Díez – Gallardón – Fernández Díaz

(Imatge: www.eleconomista.es)

Deu romandre tan i tan ocupat el president Rajoy amb la qüestió de la consulta sobre la nació catalana Estat  -Estats Units d’Amèrica- que no li ha donat temps, després de 7 mesos, contestar al requeriment en forma de 20 preguntes de la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez. Cosa important, efectuades en seu parlamentària: el Senat. Tan antic com d’una respectabilitat extraordinària i així, albirem aquella assemblea de patricis que formava el consell suprem de l’antiga Roma. O bé, una de les dues cambres de què es compon el parlament en certs estats moderns. Si trascendental és el Senat per la democràcia, no menys ho deixa de ser una representant del poble que el primer d’agost de 2013, va fer una interpel.lació en forma de 20 preguntes concretes al President del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Si en el seu torn de rèplica, el president, no les va contestar, ha tingut 7 mesos per fer-ho devant el ple extraordinari del Congrés, que és des d’on vàren ser exposades.

Els representants del poble i de la democràcia han d’exercir el seu càrrec polític d’una manera immaculada. Haurien d’actuar d’una forma immaculada. Persones d’ànima immaculada. Amb aquests ideals hem de creure i anar a votar, sinó, els ciutadans i contribuents formarem part d’un immens i apretat galliner, amb l´única possibilitat d’un ensordidor escataineig perdut en els limítrofs dels vents tramuntanals. I això s’ha de posseir amb una claredat fora d’ordre, quan el poble vagi a les urnes per elegir els seus representants. I que, a més a més, són polítics amb sous molt elevats i que no deixen de cobrar de manera puntual. No deixa, doncs, de ser causa d’estranyesa que el president Rajoy  que és reuneix tot sovint amb representants del Parlament i la Comissió Europeus, així com amb representants polítics mundials, no hagi contestat després de 7 mesos i de 3 estacions pel mig -estiu, tardor, hivern, una en falta per els 4 concerts de Les Quatre Estacions, de Vivaldi- a les 20 preguntes de la senyora política Rosa Díez.

De totes maneres també és d’estranyar que la representat i portaveu d’UPyD, no hagi reclamat des del faristol del Congrés i del Senat, la contestació de les 20 qüestions mitjançant les quals vol que els ciutadans de les nacions d’Espanya, escoltin de la boca del president si en el ‘Partido Popular’ hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el ‘Partido Popular’ va contractar Luis Bárcenas “ocho días después de que éste renunciara con carácter definitivo a ser tesorero”. Així, Rosa Díez, va exigir Rajoy que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad” perquè fins ara -el va acusar- “ha negado los hechos para ocultar sus errores o para minimizarlos”.

Aplaudiments

(Imatge: imeldarodriguezescanciano.blogspot.com)

La representant Rosa Díez, que se sàpiga, i després de 7 mesos no ha reclamat en el nom dels seus votants i de tots els benvolguts demòcrates que estimen la transparència, la democràcia, el comportament exemplar dels seus representants i dirigents polítics, la tasca ben feta, una major i més gran consideració cap a els ciutadans de les nacions d’Espanya, una manera d’obrar, d’ésser, d’algú, que es considera que pot ésser imitat sobretot pels joves que són la representació esperançadora de les futures generacions, doncs, no ha  reclamat les respostes a les seves preguntes al president Rajoy. Ni tampoc una contumaç reclamació per la posada en marxa d’un Comitè d’investigació elegit pel Congrés i el Senat.

 

El president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, amb el president Mariano Rajoy. És urgent la restitució i el restabliment de la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 i referendat pels seus ciutadans

(Imatge: www.huffingtonpost.es)

De totes maneres, la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, està molt ocupada per posar encamellades a les justes aspiracions dels 7.600.000 ciutadans de la nació catalana que volen fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir. Anar a votar en la consulta del dia 9 de novembre de 2014. Els ciutadans de la nació catalana, de cap manera, faran marxa enrere. El diàleg és ja gairebé impossible amb els dirigents del ‘Partido Popular’ que vàren portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i REFERENDAT! pels ciutadans de Catalunya.

No hi ha cap dubte que cal la restitució i restabliment de la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Urgent! La passivitat inútil és la causa de la mediocritat i l’endarreriment. I, en el cas present, de l’allau independentista de Catalunya.

Les 20 preguntes

 La representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, amb Alfonso Alonso, portaveu del Grup Popular en el Congrés de Diputats.(Imatge:www.libertaddigital.com)

 

1.- ¿Puede usted afirmar que no hay contabilidad B en el Partido Popular?

2.- ¿Puede usted afirmar  que ni usted ni nadie de la cúpula del PP y/o del Gobierno cobraron sobresueldos con cargo al PP? Caso contrario, ¿puede usted afirmar que los sobresueldos respetaron en todo momento la Ley de Incompatibilidades?

3.- ¿Por qué contrató el PP al exsenador Bárcenas 8 días después de que éste renunciara con “carácter definitivo” a ser tesorero por su implicación en el caso Gürtel? (el 16 de abril de 2010, según la vida laboral de Bárcenas en la Seguridad Social? ¿Qué puesto desempeñó?

4.- ¿Por qué el Partido Popular siguió pagando los abogados (hasta diciembre de 2012, 338.571 euros) a una persona que renunció a ser tesorero por su implicación en un importante caso de corrupción política y ya no era ni siquiera militante de la formación?

5.- ¿Le parece correcto que un partido político -máxime con responsabilidades de gobierno- simule contratos, como reconoció abiertamente Dolores de Cospedal? ¿Piensa depurar responsabilidades internas por un fraude como es la simulación contractual?

6.- Algunos de los destinatarios del dinero que figuran en la contabilidad de Bárcenas han reconocido la veracidad de los apuntes. Ud. mismo dijo en su día que “todo es falso, salvo algunas cosas”. ¿Cuáles son ciertos y cuáles no?

7.- ¿Se reunió usted con el Sr. Bárcenas y con el Sr. Arenas tras hacerse públicos los primeros indicios que relacionaban al Sr. Bárcenas con la financiación ilegal de su partido?

8.- ¿Tuvo usted conocimiento de que diferentes empresarios acudían a la calle Génova a hacer donaciones económicas en efectivo? ¿Puede usted afirmar que esa información es falsa?

9.- ¿Tuvo usted conocimiento de que se había destruido el libro de visitas de la calle Génova? ¿Ha exigido explicaciones a quien dio la orden de destruirlo? ¿Por qué mintió la dirección del PP afirmando que la Ley de Protección exige la destrucción mensual de esos libros? ¿Ha exigido usted responsabilidades a quien mintió al respecto?

10.- ¿Puede usted afirmar que ni conoció ni dio el visto bueno a esas donaciones anotadas por el tesorero designado por usted en el 2008?

11.- ¿Puede usted afirmar que sus campañas electorales del 2004, 2008 y 2011 no fueron financiadas en parte con dinero negro del Partido Popular?

12.- ¿Es cierto que el Sr. Bárcenas le llamó a usted por teléfono el 10 de mayo de 2012 y le pidió que facilitara que su esposa, Rosa Iglesias, accediera privadamente cuando fue a declarar en la Audiencia Nacional?

13.- ¿Tiene relación esa supuesta llamada con el hecho de que la Sra. Iglesias fuera recogida en su domicilio por un inspector de la policía que le acompañó a esa primera cita en la Audiencia Nacional y le facilitó el acceso privado al despacho del Juez Ruz?

14.- ¿En qué fecha y a través de qué medio tuvo conocimiento el Gobierno y usted mismo del resultado de la Comisión rogatoria de las cuentas de Luis Bárcenas?

15.- ¿Conocía usted el resultado de la comisión rogatoria cuando el 18 de enero de 2013 le mandó un mensaje telefónico a Luis Bárcenas que decía: “Luis lo entiendo. Se fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo”.

16.- ¿Por qué mantuvo usted la comunicación personal con el Sr. Bárcenas cuando éste ya estaba imputado por su presunta relación con un caso de corrupción política y financiación ilegal del Partido Popular y se conocían sus cuentas en Suiza?

17.- ¿Puso usted en conocimiento del juez los requerimientos del Sr. Bárcenas por si constituyeran un delito de incitación a manipular la justícia o intento de soborno?

18.- ¿Tuvo usted conocimiento de las supuestas reuniones celebradas en el mes de diciembre entre Luis Bárcenas y destacados responsables de la Oficina Nacional de Investigación del fraude quienes le habrían asesorado sobre como acogerse a la amnistía fiscal?

19.- ¿Es cierto, como se establece en uno de los mensajes que intercambió con Luís Bárcenas, que fue usted mismo quien dio instrucciones para que mantuviera un despacho y una secretaria en la sede del PP de la calle Génova tras haverse apartado, supuestamente, del Partido Popular?

20.- ¿Por qué mintió al asegurar el 25 de enero de 2013 en una entrevista en Punto Radio al afirmar que no recordaba cuanto tiempo llevaba sin hablar con Bárcenas? (Le había enviado un mensaje desde su teléfono personal tan solo siete días antes).

——————————

Només 2 preguntes. Per qué, transcurreguts 7 mesos, el president Rajoy encara no ha contestat a les 20 preguntes? Si la representant Rosa Díez sabia que no serien contestades, per què les va formular en el Senat?

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/H_wO0peVTFE

 

 

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports públics nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

<<Es necessitarà temps perquè la major part de les zones metropolitanes organitzin els esforços que a tals efectes es requereixen. Potser es necessiti encara més temps per crear agències públiques amb poders adequats per a desenvolupar, finançar i administrar nous sistemes de millorats transports públics…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

El president John F.Kennedy i l’expresident General Dwight D. Eisenhower

(Imatge: www.milenio.com)

 

<<Reconeixent aquesta greu situació, també recomano que el Congrés, durant un període de tres anys, autoritzi a l’administrador de Vivendes perquè efectuï concessions econòmiques d’emergència: a) quan hi hagi una urgent necessitat d’ajuda als existents mitjans de transport o serveis que puguin deixar de ser assequibles per propòsits de transports; b) sempre que un programa oficial estigui sent preparat activament; y c) quan els mitjans o equip adquirit sota aquesta concessió d’urgència s’espera vagin a ser necessitats en el nou sistema…>>.

<<Per tal de permetre una major flexibilitat als departaments estatals encarregats de les carreteres en l’ús dels fons d’ajuda federal per fer front a les necessitats de transport urbà, recomano a més que la llei federal d’ajuda a les carreteres sigui esmenada per permetre un ús més extens de fons secundaris d’ajuda federal en l’ampliació del sistema secundari en les zones urbanes…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

L’East Village de Manhattan

(Imatge: www.ara.cat)

 

 

El vídeo

 

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/OZpmRd0_oHw

 

Educació, educació i millor educació

*********************************************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa, i, de fet, ho ha estat sovint, com a producte històric de l’humanisme. En aquest sentit, l’humanisme és la base de la cultura del Renaixement i del Barroc: dóna els continguts fonamentals del sistema educatiu vigent i és la principal ocupació del sector lletrat dels savis de l’època: els filòlegs. Cal estudiar, per tant, l’un i els altres a les terres de parla catalana durant els segles esmentats. És el programa que va formular Jordi Rubió en la seva comunicació al VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- L’humanisme en la cultura catalana al segle XVI ens ve línia Salamanca-Alcalà de Henares?

 

* LA CITACIÓ.- “Primer ve el menjar, després la moral”. Bertold Brecht.

