a Veneçuela i a Colòmbia. De fet hem estat discutint a Xile, i el president ha descrit algunes de les mesures que Xile està adoptant ara amb respecte als problemes agraris i de tributació, cosa que ens promet resultats encara molt millors per un futur proper.
President John F. Kennedy walks with President of Chile, Jorge Alessandri Rodríguez, through the West Wing Lobby, following their meeting at the White House. Standing in back: U.S. State Department interpreter, Fernando van Reigersberg; Minister of Foreign Affairs of Chile, Carlos Martínez Sotomayor. Washington, D.C.
<<De manera que opino que, com vaig dir ahir en el meu brindis, encara que els problemes de l’Amèrica Llatina són tremends -falta de mitjans i excés de dependència d’un o dos articles de primera necessitat-, aquests governs, en molts casos, estan realitzant un decidit esforç sota fantàstiques dificultats. L’altre dia vam rebre la visita del president d’Hondures. El cinquanta-sis per cent dels habitants d’Hondures són analfabets. Aquests són problemes terriblement difícils. No crec que hàgim d’impacientar-nos, ja que tampoc nosaltres hem resolt tots els nostres problemes en vint-i-quatre hores>>.
<<El presidente Kennedy siguió estas observaciones con vivo interés. La exposición sólo fue interrumpida en una ocasión. Habría transcurrido una media hora desde que se inició el diálogo cuando entró en el salón un alto oficial de la Fuerza Aérea norteamericana para anunciar que acababa de llegar de Washington el intérprete del Departamento de Estado, Don Barnes. Sin titubear, Kennedy le dijo que esperara afuera, ya que sus servicios no hacían falta. Después que el ayudante militar hubo partido, Kennedy aclaró: “Mejor es que continuemos como hasta ahora. Así no se entera la CIA de lo que hablamos”. Por mi parte, con toda la adrenalina en pleno funcionamiento, no tenía ningún cansancio y en cambio estaba fascinado con la conversación a la que tenía el privilegio de asistir>>.
<<Palm Beach debió haber sido un hito vital en la relación Estados Unidos-Argentina. Lamentablemente, el promisorio futuro que para nuestro país implicaban los compromisos asumidos por el presidente Kennedy no pudo concretarse. Los ultras no dejaron que ello sucediera y el reloj de la historia se detuvo para la Argentina>>.”
En el cas de Xile, tal i com el seu president va senyalar, el país depèn, com els passa a altres països llatinoamericans, d’un o dos articles de primera necessitat pel seu intercanvi amb productes estrangers. Els preus d’aquests articles de primera necessitat han baixat en els darrers tres o quatre anys. El preu de les primeres matèries que Colòmbia exporta, com així mateix ha manifestat en una altra conferència de Premsa, ha baixat més del que la nostra ajuda els ha proporcionat. Brasil depenia del seu cafè i el cafè ha baixat de preu, encara que esperem que els recents acords sobre el mercat d’aquest producte solucioni alguna cosa la situació.
Evidentment, estic molest, però crec que hem de donar-nos compte de que estem lluitant amb els problemes més difícils de la Història. (Conferència de Premsa, 12 desembre 1962).
Zorba el grec és una pel.lícula de 1964 basada en la novel.la ‘Alexis Zorba’ de Nikos Kazantzakis. Guanyà tres Oscars, a la millor actriu de repartiment (Lila Kedrova), a la millor direcció artística i a la millor fotografia. Fou candidata a uns altre quatre, a la millor pel.lícula, al millor director, al millor actor principal (Anthony Quinn) i al millor guió adaptat. (De Viquipèdia).
Basil (Alan Bates) és un estirat jove escriptor anglès de classe mitjana d’origen mig grec, criat a Gran Bretanya, que ha heretat una petita propietat a Creta. Tot viatjant cap allà, coneix Zorba (Anthony Quinn), un aventurer músic grec de mitjana edat ple de vitalitat i il.lusió per la vida. A mesura que Basil va coneixent-lo, s’adona de la vida tan insulsa que ha estat portant i aprèn de Zorba a gaudir de la seva existència. En arribats a Creta s’hostatgen a la pensió de la vídua francesa Madame Hortense (Lila Kedrova). També coneixeran la jove vídua del poble (Irene Papas), a qui els habitants del poble no deixen tornar-se a casar. (De Viquipèdia).
