El ‘comepiedras’ de ‘La història interminable’, com la història inacabable entre Catalunya i Espanya sense diàleg. Posi “dia i hora” ha dit moltes vegades el president Artur Mas al president Mariano Rajoy.

(Imatge: listas.20minutos.es)

Catalunya i Espanya, Consulta del 9 de novembre de 2014 a 7.600.000 ciutadans de la nació catalana. Ja hi han les urnes. Europa i el món miren cap a Espanya, nació de nacions constretes i amargadas. Una pregunta clara i una concreta: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” Silenci absolut per part del Govern central, centralista, nacionalista espanyol, dreta radical i amb poder absolut sobre la restitució en la seva totalitat de la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovada, ‘referendada’ pel poble, recurs del ‘Partido Popular i sentència, després de quatre anys, del Tribunal Constitucional no renovat. Sense diàleg, sense converses, gairebé ruptura total amb l’Administració del president Rajoy, tot i que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha demanat moltes vegades l’obertura de converses amb Madrid. Silenci total. El 90% dels ciutadans de Catalunya demanen poder fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre. Mentre, silenci absolut, sense enteniment i raciocini. Una llosa, una pedra enorme com en el ‘comepiedras’ de ‘La història interminable’.

 

En aquest cas poder absolut. I per poder obtenir-lo, els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren organitzar per tot Espanya -any 2006-, una campanya de recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut no és ni vol ser una llosa petrificada, sinó una eina al servei de l’interès públic dels ciutadans de Catalunya, del desenvolupament d’una veritable autonomia i de l’enteniment amb Espanya, nació de nacions constretes i amargades. En molts llocs la campanya va ser entesa com “para ir contra Catalunya”. 

És una manera molt penosa i irresponsable de treballar en política a favor de la democràcia i el progrés. És posar una part del territori en contra de l’altra i obrir una senda tortuosa que la gran majoria de ciutadans espanyols ja donava per tancada. Utilitzar Catalunya i la seva lògica, natural, progressista i democràtica reforma de la seva primera llei -l’Estatut d’Autonomia-, per fer-ho veure i presentar-ho d’una altra manera, a l’inrevés, com un enemic imaginari i així aconseguir més, més i més vots. Un empatx de vots.

Com ho explica i escriu Miguel de Cervantes a la primera part de la seva obra principal, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, El Quixot en català, capítol VIII: <<En esto descubrieron treinta o cuarenta molinos de viento que hay en aquel campo, y así como Don Quijote los vió, dijo a su escudero: la ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta o poco más desaforados gigantes con quien pienso hacer batalla, y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer: que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra. ¿Qué gigantes? dijo Sancho Panza>>.

Gegants imaginaris

(Imatge: cvc.cervantes.es)

<<Aquellos que allí ves, respondió su amo, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas. Mire vuesa merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino. Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla. Y diciendo esto, dio de espuelas a su caballo Rocinante, sin atender a las voces que su escudero Sancho le daba, advirtiéndole que sin duda alguna eran molinos de viento, y no gigantes aquellos que iba a acometer. Pero él iba tan puesto en que eran gigantes, que ni oía las voces de su escudero Sancho, ni echaba de ver, aunque estaba ya bien cerca, lo que eran; antes iba diciendo en voces altas: non fuyades, cobardes y viles criaturas, que un solo caballero es el que os acomete. Levantóse en esto un poco de viento y las grandes aspas comenzaron a moverse, lo cual visto por Don Quijote, dijo: pues aunque mováis más brazos que los del gigante Briareo, me lo habéis de pagar>>.

<<Y en diciendo esto, y encomendándose de todo corazón a su señora Dulcinea, pidiéndole que en el trance le socorriese, bien cubierto de su rodela, con la lanza en ristre, arremetió a todo galope de Rocinante, y embistió con el primer molino que estaba delante; y dándole una lanzada en el aspa, la volvió el viento con tanta furia, que hizo la lanza pedazos, llevándose tras sí al caballo y al caballero, que fue rodando muy maltrecho…>>.

Encara, avui dia, un molí de vent és un gegant imaginari. A la campanya de recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va seguir la gran equivocació, el gran error i el fet totalment innecessari de portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pels ciutadans. Un projecte de llei revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, aprovat i retallat pel Congrés i el Senat, confirmat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Cras error i, el que és pitjor, cap, cap i cap actuació per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ per anteposar la protecció de l’interès públic a l’interès de la seva ideologia radical i conservadora. Perquè, poden estar ben segurs, de que les relacions amb Catalunya formen part principal de l’interès públic dels ciutadans espanyols. 

 

La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, aprovat, ratificat, ‘referendat’ i sentenciat no és el gegant Briareo, no són els gegants dels molins de vent de Don Quixot, és la primera Llei de Catalunya. És la primera Llei de la nació catalana que va ser referendada pels seus ciutadans. El recurs dels dirigents del ‘Partido Popular’:un fet incomprensible, innecessari, de nul valor democràtic, injust, i fustigador contra l’autonomia de Catalunya. Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaria mostren el seu recurs davant la seu del Tribunal Constitucional. Es tractava d’aconseguir milions de vots dels espanyols fins aconseguir una majoria absoluta i poder absolut. Vuit anys després, ja veuen el resultat. Com va ser possible que el Tribunal Constitucional, no renovat, admetés a tràmit el recurs del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’? (Imatge: www.elmundo.es).

Segons el ‘Financial Times’, la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de ses Illes Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”, destaca l’editorial. (Imatge: www.lavanguardia.com).

I no puc creure de cap manera que la gran majoria d’aquests ciutadans espanyols, estiguin d’acord amb aquesta constant, pesant, injusta, intervencionista, angoixant i poc democràtica pressió sobre l’autonomia de la nació catalana. Catalunya rebutja de ple una autonomia de pantomima. Per això, 7.600.000 ciutadans de Catalunya, volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el dia 9 de novembre, Sant Teodor. Davant d’Espanya, nació de nacions, d’Europa i del món.

I segueix la història interminable. En lloc de progrés, endarreriment constant. Més llenya al foc. Més intervencionisme. “Antes alemana que catalana”. D’ençà el setembre de l’any 2005 al febrer de 2009, quatre anys de maneigs i experiments polítics, empresarials, periodístics i borsaris, així com moviments davant els tribunals per tal d’impedir la compra d’Endesa per part de Gas Natural. Ja ho va dir el després vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod Rovira: “catalanofobia empresarial”. Finalment, no només “antes alemana que catalana”, sinó que, ni espanyola ni catalana. El mes d’abril de 2009, quatre anys després, la companyia italiana Enel -de l’òrbita Berlusconi- es converteix en l’amo gairebé absolut d’Endesa al controlar directe o indirectament el 92% del seu capital social.

Manuel Pizarro, president d’Endesa i Mariano Rajoy

(Imatge: forodedebate.blogspot.com)

Qui tant va manegar perquè la major empresa elèctrica espanyola no fos comprada per Gas Natural -la gran majoria de clients són de Catalunya- i així fos espanyola i catalana i es quedés a casa, veuen ara amb un pam de nassos -“dejar con un palmo de narices” – com a Enher la bandera que hi oneja és la d’Itàlia. Si tenen a bé consultar l’hemeroteca, veuran la campanya -una altra campanya- del ‘Partido Popular’, en contra de la compra d’Endesa per part de Gas Natural de la que és màxim accionista la Caixa d’Estalvis i Pensions, “la Caixa”, el qual pressupost de l’Obra Social per al 2014 és de 500 milions d’euros. Aquesta quantitat situa l’Obra Social La Caixa com la primera fundació privada de l’Estat espanyol i la tercera més important del món.

I mentre l’Administració del president Rajoy i ell mateix no volen saber res de diàleg, converses d’enteniment i raciocini amb la Generalitat de Catalunya i el president Artur Mas -rere d’ell hi ha tot el poble i els ciutadans de Catalunya-, que ja li va demanar al president Rajoy que fixi el dia i l’hora per començar a parlar, la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central. Inadmissible. On és l’anunciada publicació de les balances fiscals? Per què no es fan públiques? I mentre aquesta situació ofega cada dia més, més i més l’economia i les finançes públiques i socials de la Generalitat de Catalunya, resulta que de les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten i només 5 aporten més del que reben. Algun dels 644 assessors -nombre màxim assignat i amb un límit de despesa de 22,9 milions d’euros- de l’Administració Rajoy, ens podria explicar per què i fins quan 12 de les 17 Comunitats Autònomes reben més del que aporten? És una ‘costumbre’? Es pensen que un país com Espanya, nació de nacions constretes i amargades, podrà refiar-se i comptar amb un veritable, adequat, just i necessari progrés social i econòmic -sense atur-, amb tanta, tanta i tantíssima massa funcionarial i tant baixa i feble massa empresarial i d’emprenedors?

Com sigui que es tracta d’una història interminable, en el següent ‘post’ en seguirem parlant.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/A6IDt1k0fyQ

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Acer: Beneficis, modernització i inversions

<<…i, finalment, hem dut a terme altres accions legislatives i administratives per protegir la classe de recuperació econòmica que millorarà tant els beneficis com els incentius d’inversió…>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, 18 abril 1962).

13 de novembre de 1963, en un pòrtic de la Casa Blanca

(Imatge: www.am.com.mx)

 

<<En persecució d’aquests objectius hem apadrinat una adequada política de salaris dirigida a sostenir els augments dels mateixos dins dels límits de guanys de productivitat. Hem estimulat polítiques de caràcter monetari dirigides a l’assoliment de préstecs de capital a un cost raonable; hem preparat una nova política de transports amb l’objectiu de proporcionar un increment a la llibertat de competició a cost més baix; hem proposat un nou projecte de llei que té com objectiu guanyar per les nostres indústries millor accés en els mercats estrangers; hem proposat un saldo a favor del vuit per cent en els imposts sobre la renda per a recompensar les inversions en nou equip i maquinària, i hem procedit a modernitzar les normes administratives del Departament del Tresor sobre la depreciació del capital actiu i, finalment, hem portat a terme altres accions legislatives i administratives per recolzar la classe de recuperació econòmica que millorarà tant els beneficis com els incentius d’inversió>>.

<<Crec que els probables beneficis d’aquest any per la indústria en general, i en particular per la de l’acer, indiquen que aquestes mesures estan trobant certa mesura d’èxit; i és un fet que el darrer trimestre de l’any passat i el primer d’aquest seran testimonis dels més alts beneficis assolits en la història d’aquest país, així com del més alt nombre de nord-americans que treballan i de la productivitat més alta que jamai s’hagi aconseguit>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, 18 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següents: http://youtu.be/GdtTFYjE0Zw

 

***********************************************************************************************

 

El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els capdavanters de la revolta foren els menestrals i pagesos de la ciutat de València, que constituïren, amb autorització reial, el 1519, una junta anomenada Junta dels Tretze, que prompte fou dotada de contingut revolucionari. Llur primera victòria va ésser el control del consell municipal, el maig de 1520, a desgrat de l’ordre reial de supressió del Tretze emanada per pressió de la noblesa. El segon pas fou de provocar la retirada del lloctinent a Xàtiva i a Dénia, a conseqüència de la qual cosa València restà, políticament, sota la Junta dels Tretze. (Ulisses, 11).

Les Germanies

(Imatge: es.wikipedia.org)

* LA PREGUNTA.- Totes les poblacions reials valencianes crearen juntes dependents de la dels Tretze?

 

* LA CITACIÓ.- “No sé res sobre música, en la meva especialitat no tinc per què”. Elvis A. Presley.

(Imatge: cultura.biografieonline.it)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Els embuts destructors

 

L’huracà és el gegant de les borrasques violentes, però el seu afí el tornado, de proporcions molt menors, causa estralls més grans. El tornado sorgeix sense avisar i generalment dura menys d’una hora.

 Any 2011. Tornado a Joplin, Missouri

(www.earthtimes.org – Top Image Credit: Chris White)

 

Un dels més devastadors de la història es va abatre sobre Missouri, Illinois i Indiana (EE.UU.) l’any 1925. Va causar la mort a 689 persones i en va ferir 3.000; tanmateix, amb prou feines arribava als 300 metres de diàmetre. El vendaval va esfondrar edificis, va arrabassar roures des de l’arrel, va volcar i esclafar trens. En la perifèria d’un tornado els vents poden arribar a velocitats de 800 quilòmetres per hora.