 

 (Imatge: www.youtube.com)

 

*********************************************************************************************************************

Els colors del món

 

Sempre contra Catalunya

(segueix del ‘post’ interior)

El cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, 13 setembre 1923. Sempre el mateix. Espanya nació de nacions constretes i amargades, endarreriment constant

(Imatge: www.fdomingo.jazztel.es)

Als ulls del general Primo de Rivera, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració de fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte…

Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afegir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se. (Ulisses – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

 La dictadura del general Primo de Rivera va fer tancar, el 1925, l’estadi de Les Corts.Sempre contra Catalunya

(Imatge: www.elperiodico.com)

 

En el decurs d’un partit del FC Barcelona, el general i dictador Miguel Primo de Rivera, va ordenar la clausura de l’estadi blaugrana i, durant 6 mesos! Sempre contra Catalunya.

**********************************************************

 

 

Catalunya és una nació

(Imatge: arabatik.wordpress.com)

No voler reconèixer la validesa de poble sobirà, per part del Congrés de Diputats espanyol, dels ciutadans de la nació Catalana és un menyspreu -un més i ja en van…- cap a el Parlament de Catalunya, una considerable pèrdua de temps i un altre cop de martell a la convivència a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Escoltin, el poble de Catalunya ja és sobirà, ho ha estat sempre i ho seguirà sent. Tots els ciutadans de Catalunya ho saben això. Sencillament perquè, aquests, endemés de la història d’Espanya també estudien la història de Catalunya i saben que, aquesta, és una gran nació. És com la llengua catalana que el ‘Partido Popular’, amb poder absolut, ha fet esclatar un problema -conflicte constant- allà on cap no hi havia. Tots els estudiants de la nació catalana realitzen i acaban els seus estudis, dominant perfectament el català i el castellà. És més, treuen més bones notes en castellà que en català. És més, els educadors, mestres, professors, catedràtics, llicenciats, doctors i els que hi pugui haver més amunt, saben molt bé com han d’ensenyar cap a la formació de joves i ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. 

Ja els hi dic en el paràgraf anterior. Els ciutadans del poble de Catalunya ja han heretat dels seus avantpassats i reis governants -molt i molt abans de la Constitució- el deure de la sobirania nacional. No només perquè ho va aprovar en declaració democràtica el Parlament de Catalunya, sinó perquè Catalunya ja és una nació. Si hem de recordar una altra vegada que és una nació, així ho farem. Hi ho tornarem fer el juny i el setembre, però, no només per aprovar sinó per aprendre. Transcendentals són la bona instrucció i educació i millor nota en empresarials -les grans empreses que manen- i política -els grans polítics governamentals que un gran sou cobren- per sortir d’aquest 27% d’atur. No cal que es tornin a presentar a les properes eleccions generals perquè, qui té poder per acomiadar-los -els electors- de ben segur que no els votarà. I perquè Catalunya és una gran nació i amb dades a la mà, les coses económiques, empresarials i de l’atur una millora han experimentat. Ho deia el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, en el Parlament i contestant a una interpel.lació de la representant Alícia Sánchez-Camacho (Partido Popular): <<A Madrid fan els grans discursos triomfalistes i nosaltres, aquí,  fem la feina>>.

El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, fou l’Estat creat per la unió de tots els comtats catalans que estaven sota la jurisdicció del rei Alfons I el Trobador o el Cast des del 1162. Els sobirans del Principat de Catalunya ostenten la dignitat de Compte de Barcelona. (Imatge: ca.wikipedia.org).

No hi ha cap dubte que Catalunya és una nació, dintre una nació de nacions. La reclamació clamorosa de que la nació catalana sigui Estat, és tan justa i necessària com els mateixos grans valors de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble català. Al carrer ja ho ha expressat, ho farà i ho seguirà fent. A les urnes, el 9 de novembre d’aquest any, dia de Sant Teodor, -tot el poble unit. Per els qui així ho sentin, amb la ferma devoció cap a la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya.

Avui més que mai

(Imatge: emma.telocuentooteloexplico.blogspot.com)

El concepte de nació no pot quedar exclòs del present ‘post’ i així fem constar la definició mestra, sense oblidar el pes irreductible de la nostra història mil.lenària i de la forja dels nostres avantpassats. Nació: <<Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Això és Catalunya.

 

Respectar la voluntat dels ciutadans i del poble de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

És evident que tot l’espai de temps dedicat per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, a la tasca d’impugnació per part del Congrés espanyol -poder absolut del ‘Partido Popular’- de la Declaració de Sobirania recordatòria -Catalunya és una nació- i promulgada pel Parlament de Catalunya, ha estat una irremeiable pèrdua de temps. Una altra oportunitat perduda. Una continuació més del gravíssim error polític de portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, al Tribunal Constitucional, no renovat. Origen de la situació actual entre Catalunya i Espanya. Una extensa campanya, la de l’any 2006, per part del ‘Partido Popular’, en taules escampades -els seus diners van costar- per tot el territori de les nacions d’Espanya i fent campanya política utilitzant l’anar en contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia a la premsa que era per anar “contra Catalunya”. Ja veuen el resultat. Fa història espanyola. 

Un Estatut d’Autonomia revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionada la Llei Orgànica, d’obligat compliment, pel rei d’Espanya, i referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Al Tribunal Constitucional, no renovat. De l’any 2006 al 2010, quatre anys per dictar sentència. Que si aquesta no, que si aquesta sí; que si aquesta sí, que si aquesta no…la pitjor de totes. Ja veuen el resultat i ja el veuran més clar el 9 de novembre de 2014. L’any 2005 l’independentisme no era un plat més a la taula de les llars catalanes, avui és gairebé del 90%. Més, més i més independentisme i més, més i més atur: una taxa d’un 26’7%. I ja no parlem dels salaris i de les pensions. Recorden el Seat 600 dels anys 60? Val…

Com en la gran expectació i focs d’artifici en el Senat a prop de les 20 preguntes concretes formulades per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, el dia 2 d’agost de 2013 al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i que després de set mesos encara no ha contestat. En les seves preguntes, Díez vol que els espanyols escoltin de la boca del president si en el ‘Partido Popular’ hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el ‘Partido Popular’ va contractar a Luis Bárcenas “vuit dies després de que aquest renunciés amb caràcter definitiu a ser tresorer”. Preguntes pendents de contestar després de 7 mesos i des de la tribuna del Senat. Temps polític perdut. Democràcia, transparència, justícia, prestigi polític, les respostes que els espanyols encara no han escoltat. Res, res, res, de res. Pèrdua de temps. On és el Comitè d’investigació -elegit- per part del Congrés i del Senat? Això no, però sí per impugnar la declaració democràtica de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya. Temps polític perdut, perquè Catalunya ja és una nació mil.lenària.

Només una pregunta. De moment. ¿No hagués estat més útil i al servei d’Espanya, nació de nacions, de la Corona espanyola, de la democràcia, de l’Estat de les autonomies, del raciocini i enteniment, del diàleg i la pau, si el treball polític presentat per la representant Rosa Díez (UPyD), hagués demanat la restitució i restabliment de la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ pels ciutadans del poble de Catalunya?

 (Imatge: www.curiositat.cat)

 Estatut, 1979

(Imatge: www20.gencat.cat)

 

Estatut d’Autonomia, 2006, referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Cal la seva restitució

Restituir la voluntat del poble de Catalunya

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/VWz5gYQe2Vo

************************************************************************************ 

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

 

 

<<A petició meva s’han estudiat amb detall els problemes del transport, estudi portat a terme per l’administrador de Finances de Vivendes i pel secretari de Comerç. Els seus investigadors han inclòs en tals estudis a unes quaranta comunitats metropolitanes i a altres grans i petites. Els seus esbrinaments donen suport a la necessitat d’una expansió i canvis importants en el programa de transport massiu autoritzat per la llei de Vivendes de 1961, així com portar a terme revisions en la legislació federal de carreteres. Així mateix, tals esbrinaments posen de relleu la necessitat d’una major iniciativa local i la responsabilitat dels Estats i municipalitats en proporcionar ajuda financera i suport governamental al reforç i millores del transport urbà>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 (Imatge: noticias.uol.com.br)

 

<<Específicament, recomano que el Congrés autoritzi l’establiment d’un programa a llarg plaç d’ajuda federal a les nostres zones urbanes per la revitalització i necessària expansió del transport de masses, administrat per l’Agència de Financiació de Vivendes. Recomano l’autorització d’una concessió de cinc-cents milions de dòlars per un període de tres anys, i la de cent milions de dòlars per l’any fiscal de 1963. Només un programa que ofereixi suport substancial i continuïtat de la participació federal podrà induir a les nostres regions urbanes a organitzar mètodes administratius adequats i a fer front a la seva part de costs d’un sistema ben equilibrat de transports…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 (Imatge: www.absoluteeuu.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/xGqe-_GMRwE

Si tenen a bé, poden ceure el vídeo següent: http://youtu.be/CVxy6LsUB4c

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí i Malla. A l’altre bàndol, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), els autors de cronicons universals… Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar del segle. Què hi ha d’humanístic en el ‘Curial e Güelfa’, el ‘Tirant lo Blanc’, el ‘Spill’, i l’obra de Marc i la de Corella? En absència d’unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d’un <<clima>>, que es podria dir <<tardor de l’edat mitjana>>: l’ingredient de la <<nova cultura>> de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d’altres coses. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa com a producte històric de l’humanisme?

 

* LA CITACIÓ.- “L’art de viure és l’art d’aprendre a creure en les mentides”. Cesare Pavese.

(Imatge: viaggi.it.msn.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

La follia nazi

(Imatge: meloussa.wordpress.com)

 

 Cremada de llibres

(Imatge: eltrabajonoshacelibres.blogspot.com)

 

 Camp d’extermini nazi

(Imatge: garciafrances.blogspot.com)

Gent que ha anat a Alemanya m’han explicat que fer preguntes sobre l’endimoniat Tercer Reich i el nazisme, pot suposar enutjosament, males cares, girar la cara, no obtenir cap resposta. Resulta gairebé impossible comprendre i acceptar aquell horror i trauma, del 1925 al 1945. De la mateixa manera que els tres anys de guerra ‘incivil’ espanyola -1.000.000 de morts- i els 40 anys de dictadura militar. Tampoc s’acaba d’entendre que, avui dia, a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, continuament apareguin missatges i comunicacions ràpides -ara es diu mitjançant la xarxa-, escrits, informacions que fan referència a Hitler i al nazisme. També comparacions absurdes, irracionals mogudes per unes actituds emportades per la ràbia i una absència d’educació i formació democràtiques. Demanar respecte pels milions d’éssers humans que vàren patir, patir i patir fins a la mort aquella barbàrie, és el mínim exigible a l’enteniment humà.

+++++++++++++++++++++++++++++++++

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(Imatge: diaridegirona.cat)

 (Imatge: www.elpunt.avui.cat)

 

Milers de ciutadans de València surten al carrer per rebutjar el tancament de la ràdio i televisió públiques valencianes, així com TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Anar cap a enrere en els temps de democràcia, modernitat i progrés, no s’ajusta dintre el moviment comercial i d’inversions que destaca a la zona mediterrània. La informació és una realitat imprescindible per avançar i continuar avançant en els Països Catalans i, per damunt de tot, fidels a la nostra història, llengua i cultura. Disposem d’una manera pròpia d’actuar i de fer les coses, no necessitem que des de Castella ens manin i ens diguin com ens hem de governar. La veritable autonomia és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.

Donar suport a estratègies que pretenen fer desaparèixer a una de les llengües mil.lenàries que existeixen a les nacions d’Espanya, ens fa pensar amb les imatges on s’apilen una muntanya d’exemplars de ‘Tirant lo Blanc’, per exemple, ruixar-los amb gasolina i calar foc. Sempre hi podrà heure, però, una robadora o un robador de llibres. En pel.lícula, capturada de la realitat, o la mateixa realitat com a injustícia anormal en un país que pretén ser normal. Per a tots aquells estudiants o ciutadans dels Països Catalans -història, llengua i cultura- que no sàpiguen de què es parla quan es fa referència a ‘Tirant lo Blanc’, només comentar -tot i que això ho han de fer els ensenyants-, que es tracta d’una gran novel.la escrita pel valencià Joanot Martorell i editada per primera vegada a València l’any 1490. No està escrita en llengua castellana, sinó, en la llengua dels Països Catalans: el català.