La música de la pel-lícula de Mikis Theodorakis, especialment la dansa final, una coreografia de Giorgos Provias anomenada Sirtaki, ha esdevingut un dels clixés populars de dansa grega tradicional (tot i que és una invenció per a la pel-lícula, refosa de diferents estils tradicionals).
1965: Oscar a la millor actriu secundària per Lila Kedrova.
1965: Oscar a la millor fotografia per Walter Lassally.
1965: Oscar a la millor direcció artística per Vassilis Photopulos.
Direcció: Michael Cacoyannis. Protagonistes: Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas, Lila Kedrova, Sotiris Moustakas. Música: Mikis Theodorakis. Fotografia: Walter Lassally.
A la recent i tant comentada conversa entre Trump i Rajoy no he sentit explicar si el ‘Spanish president’, li va retreure d’alguna manera al ‘President businessman’, el fet autoritari i gens democràtic de retirar la versió en castellà de la web de la Casa Blanca. Fins i tot a la ‘Harvard University’ no entenen com es pot fer -ordeno y mando-,semblant barbaritat en un país amb 52 milions d’hispanoparlants. <<Sorry, the page you’re looking for can’t be found>> (‘Disculpa la pàgina que estàs buscant no es pot localitzar’).
Entre nadius i no nadius 500 milions de persones parlen el castellà en el món, i que veuen com la seva llengua materna és menyspreada i ells també menyspreats per les mesures de l’actual president dels Estats Units d’Amèrica. La nova administració Trump ha ordenat també el tancament d’altres instruments de comunicació en castellà com el compte @LaCasaBlanca que tenia en Twiter o la seva pàgina Facebook. De ben segur que, d’aquí quatre anys, es podran tornar a obrir. Mentre, els 500 milions de parlants en llengua castellana, afavoreixen l’economia nord-americana i consumeixen productes nord-americans. També voten, és clar.
Jackie si parla en llengua espanyola
Mira que curiós que el cap del Govern espanyol que no sap dialogar ni treballar en equip per aconseguir resultats positius amb la Generalitat de Catalunya -només recursos, acusacions, tribunals, fiscals, advocats, jutges…- es va postular davant el president dels Estats Units a exercir d’interlocutor del seu país a Europa i Amèrica Llatina, així com en al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Ni més ni menys. La nació catalana, que forma part de les nacions que formen Espanya, és molt, molt, molt més a prop i es pot parlar en castellà i en català. No només en anglès.
Per cert, va defensar el president Rajoy la llengua castellana davant Mr. Trump? Del mur del segle V a.C. amb Mèxic, en van parlar?
Web de la Generalitat de Catalunya, en castellà. Rajoy ho ignora. I així va tot…
Escoltin, encara que a la Casa Blanca hagin eliminat la pàgina web en castellà, a la Generalitat de Catalunya la trobaran en català i en castellà, circumstància que ignora el president del Govern espanyol. Durant la conferència del Fòrum ABC, el president espanyol va demanar que la pàgina de la Generalitat estigui disponible tant en català com en castellà, cosa que ja passa. La pàgina gencat.cat està disponible en català, castellà, anglès i aranès. A la web de La Moncloa, en canvi, es poden trobar les pestanyes de català, gallec, euskera, però només apareix traduït el menú i no pas el contingut. En anglès, sí que es tradueix el contingut.
A la Casa Blanca el castellà, a la paperera?
Per cert, sap el president Donald Trump que l’atur a Espanya és del 22,7%? enfront del 5,5% als Estats Units d’Amèrica, del 4,8% a Alemanya, del 5,4% al Regne Unit, a França, 10,5%, 12,4% a Itàlia… A Espanya 22,7% això si, recursos i més recursos al Tribunal Constitucional contra lleis socials i econòmiques demanades pels ciutadans de la nació catalana i aprovades pel Parlament autonòmic (autonòmic?) de Catalunya, intervenció autonòmica i econòmica, recursos i més recursos, denúncies, advocats de l’Estat, fiscals, jutges, advocats, judicis, despropòsits…sempre contra Catalunya, sempre contra la nació catalana…Catalunya paga i calla…A Europa, quin far de riure…!
