La reacció de moltes persones contra el conductor del tren que va descarrilar a Santiago de Compostel·la va ser en un primer moment d’ira. I algunes encara ho són. És lògic, suposo, perquè el despistament de Francisco José Garzón ha suposat la mort de 79 persones, i ferides físiques (i emocionals) a moltíssima més gent. Aquest linxament social i mediàtic, però, dóna la mesura de la qualitat humana de la societat en la que vivim.
És clar que s’ha d’investigar què va passar, els motius últims de l’accident, les negligències que va haver-hi per part de qui fos, els hipotètics errors humans i tecnològics. Tot cal investigar-ho. Però no puc evitar pensar (sentir, diria) que la pitjor condemna per aquest home és la pròpia consciència. Aquesta ja l’està complint i no depèn dels seus congèneres ni dels poders judicials. Segurament l’estarà complint la resta de la seva vida.
Me’l crec quan diu que preferiria estar mort. No sé com es pot viure amb aquest pes. Pels morts, però també pels centenars de fills, germans, marits, mullers, pares… als quals els va canviar dramàticament la vida amb aquell accident i del qual, alguns, no se’n recuperaran mai, i a d’altres els costarà molt o moltíssim.
S’ha d’investigar tot, ja ho he dit. Però que se n’ha fet de la compassió? Compassió no vol dir oblit, ni deixar de banda el càstig, si és que els jutges consideren que procedeix. Càstig si cal, i no oblidar mai el succeït (qui és que va dir que qui oblida la història està condemnat a repetir-la?). Però compassió per un home que (sembla, i fins que no es demostri el contrari) es va despistar, que va cometre un error, i que de seguida ho va admetre i se’n va penedir. Reiterem: que respongui de les seves responsabilitats, només faltaria. Tots hem de fer-ho. Però això no treu que mantinguem el valor de la compassió, que evitem convertir-nos tots en botxins de tot i tothom que no ens agrada, que actuem des de les visceres i sense rumiar. Fer-ho ens converteix també en generadors de dolor i odi (per a nosaltres mateixos, el nostre entorn i les altres persones).
A aquest home, el primer que cal fer des de la meva modesta opinió, és ajudar-lo. Ajudar-lo molt. Moltíssim. I això no treu, reitero per enèssima vegada, que hagi de respondre jurídicament dels fets (socialment i personal, passi el que passi, ho haurà de fer perquè sempre serà senyalat). Ni treu que també, per suposat, cal ajudar a totes les víctimes; no és posar-lo per davant ni per darrere de ningú. Només dic que si recuperéssim tots plegats, com a societat, el valor de la compassió i la comprensió, en aquest cas i tots, lògicament dins el marc de les normes de convivència que ens han de regir, desgràcies en continuarien passant, però entre tots ens costaria menys suportar-les.

Els desnonaments és probablement un dels drames més greus que pot patir una família. El fet que persones perdin l’habitatge, que corrin el risc de quedar al carrer, a vegades persones molt grans, o a vegades amb mainada molt petita, és sens dubte terrible. Els ajuntaments diuen que fan el que poden. El que la llei i els migrats pressupostos municipals els permeten. I hi ha la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que lluita contra aquesta injustícia social fent que se’n parli, que se’n senti a parlar, i que els polítics no puguin girar els ulls cap a una altra banda descaradament.

Però com passa sempre, hi ha a qui li donen una mà i pretén agafar tot el braç. A Salt, municipi de 30.000 habitants amb uns altíssims percentatges de persones que estan al llindar de l’exclusió social, se’n veuen casos. Als serveis socials de Salt s’han trobat persones que han ocupat il·legalment un pis i que van a l’oficina d’habitatge exigint (sí, exigint) que l’Ajuntament els pagui la llum, l’aigua i el gas perquè no tenen diners. Això és no tenir vergonya. Quan se’ls diu que això no es pot fer exigeixen que almenys se’ls signi un document on el consistori diu que està d’acord amb l’ocupació perquè, de fet, s’està donant habitatge a unes persones que no en tenen. O el cas d’alguns amenaçats de desnonament als quals se’ls troba pis i no l’accepten per diversos motius. S’han proposat pisos que a canvi d’un lloguer social estan molt bé: amb dues, tres i quatre habitacions si són famílies nombroses, ben pintats i arreglats… fins i tot amb pati perquè la família el pugui gaudir, i no l’accepten. Per exemple, perquè són pisos de fora de Salt (al municipi els pisos de la borsa d’habitatge municipal ja estan tots plens). Diuen que no perquè el trasllat obligaria a canviar els nens de col·legi la qual cosa, de fet, passa a tothom que canvia de ciutat i no sol ser cap tragèdia. A més, també a vegades, rebutgen feines que se’ls ofereixen, o perspectives reals de poder-ne trobar alguna en els nous municipis. Això, tot això, és voler aprofitar-se del sistema. Qui té necessitat i la té de veritat, accepta l’ajuda sempre que sigui digna. I lluita per sortir del forat, i més si té família. I no pren el pèl al sistema que, és veritat, és defectuós i fins i tot pervers, però és el que tenim. Tots aquests comportaments que van de la picaresca fins al menyspreu cap al conjunt de la societat perjudiquen sobretot a les persones que sí tenen autèntica necessitat i cap alternativa, que estan en la llista d’espera demanant un espai on encabir la seva família i que cal ajudar (oh i tant!) com sigui. Però de l’ajuda necessària al viure “del cuento”, hi ha molta distància.