De la mateixa manera que tant es lloa i venera ‘Las Aventuras y Desventuras Del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha’, escrit en llengua castellana, també es mereix tots els llorers l’obra de Joanot Martorell. I moltes altres escrites tant en castellà com en català.

I quan em refereixo a estratègies que pretenen fer desaparèixer a una de les llengües que existeixen a les nacions d’Espanya, és clar que -fins i tot els del ‘The Washington Post’ ho saben- com la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao -es comença canviant el nom d’una llengua protegida per la Constitució i s’acaba en una dictadura- sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a la immersió lingüística a ses Illes.

La llengua catalana no és només l’obsessió dels governs amb poder absolut del ‘Partido Popular’ de l’Aragó, València i ses Illes, convertits en alumnes avantatjats d’un PP que en aquesta legislatura ha obert la caixa dels trons amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME) que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola.

La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Als Estats Units de Nord-Amèrica, una nació d’Estats federals que cadascun d’ells també són Estat, els nens i nenes, tots els ciutadans, se senten plens d’orgull tant de ser californians, de Florida, de Michigan, de Massachusetts, de Washington, d’Oregon, de Nebraska, de New Jersey…, per exemple, com plens d’orgull de ser nord-americans. El Govern federal no els imposa cap bandera -tots la lluen amb orgull a les seves llars-, no els imposa cap LOQME, no els imposa res, res, de res. Cada Estat es governa segons les seves pròpies lleis. La llibertat els fa els millors. L’atur, en aquests moments, als Estats Units és del 6,6%. A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, és del 26%. El govern en ple del ‘Partido Popular’ ja hauria d’haver presentat la dimissió. 

El conflicte i el malestar segueix amb el govern de poder absolut del ‘Partido Popular’. El govern valencià va posar fi a més de vint anys d’existència de les denominades línies en valencià amb l’aprovació del polèmic decret de plurilingüisme que dobla el nombre d’hores lectives en anglès i redueix el nombre d’hores en la llengua pròpia. El nou decret elimina el programa d’immersió lingüística (PIL), un dels dos programes d’ensenyament en català en educació primària juntament amb el programa d’ensenyament en valencià (PEV). Aquest programa estava adreçat a l’alumnat castellanoparlant i garantia el contacte amb el català més enllà de l’assignatura mateixa i l’adquisició de la llengua en igualtat de condicions que el castellà. L’eliminació d’aquest programa suposa la desaparició dels espais d’immersió lingüística i, segons van advertir els sindicats, “la marginació del català”.

(Imatge: www.324.cat)

 

Escola Valenciana obre un micromecenatge i demana ajuda a la societat catalana per poder mantenir la seva defensa de la llengua

 

El govern espanyol del ‘Partido Popular’ va forçar el tancament immediat de Catalunya Ràdio al País Valencià 

 

 (Imatge: rogercasero.cat)

 

Catalunya Ràdio ha emmudit al País Valencia. Tampoc es pot veure TV3

 

Però, de moment, es poden escoltar i veure per Internet. Esperem i desitjem que el més aviat possible es tornin a obrir en nom de la llibertat d’expressió 

 

La junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) -segons que informa el rotatiu ‘El Punt Avui’- ha acordat el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio. La decisió està motivada en l’expedient sancionador obert pel govern espanyol que podria acabar amb dues multes de fins a un milió d’euros. 

Segons va explicar l’entitat en un comunicat a la premsa, el passat divendres 17 de gener va rebre una notificació del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme en la qual se’ls notificava que se’els obria un expedient sancionador per dues suposades infraccions referides a les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació: la instal.lació d’estacions radioelèctriques sense autorització, cadascuna de les quals pot comportar una multa de fins 500.000 Euros (això és, un total d’un milió d’euros) segons la mateixa notificació.

El mateix escrit del Ministeri requereix l’entitat “amb l’objectiu que s’adopte les mesures necessàries per l’immediat i efectiu cessament de les emissions; amb l’advertència que, en cas d’incompliment de l’ací requerit, l’Administració procedirà al precinte dels equips i aparells que formen par de la xarxa de difusió”.

Finalment, el Ministeri els fixa un termini d’un mes per a presentar les al.legacions que considerem oportunes davant “l’òrgan competent per a imposar la sanció que corresponga”.

Així mateix, la junta d’ACPV vol agrair als socis i sòcies de l’entitat el seu suport, i referma el seu compromís amb l’objectiu fundacional de l’entitat de promoció de la llengua i cultura i dels valors democràtics de llibertat d’expressió i respecte a la pluralitat, i per això mateix  fa una crida a la unitat de tots els valencians que comparteixen aquests valors.

 

(Imatge: elblocdenjordinavarro.blogspot.com)

Només una pregunta: Si en lloc de tractar-se de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, la situació afectés -és un supòsit- a Madrid Ràdio i Madrid Informació, també se les hagués fet emmudir i forçar el tancament immediat?

***********************************************************************************************

  

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

 

<<…Aquesta dràstica revisió de normes de viatge a moltes zones urbanes ha perjudicat greument a l’efectivitat i viabilitat econòmiques del transport públic massiu que es troba subjecte a normes molt més antigues…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

La filla de l’expresident, John F.Kennedy, Caroline Kennedy, ha estat investida com la nova ambaixadora dels Estats Units al Japó, la nova ambaixadora ha estat nominada pel president Barack Obama. Caroline Kennedy ja havia rebut l’autorització per part del Senat. (Imatge: telediario.mx).

<<…Conservar i augmentar els valors en les existents zones urbanes és essencial. Però tan important com això són els passos que es donin per promoure eficiència econòmica i habitabilitat en zones de futur desenvolupament. En menys de vint anys podem esperar que més de la meitat de la nostra actualment dispersa població visqui a quaranta grands complexes urbans. Molts altres llocs més petits també experimentaran un fenomenal creixement. Les formes en que la gent i les mercaderies es moguin en aquestes àrees exerciran influència importantíssima sobre la seva estructura, sobre l’eficiència de la seva economia i sobre les oportunitats socials i culturals que puguin oferir als seus ciutadans. Per tant, el nostre benestar nacional requereix la provisió d’un bon transport urbà, amb una utilització equilibrada de vehicles particulars i transport massiu urbà que ajudi a formar i a servir el creixement de la ciutat>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

(Imatge: www.pic2fly.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/G6_INK8hEvc

************************************************************************************

 

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí i de Malla. A l’altre bàndol, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), els autors de cronicons universals…Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar del segle. Què hi ha d’humanístic en el ‘Curial e Güelfa’ el ‘Tirant lo Blanc’, el ‘Spill’ i l’obra de Marc i la de Corella? En absència d’unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d’un <<clima>>, que es podria dir <<tardor>> de l’edat mitjana>>: l’ingredient de la <<nova cultura>> de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d’altres coses. (Ulisses, 11).

(Imatge: mateovicentet.blog…)

Sor Isabel de Villena i el seu ‘Vita Christi’

 

* LA PREGUNTA.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa, i, de fet, ho ha estat sovint, com a producte històric de l’humanisme?

* LA CITACIÓ.- “En mi s’obre l’espai d’un món dividit per tots”.  Roberto Sosa.

(Imatge: archivo.elheraldo.hn)

 

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

Abans, en el passat, sempre contra Catalunya; ara, avui dia, sempre contra Catalunya, per això, el Govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’ fa tots els possibles imaginables i inimaginables per evitar el diàleg amb la Generalitat de Catalunya. Per continuar sempre contra Catalunya. 

 

Repressió cultural i lingüística

(segueix del ‘post’ anterior)

Dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930).- Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

 

(Imatge: www.dialogosdelduero.com)

 

Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació de carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

Maçolar Catalunya. Els ciutadans de la nació catalana han dit prou.

(Imatge: abc.es)

 

Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí  en arribar a Madrid… (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la recerca i la descoberta).

Actualment, recentment, el govern espanyol del ‘Partido Popular’ha forçat el tancament immediat de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació a València -País Valencià, història, llengua i cultura. Després de més de 20 anys de funcionament, cop de garrot a la promoció de la llengua i cultura i dels valors democràtics de llibertat d’expressió i respecte a la pluralitat. La protecció de la llengua catalana per part de la Constitució queda vulnerada i en un país de la Comunitat Europea.

Es comença amb l’absurditat de canviar-li la denominació de la llengua catalana pel llarg nom que deriva en l’acrònim ‘Lapao’-la llei de llengües d’Aragó- i es pot’acabar en una dictadura.

***********************************************

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imposició de la Gran Creu de Sant Raymond de Penyafort -Sant dominic català- a Presidents emèrits del Tribunal Constitucional espanyol. (www.tribunalconstitucional.es).

 

Espanya, nació de nacions constretes i amargades, amb un Estat únic, té els instruments necessaris per defensar als ciutadans de Catalunya que vàren ratificar  la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia? Té els instruments necessaris per defensar els 7.600.000 ciutadans de la Catalunya pagadora, que el 9 de novembre de 2014, volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar? Té els instruments necessaris per defensar a una Catalunya que no vol ser una autonomia de pantomima, com pretenen els dirigents governamentals del ‘Partido Popular’? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar, sense entrebancs, la convivència democràtica, així com viure i desenvolupar-se en una veritable democràcia europea? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de Catalunya que, mitjançant la democràcia i la pau, volen anar a votar el 9 de novembre de 2014? Té, l’Estat espanyol, amb el Govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, els instruments necessàris per reconèixer, acceptar i reparar els greus errors comesos contra la Catalunya  pagadora? 

 

Els dirigents del Govern central del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, parlen molt de sobirania i poc de democràcia. El diumenge 9 de novembre d’aquest 2014, Sant Teodor, 7.600.000 ciutadans de Catalunya demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar. Per dues qüestions molt clares. La primera, contestar si volen que la nació catalana sigui Estat. Fonaments que Catalunya ja va començar a edificar, des de l’any 1914, amb l’establiment constitucional de la Mancomunitat de Catalunya i, fins el 1925, en que va ser liquidada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Així mateix, l’altra dictadura -Espanya és un país de dictadures-, la del colpista general Franco, que va destruir a sang i foc l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1932, després d’una guerra ‘incivil’ que va provocar un milió de morts i l’ensorrament total d’Espanya, la democràcia i la llibertat.

Catalunya, la nació catalana, segueix lluitant per ser Estat. És una aspiració infrangible. Els ciutadans de Catalunya ja han dit no a una autonomia de pantomima, que és la que ens voldria encolomar el Govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. La segona qüestió i davant l’actitud continuada -des de l’any 2006- de sempre contra Catalunya per part del ‘Partido Popular’, és si aquest Estat que vol ser i serà Catalunya, els seus ciutadans volen que sigui independent. Una consulta democràtica i dues preguntes. Prediqui el que prediqui el president Rajoy -l’únic argument que esgrimeix per guanyar eleccions és anar sempre contra Catalunya- la nació catalana no retrocedirà mai més.

Qué els diran als 7.600.000 ciutadans de Catalunya, a Europa i al món? Que aquests ciutadans són correctes i bons a l’hora d’aportar, cada any, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- en imposts que no tenen retorn per part del Govern central, però, que no són correctes i bons a l’hora de voler fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir? Què són bons per pagar, però, que no ho són per anar a votar el 9 de novembre del 2014, sobre allò que volen votar?

Segons que va informar l’ACN, mitjançant el rotatiu ‘El Punt Avui’, el ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruiz Gallardón, va aprofitar l’acte d’imposició de la Gran Creu de Raimon de Penyafort -Sant català- a sis expresidents del Tribunal Constitucional (TC) per advertir els independentistes que l’Estat espanyol “disposa dels instruments necessaris per defensar -des del més estricte respecte a la Constitució i als drets que reconeix- la sobirania nacional que resideix al conjunt dels seus ciutadans”.