Jackie si parla en llengua espanyola
————————————————————-
El Deure i la Glòria
Progressos del Sud en la integració escolar
(Conferència de premsa del president Kennedy, 12 setembre 1963)
Aquell orgull i admiració mundials per la presidència dels Estats Units d’Amèrica
Bobby Cain (centro) y otros once estudiantes afroamericanos se convirtieron en los primeros en asistir a una escuela de “solo blancos”, la Clinton High School, el 27 de agosto de 1956 en Clinton, Tennessee. /AFP
On November 14, 1960, Ruby Bridges, a six-year-old was taken to school in New Orleans, USA, by an escort of federal police.
Los dirigentes de derechos civiles y sindicales que marcharon el 28 de agosto de 1963, incluyendo Martin Luther King Jr., Joseph L. Rauh, Jr., Whitney Young, Roy Wilkins, A. Philip Randolph, Walter Reuther, y Sam Weinblatt. Foto cortesía del Archivo Nacional y la Administración de Registros.
Los manifestantes sorprendieron por su disciplina y 5.900 policías asistieron, tensos, a una manifestación pacífica; los 4.000 soldados y marines listos por si acaso no fueron llamados.
Los congregados portaban pancartas en las que exigían ¡Derechos civiles efectivos, ya!
Amelia Boynton, la ‘matriarca’ de la lucha por los derechos civiles
“M’agradaria dir alguna cosa sobre el que ha passat a les escoles durant els últims dies. En les passades dues setmanes, s’ha portat a terme la integració en cent cincuenta escoles d’altres tantes ciutats del Sud. Evidentment, hi va haver algunes dificultats; però, en honor de la veritat, cal confessar que aquesta integració es deu a la majoria dels ciutadans i funcionaris públics d’aquestes comunitats, ja que la transició d’una situació a una altra es va realitzar amb absoluta comprensió i gran respecte cap a la Llei…” (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 12 setembre 1963).
El presidente John F. Kennedy se dirige el 11 de junio de 1963 al pueblo estadounidense a propósito de los derechos civiles.
“…la tasca no va ser fàcil. Els sentiments a favor de la segregació és cosa que ha persistit durant les generacions, i en molts casos els dirigents d’aquestes comunitats han tingut que sobreposar-se a si mateixos, vèncer la seva repugnància i fins i tot la de la massa comunitària. En alguns casos els obstacles van ser encara més grans, fins al punt d’arribar a la interferència física. Però, el que en general va prevaler en aquestes ciutats del Sud no van ser els seus sentiments, sinó un gran respecte cap a la Llei. L’esforçat ànim i responsabilitat d’aquests dirigents de comunitat, evidentment, és un gran exemple per a tots els nens d’aquelles ciutats i pels nens de tot aquest país.”(President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 12 setembre 1963).
El govern de la Generalitat de Catalunya a la presó (1934)
Les nacions immemorials que formen Espanya, constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Un desenvolupament humà, democràtic, social, econòmic i progressista en constant interrupció
El atroz desmoche: la destrucción de la Universidad española por el franquismo, 1936-1945 me parece una obra de lectura más que recomendable, y no sólo para los estudiantes y profesionales de la Historia. Cualquiera que haya tenido la fortuna de pasar por una universidad en nuestro país debería leer este libro para poder reconocer cuántas miserias anidaron en ella en aquellos años, y cuántas de aquéllas aún perviven. Como dice Fontana en el excelente prólogo que ha realizado para este libro: “la universidad franquista no se renovó después de la transición y optó, para disimularlo, por callar y esconder su pasado”.
<<Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.>> (Declaració Universal de Drets Humans).
<<A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión…(Constitución Española).
