“No dic que totes les imatges siguin falses, però algunes ho són. Aquí hi ha hagut molts fets alternatius i “fake news” i, si és que hi va haver cert ús de la força, no va ser un ús de la força deliberat, sinó provocat.” (Alfonso Dastis).
Són paraules del ministre espanyol d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, davant de la britànica BBC dins de l’espai i entrevista de ‘Marr Show’. Hagués estat molt millor que el ministre parlés sobre expansió empresarial, emprenedoria i inversions del Regne Unit a les nacions que formen la denominació Espanya, però no, aquest no és el tema de modernitat i de progrés social i econòmic apte i que s’hauria de parlar en un país d’actuacions normals del segle XXI. Com el tancament forçat de les Delegacions Comercials catalanes a l’exterior. Així es tanca les possibilitats de tractes comercials, negocis, informació empresarial i cultural, arts i progrés en tots els camps de la vida d’un país. Al menys per reduir la manca d’ocupació i tenir la seguretat de cobrar sous dignes i merescuts així com les pensions.
Part del tema en una important televisió mundial: moltes de les imatges que mostren com la policía i la Guàrdia Civil van colpejar gent a les escoles de la nació catalana l’1 d’octubre i que el senyor Dastis qualifica de “fake”. Ara, el món sencer ho va poguer veure. Des de Sibèria, al Congo, Manhattan i fins l’infinit. Aquesta és l’Espanya del segle XXI?
Inaudit, inaudit, inaudit…L’Espanya del segle XXI, panorama dantesc. Nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. Unes autonomies encotillades, principalment Catalunya, que vol ser una veritable autonomia amb la facultat de governar-se per les pròpies lleis. No una autonomia de pantomima -30 lleis al Tribunal Constitucional-, un sistema de finançament nefast i injust que deriva cap a l’espoli fiscal. Catalunya paga i calla.
És evident que els ciutadans de la Catalunya pagadora -colpejats-, no ho poden reviure d’aquesta manera perquè van ser ells els colpejats i molidos a palos. Mòlts a pals. El representant Gabriel Rufián i Romero va dir en el Congrés dels Diputats, que, ara, la resposta dels ciutadans de Catalunya a les eleccions impuestas, imposades del 21 de desembre, hauria de ser molidos a votos. Mòlts a vots.
El hombre que perdió la visión de un ojo el 1 de octubre, Roger Español
Tornem al molidos a palos, però hi ha qui ho va passar molt pitjor. El testimoni de Roger Español, el noi que ha perdut la visió d’un ull per una bala de goma l’1 d’octubre. Els ciutadans d’Europa i del món han quedat estupefactes davant un fet tan terriblea Espanya. País format per nacions immemorials no reconegudes i on milions d’aquests ciutadans hi passen les seves vacances.
Així ho va explicar ell mateix a ‘Vila Web’. “Després d’aquesta experiéncia, sobretot vull que ningú més l’hagi de passar. Perquè no és gens agradable. A part la qüestió mèdica, en l’àmbit vital és molt incòmode. Jo espero que les bales de goma no es facin servir més”. Un material prohibit a Catalunya d’ençà del 2014. Així parla Roger Español, músic de professió, que va perdre la visió d’un ull durant l’1-O per l’impacte d’una pilota de goma disparada per la policia espanyola.
SER CATALUNYA on Twitter: “La @policia dispara pilotes de goma a l’escola Ramon Llull de BCN.Companys periodistes com @aitor_alvarez en són testimonis.
“…ha passat un mes, suposo que és molt aviat, però no m’hi acabo d’acostumar, a tenir la visió d’un sol ull…”
Un grup de 26 eurodiputats, de sis dels vuit grups polítics de l’Eurocambra, han constituït aquest dimecres la Plataforma de Diàleg Unió Europea-Catalunya.
…
(segueixen les demandes de diàleg)
El ‘no’ al diàleg és la ruïna humana, democràtica, social i econòmica, dimissió i d’un penediment futur
Eren unas votacions pacífiques i on es pretenia expressar la llibertat d’expressió. També es pretenia, com ja es va veure, tractar els resultats dintre del diàleg polític, treball i enteniment. De manera pacífica, al menys pel que fa a la Generalitat de Catalunya. Sempre i en tot moment el president Puigdemont va voler apel.lar al diàleg. Sempre i en tot moment. També ho va fer, des de l’any 2012, l’anterior president Artur Mas (avui inhabilitat, multat, castigat). Però per part del Govern central, centralista, anti autonomista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular no hi ha diàleg. Al menys, pel que fa a Catalunya. Sis anys sense diàleg i sessions de treball entre Govern central i la Generalitat de Catalunya, quan així ho estableix l’Estatut d’Autonomia. Liquidacions econòmiques pendents que el Govern central encara no ha transferit a la Generalitat, i que afecta a les institucions i ciutadans de Catalunya.
En qüestió d’hores…
El president Rajoy va formar la comissió de 27 senadors per aplicar l’article 155 i deixar Catalunya sense autonomia. Aplicació sobre la qual representants del Congrés dels Diputats han presentat recurs davant el Tribunal Constitucional. En canvi, durant 6 anys, Rajoy no ha format cap comissió per atendre les demandes reiterades del Govern de la Generalitat de Catalunya, Parlament, representants i ciutadans.
<<Espanya no ajuda Catalunya…>>
Economistes expliquen en aquest document -resposta al president Rajoy- que Espanya no ajuda Catalunya ni amb serveis ni amb infraestructures, amb la qual cosa l’acció del govern espanyol dificulta la productivitat i competitivitat de l’economia catalana i de retruc les economies espanyola i europea,que veuen com l’Estat espanyol frena un dels seus principals motors econòmics.
Mentre que els ingressos els recapta l’Estat, la gestió de la despesa recau, pel que fa a les competències transferides, en les comunitats autònomes. La dinàmica de repartimeny fiscal que s’ha concretat entre els pressupostos de l’Estat i de Catalunya ha donat un sistema de finançament on Catalunya aporta un escreix de recursos impositius a l’Estat espanyol (diferència entre els que Catalunya aporta amb impostos i el que rep en forma de serveis i infraestructures) d’un 8 per cent del Producte Interior Brut de Catalunya segons la metodologia de càlcul del flux monetari (5 per 100 segons el criteri del flux del benefici).
<<…i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures…>>
Tren de Rodalies descarrilat al febrer de l’any passat a l’estació de França de Barcelona, en un dels incidents que sovintegen a la xarxa Foto: QUIM PUIG.
Nuevo accidente ferroviario en Catalunya. El tercero en tres semanas. Los usuarios de los trenes de Cercanías de Barcelona asisten atónitos a un carrusel de incidentes ferroviarios. El último se produjo ayer en Mataró. Un tren chocó con el tope de la vía. A consecuencia del incidente se produjeron diez heridos. La sucesión de accidentes tiene ya consecuencias. La próxima semana tendrá lugar una reunión entre el conseller Lluis Recoder, la ministra Ana Pastor y los responsables de Renfe y Adif.
El ministre de Foment descobreix en directe els retards de Rodalies
Aquest escreix, que Catalunya envia a Espanya cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures, és d’una gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupost de la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat. (Els Economistes…).
El finançament de les comunitats autònomes es va acordar mitjançant un sistema pel qual totes elles, excepte el País Basc i Navarra per motius històrics, es regeixen per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes(LOFCA). Aquest sistema reparteix fons de les comunitats amb més renda per càpitaa les que inicialment en tenen menys. Aquest sistema ha estat acceptat en succesives ocasions per Catalunya com a mecanisme de solidaritat intern, però també n’ha demanat canvis com a conseqüència del fet que la magnitud d’aquestes aportacions netes de fons té efectes negatius tant per la població com per al desenvolupamentde l’economia catalana.
Catalunya demana aquests canvis des de l’any 2006. Demana un canvi del sistema de finançament o correccions que evitin l’ofec econòmic i social que pateix. Demana que aquella solidaritat que tant aporta Catalunya, ara, quan més ho necessita, també li sigui concedida. Ho ha demanat de totes les maneres possibles, però, sempre, el president Rajoy i el govern central, centralista, anti autonomista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, li han tancat totes les portes. Ciudadanos, encara hi posa més tancaments. Peraixò mateix som on som. Governar de la manera que ho fa el Partido Poular, està molt mal fet. I el senyor Rajoy no actua com a interventor, actua com a interruptor. Està molt mal fet.
Lamanifestació independentista d’aquest dijous a Brussel·les ha tenyit de groc el barri europeu de la capital d’Europa. Milers de persones, més de 45.000 segons la policia belga, s’han aplegat a l’esplanada del Parc del Cinquantenari, punt d’inici de la marxa que amb l’eslògan «Desperta, Europa» ha desfilat per davant de la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Parlament.
“Millors eines a favor dels sectors productius i de reactivació de l’economia, investigació, recerca innovació i l’ensenyament”
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Discurs que el President John F.Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, 22 de novembre del 1963
Speech that President John F.Kennedy was going to deliver before the City Council, Legislative Corps and the Dallas Graduate Research Center, November 22,1963
<<…Això és pel que la nostra Agència d’Informació ha duplicat la potència de les emissions d’ona curta de la <<Veu d’Amèrica>>, i ha augmentat les hores d’emissió en un trenta per cent; augmentant així mateix les emissions en llengua espanyola per a Cuba i Amèrica Llatina d’una a nou hores diàries; augmentant set vegades els tres milions i mig d’exemplars de llibres nord-americans traduïts i publicats pels lectors de l’Amèrica Llatina, i adoptat infinitat de mesures més per portar fins a l’últim racó del món el nostre missatge de llibertat i de veritat…>> (President John F.Kennedy, discurs que anava a pronunciar a Dallas, 22 novembre 1963).
<<I és per això per el que també hem tornat a recuperar la iniciativa en l’exploració de l’espai exterior, realitzant un esforç superior anual a tots els fets en els anys cinquanta amb respecte a tals activitats, llançant més de cent trenta vehicles orbitals, fent funcionar valuosos satèl.lits de comunicacions i registradores del temps, i demostrant clarament a tot el món que els Estados Unidos d’Amèrica no tenen la menor intenció d’acabar en un segon lloc la carrera espacial>>(President John F.Kennedy, discurs que anava a pronunciar a Dallas, 22 novembre 1963).
<<Aquest esforç és costós; però té les seves compensacions quan implica beneficis per Amèrica i per la llibertat. Doncs ja no existeix en el món el temor que una hegemonia comunista en l’espai exterior es converteixi en una permanent asseveració de supremacia i en la base d’una superioritat militar. Ja no hi ha cap dubte sobre la força i capacitat de la ciència nord-americana, de la indústria nord-americana, de l’educació nord-americana i del sistema de lliure empresa nord-americà. En resum, el nostre esforç nacional en l’ordre espacial representa una gran victòria, i en cert sentit a nostra força nacional…i tant Texas com els texans estan contribuint en gran manera a aquest esforç>>. (President John F.Kennedy, discurs que anava a pronunciar a Dallas, el 22 de novembre de 1963).
1967. Lanzamiento en Cabo Kennedy del Saturno V, el cohete espacial más grande y con mayor potencia, capaz de sacar a la nave Apolo y el módulo lunar de la órbita terrestre. / REUTERS
———————————————————————-
Robert Chester Ruark, Jr
(29 de desembre de 1915 a Wilmington, Carolina del Nord – 1 de juliol de 1965 a Londres, Anglaterra). Descansa en pau en el cementiri de Palamós. Va ser un columnista i autor nord-americà. La seva gran passió: la vida a l’Àfrica
“El millor de la caça i la pesca”, va dir l’ancià, “és que no heu de fer-ho per gaudir-ne”. Podeu anar a dormir cada nit pensant en la diversió que tenia fa vint anys, i tot torna clar com a la llum de la lluna “.
Robert Ruark descansa en pau en el cementiri de Palamós
‘Something of Value’
‘Una mica de valor’
‘Algo de valor’
Novel.la homònima de Robert C. Ruark
Something of Value és una pel.lícula estatunidenca dirigida per Richard Brooks el 1957, per a la Metro-Goldwyn-Mayer.
El 1945, a Kenya, el jove Kimani, negre, s’adona que el seu amic d’infantesa Peter, blanc, forma part d’un “altre món”. Participa en un robatori d’armes amb amics i després, fugen a les bardisses. Set anys després, són organitzats al si d’un grup rebel anomenat “Mau Mau”. Els camins de Kimani i Peter es creuran de nou…
Richard Brooks ha tingut el mèrit de rodar aquesta pel.lícula el 1957, en un moment en què el doble problema de la descolonització a l’Àfrica i de la segregació racial als Estats Units era ben viu. (De Viquipèdia).
Protagonista gens bo. Dolent, ineficaç. Una pèrdua de temps que es cobrarà uns interessos quantiosos. Signe d’un poder absolut i autoritari que, des de fa sis anys, no escolta ni treballa pel diàleg i l’enteniment. El Govern central, centralista, anti autonomista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, ho ha desfet tot. Catalunya, immemorial nació catalana, ho demostra amb el constant intervencionisme autonòmic. De la Catalunya ‘pagadora’, aviat passarà a ser la Catalunya ‘rebedora’. Igual com les 12 de les 17 Comunitats Autònomes -autònomes?- que reben, mitjançant subvencions permanents i d’aquí la seva escasa productivitat, molt més del que aporten. Només 5 Comunitats aporten molt més del que reben -un finançament injust i un dèficit fiscal desestabilitzador. La nació catalana aviat ja no figurará entre les ‘pagadores’. Són avantatges de l’anomenat 155 i dels boicots contra els productes catalans. Un signe gens democràtic, gens progressista, ineficaç i d’una baixa intel.ligència nacional.
