No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. No, no! És la contribució de la nació catalana -any 986- al PIB espanyol: gairebé del 20%. I ningú vol escoltar la Catalunya pagadora. Esprémer com una llimona, sí. Diàleg, no. Tant els dóna els problemes i aspiracions de milions de ciutadans de Catalunya. Les nacions que formen Espanya han de treballar de valent, parlar i ser escoltades per elles mateixes. Catalunya ja ho fa, però quan parla i demana mitjançant una democràcia exemplar allò que en justícia li correspon, no només no és escoltada és amenaçada i intervinguda. El centralisme imposat des del govern central instal.lat a la nació castellana, és un mur per la llibertat i el progrés de les nacions que formen Espanya. Les subvencions que reben les 10 Comunitats Autònomes que reben més del que aporten, -només 7 de les 17 Comunitats (nacions) aporten més del que reben- és també un mur per la seva llibertat, identitat i progrés. També provoca un desequilibri econòmic i un injust finançament autonòmic. Però, per el ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Español’, ‘Ciudadanos’ i un mar d’assessors que cobren molt, molt i molt, això ja els està bé.
Ja ho va dir Artur Mas a Mariano Rajoy: “Catalunya, de todos los territorios del Estado espanyol, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democrácia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Igualtat de tots els espanyols?
També ho direm en anglès: “Catalonia, in all territories of the Spanish State, it is at this time, more than thirty years later establish democracy, which has less strength provision of public infraestructure. It is the largest contributor to GDP, and therefore economic growth, and having less strength public infrastructure.”
No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. És, també, l’aportació de la nació catalana a la seguretat social espanyola que té greus problemes. Faran falta reformes profundes. No, no es tracta de la unitat d’Espanya, no es tracta de la llei, veritablement es tracta dels 16.000 milions que, cada any, -un 8,5% del PIB català- surten dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Fan falta reformes profundes.
Falsos culpables i, contestin la pregunta!
¿Com és possible que dos dels territoris amb les economies més dinàmiques de l’Estat espanyol tinguin també els dèficits públics més elevats? Si Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda en funcions, dediqués els seus esforços a respondre seriosament aquesta pregunta en comptes de buscar falsos culpables, la meitat de la feina per corregir aquest dèficit ja estaria feta. Però Montoro prefereix mirar cap a una altra banda, obviar que bona part del dèficit global és atribuïble a la Seguretat Social, que el repartiment de les càrregues per reduir el dèficit és injust i que l’arrel de tot plegar és un model de finançament que encara està pendent de correcció…(‘EL PUNT AVUI’).
Rajoy i Montoro: “Don erre que erre” i “Don erre que erre”, sempre contra Catalunya, sempre contra l’autonomisme lliure i progressista. Un panorama desolador per les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya. El desastre del centralisme imposat pel ‘Partido Popular’, un endarreriment sense parangó
Rajoy i Wert: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”. Sempre contra Catalunya i l’autonomisme
El jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy, -ara ‘en funciones’, tres mesos ‘en funciones’- conversa con el presidente del Tribunal Constitucional español, Francisco Pérez de los Cobos
Carles Puigdemont, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: “Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”
Aznar i Rajoy: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”
Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, més de tres mesos de govern en funcions, un endarreriment constant. Espanya, 22,7% d’atur. França, 10,5% d’atur. Alemanya, 4,7% d’atur. Estats Units d’Amèrica, 5,0% d’atur. Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes (formades per nacions immemorials), 10 reben més del que aporten: desequilibri econòmic, injust finançament de les autonomies restants. La nació catalana demanda de forma democràtica i exemplar, un referèndum per la independència
“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet” (Rei Joan Carles I)
Madrid, nació castellana. Any 2012. Desfilada militar amb motiu de la Hispanitat. Després de les salutacions de rigor a l’inici de la desfilada, ha pres pel braç el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li va demanar explicacions sobre la intenció “d’espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy va respondre encongint-se d’espatlles. La conversa encara va continuar durant tres llargs minuts. Ni tan sols l’arribada de la reina va tallar l’apart entre el cap de l’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip va relaxar la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy la van captar les càmeres. Alguns mitjans, com ‘El País’, van anar més enllà i van afirmar, de la conversa, que el rei Joan Carles va etzibar a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”. El fet tremendament equivocat i d’escàs valor democràtic d’anar sempre contra Catalunya, ens ha portat a la situació de desastre polític actual i que és una vergonya europea. El president en funcions, Mariano Rajoy, -eternes funcions-, faria un gran servei a Espanya nació de nacions, plegant.
Mentre només 7 de les 17 Comunitats Autònomes, formades per nacions immemorials, aporten més del que reben i que 13 reben més del que aporten, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surten cada any dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central. Això representa greus perjudicis pels ciutadans de la Catalunya pagadora (Països Catalans) i que en el cas de la nació catalana, demanen la independència.
Sempre contra la Catalunya pagadora. Sempre contra la nació catalana. Sempre contra la llengua catalana. “Erre que erre” dels dirigents i assessors del ‘Partido Popular. “Erre que erre” del govern central, centralista, nacionalista castellà i amb poder absolut del ‘Partido Popular”. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulminava el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posava fi a la immersió lingüística a les illes. Tot per fer desaparèixer la llengua catalana. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa a les Illes. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa en els Països Catalans.
I, a més, lla llei Wert
La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi i Bauzá, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que ha provocat aquest malestar amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que vol eliminar la llengua catalana com a llengua vehicular a l’escola.
La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una enorme estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, l’anterior ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Intel.ligent i agradable manera per aconseguir-ho.
Ara, milions de ciutadans de la nació catalana volen un referèndum per la independència. És una resposta democràtica davant unes formes de governar que ja no tenen sentit en una Espanya formada per nacions que volen governar-se per elles mateixes. I menys a Europa.
Dòna la sensació que el president en funcions -eternes funcions-, Mariano Rajoy, no té cap més argument d’estratègia electoral que ‘la unidad’ d’Espanya. La seva constant repetició ens recorda la cançó enfadosa dels temps de María Castiñeira. També ho fan els del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i, molt especialment, els de ‘Ciudadanos’. No disposen de més arguments -sempre parlen del mateix- per fer avançar a una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que figura en els darrers llocs d’Europa. Mentre cobren puntualment els seus elevats emoluments, la mediocritat d’Espanya -nació de nacions- es va fent notar. Qué és sinó supina mediocritat que, després de més de tres mesos de celebrades les eleccions generals, encara no existeixi un govern central espanyol sempre aposentat a Castella?
A la immemorial nació catalana -any 986-, havent-se celebrat les eleccions autonòmiques a finals de setembre, ja fa mesos que existeix govern de la Generalitat i que els representants del poble es guanyen els sous. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya, han d’anar per davant del govern central i centralista. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya han de desenvolupar totes les competències pròpies d’un Estat, menys aquelles reservades a l’Estat central que podrien ser: assumptes exteriors, defensa i moneda. L’Estat central podria disposar d’unes secretaries per ajudar a les nacions-estats que formen Espanya, però, no, per intervenir-los. Tot el que està passant a la nació catalana, és com a conseqüència de l’intervencionisme nefast per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No és un bon camí és un mal camí el del bosc -com el de la Caputxeta Vermella i el llop- per la tan repetida, repetida i repetida ‘unidad’ de Espanya, tot allò que va representar i representa el fet innecesari, injust i d’una enorme escassetat democràtica com va ser el de portar, per part de Mariano Rajoy, després a l’oposició, i d’altres dirigents del ‘Partido Popular’, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional no renovat i gens amic de les aspiracions de la nació catalana. Ni després, ni ara. Ja ho va dir el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont:
Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Any 2006. Convertit en Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. Portat al Tribunal Constitucional per part del ‘Partido Popular’. Anys 2006-2010: una sentència rere una altra per, al cap de 4 anys emetre la pitjor. Quatre anys de menyspreu cap a un poble que havia ‘referendat’ el seu Estatut d’Autonomia i que forma part d’una nació immemorial que va néixer l’any 986.
Anys 2011-2016: Cinc anys d’intervencionisme constant contra l’autonomia catalana que sempre ha desenvolupat les seves aspiraciones justes i democràtiques, mitjançant l’abraçada a una autonomia veritable -‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’- i no l’autonomia de pandereta i de per riure que pretén imposar el ‘Partido Popular’, per sota del consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i de ‘Ciudadanos’. Trenta (30) lleis catalanes empantanegades en el Tribunal Constitucional espanyol, menyspreant l’autogovern i el Parlament de Catalunya. Les 23 demandes per ajudar al creixement econòmic i de justícia social que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va fer entrega en la Moncloa al president Rajoy fa més d’un any i nou mesos (1 any i 9 mesos), encara no se sap res. Serà aquest el camí del nou president del govern d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes i acceptades: ‘la callada per resposta’?
Perqué és evident, públic i notori, que cal un nou president en el govern espanyol disposat, preparat, dialogant, innovador, progressista, dels temps actuals i amb coratge per saber comprendre i atendre les aspiracions de 7.508.106 habitants de la nació catalana, (any 986 fundació de Catalunya).