El ministre de Justícia espanyol es refereix a l’independentisme. També hauria de referir-se al fet de que des de l’any 2006 cap aquí, el nombre d’independentistes a Catalunya ha crescut entre un 85 i un 90 per cent. I per què? Doncs per la campanya del ‘Partido Popular’ a tot Espanya i atiant en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho vàren fer des de l’oposició i sense cap respecte per una Llei Orgànica -d’obligat compliment- el qual projecte ja havia estat revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ratificat pels ciutadans de Catalunya. Així i tot, els dirigents del ‘Partido Popular’, van portar la Llei Orgànica davant el Tribunal Constitucional no renovat. Així i tot, sabent la seva ratificació per part del poble català, com és que el recurs del ‘Partido Popular’ va ser acceptat a tràmit? Des de l’any 2006 al 2010, quatre anys per emetre la pitjor sentència.

Espanya, nació de nacions constretes i amargades, amb un Estat únic, té els instruments necessaris per defensar als ciutadans de Catalunya que vàren ratificar l’Estatut d’Autonomia? Té els instruments necessaris per defensar els 7.600.000 ciutadans de la Catalunya pagadora, que el 9 de novembre de 2014, volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar? Té els instruments necessaris per defensar a una Catalunya que no vol ser una autonomia de pantomima, com pretenen els dirigents governamentals del ‘Partido Popular’? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar, sense entrebancs, la convivència democràtica, així com viure i desenvolupar-se en una veritable democràcia europea? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar les aspiracions i anhels de milions de ciutadans de Catalunya que, mitjançant la democràcia i la pau, volen anar a votar el 9 de novembre de 2014? Té, l’Estat espanyol, amb el Govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, els instruments necessàris per reconèixer, acceptar i reparar els greus errors comesos contra la Catalunya pagadora? Té, l’Estat, els instruments necessaris per defensar als ciutadans d’aquells partits que, per tal d’aconseguir majoria absoluta, són capaços de provocar la ruptura de relacions i la convivència entre Espanya i Catalunya?

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

 El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy 

 

 <<…També el creixent ús dels automòbils per fer front a les necessitats del transport urbà són causa d’una altra congestió de les carreteres i carrers, i això impedeix que el servei de transport urbà massiu faci ús d’aquestes carreteres vitals i carrers amb soltesa de moviments…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962). 

 

(Imatge: www.bohemia.cu)

 

<<…Un resultat d’aquests canvis d’emplaçament ha estat el canvi en les normes del viatje urbà. Antigament, la gent treballava principalment al llarg de corredors que irradiaven des del centre de la ciutat. Avui tot això està canviant de manera notable. A més dels tradicionals moviments del suburbi a la ciutat, hi ha gran massa de gent que travessen la ciutat i que sovint no pot utilitzar els existents mitjans de transport. També el creixent ús dels automòbils per fer front a les necessitats del transport urbà són causa d’una altra congestió de les carreteres i carrers, i això impedeix que el servei de transport urbà massiu faci servir aquestes vitals carreteres i carrers amb soltesa de moviments…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washignton, D.C., 4 abril 1962).

   

Florida, Miami, Nord-Amèrica

(www.xixerone.com)

 

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/yBaH00TD7Nw

 

————————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els factors culturals homologables en certa mesura amb l’humanisme i elements que li eren totalment aliens, caldria arrenglerar l’obra d’uns quants personatges fortament marcats per la <<nova cultura>> i generalment formats a Itàlia: el cardenal de Girona, Joan Margarit i Pau (Girona, 1422-Roma, 1484), historiador de les antiguitats de la península i forjador d’un concepte d’Espanya en perspectiva catalano-aragonesa; Ferran Valentí (Mallorca, ?-1476), que traduïa Ciceró i esgrimia el mestratge de Leonardo Bruni; Felip de Malla (Barcelona, 1370-1431), predicador cultíssim i barroc; Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1434-1517), bibliòfil i cronista; Jeroni Pau (Barcelona, ?-1497), poeta llatí admirat a la mateixa Itàlia…El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí de Malla. (Ulisses, 11).

 

* LA PREGUNTA.- I pel que fa a elements que li eren totalment aliens a l’humanisme, quins autors podríem citar?

 

* LA CITACIÓ.- “Escriure és buscar la sort”. Georges Bataille.

 

(23neomarxismo.blogspot.com)

 

***********************************************************************************************

 

 

Els colors del món

 

 

(Imatge: ordorenascendi.blogspot.com)

 

 

(Imatge: espanatalcual.blogspot.com)

 

Repressió cultural i lingüística: Sempre contra Catalunya

 

 

Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola (13 de setembre de 1923 – 28 de gener de 1930), fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. Si les distitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablament encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI (Centre Autonomista del Comerç i de la Indústria), destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc… (Ulisses, 11). (En el proper ‘post’ continuarem destacant fets de la repressió cultural i lingüística contra Catalunya, durant la Primera Dictadura).

*************************************************************** 

 

 

 

 

 

 

Una de les manifestacions dels ciutadans de Catalunya a Barcelona. Cada manifestant, des dels més petits als més grans, és un esclat d’amor, fidelitat, generositat, tolerància, democràcia cap a un gran objectiu comú. Que la nació catalana, la seva nació, pugui ser allò que els seus ciutadans vulguin que sigui: un Estat europeu lliure. Dintre o fora d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Però, a jutjar per les actituds desbocades del ‘Partido Popular’, cada vegada va creixent el nombre d’independentistes. Cap a un 90%. La convenció d’aquest partit celebrada recentment a Barcelona, hi ha contribuït molt en aquest augment. Convenció que no ha tingut res a veure amb les convencions dels demòcrates o dels republicans als Estats Units de Nord-Amèrica. Allà entenen que servir i treballar per la gran nació d’Estats federals lliures, vol dir parlar, dialogar, pactar…amb democràcia i llibertat. Sense insults, difamacions, manipulacions i bloqueigs. Milions de ciutadans de Catalunya, amb un entrapà a la motxilla i la bandera catalana a la mà, sortiran al carrer a fer paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació: anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. (Imatge: duranilleida.org).  

 

Si els dirigents del ‘Partido Popular’ -dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i antiautonomiste-, ells mateixos es van definint, fessin tot al revés de com ho fan, les coses anirien molt millor per els ciutadans de les nacions d’Espanya i, en aquests moments, amb tota claredat pels de la Catalunya pagadora. Simplement, al revés. Imaginem-nos, per un moment, o molta més estona si volen, que no s’hagués produit la fatal manca de clarividència política i sobre tot democràtica, de portar -l’any 2006- al Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: revisat, retallat, aprovat, retallat i aprovat novament, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Però, com es pot acceptar per part d’un Tribunal Constitucional -pendent de renovació- i en un país amb un règim monàrquic parlamentàri, democràtic i constitucional, una Llei Orgànica tan important com és un Estatut d’Autonomia i que, a més a més, va ser ‘referendada’? Per què el PSOE vol presentar ara al Congrés una reforma de llei perquè això no es pugui produir mai més? Va comptar amb 5 anys crucials per fer-ho -2006 al 2010-, per què no ho va fer? Ho deia Mahatma Gandhi: <<Els covards moren moltes vegades abans de morir>>. Tornant a la qüestió inicial. Si els dirigents del ‘Partido Popular’ haguéssin girat la truita al revés, -facin les coses al revés de com ho fan-, no haurien creat,ells i ningú més que ells, la situació actual entre Catalunya i Espanya. 

Si portar la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -‘referendada’-, al Tribunal Constitucional no renovat, va ser un error polític i social de proporcions garrafals, encara u és més  no fer absolutament res per a reparar-ho. Per què no pleguen d’una vegada? (Imatge: elpais.com). 

 

I mirin que ademés de José Montilla, president de la Generalitat en aquells anys, moltes persones -polítics, intel.lectuals, empresaris…- l’hi van demanar al senyor Rajoy que tingués a bé de retirar el recurs contra l’Estatut. Ja veuen el resultat. Impensable en un país -nació de nacions- que volia aspirar a ser europeu, modern, progressista, demòcrata exemplar, punter a Europa, sense atur i que, actualment, nega a Catalunya poder desenvolupar en llibertat la seva autonomia plena -no una autonomia de pantomima. Més clar: facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Això és una veritable autonomia. I que Catalunya, que és una nació, pugui ser Estat. Aspiració que va començar amb la Mancomunitat de Catalunya -1914-1925- i per la Llei de Mancomunitats (Unió de Diputacions), aprovada pel Congrés de Diputats i enterrada, així com l’Estatut del 1932, per les dictadures dels generals Primo de Rivera, Berenguer i Franco. Encara, avui dia, Espanya nació de nacions constretes i amargades, està pagant molt car, les conseqüències d’aquelles miserables dictadures. Europa avança; Espanya retrocedeix cada dia més. La dreta radical empenta cap a el fons. No hi ha ‘marques’ que valguin.

El més inaudit de tot -encara que haurem de convenir que l’infern també és un lloc habitable per molts-, els dirigents del ‘Partido Popular’, i des del desastre de la campanya en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de portar-lo al Tribunal Constitucional no renovat, no han fet absolutament res, res i res per apuntalar els nombrosos pals malmessos del pont entre Espanya i Catalunya. I és que, aviat, ja no ni haurà cap de pont. Si més no podrem xiular la tonada d’El pont sobre el riu Kwai’.  

 

Aviat sense cap pont de diàleg, raciocini i enteniment

El Pont sobre el riu Kwai

(Imatge: nigtone-mp3-free.blogspot.com)

 

I encara més astorador i inaudit tot el que va succeir a la recent convenció del ‘Partido Popular’, al Palau de Congressos de la Diagonal de Barcelona. Ho explica, d’aquesta manera, el rotatiu ‘El Punt Avui’. 

Insult.- Alícia Sánchez- Camacho, presidenta del PP a Catalunya, compara el procés català amb els temps d’ETA al País Basc. <<Som un partit que ha patit molt al País Basc. Ara també patim, tot i que diferent, amb l’exclusió i el rebuig social a Catalunya>>. Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP a Barcelona, <<A Catalunya s’ha pretès relegar, si no selenciar, que ETA ha estat un malson>>.

 

Difamació.- María Dolores de Cospedal, secretària general del PP,  acusa els catalans de voler-se separar “a cops de matxet”. <<Qui digui que cal separar Espanya a cops de matxet és que no sap res ni d’Espanya ni de Catalunya>>.

Manipulació.- Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, canvia el càlcul de les balances fiscals per tapar el dèficit. <<Estem superant la crisi gràcies a la capacitat d’emprenedoria i creixement de Catalunya>>.

 

Bloqueix.- La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaria, impedirà als municipis que cedeixin les dades del padró per a la consulta.

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va definir la convenció del PP a Barcelona com <<un festival d’amenaces>>. (Imatge: www.naiz.info).

 

——————————————————-

Només una pregunta. Per què hi ha tants dirigents del ‘Partido Popular’ que, actualment, no paren de fer esment de la paraula ‘ETA’ i, sobre tot, quan es refereixen a Catalunya?