Com la campanya -any 2006, inici del desastre- dels milions de signatures demanades i avivades pel senyor Rajoy, després cap de l’oposició, i els jerarques del Partido Popular pels territoris de les nacions que formen la denominació Espanya, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i, ja veuen les conseqüències. Com el recurs presentat pel senyor Rajoy i els jerarques del Partido Popular contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat i ratificat pel poble, davant un Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Ja veuen les conseqüències. Com la pitjor de les sentències -quatre anys més tard- per part del Tribunal Constitucional espanyol no renovat, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat, i ratificat pels ciutadans de la nació catalana. Ja veuen les conseqüències. Segurament, tant els dóna.
L’aplicació d’aquest article 155, una barbaritat pròpia d’un segle llunyà, fosc i tenebrós. Endarreriment en tots els sentits. L’article 155 d’una Constitució que s’utilitza com una obstrucció, paralització, sedimentació de tot. Principalment de l’avenç de la Catalunya pagadora. Pagadora? Fins quan?
L’Agència Europea dels Medicaments és una prova palpable. Practicament ja era a Barcelona. Havia de situar-se a Barcelona. Però l’aplicació del 155 per part del president Rajoy, ho ha desballestat tot. Sense Parlament, sense President de la Generalitat, sense Govern -empresonats i exiliats- sense autonomiai molidos a palos l’1 d’Octubre -panorama dantesc- l’Agència s’ha anat cap a Holanda. País avançat, estable, assossegat i on el diàleg forma part del treball polític. Això només és el principi de tot el que s’acosta. El president Rajoy i els jerarques del Partido Popular, no han entès mai res. Mentre el gran moviment funcionarial judicial i policial -caríssim-, sembla que va més enllà de la seva comesa, el progrés econòmic, social i vida de les persones pateix una inestabilitat i intranquil.litat manifesta. Per no dialogar. Per supèrbia. Per ignorància.Camins tancats. Camins enlloc. El sainete continúa.
Representants i adversaris polítics democràtics, apartats de la via política
Rostres impenetrables i sense enteniment. President Artur Mas -intentar des de l’any 2012 una i altra vegada el diàleg-, inhabilitació, càstig, multes a dojo. Un adversari i representant democràtic, que no es podrà presentar a les eleccions
Somriures i llàgrimes. Molt lluny de la tasca política i d’enteniment de les grans democràcies europees. President Carles Puigdemont, cessat del seu càrrec de President de la Generalitat de Catalunya, exiliat a Brussel.les (Bèlgica). Un altre adversari i representant polític democràtic apartat i exiliat. El president Puigdemont encara demana, demana i demana entrevistar-se, parlar, dialogar i sessions de treball polític amb el president Rajoy
Ousted Catalan leader Carles Puigdemont has described the imprisonment of several of his former Cabinet members in a probe over the region’s push for independence as
Basta con escuchar a Oriol Junqueras ejerciendo nuevamente de historiador un solo minuto para comprobar que el vicepresidente del país echa de menos las aulas…
Actuació policial, l’1 d’Octubre, per evitar la supervivència de les
urnes i anar a votar, per sobre del diàleg polític, enteniment i sessions de treball -pagades amb els elevats sous que es cobren a Madrid-, i que els governs de la Generalitat de Catalunya demanen des de fa sis anys. El president Puigdemont ho ha tornat a demanar des de Brusel.les, però el president Rajoy i el seu Govern central i centralista de Madrid, no escolten. No han volgut escoltar mai. Per això som on som.
L’1 d’octubre començava, al barri de Fort Pienc de Barcelona, amb una desproporcionada càrrega de la Policia Nacional contra els votants de l’Escola Ramon Llull de Barcelona. Gent arrossegada per terra, urnes requisades i pilotes de goma. Un cas paradigmàtic del que va passar a molts col·legis electorals de Catalunya.
Càrregues policials a l’InsTarragona i la plaça Imperial Tàrraco. 1
El camí de retorn cada més tortuós, difícil i complicat. Sense diàleg no hi ha voluntat per a res. Només la mediocritat i el fracàs
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Discurs que el president John F.Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963
Speech by the President John F.Kennedy was going to pronounce before the City Council, Legislative Corps and the Dallas Graduate Research Center, on November 22, 1963
<<…He parlat de força en termes de la dissuasió i resistència d’agressió i atac. Però en el món d’avui es pot perdre la llibertat sense que es dispari un sol tret; es pot perdre mitjançant les paperetes de votació com amb les bales…>> (President John F.Kennedy).
Don Jorge Paz Rojas junto a Jacobo Libermann en una cordial y animada charla con el Presidente de los Estados Unidos de Norte América John Fitzgerald …
<<Però el poder nord-americàno ha i no necessita romandre sol front a les ambicions del comunisme internacional. La nostra seguretat i força, en una última anàlisi, depèn de la seguretat i força dels altres aliats, i aquesta és la raó per la qual la nostra ajuda econòmica i militar exerceix tan important paper en capacitar a aquells que viuen a la perifèria del món comunista a mantenir la seva llibertat d’elecció. La nostra ajuda a aquestes nacions pot ser penosa, arriscada i molt costosa, com ho està siguent avui en el sud-est d’Àsia. Però no ens està permès aburrir-nos o cansar-nos en aquesta tasca. Doncs la nostra ajuda fa possible l’estacionament de tres milions i mig de soldats aliats al llarg de les fronteres comunistes a un cost que ascendeix només a la desena part del que suposaria mantenir en aquestes mateixes posicions a un equivalent nombre de soldats nord-americans. Una victoriosa penetració comunista en aquestes zones que precisés d’una intervenció directa dels Estats Units ens costaria diverses vegades més que tot el nostre programa complet d’ajuda a l’exterior…, i així mateix pagaríem un alt preu en vides nord-americanes.>> (President John F.Kennedy, discurs no pronunciat a Dallas, 22 novembre 1963).
“…i dir-los algunes paraules sobre alguns assumptes que em preocupen com a president, i espero que els preocupin a vostès com a ciutadans…”
“…and to say a few words about some issues that concern me as president, and I hope you care about them as citizens…”
———————————————————————–
Què és Catalunya. El naixement d’una nació
Aquesta desclosa primarenca o esperit català novell abraçà l’exercici científic, les arts i tot l’obrar col.lectiu. Durant la segona meitat del segle X, hom desenvolupà una tasca intensiva de fundació i ampliació d’esglésies, monestirs i cases religioses, centres d’estudi i d’explotació agrària, de repoblament, etc., impulsada per comptes i bisbes, presidits per la nissaga del Pelós, entre la qual Borrell II (947-992), <<comte i marquès per la gràcia de Déu>> o bé <<príncep, duc de Gòtia>> -denominació que comprenia la província Narbonesa i el nord-est de la Tarraconense- i encara esmentat amb altres títols. L’arquitectura, l’escultura, la pintura mural i sobre còdex, la música, foren objecte de nova inspiració. Les formes del neixent art romànic es feren paleses. (Ulisses, 11).
La nau romànica també té planta rectangular. Està coberta amb volta de canó fetes amb pedres petites unides amb abundant morter.
Les naus amb volta de pedra foren una aportació trascendental, com remarca A. Cirici Pellicer, de l’Alta Catalunya a l’arquitectura europea. La penombra de la volta, romput el límit de la coberta plana, responia a la recerca d’infinitud espiritual i de plenitud interior.
Els primers exemples de la nova arquitectura romànica aparegueren a la regió de Tramuntana i dins una àrea compresa entre les valls de la Tet i del Tec. En el curs del segle X, hi esdevingueren abundoses i es van estendre devers ponent, a la Garrotxa i el Ripollès. En destaquem Sant Llorenç de Sous (922), Sant Quirze de Colera (reconstrucció del 935), Santa Maria de Roses (reconstrucció del 940), Sant Pere d’Albanyà (957), Sant Esteve de Banyoles (957), nova església de Sant Genís de les Fonts (981). L’església del monestir de Ripoll, del 888, fou reconstruïda en 935 i novament en 977, concebuda en estil romànic, de cinc absis i cinc naus cobertes amb voltes. Esment a part mereix Sant Pere de Roda, exemplar primerenc i singular, d’una importància cabdal en la gènesi del nou estil. (Ulisses, 11).
Per les seves obres i per la seva memòria, queda reflectida la péssima actuació de Mariano Rajoy que ha portat a l’actual situació del problema i conflicte espanyol amb Catalunya, immemorial nació catalana. Ho sap tan bé el president Rajoy, el seu Govern, els jerarques del Partido Popular, com les seves ànsies de deixar Catalunya sense autonomia. Sempre ho han volgut i desitjat. Mai han pogut suportar l’Estat autonòmic -autonòmic?- i les autonomies -autonomies? Sempre han tingut el poder absolut per fer-ho. I ara, amb el suport del Partido Socialista Obrero Español – PSC i Ciudadanos. Sempre han volgut engegar-ho tot, dirigir-ho tot, manar-ho tot des de Castilla la Nueva. Les nacions immemorials que formen la denominació Espanya, no compten per a res. Nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades.
Rajoy junto a Pío García Escudero a su llegada al Senado (Dani Duch)
<<El señor Fraga se mostró partidario de que España se constituya como una nación, una y varia, desde cuyo presupuesto se establezcan autonomías verdaderas, partiendo de la existencia de un único Estado que no comparte la soberanía con otras supuestas naciones. En cambio rechazó el concepto de nación de naciones y reiteró su oposición al término nacionalidades>> (El País).
<<En respuesta al voto particular de Alianza Popular, el socialista Txiki Benegas -consejero del Interior del Consejo General Vasco- dejó sentado que los socialistas al contrario que Alianza Popular, consideran que la unidad del Estado español resulta favorecida a través de la máxima libertad y autonomía para cada uno de los pueblos de España.
El señor Benegas aludió al esfuerzo histórico que estaban realizando la mayoría de los grupos parlamentarios para llegar a una solución del tema autonómico. Respecto a la posición de Alianza Popular señaló que este grupo incapaz de defender el centralismo que en su día promovieron sus actuales diputados, ha pasado ahora a defender el regionalismo del miedo, por temor a la libertad de las comunidades autónomas.
Rechazó el intento de Alianza Popular de introducir al Congreso en la falsa polémica de contraponer la libertad de los pueblos de España con la unidad del Estado. Declaró que los socialistas hacían el planteamiento contrario, introduciendo además la solidaridad entre todos los pueblos de España.
Txiki Benegas recordó que el general que a lo largo de cuarenta años más habló de la inquebrantable unidad de España fue quien más cerca estuvo de romperla en la practica y en la conciencia de muchos españoles. Rechazó el intento de poner como ejemplo revolucionarlo los recientes sucesos del País Vasco, cuando el propio Gobierno ha terminado reconociendo la mala actuación de la policía. Asimismo refutó el argumento de que el orden público sea indelegable, cuando en Estados Unidos coexisten numerosas policías locales con las federales.>>
<<El señor Benegas expuso el concepto socialista de nación y nacionalidad como ideas no estáticas, sino dinámicas, y en las que un elemento importante es la conciencia colectiva de sentirse naciones por parte de sus cludadanos. integrados en un Estado plurinacional. Manifestó que la pacífica convivencia de las diferentes pueblos acentúa la integración de la nación española. mientras que la opresión provoca sentimientos de diferenciación. Señaló que Telesforo Monzón decía que el renacimiento nacionalista vasco se debía tanto a Sabino Arana como a Franco. Añadió que los socialistas valoran la autonomía como elemento importante para la democratización, al acercar el poder el pueblo.>> (El País).
Si una nació de nacions ha de ser exemple i progressisme en la seva formació com Estats federals, Espanya seria la màxima representació i solució dels seus actuals problemes territorials. Si una nació de nacions immemorials ha de ser cridada a ser Estat federal, aquesta és Espanya que no pot continuar sent un territori format per nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades.
En la formació d’una nación de nacions formada per Estats federals moderns i progressistes, podria trobar-se la solució per la immemorial nació catalana que té la vocació, força, aspiració i capacitat per ser Estat
Al este de Bélgica se encuentra una tercera comunidad de habla alemán. Los neerlandófonos, los francófonos y los germanófonos forman las tres comunidades …
La democràcia, llibertat, progrés i éxit dels Estats federals, front a un Estat centralista amb unes autonomies històriques encotillades, debilitades i amb un injust finançament que provoca dèficit fiscal a les que aporten més del que reben
Des de l’oposició i des de l’inici del seu govern -de pitjor en pitjor-, han revifat tot allò que la democràcia s’esforçava deixar enrere, després de quaranta anys de dictadura militar imposada del pla sediciós, rebelió i cop d’estat del general Franco, contra la República Espanyola. Actualment, el president Rajoy es manté en el poder, gràcies al suport del Partido Socialista Obrero Español, que també li dóna tot el seu suport amb relació al problema i conflicte espanyol amb la Catalunya pagadora. Catalunya, paga i calla!
<<Qui no té memòria que mengi cues de pansa>>
Rajoy diu que “no soy culpable de todo esto que pasa en Catalunya”. Any 2006, recollida de signatures arreu de les nacions que formen la denominació Espanya, contra la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i ratificat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Tot dintre la legalitat i la Constitució.
¡Firmar contra Catalunya! Deien molts dels signants. “Una firmita contra los catalanes” demanaven altres. En algun magatzem dels afores de Madrid, llogat pel Congrés, s’hi amaga una de les raons -hi ha moltes més- que expliquen la multiplicació dels independentistes i el vigor de l’actual procés sobiranista.