Quina classe de ‘unidad de España’ és aquesta que es reclama cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, en una prèdica constant i més pròpia d’una estratègia electoral? Quina classe d’unitat és aquesta que en ple segle XXI es vol mantenir per la força? Es vol perseguir i castigar als independentistes demòcrates, però, i els separadors contumaços que no cessen en la seva fustigació?
No hi ha dubte que cal ‘borrón y cuenta nueva’, ‘creu i ratlla’ pel que fa a l’actual govern d’Espanya. I de manera contundent un ‘referèndum’ que demanen els ciutadans de la nació catalana i com exigència d’una veritable democràcia.
La quema de la seva bandera als Estats Units d’Amèrica, ni és anticonstitucional ni és delicte
A totes les llars dels Estats Units d’Amèrica, nació d’estats federals que també són Estat i que es governen amb les seves pròpies lleis i cada Estat amb el seu propi dret, hi figura en lloc prominentla bandera de les barres i estrelles que tant estimen i respecten. Sempre hi ha lloc per la seva bandera que oneja dalt del màstil amb orgull dels seus ciutadans. És molt infreqüent contemplar a qualsevol manifestació als Estats Units, com algú crema la bandera. Però si un ciutadà o un grup de ciutadans així ho fan, ni és anticonstitucional, ni és delicte, ni és perseguit. En conseqüència, de cap manera el fet és castigat ni penalizat. Segons el Tribunal Suprem la quema de banderes en actes de protesta als Estats Units, està totalment amparada pel ‘dret de llibertat d’expressió’ i violaria la primera esmena de la Constitució que garanteix la llibertat d’expressió i la democràcia. Per això és tan estimada la bandera dels Estats Units d’Amèrica.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Treballar per la pau i no per la guerra
“Els milions d’habitants dels nostres pobles que han viscut i viuen en la més desesperant pobresa; els que han patit i pateixen fam, injustícia social i ignorància, han vist un raig de llum, d’esperances d’una vida millor i més abundant per a si mateix i per els seus fills. I no tenen la menor intenció de tornar a sumir-se en la més completa foscor” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“El 1960, el distingit president d’aquest país, doctor Lleras Camargo, va parlar davant el Congrés dels Estats Units del qual llavors jo era membre. Va parlar de la necessitat que tenien els Estats americans de treballar units per derrotar a la pobresa i a la injustícia. Va sol.licitar la participació dels Estats Units en tal tasca. I més tard, en la mateixa visita, va dir textualment: “És necessari fer un suprem esforç a cada país, amb la cooperació de tots els altres, per impedir que la civilització occidental sigui amenaçada dins el mateix reducte que li ha servit de defensa”. (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Bogotà (Colòmbia), 17 desembre 1961).
“I aquests advertiments del president d’aquest país varen ser escoltats. L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures ha començat. I el reducte de la nostra civilització, la dignitat de l’home lliure ha començat a reforçar els baluards de la llibertat…” (President John F.Kennedy, Palau de San Carlos, Colòmbia (Bogotà), 17 decembre, 1961).
El vídeo
——————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. (rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (revista ‘PRESÈNCIA’ – rotatiu ‘EL PUNT AVUI’).
1 7 8 0
(La situació, instruccions i l’obligatorietat del castellà va començar el 1715)
“L’autoritat de Carles III que en la seva Reial Cèdula del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà”
El 6 de juliol del 1780, en un acte públic d’acabament del curs, a les Escoles Pies de Puigcerdà, es llegí un text titulat “Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de las escuelas”, que ha estat estudiat per Miquel Puig a “Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII”. Puig explica que el “Razonamiento” aporta arguments al voltant de la importància d’aprendre bé el castellà a l’escola: “1. Argument fonamental: l’autoritat de Carles III que en la seva R.C. del 23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fes en castellà. 2. Segon argument: donat per indiscutible l’argument fonamental, l’ensenyament del llatí -que s’ha de fer en castellà- es veurà molt dificultat pel desconeixement d’aquest idioma. 3. Tercer argument: l’esplendor i importància del castellà. El català fou certament molt important, però ara es troba en decadència. 4. Quart argument: conèixer bé el castellà és indispensable: a) per l’ús majoritari que es fa d’aquest idioma. b) pel comerç amb els espanyols per part dels catalans. c) per l’ús que se’n fa a l’església. d) perquè es propide la gent cultivada i distingida”.
“Per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal. Comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent”? (Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat de Catalunya).
Deixin la hipocresia aparcada davant l’estàtua del Quixot -són molins de vent i no gegants- i proclamin la veritat que és palpable i no es pot amagar rere les sombres de les dictadures i del poder absolut. La història d’Espanya és un exemple. No és la unitat d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, però, reals i existents des de temps immemorials. El ‘Partido Popular’, el ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’ no les reconeixen ni les accepten. No veuen que els territoris que formen Espanya són el bressol del federalisme! Quina pena ser i no voler ser! Quina tristesa existir i ser invisible! Quina desgràcia conformar-se en ser sempre els darrers! Quina desídia oblidar formar part de nacions lliures i poderoses en altres temps, amb els seus furs i responsabilitats! El món avança, les nacions lliures també. Aquestes s’han de governar des dels cors i l’esperit d’elles mateixes, no des del centralisme retrògrada i el poder absolut. Són els ciutadans d’aquestes nacions d’Espanya, qui les han de defensar i dignificar amb coratge, esforç i fe en el futur.
Cal pasar de llarg de les estacions de la penombra. Les taules i seients dels Premis Nobel, sempre buides. Els joves -força de les nacions- marxen i els investigadors també. Més de 5 milions de ciutadans sense feina. La constant traveta al progrés polític, econòmic i social de la nació catalana (Any 985).
No és la unitat d’Espanya. No és la llei. Són els 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que cada any surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb el consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’. Facin números i que siguin revisats per experts del Consell d’Europa, de les Nacions Unides, del Banc Mundial i de la Caixa de Pensions. No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. Prou crear confusionisme i enredar la troca. Prou utilitzar aquesta ‘unitat’ d’Espanya com a estratègia electoral. Prou invocar des de la nació castellana, una unitat d’Espanya manada, imposada, obligada. La democràcia i la llibertat no va per aquest camí.
El que si va per aquest camí, és que el Consell Europeu, l’organisme creat després de la Segona Guerra Mundial per vetllar pel respecte dels drets humans, acaba de renyar l’Estat espanyol perquè no hi ha prou jutges i fiscals catalanoparlants, un requisit indispensable per garantir que els ciutadans no tenen indefensió. En aquest sentit, la primera recomanació que la institució europea trasllada a les autoritats espanyoles és “que facin el que sigui necessari perquè d’una vegada per totes les comunitats autònomes puguin dur a terme els processos judicials en les llengües cooficials”.
Per quan es podrà començar a parlar de veritat, de la unitat de les nacions immemorials que formen Espanya?
“L’esforç cooperatiu de les nostres grans nacions lliures” (JFK)
“…En l’any 1934, un dels més grans dels meus predecessors, el president Franklin Roosevelt, va ser el primer president en visitar quest país. Va venir aquí en persecució d’una nova política: la política de Bon Veïnatge. Aquesta política basada en les idees de Bolívar, San Martín i Santander, reconeixia els interessos comuns dels Estats americans, proclamant que cap nació d’aquest hemisferi tenia dret a imposar la seva voluntat a qualsevol altra nació veïna; política que alhora demandava un gran esforç cooperatiu per reforçar l’esperit de llibertat humà aquí, en les dues Amèriques”. (President John F.Kennedy, Palau de Sant Carlos, Bogotà(Colòmbia), 17 desembre 1961).
Diciembre de 1961: John F. Kennedy inaugura el proyecto habitacional de “Ciudad Techo” junto al presidente colombiano Alberto Lleras.
“I avui em trobo jo aquí, com el segon president nord-americà que visita Colòmbia, sent portador d’aquest mateix esperit. Doncs la nostra generació també disposa d’una nova política: l’Aliança per el Progrés. Avui, de nou, aquesta política precisa d’un esforç conjunt per protegir i estendre els valors de la nostra civilització, anant molt més enllà de la política de bon veïnatge fins atacar conjuntament els problemes de la nostra època. I avui, de nou, aquestes noves polítiques estan basades sobre la visió i imaginació del gran estadista d’Amèrica Llatina. (President John F.Kennedy, Palau de Sant Carlos, Bogotà (Colòmbia), 27 desembre 1961).
El vídeo
Els Estats Units d’Amèrica és un país d’immigrants. Una gran nació federal formada per Estats federals lliures que també són Estat i que es regeixen per les seves pròpies lleis i dret propi de cada Estat. Una gran nació d’immigrants que no depenen del ‘pare’ Estat, sinó, del seu propi treball, esforç, oportunitats i compassió cap als seus compatriotes.
