La nova frontera

    “Visitam el mestre jubilat de 64 anys Jaume Bonet a l’espai de cultura Can Alcover, on des de dijous passat fa vaga de fam per defensar “la nostra llengua”. En arribar al trobam amb dos companys de Jubilats per Mallorca, el president, Maties Oliver, i Tomeu Amengual, que en unes setmanes també s’afegirà a la vaga de fam”. dBalears.cat. Clara Giner/07-03-2012/. Foto: C.G.

————————————————————————————-

   Un meu company que algunes vegades ha visitat Eivissa de les illes Balears -Països Catalans-, m’explicava que són ben poques les persones que parlen la llengua catalana, gairebé es poden comptar amb els dits. Cal recuperar la força perduda! Podria ser que a l’Alguer el parlessin més persones, per això els van a visitar tants ciutadans del Principat i dels Països Catalans. Es bo que els catalans -tot aquell ciutadà que viu i treballa a la nació catalana- donem suport mitjançant l’indústria, el comerç i el turisme -mai només amb el turisme-, a aquelles comunitats que parlen i protegeixen la nostra llengua comuna en lloc de les que, retornant a les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco, fan tot el possible per el seu menyspreu i extinció. La premsa d’aquí i de fora en va plena aquests dies dels fets de Mallorca, on Jaume Bonet, membre de Jubilats per Mallorca, ha portat a terme durant 26 dies una vaga de fam a favor de la llengua catalana -la dignitat de la llengua- i en contra la política lingüística del Govern Bauzá (Partido Popular). La massiva manifestació en defensa del català que es va fer recentment a Palma, amb l’assistència d’unes 50.000 persones, és una mostra de la gravetat de la situació que està passant la nostra llengua i que s’ha agreujat des que el ‘Partido Popular’ governa Espanya -no a Catalunya- amb poder absolut. Un altre jubilat, Tomeu Amengual, ha endegat la mateixa forma de protesta agafant el testimoni de Jaume Bonet que ja havia perdut més de vint quilos. Dos herois al costat d’un gran país i d’un gran poble, en defensa de la nostra mil.lenària i estimada llengua identitat imbatible dels Països Catalans.

   Quan el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i altres ministres del ‘Partido Popular’ seuen al costat de mandataris i responsables polítics europeus, no sé que deuen pensar quan ciutadans de l’Estat autonòmic espanyol, han de fer vagues de fam i manifestacions -50 mil persones a Palma- per salvar a una de les llengües més importants d’Europa i que parlen més de 10 milions de persones. Un idioma ja prohibit, perseguit, castigat i volgut fer desaparèixer per les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco. “Si eres español, habla español” va fer escriure el règim franquista a les façanes de les llars catalanes i “polaco de mierda”, entre altres insults i menyspreu cap a els catalans pronunciats per part d’un nacionalisme espanyol representant de la mediocritat, autoritarisme i totalitarisme. I segueix la persecució quan el ‘Partido Popular’ va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats, el Senat, sancionada pel rei d’Espanya i referendada pels ciutadans de Catalunya, i, posteriorment, contra la Llei d’Educació, la del Cinema i la immersió lingüística que és un exemple d’educació integradora i d’igualtat d’oportunitats. Una mofa vers el que ha de ser una veritable autonomia: governar-se per les seves lleis.

   Es veu de manera diàfana la fòbia dels mandataris del ‘Partido Popular’ contra el catalanisme de la llengua, social, polític, progressista, educacional, autonòmic i humà -això ho veuen a Europa i al món-, quan és, precisament, la llengua espanyola/castellana la que té una influència i pes enorme. És el cas de Catalunya on la majoria dels diaris són en castellà, revistes, emissores de ràdio i televisió, cinema…És una evidència la força de la llengua espanyola/castellana -parlada per més de 400 milions de persones i que és idioma oficial en 21 països-, per damunt de la llengua dels Països Catalans. Tot i així els fa nosa l’idioma de la nació catalana, protegit per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

   La vaga de fam per la nostra llengua comuna i identitària portada a terme per Jaume Bonet, membre de Jubilats per Mallorca, i que ara segueix Tomeu Amengual, ha servit per posar de manifest el rebuig ciutadà que genera la política del Govern del ‘Partido Popular’ que, entre d’altres coses, ha modificat la Llei de la funció pública i ha eliminat el requisit de conèixer el català per obtenir una plaça a l’administració. Però, què és això? Com s’han atrevit a modificar aquesta Llei? Però, en quin temps viuen? Es pensen que viuen a Madrid? No és d’extranyar la manifestació a Palma amb l’assistència de 50.000 persones. I les que vindran! No veuen, home, que si el català és la llengua pròpia i oficial a les illes Balears, els funcionaris han de dominar-la!!! És qüestió d’ètica social, professional i de respecte cap a els drets civils. No veuen que els ciutadans de les illes Balears que es dirigeixin a les diferents administracions, en la llengua pròpia de les illes -el català- han de ser tractats amb el mateix idioma! I tant que és imprescindible -molt més a les illes Balears- el requisit de conèixer el català per obtenir una plaça a l’administració! Tornin a modificar el que mai havien d’haber modificat.

     Jaume Bonet, membre de Jubilats per Mallorca, deixa, després de 26 dies, la vaga de fam per la nostra estimada llengua catalana, però Tomeu Amengual el relleva. Que tot el món ho sàpiga!

   Mentre, un 23 per cent d’atur a Espanya, el més gran d’Europa.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: jRM1GwxSyOI 

————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

   ” La gran avantatge dels americans consisteix en ser capaços de cometre errors que es poden reparar més tard” (De Tocqueville, 1835).

    El 13 de març de 1963, el president John F. Kennedy, senyalava: <<Davant l’edifici dels arxius hi ha una estàtua i als seus peus hi figura escrit: <<El passat és el pròlog>>. No necessàriament; i és perquè en els anys seixanta no volem veure el passat com a pròlog i per això hem avançat les nostres propostes…<<La gran avantatge dels americans -va escriure De Tocqueville el 1835– consisteix en ser capaços de cometre errors que poden reparar més tard>>. A això hi afegiria el fet de que la gran avantatge de la comprenssió ‘a posteriori’ radica en que apliquem les seves lliçons per mitjà de la previsió del futur. Si aquesta nació pot aplicar la lliçó i reparar els errors dels darrers cins anys; si podem atenir-nos als fets i deixar a un costat aquelles coses que veritablement no són apropiades a la situació, després, amb tota seguretat, aquest país pot aconseguir els seus objectius…>>.

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:e4i6_15kgoo

————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Montpeller fou cèlebre a tot Europa com a ciutat universitària, sentida com a pròpia pels homes d’estudis catalans. La senyoria de Montpeller, fundada vers l’any 1000, havia entrat, a la primeria del segle XII, a l’òrbita dels sobirans de Barcelona i, en virtut del matrimoni de Maria de Montpeller i el rei Pere I, del 1204, havia arribat a fer part de llur heretatge. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera va tenir origen l’historial docent de la ciutat de Montpeller?

   * EL LEMA de la setmana.- “Fer patir és l’única manera d’equivocar-se”. Albert Camus.

————————————————————————————-

    <<Deixeu que els nens s’acostin a mi, no els ho impediu, perquè dels que són com aquests és el Regne de Déu. Jo vos asseguro: aquell que no rebi el Regne de Déu com a nen, no hi entrarà.>> “I abraçava els nens, i els beneïa posant les mans sobre d’ells”. (Mc 10, 14-16). Aquestes paraules les deia Jesús a Judea, a l’altra banda del Jordà.

   Unes altres paraules que, mai per mai, ningú no podrà entendre: “Si jo moro, pitjor per a mi, però aniré al paradís…”. Les va dir Mohamed Merah, l’autor confés de la matança de Tolosa de Llenguadoc, que va enregistrar amb una càmera el seu atac contra l’escola jueva en qué van morir un professor i tres alumnes, així com l’assassinat a Montalban dels paracaigudistes de l’exèrcit francés.

   Qui mata d’aquesta manera tres infants que eren la representació absoluta de la inocència, bonesa, efecte, tendresa i el somriure de la vida; allò que més estimaven els seus pares i avis i que, perquè els seus fills i néts poguessin viure, haguessin ofert gustosament la vida pròpia, no pot anar a cap paradís. Tampoc hi poden anar, de cap manera, els qui bombardeixen a poblacions civils aliens a objectius militars i miserables guerres, assassinant a dones, homes, ancians i nens. Allà on no hi ha seny, hi campa la violència i aquesta duu més violència. Maleït sigui, per sempre, el complexe militar industrial. De la mateixa manera ho siguin els provocadors de tantes guerres en les que són maltractats, ferits i assassinats tants nens i nenes. Hi ha cínics mandataris que s’emplenen la boca parlant de pau, però consenteixen que en els seus països es fabriquin i venguin armes que serveixen per matar en aquestes maleïdes guerres.

   Molt bé ho va proclamar el reverend Martin Luther King Jr., el 10 de desembre de 1964, a Oslo amb motiu del lliurament del Premi Nobel de la Pau: <<Tinc la gosadia de creure que els pobles d’arreu poden tenir diàriament tres àpats per al seu cos, educació i cultura per a la seva comprensió i dignitat, igualtat i llibertat per als seus esperits. Crec poder reedificar el que els homes han destruït. Crec també que la humanitat un dia es doblegarà davant l’altar de Déu i serà coronada amb el triomf sobre la guerra i el vessament de sang, i la bona voluntat no violenta proclamarà el seu regne sobre la terra. “I el lleó i l’anyel jauran l’un al costat de l’altre en harmonia. I cadascun viurà sota la seva vinya i figuera i ningú els espantarà.>> “Encara crec que vencerem”. I així va ser. La victòria de Martin Luther King Jr., ha estat apoteòsica.  