La PAH va entrar dimecres passat a l’oficina d’habitatge de Salt, per la porta del darrere i sense avisar. Van entrar per un desnonament que no havia estat anunciat al consistori. Vaja, que ni el banc, ni el jutge, ni la PAH, ni els afectats n’havien parlat amb les autoritats locals. I les persones que porten la veu cantant a la Plataforma es van dedicar a insultar a la gent que estava treballant en l’oficina, ja siguin funcionaris o polítics (que no tots són corruptes i n’hi ha que treballen pel seu poble a canvi de quasi res). La injustícia dels desnonaments no justifica que es titlli d’ “assassins” a simples treballadors, regidors o a qui sigui. És el que els van dir. D’altres vegades la PAH s’ha manifestat davant d’un pis per evitar el desnonament quan després, ha transcendit, estaven al corrent que no s’executaria. Aquest joc deshonest per part d’alguns responsables d’aquesta necessària plataforma, desvirtua la causa que defensen, perquè l’embrut amb mentides i perversions. A crits, la gent no s’entén, ni per cridar o insultar es té més raó, ni mentint resoldrem res.

L’Ajuntament de Salt ha emès la llicència d’obres perquè dues entitats musulmanes de Salt, Al-Hilal i Magribins per la Pau, puguin tirar endavant un projecte que fa temps que volen fer realitat: la construcció d’una mesquita prou gran per resoldre el dèficit que pateixen d’espais adequats per al res.

S’han dit moltes animalades sobre el que es preveu construir al polígon de Torre Mirona. Un partit xenòfob, a través d’una web d’aquelles que es dediquen a incendiar la convivència d’arreu, va anunciar durant les eleccions municipals del 2011 que a Salt es volia fer una macromesquita per a quatre mil persones amb minarets i tot.

En realitat l’avantprojecte mostra un edifici sobri i neutre, sense els temuts minarets. Amb una cúpula transparent, una mitja circumferència, però que potser no serà ni tan sols visible des del carrer, perquè queda al centre de l’edifici. L’edifici poc es diferenciarà de les naus industrials que l’envolten. I resulta que les quatre mil persones seran set-centes cinquanta aproximadament.

El més interessant de tot el debat que s’ha creat no és si l’edifici sí o l’edifici no, sinó contemplar les reaccions que genera en les persones una mena d’equipament (privat) religiós com aquest. Demostra simplement que tenim molt camí per fer pel que fa al respecte intercultural i interreligiós. Mantenim prejudicis que són un autèntic càncer que ens menja per dins en forma de ràbia cap a aquells que no són com nosaltres. HI ha qui dóna per fet que en aquesta mesquita s’hi formaran integristes. Per què? Que no se’n poden crear en les actuals mesquites o en locals socials o a dins les cases particulars? És més, no serà més fàcilment controlable en un espai per a 750 persones? Per què pressuposem que serà una fàbrica de terroristes islàmics? Per què analitzem les coses d’una manera tan estúpidament superficial? Són arguments tan pobres que no val ni la pena discutir-los, si no fos perquè fan mal a la convivència i inciten a la desconfiança entre uns i altres. El que deia: un càncer.

Em discutia un professor universitari que en l’article en el qual s’anunciava l’atorgament de la llicència anomenés al centre ‘macromesquita’. Argumentava que es una paraula “no neutra” i tendenciosa: “Per què no parlem de macro-esglésies?”, em preguntava. No li falta raó. En té molta. Tot i això jo defensava que segons el diccionari el prefix ‘macro’ significa ‘gran’ o ‘gros’. Per tant, una macromesquita és una gran mesquita, que és descriptiu, no valoratiu. I com que les altres mesquites de Salt hi caben com a molt cent persones, una de set-centes cinquanta es pot qualificar de macromesquita. Repeteixo: el company de debat tenia raó, però crec que jo també en tenia. El debat, però, em va portar a una altra reflexió: per què donem tanta importància als noms? O més ben dit: per què fem tant cas als noms? Per practicisme ho etiquetem tot, i amb cada etiqueta perdem una part de l’essència de les coses.  Hauríem de tenir en compte aquest fet i no deixar-nos enganyar. Un exemple: en dir-nos musulmans, jueus o cristians, creem una diferència. Però estem parlant del mateix Déu en totes tres religions. Tenen un nexe comú, una essència única. La diferència és com la vestim, com la formalitzem, com venerem al Déu, com el vivim. És a dir, la diferència és formal, no essencial, i ens centrem tant en aquesta forma que l’acabem confonent  amb el fons, i al final les posicions es converteixen en irreconciliables. És absurd. I fins i tot, l’essència d’aquestes tres grans religions, no és diferent de la d’altres que ni tan sols són teistes. Per això, personatges com Gandhi, eren capaços de sentir-se alhora cristians, musulmans, jueus, budistes, hindús, etcètera. Perquè no s’aturava en els noms, ni en la forma de viure el fet religiós, sinó en el missatge essencial d’elles que, al final, per molt que dolgui als que ho necessiten ritualitzar tot, s’assemblen molt. En aquestes diferències hi ha més egolatria (que pren forma d’idolatria) que autèntic espiritualisme.