Benet Salellas, advocat del regidor de l’ajuntament de Vic (Catalunya), Joan Coma, denuncia que “la justícia espanyola aplica el codi penal franquista a Coma per expressar la seva opinió”
Benet Salellas, the councilman’s lawyer of the town hall of Vic (Catalonia), Joan Coma, denounces that “the spanish fair apply de criminal code of Francoism to Coma for expressing your opinion”
Mentre aquests fets incomprensibles passen i ens fan dubtar que vivim a l’Espanya -nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades-, del segle XXI, de la democràcia, les llibertats i les autonomies -facultat de governar-se per les pròpies lleis-, mentre això passa, la xifra de 16.000 milions d’Euros -8,5% del PIB català- surten, cada any, dels impostos dels ciutadans de Catalunya -immemorial nació catalana fundada l’any 985- i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Govern que pot governar mitjançant el suport del Partido Socialista Obrero Español, escindit en dos grups, i Ciudadanos. Els ciutadans de la nació catalana es deixen la pell perquèamb els seus impostos, les deu Comunitats autònomes -autònomes?- que reben més del que aporten, puguin continuar rebent subvencions permanents i, mentre això passa, el govern central del Partido Popular segueix llançant com pedres, recursos contra lleis populars, demanades per la societat civil, -com la dels desnonaments i de la pobresa energètica- al Tribunal Constitucional espanyol -el de l’Estatut d’Autonomia legal i llei orgànica, sentenciat en el seu dia- i altres acords d’expressió d’opinió que els representants elegits del Parlament de Catalunya, acorden en defensa d’una veritable autonomia. Ara, després de deu anys de defensar-ho a la Generalitat i davant el govern de Madrid, de la nació castellana, que no vol escoltar res, ara, ja es tracta d’autonomia i d’independència. Ara, aquesta defensa i el dret humà d’expressió per part dels representants de la nació catalana ja ha arribat al Parlament d’Europa.
La tasca política que hauria de portar a bon terme el govern del president Rajoy -governar per tots els ciutadans- amb relació a les aspiracions, necessitats y demandes dels ciutadans de la nació catalana, s’ha traspassat als tribunals mitjançant recursos, denúncies, procediments penals, judicis, prohibicions, amenaces, humiliacions, en lloc de posar una taula de treball per arribar a uns objectius clars, justos, positius i democràtics. El govern de la Generalitat de Catalunya ja fa deu anys que ho demana i, així, els seus presidents han anat i viatjat una i altra vegada a Madrid (nació castellana), per exposar tot allò que és just i que Catalunya necessita i es mereix. Treballant, treballant i treballant. Això si. I no, cobrar per no fer res. No traspassar la papereta als tribunals que, altrafeina tenen. El rellotge del senyor Rajoy, li ha quedat parat al segle XIX. Mentre, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, recorda, explica, confirma, apunta l’orígen de tota aquesta qüestió política: “El principal problema es diu espoli fiscal”. “El principal problema se llama expolio fiscal”. “The main problem is called tax expolio”.
Dèficit fiscal a causa d’un finançament injust, per garantir el superàvit d’altres
<<Tot i que és cert que si només parléssim dels recursos distribuïts entre Comunitats Autònomes està clar que el dèficit fiscal dels Països Catalans serveix per garantir el superàvit d’Extremadura, Ceuta, Melilla, etcètera, això amaga que és l’Estat qui s’emporta la part del lleó del pastís, que dedica a aparell burocràtic i de control i no a serveis als ciutadans.>> (Josep Huguet, Enginyer industrial i llicenciat en història).
Extremadura gasta el triple que Catalunya en salaris públics i el doble que País Valencià o Balears
El problema espanyol amb Catalunya: Un problema de no voler treballar-ho, no voler dedicarli l’atenció i l’esforç necessaris, un tema de pèssimes notes, suspesos, carabasses, mediocritat supina, moltíssims assessors molt poc assessors…i que cobren puntualment sous elevadíssims
“En Joan reivindicarà el seu dret a expressar les opinions en un context de llibertat d’expressió i de procés polític i reivindicarà el dret a utilitzar la desobediència com a instrument de canvi per assolir la independència de Catalunya” (Advocat de Joan Coma, regidor de l’Ajuntament de Vic).
