Imatges aèries de la gegantesca ‘V’ de la Diada Nacional de Catalunya, 11 Setembre 2014. 

1.800.000 persones

(Imatge: video.publico.es)

Catalunya, nació mil.lenària i mostra de democràcia i solidaritat exemplar. El gravíssim conflicte amb el ‘Partido Popular’ des de l’any 2006, cada vegada és més gran i difícil de resoldre. El president Artur Mas ja ha anat vàries vegades a Madrid, a La Moncloa, per parlar, dialogar, presentar una plataforma amb 21 punts per intentar resoldre mitjançant un grup de treball i de diàleg. Però res. Immobilisme i mediocritat total per part del govern del ‘Partido Popular’. Això sí, de manera puntual cobren cada mes uns sous considerables, abundants i amb les pagues extres que, per cert, els funcionaris de Catalunya no cobren des de l’any 2012. Trist paper el del president Rajoy i l’Administració del ‘Partido Popular’ en una Espanya, nació de nacions, en el segle XXI. Els espanyols ho hauran de tenir ben present a les properes eleccions autonòmiques i generals. 

(Imatge:www.omnium.cat)

 

És la gran diferència entre una veritable democràcia, <<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>> i una democràcia a ‘l’espanyola’. És la gran diferència entre un veritable Estat autonòmic constitucional i un Estat autonòmic de “pantomima”. Aquest darrer és el que vol imposar el ‘Partido Popular’, mitjançant una cascada de decrets llei i un intervencionisme constant fora de lloc i de temps. Un Estat autonòmic constitucional, però, sense autonomies. Això ho podran fer a les ‘regiones’ espanyoles governades per ‘Partido Popular’, amb poder absolut, i que mai havien estat ni demanat ser autonomies. Però no amb Catalunya que és una nació mil.lenària, que ja l’any 1914 va començar a treballar, d’una manera exemplar, per una Mancomunitat-Estat -dissolta l’any 1925 per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera-, l’Estatut d’Autonomia del 1932 -derogat per la dictadura del general Franco-, i l’actual autonomia històrica i constitucional que el govern central del ‘Partido Popular’, dreta radical, centralista i nacionalista espanyol amb poder absolut, vol convertir en una pallassada. I els 7.500.000 ciutadans de Catalunya, diuen ‘no’.

 

Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat

L’Escola Superior d’Agricultura, a la Mancomunitat de Catalunya. 100 anys. (Imatge: www.cugat.cat)

100 anys de la Mancomunitat de Catalunya, dissolta l’any 1925, per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Sempre contra Catalunya. (Imatge: www.centroeuropeo.es).

I diuen ‘no’, també, a favor d’un gran autonomisme federal que impulsi a les nacions d’Espanya constretes i amargades, cap a un camí de progrés social i económic que les situï en els primers llocs d’Europa. Per elles mateixes i per la força i voluntat dels seus ciutadans, no per deixar-ho sempre en mans del govern de Madrid i del papà Estat. Constitueix un desequilibri econòmic d’envergadura el fet de que de les 17 Comunitats Autònomes, només 5 aporten més diners del que reben i les altres 12, reben més del que aporten. Espanya no pot funcionar d’aquesta manera, la Comunitat Europea tampoc. Quin pla de ruta han traçat els governs d’aquestes 12 Comunitats Autònomes perquè aquest desequilibri comenci a minvar? Quin pla de ruta ha traçat l’Administració del president Rajoy, tan intervencionista amb la Catalunya pagadora que és la que més aporta al PIB espanyol amb gairebé un 20%? 

(Imatge:www.stopespoli.cat)

 

Milions de ciutadans, davant d’Espanya, Europa i el món ja han dit ‘no’ en el decurs de les manifestacions amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, així, també, el Govern de la Generalitat i el Parlament ho han expressat i reiterat davant el Govern central del ‘Partido Popular’, al Congrés dels Diputats i el Senat. Des de l’any 2006 que Catalunya clama contra el menyspreu i maltractament de la seva autonomia, com a conseqüència de la campanya per tot el territori espanyol en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Para ir contra Catalunya” deien a la premsa alguns espanyols. Posteriorment, el boicot contra els productes catalans que encara perdura en molts llocs. Qui malmet la convivència a Espanya nació de nacions? Qui amenaça la unitat d’Espanya? No ho fa el partit polític que va organitzar aquesta campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Ah! i una altra campanya per part del ‘Partido Popular’ perquè Gas Natural -transacció econòmica normal dintre la lliure empresa- adquirís Endesa, empresa que mitjançant Fecsa ja havia estat catalana i on gran part dels seus clients ja són a Catalunya. Doncs, no! “Antes alemana que catalana” i, ara, resulta que està controlada -92% del seu capital- per l’empresa italiana Enhel. 

Però el pitjor de tot és quan el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya ,i, així, una vegada convertir en Llei Orgànica, d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. I com és possible que aquest Tribunal admetés a tràmit un recurs contra una Llei Orgànica, d’obligat compliment, i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya? Quatre anys, del 2006 al 2010, per emetre una sentència i retallament de l’Estatut. Aquesta sí, aquesta no i, així, durant quatre anys. Va donar la sensació i milions de ciutadans de Catalunya encara així ho creuen, que formen part d’una classe inferior. Estatut ‘referendat’ i després ‘retallat’. 

 

(Imatge: carlesmiquelfauro.wordpress.com)

Una part de la Diada Nacional de Catalunya, 2014

(Imatge: www.sepuedevivirmejor.com)

Això sí, acceptats i bons per aportar cada any 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un ofec econòmic i social evident.

 Intervencionisme ofegador

 

Abans del govern del ‘Partido Popular’ i en el decurs dels anys de democràcia, res de tot això havia passat mai. Què els passa als dirigents i governants de Madrid? Però el pitjor de tot és que posteriorment al retallament de l’Estatut d’Autonomia i, un cop el ‘Partido Popular’ arribat al govern de Madrid, practiquen un intervencionisme ofegador en contra de l’autonomia de Catalunya, més retallades encara -injustícia social- si tenim en compte el 7,5% del PIB català que representen milions que ja surten i no tenen retorn; un atac sense precedents contra la immersió lingüística que tants bons resultats està donant per l’aprenentatge del català i del castellà, només cal veure els resultats de la selectivitat d’aquest any en la qual 323 joves han obtingut una nota igual o superior a 9. Així com una involució constant contra les estructures econòmiques i socials de la nació catalana que és la que més aporta al total del PIB espanyol, gairebé un 20%.

Equivocació força greu

Els dirigents del ‘Partido Popular’ s’han equivocat de manera força greu amb Catalunya i no han fet res per arribar al raciocini i a l’enteniment. Només amenaçar, amenaçar i més amenaçar. El resultat: 7.500.000 ciutadans volen anar a les urnes per contestar a dos preguntes en la consulta del proper 9 de novembre, Sant Teodor: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

El poble espanyol i els nostres germans en història, llengua i cultura dels Països Catalans, hauran de comprovar, sentir, escoltar, veure i llegir que està passant a Catalunya des de l’any 2006 en el que de manera innecessària, injusta i només per golafreria electoral, el ‘Partido Popular’ va portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ‘referendat’ pel poble, davant un Tribunal Constitucional ‘no renovat’.

Ja ho diu el prestigiós diari britànic i financer ‘Financial Times’: “la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”.

Vinguin a Catalunya i preguntin a la gent, al poble, als 7.500.000 ciutadans de la nació catalana, qui -des de l’any 2006- van fer, han fet i fan més per fomentar els separatistes i els separadors? Qui, des de l’any 2006, van fer, han fet i fan més per perjudicar la unitat d’Espanya? Vinguin a Catalunya i preguntin al poble treballador, solidari, dialogant, pacífic i amb un gran amor per la llibertat i la democràcia.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 discurs-dArtur-Mas-Diada_3_1209509052.html

———————————————————————————————————–

  

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<…Primer examinem la nostra actitud cap a la mateixa pau. Masses dels nostres pensen que és cosa impossible. Masses pensen que és irreal. Però aquesta és una creença derrotista i perillosa. Porta a la conclusió de que la guerra és inevitable, de que la Humanitat està condemnada, i de que estem dominats per forces que no podem controlar…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

13 maig 1961

John F.Kennedy subscriu ‘l’Aliança pel Progrés’, una aliança per la pau.

(Imatge: www.banrepcultural.org)

 

<<La pau del món no exigeix que cada home estimi al seu pròxim; només que ambdós visquin junts, tolerant-se mútuament, sometent les seves disputes a un aconduïment just i pacífic>>. (JFK).

 

Pau, Paz, Peace

<<…En lloc d’això, enfoquem el problema cap a l’assoliment d’una pau més pràctica i duradora, basada no en una sobtada revolució de la naturalesa humana, sinó en una gradual evolució de les institucions humanes, en una sèrie d’accions concretes i d’acords efectius que resultin en benefici de tots els interessats. No hi ha una clau que obri les portes d’aquesta pau, ni tampoc existeix una fórmula màgica que puguin adoptar una o dos nacions. La veritable pau deu ser el producte dels esforços de moltes nacions, la suma de molts actes. Deu ser dinàmica, no estàtica, canviant constantment per fer front a les necessitats de cada nova generació. Ja que la pau no és més que un procés, una forma de resoldre problemes>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

ZhmamM5Kt68

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

  <<Llibertat>>, <<germà>>, <<agermanar-se>>

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La paraula <<llibertat>> apareixia amb insistència en les reclamacions dels menestrals i ha d’ésser interpretada com a sinònim de participació en el govern i d’aportació liberal del tribut, això és, segons pròpia voluntat i a través d’un govern propi elegit per la comunitat. Per a la lluita contra gentilhomes i mascarats calia unir esforços, <<agermanar-se>>. El tractament entre els rebels era el de <<germà>>. La germania era considerada cosa santa, el millor succés d’ençà de la mort de Jesucrist. (Ulisses, 11).

 

* LA PREGUNTA.- Entre els agermanats glatia un esperit de croada?

 

* LA CITACIÓ.- “L’últim grau de perversitat és fer servir les lleis per la injustícia”. Voltaire.

 (Imatge: akifrases.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

 

(Imatge: www.elpuntavui.cat)

 

Desplagament a la plaça de la Plana a Badalona (Catalònia) una lona gegant on es llegia “Mr. President , Catalans vote freedom”, dirigida al president nord-americà Barack Obama. 

 

———————————————————-

‘Fals culpable’, ‘The Wrong Man’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per Alfred Hitchcock i estrenada l’any 1957. (Imatge: johannes-esculpiendoeltiempo.blogspot.com).

 

Manny és un músic de jazz novaiorquès que gaudeix d’una plàcida vida juntament amb la seva dona Rose i els seus dos fills petits. En la seva visita a una asseguradora, una treballadora el confon amb un lladre que havia robat allà dies abans i ho denuncia a la policia. En aquest moment comença la seva angoixant odissea, és detingut i acusat d’una sèrie de furts perpetrats al barri, i tots els testimonis i les proves cal.ligràfiques corroboren la seva culpabilitat. Després de sortir sota fiança, intentarà demostrar la seva innocència fins que la seva esposa pateix una crisi i és internada en un psiquiàtric…(De Viquipèdia).

Direcció: Alfred Hitchcock. Guió: Maxwell Anderson, Angus MacPhail. Música: Bernard Herrmann. Fotografia: Robert Burks. Muntatge: George Tomasini. Protagonistes: Henry Fonda, Vera Miles, Anthony Quayle…

——————–

‘Fals culpable’,i, el cas Pujol, fiscal i personal, no rebaixarà l’independentisme atiat pel ‘Partido Popular’

 

La guerra ‘incivil’ espanyola -més d’un milió de morts- i l’altra posterior dictadura del general Franco -Espanya, nació de nacions constretes i amargades, és testimoni històric de continuades dictadures i governs totalitaris- i va ser l’origen, entre una cascada de barbaritats humanes, socials i econòmiques -ni Europa volia a Espanya com a membre de la seva Comunitat- d’una emigració constant i massiva cap a la nació catalana. Els Països Catalans reberen -anys 1920 a 1970 i amb tres dictadures- l’allau immigratòria més gran de la seva història, estimable a 2 milions de persones. <<La dura postguerra igualment, portaria a Catalunya població d’arreu d’Espanya. Així va succeir durant la dècada dels seixanta i dels setanta, quan l’arribada d’andalusos, extremenys o gallecs va ser explosiva des d’un punt de vista demogràfic i va generar, més endavant, problemàtiques al voltant de l’especulació del sòl, la vivenda, la discriminació laboral, la integració sociocultural, etc.>>. (Roca Umbert).