———————————————————————-
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
La incorporació de totes aquestes terres haviacostat grans esforços a l’Imperi franc i, d’altra banda, la seva pèrdua provocà reaccions enèrgiques per part dels musulmans, com la del 793, protagonitzada per Abd al-Malik, que penetrà amb el seu exèrcit fins a Narbona, la Roergue i Carcassona. Tampoc no és gaire segur, ha remarcat Ramon d’Abadal, que la població indígena se sentís inclinada a sotmetre’s a la nova dominació franca. I per a l’Església, prou afeblida sota el domini polític àrabo-musulmà, perquè no hi gaudia de cap mena de poder civil com amb els visigots, l’ocupació franca degué significar la desaparició quasi completa de tota l’estructura eclesiàstica de la Septimània. En realitat, l’anomenat “conflicte religiós de l’adopcionisme”, que va planejar-se en 784, ultra la controvèrsia religiosa, reflectia un moviment polític desafecte a la dominació franca. Així, l’opció encapçalada pel bisbe Fèlix d’Urgell, tot rebutjant la incardinació en l’Església franca per romandre en l’obediència de Toledo, traduïa la resistència als nous dominadors, molt àmplia a la Septimània. (Ulisses, 11).
Totes aquestes conteses i vicissituds heroiques no impediren que la “frontera” es consolidés en el decurs del segle IX. Aleshores començà a estructurar-se una nova aristocràcia a l’Afranj, fortament jerarquitzada i dotada d’una força militar molt superior a la d’un segle abans, que acabà generant, temps a venir, unes relacions socials de tipus feudal. (Ulisses, 11).
Artur Mas:CATALUNYA “Somos la nación más vieja de Europa”
Artur Mas recuerda a Bruselas que “las raíces de Catalunya han sido siempre europeas”
El president reivindica la vocación europea de la nación catalana y pide a la UE que “amparen la voluntad democrática del pueblo catalán” y “promuevan y defiendan la democracia”
Mas se queja en la UE de que “en España sólo se chilla” en vez de dialogar
Artur Mas expone este miércoles en Bruselas su proyecto soberanista Unió fija su postura: estructuras de estado, consulta y diálogo “Las raíces de Catalunya han sido siempre europeas”. El president de la Generalitat ha reivindicado la vocación europea de la nación catalana y su papel en la modernización de España y en su ingreso en el euro.
Elecciones catalanas | 07/11/2012
Luis B. García Barcelona
———————————————————————-
La frase
“En les condicions de l’any 75 (els nostres representants) van fer el que van poder, perquè la veritat és que estaven terroritzats, perquè el que va aconseguir la dictadura, que va ser ficar la por al cos a la gent, va aflorar a la Constitució (…) i a canvi d’això es van fer unes concessions.” (Ramón Cotarelo)
Els passos del president Mariano Rajoy (‘Partido Popular’) respecte a Catalunya, sempre han estat erronis. Ara, com a president en funcions també. Rajoy ha perdut el pas. Quan va iniciar el seu mandat el 2011, l’independentisme a la nació catalana era d’un 42,9%. Ja havia anat creixent des que l’any 2006, el dirigent del ‘Partido Popular’ després a l’oposició, altres dirigents del partit, assessors, caps de gabinet, etcètera el van portar cap el fet injust, innecessari i de buit esperit democràtic d’empènyer la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘de obligado cumplimiento’ i ‘referendada’ pel poble de la nació catalana, al Tribunal Constitucional no renovat. Ja era sabut que la majoria conservadora del Tribunal Constitucional, trituraria l’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ pel poble. I com s’ha vist en els darrers quatre anys de govern del ‘Partido Popular’, una autonomia intervinguda per totes bandes.
El jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy, conversa con el presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos. – Foto EFE
El presidente del Tribunal Constitucional español figura en la lista de afiliados del Partido Popular
Maria Fabra / Madrid
El magistrado Francisco Pérez de los Cobos figura en la lista de donantes y afiliados del Partido Popular, cuando la ley prohíbe a los jueces pertenecer a ningún partido
El presidente del Constitucional asesoró al Partido Popular desde 1992
Maria Fabra / Madrid
El magistrado ‘escondió’ al Senado trabajos de asesoría al partido
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal COnstitucional, donde han presentado el recurso contra el Estatuto. / EFE
Recurs injust i innecessari del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendada’ pels ciutadans de la nació catalana. Comença des de Castella l’acció a gran escala i desenfrenada dels separadors.
Carles Puigdemont, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: “Gracias Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”
No en va la manifestació de milions de ciutadans del poble català davant la sentència, quatre anys després, del Tribunal Constitucional contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Som una nació. Nosaltres decidim”, “Somos una nación. Nosotros decidimos”, en una Espanya que és una “nació de nacions”, “nación de naciones” constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades. Manifestació de milions de ciutadans el 2011, el 2012, el 2013, el 2014, el 2015 i ja es prepara la del 2016. Si el president i, ara, president ‘en funcions’, Mariano Rajoy, els membres del seu govern, dirigents, assessors, caps de gabinet, etcètera, haguessin de presentar bons balanços davant de l’empresa privada, ja fa temps que haguessin estat acomiadats. ‘Un 49,2% d’independentisme a Catalunya l’any 2011 i més del 60% en l’actualitat’.
Barcelona – Catalonia, calls to hold a referendum to choose their future as a immemorial nation
Un referèndum perquè la nació catalana pugui escollir el seu futur
Volent tenir a la llibertat com a bandera; volent tenir a la democràcia com a bandera; volent tenir a la saviesa i enteniment com a bandera; volent tenir el progrés humà, social i econòmic com a bandera; volent romandre dins Europa i al costat dels Estats Units d’Amèrica; volent tenir la unitat de les nacions d’Espanya com a bandera, milions de ciutadans d’Espanya nació de nacions, d’Europa i del món es fan creus del perquè el govern central del ‘Partido Popular’ no obre les portes a la democràcia dels fets reals que necessiten d’una solució que milions de ciutadans demanen: un referèndum perquè la nació catalana pugui escollir el seu futur.
A les 23 demandes del govern de la Generalitat de Catalunya: orelles sordes, immobilisme
L’any 2012, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va anar a Madrid (nació castellana) per demanar un possible pacte fiscal davant les conseqüències negatives per la Catalunya pagadora de l’actual finançament autonòmic desastrós, injust i ofegador de l’economia catalana i espanyola. Cop de porta i orelles sordes.Ni tan sols la posta en marxa d’una comissió parlamentaria per tractar el tema. Altres trobades d’Artur Mas amb Mariano Rajoy: orelles sordes, immobilisme total. Any 2014: la Moncloa, Madrid, nació castellana. El president Mas fa entrega al president espanyol, de les 23 demandes del govern de la Generalitat i tractar de trobar un camí de treball en equip i d’entesa. Orelles sordes. Immobilisme total. Any 2015, el de les amenaces constants per part de Mariano Rajoy, dels membres del seu govern, dels dirigents del ‘Partido Popular’, dels mitjans d’informació (‘desinformación’) de la capital de la nació castellana. Tota una actuació constant de roïndat per part dels separadors, que mai no han fet ni el més mínim esforç per intentar comprendre les aspiracions de la Catalunya pagadora.
Quatre anys d’orelles sordes i d’immobilisme regressiu amb relació a la Catalunya pagadora. No escoltar, no al diàleg, constant intervenció autonòmica -30 lleis empantanegades al Tribunal Constitucional espanyol-, ofec econòmic i social -16.000 milions, un 8’5% del PIB català, que surten cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn-, menyspreu pel Parlament de la nació catalana, menyspreu per l’autonomia i l’Estat autonòmic, amenaces constants, trencades pràcticament les relacions Generalitat de Catalunya i Govern espanyol del ‘Partido Popular’, inestabilitat amb Europa…És evident, la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar a Espanya. La manca de canvi equival a un retrocés diari. Riguin, riguin…,però, pleguin, pleguin, pleguin, si us plau.
“Si s’estimula la inversió privada, responent a les necessitats, a les lleis i als interessos de la nació, pugui cooperar amb l’activitat pública per proporcionar un vital marge d’èxit; com ho ha fet en el desenvolupament de totes les nacions de l’Oest, incloent el meu propi país”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
John F. Kennedy, en el asiento trasero de Pontiac convertible, las conversaciones con los agricultores James Cox durante su campaña, visita a la granja en Fort Dodge, Iowa, el 22 de septiembre de 1960. (Foto AP)
“Cap quantitat, per molt gran que sigui, d’ajuda exterior; cap estabilització de preus d’articles de primera necessitat; cap nova institució interamericana pot portar el progrés a nacions que no posseeixen estabilitat política i una prefectura amb autèntica decisió. Cap sèrie d’acords entre les nacions de l’hemisferi o dispositius acuradament elaborats puguin ajudar a aquells que no tenen disciplina interna i que no desitgen sacrificar-se ni renunciar a certs privilegis. Ningú que envia els seus diners a l’estranger i que no desitja invertir en el futur del seu propi país pugui culpar altres pel xàfec de calamitats que estan a punt d’afogar-lo”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
‘I Confess’ és una pel.lícula nord-americana de 1953, coneguda en espanyol com ‘Yo confieso’. Va ser dirigida per Alfred Hitchcock i protagonitzada per Montgomery Clift, Anne Baxter i Karl Malden. La pel.lícula està basada en una obra teatral francesa de 1902, escrita per Paul Anthelme anomenada ‘Nos Deux Consciences’. La pel.lícula es va rodar a Quebec, Canadà, amb nombrosos exteriors de la ciutat i escenes interiors de les seves esglésies i altres edificis emblemàtics, com el Château Frontenac. (De Viquipèdia).