ACN-Madrid
<<L’advocat de Joan Coma, Benet Salellas, ha denunciat aquest dimecres al matí a les portes de l’Audiència Nacional que la justícia espanyola ha aplicat al regidor de la CUP el codi penal franquista de l’any 72 en comptes del codi penal vigent del 1995. Salellas considera que no és propi d’un estat de dret privar de llibertat una persona per expressar la seva opinió en un ple municipal. “L’extrema dreta de l’Ajuntament de Vic l’ha portat aquí de la mà de la Fiscalia i amb un jutge que utilitza conceptes propis del règim franquista del 73 per privar-lo de llibertat”, ha lamentat.>>
L’advocat de Joan Coma i regidor de la CUP, Benet Salellas, ha atès els mitjans de comunicació poc abans d’entrar a les dependències judicials per acompanyar el seu representant en la compareixença davant el jutge Ismael Moreno. Salellas ha explicat que el regidor “posarà de manifest l’excepcionalitat de la pròpia detenció per unes manifestacions en un ple de suport a una declaració del 9 de novembre del Parlament”. És per això que el lletrat ha expressat la seva sorpresa pel fet que “algú acabi privat de llibertat i amb un delicte que preveu penes de fins a 15 anys de presó” per aquests fets.
“En Joan reivindicarà el seu dret a expressar les opinions en un context de llibertat d’expressió i de procés polític i reivindicarà el dret a utilitzar la desobediència com a instrument de canvi per assolir la independència de Catalunya”, ha assegurat, per insistir que “l’extrema dreta de l’ajuntament de Vic de la mà del franquisme jurídic” són els que han portat Coma davant el tribunal, fent referència a la denúncia presentada pel regidor de Plataforma Viguetana, Josep Anglada, que va ser l’origen de la investigació que ha portat Coma davant l’Audiència Nacional.>>(ACN – Madrid).
El jutge deixa Joan Comas en llibertat amb càrrecs
Joan Coma: “M’han retirat el passaport però en tindré un de nou d’aquí a un any”
Catalonia, d’Europa a Europa amb la força del treball, democràcia, pau, referèndum i responsabilitat d’Estat, i ara s’explica als representants europeus que queden estranyants davant el conflicte entre Espanya i Catalunya amb aplicació d’actuacions judicials penals en lloc de polítiques i després de gairebé trenta-nou anys de la reinstauració de la democràcia
La qüestió moral de la igualtat de drets per els ciutadans de qualsevol color
<<No podem dir al deu per cent de la població que no tenen aquest dret; no podem dir a aquest tant per cent que els seus fills no tenen cap dret, i que, si volen aconseguir tals drets, han de posar-se als carrers per aconseguir-los per la violència. Crec que els devem a ells i a nosaltres mateixos una nació, un país una mica millor que tot això.>> (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
<<Per tant, els demano a tots vostès ajuda perquè ens sigui més fàcil avançar pel camí que ens hem traçat i concedir a aquest deu per cent dels nostres ciutadans la igualtat de tracte que a nosaltres ens agradaria posseir de trovar-nos en la seva situació; una ajuda; demano una ajuda perquè cada nen d’aquest país tingui oportunitat de ser educat fins al límit que ho permeti la seva intel.ligència…(President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).
———————————————————–
El naixement d’una nació. Que és Catalunya
Avui sabem que les primeres traduccions científiques de la llengua àrab a la llengua llatina -i, per tant, els primers intercanvis científics entre els àrabs i Europa- tingueren efecte a les escoles i escriptoris catalans del segle X, centúria no pas tan obscura, doncs -en expressió d’Anscari M.Mundó-, com ens féu pensar una falsa creença escolar.
…el món es conserven 45 d’aquestes joies. Els més apreciats són els anteriors a l’any 1.100. Des de mitjans del segle X San Millán va ser una gran escola …
Ripoll, Vic, Girona, Barcelona, Urgell, Sant Miquel de Cuixà, probablement Sant Pere de Roda, etc., excel.liren com a centres monàstics o episcopals de cultura. Llurs biblioteques i escriptoris posseïen tractats filosòfics, d’astronomia, geometria, matemàtica, medicina; glossaris grecs, hebreus, d’autors clàssics, cristians i àrabs. Els traductors catalans introduïren en la ciència europea elements de gran importància, com ara l’astrolabi i els coneixements astronòmics que el seu ús implicava; estudiaren el sistema de numeració posicional indo-àrab, d’on idearen les xifres aràbigues occidentals, antecessores immediates dels guarismes que coneixem.
L’astrolau o astrolabi de Barcelona, atribuït a Sunifred Llobet a l’any 980, és l’astrolau amb caràcters carolingis més antic de l’Occident Cristià.