Van deixar enrere part de les seves vides, empentats per les miserables dictadures espanyoles. A Catalunya van trobar una gran porta oberta per treballar dur i refer les vides de les seves famílies. Vàren trobar acolliment i dignitat en una nació catalana que lluitava i encara lluita, per trobar el seu volgut i veritable progrés com a poble i com a nació lliure. Van treballar molt per Catalunya i tots hem anat endavant. Els seus fills i nets i amb igualtat d’oportunitats estudien i parlen en català i castellà, mitjançant l’eficàcia i exemplar immersió lingüística lloada per les institucions europeas. Avui, mentre cada any, 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central i la nació catalana pateix un greu ofec social, econòmic i d’un brutal intervencionisme sobre l’autonomia constitucional, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a les urnes per la consulta del proper 9 de novembre. Serà una consulta legal, amparada per el projecte de Llei de Consultes que ja ha estat revisada per el Consell de Garanties Estatuàries, i que aquest setembre serà aprovada pel Parlament de Catalunya. Només, dues preguntes: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

Als Estats Units d’Amèrica amb cinquanta Estats federals que formen una nació federal i que també són Estat, faria esclafir a riure aquestes dues preguntes. 

(Imatge: www.alibri.es)

Els dirigents del règim franquista i feixista del general Franco podien haver ajudat a aquells ciutadans espanyols, a aquelles persones, a aquelles famílies, a aquells pobles a trobar feina digna mitjançant el desenvolupament econòmic i social de les seves terres. Però, no, les dictadures no són per això. En aquest cas de la immigració de tants i tants ciutadans espanyols cap a la nació catalana que, al no fer res els dirigents de la dictadura, van afavorir aquesta immigració al menys durant molts anys. Així pretenien aconseguir que aquesta gegantina onada migratòria cap a Catalunya, diluís, esborrés, ofegués, fes desaparèixer el catalanisme humà, social i polític. Barrejar-se per bandejar les aspiracions immemorials del poble català i prohibint la llengua catalana i el seu ensenyament. Es tractava de convertir l’idioma de la mil.lenària nació catalana, en un simple esdeveniment cultural i folclorista. Esborrar del mapa un dels signes més forts de la identitat de Catalunya. Ni amb una dictadura ferotge ho van aconseguir.

 

 

(Imatge: joaquimverdaguer.blogspot.com)

 

(Imatge: carlesmiquelfauro.wordpress.com)

 

 

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

En els temps actuals i després de 38 anys d’un règim de monarquia parlamentaria, amb una democràcia jove i amb unes Autonomies constitucionals algunes de les quals ja ho eren abans de la guerra ‘incivil’, ha esdevingut, ara, en els darrers 9 anys i, principalment, des de l’inici de l’any 2011 del govern del ‘Partido Popular’, en una democràcia a ‘l’espanyola’ i de baixa qualitat. Ho veiem amb el furibund antiautonomisme d’aquest partit polític que no ha deixat de pataquejar de manera constant, l’Autonomia constitucional de Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia. Un intervencionisme desmesurat i totalment innecessari per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.

Els fets injusts i innecessaris són com són. Històrics per testimoni. La prèdica des del púlpit és com és. No seran diferents, aquests fets, ni després de que l’infern es congeli. I a fe de Déu que jamai es congelarà. Fets com el de llançar una campanya per tot el territori d’Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Fets com el de, un cop convertit en Llei Orgànica, d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. Tampoc es pot oblidar el boicot contra els productes catalans, que encara perdura en segons quins llocs.

Dirigents del ‘Partido Popular’ blasmen contínuament en les seves prèdiques  furioses contra el senyor Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys. Utilitzen les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal i familiar va oferir l’expresident, per menysprear l’autonomia i anar contra el procés democràtic obert perquè els ciutadans de Catalunya puguin expressar les seves aspiracions com a poble i com a nació. Procés atiat des de l’any 2006 pels dirigents del ‘Partido Popular’ i que cada dia és més expansiu. Sembla, que els dirigents d’aquest partit nacionalista espanyol, ja han investigat, acusat, jutjat i gairebé condemnat al expresident Jordi Pujol i Soley. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut, ara, independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són?

Cristóbal Montoro Romero (Jaén, Andalusia, 1950)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, només més llenya al foc

(Imatge: vozpopuli.com)

María Dolores Cospedal García (Madrid, 13 desembre 1965)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.elmundo.es)

Soraya Sáenz de Santamaría Antón (Valladolid, 10 juny 1971)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.directe.cat)

Alícia Sánchez- Camacho Pérez (Barcelona, 22 abril 1967)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.tarragona21.com)

Pel que fa a alguns dirigents del ‘Partido Popular’ que en els seus discursos i declaracions dels darrers dies -milions de ciutadans de la nació catalana ho veuen constantment-, dóna la sensació que han perdut els papers, la direcció i el rumb. Europa entera ha quedat estupefacta. I vénen a Catalunya a dir-ho. Més llenya al foc. Més voler fer veure les coses de l’inrevés. Després del gravíssim conflicte obert, l’any 2006, pel recurs presentat al Tribunal Constitucional, no renovat, contra la Lley Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya,  cap solució a les problemàtiques exposades per Catalunya. Això sí, 16.000 milions -un 7,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central. Pagar i més pagar, sí; solucions cap. Amb els altíssims emoluments que cobren puntualment cada mes els dirigents i governants del ‘Partido Popular’, encara no s’ha format un grup de treball per tractar i donar solució als 21 punts de la plataforma que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer a les mans del president espanyol Mariano Rajoy, en la seva darrera entrevista a la Moncloa?  Solucions, quines solucions?

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

E01iO2LluTo

 VYN3vFYQGoU

***************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Aquesta tarda, després d’una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, es va requerir la presència  de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat perquè complissin la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nord d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrès, però, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres>>.

(President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Wilma Rudolph, 1961. Rebuda a la Casa Blanca. Wilma Rudolph, acompanyada per la seva mare, parla amb el president John F.Kennedy i el vicepresident Lyndon Johnson. (Imatge: mujeres-riot.webcindario.com).

Mississipi, 1962

 

In this October 2, 1962, file photo, James Meredith, center with briefcase, is escorted to the University of Mississipí campus in Oxford. (Imatge: www.americanprogress.org).

 

 An illlustrated History of Race Relations in America. Students are doused with beverages and condiments during  a sit-in (Jackson, Mississipí, 1963). (Imatge: tsutpen.blogspot.com).

 

Ferguson, 2014

 

 

Michael Brown’s family bid farewel to the 18-year-old with gospel hymns and fiery orations that rocked a packed Baptist church. FAREWELL. The casket of Michael Brown is taken out of the church during the funeral services for Michael Brown at the Friendly Temple Missionary Baptist Church, St Louis, Missouri, USA, 25 August . Robert Cohen/Pool/EPA. (Imatge: www.rappler.com).

 

<<Les ordres del tribunal en el cas Meredith estan començant a ser complertes. El senyor James Meredith resideix ja dintre del recinte de la Universitat de Mississipí>>.

<<Això s’ha aconseguit sense l’ús de la Guàrdia Nacional o altra classe de tropes. I és d’esperar que, en el futur, els funcionaris federals i els oficials encarregats de fer complir les lleis a l’Estat de Mississipí, podran tornar a les seves activitats normals amb plena confiança amb l’integritat de la llei nord-americana…>>

<<En aquest cas, en el que fins fa molt poc el Govern dels Estats Units no s’ha vist implicat, el senyor Meredith va presentar personalment una denúncia particular davant el tribunal federal contra aquells que tractaven de negar-li l’ingrés a la Universitat. Quan van ser desafiades les ordres judicials, i aquells que van intentar el seu compliment vàren ser amenaçats amb l’arrest i la violència, el tribunal federal d’Apel.lació dels Estats Units, format pel jutge-president Tuttle, de Geòrgia; jutge Hutcheson, de Texas; jutge Rives, d’Alabama; jutge Jones, de Florida; jutge Brown, de Texes; jutge Wisdom, de Lousiana; jutge Girwin, d’Alabama; i jutge Bell, de Geòrgia, va establir amb absoluta claritat que el compliment de les seves ordres era obligació que devia complir el Govern dels Estats Units…>>.

  (President John F.Kennedy, Discurs televisat a la nació, La Casa Blanca, Washigton, D.C.,30 setembre 1962).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:

Mn4M8wmoPto

 

TTGHLdr-iak

***********************************************

Suárez

 

<<Per una Espanya d’estructures franquistes aquest Suárez primer ministre és considerat un perill, però es tracta d’un perill calculat>>. (L’Europeo).

 El president Adolfo Suárez, i els caps de partit i diputats Santiago Carrillo i Felipe González. (Imatge: www.expansion.com).

 

 

Sorprenderse por la nominación de Adolfo Suárez (43 años) como primer ministro español significa no tener en cuenta estos datos: 1) que Franco murió en su lecho a los 83 años, sin que nadie hubiese intentado abatirlo; 2) que el retorno a la monarquía sobrevino según la modalidad estudiada por Franco, y que en el trono se sentó un rey, Juan Carlos, preparado por Franco para desempeñar tal papel; 3) que todas las estructuras básicas permanecen desde el tiempo de Franco y, por tanto, el poder político, económico e industrial continúa en manos de quienes lo conquistaron y recibieron en época de Franco.

¿Qué significa esto? Que la España oficial es franquista, que su inserción en el área democrática es muy lenta, y que la oposición no puede pretender que quienes detentan el poder, es decir, los franquistas, lo abandonen por su propia voluntad. El socialista Morodo, antes de morir Franco, decía que los demócratas podían hacer saltar el Régimen bloqueando el país con una huelga general. En espera de esta huelga general, España tiene un primer ministro joven, amigo del rey y del Opus Dei, de quien aun sus enemigos opinan que es inteligente y aguerrido, y que el 6 de junio hizo aceptar a las Cortes el proyecto de legalizar los partidos políticos. Para una España de estructuras franquistas este Suárez primer ministro es considerado un peligro, pero se trata de un peligro calculado. (L’Europeo).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

VkILq8ndCew

******************************************************************************************

Els colors del món

Desenes de persones van desplegar, davant el Monestir de Montserrat, un gran mosaic amb la imatge del papa Francesc. L’objectiu ha estat defensar el dret a decidir i donar a conèixer perquè els catalans votaran el proper 9 de novembre, Sant Teodor. Entre els murals realitzats ha destacat el destinat a Barack Obama, president dels Estats Units d’Amèrica.  

(Imatge: dbalears.cat) A.G./Reuters

 **************************************************************

‘Perversitat’, de Fritz Lang

(Imatge: www.canaltcm.com)

‘Perversitat’, ‘Scarlet Street’ pel-lícula estatunidenca dirigida l’any 1945 per Fritz Lang. És un ‘remake’ de ‘La golfa’ que va realitzar Jean Renoir el 1931. El guionista, Dudley Nichols, va adaptar l’obra de Georges de la Fouchardière traslladant l’acció de París a Nova York. Sobre la pel.lícula, Gustau Moreno escriu que “és la crònica d’una humiliació terrible, així com dels processos psicològics que fan que les persones ens deixem autosuggestionar pels nostres desitjos. Cross (Edward G. Robinson) no veu que la noia s’està aprofitant descaradament de la seua bondat, de la mateixa manera que és incapaç de deixar la seua dona perquè ja s’ha acostumat a no viure sol….Potser l’escena més humiliant, en què més ens compadim del seu destí, és quan Christopher Cross discuteix amb Kitty i per calmar-la s’ofereix a pintar-li les ungles dels peus. Un pintor de quadres del seu talent, pintant les ungles d’una dona dolenta, que somriu sota el nas quan aconsegueix que Cross es posi de genolls, totalment rendit als seus peus. (De Viquipèdia).

Direcció: Fritz Lang. Guió: Dudley Nichols. Fotografia: Milton R. Krasner. Muntatge: Arthur Hilton. Protagonistes: Edward G. Robinson, Joan Bennet, Dan Duryea…

*******************

El fracàs total i absolut del ‘Partido Popular’, davant les aspiracions democràtiques de Catalunya

 

“Penso que aquest escenari no es produirà” va asseverar el portaveu del ‘Partido Popular’ al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso, en relació a la celebració per part dels 7.500.000 ciutadans de la nació catalana, de la consulta del proper dia 9 de novembre, Sant Teodor. No es tracta de la consulta del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. No es tracta de la consulta del partit polític ‘Convergència i Unió’. No es tracta de la consulta del representant Oriol Junqueras, ni, del partit polític ‘Esquerra Republicana de Catalunya’. No es tracta de la consulta del representant Joan Herrera, ni, del partit polític ‘Iniciativa per Catalunya Verds’, així, com altres representants de partits polítics prohibits no fa ni 40 anys per la dictadura del general Franco. Les dictadures, l’autoritarisme i el poder absolut són una tragèdia constant en la història d’Espanya nació de nacions constretes i amargades. El fet de la llibertat d’expressió i de la grandesa democràtica d’un dret humà com és l’anunciada consulta del 9-N a la Catalunya ‘pagadora’ -aporta molts més diners dels que rep i això és causa d’un greu ofec econòmic i social- correspon al desitg i aspiracions dels seus 7.500.000 ciutadans. Desitg i aspiracions del poble, no dels seus governants que no governaran pas sempre. Ah! i no es pensin, tampoc és la consulta de l’expresident Jordi Pujol; ell és un independentista més dels milions que la política intervencionista i antiautonomista del ‘Partido Popular’ ha aconseguit plantar a la nació catalana.