Per què no podem acceptar que uns centenars de persones es reuneixin per resar versos de l’Alcorà? Quin mal ens fan? Som poc rigorosos. Reivindiquem que se’ns reconegui la nostra cultura, la nostra forma de fer… reivindiquem la llibertat de Ser nosaltres mateixos, diferenciats, amb els nostres mèrits i els nostres desmèrits, però no acceptem que un senyor vagi amb shilaba i una barba de pam o una senyora amb mocador al cap. Pressuposem que un és integrista i que l’altra viu sotmesa pel seu marit o pare i és una víctima de la radicalitat religiosa. Segur que n’hi ha, d’uns i altres, però n’hi ha que simplement van com se senten o tal com han estat culturalment educats. Vaja, el mateix que fem nosaltres i que exigim poder fer. Així que, un mocador, també pot ser un símbol de llibertat. O no. O potser sí. Depèn del cas. En tot cas, l’únic error segur és prejutjar.

El problema essencial no té res a veure amb una mesquita, perquè la immensa majoria de saltencs ni tant sols se n’adonarà que existeix. No té ni tant sols a veure amb la religió tot plegat, tot i que sí amb una concepció superficial del fet religiós. Té a veure amb un poble, Salt, que en pocs anys ha vist multiplicar per quatre el nombre de persones d’origen estranger que hi  viuen, i que moltes són africanes i de religió musulmana. Aquest creixement no és bo per a ningú perquè crea desajustos socials diversos. Hauria estat millor que aquests estrangers se’ls hagués repartit més bé pel territori. Per ells, els nouvinguts, hauria estat més fàcil integrar-se en la nostra societat sense haver de renunciar a la seva cultura, i per nosaltres serien nouvinguts i alhora més benvinguts. Però l’acumulació excessiva i en poc temps, ha creat tensions i desconfiances. És normal, i no podia ser de cap altra manera. Totes les cases han d’estar endreçades, i els encarregats d’endreçar la darrere onada immigratòria han fet servir Salt de calaix dels mals endreços.  Però són aquí i hem d’aprendre a conviure tots plegats des del respecte. Arguments com “ells als seus països no ens deixarien fer esglésies…”, són d’una pobresa absoluta. En molt llocs, és cert. Però i què? És el seu problema si són intolerants i tancats de ment, no el nostre. Ser capaços de tolerar (en el sentit menys pejoratiu de la paraula) als altres, ens fa millors com a éssers humans i també ens enriqueix com a individus. No només no hi perdem sinó que indiscutiblement hi guanyem. Ara, això sí, n’hi ha que prefereixen viure en la ignorància i el ressentiment cap a allò que no coneixen. En realitat tenen por, i la por, precisament, la provoca el desconeixement.

Ja fa un any que es van inventar els indignats. El moviment va néixer i va il·lusionar a moltes persones. Alguns ho veien com una revolució pacífica en contra d’un sistema que, de fet, fa la impressió que satisfà a molt pocs. Ple de mancances (el sistema), resulta evident que molts en fan ús i abús pel seu propi benefici, i la gent se sent enganyada.
Què en queda d’aquell entusiasme inicial que van provocar els concentrats a la Puerta del Sol, la plaça Catalunya de Barcelona, Girona i en tants d’altres espais públics? Un any després, quines propostes han fet? Moltíssimes. En les assemblees han sortit moltíssimes propostes. Ells contents, perquè es veu que en aquests actes de debat públic i obert tothom hi ha pogut participar. Però on ens ha dut això? Com s’ha traslladat a la societat? Més enllà de la teorització i dels brainstormings, què en fem del sistema que tenim? O millor dit (perquè el que volen fer del sistema actual està clar, canviar-lo): Quin nou sistema social han acordat implantar? I com l’argumenten? Com se sostendrà? Com converteixen les idees en realitats? Quin cost (econòmic, social, polític…) tindrà el nou sistema que propugnen, si és que en propugnen cap? Què defensen?
La realitat és que ha passat un any, i de moment no han fet cap proposta ni sòlida ni unitària. Escudats en el dogma de ‘cadascú es representa a si mateix’, ningú té la potestat de dir “Aquesta és la nostra proposta social”. Volen fer-ho tot de manera assembleària, sembla ser. No és un contraargument nou, però el faig meu: I com ens ho fem per fer una assemblea de sis milions, vuit milions, quaranta milions, cent cinquanta milions, o set mil milions de persones? Perquè és clar, tampoc creuen en els països. Quina assemblea proposen? Per barris, per ciutats, per comarques, per països, estats, continents…? Quina és l’assemblea mínima a partir de la qual la reunió tindrà capacitat de decisió? I qui ho decideix això? I com? Està clar: el que proposen és l’anarquia.
Està molt bé protestar pel que no funciona en la societat en la que vivim. No només està bé, sinó que és necessari. Calen indignats al món, tal com el món va. Segur que sí. Però no d’aquesta forma. Calen indignats que aportin una seriositat i una rigorositat que els mandataris actuals no tenen, o que s’han enquistat en un estat de podridura que provoca fàstic. Els indignats, en la forma que expressen la seva indignació, no són seriosos ni rigorosos. Són puerils i d’un idealisme absolutament inaplicable, i ja som grans per tonteries. Fer les coses a la lleugera és perillosíssim i de conseqüències insospitables. Ens hi juguem massa tots plegats.