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:Io7k-RMHEA4

————————————————————————————-

El Deure i la Glòria

Un president sense por i molt estimat pel seu poble

 “5000 nens indis sense escola”

El 5 de febrer de 1963, el president John F. Kennedy, va enviar un missatge de 10.000 paraules al Congrés, sobre les malalties mentals. El 7 avisava als seus compatriotes: <<Recordem cada matí i cada nit el consell del meu paisà de Boston, el reverend Phillips Brooks: <<No demaneu una vida fàcil. ¡Pregueu per ser homes forts! No demaneu feines iguals a les vostres possibilitats. Demaneu força per reptes difícils>>.

El 8 de febrer va dedicar altres 8.000 paraules al problema de millorar la salut de la nació; el 14, 8.000 paraules a la joventut, i el 21, 12.000 paraules a les necessitats dels ciutadans ancians de la nació. El 5 de març va dir a una delegació que representava als indis americans: <<Sé que quan em vaig fer càrrec de la presidència, una de les coses que em van preocupar més era el fet de que hi havia prop de 5.000 nens indis que no tenien escola a on anar. Ara hem construït aules per gairebé 7.000 en els dos darrers anys>>.

El 14 de setembre de 1963, a Bismarck, Dakota del Nort, Robert Kennedy, Fiscal General dels Estats Units, va reconèixer davant el Congrés d’Indis Americans que els nens indis rebien una educació insuficient, que els indis estaven mal allotjats, tot sovint sense feina, i que la seva situació sanitària era la pitjor de qualsevol grup racial dels Estats Units. Va denominar la situació dels indis com <<tràgicament irònica>> davant del fet de que eren l’únic grup del país que tenien el dret d’anomenar-se <<els primers americans>>.        <<Els primers americans dels Estats Units, són ara els    últims>>. (Robert F. Kennedy).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:1yRR08eqoLo

————————————————————————El naixement d’una nació.Què és Catalunya

*LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- D’ençà del segle XIII i per concessió reial, es constituí un consell restringit integrat pels consellers o jurats, els quals eren elegits pels mateixos prohoms. El règim municipal fou semblant a totes les ciutats dels regnes de la Corona: batlle o justícia, magistrats locals i Consell. A Barcelona, el govern municipal era constituït per dos organismes: el trentenari, un consell reduït encarregat de les funcions executives, i el Consell de Cent que progressivament esdevingué merament consultiu. A Ciutat de Mallorca, existí també un organisme doble de govern: el Gran i General Consell i un Consell Menor o Consell de Trenta, que actuava com a diputació permanent. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.-  Per quin motiu Montpeller fou cèlebre a tot Europa?

*   EL LEMA de la setmana.- “El millor remei contra la tristesa és aprendre alguna cosa”. M.H. White.

———————————————————————–

Discriminació, separació, segregació i violència racial als Estats Units d’Amèrica. (Anys seixanta).

   Representants del ‘Partido Popular’ a Catalunya,  -es van presentar a les eleccions municipals a Sabadell a la llista del PP-, volen fer comparacions i parlar del racisme als EUA, doncs parlem-ne! La immersió lingüística, únic i alabat sistema pedagògic mitjançant el qual totes les nenes i nens fills de tots els ciutadans de Catalunya i de la nació catalana, aprenen bé la nostra mil.lenària llengua; la immersió lingüística que ha estat capaç d’integrar i mai separar als nens i nenes de tots els ciutadans de Catalunya, -com a en tot gran país ens em barrejat- i amb igualtat d’oportunitats; la immersió lingüística que fa possible que tots els joves finalitzin els seus estudis sabent el català i el castellà -dient Madrid i no pas ‘madriz’; ‘insertado’ i no pas ‘insertao’; ‘los macarrones’ i no pas ‘lo macarrone’; ‘avión’ i no pas ‘avionc’…-,entre altres barbaritats d’expressió que fan mal bé la llengua castellana; la immersió lingüística que lluita per salvar la llengua catalana -la nostra identitat més important-, davant l’enorme pressió del castellà sobre Catalunya, -diaris, revistes, llibres, emissores de ràdio, televisions, cinema, emigrants -gràcies per l’esforç que fan molts d’ells per aprendre el català-, l’Administració central totalment castellanitzadora del ‘Partido Popular’, amb poder absolut; la pressió d’una llengua parlada per 500 milions de persones arreu del món i que és llengua oficial a 21 països, doncs bé, la feble immersió lingüística de la llengua catalana no només els fa nosa, sinó que alguns l’equiparan amb el racisme als EUA.

La nostra immersió lingüística. Un país de i per tots. Aprenentatge, sabiduria, tolerància, democràcia, salvar la llengua catalana i dominar molt bé, de forma progressiva, el català i el castellà. Aprendre i treballar per a la creació d’empreses, ser bons empresaris, bons treballadors i donar feina per acabar amb l’atur. 

   Ho hem llegim al diari El Punt Avui -10/3/12-, “Una de les mares que ha portat el model d’immersió lingüística de l’educació catalana als tribunals, Consuelo Santos, va comparar-lo ahir amb la discriminació i separació racial als EUA”. <<Que és un sistema que s’ha votat al Parlament? Doncs molt bé. A principis del segle XX, parlaments amb majories absolutes als Estats Units votaven lleis a partir de les quals els negres no podien seure als autobusos amb els blancs>>,  “va deixar anar Santos en una entrevista a ‘El Matí de Catalunya Ràdio'”. Segons que explica el diari El Punt Avui, “la família de Santos, que va arribar a Catalunya fa dotze anys i que es va presentar a les eleccions municipals a Sabadell a la llista del PP, és una de les que va dur la llengua d’escolarització a un jutjat contenciós administratiu”. Doncs bé, comparem amb el racisme als Estats Units ara que, amb molta antelació, ja ha començat la campanya electoral ‘permanent’ del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.

 Violència racial als EUA. Any 1963

 Mirin, el meu nét, porta els cognoms de Figueras i Rodríguez; els meus nebots, els de Figueras i Díaz; els de la meva dona, Roigé i García. Tots aprenen, estudien, llegeixen, escriuen, parlen en català i castellà. Conviuen amb nens i joves de diferents països, races i religions. Aniran a la universitat, treballaran en empreses privades -treballar en el funcionariat espanyol se n’ha fet abús flagrant, es menysprea l’empresa privada i com a càstig un 24 per cent d’atur-, dominen i dominaran amb perfecció el català i el castellà. La immersió lingüística ens ha portat sabiduria, capacitat d’aprenentatge de llengües, integració i convivència, tolerància, democràcia, autonomia i universalitat. Hi ha, però, qui ho vol comparar amb la discriminació i separació racial als EUA. Comparem-ho.

   “polaco de mierda”

   Vam dedicar tot un ‘post’, 18/2/12, a parlar del tema, i feiem referència a la crònica del diari El Punt Avui, 28/1/12. <<A l’aeroport del Prat no s’hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es corre el risc d’acabar en un habitatge minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de ‘polaco de mierda’ i agredit per un d’ells>>.

   “¡Ay, que gracia, que quiere que le atiendan en valencino!”

   Ho explicàvem al ‘post’ del dia 25/2/12 fent referència a la crònica del diari El Punt Avui, 17/1/12. “Desatès per parlar català en un centre de salut valencià”. <<Jesús podria haver canviat de llengua i tot haguera resultat més fàcil. Però no ho va fer, es va mantenir fidel al valencià/català. Era el dia de Reis, tenia 38º de febre i malestar general i va decidir anar d’urgència a l’ambulatori del seu poble, Crevillent. Ja en la consulta, el metge li va demanar que es passara al castellà, però Jesús no ho va fer. El veí de Crevillent no només va haver de suportar la manca d’atenció sanitària, sinó que va ser objecte d’escarni per part de la zeladora de guàrdia per la seua fidelitat lingüística, com consta en la reclamació. “¡Ay, que gracia, que quieren que le atiendan en valencino!”.

   ‘el cas d’Espolla’

      Rafael Ribó, síndic de greuges, estudiarà “amb contundència” el cas d’un veí d’Espolla, Alt Empordà, que ha denunciat la Guàrdia Civil per coaccions per haver-los parlat en català.

   “¡he firmado contra Catalunya!”

   A Catalunya, cada vegada més asfixiada, es promou la necessària reforma de l’Estatut d’Autonomia. El ‘Partido Popular’, amb campanya electoral permanent, organitza a tot Espanya una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut. Prova contundent de la falsa autonomia de Catalunya. Un periodista li va preguntar a una senyora què havia signat?, “¡contra Catalunya!, va contestar ella. Ho tenen gravat a Catalunya Ràdio. També va tenir lloc un boicot contra els productes catalans. Va ser sonat el cas d’Endesa, ara empresa estrangera, i Gas Natural. Tot i que la reforma de l’Estatut va ser revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament, el Congrés, el Senat i el rei va sancionar aquesta Llei Orgànica, ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya, el ‘Partido Popular’ va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat. Quatre anys de debat deplorable i amb continuades recusacions, per emetre una sentència que va confirmar Catalunya com una ‘gestoria’ de l’Estat espanyol, no com una veritable autonomia que vol dir ‘governar-se per les pròpies lleis’. Dos milions de ciutadans de la nació catalana van sortir al carrer per expressar la seva protesta i indignació. Posteriorment, nou recurs del ‘Partido Popular’, en campanya electoral permanent, en contra la Llei d’Educació de Catalunya, una altra prova evident de l’autonomia de ‘pandereta’ de Catalunya. El ‘Partido Popular’, amb poder absolut, aconseguit gràcies a la seva campanya permanent per posar Espanya en contra de Catalunya. La ‘fòbia’ contra la nació catalana per part de la mediocritat i agressivitat del nacionalisme espanyol.

   Els ‘Kunta Kinte’…

   L’enorme xifra de 17 mil milions d’euros que surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tornen. Gairebé un 9 per cent del PIB català. Espoli fiscal únic al món. Cap a on van? Què s’en fa d’aquests 17 mil milions? Són per pagar els sous del 40 per cent de funcionaris d’algunes ‘regiones’ espanyoles? Mentre, a Catalunya, una cascada de retallades en sanitat, educació, serveis públics, institucions, sous…i, ara, nous impostos només per Catalunya…

   A més, l’encalçament continuat contra l’ensenyament de la llengua catalana davant l’enorme pressió i superioritat del castellà que gaudeix de tot el suport del Govern de l’Estat. Després de 35 anys de democràcia i d’un Estat anomenat de dret, amb un règim de monarquia parlamentària i constitucional, encara, encara, encara!!! “polaco de mierda”?