El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/X3sBdim8Mi0

 

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nordamericans

 

<<…prèviament he recalcat davant el Congrés sobre la necessitat d’actuar en els problemes del transport resultants del terrible creixement urbà i de l’escenari també urbà que canvia constantment…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

(Imatge: mx.noticias.yahoo.com)

Juny, 1962, el president Kennedy visita Mèxic

 

<<…Uns ingressos més elevats, units a una major capacitat de compra d’automòbils, han capacitat a més i més famílies nord-americanes, particularment als matrimonis joves amb nens, a cercar les seves llars en zones suburbanes. Simultàniament, els canvis i millores haguts en el transport de mercaderies va fer possible, mitjançant el desenvolupament de modernes carreteres i de la indústria del camió, reduir la dependència dels fabricants de localitats centrals situades a prop de mitjans portuaris o terminals de carretera. El progrés de les tècniques que requereixen plantes espaioses i d’un sol pis ha fet que moltes indústries es moguin cap a la perifèria de les zones urbanes. Al mateix temps, l’importància del centre de les ciutats augmenta tenint en compte la seva relació amb les activitats culturals, comercials, financeres i governamentals…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 Camiones Americanos, american truck

(Imatge: www.taringa.net)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/1GWaZ5NX74g

 

***********************************************************************************************

 El naixement d’una nació.Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle XV, no és ni de bon tros tan fàcil d’imaginar un esquema interpretatiu. Les monografies són comptades i es tracta de manejar ni més ni menys que tot un segle de cultura. Continua vàlid el recurs de la formació literària dels funcionaris de la Cancelleria, tot i que, d’ençà del moment en què Alfons ‘el Magnànim’ s’installà a Nàpols (1442), la Corona d’Aragó començà a tenir una cort autènticament humanística però plenament integrada al món itàlic i bastant desvinculada de la dinàmica real dels països que la integraven. En termes generals, continuà també vàlida la contraposició entre factors culturals homologables en certa mesura amb l’humanisme i elements que li eren totalment aliens. (Ulisses, 11).

 

 

 

Alfons ‘el Magnànim’

(Imatge: www.levante-emv.com)

* LA PREGUNTA.- Caldria arrenglerar l’obra d’uns quants personatges fortament marcats per la <<nova cultura>> i generalment formats a Itàlia. El nom d’alguns d’ells és la pregunta.

* LA CITACIÓ.-  “Intel.ligència és la capacitat d’acceptar l’entorn”. William Faulkner.

(escritosrevistacultural.blogspot.com)

************************************************************************************ 

 

Els colors del món

 

 Foto: Morguefile

Es parla dels anomenats ‘brots verds’. Ho fan tant i tant, principalment des de les esferes governamentals, que produeixen certa angoixa i marejada. També indignació. Els brots verds s’els mengen els caps de bestiar quan van a pasturar. Com poden parlar de ‘brots verds’ quan a Espanya, nació de nacions, el nombre de persones a l’atur passa dels 6 milions? Com poden parlar de ‘brots verds’, quan la taxa d’atur és del 26,03%? Com poden parlar de ‘brots verds’, quan el nombre de llars amb tots els seus membres a l’atur és de 1.832.300 cases?

En Fumera és un patge dels Reis d’Orient que té com a missió vigilar que els nens i les nenes es portin molt bé i, per això, té 7 ulls, quatra davant i 3 darrera i un ull al seu dit índex. Quans Fumeres farien falta a Espanya per a vigilar els responsables polítics governamentals, que ja no són tan nens?

Escoltin, parlin de ‘brots verds’ quan el nombre de treballadors sense feina i a l’atur, sigui la meitat d’ara. I que baixi, baixi i baixi fins a les taxes més baixes possibles. Aquesta és la seva tasca. Aquesta és la seva responsabilitat. Que els milionaris guanyin més i els dirigents bancaris pregonin grans beneficis, no és equivalent a la recuperació de la feina, al progrés dels treballadors i les seves famílies i l’avenç del país. Està més que demostrat.

I, si això no canvia, ja!, creuen que és útil i recomanable proporcionar -en qualsevulla escomesa electoral-   un sol vot més al govern espanyol actual?  

**************************************************

1914 – 2014

 

La liquidació de la Mancomunitat per la dictadura de Primo de Rivera

 

 

La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política econòmica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper del’estat en el procés econòmic.

Construcció d’un país modern. Primer discurs de Prat de la Riba com a president de la Mancomunitat. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un estat regional en projecte, ja el 1914

 

Si admetem que la Mancomunitat era un estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials , aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en què participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Escoles modèliques.

(Imatge: www.festacatalunya.cat)

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble  es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada aleshores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se…Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

 

Construcció del metro a la Plaça de Catalunya

(Imatge: www.iefc.es)

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistes més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: el dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret  vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>> i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals del febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

 

(Imatge: cellerscooperatius.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

La mort de la Mancomunitat de Catalunya va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general i dictador Primo de Rivera, -13 de setembre de 1923- un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. La dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar a Espanya nació de nacions constretes i amargades. No saber governar només porta cap a el desastre. Espanya, un país de dictadures.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo:http://youtu.be/fGQ7tNLjLfc

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

El caos dels transports nord-americans

 

<<En l’actualitat, el transport de mercaderies realitzat per mitjans fluvials està exent de tota regulació de taxes sota la llei de Comerç Interestatal, incloent en aquesta exempció l’aprovació d’unes taxes mínimes; però aquesta exempció és negada a totes la resta de formes de transport. Això és clarament injust i deu ser remeiable de seguida. Estenent a tots els altres mitjans de transport l’exempció de l’aprovació i prescripció de taxes mínimes permetria a les forces de competició gaudir d’una igualtat d’oportunitats de reemplaçar l’enfarfegadora regulació de totes aquestes mercaderies que es transporten, alhora que es protegeixen els interessos públics deixant intacte el control de l’ICC sobre les taxes màximes ferroviàries i altres salvaguardes (tals com la prohibició contra la descriminació i necessitats del servei de cotxes i comú responsabilitat en el transport). Alhora que aquesta seria la forma preferible de suprimir les existents desigualtats, el Congrés podria decidir-se per situar a tots els transportites sobre una igual base abolint l’actual exempció, encara que aquesta mesura tindria com a resultat un control major en lloc de menor, i molt probablement taxes més altes encara que més estables>>. (Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962). 

El president Kennedy, amb Pierre E. Salinger, Secretari de Premsa de la Casa Blanca, a bord de l’USS Joseph P. Kennedy, el 1962. (Imatge: nashville-sentinel.blogspot.com).

(Imatge: unitecupv2011cfzg.wordpress.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/uWvyseUw-LU

————————————————————————————————————-

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Caldria completar el quadre amb una valoració de l’obra de Bernat Metge en relació amb el context hispànic (això em posaria en relleu la singularitat) i amb l’europeu (això faria veure fins a quin punt Bernat Metge, que escriu en català -per bé que ho faci- i plagia Boccaccio, és lluny del model del protohumanista que va encarnar Francesc Petrarca, filòleg i prosista llatí). (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle XV, per què no és ni de bon tros tan fàcil d’imaginar un esquema interpretatiu?

L’expansionisme de la Corona d’Aragó segles XIII a XV

(Imatge: www.onogueras.com)

 

* LA CITACIÓ.- “Aprendre música llegint teoria musical és com fer l’amor per correu”. Luciano Pavarotti.

 Luciano Pavarotti – Victoria and Albert Museum

(Imatge: depaginas.com)

 

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

 

‘Tarzan’

 

Johnny Weissmuller, ‘Tarzan’, el campió olímpic de natació va morir fa 25 anys. El 20 de gener de 1984, als 80 anys. (Imatge: www.ohmymag.com).

Nomes una pregunta. A la vida real i en temes de rabiüda actualitat política, que és més fàcil fer el mico sent un mico, o, fer el mico sense ser un mico? 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 

http://youtu.be/R5JTdObD7ho

 

***********************************************************************************************

 

 

 

 

 

(Imatge: okashini.com)

Els ciutadans de la nació catalana segueixen fent el camí cap a el cim de l’Everest. És i serà dur, però, el cim més alt del món significa tot allò que els ciutadans de Catalunya estimen i anhelen, amb llibertat, democràcia i pau. Que la nació catalana pugui ser Estat. Com Masachussetts, Califòrnia, Florida, Nevada…Els Estats Units són exemple de llibertat, democràcia i progrés, perquè els seus Estats són exemple de llibertat, democràcia i progrés. Els 7.563.603 ciutadans de la nació catalana, que genera el 19% del PIB espanyol, -¿a Catalunya només se la vol pels diners?- demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. Catalunya no es troba “al caire de l’abisme”, com diu la secretaria general del ‘Partido Popular’, María Dolores de Cospedal, Catalunya ascendeix a ser un gran Estat i a allò que els seus ciutadans volen que sigui. Tots junts fem el cim!

L’autonomia, la veritable autonomia no ha resultat ser com creien i esperaven els ciutadans de la nació catalana. Un 90 per cent d’aquests, demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest any, per ser Estat. No es tracta, com martellejen els dirigents del ‘Partido Popular’, “del dret a decidir el futur entre tots els espanyols”.

A els espanyols que mai havien demanat ser ‘regiones autònomes’ ja els hi agrada el centralisme del ‘papà’ Estat que els hi regala solucions i prebendes i no els hi demana esforç i innovació. Catalunya les ha de guanyar a pols, durament, i no esperant que el mannà caigui del cel. Tot i patint un espoli fiscal -les balances fiscals brillen per la seva absència- de 18.000 milions d’euros, cada any, -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern central. Unes veritables balances fiscals segueixen sense fer-se públiques. On és la transparència de la democràcia?

Segons les enquestes, els espanyols ja estan bé com estan. No reclamen cap dret a decidir. Ja hi ha qui decideix per ells. Ells, els espanyols, no pateixen un espoli fiscal. A ells, el ‘Partido Popular’, no els hi han fet cap campanya en contra del seu Estatut d’Autonomia i que va derivar en un boicot en contra dels productes catalans. A ells, no els hi han portat de manera injusta i innecessària la Llei Orgànica del seu Estatut d’Autonomia, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’, al Tribunal Constitucional no renovat. Ells no han patit un cop de destral al seu Estatut d’Autonomia, sentenciat després de 4 anys -del 2006 al 2010-, deixant com a una pantomima l’autonomia de Catalunya. Ells, els espanyols, no estan patint el menyspreu i encalçament de la seva llengua castellana, com en aquests moments estan patint la catalana -tot i a ser protegida per la Constitució- a l’Aragó, Illes Balears i València degut als canvis en contra de lleis vigents, impulsats pel poder absolut del ‘Partido Popular’ i que tants conflictes i malestar estan generant. A ells, els espanyols, no es troben en el cas de no poder desenvolupar una veritable autonomia -facultat de governar-se per les seves pròpies lleis-; ni tampoc recordar tot el gran progrés que va significar la creació, l’any 1914, de la Mancomunitat de Catalunya -Llei estatal de les mancomunitats de diputacions- i patir, l’any 1925, la liquidació de la Mancomunitat sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Aquesta Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya que va durar deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Els espanyols no hagueren de patir la liquidació d’una Mancomunitat.

Ni tampoc patir, entre altres moltes situacions terribles i injustes, la derogació a sang i foc de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932, així com la clausura de la Generalitat de Catalunya instituïda l’any 1289. Tot això com a conseqüència del cop d’estat i de l’altre dictadura del general Franco (1939-1977), precedida per una cruel guerra ‘incivil’ que va durar tres anys (1936-1939) i que va provocar un milió de morts. Ells, els espanyols, no han hagut de patir que la seva llengua hagi estat prohibida i perseguida, en el segle XX, durant gairebé cinquanta anys. Els de les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco.

Amb relació, precisament, a aquest conflicte entre Catalunya i Espanya, que té inici durant el segon mandat de l’expresident Aznar i amb molta més rotunditat en el moment en que dirigents del ‘Partido Popular’ decideixen -error supí-, portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, -referendat- al Tribunal Constitucional no renovat, la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha insistit recentment que els que han “d’oferir una solució” al debat català són precisament “els que han posat Catalunya al caire de l’abisme”. 