M’estaré molt de dir els noms i cognoms dels gironins als quals em refereixo, tot i que s’ho mereixerien perquè, la ignorància, quan va carregada de prepotència, només es mereix una cosa: el menyspreu més absolut. Passa el temps però hi ha una cosa que no canvia: una essencial arrogància, de certs gironins que s’autoconsideren el bo i millor de la seva localista societat, contra els pobles i municipis que els envolten. Amb un especial èmfasi a Salt. Carreguen tintes contra Salt. Un poble que, si es molestessin a conèixer-lo, més enllà del que poden veure passant-hi de llarg en cotxe (fent una mena de safari turístic que els permet veure sense perill que els mosseguin els diversos i pintorescos especímens d’homínids que hi viuen), és ple de riqueses socials i culturals. Ja ho sé. Per ells Girona és el centre del món. Tenen una catedral preciosa, un barri vell sensacional. Tenen unes cases sobre l’Onyar que són fantàstiques. Tenen una vida cultural intensa, tot i que bastant provinciana tret de molt destacables excepcions. Tenen una exposició de flors molt xula, i uns Pastorets peculiars. Tenen moltes i molt boniques coses. I tot això és cert, literalment. Però els pobles del costat, i tornem a Salt, també tenen uns valors destacables, i no tot són baralles al carrer entre negres i moros mentre el blancs som una mena d’aristocràcia local, suprema, posseïdors de la veritable moral, europeus i evolucionats, per damunt dels comportaments salvatges i retrògrades d’aquells que vénen de països poc evolucionats.
Tot i que les coses no són senzilles a Salt, no són només com es pensen que són. A mi, un barceloní, m’ha arribat a dir: “Ets de Salt? Quina por, no?”. És simple desconeixement d’una persona que no hi ha estat mai, que viu a cent quilòmetres i la única referència que en té són els mitjans nacionals i estatals. Però que un gironí tracti de poc menys que de pseudohumans als negres, magribins, indis i sudamericans, sense conèixer-ne cap, sense saber quina mena de gent és (que hi ha de tot com a tot arreu), és menyspreable, i, com a saltenc, em sento insultat (i sóc blanc i porto un dels cognoms més tradicionals i arrelats a Salt).
Passin de llarg de la Coma Cros, o del Teatre de Salt. Passegin i parlin amb la gent del barri vell, però també amb els de la Massana o el sector centre. No hi passin i prou, que és molt fàcil jutjar a la gent per allò que veiem de passada. Parlin amb ells. Coneguin-los de veritat i, potser descobriran que hi ha un munt de gent de la qual podem aprendre moltes coses. D’entrada, a respectar als que no són com nosaltres. I a callar, si és que no sabem del que estem parlant.

El que no es pot fer en aquesta vida és opinar sense conèixer. I tots, en major o menor mesura, ho fem. En el meu cas puc posar un exemple que m’ha esclatat a la cara fa tot just uns dies. Per raons diverses vaig a Barcelona sovint, i gairebé sempre volto o aparco per la muntanya de Montjuic. He passat desenes de vegades per davant la fundació Miró i mai, fins fa vuit dies, hi havia entrat. I no és que no volti museus. En sóc un visitant assidu i apassionat. Però a la Miró, mai hi havia entrat. M’havia fet una idea del pintor barceloní que no m’incitava a endinsar-me en la seva obra. Potser per simplificació, relacionem Miró gairebé de manera exclusiva amb la sèrie de quadres Consteŀlacions i totes les formes (hipnòtiques diria jo) que omplen els llenços. Són d’una abstracció enorme, difícils de comprendre per als que no coneixem l’obra de l’artista. I, a més, si es miren a través de fotografies o reproduccions perden la vivacitat d’allò que és autèntic i irreproduïble. Però això passa amb tots els quadres del món, almenys els més bons. És per tot això que potser val la pena entrar a la fundació i penetrar lentament, pas a pas, en l’imaginari mironià despullat de prejudicis (ho hauríem de fer sempre tractant-se d’art).
Aquests dies és més senzill fer-ho gràcies a l’exposició L’escala de l’evasió, a la pròpia fundació, que hi serà fins al 18 de març. Es palpa l’evolució del pintor i ens introduïm poc a poc en la seva simbologia seguint-lo en cada volta que fa… que va fer, en l’engrenatge de l’abstracció que va recargolant (o desgranant, seria més exacte dir) amb el pas del temps. Des d’obres com La Masia, de gran caràcter, rica en detalls i concreció (personalíssima, això sí) de la realitat, passant pels seus pagesos que cada cop són més minimalistes i, per tant, impliquen un esforç de reflexió i interiorització més profund i intens. O les litografies de la sèrie Barcelona, les mencionades Consteŀlacions, o els extraordinaris tríptics Blau I, II i III, L’esperança del condemnat a mort o Pintura sobre fons blanc per a la ceŀla d’un solitari I,II i III. Algun dels quals, sobretot Pintura sobre fons…, consistent en tres línies damunt tres grans llenços blancs, demanen un exercici de bona voluntat a l’observador, evitant l’anàlisi simplista i intentant comprendre quin procés fa l’autor per arribar al minimalisme més pur. No ho vaig aconseguir, si se’m permet la referència personal, però sí que vaig descobrir que en l’esforç de la contemplació dels quadres m’havia sotmès a un procés d’autodesfullament d’aprenentatges i opinions, amb el conseqüent aflorament posterior de sensacions i sentiments. És un efecte semblant al que provoca la meditació. Em va sorprendre i agradar l’efecte que em van causar. Més que els quadres en si mateixos. I me’n vaig adonar que potser era això el que pretenia l’autor: despertar sensacions, i no fer entendre què coi volen dir aquelles tres ratlles emmarcades que diuen que li van costar tant temps pintar. El tríptic Blau, expressionisme abstracte pur i dur, entra més bé i te n’adones que, de fet, cap dels tres quadres té sentit per si sol, sinó que només en tenen quan estan junts. Són de fet, un gran quadre compost per tres llenços separats. Desprèn moviment, temps, un fluir del caos cap a l’ordre, de la complexitat cap a l’U.
“André Breton va dir que per ell Miró era el surrealista més pur, perquè els altres reflexen els seus somnis en les teles, i en canvi Miró fa somniar” vaig sentir que deia una guia a un grup d’estudiants. I vaig pensar que tenia raó, i que en Miró s’hi veu de tot. Anàlisi i estudi de l’impressionisme, l’expressionisme, el surrealisme… dels corrents artístics del seu temps, però tot tenyit d’una empremta personal, d’un caràcter, que fa pensar que Miró pot ser catalogat de moltes maneres, però que per damunt de tot, Miró és Miró.