 

No, no, no es tracta pas de la consulta del president Artur Mas. Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble.

(Imatge: www.directe.cat)

 

El senyor Alfonso Alonso insisteix en relació a la consulta en idees com que “no cap” en temes legals ni constitucionals. Ja ho crec que cap en temes legals i constitucionals! Així funcionen les veritables democràcies, no una democràcia a ‘l’espanyola’. Que quedi ben clar: Catalunya és una autonomia constitucional i, una veritable autonomia, -per això es traballa i es paguen molts imposts- és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis, així com la defensa dels principis de l’autonomia política i administrativa.

No, no, no es tracta de la seva consulta

(Imatge: www.eldiario.es)

Ben aviat, els ciutadans de Catalunya tindran una Llei de Consultes, el qual projecte ha estat revisat pel Consell de Garanties Estatuàries i que rebrà el suport majoritari del Parlament de Catalunya. És de desitjar que també l’actual Tribunal Constitucional, una vegada estudiada i revisada la Llei, farà el mateix. Que no passi, valga’m Déu!, com en les continuades sentències dels anys 2006 al 2010 amb el Tribunal Constitucional ‘no renovat’ i que va ser l’origen i la causa de la situació actual entre Catalunya, Espanya i després a l’oposició del ‘Partido Popular’ i, l’actual govern de dretes radical -la dreta mai ha sabut governar a Espanya-, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Ja ho va dir el prestigiós diari britànic i financer ‘Financial Times’: la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar els catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominals al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”. “Més que liderar la seva gent, Artur Mas està sent liderat pel poble, i Rajoy l’ha arraconat entre l’espasa i la paret a l’insistir que la constitució post-Franco, que consagra la indissoluble unitat d’Espanya, és immutable”, avisa el ‘Financial Times’. El rotatiu assegura que d’acord amb les enquestes, els catalans prefereixen “més autogovern, incloent més autonomia fiscal, però aniran per sí sols si l’única alternativa és ‘l’status quo’ que el govern Rajoy està reduint”.

Més clar encara. Segons el ‘Financial Times’, les coses “no havien d’anar així”. “Els polítics dels dos bàndols d’aquest creixent abisme han de convertir-se en homes d’Estat per evitar que el que és un problema d’arrel política es converteixi en un problema que amenaci el propi Estat”.

 Ells sí volen anar a la consulta del proper 9 de novembre, Sant Teodor

Barcelona, vista aèria de la manifestació de la Diada del 2012

(Imatge: www.ara.cat – Cèlia Atset)

 

I no és ser home d’Estat, llançar una campanya per tot el territori d’Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Així, no és ser home d’Estat, una vegada convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. Tampoc es pot oblidar el boicot contra els productes catalans, que encara perdura en segons quins llocs.

Aznar signa, acompanyat d’Acebes i Aguirre, en la campanya del ‘Partido Popular’ contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, transcorreguts 9 anys i com que les coses s’han fet ‘tant i tant bé’ per part del PP amb relació a Catalunya, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar en la consulta del proper 9 de novembre. (Imatge: www.elmundo.es).

Abril 2006. Mariano Rajoy entrega, en el Congrés dels Diputats, les signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar a la consulta del 9 de novembre. (Imatge: www.publico.es).

Quatre anys, del 2006 al 2010, per emetre una sentència i retallament de l’Estatut. Aquesta sí, aquesta no i, així, durant quatre anys. Va donar la sensació i milions de ciutadans de Catalunya encara així ho creuen, que formen part d’una classe inferior. Estatut ‘referendat’ i després ‘retallat’. Això sí, acceptats i bons per aportar cada any 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- procedents dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del govern central. Un ofec econòmic i social evident. Això no correspon a una correcte política d’homes d’Estat.

Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaria,en el Registre General del Tribunal Constitucional, on van presentar el recurs contra la Llei Orgànica d’obligat compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ara, transcorreguts nou anys, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen anar a votar a la consulta democràtica del 9 de novembre. (Imatge: elpais.com).

Però el pitjor de tot és que posteriorment al retallament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, un cop el ‘Partido Popular’ arribat al govern de Madrid, practiquen un intervencionisme ofegador en contra de l’autonomia de Catalunya, més retallades encara -injustícia social- si tenim en compte el 7,5% del PIB català que representen milions que ja surten i no tenen retorn; un atac sense precedents contra la immersió lingüística que tants bons resultats està donant per l’aprenentatge del català i del castellà, només cal veure els resultats de la selectivitat d’aquest any en la qual 323 joves han obtingut una nota igual o superior a 9; així com una involució constant contra les estructures econòmiques i socials de la nació catalana que és la que més aporta al total del PIB espanyol, gairebé un 20%.

Els dirigents del ‘Partido Popular’ s’han equivocat de manera força greu amb Catalunya i no han fet res per arribar al raciocini i a l’enteniment. Només amenaçar, amenaçar i més amenaçar. El resultat: 7.500.000 ciutadans volen anar a les urnes per contestar a dos preguntes en la consulta del proper 9 de Novembre, Sant Teodor: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

 

 

Dirigents del ‘Partido Popular’, més, més i més llenya al foc. Cap mostra, cap signe, cap esforç d’enteniment, entesa, avinença amb la mil.lenària nació catalana. Amb la Catalunya ‘pagadora’ que contribueix gairebé amb el 20% del PIB espanyol. (Imatge: www.publico.es).

La dreta radical mai ha sabut governar a Espanya

És evident que per a moltíssims ciutadans d’Espanya, Catalunya, Europa i el món, haver arribat a aquesta situació representa un fracàs tota i absolut pels dirigents i governants del ‘Partido Popular’. La dreta radical mai ha sabut governar a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Ho hauran de notar a les properes eleccions autonòmiques i generals.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 RLiUqBAqJ7I

VlA621hIEkQ

*********************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Birmingham, Alabama, 1963

 

 

(Imatge: en.vikipedia.org)

(Imatge: reimaginerpe.org)

 

(Imatge: evresourcesite.wikispaces.com)

 

 

(Imatges: www.aurn.com)

 

(Imatges: www.vcdh.virginia.edu)

 

 

(Imatges: engineerofknowledge.blogspot.com)

 

 

(Imatges:abunchofgreenbananas.blogspot.com)

(Imatges: monroegallery.blogspot.com)

 

Ferguson, Missouri, 2014

 

 

 

(Imatges: www.elmundo.es)

 

 

(Imatges: noticias.terra.com)

 

(Imatges: www.telesurtv.net)

 

 

(Imatges: www.rtve.es)

 

 

(Imatges: www.milenio.com)

 

 

(Imatges: www.vivelohoy.com)

 

(Imatges: www.republica.com)

 

<<Han transcorregut cent anys des de que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat dels lligaments de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>>  (President John F.Kennedy, discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington,D.C., 11 juny 1963).

 

 (Imatge: plus.google.com)

 

(Imatge: www.aarp.org)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:

4cSrvqYKQH8

mUVetFq2nok

 

 <<Americans, amics meus tots, aquest és un problema amb el qual ens haurem d’enfrontar en cada ciutat del Nord i del Sud. Avui hi ha negres que no treballen, que romanen aturats en nombre que supera en dos o tres vegades el dels blancs; hi han negres que manquen de la més elemental educació, negres que emigren cap a les grans ciutats, negres que no poden trobar on guanyar-se de forma decent un bocí de pa, negres joves, sense esperances, sense drets, sense poder entrar a menjar en un restaurant o asseure’s davant el taulell d’una cafeteria, ni entrar en un cinema o en un teatre; negres als quals s’els nega aixi mateix el dret a una educació decent o a ingressar en una Universitat de l’Estat per molt preparats que estiguin. Em sembla, amics meus, que aquest és un problema que ens concerneix a tots, no només a presidents, diputats o governadors, sinó a cada ciutadà dels Estats Units>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.-En primer lloc, <<volien justícia>>, és a dir, igualtat de tots els estaments davant la llei i davant les càrregues fiscals. El clam de justícia anava dirigit en especial contra el sistema impositiu municipal. L’ideòleg de la germania Joan Llorenç combatia perquè no existissin sinó imposicions justes i invocava Gènova com a model. El clam dels revoltats barcelonins era <<muyra el mal consell>> i el clam dels gironins , <<visca el rei, fora imposicions e muyra el mal consell>>; <<llibertat, llibertat i fora drets>> era el clam de Mallorca. Per endreçar les imposicions, calia fer part decisiva del govern. (Ulisses, 11).

 

Les Germanies foren tema capdal de la pintura d’història del s. XIX: Els agermanats rebuts pel cardenal Adrià d’Utrecht (1872), de Josep Benlliure i Gil. (Imatge: www.enciclopedia.cat).

* LA PREGUNTA.- Per què la paraula <<llibertat>> apareixia amb insistència en les reclamacions dels menestrals?

* LA CITACIÓ.- “El novel.lista és, sobretot, historiador de la consciència”. Frederic Raphael.

 

(Imatge: www.theomnivore.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Els xinos consideren el més enllà com una nova vida pròspera i feliç. Per això, el color blanc gaudeix de general acceptació en els seus funerals.

(Imatge: www.santamuerteoraciones.com)

 

La mort es relaciona amb diferents colors en diferents països. A Occident, les persones endolades es vesteixen de negre. A Xina sempre s’ha acceptat el blanc perquè anuncia felicitat i prosperitat a l’altre món. Els gitanos solien cobrir-se de vermell en els funerals perquè simbolitza vida i energia. També els celtes vinculaven el vermell a la mort, però com a signe de desastre imminent. Els musulmans creuen que les ànimes dels justs adquireixen forma d’aus blanques. Aquesta idea es va escampar per Europa a l’Edat Mitjana, i durant segles els parents a un difunt es van vestir de blanc a Anglaterra abans de la introducció del negre. 

Funeral budista a l’Índia

(Imatge: www.blogodisea.com)

***************************************************************

 

 

 

Per què no parlen i fan discursos dels milers de treballadors i de la gent sense feina, a l’atur?

(Imatge: www.fronterad.com)

 

“Les dues coses més importants per viure són la llum del sol i la llet de coco.” (Del film ‘Cowboy de mitjanit’).

‘Cowboy de mitjanit’, ‘Midnight Cowboy’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per John Schlesinger el 1969, basada en l’obra de James Leo Herlihy i portada al cinema mitjançant el guió de Waldo Salt. Música: John Barry. Fotografia: Adam Holender. Oscar a la millor pel.lícula, al millor director, al millor guió. Repartiment: Dustin Hoffman, Jon Voight, Sylvia Miles, John McGiver, Brenda Vaccaro, Jennifer Salt, Paul Benjamin, Paul Morrissey.

 

És el ‘Partido Popular’ qui el dóna -el malson- als catalans des del 2006

 

 És evident per part dels 7.600.000 ciutadans de la nació catalana, d’altres de les nacions d’Espanya i, també, europeus i de l’hemisferi, que la prèdica recent del portaveu del ‘Partido Popular’ al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso, s’ha d’escoltar, llegir, entendre i interpretar al revés. Això -curiós- acostuma a passar amb altres dirigents, de Madrid, de l’esmentat partit polític. També, alguns de Barcelona, tot i que l’actual distància política entre ambdues capitals nacionalistes és a anys llum. No hi ha manera d’entendre’s. Això vindria donat per tractar-se de dues nacions tant diferents: la castellana i la catalana. És evident que aquest fet sociològic -els polítics servidors de l’interès públic haurien d’aprendre sociologia- va augmentar i creixent de forma extensiva des de que el ‘Partido Popular’ -any 2006- després a l’oposició, va fer campanya -electoral- per tot Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per, després, un cop retallat, aprovat, ratificat, ‘referendat’ i ja com a Llei Orgànica d’obligat compliment, portar-lo davant el Tribunal Constitucional no renovat.

(Imatge: blogs.elpunt.cat)

Com és possible que un Tribunal Constitucional ‘no renovat’, pugui modificar una Llei Orgànica, d’obligat compliment, ‘referendada’ pels ciutadans, com és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ja ho diu el prestigiós diari financer ‘Financial Times’ quan reclama “una solució negociada” per a Catalunya. Segons aquest rotatiu, la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar als catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir als seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”.

Un Estatut és molt important perquè prové de les aspiracions històriques i actuals d’un poble. Allò que ha estat, és i vol ser. No tot allò que li volen imposar convertint en una pantomima la seva autonomia. Tot allò que li volen imposar des de l’intervencionisme més agressiu i ofegador per part del Govern central, de Madrid, del ‘Partido Popular’ centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Així, la constant i continuada demanda democràtica per part del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, en són i expressen una prova fefaent. Les constants i continuades manifestacions de milions de ciutadans de Catalunya -expressió democràtica de la voluntat, el desitg i les aspiracions de tot un poble- en són i expressen una prova fefaent.