N’han arribat a nosaltres alguns noms, entre els quals Sunifred Llobet, astrònom i ardiaca de Barcelona, on treballà vers al darrer quart del segle X; Josep el Savi, matemàtic, autor d’un tractat de Multiplicació i divisió dels nombres. En el camp de les lletres, Llobí d’Arles, entès en ciència literària; Miró Bonfill (928-984), comte de Besalú i bisbe de Girona, lletraferit insigne, hel.lenitzant, que rebé del pontífex de Roma, el 981, l’encàrrec d’escriure una epístola universal contra la simonia. (Ulisses 11).
<<La presidència no és només un treball administratiu. Això és el de menys. És quelcom més que un treball d’enginyeria, eficient o poc eficient. És, sobretot, un lloc de lideratge moral. Tots els nostres grans presidents van ser líders de pensament en uns temps en que certes idees històriques en la vida de la nació havien d’aclarir.>> (President Franklin D. Roosevelt).
<<No commemorem avui la victòria d’un partit, sinó una festa de la llibertat, que simbolitza de comú acord un final i un principi, una renovació i un canvi. Perquè acabo de pronunciar davant vosaltres, davant Déu Totpoderós, el mateix jurament solemne que els nostres avantpassats van prescriure fa un segle i tres quarts d’un altre.
El món és avui molt diferent, doncs l’home té a les seves mans mortals poder per abolir qualsevol tipus de pobresa entre els humans, el mateix que les diferents forma de vida. I malgrat això, la mateixa revolucionària creença per la qual la gent gran van lluitar, es discuteix ara en el planeta sencer: la idea de que els drets de l’home no s’originen a la generositat de l’Estat, sinó a la mà de Déu.
No hem d’oblidar avui que som els hereus legítims d’aquella primera revolució. Sàpiguen tots a partir d’aquest punt i hora, amics i adversaris, que s’ha lliurat la torxa a una nova generació de nord-americans, nascuts en aquest segle, endurits per la guerra, disciplinats per una amarga i precària pau, orgullosos de les nostres tradicions, i res disposats a ser testimonis, a permetre el lent desfer d’aquests drets de l’home davant els quals aquest país sempre va estar compromès, i respecte dels que ens comprometem en el temps present, a la pàtria com a la resta del món.
Sàpiguen les nacions, aquelles que ens volen bé com aquelles que ens volen mal, que estem disposats a pagar qualsevol preu, suportar tota dificultat, resistir qualsevol càrrega, donar suport a qualsevol amic o enfrontar-nos a tot enemic, a fi d’assegurar la supervivència i el triomf de la llibertat.
A això ens comprometem. I a més encara. A aquells vells aliats els orígens espirituals i culturals els quals compartim, oferim la llealtat d’uns fidels amics. Units, poc és allò que no podrem fer en una multitud d’empreses comunes. Dividits, tot just resultarem capaços de res, perquè no ens atrevirem llavors a enfrontar-nos, desunits i en dubte, a un potent desafiament.
A aquests nous estats als quals donem la benvinguda a les files de la llibertat, oferim la nostra paraula de que no ha desaparegut la forma colonial de control per donar pas, simplement, a una més fèrria tirania. No esperem que sempre comparteixin els nostres punts de vista, però sí que aconsegueixin defensar la seva pròpia independència. Volem que recordin com en altres èpoques, qui estúpidament van buscar el poder amparant-se en els més puixants, van acabar sent engolits per aquests.
El presidente de Estados Unidos John Fitzgerald Kennedy y el presidente de Colombia Alberto Llera Camargo en Colombia, 1961. En la placa se exalta la Alianza para el Progreso.
A aquests pobles que albargant-se en barraques i llogarets a la meitat del Globus, lluiten per trencar els lligams de la misèria massiva, els oferim els nostres millors esforços per ajudar-los i ajudar-se a si mateixos, durant tant de temps com sigui necessari, no perquè d’una altra manera podrien auxiliar-se als comunistes, no per buscar cap vot, sinó perquè és el just. Si una societat lliure no pot ajudar als molts que són pobres, mal aconseguirà salvar als pocs que viuen en la riquesa.