     “Discriminació i separació racial com als EUA?” De part de qui?

   Si tenen a bé, poden puntejar les direccions de vídeo següents:OBVKS2nvsME, jkAyRyEG0rU

————————————————————————————-

      El Deure i la Glòria

   <<Aquest país no es pot permetre el luxe de ser ric materialment i espiritualment pobre>>.

   <<La reducció de tributs, per si mateixos, no es suficient per reforçar la nostra societat, per proporcionar oportunitats als 4 milions d’americans que neixen cada any, per millorar les vides de 32 milions d’americans que viuen en els ravals de la pobresa. La ‘qualitat’ de la vida americana ha de mantenir-se  amb la ‘qualitat’ dels bens materials. Aquest país no es pot permetre el luxe de ser ric materialment i espiritualment pobre.

   <<Per això mateix, limitant el cost pressupostari dels programes existents per mantenir-lo dintre dels límits que he senyalat, és a la vegada possible i necessari adoptar altres noves mesures que no ens podem permetre retrassar. Aquestes mesures es basen en una sèrie de premises fonamentals, reunides sota quatre epígrafs relacionats entre si:

   <<Primer,  necessitem enfortir la nostra nació invertint en la nostra joventut…>>.

   <<Segon, necessitem enfortir la nostra nació salvaguardant la seva salut…>>.

   <<Tercer, necessitem enfortir la nostra nació protegint els drets bàsics dels seus ciutadans…>>.

   <<Quart, necessitem enfortir la nostra nació fent el millor i més econòmic ús dels seus recursos i disponibilitats…>>.  

   <<Com va dir Thomas Jefferson, <<anem cap a endavant deixant la por a popa>>.

   (Del darrer missatge sobre l’Estat de l’Unió al Congrés del Estats Units, 14 de gener 1963).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 3oR-JsuZxzI

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pel que fa a l’administració local, els primers rudiments de govern municipal foren les assemblees formades pels veïns principals o prohoms, presidits pel batlle, representant del rei o del senyor. 

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Com fou el règim municipal?

   * EL LEMA de la setmana.-  “La fe no et fa feliç, només et fa més feliç”. Martin Gardner.

————————————————————————————-

Menys Palacio de la Moncloa, menys tantes i tantes despeses de l’Estat central i més competències a unes Autonomies ‘reals’ que es governin per les seves pròpies lleis i siguin responsables de les seves despeses, però, també, dels seus ingressos. És una vergonya nacional que dels impostos dels ciutadans de Catalunya, surtin més de 16 mil milions d’euros per a no tornar. Un 9 per cent del PIB català. Un veritable espoli fiscal. Mentre, la cascada de retallades dels serveis públics i socials a Catalunya, no paren. Les més doloroses, sanitat i educació. Per cert, pel que fa a la Sanitat Pública -Catalunya té les competències-, el diari El Punt Avui (15/04/11) explicava que el conseller de Sanitat, Boi Ruiz, va detallar que l’Estat deu a Catalunya 62 milions d’euros en tractaments a pacients que vénen d’altres comunitats autònomes. <<Només en medicació, l’Estat ens deu 15 milions d’euros, i en hospitalització de pacients d’altres comunitats que vénen a tractar-se a Catalunya, 47 milions d’euros>>, va manifestar el conseller. Què es pensen que als ciutadans de Catalunya ens cauen els diners del cel, com si es tractés del ‘manà’? A la foto reunió a la Moncloa de l’anterior president del govern, Rodríguez Zapatero, amb els principals empresaris del país. No va servir de res. L’atur segueix en augment.

   Resulta clar, al menys en una democràcia, que autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Als Estats Units de Nord-Amèrica, per exemple, la democràcia i l’autonomia dels seus Estats és la resposta a la seva grandesa. Fugen de la mediocritat nacional, com d’un ós polar afamat. Cadascun dels 50 Estats és els Estats Units que comparteixen soberania amb el govern federal. A causa d’aquesta soberania compartida, un nord-americà és un ciutadà tan de la nació federal com de l’Estat on visqui. Treballar i romandre orgullós a favor de la grandesa del teu Estat, és fer-ho, també, per la grandesa dels Estats Units. Estimar la bandera de l’Estat d’Arizona, per exemple, és estimar la bandera dels Estats Units. Ningú t’obliga a posar cap bandera, no s’imposa. Allà, els Estats es governen per les seves pròpies lleis i, fins i tot, pel seu propi dret i sistema judicial. Sentir-se orgullós de ser un ciutadà de Virginia, per exemple, vol dir sentir-se orgullós de formar part de la nació federal i de la seva confederació d’Estats. El govern federal està constituït sota la base de la separació de poders i dividit en tres branques: legislativa, executiva i judicial. Cada branca té una esfera de competència pròpia i poders que els permeten limitar les accions de les altres dues branques. La finalitat d’aquest sistema és evitar la tirania que succeiria si una branca del govern concentrés massa poder i dominés les altres dues. Podem posar un exemple a l’Estat espanyol. La Llei Orgànica sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisada pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i el Senat, sancionada pel rei i r e f e r e n d a d a per els ciutadans de Catalunya va patir, desprès de quatre anys, una sentència per part del Tribunal Constitucional, caducat, que transforma l’autonomia de la nació catalana en una ‘gestoria’ de l’Estat espanyol. Una evidència del domini del poder judicial sobre els legislatiu. I tot, és clar, motivat pel recurs ‘tan necessàri i intel.ligent’ de la dreta ultraconservadora del ‘Partido Popular’, ara, amb poder absolut aconseguit gràcies a la seva fòbia contra Catalunya. Mirin, si als Estats federals dels Estats Units, tanquen la Casa Blanca i la deixen com el ‘Museu de la Presidència’ que és el que en realitat és, no passaria res. El president dels EUA i la seva Administració no governen mitjançant cascades de Decrets-llei, és a la Cambra de Representants i al Senat on es fan les lleis. I s’en guardaran prou d’alterar l’autonomia dels Estats federals que es governen per les seves pròpies lleis. Per què creuen que al EUA es van crear 243.000 llocs de treball el gener 2012, respecte al decembre, i la taxa d’atur hagi baixat fins el 8,3%, el seu nivell més baix des de fa tres anys? El dia que tanquin la Moncloa aquesta nació de nacions anomenada Espanya, començarà a funcionar millor. El dia que les autonomies ‘reals’ i no les ‘inventades’ es governin per les seves lleis i siguin responsables, tan de les seves despeses com dels seus ingressos, les coses podran començar a funcionar millor. Ara mateix, resulta que el president Rajoy rebaixa, rebaixa i rebaixa el pressupost de l’Autonomia de Catalunya que sosté sobre la seva esquena competències tan importants com la sanitat, educació, presons…i moltes altres, però, en els pressupostos de l’Estat augmenta en un 2 per cent les despeses de personal. Inconcebible!

   Prediquen allò que no creuen i no fan allò que prediquen. Un galimaties de l’Estat central que per poder arrenjar-ho hauran de venir experts de la NASA. Es parla de 6.000 milions d’euros que empreses espanyoles ‘patriotes’ tenen en paradisos fiscals; gairebé el 80 per cent del diner que opera en aquests ‘paradisos infernals’ provenen d’inversions bancàries o de serveis financers i en societats de cartera. Què passa amb els 709 milions d’euros d’empreses espanyoles -només en un any- que han anat a parar a Austria i els 5.700 milions  ‘d’inversió  empresarial directa neta’ a Suïssa?; i que m’en diuen dels 40 mil milions d’euros que en els darrers 10 anys han sortit d’Espanya cap a països europeus. I què passa amb Luxemburg, Liechtenstein, Xipre, Holanda, què és que Espanya i Catalunya reben una punyalada rere l’altra de països de la mateixa Europa? Com poden aquests ‘patriotes’ espanyols deixar Espanya arruïnada i amb 5.300.000 aturats? Aquesta és la resposta a la Reforma Laboral?

   Una altra guinda. El frau fiscal a Espanya es situa al voltant del 23% del PIB, deu punts per sobre de la mitjana europea (13%). Això representa que es perden 241.000 milions d’euros per frau fiscal. Segons que va declarar, Jesús Robles, president de l’Associació de Subinspectors de Tributs: <<el porcentatge de frau fiscal a Espanya és ‘molt alt’ i, per això, exigim al Govern ‘més èmfasi’ per frenar-lo, ja que la seva equiparació amb la mitjana europea suposaria un ingrés d’uns 100.000 milions d’euros per a la recaptació pública de tributs>>. Quina barbaritat! I ara, el ministre De Guindos, xifra en 35 mil milions d’euros l’ajust fiscal per complir el dèficit del 5,8 per cent. Però, no veuen que ja els tenen senyors del ‘Partido Popular’ amb poder absolut! Amb una forta actuació dels inspectors i subinspectors d’Hisenda; inspectors, subinspectors i comissaris del Cos Superior de Policia; Guàrdia Civil, Policia Nacional, Policia Judicial, Policia Autonòmica, no podrien acabar -amb el suport ferm del Congrés, Senat i Govern-, amb aquesta malura?

   Si us plau, senyors del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, menys sortir a la foto, menys discursos i més actuació contra la ‘fugida’ de capital espanyol, el frau fiscal i la corrupció. Deixin que les Autonomies, principalment les ‘reals’, treballin en pau i siguin responsables de les seves despeses, però, també dels seus ingressos.