Doncs, molt bé, efectivament! Ja seria hora que els dirigents del ‘Partido Popular’ s’hagin decidit, d’una vegada, a aportar aquesta solució que de forma tant reiterada demana María Dolores de Cospedal. Solució de raciocini, d’enteniment i de democràcia. La nació catalana -7.563.603 ciutadans- fa temps que ho demanen, molts de les nacions d’Espanya, també. A què espera, doncs, el president Rajoy?

 

Alex Salmond i David Cameron, estadistes per la història de la democràcia europea i de respecte cap a les aspiracions i anhels del poble escocès. “Hom només necessita veure l’agitació a Catalunya, on un referèndum és rebutjat per Madrid, per veure els perills de suprimir el sentiment nacionalista democràtic”, va apuntar el ‘Scottish Herald’ en la seva editorial. “Afortunadament, aqui fem les coses de manera diferent”, va senyalar el rotatiu. (Imatge: www.hechosdehoy.com).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/X7b3tj_4274

*********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<Però també hi ha altres problemes que constitueixen una càrrega pel nostre sistema de transports nacional, perjudicant el progrés i seguretat dels quals depenem. Un caòtic adop de legislació, i normes aïllades i inconsistents ha estat el resultat d’un historial d’accions específiques aplicades a específics problemes relacionats amb específiques indústries i en moments així mateix específics. Aquest adop no reflexa enterament ni els dramàtics canvis haguts en la tecnologia del passat mig segle ni els canvis paral.les haguts en l’estructura de la competició…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 <<…El destí d’aquesta generació -el de vostès en el Congrés, i el meu com a president- és viure en el mig d’una lluita que nosaltres no hem començat, en un món que no hem fet nosaltres. Però les exigències de la vida rara vegada es presten a elecció. I encara que jamai cap nació s’hagi enfrontat amb semblant repte, també és cert que cap nació ha estat mai tant disposta com la nostra a carregar amb el deure i la glòria de la llibertat.>> (President John F. Kennedy, Missatge de l’Estat de la Unió al Congrés, 11 gener 1962).

 

Any 1962. El caos dels transports nord-americans. El Congrés es va mostrar indiferent cap al programa que proposava el president Kennedy.

(Imatge:www.diariodelviajero.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/5thjKhYXHHc

*********************************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tindríem així d’una banda, els funcionaris cultes de la Cancelleria -tipus Bartomeu Sirvent (Països Catalans, ?-1401)- i alguns traductors amatents als nous gustos dels temps, sigui pels motius que sigui -tipus Antoni Canals (País Valencià, aproximadament, 1352-1419)-, de l’altra, poetes trobadorescos -tipus l’Andreu Febrer (Vic, 1375/80-1437/44) de la producció lírica-, enciclopedistes escolàstics i moralistes -tipus Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409), sant Vicent Ferrer (València, ?-Poblet, 1411)-, cavallers fidels als seus ideals de classe -tipus Ramon de Perellós (Països Catalans, ?-1419)… (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- En relació amb el context hispànic, com es podria valorar l’obra de Bernat Metge?

 

Francesc Eiximenis

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

 

* LA CITACIÓ.- “La satisfacció d’un moment és la ruïna del següent”.  Howard P. Lovecraft.

(Imatge: eddypedro.net)

 

********************************************************************************************

 

Els colors del món

Lluís Companys i Jover

President de la Generalitat de Catalunya

Torturat, afusellat, assassinat

<<Per Catalunya!>>

Espanya contra Catalunya? o, sempre contra Catalunya

++++++++++++++++++++++++++++++++

Josep Sunyol i Garriga

(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936).

(Imatge: www.waydn.com).

 

Fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC al Congrés de Diputats el 1931, 1933 i 1936. Així mateix també fou president del RAC des de 1933 fins al novembre de 1934, gran amant de l’esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu ‘La Rambla’, nacionalista català.

El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l’any 1925 quan les autoritats espanyoles van clausurar l’entitat a causa d’una demostració espontània al camp de les Corts en contra de la dictadura de Primo de Rivera. El president de l’entitat, Joan Gamper, es va veure obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any 1925. Aviat va entrar en les diferents juntes directives, l’any 1934, Anna Maria Martínez Sagi, a instàncies de Josep Sunyol, va ser la primera dona que va formar part de la directiva del Futbol Club Barcelona.

 

Plusmarquista 8 Anna Maria Martínez Sagi. Atleta, escriptora i antinazi va ser el 1934 la primera dona que es va incorporar a la junta directiva del Barça. (Imatge: www.elperiodico.cat).

El juliol de 1934 persones influents li ofereixen la presidència del FC Barcelona en assemblea general i ell la rebutja. Així i tot se li demana que proposi un president i així ho fa: Josep Sunyol proposa a Esteve Sala, qui presidí el club durant un any amb resultats molt positius. L’any següent aquest deixa la presidència per motius de salut i Josep Sunyol torna a ser aclamat. Aquesta vegada va accedir a presidir l’entitat i el 17 de juliol de 1935 en va ser president del Futbol Club Barcelona, accedint a les peticions dels socis.

Simpatitzant amb diferents col.lectius i partits que defensaven la identitat de tots els catalans. Va ser un destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya i el 28 de juny de 1931 es presenta a les eleccions a diputats al Congrés dels Diputats. El triomf d’Esquerra Republicana de Catalunya fou aclaparador i Josep Sunyol surt diputat. Repeteix l’any 1933 i també l’any 1936.

Impulsor de la premsa republicana de masses, fundà el 1930 ‘La Rambla’, una publicació que pretenia lligar els conceptes d’esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps, i oferí la seva folgada posició econòmica en el compromís social i polític a partir de la defensa i la dignitat de la persona. En aquesta faceta periodística a ‘La Rambla’, Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del govern espanyol durant alguns anys. En el darrer article que publicà en la seva vida, el juliol de 1936, reafirmava la seva fe en els principis de llibertat i de democràcia social.

Portada del diari ‘La Rambla’, amb motiu de la Constitució del Parlament de Catalunya. (Imatge: www.espaimacia.cat).  

Es desconeix on es trobava el dia del cop d’estat feixista (18 juliol 1936), però es creu que creuà accidentalment el front dins d’un automòbil en el decurs del 6 d’agost de 1936. Sunyol, junt amb el periodista de ‘La Rambla’, Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, quan visitaven el front foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot, després de mort se li va obrir un expedient en virtut de l’aplicació de la ‘Ley de Responsabilidades Políticas de 9/2/1939.

(Imatge: www.webdelcule.com)

Com a homenatge al seu barcelonisme i catalanitat, una penya barcelonista de Palafolls duu el seu nom. El 3 de desembre de 2011, el FC Barcelona li reté un homenatge al Camp Nou, abans d’un partit contra el Llevant.

(De Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure)

 

****************

 

 (Imatge: www.racocatala.cat)

 

06.08.2011 – Declaració institucional del FC Barcelona amb motiu del 75è aniversari de la mort de Josep Suñol.

Amb motiu del 75 aniversari de l’afusellament del president Josep Suñol, el FC Barcelona vol recordar la seva figura, com a gran dirigent de l’esport català i com a president del nostre Club representa el compromís del FC Barcelona amb valors de llibertat, democràcia i també el compromís del món de l’esport amb el civisme i la cultura, especialment a través del seu setmanari ‘La Rambla’, des del qual va difondre el lema “Esport i Ciutadania”.

Plantilla del Barça 1935-1936. Els triomfs durant la República: quatre campionats de Catalunya. ( Imatge: www.fcbarcelona.es).

Avui, 75 anys després de la seva mort, volem honorar la seva memòria, també des de la feina diària, amb la implicació en projectes culturals i solidaris. Josep Suñol va ser el gran precursor de la idea que el món de l’esport havia d’estar compromès amb el món ciutadà, i que tant els organismes esportius, com els Clubs, els seus dirigents i els propis esportistes s’havien d’implicar en les reivindicacions cíviques, culturals i catalanistes.

El FC Barcelona vol ser fidel a la seva memòria i als valors que va impulsar. De fet, el concepte ‘Esport i Ciutadania’, del qual Suñol en va fer bandera, ha perdurat fins els nostres dies i inspira molts dels projectes socials i solidaris que porta a terme el FC Barcelona a través de la seva Fundació.

Des de l’àrea institucional del Club, i a través del seu vicepresident, s’han mantingut reunions amb la família del President Suñol i amb la Fundació que presideix el seu fill, Josep Suñol, i que dirigeix Margarita Ruiz Combalia, per tal d’organitzar en els propers mesos un acte institucional d’homenatge a la seva figura amb motiu del 75è aniversari de la seva tràgica mort. Tanmateix, el Club cedirà les seves instal.lacions per presentar una biografia del president Josep Suñol.

Setanta-cinc anys després de l’afusellament a mans de les tropes franquistes, Josep Suñol, el nostre president màrtir, és i serà sempre un exemple i una font d’inspiració per a tots els barcelonistes i ciutadans d’aquest país.

Descansi en pau.

President Sandro Rosell i junta directiva del FC Barcelona

Racó Català – Fòrums

*******************

 12/06/2011 – La Rambla homenatja el president màrtir en el tram més culer. (Imatge: www.cules.dk).

D’entre la desena de plaques de record a barcelonins i ‘ramblistes’, només una, aquesta, està incrustada a la mateixa vorera. Potser per això passa tant desapercebuda. La làmina rememora la mort tràgica de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça quan va esclatar la Guerra Civil que va ser afusellat després que, per error o bé traït pel xofer, creués les línies enemigues durant una visita al front republicà. Sunyol, de qui no s’han trobat mai les restes mortals, va ser diputat d’ERC al Congrés i fundador de “La Rambla”. Aquest rotatiu tenia la redacció al número 133 (la placa se situa just davant) i els diumenges congregava al passeig molts curiosos, pendents dels resultats de la lliga que s’anunciaven, crec, en una pissarra.

(Barça – Ara.cat)

************************

 

 (Imatge: josepbargallo.wordpress.com)

 

<<El president de la Fundació Esport i Ciutadania, Mario Romeo, juntament amb l’exconseller de la Generalitat, Josep Bargalló, la cap de redacció de la revista Sàpiens, Sònia Casas, l’historiador Antoni Batista i el periodista Jordi Badia, entre d’altres, han anat aquest dissabte (agost 2011) a Guadarrama, al lloc on va ser assassinat fa just 75 anys Josep Sunyol i Garriga, el que era president del Barça i diputat d’Esquerra Republicana que les tropes franquistes van afusellar. En l’homentage que li han fet, han , han deixat una ofrena floral i han netejat les pintades que uns vàndals van fer al seu monòlit…>>.

(l’Ara – www.ara.cat)

Fets continuats i repetitius en el decurs de la penosa història d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Espanya contra Catalunya? o, sempre contra Catalunya.

Un recent ‘post’ anterior: La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Sempre contra Catalunya.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/gSvFXFVS0O0

************************************************************************************ 

 

El Deure i la Glòria

 

<<El transport és així una indústria que serveix i afecta a l’interès nacional. Les lleis i la política federals han expressat l’interès nacional pel transport, particularment durant els darrers vuitanta anys…, mitjançant la promoció i desenvolupament de mitjans apropiats tals com carreteres de primer ordre, vies aèries i aquàtiques; mitjançant la regulació de tarifes i serveis; i mitjançant una política general governamental relacionada amb les tributacions, assignacions, treball i competició. Un programa comprensiu de transports sempre deu tenir en compte tots aquests elements de política pública>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

  (Imatge: www.taringa.net)

El caos dels transports nord-americans

 

Estats Units – Nova York – Dia del Treball

(Imatge: noticias.aollatino.com)

 

<<Durant la darrera sessió del Congrés es vàren adoptar disposicions per situar el nostre programa d’ajuda federal a les carreteres sobre una base fiscal més profunda. Es van iniciar passos per millorar les operacions de les nostres agéncies reguladores mitjançant una reorganització, i així mateix es va iniciar un moviment per fer front a les necessitats de les nostres ciutats en el seu transport de masses. Per Ordre Executiva, recentment vaig coincidir autoritat al Departament de Comerç perquè projectés un programa de transport d’emergència>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/WsoyXjTpvzE

 

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Una manera alhora tradicional i pedagògica d’entrar en el que pot haver-hi al segle XIV català és estudiar l’obra de Bernat Metge i el seu context.Prenent el secretari de Joan I com a punt de referència, es tractaria de veure, primer, l’evolució dels models culturals que fa servir aplicats a la seva concepció del fet literari: des del ‘Llibre de Fortuna e Prudència’, en noves rimades i en llengua occitanitzant, tot construït a base de fonts tòpicament medievals, a ‘Lo Somni’, en bella prosa dialogada a l’estil antic i bastit amb materials que remeten, entre d’altres, a Boccacc i a Ciceró. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Què s’entén per ‘els funcionaris cultes de la Cancelleria’?