A les nostres repúbliques germanes del sud de la frontera els oferim alguna cosa especial: convertir les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova aliança pel progrés, per asistir als homes i als governs lliures en els seus intents de treure les cadenes de la pobresa. Ara bé, aquesta pacífica revolució caracteritzada per l’esperança no ha de ser presa de les potències hostils. Sàpiguen tots els nostres veïns que ens unirem a ells per oposar-nos a l’agressió o la subversió on sigui apareguin a les Amèriques. I sàpiguen tots els altres països que aquest hemisferi vol seguir sent amo dels seus propis destins.
El presidente Kennedy en la Casa Blanca el 15 de febrero de 1962, con miembros de la OEA encargados de la Alianza para el Progreso.
A aquesta assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra última i millor esperança en una era en que els instruments bèlics han superat als de la pau, li renovem el nostre compromís de suport: per impedir que es converteixi en una àgora de mútues injúries, per reforçar la seva protecció cap als novells i els febles, per ampliar l’àrea en que el seu mandat té influència.
Finalment, a aquestes nacions que es constitueixen per pròpia voluntat en adversaris, a elles no oferim sinó una petició: que tots dos bàndols puguin començar de nou la recerca de la pau, abans de que les fosques forces de la destrucció, desencadenades per la ciència, facin desaparèixer a tota la humanitat en una autodestrucció planejada o accidental.
No les temptem oferint-los la debilitat, perquè només quan les nostres armes siguin suficients més enllà de tot dubte podrem estar certs, sense génere de disputes, de que mai serà necessari emprar-les. D’altra banda, no podran dos grans i poderosos grups de nacions sentir alleujament davant el present rumb, trobant-se ambdós bàndols sobregarregats pel cost de l’armament modern, justament alarmats per la contínua expansió de l’àtom mortífer, i tot i així competint per alterar l’incert equilibri del terror que governa la possibilitat d’una guerra última per la humanitat.
Comencem, doncs, de nou recordant uns i altres que cortesia no és sinònim de debilitat, i la sinceritat sempre s’ha de provar. Negociem; no moguts pel temor, però sense témer mai negociar.
Explorem ambdós bàndols quals són els temes que ens uneixen, en comptes d’obsessionar-nos pels problemes que ens divideixen.
Formulem els d’aquí i els d’allà, per primera vegada, propostes serioses i precises per la inspecció i control d’armaments, i col.loquem aquest poder absolut per destruir als altres sota el control de totes les nacions.
Invoquem banda i banda les meravelles de la ciència en lloc dels seus horrors. Llancem-nos junts a explorar les estrelles, a conquerir els deserts, a destruir les malalties, a aprofitar les profunditats marines, a encoratjar les arts i el comerç.
A la Ronda Kennedy siguió la Ronda Tokio, celebrada en la ciudad de Ginebra entre los años 1973 y 1978. Se denominó Ronda Tokio (inicialmente se había denominado Ronda Nixon) por haber tenido su origen en una declaración suscrita por los representantes de los países negociadores en dicha ciudad.
Nombre que recibe una de las reuniones del GATT, celebrada en Ginebra en 1964 a iniciativa del presidente Kennedy que, en 1963, había obtenido la autorización del Congreso para reducir los derechos de importación hasta el 50 por 100, lo que dio pie a que otros países lo imitaran. Kennedy Round.
(segueix més abaix…)
Unim-nos per encapçalar a tots els racons de la Terra el compliment del mandat d’Isaïes de <<desfer-nos de les càrregues pesades i alliberar els oprimits.>>
I si un principi de col.laboració pot fer retrocedir aquest món de sospites, fem que tots dos bàndols s’uneixin per un nou esforç; no un nou equilibri de poder, sinó una nova llei per a tots, a l’abric de la qual els forts resultin justos, rebin seguretat els dèbils, i sigui preservada la pau.
Tot això no s’acabarà en els primers cent dies. No s’aconseguirà en els primers mil; ni tan sols s’aconseguirà durant la vida pública d’aquesta administració. Potser tampoc durant la nostra existència humana, o en la del planeta sobre el qual vivim. Però, al menys, intentem’ho.