El tornado sobre Indiana, Missouri i Illinois de l’any 1925 va ocasionar 695 morts. (Imatge: www.wcpo.com).

Els tornados apareixen en dies de calorada i humits a les regions centrals i meridionals dels Estats Units, a les Antilles i a Austràlia. Són núvols en forma d’embut que començen girant de manera suau i al cap d’uns minuts es retorçen amb violència. L’embut es trasllada a una velocitat de 40 a 60 quilòmetres per hora. En la seva part central l’aire ascendeix de 200 a 300 quilòmetres per hora, amb tal poder de succió que aixeca automòbils i vivendes de fusta tot girant fins a la cim del remolí.

  Petit, però destructiu

(Imatge: fotosdeculturas.blogspot.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/mBKy5KnJOg8 

***************************************************************

 

 

 

Lluís Maria Xirinacs, cèlebre escolapi desafecte a la jerarquia eclesiàstica i antifranquista pacífic que es declarà en vaga de fam. (Imatge: commons.wikimedia.org).

 

El general i dictador Franco. Les conseqüències de 40 anys de dictadura són la causa, encara avui, de l’endarreriment i greus problemes territorials, econòmics i socials d’Espanya nació de nacions constretes i amargades. La manca de diàleg i de converses davant les aspiracions del 90 per cent dels ciutadans de Catalunya, amb el seu Estatut d’Autonomia ‘referendat’ i ‘sentenciat’ pel Tribunal Constitucional no renovat, provenen de la manera de pensar, governar i actuar de segles anteriors.  

(Imatge: musimerides.tumblr.com)

La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, obrí un període de gran vitalitat política en què la població catalana va lliurar-se, per mitjà de tota mena de manifestacions individuals i col.lectives, de caràcter cívic, laboral i de cultura, a la reclamació incondicional de l’autonomia política i de les llibertats formals que el règim franquista tenia segrestades. Aquesta iniciativa popular esmerçà fins a l’exhauriment les dues úniques vies que tenia a l’abast: les manifestacions a la via pública i l’organització incessant d’instàncies polítiques. El 22 de novembre, les Corts de Madrid proclamaren rei d’Espanya Joan Carles I, el qual atorgà un exigu indult que produí una gran decepció i una onada de protesta duta a terme per obrers, estudiants, les universitats mateixes, organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, Justícia i Pau, Captaires de la Pau; per individualitats com Lluís Maria Xirinacs, cèlebre escolapi desafecte a la jerarquia eclesiàstica i antifranquista pacífic que es declarà en vaga de fam; per les associacions de veïns, que tingueren una influència cabdal en tot el període que comentem. Protesta pública i afirmació cívica eren indestriables. El desembre mateix, es produïren el Manifest del País Valencià en declaració de la catalanitat dels valencians, i la convocatòria del Congrés de Cultura Catalana, que aplegà la majoria dels intel.lectuals catalans.

Per raons metòdiques, la fi del període de derogació del franquisme se sol situar en el 15 de juny de 1977, data de la celebració, a tot l’Estat espanyol, d’eleccions legislatives. Irresistible progrés dels rengles antifranquistes i gran duresa repressiva foren dues constants del període, una dialèctica entre el poble i el poder que sols es resolgué en taules, les quals trobaren expressio en una <<llei de reforma política>>, del novembre de 1976, propiciada per Adolfo Suárez, cap del govern espanyol per designi reial i partidari de trnaformar el règim autàrquic espanyol en una democràcia de tipus occidental.

<<democràcia a l’espanyola>>

Durant el 1976, no hi hagué dia sense manifestació. El discurs del president del govern de Madrid, Carlos Arias Navarro, del 28 de gener, amb el seu anunci que arribaria la democràcia, però <<democràcia a l’espanyola>>, decepcionà un cop més els catalans. Les manifestacions populars es redoblaren: per mitjà de la cançó, com els recitals multitudinaris de Raimon, de Lluís Llach i d’altres; amb manifestacions en exigència de la llibertat d’extressió; amb la reclamació d’ajuntaments democràtics. El mes de maig es caracteritzà per la campanya de Pax Christi contra la tortura, així com per la celebració, a Barcelona, de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, d’un ressò notable.

Marxa de la Llibertat

Durant l’estiu, tingué lloc la Marxa de la Llibertat, iniciativa política unitària sostinguda per diverses entitats cíviques i partits polítics, que recorregué el Principats, el País Valencià i la Catalunya nord-pirinenca en reivindicació dels drets nacionals i democràtics dels Països Catalans. A Gandia, tingué lloc el Primer Encontre d’Escriptors Catalans. Tampoc no cessaren les expressions a favor de l’objecció de consciència.

El saló de corones del palau ducal de Gandia, de gom a gom.

(imatge: www.saforissims.org)

A finals d’any, hom aconseguia un succés memorable: la supressió del sinistre Tribunal d’Ordre Públic. Ultra que de crisi política, l’any 1976 fou de pregona conflictivitat social, desfermada per una àmplia irrupció dels efectes recessius de la depressió econòmica occidental. El 1976 ha estat l’any de major nombre de vagues dels Països Catalans. La mort mateixa del general Franco degué actuar com estímul psicològic que féu esclatar les energies acumulades durant anys de conspiració i reconstrucció d’unes substantives xarxes organitzatives de treballadors. D’aquell esclat vaguístic, havia de sorgir, paral.lelament a la dels partits polítics i de les associacions populars, la legitimació dels sindicats i del marc constitucional i jurídic de les relacions laborals de signe democràtic. La jornada del Primer de Maig encara fou asprivament reprimida per les forces de l’ordre, a tot arreu. I encara per reivindicació laboral, a Elda, la policia feu un mort. A frec de l’acció policial, hi havia l’extrema dreta, organitzada en grups diversos, tenaç, que actuava com a força repressora amb impunitat, adés contra persones i adés contra institucions. Les seves ràtzies anaven de calar foc a llibreries o assaltar locals d’associacions de veïns fins a la persecució i agressió individual.

La dictadura del general Franco crea el ‘Tribunal de Orden Público’ (TOP), dedicat específicament a jutjar els opositors polítics. (Imatge: lahemerotecadelbuitre.com).

 

(Imatge: www.minutodigital.com)

 

“torpedinar la il.lusió i l’esperança”

El juliol de 1976, el govern de Madrid, presidit per Adolfo Suárez, atorgà una amnistia més amplia que l’indult reial del 1975, però no pas l’amnistia plena que hom reclamava. Tot l’esforç popular en exigència de l’amnistia i la justícia social, en defensa de la llengua i les llibertats polítiques no havia guanyat sinó una fita, per més que decisiva, dins un procés reivindicatiu que encara continua. (Ulisses, Enciclopèdia de la recerca i la descoberta). 

Adolfo Suárez: per damunt de tot, la democràcia, la voluntat del poble, el diàleg i les converses. Va ser amenaçat i forçat a dimitir.

 (Imatge: www.diariodesevilla.es)

 

**********************************************

 

Scotland’s First Minister Alex Salmond speaks with Britain’s Prime Minister David Cameron at St Andrews House. La grandesa de la democràcia i de l’Imperi Britànic va en proporció als avenços dels grans països. Tancar-se en banda no porta a res, només a l’endarreriment com a país i a embrollar encara més les coses. (Imatge: ultimahora.es).

“Només es pot consultar allò que s’ha de decidir: no són possibles consultes merament especulatives”. (un altre cop de porta sense enteniment, per part del ‘Partido Popular’ amb poder absolut, a la demanda de la majoria parlamentària catalana i dels ciutadans de Catalunya).

La consulta del 9 de novembre, Sant Teodor, als 7.600.000 ciutadans de la nació catalana per “fer un país millor per a tots, vinguin d’on vinguin, parlin com parlin i pensin com pensin, per a tots”, sense una autonomia de pantomima i un Estatut d’Autonomia ‘referendat’ i sentenciat, no és una consulta “merament especulativa”. És la resposta a la pregunta de si a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, la democràcia ostenta un valor veritable. És a dir, una forma de viure impregnada a totes les institucions i sectors econòmics i socials del país. No només un procés, retòric en el passat, perquè Espanya pogués entrar a formar part de la Comunitat Europea i no només, retòric ara, perquè Espanya continuï formant-ne part, sinó per adoptar una conducta de bones maneras i formes de grandesa mostrades a Europa i al món: acompanyar i fer costat als ciutadans de Catalunya perquè puguin expressar, sense cap tipus de coacció, la seva voluntat i les seves aspiracions. El seu sagrat i democràtic dret a decidir mitjançant les urnes. No existeix en el món dels homes i les dones lliures salvaguardats per la democràcia, cap constitució, lleis i normatives que puguin negar el desig de votar als ciutadans i pobles que així ho demanin. El dret a votar és el més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú. És una clau poderosa per aconseguir altres drets dels ciutadans. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. 

Artur Mas i David Cameron. “La política deu estar al servei de la voluntat expressada a les urnes”. “L’immens respecte al vot convocant una consulta”. “Voluntat de comprensió i diàleg”. (Imatge: www.eldiario.es).

“I si Catalunya sola, de manera unilateral, no pot decidir jurídicament la seva separació d’Espanya, tampoc ho pot tècnicament consultar. I si no pot consultar-ho, no se li pot delegar la facultat corresponent”. (un altre cop de porta sense enteniment, per part del ‘Partido Popular’ amb poder absolut, a la demanda de la majoria parlamentària catalana i dels ciutadans de Catalunya).    

Catalunya no està sola. Existeixen molts ciutadans espanyols que pensen com els de Catalunya. Una cosa és el que pugui pensar, dir i fer l’Administració del president Rajoy -dreta conservadora i radical, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut que mai ha sabut governar a Espanya- i una altra cosa és el pensament democràtic de molts i molts ciutadans espanyols que estimen i respecten Catalunya. No només es pot romandre al costat de Catalunya per rebre els 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català, cas únic a Europa i al món-  que, cada any, surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Tots els espanyols saben distingir la diferència que hi ha entre solidaritat permanent, perquè “es costumbre” i les subvencions permanents. No es pot parlar i dialogar a prop de tal  situació anòmala? Catalunya no està sola, té al seu costat Europa i el món.

Pel que fa a la separació d’Espanya, que diuen els dirigents del ‘Partido Popular’, no és així. La primera pregunta de la consulta que els ciutadans de Catalunya  volen que es faci el 9 de novembre, és molt clara i concreta i no parla de separació: Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  És una opció per a molts ciutadans que creuen, per exemple, que els Estats Units d’Amèrica són una gran nació federal formada per estats federals que també són Estat. Cal, doncs, canviar la Constitució espanyola que, en molts aspectes, aspiracions, necessitats i progressisme de la societat, ha quedat sense resposta. Precisament perquè Catalunya és una nació mil.lenària, pot decidir i pot consultar i la seva facultat per fer-ho és la que li dóna el 90 per cent dels seus ciutadans. No necessita cap més facultat. Ja ho diuen les enquestes i també l’editorial del ‘Financial Times’: <<els catalans prefereixen més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint”.

Pel que fa a l’independentisme, el ‘Partido Popular’ a l’oposició, ja va començar l’any 2006 una campanya que en res, res i res ha ajudat a l’autogovern i desenvolupament d’una veritable autonomia que els ciutadans de Catalunya van votar i referendar en el seu dia. En res, res i res ha ajudat el ‘Partido Popular’ amb poder absolut. La seva responsabilitat és molt gran. Tancar-se en banda no porta a cap lloc. Si tal com va dir el president Artur Mas “Molts cops la reacció de Madrid es basa en l’orgull, en la duresa de la posició, en l'<<ordeno y mando>>”, Espanya nació de nacions constretes i amargades, romandrà en l’endarreriment constant d’entre les nacions europeas. No hi ha cap dubte que voler tallar les ales a Catalunya, és tallar-les a Espanya.