L’actriu triada inicialment com a protagonista femení va ser Anita Björk, però va ser acomiadada, malgrat el criteri en contra de Hitchcock, per la presència de l’actriu amb el seu amant i fill en el purità Hollywood. Anne Baxter va ser la substituta, una de les primeres ordres que va rebre de Hitchcock va ser poc menys que inevitable, tenyir-se d’un ros més intens. (De Viquipèdia).
La pel.lícula gira entorn al tema d’un fals culpable, tema molt del gust de Hitchcock i repetit en diverses pel.lícules del mestre britànic. Destaca la interpretació de Montgomery Clift com turmentat sacerdot. (De Viquipèdia).
L’elecció de Montgomery Clift per el paper protagonista es va produir després de molts dubtes per part del director, Hitchcock es va sentir bastant satisfet de la interpretació, encara que la relació entre actor i director durant el rodatge va ser bastant tempestuosa. (De Viquipèdia).
Otto Kellar (O.E. Hasse) treballa com a sagristà en una parròquia de Quebec. Quan és sorprès robant en una casa assassina al propietari, un prestigioso advocat. A sentir-se culpable, en tornar a l’església, es confessa amb el pare Logan (MontgomeryClift).
Les sospites s’adrecen cap el pare Logan, al portar l’assessí una sotana en la nit del crim, i no poder oferir el capellà cap coartada. A més es descobreix que el capellà era fet xantatge pel mort, per un vell assumpte amorós abans de ser ordenat capellà. (De Viquipedia).
Direcció: Alfred Hitchcock
Música: Dimitri Tiomkin
Fotografia: Robert Burks
Guió: George Tbaori i William Archibald
Protagonistes: Montgomery Clift, Anne Baxter, Karl Malden, Brian Aherme, Roger Dann, Dolly Haas, Charles Andre, O.E. Hase
Els governs i ciutadans europeus que es regeixen segons una democràcia estimada i ferma -va costar moltes penúries, sang, suor i llàgrimes aconseguir-la-, es fan creus i no entenen ni accepten de cap manera, que als ciutadans de la nació catalana ‘pagadora’ ‘payable’ no se’ls permet per part de l’Estat espanyol, celebrar el referèndum per escollir el seu futur i que demanda la seva gran majoria. Lany 2012 es tractava només de dialogar sobre un pacte fiscal. Orelles sordes per part de Rajoy i el seu govern. Ara es tracta de la independència.
Any 2006: Rajoy porta la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘de obligado cumplimiento’ i referendada pels ciutadans de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat. Any 2010: l’Estatut sentenciat. Inici d’enormes manifestacions dels ciutadans. Any 2012: orelles sordes davant la demanda de diàleg pel pacte fiscal per part de la Generalitat, constatat i provat el desastrós i injust finançament que rep la nació catalana. Any 2013: sense diàleg i sempre contra la Catalunya pagadora. Any 2014: sense diàleg i sempre contra Cataunya. Any 2015: sense diàleg i sempre contra Catalunya. Any 2016: sense diàleg, sempre contra Catalunya i inici d’un nou camí.
Negació de votar en un referèndum a Catalunya, en una democràcia?
El referèndum no l’hi permet el govern en funcions, ‘in functions’ del ‘Partido Popular’. Ni abans ni ara i negant el diàleg amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Però, no només denegar el diàleg per part de Rajoy, sinó entorpir les lleis aprovades pel parlament de Catalunya. Impedir el normal funcionament de la democràcia, en una cambra de representació elegida pel poble. Així ho testimonia el fet de que el govern central, centralista, nacionalista espanyol amb majoria absoluta i poder absolut -ara en funcions-, porti les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol situat a Madrid (Castella), nació castellana. I que també facin per maneres que aquest Tribunal pugui castigar a representants elegits pel poble. <<El magistrado Francisco Pérez de los Cobos, presidente del Tribunal Constitucional, figura en la lista de donantes y afiliados del Partido Popular, entre 2008 i 2011, cuando la ley prohíbe a los jueces pertenecer a ningún partido>> (Maria Fabra, EL PAÍS). Sempre contra Catalunya. Els governs i ciutadans europeus es fan creus i recorden altres temps molt penosos per la política d’una Espanya, formada per nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Ni després, ni ara.
Un milió i vuit-centes mil persones, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, són les persones que han participat a la Via Catalana d’aquest 11 setembre de 2014 per reivindicar la Independència de Catalunya. Una V que significa per als participants Votar, Victòria i Voluntat. El més interessant d’aquesta gegantina posada en escena político-social és que el seu públic era el món sencer, representat pels diversos helicòpters que filmaven l’esdeveniment per als mitjans locals i internacionals. Una macro-manifestació, potser la més nombrosa de les que s’han realitzat a Espanya i a Europa, digna de figurar al llibre Guinness dels rècords mundials, i que busca l’impacte mediàtic global. (Barcelona Foto aèrea de la manifestació. Presa de La Vanguardia).
Dzisiaj kilka wątków. Mam w głowie jakieś myśli rozgrzebane i niedokończone, nie chcę ich zostawiać na inną okazję, bo znam sam siebie – jak coś odłożę do szuflady, to już to w
Davant d’una autonomia -la facultat de governar-se per les pròpies lleis- que no es pot desenvolupar amb llibertat; davant d’un finançament desastrós, injust i ineficaç que estableix que 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surtin cada any dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part de l’Estat; davant d’unes baixíssimes inversions en infraestructures per part de l’Estat central, que impedeixen un desenvolupament normal i necessari de la Catalunya pagadora -qui més paga és qui menys rep-, i que no es compleix allò que s’estableix a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; i per a més inri davant les infraestructures d’inversions altíssimes en llocs de les nacions d’Espanya en aeroports sense que aterri cap avió i en inversions altíssimes en línies de trens d’alta velocitat, autopistes, etcètera, del tot deficitàries, la nació catalana vol escollir el seu futur mitjançant un referèndum, propi d’un país democràtic i sense ‘trencar res’.
Declaración de Independencia de los Estados Unidos
El cuadro de John Trumbull, La Declaración de Independencia, recoge el momento de la presentación del trabajo del Comité de los Cinco al Congreso.
Davant del vergonyant desequilibri econòmic i territorial de les 17 Comunitats Autònomes (nacions que formen Espanya), de les quals només 4 aporten més del que reben i totes les restants reben més del que aporten, la Catalunya pagadora paga i calla, la nació catalana vol escollir el seu futur mitjançant un referèndum, propi d’un país democràtic i sense ‘trencar res’.
Davant de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sentenciat l’any 2010, ja que el 2006 el ‘Partido Popular’ i sent Mariano Rajoy cap de l’oposició, va portar aquesta llei orgànica ” de obligado cumplimiento” i referendat pels ciutadans de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat. Quatre anys per emetre una sentència -la pitjor- entre les altres debatudes que la premsa durant quatre anys explicava que els magistrats no es posaven d’acord. Sempre contra Catalunya. Sempre contra la nació catalana. La grandiosa manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>> en contra de la resolució del recurs efectuat pel Tribunal Constitucional, a instàncies del recurs del ‘Partido Popular’. La manifestació va comptar amb el suport de la majoria dels partits polítics representants al Parlament de Catalunya (excepte ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’), així com dels sindicats, 1600 entitats i 1,7 milions de persones entre els participants a Barcelona, altres ciutats i pobles de la nació catalana i de l’estranger.Davant de tot això i de l’immobilisme durant 5 anys del govern central del ‘Partido Popular’ -només amenaces-, ara, la nació catalana vol escollir el seu futur mitjançant un referèndum propi d’un país democràtic i sense ‘trencar res’.
‘Seria millor un referèndum real’, diu Schlyter
‘La democràcia hauria de ser justa’, ha dit Carl Schlyter, que ha lamentat que els catalans hagin de votar sobre la independència ‘de manera complicada’ el 27-S, sense un referèndum vinculant, perquè el govern espanyol el nega. ‘Seria molt millor que poguéssiu tenir un referèndum real; almenys tothom podria expressar la seva opinió justament, i aquesta és la base perquè tothom respecti la decisió’, ha dit.
Una Catalunya independent “compliria tots els criteris per ser membre de la Unió Europea” (Carl Schlyter, president del comitè d’Afers Europeus del Parlament Suec durant un debat sobre el procés sobiranista català)
“No es pot utilitzar la Unió Europea com un argument o una excusa a la campanya electoral” (Carl Schlyter).