October 7, 1963, President Kennedy signs the Limited Nuclear Test Ban Treaty. Fisher is fourth from top left. White House, Treaty Room. Photograph by Robert Knudsen, White House Photographer
A les vostres mans, conciutadans meus, més que en les meves, residirà l’èxit o el fracàs del nostre futur. Des de la fundació de la nostra pàtria, cada generació d’americans ha estat cridada a donar testimoni de la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que van respondre a aquesta crida jalonen el Globus.
Ara les trompetes ens criden de nou. No és una invocació per portar armes, tot i que certament les necessitem; no és una crida al combat, si bé en la batalla estem ja. És una crida a compartir la càrrega d’una lluita llarga, que no cessa, major un any, disminuïda altre, en tant <<ens alegrem en l’esperança, mantenim la nostra paciència en les tribulacions>>. Un combat contra els enemics comuns del gènere humà: la tirania, la pobresa, la malaltia, la guerra mateixa.
Después del asesinato de Kennedy, el nuevo Presidente, Lyndon B. Johnson, anuló inmediatamente la orden de Kennedy de retirar de Vietnam del Sur un total de 1.000 militares para finales de 1963, con su orden NSAM #273 del 26 de noviembre de 1963. (Quatre dies després de l’assassinat del president).
… guerra civil amb conseqüències insuportables i dramàtiques. 200.000 morts, 11 milions de siris necessiten avui ajuda humanitària (la meitat d’ells nens) …
¿No podem forjar contra ells una gran aliança i extensa units el Nord i el Sud, l’Est i l’Oest, susceptible d’assegurar una vida més plena per tota la humanitat? ¿Voleu unir-vos en aquesta obstinació històrica?
En la llarga història del món tot just un grapat de generacions ha obtingut el privilegi de defensar la llibertat en la seva hora de major perill. No pretenc eludir aquesta responsabilitat, abans bé, li dono la benvinguda. I no crec que ningú entre nosaltres voldria canviar-se amb qualsevol altre poble, amb passades generacions. L’energia, la fe, la devoció que portem a aquesta comesa, il.luminarà al nostre país i als que el serveixen, i tant de bo que el resplendor d’aquest foc interior il.lumini veritablement el Globus.
Què va fer vostè pel seu pais, senyor Kennedy? “El deure, romandre en tot moment al costat dels meus compatriotes i dels més necessitats, la glòria i donar la meva vida pel meu país i la pau en el món”.
Per acabar, sigueu ciutadans d’Amèrica o del món, exigiu-nos el mateix nivell de fortalesa i sacrifici que us demanem. Amb una conciència tranquila per tota recompensa, amb la Història com últim jutge dels nostres actes, avancem al capdavant de la terra que estimem, demanant-li la seva ajuda i la seva benedicció, però sabent que en aquest món l’obra de Déu ha de ser, auténticament, la nostra pròpia.>>(Discurs del president John F.Kennedy en la seva presa de possessió).
JFK pleads for universal health care in Madison Square Garden in 1962.
The Democrats still couldn’t pass a health-care entitlement on the scale of Social Security. The politics they threw into the effort was massive. They put 20,000 elderly in Madison Square Garden to hear JFK’s oratory. Rallies were held in 45 cities. Organized labor ran campaigns against members of the Ways and Means Committee in their home districts. For all this, in July 1962 the Senate voted 52-48 against Medicare. JFK denounced the vote on TV.
Contra els preus inflacionistes, abusius i injustos de la indústria de l’acer
“Al pueblo Americano le resultará difícil de aceptar, al igual que a mí, una situación en la que un pequeño puñado de ejecutivos del acero, que buscan poder privado y ganancias que exceden su sentido de responsabilidad pública, pueden mostrar semejante desdén por los intereses de 185 millones de americanos”. – John F. Kennedy, Abril 11, 1962
L’ordre executiva número u del president John F.Kennedy
Incrementar la varietat i doblar la quantitat d’aliments gratuïts, extrets dels excedents agrícoles del país, per a quatre milions de ciutadans nord-americans oficialment reconeguts com menesterosos. L’ordre en qüestió es va signar a dos quarts d’onze del matí i es publicava mitja hora després
La Vanguardia
Europa Press
Pinterest
SobreCuriosidades.com
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