Mentre, cal que els ciutadans de la nació catalana, es preparin per votar de manera massiva a les properes eleccions al Parlament Europeu. El tradicional i antic europeïsme català, no pot romandre enrere. Anem cap a endavant! 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/P-BzMayiGCw

 ****************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<La nostra principal preocupació durant la setmana passada era evitar una espiral inflacionista. Ni llavors ni ara ignoràvem que la indústria de l’acer necessita beneficis, modernització i inversions de capital. En realitat, sóc dels qui opinen que aquesta Administració i els dirigents de l’acer i d’altres moltes indústries nord-americanes estan d’acord sobre moltes més qüestions que les que són motiu de dissensió>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, 18 d’abril de 1962).

(Imatge: www.libertadguerrero.net)

 

<<Estem d’acord en la necessitat d’incrementar les inversions i en la modernització de les plantes i equip de les mateixes. Estem d’acord en la necessitat d’augmentar l’habilitat de la nostra indústria per competir amb el producte d’altres nacions. Estem d’acord sobre la necessitat d’assolir una recuperació económica i un progrés tal que facin possible l’ús de la màxima capacitat de la indústria. Estem d’acord sobre la necessitat d’evitar una espiral inflacionista que porti a restriccions perjudicials en el crèdit i el consum, i convenim  unànimement en la necessitat de mantenir la confiança de la nació en les decisions  que es prenguin sobre els preus, i en el lliure i privat contracte col.lectiu entre patrons i obrers, mentre el Govern manté la seva intervenció al més mínim nivell que exigeix la protecció de l’interès públic>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, 18 d’abril de 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: http://youtu.be/gbrcRKqLSRw

 http://youtu.be/CiFKIwffAGs

*********************************************************************************************

La designació d’Adolfo Suárez

 

<<Sobre els papers era Arias qui de manera sobtada es sentia cansat i volia marxar>>

 

 

El rei i Arias Navarro

(Imatge: www.extremaduraprogresista.com)

<<La crisi, pel que es sap, va ser una decisió personal del rei. Es va preparar minuciosament, en secret, sense que ni Arias ni el país s’assabantessin. S’havia convocat el Consell del Regne per una reunió sense contingut especial. El cessament reial, per altra part, es va convertir formalment en una dimissió per voluntat del cessant. Sobre els papers era Arias qui de manera sobtada es sentia cansat i volia marxar. Res podia oposar a això el Consell del Regne. L’únic que estava a la seva mà era regatejar a l’hora de proposar a les persones que podien succeir-lo>>.

 

(Imatges: lahemerotecadelbuitre.com)

<<Els dos homes als qui es concedia majors oportunitats de convertir-se en <<presidenciables>> era el tinent general Gutiérrez Mellado i el senyor José María de Areilza, comte de Motrico. Cap d’ells, tanmateix, va figurar en una terna integrada per Federico Silva Muñoz, Gregorio López Bravo i Adolfo Suárez. Dels tres, el rei va elegir com el seu home fort aquell que va obtenir el menor nombre de vots. Suárez es va convertir en president davant  la sorpresa general d’un país que a penes el coneixia. Va agradar la seva juventut i el seu aspecte. Va defraudar el seu ‘curriculum’ i el seu pas per UDPE i per la Secretaria General del Moviment. Va preocupar la raó de que fos una persona de la seva trajectòria qui desbanqués a personalitats més consagrades>>. (1976, Preterito Imperfecto-Difusora Internacional,S.A.)

Adolfo Suárez i Fidel Castro, en una roda de premsa a l’Habana (Cuba)

(Imatge: gabrieljaraba.wordpress.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/5dNXOV0x7jc

 

*********************************************************************************************

Els colors del món

 

 

Timidesa extraordinària

 

A finals del segle XIX va quedar establerta de manera universal la idea de la ferocitat dels goril.les i perpetuada en pintures, gravats i novel.les. Però en el seu hàbitat natural, tan els goril.les de les muntanyes com els de les planures són relativament pacífics tot i el seu aspecte terrible. L’espècie de muntanya pot arribar a una talla de 1,98 metres, uns 18 centímetres més alta que la varietat de les terres baixes. Altres dimensions freqüents en els grans goril.les són: 170 centímetres de pit, 65 cm de bíceps, 2,7 metres d’envergadura i 320 kg de pes.

Els goril.les utilitzen gests per a comunicar-se amb els seus nodrissons

(Imatge: www.taringa.net)

 

El zoòleg estadounidenc George Schaller, que va dedicar mesos sencers a observar els goril.les en estat de llibertat, va declarar que la seva timidesa era extraordinària, i que si un home s’interposava en el seu camí generalment l’animal s’allunyava. En la defensa dels seus petits, els goril.les han infligit terribles mossegades als humans; però no s’ha comprovat un sol cas de que hagin matat a ningú.

L’any 1933 es va estrenar la pel.lícula ‘King Kong’, basada en una novel.la d’Edgar Wallace, que presentava a un gegantesc goril.la atacant de manera brutal la ciutat de Nova York i als seus habitants. El film va contribuir sens dubte a sostenir el mite de l’agressivitat d’aquest animal.

En defensa de la llibertat forçosament perduda

(Imatge: monstersandbeasts.blogspot.com)

La pel.lícula de 1933 King Kong va cooperar en el convenciment general de que els goril.les són sers agressius. Els zoòlegs afirmen que en estat salvatge són tímids, tot i el seu aspecte de ferocitat.

************************************************************** 

 

 

 

 

 

 

 

Rafel Martín Faixó

(Imatge: www.hacesfalta.org)

 

<<Rafel Martín Faixó – 03-05-2012. Buenos dias! Me llamo Rafel y estoy interesado en hacer un voluntariado a partir del mes de enero del año que viene en Àfrica. Les dejo mi correo para más información, muchas gracias>>. (haces falta.org – Fundación hazloposible).

 

El jove cadaquesenc -Cadaqués- Rafel Martín Faixó, va denunciar l’agressió que assegura que va rebre d’un grup de policies estatals durant la final de la copa del Rei perquè duia una estelada penjant del coll. Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui”: “Martín diu que durant la mitja part del matx, mentre anava cap al lavabo, els agents el van estomacar i que -ha interposat una querella contra cinc policies que aquell dia formaven part de l’escamot Orca-32 de la III Unitat d’Intervenció Policial, pels delictes de detenció il.legal, falsedat en document oficial, lesions i delicte contra la integritat moral amb la concurrència de la circumstància agreujant d’haver-se comès per motius de discriminació degut a raons ideològiques i/o nacionals, prevista en l’article 22.4 del Codi Penal- com a únic motiu només li van dir: “Ara veuràs, català de merda”, segons publica l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Explica que el van llançar al terra, li van trepitjar la cara i li van donar puntades de peu arreu”. 

Rafel Martín Faixó

(Imatge: www.abc.es) 

“La rebolcada i la pallissa”

 

Rafel Martín Faixò manté que els policies el van anar a buscar únicament i exclusiva perquè duia una estelada posada com una mantellina sobre les espatlles. Segons ell, es dirigia cap al lavabo quan de sobte un policia el va agafar pel coll i li va dir: “Ahora te vas a enterar catalán de mierda”. I després d’això va venir, segons la versió del jove de Cadaqués, la rebolcada i la pallissa que el van deixar amb lesions visibles, sobretot a la cara. Rafel Martín assegura que “l’actuació dels policies va ser gratuïta, sense que hi hagués abans cap incident previ i sense que ell hagués mantingut cap actitud incívica que pogués motivar una repulsa”.  

(Imatge: www.ara.cat)

 

“L’individu va caure, es va colpejar la cara a terra i el van haver…”

 

La policia, segons informació del rotatiu ‘El Punt Avui’, explica la història d’una forma molt diferent: <<En la primera part del partit les càmeres de seguretat de l’estadi van detectar que queien objectes cap a el camp des del sector de la grada on hi havia el grup de Martín Faixò. Segons l’atestat, quan van anar a renyar-los un del nois se’ls va encarar i els va dir  “puta policia, sou una merda”, mentre intentava incentivar els companys de grada perquè s’esvalotessin contra els agents. Els policies diuen que per evitar un altercat mentre durava el partit van tornar al vomitori sense perdre de vista el noi que els havia insultat. I als descans, l’agent 91.161 se li va acostar per demanar-li que s’identifiqués i posar-li una sanció administrativa per la llei de la violència a l’esport. Però, segons l’atestat, en veure que el policia se li eacostava, Martín li va vantar una espenta i va intentar fugir, cosa que va fer que els altres policies també se li tiressin al damunt per reduir-lo mentre ell oferia forta resistència. La policia afirma que per culpa d’aquesta resistència, l’individu va caure, es va colpejar la cara a terra i el van haver d’aguantar perquè no tornés a caure>>.

(Imatge: barcelona.indymedia.org)

 

Pensem el que pensem, diem el que diem, fem el que fem, ningú pot saber que hi ha, en realitat, dintre el cap d’una persona. Tot i el gran nombre de coses per pensar en un espai de temps determinat -milers-, ningú pot saber el que un servidor de vostès pot pensar i rumiar en aquests moments. Fins i tot, si els ho explico, pot ser certament veritat? Penso: la policia britànica, els ‘London Bobbie’, són respectats i admirats. No duen armes. Formen part d’un gran país amb una expressió democràtica constant i exemplar. David Cameron, primer ministre britànic, i Àlex Salmond, líder nacionalista escocès -amb diàleg, converses i una reunió- van pactar la celebració d’una consulta per la independència d’Escòcia: a la consulta del dia 18 de setembre, els votants escocessos deuran de respondre amb un “sí” o “no” a la pregunta: “¿Deuria ser Escòcia un país independent? No pot existir cap llei en un país veritablement democràtic, que pugui prohibir a 7.600.000 ciutadans de la nació catalana, fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Abans, però, els ciutadans de Catalunya -tots units- han de fer possible amb els seus vots i de manera massiva que la nació catalana sigui capdavantera, mitjançant les eleccions del maig, al Parlament Europeu. Àlex Salmond ha dit que si Escòcia esdevé independent, la reina Elisabet II del Regne Unit, ho seguirà essent d’Escòcia com ho és de tants altres llocs del món. La grandesa de la democràcia i de les lleis que, mai per mai ho han estat, no ho són, ni seran immutables. Si ho fossin, encara estaríem en el temps de l’Abraham Lincoln i els esclaus.

 

“Sense armes”

(Imatge: forums.canadiancontent.net)

 

Penso: El jove cadaquesenc Rafel Martín Faixó, duia algun tipus d’armament? Una estalada penjant del coll. Forma part d’un dret d’expressió constitucional i no és estranya en el País Valencià que per raó d’història, llengua i cultura, forma part dels Països Catalans. Això ha estat sempre així, ho és ara i ho seguirà sent tot i la prèdica del ‘Partido Popular’ centralista i nacionalista espanyol que, en aquests darrers anys i sobretot des de que governa amb poder absolut, ho ha complicat tot, tot i tot, de forma extraordinaria. Es comença amb l’absurditat de canviar el nom de la llengua catalana, pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao -llei de llengües d’Aragó-, i s’acaba en una dictadura. Ja ho veuen tots vostès, ja ho veu l’Espanya nació de nacions que volen viure amb democràcia, ja ho veuen els ciutadans europeus: TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació han estat forçades a tancar al País Valencià, quina classe de dret d’expressió constitucional és aquest? Quina classe de democràcia és aquesta?

Rafel Martín Faixò, de Cadaqués

(Imatge: www.elpuntavui.cat – foto: ACN)

Centenars de persones van participar en una concentració al passeig de Cadaqués -Girona, Costa Brava-: “Com a acte públic de suport a en Rafel i sa família”. També, l’alcalde, Joan Figueras, va convocar un ple extraordinari d’urgència “per tal de manifestar el suport de l’Ajuntament de Cadaqués a en Rafel i condemnar els fets ocorreguts”, que qualifica de “totalment intolerables”. El ple es va convocar “atenent la voluntat dels dos grups polítics municipals” (CiU i ERC). Els grups parlamentaris d’aquests dos partits demanaran explicacions al govern espanyol.

Una estelada penjant al coll

(Imatge: www.elpuntavui.cat – Foto: Andreu Puig)

A la nació federal dels Estats Units d’Amèrica, formada per estats federals que també són Estat, tothom mostra amb estima i orgull la bandera de les barres i estrelles.