 Bernat Metge

(Imatge: www.biografiasyvida.com)

 

* LA CITACIÓ.- “El foc de l’infern és un foc fred”. Octavio Paz

 (Imatge: hijodefuego.blogspot.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.duranilleida.org)

 

No es tracta només de polítics que cobren de forma puntual, cada mes, els seus considerables emoluments i dietes vàries mercès als imposts dels ciutadans; no es tracta només dels senyors Barack Obama, David Cameron, José Manuel Durao Barroso, Herman Van Rompuy, Mariano Rajoy, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, Soraya Sáenz de Santamaría, Maria Dolores de Cospedal o Alicia Sánchez Camacho…;no, no i no! Vostès ja ho saben això! Es tracta de la força imparable dels milions de ciutadans de la nació catalana que volen avançar des d’una veritable democràcia. No des d’una autonomia de pantomima i d’una democràcia maltractada. La força imparable de milions de ciutadans de Catalunya -un 90 per cent-, que el 9 de novembre d’aquest any, demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir: anar a votar per decidir com volen que sigui la seva estimada nació, constreta i amargada, de tota la vida: Catalunya. Es tracta de la força imparable del poble, de la democràcia, el raciocini, l’enteniment, la pau i el diàleg. I si s’ha arribat fins aquest punt, és perquè qui ostenta la força del poder absolut, ha fet i està fent les coses molt i molt malament. Quan es menysprea d’aquesta manera el valor de la paraula, és un pecat i agravi contra qui no pot fer ús d’aquest sagrat do.

 (Imatge: danomartin715.blogspot.com)

**************************************************

 

 Abril, 2010. Any de la sentència contra l’Estatut retallat, aprovat, tornat a retallar, sancionat i ‘referendat’. Rajoy fa una visita a Girona. La tormenta comença a esclatar i els dirigents del ‘Partido Popular’, no obren el paraigua. La fanfarroneria no és una apropiada consellera política. (Imatge: www.aragirona.cat).

La decisió -encara no es sap qui va donar l’ordre-, innecessària, injusta i equivocada de portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendada’ pels seus ciutadans, al Tribunal Constitucional no renovat, ha dut a la situació actual -13 anys que dura- entre Catalunya i Espanya. En el seu dia, ja el després president de la Generalitat, José Montilla, va demanar a Mariano Rajoy la retirada del recurs contra l’Estatut. Res de res. També, el 16 d’abril de 2010, els empresaris gironins vàren reclamar al líder del PP, Mariano Rajoy, la retirada del recurs contra l’Estatut de Catalunya en el decurs d’una trobada a Girona (imatge precedent). El president de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé, li va dir que havia contestat a ‘gairebé totes’ les preguntes que li havien realitzat els empresaris excepte a una petició, la més important: ‘que retirin el recurs al Constitucional de l’Estatut’. Rajoy només va respondre amb un somriure i amb silenci absolut a la petició dels empresaris. Hi va haver-hi altres peticions, però, res de res. De l’any 2006 al 2014, un silenci absolut i ja veuen el resultat. Espanya, nació de nacions, no és un país de diàleg, raciocini i enteniment; és un país de crits, esveraments, amenaces, de la por i dictadures. Pena i endarriment.

 

Ells ja hi estan acostumats, em refereixo a -el ‘Partido Popular’. Els ciutadans de Catalunya ja veuen qui és que roman “fora de la democràcia parlamentària”. Si troba fora, qui actua per lliure esmicolant Lleis Orgàniques aprovades pel Congrés i el Senat. Ho va dir la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, amb un avís a CiU i ERC que es quedaran “fora de la democràcia parlamentària” si no acaten un ‘no’ del Congrés a la consulta que el 9 de novembre d’aquest any, els ciutadans de la nació catalana deuen anar a votar com a resposta a les seves aspiracions democràtiques i del sagrat dret a decidir. ¿Un Parlament i un Senat, en el si d’una democràcia parlamentària, que diuen ‘no’ a les justes aspiracions dels 7.563.603 ciutadans de la nació catalana? El raciocini, l’enteniment i la democràcia veritable, tant a Espanya nació de nacions, com a Europa i al món, no ho acceptaran. No va ser gens fàcil per Espanya, després de 40 anys de dictadura, entrar a formar part de la Unió Europea.

Segons que informa l’ACN mitjançant el rotatiu ‘El Punt Avui’, Alícia Sánchez-Camacho ha avisat a CiU i ERC que es quedaran “fora de la democràcia parlamentària” si no acaten un ‘no’ del Congrés a la consulta. Escoltin!, ¿Va acatar el ‘Partido Popular’ la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia estat ‘referendat’ pels seus ciutadans? Llei que abans de ser ‘referendada’, el seu text va ser revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionada la Llei Orgànica pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya. Però, no. El ‘Partido Popular’ la va portar al Tribunal Constitucional no renovat. ¿Com és possible que el TC acceptés a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica ‘referendada’ pel poble? ¿Qui és que es queda “fora de la democràcia parlamentària’ i porta al Tribunal Constitucional les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com a autonomia que és, -facultat de governar-se per les seves pròpies lleis- i, una veritable autonomia que vol ser, i no pas una pantomima? ¿Qui és que, amb poder absolut, actua ‘fora de la democràcia parlamentària’?

31 juliol 2006. Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría, en el Registre General del Tribunal Constitucional, on van presentar el recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una decisió equivocada, innecesària, injusta i que ha portat a la situació actual entre Catalunya i Espanya. Rectifiquin d’una vegada, home! No veuen que la majoria dels ciutadans d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades, ho demanen?  (Imatge: elpais.com).

En aquesta línia d’anar sempre contra Catalunya i després de patir, cada any, -¿a on són unes veritables balances fiscals?- un espoli fiscal de 18.000 milions d’euros, -un 8,5% del PIB català- dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central, ara, per no perdre la costum en l’ofec econòmic i social de Catalunya, la presidenta del ‘Partido Popular’ de Catalunya, Alícia Sanchez-Camacho, han paralitzat el pressupost de la Generalitat portant la seva llei i la d’acompanyament al Consell de Garanties Estatuàries per incloure una partida -no utilitzada- per a consultes, que podria emprar el referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

Segons Alícia Sánchez-Camacho, els comptes no poden comptar amb la partida que està destinada a consultes i processos electorals i que acumula 5 milions d’euros. “No pot constar als pressupostos més antisocials una partida per fer una consulta il.legal. No volem que els impostos dels catalans es dediquin a temes il.legals”, va manifestar la dirigent popular.

 

Catalunya només se la vol perquè és ‘pagadora’. 12 Comunitats Autònomes reben més del que aporten, només 5 aporten més del que reben. 18.000 milions d’euros surten, cada any, dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8,5% del PIB català- i que no tenen retorn per part del Govern central. Catalunya pateix un greu ofec econòmic i social i, ni tant sols, pot gaudir d’una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les pròpies lleis. (Imatge: ibrigou.wordpress.com).

Mirin, això dels pressupostos “antisocials” -ja ho hem dit abans- és degut a l’ofec econòmic i social que pateix Catalunya com a conseqüència dels 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català-, que se’n van i no tornen per continuar amb l’inacceptable desequilibri econòmic de les 12, de les 17 Comunitats Autònomes, que reben molts més diners dels que aporten entre aquestes l’Extremadura del president Monago que voldria tancar a la presó al president Artur Mas. Quans diners rep Extremadura procedents dels imposts dels ciutadans de Catalunya? Només 5 aporten més del que reben, entre elles Catalunya, que es veu immersa en un obligat, injust i erroni procés econòmic -endarreriment permanent- mitjançant subvencions, també permanents, -anys rere anys, any rere any- que el Govern central en diu ‘solidaritat’. La nació catalana, tot i rebent un mal finançament -“es costumbre”- ha estat sempre més que solidària, però, ara, que des de l’any 2006 -Reforma de l’Estatut d’Autonomia- demana un finançament més just, tot són “cerrarse todas las puertas”, “coger la puerta”, “dar con la puerta en las narices” i “de puerta en puerta” i cap, cap, cap “abrir la puerta a”. Això sí, aplicar de forma dura la llei al president de la nació catalana. I, aquesta gran nació, la formen 7.563.603 ciutadans. Més en Tanay el primer nadó català del 2014 que va néixer a les 00.00.01 a l’Hospital Universitàri Joan XXIII de Tarragona i en Luca, el segon nadó català del 2014 va néixer a l’Hospital Arnau Vilanova de Lleida a les 00.00.18. Benvinguts!

Pel que fa a “una partida per fer una consulta il.legal”, de moment, un 80% dels ciutadans de la nació catalana, demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir. El valuós i inapreciable dret a votar el 9 de novembre d’aquest any. Un dret europeu i mundial. En una veritable democràcia, moderna i progressista, mai una justa aspiració com aquesta és un “tema il.legal”.

No és el president Artur Mas, són els ciutadans de la nació catalana, constreta i amargada, que volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre de 2014. Una i altra vegada el president Mas ho ha demanat al president Mariano Rajoy. I així ho continuarà fent, sense descans, amb democràcia i pau. (Imatge: www.duranilleida.org).

Només dues preguntes. El Govern central, centralista i nacionalista espanyol, amb poder absolut, del ‘Partido Popular’, ja ha començat la campanya del ‘no’ contra les aspiracions dels ciutadans de la nació catalana per poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. Així, el Ministeri d’Afers Estrangers, fa arribar a tota la xarxa d’embaixades i consolats un argumentari de 210 planes per desqualificar i contrarestar el procés català. D’on surten els diners per finançar aquesta campanya? El ‘Partido Popular’ de Catalunya, també paralitzarà els comptes de l’Estat?

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de video següent:

http://youtu.be/v1tUX1O40GY

***************************************************************************

El Deure i la Glòria

 <<Un eficient i dinàmic sistema de transports és vital per el desenvolupament de la nostra economia domèstica, productivitat i progrés. Afectant al cost de cada article que consumim o exportem, és igualment vital a la nostra capacitat per competir a l’estranger. Al mateix temps té influència sobre la flexibilitat de la nostra preparació de defensa i sobre les oportunitats mercantils i recreatives dels nostres ciutadans. Aquesta nació ha gaudit sempre d’un dels sistemes de transports més variats i altament desenvolupats de tot el món, i ens ha ajudat a portar a cap una eficient utilització dels nostres recursos i mà d’obra>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril de 1962).