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes següents:nu6PnNOSODc, BS_8F79W8iQ

————————————————————————————-

 El Deure i la Glòria

       * Quatre Preguntes per els aprenents de ‘polítics’ i ‘governants’

         <<Primer:  Vam ser veritablement homes de valor, amb valor per enfrentar-nos als enemics, i valor per enfrentar-nos, quan sigui necessàri, als amics; amb valor per a resistir tan la pressió pública com la cobdícia privada?>>.

         <<Segon: Vam ser veritables homes de judici, amb visió tan del futur com del passat, dels nostres propis errors com dels errors dels demés, amb sabiduria suficient per  donar-nos compte d’allò que no vam saber i suficient sinceritat per admetre aquest fet…?>>.

         <<Tercer: Vam ser veritables homes sencers, homes que mai es van separar dels principis en els quals creien o del poble que creia en nosaltres; homes als qui ni el lucre monetari ni l’ambició política podrien mai allunyar del compliment de la nostra sagrada obligació?

        <<Quart: Finalment, vam ser, de veritat, homes plenament dedicats, amb l’honor no hipotecat a un individu o a un grup i no compromesos per un objectiu o obligació privats, sinó entregats únicament a servir el bé públic i l’interés nacional?>>.

        (President John F. Kennedy al cos legislatiu de Massachusetts el 9 de gener de 1961).

        Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:SjDxgB_4PHg

————————————————————————————-

       El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’òrgan permanent de les corts de cadascun dels regnes fou la <<generalitat>>, coneguda també com a diputació del general o diputació del regne, a València i a l’Aragó. En un principi, era un organisme recaptador delegat de les corts. Amb el temps, anà adquirint, ultra les atribucions econòmiques, funcions polítiques, un aparell administratiu propi i la comesa de vetllar pel respecte a les constitucions i les lleis. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Estem parlant de les institucions dels Països Catalans que ja van començar el segle XIII. Les corts, els parlaments, les generalitats i, ara, les assemblees. Què eren? 

* EL LEMA de la setmana.- “Viure sense arrels és viure en l’infern”. Peter Abrams.

————————————————————————————-

* LA NOTA.- Els visitants dels BLOCS del diari El Punt Avui que tinguin a bé participar en ‘la pregunta de la setmana’, ho poden fer en l’apartat de ‘comentaris’. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “la Caixa”.

————————————————————————————-

————————————————————————————-

   La nació catalana, mil anys d’història: ‘no’ al blau   

   A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, no n’hi ha prou que milions d’euros pagats per els ciutadans com a impostos, allò que anomanem fons públics o ‘de tots’, desapareguin ‘camuflats’ en dubtoses inversions privades, sinó que, a més, dels fons públics invertits en grans centres universitaris i del coneixement, per posar un exemple educacional, no en surti el profit desitjable de sabiduria i progrés. Sinó més aviat una confrontació permanent dels qui, per estudis, títols i responsabilitat política, haurien de treballar per la pau i felicitat dels pobles i no pel malestar continuat. Com a alumne avantatjat el senyor Vidal-Quadras -ho explica el diari El Punt Avui-, “el vicepresident del Parlament Europeu i exlíder del PP a Catalunya, espera que una de les pròximes grans reformes del govern de Mariano Rajoy sigui una revisió “a fons de l’Estat de les Autonomies” perquè aquest és, segons el seu parer, una de les causes de la ‘ruïna’ d’Espanya”. No sé si Vidal-Quadras s’ho mira bé això, amb llibres a les mans, dades veritables i sense tant menyspreu cap a l’Estat de les Autonomies Constitucionals. Tot i que, els jerarques del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, mai han entès res a prop del progressisme i avantatges socials i econòmiques del que representa una veritable autonomia o un Estat federal. De fet, hi van votar en contra. Posen totes les encamellades que poden a les autonomies, principalment, a la catalana. Els del PP van molt cap enrere i mai guanyaràn la Marató de Nova York. Escolti, Espanya és la ruïna de Catalunya!!! Més de 16 mil milions d’euros procedents dels impostos dels ciutadans de la nació catalana, van cap a Espanya i no tornen. Un vergonyós 9 per cent del PIB català. Espoli únic al món. Caramb!, no li va tan malament a l’Estat espanyol l’autonomia de ‘pandereta’ i ‘gestoria’ de Catalunya. Els hi expliqui als seus col.legues representants dels Països Alemanys -‘land’ també significa país- de la República Federal Alemnaya, que l’Estat espanyol es queda un 9 per cent del PIB català. Riuen i riuran fins que l’infern es congeli. Els ‘lands’ alemanys contribueixen amb un 4 per cent al sosteniment de la República i, ara, han presentat recurs davant el Tribunal Constitucional perquè consideren que aquest tant per cent és massa elevat. Si Catalunya presentés un recurs davant el TC espanyol per aquest vergonyós i abussiu 9 per cent del PIB català, ‘ni te cuento’. Però, és clar, entre una democràcia europea i l’espanyola, la diferència és considerable. Saben que si Catalunya no patís aquest espoli fiscal, tindria un superàvit d’un 5 per cent i no aquest dèficit actual del 3,72?

   Stuttgart capital de l’Estat Federal Baden-Wurtemberg – ‘Lands’ (Països) Alemanys. Porsche Museum. Model d’autonomia, indústria, educació i recerca, democràtic, polític…taxa d’atur del 7 per cent.

   Segons explica el diari El Punt Avui, “Vidal-Quadras ha situat l’aprimament territorial com una de les reformes clau perquè Espanya superi la crisi econòmica, i recuperi “tot el crèdit perdut” a Europa durant els anys de govern socialista, ha afirmat”. Això mateix, crèdit, prestigi, confiança, admiració, esguard, seriositat…, ho anomenin com vulguin, però, algú pot creure que tota aquesta cascada de judicis per corrupció a València i a les illes Balears -governades ans i ara per el ‘Partido Popular’-, ajuda a recuperar “tot el crèdit perdut”? I tot aquest desastre espanyol  -abans i desprès dels Oscar de Hollywood-, on hi figura al centre del remolí -segons hem vist de manera repetidíssima a la premsa-, el duc consort de Palma de Mallorca i Excelentíssim Senyor Iñaki Urdangarin? Altre vegada apareixen els senyors Camps i Matas? I ara l’Alcaldessa de València? segons llegim a la premsa. Vergonya, senyors, vergonya! No creu, senyor Vidal-Quadras, que una de les causes de la ruïna d’Espanya, són aquests 80 mil milions d’euros que els “patriotes” espanyols tenen amagats a ‘paradisos fiscals’ o, més bé, ‘paradisos infernals’? No exigeix Europa a l’Estat espanyol que ha de rebaixar en 40 mil milions d’euros la despesa pública? Doncs miri, encara en sobraria la meitat. Què fa el govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, al respecte? La ruïna crònica d’Espanya ve de fets tant vergonyosos -entre molts d’altres- el finançar projectes com ara la residència de l’ambaixador al Marroc -sis milions d’euros- o la piscina que s’ha construït a la seu espanyola de l’Aràbia Saudita, 50.000; o els 400 mil euros que ha costat la reforma del pati de l’ambaixada espanyola a la Ciutat del Vaticà. Com és possible que la societat ‘estatal’ Aena, registri l’any 2010 pèrdues per valor de 377 milions d’euros, i, l’Estat digui  ‘sí’ i ara ‘no’ a la privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona? L’aeroport del Prat ja faria temps que seria privatitzat per part d’una companyia tant destacada i solvent com Abertis, que ja gestiona aeroports internacionals i amb beneficis. Per què el Govern del president Rajoy no dóna llum verda a aquesta privatització? Prefereix retallar la sanitat pública a rebaixar les pèrdues d’Aena? També podríem parlar dels pressupostos del Congrés de Diputats i el Senat; dels del Ministeri de Defensa i altres Ministeris les quals competències ja han estat traspassades a les Autonomies; dels sous dels anteriors presidents del govern espanyol; dels aeroports faraònics sense avions; de les línies de tren ‘d’alta velocitat’, sense passatjers; de les autovies i autopistes sense trànsit només perquè “tienen que ser radiales”, de tot allò que ‘es predica d’una manera, però, es fa d’una altra’.

   El rotatiu català El Punt Avui, explica que <<Vidal-Quadras també advoca per suprimir entitats i organismes públics ‘inútils’, a l’hora que defensa la privatització de les televisions autonòmiques: “cal entrar amb el bisturí per sanar el malalt, no donar-li pastilletes”, ha assenyalat>>. Mirin, la frase em recorda com a referència històrica, les paraules d’aquell polític radical i general espanyol, Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro, que va ostentar els títols de ‘príncipe de Vergara’, ‘duque de la Victoria’, ‘duque de Morella’, ‘conde de Luchana’, ‘vizconde de Banderas’, ‘virrey de Navarra’, i també va desempenyar els càrrecs de ‘Regente del Reino de España’ i ‘Presidente del Consejo de Ministros de España’, seva és la frase: <<a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años>>, degut a la revolta de Barcelona contra la política fiscal d’Espartero. Ja veuen que l’espoli fiscal espanyol contra la nació catalana, ve de lluny. Això va significar el preludi del final de la seva Regència. El general Prim es va sublevar a Barcelona, i el van seguir, entre altres ciutats, Granada i la pròpia Madrid. També els generals i dictadors Miguel Primo de Rivera i Franco, van pretendre esborrar del mapa a les entitats i organismes públics de la nació catalana que són la base del catalanisme i la participació de la societat civil i del poble sobirà en el funcionament polític i social de Catalunya, d’acord amb les lleis aprovades pel nostre Parlament. D’aquesta manera funciona una veritable democràcia i no a base d’interminables Decrets-llei, que més bé provenen del poder absolut que no pas de la sobirania del poble. Ja ho va escriure -no deixin de llegir-ho-, el professor Francesc Sanuy, El Punt Avui (19/6/11), en el seu article ‘Autonomies culpables de la crisi?’: <<La crisi econòmica és un magnífic pretext per el centralisme jacobí que durant més de 30 anys s’ha dedicat a erosionar gradualment les competències autonòmiques>>.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents:Hz5Ufv8jccg – Mr5FFMUgtK4

————————————————————————————-

El Deure i la Glòria

  <<L’educació és la pedra angular de l’arc de la llibertat i el progrés…Per a l’individu, les portes de l’escola, de la biblioteca i de la universitat porten cap a els més rics tresors de la nostra societat oberta: al poder del coneixement, a la instrucció i aptituds necessàries per el treball productiu, a la sabiduria, als ideals, la cultura que enriqueix la vida i a la comprensió creadora i autodisciplinada de la societat, necessària per a una bona ciutadania en el món canviant d’avui dia…>>. President John F. Kennedy, 29 de gener de 1963, al Congrés dels EUA.