(Imatge: statuelibertytours.com)

 

Les barres representen a les Tretze Colònies originals que és van independitzar del Regne Unit i les estrelles, als cinquanta Estats que formen la Unió.

 

 Cadaqués

(Girona – Costa Brava)

(Imatge: www.centroeuropeo.es)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/baRzh4ZelgI

**********************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettisburg, 1863)

 

 

<<Quan s’ha corregit una equivocació i s’ha preservat l’interès públic, res es guanya amb fer més àmplies recriminacions públiques>> (JFK)

 

<<…i no hi pot haver en aquest país i en aquest moment cabuda a algun sentiment d’hostilitat o venjança>> (JFK)

(Imatge: www.mundiario.com)

 

<<Crec que no estaria de més dir unes quantes paraules sobre els aconteixements de la setmana passada relacionats amb la pujada de preus de l’acer. Primer, permetim vostès explicar abans que res que aquesta Administració no alberga cap classe de mala voluntat contra cap individu, indústria, corporació o sector de l’economia nord-americana. Els nostres objectius de desenvolupament económic i estabilitat de preus depenen de l’èxit dels sectors interessats, és a dir, de les corporacions industrials i de les classes obreres; i no hi pot haver en aquest país i en aquest moment cabuda a algun sentiment d’hostilitat o venjança. Quan s’ha correjit una equivocació i s’ha preservat l’interès públic, res es guanya amb fer més àmplies recriminacions públiques>>. (President John F. Kennedy, Conferència de Premsa, 18 abril 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:   http://youtu.be/7BOfEDFKQ28 – http://youtu.be/JnEW5PPgR4E

 

 

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’objectiu principal dels agermanats era d’intervenir en els afers municipals i d’un mode especial en el sistema tributari. El desconcert econòmic que atenallava el país era agreujat per una conjuntura política en què el desgovern -d’ençà de la mort de Ferran ‘el Catòlic’, el 1516 -no era pas l’aspecte menor, per tal com el nou comte-rei, l’emperador Carles de Gant, no havia jurat els furs i les constitucions fins al 1519. Altres factors eren la creixent pressió fiscal, que obligava els consells municipals a fer recurs del crèdit, i l’aparició de <<noves>> jurisdiccions senyorials, per simple donació reial -com havia estat el cas del marquesat d’Elx- o com a recompensa a la fidelitat -com el marquesat del Pallars, conferit a la casa de Cardona pel seu ajut a Joan II durant el conflicte remença. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Qui foren els capdavanters de la revolta?

 Carles de Gant, L’Emperador Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic (Gant, Bèlgica, 24 de febrer de 1500 – Monestir de Yuste, Càceres, 21 de setembre de 1558). (Imatge: ca.wikipedia.org)

* LA CITACIÓ.- “El temps és la substància de què estic fet”. Jorge Luis Borges.

 (Imatge: www.milfrases.org)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

 

(Imatge: adictamente.blogspot.com)

 

Gol

 

Des de una feble torre de més de 30 metres d’alçada, fabricada amb canyes de bambú i sarments de vides, els indígenes de l’illa de Pentecostés, a l’arxipèlag de Nuevas Hébridas (Pacífic Sud), es llancen a l’aire amb lianes d’enfiladisses lligades als turmells. Es tracta d’un acte semireligiós anomenat gol, el qual fi és comprovar el valor dels audaços.

Quan més a prop de la terra es balancejen, major és la seva valentia. Les lianes es disposen de manera que quedi suspès a escassos centímetres de terra.

A començaments de 1974, la reina d’Anglaterra, el duc d’Edimburg i altres membres de la família reial britànica assistien a una cerimònia de gol quan una de les lianes es va rompre. L’home es va trencar la columna vertebral i va morir.

 (Imatge: newsteccl.blogspot.com)

 

La vida d’aquests homes de l’illa de Pentecostès depèn dels atzars d’una liana. Si la liana es dilata moren contra el sòl.

***************************************************************

 

 

 

 

 

 

 

 

Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC) en la defensa, l’any 2005, del projecte de reforma del III Estatut d’Autonomia de Catalunya. La primera llei catalana i el més gran instrument de diàleg, conversa, enteniment i progrés amb el govern de l’Estat. Però, un Estatut sentenciat. Sempre contra Catalunya! (Imatge: www.fetatarragona.cat).

Cada vegada que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, fa declaracions a la premsa -compareixença del Consell de Ministres- amb relació a les justes i democràtiques aspiracions dels ciutadans de Catalunya pel que fa a anar a votar el 9 de novembre, tot es complica més i més. Embolicar i enredar la troca sense aturador. Això ja ve de lluny. Concretament des de l’any 2006 en el que la política castellano-lleonesa, després secretaria executiva de Política Autonòmica i Local del ‘Partido Popular’, va portar junt amb don Federico Trillo-Figueroa i Martínez Conde, Diputat del Congrés i Comissionat per noranta-vuit Diputats del Grup Parlamentari Popular, vàren interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Orgànica de reforma del III Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Camí sense retorn

(Imatge: blogs.elpunt.cat)

Recurs injust i innecessari contra l’Estatut d’una nació mil.lenària i pagadora que pateix, cada any, un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del Govern central espanyol. Per què des de l’any 2008 -amb les dades utilitzades del 2005-, no s’han tornat a publicar les Balances fiscals de les Comunitats Autònomes amb el sector públic estatal? Recurs injust i innecessari contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia el qual projecte havia estat revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, debatut, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Posteriorment el Govern de la Generalitat ha demanat i reclamat moltes vegades diàleg i converses per arribar a un acord sobre el tracte fiscal injust que pateix Catalunya, però, sempre s’ha trobat amb la porta clavada als nassos. I no només això, sinó amb un menyspreu constant vers una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.

 

 

No s’ha volgut escoltar el clam del poble de la nació catalana. No es vol escoltar el clam del poble de la nació catalana. Sempre contra Catalunya. Manca de diàleg, raciocini i enteniment. Una equivocació rere l’altra per part del Govern d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. (Imatge: blocs.mesvilaweb.cat).

 

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, així com nombrosos dirigents polítics i de la societat civil; ciutadans tant d’Espanya -nació de nacions- com de Catalunya, Europa i el món, demanen i reclamen l’inici de converses i diàleg per part de l’Estat espanyol. Però, amb relació a aquesta demanda, el mutis és absolut. Recentment, Artur Mas, va llançar al president espanyol, Mariano Rajoy, des de l’hemicicle del Parlament, el “posi dia i hora” que ja altres vegades se l’hi ha demanat. Però d’acord amb la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, -tot ho complica-, el “dia i l’hora” pertanyen a un passat que no tornarà: “Hi havia un dia i una hora assenyalats per parlar àmpliament i amb llum i taquígrafs, i van ser el dimarts 8 d’abril des de les quatre de la tarda fins a les onze de la nit, aquell era el moment en que Mas devia haber comparegut”.

Una empresa cap a el crac

(Imatge: www.libertaddigital.com)

 

Aquesta deu ser l’opinió de Sáenz de Santamaría, però, la realitat és que Artur Mas, l’any 2005,  ja va acudir al Congrés de Diputats, de Madrid, per defensar el text per la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a l’inici del debat sobre la presa en consideració del projecte de llei orgànica. Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod Rovira (ERC), vàren defensar la gran obertura de diàleg que representa l’Estatut i mitjançant les converses entre l’Estat i la Generalitat que, de manera periòdica, defineix el mateix Estatut d’Autonomia. Ni una sola vegada, des de l’arribada del president Rajoy a la Moncloa, s’ha celebrat cap reunió dels governs central i català. I no és per manca de voluntat política i de progrés per part de la Generalitat que en diverses circumstàncies ja ho ha demanat. Aquell 2 de novembre del 2005, el després president del Congrés, Manuel Marín, va obrir el debat amb una benvinguda en català als tres representants del Parlament autonòmic que van anar a defensar el projecte.

I el president Artur Mas ha acudit a la Moncloa i a Madrid en diverses ocasions. També s’han trobat a Barcelona amb el president Rajoy. Però en una recent compareixença del Consell de Ministres, segons informació del rotatiu ‘El Punt Avui’,  en què pilotant un torn abreujat de preguntes va aconseguir evitar el cas Bárcenas en favor del plet català, Sáenz de Santamaría va deixar clar que Rajoy no mourà un dit per obrir el diàleg: “Crida l’atenció que l’endemà de la seva incompareixença sol.liciti una reunió per debatre el que precisament es va debatre en absència seva la vigília”, va reprotxar a Mas la vicepresidenta. No, no, no és això senyora vicepresidenta. La dreta radical, conservadora, que mira sempre enrere i és incapaç de treballar per una solució a favor del conflicte creat entre Catalunya i Espanya, mai ha sabut governar ni fer el mínim esforç per comprendre la realitat de la nació catalana. En una empresa privada ja fa temps que haurien estat acomiadats. Com a governants, el poble i la democràcia els acomiadaran a les properes eleccions generals. Tot ho han complicat. A diferència d’Europa, Espanya, nació de nacions, va cap a enrere com els crancs i, sobre tot, en els aconseguiments socials que tant l’hi van costar guanyar.

Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA), representants del poble i del Parlament de Catalunya, ja van anar al Congrés de Diputats, de Madrid, el dimarts 8 d’abril de les quatre de la tarda a les onze de la nit per a defensar la consulta sobre el futur polític, econòmic, social i ser Estat que volen els ciutadans de Catalunya -un 90%. Poder expressar el 9 de novembre, Sant Teodor, el seu sagrat i democràtic dret a decidir mitjançant les urnes. Tampoc ningú els va voler entendre. El president Mas ja ha anat Madrid i jan en van… En una veritable democràcia té tot el dret a poder anar a la Moncloa i dialogar, parlar amb el president Rajoy. Però no per perdre el temps amb pretextos de Constitucions, lleis i normatives d’altres segles que a l’hora de la veritat no serveixen per a res, sinó amb el compromís d’un diàleg, converses i reunions a banda i banda  -no tancar-se en banda- entre representants del Govern central i de la Generalitat. Guanyar-se el sou altíssim que cobren puntualment i sense atur, amb resultats i objectius de progrés i no dels errors de segles passats.

El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, destaca que el president espanyol, Mariano Rajoy, va desaprofitar en el Congrés “l’ocasió d’obrir una porta” i subratlla que s’ha de continuar negociant per “anar cap a endavant”, en cap cas per “mantenir l’statu quo actual” i “encara menys per fer marxa enrere”. També ho diu el ‘Financial Times’ un dels rotatius més importants i influents del món: “Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble, i Rajoy l’ha arraconat entre l’espasa i la paret a l’insistir que la constitució post-Franco, que consagra la indissoluble unitat d’Espanya, és immutable”. El rotatiu assegura que d’acord amb les enquestes, els catalans prefereixen “més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint”.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/ky2mof8JDDc

 

***********************************************************************************************

   

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Unes quantes empreses gegantines han decidit augmentar els seus preus menyspreant olímpicament les seves responsabilitats públiques>>.

 

<<El cost de les principals primeres matèries, carbó i ferralla també ha cedit, i per una indústria que generalment sempre ha operat a menys de les dos terceres parts de la seva capacitat el seu índex de beneficis és normal i s’espera que ascendeixi notablement aquest any. Evidentment, la seva sort ha estat molt superior a la de cent mil obrers siderúrgics que en aquests darrers tres anys s’han quedat sense feina. Els dividends de la indústria de l’acer han excedit dels sis-cents milions de dòlars en cada un dels cinc anys anteriors, i els guanys aconseguits en el primer trimestre d’aquest any, segons el <<Wall Street Journal>>, s’han estimat, en el dia 28 de febrer, com les més altas de tota la història de la indústria de l’acer>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

 

(Imatge: www.artnet.com)

 

<<Resumint: en un moment en el que podien explorar la manera d’obtenir més eficiència en els seus mètodes i millors preus, reduïnt els preus en aquesta indústria al reconèixer públicament costs més baixos, els seus contractes de treball extraordinàriament bons, la seva competició a l’estranger i el seu augment en la producció i en beneficis que s’espera aquest any, unes quantes empreses gegantines han decidit augmentar els seus preus menyspreant olímpicament les seves responsabilitats públiques.