(Imatge: ultimosegundo.ig.com)

Cap altra nació s’ha aproximat als Estats Units en allò que es refereix a les despeses assignades a les carreteres. El desembors total efectuat per tots els organismes del Govern, es va calcular a l’any 1961 en uns onze mil milions de dòlars, i el 1962 en més d’onze mil milions i mig. L’ajuda federal als Estats per la construcció i millores de les carreteres va arribar als tres mil milions i mig de dòlars per l’any fiscal 1962-63. Però la matriculació de vehicles a motor en el país i el 1962 va arribar a més de setanta vuit milions, sent així que en moltes ciutats, les dificultats de tràfic eren tremendes. La legislació sobre l’ús de carreteres, tal i com va assenyalar el president, era cosa que des de feia temps estava molt abandonada. I havia altres problemes relacionats amb el transport de viatgers i el de mercaderies. Però el Congrés es va mostrar indiferent cap a el programa que proposava el president Kennedy. (Allan Nevins).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

http://youtu.be/q7uXurO4ZHM

*******************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya 

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El material fins ara exhumat i valorat a propòsit del que s’ha convingut d’anomenar humanisme català es pot abordar, doncs, des de tres fases diferents temporalment parlant i que, per ésser ben asèptics, podem fer coincidir amb els segles XIV, XV i XVI-XVII o, si voleu, amb els regnats de Pere ‘el Cerimoniós’ i els seus dos fills, dels Trastàmara, dels virreis dels Àustries. (Ulisses 11).

Palau de la Generalitat de València. El 1421 s’inicià la seva construcció arran de crear-se, el 1418, en temps d’Alfons el Magnànim, la Generalitat del Regne de València, amb atribucions similars a les que tenia la del Principat. Estava constituïda per sis diputats, dos per braç -militar, eclesiàstic i popular-, més tres jutges administradors i tres clavaris. Sota Ferran ‘el Catòlic’ aquest organisme fou sotmès totalment a l’autoritarisme reial. (Imatge: www.vuelosalmundo.es).

* LA PREGUNTA.- A que ens porta estudiar l’obra de Bernat Metge i el seu context?

*LA CITACIÓ.- “Si Botticelli visqués avui, treballaria per a Vogue”.Peter Ustinov.

 Neró, interpretat per Peter Ustinov

(diccionarioasterix.blogspot.com)

***************************************************************************

Els colors del món

 

 

Missatge de Nadal del Rei d’Espanya

(Imatge: segoviaaldia.es)

 El rei regna, però, no governa. Així, podria fer d’intercessor entre el Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat i el gairebé 90 per cent de ciutadans de la nació catalana, que demanen poder fer ús del sagrat i democràtic dret a decidir, i poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest 2014. Ajudar a edificar un pont de transició de l’un a l’altre: entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Un pont de transició esfondrat quan el ‘Partido Popular’ va portar, l’any 2006, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, aprovat, tornat a retallar, aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i referendat, al Tribunal Constitucional no renovat. Cal tornar a aixecar el pont. És el que volen la majoria dels ciutadans de les nacions d’Espanya, i la Comunitat Europea.

Ja en el seu missatge de Nadal el rei demanava respecte per a la diversitat, l’autonomia i el canvi; respecte per a les diferents llengües d’Espanya; reforma de la Constitució, i tot amb raciocini, enteniment, concòrdia, pau i democràcia. 

Certament, aquests ja no són temps de murs i barreres. Aquests ja no són temps del ‘no’ impertèrrit.

***************************************************************************

 

Barcelona, abril de 1914, Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. (Imatge: www.flickr.com).

Alguns estudiosos han considerat la mort de la Mancomunitat de Catalunya com una manifestació més de l’anticatalanisme espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa d’ésser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La <<guerra social>> que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga. En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè << posés ordre>> a la situació social. A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el propi Francesc Cambó n’eren tots sabedors.

Mancomunitat de Catalunya. Sala de lectura de la Biblioteca Popular de Pineda

 

Hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins; en l’entusiasme i els missatges d’ahesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona: Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Sometent de Barcelona, etc.

El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ‘Diario Gráfico’, del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del morboso sentimiento catalán de hostilidad a España. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, especialment del president, Josep Puig i Cadafalch, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors <<oficials>> de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col.laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el propi  Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: <<nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem>>.

Mancomunitat de Catalunya. Escola superior de bells oficis. Aula de tapisseria. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat)

Segons declaracions del capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista,… verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado espanyol”.

Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ‘Unión Monárquica Nacional’, grup monàrquic i anticatalanista dirigit per Alfons Sala i Argemí (1863-1945). 

Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes contra la seguridad y la unidad de la patria, cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis -i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi féu Puig i Cadafalch de poc serviren.

Mancomunitat de Catalunya. Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la Calmette Guerín, B.C.G,.organitzat al Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya pel seu director, Lluís Sayé, a Barcelona en 1927. (Imatge: www.metgesalexili.cat).

El 24 d’agost de 1924, el general Primo de Rivera comunicava per escrit que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: “tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes”.

El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent <<addicta>>.

El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots éste es mi Mussolini, visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat -reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la’Unión Monárquica Nacional’ i la Federació Monàrquica Autonomista-, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’acabar con el exclusivismo malsano de què gaudia el Principat -òbvia al.lusió a la Mancomunitat. Sols la ‘Unión Monárquica’ hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren cessats tots els diputats provincials -alhora membres de l’assemblea mancomunitària- i llurs càrrecs conferits a militants de la ‘Unión Monárquica’, el cap màxim dels quals, Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya.

Mancomunitat de Catalunya. Institut d’orientació professional. Laboratori mèdico-antropomètric. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

Segons va declarar el capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Féu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caire cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala, de hispanizar la Mancomunidad. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials; foren depurats el Consell de Pedagogia de Catalunya, el patronat de la Universitat Industrial, etc.

La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: <<Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?…¿Què ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…>>

Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers -professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat- i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats, gent com Pere Corominas, Rafael Campalans, Alexandre Galí, Carles Pi i Sunyer i tants d’altres.

Mancomunitat de Catalunya. Pont dels Bruchs

Segons que va declarar el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: <<tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes>>. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat <<baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español>>.

Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo. El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925>>.

Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps. Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Egara i Josep M. Milà, comte de Montseny.

Mancomunitat de Catalunya. Un menjador de la Casa Provincial de Caritat, fotografiat per Josep Brangolí. Arxiu Nacional de Catalunya. (www.ara.cat). 

Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel.leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

 

Per Llei de l’Estat espanyol, totes les diputacions de les nacions d’Espanya, podien fer el mateix que va fer Catalunya. No ho vàren fer. La Mancomunitat va ser l’única existent a l’Estat espanyol. El projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo, va significar la desaparició de les mancomunitats de diputacions. Sempre contra Catalunya.

Enric Prat de la Riba va impulsar la creació, el 6 d’abril de 1914, de la Mancomunitat de Catalunya de la qual en va ser el primer president fins a la seva mort. (Imatge: www.artehistoria.jcyl.es).

Sempre contra Catalunya -Espanya contra Catalunya- després i ara, o com ho anomenarien això? Els ciutadans de la nació catalana ja no poden esperar més. Per aquest motiu proclamen la seva aspiració democràtica de fer ús del sagrat dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre de 2014. És una aspiració de llibertat i democràcia que expressen 7.563.603 ciutadans de Catalunya. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de video següent:http://youtu.be/oEhhpOVt_44

*************************************************************************

 

El Deure i la

Glòria

 

<<Els instituts de formació de professorat finançats per la llei d’educació per la Defensa Nacional ja no funcionen en els col.legis que es neguen a acceptar estudiants de color, i això ha dut com a resultat el que cert nombre d’institucions obrin les seves portes de forma voluntària als sol.licitants negres. Per tant, recomano un programa d’ajuda federal tècnica i financera per ajudar als districtes escolars en el procés d’integració d’acord amb la Constitució>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrès, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

 

Little Rock, Any 1959

Manifestació a favor de la segregació racial a les escoles

(Imatge: es.wikipedia.org)

28 Agost 1963

Marxa per la llibertat. Memorial Lincoln a Washington, D.C.

(Imatge: www.lefigaro.fr)

 

<<La Comissió de Drets Civils, establerta per la llei de Drets Civils del 1957, porta treballant més de cinc anys, i les seves activitats acabaran, d’acord amb la llei, el dia 30 de novembre de 1963. Durant aquest temps ha complert perfectament amb el seu mandat…Els informes de la Comissió i altres recomanacions han proporcionat la base per dur a terme una acció reparadora tant per part del Congrés com pel poder executiu…Però la Comissió es troba en aquests moments en condicions de proporcionar a la nació serveis fins i tot més útils. Puix que més comunitats mostren el seu desig de fer front amb absoluta sinceritat als seus problemes de discriminació racial, existeix encara la necessitat d’una ajuda experta i guia en el disseny de programes relacionats amb el progrés dels drets civils…>>.

<<Per tant, recomano que el Congrés autoritzi a la Comissió de Drets Civils a servir en funció de Comunió de Drets Civils, per proporcionar informació, consell i ajuda tècnica a qualsevol organisme que així ho sol.liciti, ja siguin organismes privats o públics; que amb l’objecte de complir amb aquestes noves responsabilitats, sigui autoritzada la Comissió per concentrar les seves activitats sobre aquells problemes que necessiten més atenció en tal terreny; i que la vida de la Comissió es prolongui durant un període de, al menys, quatre anys més>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

Vuit dies abans de finalitzar el plaç de les activitats de la Comissió de Drets Civils dels Estats Units, el 22 novembre 1963, el President John F.Kennedy va ser assassinat a Dallas (Texas) en un complot organitzat dintre les operacions encobertes de la CIA, amb la col.laboració d’un grup de la Màfia i de part de la policia de Dallas, així com amb l’encobriment i el silenci còmplice del director de l’FBI. Cinquanta anys després, els assassins del covard i repugnant magnicidi, encara no han estat jutjats i comdemnats.

En l’actualitat, la Comissió de Drets Civils segueix desenvolupant les seves activitats. 

 

(Imatge: www.ebay.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/nxBFR6ifb7s

 

*****************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- I això ens hauria de servir -dit sigui de passada- per veure com és d’improductiva a la llarga la pretensió d’estructurar unes històries nacionals de les cultures d’èpoques anteriors a la formació de les nacions modernes o com és de fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d’humanisme, començant naturalment pels mateixos senyors savis filòlegs del segle XV. Ulisses 11.

Pàgina de ‘Tirant lo Blanc’, novel.la escrita pel valencià Joanot Martorell i editada per primera vegada a València l’any 1490. (Imatge: www.xtec.cat).

 

* LA PREGUNTA.- Des de quines tres fases es pot abordar l’humanisme català?

* LA CITACIÓ.- “El poble és com l’aigua; l’exèrcit, com el verí”. Mao Zedong.

(Imatge: www.karismedia.com)

*****************************************************************************

 

Els colors del món

(Imatge: abcnews.go.com)

A few questions for Edward Snowden, WikiLeaks and ‘The Washignton Post’

 

* Aproximadamente una hora antes de la llegada de la comitiva del presidente Kennedy, Jack Ruby, el hombre que después mató a Lee Oswald, fue visto en el montículo de hierba dejando a un hombre que llevaba un rifle en una maleta. La declaración de Julia Ann Mercer, testigo de estos hechos, fue alterada por el FBI para que pareciera que ella no pudo identificar a Ruby como el hombre en cuestión. La manipulación fraudulenta no ha sido jamás corraborada o desmentida por el Gobierno federal. ( Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* Durante más de cinco años, la película del asesinato filmada por el testigo presencial Abraham Zapruder fue ocultada al público y guardada bajo llave en un baúl de la revista ‘Life’. Esta imagen en un movimiento muestra como Kennedy sufre un violento impacto que lo lanza hacia atrás, prueba evidente de que fue atacado por un rifle disparado desde delante. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* En el día de su detención, Lee Oswald fue sometido a la prueba del nitrato, cuyo resultado indicó que no había disparado un rifle en las veinticuatro horas anteriores. Este hecho fue mantenido en secreto por el Gobierno federal y por la policía de Dallas durante diez meses. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

(Imatge: www.siberstudios.tv – Photographer Mary Moorman)

*****************************************