 (Imatge: www.elblogferoz.com)

Camp Nou – Barcelona – Concert per la llibertat

 

Mentre tots els governs d’Europa ho veuen i ho contemplen amb astorament, l’Administració del president Rajoy s’entesta en no voler trobar cap sortida a la situació que els dirigents del ‘Partido Popular’ van començar a crear l’any 2006.

Escrit lo anterior amb relació al discurs a Cadis del portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso,: “Mas va oferir un somni als catalans i els ha donat un malson”, explicat queda de que no és així, el senyor Alonso segueix la seva prèdica convençut de que la consulta prevista pel 9 de novembre, Sant Teodor, “no arribarà a produir-se”. Escoltin, a la nació catalana són els 7.600.000 ciutadans de Catalunya i europeus els qui decideixen, mitjançant les urnes, el seu futur com a nació i Estat. Ciutadans demòcrates i europeus. A Catalunya és el <<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>, a la Castella del senyor Alonso no ho sé com ho fan i com ho farien en el cas de la Catalunya pagadora. Però, crec, que fa anys que ja ho tindrien solucionat.

 (Imatge: babystockmenorca.com)

Alfonso Alonso, a l’igual d’altres dirigents del ‘Partido Popular’ en els seus discursos, es va referir també a les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal va oferir l’expresident Jordi Pujol, del que va dir que ha viscut molts anys en “la mentida”. Dóna la sensació, doncs, que els dirigents del ‘Partido Popular’ ja han investigat, acusat, deliberat, jutjat i gairebé condemnat al que va ser durant 23 anys Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són? El govern central i dirigents del ‘Partido Popular’ amb tants i tants assessors amb grans estudis i que cobren importants emoluments, no hi han de dir res?

 (Imatge: blogs.elpais.com)

 

El portaveu del PP al Congrés de Diputats considera “necessari” que el Parlament català constitueixi una comissió d’investigació sobre l’assumpte personal de l’expresident Pujol, el qual ja ha manifestat que compareixerà al Parlament de Catalunya quan la cambra legislativa catalana el citi per donar explicacions. Per cert, ara s’ha complert un any d’ençà que els representants del poble a l’oposició en el Congrés dels Diputats, van demanar una comissió d’investigació sobre el ‘caso Bárcenas’. El ‘Partido Popular’ ha frenat per quarta vegada aquesta comissió d’investigació per part del Congrés, per què? On és la transparència democràtica fins al final? La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano sobre el ‘caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentaria, aquestes preguntes hagin estat contestades.

Per quan un col.lecionable amb cromos i per bescanviar els repetits?

 

La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano Rajoy sobre el “caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentària, aquestes preguntes hagin estat contestades. En la foto, Rosa Díez, amb el portaveu del ‘Partido Popular’ en el Congrés, Alfonso Alonso. (Imatge: vozpopuli.com).

Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, a Cadis, va exposar el senyor Alonso que “el govern i el PP sempre han dit llei sí, diàleg, també. Ell (per Mas) ha presentat una plataforma amb 23 punts i es pot parlar de tot -doncs en parlin d’una vegada, home!-  allò que càpiga dins de la llei, respectant el que representem que és un govern central que ha de garantir la igualtat de tots els espanyols en tots els territoris”. Només una pregunta: La trascendental qüestió a prop de la plataforma amb els 23 punts que el president Artur Mas va presentar al president Mariano Rajoy, s’haurà parlat i solucionat d’aquí un any?

Pel que fa a la “llei i la igualtat de tots els espanyols” en tots els territoris, que esmenta Alfonso Alonso, és un tema pel següent ‘post’.

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 

 aWTksCCG9tI

Dwk8W4VS3no

————————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

<<Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home>>.  

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 El líder soviètic Nikita Jruschov, secretàri general del PCUS, i John F.Kennedy, president dels Estats Units, en un diàleg per l’enteniment, el raciocini i la pau. Ho van aconseguir. (Imatge: www.yuriesfera.net).

 

Pau, Paz, Peace

<<Alguns diuen que és inútil parlar de pau mundial, d’ordre mundial, o de desarmament mundial, fins que els dirigents soviètics prenguin una actitud més raonable. Espero que ho facin. Crec que nosaltres podem ajudar-los a que així ho facin. Però també crec que devem tornar a examinar la nostra pròpia actitud, com a individus i com a nació, ja que la nostra actitud és tant essencial com la seva a tal fi. I cada graduat en les escoles d’aquest país, cada ciutadà assenyat que odiï la guerra i desitji la pau, deu començar per examinar-se a si mateix, considerant la seva pròpia actitud cap a les possibilitats de pau, cap a l’Unió Soviètica, cap a el curs de la guerra freda, i cap a la llibertat i pau que disfrutem aquí a casa nostra>>.

 (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 wb8euAwc4aM

 KSssfzsIDlA

***********************************************************************************************

Suárez

 

<<La designació del president i del Gabinet encobreixen, no una crisi de Govern, sinó una trascendental decisió sobre el rumb del Règim>>.  (Darío Valcárcel, ‘El País).

 

Primer Govern del president Adolfo Suárez, 5 de juliol de 1976. (Imatge: fuenterebollo.com).

 

 Una incógnita

 

Los grandes diarios, el ‘New York Times’, el ‘Frankfurter Allgemeine’, los británicos ‘Guardian’ y ‘Times’, o los muy conservadores ‘Figaro’ o ‘Financial Times’, han establecido un balance de la operación Suárez que podría resumirse así: El Joven presidente es un tecnócrata de gran simpatía personal, amplia y elogiable ambición política, viva inteligencia y escasa experiencia en los asuntos de Estado. Debe encuadrarse entre los simpatizantes del ala conservadora del Opus Dei, cuya cabeza visible es López Rodó. El Gobierno formado, con dificultat conocida, por el señor Suárez, tiene dos características: la ausencia de figuras políticas de peso y la coloración <<derecha católica>> que le proporcionan las dos organizaciones confesionales presentes en él.

La designación del presidente y del Gabinete encubren, no una crisis de Gobierno, sino una trascendental decisión sobre el rumbo del Régimen.

Si el Gobierno no quiere ir a remolque de la realidad nacional habrá de abrir inmediatamente el diálogo con las grandes zonas discrepantes de la sociedad: el mundo del trabajo, las regiones, la Universidad, los intelectuales y profesionales, y las áreas mayoritarias de la juventud proletaria, burguesa y eclesial.

La gran prensa occidental termina por hacerse dos preguntas: en qué medida la dirección adoptada por Juan Carlos I aproximará o alejará a España del modelo político occidental. En qué medida esa dirección fomentará el equilibrio o la inestabilidad de la Península Ibérica.

Aunque se hagan acoplamientos diversos, la readaptación de un sistema que sólo pudo funcionar con censura previa, descontrol del gasto público y supresión de las libertades, inquieta más a Occidente que una democracia gradual, pero auténtica. El intento del señor Suárez, con su gabinete de jóvenes tecnócratas, aparece hoy ante Europa y USA como una incógnita. (Darío Valcárcel, ‘El País).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

Jze0LQ-XcYQ

————————————————————————————————————

 Els colors del món

 

 <<Ell ha caigut>>, va quequejar. <<Ha caigut a Borodino>>

 Batalla de Borodino – 1812. Més de 30.000 soldats francesos morts i 45.000 de russos.

(Imatge: www.armchairgeneral.com)

 

Quan els exèrcits de Napoleó avançaven sobre Rússia l’any 1812, l’esposa d’un general rus, el compte Toutschkoff, va tenir un somni. Es va veure ella mateixa en l’habitació d’una posada, en una ciutat desconeguda.

El seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa. De forma entristidora, li va dir que el seu marit havia mort a mans dels francesos. <<La teva felicitat s’ha acabat>>, li va dir. <<Ell ha caigut; ha caigut a Borodino.>>

Dues vegades més va tenir el mateix somni i, al final, ho va explicar al seu marit. Junts vàren examinar els mapes, però no van poder trobar cap menció d’una batalla a Borodino.

Tanmateix, el 7 de setembre de 1812 els excèrcits russos en retirada vàren retrocedir i desafiar als francesos en el llogarret de Borodino, situat a 112 quilòmetres cap a l’oest de Moscou, on van ser derrotats completament.

La comtessa Toutschkoff i la seva família van romandre en una posada a pocs quilòmetres del front, mentre el seu marit manava les tropes de reserva. L’endemà al matí, el seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa.

<<Ell ha caigut>>, va tartamudejar. <<Ha caigut a Borodino.>> 

 

***********************************************

 ‘Que verda era la meva vall’, ‘How Green Was My Valley’, és una pel.lícula de 1941 dirigida per John Ford i protagonitzada per Walter Pidgeon i Maureen O’Hara. Basada en el best seller homònim de Richard Llewellyn. Va ser nominada a 10 oscars dels quals en van obtenir 5: millor pel.lícula (vencent a la mítica ‘Ciutadà Kane’), director, actor secundari (Donald Crisp), fotografia i decoració. Guió: Philip Dunne. Repartiment: Irving Pichel, Walter Pidgeon, Maureen O’Hara, Anna Lee, Donald Crisp, Roddy McDowall, John Loder, Sara Allgood.  Ha estat doblada a la llengua catalana. (Imatge: ungeniodelmonton.blogspot.com).

Si la senyora María Dolores Cospedal García, de Madrid, 50 anys, del ‘Partido Popular’, de professió advocada de l’Estat, en lloc d’ostentar tants i tants càrrecs polítics -presidenta de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, secretària general del Partit Popular, presidenta del Partit Popular de Castella-la Manxa, senadora a Corts Generals d’Espanya, Diputada a les Corts de Castella-la Manxa…, no sé si n’hi han més, es dediqués, per posar un exemple, a l’art de l’agricultura, a la pagesia -tant maltractada a Espanya, nació de nacions-, vaja, si fós pagesa com ho diem a Catalunya, hauria d’anar a vendre, ella mateixa, pels mercats de Castella-la Manxa. El que no podria fer és com fa ara com a política. Vendre fum. Si et demanen carabassons no vulguis vendre albergínies o, si el client vol albergínies no li vulguis vendre carabassons.

Tot i que Cospedal forma part d’un partit amb majoria absoluta i poder absolut, no és bo ni útil pel servei públic fomentar la cerimònia de la confusió. No és gens bo pel desenvolupament i progrés d’un país, realitzar una tasca política només de cara a la galeria en una permanent campanya electoral. El ‘Partido Popular’ no governarà pas sempre.

Paisatge de la Manxa

(Imatge: www.flickr.com)

Segons que informa el rotatiu ‘El Punt Avui’, la secretària general del ‘Partido Popular’ i presidenta de Castella-la Manxa, considera que possiblement el president de la Generalitat, Artur Mas, estigui en aquesta via de trobar una sortida després de la situació en la qual s’ha col.locat ell mateix i el seu partit. “Jo crec que és bo, -diu Cospedal- perquè quan un té la responsabilitat de dirigir un govern té l’obligació d’oferir respostes i no de crear problemes. És l’hora de donar alternatives a una situació que ell mateix ha creat”.

Donc, no, no i no. A la Castella “rebedora” -reben més diners dels que aporten- sí que els hi expliquen d’aquesta manera, però a la Catalunya ‘pagadora’ -rep molts menys diners dels que aporta i degut a aquesta situació pateix ofec econòmic i social- les coses no van d’aquesta manera. El president Mas no ha creat cap problema. És el representant de les aspiracions democràtiques de 7.600.000 ciutadans de la nació catalana. Aquests ciutadans que, mitjançant els seus imposts, aporten cada any entre 10 i 15 mil milions d’euros -un 7,5% del PIB català- que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Aquests ciutadans ‘pagadors’ no creen problemes, suporten els problemes creats per l’Administració super-intervencionista del ‘Partido Popular’. Hi han molts ciutadans espanyols que són conscients dels problemes que el ‘Partido Popular’, ja a l’oposició, va començar a crear a Catalunya i molts més ara des del govern de Madrid. Per què creuen sinó que 7.600.000 ciutadans de Catalunya demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar a la consulta del 9-N? Per què creuen que tants milions de ciutadans es manifesten continuament al carrer?

 

Paisatge de Catalunya. Diada Nacional de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat – Cristina Calderer)

Doncs, perquè aquesta situació no l’ha va pas crear ni l’ha creada, Jordi Pujol, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys, que ha fet molt per l’enfortiment de la nació catalana i el progrés de Catalunya i Espanya. No s’ha volgut entendre, no es vol comprendre, no es vol acceptar que si Catalunya va bé, també va bé Espanya. Però aviat ja serà massa tard per a posar-hi remei a aquesta manca d’incomprensió i, fins i tot, de menyspreu. Tampoc no l’ha pas creada Artur Mas. No, no. Utilitzant el símil agrícola, la secretària general del ‘Partido Popular’, ens vol fer confondre entre naps i cols. Els ciutadans contribuents i votants, saben molt bé distingir entre una col i un nap, per posar un exemple. 