La Sttelworkers Union (Sindicat de l’acer) pot sentir-se orgullosa d’haver obrat d’acord amb les seves responsabilitats en aquest acord i, així mateix, aquest Govern té també les seves responsabilitats, amb les quals, per suposat, intentem complir per damunt de tot>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/fEMUodE3HEg, http://youtu.be/tpaiy5jr9sk

 

**********************************************************************************************

 

Adolfo Suárez: l’esperança d’una Espanya pluralista i europea de ple dret

 

 

<<Arias no debe seguir>>

 

Revistes i periòdics, en el decurs dels tres darrers mesos, havien demanat des de les seves primeres pàgines la substitució del president. <<Arias lo para todo>> -resumia ‘Cambio 16’. Des de la Presidència del Govern s’havia respost congelant la publicitat paraestatal i amenaçant amb severes mesures de tipus tributari. Els periòdics oficials responien a la campanya anti Arias dient que el president devia seguir en el seu lloc. Però en realitat el seu cos ja havia estat ofert als lleons.

Arias Navarro i Adolfo Suárez

(Imatge: www.diariorc.com)

<<Unmitigated desaster>> 

 

Arnaud de Borchgrave, a ‘Newsweek’, havia posat en llavis del rei la intenció de prescindir d’Arias. Per Juan Carlos, Arias era un desastre sense pal.liatius (unmitigated desaster). El globus sonda, desmentit només a mitja veu, no va aconseguir que Arias entengués la jugada. Desitjós de seguir en el poder, incapaç de dimitir, no va saber rellevar al rei del pesat deure de cessar-lo. Per això, Arias va passar a l’equador dels seus cinc anys d’una manera sarcàtica: Es van celebrar els dos anys i mig de la seva designació, i els ministres li van regalar una festa per celebrar-ho. Es va brindar pel futur. Però minuts abans, el president havia estat cridat a una audiència de tràmit en el Palau d’Orient; el rei el va citar per el dia següent. Entraria cap del Govern i sortiria marquès d’Arias Navarro i Grande d’Espanya. (1976 Preterito Imperfecto- Difusora Internacional, S.A).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/dM7OZmbb0dY

 

**********************************************************************************************

Els colors del món

 

Els pops són perillosos

 

 

Giant Pacific Octopus

(imatge: www.dreamstime.com)

 

La idea de que els pops capturen amb els seus tentacles als qui es submergeixen en el mar és producte d’una ficció sense fonament. Tot i que es dóna el fet de que algun pop subjecti amb els seus tentacles a un banyista, a penes es coneixen casos dè que algú hagi sofert danys en conseqüència. E.G. Boulenger, ex-director de l’aquari del parc zoològic de Londres, afirma que n’hi ha prou amb prémer fort en el cap i el cos d’un pop per obligar a l’animal a deixar anar la seva presa.

Tot i que el pop de les profunditats marines, que es troba a la costa d’Alaska, pot arribar a mesurar 9,70 metres des d’un extrem a l’altre dels seus tentacles, la majoria de les espècies són molt menors. Una d’elles, que es troba junt a Sri Lanka (antic Ceilan), mesura menys de cinc centímetres.

En les rares ocasions en que alguns banyistes han estat mossegats per la morruda boca d’un pop, que pot injectar verí, les conseqüències no han passat del surt i d’una lleugera inflor. 

 

 

Atac d’un pop gegant

 

(Imatge: www.europapress.es/foto: David Malvestuto/Youtube)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/4ZOAEE0Nxws

 

***********************************************************************************************

Enric Prat de la Riba i Sarrà

Advocat i periodista fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya

 

 

Sempre contra Catalunya. És una costum. És una norma. La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant les quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política económica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper de l’Estat en el procés econòmic.

Escola superior de bells oficis, una de les obres de la Mancomunitat

(Imatge: www.cugat.cat)

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un Estat regional en projecte

 

Si admetem que la Mancomunitat era un Estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials, aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’Estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en que participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada a les hores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se dels seus primitius defectes i perfeccionant-se… Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la vacuna Calmette-Guerin, BCG. D’esquerra a dreta, el segon, Guerin, Calmette i Sayé. Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya, Barcelona, 1927. (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM). (Imatge: www.nuvol.com).

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistas més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: els dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>>, i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’Ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals de febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

(Imatge: www.bnc.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

“Dones de la Mancomunitat de Catalunya: un llegat de progrés per als nostres dies”. Conferència a càrrec de Montserrat Palau. (Imatge: www.diba.cat).

 Les maleïdes dictadures sempre en contra de l’Espanya nació de nacions constretes i amargades. Sempre en contra de la llibertat, la democràcia i la dignitat de la persona humana. Sempre en contra del progrés de les nacions d’Espanya. Sempre en contra de Catalunya. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va eliminar, suprimir, esclafar la Mancomunitat de Catalunya que va representar un exemple per a tot Espanya i que, segons la Llei Orgànica del Congrés de Diputats, també podien tenir via lliure en l’àmbit de tot el territori espanyol. La manca de diàleg, l’immobilisme, la passivitat, l’endarreriment constant d’Espanya per culpa de les dictadures, el decrets llei i el poder absolut. (Imatge: blogs.elpunt.cat).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/oEhhpOVt_44

 

************************************************************************************ 

El Deure i la Glòria

 

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

 

<<La qüestió és que no existeix la menor justificació per augmentar els preus de l’acer. El recent acord signat entre la indústria i el sindicat, que no entrarà en vigor fins el dia primer de juliol, es va reconèixer com evidentment anti-inflacionari, i el propòsit i efecte del paper d’aquesta Administració, que ambdues parts vàren entendre perfectament, era aconseguir un acord que fes innecesari tot augment en el preus>>. (President John F.Kennedy, conferència de premsa, 11 abril 1962).

 

(Imatge: blogs.ua.es)

 

<<La producció d’acer per home està augmentant tant ràpidament que s’espera que els costs de treball per tona d’acer realment declinin en els propers dotze mesos. I, en efecte, el comissionat del Bureau d’Estadístiques de Treball m’ha informat aquest mateix matí de que -i cito textualment el seu comunicat-: <<Els costs d’ocupació per unitat de producció d’acer el 1961 eren essencialment els mateixos de l’any 1958>>. (President John F. Kennedy, confereència de premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:http://youtu.be/IzD_TrKmrCo

 http://youtu.be/CvDyfOZAIrA (posin ampliació de pantalla, gràcies)

 

***********************************************************************************************

 Adolfo Suárez González, Espanya nació de nacions

   El president Adolfo Suárez deixa enrere la dictadura franquista contra l’immobilisme, la passivitat, els decrets llei i el poder absolut. Dialogar i pactar per avançar, en contra de l’endarreriment crònic espanyol

Adolfo Suárez

(Imatge: www.antena3.com)

Joan Carles I i Arias Navarro

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

Surt Carlos Arias, últim cap de Govern del franquisme, convertit per disposició reial en marquès d’Arias Navarro, en companyia d’Adolfo Suárez, que, malgrat de les suspicàcies creades en un primer moment pel seu nomenament, es va revelar com un partidari decidit i animador eficaç de la reforma democràtica. Un va representar els finals del franquisme; l’altre, l’esperança d’una Espanya pluralista i europea de ple dret.

<<Arias no debe seguir>>. <<Revistas y periódicos, a lo largo de los tres últimos meses, habían pedido desde sus primeras páginas la sustitución del presidente. “Arias lo para todo” -resumía ‘Cambio 16’. Desde la Presidencia del Gobierno se habia respondido congelando la publicidad paraestatal y amenazando con severas medidas de tipo tributario. Los periódicos oficiales respondían a la campaña anti Arias diciendo que el presidente debía seguir en su puesto. Pero en realidad su cuerpo ya había sido ofrecido a los leones>>. (1976 : Pretérito Imperfecto – Difusora Internacional, S.A.).

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els agermanats eren menestrals i pagesos, que constituïen, en conjunt, la base de la població, una forta majoria envers els altres estaments. A les ciutats grans, els menestrals componien entorn de la meitat de la població. Enfront dels agermanats, hi havia els gentilhomes, els senyors jurisdiccionals i els ciutadans honrats, vinculats amb els primers per raons de sang i d’interessos, dominadors dels governs municipals i sovint llurs creditors -el 80% dels de la ciutat de València. Identificats amb els darrers, hi havia també membres de corporacions urbanes com ara mercaders, notaris, apotecaris, etc., que reberen del poble el motiu de <<mascarats>> o traïdors. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Quin era l’objectiu principal dels agermanats?

 

* LA CITACIÓ.- “El veritable somniador és el que somnia l’impossible”. Elsa Triolet.

 

Elsa Triolet

(Imatge: pariswasawoman.tumblr.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.324.cat)

 

 Pel que fa a la imatge ja ho han vist vostès de seguida. És molt difícil trobar-la a Espanya nació de nacions constretes i amargades. Correspon a una estàtuta d’una alçada considerable, però, no és realment aquest atribut el que la fa resplendent en les ments i cors de milions i milions de famílies -la Família de l’Home deia JFK-, i ciutadans del món que no poden concebre una manera de viure, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. Que no poden concebre una manera de desenvolupar les seves justes aspiracions i autonomia cap a el progrés, que no sigui mitjançant la democràcia i la llibertat. És el que ha fet gran i amb oportunitats al poble dels Estats Units d’Amèrica. El seu gran monument a la llibertat il.lumina a una nació federal amb Estats federals i que també són Estat. Estats en el que la seva norma de vida i de progrés és l’esforç, el treball constant, l’educació, la instrucció, la investigació…, en lloc de només aspirar a subvencions permanents. A Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes, 12 reben més del que aporten; només 5 aporten més del que reben. On és la publicació de les balances fiscals? De les subvencions permanents en diuen solidaritat. Una autonomia cada cop més ofegada, sobre tot a Catalunya, per un pertorbador intervencionisme del Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’. 

Des de la petita illa de Liberty Island (Illa de la Llibertat), al sud-est de Manhattan, Nova York, l’Estàtua de la Llibertat segueix il.luminant al món. La matèria base de la seva torxa és la democràcia com a manera de viure, l’enteniment, el raciocini, el diàleg, la pau…mitjançant les urnes, el vot i poder anar a votar: el sagrat dret a decidir i poder acomiadar els governants. El dret a votar és el més poderós i inapreciable del món i no deu negar-se a ningú. És una poderosa clau per aconseguir altres drets dels ciutadans. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar.

A Catalunya, la mil.lenària nació catalana, el Govern de la Generalitat, que representa a 7.600.000 ciutadans -un 90% dels quals demana fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir- convocarà una consulta el 9 de novembre d’aquest any, impel.lit per l’afogament de l’Estatut d’Autonomia, l’afogament econòmic i de la mateixa autonomia -facultat de governar-se per les pròpies lleis- i l’espoli fiscal de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del Govern central. Davant la constant demanda de diàleg i converses per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, davant la constant negativa de l’inici de diàleg i converses per part del Govern central del ‘Partido Popular’ i davant la demanda de milions de ciutadans de Catalunya, el President de la Generalitat, Artur Mas, convocarà una consulta democràtica i pacífica el 9 de novembre del 2014, dia de Sant Teodor. No hi pot haber cap Constitució en el món, que negui a milions de ciutadans que ho demanen, poder ser consultats i preguntats com és en el cas de Catalunya.

*************************************************************** 

Els dirigents del ‘Partido Popular’ ho saben, però, no fan res per regularitzar una situació que està destroçant la democràcia i la convivència a Espanya, nació de nacions. Com sempre, ens ho han de dir i denunciar des de l’exterior. Des de països molt més avançats que Espanya i on la democràcia i el progressisme, són una constant i una forma de viure i de fer política. Servei públic pel benestar dels seus ciutadans i, aquests, treballar per la grandesa de les seves nacions federals. Cap a aquests països estan marxant milers de ciutadans de les nacions d’Espanya, la majoria joves, el millor de la joventut. Gent preparada que ja no tornaran jamai.

Error polític de proporcions colossals que ha portat a la situació actual entre Catalunya i Espanya. Quan en política -servidors públics per la convivència i benestar dels ciutadans-, passa un fet històric com el present que demostra que la dreta radical, conservadora, centralista i nacionalista espanyola no sap governar a Espanya, nació de nacions, i no fa res, res, res per ajudar a les aspiracions de 7.600.000 ciutadans de Catalunya, cal acomiadar del Govern central mitjançant eleccions dels grans pobles d’Europa i del món a un partit polítc que governa amb poder absolut.