Referèndum: “Si els catalans escullen un futur diferent, els governs europeus hauran de reaccionar” (Carl Schlyter).
“Estic convençut que els espanyols veuran els beneficis de tenir bones relacions amb Catalunya, es decideixi el que es decideixi” (Carl Schlyter)
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
“És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones no tenen oportunitats i altres obliden les seves obligacions”
“L’empresa privada també té un important lloc en l’Aliança del Progrés. No hi ha suficient capital públic ni en els Estats Units ni a Amèrica Llatina per impulsar el desenvolupament a la velocitat que és necessària. Però, les inversions de capital estranger van ser gairebé dos-cents cinquanta mil milions menys en aquest any que en el passat…, aproximadament una tercera part del total sol.licitat al Congrés dels Estats Units per fons d’ajudes”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
John F. Kennedy suscribe la Alianza para el Progreso. Asisten, entre otros,
Harry S. Truman, Hubert Humphrey, Lyndon B. Johnson y, por la OEA,
Carlos A. Clulow y José A. Mora, secretario general. Mayo 13 de 1961.
El programa creado por el Presidente de los Estados Unidos John F. Kennedy en pro del adelanto social y económico de las repúblicas del Hemisferio Occidental, cumplió su primer año de obras en América Latina.
En Colombia
En la imagen, el proyecto de vivienda de Ciudad Techo cerca de Bogotá, el cual fue inaugurado por el mismo Kennedy en compañía del Presidente colombiano Lleras Camargo el pasado 17 de diciembre de 1961, durante la visita que el primer mandatario norteamericano hizo a Colombia.
El vídeo
Can you understand what is the United States of America, Mr. Donald Trump?
———————————————————————–
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
(Procés contra la llengua catalana des de l’any 1715)
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat?
1773
Prohibició d’imprimir llibres en català
Prohibición de imprimir libros en catalán
Ban on printing books in Catalan
El 20 de març de 1773 el Consejo de Castilla va denegar l’autorització d’imprimir llibres en català a la Universitat de Cervera: <<Carta por la cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relación que a presentado y va inserta: entendiendose la impresion solamente en Castellano y Latin, pero no en Cathalan, y que nadie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad.>>Amb tot, es van poder continuar editant catecismes i altres llibres de caràcter religiós en català, amb la sola llicència dels bisbes. (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado en la lengua de España”, sentenciaba Manuel Fraga en una entrevista del año 1967. Era una época en que la consigna para no tener problemas con el régimen, en palabras del periodista Luis de Galinsoga, consistía en: “Pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando en el idioma nacional, ha impuesto su victoria”.
Con ese triunfo, el catalán, el euskera y el gallego se convirtieron en lenguas acorraladas, en palabras silenciadas.
Con el franquismo se practicó una glotofagia, que en algunas partes del territorio tuvo unos efectos devastadores, aunque académicos como Francisco Rodríguez Alarcos o Juan Ramón Lodares hayan negado repetidamente la persecución lingüística.
Las medidas coercitivas contra los hablantes de las lenguas “regionales” fueron múltiples y diversas, pero compartían un único cometido: el olvido. Se las intentó reducir a mero folclore. El régimen no impedía anunciar en euskera sus “25 bake urte” (25 años de paz), pero sí impedía cantar a Serrat en catalán ante toda Europa.
La novela El hijo del acordeonista, de Bernardo Atxaga, analiza el tema. El libro está encabezado por el poema Muerte y vida de las palabras, que lamenta la pérdida de las 100 maneras de decir mariposa que tiene el euskera. En Galicia, que tiene la literatura romance más antigua de la Península, el gallego se etiquetó como un simple dialecto del castellano.
La ridiculización es otra versión de la represión que puede sufrir una lengua. En Andalucía es habitual la identificación de una persona que habla andaluz con un gracioso o una persona de baja formación. Es otra de las huellas de la represión lingüística que se practicó en España cuando se impuso el castellano como la lengua de “la nación”.
“Durante años, fueron prohibidas todas las manifestaciones escritas y oralmente públicas en idioma regional. Los institutos de cultura cerrados, la enseñanza del idioma proscrita, los rótulos comerciales traducidos y las ciudades y los pueblos llenos de impertinentes recomendaciones: ‘Hablad en español’, ‘hablad en el idioma del imperio’. El cuadro de las autoridades políticas y de los funcionarios, incluidos los maestros, fue sistemáticamente forastero”. Así describió Dionisio Ridruejo, que de responsable de propaganda de Falange pasó al desencanto y a simpatizar con la oposición, las consecuencias de la victoria franquista en Catalunya.
Uns quants anys més tard, diu Francesc Ferrer, es rebla el clau: una provisió del 22 de desembre de 1780, signada per José Moñino, comte de Floridablanca, torna a regular d’una manera més estructurada els mestres: <<En todas las escuelas del Reyno se enseñe a los niños su lengua nativa por la Gramática que ha compuesto y publicado la Real Academia de la Lengua: previniendo que a ninguno se admita a estudiar Latinidad, sin que conste antes estar bien instruido en la Gramática Española.>> És l’any, també, que Manuel de Godoy estableix que “en ningún teatro de España se podránrepresentar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”. (Revista PRESÈNCIA – rotatiu EL PUNT AVUI).
Mentre que les nacions que formen Espanya constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, deixin de ser constretes i amargades i siguin reconegudes, acceptades i Estat, Espanya nació de nacions no serà un gran país unit, fort, progressiste i lliure. Defensant la democràcia i la igualtat, ja ni ha prou que des de la nació castellana es vulgui manar i dirigir a les altres nacions que formen Espanya
L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, va deixar clar, després de la seva declaració davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la querella del procés participatiu del 9N, -el referèndum pendent propi d’una veritable democràcia i que el govern espanyol vol impedir la seva celebració-, va dir Mas: “per donar la veu al poble i deixar exercir el dret de participació s’hauria de comparèixer davant un Parlament, però mai davant un tribunal de justícia, i molt menys en una causa penal”, i es va preguntar si “comportar-se com un demòcrata equival a actuar com un delinqüent”.
La manca de diàleg i d’una veritable autonomia, només porta cap a un camí
Davant d’una autonomia de pandereta que porta cap a una asfixia econòmica i legislativa, només queda seguir el camí de la independència. Davant d’una manca de resposta al diàleg que el president Mas ha proposat en múltiples ocasions al president Rajoy i al govern espanyol, només queda seguir el camí de la independència. Davant d’una autonomia de pandereta que nega el dret autonòmic a la facultat de governar-se per les pròpies lleis, només queda seguir el camí de la independència. Davant els 16.ooo milions que surten cada any dels impostos dels ciutadans de la nació catalana -un 8,5% del PIB català-, i que no tenen retorn per part del govern central espanyol, que demostra un finançament de Catalunya injust i desastrós, només queda seguir el camí de la independència.
Només 4 de les 17 Comunitats Autònomes, aporten més del que reben. Les altres 13 Comunitats reben més del que aporten. Com és això senyors? Quin pla de ruta han traçat? Quins estudis han realitzat? Aquest vergonyós desequilibri econòmic i social, així com un finançament injust i desastrós provoca que els territoris pagadors hagin d’endeutar-se enormement. Tampoc poden recaptar els impostos possibles i necessaris, fins i tot, els pactats amb els sectors econòmics. Catalunya -sempre al Tribunal Constitucional- paga cada any 16.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn del govern central espanyol. Amb un dèficit mai vist en infraestructures que dificulten el seu creixement i progrés empresarial, manca de fons per atendre degudament les necessitats socials de més de 7.500.000 ciutadans -“la igualdad de todos los españoles”, diuen des de la nació castellana, i un intervencionisme constant per part del funcionariat -més expansionisme empresarial i menys expansionisme funcionarial- per part del govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut del ‘Partido Popular’, Catalunya ja ha dit prou. La Catalunya pagadora i sense diàleg per part del govern central, ‘paga i calla’.
Ara, el president espanyol ‘en funciones’ Mariano Rajoy, demana diàleg per formar el nou govern que ell vol formar, aquest diàleg i treball en equip que durant quatre anys no ha volgut exercir amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Ja veuen els resultats.
El presidente en funciones del Gobierno, Mariano Rajoy, está compartiendo un almuerzo en las dependencias del Congreso con los presidentes del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, y del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, así como con los presidentes de las Cámaras Baja, Jesús Posada, y Alta, Pío García Escudero. Madrid, 22 Dic. (EUROPA PRESS) –
Així, tallar més i més cordes. Altra vegada recurs del govern central del ‘Partido Popular’ davant el Tribunal Constitucional. Ara, contra el nou impost sobre dipòsits bancaris que la Generalitat i el Parlament havien aprovat. Un impost de tres tipus diferents, del 0,3%, el 0,4% i el 0,5% per a diferents gradacions. I que recauria sobre les entitats bancàries, i no sobre els clients. Això hauria de permetre a la Generalitat d’ingressar 500 milions d’euros. Es nega, una altra vegada, el progrés de la justícia social, com va passar amb el decret llei de pobresa energètica. A Catalunya, a la nació catalana se la vol ofegar i no hi ha dubte que haurà de caminar sola. Ja ha començat.