Utilitzar les explicacions de l’expresident Pujol amb referència a un cas personal i familiar -ell ja ha reiterat que roman a disposició dels responsables tributaris, judicials i de la premsa- com a ariet contra tota la institució d’un partit polític i de carregar-hi la responsabilitat davant la situació actual entre Catalunya i l’Administració intervencionista del ‘Partido Popular’ -gens favorable al desenvolupament i grandesa d’un veritable autonomisme, sinó, més bé, a la mediocritat del centralisme de l’any de la Mariacastanya- no és un bon servei a la política com a servei públic ni a la convivència entre les nacions constretes i amargades d’Espanya que, més aviat o més tard, hauran de ser reconegudes i acceptades.

  Pujol i Aznar

(Imatge:www.abc.es)

“Per tant, -considera Cospedal- dir que Catalunya es veu desposseïda de tot per part de l’Estat, és una fal.làcia que s’està començant a desmuntar i evidentment la confessió de Pujol, ajuda”. No, no i no. Tornem a la cerimònia de la confusió. Sí, sí i sí que Catalunya es veu desposseïda de l’Estatut d’Autonomia -la seva primera Llei- quan els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren organitzar per tot Espanya -any 2006-, una campanya de recollida de signatures contra el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut no és ni vol ser una llosa petrificada, sinó una eina al servei de l’interès públic dels ciutadans, del desenvolupament d’una veritable autonomia i de l’enteniment amb Espanya. En molts llocs la campanya va ser entesa com “para ir contra Catalunya”. És una manera molt penosa i irresponsable de treballar en política a favor de la democràcia i el progrés. És posar una part del territori en contra de l’altre i obrir una senda tortuosa que la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans ja donava per tancada.

Però a la gran campanya de recollida de signatures contra la Reforma de l’Estatut, va seguir la gran equivocació, el gran error i el fet totalment innecessari de portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pels ciutadans. Un projecte de llei revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Cras error. No crec que la gran majoria d’aquests ciutadans -catalans i espanyols- amb aquesta constant, pesant, injusta, intervencionista, angoixant i poc democràtica pressió sobre l’autonomia de Catalunya que rebutja de ple que sigui una autonomia de pantomima.

No és el president Mas qui ha d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que ell no ha pas creat, és el president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ els qui han d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que, des de l’any 2006, ells han creat.

El president espanyol Felipe González, rep a Jordi Pujol al palau de la Moncloa el 12 de desembre de 1994. (Imatge: www.elperiodico.com).

El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:

 

 BYN1FeGxrI8

 URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

“Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional”

<<…Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home. I l’home pot ser tant lo gran que desitji. Cap problema de destí humà està més enllà dels mateixos éssers humans. La raó i l’esperit de l’home sovint han resolt allò que semblava insoluble, i creiem que això ho podem fer una vegada més…>>.

   (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El president Kennedy reunit a la Casa Blanca, amb el general Curtis LeMay i pilots d’aviació. JFK: no a la guerra!

(Imatge: juninhistoria.blogspot.com)

 

Pau, Paz, Peace

 

<<…Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armes adquirides amb el propòsit de romandre segurs de que mai les haurem de fer servir és essencial per el manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició de tals armes que van apilonant-se inútilment en els dipòsits, i que només poden destruir i no crear no és el mitjà més idoni d’assegurar la pau i moltíssim menys el més eficient>>.

<<Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional. Em dono perfecta compte de que els esforçs per aconseguir la pau no són tant espectaculars com ho és la guerra, i de que freqüentment les paraules de qui això persegueix acostumen a fer el desentès. Però el cert és que no tenim entre mans una altra tasca que sigui més urgent que aquesta>>.  (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeos següent:

http://youtu.be/veWrTr3Qv9c

 rtaqw1XQZ_M

 

—————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta anterior.- La repressió, immediata, iniciada quan encara no havien caigut tots els focus rebels, tingué el doble caràcter de càstig personal -sentències de mort, condemnes a galeres, exili, etc.- i de càstig econòmic, consistent sobretot en composicions o multes pecuniàries a persones individuals i col.lectives. El segon, però, tendí a substituir el primer. La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. Mallorca, abans de la rendició de la ciutat, sofrí més de 200 execucions i, un cop ocupada, hom procedí, més sistemàticament que no pas a València, per mitjà dels oficis, a les composicions indiscriminades a totes les viles i a Ciutat, el pagament de les quals perdurà també fins a mitjan segle. La conseqüència més feixuga del fracàs de les Germanies fou la pèrdua de la força política dels oficis, l’enfortiment aristocràtic de les ciutats, la intensificació del feudalisme rural. La menestralia, protagonista principal de la revolta, restà marginada dels estatges de decisió i govern dels municipis. 

La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. (Imatge: laalacenadelasideas.blogspot.com). 

 

* LA PREGUNTA.- Fonament de les Germanies.- Per què clamaven els agermanats?

* LA CITACIÓ.- “L’originalitat no pot ser mai un propòsit”. Andreu Alfaro.

 

Andreu Alfaro

(Imatge: multimedia.levante-emv.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Cristià, de la religió de Jesucrist en un país que es diu i que es creu immensament catòlic. (Imatge: es.wikipedia.org – Brueghel).

 

“Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”

 

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig i li digueren:

Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordena d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?

 Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:

Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.

Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué:

Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?

Ella va respondre:

Ningú, Senyor.

Jesús digué:

Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

(Jn 1-18- La Bíblia)

 

 (Imatge: www.elconfidencial.com)

A l’expresident de la Generalitat de Catalunya -nació històrica i mil.lenària-, durant 23 anys elegit en el càrrec, li quedarà temps per a defensar-se? Podrà, el 9 de novembre, Sant Teodor, fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar com ho volen fer i ho faran 7.600.000 ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’ i amb el seu Estatut d’Autonomia, retallat, aprovat, ratificat, referendat i ‘sentenciat’ per un Tribunal Constitucional no renovat? Algú es creu que 7.600.000 ciutadans de Catalunya -contribuents amb escreix- accepten una autonomia de “pantomima”?

 (Imatge: blogueresdesantmarti.net)

 

***************************************************************

 

(Imatge: www.cineyderecho.com)

‘Testimoni de càrrec’, ‘Testigo de cargo’, ‘Witness for the Prosecution’ (Estats Units),  és una pel.lícula dirigida per Billy Wilder l’any 1957. Basada en l’obra teatral del mateix títol escrita per Agatha Christie. La pel.lícula va obtenir sis candidatures als Oscar: a la millor pel.lícula, al millor director, al millor actor principal (Charles Laughton), a la millor actriu de repartiment (Elsa Lanchester), al millor so i al millor muntatge. Protagonistes: Tyrone Power, Marlene Dietrich, Charles Laughton, Elsa Lanchester, John Williams, Henry Daniell…

 El comunitat, l’explicació, les paraules i la demanda de perdó de Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys.

 

<<Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se decebuts en la seva confiança, a la qual demano perdó…>>. (Imatge: hispaniae.blogspot.com).

<<Davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics, em veig en l’obligació de posar de manifest els següents extrems:

– El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners situats a l’estranger -diferents dels compresos en el seu testament-, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i documentat, i que no estaven regularitzats en el moment de la seva mort, el setembre del 1980, fossin destinats als meus fills i a la meva esposa, ja que ell considerava errònia i d’incert futur la meva opció per la política en lloc de seguir en el món de l’activitat econòmica. I encara més, perquè, havent viscut de prop l’època difícil dels anys 30 i 40, tenia por del que podia passar, i encara més del que li podia passar, a un polític molt compromès.

(Imatge: www.culturaidebat.cat)

– La sobtada mort del meu pare va tenir lloc a escassament cinc mesos de la meva presa de possessió com a president.

 

La muller de Jordi Pujol i Soley, Marta Ferrusola, dóna un bes a Florenci Pujol i Brugat, pare de l’expresident de la Generalitat de Catalunya. El senyor Florenci Pujol, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners situats a l’estranger -diferents dels compresos en el seu testament-, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat, i que no estaven regularitzats en el moment de la seva mort, el setembre de 1980, fossin destinats als set néts i a la seva nora. (Imatge: www.vozbcn.com – Foto: ‘El Mundo’/Kike…).  

– En aquell moment, la minoria d’edat de la pràctica totalitat dels meus fills em convertia en responsable legal de qualsevol decisió, i malgrat que la meva consciència i el meu càrrec m’empenyien a rebutjar aquesta herència, la darrera voluntat del meu pare, juntament amb la seva opinió i els dubtes sobre la meva opció vital per la política pesaven encara més, i finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de la màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai més el més mínim detall, fins que, arribats a la majoria d’edat tots els meus fills, es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquest moment que el meu error original va contaminar directament els meus set fills i la meva esposa.

 La família

(Imatge: www.abc.es)

<<…i finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai més el més mínim detall, fins que, arribats a la majoria d’edat tots els meus fills, es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquest moment que el meu error original va contaminar directament els meus set fills i la meva esposa…>>.

 

-Lamentablement, no es va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que estaven en una situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. 

– Finalment ha hagut de ser en aquests darrers dies que els membres de la meva família han regularitzat aquesta herència, amb les conseqüències del nou marc legal aprovat per incentivar la darrera regularització excepcional del novembre del 2012 i per penalitzar extremadament les regularitzacions posteriors.

– Dels fets descrits i de totes les seves conseqüències en sóc l’únic responsable, i vull manifestar-ho de manera pública, amb el meu compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant les instàncies judicials, per acreditar aquests fets i d’aquesta manera posar fi a les insinuacions i els comentaris.

Jordi Pujol conversa amb el rei Joan Carles I

(Imatge: www.que.es)

 

– Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se decebuts en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona -per molt significativa que hagi estat- i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix>>. (Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys).

**********

Les 20 preguntes de Rosa Díez al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, el 2 d’agost de 2013 durant el ple extraordinari del Congrés i que, al complir-se un any, encara no han estat contestades.

 

La portaveu d’UPyD, Rosa Díez, va fer a Mariano Rajoy 20 preguntes concretes perquè aclareixi si en el PP hi va haver o no comptabilitat B i sobre la seva implicació concreta en el ‘caso Bárcenas’. Van quedar sense resposta en el torn de rèplica durant el ple extraordinari del Congrés.

Díez va exigir a Rajoy que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”, perquè fins el moment, -el va acusar-, “ha negado los hechos para ocultar sus errores o para minimizarlos”.

En les seves preguntes, Díez vol que els espanyols escoltin de la boca del president si en el PP hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el PP va contractar Luis Bárcenas “ocho dias después de que éste renunciara con carácter definitivo a ser tesorero”.

Si tots els grups de l’oposició van demanar la formació d’una Comissió d’Investigació parlamentària, com és que aquesta encara no ha estat constituïda?

Tot seguit i pel seu interès, reproduïm íntegrament les 20 preguntes formulades per Rosa Díez des de la tribuna del Senat, el 2 d’agost de 2013, ara fa un any.

1. ¿Puede usted afirmar que no hay contabilidad B en el Partido Popular?

2.- ¿Puede usted afirmar que ni usted ni nadie de la cúpula del PP y/o del Gobierno cobraron sobresueldos con cargo al PP? Caso contrario, ¿puede usted afirmar que los sobresueldos respetaron en todo momento la Ley de Incompatibilidades?

3.- ¿Por qué contrató el PP al exsenador Bárcenas 8 días después de que éste renunciara con “carácter definitivo” a ser tesorero por su implicación en el caso Gürtel (el 16 de abril de 2010, según la vida laboral de Bárcenas en la SS) ¿Qué puesto desempeñó?

4.- ¿Por qué el Partido Popular siguió pagando los abogados (hasta diciembre de 2012, 338.571 euros) a una persona que renunció a ser tesorero por su implicación en un importante caso de corrupción política y ya no era ni siquiera militante de la formación?

5.- ¿Le parece correcto que un partido político -máxime con responsabilidades de gobierno- simule contratos, como reconoció abiertamente Dolores de Cospedal? ¿Piensa depurar responsabilidades internas por un fraude como es la simulación contractual?

6. Algunos de los destinatarios del dinero que figura en la contabilidad de Bárcenas han reconocido la veracidad de los apuntes. Ud. mismo dijo en su día que “todo es falso, salvo alguna cosa”. ¿Cuáles son ciertos y cuáles no?

7. ¿Se reunió usted con el Sr. Bárcenas y con el Sr. Arenas tras hacerse públicos los primeros indicios que relacionaban al Sr. Bárcenas con la financiación ilegal de su partido?

8. ¿Tuvo usted conocimiento de que diferentes empresarios acudían a la calle Génova a hacer donaciones económicas en efectivo? ¿Puede usted afirmar que esta información es falsa?