   A Espanya l’educació pública és retallada i menyspreada. Ara veiem com els estudiants surten al carrer a defensar-la. I els sindicats, els fan costat?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: TnYTLqhrZEs

————————————————————————————-

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

*  LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En la vida constitucional de l’Estat catalano-aragonès, d’ençà del segle XIV, aparegueren els parlaments, que foren una assemblea del rei i els braços que aquell convocava per tal de tractar afers especials. L’assistència, altrament que a les corts, hi era considerada voluntària i tan sols obligava els qui acudien. (Ulisses).

  * LA PREGUNTA de la setmana.- Quin fou l’òrgan permanent de les corts de cadascun dels regnes?

   * EL LEMA de la setmana.- “Moltes fonts no estan d’acord amb el seu curs“. Jean Cocteau.

————————————————————————————- 

   Un país on no puguis parlar en tota llibertat amb el teu propi idioma i a més puguis ésser vexat, no és una democràcia ni un país normal. És un troç de terreny aïllat de la democràcia, la bona educació i la cultura. En el cas d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades-, parlar amb llengua catalana significa menyspreu, persecució i humiliació. Que això passi en el segle XXI en un Estat que s’anomena democràtic, de dret, autonòmic i amb un règim monàrquic, parlamentari i constitucional, és tan vergonyós com la mentida institucionalitzada. I això és possible perquè els governs que tenen l’obligació i el deure de protegir les llengües d’un país, romanen més ocupats a arruïnar-lo que a ben governar-lo. Per això i a pesar de l’obsessió del ‘Partido Popular’, nacionalista espanyol i amb poder absolut, d’anar en contra del catalanisme, a la nació catalana i als Països Catalans parlarem l’idioma català, la nostra estimada i mil.lenària llengua des del record més absolut cap a els nostres avantpassats que tan van lluitar i treballar per a la seua supervivència. Tots els ciutadans de la nació catalana hauríem de fer com l’entrenador Josep Guardiola, fer socis d’Òmnium Cultural als nostres fills i néts. ‘Òmnium’ és una entitat fundada el 1961 -mateix any de la presa de possessió del president dels EUA, John F. Kennedy- que treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i l’identitat nacional de Catalunya.

   Si en el ‘post’ anterior explicàvem el fet vergonyós del lletrat que va ser vexat i agredit, després de negar-se a parlar castellà al control de passatgers de l’aeroport del Prat, així comenta el diari El Punt Avui: “A l’aeroport del Prat no s’hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es contra el risc d’acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda” i agredit per un d’ells”, avui ens farem ressó del cas d’un pacient que va denunciar una greu discriminació en l’ambulatori de Crevillent (València), per mantenir la fidelitat lingüística.

   D’aquesta manera ho explica el diari El Punt Avui: “Jesús podria haver canviat de llengua i tot haguera resultat més fàcil. Però no ho va fer, es va mantenir fidel al valencià (català). Era el dia de Reis, tenia 38ºC de febre i malestar general i va decidir anar d’urgència a l’ambulatori del seu poble, Crevillent. Ja en la consulta, el metge li va demanar que es passara al castellà, però Jesús no ho va fer. El pacient va exigir un facultatiu que l’entenguera –“no volia que em contestaren en valencià, simplement que no m’obligaren a canviar de llengua”, va apuntar ahir Jesús a aquest diari- però no n’hi havia cap altre més. El veí de Crevillent no només va haver de suportar la manca d’atenció sanitària, sinó que va ser objecte d’escarni per part de la zeladora de guàrdia per la seua fidelitat lingüística, com consta en la reclamació: “¡Ay, que gracia, que quiere que le atiendan en valencino!”, va dir en to sarcàstic l’auxiliar. A continuació, Jesús va demanar a la zeladora que s’identificara -sense èxit- i li va recordar que al País Valencià “hi ha dues llengües oficials”, a la qual cosa l’auxiliar va replicar: “Estamos en España.” Això em recorda que desprès de la guerra “incivil” espanyola, aquells anys interminables i penosos de “pa negre”, dictatorials, de poder absolut, d’autoritarisme, el general i dictador Franco va fer escriure a les façanes de les llars catalanes “si eres español, habla español” amb to militar de “ordeno y mando”. Certament que es referia i ho manava als espanyols. Més de 70 anys després ja veiem el resultat.

   El pacient, segons la crònica del diari El Punt Avui, “dubta que el metge no entenguera el català, malgrat els seus esforços per fer-se entendre.” “Li vaig tornar a repetir quins simptomes presentava, per si no comprenia alguna paraula, però va insistir que em passara al castellà. Si que em va entendre, en canvi, quan li vaig demanar el full de reclamacions”,va relatar Jesús, que va insistir que el metge no era estranger i que ja “fa anys” que treballa en l’ambulatori, una localitat on l’ús del català és majoritari”. “La Generalitat Valenciana hauria de contractar personal amb competència per garantir l’exercici dels drets de tothom. Denúncies com aquesta podrien fer-se tots els dies, passa  que la gent, per autoodi, prefereix canviar de llengua”, va lamentar Jesús. Ja recuperat, es va adreçar al servei jurídic d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que a hores d’ara valora la possibilitat de presentar una denúncia per la via penal contra els responsables d’aquest incident “per denegació d’un servei bàsic per raons de descriminació lingüística”. Per la seua banda, la conselleria de Sanitat, consultada per diari El Punt Avui, va “lamentar les molèsties al pacient per no ser atés en valencià”, però va negar que no se li prestara assistència”. 

   Tot un espectacle de país endarrerit mancat de cultura, educació i tolerància que ens recorda la lluita contra la segregació als Estats del sud dels EUA durant els anys 60. Recentment hem vist imatges de la joventut valenciana -em considero un valencià del nord-, sostenint llibres amb les seves mans alçadas, de ben poc o res serveixen els llibres, els mestres, els professors, els catedràtics i els grans centres escolars, docents i universitaris si ets menyspreat i vexat per mantenir la teva fidelitat lingüística. Per abraçar i salvar la llengua del teu país.

——————————————————————————————————————————————————————————–

  El Deure i la Glòria

   <<Allò que és important no és quina classe de fe religiosa accepto jo, això només m’interessa a mi, sinó la classe d’Amèrica en la que crec.>>John F. Kennedy.

   <<Crec en una Amèrica en la qual la separació de l’Església i l’Estat sigui absoluta; en la que cap bisbe catòlic arribi a dir-li al president, si es dóna la circumstància de que aquest sigui de la seva mateixa fe, de quina manera ha d’actuar; en la que cap ministre protestant ordeni als seus feligressos de quina manera han de votar; on cap confesió religiosa o escola parroquial rebi preferència o fons per part dels poders públics. Una Amèrica que oficialment no sigui catòlica, protestant ni jueva. On cap funcionari públic demani o accepti instruccions a prop del seu treball polític, per part d’un òrgan eclesiàstic. On no hi hagi ‘vot catòlic’, ‘anti catòlic’, ni bloc electoral de cap classe. On la llibertat religiosa sigui tan indivisible que un acte contra qualsevol confesió religiosa, sigui interpretat com dirigit contra totes. Les opinions religioses del president dels Estats Units, han de ser assumpte seu, ni imposat per la nació ni forçat per ella. Jo no sóc el candidat dels catòlics per la presidència. Sóc, això si, l’aspirant per el partit demòcrata a la presidència; algú qui, a més, resulta ser de confesió catòlica. No parlo en el nom de l’Església sobre assumptes públics, ni l’Església ho fa per mi.>> 

   Cap altre candidat a la història de la presidència dels EUA i després president, va ser atacat i agraviat com John F. Kennedy per ser de confesió catòlica. Aquest fet, per a la gran majoria del poble nord-americà, va significar una vergonya internacional. Per a molts d’altres, fanatisme pur i dur. També els del partit republicà van aprofitar la qüestió religiosa per treure vots al candidat demòcrata. Però malgrat la campanya en la seva contra, Kennedy s’en va sortir de manera brillant. De candidat pel partit demòcrata va passar a president electe i d’aquí, a estadista nord-americà.

   Durant la seva presidència va donar exemple del que, en una veritable democràcia, significa la separació de l’Església i l’Estat. <<No parlo en el nom de l’Església sobre assumptes públics, ni l’Església ho fa per mi>>. L’Església Catòlica ni cap altre ha de dir el que ha de fer el president i el govern dels Estats Units. Això és democràcia i fent-ho d’aquesta manera, es protegeix la força de la mateixa Església cap als seus feligressos i una Administració política que protegeix la democràcia i la llibertat dels seus ciutadans.

   Després de gairebé 50 anys de la presidència de John F. Kennedy i de l’exemple del que representa un gran estadista en molts camps, però, particularment en una separció veritable entre l’Església i l’Estat, a Espanya encara hi han governs de dreta i ultraconservadors que consenteixen que aquesta separació no sigui real, i això a qui més perjudica és a la mateixa Església Catòlica. Però, també, al desenvolupament polític i social d’un govern que si no és capaç de vetllar per la separació entre l’Església i l’Estat i protegir la democràcia, no aconseguirà res en altres camps de la política econòmica i social. I la desconfiança augmentarà. La derogació de lleis presentades per governs anteriors i aprovades pel Parlament no és el camí apropiat ni acertat. El temps ens ho confirmarà. 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 9W9CpLK7I1c

————————————————————————————-El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La celebració de corts conjuntes dels regnes de la corona rebé el nom de corts generals del regne d’Aragó. Les sessions se celebraven en un lloc de reunió que fos tingut com a propi tant pels catalans com pels aragonesos, com era Montsó o Fraga. La reunió de tots els representants dels regnes aplegats es limitava a l’acte d’obertura i a la lectura de la proposició reial; després les corts de cada regne funcionaven separadament.