Dos concejales de Girona se niegan a recoger firmas contra el Estatuto. Los dos representantes del Partido Popular se han solidarizado con el concejal de Lloret del Mar, expulsado del partido tras criticar…
4 milions de signatures i l’equilibri territorial de les nacions que formen Espanya, esfondrat
Des de l’any 2006 i posterior pitjor sentència, quatre anys més tard, contra la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -sempre contra Catalunya-, onze anys durant els quals la maquinària separadora del constant intervencionisme autonòmic sobre Catalunya del Partido Popular, ha portat no només a una confrontació que el món contempla bocabadat, sino a un independentisme a gran escala que ha obert un camí ampli a la independència. Milions de ciutadans de la nació catalana no eren independentistes, però, l’actitud constant d’esquerdar, foradar l’autonomia històrica de Catalunya per part del govern central, centralista, antiautonomista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, ha portat a la revolució actual. Tampoc el Partido Socialista Obrero Espanyol i el PSC -poc socialista i poc obrero- ha fet res per ajudar i fer maniobrar a Rajoy cap a un rumb que porti cap al mar de la calma, la serenor, les sessions de treball, l’enteniment, la concòrdia, la pau, el diàleg productiu que sempre ha demanat Catalunya. L’actuació policial del primer d’octubre ho ha desballestat tot.
<<…estratègia electoral i assetjar Zapatero sense treva…>>
Ho explicava, en el seu dia, Jaume Clotet, en un article a ‘l’ara.cat’. <<En algun magatzemdels afores de Madrid, llogat pel Congrés, s’hi amaga una de les raons que expliquen la multiplicació dels independentistes i el vigor de l’actual procés sobiranista. Són 4.028.396 firmes, amuntegades dins de 876 caixes, que el ‘Partido Popular’ va recollir durant el debat estatutari català. La campanya de recollida de firmes va començar el 31 de gener del 2006>>.
<<Malgrat la gesticulació, el nou Estatut era aigua beneïda per als populars. Rajoy havia perdut les eleccions del 2004 contra Zapatero, en bona part a causa de la pèssima gestió dels atemptats de l’11-M. En plena travessia del desert, el debat estatutari era l’oportunitat idònia per recuperar terreny. D’una banda, li permetia assetjar Zapatero sense treva i acusar-lo de claudicar davant del nacionalisme. A més, el conflicte territorial permetia al ‘Partido Popular’ mantenir tensionades les seves bases electorals. Tot plegat, ben embolcallat per alguns diaris i ràdios de Madrid que havien convertit l’anticatalanisme en la seva marca distintiva>>.
<<…arma política contra el ‘Partido Socialista Obrero Español’ i la Generalitat de Catalunya. No importava la finalitat, sinó la campanya en si mateixa…>>
Després d’onze anys ens trobem allà mateix, però, molt pitjor
<<Aviat va quedar clar que l’objectiu del ‘Partido Popular’ no era la celebració de cap consulta, sinó la instrumentalització d’aquesta mobilització com a arma política contra el ‘Partido Socialista Obrero Espanyol’ i la Generalitat. No importava la finalitat, sinó la campanya en si mateixa. Per això, les firmes no van comptar amb cap supervisió ni van ser validades per cap organisme judicial, tal com passa amb les firmes per donar suport a una iniciativa legislativa popular. Es va comprovar que hi havia firmes a nom de l’ànec Donald, de Mickey Mouse i, fins i tot, d’Isabel la Catòlica. El ‘Partido Popular’ tampoc no va fixar cap límit temporal per recollir-les i va acabar la campanya quan va superar els quatre milions de rúbriques, una xifra que va considerar amb la suficient càrrega política per desestabilitzar el procés>>.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registro General del Tribunal Constitucional, presentant recurs contra la Llei Orgánica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat pel poble
Joan Tardà: “El Tribunal Constitucional tuvo la desfachatez de dinamitar un Estatut refrendado”
El diputado de ERC Joan Tardà explica en ARV el proceso de desconexión. Destaca que es un acto legal porque “es la voluntad de Cataluña expresada en las urnas el 27 de septiembre y materializada en el Parlament”.
Una mayoría aplastante del Senado vota a favor de aplicar el 155 en Cataluña
El càstig del govern central, centralista, anti autonomista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, de l’aplicació de l’article 155 contra l’autonomia de la Catalunya pagadora, immemorial nació catalana. De fet, una autonomia de pantomima. D’aquí ha vingut tot, d’una autonomia encotillada amb més de trenta lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i presentació de recursos per part del Govern espanyol del Partido Popular, davant del Tribunal Constitucional. També degut a la supressió de l’autonomia i empresonament del Govern de Catalunya. Una crisi humana, social, econòmica i democràtica molt gran que, fins i tot, mourà els fonaments polítics d’Europa. Els fonaments de la denominació Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, ja fa temps que trontollen. El president Rajoy que en qüestió d’hores va formar una comissió de 27 senadors per aplicar l’article 155 i suprimir l’autonomia de Catalunya -immemorial nació catalana-, no ha tingut temps en sis anys per atendre al diàleg demanat en nombroses ocasions pel president Artur Mas, avui inhabilitat per l’Estat espanyol, i posteriorment pel president Puigdemont, avui perseguit i exiliat a Bèlgica nació acollidora formada per Estats federals. En sis anys no ha tingut temps per formar una comissió de sessions de treball -Govern espanyol i Generalitat de Catalunya-, demanada per nombroses persones de tots els àmbits de la societat civil i política d’Espanya, Catalunya, Europa, l’ONU, els Estats Units d’Amèrica i el món. Encara ho estan demanant. L’acció funcionarial judicial i de la policia, com a resposta, no és el camí apropiat en una Espanya -nació de nacions- del segle XXI. Mentre, els ciutadans de la Catalunya pagadora, -també una greu injustícia fiscal- tampoc tenen l’Estatut d’Autonomia legal que van votar i ratificar.
D’aquesta manera, una autonomia històrica no pot funcionar. No fan ni deixen fer. Un Parlament democràtic escollit pel poble lligat de peus i mans. Uns representants que no poden treballar. Per això ens trobem, es troben, a la situació actual. No és estrany, doncs, que milions de ciutadans hagin demanat, demanin i seguiran demanant i reclamant la independència. Fins i tot aquells que no eren independentistes i el senyor Rajoy que, segons afirma ell no té la culpa de res, els hi ha fet tornar. Si us plau, president Rajoy, plegui perquè vostè això ja no ho pot arreglar, cada vegada ho fa malbé més.
El encarcelamiento del vicepresidente Oriol Junqueras y de los conseller ha llegado a la escena internacional. No sólo los medios de todas partes se han hecho eco de la noticia, también lo han hecho varios políticos europeos que han criticado la decisión judicial y han pedido una solución al caso catalán que no pase por los tribunales. Algunos también han asegurado que se trata de “presos políticos” y han pedido la acción de la Unión Europea.
Una de estas voces es la de la co-presidenta del grupo de los Verdes europeos, Ska Keller, que ha asegurado que el “encarcelamiento no soluciona nada, sólo escala”. La eurodiputada también ha interpelado al presidente español, Mariano Rajoy, y le ha preguntado “Cuándo entenderá Rajoy que esta es una crisis política, no judicial?”.
ALBERT GEA (REUTERS)
———————————————————————
El Deure i la Glòria
Discurs que el president Kennedy anava a pronunciar davant de l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963
Speech that President Kennedy was going to pronounce before the Town Hall, Legislative Body and Dallas Graduate Research Center, November 22, 1963
<<Amics meus i conciutadans, cito aquests fets i xifres per aclarar d’una vegada per sempre que Amèrica avui és més forta que mai. Els nostres adversaris no han abandonat les seves ambicions; els nostres perills no han disminuït; la nostra vigilància no pot descuidar-se. Però ara disposem de la força militar, científica i econòmica suficient per fer allò que cal fer en nom de la conservació i promoció de la llibertat>>
El presidente John F. Kennedy despide a los voluntarios del Cuerpo de Paz en la Casa Blanca
<<M’adono de que aquesta nació tendeix freqüentment a identificar les crisis en els assumptes mundials amb els grans discursos que els han precedit. Però no va ser la doctrina de Monroe el que va allunyar a Europa d’aquest hemisferi; va ser la força de la flota britànica i l’amplada de l’oceà Atlàntic. No va ser el discurs del general Marshall a Harvard el que va allunyar el comunisme de l’Europa occidental; va ser la força i l’estabilitat que van establir allí els seus reals mitjançant la nostra ajuda econòmica i militar…>>(President Kennedy, November, 22, 1963)
<<En aquesta Administració també ha estat necessari, de vegades, dictar advertiments específics…, advertiments de que no podíem romandre amb els braços creuats i veure com els comunistes conquerien Laos per la força, o intervenien al Congo, o s’empassaven a un Berlín occidental, o mantenien emplaçament de míssils ofensius a Cuba. Però mentre els nostres objectius s’assolien al menys temporalment en aquests i altres casos, la nostra victoriosa defensa de la llibertat es va deure no a les paraules que fem servir sinó a la força que estàvem disposats a fer servir en nom dels principis que en tot moment defensarem>>(President Kennedy, November, 22, 1963)
La sedición es un alzamiento colectivo y violento contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión ni la traición. El término se usa para referirse a conductas que puedan ser estimadas por la autoridad legal como motivo de insurrección en contra del orden establecido. La sedición comprende cualquier conmoción y generalmente se presenta asistida por violencia directa en contra de la ley. Es debido a que la sedición es típicamente considerada como un acto subversivo, la posibilidad de que pueda ser perseguible como un delito varía de acuerdo al código legal de cada país. Donde los mencionados códigos legales tienen una historia fácil de examinar, es posible encontrar diferentes significados para el término “sedición”, cuyo significado varía en ciertos periodos de la historia.
La diferencia entre sedición y traición consiste primariamente en un acto final y subjetivo de violación de la paz pública. La sedición no consiste enteramente en actos que apoyen la guerra en contra del gobierno ni por la adhesión a la oposición, brindando a los enemigos ayuda y confort. Tampoco consiste, ni en las democracias más representativas, en protestas pacíficas contra el gobierno. (Wikipedia).
(La sedición es un alzamiento colectivo y violento contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión ni la traición.)
<<…republicà després de l’estiu, a Granada va ser unes de les ciutats revoltades contra la república on va guanyar “el alzamiento” de Franco i les seves tropes …>>
<<Franco se sublevó contra la misma República que confió en él. Fue en el perido republicano en el que ascendió vertiginosamente en la escala militar>>
Homenaje a las 70 victimas descubiertas en las 3 fosas de Estepar (Burgos)
Sedició
Sedició és un delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d’una llei, la celebració d’eleccions, el lliure exercici de les funcions d’una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d’una autoritat, o les persones o els béns d’una col.lectivitat. És un terme que pel fet de considerar-se com un acte subversiu, la possibilitat que pugui considerar-se un delicte, varia d’acord amb el codi penal de cada país. La diferència entre sedició i traïció consisteix principalment en un acte final i subjectiu de violació de la pau pública. La sedició no consisteix enterament en actes que suporten la guerra en contra elgovern ni per adhesió a l’oposició política, brindant ajuda als enemics. Tampoc consisteix en el cas de les democràcies en protestes pacífiques en contra del govern.
<<Els franquistes encapçalats pel general Juan Yagüe arriben a la Plaça Catalunya per objectivar l’ocupació de Barcelona. A la façana de l’Hotel Colon encara …>>
Una tarde de mercado, la pequeña ciudad de Guernica fue bombardeada durante más de tres horas por la aviación alemana. Más de 1.600 víctimas perecieron en el bombardeo. Hitler, aliado del general Franco en la guerra civil de España, quería aterrorizar a la población civil y hacer más sencilla la rendición del pueblo vasco y facilitar la toma del país vasco.
Primer suport multitudinari del carrer a la llibertat de Sànchez i Cuixart
Amb l’empresonament incondicional i sense fiança dels ciutadans de Catalunya, Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional de Catalunya i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, sembla que hi ha hagut un error i caldria revisar la situació de manera urgent. Ja fa vint dies que estan empresonats a Soto del Real (Madrid). Hem vist durant molts anys la seva col.laboració, treball i esforç en fer possible i efectiva la Constitució espanyola, pel que fa a la llibertat d’expressió. I això dignifica el valor d’aquesta Constitució. Quan se la fa servir per expressar grans ideals que dignifiquen la llibertat i dignitat de la persona humana, podem sentir-nos emparats.
Els senyors Sánchez i Cuixart, han fet possible la llibertat d’expressió que empara la Constitució espanyola i la Declaració Universals dels Drets Humans, quan, des de fa molts anys, col.laboren en l’organització dels actes de la Diada Nacional de Catalunya -immemorial nació catalana- i en la manifestació massiva de milions de persones que participen en aquestes manifestacions, tot expressant les seves aspiracions amb relació a la grandesa i prosperitat d’una Catalunya forta, que es pugui governar mitjançant el principi d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis.
En aquestes manifestacions i altres que s’han portat a terme, amb la participació de milions de persones, mai hi ha hagut cap incident. S’han realitzat amb pau, democràcia i sense menysprear a ningú. S’han realitzat de manera exemplar, dignificant la llibertat d’expressió i sense anar mai contra ningú. Hem vist imatges dels ciutadans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, demanant sempre a tothom i expressant sempre a tothom calma i serenor. Manifestacions amb la participació de milions de persones i sense cap altercat públic, demanant diàleg, diàleg i més diáleg.
Per tot això ens sembla que ells que sempre han demanat diàleg, pau, democràcia i llibertat, se’ls privi d’aquesta llibertat que sempre han demanat i volgut per a tothom. De vegades, a la vida, et pots veure involucrat en situacions que un mateix no ha escollit, desitjat ni provocat i, no per això, deixes de ser com sempre has estat. En l’empresonament dels ciutadans catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, pacífics servidors de la llibertat d’expressió, sembla que hi ha hagut confusió i, possiblement, equivocació. Ells que sempre s’han manifestat a favor de la pau coincideixen en allò que la justícia aporta en una societat: igualtat, més sentiment de comunitat, més convivència i potència les relacions socials pacífiques. Permetin que tornin a casa amb les seves famílies.