A la mà del poble que no oblida
———————————————————————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
“No pot haver progrés si la gent no té fe en el dia de demà”
(JFK)
“El segón front és el front del benestar econòmic: el principi de que tot americà té dret a una vida decent per ell i a una millor vida pels seus fills. Això vol dir que hem de continuar perfeccionant els plans de desenvolupament nacional, millorar les institucions i la maquinària financera. Vol dir que cada nació ha d’estar disposada a realitzar sacrificis i a mobilitzar les seves pròpies fonts de riquesa en benefici del seu desenvolupament. També vol dir que els Estats Units han de fer honor a la seva paraula de continuar amb la seva ajuda. He promès que es posaran en moviment totes les energies del meu Govern per complir aquesta promesa”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
“Al perseguir un benestar econòmic, l’Aliança pel Progrés no dicta a cada nació com ha d’organitzar la seva vida econòmica. Cada país és lliure de donar forma a les seves pròpies institucions econòmiques d’acord amb les seves necessitats nacionals i desitjos. Però, així com cap nació pot dir a una altra com ha d’ordenar la seva economía, tampoc cap nació ha d’actuar dintre les seves pròpies fronteres en forma que violi els drets dels demés sota els principis acceptats per la llei internacional”. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
<<Quan un Poder Legislatiu i el Poder Executiu es reuneixen a la mateixa persona o en el mateix cos, no hi ha llibertat; falta la confiança, perquè pot témer-se que el monarca o el Senat facin lleis tiràniques i les executin ells mateixos tirànicament>>.
<<No hi ha llibertat si el poder de jutjar no està ben partionat del Poder Legislatiu i del Poder Executiu. Si no està separat del Poder Legislatiu, es podria disposar arbitràriament de la llibertat i la vida dels ciutadans; com que el jutge seria legislador. Si no està separat del Poder Executiu, el jutge podria tenir la força d’un opressor>>.
<<Tot s’hauria perdut si el mateix home, la mateixa corporació de prócers, la mateixa assemblea del poble, exercissin els tres poders: el de dictar lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o els plets entre particulars>>. Montesquieu.
Després de quatre anys del govern central, centralista, nacionalista espanyol amb majoria absoluta del ‘Partido Popular’, i dels resultats de les darreres eleccions legislatives: el trencament, el desbordament. Des de l’any 2006 -llei orgànica de l’Estatut –referendat- d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol ‘no renovado’, per part del ‘Partido Popular’- i del govern -des de l’any 2012- d’aquest partit, l’augment de l’independentisme a la nació catalana i de la demanda d’un referèndum propi de les grans democràcies, ha augmentat de manera enorme
Diuen els grifons de l’alta política que la situació, després dels resultats de les eleccions legislatives del 20 de desembre, ha esdevingut un trencament dels dics de contenció. L’aigua i la tempesta comencen a guanyar terreny a l’estabilitat de la terra. Doncs, que es creien vostès? No ho veien tot això? Cada vegada que la dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, governa a Espanya, el trencament és patètic.
Des de l’any 2006 amb la campanya del ‘Partido Popular’, arreu de les nacions d’Espanya constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, en contra de l’Estatut d’Autonomia de la nació catalana -sempre contra Catalunya-; portar la llei orgànica, ‘de obligado cumplimiento’, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional ‘no renovado’. Cas únic en l’hemisferi de les democràcies occidentals ja que el projecte d’Estatut havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat -passar el raspall de fuster, van dir els que manen a la nació castellana- i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat -el Senat és lo més important de la nació federal i d’Estats federals que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica i de les grans democràcies que ocupen els primers llocs del món avançat i progressista-, ratificat pel rei i ‘referendat’, ‘referendado’ pels ciutadans de Catalunya. No és poca cosa pels pobles que creuen i volen viure en democràcia i en una veritable autonomia del segle XXI i no del XIX, o del temps de ‘María Castaña’, ‘Maricastaña’, 0 ‘María Castiñeira’. Sempre contra Catalunya.
El Senat és lo més important de la nació federal i d’Estats federals que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica i de les grans democràcies que ocupen els primers llocs del món avançat i progressista. No, a una democràcia de baixa qualitat que porta cap a l’endarreriment i al no reconeixement de les nacions que formen Espanya
I els ‘Hispanic Affairs’ no acaben aquí. El de <<catalanofòfia empresarial>> tal com així ho va manifestar el després president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira, quan l’any 2006 va opinar que la opa llançada per l’empresa alemanya E.ON sobre Endesa va comptar amb el <<beneplàcit>> de l’espanyola amb l’objectiu de contrarestar la de Gas Natural. “Antes alemana que catalana”. Ara, Endesa, provinent de l’antiga catalana Fecsa, és propietat de la italiana Enel amb el 95% de participació. “Antes italiana que catalana”. Sempre contra Catalunya. A la curta o a la llarga, hi ha errors que es paguen cars, com el fet injust, erroni i innecessari de portar la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -referendat pel poble de la nació catalana- al Tribunal Constitucional espanyol, “no renovado”.
Ara, l’espanyola Endesa -provinent de l’antiga catalana Fecsa- és propietat de la italiana Enel, amb el 95% de participació. “Antes italiana que catalana”
Fets separadors
I els fets clarament separadors, segueixen produint-se. Des de l’any 2006 i encara més des del 2012, el govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, no para amb la seva fustigació cap a Catalunya. Intervenció de l’autonomia constitucional i sempre al Tribunal Constitucional. Un menyspreu constant al Parlament de la nació catalana i a les seves lleis, de les quals emana una veritable autonomia que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis i no una autonomia de fer riure, una autonomia de pandereta, una autonomia en una nació de nacions amb una democràcia de baixa qualitat. Després de quatre anys de govern del ‘Partido Popular’ amb majoria absoluta, ara, després de les darreres eleccions legislatives, assistim al vergonyós espectacle de la incapacitat per formar un govern de coalició, com succeeix als països més avançats d’Europa.
La nació catalana: nou president i “anem cap endavant” amb democràcia, coratge, progrés, treball i sense trencar res
Investit el 130 President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. El successor d’Artur Mas va ser elegit amb els 62 vots de ‘Junts pel sí’ i 8 dels 10 de la ‘Candidatura d’Unitat Popular’ (CUP), 63 vots en contra de ‘Ciudadanos’, PSC, CSQEP i PP. Puigdemont serà l’encarregat de pilotar una legislatura de 18 mesos en què els independentistes es proposen acabar de construir les estructures d’estat i iniciar la desconexió amb l’Estat. La nació catalana mira cap a la nació federal i d’Estats que també són Estat, dels Estats Units d’Amèrica amb llibertat i treball.
A la nació catalana, després de la manca de diàleg per part del govern espanyol del ‘Partido Popular’, de tensar totes les cordes i enfonsar ponts, l’independentisme pacífic i democràtic és ja una força d’envergadura. La reacció a la sembra dels separadors, dóna els seus fruits. Els que han provocat tot això, han de ser acomiadats segons els resultats de les darreres eleccions legislatives pels ciutadans de les nacions d’Espanya. Els que els donen suport, també.
Davant d’aquesta actuació constant i destructiva dels separadors, fomentadors de l’independentisme, no hi ha actuació per part de la fiscalia?
El vídeo
Diàleg, diàleg, diàleg i diàleg per davant de les constants amenaces
En el desert i sense direcció. Situats en un lloc desconegut i allunyats del món dels ciutadans que dialoguen, parlen, expliquen, parlamenten, solucionen problemes i no romanen immobilistes amb excuses pròpies dels anys trenta. Tant a Espanya nació de nacions no reconegudes ni acceptades, com a la nació catalana, es viuen els recents resultats electorals i les conseqüències dels quatre anys de govern amb majoria absoluta i poder absolut del ‘Partido Popular’.La dreta radical, nacionalista espanyola, centralista -sempre contra Catalunya, la seva autonomia i la seva llengua- mai ha sabut governar a Espanya. El centralisme i l’intervencionisme imposats des de la nació castellana, sempre ha estat un gran error. A l’Estat de les Autonomies aquestes també han de ser Estat, i, gaudir de la facultat democràtica de governar-se per les seves pròpies lleis. Voler dependre sempre del ‘pare’ Estat, és un error i porta a un greu desequilibri econòmic i social. Que de les 17 autonomies només 5 aportin més del que reben, és inadmissible. Cal espavilar i no perjudicar més a les autonomies pagadores que pateixen un finançament injust i encara ho és més quan, aquestes, no poden recaptar els seus propis impostos i, fins i tot, els pactats amb el món dels grans negocis. Com en el cas de Catalunya, sempre al Tribunal Constitucional. L’intervencionisme econòmic, social i autonòmic del ‘Partido Popular’, posa pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya, ha portat cap a un independentisme gegantí i que la nació catalana, després de 10 anys de la seva aprovació, encara no disposi de les eines democràtiques del seu Estatut d’Autonomia. De la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia, any 2006, el qual text va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. La nació catalana -Espanya haurà de reconèixer i acceptar les nacions que la formen-, no disposa de l’Estatut d’Autonomia sentenciat l’any 2010 pel Tribunal Constitucional -pendent de renovació- i que el poble havia ‘referendat’. Per manca de diàleg i per manca de la feina de parlamentar, s’ha arribat a la situació actual.