A final d’abril de 1990 un senyor em va entrevistar en un pis del carrer Figuerola de Girona. Jo tenia divuit anys aleshores, i era la primera entrevista de treball de la meva vida. Era per fer d’aprenent d’administratiu, de xerric, que en deien. Li vaig agradar i em va convocar per a una segona entrevista amb la persona que hauria de ser el meu cap, si és que al final m’agafaven. Va anar bé. No tenia ni idea de per a quina empresa em volien contractar. Va resultar ser per al Punt Diari.
Vaig entrar en un tren en marxa que, tot i ser jove (11 anys d’existència), ja tenia una càrrega, un posit, de vivències al damunt. Moltes persones havien treballat molt per fer possible aquell diari, d’altres hi havien posat diners, i en aquella època d’altres ens hi incorporàvem per ser noves peces d’un engrenatge que anava creixent.
No m’ho pensava, però no entrava a formar part d’una empresa qualsevol. De fet, anomenar-la “empresa” ja desmereix el que era, perquè aquesta descripció, pel que fa al Punt Diari, no significava res més que una forma d’organització administrativa, jurídica, convencional. El Punt Diari era molt més que això, arribant per a molta gent a la categoria de sentiment, principi moral, espai de militància ideològica… Era l’estructura que ens embolcallava i que ens ajudava a anar creixent i madurant com a persones (a vegades a base d’hòsties).
No té sentit que ara em dediqui a explicar les meves vivències personals relacionades amb el Punt Diari-El Punt-El Punt Avui perquè són una simple anècdota dins del conjunt. Són part fonamental de la meva vida, però una simple anècdota dins l’univers de vides i històries que tots hi hem viscut. Molts hi hem fet de tot (i també algunes coses que no explicaríem si no és en presència dels nostres advocats).
És per dir que vint-i-un anys després d’aquells meus inicis, el Punt Diari, ara El Punt Avui, continua formant part de l’ADN personal de molts dels que hi treballem. No podem explicar les nostres vides sense parlar d’aquest diari i la seva gent.
Les coses han canviat molt. Passem moments terriblement complicats. I fa temps. Tots ens hem sacrificat molt per intentar sortir-nos-en. Crec que el sacrifici dels treballadors al llarg dels darrers anys, i també el de les persones que hi han arriscat part del seu patrimoni, avala el que dic. Hi ha hagut un compromís real, emocional, que depassa l’estricte intercanvi de diners per hores treballades. Som una empresa curiosa. Hem vist assemblees en les quals ens han rebaixat el sou i hem sortit tots contents i entusiasmats. Una cosa gairebé surrealista, si es mira fredament i s’ignora que El Punt Avui té cor i respira, i que tots posem el nostre granet de sorra en que sigui així. Naturalment, el que ens iŀlusionava no era la retallada de sou, sinó el projecte de futur que aquell mateix dia començava. No excloent, és clar, que tots treballem per guanyar diners, per viure, i que si aquí no mengem haurem de buscar un lloc en el qual obtenir recursos per alimentar les nostres famílies. Tampoc tenim alternativa.
Els reptes han estat sempre font d’iŀlusió per a nosaltres. La gent que he conegut en aquesta casa és essencialment valenta i agosarada. Els tenen ben posats, vaja. I junts hem fet el camí. Hi ha hagut grans encerts, i també grans errors. Però ara no serveix de res fixar-se en tot allò que s’ha fet malament. Ja està fet. Ara els esforços han d’anar orientats en construir un futur. Un futur que en aquests moments ens fa patir més que molt a tots plegats. El passat ha de servir per no cometre els mateixos errors, no per lamentar-nos de quines són les raons que ens han portat on som. Sempre hem tingut l’empenta. La nostra i la de molts milers de persones per a les quals el fruit del nostre treball és també part de les seves vides. Aquest capital humà ha de servir per sobreviure ara, i ser imparables més tard. Que tothom que hi tingui alguna cosa a fer ho tingui present.
Tant de bo aquest article continuï tenint sentit d’aquí a uns dies. Segur que sí.