“Ningún ser humano tiene el derecho de iniciar el uso de la fuerza contra otro.”
“Cap ésser humà té el dret d’iniciar l’ús de la força contra un altre”
Frase de Ayn Rand
———————————————————————–
El Deure i la Glòria
Discurs que el president John F.Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas (Texas), el 22 de Novembre de 1963
Speech that President John F.Kennedy was to deliver to the City Council, Legislative Branch and Graduate Research Center of Dallas, Texas, on November 22, 1963
<<…Aquesta força mai es farà servir en perseguir ambicions de caràcter agressiu; sempre es farà servir en benefici de la pau. Mai es farà servir per portar a terme provocacions; serà sempre emprada en promoure un pacífic arrenjament de totes les disputes…>>
<<Vull parlar avui amb vostès sobre les condicions de la nostra força i seguretat, perquè aquesta qüestió clarament necessita de les més responsables qualitats de prefectura i del més refinat producte del saber. Doncs la força i seguretat d’aquesta nació no són coses que s’obtinguin fàcilment o a baix preu…, ni tampoc són coses que es puguin explicar senzilla i ràpidament. La tremenda força nuclear no pot detenir la guerra de guerrilles. Els greus pactes d’aliança no poden impedir la subversió interna. El desplegament de la riquesa material no pot suprimir la desil.lusió d’aquells diplomàtics sotmesos a la discriminació.>> (President John F. Kennedy).
WASHINGTON D. C. US PRESIDENT JOHN F KENNEDY SIGNS THE LIMITED OR PARTIAL NUCLEAR TEST BAN TREATY IN OCTOBER , 1963 AFTER THE US SENATE RATIFIED THE TREAT BEGINNING A NEW ERA IN NUCLEAR DISARMAMENT IN WHICH RED CHINA REFUSES TO PARTICIPATE .
President John F. Kennedy greets supporters during his visit to Fort Worth, Texas, on Friday, November 22, 1963
<<Sobretot, només les paraules tampoc són cosa suficient. Els Estats Units constitueixen una nació pacífica. I on sigui que la nostra força i determinació són clares, les nostres paraules necessiten simplement injectar convicció i no bel.ligerància. Si nosaltres som forts, la nostra força parlarà per si sola. Si som febles, les paraules no ens ajudaran en res.>> (President John F.Kennedy).
President John F. Kennedy Greets Peace Corps Volunteers, White House, South Lawn
This photograph shows President John F. Kennedy greeting Peace Corps volunteers on the South Lawn of the White House on August 9, 1962. Kennedy first proposed what became the Peace Corps in a speech at the University of Michigan on October 14, 1960, in which he challenged students to give two years of their lives to helping people in countries of the developing world. At the time, Kennedy was a member of the U.S. Senate campaigning for the presidency. Following his election, he signed an executive order establishing the Peace Corps. This photograph is by Abbie Rowe (1905-67), a photographer for the National Park Service who became an official White House photographer in the Kennedy administration and produced many of the best known pictures of the president and his family.
Más de 2 millones de catalanes logran votar y el ‘sí’ obtiene un 90%
EITB.EUS
01/10/2017
Además, otras 800.000 papeletas han sido incautadas por las Fuerzas de Seguridad y no han podido ser contadas. 844 personas han resultado heridas en la violenta intervención policial.
VOTS ESCRUTATS
(no definitius)
Sí
2.020.144 (90.09%)
No
176.565 (7.87%)
En blanc
45.586 (2.03%)
Nul
20.129 (0.89%)
Total
2.262.424
Cens
5.313.000
———————————————————————————————-
El proper mes d’octubre es compliran quatre anys d’un fet revelador d’una desastrosa situació política actual, que s’ha empès i llançat cap al món judicial i que, desgraciadament, encara perdura i a pitjor. El problema i conflicte espanyol amb la Catalunya més i més que pagadora; massa i massa pagadora -no rep el que li pertoca i necessita; no se li torna allò que se li ha de tornar- necessita una solució política no judicial. Necessita una solució política i no de denúncies, recursos i més recursos, advocats de l’Estat, fiscals, jutges, detencions, judicis, processos, càstigs, inhabilitacions, multes…que ja costen molts diners als contribuents. Es paga tot això amb diners procedents dels impostos dels ciutadans de Catalunya? Solucions de treball i més treball polític, que per això cobren enormes i puntuals emoluments.
cat.elpais.com
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, podria haver aprofitat per girar cap a un canvi de rumb, però, no va fer cas de l’avís del far de roques perilloses i va tirar pel dret. Després i ara. Resultat: al bell mig de les roques. Adéu a la terra de la pau, de l’estabilitat i del progrés. Malament, molt malament. I més quan la queixa, l’enuig, l’advertència i l’avís provenia del més alt representant de la monarquia parlamentaria. El cap de l’Estat i el titular de la Corona d’Espanya, el rei Joan Carles I. Any 2012, Dia de la Hispanitat a Madrid. Més tard arribaria l’avís d’un altre rei, Felip VI d’Espanya.
El rei, enfadat, demana explicacions a Rajoy per l’espanyolització de catalans de Wert. Les coses han anat a pitjor. Sempre contra Catalunya, immemorial nació catalana
L’episodi que va protagonitzar el després ministre d’Educació, José Ignacio Wert, a l’afirmar que el Govern vol <<espanyolitzar els estudiants catalans>>
Després de l’afer contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -ratificat pel poble-, portat pel ‘Partido Popular’ al Tribunal Constitucional no renovat i sentenciat quatre anys després, la tensió contra Catalunya va seguir endavant
Es comença menyspreant el nom de la llengua catalana amb la qüalificacio de ‘lapao’ -llei de llengües d’Aragó-, ‘Partido Popular’, i s’acaba en el desastre i autoritarisme del poder absolut
<<El Rei no va perdre el temps i així que va poder va saludar Mariano Rajoy. Després de la desfilada militar va anar cap a ell per comentar les incendiàries declaracions del ministre al Congrés. Segons es veu a les imatges de la televisió, el cap de l’Estat demana explicacions a Rajoy sobre <<allò d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert>>. El cap de l’Executiu hi va respondre arronsant les espatlles. Tots dos van parlar de l’assumpte durant diversos minuts, una conversa en què tots dos van mostrar una cara seriosa i a la qual no van considerar oportú de sumar-se ni el ministre de Defensa, Pedro Morenés, ni tampoc la Reina Sofia, que en aquells moments eren al seu costat. Alguns mitjans de comunicació van voler veure una reprimenda del Cap de l’Estat a Rajoy per l’actitud de Wert>>. (Política-El Periódico).
Resultats: zero treball polític i augmenta la tensió
“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert… Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet” (Rei Joan Carles I)
I moltes altres qüestions que comporta l’obsessió de governar contra Catalunya
<<Les intencions del ministre d’Ensenyament espanyol, José Ignacio Wert, porten cua. A Catalunya, però també a Madrid, on l’ombra de “l’espanyolitzar els alumnes catalans” ha planat durant la desfilada militar amb motiu de la Hispanitat. Tant és així que el rei, després de les salutacions de rigor a l’inici de la desfilada, ha pres pel bras el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li ha demanat explicacions sobre la intenció d'”espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy ha respost encongint-se d’espatlles.
<<La conversa encara ha continuat durant tres llargs minuts. Ni tan sols l’arribada de la reina ha tallat l’apart entre el cap de l’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip ha relaxat la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy l’han captat les càmeres. Alguns mitjans, com ‘El País’, han anat més enllà i han afirmat, de la conversa, que el rei Joan Carles ha etzibat a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”>>.(‘El País’).
El rei Joan Carles I no anava mal encaminat. Moltes altres coses estaven i són molt mal fetes. Governar contra Catalunya per part de Rajoy i del ‘Partido Popular’, ha portat a la situació actual. Tot i que cal dir que el ‘Partido Socialista Obrero Espanyol’ -molt poc socialista i molt poc obrer, ja ningú el coneix- i ‘Ciudadanos’, donen suport a Rajoy que va perdre la majoria en el Congrés dels Diputats. Per això passa tot el que està passant.
<<La crisi, pel que es sap, va ser una decisió personal del rei. Es va preparar minuciosament, en secret, sense que ni Arias ni el país s’assabantessin.
Si en lloc d’abdicar l’anterior cap d’Estat, rei Joan Carles I, hagués cessat i demanat la dimissió al president Mariano Rajoy, la greu situació actual del conflicte espanyol amb Catalunya, -governar contra Catalunya- no s’hagués produït. Rajoy va cometre un gran error -molts errors- que un president de govern del segle XXI podia haver evitat. Escoltar i reconduir les aspiracions dels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana, en lloc d’utilitzar el menyspreu, els tribunals i la judicialització de la política. Mai Catalunya, immemorial nació catalana, havia estat tan lluny d’Espanya com ara. I la distància de separació cada vegada és més gran
El Rey pide “diálogo” con Catalunya y “no tener miedo” a una reforma constitucional
El rei regna, no governa, però, el president Rajoy va fer cas a l’anterior cap d’Estat, Joan Carles I? El rei Felip VI regna, no governa, però, el president Rajoy li fa algun cas? Algú fa cas del que demana el rei? Tots els representants del Congrés dels Diputats i del Senat, estan d’acord i ofereixen suport a l’actuació a Catalunya, immemorial nació catalana, del Govern de Rajoy? Han votat aquestes actuacions pròpies del segle XIX?
Ja, l’any 2012. Temps polític perdut, temps desaprofitat. “Una bel.ligerància que entén, va dir, per les estratègies electorals” (Príncep Felip). Catalunya <<no és un problema>> (Príncep Felip). “Demano a <<totes les institucions>> que ajudin a rebaixar les tensions
El resultat de portar, l’any 2006, per part del Partido Popular la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat. Un Estatut revisat pel Consell Consultiu de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ratificat pels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana.
El resultat de la recollida de signatures, per part de Rajoy i del Partido Popular, arreu de les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Firmar contra Catalunya,” deien. “A por ellos”, diuen ara.
Protesta massiva contra les detencions i la confiscació de paperetes de l’1-O
La Guàrdia Civil ha fet 15 detencions i s’ha endut 10 milions de paperetes d’una impremta de Bigues i Riells. Els agents han irromput al departament d’Economia, al de Treball i Afers Socials, al de Governació i al d’Exteriors, a l’Administració Oberta de Catalunya, a la secretaria d’Hisenda, a la direcció general de Patrimoni i al CTTI…
La intervención de las cuentas de la Generalitat bloquea proyectos de investigación en Cataluña
475 millones de euros, el impacto del bloqueo del Gobierno a las cuentas catalanas
Cinquanta Estats lliures. La grandesa dels Estats Units d’Amèrica, enfront de la misèria del centralisme retrògrad, intervencionista, dominador i el fals autonomisme. Més expansió empresarial i menys expansió funcionarial
Discurs que el president John F.Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963
Speech that President John F.Kennedy was going to pronounce to give to the City Council, Legislative Branch and Dallas Graduate Research Center, November 22, 1963
President John F. Kennedy Speaks at Arrival Ceremonies for Prime Minister of the Somali Republic, Dr. Abdirashid Ali Shermarke
<<…però avui en dia hi ha altres veus que es deixen escoltar sobre la Terra: veus que prediquen doctrines totalment divorciades de la realitat, absolutament inconvenients als anys seixanta; doctrines que aparentment pretenen que les paraules són suficients sense les armes; que la vituperació és tan bona com la victòria, i que la pau és senyal de debilitat. En una època en que el deute nacional està reduint constantment el seu pes sobre la nostra economia, aquesta gent contemplen el deute com l’amenaça més gran a la nostra seguretat.En una època en la que estem reduint considerablement el nombre d’empleats que serveixen a cada mil ciutadans, aquesta gent també temen més a les suposades hordes d’empleats de l’Estat que a les hordes dels exércits enemics>>. (President John F.Kennedy, discurs que anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu, i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963).
<<No podem esperar que tothom, emprant una frase de fa deu anys, <<parli amb sentit comú al poble nord-americà>>. Però sí podem esperar que cada vegada hagi menys gent que escolti ximpleries i disbarats. I la idea de que aquesta nació està condemnada a la derrota com a conseqüència d’un espantós dèficit, o que la força s’adquireixi mitjançant eslògans, no és més que pura ximpleria>>. (President John F.Kennedy, discurs que anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu, Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963).
———————————————————————–
No és d’aquest món ni d’aquest segle, l’Espanya -nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades-, que no vol comprendre ni ajudar a la solidària Catalunya, immemorial nació catalana
Let Catalans Vote
Manifest signat per personalitats tan rellevants com ara l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, el pacifista argentí Adolfo Pérez Esquivel, el dramaturg Dario Fo i la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú.
A banda d’aquests exemples, també s’ha produït alguns moviments significatius en parlaments europeus, com ara l’aprovació, fa més de dos anys, d’una resolució en el Folketinget ( el Parlament danès) que apostava per un diàleg “pacífic” i “democràtic” entre Catalunya i Espanya per tal de resoldre el contenciós que es manté des de fa anys, o, molt més recentment, la creació de l’All-Party Parliamentary Group (APPG) sobre Catalunya al parlament britànic, en la qual va comparèixer, fa pocs dies, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. (Revista Presència-rotatiu El Punt Avui).
George Kerevan, el diputat per East Lothian que ha presentat la moció en suport de Forcadell.