9. ¿Tuvo usted conocimiento de que se habia destruido el libro de visitas de la calle Génova? ¿Ha exigido explicaciones a quien dio la orden de destruirlo? ¿Por qué mintió la dirección del PP afirmando que la Ley de Protección de datos exige la destrucción mensual de esos libros? ¿Ha exigido usted responsabilidades a quien mintió al respecto?

10. ¿Puede usted afirmar que ni conoció ni dio el visto bueno a esas donaciones anotadas por el tesorero designado por usted en el 2008?

11. ¿Puede usted afirmar que sus campañas electorales del 2004, 2008 y 2011 no fueron financiadas en parte con dinero negro del Partido Popular?

12. ¿Es cierto que el Sr. Bárcenas le llamó a usted por teléfono el 10 de mayo de 2012 y le pidió que facilitara que su esposa, Rosa Iglesias, accediera privadamente cuando fue a declarar en la Audiencia Nacional?

13. ¿Tiene relación esa supuesta llamada con el hecho de que la Sra. Iglesias fuera recogida en su domicilio por un inspector de la policía que le acompañó a esa primera cita en la Audiencia Nacional y le facilitó el acceso privado al despacho del Juez Ruz?

14. ¿En qué fecha y a través de qué medio tuvo conocimiento el Gobierno y usted mismo del resultado de la Comisión rogatoria de las cuentas de Luis Bárcenas?

15. ¿Conocía usted el resultado de la comisión rogatoria cuando el 18 de enero de 2013 le mandó un mensaje telefónico a Luis Bárcenas que decía: “Luis lo entiendo. Se fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo”.

16. ¿Por qué mantuvo usted la comunicación personal con el Sr. Bárcenas cuando éste ya estaba imputado por su presunta relación con un caso de corrupción política y financiación ilegal del Partido Popular y se conocían sus cuentas en Suiza?

17. ¿Puso usted en conocimiento del juez los requerimientos del Sr. Bárcenas por si constituyeran un delito de incitación a manipular la justícia o intento de soborno?

18. ¿Tuvo usted conocimiento de las supuestas reuniones celebradas en el mes de diciembre entre Luis Bárcenas y destacados responsables de la Oficina Nacional de Investigación del Fraude quienes le habrían asesorado sobre como acogerse a la amnistía fiscal?

19. ¿Es cierto, como se establece en uno de los mensajes que intercambió con Luís Bárcenas, que fue usted mismo quien dio instrucciones para que mantuviera un despacho y una secretaria en la sede del PP de la calle Génova tras haberse apartado, supuestamente, del Partido Popular?

20. ¿Por qué mintió al asegurar el 25 de enero de 2013 en una entrevista en ‘Punto Radio’ al afirmar que no recordaba cuanto tiempo llevaba sin hablar con Bárcenas? (Le había enviado un mensaje desde su teléfono personal tan solo siete días antes).

 **********

La representant (UPyD), Rosa Díez, que fa un any va fer aquestes preguntes en el Congrés i el Senat, temples de la democràcia, en representació de ciutadans, votants i contribuents espanyols, li ha recordat al president Rajoy que encara -després d’un any- no han estat contestades? Si la senyora representant Rosa Díez sabia que no serien contestades, per què les va fer? Es tracta de perdre i fer perdre el temps? On es perd més el temps a Espanya, nació de nacions,  a l’empresa pública o a la privada?

 El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://youtu.be/5zrdw6Cx0No

***********************************************************************************************

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

Pau, Paz, Peace

<<De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els seus fills…; no una pau que sigui dels americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que únicament regni en el nostre temps, sinó una pau per sempre, una pau duradora…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

Quina classe de pau desitjem?

Universitat Americana

(Imatge: www.youtube.com)

 

<<Parlo de pau perquè davant nosaltres s’alça el perill d’una nova guerra. La guerra total no té sentit en una època en la que les grans potències poden mantenir grans i relativament invulnerables forces nuclears i negar-se a capitular sense recórrer a tals forces. No té sentit en una època en que una sola explosió nuclear conté quasi deu vegades més la força explosiva utilitzada per totes les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. No té sentit en una època en que els mortals verins produïts per un intercanvi nuclear serien transportats pel vent, l’aigua i la terra fins els últims racons del globus per perjudicar fins i tot a generacions que encara no han nascut>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://youtu.be/99W4Vywe3zg

 

***********************************************************************************************

 Suárez, guanyar-se el sou

 <<Suárez no parava. Per sorpresa s’en va anar a París i es va entrevistar amb Chirac>>.

 

Va ser segurament per demanar suport i a buscar una recomposició del paper europeu d’Espanya. D’ençà aquell moment, l’ambaixador de França a Madrid va començar a seguir molt d’aprop la política interna del país. Els contactes diplomàtics eren com el magatzem de coets d’una revetlla. Oreja Aguirre anava a Alemanya i insistia en la costum de desvetllar a l’estranger els projectes immediats. El rei enviava al cap de la seva casa, marquès de Mondéjar, al Vaticà. Pau VI li concedia una audiència i en la mateixa rebia una carta privada en virtut de la qual Espanya renunciava al privilegi de presentació dels bisbes. Els camins per la revisió parcial del concordat quedaven aclarits. (1976: Pretérito Imperfecto-Difusora Internacional).

 Suárez s’entrevista a París amb el després primer ministre francès, Jacques Xirac, el 1976. (Imatge: www.abc.es). 

 

*********************************************************************************************

 Els colors del món

 

 

 

 Les Illes Medes, l’Estartit, Girona, reserva natural

 (Imatge: www.unisub.es)

 

 Es parla d’unes 60 mil immersions l’any a les Illes Medes. En concret, cada dia, poden capbussar-se 846 persones que hi porten els centres de submarinisme o els que fan immersió només amb tub i aletes (snorkel). També hi ha un petit contingent de 50 permisos per particulars. No sé si actuament les coses van així, però, són els Agents Rurals els qui s’encarreguen de comprovar que aquests límits no es superin. En el cas de detectar alguna infracció, aixequen actes que després deriven en sancions com les que ja ha imposat la Generalitat. Fa un parell d’anys es parlava de multes acumulades des de 18.000 euros fins als 30.000. 

 Pel que es veu, les Illes Medes són un lloc preferit pels submarinistes nacionals i internacionals i que ben bé mereixen un ampli reportatge del ‘National Geographic’. No només per destacar-ne l’activitat subacuàtica, sinó, pel valor humà i del medi ambient de ser reserva natural. Si les Illes Medes fossin una terra de mar amb activitat volcànica, ens ho miraríem d’una altra manera per la por davant el perill d’erupcions. Per ara, sembla que això no és pas així, per tant cal protegir molt i molt bé allò que pot patir com a conseqüència d’una desenfrenada i irresponsable activitat humana i podria desaparèixer com si es tractés d’una montanya amb les seves tripes plenes de foc.

Fan goig en el seu conjunt d’arxipèlag de 21,5 hectàrees que és a la Costa Brava i constitueix un dels espais d’interès natural més importants de la Mediterrània i és una gran reserva de fauna i flora marina.

 (Imatge: www.vilasub.com)

Però, fan por les seves coves i més per els qui mai ens hem posat un vestit de bus i començar l’incert descendiment. Què hi ha allà baix? Ens atacarà un pop gegant, una morena o un tauró? o és que només ho hem somiat i ens despertem de cop i volta? I si no ho és un somni?

Malauradament, cada any, principalment en aquesta estació, veiem les imatges dels successos de com les coves engoleixen a alguns submarinistes aventurers al màxim. No troben la sortida, gran quantitat de terra esvalotada els tapa la visibilitat…què hi passa a les coves? Què s’hi pot fer? 

En una gran reserva de la flora i fauna marina que cal estimar i protegir, és de desitjar el fet de reservar i preservar la vida de les persones.

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

  http://youtu.be/ZMhv05QvbpY

**************************************************************

 

  

Gregory Peck, l’advocat Atticus Finch, en una seqüència de la pel.lícula ‘Matar a un ruiseñor’ (1962), dirigida per Robert Mulligan, i basada en la novel.la de Nelle Harper Lee (Alabama, 1926). Premi Pulitzer i 30 milions d’exemplars venuts. (Imatge: cultura.elpais.com).

 

Atticus Finch: “Voldria que descobrissis allò que és el veritable valor, fill, en lloc de creure que l’encarna un home amb una pistola. Hom és valent quan, sabent que la batalla està perduda per endavat, ho intenta malgrat tot i lluita fins al capdevall, passi el que passi. Hom guanya rares vegades, però alguna vegada guanya”.

 

 

Units, 7.600.000 ciutadans de Catalunya, guanyaran

No cal que la senyora vicepresidenta del Govern espanyol, María Soraya Sáenz de Santamaria Antón -43 anys- digui, anunciï tot allò del que han de parlar -cal molt més diàleg, això no s’acaba aquí- els presidents Rajoy i Mas. No cal que escrigui cap guió sobre aquesta anunciada trobada. El senyor Rajoy, predicador expert, i com a president elegit d’un país que -vulguin o no, ho reconeguin o no, ho acceptin o no- ha estat, és i serà una nació de nacions constretes i amargades, pensem que és prou expert per conèixer el país que governa i que ja sap tot el que ha de dir. No cal que li diguin les paraules que ha de dir. Tot i que, hem de creure, acceptar i voler que, en tota veritable i gran democràcia qui governa són les dues cambres parlamentàries: Congrés i Senat. Allà és on ha de residir la voluntat del poble. No, mitjantçant cascades de decrets llei.

No cal que la senyora vicepresidenta, dóna la sensació que com a guionista de la conversa parli a cada moment de “referéndum de autodeterminación”. Hauria de saber que el projecte de llei en tràmit en el Parlament de Catalunya, tracta d’una Llei de Consultes, no de referèndum d’autodeterminació. Al menys, en aquest moment, això és així. Veurem el que diran els ciutadans de la mil.lenària nació catalana el proper 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, davant d’Espanya, Europa i el món. Es tracta d’una consulta el proper 9 de novembre, Sant Teodor, en la qual 7.600.000 ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir mitjançant les urnes. Situació perfectament normal en una veritable autonomia, no de ‘pantomima’ i en una veritable democràcia. No, una democràcia a ‘la española’. Cal fer més vagues de fam? La del mestre i professor de l’IES Llucmajor (Mallorca), Jaume Sastre i, ara, l’iniciada pel tinent Luis Gonzalo Segura del Oro-Pulido.

Ja veurem el que diran els ciutadans de Catalunya després de la trobada, entrevista, diàleg o conversa -hagués estat millor reunió o reunions de treball-, entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Ja no queda més temps per perdre el temps, la comèdia, la farsa o el sainet. Entre altres raons de pes, perquè els puntuals i abundants emoluments que cobren -a l’enorme massa funcionarial no hi ha lloc pels Eros-, no ho pot permetre.

De totes maneres, el guió ja es va començar a escriure i a interpretar l’any 2006 quan els dirigents del ‘Partido Popular’ després a l’oposició, -veurem que passa a les pròximes eleccions generals- van iniciar una campanya -electoral- de recollida de signatures arreu del territorio d’Espanya, nació de nacions, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -les Constitucions i Estatuts no deuen ser mausoleus-; el boicot contra els productes catalans i van portar davant el Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonòmia de Catalunya -la primera Llei-, que ja havia estat retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la Catalunya pagadora. Un fet innecessàri, injust i d’una immensa buidor democràtica.

I la interpretació del guió segueix. Quatre anys per emetre una sentència entre vàries, i la pitjor (2006-2010). Menyspreu i humiliació pels ciutadans de Catalunya que ja havien referendat l’Estatut. Segons opinió del prestigiós diari financer ‘Financial Times’ que reclama “una solució negociada” per a Catalunya, <<la Constitució espanyola tenia prou flexibilitat per acomodar els catalans fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya>>. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. <<Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric>>, destaca el ‘Financial Times’.

  

Any 2006. Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, mostren el recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Un fet injust, innecessàri i propi d’una gran buidor democràtica. (Imatge: www.elmundo.es).

Penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ -govern central i de les ‘regiones’, l’autonomia els produeix el xarampió, per això les ofeguen- legislen amb poder absolut i una cascada de decrets llei, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la mil.lenària nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia i, a la mínima expressió -folklòrica-, la llengua catalana que protegeix la Constitució i que la parlen més de 10 milions de persones. Cras error, una altra vegada, i mostra d’una irresponsabilitat política d’envergadura que ens ha dut a la situació actual entre Catalunya i Espanya.

A ‘Matar a un ruiseñor’ el seu director, Robert Mulligan, ja no pot canviar el guió. Però a La Moncloa encara el poden canviar. 