No me’n puc estar i ho he de dir. Arran dels enfrontaments ahir a la UdG entre policies i un grup de persones, estudiants o no, s’han alçat moltes veus de protesta per l’acció policial. Es parla de violència excessiva, fins i tot de brutalitat. Jo hi era, i no és cert. Hi havia qui es manifestava pacíficament, és veritat. Però va haver-hi un grup que va portar la seva indignació massa enllà, forcejant d’entrada amb la policia per intentar entrar a l’Aula Magna, on representants de la societat gironina, amb el President Mas al capdavant, feien un acte institucional de celebració del vintè aniversari de la UdG.
Mai m’han agradat els antiavalots. Potser per principis, em provoquen una certa urticària. Però les coses són com són, i ahir van tenir una actitud mesurada (tenint en compte quina és la seva funció, que és repeŀlir desordres amb, s’espera, controlades dosis de violència i contundència física). Van intervenir per protegir una porta per la qual es podia haver matat algú, si hagués caigut. Uns quants exaltats volien boicotejar l’acte i pretenien tirar una taula per una porta d’emergència en desús, que està a tres metres del terra de l’Aula Magna. A dins hi havia gent. I la policia els va fotre fora a garrotades. Què esperaven? Ells els fotien pedres, van destrossar la taula i els tiraven els ferros i el taulell de fusta.
Que algun policia va deixar anar la porra o un cop de peu d’una manera massa lleugera i innecessària? Segur. Però no va ser la norma ni molt menys. I tots som humans. Ells també, encara que no ho semblin, i un moment de debilitat quan et diuen fill de puta, t’escupen i et tiren de tot, és comprensible. No justifica res això, però pot passar. L’important és que no sigui la norma, sinó l’excepció. I ahir va ser-ho. Els provocadors ahir van ser un grup de joves que està en tots els merders que s’organitzen a Girona. Porten la veu cantant. Organitzen i dirigeixen i tenen tendència a la violència. Han confòs la llibertat amb el llibertinatge i la impunitat.
Ja tinc una certa edat, i recordo bé quan per Sant Jordi, i sobretot per l’Onze de setembre, anàvem a Girona a córrer davant dels nacionals. Mai vaig tirar cap pedra ni cridar cap consigna ni res de res. Em limitava a estar a uns cinquanta metres d’on tot succeïa, observant. Havia hagut autèntiques batalles campals als voltants del Govern civil, que en deien abans. Vaig aprendre una cosa: quan hi ha antiavalots, les paraules no serveixen, has de córrer i que no t’atrapin. T’has d’apartar i punt si no vols rebre, perquè no entenen de raons, ni les porres de justícia. Si ets al mig del merder, assumeix que pots rebre. És el teu risc i el teu problema. No vagis després a queixar-te que t’han atonyinat, perquè ahir cap càrrega va venir per sorpresa ni era inesperable. Rebentar actes, per molta raó que et pensis tenir, no és manifestar-se pacíficament. És ser violent, i també d’injustos. I que els Mossos defensin els ciutadans reunits per fer un acte festiu és lògic, esperable i exigible. Ara, queda molt “guai” i alternatiu criticar la poli. Però aquesta vegada, no tenen raó els que ho fan.

M’hauria de fer vergonya i me’n fa, però ho explicaré.
Des de fa molts anys hi ha un llibre que em ronda. Sempre he volgut llegir-lo però sempre n’hi havia un altre que al darrer moment li passava al davant. El que em fa vergonya és precisament això, no haver llegit un llibre que em sembla bàsic i essencial. Parlo d’El cine segons Hitchcock que és, per qui no ho sàpiga (si és que queda algù que ho desconegui) una llarguíssima entrevista-conversa al gran director anglès a mans d’un altre insigne director, en aquest cas francès: François Truffaut.

M’ha costat anys, però finalment l’he adquirit i llegit. I després he revisionat algunes peŀlícules de l’anomenat mag del suspens, i les veig diferent. D’entrada, amb més admiració que mai. Potser ara em costarà més gaudir de peŀlícules de Hitchcock com To catch a thieft o North by Northwest o Rebecca… I em costarà més perquè, segurament, no podré abandonar-me al simple gaudiment de la trama, sinó que em fixaré, inevitablement, en tot allò que explica Hitchcock en l’entrevista. Per exemple, la importància que dóna al fet que la càmera expliqui per si sola la història sense necessitat, gairebé, dels diàlegs. A tall d’exemple, només cal veure els deu minuts inicials de To catch a thieft ( Atrapa un ladrón, en la versió espanyola) per comprovar-ho. Sé que diré una obvietat, però és d’una narrativa visual sensacional. O els seus trucs per allargar el suspens i no espatllar-lo, el tantsemenfotisme que sentia Hitckcock per la versemblança, o mil altres factors que va explicant, en el llibre, peŀlícula per peŀlícula, de manera molt autocrítica. Era un mestre, és evident. I això també és una obvietat.
De tot el que explica, però, hi ha un ingredient de les trames que m’ha atret molt i que ell, en la seva concepció converteix en un autèntic joc de mans, o trampa psicològica hauria de dir: el Mac Guffin. Ell mateix diu que “un Mac Guffin no és res”. És buit de contingut (ha de ser-ho, segons ell, per ser realment bo), i alhora és l’eix al voltant del qual gira la història. És aquella fòrmula secreta que busquen els espies, aquells plànols que persegueixen els malvats, és aquell secret que provoca una hora i mitja d’intrigues, persecucions, assassinats, i que, per Hitchcock, ha de ser fútil, irrisori, o directament buit de contingut. El millor que va fer, segons ell mateix, és el de North by Northwest ( Con la muerte en los talones) on el Mac Guffin és “exactament res”. Sensacional.
El món està ple de Mac Guffins, ara que hi penso. Cada dia en sentim a la ràdio, a la tele, als diaris, als carrers… als Parlaments… i també ho són bona part dels conflictes, sovint innecessaris, que diàriament creem en les nostres vides. Fins a un punt que l’important acaba essent no aquell punt central, atòmic, al voltant del qual gira el debat o el moviment, sinó el vestit que li fem, com l’engruixim, i fins a quin punt estem disposats a trasbalsar-ho tot en nom d’un simple castell de fum que no és res més que una simple excusa.