Federico Trillo, comandant jubilat i en aquells dies portaveu de la Comissió Constitucional del Congrés, i Soraya Sáenz de Santamaría, aleshores secretaria Executiva de Política Autonòmica i Local del ‘Partido Popular’, en el moment de la presentació davant el Tribunal Constitucional, no renovat, del recurs  contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat, aprovat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya.   

(Imatge: elpais.com)

 

El dimarts, 8 abril 2014, en el Congrés, la gran oportunitat del ‘Partido Popular, per recuperar el temps perdut des de l’any 2006 amb relació a les aspiracions de 7.600.000 ciutadans de Catalunya.’

Així ho explica, en el seu editorial, el ‘Financial Times’ un dels rotatius més destacats i influents d’Europa i del món: <<…la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”, destaca. Però és que, a més a més, es tracta d’un Estatut d’Autonomia referendat i no s’entén de cap manera, com el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat, va acceptar a tràmit el recurs del ‘Partido Popular’ en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja veuen els resultats.

Però, senyores i senyors, el fet que es va iniciar l’any 2006, va començar amb una campanya dels dirigents del ‘Partido Popular’ arreu d’Espanya, demanant signatures en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La prèdica del candidat Rajoy va ser una campanya electoral utilitzant el tema de la nació catalana, per aconseguir els vots de ciutadans espanyols de cara a obtenir una majoria absoluta, un poder absolut a les eleccions generals. Molta gent ho va entendre d’aquesta manera:

“Contra Catalunya!”

 

Sí, contra Catalunya! Així ho van explicar a una pregunta de la premsa unes senyores que anaven a signar contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “Contra Catalunya!” vàren contestar. Sí, sí, sempre contra Catalunya, aquesta és la costum. Aquesta és la imatge. Per aquest motiu 7.600.000 ciutadans de la nació catalana ja han dit prou! Ho diran molt més clar i de forma democràtica a la consulta del 9 de novembre d’aquest any, dia de Sant Teodor, soldat i màrtir.

Que Europa i el món democràtic ho sàpiga. Primera etapa, 2006-2010. Redacció del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, després de gairebé 30 anys de l’Estatut de 1978. Projecte revisat  i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; aprovat i retallat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. El resultat: la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una cosa molt clara i democràtica. Els parlamentaris i representants del poble voten a favor d’una Llei Orgànica que, de cap manera, es mereixia una actuació com la que va dur a terme el ‘Partido Popular’. Presentar recurs contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, no renovat. Ja ho diu molt clarament el ‘Financial Times’: “…la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. Segona etapa: 2010-2014. Com és possible que un Tribunal Constitucional, no renovat, admeti a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica, d’obligat compliment, retallada, aprovada, sancionada pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de la nació catalana?

(Imatge: www.stopespoli.cat)

Aquesta Catalunya que és una nació mil.lenària i que, cada any, aporta la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central. Això sí, de les 17 Comunitats Autònomes només 5 aporten més del que reben, les altres 12, reben més del que aporten. Un desequilibri econòmic intolerable i que els dirigents del ‘Partido Popular’ no fan res per el traçat d’un full de ruta que aporti una progressiva solució de treball, per part d’aquestes 12 Comunitats Autònomes, per anar disminuint aquest desequilibri econòmic que perjudica greument Espanya, nació de nacions, Catalunya i Europa. Per què no s’han publicat les balances fiscals?

L’editorial del ‘Financial Times’ sobre Catalunya remarca que el Govern català i el seu Parlament, <<han marcat una data per un plebiscit -consulta- el proper novembre que preguntarà als catalans dues preguntes: volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent? El prestigión diari financer legitima el procés assegurant que dins de la pròpia pregunta <<hi ha els ingredients per a la solució>>, que creu que ha de ser de tipus federal. <<Espanya va ser preuada per la seva transició de la dictadura de Franco fins a una democràcia descentralitzada. Però encara no s’ha convertit en una casa plurinacional prou còmode per als seus diversos pobles culturals>>, assegura el diari. 

Reduir ‘l’status quo’, un error polític colossal

 

“Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble, i Rajoy l’ha arraconat entre l’espasa i la paret a l’insistir que la constitució post-Franco, que consagra la indissoluble unitat d’Espanya, és immutable”, avisa el ‘Financial Times’. El rotatiu assegura que d’acord amb les enquestes, els catalans prefereixen <<més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint>>.

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/4ojYgx3r–Q

 

***********************************************************************************************

 

  

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

<<Si aquest augment en el cost de l’acer fos imitat pels demés sectors de la indústria, en lloc de reduir augmentaria el cost de les cases, dels cotxes, estris doméstics i multitud d’altres adminicles que adquireixen les famílies nord-americanes. Augmentaria el cost de la maquinària i eines de cada industrial i granger nord-americà. Perjudicaria greument els nostres esforços per tal d’evitar una espiral inflacionista; perjudicaria així mateix l’elevació de pensions dels nostres ancians, i també perjudicaria als nostres nous aconseguiments en el terreny del poder adquisitiu…>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 El president Kennedy i el Secretari de Defensa, McNamara

(Imatge: es.wikipedia.org)

 

<<…El secretari de Defensa, senyor McNamara, m’ha informat aquest matí sobre el fet de que tal actitud suposaria l’augment de mil milions de dòlars més al cost de les nostres defenses, en un moment en el que cada dòlar es necessita per la seguretat nacional i altres propòsits. Faria més difícil que els productes nord-americans compateixin en els mercats estrangers; més difícil fer front a la competició de les importacions, i així mateix més difícil millorar la nostra balança de pagaments, així com fer front a l’afluència de l’or. I es necessàri fer front a aquesta afluència per la nostra seguretat nacional si hem de pagar els nostres compromisos de seguretat a l’estranger. I, per suposat, perjudicaria els nostres esforços per induir a altres indústries i agrupacions per que adoptin preus raonables i una adequada política de salaris…>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/zWNhWANkq0Q

http://youtu.be/PrJVbCzJH6c

 

**********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’onada revolucionària de les Germanies trasbalsà, entre 1519 i 1523, els regnes de València i Mallorca i també afectà, bé que menys intensament, el Principat i l’Aragó. Els termes <<germania>> o <<germandat>>, <<agermanats>>, per designar la revolta i els revoltats, es van estendre en 1521. En terres del principat, el moviment mantingué denominacions diverses com <<alçament de pobles>>, <<rebel.lió>>, <<revolutió>>. (Ulisses, 11).

 La revolta de les Germanies-Sapiens

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

 

* LA PREGUNTA.- Qui eren els agermanats?

 

*LA CITACIÓ.- “La meva teologia, en breu, és que l’univers va ser dictat però no firmat”. Christopher Morley.

     Christopher Morley

(www.grandesmensagens.com.br)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

 Falla de San Andrés – San Francisco – California

(Imatge: es.wikipedia.org.)

 

El 18 d’abril del 1906, poc abans de l’alba, San Francisco va ser sacse-jada per un terratrèmol. Es van esfondrar els edificis i desencadenar incendis per tota la ciutat que van arrasar una desena de quilòmetres quadrats. No va ser possible sufucar-los perquè la conducció d’aigua s’havia trencat. Prop de 700 persones van perdre la vida. La ciutat va reconstruir les seves ruïnes. Malgrat això, la seva existència segueix amenaçada mentre no es descobreixi el mitjà d’impedir els terratrèmols.

 

Gran terratrèmol de San Francisco 1906

(Imatge: desastresdelsigloXX.blogspot.com)

 

San Francisco es troba sobre la falla de San Andrés, línia on incideixen les immenses plataformes d’Amèrica i del Pacífic. La falla s’estén de sud-est a nord-est a pocs quilòmetres de la costa. La plataforma del Pacífic passa fregant la plataforma americana a una velocitat mitjana de tres centrímetres per any. D’aquesta manera, gran part de Califòrnia es separa del continent i s’endinsa en el Pacífic. Dintre de 20 milions d’anys l’emplaçament de Los Angeles, actualment a 560 quilòmetres al sur de San Francisco, s’haurà lliscat cap a el nort quasi fins la mateixa latitud. Però el moviment de les plataformes no és assossegat. De tant en tant s’ajunten els grans blocs, sense que disminueixin les forces que els empenyen. Finalment quelcom cedeix. Es produeix una gran convulsió que es tradueix en un terratrèmol. Això va succeir el 1906. Des de llavors tot roman en calma. Però a la base de la falla, 60 quilòmetres més avall, la tensió segueix en augment. 

Només una pregunta. És poden evitar els terratrèmols abans de que es produeixin? 

*************************************************************** 

 

 

 

(Imatge: www.rtve.es)

El president Adolfo Suárez i el president a l’exili de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, en el Palau de la Moncloa. La democràcia és diàleg, conversa, negociació; la dictadura és el torbament de l’ànim,  l’aprensió i negació de la llibertat del poble   

 

 

Tot el diàleg, converses, treball conjunt, bon enteniment i anys de progrés i democràcia perduts, per culpa de portar la Llei Orgànica, d’obligat compliment, i ‘referendada’ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional no renovat, per part dels dirigents del ‘Partido Popular’, l’any 2006, així com el constant torpedinar i menyspreu cap a l’autonomia constitucional de Catalunya.

Si aquest va ser un enorme error polític que es va mantenir des de l’any 2006 al 2010, sense rectificació, no menys ho va ser-ho el fet de que el Tribunal Constitucional, no renovat, acceptés a tràmit el recurs del ‘Partido Popular’ contra l’Estatut revisat, retallat, aprovat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya que clamen per la seva restitució  íntegre.

I molt més greu és que des de l’any 2011 al 2014 no s’hagi fet absolutament res, res i res, per part del Govern central per tal d’aconseguir mitjançant el raciocini, l’enteniment i el diàleg -els presidents Suárez (q.e.p.d.), Tarradellas, Pujol van ser un gran exemple- una solució negociada per Catalunya. Certament i la història per testimoni, la dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai no ha sabut governar a Espanya, nació de nacions. Ells, i el conflicte, enfrontaments i el malestar permanent. Mai a Catalunya havia succeït tot el que està passant des de que governa el ‘Partido Popular’. A l’Europa democràtica i progressista es fan creus de la situació, a via morta, entre Catalunya i Espanya.

Suárez: cap a endavant

(Imatge: comentoactualidad.blogspot.com)

 

Rajoy: cap a enrere

(Imatge: www.cadenaser.com)

Acuitar la llengua catalana per part del ‘Partido Popular’ i, foment de més independentisme 

Pretenen la destrucció de la immersió lingüística i tants anys de treball i esforç a les escoles de la nació catalana. Ha fet possible el domini tant del català com del castellà, llengües que els estudiants han après perfectament. Fins i tot a la selectivitat, els alumnes treuen notes més altes en castellà que en català. L’immersió lingüística a Catalunya és un exemple europeu que el Govern de la Generalitat no permetran, mai per mai, eliminar. Tampoc els ciutadans de la nació catalana. Catalunya es governa mitjançant la seva autonomia, a Castella que es governin amb la seva. 

El català està en el punt de mira del ‘Partido Popular’. Cosa que toquen, cosa que espatllen; no volen comprendre ni acceptar que Espanya és una nació de nacions. No saben governar. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació al català pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao -no hi té res a dir el Tribunal Constitucional?- sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a la immersió lingüística a les illes.

(Imatge: blocs.gencat.cat)

Ses Illes Balears, Països Catalans, en defensa de la llengua catalana

La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi i Bauzà, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que en aquesta legislatura ha obert un enfrontament amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola. La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.

L’interès del sistema escolar català és el de formar ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavat el seu país, ja sigui Catalunya, Ses Illes, València o Espanya. No és l’adoctrinar  i formar persones dòcils.

 

 

 

(Imatge: www.elperiodico.com)

 

Jordi Pujol i Adolfo Suárez, recuperar temps perduts, recuperar la democràcia, el progrés, la pau i una veritable autonomia, no una de pantomima.