Un diputat de l’SNP presenta una moció de suport en favor de la presidenta de la cambra catalana i insta al govern de Rajoy a diàlogar amb la Generalitat per superar la judicialització del procés sobiranista
El rotatiu Politico, un dels més influents de Brussel.les, que remarca el fet que els judicis del 9-N es convertien en “una plataforma dels independentistes catalans per accelerar el procés”; una anàlisi compartida per altres mitjans, com ara els francesos Le Monde o Le Figaro i la televisió Deutsche Welle, per posar només alguns exemples.
“Una cosa tan complexa i emocional com la identitat nacional no pot reduir-se a una qüestió purament jurídica, requereix solucions polítiques” (The New York Times).
“El millor per a Espanya seria permetre el referèndum i que els votants catalans rebutgessin la independència” (The New York Times).
———————————————————————-
Les frases
L’autoritarisme, el poder absolut, el menyspreu cap a una autonomia que no vol ser de pantomima, la violència per sobre el diàleg, la intel.ligència, l’enteniment, la pau
“¡Alto! ¡Todo el mundo quieto! ¡Quieto todo el mundo!… ¡Silencio! ¡Quieto todo el mundo! ¡Al suelo! ¡Al suelo todo el mundo! ¡Todo el mundo al suelo! ¡Al suelo! ¡Al suelo! ¡Al suelo! ¡Al suelo! y la frase más recordada: “¡Se sienten, coño!”.
La representant i vicesecretària d’estudis i programes del Partido Popular, Andrea Levy, va assegurar que “Catalunya viu una pel.lícula de terror protagonitzada per Puigdemont”. Encara és l’hora que el director Hitchcock o el seu successor, han d’oferir al president Puigdemont, un milió de dòlars pel seu paper en aquesta ‘pel.lícula’.
L’estratègia electoral de la por i de l’espantall , la fa servir Rajoy i el Partido Popular des de l’any 2006 en que es van dedicar -molt poca feina profitosa-, a la campanya de baixa utilitat i resultats que a la vista estan, de recollida de milions de signatures que més endavant es convertirien en vots per les generals -avançada campanya electoral-, contra la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, immemorial nació catalana, per el desenvolupament d’una veritable autonomia. No una pantomima i una burla. La facultat de governar-se per les pròpies lleis. Lliçó de Secundària.
Pel desenvolupament d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. No a una autonomia de pantomima i de burla. Més de 30 lleis socials i demanades pels ciutadans, empantanegades al Tribunal Constitucional pels recursos del Partido Popular. No fan ni deixen fer.
No només lleis imposades desde 700 quilòmetres de distància i on mai per mai s’han molestat en voler comprendre què és Catalunya. Només imposar i recaptar dels impostos dels ciutadans de Catalunya 16 mil milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del govern central, centralista i nacionalista espanyol del Partido Popular. Un sistema de finançament nefast, injust i insolidari que pateixen els ciutadans de Catalunya i que manté el desequilibri econòmic injust dels subsidis eterns. Subvencions en lloc de productivitat. Quatre Comunitats autònomes -autònomes?-, aporten a l’Estat més del que reben. Totes les altres Comunitats reben més del que aporten. Las cuentas del Gran Capitán.
“balances fiscals”, de la política del secretisme a la de la confusió
Recollida de milions de signatures arreu dels territoris que formen les nacions d’Espanya, contra l’Estatut legal d’Autonomia de Catalunya. Firmem contra Catalunya! deien. Mentrestant, Catalunya aporta un escreix de recursos impositius a l’Estat espanyol (diferència entre el que Catalunya aporta amb impostos i el que rep en forma de serveis i infraestructures) d’un 8 per 100 del Producte Interior Brut de Catalunya segons la metodologia de càlcul del flux monetari ( 5 per 100 segons el criteri del flux del benefici). Aquest escreix, que Catalunya envia a Espanya cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures, és d’una gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupostde la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat. La magnitud d’aquestes aportacions netes de fons té efectes negatius tant per a la població com per al desenvolupament de l’economia catalana.
La representant del Partido Popular, Andrea Levy, es va referir al procés d’independència català com una “pel.lícula de terror”. La pel.lícula de la por és la que dirigeix, des de l’any 2006, Rajoy i el Partido Popular quan van empènyer la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació.
Manifestació a Barcelona, 10 juliol 2010, d’indignació i disconformitat amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, pendent de renovació, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia, ratificat pels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana
Les sentències, després de quatre anys, contra la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
“Un fallo más duro”
D’una manera o una altra i pel que veiem cada dia, el Tribunal Constitucional sempre falla a favor dels recursos de Rajoy i del govern del Partido Popular. El govern dels recursos i més recursos, el govern de la judicialització de la política, el govern de les inhabilitacions de representants i adversaris polítics elegits pels ciutadans de la nació catalana, per permetre que milions d’aquests ciutadans expressessin la seva opinió en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Una consulta democràtica.
Mariano Rajoy en un momento de confidencias con el antiguo militante de su partido y presidente del Constitucional, Pérez de los Cobos. EFE
Quina llàstima que el president Rajoy fes cas omís de la participació dels 2.305.390 ciutadans en el procés de participació del 9-N, queixosos del tracte rebut pel govern del Partido Popular des del seu inici de mandat i també des de l’any 2006. Una altra oportunitat perduda. Quina llàstima que el Tribunal Constitucional no fes de mediador entre el conflicte i problema espanyol entre Espanya i Catalunya i, retornés al president Rajoy tants recursos contra la Generalitat de Catalunya. Autonomia? Una altra oportunitat perduda. Si aquesta tasca de mediació s’hagués fet abans i es fes ara, el president Rajoy es veuria en la necessitat democràtica i política -tasca i esforç polític inclosos en els seus elevats emoluments- d’organitzar unes sessions de treball -les necessàries- entre el govern central i el de la Generalitat per solucionar el conflicte i problema espanyol amb Catalunya.
Head to head: Mr Cameron (left) faced Salmond (right) across the negotiating table table, watched by Scottish Secretary Michael Moore (second left) and Deputy First Minister Nicola Sturgeon
Des de l’any 2006 -l’Estatut d’Autonomia legal i ratificat pel poble, al Tribunal Constitucional i sentenciat quatre anys després-, milions de ciutadans de la nació catalana esperaven aquestes sessions de treball i enteniment. Això va quedar reflectit en els resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Rajoy no en va fer ni cas i, els resultats a la vista estan.
Els resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Expressió dels ciutadans de la immemorial nació catalana. Una gran oportunitat per a prendre nota i parlar. Contesta del president Rajoy i del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular: Quatre representants del poble, entre ells el 129è president de la Generalitat de Catalunya, denunciats, acusats, jutjats, processats, castigats, inhabilitats, multats…Com en el cas de la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Un fallo más duro.
Llàstima de Tribunal Costitucional que no hi hagués i hagi empès al president Rajoy i al seu govern, a sentar-se a treballar mitjançant la política i no per la judicialització de la política. Llàstima de Tribunal Constitucional que ha renunciat a la mediació. Una altra oportunitat perduda. Catalunya, paga i calla!
La representant i vicesecretària d’estudis i programes del Partido Popular, Andrea Levy, es va referir al procés d’independència català com una “pel.lícula de terror”. La pel.lícula de terror real -no del cinema fantàstic de Sitges- es va viure i es segueix vivint, quan el després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, va empènyer la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunyaal Tribunal Constitucional espanyol, pendent de renovació i el seu constant intervencionisme centralista sobre l’autonomia -autonomia?- de Catalunya.
Clam del poble a favor de la llei orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de la nació catalana en un referèndum. Sentenciat quatre anys més tard pel Tribunal Constitucional pendent de renovació. Tot ha anat derivant cap a un proper referèndum per la independència de Catalunya. Així ho demanen milions de ciutadans
El presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, a su llegada al acto de toma de posesión de los nuevos magistrados del TC. / PERIODICO (EFE / JAVIER LIZÓN)
El Tribunal Constitucional niega que la vía judicial pueda resolver el «problema» catalán
Solo tres días después de que el Consejo de Europa haya advertido a Mariano Rajoy de que no ve positivo utilizar el Tribunal Constitucional (TC) para sancionar o suspender a cargos públicos, el presidente saliente de esa institución, Francisco Pérez de los Cobos, se despidió de su puesto con una recomendación al Gobierno: hay que dejar de apoyarse en ese tribunal para intentar resolver el “problema” catalán y se debe dialogar de manera “urgente”.
PP, PSOE y C’s evitan el diálogo sobre Catalunya en el Congreso
El representant Francesc Homs, diputat del Congrés dels Diputats, condemnat pel Tribunal Suprem a un any i un mes d’inhabilitació, una multa de 30 mil euros, pel procés participatiu (consulta popular), del 9 de novembre de 2014
1.5 millones de personas se manifiestan en Barcelona en defensa del Estatut.
Diccionari de campanya
mediació zero: el Tribunal Constitucional podia haver fet de mediador. Una gran oportunitat perduda. El Senat podia haver fet de mediador. Una oportunitat perduda. També el rei d’Espanya, nació de nacions immemorials, podia haver fet de mediador. Una oportunitat perduda. La Comissió Europea, el Consell d’Europa, també podien haver actuat de mediadors. Unes oportunitats perdudes.
desunió europea: Les institucions europees actuen i es mouen, quan ja és massa tard. Per què dorm Europa?
dimissió útil: la del president Rajoy i la del seu Govern, per la seva enorme i reiterada equivocació de governar contra Catalunya.
pel.lícula de terror: ‘Psicosi’, d’Alfred Hitchcock.
Discurs que el president Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963
Speech that President Kennedy was going to pronounce to give to the City Council, Legislative Branch and Dallas Graduate Research Center, November 22, 1963
“Sempre s’escoltaran sobre la Terra veus dissidents expressant oposició sense alternatives, trobant faltes i cap virtut, percebent tenebres per tot arreu, i cercant influència sense responsabilitat. Aquestes veus sempre seran inevitables”. (JFK).
“Voices will always be heard on the Earth dissenting voices expressing opposition without alternatives, finding faults and no virtue, perceiving darkness everywhere, and seeking influence without accountability.These voices will always be inevitable.” (JFK).
<<Em sento molt honrat acceptant aquesta invitació per presidir la junta anual de l’Ajuntament de Dallas, en unió del Cos Legislatiu d’aquesta ciutat, i molt satisfet també de tenir oportunitat de saludar al Centre d’Investigació Graduada del Sud-Oest.
És adequat que aquests dos símbols del progrés de Dallas s’uneixin en el patrocini d’aquesta reunió. Doncs, representen, així se m’ha dit, les millors qualitats d’hegemonia i cultura a aquesta ciutat…, i la prefectura i la cultura són indispensables l’una a l’altre. El progrés de la cultura depèn de la prefectura comunal en el seu suport polític i financer, i el producte d’aquesta cultura, al seu torn, és essencial a les esperances de la prefectura per un continuat progrés i prosperitat. No és una coincidència que aquelles comunitats que posseeixen el millor en quant es refereix a mitjans d’investigació, tendeixin a atreure a les noves i pròsperes indústries. Felicito a tots aquells de vostès que avui es troben aquí, a Dallas, i que han reconegut aquests fets bàsics, com així ho demostra la creació de l’únic i emprenedor Centre d’Investigació Graduada>>.
Dallas 1963 by Bill Minutaglio and Steven L. Davis
<<Aquest llaç d’unió entre la prefectura i la cultura no és essencial només a nivell comunitari. És encara més indispensable en els assumptes mundials. La ignorància i l’errònia informació poden perjudicar al progrés d’una ciutat o d’una empresa…, però poden, si se’els deixa florir en política estrangera, perjudicar a la seguretat d’aquest país. En un món aclaparat per problemes continus i complexes; en un món ple de decepcions i irritacions l’hegemonia nord-americana ha de guiar-se per les llums de la cultura i de la raó o, en cas contrari, aquells que confonen el retòric amb la realitat, i el plausible amb el possible, guanyaran ascendència popular amb els seus, pel que sembla, ràpides i simples solucions de tot problema mundial>>. (Discurs que el president John F. Kennedy anava a pronunciar davant l’Ajuntament, Cos Legislatiu i Centre d’Investigació Graduada de Dallas, el 22 de novembre de 1963).
Seguretat Social pública i universal per a tots els nord-americans. With cancer treatment included.
————————————————————————————————————————
La pel.lícula
Camins de glòria
Senderos de glòria
Paths of Glory
A França va ser prohibida fins l’any 1975
A Espanya va ser prohibida fins l’any 1986
Encara és prohibida a la gran pantalla?
“Las ejecuciones son un tónico para la división entera. Hay pocas cosas tan estimulantes y alentadoras como ver morir a otros”. (Frase de la pel.lícula ‘Camins de glòria).
Camins de glòria (títol original en anglès Paths of Glory) és una pel,lícula estatunidenca dirigida l’any 1957 per Stanley Kubrick. Encara que considerada una obra mestra del director, ha patit un llarg periple de prohibicions a tot el món pel seu contingut antimilitarista. Va ser prohibidaa França fins al 1975 i a Espanya fins al 1986.
França, 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta tasca a l’ambiciós general Mireau. Aquest, al seu torn, ordena al coronel Dax que encapçali l’atac. La presa del turó resulta un infern, i el regiment torna a les seves posicions. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix castigar i donar exemple als soldats.
Títol clau dins del cinema antimilitarista, la pel.lícula transcorre en el context històric de la Primera Guerra Mundial, concretament l’any 1916, durant l’anomenat període de la “guerra de trinxeres” (a causa de l’estancament dels fronts). Podem considerar que l’acció se situa entre el setembre i l’octubre al front occidental, a la frontera entre França i Alemanya, (estabilitzada aleshores a uns 30 km de París), concretament prop de l’estratègica posició d’Agnoc.
“Por Dios, tal vez lo consigamos, sabemos que es imposible conseguir la colina, pero tal vez sea posible conseguir la medalla”. (Frase de la pel.lícula ‘Camins de Glòria).