Hi ha topades que es podrien evitar

(Imatge: www.politiquiando.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 

 http://youtu.be/epDzwYiZiwA

************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

<<Existeixen molt poques coses sobre la Terra tan belles com una Universitat>>, va dir John Mansfield en el seu tribut a les universitats angleses i és necessari aplicar aquí les seves paraules perqué són justes. No es referia a l’arquitectura de les seves torres ni al verd de la seva gespa, o al seus murs coberts per l’heura. Admirava l’esplèndida bellesa de la universitat, va dir, perquè era <<un lloc on aquells que odiaven a la ignorància podien esforçar-se a aprendre, i aquells que percebrien la veritat podien aconseguir que altres també la coneguessin>>.

Per tant, he elegit aquest moment i aquest lloc per discutir un tòpic sobre el qual la ignorància abunda excessivament i la veritat rarament arriba a percebre’s, encara que és el més important tòpic de tota la Terra: la pau mundial>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

(Imatge: www.excelsior.com.mx)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

 

http://youtu.be/1OzMa79TXTM

Pau, paz, peace

———————————————————————————–

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya (Catalonia)

 

* LA RESPOSTA a la pregunta anterior.- A Mallorca, els agermanats se sostingueren durant el setembre, esperonats per llur fracció més radical encapçalada per Joanot Colom, i arribaren a formar setge contra Alcúdia. L’any 1522, intentaren amb èxit escàs de revifar la flama agermanada a Barcelona i València. A la tardor, el desembarcament de l’exèrcit reial, organitzat des de Barcelona, obrí la darrera fase del moviment, resolta amb l’encerclament de la Ciutat de Mallorca, on els agermanats resistiren fins el 8 de març de 1523. (Ulisses, 11).

 

En el seu poble nadiu, el felanitxer Joanot Colom, instador del Bé Comú, és com si no hagués existit mai, tot i haver estat un líder que defensà la Justícia i lluità fins a la mort en defensa de les llibertats. (Imatge: www.ixent.org). Obra de Gabriel Reiners, 1856).

* LA PREGUNTA.- Hi hagué una repressió immediata per part de l’exèrcit reial?

 

* LA CITACIÓ.- “Les antiguitats són l’únic camp en què el passat encara té futur”. 

Harold Wilson

 (Imatge: www.bbc.co.uk) – BBC photography archive

 

————————————————————————————

Els colors del món

<<La meva filla va morir fa un mes. A aquell armari hi han les seves sabates i el seu xal>>.

 

 

El doctor S. Weir Mitchell, (1829-1914) eminent neuròlog de Filadèlfia

(Imatge: www.psupress.org)

 

El doctor S. Weir Mitchell, eminent neuròleg de la Filadèlfia del segle XIX, va quedar endormiscat a la seva butaca una tarda d’hivern, després d’una jornada esgotadora de traball a la seva clínica.

El timbre de la porta el va despertar, i quan va obrir va veure l’esglaó a una nena amb un gastat xal al damunt de les seves espatlles i tremolant de fred. La nena li va demanar que anés amb ella a veure a la seva mare que, segons va explicar-li, es trobava desesperadament malalta.

El metge la va acompanyar per els carrers nevats fins a una casa vella, i la menuda el va guiar escales a dalt.

Allà va trobar a una malalta, a la qual va reconèixer com a una antiga serventa de la seva casa. Li va diagnosticar que patia pneumònia i va enviar a buscar les medicines que necessitava. Mitchell va acomodar a la malalta lo millor que va poder i va felicitar-la per tenir una filla tant obedient.

La filla havia mort

 

A l’escoltar-lo, l’anciana el va mirar sorpresa i va dir-li: <<La meva filla va morir fa un mes. A aquell armari hi han les seves sabates i el seu xal>>. 

El metge va trobar allà mateix el xal que havia vist damunt les espatlles de la patètica noia que va trucar a la seva porta. Estava doblat i sec, i era impossible que hagués estat utilitzat a la intempèrie aquella nit sota la rigorosa nevada.

La noia que el va acompanyar a la casa no va aparèixer jamai.

(Imatge: infinitomisterio.blogspot.com)

 

***************************************************************

 

 

    

 

I per descomptat la immersió lingüística amb una “total equivalència” entre les dues llengües -català i castellà- que ja es compleix al final de la primària. “L’alumne que és bo en català, és bo en castellà i el que no és bo, no ho és per un problema lingüístic, sinó d’aprenentatge”. Com volen que la Generalitat pugui dedicar els diners que fan falta en educació i instrucció, davant l’espoli fiscal de 15.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn per part del govern central? I encara en Monago, d’Extremadura, rebaixa més imposts perquè disposa de tants diners que no sap de que fer-ne. I encara n’hi donen més.

Perquè el ministre Montoro faci públiques i transparents unes veritables i auditades balances fiscals, cal que li ho demani el Parlament Europeu?

Això, en matèria econòmica. Però hi ha també l’intervencionisme del president Rajoy i del ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, que pretenen dictar normes i dir com han de fer la seva feina els professionals de l’Escola Catalana. Una escola unida que no separa els alumnes per qüestió de la seva llengua, ni per res. Els hi ensenyen les dues oficials a Catalunya: català i castellà. També, l’anglès, francès, alemany o italià, però, és clar, no es pot fer tot el que es voldria davant l’espoli fiscal que pateix la nació catalana. Per això i per la nefasta pressió sobre l’autonomia constitucional que practiquen els dirigents del ‘Partido Popular’, 7.600.000 ciutadans de Catalunya, volen anar a votar el 9 de novembre. Perquè, no és només sobre els imposts i l’ensenyament, és amb tot. Volen que Catalunya sigui una autonomia de ‘pantomima’, i, ja n’hi ha prou! És el que diuen i volen expressar els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya: ja n’hi ha prou!

El després cap de l’oposició, Mariano Rajoy, -any 2006- repetia i repetia en les seves prèdiques per terres d’Espanya, nació de nacions, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que era intervencionista. L’Estatut retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya, i, després sentenciat, no era intervencionista. Era modern, progressista, just, autonòmic exemplar i europeu. Qui és intervencionista -la més intervencionista del món- és l’Administració del president Rajoy. Cada divendres -fatídic divendres- ho veiem, principalment, pel que fa a Catalunya i amb una cascada de decrets llei que fan sortir els colors a la cara a la democràcia.

El sistema escolar català, no és una organització pensada per adoctrinar. “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”, va dir el ministre José Ignacio Wert al Congrés dels Diputats. El senyor Wert vol prendre a les autonomies el poder de decidir què s’ensenya a l’alumnat. L’Escola Catalana amb la seva immersió lingüística elogiada pel Consell d’Europa, forma ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. No, adoctrinar ni formar persones dòcils. El professorat està per ensenyar, fins i tot educar, no per adoctrinar. Aquests professors que, com molts altres treballadors públics i privats, han vist reduïts els seus salaris i empitjorades les seves condicions laborals. Professors, pares i alumnes han d’anar junts.

Tot això es veurà a les properes eleccions autonòmiques i generals. El poble té el poder d’acomiadar a qui el governa.

Christian Koch, exemple ‘cum laude’ de la immersió lingüística; diguin el que diguin, facin el que facin Rajoy i Wert.

 

No sabia parlar ni castellà ni català; ara ha obtingut la segona nota més alta de Catalunya: 9,81.

 

 Christian Koch, la millor nota de la selectivitat a Girona i la segona a Catalunya

(Imatge: www.elperiodico.cat)

 

Quan, el 2008, Christian Koch va arribar a Empuriabrava (Alt Empordà) -ho explica el rotatiu ‘El Punt Avui’-, tenia 12 anys i parlava alemany i anglès, però no sabia gens de català ni de castellà. Sis anys més tard, és l’estudiant que ha tret la millor nota de la selectivitat a Girona i la segona a Catalunya: un 9,8.

Ell tenia la impressió que la prova li havia anat bé, però no va ser fins que ahir al matí va començar a rebre un allau de trucades al mòbil que no va descobrir la dimensió del succés. En tot cas, l’èxit tampoc ni li ha caigut del cel: durant el batxillerat ha obtingut una mitjana de 9,81.

Atrets pel clima i el mar, els pares d’en Christian van decidir establir-se a Empuriabrava. Quan va arribar a l’institut Castelló d’Empúries, no sabia parlar ni castellà ni català, de manera que va anar de dret a l’aula d’acollida, on, bàsicament, va començar a conèixer el català. 

   

“El castellà el vaig aprendre ja el segon curs, quan em vaig incorporar a les classes normals”

Admet que va ser complicat adaptar-se a un nou país i a dues noves llengües, però destaca que les amistats el van ajudar a aprendre l’idioma i a integrar-se. Koch reconeix que el secret per aconseguir bons resultats és l’esforç i el treball. Això és el que ha intentat aplicar al llarg dels dos cursos de batxillerat i també per preparar l’examen de la selectivitat.

“Pots tenir un talent innat per alguna cosa, però si no treballes i no t’esforces no aconsegueixes tot el que vols”

En el seu cas, l’esforç i la feina són els dos ingredients que l’han portat a ser l’estudiant més brillant de la demarcació pel que fa a les notes de la selectivitat.

“Si t’esforces veritablement i treballes, pots aconseguir bons resultats, vinguis d’ón vinguis”

 

La idea d’en Christian era anar a estudiar física a la UAB i, si aconseguia prou nota, fer la doble titulació de física i química, un objectiu que podrà assolir amb la nota que ha tret. Quan se li pregunta sobre el futur, explica que la seva il.lusió és dedicar-se a la recerca i que ja pensa a marxar fora un cop acabi els estudis.

“És fora d’aquí on lamentablement hi ha les oportunitats”

Abans, però, l’espera un estiu “a la platja i amb els amics”. S’ho ha ben guanyat. (‘El Punt Avui’ – Redacció – Empuriabrava).

 

L’estudiant 10 és Carles Domingo Enrich, de 17 anys, que ha cursat el batxillerat científic a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú amb un 9,95 de nota mitjana. En el ‘post’ anterior d’aquest Blog, en parlem. I pel que fa a la tercera nota, José Andrés Ballester Huesca, de l’institut Jaume Vicens Vives d’Altafulla, amb un 9,7.

 El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 http://youtu.be/g8wdGtSiujs

***************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

 

<<Desitjem la prosperitat; i en un sistema de lliure empresa no pot haver-hi prosperitat sense beneficis…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).

 El president John F. Kennedy amb el vicepresident Lyndon B. Johnson

(Imatge: jfkplusfity.wordpress.com)

 

<<Mai abans d’ara, en els cinquanta anys d’existència de la Cambra de Comerç, la seva dedicació a una vigorosa economia a favor de l’interès nacional i internacional ha estat tan directa com avui. Aquesta Administració, els asseguro a vostès, comparteix la seva preocupació a prop del problema cost-beneficis que aclapara a la indústria nord-americana. Desitjem la prosperitat; i en un sistema de lliure empresa no hi pot haver prosperitat sense beneficis.Desitjem una economia creixent; i no pot existir creixement sense la presència d’inversions inspirades i finançades pels beneficis…>>.(President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

http://youtu.be/G6_INK8hEvc

http://youtu.be/KDpDegyWthQ

***********************************************************************************************

Suárez

 

 

<<S’havia donat la impressió de que existia un Govern feble, condicionat, dominat pels alevins de la democràcia cristiana. Amb plena consciència de tot això, Suárez es dedicaria a desfer tal imatge…>>. 

 

 

Tant, tant i tant els hi costa als dirigents del ‘Partido Popular’ entendre als 7.600.000 ciutadans de la mil.lenària nació catalana? Amb els elevats i puntuals sous que cobren, penso que els hi aniria molt bé realizar, durant aquest estiu, un curs intensiu de sociologia.

El president Adolfo Suárez i el de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas. (Imatge: www.ara.cat).

El rei Joan Carles, Xabier Arzalluz, Manuel Fraga, Landelino Lavilla, Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Miquel Roca y Leopoldo Calvo Sotelo. El diàleg com a guia de la política a favor de l’interès públic, el raciocini i l’enteniment. (Imatge: www.elcorreogallego.es). 

El president Suárez destinaria moltes hores a conversar amb prohomes del franquisme i de l’oposició. Els polítics oponents més moderats acudirien a Castellana, 3. Els més radicals van demanar que l’entrevista es celebrés en terreny neutral. Els gests de Suárez produirien un immediat desglaç. El Govern, en el darrer incís de la seva declaració inicial, havia promés sol.licitar al rei la concessió d’una aministia. Això s’interpretava com un desig d’aproximar punts de vista i col.laborar en l’afany per la reconciliació. Precisament per aquesta raó va sorprendre a uns i a altres que a la matinada del 18 de juliol -efemèrides que aquest any no es va emplenar de commemoracions oficials- l’esclat de vàries dotzenes d’explosius en diferents edificis sindicals, movimentistes o judicials. Extrema esquerra? Extrema dreta? La tesi policial inclinaria la balança cap a el primer sentit. Es culparia dels actes al Grup Antifeixista Primer d’Octubre, dependent del Partit Comunista d’Espanya (reconstruït), facció no carrillista, que es diria haver estat immediatament desmantellada. Així i tot, pocs dies després, deixaria nous rastres de pólvora i odi en el mateix moment en que el rei anava a fer públic el contingut de l’amnistia. (1976: Pretériro Imperfecto-Difusora Internacional, S.A.).