   LA PREGUNTA de la setmana.-  Ja hem explicat en ‘posts’ anteriors que eren les corts…què foren els parlaments?

   EL LEMA de la setmana.- “Si volem que tot continuï igual, les coses han de canviar“. Giuseppe di Lampedusa.

——————————————————————————————————————————————————————————– 

Estudiants de l’academia d’oficials de la Guàrdia Civil d’Aranjuez, en el transcurs d’una visita al Parlament de Catalunya.

   <<El primer, caporal de graduació, el va agredir: va donar-li un cop a la cuixa amb un objecte contundent i va picar-lo al cap en diverses ocasions amb la mà estesa. Mentre es produia l’agressió, el segon agent “s’ho mirava amb cara d’astorament, però tampoc feia res per aturar el seu company“, segons va explicar al diari ‘El Punt Avui’ l’advocat del lletrat barceloní de 27 anys que, quan anava cap a Madrid com cada divendres on estudia un màster sobre fiscalitat, va ser agredit per un guàrdia civil a la terminal de l’aeroport del Prat, perquè parlava català, idioma oficial de la nació catalana i llengua pròpia dels Països Catalans. <<El lletrat va ser vexat després de negar-se a parlar castellà al control de passatgers de l’aeroport i va presentar denúncia a l’oficina del Mossos>>.

   Mentre es produia l’agressió, el segon agent <<s’ho mirava amb cara d’astorament, però tampoc feia res per aturar el seu company>>. Això em recorda que en certa ocasió, a la feina, un cap em va preguntar si sabia el perquè tradicionalment els guàrdies civils, quan patrullen, van de dos en dos. En aquells moments no vaig acertar la resposta que era: “perquè l’un vigila a l’altre”. El fet de conservar les tradicions i donar valor a l’experiència ens estalviarien molts mal de cap. A l’incident, molt greu respecte als drets civils, es va dir: “Caballero, hábleme usted en español“. Voldria oblidar, però no puc, o les continuades agressions contra Catalunya m’ho impedeixen, fets com els que el general i dictador Franco va fer escriure a les façanes de les llars catalanes, “si eres español, habla español“, llars a les quals havíem nascut i les nostres mares ens donaven l’afecte de la parla i l’amor d’infants, en la nostra mil.lenària i estimada llengua que es parla a Catalunya i als Països Catalans. La depuració i el càstig als mestres catalans -després de la guerra ‘incivil’ espanyola-, és una més de les agressions contra la llengua catalana, junt amb altres fets succeïts pel sol fet de parlar català i que fa vergonya explicar-ho. Actualment, en ple segle XXI, la campanya que van realitzar a tot Espanya els jerarques del ‘Partido Popular’ en contra de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu posterior recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les dues cambres del Congrés, sancionat per el rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble català així com la demolidora sentència del TC, desprès de quatre anys de debats, i altra vegada la presentació de recurs per part del PP contra la Llei d’Educació de Catalunya, posen en evidència la farsa de l’autonomia, la baixa qualitat de la democràcia espanyola i que es produeixin, entre altres, fets com aquest de l’aeroport del Prat. No es comprenen ni es poden acceptar després de 35 anys d’un règim monàrquic parlamentari i constitucional en el si d’un Estat anomenat de dret, autonòmic i democràtic. A Europa i als EUA -Espanya no para d’aparèixer al ‘New York Times’, però, no per bé-, observen astorats.

   <<Eritema i lleu tumefacció al nivell de cara anterolateral (1/3 inferior) muscle esquerra, amb dolor a la palpació, molèsties a la palpació cara lateral esquerra del coll>>. <<A conseqüència dels cops rebuts, la víctima evidenciava ahir al vespre una coixesa>>. Aquest és el comunicat mèdic del CAP Pujol i Capsada, del Prat de Llobregat, que acompanya l’escrit de denúncia presentat davant els Mossos i que ja va fer curs al jutjat de guàrdia corresponent. Segons la informació de Jordi Panella, pel diari ‘El Punt Avui’, tot va començar quan l’advocat barceloní va arribar a l’aeroport del Prat amb temps suficient per agafar el seu vol. En passar per l’arc de seguretat del control de passatgers es va produir el típic incident amb el cinturó, que el vigilant de seguretat li va fer treure “tot i que no havia fet soroll”. Aleshores es va establir un diàleg entre el lletrat i el vigilant que els agents van interpretar com una situació de tensió que els obligava a intervenir. “Té algun problema vostè amb els companys de Prosegur?”. Això és, segons la versió de l’advocat, la salutació que va rebre dels dos agents de la Guàrdia Civil. Va voler treure gravetat a la situació, va dir que no passava res i aleshores li van dir: “No entiendo, hábleme usted en español”.

   El lletrat afirma que, en un primer moment, no va voler canviar d’idioma per “la manera com m’ho van demanar”. A partir d’aquí la tensió va créixer fins que un agent li va dir: “Aquest vol no l’agafes“. Aleshores el van conduir a una petita habitació, sense finestres, on es va produir l’agressió, “tot i que jo ja els parlava en castellà perquè veia que el tema s’havia complicat i volia rebaixar la tensió“. Així, llegim al diari ‘El Punt Avui’: <<A l’aeroport del Prat no s’hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es corre el risc d’acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda”  i agredit per un d’ells.   En el paper de denúncia de la Guárdia Civil li imputen, entre altres fets, “insults al vigilant jurat i insults i menyspreu a la institució”.

   Escoltin, tothom sap, així es practica i sempre s’ha practicat, que els ciutadans de la nació catalana i, particularment, tothom qui parla català, canviem d’idioma tan punt algú ens parla amb la llengua de la nació castellana. És un exemple de democràcia i tolerància, tot i que som conscients que aquest canvi d’idioma no hauria de ser agafat com una habitud ja que, després, el nouvingut perd unes possibilitats de pràctica de l’idioma tan important pel que fa a la feina i a la seva integració. Ells mateixos, moltes vegades, demanen que els parlem en català. Dóna la sensació que no volen que s’integrin a Catalunya.

   Fa unes setmanes, vaig estacionar el cotxe a l’aparcament que hi ha davant els cinemes Oscar, de Girona. Quan anava cap a la ciutat vaig passar per el costat d’un minyó assentat a les escales del cinema i que semblava esperar algú. El seu semblant, d’espabilat, denotava la seva pertanença a una família de l’Amèrica del Sud. Vaig aprofitar la seva mirada per preguntar-li d’on era i, amb un català magnífic, amb va contestar que la seva família era d’Hondures i que vivien a Girona. Exemples com aquest i molts d’altres, a milers. Mirin, el meu nét es diu Ernest Figueras i Rodríguez; els meus nebots Norbert i Ariadna Figueras i Díaz. Tots parlen, escriuen, llegeixen, estudien, miren la televisió, van al cinema, conviuen amb les llengües de la nació catalana i castellana. No puc comprendre, doncs, de cap manera, com en el segle XXI, els guàrdies civils que viuen i treballen a Catalunya, no poden parlar en català amb els ciutadans de Catalunya. Tan difícil és? 

   Mentre, per tal d’afrontar la situació límit del país, SI proposa a CiU, ERC, i ICV un acord per iniciar la transició a la independència.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents: anOg3t1TNqY, g3Kplr7RafM

————————————————————————————-

El Deure i la Glòria 

Combatre la segregació   

 <<…en un recorregut de cinc-cents quilòmetres, al vespre, fou dut amb cadenes als peus i les mans, i vigilats per gossos. Hi havia el perill que el fessin callar “a causa d’un accident”, “en la fugida”, “per suïcidi”. El posaren juntament amb criminals perillosos al penal estatal de Reidsville.  La seva família ho intentà tot, com també Stanley Levison. Prou sovint, negres impopulars i enutjosos eren morts a trets per equivocació en una ‘revolta presidiària’ o bé assassinats pels altres reclusos. Llavors intervingué John F. Kennedy, senador i candidat a la presidència pels demòcrates. Harris Wafford Jr., un dels seus col.laboradors, advocat i admirador de Gandhi, li havia referit el cas. El 26 d’octubre, pocs dies abans de les eleccions, Kennedy trucà a Coretta King. <<Bon dia, senyora King. Li parla el senador Kennedy…voldria expressar la meva simpatia per la sort del seu marit. Sé que ha de ser molt difícil per a vostè. M’han dit que espera un fill i només li voldria dir que penso en vostè i el seu marit. Si puc fer res per vostè, faci-m’ho saber sense compliments.>> <<Sé apreciar la seva simpatia -li va dir ella-. Li estaria agraïda per tot el que pogués fer per nosaltres.>>Robert Kennedy, el germà del candidat a la presidència, trucà al jutge Mitchell. King fou posat en llibertat a canvi d’una fiança. Volà tot seguit cap a Atlanta. A l’Ebenezer Baptist Church, s’hi havien aplegat vuit-centes persones. En el servei d’acció de gràcies i de pregària, King Jr., digué: <<Hem d’estar preparats per a sofrir, per a sacrificar-nos, i fins i tot per a morir. Hem de continuar tenint el valor per a combatre el sistema de segregació racial allà on es manifesta: en escoles, parcs públics, esglésies cristianes, menjadors o biblioteques públiques.>> Gerd Presler, 1984. ‘Martin Luther King’.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: j6mxL2cqxrA

———————————————————————————————————————————————————————————–

(Foto: E.Figueras)

Palamós (Costa Brava – Catalonia)

     La llum i el color solen predominar a les imatges de Palamós. Estem a la Costa Brava. Elles mateixes conviden a ser pintades o fotografiades per a qualsevol ésser humà o, fins i tot, per els de National Geographic. Es troven envoltades per un paisatge especial, en una altra època molt maltractat. Algunes d’aquestes imatges tan es poden contemplar al menjador d’un hotel o restaurant de Palamós, com a l’interior d’una sala d’un edifici emblemàtic de Nova York. En aquest darrer cas si hi hagués una efectiva promoció del nostre paisatge; promoció a ‘l’americana’, és clar. No donem el valor que es mereix allò que és nostre i ni tan sols el govern de la Generalitat de Catalunya, és capaç d’ aplicar la taxa turística que fa cent anys que s’aplica a tot Europa. És que a Catalunya també manen els del ‘Partido Popular’? aquests del ‘poder absoluto’.   És més fàcil retallar, retallar i retallar més serveis públics i socials.