El després candidat Mariano Rajoy flanquejat per Alícia Sánchez Camacho i Josep Enric Millo (‘Partido Popular’) en el pont de les Peixateries Velles de Girona.
Hi ha una imatge en la qual es veu al després candidat Mariano Rajoy, ‘Partido Popular’, acompanyat d’Alícia Sánchez Camacho, travessant el pont vermell de Girona. Pont de les Peixateries Velles. L’estructura de ferro de Gustave Eiffel sobre l’Onyar comunica el nucli antic de la ciutat amb la zona més moderna. D’això fa cinc anys, abril 2010. El candidat feia campanya pel ‘Partido Popular’ a les presidencials i legislatives d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes i acceptades- i amb la llei orgànica –‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i de sentències i sentència contra la primera llei de la nació catalana.
Tot això li va anar molt bé a Rajoy. Els seus assessors de campanya van utilitzar el tema de l’Estatut d’Autonomia i de la Catalunya pagadora, per aconseguir majoria absoluta i, per més endavant, fer moure la maquinària del poder absolut a favor del nacionalisme espanyol, el centralisme, la recentralitzaciói l’intervencionisme sobre les autonomies per deixar-les sense competències, competitivitat, personalitat pròpia i sense la força del progrés i la llibertat. En definitiva, la seva anul.lació. I en el cas de Catalunya, molt més greu ja que es tracta d’una nació mil.lenària (any 988) i d’una autonomia històrica. Per això estem a on estem.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<En primer lloc figura el front de la justícia social. En el meu propi país hem promulgat legislació i mobilitzat al govern per assegurar als negres nord-americans i a altres sectors minoritaris l’accés als beneficis de la societat nord-americana>>. (JFK)
<<Altres països han de fer el mateix pel pagès que no té terres, pel miserable habitant dels barris baixos de la ciutat, per l’indi oprimit. No és cosa fàcil desprende’s dels privilegis. Però fins que els interessos d’uns pocs cedeixin el pas a les necessitats de la nació, la promesa de progrés i modernització no serà més que una frase buida, una frase de burla per milions dels nostres ciutadans>>. (President John F.Kennedy, Asociació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
La batalla de Poitiers, del 732, amb la derrota de l’exèrcit musulmà davant els francs de Carles Martell, marcà el sostre de la penetració àrabo-musulmana cap al nord, en terres de francs. A partir d’aquell moment, els francs iniciaren un procés d’expansió devers les terres ocupades pels musulmans. En una primera fase, entre 737 i 768, van ocupar tota la Septimània, és a dir, l’extensió compresa entre l’Albera i el Roine, que corresponia, eclesiàsticament, a la Narbonense i que els francs anomenaren Gàl.lia gòtica o Gòtia.
La segona ofensiva franca, dirigida per Carlemany, intentà de situar la <<frontera>> a la vall de l’Ebre. Arrencà amb una fracassada expedició a Saragossa, el 778; posteriorment, guanyà Girona (785) i efectuà l’annexió de les terres de Besalú, Vallespir, Peralada, Empúries, Alt Urgell, Cerdanya (785-789) i Osona (798). La penetració continuà amb la presa de Barcelona, l’any 801, i les temptatives de conquesta de Tortosa, del 801 i del 809, sense èxit. En resultà l’establiment de la <<frontera>> a la vall del Llobregat i la creació, per la seva defensa, d’un sistema de comtats tributaris de l’Imperi carolingi, és a dir, dels futurs comtats catalans. (Ulisses 11).
Diu la tradició que cinc mil andorrans sota les ordres de Marc Almugàver, van ajudar als exèrcits de l’Emperador Carlemany a lluitar contra els àrabs.
———————————————————————-
La frase
“Els catalans estan demanat un dret a ser consultats, a poder opinar, i, francament, em sembla absolutament demencial que això no se’ls concedeixi.” (Jorge Verstrynge).
Manuel Pizarro, l’expresident d’Endesa, y Mariano Rajoy, en un acto en 2008. (EM)
“Mai seré empleat de la Caixa”. Amb aquesta proclama es va defensar Manuel Pizarro, que era el president d’ Endesa quan el 5 de setembre del 2005, tot just fa deu anys, Gas Natural va llançar una oferta pública d’adquisició (opa) per comprar la primera elèctrica d’Espanya. Era un dilluns al matí després de la tornada de les vacances d’estiu. La companyia de gas va convocar amb urgència els mitjans per anunciar l’operació més important al mercat espanyol, oferint 22.000 milions d’euros per l’elèctrica. El que era una simple operació empresarial es va convertir en el tret de sortida d’un serial polític i econòmic.Salvador Gabarró, president de Gas Natural aleshores i encara ara, va dir que l’operació es tancaria en nou mesos, el que dura un embaràs. Manuel Pizarro va contestar que era una relació no consentida i que hi havia la possibilitat d’un avortament… (segueix). (ara.cat).
Sede de Endesa, després la més gran empresa energètica española eléctrica, ara, pertany a la italiana Enhel. ‘Antes italiana que catalana’
ara.cat
<<catalanofòbia empresarial>>
Així ho va manifestar el després president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira, quan l’any 2006 va opinar que la opa llançada per l’empresa alemanya E.ON sobre Endesa compte amb el <<beneplàcit>> de l’espanyola amb l’objectiu de contrarrestar la de Gas Natural, el que va considerar com <<un exemple de catalanofòbia empresarial>>. El líder d’ERC va assegurar que quan es va anunciar l’opa de Gas Natural per comprar Endesa -la gran majoria de clients són de Catalunya-, <<hubo alguna autoridad del Partido Popular que dijo que la dirección de la empresa no podía estar fuera del ‘territorio nacional’ y alguno afirmó que (si fuera) una empresa francesa o americana, de acuerdo, no una catalana>>. Els un si, els altres no. Els independentistes són visibles, els separadors invisibles.
Josep Lluis Carod-Rovira, con el Rey en Zarzuela. (EFE)
<<A veure si s’aclareixen, si Catalunya forma part de l’Estat espanyol, haurien d’estar contents perquè tot entra dins la mateixa unitat de mercat>>, va opinar Carod, qui va apuntar: <<si resulta que som una altra cosa, que ho reconeguin d’una vegada>>. Carod- Rovira es va preguntar si una empresa alemanya llança una opa sobre Endesa <<això romp o no la unitat de mercat?>>.
“Que vingui una empresa de fora de l’Estat espanyol a fer-se càrrec d’una porció amb gran pes econòmic del sector de l’energia…això no és rompre la unitat de mercat que tant prediquen el ‘Partido Popular’ i alguns dirigents del ‘Partido Socialista Obrero Español’?, va advertir el dirigent d’Esquerra.
El resultat: després d’una altra campanya que va portar a terme el ‘Partido Popular’ contra la compra d’Endesa -provinent de l’antiga Fecsa, de Catalunya-, cinc anys de processos judicials i, fins i tot, intervenció de la Comissió Europea, ara, Endesa és propietat de la italiana Enhel amb el 95% de participació.
Ja ho veuen, antes italiana que catalana. Els efectes d’aquest fet injust, erroni i contrari a la lliure empresa i de mercat, han estat clarament separadors. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, no reconegudes ni acceptades, tot va així. Sempre contra Catalunya per aconseguir més i més vots.
Sempre contra Catalunya per aconseguir més vots. Sempre contra la nació catalanaper aconseguir majories absolutes i poder absolut. Sempre contra la llengua catalana que comparteix l’ensenyament amb la castellana i que tant bé s’ensenya a Catalunya. La dreta radical, centralista i nacionalista espanyola mai ha sabut governar a Espanya. Res de diàleg ni entesa. La Catalunya pagadora, pagar i callar, 16.000 milions cada any que no tenen retorn. Ara, però, la finestra de l’independentisme ja és oberta.
Amb la situació d’immobilisme del govern del ‘Partido Popular’ davant el problema espanyol amb la nació catalana, davant del bilió d’euros del deute espanyol, davant dels 16.ooo milions d’euros que , cada any, marxen de Catalunya i no tornen, davant de les 5.149.000 persones a l’atur a Espanya segons l’EPA i la taxa del 22,37% de desocupació segons l’Institut Nacional d’Estadística, davant de la baixada estrepitosa dels salaris a nivells dels anys seixanta i de les pensions, davant del referèndum prohibit que en nom de la llibertat i de la democràcia demanen els ciutadans de la nació catalana, davant l’immobilisme del president Rajoy i del seu govern, cal un canvi polític urgent via eleccions generals.