 

 

(Imatge: www.laopinioncoruna-es)

Santiago Carrillo, junt a Adolfo Suárez. No, a l’immobilisme i la passivitat que són l’avantsala de la mediocritat i l’enderrariment

 

La democràcia i l’Estat de dret a Espanya, nació de nacions, s’ha de demostrar, cada dia, en fets i obres no només en paraules. És el que es pregunten les nacions federals, democràtiques i progressistes d’Europa i del món. Com és possible que si un 90% dels ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre, el Govern central del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no ajudi a la realitat d’unes aspiracions democràtiques dignes i humanes? Quina és la responsabilitat del ‘Partido Popular’ perquè s’hagi arribat a aquesta situació? No només s’haurà de presentar aquesta responsabilitat davant d’Espanya, Europa i el món, sinó que, endemés, hauran d’explicar la seva nul.la actuació per arribar a una solució negociada. Els nombrosos, elevats i puntuals sous que cobren -provenen dels imposts dels ciutadans de Catalunya-, són per treballar, actuar, parlar, conversar, dialogar, solucionar sense aturador els problemes, complir amb els objectius d’eficàcia i progrés…Es pensen que Catalunya i els seus 7.600.000 ciutadans són invisibles? O és que només són visibles a l’hora de pagar en imposts 18.000 milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del Govern central? On és la transparència democràtica de les balances fiscals?

(Imatge: www.lavanguardia.com)

 

 

Ja ho diu un dels diaris més prestigiosos i influents del món, el ‘Financial Times’, que es fa ressó de les opinions dels ciutadans europeus i del món: <<És un problema polític que requereix una solució negociada>>. En un recent editorial, el rotatiu britànic reclama <<més federalisme en una Espanya que plora per la necessitat d’una renovació institucional>> i assegura que el referèndum amb dos apartats proposat pels partits catalans <<té els ingredients per a una solució>>. <<No només són els catalans, sinó també els principals partits espanyols, el ‘Partido Popular’ de Rajoy i els socialistes, els que han d’estar a l’alçada de la situació”, exigeix l’editorial que admet que Espanya no ha aconseguit  ser una <<casa plurinacional còmode>> pels seus <<diversos pobles culturals>>.

L’editorial explica l’anunci d’un referèndum a Catalunya, i assegura que <<no és massa tard per acomodar els catalans>> dins de l’Estat espanyol. El rotatiu destaca que <<gairebé dos terços del parlament de Catalunya ha demanat un referèndum d’independència>> que condueix Espanya cap a un <<robust conflicte constitucional>>.

Segons el ‘Financial Times’, les coses <<no havien d’anar així>>. <<Els polítics dels dos bàndols d’aquest creixent abisme han de convertir-se en homes d’estat per evitar que el que és un problema d’arrel política es converteixi en un problema que amenaci el propi Estat>>, defensa.

No hi ha dubte que tan el ‘Partido Popular’, amb poder absolut, com el ‘Partido Socialista Obrero Español’ <<han d’estar a l’alçada>> de les circumstàncies i donar tot el suport a una solució negociada per Catalunya. La majoria dels ciutadans espanyols hi estarien d’acord.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/ky2mof8JDDc

***********************************************************************************************

 

 

El Deure i la Glòria

 

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

<<En aquesta hora greu de la Història de la nostra nació, quan ens enfrontem amb greus crisis a Berlín i en el sud-est d’Àsia; quan estem dedicant totes les nostres energies a aconseguir l’estabilitat i recuperació econòmiques; quan estem demanant als reservistes que abandonin les seves cases i les seves famílies durant llargs mesos; quan demanem als soldats que arrisquin la seva vida (quatre han mort en el Vietnam en els darrers dos dies) i així mateix demanem als membres dels sindicats que desisteixen en les seves peticions de salaris més alts; en una hora en la que a cada ciutadà se li demanen sacrificis i restriccions, estic convençut de que el poble nord-americà trobarà molt dur, a l’igual de jo, acceptar una situació en la qual un reduït nombre de dirigents de l’acer, les quals ambicions de beneficis i poder privats excedeixen al seu sentit de responsabilitat pública, puguin demostrar el més absolut menyspreu cap a els interessos de cent vuitanta cinc milions de nord-americans>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

Kennedy speaks to West Virginia coal miners

(Imatge: nomadicjoe.blogsport.com)

(LIFE magazine)

 

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/XN-6RmagJtg

************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Ramon Berenguer IV fundà l’abadia de Poblet, situada en les noves terres conquerides als musulmans, i la concedí als cistercencs, tot introduint-los així a Catalunya. L’ordre del Císter representa a Catalunya el moment de transició del romànic al gòtic. La seva regla establia l’activitat quotidiana de la vida dels monjos; això definia d’alguna manera la distribució i organització dels espais i les formes arquitectòniques. L’austeritat i la senzillesa propugnades per Sant Benet foren les premisses inicials de Poblet, així com la incorporació de les innovacions arquitectòniques: volta de creueria, arc apuntat i capçalera amb girola i capells radials. L’església de Santa Maria de Poblet, destinada a panteó reial, va augmentar les dimensions i monumentalitzà les formes. El claustre va agrupar al seu voltant construccions com la sala capitular, les sales de monjos i novicis, el refetor de conversos i el gran dormitori. Molt a prop, hom creà un segon recinte amb les dependències administratives de la casa, que tingueren gran importància en els dies esplendorosos de Poblet. El monestir va arribar a posseir set baronies, granges i pertinences arreu dels Països Catalans. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Els termes <<germania>> o <<germandat>>, <<agermanats>> per quin concepte es vàren utilitzar?

 

* LA CITACIÓ.- “L’art és seducció, no rapte”. Susan Sontag.

 

 

(Imatge: www.maryellenmark.com)

 

**********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

(Imatge: www.voyage-insolite.com)

JFK International Airport in New York

 

Aeroport Adolfo Suárez – Madrid

(Imatge: www.escuelasuperioraeronautica.com)

Una mostra de record i d’estimació cap a John F.Kennedy, president que va ser d’una nació i Estat federal i d’Estats que també són Estat: els Estats Units d’Amèrica. No existeix en aquell gran país un poble, una ciutat o una capital per petit o gran que sigui, que no hi hagi un centre del sector que sigui que no porti el nom del recordat i coratjós president. La seva total entrega com a primer servidor públic va fer més gran la grandesa dels Estats Units, el benestar del poble i, per damunt de tot, dels més desfavorits. Però no només dels nord-americans, sinó dels ciutadans de molts pobles del món. Tot sovint feia esment de la justícia social a favor de la Familia de l’Home. Hagués pogut fer molt més de no haver estat covardament assassinat. 

 

Una mostra de record i d’estimació cap a Adolfo Suárez González, president d’Espanya nació de nacions. No li va mancar coratge per obrir les portes a la democràcia a Espanya, després de tants anys de dictadures. Tasca que encara, avui dia, no s’ha acabat. Va iniciar, en tots els camps, una revolució extraordinària i sense fre com a primer servidor públic. Va ajudar, també, a recuperar els drets i llibertats de Catalunya com a gran nació mil.lenària que és i d’altres pobles d’Espanya. Campió del diàleg, la conversa, l’enteniment, el raciocini, va obrir les portes al benestar del seu poble i a que Espanya ocupés el primer lloc d’Europa i no el darrer com en aquests moments. Ho hagués aconseguit, així com un canvi profund pel bé d’Espanya, nació de nacions, si hagués obtingut una nova oportunitat i el suport que més necessitava. Poden estar ben segurs que si ara governés el president Suárez, la injustícia fiscal, el conflicte i menyspreu cap a l’autonomia de Catalunya mai no s’hagués produït.

***************************************************************

 

(Imatge: www.elsetge.com)

 

<<Barcelona, nostra gran capital, que l’any 1714 lluità aferrissadament contra les tropes de Berwick i Felip V en defensa de les llibertats nacionals catalanes; que s’alçà l’any 1909 contra la guerra injusta del Marroc; que participà l’any 1917 en la vaga general revolucionària de tot Espanya contra la monarquia borbònica; que derrotà, el juliol del 1936, els insurrectes feixistes contra la república…, aquesta Barcelona combatent, patriòtica i revolucionària, ha tornat novament a commoure el món. Barcelona, amb la seva gesta del dies 12 i 13 de març, ha assenyalat el camí de la victòria contra el règim de Franco i la Falange…>> 

Barcelona, 1 de març de 1951: La Vaga dels Tramvies

(Imatge: nuriaupi. blogspot.com)

 

Valoracions com aquesta -en la revista ‘Per Catalunya’, núm. 97, publicada a Cuba -són una mostra de la sensació general de temperància, de respir, produïda pel boicot dels usuaris del principal transport urbà del moment -el tramvia- que es transformaria en vaga dels treballadors de Barcelona. Com molts dels moviments realment multitudinaris, la vaga del 1951 fou un moviment complex i fins a cert punt contradictori, on la sentimentalitat popular jugà un paper rellevant. Fou una vaga contra la misèria motivada inicialment per un augment discriminatori dels bitllets de tranvia de Barcelona. Discriminatori en comparació de Madrid, on els preus no eren augmentats. El preu d’un bitllet de tramvia esdevingué, així, símbol ocult d’opressió nacional i de classe.

Per a Pablo Neruda, la vaga de Barcelona fou una eclosió, una primavera:

 

<<Comencen a capllevar els brots en els arbres de vora el riu, la llum pugna contra l’obscuritat humida de l’hivern.

I en aquesta hora arriben del sud les notícies, amb un nou signe del temps. En nom de la primavera, salut germans!

Heu de saber que el nom de Barcelona és en llavis de tots els pobles del món.

Avui he saludat en tu l’esperança, l’esperança que en els carrers de Barcelona ha irromput de sobte com el puny del poble contra la tirania, com el cop de sang i de saba de la primavera que torna!>>

Pablo Neruda

(www.biobiochile.cl)

Arreu dels Països Catalans, la vaga del 1951 tingué efectes concrets. Jesús Sanz, estudiós del moviment obrer valencià, en recull el testimoni d’un treballador de la fàbrica de la Paperera de la Malva-rosa de València: <<A la Paperera treballàvem 1300. Vam fer unes quantes vagues: la primera, a la primavera de 1951. En aquell moment, hi havia importants moviments obrers a Catalunya. La vaga del Principat havia paralitzat els transports i una pila d’empreses a Barcelona, a Terrassa, a Sabadell… Érem tocant a Setmana Santa. Un dia, coincidint amb les vagues del Principat, vam parar els de la fàbrica i els paletes de l’ampliació d’obres. No demanàvem res per a nosaltres; només volíem solidaritzar-nos amb els obrers barcelonins>>.

<<-Estem en solidaritat amb el Prat de Llobregat- vam dir molt decidits a Cerdà i a Ojea, delegats  de “Sindicatos” i de “Trabajo”, quan van arribar, a migdia, per veure què passava…>>.

<<Nosaltres havíem parat quasi instintivament: un camioner que venia del Prat, on hi havia una altra fàbrica de cel.lulosa, ens havia explicat què succeïa i aleshores vam decidir parar…Fou la primera vaga>>.  (Ulisses – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta).

 La Paperera Espanyola, de Malva-rosa, València

(Imatge: malvarrosa-malvarrosa.blogspot.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: http://youtu.be/mHwpkq7ndIo

                    http://youtu.be/3HP-CZpjVRA

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

 

Enfrontament de l’Administració Kennedy amb els magnats de l’acer. Els preus de l’acer i l’interès públic

 

 

<<Accions idèntiques i simultànies de la United States Steel i altres corporacions destacades en el camp de l’acer, augmentant els preus en uns sis dòlars per tona, van constituir un desafiu irresponsable i injustificat cap a l’interès públic>>. (President John F.Kennedy, Conferència de Premsa, 11 abril 1962).

 

President Kennedy, December 7, 1962 with Dr, Norris Bradbury (left), and Dr. Glenn Seaborg (right), a Los Alamos National Laboratory, administrat per la Universitat de Califòrnia, que es troba a Los Alamos, New Mèxic. (Imatge: peternreum.blogspot.cat).