El general Mireau és el responsable del conjunt de trinxeres de la zona d’Agnoc, i per tant es fa càrrec d’uns 8.000 soldats. És per la gran responsabilitat que això representa que, quan el general Broulard li proposa conquerir el Turó de les Formigues, 0bjectiu que costaria gran quantitat de vides, refusa immediatament l’oferta. Finalment, però, i a causa de la seva corrupció i ambició pel poder, Mireau es deixarà temptar i acabarà accedint a l’empresa en el moment en què Broulard li ofereix a canvi un ascens fins a la posició de comandant de la Desena Divisió, càrrec que sempre havia somiat.
Kubrick aprofita aquesta adaptació d’una novel.la basada en fets reals per a criticar durament, en general, l’absurditat i cruesa de totes les guerres i, particularment, la corrupció i deshumanització dels alts càrrecs de l’exèrcit, la dura disciplina que imposen i la glòria implacable de la jerarquia militar.
Pero lejos de estar a salvo, les espera la ira y venganza del general, que ve alejarse su personal “sendero de gloria” y decide como escarmiento hacerles pasar un consejo de guerra
El quart llargmetratge de Stanley Kubrick no va tenir aparentment problemes als Estats Units. La preponderància d’idees dretanes fomentades des del poder pel general Eisenhower i materialitzades contra els intel.lectuals pel senador McCarthy no dificultaren l’estrena del film. Però, d’una manera sospitosament subtil, els grans circuits li van donar l’esquena i la restringida exhibició el van convertir en una empresa ruïnosa, amb números vermells absolutament irrecuperables. Kubrick anava a percentatge i va confessar que ni ell ni la resta de l’equip van cobrar mai un sol dòlar pel seu treball.
“Los soldados son como niños. Al igual que a una criatura quiere que su padre sepa mantenerse firme, las tropas quieren disciplina. Y una forma de mantener la disciplina es fusilar a un hombre de vez en cuando”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Gloria’).
La pel.lícula se situa, en la filmografia del realitzador, al centre de la primera etapa, immediatament després d’Atracament perfecte i abans d’Espàrtac. En aquella època, Kubrick encara tenia problemes per a trobar finançament per a les seves pel.lícules, i va necessitar la intervenció de Kirk Douglas, molt interessat pel tema i per les possibilitats que li brindava el seu teòric paper, perquè la United Artists portés a terme el projecte.
“Si esa orden era imposible, la única prueba que podían aportar eran sus cadáveres al fondo de las trincheras. El deber de los soldados es obedecer, aunque les conduzca a la muerte”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Glòria’).
Camins de glòria, basat en un relat de Humphrey Cobb, i en una línia semblant al fil posterior de Joseph Losey King & Country, es dedica a disseccionar els valors que conformen la mentalitat castrense, desvetllant el seu caràcter irracional. Tot això s’aconsegueix a través d’una narrativa que combina el sentit de la tensió amb una generosa emotivitat. (De Viquipèdia).
Repartiment
Kirk Douglas: el coronel Dax
Adolphe Menjou: el general Boulard
Ralp Meeker: Paris
George Macready: el general Mireau
Timothy Carey: Férol
Joseph Turkel: Arnaud
Wayne Morris
Richard Anderson: el comandant Saint-Auban
Susanne Christian
Producció: James B. Harris
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham, Jim Thompson
Música: Gerald Fried
Fotografia: Georg Krause
Muntatge: Eva Kroll
Productora: Bryna Productions
Distribuïdora: United Artists
“Señorías del Jurado, encontrar culpables a estos hombres sería un crimen que les perseguiría hasta el dia de su muerte.” (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de glòria’).
“Hay ocasiones en que me avergüenza ser un miembro de la raza humana. Y hoy es una de ellas”. (Frase de la pel.lícula ‘Senderos de Glòria’.
<<L’horitzó present i futur de Catalunya està marcat per aquesta paraula: referèndum. Per molts, és la clau que obre totes les portes, per d’altres, és el camí que tanca la porta del diàleg. El camí del diàleg l’ha tancat unilateralment el govern de l’Estat i totes les instàncies afins, polítiques i judicials, amb reiterats i humiliants cops de porta des de fa molts anys, i especialment des de la sentència de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya…>> (Joaquim Nadal i Farreras, rotatiu ‘El Punt Avui’).
Paraula de moda: cop d’estat. És normal en una nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades i, on tants forats té un colador com cops d’estat, pronunciaments, rebel.lionsi imposicions militars a Espanya. Es parla de 40 cops d’estat importants. Javier Fernández López porta anys estudiant la història militar en les seves diferents vessants: “En los últimos 200 años se han dado más de 500, algunosde ellos muy pequeños, que sólo consistieron en expresar una opinión, pero 40 fueron muy importantes”.
Catalunya, immemorial nació catalana, no organitza cap cop d’estat. No té exèrcit. És una nació d’acolliment, igualtat, pau, pactisme pel progrés social i econòmic i treball. Pateix un injust, nefast i insolidari sistema de finançament. Els cops d’estat han estat sempre contra Catalunya. Els seus ciutadans si que paguen impostos per l’exèrcit espanyol i per molts altres estaments. Cada any, 16.000 milions d’euros, un 8,5% del PIB català, surten de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular, que governa amb el suport del Partido Socialista ObreroEspañol -molt poc socialista i obrero- i Ciudadanos, de la qual formació política l’eurodiputada Carolina Punset: “acusa a Rivera de convertir a ‘Ciudadanos’ en una ‘veleta’ y una ‘marca blanca’ del Partido Popular”.
“El gran problema que patim es diu espoli fiscal”, exclama el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. I, anteriorment, ja va ser a dir-ho al president Rajoy a la Moncloa, una vegada i una altra, el president Artur Mas, actualment denunciat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat i inhabilitat. Processos judicials en lloc de treball polític i democràtic, per resoldre el problema i conflicte entre Espanya i Catalunya, avivat a gran escala pel Partido Popular des de l’any 2006.
La dreta radical i autoritària, gens autonomista, mai ha sabut governar a Espanya. Sempre, conflicte rere conflicte. Ja ho repeteix una vegada i una altra -però no és escoltat- el rei Felip VI quan assumeix la diversidad territorial d’Espanya i reconeix el autogobierno de sus nacionalidades y regiones. Que no vol dir un autonomisme de pantomima amb una Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, legal, ratificat pels ciutadans de Catalunya i sentenciat i destrossat pel Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, després de quatre anys de ser arrossegat, de forma injusta i innecessària, per part del Partido Popular. Una llei orgànica d’Estatut d’Autonomia, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i referendat pel poble català, tal com estableix la Constitució.
L’estratègia electoral equivocada, errònia i irresponsable de governar contra Catalunya, representa el gran fracàs del Partido Popular que hauria d’obrir pas a dimissions urgents
La vicepresidenta del Gobierno fue la encargada, junto a Federico Trillo, de presentar el recurso del PP contra el Estatut de Catalunya en el Tribunal Constitucional. Archivo EFE
De la manera en què es va actuar contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -actitud separadora i de recollida de signatures- si que va ser un cop d’estat. Mai per mai el Partido Popular tenia que haver portat -podia haver portat- la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia -votat i referendat pel poble- al Tribunal Constitucional no renovat. Mai per mai el Tribunal Constitucional, pendent de renovació, tenia que haver acceptat a tràmit una Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –votat i referendat pel poble i, quatre anys més tard, durament sentenciat. La pròpia Constitució espanyola i la Declaració Universaldels Drets Humans, amparan la votació del poble català.Aqui va començar el conflicte que cada vegada s’ha fet més gran i que, durant 11 anys -els del Partido Popular a l’oposició i els del govern del president Rajoy- no han fet res, absolutament res per tal d’organitzar unes sessions de treball polític -govern espanyol i el de la Generalitat- per aconseguir arribar a uns acords positius amb Catalunya, immemorial nació catalana, que ja genera un 19,03% del PIB global de les nacions que formen Espanya.
Set milions i mig de catalans esperaven i confiaven en aquestes sessions de treball i acords, però, l’actitud errònia de l’statu quo per part de Rajoy i el seu govern, és la causa de que més del 80% dels ciutadans de Catalunya vulguin, ara, votar en un referèndum. Encara hi ha temps per deixar enrere aquest statu quo a favor de l’Estat dominador, que el que pretén és mantenir l’ambigüitat sobre la situació del conflicte i problema espanyol amb Catalunya, de manera que s’evita explicitar i solventar els factors d’enfrontament que existeixen.
Pel que fa a que Catalunya va aportar el 19,03% del PIB espanyol -el màxim des del 2000-, destacats economistes expliquen en un document que “Espanya no ajuda a Catalunya ni amb serveis ni amb infraestructures, amb la qual cosa l’acció del govern espanyol dificulta la productivitat i competitivitat de l’economia catalana i de retruc les economies espanyola i europea, que veuen com l’Estat espanyol frena un dels seus principals motors econòmics”.
Si la Constitució, les lleis i l’actual Govern espanyol no ajuden a solucionar aquesta situació, és evident que cal la seva reforma i canvi. Fins i tot, si el president Rajoy representa una obstrucció en lloc d’un desencallament i via de solució, caldria que valorés la seva dimissió. Mentre, vacacions anul.lades per a tothom, en tant no es produeixi una actuació pròpia del que hauria de ser un estadista europeu del segle XXI: convocar l’obertura de sessions de treball entre Govern espanyol, Generalitat de Catalunya -que fa anys que ho demana- i Comissió Europea, per tal d’aconseguir una solució que sigui exemple de valors democràtics i de progrés.
L’expresident de la Generalitat Artur Mas ha demanat al futur Govern espanyol que aposti pel diàleg amb el Govern per “millorar el clima” entre les dues …
Artur Mas. Actualment denunciat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat i inhabilitat. Diàleg? Mà estesa?
L’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, ha considerat aquest dimarts que les diferències entre el Govern de Catalunya i l’Executiu espanyol se solucionen amb diàleg i treballant “pel bé comú”, posant-lo per davant dels interessos personals i polítics. (El Nacional)
Demana “no desesperar” en el diàleg entre Catalunya i la resta d’Espanya
L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha afirmat aquest dimarts que veu el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com “una persona de diàleg que sap parlar amb altres persones amb diferent pensament” i opinió.
Reclama “una trucada” de Rajoy, que nega que hagi volgut negociar fins ara
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, reclama al govern espanyol voluntat real de negociació perquè considera una estratègia de “maquillatge” l’anomenada “operació diàleg” tenint en compte que, en el seu cas, l’únic diàleg que ha existit ha estat “amb els tribunals”, en referència a la seva imputació i al fet que des que es va anunciar la suposada voluntat de diàleg “hi ha hagut més processos judicials que mai”.
El Rey ha pedido a los parlamentarios reunidos en la solemne sesión de apertura de la XII legislatura el «diálogo y entendimiento» exigible a «cualquier régimen de libertades», un diálogo que, ha advertido, «debe ser sincero y leal» e impulsado por el «espíritu fraternal entre todos los españoles».
(seguirà)…
———————————————————–
El Deure i la Glòria
Actitud cap als negocis
<<En el grau en què vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis -va dir el president als membres de la Cambra de Comerç dels Estats Units-, els nostres interessos són idèntics, ja que, al capdevall, nosaltres, en el govern nacional, disposem de gran part d’aquests beneficis. Pero els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trobaran en perill, d’acord amb el grau en què vostès vulguin elevar els seus preus per aconseguir aquests beneficis>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 d’abril de 1962).
Edificio de la Cámara de Comercio de Estados Unidos, ubicado en el No 1615 H Street, NW, en Washington, D.C.
<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia en l’interès nacional i internacional ha estat tant directa com avui. Aquesta Administració, els ho asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació sobre el problema cost-beneficis que aclapara la indústria nord-americana. Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure no hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…(President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 d’abril de 1962).
La sobirania comtal nasqué, segons Ramon d’Abadal, per l’horror al buit polític: la debilitació i anul.lació del poder franc comportà una correlativa afirmació del poder comtal. Fou filla, doncs, ensems de causes passives i d’actuacions positives.
Hom pot trobar fàcilment supervivències visigòtiques en el decurs dels segles IX, X i XI, i encara més enllà, <<perquè aquesta supervivència existeix i, a més, és bàsica>>. És el mateix Ramon d’Abadal: <<Però no és més que supervivència. No és ja un element actiu que pugui animar reaccions vitals importants, que pugui ésser ferment de profunds moviments espirituals i polítics>>.
Així, <<la marxa dels comtes catalans cap a la sobirania no fou pas encoratjada pel visigotisme ni per cap altre sentiment nacional, que no existia. Fou ocasionada pel fet de la desintegració general del regne franc, creació superior a la mida del temps i per això mateix inviable i utòpica. Les circumstàncies ens lligaren al regne en el seu moment efímer de màxima esplendor, però a mesura que aquell regne anà desfent-se per pròpia consumpció, anà afermant-se cada vegada més el poder de les autoritats locals, que trobà concreció segons factors històrics, sovint ocasionals, en nuclis més o menys extensos, els principats, dels quals ens parlen els historiadors francesos; a casa nostra atomitzant-se en els comtats per manca d’un llaç superior de jerarquia en els moments precisos en què s’inicià l’acompliment de l’evolució.>> (Ulisses 11).