    

Manifestació proamnistia a Barcelona

(Imatge: antropologia.cat)

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

 Quan l’horror puja dels inferns

 

La densa columna de gasos que va projectar el Mont Pelat en el moment de la seva erupció. (Imatge: weinor.blogspot.com).

A les vuit del matí del 8 de maig de 1902 va entrar en erupció el Mont Pelat, a la illa francesa de la Martinica, al Carib. En tres minuts va quedar destruïda la ciutat de San Pedro. Carrers i edificis es van convertir en runa, van naufragar els vaixells ancorats en el port, la catedral es va esfondrar i unes 30.000 persones van perdre la vida. Només dos homes es van salvar, un d’ells condemnat a mort. Tot i que la seva cel.la era molt resistent el sostre es va esfondrar, i va romandre tres dies enterrat abans de ser rescatat. Ha estat una de les més grans catàstrofes del segle XX.

 

 1902, erupciona el volcà Monte Pelado a la illa caribenya de Martinica, provocant 30.000 morts.

(Imatge: lahistorianarradaatravesdelarte.blogspot.com)

 

 Runes de la ciutat de San Pedro després de l’erupció. Com l’esclat d’una bomba atòmica.

(Imatge: weinor.blogspot.com)

***********************************************

Urgent

Discurs i missatge del President John F.Kennedy, dirigit als governs d’Israel, Rússia i els Estats Units d’Amèrica.

Pau, pau i més pau. Per avui, per demà i per sempre.

http://youtu.be/99W4Vywe3zg

 ****************************************************************

Carles Domingo, primer estudiant que ha aconseguit obtenir un 10 de nota global en la selectivitat. De l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú diu que: “Més que estudiar moltes hores, moltes tardes, és posar molta atenció a classe. I tenir interès. Res més”. (Foto: Oriol Duran – www.elpuntavui.cat).

La immersió lingüística de l’escola de la nació catalana, segueix cap a amunt. És qüestió de no perdre el temps i d’anar junts, mestres, professors, alumnes, pares… Perquè, la democràcia és això. No, aprovar 7 lleis d’Educació fetes a Madrid -d’ençà el retorn de la democràcia usurpada fins ara- i que són un galimaties, sinó, la Llei d’Educació de Catalunya que és una nació mil.lenària i que ha de fer les coses, tot, tot i tot, molt ben fet. ‘Super’ consensuat, ‘super’ parlat i ‘super’ dialogat. Manera d’actuar que els dirigents del govern central i ‘regionales’ del ‘Partido Popular’ no saben practicar.

Vegin, sinó, la quantitat de decrets llei imposats per una majoria absoluta, que s’ha transformat en poder absolut i autoritarisme. Els resultats i pel que fa a l’ensenyament de la llengua catalana -protegida per la Constitució-, ha provocat un enrenou i malestar considerable -vagues de fam incloses- en els territoris dels Països Catalans -història, llengua i cultura- governats amb poder absolut pel ‘Partido Popular’ i que, com el govern central, emeten decrets llei com aquell que pasta ‘rosquilles’ amb la finalitat de deixar el model constitucional de la immersió lingüística en via morta. Cras error, perquè el seu èxit és rotund. Es creuen que manaran per sempre?

Totes les lleis que s’imposen sense diàleg ni consens -mitjançant decrets- són efímeres i un mal servei al país i a la democràcia. La Llei d’Educació vigent a Finlàndia -la millor d’Europa- van estar 6 anys per a la seva elaboració i consens. No es va pensar en idees d’actituds polítiques ni en campanyes electorals; es va pensar a favor de la democràcia i del servei cap a l’interès públic.

Èxit rotund de la immersió lingüística: Rècord de 323 joves que han obtingut més d’un 9 en la prova d’accés i, per primer cop, un únic 10 de nota global, el de l’estudiant Carles Domingo.

Ho explica Virtudes Pérez a el rotatiu ‘El Punt Avui’: Any de rècords en les proves d’accés a la universitat d’aquest any a Catalunya. Per primer cop un estudiant ha aconseguit obtenir un 10 de nota global, això vol dir ni una fallada en totes les assignatures obligatòries, i també s’ha superat el llistó existent fins ara quant al nombre d’estudiants que han obtingut una nota igual o superior a 9. Aquest curs han estat 323 joves, 176 noies i 147 nois, els que rebran les distincions que atorga el govern el 21 de juliol a Barcelona.

L’estudiant 10 és Carles Domingo Enrich, de 17 anys, que ha cursat el batxillerat científic a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú amb un 9,95 de nota mitjana. Alguns dels seus raonaments en declaracions davant la premsa: “Més que estudiar moltes hores, moltes tardes, és posar molta atenció a classe. I tenir interès. Res més”. “No sóc estrany. No quadro en la imatge estereotipada del típic ‘empollón’. Faig el que toca i ja està.” “L’exemple i el suport dels pares és fonamental. Molts cops m’han guiat a l’hora d’escollir”.

 

Les puntuacions de les dues llengües demostren que l’objectiu que els alumnes acabin l’ESO amb una “total equivalència” entre les dues llengües ja es compleix al final de la primària.

  Els ciutadans de la Catalunya pagadora, mostren el seu suport a l’escola catalana i a la immersió lingüística. La Llei d’Educació catalana assegura que tots els nens acaben la secundària competents en català i en castellà. Revolució, malestar i desànim als Països Catalans -llengua, història i cultura- pels ‘decrets llei’ del ‘Partido Popular’ en contra de la immersió lingüística constitucional i l’escola en català. Ara, tots els ciutadans de la nació catalana volen expressar el seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar a la consulta del 9-N. (Imatge: ampaipse.wordpress.com).

 

Notable increment de resultats

 

Els resultats de les proves de les competències bàsiques dels estudiants de sisè de primària han millorat respecte de l’any passat en les quatre matèries avaluades: llengua catalana, llengua castellana, anglés i matemàtiques. Així, en llengua catalana s’ha passat dels 71,1 punts de l’any passat a 75,5; en llengua castellana, de 73 punts a 75,4, i en anglès, de 73 a 75,1 punts. La pujada més notable s’ha donat en matemàtiques, en què s’ha passat dels 76,3 punts de l’any passat a 81.

 

Beneficis de la immersió lingüística a l’hora d’aprendre correctament tant el català com el castellà.

Les puntuacions de les dues llengües demostren que l’0bjectiu que els alumnes acabin l’ESO amb una total equivalència entre les dues llengües que ja es compleix al final de la primària. Ho va remarcar Irene Rigau, Consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, “l’alumne que és bo en català, és bo en castellà. El que no és bo, no ho és per un problema lingüístic, sinó d’aprenentatge”.

En lloc d’ajudar i afavorir l’interès públic, continuades encamellades del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’, a Catalunya.

La campanya del govern Rajoy i del ministre Wert contra l’escola catalana i la immersió lingüística, així, com els governs del ‘Partido Popular’ dels Països Catalans -història, llengua i cultura- deixarà una taca negra a l’història  de l’ensenyament d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Mai per mai un país que vol ser democràtic, just, modern i progressista es pot governar en continuats ‘decrets llei’. Això enfonsa la moral dels ciutadans d’un país, que volen creure en el seu esforç personal i col.lectiu per anar cap a endavat i no refiar-se sempre del ‘papà Estat’. Els dirigents del ‘Partido Popular’ no governaran pas sempre.

Des de l’any 2006 en que Federico Trillo i  Soraya Sáenz de Santamaría van presentar recurs contra  l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, aprovat, ratificat i referendat, davant el Tribunal Constitucional no renovat, la situació entre Catalunya i Espanya és ja insostenible. Molt mal exemple davant Europa. 

Pel que fa a la llengua catalana -també hi ha l’espoli fiscal-, no és només la llei de llengües d’Aragó -que hi diu el Tribunal Constitucional?-, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a la immersió lingüística constitucional a les Illes.

I a València que des de la seva arribada al càrrec, el 2011, Alberto Fabra ha aplicat polítiques de menyspreu a la llengua i d’agressió al català. Però la seva croada anticatalanista també ha tingut episodis com ara el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià, així, com fer tancar RTVV. On és la llibertat d’expressió i difusió que estableix la Constitució?

 Una imatge europa del segle XXI? Vergonya, senyors, vergonya!

(Foto: José Cuéllar – www.elpuntavui.cat)

La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi, Bauzá i Fabra, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que en aquesta legislatura ha obert una esquerda amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.

 

El rei Joan Carles al president Mariano Rajoy:

“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”. (politica.elpais.com). (Imatge: www.elperiodico.com).

Ho veurem per la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre. Ho veurem a la lliure expressió dels ciutadans de Catalunya, pel sagrat i democràtic dret a decidir de la consulta del 9 de Novembre, Sant Teodor. Ho veurem a les eleccions autonòmiques i a les generals. Els ciutadans, el poble, la democràcia tenen la paraula i la clau del futur de la nació catalana.

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

http://youtu.be/z_zrseWggJM

————————————————————————————————————

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

Actitud envers els negocis

<<…devem evitar la inflació, modernitzar la indústria nord-americana i millorar la nostra posició en els mercats muncials…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).

  (Imatge: www.npr.org)

 

El president Kennedy va intentar fermament, i amb éxit general, desde l’inici de la seva Administració, sostenir el front contra la inflació.

<<…No vull significar amb això que ens hàgim apartat dels mercats mundials, o que els hàgim perdut, ja que les nostres exportacions de productes, que arriben a la xifra de vint mil milions de dòlars, indiquen que això no ha succeït. I els nostres preus han millorat en els dos o tres darrers anys. Però si hem d’enfrontar-nos amb l’escapada de l’or, d’una o altra forma devem eliminar el dèficit de la nostra balança de pagaments i continuar, al menys així ho crec jo, amb la reducció de les nostres àmplies obligacions internacionals; devem evitar la inflació, modernitzar la indústria nord-americana i millorar la nostra posició en els mercats mundials…>>. (President John F.Kennedy, Cambra de Comerç dels Estats Units, Washington, D.C., 30 abril 1962).

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

http://youtu.be/z6njUgNYpyI

 

 

————————————————————————————

El naixement d’una nació. Què és

Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A València, l’estiu de 1521, hom arribà a l’encontre armat. D’una banda, les mainades dels senyors, dotades de cavalleria i assistides per homes del Principat, per castellans, precedides per una força de xoc integrada pels seus vassalls sarraïns. D’una altra, les forces ciutadanes, exclusivament d’infanteria. No obstant qualque victòria agermanada, com la de Gandia, del 25 de juliol, que obligà l’exèrcit del lloctinent i dels nobles a retirar-se i fer-se a la mar per Dénia, el balanç final fou negatiu per a les germanies. La derrota d’Almenara, el dia 18, havia presentat la caiguda dels revoltats del nord valencià i la interrupció dels contactes amb el Principat, i la capitulació d’Oriola, del dia 30 d’agost, representà la pèrdua de les contrades meridionals. El 19 d’octubre, caigué València. (Ulisses, 11).

Ajuntament de Gandia

(Imatge: www.gandia.org)

 

* LA PREGUNTA.- A Mallorca, els agermanats, se sostingueren?

 

* LA CITACIÓ.- “No hi ha més que una vida; per tant, és perfecta”. Paul Eluard.

 

 Paul Éluard was a French poet, and one of the founders of the Surrealist movement. (Imatge: www.myfrenchlife.org).

 

————————————————————————————

Els colors del món

 

<<Camalat>>, <<Camelot>>

 

L’emplaçament més acceptat de la llegendària cort del rei Artur -‘Camelot’- i avalat en part per testimonis arqueològics, és Cadbury Castle, a Sormerset. Aquesta localitat, amb el seu castell originari (les restes d’un turó fortificat), es trova prop de Queen Camel. Segons escrits de John Leland, antiquari en el temps del rei Enric VIII, els habitants del lloc anomenaven <<Camalt>> al turó i a la seva fortalesa.

 

Cadbury Castle – Somerset

(Imatge: en.wikipedia.org)

També s’ha pretès que el riu Cam, que transita prop d’allà, va ser escenari de la batalla de Camlann, última contesa del rei Artur i sobre la qual fan referència els ‘Annales Cambriae’, escrits per Nennius, historiador britànic del segle IX.

Es diu que uns camperols van desenterrar en certa ocasió gran quantitat d’esquelets en un enterrament a l’oest de Cadbury Castle. Semblava com si en temps remots s’hagués lliurat alguna batalla en aquell lloc.

Existeix la llegenda de que Artur no va morir en aquella batalla: es va recuperar de la seva ferida i tornarà a regnar en una edat d’or. 

El rei Artur

(Imatge: www.phistoria.net)

 

***********************************************