(següent ‘post’: La por, encara, a la llengua catalana)
————————————————————————————————————————————————
Els colors del món
Voluntaris amb l’estrella
Palamós Gent Gran – Hospital Comarcal de Palamós
(Foto: Laura García)
Es tracta dels voluntaris de la Caixa de Pensions. Jubilats i empleats en actiu que són el més gran potencial d’aquesta Institució catalana de 111 anys. A ‘la Caixa’, saben molt de números i de tants per cent; de gràfiques i d’inversions; d’innovacions i de caixers automàtics que funcionen millor que els dels Estats Units d’Amèrica; d’estalvi i previsió, valors i assegurances; d’oficines d’última generació i de recursos humans; d’operacions creditícies i d’estranger; de serveis a les empreses i de tota classe de pensions pel poble. Per això són la Caixa de Pensions. Aquest va ser, l’any 1904, el més important objectiu de la seva fundació: les pensions per a un poble i uns obrers maltractats brutalment, que havien d’anar a la vaga i que en aquells anys patien greus conflictes d’injustícia social i vagues.
I de mà de les pensions, l’Obra Social que ha estat una constant des de la seva fundació. Primers en activitats d’estalvi i financeres, primers per l’obra social amb 500 milions d’euros de destinació. Ho confirma el gran reconeixement a Espanya -nació de nacions- i l’internacional, d’aquesta extraordinària institució catalana. La primera fundació privada espanyola, la segona europea i la tercera del món.
Una vintena de voluntaris han participat a la iniciativa, organitzada pel Departament d’Agricultura i l’Obra Social ‘la Caixa’
En l’actualitat són més de 6.800 les persones -empleats i jubilats de l’entitat, així com els seus familiars i amics- que desinteressadament formen part dels voluntaris de ‘la Caixa’, totes elles pertanyen a alguna de les 40 associacions de voluntaris en les diverses províncies espanyoles que constitueixen el programa.
En la imatge dels ‘colors del món’ un grup de voluntaris del Baix Empordà, acompanyen a un grup de persones amb edats entre els 90 i 100 anys residents al centre sociosanitari Palamós Gent Gran-Hospital Comarcal de Palamós i que, enguany, compleix 10 anys de la posada en funcionament d’aquest centre.
El complex Palamós Gent Gran fa deu anys
Han lliurat al Banc d’Aliments 2.230 euros recaptats amb un calendari solidari
El lliurament del taló de 2.230 euros recaptats amb el calendari solidari, que van al banc d’aliments Foto: EL PUNT AVUI.
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones no tenen oportunitats i altres obliden les seves obligacions>> (JFK)
<<Malgrat l’enormitat d’aquests problemes i de la nostra pesada responsabilitat, el poble dels Estats Units ha de sacrificar-se relativament poc. Menys de l’u per cent del nostre pressupost federal està destinat a ajudar a mig hemisferi. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha de dur a terme l’angoixant procés de reformar institucions i no nosaltres. És el poble d’Amèrica Llatina el que ha d’establir programes de desenvolupament i mobilitzar les seves totals fonts de riquesa per finançar tals programes i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina les quals ciutats i camps, llars i cercles governamentals hauran de suportar l’ona de xoc del ràpid canvi i del progrés i no el poble dels Estats Units. És el poble d’Amèrica Llatina el que tindrà que modificar les tradicions de segles i no el poble dels Estats Units. I, certament, nosaltres, als Estats Units, no podríem fer menys quan és tant el que es juga per tantes persones>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
Només pregonen el sermó per a uns, pels d’un costat, i no pels altres. Els del bàndol que ja han estat condemnats. És com la paradoxa que utilitzen els dirigents del ‘Partido Popular’ i els de ‘Ciudadanos’. El nacionalisme de la nació castellana és el ‘bó’, els altres -per les paraules que diuen els centralistes i unionistes en els seus discursos dóna la sensació que només els altres nacionalistes són els dolents. Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents. Els nacionalismes de les nacions d’Espanya constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, són molt mal vistos, criticats i atacats. Es veu que el nacionalisme castellà si que és el genial. Els altres, no.
Com en les aventures del Capità Tro (Capitán Trueno), els bons i els dolents
Així, el nacionalisme castellà és el genial com la seva representació a la Plaça de Colom, de Madrid. La <<bandera más grande de Espanya>> (nació de nacions), 294 metres quadrats -21×14- de longitud i 35 quilos de pes. Nacionalismes exorbitants, autonomies de pandereta. Com la de la nació catalana que, ara, ‘¡Por el gran batracio verde!, ha esdevingut super independentista. Per alguna raó serà! I els separadors són lliures de qualsevol actuació? Uns són visibles i els altres invisibles?
El nacionalisme castellà és el genial; els altres, com el català, són els anti genials
Així, els bisbes de les altres nacions d’Espanya que formen la Conferència Episcopal Espanyola, estan preocupats per la “greu situació” creada pels independentistes qui “al marge i en contra de la llei, pretenen trencar la unitat d’Espanya” i va advertir, Ricardo Blázquez, president de la Conferència, del perill de “caos” i “divisió de la societat”.
Els uns si i els altres no. Els independentistes <<a causa de…>>, <<per motius de…>>, <<per les raons de…>>, <<per la culpa de…>>, <<per l’asfixia de…>>, <<pel menyspreu de…>>, <<per les humiliacions de…>>, <<per l’intervencionisme autonòmic de…>>, <<per l’intervencionisme econòmic de…>> se’ls vol picar i que callin. Els separadors promouen l’independentisme a marxes forçades, però, als uns si i als altres no. Es comença canviant per lleis promogudes pel ‘Partido Popular’, -llei de llengües d’Aragó- el nom de la immemorial llengua catalana pel de l’acrònim Lapao i es pot arribar a una dictadura. Els uns si, els altres no.
En el discurs inaugural de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el seu president, Ricardo Blázquez, Arquebisbe de Valladolid, es va referir així a la situació a Catalunya, i va avisar que posar en qüestió, “de manera unilateral” la transició al règim democràtic introdueix “inseguretat, inquietud, incertesa, risc de caos i divisió de la societat”.
Res d’inseguretat, res d’inquietud, res d’incertesa, res de risc de caos i res de la divisió de la societat. Catalunya és una nació immemorial i vol ser un Estat lliure i governar-se per les seves pròpies lleis. Tant costa això d’entendre! Catalunya sempre ha estat i és una nació responsable. Els uns si, els altres no. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no acceptades ni reconegudes, els independentistes culpabilitzats de tot, cop de regla, amenaçats, castigats, intervinguts…mentre els separadors ho maneguen tot des del poder absolut.
<<Així, doncs, torneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu>>
(Jesús de Natzaret)
“firmar contra Catalunya”
Una campanya de recollida de signatures arreu de les nacions d’Espanya, per part dels dirigents del ‘Partido Popular’, de 4 milions de firmes -any 2006- contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Firmar contra Catalunya”, declaraven molts signants. Els efectes d’aquesta campanya han esdevingut clarament ‘separadors’.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
<<contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, llei orgànica i ‘referendat’ pel poble>>
Portar la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, –‘ de obligado cumplimiento’-, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i, el qual text, havia estat revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Els efectes d’aquest fet injust i d’error històric d’envergadura, han estat clarament ‘separadors’. Davant de les properes eleccions generals del 20-D, el problema espanyol amb la Catalunya pagadora, segueix latent, permanent, descoratjador i amb un cert avergonyiment democràtic.
Catalunya, la nació catalana, expressa de manera democràtica i pacífica els seus anhels de llibertat per governar-se mitjançant les seves pròpies lleis i, ara ja, el referèndum
El vídeo
(En el pròxim capítol: <<catalanofòbia empresarial>>)
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
“Les dures realitats de la pobresa i injustícia social no cediran devant les promeses i els bons desitjos” (JFK)
November 18, 1963 – President Kennedy in Miami Before the Inter-American Press Association
Pau, Paz, Peace
<<…i el poble nor-damericà s’adonarà de les enormes dimensions de la tasca pel fet de que desenes de milions dels seus veïns del sud viuen en la més absoluta pobresa, amb ingressos inferiors als cent dòlars anuals; que en la majoria d’aquests països llatinoamericans l’índex de vida no sobrepassa els cinquanta anys d’edat; que la meitat dels nens no tenen escoles; que gairebé la meitat dels adults no saben llegir ni escriure; que desenes de milions d’habitants de les ciutats viuen en condicions realment intolerables; que més milions d’éssers humans que viuen en zones rurals pateixen malalties fàcilment curables sense esperança de rebre adequat tractament mèdic; que en vastes zones, homes i dones pateixen fam mentre nosaltres posseïm les necessàries eines científiques per procurar-nos tots els aliments que necessitem…>>. (President John F.Kennedy, Associació Interamericana de Premsa, Miami Beach (Florida), 18 novembre 1963).
En una galeria de París s’hainaugurat una mostra consagrada íntegrament a la pintura de Vincent van Gogh, mort fa uns deu anys. En vida, no va aconseguir vendre un sol quadre. (Crònica del s. XX)