   Les nombroses pel.lícules filmades a Nova York, per exemple, són una excel.lent promoció de la ciutat dels gratacels arreu del món. No és casualitat que molts productors i directors vulguin rodar a Chinatawn, Little Italy o Broadway…, ja que el Departament de Turisme de l’Ajuntament de la simbòlica capital d’Occident, els hi dóna una subvenció. Que gran és Nova York! Però no ho va ser lo suficient per l’escriptor Truman Capote, que va venir a Palamós a escriure ‘A sang freda’, la seva gran obra americana i mundial. També vingueren altres escriptors i artistes de cine, angoixats per l’enfalagosa vida social de la gran ciutat ‘manhattaniana’.

   És clar que, dels 50,5 milions de turistes que l’any 2011 van visitar Nova York, una part de la taxa turística va a parar als ingressos de l’Ajuntament. Si tenim en compta que aquests visitants van gastar 32 milons de dòlars, veiem l’importància d’aquesta taxa que la Generalitat de Catalunya vol aplicar i que el sector turístic tan menysprea. Així ens van les coses. A França, per exemple,  fa més de 100 anys que s’aplica. I a tot Europa! Aqui ja no fem riure, fem pena. Ni una sola companyia catalana d’aviació s’ha pogut mantenir. Lo més semblant a Grècia és Espanya, països tocats per les repugnants dictadures.

   I ara l’Ajuntament de Palamós alerta que necessita cobrar una part del Pla de Barris, ja que la Generalitat ha dit que no pagarà als Ajuntaments. Això, com en el cas de Palamós, les obres ja estaven en la recta final, amb obres importants a mig fer, que no es poden aturar. L’alcaldessa, Teresa Ferrés, va xifrar en dos milions l’obra completada al llarg de l’any passat, mentre s’estan executant diverses de les actuacions previstes per a aquest 2012 -pressupostades en un milió i mig addicional-. L’estat de tresoreria del consistori s’ha agreujat, a més, per la reducció de les subvencions de les llars d’infants, un seguit de situacions que han dut l’executiu local a reunir-se amb diverses entitats d’estalvis per explorar diverses sortides, entre les quals hi ha que la Generalitat avali línies de crèdit. Mentrestant, i fins que es comencin a recaptar els tributs municipals, l’àrea municipal d’Hisenda estudia “mesures d’estalvi, reducció i contenció” addicionals, a més d’ajustos en el pressupost per a aquest 2012. Tampoc descarten negociar ajornaments en el pagament d’alguns béns i serveis.

   I segueixen les retallades a la nació catalana: la Generalitat ha ajornat ‘sine die’ el pagament de 112 milions d’euros a diferents ajuntaments per subvencionar les guarderies municipals, una transferència que havia d’haver arribat abans de finalitzar el 2011. Ja sigui des d’el govern central com de l’autonòmic, patacada contra el treballador -tan per el que té feina com pel que no- i les seves famílies. Reformes ‘agressives’ contra els més febles, no és res més que covardia i mediocritat política.

   Això si, continua l’espoli fiscal de l’Estat espanyol sobre la Catalunya  de les retallades. L’any 2011, observin bé, més de 16 mil milions d’euros van sortir dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, per a no tornar. Un 9 per cent del PIB català. Espoli únic al món. Com el Govern i els ciutadans d’una nació mil.lenària com és Catalunya, poden consentir aquest abús de poder?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:9OKDwsnTJ20

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El rei convocava a corts per escrit, escollia el lloc on calia celebar-les i en detentava la presidència. La reunió començava amb una sessió plenària on era llegida la ‘proposició’ reial o discurs de la Corona, que, tot seguit, era resposta per un o més representants dels braços. Els braços o cambres actuaven per separat, nomenaven llurs comissions, llur secretari, llur ‘promovedor’ -que servia d’enllaç amb les altres dues cambres- i llurs ‘tractadors’, que, dos per cambra, constituïen, amb dos més de nomenament reial, una comissió mixta, la qual era encarregada d’harmonitzar les possibles diferències entre les cambres i el rei. Les propostes de llei elaborades per aquesta comissió mixta passaven a la discussió dels braços i, un cop aprovades, eren llegides en sessió plenària. La votació es produïa quan el rei era d’acord amb la proposta; en cas contrari, mostrava la seva disconformitat i aleshores era necessària una nova reunió de la comissió de tractadors per tal de formular una resposta. Un cop arribats a l’acord final sobre totes les qüestions, era fixat el ‘donatiu’ o quantitat atorgada per les corts a la corona per al sosteniment de les despeses públiques. Ultra llur missió de legislar i votar subsidis, les corts resolien també sobre els capítols de greuges o reclamacions contra infraccions de lleis i altres abusos comesos pel funcionaris reials. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.-  La celebració de corts conjuntes dels regnes de la corona, quin nom rebé?

   EL LEMA de la setmana.- “El públic és un personatge  que ho sap tot i no sap res”. L. Robert-Tornow.

————————————————————————————-

 ( Pàgina origen imatge: http://vectorlogo.blogspot.com/…)

   Els nascuts a finals dels anys 40 ens recordem dels exemplars setmanals de ‘El Jabato’, ‘El Cachorro’, ‘El Guerrero del Antifaz’, ‘Roberto Alcázar y Pedrín’, ‘Hazañas Bélicas’, ‘Superman’…i el més volgut per mi, ‘El Capitán Trueno’. En feia la col.lecció i encara conservo algún exemplar, entre ells el primer número. Forçosament i obligatòriament, tots en llengua castellana encara que alguns dels seus autors fossin catalans. “Si eres español, habla español”, va fer escriure el dictador Franco a les façanes de les llars catalanes. Catalunya, però, ja era i és una nació amb una llengua pròpia:el català, parlat per més de 10 milions de persones, primordialment als Països Catalans. Doncs bé, recordo molt bé les aventures d’aquell cavaller cristià.

   Ho recordo tan bé com aquelles aventures més recents -encara continuen-, del ‘Partido Popular’ amb Aznar i Rajoy al capdavant, fent una ‘croada’ contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i recollint signatures per les terres del nacionalisme espanyol. Aquest fet i cap altre ha estat el motiu pel qual, avui, el ‘Partido Popular’ governa amb poder absolut a Espanya però no a la nació catalana. No tot pot sortir tan bé quan la política i els esforços d’aquest partit feroçment conservador i immobilista van sempre contra el progrés de Catalunya i de les justes aspiracions del poble català. De com es pot qualificar el fet de portar la primera Llei de Catalunya, ‘referendada’ pel poble català, al Tribunal Costitucional, caducat? I encara avui segueix caducat, no els cau la cara de vergonya?

   Però més que recordar tot allò que Catalunya no oblidarà mai, hi ha un fet que demostra fins a quin punt els jerarques del PP practiquen la contínua encamellada al progrés econòmic i empresarial de Catalunya. La compra d’Endesa, antiga companyia catalana, per part de Gas Natural que pretenia vendre electricitat a més de gas. La ferotge campanya del PP va estroncar una normal activitat empresarial i de lliure mercat. “Antes alemana que catalana” i ara resulta que és ‘italo-berlusconiana’. No veuen que tot allò que toquen ho espatllen? No veuen les herències dels anteriors governs del PP a València i a les illes Balears?

   I ara, el Govern espanyol posarà un càstig a aquelles Comunitats Autònomes -nacions d’Espanya-, amb desviacions del seu pressupost. I si són vostès els qui provoquen desviacions pressupostàries? Escoltin, què passa en el cas de la nació catalana que l’any 2011 van sortir dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, més de 16 mil milions d’euros que no tornen, un 9 per cent del PIB català.? Vostès que han estudiat a grans universitats privades d’Espanya i mundials i que ostenten grans títols, creuen que Catalunya pot acceptar i suportar aquest espoli fiscal? I aquest allau de retallades en educació, sanitat, sous dels funcionaris i en els serveis públics? Els ciutadans que més paguen són els qui més retallades tenen? On és la justícia social i fiscal?

   Com és que encara no han pagat a Catalunya els 759 milions d’euros corresponents a la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia? I el fons de competitivitat? Com volen que la Generalitat pagui els seus deutes a les empreses i als autònoms? Els governs espanyols volen complir la normativa europea, però no compleixen una Llei Orgànica que dóna compliment a l’Estatut. O és que les autonomies són pura farsa?

   ‘Catalunya sense ales…’ és el títol d’aquest ‘post’, ja que la nació catalana s’ha quedat sense una companyia d’aviació pròpia, de casa. Que Catalunya disposi de seleccions esportives nacionals és molt mal vist i objecte de menyspreu per part del centralisme nacionalista espanyol, però, que disposi d’una companyia pròpia d’aviació és intolerable. I si la nació catalana no pot disposar d’una iniciativa empresarial com aquesta -Espanya és lo més oposat a Silicon Valley-, tampoc pot entrar a gestionar l’Aeroport del Prat que va tancar el 2011 amb un rècord de més de 34 milions de passatgers, un 17,8% més.