 

<<El president Kennedy va intentar de manera ferma, i amb èxit general, des del principi de la seva Administració, sostenir el front contra la inflació. Constantment va treballar per fer comprender als industrials el fet de que tenien que mantenir els seus preus baixos per poder penetrar en el resistent mercat d’ultramar. A mitjans d’abril de 1962, les Companyies d’acer i la United Steelworkers d’Amèrica, van signar contractes per dos anys per mantenir els salaris estacionats, excepte els marges de beneficis que totalitzaven deu centaus per hora. El president va saludar aquest acord ‘no inflacionista’ com a senyal de contribució al benestar nacional i a la posició competitiva d’Amèrica en el món. Però immediatament després, Roger M. Blough, president de la junta de la United States Steel, el va visitar i, sense previ avís, va anunciar que l’empresa elevava els seus preus en un tant per cent de sis dòlars per tona, o, lo que era igual, aproximadament el 3,5 per cent. La majoria dels altres productors d’acer van seguir el mateix exemple. El president Kennedy va quedar atònit i es va enrabiar. Al dia següent es va celebrar una conferència de Premsa on va denunciar firmament als ‘grans de l’acer’. Blough va intentar desafiar a l’Administració. Però aquesta, immediatament va prendre mesures que, en unió de tres productors Inland Steel, Kaiser Steel i Armco Steel, que es vàren negar a elevar el seu preu van rompre les intencions de la United States Steel i altres. Primer, la Bethlehem Steel, i tot seguit la resta de les altres empreses, van tornar a senyalar els preus d’abans. El president cregué haver donat una lliçó de responsabilitat pública a la indústria>>. (Allan Nevins).    

 

Roger M. Blough, president de la junta de la United States Steel, amb el president John F. Kennedy. (Imatge: www.herinst.org).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents:http://youtu.be/IzD_TrKmrCo

http://youtu.be/zWNhWANkq0Q

 

 

***********************************************************************************************

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- És un filó de l’humanisme que no té res a veure amb el del XIV o del XV, sembla que hi ha hagut un tall net. Això també ho ha dit Jordi Rubió. La literatura de l’època en català, des de Pere Serafí (?, -1510-Barcelona, 1567) a Francesc Vicent Garcia (Tortosa, – 1582-Vallfogona de Riucorp, 1623), no ens sembla pas que desmenteixi aquest fenomen general d’hispanització. Naturalment, hi ha més matèria a estudiar, des de les traces d’humanisme que ha detectat el pare Batllori, als nuclis lulistes, a l’obra d’humanistes que viuen a l’exili, com Joan Lluís Vives (València, 1492-Bruges, 1540) o aquell Vicent Mariner d’Alagó (València, ?-Madrid, 1642) que va traduir les poesies d’Ausiàs March al llatí guarnint-les d’ornamentacions renaixentistes. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Qui va ser el fundador de l’abadia de Poblet?

 Reial Monestir de Santa Maria de Poblet

(Imatge: www.foroxerbar.com)

 

 

* LA CITACIÓ.- “El talent és una qüestió d’amor”. Romy Schneider.

Romy Schneider

(Imatge: people.premiere.fr)

************************************************************************************

Els colors del món

 

A few questions for Edward Snowden

 

* Después de que médicos militares realizaran la autopsia al cadáver del presidente Kennedy, desapareció su cerebro. El cerebro, que permanece en paradero desconocido cincuenta años después, fue sumergido en formalina para en endurecerlo y poder averiguar de qué dirección provenían los disparos que recibió. La Comisión Warren jamás examinó fotografías y radiografías de la autopsia, las cuales podrían haber ayudado a resolver la cuestión. Por qué? (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

 

* En el día de su detención, Lee Oswald fue sometido a la prueba del nitrato, cuyo resultado indicó que no había disparado un rifle en las veinticuatro horas anteriores. Este hecho fue mantenido en secreto por el Gobierno federal y por la policía de Dallas durante diez meses. Por qué? (Jim Garrisson, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

 

  Cort Suprema de Justicia dels Estats Units d’Amèrica

 

***********************************************************************************************

 

 

 

 

Targeta roja

Milers de persones treuen “targeta roja” a Fabra. Exigeixen la dimissió del president de la Generalitat Valenciana i la convocatòria d’eleccions anticipades.

(Imatge: casalmonover.blogspot.com)

 

A jutjar pels greus i desagradables fets que des de fa uns anys sacsejen la Comunitat Autònoma del País Valencià -germans d’història, llengua, cultura i de la gran mediterrània que compartim- cada vegada s’imposa d’una manera més clara, la necessitat justa d’unes eleccions anticipades. És per poder atendre el desenvolupament de la democràcia i el progrés de les famílies dels ciutadans valencians. Són gent trempada, honesta i treballadora que tenen tot el dret -i és de justícia fer-ho-, a fer valdre les arrels del seu propi país. Fidelitat a les arrels de grandesa del seu propi país que podem compartir tots junts des dels Països Catalans. No hi ha cap dubte de que la unió fa la força i, com a pobles germans que som, és un bé desaprofitat. Aquells polítics que no saben ni volen dialogar, tampoc haurien de governar.

Ho va dir recentment la vicepresidenta de Valencians pel Canvi, Rosa Solbes: <<Fabra governa malament i ja és hora que s’assabenti que la societat vol parlar a les urnes>>. El poder absolut del ‘Partido Popular’ fa que aquest partir governi malament arreu d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. A Catalunya ha aconseguit una veritable detonació de l’independentisme. Un 90% dels seus ciutadans demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir, per anar a votar en la consulta del 9 de novembre d’aquest any. Davant la manca de diàleg per part dels dirigents del ‘Partido Popular’ -dreta radical, centralista i nacionalista espanyola- no hi haurà marxa enrere. El Parlament i la Comissió europeus, ja ho saben això. Un govern que no sap ni vol dialogar, conversar, a la força hauran d’actuar els intermediaris.

Ho diu la premsa -EL PUNT AVUI-: ‘Milers de valencians treuen targeta roja a Alberto Fabra’. Així ho vàren manifestar en el decurs d’una multitudinària manifestació a València i van exigir la dimissió del president de la Generalitat Valenciana i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ja fa temps que aquestes s’haurien d’haver celebrat. La paciència del poble és inesgotable i, així van les coses. Ho diuen en el manifest que van elaborar la trentena d’entitats convocants de la manifestació, en el qual asseguren que els valencians estan <<en un dels moments més crítics>> de la seva història. Recorden com de desastrosa és la situació econòmica de l’autonomia i en culpen Fabra i els seus predecessors: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps. Critiquen l’aposta “insensata” per l’especulació immobiliària, el turisme indiscriminat, una obsessió recentralitzadora per tornar poder a Madrid i un esclat  de la corrupció en benefici d’unes quantes persones. 

La Coordinadora Valenciana d’ONGD i POBRESA ZERO

(Imatge: www.cvongd.org)

Els signants del manifest, que porta títol Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot, alerten que s’imposa un canvi que no pot esperar més. <<Necessitem aire fresc en les institucions, gent disposada a treballar a favor dels interessos col.lectius sense les hipoteques de la corrupció i la ineficàcia que ofeguen l’actual Generalitat”, diuen. Ja és hora que a València hi hagi ciutadans que donin la cara i es preocupin perquè la seva autonomia constitucional no sigui vulnerada per les ordres provinents des del Govern central amb poder absolut. És el cas de l’ensenyament en la llengua pròpia del País Valencià que pateix un menyspreu considerable. València i Catalunya -els Països Catalans per història, llengua, cultura i futur de progrés- deuen mirar més cap a la mediterrànea i Europa i menys cap a Castella. Segons els milers de valencians participants a la multitudinària manifestació: <<Fabra hauria d’assumir que ha portat el País Valencià a les pitjors dades econòmiques, democràtiques i socials de la democràcia. Per aquest motiu exigim eleccions immediatament>>.

No es pot deixar de ressaltar amb indignació les bufetades contra l’Article 20 de la Constitució on són reconeguts i protegits els drets: a) << A expresar i difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. b) A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica. c) A la libertad de cátedra. d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercidio de estas libertades. 2.- El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura  previa. Des de la seva arribada al càrrec , el 2011, Alberto Fabra ha aplicat polítiques de menyspreu a la llengua i d’agressió al català. Però la seva croada anticatalanista també ha tingut episodis com ara el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Més enllà, en fer tancar RTVV, i el seu govern ha estat esquitxat per diversos escàndols de corrupció i processos judicials. Es comença canviant el nom de la llengua catalana en l’acrònim Lapao -la llei de llengües d’Aragó-, i s’acava en una dictadura. 

No hi ha dubte i és una necessitat inevitable que a les properes eleccions generals i autonòmiques, el poble valencià farà possible molts acomiadaments polítics i que les coses canviïn.  

El valencià i el català són una mateixa llengua, història i cultura. Jo sóc un valencià del Nord. Visca el País Valencià! Visca Catalunya! Anem cap a endavat! 

No callareu la nostra veu!

(Imatge: locals.jerc.cat)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/sH8s37bK_YU

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

<<Devem tractar d’agrupar les inversions en el transport internacional a les necessitats del nostre comerç i viatges en temps de pau, i proporcionar incentius als usuaris que canalitzen el tràfic a aquestes formes de transport que proveeix un desitjable servei al cost total més baix…També deuen ser adoptades mesures en quan a si el nombre i classes de vaixells i avions adequats per satisfer les necessitats de temps de pau puguin ser adequats per fer front a una provable situació d’emergència militar…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

(Imatge: noticias.Iatan.msn.com – AP images)

 

<<També he recomanat un programa urgent d’investigació per a desenvolupar mitjans i arbitris per incrementar l’eficiència competitiva de la nostra Marina mercant i les indústries que amb ella es relacionen…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1963).

(Imatge: es.wikipedia.org)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 

 http://youtu.be/ezGDLOcZVjw

————————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entremig hi ha un altre factor decisiu: la divulgació de la imprenta i del comerç de llibres estampats mecànicament, amb la corresponent modificació del públic lector o destinatari dels projectes educatius dels filòlegs. Tot això també ho ha analitzat Jordi Rubió. La dada bàsica a retenir de tot el conjunt sembla aquesta, que l’humanisme en la cultura catalana del segle XVI ens ve línia Salamanca-Alcalà de Henares. La reforma de l’ensenyament del llatí portada a terme per Nebrija en la seva batalla contra els bàrbars s’imposa a Barcelona a partir del 1508, i la història de l’humanisme català d’aquesta centúria és també de les adaptacions catalanes dels textos del filòleg andalús. (Ulisses, 11). 

Gramática castellana

Antonio de Nebrija

(1492)

(Imatge: es.wikipedia.org.)

* LA PREGUNTA.- A la literatura de l’època en català, apareix un fenomen general d’hispanització?

 

* LA CITACIÓ.- “Un secret pesant és un llast que llança al mar qui es vol salvar”. Maria Luisa Belleli. 

(Imatge: aljsad.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

 Charles Chaplin – Charlot – 100 anys

(Imatge: buenasnoticiasbn.blogspot.com)

 

També al parlar d’en Charlot, podríem parlar de somriures i llàgrimes. És el que pot passar als amants del cinema contemplant les seves pel.lícules. Bo, vull dir abans, molt abans, perquè, ara, en els cinemes ja no s’en pot veure cap d’en Charlot. No sé perquè. És una pena. Ni tampoc, per exemple, dels germans Marxs. El riure també serà intervingut? Però, val, així van les coses a les sales de cinema. Per cert, encara no han fet plegar el ministre Wert? Ah! a les properes eleccions generals, val…

“Ríe y el mundo reirá contigo, llora y el mundo dándote la espalda te dejará llorar”

(Imatge: miguelangelobustospizarro.blogspot.com)

I tornant a en Charlot, tot rient, rient, anava denunciant laindignitat de la conducta humana. Aquell ric i poderós que es creu superior a l’obrer treballador; l’amo que el tracta malament; la dona i el nens maltractats; l’individu amb aquella vanitat ridícula, insuportable; aquells que sempre romanen de mala llet; la injustícia social i la pobresa; les dictadures i els dictadors; les guerres…Projectin, projectin, pel.lícules d’en Charles Chaplin encara que, per decret, ens vulguin fer desaparèixer l’autonomia del petar-se de riure. Que anar al cinema torni a ser una aventura.

***********************************************************************************************