L’estiu va començar amb un agre debat a nivell nacional sobre les propostes que l’alcalde, Jaume Torramadé, va fer per redistribuir població immigrada per altres poblacions que pràcticament no en tenen. Li van dir de tot. Molts tertuliants, i també periodistes de l’Olimp informatiu del país el van maltractar; o tractar de racista, populista i demagog, que en aquest cas és el mateix. Passada l’onada mediàtica,i després d’una relativa calma, la maregassa torna.
Ahir dimecres es van tornar a encendre els ànims a Salt. I l’incendiari principal d’aquest foc no va ser un saltenc autòcton sinó un foraster. Però no és negre ni “moro”. No és llatinoamericà ni indi. És un senyor català de naixement (tot i que plenament vinculat amb l’extrema dreta més rància i reaccionària de l’espanyolisme). Es diu Josep Anglada. No és la primera vegada que aquesta persona ve a Salt. Des d’abans de les eleccions ha vingut sovint. S’ha passejat pel poble fent cínics comentaris sobre el color de la pell de gent que hi viu, i també sobre l’alt percentatge de persones d’origen immigrat. Li hem sentit a dir, a simples ciutadans que passaven pel carrer, “Estàs molt moreno, tu! On prens el sol?”, o preguntar a nens magribins o subsaharians “I tu d’on ets?”, i quan ells li contestaven “sóc d’aquí”, en un català fabrià, ell els deia: “No, no, vull dir que d’on ets?”. I ells repetien:”d’aquí!”, sense entendre què els volia dir. I l’Anglada tampoc ho entenia, però és que ell és per ignorància, i els nens per sentit comú.
Ahir, un grup de saltencs de veritat (els conec i en puc donar fe, perquè entre ells hi havia pares que porten els seus fills a escoles de Salt, treballadors socials del municipi… gent que viu o no a Salt, però que treballa fort i dur per millorar la vida dels saltencs amb més dificultats), el van rebre, al tal Anglada, amb crits de ” Fora, fora”. Hi ha qui diu que això és convertir-lo en màrtir. Segur que ell ho intentarà aprofitar. Però és que aquella gent que li deia que marxés està farta que ens espatllin el municipi. Defensen el seu poble i la seva gent contra l’agressió que representa aquest líder de la visceralitat més repugnant. I n’estan farts de tibieses, i de bones paraules, mentre l’altre provoca, ataca, insulta, incendia, menteix i menysté als saltencs. Aquell que ve a casa a espatllar-nos la convivència, l’hem de fotre fora. I si no vol marxar sol l’hem de fer fora a empentes. Podem ser tolerants, però no imbècils. Porta tancada als provocadors!

Aquesta setmana, informativament parlant, va començar amb les declaracions de l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, cridant l’atenció sobre la necessitat de trobar solucions a la situació de municipis que, com Salt, pateixen una sobresaturació de població immigrada. No deixa de ser sorprenent el rebombori que s’ha creat si tenim en compte que Torramadé no va dir res que no se li hagi sentit a dir abans. Però encara és més sorprenent la resposta de polítics, periodistes i entitats per les quals Salt és un punt al mapa i res més. Molts l’han acusat directament de xenòfob, populista i demagog. Aquests qualificatius són símptoma inequívoc de no tenir ni remota idea de què passa a Salt en realitat. Ser racista és precisament no alçar la veu contra una situació que no agrada a ningú de Salt, passar-ne de puntetes, obviant que afecta la vida de molta gent, de tots colors i cultures. I també és ser racista dir que això no pot ser però no fer-hi res. És racisme passiu. Torramadé, com abans Iolanda Pineda, avisa que hi ha un problema real, aprofundit segurament per l’increment de la pobresa. D’aquests alcaldes, tots dos, se n’han dit unes bestieses que són de jutjat de guàrdia. Faran les coses més o menys bé, s’hi estarà d’acord o no, però que han treballat i treballen dur, buscant solucions a la situació, ho puc atestiguar. Mereixen, doncs, almenys, un respecte que no sempre se’ls ha tingut. Ara en Torramadé ha alçat la veu per tornar a avisar que, o es prenen mesures serioses o els conflictes es repetiran ( fa cosa d’una mes, un professor universitari, criminòleg, autor d’una estudi crimiològic sobre Salt, deia el mateix a les planes d’El Punt). I la impressió general que ha quedat és que tothom, també des del propi partit de l’alcalde, han preferit matar el tema i fer el buit a les seves demandes. En aquesta qüestió, a qui estan fent el buit és a Salt. Als seus 30.000 habitants. Blancs, negres, grocs i a tots.
Perdonin el gir personal que fa a partir d’aquí l’article, però com a saltenc que sóc, em sento menyspreat. Tots 30.000 saltencs, nous, vells, fixos i itinerants, tenim un problema i, simplement, es demana ajuda abans no sigui massa tard. Es pot continuar fent com fins ara. Anar tirant. Si la seva vida els ha de ser més còmoda així perdonin per haver-los molestat. Però la propera vegada que hi hagi un conflicte, que hi hagi aldarulls, que es cremin cotxes o pitjor encara, hi hagi ferits o morts, no vinguin al nostre poble a jutjar-nos, a fer-se fotos prometent-nos solucions o, certs mitjans, a atiar el foc. Si ara no som bons perquè les nostres crides demanant ajuda es tinguin en compte, facin el favor després de no venir a treure profit dels nostres mals, que això sí que és fastigós.