Rompre Espanya! criden els separadors. Ho fan des de l’any 2006 quan es va empènyer la massacre injusta i autoritària de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pels ciutadans, al Tribunal Constitucional espanyol no renovat. Un Estatut legal portat davant el Tribunal Constitucional per part del Partido Popular isentenciat quatre anys més tard. Un milió i mig de ciutadans de Catalunya al carrer. Ara, després d’onze anys d’aquest fet catastròfic i separador, ho pateixen totes les nacions immemorials que formen la denominació Espanya. Són aquestes nacions representades com Estat, les que han de decidir -dret a decidir- quin poder limitat atorguen al govern central i no a l’inrevés. Com a immemorials ja tenen una gran voluntat i capacitat per fer-ho i decidir -dret a decidir- per elles mateixes. Ja n’hi ha prou de la mediocritat dels centralismes ineficaços. La nació catalana que ja aporta més del 19% del PIB espanyol, ha estat empesa cap a un referèndum d’independència degut a l’intervencionisme ofegador del govern del Partido Popular –injust i insolidari dèficit fiscal- i el menyspreu cap a una veritable autonomia amb representants del poble català querellats, jutjats, processats, castigats, multats, inhabilitats…per treballar mitjançant la política a trobar solucions justes, davant el problema i conflicte espanyol amb Catalunya iniciat l’any 2006. Quin gran i greu error polític! Quina injustícia! Quina confrontació i enfrontament! Quin extremisme i radicalisme! Quina manca de concòrdia! recórrer els territoris de les nacions que formen Espanya, demanant signatures i més signatures -estratègia electoral- en contra de la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ratificat pels seus ciutadans.
Davant de tot això, on eren i on són “la moderación, la tranquilidad, la concordia ylas buenas formas…” per les que, ara, advoca el president Rajoy? On eren i on són “para rebajar la tensión” y favorecer “la mesura, la moderación i el entendimiento” per les que ara advoca el president Rajoy?
Treball per aconseguir resolucions polítiques i democràtiques, no processos judicials a representants catalans en lloc de desenvolupar la tasca política i remunerada
Catalunya, immemorial nació catalana, sense l’Estatut legal d’Autonomia i llei orgànica, ratificat pel poble i sense cap opció de diàleg, converses, sessions de treball polític i, només intervencionisme autonòmic i inhabilitacions dels seus representants, treballa per un referèndum legal, democràtic, integrador de les nacions immemorials que formen la denominació Espanya, aclaridor i que ofereixi resposta a les necessitats i aspiracions d’un veritable autogovern als 7.500.000 ciutadans de Catalunya
Rompre Espanya! Cop d’estat! diuen des de la capital de la nació castellana. El del general Franco, és clar! Quaranta anys de dictadura; quaranta de democràcia. Rara ella. Empat. Zero i tornar a començar. Catalunya: a l’exili! Per demanar una autonomia real, justa i veritable. Per demanar un finançament just i solidari. Per poder treballar perquè a Catalunya la salut, l’ensenyament i els serveis socials estiguin al mateix nivell que a Europa. Però aquest dèficit fiscal ho fa impossible. Catalunya aporta ja més del 19% al PIB espanyol i és la penúltima comunitat en rebre recursos del sistema de finançament.
Què sap la dreta radical de tot això! Res. Fracàs absolut. Dreta radical, centralista, separadora, nacionalista espanyola, i amb poder absolut, que mai ha sabut governar Espanya. Només estratègia electoral. Els milionaris, més milionaris; els pobres, més pobres i marginats. A la nació catalana, milions de ciutadans ho denuncien units. Cada dia, malgrat les impugnacions del Partido Popular i de Ciudadanos -intervencionisme retrògad-, davant el Tribunal Constitucional espanyol.
Recollida de signatures contra l’Estatut legal i llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Aznar, Rajoy, Trillo, Sáenz de Santamaría, Tribunal Constitucional no renovat… Enrere, enrere i més enrere. Cap als anys seixanta del franquisme. Inestabilitat econòmica i social. Adolfo Suárez, president, unificador i menyspreador de l’immobilisme carpetovetònic.
Rajoy advoca ara -no l’any 2006-, per “rebajar la tensión” y favorecer “la mesura y la moderación” en la vida política. Per “la moderación, la tranquilidad, la concordia, el entendimiento, y “porque es lo que quieren la mayoría de los españoles, que están por la moderación”. Sobretot tots aquells milions de ciutadans de les nacions d’Espanya que van ser impulsats a signar contra la l’Estatut legal i Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Signar contra Catalunya”, deien. Signatures que més tard serien vots a favor del candidat Rajoy.
Ara, Rajoy, reclama “respeto y buenas maneras” front a “la retórica de la confrontación y el enfrentamiento”. Rajoy demanda “dejar de lado el extremismo, el radicalismo, el griterío y la falta de concordia y la crispación…” Des de l’any 2012 que el després president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, -avui querellat, acusat, jutjat, processat, castigat, multat, inhabilitat, així com altres representants catalans-, va anar a la Moncloa així com en altres ocasions posteriors, encara és l’hora que la Generalitat de Catalunya espera i reclama l’inici d’unes sessions de treball polític i no judicial amb el Govern de Madrid, per tractar sobre el problema i conflicte espanyol amb Catalunya i, d’aquesta manera, “rebajar la tensión” y favorecer “la mesura y la moderación” en la vida política y facilitar “el entendimiento” tal com demana el president Rajoy. Els ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana, ho demanen des de l’any 2006. I des de l’any 2012. I del 2013. I del 2014. I del 2015. I del 2016. Després d’onze anys de demanar-ho, ja veuen el resultat. Un sol i únic camí: referèndum i democràcia. És la resposta als inefables separadors.
“La mà estesa al president Puigdemont”, diu el Govern espanyol, però, no convoca el dia, l’hora i el lloc per l’inici de converses i sessions de treball amb el govern de la Generalitat de Catalunya
Espanya nació de nacions immemorials constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades. El ‘Partido Popular’, que governa amb el suport del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i ‘Ciudadanos’,on porten Espanya?
—————————————————————————————————————————
El Deure i la Glòria
Actitud cap als negocis
<<Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure ho hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades per els beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
<<No vull significar amb això que ens hàgim apartat dels mercats mundials, o que els hàgim perdut, ja que les nostres exportacions de productes, que arriben a la xifra de vint mil milions de dòlars, indiquen que això no ha passat. I els nostres preus han millorat en els dos o tres últims anys. Però si hem d’enfrontar-nos amb la fuita de l’or, d’una o altra forma hem d’eliminar el dèficit en la nostra balança de pagaments i continuar, almenys així ho crec jo, amb la reducció de les nostres extenses obligacions internacionals; hem d’evitar la inflació, modernitzar la indústria nord-americana i millorar la nostra posició en els mercats mundials>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia en l’interès nacional i internacional ha estat tant directa com avui. Aquesta Administració, l’hi asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació sobre el problema cost-beneficis que aclapara la indústria nord-americana. Desitgem la prosperitat; i en un sistema d’empresa lliure no hi pot haver prosperitat sense beneficis. Desitgem una economia creixent; i no pot existir aquest creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
Yes to Kennedy; Not Trump
—————————————————————————————————————————
La veritat, tota la veritat i res més que la veritat
Afogament de la llengua catalana des de l’any 1715
Drowning of the Catalan language since 1715
“Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes.” (Rei Joan Carles I, discurs de lliurament dels premis Cervantes, any 2001).
Remarquem que, amb l’expressió “la nuestra”, el rei de tots els espanyols es referia, és clar, a la llengua castellana. No eren seves, doncs, les altres llengües de l’Estat? (Revista Presència – rotatiu El Punt Avui)
1837
“Ninguno hable palabra que no sea en castellano”
Una sortija de metal
Edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837
I continuava: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irà aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, a proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de expresarse en castellano, y para conseguirlo mas pronto convendrá también señalar a los mas adelantados algun privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitaran sobre la identidad o dialecto de la palabra en disputa.”
Si els mestres segueixen aquestes instruccions, faran mérits: “El zelo mejor entendido de los maestros en plantear y sostener esta medida tan sebcilla y el adelantamiento de sus discípulos será un mérito particular para unos y otros y un objetivo especial de exámen en la visita anual que pasaré a todas las escuelas de la provincia; y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto.” (Revista Pesència – rotatiu El Punt Avui).
Des de la platja de la Fosca, en l’elevació del promontori de més enrere, un crepuscle d’inici del dia dóna lluminositat a les pedres de gairebé 750 anys, de l’antiga fortalesa medieval de Sant Esteve de Mar. El castell fou construït sobre una vila romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. Els primers documents que el citen daten del segle XIII, quan Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, el comprà a la Seu de Girona el 1277 en nom del rei Pere el Gran; pertanyia a la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà (avui Sant Joan de Palamós). L’objectiu era fundar-hi la vila i port reial, constituint així l’origen de Palamós.
Retallar, destrossar, mutilar l’Estatut legal de Catalunya i la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després d’onze anys: referèndum del poble i la democràcia
Sempre contra Catalunya, immemorial nació catalana. Catalunya, paga i calla
No és només el referèndum. És la defensa de la democràcia, la llibertat, el dret a decidir, el veritable Estat autonòmic, no una autonomia de pantomima. El progrés econòmic i social, garantir les pensions tant amenaçades, la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -sentenciat- ratificada pel poble, un finançament autonòmic just. La defensa dels valorspolítics i socials d’Europa que la nació catalana va ser part fundadora, la defensa de les nacions immemorials que formen Espanya, lliures, progressistes, federals, econòmicament i socialment fortes i sense dependre sempre del papá Estat. La defensa del diàleg, l’enteniment i les sessions de treball amb el govern espanyol que diu que té la mà estesa però mai no convoca la taula de treball. Convoqui, president Rajoy, el dia, l’hora i el lloc. Si no ho vol fer, si us plau, faci un pas al costat i presenti la seva dimissió.
‘Parlar’, ‘Hablar’, ‘Speak’
Parlament ve de la paraula ‘parlar’
Parlamento ve de la paraula hablamento?
Diputats de diversos països del continent han expressat públicament la seva preocupació pel fet que la presidenta del Parlament de Catalunya (‘parlar’) pugui ser suspesa per haver permès un debat
Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya
Insòlit, increïble, després de 40 anys de democràcia a les nacions immemorials que formenla denominació Espanya, que es vulgui processar a la presidenta del Parlament de Catalunya
La mel la fabriquen les abelles. Això, ho sap tothom. Des de Brisbane fins a Osorno. Al Parlament, en aquest cas el de Catalunya, nació catalana, els representants del poble allà hi són per parlar i fer lleis del segle XXI d’acord amb les demandes dels ciutadans. Per això els han votat. La presidenta del Parlament de Catalunya es diu Carme Forcadell. I existeix preocupació a les nacions immemorials que formen Espanya, a Europa i al món, de que l’esmentada representant pugui ser processada i suspesa per haver permès un debat parlamentari en el ple d’un parlament escollit per les urnes.
Quaranta anys de democràcia, després de quaranta de dictadura militar com a conseqüència del cop d’estat del general Franco i anteriors dictadures, cops d’estat, pronunciaments, revoltes… -la història d’Espanya n’està plena- indicarien una certa inestabilitat política i manca de seguretat en viure la democràcia. Una fluixa i feble experiència en la resolució dels problemes i conflictes polítics. Com el d’Espanya amb Catalunya, que està donant la volta al món i dóna la sensació que ens trobem en segles anteriors.
Preguntes també com aquella que resa així: Que no cobren sucosos emoluments els representants polítics per realitzar amb eficàcia el seu treball polític? Escoltin! que tot aquest embolic es manté des de l’any 2006 en el que el després cap de l’oposició Mariano Rajoy Partido Popular va portar davant el Tribunal Constitucional espanyol no renovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -legal- i Llei Orgànica de obligado cumplimiento ratificat pels ciutadans de la nació catalana. Tampoc des de l’any 2011 en que el president Rajoy va iniciar el seu mandat, s’ha arribat a un treballat i productiu resultat per solucionar el problema i conflicte espanyol amb Catalunya. Sis anys després ja veuen els resultats. I, encara cobren els sous que els paguen els ciutadans amb els seus impostos?
“Dinamitar l’Estat és permetre la corrupció, que suspenguin lleis contra els desnonaments, contra la igualtat efectiva i contra la pobresa energètica, i que coartin la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats del Parlament”.
La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha volgut reaccionar a la presentació de la querella de Fiscalia per permetre el debat de les conclusions de la comissió del procés constituent, amb contundència.
Com que el fiscal l’acusa al seu escrit de voler “dinamitar l’Estat”, Forcadell ha replicat que per a ella “dinamitar l’Estat és permetre la corrupció, que suspenguin lleis contra els desnonament, contra la igualtat efectiva i contra la pobresa energètica, i que coartin la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats del Parlament”.
La presidenta, de fet, no entén com el fiscal pot parlar de dinamitar l’Estat per “senzillament debatre al Parlament, quan al Parlament hi són per debatre i els ciutadans volen que debatem i parlem sobre els que el preocupa i el que està al carrer”. “Que es miri l’Estat cap a dins, que miri la corrupció, les lleis que ha suspès que eren per ajudar les persones que més ho necessiten”, ha sentenciat.
La presidenta de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, ha denunciat aquest dimecres a Brussel·les que els desnonaments a l’Estat espanyol suposen una “violació sistemàtica dels drets humans”. En una intervenció a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, Colau ha avisat als eurodiputats que la Unió Europea té “una oportunitat” de demostrar que la seva utilitat. “Europa no li pot donar l’esquena als ciutadans”, ha reclamat Colau mentre defensava les quatre denúncies de ciutadans de l’Estat que exigeixen l’aplicació de la dació en pagament i reclamen la creació d’un fons públic per ajudar a trobar allotjament temporal a les persones que han estatdesnonades. (24-04-2013).
La de pobresa energètica, una altra llei del Parlament de Catalunya enviada pel Partido Popular -ja en van més de trenta-al Tribunal Constitucional espanyol. L’autonomia a les escombraries. Estado autonómico?