Aeroport d’el Prat (Barcelona – Catalonia)

   El passat més de novembre s’havien d’adjudicar els contractes per a la privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona. L’operador Abertis ja havia mogut fitxa i mostrat el seu interès, especialment per el Prat. Però, ara, l’actual Govern espanyol fa marxa enrere. La ministra de Foment diu que els aeroports de Madrid i Barcelona no poden competir. És clar, si el de Barcelona és la ventafocs i s’impedeix el seu creixement per afavorir el de Madrid que gaudeix de la protecció de l’Estat. És una manera molt diferent de com a Europa i als EUA, s’entén la lliure competència, el foment i estímul de l’iniciativa empresarial i el progrés. Es tracta d’escollir entre ser un país de funcionaris i subsidis o de creació d’empreses i llocs de treball. Com a Silicon Valley, vaja. És evident que Catalunya vol anar cap a aquesta direcció, però, des de Madrid, tot són encamellades.

   Mentre, Aena és el segon gestor d’aeroports mundial que més ingressos genera però a la vegada és el que perd més diners. Segons la revista ‘Airline Business’, Aena va perdre 376,77 milions d’euros el 2010 i a finals d’any acumulava un deute de 12.415 milions. I, ara, l’actual Govern espanyol es fa enrere en el procés de privatització! Algun economista independent, lliure i demòcrata ens ho podria explicar tot això? 

      Aeroport de Barajas (Madrid)

   En el cas de la companyia catalana d’aviació, Spanair, sembla que hi hagut joc brut. Al menys això és el que es desprén de les informacions que van apareixent a la premsa. Catalunya no renúncia a una companyia d’aviació de casa i a un aeroport internacional en la qual gestió hi participin la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així és com funciona als aeroports dels països europeus i del món.

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: J-yYJ_DEWrA

————————————————————————————-

La nostra força

   Tenim Superman al nostre costat. Per els ciutadans de la nació catalana, Superman vol dir la força de mil anys d’història. Superman és la força, el sentiment i l’estimació de la nostra llengua que els nostres pares ens parlen des del mateix moment en que venim al món. La nostra llengua no és negociable. Superman és la força del catalanisme social i polític al servei de la democràcia, la tolerància i la llibertat. Superman vol dir la força per continuar fent, entre tots els ciutadans de Catalunya, una nació de progrés, moderna, productiva, eficaç i de les capdavanteres d’Europa. Superman és la força per aconseguir que els diners dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, es quedin a casa i decidim nosaltres -no des de Castella-, com volem que sigui el nostre futur.

   Siguem tots Superman. Com deia JFK, “anem cap a endavant”.

————————————————————————————- 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les corts dels Països Catalans es formaven per tres braços -a diferència de les d’Aragó que en tenien quatre-: el braç eclesiàstic, integrat pels bisbes, abats i representants dels capítols catedralicis i abacials dels ordres militars; el braç militar o nobiliari, anomenat també cambra senyorívola, constituït per comtes, vescomtes, cavallers i homes de paratge que exercien drets jurisdiccionals; i el braç popular o cambra reial, format per síndics de les ciutats i viles reials. Els pagesos, tant els remences com els lliures, no hi eren representats. La representació ciutadans era limitada a les oligarquies urbanes, per la qual cosa el poble menut urbà en restava marginat. El rei convocava a corts per escrit, escollia el lloc on calia celebrar-les i en detentava la presidència. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera es desenvolupava la celebració de les corts catalanes?

   EL LEMA de la setmana.- “La vida es dilata o s’expandeix proporcionalment al propi coratge”. Anaïs Nin.

————————————————————————————-

El cardenal Spellman, republicà i director espiritual del catolicisme americà, amb John F. Kennedy i Richard Nixon.

   Les Esglésies protestants estaven furioses pel fet d’haver estat elegit un candidat catòlic. El reverend W. A. Criswell, pastor de la Primera Església Baptiste de Dallas (el qual pressupost anual era de 195.000 dòlars) va declarar l’any 1960: <<L’elecció de Kennedy seria la mort d’una Església lliure en un Estat lliure>>. Més tard hauria d’afegir: <<L’abolició de la segregació resulta tan absurda com temerària>> i <<el judici de Déu destruirà als qui festejin l’escàndol>>. Fanatisme i odi contra Kennedy per ser catòlic. El primer president dels Estats Units, d’aquesta religió.  El reverend W.A. Criswell, pastor de la Primera Església Baptista de Dallas (Any 1960). 

   També van atacar Kennedy per no haver posat la mà sobre la Biblia quan va jurar el seu càrrec. En realitat ho va fer (la Constitució no ho exigeix), però no ho van captar les càmeres de televisió. En qualsevol cas, a ningú li hagués estranyat que no ho hagués fet. El reverend Norman Vincent Peale va parlar per boca de molts protestants quan va afirmar: <<Kennedy no està capacitat pel càrrec presidencial. Es troba en perill la nostra civilització americana. No dic que no poguem sobreviu-re a l’elecció de Kennedy, però afirmo que ja mai més serem els mateixos>>. Fanatisme i odi contra el president Kennedy, per ser catòlic.El reverend Norman Vincent Peale

   Els catòlics condemnaven que els consellers del president fossin ‘d’esquerres’. És més, el president Kennedy tenia la barra de vanagloriar-se de que havia assistit a escoles públiques! El cardenal Spellman, director espiritual del catolicisme americà, actiu i còmode republicà i anticomunista, va perdre la seva influència que durant els temps de John Foster Dulles, secretari d’Estat sota el mandat del president Dwight D. Eisenhower i germà d’Allen Dulles, primer director civil de la CIA, havia gaudit a la Casa Blanca.

El Papa Pau VI i el President John F. Kennedy

       Els dirigents del catolicisme americà van criticar Kennedy per no voler anomenar un ambaixador al Vaticà, per no acceptar l’idea d’una ‘guerra santa’ contra l’Unió Soviètica i per afavorir el control de la natalitat. El van criticar, fins i tot, per no deixar que es celebrés la santa Misa a la Casa Blanca. L’única que es va celebrar, va tenir lloc el 23 de novembre de 1963, un dia després de la mort del President. Quan Kennedy, el 1961, va sotmetre al Congrés un projecte de llei autoritzant l’ajuda federal a les escoles primàries i secundàries, però suprimint aquesta ajuda a les escoles parroquials i demés col.legis controlats per les diferents Esglésies, en contra d’allò que diu la Constitució, van ploure les protestes, no només dels jueus, sinó també dels protestants i els catòlics. Va ser tan forta la reacció combinada de l’Església que el projecte de llei tingué que ser retirat.    Totes les Esglésies van condemnar la ‘diabòlica’ vida privada del president i de la primera dama. Les Esglésies protestants estaven furioses per haver-se elegit a un candidat catòlic.

   L’any 1962, els eclesiàstics van tornar a la càrrega quan Kennedy, com a part del seu projecte de Llei de reforma tributària va proposar la modificació del sistema de desgravacions de les aportacions per a finalitats de caritat, <<que havia arribat a la xifra realment ‘divina’ de 7.500 milions de dòlars, els anys 60>>.

   També els poderosos, els magnats del petroli, de l’acer i de les altes finances, es trobaven en el bàndol de l’odi. Tenien por de perdre els seus privilegis. Un catòlic era acceptat per combatre contra els alemanys i els japonesos; per anar ‘forçat’ a la guerra injusta i criminal del Vietnam; per consumir productes americans i gastar més i més petroli; per vestir texans i pagar impostos; per pagar assegurances…,però, no pot ser escollit com a candidat a la presidència dels Estats Units. El fanatisme nord-americà. Tot i que John F. Kennedy, ho va aconseguir. Però, per ell, sempre va ser primer l’interès públic per sobre dels interessos privats i de les religions que, segons s’ha dit sempre, un veritable país democràtic és aquell en el que romani ben clara i existeixi una veritable separació de poders i la religió no interfereixi en la política.

   A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, tan lluny de les avantatges i el progrés d’un Estat federal i amb una democràcia de molt baixa qualitat, cal molt per aprendre respecte a les interferències de la religió amb la política. Portem un endarreriment considerable. Ara, amb el govern del ‘Partido Popular’, -amb poder ansolut-, ho anem veient cada dia, Espanya va enrere. Quedarem a la cua d’Europa. Cada vegada que governa la dreta conservadora i l’ultradetra, el nacionalisme espanyol porta a Espanya un segle enrere.

   (pàgina origen imatge: http://www.redasturias.com/política) (peu de foto: Rafa Fariña/Diario de Pontevedra).

   A la nació catalana, que quedi ben clar, el ‘Partido Popular’ no governa. Els ciutadans de Catalunya no han volgut que governin. Aquest és un país d’esperit federal i progressista. L’espoli el passat any 2011, per part de l’Estat espanyol, de més de 16 mil milions d’euros en impostos dels ciutadans de Catalunya que han sortir per a no tornar, un 9 per cent del PIB català, és la causa que la nació catalana no pugui avançar i romani cada vegada més enrere. Tantes, tantes i tantes retallades -les úniques retallades veritables d’Espanya-, fan que cada vegada més ciutadans de Catalunya vulguin l’independència i sortir d’una Espanya que ens ofega i no accepta la lliure iniciativa.     

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents:  _K1iYEobR6I, 3p0OMJbia4s

—————————————————————————————————————–

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les assemblees de pau i treva foren uns primers antecedents de les corts catalanes. La veritable fesomia de corts es formà a l’assemblea de Lleida de l’any 1214 i començaren a prendre una importància considerable en 1283, sota el govern de Pere ‘el Gran’, que en decretà una periodicitat anual. D’aquesta època data la constitució ‘Una vegada l’any’, on les corts eren definides com una reunió del rei amb els seus <<prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i homes de viles, per tractar de l’estat i reformació de la terra>>. Cada regne de la corona catalano-aragonesa tenia les seves pròpies corts. A la mort de Jaume I, el regne de Mallorca, esdevingut feudatari del cap i casal, sota Jaume II ‘el Just’, fou sotmès al règim de corts del Principat. (Ulisses). 

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera estaven formades les corts dels Països Catalans?

   EL LEMA de la setmana.- “L’honor que es ven sempre és pagat més car del que val”. Jacques Duclos.

———————————————————————————————————————–