Indignar-se està bé. I de fet passen coses en aquesta nostra societat que són indignants i que fan enfadar. Podem indignar-nos en un bar fent una cervesa, o en una tertúlia entre amics. Podem indignar-nos mentre reflexionem sobre tot plegat, o podem indignar-nos i fer-ho conjuntament. Podem mostrar la nostra indignació en una acampada en qualsevol plaça significativa dels nostres pobles i ciutats. Ens indignem i marxem a casa. Però si ens hi quedem, si ens quedem al carrer indignats ocupant un espai públic perquè volem que la nostra indignació canviï les coses, hem d’aportar alguna cosa més a part de la nostra indignació. Hem de proposar un model alternatiu seriós, no barroer ni utòpic ni somiatruites, perquè al món hi hem de viure ordenadament ara, no d’aquí a cinc, deu o vint anys quan n’hàgim après. I en les acampades aquestes, jo no hi he vist cap projecte sòlid, només indignació (i per part d’alguns una bona caradura). Han muntat la seva Utopia personal amb comissions organitzatives i històries, però els recursos els demanaven als que viuen al món de fora, als que s’empassen la indignació i van a treballar cada dia (si poden). Això és com emancipar-se i portar a rentar la roba a casa la mama. És fer trampa. I si la mama els deixa, està molt bé. Però si la mama és la societat, que som tots, i la volem canviar, cal rigor. I aquests acampats, en gran mesura, no en tenen. Quin projecte proposen? A les assemblees s’ha sentit de tot. Coses molt ben dites, i també moltes estupideses. Però cap model alternatiu de societat, sòlid i compartit per tots per aclamació. No hi ha un camí, i una “revolució” sense un camí marcat, sigui bo o dolent, està condemnada al fracàs i al ridícul més estrepitós.

Voleu canviar el món? M’hi apunto. Però abans de desfer el que tenim, diguem quin món volem. Posem-nos d’acord, definim-lo, donem-li fonaments, i després canviem-lo. Aquestes acampades han tingut un to esnob i cool per part dels antisistema, i han estat tenyides de poca reflexió i simplisme. A tots ens fa gràcia veure els joves que volen un món millor. Diu molt a favor dels joves. Però els móns millors es fan treballant, no plantant-se indefinidament en les places públiques.

De l’exagerada acció policial en parlaríem un altre dia, perquè la indignació faria dir coses irreflexives i tempestuoses, i parlar visceralment no ajuda a millorar res, sinó a emmerdar-ho tot una mica més. I això no és bo per ningú.

Enmig d’una conversa trivial, un amic em va explicar que un dia, fent zàping, va veure una pel·lícula en la qual sortia un home gran conduint un tractor per la carretera. Deia el meu amic que va canviar de canal, i que al cap de 20 minuts va tornar a posar-lo. L’home encara conduïa el tractor. Va tornar a canviar i 20 minuts més tard tot continuava igual. Li va fer molt de riure.
Vaig saber de seguida de quina pel·lícula em parlava. Es diu Una història de debò (The straight story, 1999), del director David Lynch, però no és ni molt menys una pel·lícula de riure, ni el vehicle que condueix el protagonista és un  tractor, sinó un tallagespa.

El film explica una història real. La d’Alvin Straight, un home de 73 anys, que s’assabenta que el seu germà, amb el qual no parla des de fa 10 anys a causa d’una discussió, ha tingut un atac de cor. Com que ell mateix té la salut molt precària i és conscient que tots dos estan en el tram final de la seva vida, vol anar-lo a veure i fer les paus abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu comença un llarg viatge de 500 milles (uns 800 quilòmetres) al damunt d’un tallagespa.

El viatge és de fet un viatge que fa l’Alvin cap a l’interior de si mateix, una mena d’autoexorcisme emocional durant el qual s’administra llargues dosis de silenci i solitud, i en aquest sentit la lentitud del tallagespa li és idònia. L’objectiu? Reflexionar sobre les causes per les quals va renyir amb el seu germà, i sobretot donar-se temps per pair l’orgull que els havia distanciat. Però pel camí acaba reflexionant en veu alta sobre altres aspectes de la seva existència (la família, la guerra, la mort, la fraternitat…). Els encenalls que provoquen aquestes reflexions són les persones que va trobant. En moltes hi reconeix la por, l’orgull, la vanitat… que els confronta amb els seus respectius entorns familiars i socials. És en aquestes circumstàncies que explica les seves vivències personals com qui explica una batalleta de vells, però amb la peculiaritat que connecten directament amb la realitat dels seus sobtats interlocutors. Ho fa sense paternalismes, sense voler tenir raó ni deixar de tenir-ne. Simplement explica la seva experiència i tot seguit continua el seu camí, donant-los així un motiu per reflexionar sobre la manera com estan portant les seves vides.

El perill és que la pel·lícula es converteixi en un exemple més d’aquell sentimentalisme ensucrat tan característic de molts llargmetratges nord-americans, o en una lliçó de moralisme ultraconservador ianqui. Hi cau en alguns moments, quan el dramatisme de les històries s’engruixeix amb detalls que busquen esgarrapar la fibra sensible de l’espectador. Però cal aclarir que no és el to habitual del film. En general és una pel·lícula més de silencis que de paraules; d’històries més insinuades que narrades. És una pel·lícula d’emocions intenses però contingudes, sòbria i senzilla. Transcorre com la vida: minut a minut i de vivència en vivència, fins al final. És una història particular i irrepetible explicada amb tendresa i naturalitat, sobre la vellesa, les dificultats, els errors, els remordiments, la insensatesa, la paciència, el temps, l’amor, el perdó… és a dir, alguns dels incomptables factors que donen color i forma a una vida viscuda intensament.
És, en resum, una pel·lícula per gaudir, per sentir-la, per pensar-la… tant de bo hi hagués més pel·lícules així.