Amb tot, Forcadell no s’ha mostrat sorpresa perquè el fiscal en cap de Catalunya hagi presentat la querella contra ella, tal i com li va ordenar Fiscalia General de l’Estat. “Ningú esperava una cosa diferent i tothom sabia que acabaria passant. Aquesta querella demostra el que sempre hem dit, que a l’Estat espanyol no hi ha separació de poders”, va valorar Forcadell, tot reiterant que creu que en el debat que porta a la querella ella va “complir amb les funcions com a presidenta”.
Imagen de archivo de Francisco Pérez de los Cobos -després president del Tribunal Constitucional espanyol- junto a Mariano Rajoy que, actualment, no porta a terme les sessions de treball que aportin soluciones davant del problema espanyol amb Catalunya. El gran fracàs del president Rajoy, Partido Popular, i els partits de Ciudadanos y Partido Socialista Obrero Español , escindit en dos grups, molt poc socialista i molt poc obrero
Davant la presentació d’aquesta querella, Carme Forcadell va assegurar estar “tranquila” i disposada a “fer tota la feina que tenim per endavant”. Si fruit de la denúncia acaba sent citada a declarar al TSJC, la presidenta va assegurar que acudirà perquè vol “defensar el que va fer allà on faci falta”. “Vaig fer el que havia de fer”, ha dit. De fet, està convençuda que el procés judicial no pot acabar amb la seva inhabilitació. “No ho contemplo, perquè seria tan gros que ni ho contemplo”, va sentenciar. (Agències – rotatiu El Punt Avui).
Dinamitar l’Estat i la democràcia és portar la Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per part del Partido Popular, davant del Tribunal Constitucional espanyol no renovat i sentenciat quatre anys més tard, després de ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de Catalunya, immemorial nació catalana. Davant d’aquest fet tant greu i de l’intervencionisme constant sobre l’autonomia constitucional de Catalunya, per part del Partido Popular, els ciutadans de la nació catalana demanden un referèndum ja que es nega una resposta d’enteniment polític per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del Partido Popular. Catalunya, paga i calla.
La nació catalana exemple de diàleg – ja ho va demanar el president Mas ( avui processat i castigat) a la Moncloa l’any 2012 i en ocasions posteriors-, exemple de democràcia i escoltar el clam dels ciutadans de Catalunya, clam que no escolta Rajoy
A favor del treball, l’ocupació, el dinamisme empresarial i industrial, l’expansió de les empreses, competitivitat, exportació, salaris, costos, evitar la inflació…al servei de la gran nació d’Estats federals lliures, que també són Estat, i dels seus ciutadans
<<Aquest és el moll del problema que en recents mesos ha estat ocupant l’atenció de tants de nosaltres, dels nostres esforços per persuadir al sindicat de l’acer perquè acceptés un acord no inflacionari de salaris, i de persuadir a les empreses de l’acer que realitzaran tot possible esforç per mantenir l’estabilitat de preus>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril de 1962)
Blackwater Canyon, Lindy Point provides one of the one of the most famous views in all of West Virginia.
<<En la batalla competitiva pel mercats mundials, de la qual depèn la balança de pagaments, estic completament segur de que el nostre historial a partir de la fi de la guerra de Corea no és totalment satisfactori per a cap de nosaltres. Des del final de la guerra els nostres preus d’exportació es van elevar un onze per cent, mentre que els preus d’exportació del Mercat Comú s’han mantingut inalterables. Hi va haver importants increments en els salaris durant aquest període, com tots sabem. El nostre nivell de sous a les grans indústries va augmentar el trenta per cent, però a la vegada va augmentar en un cinquanta-vuit per cent tant a França com a Alemanya. Però també la seva producció per hora-home va augmentar prou perquè els seus costos per unitat de producció s’elevessin menys que els nostres. Durant aquest període, els nostres dipòsits d’or s’han vist reduïts en cinc mil milions cinc-cents mil dòlars>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats d’Units, Washington, D.C., 30 abril 1962)
————————————————————
—La frase—
<<Tota llei que violi els drets inalienables de l’home és essencialment injusta i tirànica, no és una llei en absolut>>(Maximilien Robespierre)
<<Any law that violates the inalienable rights of man is essentially unjust and tyrannical, it is not a law at all>>(Maximilien Robespierre)
————————————————————
Els colors del món
Foto: Ramon Prats
Des de la Fosca -Palamós, Costa Brava-, al fons, en la llunyania, el paratge de Castell i Cala Estreta. El Sol està sortint i aquest crepuscle dóna vida a un dels paisatges perduts de la Costa Brava (Catalonia). Per això mateix, tant conservats com elogi al patrimoni de la natura i d’un món que, quan més perdut, sembla que més salvat.
El canvi climàtic provocat per una determinada manca d’intel.ligència i la irresponsabilitat humanes, provoca la progressiva destrucció de la vida del planeta Terra
We are with President John F.Kennedy
————————————————————
Immobilisme, centralisme, mediocritat. La dreta radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar Espanya. Conflicte enorme assegurat. La història per testimoni. Ara, en un estat de pecats capitals degut a tantíssima corrupció, -les empreses de les nacions immemorials que formen la denominació Espanya, hauran de seguir treballant, negociant i venent a l’exterior, si poden- s’imposa cada vegada amb més claredat un canvi de govern central no centralista ni intervencionista, i, solucionador del problema i conflicte espanyol amb la Catalunya pagadora que rep molt i molt menys del que aporta. I no només el Govern espanyol, també, el seu president Mariano Rajoy. Ho han fet i ho fan molt malament. El cas del problema i conflicte amb Catalunya s’ha anat inflant, des de l’any 2006, com un titanosaure -Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya- ratificada pels ciutadans de la nació catalana i sentenciada degut al recurs del Partido Popular. Els constants recursos separadors i provocadors del conflicte continuat, així com la judicialització de la política. I, ara, som on som. Democràcia torpedinada. Estranyesa i perplexitat a la Unió Europea pel problema i conflicte espanyol amb Catalunya que, fins i tot, hi ha països que ja s’han ofert per ajudar a una mediació política. Immobilisme, centralisme, mediocritat. Catalunya, la immemorial nació catalana, segueix demanant al govern espanyol que posi una taula de treball per celebrar les sessions que facin falta per arribar a acords efectius. Rajoy no vol posa ni seure a la taula. Malament, molt malament.
Dinosoria
Des de l’any 2006 -Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, ratificada pels ciutadans de la nació catalana i sentenciada degut al recurs injust i innecessari del Partido Popular, i des de l’any 2011, el problema i conflicte espanyol amb Catalunya ha arribat a ser inflat com un titanosaure. La Unió Europea contempla amb estranyesa, estupor i perplexitat l’actuació del govern central i centralista del Partido Popular.
De la recollida de signatures, –para ircontra Catalunya decían los firmantes- i gran efecte separador, al pròxim referèndum democràticen el que prendran part milions de ciutadans de la nació catalana i els que viuen per tot el món
Anys 2006-2011-2017: espectacular augment de l’independentisme a Catalunya i de l’acció dels separadors. Del 13,6% al 57,8%
El Partido Popular recoge en Sevilla la firma dos millones contra el Estatut d’Autonomia de Catalunya i Llei Orgànica de obligado cumplimiento, ratificada pels ciutadans de Catalunya. Rajoy: gran error després de gran error
Mariano Rajoy, junto a Javier Arenas (dcha.), en el inicio de la recogida de firmas en Cádiz. (Foto: EFE)
A más firmas más votos. Estratègia electoral equivocada, segons els resultats desestabilitzadors actuals
José María Aznar firmando. (FOTO: EFE)
Contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Mai els ciutadans de la nació catalana han signat contra l’Estatut d’altres nacions que formen la denominació Espanya
“Más madera que és la guerra”! Més fusta que és la guerra! Más firmas que és la guerra! Més signatures que és la guerra! Más votos que és la guerra! Més vots que és la guerra! Más poder absoluto que és la guerra! Més poder absolut que és la guerra!
Moltes hores, temps de negociacions entre Partido Popular, Partido Socialista Obrero Español (escindit en dos grups) i C’s (si s’ajuntessin amb el Partido Popular donarien exemple d’estalvi). Esceneografia, autobombo. Más de lo mismo per aconseguir majoria i poder absolut portadors cap a una inestabilitat permanent. I, durant més de quatre anys, ni un minut dedicat a sessions de treball -democràcia efectiva- amb el Govern de Catalunya. Sous enormes, si; treball polític, zero. Immobilisme, centralisme i mediocritat. Sempre contra Catalunya, sempre contra la immemorial nació catalana. Constant desaprovació de la Comissió Europea i del Consell d’Europa.
Els ciutadans de Catalunya ratifiquen en un referèndum l’Estatut d’Autonomia i Llei Orgànica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
Origen, causa, via morta i sense treballar per una solució democràtica
Federico Trillo (centro) y Soraya Sáenz de Santamaría, Partido Popular, presentan el recurso en el Tribunal Constitucional no renovado. Cras error separador d’escàs valor democràtic, fet injust i innecessari, causant d’onze anys d’inestabilitat política, econòmica i social i de l’actual embolic i problema espanyol amb Catalunya. Després d’onze anys l’independentisme democràtic i de dret d’expressió, creix a marxes forçades.
Ja com a cap de l’oposició, fa 11 anys, va iniciar l’actual conflicte i problema espanyol amb Catalunya. Els ciutadans de la nació catalana, tal com la llei diu, van votar a favor del seu Estatut d’Autonomia. Un Estatut legal. Una Llei Orgànica legal. Després, recollida de signatures arreu de les nacions que formen Espanya, contra aquest Estatut. Els ciutadans de la nació catalana no van comptar per a res. Catalunya paga i calla. Recurs del Partido Popular, davant el Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació, contra l’Estatut legal de Catalunya revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, el Senat, ratificat pel rei i pels ciutadans de la nació catalana. Gran error de Rajoy. Gran error d’Aznar. Gran error d’un Partido Popular provinent d’Alianza Popular. Inici del fracàs de Rajoy respecte a Catalunya.
Quatre anys més tard sentència, després de diverses sentències provinents d’un radicalisme conservador. Anys 2011-2017 quatre anys perduts per part del president Rajoy per treballar cap a un enteniment just, necessari i d’actuació democràtica, malgrat les continuades demandes de Catalunya per fer-ho possible. Immobilisme total. Espanya, nació de nacions, hauria de ser quelcom més que un immobilisme que paralitza tot. Demandes presentades al president Rajoy pel president Mas (recursat, acusat, procesat, castigat, inhabilitat) i pel president Puigdemont. Immobilisme total. Recursos i més recursos, denúncies i més denúncies, caps de gabinet, advocats de l’Estat, tribunals, procesos, sentències, condemnes, càstigs, inhabilitacions… El gran fracàs de Rajoy i per la posteritat. Es veu que els ciutadans de la nació catalana són invisibles. Només són visibles a l’hora de pagar i d’aportar -els que més- al PIB espanyol. Després de no ser escoltats, el camí que queda és ben clar i els ciutadans del planeta Terra, que és rodó i no quadrat, ho comprenen i farien el mateix: referèndum. Preguntar als ciutadans de la nació catalana quin volen que sigui el seu futur polític, autonomia política (autonomia?), social, econòmic, sanitat pública, educació pública, serveis socials, recerca i investigació, impostos, autonomia (autonomia?), pobresa energètica, vivenda, ocupació, trens de rodalies, altres trens, corredor mediterrani…Política i no judicialització de la política. Expansió empresarial en lloc d’expansió funcionarial. Treball parlamentari per les lleis que demanen els ciutadans de la nació catalana -plena autonomia- i no recursades pel president Rajoy davant el Tribunal Constitucional espanyol (autonomia?).
L’any 2011 l’índex pel si a la independència de Catalunua era del 28,2%, en aquests moments és del 68,2%. El fracàs del president Rajoy i dels dirigents del Partido Popular, a la vista està. In sight is. Dimiteixin. Dimitan.
Romeva: ‘El tema català és un clam d’un poble que vol decidir democràticament el seu futur’
Actitud cap als negocis i enaltir el servei al poble de la presidència dels Estats Units d’Amèrica
<<Quan parlo de l’interès públic en aquests assumptes no estic utilitzant una frase simplement retòrica. Costa als Estats Units tres mil milions a l’any mantenir les nostres tropes, el nostre aparell defensiu i els nostres compromisos de seguretat a l’estranger. Si la balança comercial no s’inclina favorablement de la nostra part per finançar aquesta càrrega, tenim dues alternatives: primera, perdre or com ho hem estat fent fins ara; i, segona, iniciar la retirada dels nostres compromisos de seguretat>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
1963 21 novembre president john f kennedy and first lady jacqueline kennedy shake hands with well wishers who lined the ramp at houston international airport to welcome them to the texas city ap photo recadrage
<<Per exemple, no considero que sigui antindustrial o anticomercial el vigorós compliment de les lleis antitrust. Aquests estatuts, que en la seva immemsa majoria posseeixen un passat històric que es remunta a temps anteriors a la Cambra de Comerç, es basen sobre la premissa de que un sistema d’empresa privada ha de ser plenament competitiu si ha de portar a la pràctica tot el seu potencial. I és natural que en aquestes importants indústries bàsiques, en les quals una o dues empreses poden controlar el cinquanta per cent de tota la producció nacional, que el Govern es preocupi perquè hi hagi competició. Però tot això redunda en benefici i interès de la indústria; i vostès saben molt bé que gairebé tota acció empresa de les activitats oposades als trusts, el mateix que les operacions empreses sobre aquest mateix aspecte per la Comissió Federal de Comerç, s’han basat sempre sobre queixes presentades pels mateixos industrials i comerciants. Per tant, tot això redunda en benefici dels interessos de la indústria així com en el del públic en general>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).
Ara.cat
Nació Digital
Ara.cat
www.rac1.cat
